Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
 

151

40 34-38. El núvol és símbol de la presència i de la transcendència divines: manifesta Déu i l'encobreix. El núvol que es posa damunt la tenda indica que Déu hi és present (Nm 10:34; 1R 8:10-11) La columna de núvol (13:21; Nm 9:15-23) que guia el poble és una imatge que expressa la presència de Déu en el seu poble en tot temps, a fi que aquest pugui seguir el camí cap endavant.

 

152

34. ↑Ap 15:8.

 

153

El Levític —referent al culte confiat a la tribu de Leví— pertany a l'anomenada tradició sacerdotal. La preocupació sacerdotal de fixar les dades essencials del judaisme postexílic a partir d'un retorn a les antigues tradicions rituals, en l'esperança d'una renovació, es reflecteix fortament en aquest llibre. La desaparició de la reialesa, la davallada del profetisme, les proves i les calamitats sofertes pel reialme del sud, tot plegat fa que l'atenció dels autors sacerdotals es desplaci vers la vida cultual i les funcions dels sacerdots. És el moment en què Israel es constitueix en comunitat religiosa i ja no en estat polític.

La data del llibre, tenint present que és el resultat final d'una llarga tradició evolucionada gradualment, sol fixar-se entre els segles VI-IV a. C., bé que conté algunes unitats mes primitives, difícils de destriar en el detall. Segons alguns exegetes recents, es tractaria d'una fusió de compromís de les tradicions cultuals de les famílies sacerdotals d'Abiatar i de Sadoc, feta després de l'exili.

En el seu zel de fidelitat a l'antic fons cultual, tan arrelat en l'ànima del poble, el Levític ens presenta una sistematització de la legislació del culte sacrificial força minuciosa i, segons com, força allunyada de la sensibilitat de l'home modern. Però, tant el fet de la seva composició postexílica, que ens obliga a veure'l en la línia espiritual de la religió interior característica d'Ez, com el context específic en el qual se situa la seva legislació —el de la fe rebuda d'Abraham i de la llei rebuda de Moisès—, ens fan adonar que la convicció primera del llibre no és altra que la santedat de Déu i les exigències que d'aquí deriven per a la vida d'Israel.

Situat a l'interior de l'AT, el Levític apareix com una part de la Llei que condueix vers el Crist (Ga 3:24). Només a la llum del NT, però, de l'epístola als Hebreus sobretot, la síntesi sacrificial del Levític resulta encara significativa per a nosaltres, com a ombra dels béns futurs (He 10:1).

 

154

1 1-17. L'holocaust és el sacrifici en què la víctima (un animal) és totalment consumida sobre l'altar. Lv, en el seu zel de fidelitat a la institució cultual del Sinaí, dóna el primer lloc a l'holocaust, no a l'ofrena vegetal (Nm 15), massa influenciada pels abusos del culte cananeu (Am 4:5). Generalment, sobretot a l'inici, l'holocaust va unit al sacrifici de comunió (c 3). Ambdós tenen un origen sedentari. L'holocaust és, en fi, un acte d'homenatge que expressa un do total (1S 7:9).

 

155

2 1. L'ofrena vegetal, minhà, comportava una porció de farina, amb oli, sal, encens i una libació de vi. Segons el ritual addicional de Nm 15:1-16, acompanyava tant l'holocaust com el sacrifici de comunió (Lv 23:13,18). La sal tenia un valor purificador (cf 2R 2:20) i era afegida a les ofrenes vegetals (2:13) i als sacrificis (Ez 43:24).

 

156

3 1-17. El sacrifici de comunió és un àpat en el qual la víctima és compartida entre Déu, el sacerdot i l'oferent (7:11-38; 10:14-15). Freqüent a l'època més antiga, era ofert en les grans festes (23:19), en ocasió del pelegrinatge a un santuari (Dt 12:6-12; 1S 1:21; 2:19; 20:6, 28); té un caràcter joiós i és penyora de pau i d'aliança.

 

157

16-17. Les parts vitals de la víctima —el greix i la sang— pertanyen a Jahvè (1:5; 7:23-25,27; Gn 9:4). La sang és vehicle de la vida, és la vida mateixa (17:11,14); per això, pertany a Déu i és prohibida a l'home.

 

158

11-16 El servei cultual, l'ofrena dels sacrificis, exigeixen un estat de puresa. Les lleis de puresa, proposades en aquests c, descriuen les línies generals de les prescripcions rituals que vigien als antics santuaris. Per a comprendre'n el sentit, cal situar-les en un món que, a la llum de la fe d'Israel, està dividit en pur i impur. Allò que apropa a Déu és pur, allò que n'aparta és impur. Aquesta tensió entre impuresa i santedat penetra tota la creació (cf c 11, la seva llista d'animals impurs), fins que la glòria de Jahvè ompli la terra (Nm 14:21), i es reflecteix fortament en els textos de tradició sacerdotal. Els ritus sobre la restauració de la santedat i la puresa de persones i objectes poden semblar d'un automatisme estrany. En realitat, es tracta d'una presentació força esquemàtica de la praxi cultual d'Israel, plena de dramatisme. El sentit d'impuresa i el perill de la maledicció exerceixen una influència sobre l'home, i vénen a ser els ressorts per a dir-li allò que desplau a Déu, el qual vol que Israel visqui (Ez 18:23) i sigui sant (c 17; Ex 22:30). Els límits entre el pur i l'impur, el sant i el profà, són quelcom de fluctuant, ja que la santedat no està lligada a cap lloc de manera contínua, per bé que està sempre en irrupció. Seran els profetes (Is 1:6; Am 4:6*) que insistiran en una altra puresa interior, la del cor, que prepararà l'ensenyament definitiu de Jesús (Mt 15:10-20; 23:25-26; Fl 3:3; Col 2:11-12).

 

159

12 1-8. Israel, sota els condicionaments d'una mentalitat arcaica, considera l'àmbit de la sexualitat particularment subjecte a la impuresa. El part és considerat com una pèrdua de vitalitat. Els ritus de purificació tendeixen a restablir la integritat i la unió amb Déu, autor de la vida. Com en altres punts de legislació, el que es vol procurar aquí és d'evitar qualsevol pràctica o ritu que no vagi lligat al reconeixement diví (v 6-8); la maternitat és un do de Déu.

 

160

14 10. La més petita mesura de líquids, equivalent a la dotzena part de l'hin, cosa de mig litre.