131
22 27. ↑Ac 23:5.
132
23 14-17. Aquests v, de tradició elohista, amb 34:18-23, de tradició jahvista, són els dos calendaris religiosos més antics. Coincideixen essencialment amb els de les altres dues tradicions, el de la tradició deuteronomista (Dt 16:1-16) i el de la sacerdotal (Lv 23); aquestes incorporen a la festa dels Àzims la festa de la Pasqua (12:1*). Hi commemoraven l'esdeveniment salvador de la sortida d'Egipte. Set setmanes després de la festa dels Àzims tenia lloc la festa de les collites, o festa de les Setmanes (Lv 23 l'anomena Pentecosta = cinquanta dies després). Aquesta festa era el punt final de la collita del blat i venia a cloure la Pasqua. Amb el temps s'anà convertint en una commemoració de l'aliança (2P 15:10). La tercera de les grans festes anuals era la de la recol·lecció dels fruits, o dels Tabernacles. Constituïa el pelegrinatge anual més important al santuari, a la tardor, i era motiu de manifestacions de joia (Lv 22:39-44).
133
31. Des del golf d'Acaba fins al Mediterrani i des del desert del Sinaí fins al riu Eufrat. Aquests límits corresponen als del regnat de Salomó (cf 1R 5:1; Ps 72:8).
134
35 10. L'arca, de forma rectangular, situada a l'interior del tabernacle, devia contenir les taules de la Llei (1R 8:9) i era penyora de la presència de Déu (Nm 10:33-36).
135
17. El propiciatori (el nom deriva del ritu anyal d'expiació, cf Lv 16 i v 14-15) era la planxa d'or que cobria l'arca de l'aliança i el lloc on Jahvè es comunicava amb Moisès (v 21-22).
136
19. La tradició sacerdotal (Ez 1:5 -25) no parla gens dels àngels (Gn 16:7*). En aquest cas, però, es fa ressó d'una antiga tradició, potser del temps de David o fins del desert i tot. Els querubins són uns éssers que guarden l'entrada del palau de Déu i sostenen el seu tron (1S 4:4; 2S 6:2; 1R 37:16; Ps 18:11; 28:14-15), o bé guarden l'accés al Paradís (cf Gn 3:4; Ez 28:14-15); en la visió d'Ez 1:4-28, esdevenen els quatre vivents. A partir d'aquí els querubins seran un element important de l'apocalíptica posterior (Za 1-6; Dn 7-12).
137
40. ↑Ac 7:44; ↑He 8:5.
138
26 33-34. Sant dels Sants: la part mes inaccessible del santuari (cf Ez 41:1-4).
139
27 2. En els escrits bíblics, el corn és símbol del poder. Els corns de l'altar, ungits amb la sang de la víctima d'expiació (29:12; 30:10; Lv 4:7), significaven el poder de Jahvè per a protegir els seus fidels, talment que el fugitiu o l'assassí podia agafar-s'hi i fruir així del dret d'asil (1R 1:50; 2:28).
140
28 6-14. L'efod, en època postexílica, és un ornament dels sacerdots o del gran sacerdot (1S 2:18; 2S 6:14), una mena de malla o de lli amb forma de faixa ampla o d'escapulari. A Jt 8:27; 17:5; 1S 21:10; 23:9-10 es tracta, en canvi, d'una estàtua de metall preciós o d'instrument que serveix per a consultar Jahvè (1S 23:9-10) del qual ja no hi ha cap testimoniatge després de David.