431

1-17. || Jr 39:1-7.

432

9-12. || 2P 36:19-21.

433

13. || 2P 36:18.

434

22-26. || Jr 40:5-43:7.

435

27. || Jr 52:31-34.

436

Igual que els llibres de Samuel i dels Reis, també els dos dels Paralipòmens no en formaven originàriament sinó un de sol. El títol hebreu és Fets dels dies, és a dir, fets d'una gran part de la història d'Israel. La versió grega duu el títol de Paraleipoménon, que significa coses passades per alt, adoptat tant per les versions llatines, com per les llengües actuals. Aquest títol suposa, molt fora de lloc, que la història detallada aquí ve a suplir allò que s'havia passat per alt en altres pàgines de la Bíblia. Cert, que això no és exacte, ja que molta part de l'obra es troba en els llibres de Samuel i dels Reis; però, ens duu un resum d'història, molt desigual, des dels primers homes fins a la captivitat de Babilònia, i, de fet, algunes pàgines són una aportació nova. Sant Jeroni havia escrit que aquests llibres eren una «crònica de tota la història sagrada». I Luter va començar a usar, com a títol, Cròniques, que cada dia va entrant més en les edicions. És com a resum general de la història sagrada, i per les dificultats d'admissió com a llibre sagrat, que té el darrer lloc a la Bíblia hebrea, tot i que l'ordre cronològic dels fets exigia que fos posat al lloc on es troba en altres cànons, és a dir, abans dels llibres d'Esdres i de Nehemies.

Contràriament a la majoria d'escrits inspirats, l'autor cita adesiara les fonts on ha anat a pouar la seva informació. N'esmenta una bona llista, per bé que potser no són títols repetits o, millor, expressats de diferents maneres. allò que es pot distingir amb seguretat són les fonts històriques (per ex: 2P 16:11; 20:34; 27:7; 33:18; 35:27; 36:8, etc.), escrits sobre els fets dels reis de Judà i d'Israel, i les fonts d'escrits profètics (1P 29:29; 2P 9:29; 12:15; 13:22; 20:34; 26:22; 32:32; 33:19), pels noms de profetes, coneguts o desconeguts, que els encapçalen.

Servint-se d'aquestes fonts, i de materials ja existents, tot posant a la base els esmentats llibres de Samuel i dels Reis (cf els llocs paral·lels citats a les notes), amb informacions que li hauran pogut arribar de la tradició oral, l'autor ha volgut fer una obra amb un enfocament del tot nou: els fets i, més que res, els textos, li seran un instrument de demostració teològica. Teologia que dependrà de l'escola deuteronomista i dels textos sacerdotals del Pentateuc, sobretot.

El gènere literari que emprarà és del tot singular, ja que difícilment pot ser encaixat en cap de les classificacions corrents. Primer de tot, tal com apareix externament, és una obra de compilació. Les dades que aporta o que copia són dades històriques reals, i és amb elles que munta una història, de la qual pren els fets que li serveixen per a provar una doctrina. Amb aquests fets, vol fer reviure als seus contemporanis —ja lluny del temps ideal de la teocràcia—, aquell reialme definitiu de Déu, que volgué realitzar mitjançant l'aliança amb David i la seva descendència, la condició de la qual era la fidelitat a Déu, que es manifesta per una obediència a la Llei i per una dedicació al culte, i tant una cosa com l'altra, no sols per part dels qui en tenen l'ofici, sacerdots i levites, sinó per part de tot el poble sant. Aquesta compilació, doncs, és feta amb un fi religiós. Tot és història portada per Déu; la seva influència s'hi deixa sentir fins al detall.

Encara, aquesta història és vista a través d'una particular presentació dels fets, pròpia del temps, que és el gènere del midraix (2P 24:27), el qual, en prendre els textos sagrats, a través de la seva explicació teològica pròpia, en fa una aplicació als temps presents. Aquest gènere edificant amplifica, suprimeix, projecta una nova llum als fets, tot al servei de les idees teològiques, o dels principis apologètics que vol inculcar. D'això, se'n troben exemples clars en aquest llibre. això no és falsificar la història, sinó posar els fets al servei d'una doctrina, fer una meditació sobre els esdeveniments.

Ja que les genealogies arriben fins a mitjan segle IV a. C., cal posar en aquest temps la redacció de l'obra, que ens ha vingut d'un levita de Jerusalem. Les necessitats d'aquest temps s'acorden molt bé amb la finalitat que el redactor s'ha proposat: un temps en què, més que en cap altre, convenia de mantenir l'esperança d'un futur millor, centrat en el Messies.

437

1-9 Les genealogies tenen un interès essencial en la història del poble de Déu. No és estrany que es trobin en molts indrets de la Bíblia i que la història de salvació s'articuli, en alguns moments, amb aquestes llistes de noms. A Israel, es donava importància al clan, a la família, el nucli que formava el poble de Déu. Aquests noms representaven la tria divina, que designava uns homes per formar aquest poble. Aquí l'autor, en presentar una història especial de la seva nació, s'empara en aquesta manera de fer, per resumir el període que va des del primer home fins a David (c 1-9). No són producte d'imaginació, sinó que tenen per base una llarga tradició, ja que no mancava qui es dediqués a consignar les i a conservar-les. De vegades, són extractes d'altres llibres (cf els llocs paral·lels), per tant, amb un fonament segur, ja que justament a elles calia recórrer per a presentar l'ascendència i així poder fer valer els desigs, els títols i els drets en més d'una ocasió. Que hi ha, però, lapsus i llacunes, abreujaments i formes artificioses (cf Mt:1-17), és cosa comprovada. Com també que al costat de noms de persones hi hagi noms de famílies, tribus i pobles. La finalitat concreta de l'autor és de fer veure el parentiu de la casa de David (cf 3:1-9; 11) amb les altres tribus d'Israel, i fins la seva descendència directa d'Abraham i d'Adam.

438

1 1-4. || Gn 5:1-32.

439

5-7. || Gn 10:2-4.

440

8-16. || Gn 10:6-8,13-18.