10 1-31. Explicació de com es va realitzar l'ordre donada per Déu a Noè de ser fecunds i multiplicar-se. No pretén donar-nos, un esquema dels pobles, sinó presentar-nos el seu estat en el moment d'escriure, tot connectant el seu origen amb els fills de Noè. Les seves dades responen a l'estat del món conegut vers el s. VII a. C.

2. Els fills de Jàfet són els pobles de Síria i Palestina, quan el predomini hitita-egipci començà a trontollar, amb motiu de la invasió dels pobles del mar (vers el 1200 a. C.), provinents de les costes de Tràcia i de les illes del mar Egeu, entre els quals cal comptar els filisteus, instal·lats a Palestina després de les victòries de Meneptah i Ramsés III (1227 i 1192 a. C.).

6. Entre els fills de Cam es troben tots aquells pobles que estaven sota el domini egipci. Durant el segon mil·lenari a. C., Palestina va ser un dels llocs de domini egipci; d'aquí que Canaan es trobi en aquesta llista, tot i que els cananeus eren un poble semita.

13-19. Conjunt de pobles cananeus, com a descendents de Misraim, Egipte. Alguns d'ells van lligats a la història de la Bíblia: els de Sidó, o Fenícia; els jebuseus, habitants de Jerusalem abans de David; els amorreus, a la Transjordània; els guergueseus i els heveus a la Palestina septentrional o central.

21. Entre aquests hi ha totes les tribus semites conegudes o bé tingudes com a tals.

11 1-9. Tradició incorporada per l'autor jahvista i que serveix per a cloure la història dels orígens de la humanitat. Ara serà presentada com passant pel judici de Déu a causa del seu orgull, dispersa per la terra amb un llenguatge barrejat i confús, trobarà un camí de redempció i unitat en la iniciativa divina de la vocació d'Abraham i del poble que d'ell naixerà (c 12s; Rm 4; Ga 3). El desig de poder i domini de l'home és considerat com quelcom de contrari al domini absolut de Déu. Aquest desig porta sempre a la dispersió i a la confusió. Com a contrapartida, l'atenció a la Paraula de Déu, l'obertura de la fe, és el que plasmarà la nova humanitat, que començarà amb Abraham (v 10-30) en la unitat d'un nou poble.

9. Ve de Bab-ilu, que significa «porta de Déu». És una etimologia popular, que refereix el nom a l'arrel hebrea babal, «confondre».

10-30. Genealogia que pertany a la tradició sacerdotal (menys els v 28- 29, de tradició jahvista), d'origen molt primitiu. Abraham és lligat a la descendència de Sem.

12 1. Comença la història dels patriarques, preparada ja per la genealogia dels últims versets del capítol anterior. Es tracta d'una història familiar, popular i religiosa que s'obre amb la narració de la vocació d'Abram. Així com, a Ex 3, la crida de Moisès és preparada per una sèrie de visions i audicions objectives que desvetllen l'atenció i preparen l'esperit per a rebre el missatge, aquí se'ns diu simplement que Jahvè digué a Abram. No se'ns diu com ni de quina manera. Cal entendre que Déu va parlar al cor d'Abram, infonent-li una aspiració profunda de més enllà i eixamplant la seva consciència més enllà de les perspectives religioses, les creences i les pràctiques del seu ambient habitual. No se'ns diu quina era la religió d'Abram. Els avantpassats d'Israel servien altres déus (Js 24:2). L'aspiració i l'eixamplament interior de la consciència es poden traduir en els termes mentals d'una ordre, d'una promesa, i en un gest que indiquen l'actitud de fe i d'esperança d'una forma dinàmica. Abram no sap on va; quan comença a caminar, encara no li ha estat indicat el país on ha d'anar, però comença a moure's impulsat i confirmat per la seguretat interior de la fe. També se li diu que esdevindrà un gran poble, remarca que posa en relleu el sentit profund de la fe d'Abram, després de l'observació feta a 11:30, que la seva dona Sarai era estèril. Aquesta promesa serà renovellada d'una forma plàstica i més dramàtica que aquí a 15:5-6s. La fe d'Abram és a la base de la unitat d'un poble que serà representat pel poble escollit, però que, desbordant els límits de la carn i de la sang, inclourà tots aquells qui creuen (Rm 4; Ga 3:7; He 1:8-19). La vocació és una elecció dirigida a la consciència més íntima de l'individu i que trasbalsa la seva existència fins al més íntim del seu cor i el transforma en un altre home.

2-3. La vocació d'Abram, expressada en la forma d'un manament, és encoratjada per unes promeses de descendència i una promesa de benedicció. La promesa de descendència és la que es fa més sovint als patriarques. La força de la paraula divina, acollida amb fe, fa d'un sol home un gran poble (He 11:12) que, sobrepassant els límits etnogràfics de l'Israel històric, comprendrà tots aquells qui són justos per la fe (Ga 3:7). La segona promesa és una promesa de benedicció. El nom d'Abram servirà per a beneir, en el sentit de «sigues tu beneït com ho fou Abram» (cf Ps 21:7; Pr 10:17; Za 8:13). Déu tractarà els altres pobles d'acord amb la posició que aquests prenguin respecte a Abram i la seva descendència, és a dir, Israel: Per tu es beneiran tots les nacions de la terra. Abram, segons el pla de Déu, serà mitjancer d'una benedicció divina per a totes les nacions de la terra.