Les idees del senyor Dôme

Juan Ramón Masoliver

Un bon dia de primavera trobo a Rapallo Fernand Crommelynck -l'autor de Cocu Magnifique i de Carine-, accentuada, sota el sol meridional, la figura ossuda de flamenc de retaule, llisos i llargs els cabells, i el cos tancat dins una brusa de cuiro amb fermall llampec.

-He vingut de tren a tren, sabeu?, per pendre acords amb Gerard Münch respecte a la part musical del meu film pròxim.

Els acords devien ésser presos qui sap ja quan i la magra figura de Crommelynck es bellugava encara per la Riviera. El bon gaudidor que hi ha en el dramaturg belga, rememorant amb Münch antics sojorns italians, corria tots els hostals dels munts veïns; tastavan vins, lloava les mossetes i, havent sopat, incapaç ja de distingir el bo del dolent, bevia maquinalment a grans glops un rosari de grans gots de vi clar amb seltz: cofoi de poder discutir hores i hores -de política, d'art, d'amors- recolzat damunt una taula de cafè. Pound, Gianna Manzini, Sbárbaro i Saviotti; els pintors Prampolini, Monti, Paolucci, Tina Maniei i Scarsella; els Münch, Haas i Celesia; escriptors i artistes de tota mena anaven a parar en aquella taula i les discussions seguien les discussions. I els dies als dies.

Fou així que nasqué la nova comèdia de Crommelynck, car en deixar-nos, la nit, substituïa la taula del cafè amb la del treball i, per hores i hores, ajudava els seus personatges a construir l'ideari del feu M. Dôme. L'endemà al matí el trobàveu al mar com si res no fos, com si hagués dormit qui sap les hores: parlàveu de M. Dôme (tot Crommelynck, aquest temps, era M. Dôme: tota discussió política i literària, era per afinar les idees del seu heroi). I fou l'inexorable personatge qui s'endugué Crommelynck una nit, a sis mesos del primer encontre; calia enllestir la representació de l'obra a Brussel·les i tot seguit a París. Adéu Conveni Volta, adéu Cafè Rapallo: davant M. Dôme res no compta.

Quina mena de tirà, quin tipus excepcional és aquest Sr. Dôme? Ni l'un ni l'altre: un bon burgès d'empleat que, diàriament, fa el viatge del poble a la ciutat per a tancar-se vuit hores a una oficina qualsevol; mentre treballa, la seva dona es diverteix amb un amant, i fins i tot la minyona fa objecte de les seves burles el pobre senyor Dôme. Vetaquí, però, que el pobre senyor es mor -a poc de començar la peça- de la manera més grisa, calladament i en un moment, com sempre havia viscut. Ni un sol instant la idea de la mort aixopluga els presents; si més no, és una alliberació: la vídua podrà marxar amb el seu amant i comèdia finida. Si no fos...

Si no fos que als últims moments compareix una dona «de ciutat», presentant-se com l'amant de M. Dôme, del gris i i inofensiu M. Dôme. Si no fos que, per pura curiositat, la vídua pregunta a la minyona quines són les darreres paraules del marit, i, per burlar-se encara del difunt, fa creure aquesta que només feia que repetir una frase: Tinc una idea.

Una idea i una amant: vetaquí una part inconeguda de vida de M. Dôme. Un mixte d'orgull ferit i de respecte s'empara de la vídua: el seu marit l'enganyava, el veritable M. Dôme és ja inaferrable. I Mme. Dôme fa restar a casa seva l'amant per treure-li de mica en mica el secret de la vida del difunt i fer-li perdre el monopoli del record. Mme. Dôme no fuig amb l'amant, car ha de profunditzar en els records, cercar el calor en la vida grisa del finat. L'ajuda l'amant, l'ajuda un amant d'altre temps, el professor i síndic; tots plegats extreuen la idea de M. Dôme, de mica en mica, amb el sistema del promedi. Aviat es formen dos partits que discrepen en algun punt; però arriben a una entesa quan fan llur aparició «dômistes» de la ciutat, els quals presenten un tipus ciutadà contrari al tipus pobletà. Les idees de M. Dôme es fan camí; el seu poble nadiu ha de provar incontestablement que el gran polític i pensador hi va néixer, car ja altres pobles i ciutats es disputen l'honor d'haver-lo vist néixer; d'arreu del país arriben peregrinacions a visitar la casa del savi; el seu poble decideix alçar una estàtua al llibertador de la Humanitat, i igual vol fer la ciutat; hom li vol fer exèquies nacionals, però el cos del pensador ha desaparegut: dels pobles del veïnat arriben noves que hom acaba de veure M. Dôme (a l'últim acte se sabrà que l'enterramorts que havia carregat amb el taüt, borratxo com era, havia rodat pels camps i pobles i la gent feia processó darrera el cos del mort il·lustre). M. Dôme no és mort, les seves idees el fan viure, com un mite, i la humanitat entona el seu nom de profeta i gran polític.

La burla d'una minyona, la presència d'una amant, han creat en breus moments el sistema social més admirat al món: l'educació dels nens està en mans de l'Estat; de catorze a vint anys treballen en les fàbriques estatals, treballen la terra, nois i noies, a fi i efecte d'assegurar gratuitament a tothom d'aquella nació menja i vestit (l'estrictament necessari d'un i altre). Ni pobreses, ni lluites socials, ni crisis: de vint anys en avant hom és lliure de viure com vol (reposant, fent esport, escrivint, treballant), car la manutenció és assegurada. És aquesta l'edat en què hom pot dedicar-se a la gran indústria, sense por, perquè la joventut nodreix sempre el país. I el pobre oficinista la major preocupació del qual era no perdre el tren, supera la mort, supera socialismes, feixismes i altres ismes. Tant se val que a la fi hom descobreixi els errors que han donat cos al sistema: l'elaboració ha estat tan minuciosa, les idees han anat prenent sempre el terme mig d'opinions contrastants i, en resum, M. Dôme és el símbol, és la síntesi d'allò mateix que hom sent dintre d'un mateix; tothom s'hi reconeix, s'hi identifica. I així un home qualsevol pot arribar a fer-se ídol de les multituds.

I no creieu que la peça resulta abstrusa, ans bé és la cosa més liniar que hom pugui imaginar. El mite es forma davant els vostres ulls, amb les converses normalíssimes de quatre homes i la vídua, estrictament. I aquestes cinc persones us fan sentir l'entusiasme del poble i de la ciutat, la universalització de les idees de M. Dôme. La mestria de Crommelynck ha fet viure un món en les quatre persones assegudes entorn d'una campana de vidre que parlen com tots nosaltres, cada dia; ha fet de la mort una cosa irresistiblement còmica. I hi retrobem el millor Crommelynck del Cocu magnifique.