10-12. L'accent de la narració recau en la intervenció divina que sobrepassa totes les limitacions humanes, quan es tracta de dur a terme el seu pla. L'actuació d'Abram posa en perill les promeses de Déu: abandona la Terra Promesa per anar a l'Egipte, permet que Sarai, la mare de la nombrosa descendència promesa, sigui conduïda a l'harem del Faraó. Tot li va bé a Abram, però Jahvè intervé d'una forma misteriosa. Déu salva el destí del seu poble, malgrat l'estupidesa en què poden caure els homes després de la grandesa i la generositat del seu gest inicial de fe. Les concepcions morals que reflecteix la narració corresponen a una mentalitat primitiva. L'honor de la muller val menys que la vida del marit. La pedagogia divina és lenta i pacient.

14 3. És el mar Mort.

18-20. L'encontre d'Abram amb Melquisedec després de la victòria, sembla un fragment inclòs en la narració de l'encontre d'Abram amb el rei de Sodoma (v 17, 21-24). El passatge resulta misteriós. Ès la narració d'un fet, però per al redactor del capítol té un sentit i suposa una intenció de cara al lector. Salem és sens dubte Jerusalem. El nom del seu rei-sacerdot, Melquisedec, és un nom típicament cananeu; un altre rei de Jerusalem porta un nom de la mateixa estructura: Adonisèdec (cf Js 10:1). És sacerdot del Déu altíssim. En el culte cananeu, El-Elion (Déu altíssim) podia ser el primer i més elevat dels déus d'un panteó mitològic. Per a l'autor el Déu altíssim està molt a prop de Jahvè, si és que no es tracta de Jahvè mateix. Melquisedec ofereix aliments a Abram i als seus, i el beneeix. Abram reconeix la seva sobirania pagant-li el delme de tot. La centralització del culte a Jerusalem, ciutat jebusea i sense tradició patriarcal, portada a terme per David i Salomó, ocasionà dificultats entre la gent senzilla adepta al jahvisme primitiu. En aquesta narració, Abram, el patriarca dipositari de les promeses, se subjecta a l'avantpassat i precursor de David en la seva reialesa (cf Ps 110). David serà objecte d'una promesa messiànica tota particular (cf 2S 7:4-16). Abram rep la benedicció del precursor de David a Jerusalem. Tots els israelites podien imitar el patriarca Abram, aportant els delmes a l'ungit del Senyor. Sabem que els tributs al rei foren un pes feixuc per als israelites (cf 1S 8:11s). L'autor, amb aquesta narració, vol ajudar a desfer certes tibantors i prejudicis contra el nou règim de la reialesa entre les tribus de l'amfictionia jahvística. La figura de Melquisedec ha servit a l'autor de l'epístola als Hebreus per a explicar el sacerdoci de Crist (He 7), i els pares de l'Esglèsia han vist en l'ofrena de pa i vi una figura de l'eucaristia.

15 1-21. Abram apareix perplex pel retard en el compliment de les promeses de què ha estat dipositari. Fins i tot preveu que el seu hereu haurà de ser un dels seus servents. Jahvè confirma la seva fe amb la reiteració de la promesa i la conclusió d'una aliança.

6. ↑Rm 4:3,9; ↑Ga 3:6; ↑Jm 2:23. Creure Jahvè és afermar-se, estabilitzar-se, confiar-se a ell, que, malgrat tota aparença contrària, portarà a terme el seu pla històric de salvació. El fet de comptar era una funció dels sacerdots, que tenien de part de Déu el poder de dictaminar sobre les víctimes sacrificades (cf Lv 7:18; Nm 18:27). Aquí, fora del quadre cultual, és Jahvè qui qualifica la fe d'Abram com l'únic mitjà que l'ha posat en una autèntica relació amb Déu. Justícia és l'actitud correcta i fidel a una relació intercomunitària de tots els membres que s'hi han compromès. En aquest cas és Déu qui estableix el pacte o compromís. L'home és just quan realitza i afirma de part seva les implicacions de la seva aliança amb Déu, que es tradueixen en la seva total submissió a la voluntat de Déu.

16 1-16. Presentació de la versió jahvista de la història d'Hagar. La versió elohista, la trobarem a 21:8s. Com a 12:10s, veiem ara un altre aspecte d'una certa infidelitat i impaciència davant del retard de les promeses. A 12:10s, Abram actua amb irresponsabilitat. Ara sembla que vulgui accelerar el designi de Déu amb una intervenció humana que recolza en el dret mesopotàmic (codi d'Hammurabi) i que ocasionarà una sèrie de complicacions i actituds defectuoses en els personatges de la trama: la vanitat d'Hagar, el ressentiment de Sara, la indiferència d'Abram. Malgrat tot, Déu intervé. L'hereu serà el fill de Sara, però Déu no abandona l'esclava i el seu fill, expulsats de la casa d'Abram. Si bé el fill d'una fe minsa i desconfiada no pot ser l'hereu de la promesa, serà el pare d'un poble lliure de fills del desert.

7. Ángel en hebreu i en grec significa enviat, tant si es tracta d'un enviat diví com humà. A l'AT, la importància única de Jahvè no dóna gaire lloc a éssers intermedis. Si bé l'angelologia es desenrotlla a l'exili i a l'època postexílica (cf Tb 12:15), en els textos primitius l'àngel de Jahvè (cf 16:10; 21:17-18; 22:11; Ex 3:2; Jt 2:1), o de Déu (21:17; 31:11; Ex 14:19) és un enviat de Déu, en forma humana, semblant als enviats dels textos cananeus d'Ugarit. Per mitjà d'ell, Déu ajuda personalment el seu poble. L'àngel de Jahvè sol aparèixer relacionat amb les manifestacions divines dels santuaris (18:19; 22:11-18; 28:12; 32:3-5, 25-32; Ex 3:2; Js 5:13-15; Jt 13:3-21; 2S 24:11-25). L'àngel protector, que ajuda el poble i els seus membres en diferents circumstàncies (24:7; 48:16; 31:11-13; Ex 14:19; 23:20-23; Nm 22:22; 1R 19:5-7), o bé l'àngel executor del judici diví (19:1-3; Ex 12:23; 2S 24:15-17; 2R 19:35; Ps 35:5-6; 78:49), són igualment títols arcaics provinents de les tradicions dels santuaris. El fet que la tradició deuteronomista (cf Introducció al Deuteronomi) no ens parli d'àngels (cf Ex 25:19), potser es deu a la reforma de Josies: destruïts els santuaris, hauria fet també desaparèixer l'antic culte dels àngels (Dt 7:5). La narració present, lligada a la història d'un antic santuari (v 13-14), comporta una manifestació visible de la divinitat. Les dificultats que provenen de l'aparició del Déu transcendent són en part atenuades per la substitució de Déu pel seu enviat. Al v 13, Jahvè s'identifica amb el seu àngel. En l'àngel de Jahvè podem trobar un tipus de Jesucrist, manifestació humana de Déu.

13. El-Roí, significa Déu de visió. Beer-Lahai-Roí, podria significar pou del vivent que em veu.

17 1. El-Saddai és el nom de Déu que apareix sovint en les tradicions patriarcals (cf 28:3; 35:11; 48:3; 43:14; 49:25). No se'n sap exactament el significat. V i grec tradueixen per omnipotent. Probablement vol dir Déu muntanyenc, i fa potser al·lusió a la muntanya còsmica dels babilonis; o es tractaria d'un déu portat pels avantpassats d'Haran, al peu de les muntanyes de l'Asia Menor; o bé designaria una antiga divinitat amorrea.

5. Per als antics, el nom pertany a la naturalesa de l'ésser designat. Aquí el canvi de nom significa un canvi de destí. L'aliança capgira la vida d'Abram. L'autor explica també dues formes dialectals del mateix nom, que significa és gran quant al seu pare, a base del canvi indicat abans i d'una etimologia popular. Abraham recorda l'expressió hebrea Ab hamon = pare d'una multitud.