171
20 5. El culte idolàtric és considerat com una prostitució, un adulteri, perquè és una infidelitat envers Jahvè, l'únic Déu veritable.
172
21 6. El pa del seu Déu designa, simplement, el sacrifici ofert a Déu, i potser prové de la convicció primitiva segons la qual el fidel comparteix el seu àpat amb la divinitat (cf v 8,17; 22:25).
173
22. Coses santíssimes: els pans presentats, els sacrificis pel pecat i pel delicte, l'oblació, que han estat oferts i han tingut un contacte amb la divinitat. Coses santes: els sacrificis, els primogènits dels animals purs, les primícies i els delmes, una part dels quals pertoca als sacerdots.
174
26 12. ↑2C 6:16.
175
El quart llibre del Pentateuc és designat pels hebreus amb la quarta paraula del seu començament: al desert. Les versions han adoptat Nombres, títol de la traducció grega dels Setanta. Aquestes dues designacions expressen gairebé tot el contingut del llibre. De fet, s'hi troba la continuació de la història dels israelites al desert, començada en el llibre de l'Èxode i interrompuda per la legislació del Levític, i una sèrie de precisions, a vegades amb fórmules bastant repetides de nombres.
Una bona part de la seva redacció prové de la tradició sacerdotal (cf Introducció al Pentateuc), formada durant l'exili, que va tenir influència en la presentació de molts llibres, tal com ara els tenim.
El llibre no arribà a la seva forma actual sinó després de molt de temps, a través d'algunes reelaboracions en èpoques diverses i amb ús de documents diferents; per això, no és estrany que li manqui unitat i cohesió. Persegueix un fi marcadament didàctic i religiós; aquí els fets, les lleis i les ordenacions són concebuts amb la finalitat d'ensenyar. La nota dominant d'aquesta història és el designi de Déu que es va realitzant sobre un poble que ell s'ha volgut fer seu, que va conduint a través d'alts i baixos, malgrat el seu caràcter esquiu (c 11-14; 16; 20). Enmig d'aquest poble excel·leix la persona de Moisès, que continua, com a la història de l'Èxode, essent el servent, l'home de confiança de Déu.
176
1 2. Cada tribu del poble era formada per un grup de famílies, i aquestes eren integrades per diversos casals.
177
3. El cens i les altres disposicions d'aquests c 1-4, no sols són una ordenació per a la sortida del Sinaí, sinó una preparació amb vista a la guerra que el poble, de segur, haurà d'emprendre contra els qui habiten la terra que ha de ser la seva possessió.
178
47-51. La tribu de Leví no entra en el registre (2:33). Pel fet d'haver de complir el servei del culte, té un estatut especial. Els membres descendents de Leví formen part de la casa i la família de Jahvè; es diferencien dels altres israelites dels quals son suplents (3:12*) en aquest servei diví. Per això, tenen uns drets especials (Js 13:14). Aquesta legislació és una de les parts més orientals de Nm.
179
3 12-13. Pròpiament eren els primogènits els qui havien de ser donats al Senyor, al qual pertanyien (v 45-48; Ex 13:2,12; Lc 2:23). La institució dels levites venia a suplir la donació de tot primer nat.
180
5 11-31. Llei molt curiosa per a vetllar els drets del matrimoni i apaivagar les gelosies, freqüents entre els orientals, potser ja existent abans de Moisès, i que és incorporada a la legislació israelítica.