41
9-14. La iniciativa que ve de Déu en l'aliança, cal que sigui acceptada i reconeguda per l'home. El senyal d'aquesta acceptació, amb totes les seves conseqüències, és la circumcisió. Es tractava antigament d'un ritu d'iniciació a la vida del clan i al matrimoni. Aquí pren un sentit marcadament religiós. La circumcisió va esdevenir un senyal qualificadament distintiu del poble a l'època exílica. De fet, ja era practicada abans de l'exili (Ex 12:44; Lv 12:3), però no estava lligada a la confessió de la fe com ho va estar més tard, quan va esdevenir un senyal distintiu de la pertinença al poble de Déu entre els israelites exiliats i barrejats entre els incircumcisos.
42
15. Sarai és una forma arcaica de Sara, i el significat d'aquest nom és probablement princesa.
43
17. El tema del riure davant la grandesa i la inversemblança de la promesa ha pres diverses formes en la tradició (cf 18:12; 21:6; 21:9). És una al·lusió al nom d'Isaac, abreujament de Yishaq-El = que Déu somrigui.
44
18 1-15. La primera part d'aquest capítol conté la versió jahvista de la promesa feta a Abraham en el capítol anterior, segons la qual Sara, al cap d'un any, tindria un fill (cf 17:15-22). Jahvè és fa present i palpable entre els homes, i s'apareix als seus amics. Abraham no gosa preguntar qui és; prou se n'adona, de la identitat d'aquella presència sobtada. Aquesta actitud recorda la dels deixebles a Jo 21:12, davant el Senyor ressuscitat. Es tracta possiblement de l'adaptació jahvista d'una antiga narració cananea que explicava el pelegrinatge de tres déus entre els homes. En el cas present, els tres homes són la presència de Jahvè, que misteriosament està present en tots tres. Una interpretació posterior fa d'un dels tres Jahvè, i dels altres dos, àngels acompanyants (cf 19:1).
45
19 30-38. A l'origen d'aquest text, hi devia haver una tradició moabita o ammonita, que devia exaltar la puresa de la raça per aquesta unió heroica de les filles amb el seu pare. Dins del conjunt, la tradició jahvista ha donat un to irònic a aquesta narració, tot fent una sàtira dels dos pobles enemics d'Israel, en atribuir-los un origen incestuós. Dels noms Moab i Ammon es fa una etimologia per assonància amb l'hebreu me abi = del meu pare, que recorda Moab, i ben ammi = fill de la meva parentela, que recorda Ammon.
46
21 10. ↑Ga 4:30.
47
12. ↑Rm 9:7.
48
33. La menció del Déu etern, aplicat a Jahvè, indica una tradició molt antiga. Sembla que etern, de l'eternitat, no vol dir aquí sense temps, ni transcendent, sinó que expressa un temps il·limitat mirant enrera. Es podria, doncs, traduir per Déu de la més remota antigüitat. Aquest Déu devia ser venerat a Beer-Sabé i, més tard, identificat amb Jahvè.
49
24 2. Es un eufemisme per a indicar les parts sexuals. Aquestes, principi de vida, tenien per als antics una especial santedat (cf 47:29). Aquest sentit es perdé en temps posteriors. El jurament revesteix una especial solemnitat.
50
25 24-26. Les circumstàncies del naixement expliquen els noms que portaran els progenitors dels dos pobles. Esaú és roig ('admoní, «roig», ja és una al·lusió al nom d'Edom, segon nom d'Esaú) i pelut com una samarra de pèl. Jacob agafava amb la mà el taló d'Esaú ('aqeb, «suplantar»; cf 27:36). Jacob era originàriament un nom teòfor, Jacob-El, i devia significar probablement «que Déu protegeixi».