La cançó de Mariola

(Versió canònica a càrrec de Manel Rodríguez-Castelló)

Joan Valls Jordà

A Francesc Colomer i Carme Constant

Crida

	Veniu ací, homes del camp,
	veniu a mi si voleu,
	a escoltar aquestes cobles
	cantades a viva veu.
	Or de sol i argent de lluna,
	reixius de l'alba en calfred,
	refilets del rossinyol,
	flairances del bon romer
	i el cim de la serra altívola
	de grisos tons i el riuet
	que serpenteja entre joncs
	sa eternitat del moment,
	animen la meua lira
	indígena i somrient.
	La pau del paisatge
	esbrina l'ànima de sentiment:
	emoció sense fi
	que penetrant dolçament
	obre un misteri de llum
	al pentagrama quiet.

	Veniu a mi, homes del camp,
	veniu a mi si voleu.
	De la Mariola vénen
	aquestes cançons i al vent
	vaguen cabdellant la viva
	corranda dels ocellets.

Paisatges de serra i vall

1
	Ací dalt, on tot és llum
	i tot blau de cel en festa,
	on vibra l'aura en les mates
	de la satvatge foresta.
	Ací dalt voldria jo,
	una vesprada serena,
	quan els núvols encotonen
	com a joia l'alta cresta
	i talla tires de brisa
	la venablina oreneta,
	i el sol, amb tristor de l'Àngelus,
	té ferides de rosella.
	Ací dalt voldria jo
	morir bevent-me una estrella
	diluïda en un bes cèlic
	i amb tòxics de ma quimera.

2
	Obertura del silenci
	d'extàtic clamor. Batega
	el murmuri de la brisa
	sa cançó de violeta.
	El toll se'n riu de la lluna
	fent d'ella
	un joc onat de fulgors
	en porcellana riallera.
	Per un atall ve un soroll
	de corbs de levita negra.
	L'obertura del silenci
	recorda la mort i sembla
	que ha expirat en llunyania
	una abandonada ovella.

3
	Somni que embauma l'espígol
	sota el pi patriarcal.
	Cants d'ocell broden d'argent
	la blava serenitat,
	i com un símbol feréstec
	de Mariola, a l'instant,
	un fardatxo escapadís
	sota un timó s'ha amagat.
	Quina borratxera rèptil
	de somni aromatitzat!
	En la cua del fardatxo
	tot el solell s'ha nacrat.

4
	Pel cingles de Mariola
	vaig igual que un pelegrí.
	Olc la ginesta, la sàlvia,
	l'espígol i tot em diu
	una rara melangia
	de càntic esborradís
	que grava en la pedra grisa
	segles de calma. En el cim
	l'àguila explora l'immens
	amb son vol meditatiu.
	Pels cingles de Mariola
	vaig igual que un pelegrí.
	Del meu gest de bruixot místic
	s'ha burlat un teuladí.

5
	No sé quins colors de glòria
	s'irisen en la muntanya
	com una aurora opalina
	que el bell paisatge encisara
	amb solitud lluminosa
	de bellesa assossegada.
	No sé quina llum t'ha ungit,
	alta pedra solitària,
	ni sé el fulgor d'ocre i sang
	si ve d'una torxa estranya
	que el sol t'ofrena o és Déu
	qui posa en la roca màgia
	de sa llum que sols als místics
	dóna per a contemplar-la.

6
	L'aigua, la serra i el cel.
	Quina trinitat complida!
	Sang que a l'artèria rebull
	en coralls de nova vida
	amb silenci reverent
	sent la magna simfonia.
	Fills del so els ocellets
	crispen de vidre l'ombria,
	i el matí s'assembla a un clar
	fanal nítid d'harmonia
	sonant melodies altes
	on ocell, fulla i espiga
	emponcellen el paisatge
	en renovada alegria.
	L'aigua, la terra i el cel.
	S'obre el ventall de la brisa
	i riuen en or i vori
	el lliri i la margarida.

7
	La immensa llum del cimal
	en la petita corol·la
	d'una flor. Ja tot l'etern
	en l'efímer es concorda.
	La libèl·lula i el corb
	fan duet d'ales en l'hora,
	units d'energia lliure,
	germans de vida que vola.
	Tot és àlgid i cimer
	en la serra Mariola.

8
	Al barranc misteriós,
	que bell el cant de l'ocell!
	Com s'estremeixen de música
	les gegantines parets,
	i com el silenci vibra
	en les roques presoner
	i amb l'heura de les escletxes
	fa una arpa de so gement.

9

	Les estrelles
	llueixen damunt els cims
	com agulles
	del Sastre diví i celest.

	El paisatge
	cantellut de la muntanya
	quelcom tapa,
	quelcom tapa que no es veu.

	Un silenci
	de cristall a l'horabaixa
	vibra en púdica
	tremolor de raig vermell,

	i un ratot
	d'estructura diabòlica
	en vols bojos
	laberinteja en el vent.

	Les esquelles
	del blanc ramat que retorna
	en són l'ègloga
	d'un or trist que mor roent.

	I el pastor
	amb flabiol de dolceses
	posa música
	a l'encís del cel rogent.

	Mariola
	d'aromes tota s'adorm
	fecundada
	d'arrels sempiternament.

	En l'extàtica
	lluna groga que l'esguarda
	hi ha un idil·li
	i un tast d'embadaliment.

	Fins els bojos
	vols del ratot diabòlic
	fan quimèric
	el que de jorn tot llum és.

	I el paisatge
	cantellut de la muntanya
	quelcom tapa,
	quelcom tapa que no es veu.

Cançons i sentirs

Maseres de Mariòla
	Maseres de Mariola,
	mosses del mas llunyedà,
	balleu al so de guitarra
	que el camperol va tocant
	aires antics del fandango
	que a Barxell nasqué fragant
	amb ritmes de la guitarra
	i el tabalet redoblat.
	Cenyiu-vos al bust amb gràcia
	el mocador florejat
	i la calça acolorida
	que perfile en joiós ball
	els bots del compàs joliu
	que les cames trenaran.
	Fins Sant Antoni fa dansa
	al so de cobla i tabal!
	Maseres de Mariola,
	mosses del mas llunyedà.

Amb aqueixa llum pensívola

	Amb aqueixa llum pensívola
	que entendreix la tarda en pau
	mormols humits ací apleguen
	de l'amorós fontanar.

	Amb aqueix silenci ple
	d'infinit immens i blau
	el ponent vibra en els èlitres
	de la cigala en el blat.

	La netedat de l'oratge
	sesteja en el gris barranc.
	Sols poblen el buit del vent
	dos falcons emparellats.

	I llavors la calma verge
	és una arpa que a l'ocàs
	les mans de lliri d'un àngel
	trèmulament han polsat.

Fervor

	Quin fervor de serra amunt
	s'encabrita en ma esperança!
	Aquest anhel abrivat
	de sentir-se vent i saba,
	com a l'horitzó seré
	s'allibera de la llarga
	lluita amb què el món ens regira
	negre de negra esperança.

	Mariola és un matern
	encís d'eterna fragància.
	Amb ella s'oblida el pes
	de la gran cadena humana,
	i sols un respir d'olor
	en l'espígol o en la sàlvia
	pot donar-me el paradís
	menut d'un minut de gràcia.

	Quin fervor de serra amunt
	en la sang em sobresalta!

Batuda

	Trill joiós de juliol
	bat la daurada gavella
	i la palla és un tresor
	encatifat damunt l'era.

	La cobla del llaurador
	és d'un ritme de peresa.
	Aigua de cànter de fang
	a cada moment l'ofega
	i hi ha un brunzir de vespers
	en la ferrada parella.
	Quina fecunda suor!
	Quina olor d'aspra rosella!

	Trill joiós de juliol
	ressona a l'esplai de l'era.

Amb els núvols viatgers

	Amb els núvols viatgers
	que suren lents i suaus,
	amb els núvols tous i angèlics
	vaga errívol mon cantar.

	Amb la lleugera oreneta
	que fa rúbriques al blau,
	amb l'escàpola oreneta
	mon vers revola i se'n va.

	Amb la brisa muntanyenca
	que m'embauma el cor de pau,
	amb la brisa més cimera
	mormola seré el meu cant.

	Cançó breu i solitària
	que sols un eco tindrà
	d'amor al paisatge viu,
	pedra i sol d'eternitat.

Melangia del capvespre

	En la lloma hi ha un solell
	de divina clariana.
	Sobre el teu pit un clavell
	que t'abilla i t'engalana.

	Trobador de gran ciutat
	jamai t'enamoraria.
	En son vers arravatat
	batega la melangia
	de vore't -ulls, cara i pit-
	tota ta tendror d'espiga,
	sense que a boqueta nit
	no em sigues núvia ni amiga.

	Gris de la lloma em serena.
	Ja s'ha finit el solell.
	En tot pit queda el clavell
	i en el meu la meua pena.

Madrigal a Pepa

	Pepa:
	tu ets una còsmica resplandor,
	una tova espiga encesa
	de sol, de neu i d'amor.
	Quan mire ta cara morena
	on posà Déu ses mans de prodigi
	i quintaessència,
	sent l'hàlit furiós de la vida,
	el baf de la terra, la humitat dels boscatges serens,
	la plenitud de la rosa,
	d'aroma i color perfecta.

	Pepa:
	jo et recorde quan mire des de baix,
	des de la ciutat ombrívola
	a l'enlairada serra, i el pi de ta casa em dóna
	de tu una exacta idea,
	ton cosatge i tos ulls en figura
	de lluïssor inefable, i em crema
	l'instint d'ésser fill d'aquest viure
	de lira amagada baix ma ànima en pena.

Breu idil·li

	Aquell idil·li de sol
	sempre en mi perdurarà.

	Sobre l'escabrosa roca,
	amb un gest d'ànima en pau,
	tota ta verge bellesa
	era flor d'un repòs blau.

	Als meus ulls somniadors
	fóres un lliri de carn.
	Perlada joia irisada
	per la frescura del bany
	amb respir d'aire puríssim
	al teu pit assossegat.
	La roca que t'estotjava
	s'ablania al teu encant
	i jo et mirava darrere
	d'una carrasca gegant.

	Ai, quin deliqui d'embruix
	tinc en el record clavat
	per aquell èxtasi mut
	d'un breu idil·li solar!

Baladeta
	De vegades què sóc jo?
	Fermesa de pi o alzina,
	aigua ondulada de toll?

	Un doloç somni m'ha ferit
	ací em la muntanya altívola
	i en canvia en germà humil
	de tota aquesta harmonia:
	claredat de claredats,
	joia de la flor senzilla.
	Aquesta amor al paisatge
	em fa ser la llavor prístina
	d'una enigmàtica força
	que no sent del món cobdícia.
	Mirant els joncs del riuet,
	quina humilitat més intima!
	Mirant les altes carenes,
	quina altitud pressentida!

	De vegades què sóc jo?
	Petit pom florit d'anhels
	i desitjos en capoll.

Boira al cim
	Boira al cim, crespó de dol
	que sura en el vent humit.
	La muntanya ol a frescor
	de matinada en reixiu
	i el barranc en llunyania
	sembla un lleó que a rugits
	vaga ansiós de tempesta
	esperonat pel cel gris.

Trinitat

	Un estel de l'horabaixa
	ben bé podria ésser jo.
	Plena de fulgors tinc l'ànima
	reblida d'oracions.

	Saurí de serra puc ser
	perquè conec el barranc
	i en ses entranyes de pedra
	càntics d'aigua jo he escoltat.

	Rossinyol de serenata
	sens dubte podria ser.
	Versos cantats a la lluna
	tinc i cantats al voler.

	I con la serra és germana
	de tot aquell que la vol,
	a l'embruix d'ella jo em sent
	estel, saurí i rossinyol.

Romanç del primer anhel

	Quina flama traïdora
	tos llavis m'han inculcat!
	Tan dolorosa d'anhel
	i tan joiosa de sang,
	que jo ja no sóc qui era:
	rei camperol del barranc.
	Què té el mormol de la brisa?
	Què l'estel al·lucinat?
	Què el munt de roselles
	vives del capvespre extasiat?

	Com un altiu soliguer
	en son vol era jo abans,
	res no em frenava en l'orgia
	del bell paisatge serrà.
	Amb tot vibrava la meua
	vena de fill del barranc:
	amb les mates aromàtiques,
	amb els núvols lents i blancs,
	amb la cobla fogatera
	de la nit de Sant Joan
	i amb l'aladre faener
	que trama el solc ben dreçat.
	Però des de que tos llavis
	un capvespre vaig tastar,
	aquell soliguer que jo era
	avui és ocell derrotat.
	La teua rialla diu
	ressons d'amor anhelat,
	però sona la rialla
	i la paraula se'n va
	-sageta d'oculta glòria-
	pel senderó de l'atall.
	Feridor dubte submís
	avui em tortura la sang.
	Quina flama traïdora
	tos llavis m'han inculcat!
	Ombra amb pena has fet de qui era
	Rei camperol del barranc.

Els mormols sentimentals

Oració a la montanya

	Escolta'm ma veu bressada
	en brises de soledat,
	tu, muntanya, ma muntanya
	de perspectiva natal.
	En les llomes que et fan aspra,
	quantes mirades d'afany
	i quants estímuls de vida
	en ton cim piramidal!
	Baix de tu la carn lleugera
	com un lliri vibra ja,
	prec d'amor que alça en els llavis
	fidel res d'ànima i sang,
	vol delerós de puresa
	al capvespre tardoral,
	quan et vist el sol morent
	de clavells d'immensitat.

	Escolta'm ma veu bressada,
	alta muntanya natal.

Record

	Plàcida cançó llunyana
	que un capvespre m'encisà,
	quan l'Àngelus declinava
	en roselles d'holocaust.

	Cançó d'infant que narrava
	d'un llop l'espantosa fam
	i d'una ovella el candor
	indefens i confiat.

	Com un deliqui naixent
	m'invitava a recordar
	la tendra son protegida
	en la falda maternal!

	I com la campana angèlica
	era de ressò daurat
	mentre la lluna guaitava
	per l'Ull del Moro mirant!

L'ànima vola pels cims
	L'ànima vola pels cims
	feta esplai somniador.
	L'ànima està assedegada
	d'aquest blau diví i sedós
	de l'alba que, oferta, ens brinda
	roses cèliques al front.
	He encontrat una amorosa
	joia silvestre d'amor.
	L'ànima vola pels cims.
	Des de dalt albira el món:
	vall negra d'homes de pressa
	que fan un confús soroll.

Sembla que la serra tinga
	Sembla que la serra tinga
	un batec de verge eterna
	i eleve càntics d'aroma
	des de sa ferma grandesa.
	Una calma pensativa
	discorre rodona i lenta
	entre els espessos fullatges
	d'eternitat que aleteja
	feta sospir de les aures,
	cançó de la lira immensa.
	Sembla que la serra tinga,
	dins son cor de grisa pedra,
	un foc d'amorosa fúria
	que a tornar-se volcà espera.

En l'Alberri
	Bella serra llegendària
	de perspectiva suau,
	allí on es llança la fona
	del pastor entusiasmat.
	Allí on les mates silvestres
	de les herbes odorants
	són en muda simfonia
	encens de la soledat.

	A ple sol ets la cimera
	d'esquerp paisatge serrà,
	on semblen ressonar ecos
	d'aquell fragor medieval,
	quan era la lluna mora
	repte al símbol cristià
	i vibraven, sanguinàries,
	les lluites a foc i sang.

	Bella serra llegendària,
	a qui quan et mira en el blau
	no li crema l'anhel brusc
	de perdre's entre els teus flancs?
	On té el romer son aroma
	més verge i més enlairat
	i el silenci la grandesa
	de la clara eternitat.

	Allí un misteri de segles
	sona a faula oriental:
	les lluites amb la morisma
	que feia setge tenaç,
	i la petja d'un corser
	de miracle cristià
	que el Genet de Capadòcia
	sobre ta pedra gravà.

He escoltat en llunyania
	He escoltat en llunyania
	la cançó de l'infinit.
	Com acompassada sénia
	en eix de dies i nits,
	rubricant d'àngels surants
	el crepuscle escoladís
	i sonant la inesgotable
	remor de la deu i el riu.
	En el vast silenci sembla
	que medita un caputxí.
	En la punta d'un pollancre
	una estrella s'ha ferit.
	I en Sant Cristòfol d'Alcoi
	un esquelló sona trist,
	mentre segueix udolant
	el llop del Barranc del Cint.

Alta humiltat
	On té la flor del romer
	son aroma més fragant;
	en l'ondulada carena
	de l'horitzó gris i blau;
	on volen els soliguers
	i va el pacífic ramat
	de les calmoses ovelles
	les esquelletes sonant;
	on els murs d'un vell castell
	heura d'oblit tenen ja
	i fan niu les orenetes
	als merlets arruïnats;
	junt al cim de Montcabrer
	que s'irisa wagnerià,
	allí voldria en la mort
	eternament descansar.

Alba d'amor

	Alba d'amor. Era un àngel
	qui em descloïa els parpalls
	amb el tacte evanescent
	dels seus dits de lliri i nard.

	Qui em despertava a la vida
	amb càntics de soledat?
	Albor de llum aromada
	amb un bes celestial
	filtrava dolça innocència
	al cor ple de claredat.
	Mort o vida fou aquella
	glòria de somni estrany?

	Alba d'amor. Era aquell
	matí ple de goig d'infant
	quan sentí la poesia
	feta arcangèlic regal.

Riuet vertiblau

	Riuet verdiblau, riuet
	que llisca en la pedra blanca
	la cançó dels meus deliris
	d'anhels cèlics turmentada.
	Allí, feta un argent viu,
	la lluna desmadeixava
	el fervor esperançat
	del meu romanç de maragda.

	Riuet verdiblau, riuet
	on s'abeura la calandra,
	on sembla, en un bell miratge
	de mitologia casta,
	veure la nua bellesa
	d'una verge solitària,
	sa carn feta arpa d'estels
	enmig de la limfa càndida.

Oreneta

	Capritx de revol esvelt,
	tisora de brisa lenta,
	mou la coloració
	de l'aurora matinera.

	Mosquits que viuen un dia
	se sacrifiquen per ella.
	Feta un arpegi fugaç,
	trina curta i senyoreta.
	Capritx de revol esvelt,
	tisora de brisa lenta,
	fa via enfilant el rumb
	al seu niu d'argila seca.

En un racó bíblic

	En un racó en què la pedra
	va irisant-se al sol ponent
	amb somniadora màgia
	de fulgors evanescents,
	i una palmera m'evoca
	bíblics records reverents,
	mentre el blau m'embriaga
	d'indolències silents
	i el violí de la brisa
	crispa el càntic de l'ocell,
	em bressa un somni d'estampes
	mon cor d'enyorança ple.

	Oriental la palmera
	i oriental el voler.
	Sóc un nét de Salomó
	que mormola salms fidels
	a la terra que m'ofrena
	gris d'humilitat en Déu.

Aquell pi de dolç record
	Amiga d'hores llunyanes
	que han passat a l'enyorança
	per poblar els meus deliquis
	de tendresa solitària.
	Recordes, ma dolça amiga,
	aquell capvespre en què ma ànima
	era tota un sortilegi
	d'àgils roses d'esperança?
	Recordes el mormol tendre
	dels pins en la brisa lànguida?

	El riuet verd del barranc
	era de cristall una arpa
	i en la líquida puresa
	un núvol s'emmirallava
	simulant un àngel blanc
	que en aquell moment bogava
	lent de celestes capricis
	pel blau del cel tot en calma.
	Recordes que allí et vaig dir
	un madrigal que esclatava
	com un clavell fervorós
	de nova sang abrivada?
	En les branques d'aquell pi
	el sol ponent s'esglaiava
	mentre un gripau monòton
	l'hora grisa mesurava.
	Després el silenci era
	una estela de pregària
	i la lluna, com un sostre
	d'encisadora llum blanca,
	feia en tos ulls impol·luts
	jocs de dubte i esperança.

	Recordes que ens prometérem
	fe en nostra amor que brotava,
	i nostres mans s'enllaçaren,
	ulls en els ulls, i amb la casta
	serenitat del paisatge
	ta bellesa era una màgia
	de sílfide embruixadora
	que el meu anhel inspirava?
	I recordes el retorn
	per la colina encantada,
	entre les mates silvestres
	de farigola i de sàlvia,
	amb un silenci de glòria
	dins el cor encés de gràcia?

	Amiga, ma dolça amiga:
	ja l'absència ens separa
	en dos paisatges distints
	que han canviat la nostra ànima,
	la meua és de serra grisa,
	la teua, mediterrània.
	Amarg destí fou la meua,
	la teua una joia blava.

	Junt al pi d'aquell record
	que nostra amor emparava,
	rese a l'hora capvespral
	un trist respons d'enyorança.

Balada de tardor

	Fou una vesprada
	de tardor. La senda
	florida que enfila
	vers a ta caseta
	s'omplia de groga
	fullaraca seca,
	i el ratot traçava
	signes de tristesa.

	Fou una vesprada
	de tardor. La pena
	s'esfilagarsava
	en la dura penya.
	Els núvols formaven
	una ronda negra,
	endolant la viva
	claredat immensa.

	Fou una vesprada
	de tardor. Com pesa
	aquella blancúria
	de ta faç serena
	i el fulgor atònit
	dels teus ulls i aquella
	veu aireferida
	de lànguida queixa!

	Fou una vesprada
	de tardor dolenta.
	Amb una alegria
	d'esperança ingènua
	fervent em parlaves
	de la primavera...
	i jo et contemplava
	com pel cel ja presa.

Cançoneta enamorada

	Quan la primavera
	alce l'esplendor
	de les belles albes,
	et voldré més jo.

	Ara, quin desfici
	d'huracans i neus
	em priven de vore't
	al pinar espés!

	El llop hivernenc
	de fred em mossega.
	El paisatge plora
	amb gris inclemència.

	La neu ha cobert
	petits vereqüets,
	dels que per amar-te
	jo a soles conec.

	Els que trepitjàrem
	cantant d'alegria
	la cançó aromada
	de la romeria.

	Els que foren muts
	oracles retrets
	de les nostres dèries
	i els nostres secrets.

	Llavors el sol clar
	posava als teus ulls
	tocs angelicals
	d'amorosa llum.

	Em priva d'amar-te
	el sudari blanc
	que a la serralada
	la neu li ha posat.

	I alça l'enyorança
	de la sang el crit,
	el goig prometent-me
	per al mes d'abril.

Repte del pastor

	No descendiré
	d'aquest cim jamai.
	Ací estic jo a soles.
	No aniré a ciutat.

	Allí m'espiaven,
	roïns i bergants,
	els qui de «terròs»
	em van motejar.

	Aquells no comprenen
	el que hi ha ací dalt:
	la puresa blava
	del cel eixamplat
	i aquest vast imperi
	d'alta soledat
	quallada d'estrelles
	i oblit sobrehumà.

Vella cobla

	A vora del riu
	espere l'amor.
	La brisa polsava
	les citres dels xops
	i un fanal de lluna
	argentava el món.

	-Boig de bojos, boig!
	Em deien a cor
	burletes granotes
	des del fons del toll.

	A vora del riu
	ja no espere, no,
	veritat florida
	que em porte l'amor,
	perquè les granotes
	no saben que jo
	sóc ocell altiu
	i somniador.

Esbandida

	Ma cançó creua les serres
	humilment entusiasmada.

	En ella hi ha mil aromes
	d'alta carena enlairada,
	cingles de la vall d'Alcoi
	i llomes de Concentaina,
	on es respiren les aures
	de la vasta serralada
	i en quimeres volanderes
	el poema es torna àguila.

	Ma cançó creua les serres
	con un vent de tramuntana.

Goig del camperol

	Ben solejada la pell
	i cantant la cobla vella,
	amb l'alfàbrega a l'orella
	i al trau un encés clavell,
	jo, llaurador de Barxell,
	fins ací pique la sola.
	El meu sospir d'allí em vola,
	puix que els diumenges m'espera
	la més bella masovera
	de la serra Mariola.

	Son cos esvelt i lleuger
	el meu desig al·lucina.
	En la dansa és ballarina,
	reposada en el voler.
	Però el seu mèrit és ser
	d'un encant que no té escola.
	Sa mirada girasola
	l'encís de l'altiu paisatge
	i endolceix el meu nuviatge
	en la serra Mariola.

Corranda final

	Vull en companyia de Pep i Marieta
	que es torne més clara aquesta ànima inquieta.
	Ai, cançó que aspira a ser volandera!

	Vull amb els ritmes del tabal antic
	deprendre la dansa de l'alacantí:
	les de Benilloba, Xixona i Onil.

	Poder encarnar-me amb el bleix secular
	que inspira el misteri de l'amor natal.
	Escalf de la terra que és etern escalf.

	Pepet patriarcal, senzilla Marieta,
	cediu-li hostalatge al vianant poeta,
	líric herbolari de la cançó ingènua.

La cançó de Mariola

Crida

Paisatges de serra i vall

1

2

3

4

5

6

7

8

9

Cançons i sentirs

Maseres de Mariòla

Amb aqueixa llum pensívola

Fervor

Batuda

Amb els núvols viatgers

Melangia del capvespre

Madrigal a Pepa

Breu idil·li

Boira al cim

Trinitat

Romanç del primer anhel

Els mormols sentimentals

Oració a la montanya

Record

L'ànima vola pels cims

Sembla que la serra tinga

He escoltat en llunyania

Alta humiltat

Alba d'amor

Riuet vertiblau

Oreneta

En un racó bíblic

Balada de tardor

Cançoneta enamorada

Repte del pastor

Vella cobla

Esbandida

Goig del camperol

Corranda final