261
2. Els segadors no havien de segar el camp en els seus extrems, ni repassar-lo. Les deixalles, llavors, podien ser de profit per als pobres (Lv 19:9-10; 23:22; Dt 24:19-22).
262
20. En heb: goel, el qui tenia aquest dret. Bóoz no era el parent més pròxim de Noemí (3:12), i aquesta potser ho sabia; però el fet d'existir el parentiu li dóna ocasió de fer suposicions optimistes (3:1-2). En aquest cas, les obligacions del goel de Noemí eren dues: la del rescat dels seus béns, tot evitant així l'alienació de la propietat (4:4; cf Lv 25:23-25), i la del rescat de Rut (3:9,12-13) o sigui el levirat (1:11; cf Dt 25:5-10*).
263
3 4. L'abast d'aquesta acció atrevida era, evidentment, de sol·licitar de Bóoz el matrimoni (2:20*; 3:9; cf Dt 23:1; 27:20; Ez 16:8).
264
4 5. Mort Elimèlec, la possessió passava a Mahalon. Com que aquest morí, Rut és considerada muller d'Elimèlec, pel que feia a efectes jurídics. Bóoz, amb una punta d'astúcia, condiciona l'adquisició del camp per la de Rut, ja que era només a través de la descendència legal d'aquesta que el nom d'Elimèlec es restablia la seva propietat (Dt 25:6). Una vegada existís un descendent legal d'Elimèlec, era només a ell, i no al qui tenia el dret de rescat, el goel, a qui pertanyia el camp. Per això, el goel, amb aquesta perspectiva, renuncia al seu dret (v 6).
265
7. Desprendre's del calçat i passar-lo a un altre, simbolitza renunciar a un bé propi i transferir-lo a un altre, com posar el peu o el calçat significava adquirir un domini total (cf Ps 60:10; 108:10). Aquí no es tracta del cas de Dt 25:9-10.
266
12. Tamar, per una mena d'unió del levirat (Gn 38), va obtenir dos bessons Zaré i Fares, l'avantpassat de Bóoz (1P 2:5,9-12) i dels efrateus (1P 2:5,9,19,50-51).
267
14. Al·lusió al fill de Rut, Obed, el naixement del qual, marca el final del seu dol, perquè li dóna posteritat legal (cf v 17).
268
17. El nom d'Obed=servidor (de Jahvè), és escollit per les amigues de Noemí, i no pel pare, que era a qui tocava (Lc 1:59). Potser el llibre acabava aquí, amb la presentació de Rut i Bóoz com a besavis del futur rei David, del qual vindria el Messies (cf Mt 1:1-16).
269
18-22. Aquesta segona genealogia és un afegitó tret de 1P 2:5-15. A més, no encaixa amb el que ha precedit, ja que no fa menció de la paternitat d'Elimèlec sobre Obed, a través de Rut, el nom de la qual no hi apareix.
270
Els dos llibres de Samuel, de fet, no en formen sinó un, tant pel que fa al seu contingut, com a la seva forma literària; així els presentava el text original hebreu. Les versions grega i llatina els designen amb raó com a llibres I i II dels Reialmes o dels Reis, ja que el seu contingut, exceptuats els quinze primers capítols, es refereix als dos primers monarques d'Israel: Saül i David.
La narració enllaça amb el període dels jutges. La crisi o el cúmul de crisis viscudes durant aquell període arriben a l'extrem en temps de Samuel. Fou una etapa de la història d'Israel moguda, anàrquica, reeixida en alguns moments, però sempre inestable i perillosa. Tot aquest estat de coses acabà amb la institució de la monarquia, demanada per una representació del poble, a contracor de Jahvè, per tal de posar remei a les situacions perilloses, i volguda «per poder ser com totes les altres nacions» (8:4,6,20).
Ens trobem davant un període important de la història d'Israel —uns vuitanta anys, del 1060 al 965 a. C.—, que viurà sota el règim monàrquic durant quatre segles. Per entendre aquesta història, cal tenir en compte la situació del poble, que estava unit solament per un sentit de raça i de religió, concretament quan hi havia l'amenaça d'un perill comú, dels enemics del voltant. La monarquia, en aquest cas, juga el paper d'aglutinant —com ho havia estat el jutge en l'època anterior—; un aglutinant que en el rei David tingué un començ amb la seva vida aventurera, per acabar després, gràcies ala seus incessants esforços i treballs, un cap «segons el cor de Déu» (1S 13:14), que en fa una figura de les més fascinants que es troben a la Bíblia. I la cosa més remarcable és que aquest regnat és el punt de partida de la història d'un altre reialme que, segons el designi de Déu, no sols seria damunt d'un poble, sinó sobre tots els homes i de tots els temes. David, «l'amant dels salms d'Israel» (2S 23:1), que convida a cantar i a dansar davant Déu i que vol veure el seu poble feliç, és un anunci de bona nova: Jesús serà conegut i aclamat amb el nom messiànic de Fill de David (Mt 1:1; 2:27p; Rm 1:3; 2Tm 2:8).
La redacció del llibre, o almenys la de molts documenta que el componen, pot situar-se en temes propers als fets narrats; per exemple, una gran part de 2S 9-20. Precisament, a les primeries de la monarquia d'Israel s'accentua el pas de la tradició oral a la composició literària, que resulta el començament de la historiografia hebrea. El llibre, però, no és treball d'una sola tirada; ha estat compost amb l'acoblament de documents de procedència diversa, de diferents autors, ben segur, com es pot constatar per la reiteració i les variants d'algunes narracions que el compilador, sense la preocupació d'extremar massa la concordança, ha introduït a la seva obra. Una gran part és deutora a una font jahvista (el segon llibre de Samuel, menys els c 21-24); després s'hi afegiren unes addicions elohistes (com els c 1-3 de 1S, i petits fragments d'aquest llibre), i encara altres notícies de procedència diversa amb retocs finals. D'aquí les presentacions dobles de fets, amb les seves naturals discordances: la institució de la reialesa i el seu motiu inicial (1S 8:5,19 i 9:16; cf Os 13:11), la triple unció de Saül (1S 9:26-10,1; 10:17-24; 11:15; 13:1-15:35), les informacions de Saül respecte a David (1S 16:14,23 i 17:55-58), etc. Tanmateix, això també pot ser un signe d'autenticitat, molt poc torturada per la precisió. Per altra banda, no es pot urgir en la presentació dels fets la lògica d'una història moderna. Tot i això, i el caràcter fragmentari de l'obra, hi ha una coherència força notable en el seu desenrotllament. El que sembla que es pot afirmar, precisant més el seu gènere literari, és que aquestes històries no han estat massa influenciades i retocades per l'escola deuteronomista (cf introducció al Deuteronomi). Els fets mateixos parlen prou de la finalitat que es proposen.