Nota prèvia
Reproducció
digital del manuscrit ¡La sombra de Carracuca!: juguete cómico-lírico
bilingüe en un acto y en verso, Valencia, Imprenta a c. de Carlos
Verdejo, 1876. Localització: Biblioteca Valenciana.
S'ha modificat
la brillantor, el contrast i l'enfocament per millorar la lectura.
El desinterés general, quan no menyspreu, cap al teatre menor valencià ja ha segut denunciat reiterades vegades per les noves generacions d'estudiosos. Anàlisis de qualitat a banda, durant la segona mitat del segle XIX el teatre -i el sainet en particular- s'havia convertit en la diversió preferida, tant de les classes ciutadanes emergents, les capes socials intermèdies, com de les classes baixes. En parlar del sainet ho estem fent d'una peça breu, una comèdia de costums, bé en vers, bé en prosa, de caràcter jocós, que reflectix la parla i els costums populars, molt senzilla d'entendre per tots, amb una trama d'eix únic, i amb l'objectiu de fer riure el públic.
El 6 de desembre de l'any 1873,
el sainetiste Rafael Maria Liern i Carach (1833-1897) estrenava amb gran èxit
el joguet bilingüe còmicolíric en un acte i en vers amb
música del mestre Monfort que duia per títol: ¡Carracuca!.
El «Teatro de la Libertad».
Ple el teatre de gom a gom, celebrà amb llargs i sentits aplaudiments
la posta en escena, comprà en molts casos el llibret i estirà
la seua fortuna fins a vore's de nou publicat el 1918 en el número
209 de «El Cuento del Dumenche». Liern, que s'estrenava com a
autor teatral el 1858 amb De femater á
lacayo, arribaria a comptar amb l'adhesió d'un públic
fidel que convertiria les seues obres -Les
elecsions d'un poblet (1859), La Mona
de Pascua (1862), Una paella
(1862), Telémaco en l´Albufera
(1868) o El Mesíes en Patraix-
en profitosos guanys per a empresaris i actors. Serà l'èxit
continuat de Liern i la memòria de Carracuca les que animaran a Llombart
a continuar la saga.
Llombart, amb plena activitat
renaixentista, ja havia publicat Niu d'abelles
el 1872, i acabava de posar en marxa el 1875 el famós Lo
Rat Penat. Calendari llemosí. Això i la col·lecció
de clàssics que projectava -el 1876 trau a la llum les Obres
festives de El Pare Mulet- potser el feren pensar en la possibilitat
de gestionar estos projectes amb recursos propis que trauria o hauria de traure
dels guanys de la seua activitat teatral. Estava, a més, la consciència
de Llombart. El mestre Constantí se n'havia adonat promptament de la
importància i del paper fonamental que el teatre havia de tindre en
el moviment per la recuperació de la llengua. Estendre el moviment
a totes les classes, comptar amb tot aquell públic, resultava de fet
extraordinari. I estava sense fer; no ho havien dut a terme els fills de la
burgesia, els poetes cultes, que ni tan solament intentaren fer teatre en
valencià. L'avanç que els poetes populars, fills de la menestralia,
aconseguiren amb la seua llengua en el teatre (llengua d'autors, però
també d'actors, directors i espectadors) podia i havia de ser l'ampla
porta d'entrada a la Renaixença que Llombart desitjava obrir de bat
a bat a totes les classes socials. Hòmens com Liern, Escalante, Palanca
i Roca, Joaquim Balader, Ovara, Roig i Civera o Palanca i Hueso, cadascú
amb els seus èxits i els seus fracassos, esperonaren l'intent de molts
autors més que feren esclatar la Renaixença per tot el país
-Alcoi, Alacant, Carcaixent, Alzira, Castelló, Carlet, Gandia, Elx...
i possibilitaren el contacte amb el poble que tant desitjava el capdavanter
i prohom de la Renaixença, l'abrandat valencianiste Constantí
Llombart.
Els seus intents en este camp
no van més allà de les bones intencions. Tres obres teatrals
en valencià: La sombra de Carracuca,
L´agüela Puala, i Lo darrer
agermanat, esta última pertanyent a un gènere molt distint
al sainet, el del teatre històric, seran la suma de les col·laboracions
del mestre. Recordem que ja havia escrit els drames Justicia
contra justicia i La esclavitud
de los blancos, però en castellà. Estava això
sí, l'apropòsit escrit junt a Ramon Andrés Cabrelles
per a fer arribar uns dinerets a la família del jove que havia fallit
en l'organització anticòlera La
Creu Blanca.
La
sombra de Carracuca, amb lletra de Constantí Llombart i Lluís
Cebriàn i amb música del Mestre Cortina, va ser estrenada en
el Teatre del carrer de Russafa el 20 de gener de 1876, i tornà a ser
publicada l'any 1919 en el número 296 de El
Cuento del Dumenche. Carracuca, al qual molts creien mort, torna a
la cambra on havia estat residint -en la finca dels seus sogres- amb més
fam que garró, sense una aguileta i amb els problemes matrimonials
que una vida com la seua pot crear: l'han tirat de molts llocs de treball
o els ha abandonat, no té clar el futur i viu al dia enganyant i timant
a qui pot. Els sogres conviuen dins la hipocresia de l'època i mentres
el marit va pegant pessics a la criada, l'esposa se sent molt atreta pel seu
gendre. Al remat, policia i tot pel mig, Carracuca conseguirà un bon
treball gràcies al seu sogre. A canvi, Carracuca es compromet a recuperar
la dona... i tot tornarà al seu lloc.
Artur Ahuir. Acadèmia Valenciana de la Llengua.