III. La saviesa ha salvat els justos dels mals amb què Déu judica els pecadors i els idòlatres (Sa. 10,1 - 19,22)

Adam

	10 1 Ella guardà amb sol·licitud el pare del món,
	la primera criatura, quan encara era sol;
	l'aixecà de la caiguda
	2 i li donà força per a dominar tota cosa.

Caín

	3 Un home injust, tanmateix, que s'apartà de la saviesa,
	endut per la seva ira;
	es perdé pels seus furors fratricides.

Noè i el diluvi

	4 I quan, per culpa d'ell, les aigües cobriren la terra,
	la saviesa salvà altra vegada l'home just
	posant-se al timó d'unes fustes de no res.

—1409→

Confusió de Babel i Abraham

	5 I quan, per la seva concòrdia en la maldat,
	els pobles caigueren en la confusió,
	encara la saviesa conegué el just,
	el guardó irreprotxable per a Déu
	i el mantingué fort davant l'amor entranyable pel fill.

Lot i Sodoma

	6 Ella mateixa, quan eren destruïts els impius, preservà el just,
	mentre fugia del foc que plovia sobre les cinc ciutats.
	7 Testimonis encara d'aquesta maldat,
	ha quedat ennegrida la terra deserta,
	unes plantes hi fan fruits que no arriben a madurar
	i, en record d'una ànima incrèdula, s'hi dreça una columna de sal.

Reflexions

	8 És ben cert; qui ha passat de llarg ran de la saviesa
	no sols s'ha emportat el perjudici de no conèixer el bé,
	sinó que ha deixat als vivents un monument de la seva niciesa;
	de manera que no han quedat ocultes les seves fallades.
	9 La saviesa, en canvi, ha preservat de penes els qui la cultiven.

Jacob

	10 Ella conduí per bons camins
	el just que s'escapava del furor del seu germà,
	li mostrà el regne de Déu
	i li donà el coneixement dels llocs sants.
—1410→
	Obrí un camí als seus esforços
	i féu fructificar els seus treballs,
	11 l'assistí contra l'avarícia dels qui l'oprimien
	i l'emplenà de riqueses.
	12 El guardà sol·lícita contra els enemics
	i l'assegurà contra els qui li paraven emboscades.
	El coronà en combat duríssim,
	perquè sabés que la pietat és més forta que tot.

Josep

	13 Ella tampoc no va deixar el just, quan fou venut,
	sinó que el preservà de pecar.
	14 Va baixar amb ell a la masmorra,
	no l'abandonà en les cadenes
	fins que li portà el ceptre de reialesa
	i el poder sobre els qui el manaven.
	Convencé de mentida els qui l'havien acusat,
	i li donà una glòria eterna.

El poble sant, alliberat de l'Egipte

	15 Fou ella qui deslliurà de la nació opressora
	el poble sant, la raça irreprotxable.
	16 Entrà en l'ànima d'un servent del Senyor,
	que plantà cara a reis terribles amb prodigis i senyals.
	17 Donà als sans el premi de les seves fatigues,
	els féu de guia en una ruta meravellosa:
	els fou ombra durant el dia
	i claror d'estels durant la nit.
	18 Els féu travessar el mar Roig,
	i els dugué pel mig de les aigües;
	19 en canvi, submergí els seus enemics,
	i després els escopí de les fondàries del mar.
	20 Així, els justos espoliaren els impius,
	entonaren un himne, Senyor, al vostre sant nom
—1411→
	i lloaren a l'una la vostra mà vencedora,
	21 perquè la saviesa obrí la boca dels muts
	i féu que parlés clar la llengua dels infants.

Les proves del poble en el desert, comparades amb les plagues d'Egipte. L'aigua.

	11 1 Féu reeixir les seves empreses per mà d'un sant profeta.
	2 Travessaren un desert deshabitat,
	acamparen en llocs intransitables;
	3 van resistir els adversaris i rebutjaren els enemics.
	4 Passaren set, us invocaren,
	i els sortí aigua de la roca viva;
	de la pedra dura, un remei per a la set.
	5 Perquè allò mateix amb què els enemics foren castigats,
	es convertí en un favor per a ells,
	quan no podien més.
	6 En lloc de la font perenne d'un riu
	—enterbolit per la sang i l'argila,
	7 en càstig de l'ordre de matar els infants—,
	donàreu a aquests de manera inesperada aigua de sobres,
	8 i la set que aleshores patiren els mostrava
	com havíeu castigat els adversaris.
	9 Així, quan foren provats,
	bé que la vostra pedagogia era compassiva,
	entengueren la tortura dels impius
	quan els judicàveu amb ira.
	10 Uns, els posàveu a prova com un pare quan renya;
	els altres, com un rei inflexible,
	els condemnàveu i els castigàveu.
	11 Es consumien de la mateixa manera,
	un cop els vostres van ser fora, com quan eren entre ells.
	12 El record de les coses passades
	els entristia doblement i els feia gemegar:
	13 Quan veieren que, d'allò amb què havien estat castigats,
	els altres en treien benefici,
	sentien la mà del Senyor;
—1412→
	14 aquell qui antany com expòsit llançaren,
	i van rebutjar enmig de burles,
	al final de tot el contemplaven,
	veient com era diferent de la dels justos
	la set que ells havien passat.

Moderació en les plagues d'animals que castigaven la idolatria d'Egipte

	15 Per les seves creences insensates i falses,
	que els enganyaven
	i els feien adorar rèptils sense raó i bèsties fastigoses,
	els enviàreu, venjador, colles d'animals irracionals,
	16 per fer-los saber que amb allò amb què un peca,
	amb allò mateix és castigat.
	17 No era difícil a la vostra mà totpoderosa,
	que va fer el món de matèria informe¹²⁹⁹,
	d'enviar contra ells colles d'óssos, o lleons intrèpids,
	18 o feres acabades de crear, ferotges, desconegudes,
	que tiressin un alè de foc
	i deixessin anar una bafarada sorollosa,
	o llancessin pels ulls espantoses guspires
	19 i que, no sols els haurien anorreats, si els atacaven,
	sinó que una sola mirada els hauria matats d'espant.
	20 A part d'això, una sola bufada els podia fer caure,
	perseguits per la vostra justícia
	i esventats pel buf del vostre poder.
	Però heu decidit tota cosa amb mesura, comptada i sospesada.
	21 Perquè a cada moment disposeu d'una força immensa,
	i el poder del vostre braç, qui el resistirà?
	22 El món sencer és davant vostre
	com el pes que tot just inclina la balança,
	o com la gota de rosada matinal que es posa sobre la terra.
	23 Però, perquè tot ho podeu, us compadiu de tothom,
	i dels pecats dels homes n'aparteu els ulls
—1413→
	a fi que puguin convertir-se.
	24 Perquè vós estimeu tot allò que existeix,
	i res no us fa fàstic d'allò que heu creat.
	Si no haguéssiu estimat una cosa, no l'hauríeu pas feta.
	25 ¿Com subsistiria res, si vós no volguéssiu,
	o què seguiria existint, si vós no ho cridéssiu?
	26 Vós planyeu totes les coses perquè són vostres,
	Senyor, amic de la vida;
	12 1 Perquè el vostre alè incorruptible és en tots.
	2 Per això, els qui es desencaminen,
	els castiguen de mica en mica,
	i els repreneu servint-vos d'allò mateix en què pecaren,
	perquè s'apartin així de la maldat,
	i creguin en vós, Senyor.

Moderació en l'extermini dels cananeus

	3 També havíeu avorrit
	els antics habitants de la vostra terra santa,
	4 per les seves obres abominables,
	pràctiques de màgia i ritus sacrílegs.
	5 Mataven els fills a sang freda, devoradors d'entranyes,
	que celebraven banquets de carn humana i de sang,
	iniciats als misteris enmig d'orgies religioses;
	6 pares assassins de vides indefenses.
	Decidíreu, dones, de perdre'ls per la mà dels nostres pares,
	7 a fi que la terra que estimàveu més que totes
	acollís una digna població de fills de Déu.
	8 Doncs bé, aquests, que al capdavall eren homes,
	també els planyéreu:
	enviàreu vespes, com avançades del vostre exèrcit,
	perquè a poc a poc els anessin destruint.
	9 No que us fos impossible de posar, en una batalla,
	els impius a les mans dels justos,
	o d'esbocinar-los de cop amb bèsties ferotges,
	o amb una ordre inapel·lable.
—1414→
	10 Però, executant la sentència de mica en mica,
	deixàveu lloc a la conversió,
	no desconeixent que era pervers el seu llinatge,
	que portaven la maldat a la sang,
	i que els seus pensaments mai no canviarien,
	11 maleïda com era des del principi aquella descendència.
	Ni era per por de ningú que deixàveu sense càstig
	els pecats que cometien.
	12 Perquè, qui us dirà: ¿Què heu fet
	o qui s'oposarà a les vostres decisions?
	¿I qui us pot fer retret d'uns pobles destruïts,
	si vós els havíeu creats?
	¿O qui us vindrà a dir res,
	per haver venjat uns homes injustos?
	13 Ni hi ha tampoc cap Déu, fora de vós,
	que es preocupi de totes les coses,
	a qui hàgiu de fer veure que no judiqueu injustament;
	14 ni rei, ni sobirà, que us pugui tirar en cara
	el càstig que els heu donat.

Motius de la moderació de Déu i lligons que ens dóna

	15 Sou just, i governeu amb justícia,
	i no trobeu propi del vostre poder
	condemnar a un càstig aquell qui no ho mereix.
	16 Perquè la vostra força és principi de tota justícia,
	i com que sou senyor de totes les coses,
	totes les planyeu.
	17 Demostreu la vostra força als qui no creuen que ho podeu tot
	i confoneu l'arrogància d'aquells qui ho coneixen.
	18 Sou amo de la força, però judiqueu amb bondat,
	i ens governeu amb molt de mirament.
	Al capdavall, només cal que vulgueu, i teniu a mà el poder.
	19 Obrant així heu ensenyat al vostre poble
	que cal que el just estimi els homes¹³⁰⁰;
	i heu infós als vostres fills una esperança ferma,
—1415→
	quan veuen que concediu en els pecats la penitència.
	20 Si els enemics dels vostres servents,
	mereixedors com eren de mort,
	els vau castigar amb tant de compte i al cap de temps,
	donant-los ocasions i oportunitats d'apartar-se del mal,
	21 amb quina delicadesa no heu judicat els vostres fills,
	als pares dels quals féreu juraments i belles promeses!
	i 22 Així, vós que ens corregiu,
	assoteu mil vegades més els nostres enemics,
	perquè, en judicar, tinguem present la vostra bondat,
	i, quan se'ns judiqui, esperem misericòrdia.
	23 Per això, els qui han viscut una vida insensata i errada,
	els heu turmentats
	servint-vos de les seves mateixes abominacions.
	24 És que s'havien esgarriat molt enllà pels camins de l'error,
	fins a prendre per déus els més vils dels animals fastigosos,
	enganyats com infants sense enteniment.
	25 Com a infants, doncs, sense gens d'enteniment,
	els enviàreu una correcció de broma.
	26 Però els qui no entengueren la broma que els amonestava,
	tastaran un càstig digne de Déu.
	27 Castigats, doncs, amb els mateixos que ells tenien per déus,
	exasperats ara pels mals que en rebien,
	obriren els ulls i reconegueren el Déu veritable,
	que abans s'havien negat a reconèixer.
	28 Per això, vingué també sobre ells la màxima venjança.

Els adoradors de les criatures

	13 1 Són, realment, vans fins al moll dels ossos,
	tots els homes que ignoraven Déu,
	i pels béns visibles no foren capaços de conèixer el qui és,
	ni reconegueren l'artífex, en fixar-se en les obres.
	2 El foc, l'aire, el vent lleuger,
	o l'òrbita dels astres, l'aigua impetuosa,
	els estels lluminosos del cel,
	tot això tingueren per déus, senyors del món.
—1416→
	3 Si els cregueren déus, encisats per la seva bellesa,
	que sàpiguen quant més bell no és el Senyor d'aquestes coses;
	és ell, origen de tota bellesa, qui les ha creades.
	4 Si van quedar esbalaïts pel seu poder i la seva força,
	que dedueixin d'aquí
	quant més potent no és el qui les ha fabricades.
	5 Perquè de la grandesa i la bellesa de les criatures,
	venim a contemplar, per comparació, el seu autor.
	6 Tanmateix, però, no se'ls pot tirar en cara gran cosa:
	fins és ben possible que aquests s'esgarriïn
	buscant Déu precisament i volent trobar-lo.
	7 Viuen enmig de les seves obres; per això, cerquen amb afany,
	i es deixen convèncer pels ulls,
	veient com són de belles les coses.
	8 Tornant-hi, però, tampoc aquests no són excusables:
	9 si van arribar a saber tantes coses,
	que foren capaços d'escrutar l'univers,
	¿per què no van trobar, més de pressa encara,
	el Senyor de tot això?

Els adoradors dels ídols

	10 Els desgraciats, però —i amb l'esperança en éssers sense vida—,
	són aquells qui donaren el nom de Déu a obres de mans d'homes:
	or i plata, productes d'una tècnica,
	figures d'animals,
	o pedres que no serveixen per a res,
	obra d'una mà antiga.
	11 Tenim un llenyataire que ha serrat un arbre fàcil de moure:
	n'ha arrencat amb traça tota l'escorça
	i el treballa hàbilment
	per fer-ne un estri útil als serveis de la vida.
	12 Els trossos que li han sobrat,
	els gasta per preparar-se el menjar, fins que no té més gana.
	13 Encara en queda un tros, que no serveix per a res,
—1417→
	un tronc tort i ple de nusos:
	l'agafa i l'esculpeix amb compte, per passar l'estona,
	i li dóna una forma amb l'habilitat del seu art:
	li dóna la forma d'un home,
	14 o el fa semblant a un animal qualsevol.
	Frega amb mangra la seva pell i l'enrogeix amb vermelló,
	n'empasta totes les tares,
	15 li construeix una estança que en sigui digna,
	el posa a la paret i l'assegura amb un ferro.
	16 Pren precaucions perquè no caigui,
	ja que sap prou que no es pot valer per ell mateix.
	No és més que una imatge i necessita ajuda.
	17 Amb tot, quan ell prega pels seus béns,
	per afers de noces i pels seus fills,
	no s'avergonyeix d'adreçar-se a un ésser sense vida.
	Per la salut, invoca allò que és invàlid;
	18 per la vida, suplica allò que no pot res;
	per un viatge, allò que és incapaç de fer anar els peus;
	19 pel guany, pel treball, per l'èxit d'allò que fa,
	demana vigor a qui no en posseeix ni mica.

	14 1 No parlem del qui es fa a la mar
	i ha de travessar furioses onades,
	que s'encomana a una fusta¹³⁰¹
	més tronada que el vaixell que el porta;
	2 perquè aquest ha estat ideat per l'interès dels guanys,
	i l'ha modelat una sàvia artesania.
	3 El guia, tanmateix, o Pare, la vostra providència¹³⁰²,
	vós que heu obert camins en el mar,
	i entre les ones una senda segura,
	4 mostrant que podeu treure de tot perill;
	tant, que ni cal ser mariner per embarcar-se.
	5 No voleu que siguin inútils les obres de la vostra saviesa.
	Per això, confien els homes la vida a una fusta esquifida,
	i travessen les ones sense cap mal amb una barca lleugera.
	6 Ja al començament, quan es perdia la raça dels gegants altius,
—1418→
	a recer d'una barca lleugera, i amb la vostra mà al governall,
	l'esperança del món deixà als segles llavor de descendència.
	7 Sí, beneïda la fusta d'on neix la justícia.
	8 L'ídol, però, maleït sigui ell i qui l'ha fet;
	l'un perquè l'ha fet;
	l'altre perquè, corruptible com és, l'han anomenat déu.
	9 Igualment són odiosos a Déu l'impiadós i la seva impietat;
	10 l'obra serà castigada junt amb qui l'ha feta.
	11 És per això que també vindrà el temps de la visita
	per als ídols de les nacions,
	perquè entre les criatures de Déu es convertiren en abominació,
	en ensopec per a les ànimes dels homes
	i en parany per als peus dels insensats.
	12 La invenció dels ídols fou l'origen de la fornicació,
	i la seva troballa ha corromput la vida.
	— Perquè al començament no existien, ni duraran per sempre.
	14 La vanaglòria dels homes els introduí al món;
	per això mateix els espera una fi sobtada.
	15 Consumit un pare per un dol prematur,
	féu fer una imatge del fill arrabassat tan de pressa;
	i aquell qui ja era, mort, avui l'honora com un Déu,
	i transmet als qui se li sotmeten iniciacions i ritus.
	16 Després, per la força del temps,
	el mal costum fou observat com una llei,
	17 i les ordres dels governants manaren donar culte a les imatges.
	Els homes representaven la figura
	d'aquells qui no podien honorar en persona, perquè vivien lluny,
	i feien una imatge visible del rei que honoraven.
	Així podien adular sol·lícits l'absent com si fos a la vora¹³⁰³.
	18 L'afany de l'artista per honorar-lo,
	empenyé, fins els qui no el coneixien, a estendre'n el culte
	19 És clar, l'artista, volent afalagar el qui mana,
	li donava artísticament una semblança més bella;
	20 i la gent, seduïda per la gràcia de l'obra,
	ja feien objecte d'adoració,
	el que, poc abans, honoraven com un home.
—1419→
	21 I això es tornà un parany per a la vida,
	que els homes, sota el pes de la desgracia o de la tirania,
	traspassessin a pedres i a fustes el nom incomunicable.

Vicis dels idòlatres

	22 Llavors ja no els bastà d'enganyar-se en el coneixement de Déu,
	sinó que, vivint dins la guerra formidable del desconeixement,
	donaren a aquests mals tan gratis el nom de pau.
	23 Perquè amb celebracions de ritus infanticides,
	o de misteris secrets,
	o d'orgies furioses en iniciacions exòtiques¹³⁰⁴,
	24 ja no guarden la puresa de la vida ni dels matrimonis;
	o es maten l'un a l'altre amb traïdoria,
	o es fan la injúria de donar-se bastards.
	25 Tot porta barreja de sang i de crim, de furt i d'engany,
	corrupció, infidelitat, desordre, perjuri,
	26 desconcertament de la gent de bé, oblit dels favors,
	brutícia de les animes, inversió dels sexes,
	irregularitat en els matrimonis,
	adulteris i conducta llicenciosa.
	27 Realment el culte dels ídols que no son ningú
	és la font de tot mal, n'és la causa i el terme.
	28 Perquè o s'exalten amb una alegria folla,
	o profetitzen falsedats,
	o viuen una vida d'enganys,
	o perjuren per no res.
	29 És natural: confiant en ídols sense ànima,
	si han jurat en fals, no esperen sofrir-ne cap mal.
	30 Però els caurà sobre un doble càstig:
	perquè, atents als ídols, es feren de Déu un concepte dolent,
	i perquè, menyspreant la pròpia santedat,
	juraren falsament amb malícia.
	31 No és pas el poder d'aquells per qui juren,
—1420→
	sinó el càstig que mereixen els pecadors,
	el que fa venjar sempre la transgressió dels injustos.

Déu és bo per als qui el coneixen

	15 1 Però vós, el nostre Déu, sou bo i fidel,
	sou pacient, i tot bo governeu amb misericòrdia.
	2 Encara que potser pequem, som vostres,
	perquè coneixem el vostre poder.
	Però no pecarem, perquè sabem que som tinguts per vostres.
	3 Ben cert que conèixer-vos a vós fa ser just del tot,
	i conèixer el vostre poder, és arrel d'immortalitat.
	4 Ni ens han fet engarriar
	les creacions d'un art pervers dels homes,
	ni el treball eixorc dels pintors,
	les figures empastifades amb colors diversos,
	5 la vista de les quals roba el cor als insensats
	i els fa estimar la forma sense alè d'una imatge morta.
	6 Amants com són dels mals, no mereixen cap altra esperança,
	els qui ho fan, els qui ho desitgen i els qui ho adoren.

Culpa dels qui fabriquen i veneren els ídols

	7 Vet aquí un terrissaire, que es cansa prement la terra blana.
	Ara bé, modela del mateix fang
	els vasos que serviran per a feines netes i els contraris;
	tots de la mateixa manera.
	Quins han de servir per a un ús o per a un altre,
	ho determina qui treballa el fang.
	8 A més —malaguanyat esforç—,
	del mateix fang n'afaiçona un déu inútil,
	ell que, nascut fa poc de la terra,
	no trigarà a tornar a la terra d'on ha sortit,
	quan li reclamin el deute de la seva ànima.
—1421→
	9 I, amb tot, no el preocupa que hagi de morir,
	ni que la seva vida sigui de curta durada.
	Només pensa com emularà els qui treballen l'or i la plata,
	i com imitarà els fonedors de bronze,
	i té per gloriós de modelar falsificacions.
	10 És cendra el seu cor,
	i més vil que la terra, la seva esperança;
	menys digna d'estima que el fang, la seva vida.
	11 Perquè no ha conegut el qui l'ha afaiçonat,
	que d'un buf ha introduït en ell una ànima principi d'energia,
	i li ha inspirat un alè vital.
	12 Al contrari, s'ha pres la nostra vida com una broma,
	i l'existència com una fira per a fer negoci.
	Diu que cal treure profit de tot, encara que sigui del mal.
	13 Ell sap prou, més que cap altre, que peca
	fabricant, d'una matèria que és terra,
	objectes trencadissos i figures.

Idolatria dels egipcis

	14 Tots han estat d'allò més insensats,
	més infeliços que una ànima d'infant,
	els enemics del vostre poble que el van subjugar.
	15 Perquè han tingut per déus tots els ídols de les nacions,
	que ni poden fer servir els ulls per a veure-hi,
	ni el nas per a inspirar l'aire,
	ni les orelles per a sentir-hi,
	ni els dits de les mans per a palpar;
	els seus peus són incapaços de fer un pas.
	16 La raó és que els ha fets un home,
	els ha modelats un ésser d'alè manllevat.
	No hi ha cap home capaç de fer un déu que se li assembli,
	17 Mortal com és, fabrica un mort amb mans impies.
	És millor ell, evidentment, que allò que ell adora;
	perquè ell és viu; allò altre mai no ho ha estat,
	18 A més, veneren les bèsties més repulsives:
	comparades amb les altres, són les més estúpides;
—1422→
	19 no tenen cap gràcia que captivi el cor,
	com passa a la vista d'alguns animals;
	han quedat exclosos de l'elogi de Déu i de la seva benedicció.

Com Déu es va servir dels animals en relació amb els egipcis i amb el seu poble

	16 1 Per això, foren justament castigats per éssers així,
	i els turmentava una multitud d'animals.
	2 Al vostre poble, en lloc d'aquest càstig, l'afavoríreu;
	a l'avidesa del seu desig preparàreu com aliment
	un plat extraordinari: les guatlles.
	3 Així aquells, quan volien menjar,
	pel fàstic dels animals que els foren enviats,
	havien de perdre fins la gana que haurien tingut;
	aquests, en canvi, passada una curta privació,
	havien de prendre part en un àpat extraordinari.
	4 Calia que aquells, per opressors,
	passessin una privació inexorable,
	però aquests, n'hi havia prou que tastessin
	quines tortures havien sofert els seus enemics.
	5 De fet, quan caigué sobre ells la fúria terrible d'unes bèsties,
	i morien per les mossegades de serps tortuoses,
	la vostra ira no va durar fins a la fi.
	6 Van passar uns moments de neguit, perquè escarmentessin,
	però tenien, d'altra banda, un senyal de salvació,
	que els recordava el precepte de la vostra llei.
	7 I el qui es girava, no el salvava allò que veia,
	sinó vós, salvador de tota cosa.
	8 I amb això convencéreu els nostres enemics
	que sou vós el qui deslliura de tot mal.
	9 Aquests, els mataren les mossegades de llagostes i mosques,
	i no hi hagué remei per a la seva vida,
	perquè mereixien el càstig d'unes bèsties així.
—1423→
	10 Els vostres fills, en canvi,
	ni els abateren les dents de les serps verinoses,
	perquè la vostra misericòrdia vingué a socorre'ls i els guarí.
	11 Si van sentir aquestes fiblades,
	fou per fer-los memòria de les vostres paraules,
	però en foren salvats de seguida,
	perquè no perdessin el record dels vostres favors
	ni caiguessin en un oblit profund.
	12 No els curaren ni herbes remeieres,
	ni cataplasmes suavitzadors;
	només la vostra paraula, Senyor, que guareix tots els homes.
	13 Perquè vós teniu poder de vida i de mort,
	i feu baixar al reialme de la mort i en feu pujar.
	14 És cert que l'home mata, per la seva malícia,
	però no fa tornar l'esperit, un cop sortit,
	ni deslliga l'ànima, un cop la mort se n'ha emparat.

Els elements atmosfèrics al servei de Déu, contra els egipcis i a favor del poble

	15 És impossible escapar-se de les vostres mans!
	16 Els impius que no us volien conèixer
	foren assotats per la força del vostre braç.
	Pluges estranyes els perseguiren,
	pedregades i tempestes implacables,
	i el foc els consumí.
	17 I la cosa més sorprenent de totes
	fou que, en l'aigua, que tot ho apaga,
	el foc prenia més força:
	perquè el món lluita al costat dels justos.
	18 Adés la flama s'amansia
	per no abrusar les bèsties enviades contra els impius,
	i perquè aquests, veient-ho, comprenguessin
	que era el judici de Déu que els perseguia.
	19 Adés, contra la seva naturalesa,
	el foc s'ablama al mig de l'aigua,
	per destruir els rebrots d'una terra injusta.
—1424→
	20 En lloc d'això, vau péixer el vostre poble amb menjar d'àngels,
	i li vau fornir del cel, sense cap treball, un pa ja fet,
	capaç de procurar tota delícia
	i d'avenir-se a tots els gustos.
	21 Aquest sosteniment vostre
	mostrava clarament la vostra dolcesa envers els fills;
	posant-se al servei del desig de qui el prenia,
	es transformava en el que volia cadascú.
	22 Neu i gel aguantaven el foc, i no es fonien:
	a fi que comprenguessin que el foc,
	flamejant entre la pedra i llampegant enmig de pluges,
	podia consumir les collites dels enemics.
	23 Mentrestant, en canvi, perquè es nodrissin els justos,
	arribava a oblidar la pròpia força.
	24 Perquè la creació, per servir-vos a vós que l'heu feta,
	es llança amb ardor al càstig dels injustos,
	i s'apaivaga per al bé dels qui en vos confien.
	25 Així, aleshores, transformant-se en el que fos,
	es posava al servei del vostre do que els nodria de tot,
	segons el voler dels qui ho necessitaven.
	26 Perquè els vostres fills que vós heu estimat, Senyor, aprenguin
	que no són els fruits de les collites el que alimenta l'home,
	sinó la paraula vostra la que conserva els qui creuen en vós.
	27 Allò, per exemple, que el foc no desfeia,
	es fonia com si res a l'escalf d'un petit raig de sol,
	28 i es veia així que cal avançar-se al sol per donar-vos gràcies,
	i trobar-se amb vós abans que la llum apunti,
	29 perquè l'esperança del desagraït
	es fondrà com el gebre hivernenc
	i s'escolarà com aigua desaprofitada.

—1425→

Els egipcis i el poble sant en la plaga de les tenebres

	17 1 Són grans els vostres judicis, i difícils d'explicar.
	Per això, s'hi equivoquen les ànimes indisciplinades.
	2 Els impius, que s'imaginaven de subjugar el poble sant,
	presoners de la fosca, travats per la llarga nit,
	jeien tancats sota sostre, exiliats de la providència eterna.
	3 Es creien invisibles, amb els seus pecats secrets,
	sota el vel fosc de l'oblit!
	I foren escampats, esfereïts terriblement,
	esparverats per aparicions d'espectres.
	4 Ni el racó on s'amagaven no els protegia de la por:
	ressonaven entorn d'ells sorolls que els esglaiaven,
	i se'ls apareixien fantasmes tristes, amb cares llargues.
	5 El foc no tenia cap força per a poder fer llum,
	ni les flames resplendents dels estels
	gosaven il·luminar aquella feréstega nit.
	6 Només se'ls apareixien fogueres
	que s'encenien soles de cop, i els omplien de terror;
	i quan no veien aquesta visió, esgarrifats,
	els semblava encara més terrible el que havien vist.
	Els trucs de l'art màgica no servien de res,
	i el seu gallejar d'intel·ligència
	era vergonyosament refutat.
	8 Perquè els qui asseguraven de poder foragitar
	de l'ànima malalta terror i torbacions,
	ells mateixos emmalaltien d'una por que feia riure:
	9 àdhuc quan no hi havia res d'espantós per a fer-los por,
	les bèsties que passaven i els xiulets de les serps
	no els deixaven assossegar, es morien de tremolor,
	i es negaven fins a mirar l'aire,
	que, per cap costat, no podien defugir.
	10 La maldat, quan és condemnada, dóna prova d'una gran covardia,
	però sempre acaba d'atreure els mals
	que la consciència¹³⁰⁵ ja veia venir.
	11 La por, en efecte, no és més que desfer-se
—1426→
	dels auxilis de la raó.
	12 Com menys confiança hi ha a l'interior,
	més greu es veu el desconeixement de la causa
	d'on prové la tortura.
	13 Els qui aquella nit, de veres impotent,
	sortida dels racons de l'impotent reialme de la mort,
	dormien el son de sempre,
	14 adés fugien perseguits per monstres que els apareixien,
	adés quedaven sense moviment per defallença de l'ànima.
	De cop els havia caigut a sobre un terror inesperat.
	15 D'aquesta manera, fos qui fos que queia allà,
	quedava pres, tancat en aquesta presó sense reixes.
	16 Fos pagès, o fos pastor,
	qualsevol que treballés a despoblat,
	sorprès allí sense pensar-s'ho,
	havia d'aguantar aquell destí ineludible,
	perquè la cadena de la fosca els tenia tots lligats.
	17 El xiulet del vent,
	la tonada dels ocells refilant entre la tofa de branques,
	el moviment de l'aigua que avançava amb força,
	l'aspre fragor de roques que queien,
	18 el córrer invisible d'animals que saltironaven,
	el rugit de les bèsties més ferotges,
	l'eco que responia als fondals de les muntanyes,
	tot els omplia de terror i els paralitzava.
	19 Perquè tot el món era ple d'una llum clara
	i es lliurava sense cap trava als seus treballs;
	20 només sobre ells s'estenia una nit pesada,
	figura de la fosca que els esperava en el futur;
	més, però, que la fosca,
	se'ls feia insuportable el seu propi pes.

	18 1 Els vostres sants, en canvi, gaudien d'una llum esclatant.
	Els altres, sentint-ne la veu, sense veure'n la forma,
	els tenien per feliços que no haguessin de patir.
	2 Els agraïen que, pels mals tractes que havien sofert,
	no s'hi tornaven,
—1427→
	i els demanaven, per favor, que els aguantessin.
	3 En lloc d'això vau procurar als vostres una columna flamejant
	com a guia per a un itinerari desconegut,
	i un sol que no els perjudiqués, en la seva emigració gloriosa.
	4 Els altres, en canvi, mereixien de ser privats de la claror,
	i empresonats en la fosca,
	ells que havien guardat tancats els vostres fills,
	pels quals la llum indefectible de la llei
	havia de ser donada al món.

Mort dels egipcis i salvació dels sants

	5 Els qui havien acordat de matar els nadons dels sants
	—un sol dels fills fou exposat, i se salvà—,
	els castigàreu matant-los una multitud dels seus fills
	i fent-los morir alhora en l'aigua impetuosa.
	6 Aquella nit fou predita als nostres pares,
	perquè, sabent de quins juraments es refiaven,
	se sentissin segurs.
	7 El vostre poble esperava
	la salvació dels justos i la perdició dels enemics.
	8 Al mateix moment preníeu venjança dels contraris
	i ens omplíeu de glòria, cridant-nos a sortir.
	9 Els fills sants dels justos van sacrificar en secret,
	i establiren de comú acord aquella llei divina:
	que tots els sants tindrien part igualment
	en els mateixos béns i els mateixos perills;
	i entonaren ja per primera vegada els cants dels pares.
	10 El crit discordant dels enemics hi responia
	i s'anaven escampant els clams de dol sobre els fills plorats.
	11 La mateixa sentència queia sobre l'esclau i l'amo,
	i l'home del poble sofria igual que el rei:
	12 tots a l'una, d'una mort semblant,
	tingueren a les cases incomptables difunts.
	Ni a enterrar-los no donaven abast els vius,
—1428→
	perquè en un sol cop desaparegué la flor de la fillada.
	13 Els sortilegis els havien permès de negar-ho tot,
	però a la mort dels primogènits,
	confessaren que aquell poble era fill de Déu.
	14 Mentre un silenci tranquil tot ho embolcallava
	i la nit tocava a la meitat de la seva carrera,
	15 la vostra Paraula totpoderosa es llançà del cel,
	dels trons reials,
	guerrer decidit, al mig de la terra d'extermini;
	portava l'espasa esmolada del vostre decret irrevocable
	16 i, dreta allí, tocant al cel i trepitjant la terra,
	ho va omplir tot de mort.
	17 A l'instant, visions de somnis terribles els trasbalsaren,
	els venien a sobre terrors inesperats;
	18 l'un per aquí, l'altre per allà,
	mig morts, llançats per terra,
	feien saber la causa per què morien.
	19 Els somnis que els havien trasbalsat,
	els ho havien indicat abans,
	perquè no morissin sense saber per què patien aquell mal.

Mort d'una multitud del poble, aturada pel ministeri d'Aharon

	20 També va tocar els justos l'experiència de la mort,
	i al desert hi hagué la desfeta d'una multitud:
	però la ira no durà per molt de temps.
	21 Un home sense tara s'apressà a lluitar per ells,
	brandint les armes del seu propi ministeri,
	la pregària i l'encens propiciador.
	Féu front a la irritació i posà fi a la desgràcia,
	mostrant que era de debò el vostre ministre.
	22 No vencé la còlera amb la robustesa del seu cos,
	ni amb el poder de les armes;
	amb la paraula sotmeté el qui castigava,
	recordant els juraments dels pares i les aliances.
—1429→
	23 Els cadàvers dels caiguts ja s'apilaven els uns sobre els altres
	quan, dret enmig, aturà l'embat de la ira
	i li barrà el camí cap als vivents.
	24 Damunt el vestit talar portava l'univers sencer;
	la glòria dels Pares, sobre els quatre rengles de pedres tallades,
	i la vostra majestat, sobre la corona del seu cap.
	25 Davant d'això reculà l'exterminador;
	aquestes coses li feren respecte.
	La sola experiència de la ira, d'altra banda, ja bastava.

Mort dels egipcis al pas del mar Roig

	19 1 Sobre els impius, però, vingué, fins a la fi,
	un furor sense misericòrdia:
	el Senyor sabia per endavant el que farien:
	2 que, després de permetre'ls de partir
	i d'empènyer-los a fer-ho de pressa,
	es repensarien, i sortirien a perseguir-los.
	3 Encara no havien enllestit el dol
	i es lamentaven encara sobre les tombes dels morts,
	que els vingué al pensament una altra idea insensata:
	de perseguir com fugitius
	els mateixos que havien suplicat perquè marxessin.
	4 Un destí ben merescut els arrossegà fins a aquest extrem
	i ficà al seu cor l'oblit del que havia passat,
	per tal d'acabar el càstig
	que els turments anteriors no havien complert;
	5 i perquè el vostre poble fes l'experiència
	d'una sortida meravellosa,
	mentre ells trobaven una mort insòlita.

—1430→

Trastorn dels elements naturals contra els egipcis i a favor del poble de Déu

	6 Tota la creació, cada cosa segons la pròpia naturalesa,
	fou refeta de cap i de nou
	per servir les vostres ordres,
	a fi de preservar de tot mal els vostres servents.
	7 El núvol feia ombra al campament,
	la terra eixuta sorgia d'allò que abans era aigua;
	el mar Roig es tornava un camí sense traves,
	les onades furioses es convertien en una plana verdejant,
	8 que travessà el vostre poble en pes,
	sota la protecció de la vostra mà
	contemplant prodigis admirables.
	9 Pasturaven com cavalls,
	saltaven com anyells,
	i us lloaven a vós, Senyor, que els havíeu trets del mal.
	10 Recordaven encara el que havien vist en el país foraster:
	com la terra, i no uns éssers vivents, produïa mosquits;
	com, en lloc d'animals aquàtics,
	el riu vomitava munts de granotes.
	11 Finalment veieren una manera nova de néixer els ocells,
	quan, portats per la golafreria, reclamaren bons menjars:
	la per fer-los contents, sortiren guatlles del mar.

Conducta culpable de l'Egipte i de Sodoma amb els forasters

	13 I sobre els pecadors havien caigut els càstigs,
	precedits abans pels senyals de trons violents.
	Era just que ho sofrissin per les pròpies maldats,
	perquè havien tractat amb odi el foraster,
	cometent la pitjor violació de l'hospitalitat.
	14 D'altres no acolliren els viatgers desconeguts,
	però aquests esclavitzaren forasters que els havien fet favors.
—1431→
	15 No sols això —ja vindrà dia que els en demanaran compte!—,
	sinó que aquells acolliren malament els estrangers,
	16 però, aquests, després d'haver rebut amb moltes festes
	els qui ja tenien part en els seus mateixos drets,
	els maltractaren amb treballs aclaparadors.
	17 Per això, foren colpits amb la ceguesa,
	com aquells altres a les portes del just,
	quan, voltats d'una foscor immensa,
	cadascun buscava la porta de casa seva.

Encara el trastorn dels elements naturals

	18 Els elements entre ells s'acomodaren,
	com els sons canvien de ritme, en una lira,
	sense canviar el to,
	tal com es pot deduir amb seguretat
	a vista de tot el que va passar.
	19 Animals terrestres es convertien en aquàtics,
	animals que neden passaven a la terra.
	20 El foc, en l'aigua, tenia encara més força,
	i l'aigua oblidava el seu poder d'apagar.
	21 Les flames, pel seu cantó, no consumien els cossos
	dels fràgils animals que s'hi passejaven;
	ni es fonia aquella mena d'aliment diví,
	semblant al gebre
	i tan fàcil de fondre.

Conclusió: El favor constant de Déu pel seu poble

	22 Realment, Senyor, exaltàreu en tot el vostre poble
	i el vau omplir de glòria;
	mai no el vau deixar de banda:
	sempre i en tot lloc éreu al seu costat.