601
17-21. || 2R 25:9-10,14.
602
22-23. Aquest acabament coincideix amb el començ del llibre següent d'Esdres (1:2-4). És un fragment del decret que donava l'esperança d'una restauració en el terreny religiós, ja que es tracta justament de la reconstrucció del temple a Jerusalem.
603
L'exili del poble hebreu a Babilònia (586-538 a. C.) s'acabà amb la victòria de Cir. Després de setanta anys d'habitar en terra estrangera, els jueus van poder tornar a la terra dels seus pares, gràcies al liberalisme de les noves autoritats perses. Molts es van veure amb cor de començar una restauració del poble des del punt de vista religiós, ja que ni de lluny no es podia pensar a refer la vida política. Quasi tota la història d'aquest temps es mou entorn de Jerusalem, de la reconstrucció de les seves muralles i del temple. Una vegada més, la ciutat santa és el punt vers on miren els jueus idealistes que tenen el coratge de retornar de l'exili, on ja molts d'ells havien trobat la seva situació, acomodada i tot (cf Esd 1:6; Jr 29:5; Dn 13:4).
Els dos llibres d'Esdres i Nehemies (anomenat també II d'Esdres), considerats durant molt de temps com una obra indivisible, sota l'únic nom d'Esdres, són un recull de documents i de notes sobre el temps d'aquesta restauració i reorganització del poble hebreu, que comprèn uns cent quaranta anys, des de l'edicte de Cir (538 a. C., cf Esd 1:1*), fins l'any setè d'Artaxerxes II (398; cf Esd 7:8). El que havia estat una nació, ara es només una província subjecta, amb uns lligams religiosos, de fidelitat a l'aliança, una mena de comunitat religiosa. La religió és la gran força que ha fet que Israel se salvés d'un daltabaix total i es mantingués com a poble. La prova no és acabada: dificultats, crisis i decepcions formaran el canemàs de la història d'aquest període (cf Ps 126). És el començament d'aquella insatisfacció d'Israel, que en cert sentit, encara perdura.
Més que en cap altre llibre de la Bíblia, sobresurt en Esdres i Nehemies el caràcter heterogeni de les seves parts. Potser ens trobem davant d'una compilació de documents, preparats per a ser reelaborats amb vista a una obra més completa i acabada, que no pas la que ara tenim.
L'autor d'aquest recull, obra dels volts del s. III a. C., ha fet una aportació positiva per a la història d'Israel, però amb la seva manera artificial de cosir les fonts ha donat un conjunt històric que no representa de cap manera el desenrotllament real dels fets.
Aquesta història és la d'una etapa ben definida dintre l'esperança messiànica. La restauració postexílica és el resultat d'un moviment popular, espontani. Els seus homes, Nehemies i Esdres, amb els repatriats, sacerdots, profetes (és d'aquest temps l'actuació d'Ageu i de Zacaries), no han fet sinó centrar i mantenir l'esperança en el que havia de venir (Mt 11-3).
Potser si l'actual antologia de textos hagués estat més elaborada, hauria aparegut més el seu caràcter religiós, a la manera del llibre de les Cròniques o Paralipòmens, a l'escola del qual pertanyia el qui va fer el recull. Però els fets descrits parlen prou clar per a fer-se cabal de la direcció que pren el poble jueu, conservat a l'exili, i de l'inici del judaisme. És un moment de forta crisi que s'ha de superar desvetllant el sentit religiós del poble. Tot tendeix aquí a normalitzar la situació religiosa, a base de la Llei, del temple, del culte, de la regulació dels matrimonis.
L'autor de l'antologia deu pensar en la successió de la casa de David, sense, però, deixar-ne veure la més petita referència, per tal de no donar a entendre un inconformisme contra l'ordre establert. Déu no ha mancat a les seves promeses, i amb elements pobres i tot, la resta de Jahvè (Esd 1:4*; Ag 1:12) sabrà fer sortir, en el moment oportú, la veritable salvació d'Israel.
604
1 1. És l'any 538 a. C., el següent a la caiguda de Babilònia, amb el seu imperi, quan ja feia vint anys (el 558) que havia succeït al seu pare Cambisses, amb el títol de rei de Pèrsia. Possessionat de Babilònia seguí una política d'àmplies concessions, com les que ara atorga als hebreus (v 3-4).
605
2-4. Resum d'un edicte que, sens dubte, devia ser més llarg. Es troba com a conclusió a 2P 36:22-23. El trobem també a 6:2-5, com una còpia, dipositada als arxius reials d'Ecbatana.
606
4. Aquí, com a 4:1; 6:16; 9:15; 10:6,8,16; Ne 1:2-3, el repatriats o la resta (Is 4:3) Jr 23:3*; Ag 1:12) significa aquella porció de jueus que, deportats a Assíria i Babilònia (Is 10:20-22), havien sobreviscut a l'exili i estaven ben disposats a tornar.
607
2 43. Classe especial de donats —això vol dir el mot natineu—, que venien dels gabaonites (Js 9:21,27; 1P 9:2). Eren auxiliars dels levites, dedicats a les feines més pesades del temple.
608
6 15. És el febrer-març del 515. L'obra hauria durat uns quatre anys i mig.
609
13 24. Vol dir la llengua hebrea, que era l'única abans de l'exili (2P 32:18). Els filisteus parlaven una llengua ària; els ammonites parlaven una llengua semblant a l'hebreu, com els moabites.
610
En la tradició literària del judaisme hel·lenístic, trobem quatre escrits titulats «Llibre dels Macabeus». Només dos d'aquests escrits han arribat a formar part del cànon cristià de la Sagrada Escriptura. Són els que nosaltres anomenem primer i segon llibre dels Macabeus. Macabeu és el sobrenom de Judes, el tercer fill de Mataties (cf 1M 2:4). A causa del paper decisiu de Judes en la revolta dels jueus contra els Selèucides de Síria, el nom de Macabeu es va estendre als homes que amb ell col·laboraren i als qui els succeïren. Segons la tradició hebraica, els descendents de Mataties són anomenats Asmoneus; la tradició cristiana aplica el nom d'Asmoneus als descendents de Simó, l'últim dels dos germans que van succeir a Judes. El primer llibre dels Macabeus narra el període de la història que s'estén des de l'adveniment al poder d'Antíoc IV Epifanés, fins a la mort de Simó, l'últim supervivent dels germans de Judes Macabeu. Un període de quaranta anys, que va del 175 fins al 135 a. C.
D'entre les narracions històriques bíbliques, el primer llibre dels Macabeus és el que més s'apropa a la nostra manera de concebre la història. Malgrat tot, la seva objectivitat és condicionada per una intenció particular que donarà un to peculiar a tota la narració. Sembla que l'autor vulgui subratllar els mèrits de Mataties i dels seus fills davant d'un partit hostil que arribava a posar-los en dubte, el partit dels dissidents o separats.
La revolta macabea resulta de la contraposició de dues forces antagòniques: l'hel·lenisme, afavorit pels reis selèucides, i el judaisme. La primera espurna és la rebel·lió de Mataties. Al costat dels fills de Mataties, apareixen en dues ocasions, com de passada, els asideus (2:42; 7:8-18). D'aquests, van sortir més tard els fariseus. Joan Hircà, fill de Simó, trencà amb ells perquè atacaven la legitimitat del seu sacerdoci. Des de llavors, els fariseus no paren d'actuar contra els asmoneus i, sempre que poden, intenten d'esborrar tot allò que pugui perpetuar-ne la memòria.
El contingut íntim del llibre es troba en la consciència de la presència de Déu enmig del seu poble, significada per la Llei i el temple. L'observança o el menyspreu de la Llei discrimina els bons dels dolents. El llibre no menciona Déu explícitament, perquè el judaisme tardà exaltava tant la transcendència divina, que evitava, per respecte, de pronunciar el nom de Déu; en lloc seu, l'autor parla del Cel. El sentit religiós dels esdeveniments es troba subratllat en tota la narració. És Déu qui mou els homes i se serveix d'ells per a la realització dels seus designis inescrutables. Els fets, però, se segueixen amb tota normalitat: l'autor no afegeix reflexions personals sobre el seu nexe causal, no hi ha manifestacions extraordinàries de Déu, fins els mateixos jueus poden ser derrotats; estem en un pla distint de 2M. La rebel·lió de Mataties és una reafirmació dels drets de Déu. Abans del combat, els Macabeus l'invoquen amb confiança indefectible; d'ell ve l'èxit final, com també el càstig sobre el poble culpable. Els creients enyoren el temps en què Déu parlava per boca dels profetes, i desitgen l'aparició d'un d'ells.
Tot aquest condicionament religiós fa que l'autor, en el camp de la història objectiva, aparegui, si no tendenciós, almenys parcial. Ens trobem, doncs, amb una història d'un color marcadament nacional i amb un fons bàsicament religiós. Les formes literàries responen als models antics de la literatura bíblica. L'influx hel·lenístic els dóna sobrietat.
L'autor del llibre és, segurament, un jueu de Jerusalem coneixedor de la llengua hebrea i de la literatura bíblica, relacionat amb les altres esferes polítiques i partidari dels Asmoneus. Coneix bé la Palestina, en la seva obra s'ha servit dels records personals i ha consultat les cròniques dels grans sacerdots (cf 16:24s) i els arxius que es trobaven al temple i al palau dels Asmoneus (cf 14:19).
Una sèrie d'indicis ens fan pensar que el llibre fou escrit en els moments de creixent oposició dels fariseus contra Alexandre Janneu, vers l'any 100 a. C.