3 1. És el nom de la muntanya santa segons les tradicions elohista i deuteronomista (17:6; 23:6; Dt 1:6). Les altres tradicions, jahvista i sacerdotal, l'anomenen Sinaí (cf 4:27; 18:5:24:13; 1R 19:8), ja sigui pel fet de la revelació a Moisès, o posteriorment a tot el poble (c 19), ja sigui, més probablement, perquè l'indret era considerat ja tradicionalment com un lloc de culte de les tribus nòmades. La bardissa (v 2), relacionada amb el nom de Sinaí, en efecte, indica el lloc del santuari, on Moisès, en senyal de respecte, es descalça segons costum oriental (v 5). La comparació amb altres textos (cf Gn 12:6s; 18; 21:33; 26:23s) també ho confirma: les aparicions de Déu als patriarques sempre van unides a santuaris primitius. Només d'aquesta manera n'era legitimat el culte. El lloc on la tradició situa el Sinaí és l'actual djebel Musa (2.244 m. d'altura), al S. de la península. La inseguretat de les indicacions topogràfiques de la Biblia fa que s'hagi proposat altres indrets, com es ara, les muntanyes del N., a Cadés, o les d'Edom, al S. del mar Mort. ↑Ac 7:30-35.

2. Per a l'àngel de Jahvè, cf Gn 16:7*. El foc és un dels símbols més primitius de la divinitat. Possiblement a l'origen, hi trobaríem l'experiència terrorífica del llamp. La Bíblia no desconeix aquest símbol (cf Nm 11:1; 16:35; 21-28; 26:10; Lev 10:2; 1R 18:38; 2R 1:10-14; Ps 18:9; 50:3; 144:5-6; Jb 1:16). Per això, enmig del temporal, Jahvè és anomenat «foc abrusador» (24:17; Dt 4:24) i el tro és considerat com la «veu de Jahvè» (9:23; 19:16-19; Ps 18:14; 19:3). Potser després de l'experiència aterradora del foc de Déu, Moisès s'adona que miraculosament, excepcionalment, ell no ha mort, ni el santuari ha estat abrusat; i en el misteri de la manifestació divina, prosternat, adora Jahvè. La manifestació divina revesteix encara altres imatges, com el núvol i la columna de foc (Nm 9:15:23) o el vent de tempesta (Ez 1:4-28). Imatges que trobem reunides en la idea de glòria (cf 16:7*), que expressa allò que de Déu es manifesta els homes com a potent, immens, extraordinari, admirable i que, sobretot en la tradició sacerdotal, serveix per a legitimar algun culte o temple (cf 24:1-15; 25; 40:34s; Lv 1s; 9:23s).

8. Fórmula primitiva per a designar la Terra Promesa (cf v 17; 13:5; 33:3; Lv 20:24; Nm 13:27; 14:8; 16:14; Dt 6:3; 11:9,15; 26:9,15; 27:3; 31:20; Is 5:6; Jr 32:22; Ez 20:6,15). La possessió d'aquesta terra serà la realització de les promeses fetes als patriarques (Gn 12:7; 13:14s; 15:1,8s; 17:8; 26:3; 26:13s; 35:12; 48:4; 50:24).

12. ↑Ac 7:7.

14. Explicació doctrinal del nom de Jahvè (v 15), que Israel donava a Déu. Possiblement el nom de Jahvè és pre-israelita, sobretot en la seva forma abreujada Jah, Jahu, Jeho (cf 15:2; 17:16; Is 12:18; 38:11; Ps 17:19; 89:9; 94:7,12; 118:14; 130:3; 150:6), utilitzada en la formació d'antics noms propis; Josuè, Jesús = Jeho és Salvació, Elies = El és Jahu, etc., i en l'aclamació de lloança Al·leluia = lloeu Jah. Malgrat, però, aquest origen antic del nom, el nostre text vol unir-lo, per una etimologia plausible, al verb ésser. El nom YHWH (Jahvè) hauria estat conegut i invocat des dels orígens (Gn 4:26). En canvi, per a les tradicions elohista (3:9-15) i sacerdotal (6:2s), hauria estat revelat a l'época de Moisès. La revelació del Sinaí, pròpia només de la tradició elohista, potser s'ha d'entendre com, una explicació d'una variant del nom de Jahvè. La Bíblia conté altres casos semblants, com el canvi del nom d'Abraham (Gn 17:5) i el de Sara (Gn 17:15). La frase «Jo sóc el qui sóc» (o «el qui seré») és difícil d'explicar. Un primer sentit indicaria per part de Déu el refús de revelar el seu nom. (cf Gn 32:30; Jt 13:18). Aquesta explicació referida al nom explícit (Jahvè) revelat al v 15, indicaria que el nom és incapaç d'expressar totalment el misteri de Déu, seria una invitació a ultrapassar els mots. Un altre sentit més positiu expressaria, en un context polèmic, la realitat viva del Déu que és per oposició als déus falsos (Is 41:24; 43:10; 45:5-7,18). Un darrer sentit ens fa veure el nom de Jahvè en una dimensió històrica: Déu és amb Moisès per ajudar-lo en l'obra de salvació (cf v 12; 4:12,15). La frase enigmàtica equivaldria a «Jo sóc amb vosaltres per salvar-vos». La revelació del nom va lligada a la revelació i a la gesta de l'alliberament del poble (cf 16:6; 20:2; Lv 11:45; Dt 5:6; Ps 81:11; Os 12:10; Ez 20:5s). Per això recordar el nom (cf Ps 135:13) no és tan sols fer viure el passat, sinó que fa presents la persona i els fets recordats (cf 12:14), i invocar el nom és ser salvat (Jl 3:5; Ac 3:16; 4:12). És a través de la història de salvació que Déu s'anirà manifestant tal com és i tal com actua fins al ple acompliment en Jesús (Jahvè salva) pel qual ve la salvació (Mt 1:21; Lc 2:11; Jo 8:24,28,58).

16. Probablement, anticipació de l'organització posterior dels hebreus en grups, sota el guiatge d'ancians (Nm 11:24-25).

La visita de Déu indica la intervenció de Déu, ja sigui per castigar (Am 3:2; Os 1:4...), ja sigui per salvar (Gn 21:5; 50:24; Jr 15:15; 27:22; Ps 106:4), sempre, però, amb vista al designi de salvació universal en Jesucrist (Lc 1:68,78; 7:16; 19:44; Ac 15:14).

4 22. El poble hebreu és anomenat per primera vegada primogènit perquè Déu, escollint-lo, l'ha fet possessió seva (cf 13:12). Aquesta idea trobarà un enriquiment ulterior en els profetes (Os 2:1; Is 1:2; Jr 3:19) i en la tradició deuteronòmica (Dt 1:3; 8:5).

25. L'expressió que l'hebreu tradueix per espòs de sang, originàriament devia tenir el sentit de protegit per la sang.

100

5 6. Els capatassos eren egipcis; mentre que els encarregats eren escollits d'entre els mateixos israelites.