671
8 1. Judit, en hebreu Jehudit, femení de Jehudí = jueu. Es troba com a nom de dona una sola altra vegada a la Sagrada Escriptura, i el porta una de les dones d'Esaú (cf Gn 26:34). Aquest nom, que pròpiament vol dir la jueva, és interpretat per alguns autors com a nom gentilici. Podia ser-ho en la ment de l'autor. No obsta, però, que l'autor pensi també en un nom propi, com sembla indicar-ho la genealogia que l'acompanya, on cap dels noms sembla tenir una significació simbòlica. Aquesta genealogia, tenint present el caràcter lliure de la narració, podia ser una composició fictícia de l'autor. En la genealogia es troba a faltar el nom de Simeó, patronímic de la tribu a què fa referència el v 2. A 9:2 Judit es dirigeix a Simeó com el seu progenitor.
672
9 2-4. Aquesta primera part de la pregària evoca el cap. 34 del Gènesi. Judit considera únicament l'aspecte religiós de la gesta dels seus avantpassats, deixant de costat tot allò que hi pogués haver de reprotxable. La violació de Dina esdevé un fet sacríleg, perquè es tracta de la violació d'una filla del poble escollit. Simeó i Leví esdevenen executors del just càstig de Déu. Així també, ara que la filla de Sió està en perill de ser profanada per la supèrbia dels assiris, és invocat l'auxili de Déu perquè per la mà d'una simeonita sigui castigada l'audàcia dels enemics.
673
11 11-12. Aquest pecat consistirà, segons v 12, a beure la sang del seu bestiar, cosa prohibida a Lv 17:10-14; cf 1S 14:31-34.
674
12 12. Aquesta expressió en boca d'Holofernes és un eufemisme eròtic.
675
La forma hebrea del llibre d'Ester es presenta com una unitat, amb totes les garanties de primacia i d'originalitat. És una acció dramàtica, conduïda magistralment, que, després d'uns quadres ambientadors i preparatoris, ens porta a moments culminants, a expectatives que posen en tensió l'esperit, i a un desenllaç victoriòs per als herois de l'acció.
Al costat de la versió hebrea del text, trobem una versió grega que se'ns presenta en tres formes diverses: a) el text grec ordinari, tal com ens el transmeten els millors manuscrits, és la recensió de Lisímac (=G); b) la recensió de Llucià; c) la traducció llatina antiga, que suposa una forma especial del text grec (=VL). Quant al valor d'aquestes diverses formes del text grec i la seva relació amb el text hebreu, que considerem original i anterior, podem constatar que la versió llatina antiga suposa un text grec que presenta tots els caràcters d'originalitat i primacia; d'aquesta versió grega original, feta amb gran llibertat d'esperit, i que s'allunya notablement de l'hebreu, devia sortir la versió grega dels Setanta, que és com un intent d'aproximació al text hebreu, fet per Lisímac vers l'any 50 a. C. En les parts anomenades deuterocanòniques (impreses en cursiva), adoptem com a base de traducció la versió llatina antiga (VL).
Si bé el llibre d'Ester es presenta amb aparences d'una història, amb noms i trets històrics dignes de ser tinguts en consideració, hi ha per altra banda una sèrie de detalls que fan dubtar a la majoria dels exegetes moderns que l'autor tingués la intenció d'explicar-nos una història en el sentit estricte de la paraula. No obsta, però, que a la base de tota la narració, i de les formes que ha pres en el text hebreu i en la versió grega, hi hagi un fet concret, que reduït ala seus elements essencials es podria compendiar de la manera següent: la salvació del poble jueu d'un perill en què es va trobar per causa de la seva religió, amb la intervenció heroica dels dos protagonistes, Ester i Mardoqueu, que han sabut exposar les pròpies vides per la salvació del seu poble. La intenció de l'autor és de fer conèixer uns fets memorables, commemorats en la festa dels Purim. La versió hebrea del nostre llibre, la podríem considerar com un midraix respecte als fets que es poguessin trobar a la base. La versió grega primitiva és, sens dubte, un veritable midraix, respecte a la versió hebrea.
El midraix és un gènere explicatiu, sigui de la Llei; sigui de les narracions històriques. El midraix pot presentar diverses formes, però, com a cosa comuna al gènere, podem assenyalar-li les característiques següents: a) té el seu punt de partença en l'Escriptura; b) és de caràcter homilètic: es dirigeix a un auditori que escolta l'Escriptura en el servei sinagogal; c) és un estudi minuciós i atent del text, en els midraixos rabínics; aquesta característica queda afeblida en els midraixos bíblics, com en el cas present; d) presenta, com a conseqüència del seu caràcter homilètic, un intent d'adaptació al present; aquesta propietat li ve del seu caràcter didàctic i de la convicció que l'Escriptura, com a Paraula de Déu, es dirigeix als homes de tots els temps, adaptant-se a tota nova situació i restant oberta a tot desenrotllament de la Intel·ligència del missatge que ens porta. En la versió hebrea d'Ester, Déu, que ni una sola vegada és mencionat expressament, mou de tal forma els autors del drama representat, que no pot passar desapercebuda la seva presència darrera del misteriós silenci en què es manté contínuament l'autor sagrat.
Les dues versions d'Ester volen fer conèixer en els seus ambients respectius l'origen de la festa dels Purim. Aquesta festa, possiblement, és l'adaptació jueva d'una festa oriental de primavera, segurament persa, d'origen profà.
L'autor de la versió grega original és un jueu hel·lenista desconegut, anterior a Lisímac, potser uns 50 anys abans, per tant, vers l'any 100 a. C. La pàtria és l'Egipte. L'autor de la versió hebrea ens es també desconegut. Una sèrie d'indicis ens fan pensar que l'autor escriu al temps dels Macabeus. Llavors devia donar forma a unes tradicions procedents de Pèrsia, acomodant-les a l'esperit i a les necessitats dels temps en què vivia. Devia ser pels volts del 150 a. C.
676
VL-1 1a. Grec confon el nom de Xerxes amb el de tres dels seus successors.
677
1 1. És a dir, Xerxes I, que regnà entre el 486 i el 465 a. C.
678
9. Si identifiquem Assuer amb Xerxes, aquest va tenir Amestris per esposa. S'ha volgut identificar el nom de Vasti amb el d'Amestris, que seria una altra forma d'aquest.
679
14. Tractar amb el rei, literalment veure la faç del rei equivalia a formar part del consell reial. El rei no pregunta sobre l'existència d'una llei, sinó que demana un consell que insinuarà la creació d'una nova llei.
680
22. L'imperi persa, a causa de la seva extensió, comprenia tres grups de famílies lingüístiques: la semítica, la turaniana i l'ària.