631
15 36. És la festa dels Purim (cf Est 9:20-32).
632
Els llibres anomenats pròpiament Sapiencials o Didàctics són només Job, Proverbis, Eclesiastès, Eclesiàstic i Saviesa. El Càntic dels Càntics pertany al tipus de literatura amorosa conegut en altres pobles antics, i en la seva interpretació al·legòrica el podem assimilar a algunes de les imatges profètiques d'Osees, Jeremies i Ezequiel. Actualment se solen incloure dins els llibres sapiencials els de Tobit, Judit i Ester, que a l'edició Vulgata segueixen els històrics. Tenen solament una intenció doctrinal, i la història que descriuen és gairebé del tot imaginària.
Els profetes són els encarregats de manifestar i d'interpretar el significat teològic dels fets del Poble de Déu. Els hagiògrafs o escribes, els autors de les obres didàctiques, tenen un altre objecte, molt més universal i més indeterminat: la formació general de l'home.
Israel no ha estat pas el primer dels pobles antics a cultivar una certa reflexió filosòfica i l'art del bell dir. Des de sempre l'Orient ha tingut homes «savis». Els grecs van admirar aquesta saviesa, mare de la seva primitiva civilització.
Les relacions entre Israel i Egipte expliquen bé l'afinitat entre les obres didàctiques dels dos pobles. Els escrits egipcis van dirigits especialment als joves, amb la finalitat d'educar-los i d'orientar-los pel «camí de la vida». Es tracta d'una saviesa pràctica, d'un seny capaç de fer-los reeixir en totes les situacions. Sabem que Salomó estava políticament i comercialment en molt bones relacions amb l'Egipte, i va ser de l'Egipte que va copiar el sistema administratiu del seu reialme. I Salomó va passar al record de la posteritat amb la fama de la seva saviesa, després d'haver-la demanada i obtinguda de Déu. A Israel se'l posa al començament de la tradició sapiencial i se'n fa el símbol, igual com Moisès ho és de la Llei, i David, de la pregària litúrgica. Els Proverbis són, segons el seu títol, Proverbis de Salomó. El Càntic, l'Eclesiastès, la Saviesa seran també atribuïts al rei savi per excel·lència. Es possible que Salomó vagi fundar l'escola d'escribes de la cort, on es formaven els funcionaris, i que degué quedar com una institució permanent mentre va durar la reialesa. Segles més tard, de fet, els savis de la cort apareixen criticats per Isaïes, i Jeremies els descriu com una de les classes dirigents del poble, al costat dels sacerdots i dels profetes. L'ofici d'aquests savis és el de consellers i tenien gran influència sobre el rei. Amb el temps, però, el terme «savi» eixampla el seu concepte, i a partir de l'època postexílica l'ensenyament de la saviesa deixà de ser la formació dels oficials i la moral per als cortesana, i es transformà en un assumpte de caràcter sociològic molt més ampli. En la literatura sapiencial bíblica tenim, com a conseqüència d'això, una divisió bastant neta entre la doctrina sapiencial antiga, caracteritzada per Proverbis, i la nova, representada per Job, Eclesiastès, Eclesiàstic i Saviesa. No és que hi hagi ruptura entre les dues, sinó una evolució en el seu pensament sobre l'home, els seus ideals i les seves preocupacions. En la fase posterior l'especulació hebrea, començada amb unes simples regles d'urbanitat i de bon seny, evoluciona religiosament cap a una preocupació insistent sobre el significat de la vida de l'home i les seves limitacions. I els segles d'història sagrada del poble hebreu pesen damunt els escriptors savis, els quals acabaran identificant la saviesa amb la Llei.
És difícil de reduir a un sol apartat la diversitat de formes que la literatura sapiencial israelita ha emprat en cada una de les seves obres, i tampoc no és tan necessari. El fonament és el mateix en tots els pobles el proverbi. Sentències curtes, generalment d'un sol vers, però que contenen una gran dos de seny popular, acumulat per l'experiència de generacions senceres. Les trobem escampades en tots els Sapiencials, però formen sobretot l'element principal del llibre dels Proverbis i de gran part de l'Eclesiàstic. En els altres llibres són fàcils de reconèixer pel seu caràcter popular i genèric.
El proverbi o refrany presenta gairebé sempre la forma de dístic, o verset de dos estics —que de vegades es desdoblen en quatre—, amb la particularitat que es dóna un paral·lelisme entre els dos membres. Aquest pot ser sintètic o bé antitètic, segons si les dues clàusules contenen un pensament unànime o bé oposat. De vegades es troben grups de dístics que, tot i provenir de fonts diverses, han estat ajuntats pel fet de tractar el mateix tema; en altres grups, cada verset conté un mot comú; finalment, alguns proverbis han estat agrupats amb un criteri mnemotècnic, perquè comencen amb la mateixa lletra. Un altre recurs estilístic són les benaurances i les amonestacions de pare a fill, de regust egipci.
La majoria dels llibres Sapiencials van ser escrits en poesia: Proverbis, Càntic, Eclesiàstic i Saviesa, en la seva totalitat; Job també, fora del pròleg i l'epíleg, i gran part de l'Eclesiastès. A Tobit i Judit, es troben himnes d'acció de gràcies. Només Ester va ser tot escrit en prosa. Actualment ens és difícil d'apreciar la bellesa i fins la forma poètica d'aquestes obres, perquè se'ns escapa la percepció de l'accentuació de l'hebreu i el ritme del grec, pràcticament impossibles de mantenir en una traducció fidel.
L'objecte principal de la reflexió dels savis és l'home amb tots els seus problemes, tant íntims com socials. Tots els altres temes tractats en els llibres didàctics, Déu inclusivament, entren en el seu pensament com a circumstàncies de l'home. Fins quan el savi fa història, la fa pel profit particular de l'home particular, i la fa basant-se més en les dades personals de la seva experiència de la vida que no pas en dades realment «històriques». Reflexions de caràcter metafísic, com es troben en la saviesa dels grecs, no es troben en la dels hebreus. Hi ha, en canvi, un sentit molt agut de la situació en l'existència i de previsió del futur. Mentre els profetes s'aturaven a considerar el destí del Poble de Déu, els savis s'interessen per la vida dels individus. Només Eclesiàstic i Saviesa es mostren totalment vinculats al destí del propi poble. Ni Proverbis, ni Job, ni Eclesiastès hi fan mai cap al·lusió expressa. Tot el que els savis diuen de l'home és fruit de l'experiència. Però la lògica de les seves deduccions va condicionada per un binomi fonamental, almenys pel que fa a la saviesa antiga; això és, que savi i bo pràcticament s'identifiquen, i, conseqüentment, també neci i dolent. Aquesta idea no és tan estranya, si tenim present que per a ells la saviesa, tot i ser concebuda com a qualitat eminentment pràctica, no va mai separada de la consideració religiosa que la fa un do de Déu per a aquells qui el temen. És, per tant, un fruit lògic del seu sentit de justícia. Amb ella va lligada igualment la idea, tan arrelada en la tradició d'Israel, de la retribució, tant col·lectiva com personal, damunt la terra, durant la vida present. La sentien com una necessitat. No va ser fins després de l'exili que els savis (Jb i Ecle) van dubtar de la seva existència. Com que el savi es proposa d'en senyar «l'art de viure bé» damunt la terra, més que no pas «el camí del cel», fans i tot els seus consells de virtut que podrien assemblar-se als nostres palesen aquesta —per a nosaltres, cristians— «equivocació» fonamental. Quan ell diu, per exemple, que el principi de la saviesa és el temor de Jahvè, vol indicar primàriament els avantatges que la pietat reporta a aquell qui la practica.
Els savis no solament han posseït i transmès la saviesa, sinó que s'han entretingut a considerar-la i a valorar-la des de tots els punts de vista. L'antic Israel concebia la saviesa sobretot d'una manera pràctica, com l'experiència de la vida.
Més tard, en temps postexílics, amb els escribes de la Llei, que escruten les Escriptures i les expliquen a la «casa de la doctrina», origen de la sinagoga, el concepte de saviesa ha evolucionat fins al punt d'identificar-se amb el compliment de la Llei escrita i amb la mateixa Llei o «Torà». Aquest últim pas pot ser degut a l'esforç dels rabins ortodoxos per a evitar les tendències hel·lenitzants, que induïen a personificar la saviesa a semblança d'una Isis egípcia o d'una Astarté siriana. De fet, es va acabar personificant la Torà.
A la consideració filosòfica dels savis d'Israel sobre la saviesa, no li passà per alt el fet que la saviesa és una qualitat humana, però procedent de Déu. Déu posseeix la saviesa. L'home no pot aspirar-hi. És inaccessible als homes.
També en els Sapiencials més recents, la saviesa, tot i ser una qualitat natural de l'home que s'adquireix i es desenrotlla per l'experiència, és un «do de Déu» i és inspirada per l'esperit de Déu, fins al punt que els savis es creuen ocupar el buit deixat pels profetes.
La saviesa, com a atribut diví, ha estat tan valentament descrita, que els savis presenten una saviesa personificada, distinta de Déu, posseïda o creada per ell abans de totes les coses i que està al seu costat al moment de crear-ho tot. La saviesa de Déu, distinta d'ell, però íntimament unida amb ell, operant conjuntament amb ell des del començament i, finalment, instal·lant-se a Israel en forma de paraula escrita, foren els millors elements que l'Antic Testament va poder prestar al Nou per a descriure la realitat nova de l'encarnació.
Jesucrist, durant la seva activitat pública, es va presentar sovint, entre d'altres formes, com un dels antics mestres de saviesa. La seva ensenyança era diferent de la dels escribes del seu temps perquè ho feia amb autoritat pròpia. Però les formes populars que usava, els proverbis, les «regles de vida» que trobem escampats en els Evangelis Sinòptics juntament amb les paràboles, recorden els sistemes tradicionals de la saviesa a Israel. La presentació de Jesucrist a l'Evangeli de sant Joan es fa per mitjà de l'aparició de la Paraula de Déu a la terra. El pròleg és compost en gran part amb un llenguatge manllevat a la literatura sapiencial. La paraula correspon al concepte de la Torà, identificada en el judaisme rabínic amb la «Paraula de Jahvè», i a la qual s'atribuïa en gran part tot el que havia estat dit de la saviesa. A més d'aquestes atribucions externes, Jesucrist mateix s'ha presentat com a saviesa de Déu, en prometre als seus el do de la saviesa. Sant Pau l'anomenarà directament «Saviesa de Déu». Es possible que existís als primers temps del cristianisme una interpretació cristològica de la Saviesa, que atribuïa al Crist tot allò que havia estat dit de l'antiga saviesa. Però sant Pau contraposa dialècticament la seva «teologia de la Creu» a la «saviesa humana» de què es gloriejaven els adversaris. Jesucrist ja havia proclamat que la revelació del Pare no pot entrar en aquests «savis» i aquests «prudents». Cal posseir aquella petitesa i humilitat que ensenyava ja l'antiga escola de saviesa, però no com a simple norma de seny humà per a reeixir en la vida. Ara, paradoxalment, cal fer-se neci als ulls del món per ser savi davant Déu. Són aquests necis que Déu ha escollit per a confondre els savis orgullosos. La saviesa cristiana, que ja no és, doncs, regla de vida, sinó revelació i coneixement del misteri de Déu, s'identifica així amb una participació a la vida del Crist. Ell, que, com l'antiga saviesa, és el primogènit de tota criatura i l'artífex de la creació, resplendor de la glòria de Déu i figura de la seva substància.
633
El llibre de Tobit no es troba en la Bíblia hebrea. El text actual, escrit en grec, és un dels llibres anomenats deuterocanònics, perquè no va ser reconegut unànimement com a inspirat, sinó després d'una sèrie de segles de tradició cristiana. El text original devia ser escrit en hebreu o arameu, sense que puguem precisar més.
S'ha discutit molt sobre el valor històric d'aquest llibre, però en l'actualitat, la majoria dels autors estan d'acord a subratllar el caràcter eminentment didàctic de la narració, que el fa apropar al gènere sapiencial. El tema que domina tota l'obra, es pot resumir en l'afirmació: Déu té providència dels justos. El sofriment dels justos, sense deixar de ser un misteri, té un valor de testimoniatge. Déu no els abandona mai, i envia els seus àngels a dur-los consol. En el llibre de Tobit, es reflecteix el mateix problema que ha preocupat els autors de Job i d'Eclesiastès. Aquí, la idea central que ens vol comunicar l'autor pren cos en un fet concret i es presenta dramatitzada als ulls del lector. Tot resumint, podem afirmar que ens trobem davant d'una narració lliure, amb interès didàctic sobretot, enquadrada en un marc històric que li serveix de fons, i que resulta d'una tradició provinent dels medis jueus de la diàspora assiro-babilònica.
Res no sabem de l'autor del llibre, ni del lloc on fou escrit. Aquest procedeix de la diàspora oriental, sense excloure que pugui haver estat redactat a Palestina. Quant a la data de composició, una sèrie d'indicis ens porten a creure que fou escrit vers el s. II a. C., abans de la revolta dels Macabeus.
El missatge del llibre de Tobit és el d'un Déu a prop dels homes, que amb la seva providència els guarda i els guia. El llibre de Tobit, amb els seus contrastos literaris de dolor i de joia, ens fa respirar una atmosfera d'optimisme sa i profund, basat en la creença en la bonesa de Déu. La fe d'Abraham és l'herència del seu fill Tobit. La vida, amb les seves alternatives, té un sentit, si existeix un Déu que va a l'encontre dels qui el busquen.
634
1 3. Ciutat situada a la vorera esquerra del riu Tigris, al davant de l'actual Mosul. Des de Senaquerib (705-681) fou la capital de l'imperi assiri.
635
14. En el llibre de Judit (1:6), se l'anomena Ragau. És l'actual Rai, a 13 qms. al SE. de Teheran.
636
Gabael és anomenat tan aviat germà com fill d'un tal Gabrí. Aquesta expressió es pot prendre en el sentit ample de parentiu, i fins i tot pot indicar un membre del mateix poble.
637
2 6. Am 8:10.
638
10. És una província persa.
639
3 7. Ecbatana fou fundada per Deioces vers el 700 a. C. Per la seva situació, que la preservava de les fortes calors, fou residència d'estiu dels reis perses i parts.
640
8. En el conjunt de la narració, el paper d'aquest dimoni és el de contribuir a portar a terme els designis de la Providència divina, segons els quals Sara ha de ser l'esposa del jove Tobies. La mort dels marits té per a l'autor una finalitat alliçonadora. Els fins del matrimoni estaven en perill de ser tergiversats en un lloc on els jueus havien de viure en incessant contacte amb els pagans. El dimoni Asmodeu sembla un fruit de la fantasia popular, en el qual es troben barrejats elements de l'AT amb elements pagans, entre els quals és del tot impossible de fixar uns límits precisos. Aquesta figura de la demonologia ha estat encara retocada pel judaisme posterior. Per a nosaltres, creients, si bé la historicitat del llibre és un afer purament literari, prescindint del que la fantasia popular hagi forjat entorn d'aquest esperit dolent, la realitat del fet —l'existència de tals esperits— està dins de tota la tradició bíblica fins a les mateixes narracions evangèliques.