141

30. Urim i tummim: mots de sentit dubtós que fan referència a la sort sagrada tirada pel sacerdot (Nm 27:21; Dt 33:8; Ne 7:65). Potser una mena de pedres o varetes que surten de la «bossa del judici» (v 15s; Lv 8:8) que va unida a l'efod (1S 14:40-43; 23:9-12).

142

29 7. La unció del gran sacerdot apareix en època tardana a causa de l'atribució de certes prerrogatives reials (cf Lv 21:10-15). Sobre el sentit de l'oli, cf 30:25.

143

24. El ritu del balanceig o de l'ofrena amb moviment de vaivé practicat en els sacrificis de comunió, pot simbolitzar que el sacerdot ofereix els dons i alhora els rep del Senyor (Lv 7:30; Nm 5:9).

144

30 25. En la vida d'Israel, l'oli serveix per a fortificar (nodriment), és signe de joia (perfum), mitjà de guarició (medicina; Mc 6:13). Els reis són consagrats, ungits, pel profeta (1S 10:1; 16:12) o pel sacerdot (1R 1:39), que els vessa l'oli sant, contingut en un corn sobre el cap. La unció és penyora de l'Esperit, i fa del rei «l'Ungit de Jahvè» (1S 24:7), participant en la santedat de Déu (2S 1:14; 19:22), apte per a complir certs actes religiosos (2S 6:14-17; 1R 8:14; 2R 2). La tradició sacerdotal, a més, testifica la unció del gran sacerdot (Lv 21:10) en sentit de «plenitud reial», o de tots els sacerdots (28:41; Lv 7:35-36).

145

32 1. ↑Ac 7:40.

146

4. ↑Ac 4:41.

147

6. ↑1C:10,7.

148

33 19. Es tracta de la total i misteriosa llibertat de Déu que concedeix gràcia a qui vol (↑Rm 9:13, 15). Podria tenir també, segons el context, un sentit de reforç: «quan jo concedeixo gràcia, és eficaç».

149

34 33. ↑2C 3:13.

150

34. ↑2C 3:16.