611
1 1. Aquest nom, que pròpiament designa l'illa de Xipre (Jr 2:10; Ez 27:6), s'estengué més tard fins a designar les costes d'Àsia Menor, Macedònia, Grècia i fins Itàlia (8:5; Gn 10:4; Nm 24:24; Is 23:1,12; Dn 11:30). Aquí i a 8:5 designa la Macedònia.
612
Darius és Darius III.
613
10. Antíoc IV era germà de Seleuc IV i fill d'Antíoc III el Gran. Fou educat a Roma, on va viure dotze anys com a ostatge, després de la derrota d'Antíoc el Gran (190 a. C.). El títol Epifanés significa il·lustre. Aquest nom està relacionat amb la divinitat. Més tard, Antíoc es considerà ell mateix com una manifestació de Zeus. A causa de les excentricitats del rei, aquest títol fou parodiat amb el d'«Epimanés», que vol dir boig.
614
L'any cent trenta-set és el 175 a. C., vers el setembre.
615
18. És Ptolemeu VI Filométor (181-146 a. C.).
616
54. És aproximadament el 8 de desembre de 167 a. C.
617
L'expressió és obscura, però el sentit de la frase ve a ser: l'abominació que causa desolació. Aquesta abominació probablement no és una estàtua de Zeus olímpic, sinó l'altar que li fou dedicat al lloc de l'altar dels holocaustos, amb una inscripció bilingüe de dedicació de l'altar a Zeus olímpic (Dn 9:27).
618
2 42. Han sortit d'aquell grup d'homes pacífics, pobres, humils, piadosos, temorosos de Déu i desvalguts als ulls dels mundans, dels quals parlen els Salms (9-10; 12:6; 22:24-26; 37:11; 40:18; 74:19; 132:15s; 149:1-9) i la literatura apocalíptica posterior (Dn 3:87). El que va posar en moviment tots aquests homes piadosos va ser l'intent de transformar Jerusalem en ciutat grega (2M 4:9). Els trobem al costat dels Macabeus, tot conservant la seva independència d'acció (1M 7:13; 2M 14:6). Van reprovar el caire que anava prenent la política dels successors de Judes, i d'ells van derivar les sectes dels fariseus i dels essenis.
619
7 17. Ps 79:2-3.
620
12 6. Aquest consell d'ancians és mencionat ja en temps d'Antíoc III el Gran, però la primera referència, la tenim a 2P 19:8. Més tard donà origen al sanedrí, nom que trobem per primera vegada al regnat d'Hircà II. El gran sacerdot, com a cap de l'Estat, era també el cap d'aquesta institució, amb poder d'exercir funcions judicials i administratives (cf 14:20).