Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Anterior Indice Siguiente



  -[72]-     -73-  

ArribaAbajoExposició d'esculptures

A la fi varen donarse per llestes les delicades maniobres de fer lliscar sobre corrons la gran massa esculptòrica de guix, suaument escorreguda desde dintre del estudi fins al portal del carrer. Més aleshores va venir l'operació, ben perillosa, d'embocarla al camió, y després l'içarla ab grills, y acabat l'embragarla ab tot mirament dalt del vehícol, ni tant fort que l'esculptura patís del séch que poguessin fer les cordes, ab tot y el tou dels coixins, ni tant fluix que se sotraguegés massa durant el llarg trajecte que li tocava recórrer desde 'l taller, perdut en el fons dels suburbis industrials, fins al Palau de l'Academia, que queya   -74-   a l'altra banda de ciutat. Y quan la colla de carregadors va tenir ben assentat, ben travat y a punt de marxa 'l gros envolum de l'esculptura, en Bauci, l'estatuaire, ab el rostre groch d'angoixa y el front arrosat de suor freda, va sentir que una esgarrifança li serpejava pel cos. Ab la vista clavada en aquella obra, fal·lera de la seva vida, que veya desaparèixer carrer avall, trontollantse com si tremolés per por de la sort, tal volta adversa, que li reservava 'l judici de les multituts, l'artista també devenía commòs y trèmol, pertorbat per la gran angunia que dóna l'incertesa del pervenir.

¿Què 'n diría, el món, de la seva obra? ¿Sería un crit d'aclamació, sería una sentencia de condemna, lo que sortiría de la gentada al tenir l'esculptura davant dels ulls? ¿Qui sab si encara fóra pitjor? ¿Qui sab si fóra un xàfech d'injuries y d'escarnis lo que anava a caure sobre les seves adorades figures, per massa imprevistes y personals? ¿No podría esser que les trobés monstroses de   -75-   forma, o agressives d'expressió, o esvalotades de moviment, el públich frívol de les mondanitats artístiques, avesat a les servils complacencies d'una plàstica purament sensual o a les inflades exterioritats de l'imatgería heroica que l'Estat encomanava per coronar monuments cívichs? Pressentiments de mort y rauxes de bogería llampegaven sinistres pel pensament den Bauci cada cop que imaginava que podía veures befada y escarnida per l'estulticia de la gent la creació acariciada de tants anys, la seva Lluita per l'Amor, a la que havía sacrificat, com a un Baal sense entranyes, alegríes de la joventut, amor dels propis, nom de familia, y el pudor y la vida d'una dòna enamorada.

Mentres l'estatuaire, unes quantes passes darrera 'l carro, seguía 'l camí de l'esculptura, igual que segueix el boig el fil de la seva deria, la tràgica historia d'aquella obra li anava desfilant per l'imaginació com una cavalcada de mals somnis: un día... les disputes ab els séus   -76-   pobres pares, enfurismats contra l'inacabable elaboració d'unes estatues que 'ls arruinava sense remissió; més târd... la fugida de la casa pairal, emportantsen les darreres engrunes d'un patrimoni pastat a copia de dolors y d'abstinencies... Y allò encara no més era 'l primer pas pel camí de desventures: després... ¡oh! després es desencadenava, ab tota la furia d'una catàstrofe infernal, el drama de llàgrimes, de sang y de vergonya que venía a esser l'historia íntima de l'invenció d'art que dins de poch anava a rebre la sanció de les multituts.

Dèu anys ja feya -¡dèu anys de joventut engolits en el tenebrós abim de les febres creadores!- que ell havía somiat donar vida a un agrupament de nueses, atractívol com les Gracies y dramàtich com Niobe, que representés la Bellesa Femenina disposada a donarse com a premi al home que sortís triomfant d'entre 'ls que combaten per posseirla. Era un pensament plàstich que lo mateix   -77-   podía davallar de l'antiguitat més llunya que inspirarse en la més fresca modernitat: l'eterna lluita per la possessió.

La Dòna havía d'esser l'Afrodita de les noves generacions, tant pura de linies com permetés la torbadora deformació sexual de les edats modernes. Y, tot al volt d'aquesta Dòna, Venus perdurable y Helena de tots els sigles, hi havíen de campar cinch o sis donzells que, ab la diversa expressió de llurs cossos joves, encarnaríen la força, la destresa, la gracia, l'intelecte, la bondat... combatent per l'hermosura. Havía d'esser una lluita d'hèroes amorosos, figurats en el suprem instant de l'abraonada cos a cos. La victoria, encara que indecisa, ja 's deixaría pressentir que al capdavall aniría a parar a mans de la Força, per esser el principi més decisiu en les topades de l'humanitat. A la Bondat, bellesa de l'ànima, s'hauría de veure que li mancaven pochs moments per anar a caure vençuda; l'Intelecte, bellesa del esperit,   -78-   seguiría retut en segon terme; la Gracia, dò d'atracció, encara resistiría; mentres la Destresa se les heuría, sense aventatge, ab la Força omnipotenta, que ja estaría a punt d'arrebassar la Dòna com a trofeu de son brutal poder.

Tot caminant cap al Palau de l'Exposició, sempre darrera l'esculptura de les seves ansies, en Bauci no podía arrencarse aquella obra del cervell ni oblidar les mudances que insensiblement li havía fet sofrir desde 'ls díes de pubertat artística en que l'havía somiada rítmica y serena com una dança sagrada fins que, açotat més tard per la tempesta de la vida, l'havía anada transformant, com qui diu sense adonarsen, acabant per convertirla en drama punyent d'odis humans. Tant sols el sostreyen un moment, de l'obsessió que li barrinava l'ànima, les paraules que 'ls transeunts, veíns del indret o gent treballadora, endreçaven a les figures al vèureles, ab extranyesa, passar damunt del carro com una aparició de moixiganga   -79-   insòlita pera aquells barris manufacturers.

S'esqueya a esser l'hora que 'ls treballadors surten de les fàbriques després del primer quart de jornal, y mólts s'aturaven a contemplar les estatues, y fins hi deyen la seva.

-¡Guaiteu! -s'exclamaven uns. -¡Guaiteu quins sants més bonichs!

-Sí, sants... -replicaven altres. -Porten massa poca roba.

El bust de la Dòna, que sobressortía dalt del vehícol per entre 'ls cossos apenes visibles dels hèroes combatents, provocava entre la gent obrera frases de carnal admiració.

-¡Qui la pogués haver entre dos llustres! -deya un pillardaç signant el pit de la Venus.

-Més me l'estimaría de carn viva... -saltava un altre xicot jove, entre la riallada de tothom.

Fins l'esculptor somreya. Per primera vegada oía un judici públich del séu treball; y, grotesca y tot com era, aquella   -80-   veu del poble no 'l deixava d'afalagar, sobre tot per anar dedicada a un fragment capital de la seva obra que li costava tantes penes com cabells tenía al cap.

L'imatge de la Dòna, de l'Afrodita eterna, havía estat la part més arriscada de tota l'agrupació. Ademés de la bellesa plàstica y del encís sexual que havía de revestir tota ella, calía que resumís, fosos en una expressió única, dos estats de passió distints: el de la dòna orgullosa y fera per la lluita que concita ab sa hermosura, y el de la dòna voluptosament oferta al desitg del triomfador. Traduir semblant complexitat era ple d'esculls, sembrat d'obstacles. A totes les modeles d'ofici que havíen posat la somiada figura, al últim sels havía hagut de dir «prou», y trèureles del taller, per insignificantes, per inexpressives, y per mancades, ademés, de plasticitat prou encisera y prou noble. ¡Quin lluitar desesperat va esser aquell! ¡Quina rabia d'impotencia! Cent cops esboçada, cent cops destruida, cent cops   -81-   tornada a començar, l'imatge no naixía may emmotllada al ideal de forma y d'expressió concebut de bell principi. El fang miserable pastat pels dits no emmirallava 'l prodigi de les visions interiors.

Allavors va caldre decidirse. No hi havía més remey que posar en obra lo que de díes ja li dançava pel pensament: estudiar la figura de la Venus entrevista, en el cos nu de la Cela, la graciosa amiga, enamorada d'ell fins a sacrificarli la familia propia y el dir del món y els luxes de la vida. ¡Gentil criatura, aquella, perpetuament ensomiada en el séu desitg d'amor! Tot lo que era xardorosa en l'intimitat, era freda, indiferenta, passiva pels afers y miraments de la vida quotidiana. ¡Ah si aquella dòna d'oriental indolencia arribés a interessarse per la seva obra y volgués comunicar, a la figura imaginada, tant sols una espurna d'aquell foch secret que ell coneixía! Al primer entretoch ja va accedir. Potser, en aquelles llargues exhibicions del séu cos frisant de plaer, hi pressentía un motiu   -82-   de prosseguir l'intimitat amorosa, interrompuda per la llum del día. -¿Vols que 't faci de modela? Sí, sí... -Y en poques setmanes va anar sortint, de la massa sense forma, l'estatua radiant de l'Afrodita, sobiranament bella, sobiranament voluptosa, voluptosa fins a torbar els sentits, encara que potser no tant altívola y fera, a tall de deessa olímpica, com havía sigut somiada entre les celisties de la concepció.

Però ab això no n'hi havía prou. Se necessitava alguna cosa més per poder tirar endavant. L'obra no consistía en una estatua sola, sinó en tot un agrupament. La Lluita per l'Amor era 'l combat per assolir la bellesa. La bellesa ja 's tenía, però mancaven els combatents. Y com que tant els lluitadors com la Dòna disputada havíen d'harmonisar expressions, actituts y formes dins d'una unitat d'acció, era precís que 'ls models vivents simulessin plegats l'escena de la batalla amorosa, cadascú ab el ritme del séu cos y ab l'emoció de la   -83-   seva ànima. Aleshores va caldre exigir a la gentil criatura lo que havía d'engendrar tanta desgracia: que confongués la seva nuesa hermosa ab la nuesa dels demés models. ¡Va esser una ceguera, una follía! Ara ja ho veya... ho veya clar; però en aquells díes de febre, de desvari, no tenía més déus que la passió del art y la frisança de la gloria. Y el pudor de l'infeliç criatura hi va esser immolat. Per un moment, no més per un moment, va semblar que la pobre Cela provés de resistir, de revoltarse... però ab una mirada pregadora n'hi va haver prou per què, com hipnotisada, com òrfana d'albir, se resignés a la fatalitat obscura de la sort. Desde aquella hora endavant, la seva pudibondesa de dòna havía d'anar fonentse, fonentse, en les promiscuitats del taller, durant les llargues hores de posa quotidiana passades en companyía dels models que feyen de lluitadors, la major part amichs y condeixebles.

Perquè, igual que s'havía fet per la figura de la Venus disputada, se va fer per   -84-   les figures dels combatents: rebutjar, per rebregats y ridícols, els models d'home professionals, tots ells aviciats, per la rutina, o als convencionals accionats de l'Escola, o al posat indiferent, ensopit, que estilaven els tallers naturalistes. No: ell, aquell servey d'art, mentres pogués, el demanaría als companys d'estudis, als amichs de sempre; y com en els bons temps de la bohemia escolar, en què l'un posava per l'altre per estalviarse 'ls dinerons del model, ell els triaría, ell els ensinistraría per la posa, ell destinaría cada u, segons la seva estructura, el paper d'hèroe que li toqués representar.

An en Ferrús, el tallista decoratiu, bastit de membres nervuts y coll de toro, se li encarregaría l'encarnació de la Força: la seva musculatura d'atleta dòrich, com deyen a la classe del Antich, convenía ab el tipo d'home imaginat, més aviat un apoxiòmenos que un discòbol. La Destresa la personificaría en Comes Tarsi, el reporter dibuixant y   -85-   gran sportsman: ab la seva anatomía escorrediça y ses tornejades extremitats, vindría a esser un Hermes dels Gimnasis. L'Intelectualitat fóra posada per en Jan Oriol, el pintor, tot lo semblant a un Apolus que pot esser un home dels nostres díes. Per la Gracia no 's va trobar cap amich que s'adigués ab el tipo, y es va haver de recórrer a un jove conegut d'una sala d'armes, una especie de Criòforos, tant atractívol de faccions y fi de membres, que semblava modelat expressament pera la representació que 's desitjava. Y aquell xicot, impulsiu, fogós, va procurar l'altre model que mancava per posar la Bondat y que havía d'esser el protagonista malehit de la futura tragedia: un italià, també esgrimaire, que, sota 'ls séus posats de Sant Joan florentí, hi amagava un infern de pervesitats y de lascivies...

Però... ¡com se varen posseir tots del paper! -pensava l'estatuaire, fent vía, sempre fent vía darrera l'esculptura de les seves ilusions. -¡Com varen penetrar   -86-   el significat del personatge alegòrich! ¿Y jo? ¡Com estudiava ab l'ànima l'estructura de cada model y li feya adoptar l'actitut que requería la seva figuració! Va esser una tongada de treball desesperat y joyós, en què semblava que reverdíen els díes de la primera jovenesa. Però va venir que 'ls estudis parcials van estar llestos, y va caldre començar els de conjunt.

Extranya torbació sentía en Bauci al ressuscitar, entre 'ls tempestosos records de la seva vida, aquell passatge tèrbol que havía d'acabar en drama cruent. La posa de tots els models plegats sobre l'ampla tarima giratoria del taller, se li evocava lluminosa y viva, igual que l'estés veyent, tota ella formada de carns de joventut, aquí rosades com flors, allí cremoses com ivori patinat, allà brunes com soca d'avellaner. La Cela, esplendorosa y blanca, lo mateix que la deessa d'un somni d'adolescent, campava radiant al mitg de tot, més enlairada que les figures d'home, com a centre ideal   -87-   que era, tant de la composició plàstica com del desitg eròtich dels lluitadors. En Ferrús, la Força, ja estava a punt d'enllaçarla ab el braç dret, mentres ab l'altre parava l'embestida de la Destresa, que ab agilitat volía fer traveta al forçut rival. Y, tot al volt, s'escampaven les demés figures, lluitant elles ab elles y mostrant al aire 'l gest graciós y les formes jovenívoles, engallardides per l'empenta del combat.

La catàstrofe havía de venir sense remey. Era fatal, fatal com la passió d'amor a que neix condemnat l'home, que 'l foch enfornat allí saltés en flames a devorarho tot. ¡S'havía posat tanta nuesa en contacte, s'havía aplegat tanta joventut frisosa davant del misteri revelat del gran encís d'una dòna... que, una hora o altra, havía d'esclatar el fogueral de luxuria!

Els primers díes de la posa en comú van esser serèns. Els models, tant amichs com coneguts, complíen el ministeri d'art ab calma olímpica, com aquell que intervé   -88-   en una cerimonia habitual, mil cops vista y practicada. Si 's notava fervor algun moment, era fervor d'expressió, per infóndrel a l'obra que naixía. D'inquietut carnal ningú 'n mostrava, per lo menys els primers díes. Més tard potser sí que començaven a transparentarse mirades inquietes que delataven el desitg. Però la torbació era ràpida, instantania, apagada tantost nascuda. Si la carn glatía, el glatir anava per dins. Als menys íntims els devía aturar el respecte que sentíen al artista: als més companys, el mirament al amich. Y, sobre tot, hi deuría haver, per enfrenar uns y altres, aquella mena d'indiferencia de mascle entonat que, davant d'altri, afecta l'home per la nuesa femenina, com per mostrar sa habitut als sexuals espectacles. Lo cert és que aparentaven no sentir calor ni fret per les íntimes revelacions del cos temptador de la pobre Cela. Però, la follor secreta que 'ls rosegava 'ls sentits, un día va sortir afòra, frenètica, roenta, desbocada. ¡Quina   -89-   hora va esser, aquella, d'horror y maledicció!

Y en aquest punt se trobava en Bauci, dels séus records atormentosos, quan va arribar al Palau de l'Academia, aont tot pareixía que anés en orris y fòra de pollaguera per mor dels darrers preparatius que 's feyen per inaugurar l'Exposició. Y el trasvals que allí regnava, el soroll, el moviment, els crits, les ordres, van acabar per esbargir els fantasmes que perseguíen l'esculptor. El carro que li traginava l'obra ja havía entrat al Peristil de l'Esculptura, fentse lloch entre 'l garbuix d'altres pesats vehícols que anaven descarregant estatues, bustes, relleus y agrupacions, de tota lley de materies y grandaries. Torturat sempre per la deria del séu art, en Bauci examinava sumariament totes aquelles figures, les judicava d'un cop d'ull, y totes les trobava fredes, fredes com la mort, y insabores com un pa mancat de sal. Comparada ab la grandesa èpica de la seva Lluita per l'Amor, l'imatgería escampada   -90-   per allí terra, llepada de fòra y buida de dins, se li apareixía de tanta pobretat, de tanta mesquinesa, com la d'un pigmeu líbich comparat ab un Atlant.

-No, no pot esser, humanament, que aquesta agrupació de figures, que jo he engendrada en l'inspiració de les belleses eternes y en el desitg inacabable de les humanitats, no faci presa a l'ànima de les multituts. Qui potser cridarà, qui potser protestarà, seran els de l'ofici, els sancionats, els medallats. Perquè la filla dels meus somnis, punyenta com una tragedia, hermosa com la joventut, grandiosa com una batalla, és massa imprevista, és massa meva, per què de ple a ple pugui esser compresa y acceptada per tots aqueixos eunuchs del art que, si volen empastitxar qualsevol futesa, han d'anar darrera d'una moda, o darrera una corrent, o darrera d'algun mestre... ¡sempre darrera d'algú! An aquests sanats d'inspiració, ja m'ho penso que 'ls faré picar de peus, que 'ls faré bramar de rabia. Però jo imposaré la meva obra,   -91-   infantada en la soletat, lluny dels círcols artístichs, lluny de les colles, lluny de les quatretes, lluny de les baixes recomanacions. Si hem de lluitar, lluitarèm; si hem de disputar, disputarèm... aquí, en els papers públichs, allà ont sigui! Si hem de moure escàndol, mourem escàndol. Però, després del escàndol, vindrà 'l triomf!

* * *

Un cop instalada al Palau de l'Academia, entre les demés esculptures del gran Hall, l'obra den Bauci no va fer cap sensació. Va venir el día del verniçatge... y res; va venir l'inaugural... tampoch. No és pas que la trobessin monstrosa, ni agressiva, ni antipàtica, com se temía l'esculptor durant les hores negres del defalliment: és que passava inadvertida. Ni va fer bramar de rabia, ni va fer picar de peus. És que no cridava, és que no atreya, és que no 's feya notar. Com si 'l lloch que ocupava estigués buit,   -92-   els visitants passaven per davant d'ella sense arribarhi a fixar la vista ni a pararhi esment. Hi havía mólts que s'aturaven a l'una banda y a l'altra; però, lo que és a la Lluita per l'Amor, tothom la deixava abandonada, sola, oblidada en el séu recó.

Y, en part, l'apartament del públich s'explicava: hi havía coses que solicitaven més la vista. Allí, a la vora mateix, hi resplendía la Damisela mitg habillada, figuració potser frívola pels qui a tota hora sospiren pel gran art, però evidentment graciosa, ajogaçada, gentil... modelada ab tota l'habilitat prestidigitadora que Déu havía concedit an en Claudi Sayes, el deixeble predilecte del gran Mariol. Era un xicot seductor, brillant, indubtablement destinat a heretar del mestre, un día o altre, els favors del món elegant. Jove com era, ja 's pot dir que havía realisat l'ideal de convertir la clàssica castetat de la dòna núa en moderna impudicia de la dòna despullantse. Y quasi ja no restaven frases   -93-   d'elogi, que no s'haguessin vessat, per ponderar l'intenció discretament lasciva que conseguía insinuar en les seves figurines de dama o damisela a mitg vestir. Ningú com ell per imprimir delicioses perversitats a les carones de somrís dubtós, mitg provocació, mitg ironía; ningú com ell per suggerir la voluptat ondulosa d'un cos de dòna, més incitant com més suaument ombrejat pel misteri d'holandes y batistes; ningú, sobre tot, que disposés com ell de delicades mans de fada per teixir les escumes de puntes y blondes destinades a velar els pits gemats, al abocarse joguinosos a l'obertura dels escots... Les dames... ¡oh! les dames s'hi extasiaven, davant de la Damisela mitg habillada, com si, ab l'exhibició de la toaleta íntima, l'imatge 'ls evoqués abscondides fruicions, secrets deliquis. Les unes somreyen ab la punta dels llavis; les altres es feyen senyes, quasi imperceptibles, de cúa d'ull. Y a tot el volt s'oía un xiu-xiu de sexuals intimitats que s'alçava com fumerola d'homenatge al   -94-   evocador de sensualitats tant exquisides.

Altres visitants, quasi tots homes, se paraven de preferencia a contemplar Heroicitat, fogosíssima estatua, den Bellviure, que havía de coronar el monument del explorador O'Neyllis, mort gloriosament, com feya constar el catàlech, en un viatge d'exploració intentat més enllà dels límits recorreguts de les possessions sud-africanes. Al volt de l'imatge monumental del hèroe, representat en el suprem instant d'una defensa desesperada, tot eren converses laudatories y frases admiratives per l'home que 'l bronze anava a immortalisar. La veritat és que l'acció per ell realisada ho mereixía. Trobarse, com s'havía trobat, l'heroich explorador, en un fortí desamparat, al mitg d'un país desert, y, sense més ajuda que sis homes adictes, d'un destacament veí, resistirse tota una setmana contra una munió d'indígenes armats, era una feta digna d'entusiasme. La gent havía vist l'heroica acció tant al viu ressenyada en els diaris, que l'emoció   -95-   sentida, feya poch, ab la lectura, ressuscitava davant del monument, com si l'estatua fos una ilustració gràfica del fet, semblant a les que 's publiquen en la premsa ilustrada pel gravat. Passava lo que sempre passa quan la representació artística entranya un cas sorollós contemporani, una anècdota dramàtica d'actualitat, una historia passional ocorreguda de fresch: la multitut se sent seduida, impressionada, per una obra que li parla del fet sentit contar, ab la mateixa eloqüencia suggestiva que la peça de convicció parla d'un crim que ha fet soroll. Perxò té tant de guanyat, als ulls del públich, l'imatge, l'esculptura, el quadro que porta tancat adintre un argument coetani sensacional.

Però, si la veritat s'ha de dir, no eren pas aquelles solament les esculptures que 's compartíen les mirades de la gent elegant, del món artístich o del públich heterogeni que, fugint de les empentes de les sales de Pintura, se passejava entre les luxurioses plantes del gran Hall o   -96-   s'asseya a les cadires de palla multicolora, tot gaudint la dolça temperatura que feya en aquell àmbit deliciós, arracerat, pels cristalls, del vent de fòra,y perfumat y fresch pels maciços florits y ben regats del parterre. També hi havía força espectadors per la Susagna, de mestre Arnal, camperola inspirada en un realisme que a tothom era simpàtich, perquè anava atemperat per certa gracia, entre bucòlica y senyorívola, del art del sigle XVIII. Y tampoch mancaven visitants al Sant Miquel, den Violet, tant decoratiu per l'armadura, tant airós pel moviment. Se pot dir que, en certs indrets, cada estatua, cada agrupació, cada figurina, tenía 'l séu círcol d'admiradors més o menys considerable, com cada familia té 'l seu món, més o menys extèns, de relacions y visites. Però, al costat d'aquestes obres admirades, aplaudides, adulades pel fervor públich, hi havía les abandonades, les preterides, les que, com la Lluita per l'Amor, den Bauci, dormíen en el silenci y en l'oblit.

  -97-  

¡Pobre Bauci y pobre Lluita! Era en va que la figura de l'eterna Venus ensenyés la bellesa del séu cos nu; era en va que 'ls hèroes amorosos lluitessin desesperats per conseguirla: la gent no 'n feya cas, del combat heroich, potser per trobarlo massa ideal, massa abstracte, sense accent de temps y lloch determinats. Ademés, la disposició, un si és o no és confosa, de les figures, no predisposava gran cosa a fer parar l'atenció, com sempre que s'exigeix del públich, ab una obra complicada, un esforç massa gros per esser compresa. La multitut s'estima més passar de llarg que posarse a rumiar, com aquell que desxifra un còdix, les intencions quintessenciades que ha pogut tenir l'autor. Y, fins la mateixa voluptositat que l'artista havía inspirat a la seva obra, prenía apariencies d'eclipsada, comparada ab l'esplendor lasciu de les imatges veínes. La bellesa de la Venus, que en altre moment, en altre lloch, hauría tal volta desvetllat la curiositat sensual del públich, allí esdevenía clàssica,   -98-   acadèmica. ¿Quina nuesa era capaça de sostenir el ceptre de la carnalitat femenina davant d'una Damisela mitg habillada o d'una Camperola al bany?

En Bauci estava aterrat, confós, sense esma, igual que un home que hagués passat tota la vida edificantse un palau d'or y diamants y, al acte d'anar a habitarlo, li caigués damunt, fet a bocins. Veya les altres estatues discutides o festejades per la gent, y les seves... morfoses en la solitut. Allò sí que no ho havía pressentit. Havía sospitat la disputa, l'injuria, fins l'escàndol: l'indiferencia, no. ¿Y era per arribar an aquest vergonyós desastre que havía renegat de tot, que havía immolat els séus, que havía immolat la Cela, que havía consentit tanta ignominia, tants afronts? Glops de fel, sortits de l'ànima, li omplíen els llavis d'amargor... y, com si tot d'una hagués trobat la clau per aclarir l'enigma de la glaçada soletat, del trist silenci, que voltaven la seva obra, va exclamar, entre llavis:

  -99-  

-¡Ja sé què és! Me fan el buit. ¡Són els impotents, són els eunuchs, que s'han juntat per ofegarme, aquí y afòra, a tot arreu! Aquí, m'han colocat contra claror, per destruirme l'efecte del clar-obscur. Afòra, en els diaris, també han conseguit que ab prou feines es parlés de l'obra. Fins els que m'havíen promès posar la ploma a la defensa de la Lluita si la disputa esclatava, callen com uns traidors, com uns covards. Sí: tots els elogis sels guarden per aquesta porquería de bordell que anomenen la Damisela mitg habillada, o per la fanfarronada heroica del Explorador, o pel Sant Miquel, den Violet, que és un article de quincallería. ¡Estúpits! ¡Lladres! ¡Sanats!

Y una onada d'ira, com si l'inondés pegantli empenta, el va fer trontollar de cap a peus. Li va venir una angunia, una angunia... el cap li rodava... perdía 'l món de vista... y al últim va deixarse anar sense sentits sobre una cadira, prop de la seva Lluita per   -100-   l'Amor, com un soldat que cau retut al mateix peu de la trinxera.

Algú va adonarsen. La gent va córrer. Li varen donar auxili. El varen retornar.

-¿Què ha estat? -preguntaven els que veníen de les sales de Pintura. -¿Què ha sigut?

-Res... un desmay. Però ja ha tornat en sí y ara se l'endúen... -deyen els qui havíen dut auxili.

-¿Y no se sab qui era?

-Un esculptor... un tal Bauci. Roderich Bauci, deya la targeta d'expositor que se li ha trobat assobre.

-¡Oh! ¿En Bauci? ¿L'esculptor? -va exclamar un conegut reporter gràfich y gran sportsman, que era dels que havíen acudit allí y per lo vist coneixía l'estatuaire.- És l'autor d'aquella esculptura... la Lluita per l'Amor.

-Allí mateix l'hem trobat.

-¡Ah! ¡Ja ho endevino! -va fer el reporter. -¡Ja ho endevino! Es l'indiferencia ab que la seva obra ha sigut rebuda lo que l'ha aterrat així. ¡Li costava tants   -101-   afanys, tantes penes, tants dolors! ¡Ah! ¡Quina historia, quin drama podría fersen, més carregat d'emocions!

-¡Tarsi!... -varen clamar, ab veu imploradora, unes senyores amigues, com pregant al reporter que ho contés. -¡Tarsi!... ¡fill!...

Y en Comes Tarsi, feliç de poder interessar ab la seva historia an aquell eixam de snobinetes, dames y damiseles modern-estil que 's moríen per saber secretets d'artistes y misteris de taller, va començar a descapdellar la vida del ineliç esculptor, apassionat d'art y boig de gloria, desde 'l día en que 's va jurar, contra cel y terra junts, donar vida a aquelles somiades figures que havíen d'esser la seva damnació. Les baralles ab els séus pares, la fugida de casa seva, la Cela posant el nu per l'imatge de la Venus, els amichs y coneguts del artista fent juntament de models ab la preciosa criatura; tots, tots els episodis de la novela, varen anar desfilant pels llavis del dibuixant reporter, fins arribar al   -102-   día tràgich, al día del daltabaix. Les dames s'ho escoltaven ab la boqueta oberta, ara emocionantse ab els capítols llastimosos, ara somrient ab els passatges carnals. ¡Era una delicia aquella historia, una delicia!

-Però ¿com se sab tot això? -va saltar una damisela.

-Se sab... perquè jo m'hi trobava fent de model, -va respondre en Tarsi. -Jo posava la Destresa, la segona figura d'hèroe, aquella que fa traveta al més forçut... -va afegir, signant l'estatua.

Encuriosides, les dames van acostarshi, posantse 'ls binocles davant dels ulls.

-¡No dèu esser, el model, tant ideal com és la copia! -va esclafir una snobineta ensenyant el nacre de les dents.

Y totes les demés van corejar la rialla ab sonors glu-gluchs d'aigua saltant.

El dibuixant reporter estava triomfal, gloriós, mirífich, al veures afalagat per tota una constelació d'hermosures y elegancies. Com més avançava en la seva   -103-   relació, més iluminat, més lírich se sentía. La narració de la posa dels models plegats tenía aires d'un fragment d'Ovidi:

-Aquella piràmide de carns de joventut, coronada per l'esplendor de la Cela, semblava, en certs moments, el carro apoteòsich d'Hipodamia conduit per Pèlops vencedor...

Però les dames s'estimaven més anar al gra del argument que pararse en floretes del estil, y interrogaven, impacientes:

-Y la disputa ¿com va esser?

-¡Oh!... S'havíen condensat tants desitjos reprimits, tanta frisança dissimulada, dins d'aquell estudi, que un día 'ls miraments humans van rompre 'l fre, y va esclatar una centella d'odi entre 'ls models combatents. La tempestat ja feya díes que anava congriantse en un silenci anguniós. Fins an en Bauci se li començava a transparentar l'oratge que anava a reventar allí. Però ell callava, callava per por de fer esclatar ell mateix   -104-   una tempestat que podía deixar parada l'obra dels séus somnis, allavors tot justament que avançava ab tanta rapidesa. Ell prou ho veya, que dos dels models, sobre tot, no deixaven may de vista a la seva amiga; ell prou ho veya, que li somreyen sense voler y que, halucinats pel cos admirable d'aquella dòna, deveníen folls, perdíen l'esma y descomponíen la posa a cada instant... però ell deixava fer, y fins simulava no adonarsen, d'aquella secreta adoració, més terrible com més muda y més quieta. Per fi, el llamp va obrir l'espay. Era un matí... una de les darreres sessions que havíen de ferse, perquè l'obra ja estava a punt d'acabar. Sense saberse per què ni com, un model, el quin posava la Gracia, que era un xicot impulsiu, fogós, enorgullit de la seva força física y de la seva destresa en el maneig de les armes, va deixar anar una frase de crudel ironía contra un altre, l'italià company séu que posava la Bondat. L'italià li contesta una paraula irreparable. Darrera l'insult   -105-   ve l'abraonada dels dos homes... després, una batuça entre tots. Aquest pren partit per l'un... aquell corre a descompartirlos... ¡Una barreja de dimonis desencadenats!

-¿Y l'esculptor? -va interrompre una de les dames.

-¡Oh! l'esculptor, l'esculptor!... Aquí ve lo més extrany, lo més inexplicable d'aquell home, que no sé si dirli cínich, o criatura superior, o bé boig arrematat. En compte d'irritarse contra aquells homes enfollonits... ningú endevinaría lo que feya!... donchs somriure com sorprès, com admirat, posantse a observar la baralla ab la vista tota oberta, com si se la volgués guardar impresa dins dels ulls. Per ell allò era un prodigi davallat del cel en son obsequi. Perquè 'l somni que ell volía fingir en el marbre... ¡el veya viure en la realitat de la carn! Però la baralla va encendres ab tanta furia, que li va caldre sustreures a l'obsessió, per córrer a la defensa de les seves febles figures, amenaçades d'esmicolarse   -106-   entremitg d'aquell desfet. Va córrer... però ja no hi va esser a temps per aturar el desastre que venía. Una de les estatues, la que representava l'Intelecte, reb tal empenta d'un dels combatents, que tot el fang li cau a troços, deixant descobert l'arbre de ferro que sostenía l'imatge. ¡Ah, quan en Bauci veu esmicolada la figura!... ¡Quin udol de fera va llençar!... ¡Li destruíen el gran amor!... li mataven el séu somni!... Tot lo que fins aquell moment havía estat extranya placidesa, se converteix en desastrat furor. Encegat de rabia, renegant, malehint, sen va contra l'italià y l'abofeteja ab ira... -¡Té! té! té!... -Però l'italià, glapint per venjar l'agravi, s'ampara d'un escarpell y se li abalança per esbravarshi, per tornarli ab escreix el cop. Més, allavors, la Cela s'hi interposa pensant deturar la furiosa lluita, y... el cop, apuntat al estatuaire, el reb ella al mitg del pit! Una clapa de sang esgarrifosa... ¡que encara no m'he pogut esbandir dels ulls!... cobría la nuesa de l'infeliç criatura,   -107-   extesa a terra sobre 'l bassal. Tots hi correm, afollats, a darli auxili, a transportarla damunt coixins...

-¡Ah! ¡Quin horror! -van clamar les dònes, esborronades.

-Y mentrestant, -prosseguía en Tarsi, l'italià, vestit a corre-cuita, va fugir camps a través, conseguint embarcarse y escapar de la justicia. No se n'ha sabut res may més. En quan a la Cela, va viure poques setmanes, torturada d'horrible sofriment!

Les dames, esgarrifades, se tapaven ab la mà 'ls ulls, com per no veure les sagnantes escenes que teníen vives a l'imaginació. Les unes van fugir esverades, dient que l'historia era massa emocionant, mentres les altres s'acostaven a la Lluita per l'Amor a fi de contemplar a tot plaer aquelles figures núes que havíen pres part, com personatges d'Eurípidi, en tragedia tant crudel. En Tarsi 'ls explicava 'l significat alegòrich de cada estatua, els detallava la biografía dels models, y els feya notar, ademés, que   -108-   la figura del Intelecte, destruida 'l día del daltabaix, havía sigut modelada de cap y de nou, mólt temps després de la desastrosa escena.

* * *

Y l'historia, desde aquell instant, va començar a córrer, a córrer: al principi a cau de orella, igual que una indiscreció; després sense reserva ni secret, com una cosa del domini públich. Les dames snobinetes varen contarho als íntims; els íntims de les snobinetes, als amichs; els amichs dels íntims de les snobinetes, a les coneixences y relacions.

Al últim va esser un bum-bum que anava de boca en boca. Va arribar que dins del Hall de l'Esculptura no 's parlava de res més. Hi havía gent que sols visitava l'Exposició per veure l'agrupació aquella, que anava a riscos de ferse tant famosa com el mateix Laocoon. Tot era preguntar: -¿Ahont és l'esculptura de què tant se parla?- Y els celadors del   -109-   Palau de l'Academia ab prou feines podíen donar l'abast d'acompanyar fins al peu de l'obra 'ls visitants.

Per tot allí a la vora, sols s'oíen pintoresques repeticions, si a mà venía corretgides y augmentades, de l'escena de luxuria, odi y sang esclatada entre les figures allí presentes, que no eren unicament personificacions alegòriques d'un poema plàstich imaginat per la fantasía, sinó personatges de debò, actors positius, autèntichs, d'un drama real, viscut. Els espectadors més enterats explicaven als altres, ab tots els indicis y senyals, qui eren aquells models, y els anomenaven pel nom propi y els en contaven les vides y miracles, entre les mil ocorrencies y picardíes d'una xerradiça espiritual.

Y veusaquí com se va obrar el prodigi de que l'esculptura, fins aleshores oblidada, se convertís en tema d'actualitat. Y ¡naturalment! la premsa diaria, ressò imparcial de l'opinió pública, desseguida 's va posar a dançar al compàs que li marcava la batuta de la multitut.   -110-   Tot lo que en els papers públichs havía sigut, un día, preterició, indiferencia, se tornava informació curiosa, reclam pompós, elogi incondicional. Perquè lo bo del cas era que, tant com més s'esbombava l'historia íntima, més mèrits d'art, fins allavors desconeguts, se descobríen en les figures. Pujava l'estètica de l'obra segons la ressonancia del drama que portava adins.

Un crítich dels més autorisats, dels més documentats, va llençar un article, en honor de l'esculptura den Bauci, que va fer veritable sensació. Després de doldres, en una especie de proemi, de que una creació tan sobirana hagués passat inadvertida en els primers moments, a causa de les desfavorables condicions de llum en que 's trobava instalada, enlairava la tessitura fins a retreure, ab oportuna erudició, la vida àtica, l'estatuaria epinicia y el cànon de Policleti... però, acabant per humanisarse, feya, al capdavall del article, una serie de subtils comparacions entre les més celebrades   -111-   obres esculptòriques de l'Exposició de l'Academia y aquella grandiosa Lluita per l'Amor, que havía estat a punt d'esser injustament postergada. «No hi hà pas cap dubte de que la Damisela mitg habillada és una invenció exquisida, gentil, graciosa; però no passa d'una esculptura de genre, d'un Tanagra augmentat de volum y influit d'intencions modernes. L'obra den Bauci és una altra cosa, més fonda, més gran: l'idealisació de la plàstica, l'empenta del pensament, la força de passió humana, la fan ascendir fins a l'excelsa jerarquía del gran art. Una comparança per l'estil podría ferse ab l'Explorador. Aquesta estatua no és l'heroisme, sinó un cas heroich. L'accentuat tipo ètnich del personatge, y el séu uniforme tant característich y la modernitat mateixa del fet que 's commemora, donen a l'imatge la representació anecdòtica del heroisme per l'expansió colonial, en un moment històrich y en poble determinat, mentres que la Lluita per l'Amor serà d'una significació universal   -112-   y eterna mentres duri la vida de l'humanitat.» L'article va acabar d'escalfar l'atmósfera d'admiració y entusiasme.

Quan en Bauci, ja més reconfortat d'esperit, va tornar al Palau de l'Academia, ab prou feines volía donar crèdit al espectacle de gloria que li oferíen els ulls. Ell ja la sabía, la fausta nova del miraculós cambi operat en el judici de la multitut; però no havía arribat a creures que 'l triomf fos tant esclatant com era. D'un troç lluny ja va veure que tot al volt de l'esculptura hi havía cercles d'espectadors y espectadores, que anaven renovantse per tongades, com si hi muntessin guardia d'honor. Sentía troços d'enraonaments encomiàstichs que li arribaven al fons de l'ànima com bàlsem refrigerant. El nom de Bauci, repetit cent voltes, voleyava, escapat de les converses, igual que llenques despreses d'un perfum d'admiració.

-¡He triomfat! ¡Per fi he triomfat! -deya entre dents, en Bauci, ab el cor   -113-   amarat de delicia ubriagadora. -¡He triomfat!

Però les frases disperses de dos joves, que enraonaven aprop séu, li van fer parar l'orella.

-¿Que no has vist la Lluita per l'Amor?

-No, però me n'han parlat mólt bé.

-Ja ho crech. ¡Si és el clou de l'Esculptura!

-¿Diu que és una obra tant grossa?

-¡Oh! L'obra... l'obra... ¡L'historia que diu que té!

-¡Ah! ¿Si?

-No 's parla pas d'altra cosa. ¡Una novela de lo més emocionant! Figúrat, per un moment...

Y els dos joves varen encaminarse cap a l'esculptura, tot prosseguint la conversa.

En Bauci, intrigat fins a l'ànima, també va acostarse als rotlles dels visitants. La gent enraonava ab calor: els uns preguntaven; els altres responíen; mólts demanaven silenci als interruptors, com   -114-   quan s'escolta una narració interessant... Més ningú parlava del significat de l'obra, ni de la seva bellesa: era 'l fet de la baralla sagnanta lo que corría de boca en boca. La Cela... no més se tractava de la Cela, y dels models, y de la ratxa de luxuria que va passar pel taller, sembranthi la sang... la mort...

-Allavors... no és la meva obra lo que somou les multituts, sinó l'historia malehida que porta adintre... -pensava en Bauci, ab les ales del cor caigudes.- L'esculptura somiada no 'ls diría res, si no fos el drama real que l'acompanya. ¡Quin desencant! quin desencant! ¡Vetaquí l'art vençut per una anècdota! ¡Vetaquí la creació d'eternitat humana derrotada per un argument d'actualitat!

Però en aquell moment va arrencar al estatuaire, de les seves amargues reflexions, una colla de gent que, haventlo reconegut, venía a felicitarlo.

-¡L'enhorabona, Bauci! ¡És tot un triomf!

-¡L'enhorabona! ¡L'enhorabona!.

  -115-  

-¡L'enhorabona... y una gran noticia! -va recalcar el dibuixant reporter, Comes Tarsi, que venía adalerat.- El Consell acaba de votar els crèdits necessaris per adquirir la Lluita per l'Amor y ferla reproduir en marbre a fi de destinarla al Museu d'Art Modern.

Y l'estatuaire, bon xich desconcertat, rebía encaixades y enhorabones de coneguts y desconeguts, mentre les dames snobinetes, en actitut d'adoració, li clavaven els binocles, tot pensant en la Cela enamorada, en els models luxuriosos y en totes aquelles aventures voluptoses y dramàtiques, que convertíen l'artista en hèroe de novela passional.



  -[116]-     -117-  

ArribaAbajoEls miquelets al convent

-¡Aviseu la Mare Superiora... la Mare Superiora!... ¡Correu!... ¡Haig de veure la Mare Superiora!... -cridava sense halè, pantejant afadigada, la recadera del convent, tot atravessant ab la prestesa d'un llampech els hostalets de la conrería.

-¡Correu!... ¡Cuiteu!... ¡Aviseu la Mare Superiora!... ¡Correu!... ¡Correu!... -anava repetint la recadera, com empaitada pel terror, mentres es ficava cap dins del gran monastir, quiet y solemnial en aquella hora tranquila de la tarde, traspassant a bones gambades els caminals del hort, deixant enrera les tapies del claustre xich, escorrentse per   -118-   les vorades del fruiterar, introduintse a la galería del claustre gran, sense parar may de córrer, fins a arribar a la portería y penetrar al vestíbol y obrir la mampara del parlador.

Els moços de la conrería, l'hortolana, la portera, els noys del sagristà, esfereits alhora per aquella corrediça del diastre, acompanyada de tant de crits y remor, havíen anat sortint al pas de la recadera, preguntantli ab ansietat:

-¿Què hi hà? ¿Què passa? ¿Què téns?

-Res, res... No ho volgueu saber... ¡Aviseu la Mare Superiora!...

Alarmat per la cridoria d'aquella dòna esvalotada, el convent en pes s'havía posat en commoció, com si 's deixondís per un instant del somni majestós en que de sigles dormía, en mitg de la pau immensa de la naturalesa solitaria. Pels forats de les gelosíes y pels resquicis dels finestrals semblava que parpellegessin lluentors de cent mirades, totes frisoses d'esbrinar la causa impensada d'aquell brugit que ressonava per patis   -119-   y corredors com el pressentiment d'una desgracia. ¿Era que la guerra desaforada de partits, que arreu y al volt arrasava la comarca, ja trucava ab ses mans sagnoses a les portes del monastir?

Quan la recadera va trobarse davant de la Superiora, ab prou feines va poder dir un mot, de trasvalsada que estava.

-¡Tristes de nosaltres! -exclamava somicant. -¡Ay, Mare, que desgraciades som!...

-Però... ¡per Jesús Redemptor!... -feya la Mare; -¡digues desseguit què hi hà!

-¿Què hi hà? ¡Que tenim miquelets al convent!

-¿Que tenim miquelets?

-Bé... no 'ls tenim, però 'ls tindrem aviat. No poden trigar a venir.

-Però... ¿qui t'ho ha dit? ¿Com ho sabs? Potser van a Vilavella y passaran de llarg pel monastir.

-¡Ay, Mare y senyora! ¡Prou, que vindran! Si volguessin tirar dret a Vilavella,   -120-   hauríen trencat per la drecera del lladoner... y, quan jo 'ls he vistos, ja eren més ençà de l'esllaviçada.

Les explicacions de la recadera van deixar sense ànima la comunitat, que, alarmada per les noticies, havía acudit al parlador, sense gaire mirament a rompre 'ls llaços de la disciplina, que en aquella hora d'ansietat suprema s'anaven afluixant impensadament. Com un vol de colomes esporuguides, totes aquelles dònes d'hàbits blanchs havíen corregut a enrotllarse al voltant de la Superiora, que alçava la vista enlaire, com si demanés inspiracions al Cel.

L'hora tant temuda desde 'l començament de la guerra... era arribada. Ja no cabía ni 'l consol del dubte. La por, ab ses mans glaçades, s'havía arrapat al cor de les religioses, y l'una mirava l'altra, esfereida. El temor sels pintava en la palidesa de les cares, en el tremolor dels cossos, en l'esverament dels ulls. Solament una novicia, que feya 'l posat menys apocat, va avançar alguns passos davant   -121-   la Superiora, y, ab una resolució de que li semblava mentida sentirse capaça, va insinuar:

-Mare nostra, Mare nostra... ¿y si toquessim a sometent?

La Superiora va cloure un instant els parpres, com si 's parés a reflexionar la conveniencia d'aquella proposició atrevida, que en tota altra ocasió menys congoixosa haguera fet l'efecte d'un mancament a l'humilitat y a l'obediencia. Però, en aquells moments d'angunia, ben lluny de pensar en regles ni jerarquíes, la Mare Superiora, que portava a les venes sang d'aquell general invicte que havía fet tremolar l'enemich durant la guerra de França, calculava rapidament la possibilitat d'una resistencia desesperada, reunint els homes de l'hort, la gent de la conrería... y va preguntar de sobte, encarantse ab la recadera:

-¿Que són mólts, ells?

-¡Ay Mare! ¡Una munió! ¡Un reguitzell!

-Allavores, ja que no podem intentar   -122-   per nosaltres mateixes una defensa... cal encomanarla al Cel.- Y, dirigintse a les religioses, va dir ab solemnitat: -Filles meves, germanes meves: Déu Tot-poderós s'ha servit posar a prova la nostra fortalesa. An Ell, que és font de tota gracia y font de tota virtut, hem d'acudir fervoroses pera que 'ns ilumini y ens conforti.

* * *

Y, mentres la comunitat se dirigía a la capella per posarse en oració, la Superiora comunicava les darreres providencies en previsió de l'assalt. El determini pres instantaniament per les religioses no podía ser més breu, més senzill ni més heroich. Mentres les monges fossin a la capella, la recadera 's posaría a l'aguait, per avisar la comunitat així que s'acostés la gent armada. Allavores sortiríen totes y s'amagaríen a l'angle de la galería de dalt del claustre que dóna al chor de l'iglesia. Aquell recó, enlairat   -123-   com és, y ab tres arcades com té, cobertes de gelosíes, fóra 'l millor seti per vigilarho tot sense esser vistes. Y tant bon punt arribés l'hora del perill, d'allí podríen esmunyirse cap al chor y enfilarse cloquer amunt. Y, quan la gent armada arribés a la galería de dalt, elles ja hauríen tingut temps de tancarse dins del campanar. Perquè, resoltes com estaven a passar per tot, fins pel martiri... primer s'estimbaríen de dalt a baix del cloquer que permetre que una mà impura 's posés sobre 'ls hàbits immaculats.

-¡Senyor, deunos coratge! ¡Senyor, deunos fortalesa! ¡Senyor, assistiunos! ¡Senyor, ampareunos! -anaven psalmodiant, postrades davant l'altar, les blanques verges, afanyoses d'asserenar ab la pregaria les torbacions del cor atribulat. Però 'l terror podía més que 'ls propòsits de fermesa, y, per sobre la serenitat de l'oració, no va trigar a alçarse, en el pensament de les pobres monges, aquell fantasma de sang y profanació que 'ls esglayava l'esperit.

  -124-  

Cadascuna 's recordava dels casos que havía sentit contar de convents assaltats per turbes desenfrenades, de les escenes de sacrilegis y forçaments que durant les darreres guerres havíen passat per les clausures, deixant un rastre perdurable de vergonya y de dolor. Per l'imaginació espaorida de les santes dònes desfilaven les més terribles imatges de sagnantes violacions, de contactes impúdichs, de forçades nueses virginals, que esborronaven de somiar. Totes les llegendes de claustres profanats, totes les histories de castes verges violades, preníen el color més sinistre, la forma més esgarrifosa, en aquell desvari del pensament esvalotat per la por.

-¡Ja són aquí! -va avisar la recadera, trayent el cap per la porta. -¡Ja són aquí!...

Grogues com la cera y ab un segament de cames que les feya vacilar, les monges es van escórrer, tot resant, cap al amagatall de les gelosíes. Al cap d'un moment ja van veure com, per la banda   -125-   de la conrería, s'aixecava una polsaguera que anava venint, venint, coronada per la lluentor que feyen les bayonetes. La gent armada va atravessar el passadiç dels hostalets, va trencar pels caminals de l'hort... y, a cada pas que avançaven els miquelets, el cor de les religioses bategava més fort y més seguit. Les unes mormuraven: -¡Senyor, assistiume!...- y d'altres s'aixugaven la suor freda que 'ls perlava 'l front.

A pas de carga, van traspassar els miquelets el claustre xich y el fruiterar; y, aixís que van esser al claustre gran, la gent va escamparse per tots cantons, després de deixar les armes recolzades contra 'ls basaments de les columnes. Els vells s'arraceraven sota les galeríes y exteníen les mantes a terra, per ajocarshi a dormir; o bé 's treyen pedra y esca, per calar foch a les pipes. Els joves corríen d'ací, d'allà, pel mitg del pati, qui pouant aigua de la cisterna, qui encenent garbons per posar a coure quelcom que havíen dut de la vila.

  -126-  

Malgrat els fatídichs pressentiments de les monges, semblava que tot anava a discórrer en santa pau y tranquilitat, quan... tot d'una, va ressonar un terrabastall, un avalot de crits, un desori, que va deixar a les religioses ab la sang glaçada dins les venes. Era una colla de miquelets que, sortint d'un angle de la galería, empenyentse y barallantse apilotats, corríen darrera d'una cosa que rodolava davant d'ells.

-¡Deixa estar la pilota o 't rompo l'ànima!

-Em toca a mi... ¡llamp de Déu!

-Só jo qui surto.

-¡Jo, só!...

-¡Jo, jo!... -cridaven els minyons, sense plànyer la fressa ni 'ls renechs, empenyats en una disputa que no portava pas traces d'acabarse, si un dels xicots, més llest y resolut que 'ls demés, no s'hagués amparat de la pilota, disposat a sortir, vulguis no vulguis. Y mentres aquest se preparava a tirar, fentla botre contra terra, els altres s'arremangaven   -127-   de cames y de braços per què la roba no 'ls fés nosa y els deixés lliure 'l moviment. Y després... ¡vinga jugar!... ¡Quin espectacle més brau y més ardit oferíen aquells xicots, alts, ben plantats y ben fets, y ensenyant, a tall d'atletes, una carn colrada y forta, feta de muscles d'acer trempat al aire y al sol de les montanyes!

-¡Au!

-¡Vinga!

-¡Va!

-¡Tires tu!

L'alegría ajogaçada, el delit com desbocat d'aquell estol de minyons, forçuts, deseixits y en plena saba de vida, no podía per menys de seduir la vista de les religioses. Ab silenciosa atenció, totes contemplaven les escayentes positures que, boy arrastrada pels batibulls del jòch, prenía aquella jovenalla ferma, robusta, desinvolta. L'agilitat ab què s'acotaven els jugadors, doblegant el cos per recullir la pilota, que, somorta y quasi arran de terra, semblava que ja no 's podía   -128-   tornar a enlairar; la lleugeresa ab què corríen a arreplegarla quan, rebotuda per la paret, s'allunyava descrivint graciosa corba; la força brutal ab què una plantofada la tornava a estampir al mur, aont petava ab sò apagat... tots aquells prodigis de destresa, de coratge, de moviment impetuós, teníen com extasiades les pobres monges, que may de la vida havíen somiat un espectacle tan airós de la joventut fent gala dels séus esclats vigorosos.

-¡Va!

-¡Vinga!

-¡Tanto!

-¡Massa alt!...

El terror de suara quasi s'havía desvanescut del tot en el cor de les religioses, y en el séu lloch semblava néixehi un sentiment extrany, misteriós, indefinible, com una mena de contrarietat, com el desengany que sentim quan veyem a punt de fracassar aquelles coses que, terribles y tot com són, s'esperen per inevitables... y no acaben de venir.   -129-   Aguantantse l'halè y sortintlos l'ànima pels ulls, les monges seguíen embadalides el va-y-ve del jòch, gairebé extàtiques, gairebé corpreses d'admiració... quan de prompte va sonar un toch de corneta que les va deixar gelades... Teré... té, té, té...

* * *

Com ressuscitat pel ressò agut y estrident que esquinçava l'aire, va tornar a alçarse en l'imaginació de les monges el fantasma de sang y de profanació, encara que no tant esgarrifós y sinistre com el que 'ls estemordía una hora abans. Ab el temps transcorregut a presencia dels minyons armats, el terror havía anat apaivagantse; més no per això deixava de representàrsels la violació sacrílega de la clausura, el sant convent assaltat, la puresa dels hàbits envilida, la blancor de les celdes profanada.

Teré... té, té, té... refilava la corneta; y les monges, esglayades, veyentse ja en   -130-   el desenllaç de la sagnanta tragedia, se miraven les unes a les altres, dientse ab certa resignació:

-¡Ara sí que ha arribat l'hora!... ¡No hi hà remey! ¡No hi hà remey!

Però no... tampoch... L'alarma de les religioses era infundada : el toch de corneta donava l'ordre de marxa, perquè, al ferse nit, aquella gent armada havía de reunirse ab els voluntaris de Vilavella. Tots els miquelets van posarse en moviment: els que jeyen damunt les mantes, s'aixecaven estirant els braços y fregantse 'ls ulls; els que jugaven a pilota van parar en sèch, sense acabar la partida. Uns y altres corríen a cercar les armes que havíen deixat arrimades al peu de les columnes. Els uns es penjaven el sarró a l'espatlla, a tall de motxilla; els altres se cordaven els lligams de l'espardenya; els d'ací 's carregaven el fusell al coll; els d'allà s'estrenyíen la canana a la cintura.

Mogudes per la curiositat, les monges s'apilotaven darrera l'amagatall, frisoses   -131-   de mirar per les escletxes y endevinar la causa d'aquell moviment que no sabíen compendre. Però tanta va esser la força ab que s'empenyíen contra les gelosíes, que, cedint el reixat de fusta a l'embranzida, van obrirse les ventalles de bat a bat, deixant les monges en descobert. Al soroll de cruiximent que van fer les fustes al esbadallarse, els miquelets van alçar el cap, admirats de sobte per aquella aparició de dònes blanques.

-¡Estem perdudes! -van dir les monges entre sí. -¡Nosaltres mateixes ens hem venudes!...

Davant d'aquella situació extranya, els homes, sorpresos de cop y volta, van començar a riure de veure que l'atzar havía descobert impensadament l'amagatall de les monges. Elles, de primer moment, van provar de fugir al chor; però després, creyent vana tota diligencia, s'esforçaven per fer un somrís, y fins la Superiora, trayent forces de flaquesa, va moure 'l cap, com saludant lleugerament. Mólts homes van fer lo   -132-   mateix, llevantse les barretines; y un oficial, descobrintse airosament, va dir: -Bones tardes tinguin.

Però, en això, un altre toch de corneta va fer posar en formació 'ls miquelets. Arrenglerats y ab l'arma al coll, van començar a desfilar com ab recança d'abandonar el monastir. De tant en tant giraven la vista cap a les monges; y elles, silencioses y immòvils, miraven com anaven sortint del claustre gran. Però aviat sels va tornar a veure per entre 'ls arbres del fruiterar; al cap d'una estona, pel claustre xich... després, ja mitg confosos, per les vorades del hort. Quan van ser a la conrería, no més es veya la lluentor de les bayonetes, que espurnejaven com guspires, ferides pel sol ponent. Acabat, sols es distingía una fumerola llunyana, feta per la polsaguera del camí. Després ja no restava, de la partida, ni rastre ni ombra ni senyal. Però encara dalt del claustre hi havía móltes monges ab la vista clavada en direcció a Vilavella.

  -133-  

A la fi... també les monges van anar desfilant a poch a poch, com conciroses y capficades, cap al interior de la clausura. En aquella hora somiosa del crepúscol, ab els hàbits blanchs y l'actitut desmayada, semblaven ànimes en pena vagant per la soletat. Ab els mantos caiguts a tall d'ales ferides, les unes passaven pel llarg dels corredors, esmaperdudes y la mirada distreta. D'altres, palpant per l'ombra, s'anaven ficant dins de la celda totes moixes, mústigues, pansides.

Y en el refugi de l'oració van tornar a trobar, les santes dònes, la serenor d'esperit, un instant torbada per l'invasió de les humanes turbes en el recinte sagrat.



  -[134]-     -135-  

ArribaAbajoMeeting de levites

Ja feya díes que la vinguda den Bertran La Selva, gran home polítich y capitost dels conservadors avançats, era esperada ab deliri pels homes del nou partit, bosses fortes mólts d'ells y personatges d'empenta que, per la respectiva representació social, figuraven entre lo més lluit, si no entre lo més triat, de les burgesíes directores.

En aquella populosa ciutat del treball y del negoci, poblada de magatzems y de docks, plena de tallers y fàbriques, circuida de dotzenes de carrils, coronada per milers de xemeneyes, eren mólt rares les solemnitats de la política a l'engròs, presidides y concorregudes pels mateixos   -136-   personatges que en el centre del Estat dirigeixen l'orquestra dels negocis públichs. Una ocasió com la que s'ofería de veure d'aprop a l'home cèlebre, y de sentirlo parlar en el gran meeting que s'anunciava, pels polítichs de la ciutat industriosa prenía les proporcions d'un fet extraordinari, d'una festa memorable; y, si s'havía de donar crèdit a lo que deya la premsa periòdica, «l'acte prometía revestir tots els caràcters d'un veritable aconteixement polítich».

En aquest punt concret, gairebé tots els periòdichs de la localitat veníen a estar d'acord: en lo que desafinaven horrorosament era en la manera d'apreciar l'historia y la significació de l'home ilustre que dintre poques hores sería l'hoste de la gran ciutat. Mentres els uns l'atacaven ab furia, considerantlo la ruina de la patria y l'esca de l'immoralitat, d'altres el saludaven com la darrera esperança, com l'única salvació. Aquests retreyen els heroichs esforços que havía fet en moments d'angunia nacional, quan, a la   -137-   mort de la reina mare, va contractar els grans emprèstits per prosseguir la guerra ab les colonies, y va amoixar les agitacions obreres emprenent un séns fi de treballs públichs. Aquells, en cambi, bescantaven els profits materials que, tant en Bertran La Selva com l'estol d'aventurers que capitanejava, havíen sabut pescar per entremitg d'aquell tràngol desenfrenat de milions. ¿De què havía servit tot el terratrèmol d'obres públiques sinó per enriquir a unes quantes dotzenes d'agiotistes? ¿Què se n'havía tret dels ruinosos emprèstits, fòra de beneficiar escandalosament a uns quants banquers ab operacions a la segura? Això sense fer esment d'aquell punt, may aclarit, tocant a la famosa transferencia dels vint milions, feta ab excuses de gastos secrets per comprar els quefes de l'insurrecció colonial. Hi havía articulista que pintava 'l polítich esperat com una mena d'Anticrist que, voltat dels séus satèlits, corría pels àmbits de la nació fent voleyar cínicament l'estendard de la   -138-   disbauxa econòmica y de la prostitució política. N'hi havía d'altres que 'l retrataven com un Messíes que havía de venir a redimir els homes d'empenta, els homes forts, fundant ab ells y pera ells el regne de les prosperitats. Però la majoría dels papers públichs guardaven una actitut de prudencia, y, com si estessin convençuts de la general descomposició dels partits governants y del complet descrèdit dels homes polítichs, se posaven a l'espectativa davant de l'hèroe ple d'energíes y de cops imprevistos que, com tantes altres vegades, podía tornar a alçarse poderós y fer sentir a l'adversari tot el pes de les venjances governatives. «Al capdavall, -veníen a dir aquests periòdichs neutrals y previsors,- an en Bertran La Selva se li saben intuicions, activitats, iniciatives; se li sab una força, una gran força, que en una hora de perill pot esser la salvaguarda impensada de tota la societat.»

Fos com fos, un home brau y decidit com aquell, adhuch suposantlo aventurer   -139-   sense escrúpols y ambiciós sense fre, com preteníen els enemichs, ressortía un tipo quasi poemàtich, l'únich capaç d'excitar la fantasía de les turbes burgeses y de promoure 'ls més grans moviments de l'opinió. Aquí ensalçat, discutit allí, anomenat pet tot arreu; victoriós un día, y l'altre día vençut; avuy ensorrat en el descrèdit entre la riota de la gent, demà enfilat al poder ab l'aquiescencia de tothom; ara abrigat ab la casaca del reaccionari, ara vestit ab la brusa del radical; alabat pels uns com el tipo de governant a la moderna, escarnit pels altres com l'home més funest de la nació, en Bertran La Selva apareixía com una figura agitada y monstrosa, dominadora y brillanta, la més apropòsit per seduir l'acròpolis fabril y comercial ab promeses de protecció a l'industria y ab programes financiers que obriríen a bell raig totes les fonts de la riquesa pública. Un personatge com aquell, alhora estadista y comerciant, polítich de primera fila y comanditari d'importants manufactures,   -140-   home d'Estat y home de negocis en una peça, posseía tots els imants per atreure la ciutat cosmopolita del diner, ont cada día s'anaven refugiant els nàufrechs de les empreses y els advenediços del negoci, ab multitut de fabricants extrangers, febrosos de nacionalisar les propies industries per treure partit del desequilibri del cambi y aprofitar ademés la baratura de la mà d'obra, obtinguda ab la gran afluencia de families forasteres que veníen a pidolar a les fàbriques el bocinet de pa que 'ls rebutjava la miseria rural de les comarques nadives.

Per això és que, desde l'hora en que 's va separar dels conservadors històrichs per fundar el partit dels conservadors avançats, en Bertran La Selva havía concebut el propòsit de visitar, abans de tot, la rica ciutat industrial ont contava legions d'amichs, d'entusiastes, de fanàtichs. Una població de tant tràfech, tant moviment y tant trasvals, Babilonia de la producció, centre borsàtil de primer ordre, port de mar visitat per tot el món, a   -141-   dreta lley havía d'esser la primera ont s'exposés, ab tot el foch de l'eloqüencia tribunicia, el programa d'interessos materials, d'obres públiques, de projectes financiers, de restriccions aranzelaries, que havíen de transformar el país en un occeà de milions.

* * *

Però les horroroses xacres que desde mólts anys patía en Bertran La Selva li havíen impedit fins allavores realisar el plan de l'excursió política. Una serie d'operacions cruentes, que cada setmana posaven el pacient ilustre en perill de mort, l'havíen retingut durant mólts mesos en una clínica extrangera d'anomenada universal. Pels telegrames de la premsa, la gent havía anat seguint día per día 'ls incidents esgarrifosos de la lluita empenyada, d'una part, pel mal afrós que rosegava 'ls muscles y corcava 'ls òssos, y de l'altra per cirurgians insignes, decidits a deturar la marxa destructora   -142-   dels tumors, avuy ab cauteris y l'endemà ab resseccions. Les extranyes histories que corríen de boca en boca sobre les monstroses malaltíes que 'l gran polítich havía tingut, sobre les operacions sagnantes que li havíen fet, sobre les complicades ortopedies de que anava guarnit, arribaven a formar una llegenda de misteris clínichs tot al voltant de l'home que, per esser en tot extraordinari, se presentava a l'imaginació de les masses com una mena de cadavre ambulant, com un mort privilegiat que sobrevivía a la propia corrupció per miracle del bisturí y de l'assepsi.

Per això, el día de l'arribada, va esser gran la sorpresa entre la multitut que va córrer a l'estació a presenciar la rebuda. D'una part hi havía 'ls correligionaris, afanyosos de saludar, d'aplaudir, de victorejar al quefe mil cops ilustre: de l'altre hi havía els badochs de sempre, l'eixam encuriosit que 's dalía per veure 'l polítich de fama europea, estadista eminent, orador brillant, diferentes vegades   -143-   ministre d'Hisenda, ministre de Comerç, ministre de l'Interior, president de la Cambra popular, y ab un xich més president del mateix Consell. Entre curiosos y partidaris, formaven una massa imposant d'espectadors. Però mólts, moltíssims, la major part dels concorrents, van esdevenir sorpresos, per no dir desencantats, quan, a l'acte de parar el tren, van veure sortir del vagó un cavaller afable, animat, joyós, que, ab una gracia infinita, saludava la multitut.

Se pensaven contemplar un ser nafrat y xacrós, un malalt ple de pàpules y crostes, un paralítich, un agonitzant, un cadavre com qui diu... y es trobaven ab un senyor fresch y lluent, de color sà, de pell rosada, d'ulls vius, d'estufada cabellera, de barba sedosa entre rossa y blanca, acariciada a cada punt per una má perfetament enguantada. Ab aquesta curiositat macabra que inspiren els secrets de la mort, havíen anat per veure un espectre quirúrgich, una pelleringa purulenta retirada de la sala d'operacions...   -144-   y els sortía un home ab la rialla als llavis, amable, seductor, vessant a dolls la simpatía que tants milers d'ànimes fanatisades havía fet néixer darrera séu. Al primer cop de veure aquella figura, alhora atractívola y majestosa com d'home posseit de sa missió, però al mateix temps ple de bondats y de gracies, se comprenía que hagués conquerit l'eixam de partidaris entusiastes, decidits a deixarse matar al més petit senyal de l'ídol.

Pels àmbits de l'estació surava en aquell moment una atmósfera d'idolatría que, encara que exaltada, tenía quelcom d'intimitat de familia. «-¡Visca en Bertran La Selva!» «-¡Visca!» Y el gran home somreya ab bonhomía casolana, com si 's volgués despendre de la conciencia que tenía de la seva valua y del séu poder. Ab tothom se mostrava afectós, ab tothom assequible, y repartía abraçades entre 'ls amichs significats, y encaixava ab els més humils, igual que un déu de bona jeya que baixa un   -145-   instant del tabernacle, per deixarse adorar sense liturgies ni cerimonies pels pobres mortals que li són fidels. Atent ab tots, ràpit en la resposta, enginyós en el dir, tenía una paraula amatenta per l'un, un somrís per l'altre, una mirada pel de més enllà, seduint sempre y embruixant a tot el món ab una vivacitat d'afectes, ab un vigor d'expressió, ab un calor de moviment, que denotaven l'home fort, ple de vida, rich d'esperit, potent d'imaginació.

-Allavors, ¿com s'explica aquest misteri? -rumiava la gent, tota extranyada. -¿Com pot esser que, un malalt consumit de llagues malignes que mengen lo mateix que un corrosiu, se presenti airós y ferm, ab aquests aires adorables de conqueridor del món? ¿No seran cançons y faules totes les histories, que han fet córrer, d'esgarrifoses operacions, de membres postiços, de paladars artificials? ¿No seran falornies totes aqueixes pestilencies que conten, com potser també ho són la major part de les maldats   -146-   que s'acumulen a un home com aquest, tant seductor, tant atractívol, que ab una mirada ja 'n té prou per ferse tots els cors séus?

Y quan, entre 'ls visques y els aplaudiments que feyen retremolar la cavitat metàlica de l'estació, el gran home va pujar a la carretel·la, correcte y àgil, ara estufantse 'ls cabells, ara saludant ab gentilesa les masses d'espectadors, la gent ja no sabía què pensar ni creure del personatge extraordinari que de semblant manera conseguía ferir la voluntat y l'imaginació.

Per entre la concorrencia tot eren converses animades y cabories y discussions.

-Ha estat un dels homes més calumniats, -n'hi havía que deyen al mitg d'un rotlle, plenament convençuts de l'immaculada historia den Bertran La Selva.

-Bé, sí; però ¿y els emprèstits de les colonies? ¿y la transferencia dels vint milions? -replicaven ab timidesa alguns incrèdols.

  -147-  

-¡Ditxosa transferencia! -responíen d'altres. -¡Sempre la transferencia! Solament per patriotisme no se n'hauría de parlar. Hi hà coses que no volen esser analisades; perquè analisant, analisant, hi hà perill de que s'ensorri tot y ens arreplegui dassota. Encara no som prou forts, per fer la justicia massa seca.

En altres rotlles de gent més fantasiosa 's comentaven, ab certa exaltació d'halucinat, les contradiccions inexplicables que eren com l'essencia mateixa de la vida del gran polítich.

-¡Es prodigiós! prodigiós! -exclamaven uns, mitg hipnotisats encara per la mirada de l'home que sels havía pintat a tall de momia corcada y sels alçava davant dels ulls triomfant y lluminós com un Crist ressuscitat.

Y fins hi havía gent que semblava capficada y feya cara d'angunia, com si sentís que se li encomanava un mal extrany, un mal de simpatía que era mitg vergonyós de confessar.

-¿Què té aquest home? -deyen alguns.   -148-   -¿Què té, que aixís ullprèn a les turbes y les esclavisa y les fa seguir?

* * *

L'endemà a la nit, mitja hora abans de començarse 'l meeting, el grandiós teatre de la Comedia Classica era ple de gom a gom, llevat de l'escenari y dels primers rengles de butaques, que 's destinaven als cap-pares y a les representacions del partit. Tot lo demés de plateya y palcos, l'amfiteatre, les galeríes, el públich, tot estava invadit per una munió frisosa de sentir de boca del estadista l'evangeli econòmich de la felicitat moderna, realçat ab aquelles pomposes ressonancies de l'accent cortesà que feyen caure la baba als grollers burgesos de la ciutat industriosa, grans lluitadors per la vida, però lo més negats del món per les esclatants batalles de la facundía oral. Mentres s'acostava l'hora, anava entrant y prenent seti en els llochs de preferencia la plana major del flamant partit.   -149-   Era una barreja endiastrada dels més heterogenis elements socials, poderosos els uns per la posició que s'havíen fet, temibles els altres per la furia ab que 's disposaven a guanyàrsela. Al costat de l'aristocracia adinerada de la ciutat, reys de la banca, prínceps de l'industria, magnats del comerç, hi figuraven polítichs d'ofici, funcionaris de poch sòu, especuladors dubtosos y algun que altre fabricantó concursat. La multitut curiosa saludava la presencia de cada un ab un epigrama o una rialla, una exclamació d'enveja o una frase d'admiració; y, com no tenía res millor que fer, la gent retreya la vida d'aquest o 'ls miracles d'aquell altre, fins que un picament de mans estrepitós va senyalar l'arribada den Bertran La Selva. L'hèroe venía més rosat, més fresch, més animós que may. Ab una mà sobre 'l pit, com per designar l'agraiment ab què rebía les entusiastes demostracions, va inclinar el cap y cloure 'ls ulls lleugerament, saludant al públich ab suprema distinció.   -150-   Després sen va anar al séu setial, y, abans de seure, va tirar el cap airosament endarrera, ab actituts de lleó quan s'espolsa la cabellera encrespada.

Allavors va sonar una campaneta, y es va dar per oberta la sessió. Se va començar donant compte de les adhesions rebudes, se van llegir telegrames de comitès; però la gent, distreta, absorta, preocupada, no feya cas de missatges ni documents, perquè altre cop se sentía perseguida per l'obsessió de l'home extraordinari que tenía davant séu. L'ànima criatura de la multitut se martiritzava per desxifrar l'enigma que li semblava entreveure confosament a travers d'aquell personatge tant ple de misteri que no se sabía si portava la veritat o la mentida, el bé o el mal, la corrupció o la salut.

Per acabar d'escalfar l'imaginació del públich, va venir la premsa de la nit carregada de ressenyes, de noticies y d'anècdotes pertocant a la vida del gran home. Y en comptes d'escoltarse 'ls oradors   -151-   casolans o forasters, que per torn anaven declamant ab ènfasi les frases buides de sempre, la gent s'abocava als venedors de diaris, arrebassàntlosels dels dits. La premsa venía mansa, benevolent, com aquell que fa 'ls ulls grossos. Igual que si per un acord comú s'haguessin imposat una treva de cortesía, fins els diaris més baladrers dolcificaven la cruesa de la censura, y sobre 'ls articles de crítica descarnada dominaven aquell día 'ls treballs d'informació, si no tots laudatoris, en general poch severs, com si la ploma hagués volgut passar de llarg sobre 'ls punts més escabrosos. Per això no mancaven articulistes que fessin velades alusions als cèlebres emprèstits y transferencies; però la majoría s'aplicava a donar la nota d'actualitat de la manera més vistosa. Mólts dels papers públichs duyen a la primera plana 'l retrat del hèroe del día, y per les restants columnes vessaven els informes curiosos, les dates memorables y les notes de biografía, subdividides per títuls   -152-   suggestius: En Bertran La Selva en el ministeri, En Bertran La Selva en l'intimitat, En Bertran La Selva home de negocis, En Bertran La Selva orador, En Bertran La Selva sportsman...

La gent devorava ab ansia aquelles fulles, sospirant per trobar, entre tanta xafardería informadora, algun dato que fés llum sobre 'l problema de vida y mort que tancava l'existencia del gran home. Però tota aquella prosa estantiça, feta ab retalls passats y ab noticies conegudes, no era prou clara ni prou fresca per apagar la sèt de curiositat que abrusava l'ànima de la multitut. Tant solament un periòdich d'informació, El Reporter Cosmopolita, ben guiat com anava sempre pel coneixement que tenía de les flaques del gran públich, va encertar a posar el dit a la llaga. Endevinant, ab el séu flairar exquisit de gos que vol servir a l'amo, quin era 'l punt enigmàtich que convenía aclarir, quin era 'l secret tenebrós que principalment enfebrava 'l cervell de les turbes, va publicar   -153-   un article d'apariencies científiques, titulat Les Maravelles de la Pròtesi y de l'Ortopedia, que aixecava un bon troç el tapall del gran misteri.

Com qui parla en tesi general, l'articulista començava descrivint, ab més frases literaries que mots tècnichs, les grans destroces que causen a l'organisme humà certes formes de neoplasma que, per lo monstroses y terribles, semblen herencies transmeses de pudridures seculars. Després explicava 'ls extraordinaris avenços que la cirurgía moderna havía fet per aturar la propagació destructora del mal, guanyantli la drecera per medi de valentes operacions y ab la gran ajuda de l'assepsi. Desseguit refería com els prodigiosos enginys de la pròtesi y l'ortopedia completaven a la perfecció l'obra del cirurgià, y deya, a tall de reclam, les cases famoses de l'extranger ont s'elaboren les peces protèsiques que substitueixen òssos nassals, mandíbules o paladars, y citava 'ls establiments ont se fabriquen els aparells que   -154-   estrafan la forma, y a cops fins els moviments, dels membres amputats. «Proveits d'aquests preciosos artificis, -seguía relatant,- hi hà pacients que recobren totes les apariencies del home intacte y sanitós; y, per poch que senti 'l malalt propensions a la coquetería, no més li cal apelar als recursos de l'art... y els cosmètichs y els postiços s'encarreguen de lo demés.» «Això no vol dir, -acabava recalcant l'articulista,- que aquests malalts, que a voltes passen triomfants pels escenaris de la vida, àgils, frescos, somrisents, hagin destruit el llevat de pudridura que sels menja, perquè al moment més impensat pot sortir al dafòra 'l cadavre del propi cos consumit que van traginant pel món.»

Ben aplicades o mal aplicades, fantàstiques o reals, semblants revelacions van acabar d'esvalotar el cervell de la multitut.

-¿És a dir... -pensava la gent...- és a dir que aquest home que va per les ciutats entavanant les turbes, que perora en els   -155-   meetings ab veu de tro, que desde la Cambra amenaça 'ls reys ab l'enfonsament apocalíptich de la dinastía y ab la perdició eterna de les institucions, no és res més que una gleva de posterma sostinguda ab benes y ab armatostes de metall? Donchs, allavores, el prodigi és encara mólt més gros, perquè, fantasma o home, espectre o realitat, el ser que així 's mofa de les lleys de la naturalesa, el ser que sab ensibornar el mal com sab ensibornar els pobles, és més poderós que tots els homes junts, és més fort que la mateixa mort.

* * *

En aquell moment, de tots els punts de la sala s'alçava una cridoria aixordadora victorejant an en Bertran La Selva, mentres ell, aixecantse del setial, avançava dos passos cap al públich y es disposava a parlar. Ab la fantasía excitada per l'article, la gent ja 's representava 'l personatge, per dins, fet una carnicería, y per   -156-   fòra tot ple de postiços y cosmètichs, pintat, perfumat, riçat, igual que una dòna pública envellida. Abans de rompre a parlar, va acariciarse la barba ab el gest elegantíssim que li era familiar; y, com si en tal moment també 'l perseguís aquella idea de la mort que capficava a l'auditori, va començar a pintar ab funeraries negrures l'estat de descomposició en que jeyen els partits.

-¡Tots! -exclamava l'orador, entremitg d'un silenci sepulcral;- tots difunts y ben difunts!... igual els quins pretenen agavellar la representació de les tradicions y els privilegis, que 'ls que, a manera d'orats, passegen la bandera espellifada dels nivellaments socials! El partit conservador és mort, mort, consumit, corromput, com un cos enterrat de quinze díes: també és morta la democracia, morta sense haver viscut, morta al punt de néixer, com un fetu carregat de pústules que ab prou feines ha pogut sortir a la llum. El partit conservador ha mort de mals de vellesa, d'escrúpols, de   -157-   prejudicis, de rutines, de prevencions: la democracia ha mort de mals de criatura, d'inexperiencia, de rebomboris, de disbauxes, d'indigestió d'ideals mal definits. Y ¿no sentiu, senyors, la fetor que deixen anar aquests dos cadavres, escampant pels àmbits del país una atmósfera de pesta que tot ho emmetzina y ho marceix tot?

Ningú va dir una paraula. Aquell exordi tètrich com una estrofa del Dies irae, va deixar a la gent ab el cor estret, tot oprimit de congoixa. Més, com si l'orador no esperés res més que aquell efecte, va mudar instantaniament de tonada, començant per preludiar un himne joyós als plaers y a les glories d'una vida nova.

-¿Sabeu per què he vingut aquí a demanar la vostra ajuda? Donchs he vingut ab dos fins: el primer, pera enterrar ben a fons les cendres dels organismes consumits y de les utopies trastornadores; el segon, perquè, sobre aquest camp de les despulles d'ahir, m'ajudeu a sembrar   -158-   les llavors fecondes de la societat moderna que somío. Dich somío, y no ho dich bé; perquè quelcom he vist d'aquests somnis realisats en terres llunyes, aont races avesades a la lluita per la vida s'alcen prou potentes per arribar a domar el pervenir. He vist un món rich y poderós, dirigit ab mà de ferro pels homes que, sentint els estímuls de la vida, les activitats del treball, la febre del intercambi, el neguit de l'especulació, se plauen veyent recompensats tanta inquietut, tanta lluita, ab els aventatges que fan adorable l'existencia social dels nostres temps, d'aquests temps enamorats de benestar material, de comunicacions freqüents y ràpides, de sport, de viatges, de prestigis de riquesa, de festes públiques, d'esplendors de societat, de vida de luxe y de confort!

-¡Bé! ¡Mólt bé! ¡Bé! -va interrompre ab entusiasme la multitut, com si de moment se sentís revifada per una halenada d'aire perfumat que hagués inondat la sala.

  -159-  

-El fet és viure, la qüestió és triomfar, -pensava la gent, enlluernada pels reflexes daurats d'aquell programa temptador. Fins els que havíen assistit al meeting per pura curiositat, poch o mólt sentíen el voluptós contagi d'aquell positivisme elegant que tant bé s'agermanava ab les maneres distingides dels personatges que, al voltant de l'orador, ocupaven els primers llochs del escenari. Adoptar l'estat d'esperit d'aquells homes eminents, pares graves de la política, nababs de la banca o directors de les grans empreses, ademés de donar aires de distinció, denotava perspicacia y finesa de sentit. Pujar, enfilarse, lluir: ¡quines perspectives més hermoses! Participar de semblants aspiracions, gairebé era penetrar el misteri d'aquells homes notables, triomfadors de la vida y senyors del món. Qui més qui menys, tothom sentía la satisfacció vanitosa de poder dir entre llavis: -Jo també estich en el secret, jo també sé desxifrar el gran enigma, com els homes superiors.- Pensar   -160-   d'altra manera, fins era dar proves de mal gust. El descamisat que allavors hagués gosat sortir retrayent les histories dels emprèstits, hauría sigut rebut ab una rialleta de compassió. -¿Que aquells personatges prevariquen? Bé... ¿y què? ¿No prevarica cadascú a casa seva ab el séu negoci xich o gros? Donchs que aixequi la mà 'l que 's cregui ab dret de tirar la primera pedra. ¿Què faría qualsevol que 's trobés en el lloch d'aquests personatges que manegen els tresors fabulosos de l'Estat, l'administració y els serveys públichs?

Y com si obeís a la suggestió que halucinava l'esperit de la gent, l'orador mentrestant anava acolorint el quadro esplendorós d'un Estat ideal que encarnés les aspiracions de les races noves. A grans cops de brotxa sucada en vius colors, pintava 'l programa econòmich que ell y els séus amichs plantejaríen així que posessin el peu en el poder:

-Un plan colossal de treballs públichs y explanacions que asseguraría 'l pa de   -161-   la gent de brusa; una extesa infinida de carrils que quadricularía 'l país com una terenyina de ferro; una lley radical de desamortisació que tornaría a la vida les riqueses mortes; un sistema aranzelari rigorós que defensés el treball contra les urpes de l'extranger; subvencions als exploradors y a les societats científiques que procuressin nous mercats; un exèrcit poderós, una marina de nou creada; una clerigía ben sumisa que sabés refrenar la disbauxa de les masses a l'hora perillosa de les convulsions. Y, tot això, portat y sostingut ab energía per un govern fort, potent, quasi dictatorial...

(Aplaudiments, visques, crits d'aclamació.)

-Però la realisació d'aquest programa, -reprenía cavallerescament l'orador al sentirse breçat per les admiracions de la multitut,- depèn tota de vosaltres. Si vosaltres voleu, l'idea florirà en la realitat : si vosaltres no voleu, ni arribarà a treure un brot. Perquè, senyors, -és precís que us ho confessi- cada cop que   -162-   visito aquesta hermosa comarca vostra, aont halenen y prosperen les grans manufactures, les empreses a l'engròs, les transaccions mondials; cada cop que vinch an aquesta babilònica ciutat de la circulació mercantil, de les societats de crèdit, de les operacions borsàtils, de les cases bancaries, dels sindicats industrials... sempre 'm sembla sentir una veu que 'm diu: -Els homes forts que somíes, són aquests; la raça de lluitador que cerques, és aquí. Per això és a vosaltres, gent de demà, a qui dedico tota entera la meva obra de regeneració. Vosaltres, y sols vosaltres, hi teniu dret, no ja per posarla en planta, sinó per gaudirla sempre més. Siguin de la dreta, siguin de l'esquerra, desenteneuvos dels homes polítichs que vulguin retrassar la vostra missió. Y -escolteu bé lo que ara us vaig a dir- si trobeu que jo mateix puch esser un destorb, dígueuho alt, no repareu; que jo allavores me retiraré content a casa meva, després d'haver abdicat en vostres mans...

  -163-  

-¡No! no! -van cridar infinitat de veus, mentres de cap a cap de sala esclatava un aplaudiment aixordador.

¿Qui era capaç de resistir l'encís d'uns llavis que semblava que destilessin la mèl dolcíssima de la felicitat universal? Els satèlits polítichs del gran home ja 's veyen tots ministres del regne, funcionaris del Estat, magistrats de la nació, beneficiant cadascú 'ls interessos propis ab el mannà sucós dels tresors públichs. Y les masses burgeses de l'auditori, enllepolides també per les llampantes promeses que 'ls arribaven a l'orella com la simpàtica vibració de l'or, se sentíen igualment arrastrades cap a aquell paradís del negoci, pensant que quelcom els tocaría del devessall de riqueses que sels escolava espurnejant davant dels ulls.

Més enardit que may, l'orador descapdellava en lluentes frases el concepte que dels poders públichs havíen de tenir les societats futures.

-Els governs han d'encarnar sempre   -164-   l'ànima de l'època, l'esperit de les generacions. En temps de la fe, l'Estat era teocràtich, y cada nació semblava un immèns monastir; pels díes de les invasions y les reconquestes, els poders eren militars, y cada poble feya cara de castell roquer; en temps dels reys absoluts, el país era un patrimoni de la familia sobirana, y a tot arreu se projectava l'ombra majestosa del palau. Però s'han mudat els temps y els organismes. Avuy els homes es preocupen sobre tot de transaccions, d'industria, de crèdit, de finança; y el capital, el capital que tot ho fertilisa ab la seva circulació, com un riu canalisat per l'home pràctich... el capital és l'amo, és el rey, el dictador del món! Donchs jo ara us pregunto: ¿què hi fan al davant dels negocis públichs tants historiaires, tans retòrichs, tants jurisconsults? ¿No us sembla arqueología pura tot això? Mireu a travers dels mars, dirigiu la vista de l'imaginació fins més enllà del Atlàntich, y veureu com, en aquells paísos dels homes forts per la riquesa,   -165-   són els capitalistes, els negociants, els banquers, el primers magistrats de la nació. Allí 'ls governs no són assamblea xerraire d'advocats, ni ensopida academia d'historiaires, ni exaltat cenacle de poetes, ni tertulia ploranera de sentimentals; sinó que, personificant el pensament y el cor de les races joves, se presenten com han de presentarse: com un trust d'afers, un imperi de negocis.

-¡Bé! bé! -va cridar el públich, donant mostres de general aprovació.

-Però ¡ay, senyors! ¡ay, senyors! -repetía l'orador, roncejant y somrient ab una punta d'ironía,- que aquí, tot justament aquí, entra 'l punt esgarrifós, la qüestió magna, l'espantall de l'immoralitat administrativa! Esperits apocats y rutinaris, esperits avesats a la vida raquítica d'ahir, s'esfereeixen de pensar en les grans concupiscencies que engendraría en les esferes de la política y de l'administració pública l'enorme massa de riqueses que, entrant en circulació,   -166-   pervertiría les ànimes y corcaría la conciencia del governant, del funcionari, del llegislador. Més jo, senyors, no sé veure a què vénen ara semblants escrúpols y escarafalls; perquè, aquest mal que 's deplora, sempre ha estat, és y serà. Un temps ne deyen prevaricacions, mals usos, simonía: avuy ne diuen irregularitats, filtracions, fondos de reptils o Panamàs. Els noms són nous, però la cosa és vella com la mateixa humanitat. Lo que sempre ha calgut y caldrà sempre, és la fiscalisació enèrgica de totes les funcions. Y per aquesta tasca, senyors, també demano la vostra ajuda. ¿Qui més autorisat que vosaltres, que, per les vostres activitats y iniciatives, heu arribat als més alts prestigis de la representació social? Y -¿per què no dirho, senyors?... ¿per què callarho per falses y ridícules modesties?- ¿qui més autorisats que nosaltres mateixos, que podem ensenyar una historia d'abnegacions y sacrificis fets pel bé d'aquest país que sempre 'ls recompensa ab la calumnia?

  -167-  

-¡Sí! sí! -van dir uns espectadors.

Y ja 'l públich en pes anava a aplaudir el sentiment que respirava aquella frase, quan, en el mateix moment, de dalt de tot del teatre, va esclatar una riallada plena de sarcasme, ampla, vibrant, sonora, que va deixar el públich desconcertat. Ab l'indignació y la sorpresa pintades a les cares, tothom va dirigir la vista a la galería pública, mentres l'home de la rialla 's posava dret y, encarantse ab l'orador, li deya a crits espantosos:

-¡Farsant, més que farsant! ¿Y la transferencia dels vint milions?

* * *

Entre la multitut hi va haver un moment de terrabastall. En Bertran La Selva 's va tornar groch, afinat... y, vacilant igual que si les cames se li seguessin, va acabar per fer una ganyota horrorosa, com si li haguessin clavat un punyal   -168-   al mitg del pit. Per un instant, la gent va tenir por de què, fonentse 'ls cosmètichs y afluixantse les peces ortopèdiques, no 's desvaneixés l'apariencia d'aquell cos artificial.

-¡Ay si 's mor! ¡Ay si 's mor! ¡Ay si surt dafòra 'l cadavre consumit que porta adins!

Mentrestant l'home de la rialla seguía cridant y gesticulant com un mal esperit:

-¡Tots farsants! tots!... igual el difunt que xerra que 'ls que s'escolten aquest sermó de mentides!...

Però 'l públich no 'l va deixar acabar de dir, perquè, refentse de la sorpresa, va rompre a picar de mans per ofegar la veu damnada d'aquell home. A l'escalfor dels aplaudiments, l'orador va semblar que poch a poch se retornés, com aquell que's desvetlla d'una basca, fins que, apartant els personatges que l'assistíen, va tornar a adreçarse, tot acariciantse la barba y fent signes al públich de que tingués moderació. Però l'home de dalt, lluny de   -169-   rendirse, continuava udolant ab veu de tro.

Allavors la gent ja no va poder aguantarse més:

-¡Fòra aquest brètol! -cridava irritada. -¡Canalla! descamisat! asquerós!

-¿Jo asquerós? -baladrejava l'home. -¡Això vosaltres, que us agrada adorar la pudridura! ¡Vosaltres, que veniu, com gossos, a llepar tumors!

-¡Fòra! fòra! -responía, ronca de rabia, la multitut, boy redreçantse amenaçadora, ab els braços alçats y ab els punys closos. Allò va esser el senyal per què la gent que voltava 'l baladrer se li tirés adamunt, doblegantlo a garrotades, a cops, fins que va venir gent de policía y sel va endur, deslliurantlo d'una mort segura.

Allavors l'agitació 's va calmar y tothom va tornar a seure ; però la gent se mirava esfereida, com si 'l terror els anés per dins. L'orador, els que 'l voltaven y la munió del públich, sense poderhi   -170-   fer més, de tant en tant alçaven els ulls cap adalt del teatre, com si tinguessin por de que d'allí 'n sortís la flamarada que ho hagués d'abrusar tot.



Anterior Indice Siguiente