1031
70 1-6. Salm de súplica individual, que reprodueix amb lleugeres variants 40:14-18. El salmista es presenta com a pobre i desvalgut, que busca la protecció de Déu davant els perseguidors i espera que els justos gaudiran de l'ajut diví.
1032
71 1-24. Salm de súplica confiada d'un levita ancià, malalt, probablement, i perseguit. Els seus enemics el tenen per un home irremissiblement perdut i, veient que Déu l'ha abandonat, cerquen d'imputar-li alguna culpa. El salmista, però, emparat en Déu des que ha vingut al món, instruït per ell des de jove, confia per la bondat divina que podrà seguir anunciant, com havia fet sempre, les meravelles del Senyor.
1033
72 1-20. Salm reial. Es presenta en forma de pregària i d'oracle a favor d'un rei d'Israel en ocasió de la seva entronització o del seu aniversari. Inspirant-se en altres oracles profètics i seguint l'estil cortesà de bons auguris al rei, l'autor desitja per al monarca tots aquells atributs propis del rei ideal futur, el Messies, esperat per Israel. El fet que entre aquests trets característics excel·leixin la justícia i la pau, en bé sobretot dels humils, així com l'extensió i la perennitat del seu regne, ha estat probablement la causa de l'atribució o dedicació del salm a Salomó, rei savi i just, pacífic, pròsper i famós, hereu de la promesa de 2S 7:5-16. Per raó de la sublimitat dels atributs amb què apareix revestit el rei i pel marcat universalisme del seu reialme, el salm ha estat considerat sempre com messiànic per la tradició jueva i cristiana.
1034
8. Límits del reialme de Salomó, que s'estenia del mar Roig al Mediterrani, i del riu Eufrat al desert del sud, a l'Aràbia.
1035
10. Sobre Tarsis, cf 48:8*. Les illes són els països llunyans. Sabà, possiblement l'Etiopia.
1036
18. ↑Lc 1:68.
1037
20. Doxologia i colofó del segon llibre del Salteri.
1038
73 1-28. Salm didàctic sobre el problema de la retribució, plantejat per l'escàndol davant la prosperitat dels dolents i la dissort dels bons en aquest món. Els v 1-3 avancen a guisa d'introducció, i en ordre invers, els tres temes principals del poema: la descripció de la felicitat dels malvats (v 4-12); la crisi de fe en la Providència que aquesta constatació provoca en l'esperit del salmista, el qual cerca la fortalesa en la reflexió de les Escriptures i en la pregària (v 13-17); per últim, sense que l'autor acabi de trobar la solució del problema, el càstig final dels dolents i la unió dels justos amb Déu després d'aquesta vida li deixen entreveure l'esperança d'una felicitat definitiva (v 18-26). Els v 27-28 donen, com a resum, una darrera visió de la diversa sort dels dolents i dels bons. Aquest salm indica un progrés de la revelació sobre el tema de la retribució, i resulta una pàgina important en la Bíblia des d'aquest punt de vista doctrinal.
1039
24. El darrer estic constitueix el fragment més important del salm, però el sentit queda imprecís. El text no indica de quina glòria es tracta. La frase es podria traduir també amb glòria. Aleshores es referiria només a la glòria o l'honor terrenal. En aquest cas caldria entendre que Déu preservaria el just d'una mort dolenta o prematura. El salmista entreveu una possessió i una intimitat amb Déu que manifesta alguna cosa més que la retribució material que els savis de l'AT presentaven com a clàssica per al problema del mal. Se sent en el moment present vinculat amb Déu, honorat per ell. Déu l'ha pres per la mà, com un rei honora el seu servent (cf Is 42:6), el guiarà i prendrà a la glòria (o amb glòria). El salmista espera un final de la seva vida diferent del que coneix l'experiència normal. El verb prendre té el mateix valor que a Gn 5:24 i 2R 2:9s, quan es parla que Déu prengué Henoc i Elies, deixant com un misteri la seva desaparició (cf 49:16*). La frase del salm prendre a la glòria o amb glòria, sense que desclogui el misteri d'una supervivència pròpiament dita per als homes després de la mort, apunta ja una insinuació esperançada del que el NT revelarà amb tota claredat.
1040
74 1-23. Salm de súplica col·lectiva, que lamenta la ruïna i la profanació del temple i l'abolició del culte al país. Recordant a Déu que és creador del món i ha estat sempre el protector del seu poble, el salmista l'invoca perquè no s'oblidi de la seva aliança a favor dels seus i els socorri. El motiu que ha de moure Jahvè a destruir els seus enemics és la glòria del seu nom. Els esdeveniments evocats en el salm poden referir-se als de la ruïna de Jerusalem i de la destrucció del temple pels caldeus, al 587, o al saqueig del temple per Antíoc Epifanés al 169.