Visor de obras.

  -171-  

El plan, tantost conegut, va esser aclamat ab visques y cridories de cap a cap de campament facciós. ¡Bona idea, a fe de Déu! Mentre s'esperava l'hora de fermar el conveni que havía de posar terme a la guerra perfidiosa, s'ajuntaríen les partides acantonades a la comarca montanyenca, part-damunt de Puig Çabauma y de la Mola de Guiu, y totes plegades faríen un simulacre militar que demostrés a la lliberalada 'l braó que encara tenía l'exèrcit bosquerol del Rey llegítim. Ça com lla, la gent també 's pudría de neguit, sense saber aont dar falconada. Donchs, més valía ferla sirgar y trèureli 'l desfici de damunt!

No calía pas dir que 'l pensament havía   -172-   sigut cosa del Nen de Rosanes, el capitost més popular de la facció. Era l'home dels cops arruixats, dels acudits imprevistos. Galan xicot, desinvolt, y tant fantasiós de tarannà que 's figurava la guerra com una bella festa d'aventures, sempre havía tingut punt en fer lluir les forces que manava, donàntleshi tot l'aire que podía d'exèrcit pintoresch, però regular. Ell era qui, ab músichs dispersos de cobles de per allí 'l volt, havía muntat la xaranga que, a les hores de nyonya, entretenía la gent, y en el tràngol de la lluita li encomanava coratge. Ell era també qui havía uniformat els séus minyons ab les vistoses mantes llistades de blanch y blau que tant famoses, per escayentes, s'havíen arribat a fer per les veínes encontrades. Un home així, res té d'extrany que fos el més estimat de tots els quefes, y que, quan ell cridava -¡Apa, minyons!- tota la faccia, com un vol d'aloses, li corregués a darrera, enlluernada per la fulla de l'espasa que li feya llampegar davant dels ulls.

  -173-  

Tant bon punt se li va ocórrer l'enrenou del simulacre, va anar a empendre a cada quefe d'un a un, per explicâls el projecte, per veure lo que 'n pensaven. Y tots li van contestar que sí, que trobaven la pensada bona y que podía comptar ab ells. No era pas gent de gaires cortesíes, ¡a fe de déuna!; però, així y tot, hi va haver rústech capdill, com en Borraçot, el comandant de la cavallería, que li va estrènyer la mà y li va donar l'enhorabona. Fins Mossèn Cilici, el garneu Mossèn Cilici, mirat sempre com a rival séu entre 'ls capdancers de les feréstegues partides, li va dir, miràntsel ab els ulls mitg cluchs, entre esbrinador y mofeta:

-¡Bo, Nen, bo!... ¡Això vols guarnir tot un pas de moixiganga!

Y aquells dos homes, tant diferents com la nit y el día, van acabar per entendres. Sabíen que l'un sense l'altre no podíen arribar enlloch, y que en les grans ocasions els havía calgut unirse si s'havíen volgut lluir. Ben triat y garbellat,   -174-   ells dos eren l'ànima de la facció montanyenca; perquè, tocant al personatge foraster a qui tothom anomenava el general, en el fons no sel podía tenir ni per militar d'estudis ni per guerriller de casta, sinó per home entès en coses d'administració y política, y era per això, justament per això, que la Santa Junta l'havía enviat com a delegat séu en el país. Els homes de la guerra eren ells dos.

Ab la seva cara de mustela revellida y ab el séu trajo negre d'escolà major, el veterà Cirici Alvern, o Mossèn Cilici, com li engaltaven per mal nom, encarnava l'esperit taujà y sornaguer de la guerra de guerrilles. Ab raó deya la gent que, sota la gorreta d'estam ab que 's tapava la calva, hi niaven més malicies que en una capcirola de guineu. Les hosts montanyenques que manava, en gran part farcides d'antichs bandolers, de bregats contrabandistes, de paquetaires y caçadors de furt, teníen una fe cega en l'estrella d'aquell home, tanta   -175-   fe com en l'endiablada tàctica, a què 'ls tenía avesats, de reculades y contramarxes, d'aguaits y de sorpreses, d'emboscades y paranys, que 's tornava, a cada dos per tres, un trencacolls per l'enemich. Mossèn Cilici era l'experiencia, l'astucia, la perseverancia, així com el Nen de Rosanes era l'embestida, l'arruixadesa, l'atreviment. Lo que escassejava a l'un, sobrava a l'altre. Perxò, d'aquella facecia del simulacre en projecte, ells dos van tramarne 'l plan. Separats no hauríen fet res de bo: units podíen engiponar alguna cosa que sen parlés per mólt temps.

Per posar mans a l'obra, no més mancava tenir llicencia del general, y la llicencia no 's va fer esperar. Desde l'Hostal de la Gou, aont ja començaven a articulejarse les condicions del conveni ab l'Estat Major de les tropes lliberals, el general reyalista va trametre un ajudant al camp facciós ab l'ordre oficial autorisant lo que 's demanava. Y encara va fer més: per sota mà va escriure quatre mots al Nen de Rosanes encoratjantlo   -176-   a enllestir el plan. -Nen, -li deya;- haveu estat, com sempre, l'home de les grans pensades. Tireu al dret, tireu al dret; que, si la cosa surt airosa, pot esser de mólt profit per tots nosaltres.

* * *

Y era clar que sí: una lluida ostentació de forces com la que en aquells preciosos instants podía conjuminarse, si 's portava ab pericia y ardiment, vindría que ni l'anell al dit per treure such de les capitulacions de pau. Veyam... ¿què li podríen plànyer, què li podríen regatejar, a una gent armada com aquella, que després d'una campanya a sang y a foch, tant astuta com valenta, tant llarga com fermament sostinguda, encara 's trobava de prou platxeria per entretenirse en gallejar simulant, a tall d'esbarjo, operacions de guerra? ¡Oh! sí: el cas era aguantar l'halè, ferse témer y arrencar del conveni tota l'estella que 's pogués; perquè lo que era la guerra...   -177-   ¡pobre guerra!... segons les males noticies que veníen d'altres punts de la facció, ja era cosa vista que ni per miracle 's podía sostenir. Fins els quefes més reconsagrats, que tres mesos enrera juraven y perjuraven pel sant nom de Déu que may de la vida voldríen sentir parlar de pasterades ni conxorxes ab la lladregada lliberal, reconeixíen a les hores d'ara que prosseguir la campanya era un desvari.

Tant sols botzinava algun cap calent de darrera fila, dels que havíen entrat a la facció per no aclarir comptes ab la justicia. O devegades era algun montanyench toçut, ab el cervell entenebrat per la creença de que la causa que defensava era la causa del mateix Déu y que perxò no 's podía perdre, el qui gosava mormurar en veu baixa 'l mot «¡traició!» Però, en móltes ocasions d'aquestes, s'hi acostava Mossèn Cilici, y, agarrant el toçut pel braç y saccejantlo com si 'l volgués deixondir, el renyava ab to burleta:

  -178-  

-¿Què vols fotxe? ¡Ira de Déu! ¿Que no ho veus, que estem xonats?

Y aquesta era la veritat pura. Les divisions reyalistes del Centre, un día tant famoses y envalentonades, acabaven de desferse com polsim, embestides frech a frech pel generalíssim en persona. L'exèrcit del Nort, animat fins aleshores per la presencia del Rey, no havía tingut altre recurs que gambar dret a la frontera, acorralat com se veya per tots cantons. El Rey mateix, ningú sabía aont parava... y aquell brillant estol de militars sobrevinguts, que per un moment semblava que havía d'eclipsar per sempre la sort de les armes lliberals, s'havía, en un tancar y obrir d'ulls, fet fonediç, en part fugitiu al extranger y en part amparat a l'amnistía que 'l govern acabava de donar. Calía esser orb, orb com la nit sense estrelles, per no veure que la guerra s'havía de plegar a montanya, com s'havía plegat a tot arreu.

El mateix país, cansat de pagues, cansat de damnatges, cansat de tribulacions,   -179-   posava als facciosos cara de tres déus. Ja no era com abans, que, quan una partida entrava a un poble, semblava festa major, perquè 'ls diners hi corríen, perquè 'ls minyons festejaven ab les moces, ilusionades ab l'esperança d'un triomf més o menys proper. Ara l'alegría s'havía fos, y de diner no 'n corría. Els batlles dels pobles, els regidors, més s'estimaven sentir amenaces d'esser fusellats que no pas afluixar un cabal que, per altra banda, no trobaven ni a sol ni a ombra d'ençà que la pagesía adinerada s'havía esmunyit cap a ciutat, escapnada per tants tributs. Perxò, quan entraven ara an algun poblet, ja no 'ls rebíen, com en altra època, ab la marxa de la Proclamació ni ab l'himne del senyor Rey, sinó ab alguna cobla tant plena de llàstimes que semblava la cançó del enfadós:

	¡Ay que 'ls blanchs no guanyen
	ni 'ls negres tampoch...
	y entre blanchs y negres
	sens ho fotxen tot!

  -180-  

Veritat és que les partides de la montanya encara 's conservaven nodrides, fortes; però això era perquè havíen escursat el camp de les antigues correríes y cada día s'havíen anat encimbellant més, entafurantse en les afraus y trascant per les cingleres, d'ont ni 'l mateix dimoni era capaç de ferles eixir. Per davallar cap a la plana y entrar y sortir dels poblats, ja no teníen, per mor de la persecució de les tropes, les agalles d'altres èpoques; però encara 'n teníen massa, com més prou, per ferse pagar a bon preu aquella pacificació que somiava la comarca. Mentre y tant que fossin un perill de guerra més o menys somorta, podríen tenir pit per ferse fer la lley. Però ¡pobres d'ells si no aprofitaven l'ocasió y daven temps al govern de mobilisar les tropes sobreres, tant del Centre com del Nort, per abocàrleshi al damunt!

Allavors si que podría la tropa acordonar la comarca y estrènyer el cèrcol de foch fins a caçar els facciosos com   -181-   conills. Ara encara era hora: encara podíen imposar condicions, ferse reconèixer els graus y tractar al militar de tu a tu, sobre tot si l'instancia anava acompanyada d'un simulacre de guerra que deixés ben sentat el pavelló.

¡Quin plan més maco! Ajuntar al pla de Çabauma lo més triat de les forces reyalistes: els minyons llistats del Nen, les hosts montanyenques de Mossèn Cilici, l'esquadró den Borraçot, les partides den Tomeu y en Tallacer, y mitja dotzena d'altres escamots que corríen pels voltants; partir aquell contingent en dúes divisions, y, després de posarles cara a cara, fèrleshi jugar l'acció de guerra a les mateixes barbes del enemich, com volent dir: -Tingueu entès que encara 's conserva coratjosa y ferma, ben ensinistrada y ben obedienta a la veu dels quefes, aquella facció que durant anys ha sigut la mestressa de la montanya y el terror de la patuleya lliberal.

* * *

  -182-  

Quan la nova del simulacre en projecte va començar a esbombarse pel país, mólts no enteníen fotil·la de lo que allò venía a esser. ¿Simulacre?... ¿Simulacre?... Més, així que 'ls van haver esmenuçat bé que allò fóra com una cerimonia de batalla que 'ls facciosos faríen ells ab ells, a tall de diversió y fatxendería... ¡amichs de Déu!... ¿ne voleu de rebombori y alegroys per tot arreu? Hi va haver home que d'aquella hora endavant ja no va somiar altra cosa que pujar al pla de la Bauma per presenciar una funció que potser persona nada no tornaría a veure més. Viletans y camperols, gent de Torradelles y Les Gleves, de Tapiols y Sant Sever, de La Gou y Comarrasa, fins menestrals y senyors de Vilomar, s'esmolaven per anarhi, emmenantsen de per avall carros y tartanes proveits de teca, com aquell qui va a un aplech. Era la tornada, la ditxosa tornada de la pau,   -183-   solemnisada ab un combat vistós y alegre, sense perills de mort ni sang; una mena de batalla de per riure, que tothom podría contemplar ab el cor tranquil, igual que un pas de comedia entre moros y cristians. Y els comediants que faríen el paper aquell día, seríen els mateixos homes de la faccia, un temps festejats com a hèroes salvadors de les creences del poble, y ara temuts com a selvatges feres, perquè, d'ençà que la tropa 'ls perseguía de debò, no més sortíen dels cataus quan la fam els empaitava, passant aleshores per la terra com llops freturosos de carnatge, com llamps de maledicció.

Al Nen de Rosanes ja 'l coneixíen bé prou, ab els séus tirats d'hereu-escampa, senyorívol y galant. ¡Com que era 'l quefe que, al fort de la facció, més anava venía per tots indrets, desitjós de ferse veure! Però no 'ls desplauría tornarlo a contemplar, qui sab si per darrer cop, muntat en son cavall piguellat de blanch y negre, l'espasa núa brillant al sol, y   -184-   comandant els minyons de les mantes llistades, que eren la flor del jovent reclutat un día entre la gent més brava de les terres de per avall. Les moces ja 's foníen pensant ab el goig que podríen fer davant l'ardida jovenalla, lluint les gales, els bonicoys, que no havíen pogut estrenar a les darreres fires per mor de la ditxosa guerra, que ara anava a acabarse, si Déu vol. Y el famós esquadró den Borraçot, fort, en els bons temps, de més d'un centenar de places, ¿no havía també d'endursen les mirades de la gent? Tothom sen recordava prou, d'aquella cavallería bosquerola que ab les seves furioses cargues havía arribat, sempre que havía volgut, fins a les mateixes portes de Vilomar. ¿Y en Tomeu de Torradelles? ¿Y en Tallacer?... Però, si la veritat s'ha de dir, el qui entre tots desvetllava curiositats més misterioses era Mossèn Cilici, l'home negre, que, per estarse quasi sempre encastellat en el nus de la montanya, part-damunt de Puig Çabauma y de la Mola de Guiu, no eren   -185-   pas mólts els qui 'l coneixíen, encara que grans y xichs parlessin d'ell. La gent de per avall sel pintava com una cucafera, un monstre extrany, mitg sagristà, mitg banyeta, que, per ferse obeir dels homes desanimats que comandava, l'una hora 's valía d'oremus y parenostres, l'altra hora de flastomíes y renechs, may sentits en boca humana. Contaven que un día, per conjurar unes baralles de les que 's congriaven tot sovint entre 'ls mals esperits del séu seguici, va presentarse davant de la partida revoltada, cobert ab la custodia del altar, que havía anat a cercar a missa, y, amparat ab el Santíssim Sagrament, havía començat a engegar trets y més trets contra 'ls revoltosos, fins a ferlos caure a terra, de genolls.

És clar que, ab totes aquestes histories, escampades arreu pels vents de la fantasía, ja sentíen les multituts foranes passió de cor per assistir al simulacre. Allí 'ls tindríen com qui diu a tocar y en mitg d'una acció de guerra, an aquells homes que 'ls havíen encaboriat durant   -186-   tants anys, perquè un día havíen sigut esperança y joya, y després terror y desolació. Ademés, gran part dels facciosos eren del país, y els lligams de familia, la sang, que may se torna aigua, l'amistat, la coneixença, eren sentiments prou grossos per somoure una comarca. Hi havía mare que no havía vist el fill de qui sab els mesos, y comptava els minuts de tornar a abraçarlo. Hi havía xicota que, per recobrar el promès, esperava ab candeletes la funció, la sospirada funció que havía de designar l'acabament de la guerra, ja que no havía permès Déu el triomf de la santa causa.

Perxò semblava una pelegrinació, un romiatge, un jubileu, la corrúa sortida de viles, pobles y masos que, la vigilia del simulacre, s'enfilava cap al campament facciós.

* * *

L'endemà, de bon matí, feya respecte, potser tant com goig, contemplar la gran   -187-   gentada, sense compte, sense fi, com les ànimes del Darrer Judici, que s'estivava per altells, vessants y comes, desde aont l'espectacle 's vegés bé. Els roquicers de Puig Çabauma y de la Mola de Guiu, els dos gegants de pedra que dominen el terrer per la banda de montanya, teníen els relleixos y els graus, que donen cara a mitg-día, farcits d'una gernació frisosa de gaudir el tripijoch de la fingida batalla. Allí, allí davant mateix, desde 'l pla que la munió tenía sota 'ls peus, fins allà lluny, prop l'ermita de Santa Agna, aont el terreny s'aixeca fent pendiç, s'extenía 'l teatre immèns en que havíen de representarse 'ls passos de la lluita més vistosos y granats. Entretant, la gent omplía de bullicia aquelles soletats avesades a la quietut. Els uns cantaven, els altres reyen, els d'ací cridaven als d'allí; y n'hi havía que, a tall de xangla, xisclaven, udolaven, com per entretenir el desfici d'esperar.

Els qui n'eren sabedors, explicaven per peces menudes el plan que seguiríen   -188-   els facciosos. Les partides baixaríen boy formades de per munt, passant per la carretera oberta dins del congost que serpenteja entre la Mola y el Puig. Un cop arribessin totes al pla, se partiríen en dúes divisions : una d'atach, a les ordres del Nen, que acamparía davant Çabauma; y una altra de defensa, manada per Mossèn Cilici, que tiraría al dret, pujaría pel pendiç y aniría a pendre posicions més enllà de l'ermita de Santa Agna. Perquè tothom ja sabía que apoderarse d'aquesta ermita havía d'esser la gran jugada y l'acabament de la funció. El Nen de Rosanes l'atacaría ab els séus minyons llistats, y Mossèn Cilici la defensaría ab les seves hosts de ferotges montanyenchs. Y la gent n'esperava una cosa grossa, una cosa que faría fer trip-trap als cors, d'aquella gran agarrada de montanyenchs y llistats.

Però, en això, l'espinguet d'unes cornetes va esquinçar l'aire, apaivagant de sobte les frisances de la multitut.

-¡Ja 'ls tenim aquí! -va clamar ab   -189-   dalè la gent, mentres la desfilada començava.

Un escamot de trabucaires, a tall de gastadors, va obrir la marxa. Eren homes alts, sapats, triats a posta per fer presencia. Darrera d'ells venía la banda de cornetes, recargolanthi un aire tot marcial. Després va treure 'l cap la xaranga; y, així que arribava al mitg del pla, reprenía la tocata de la banda, engreixantla ab la faramalla de noves sonoritats.

	Tara la-là, laral la la ra,
	tara la la, laral la-là!

Era la marxa de la Proclamació; y, com que grans y petits la sabíen de memoria, la gentada se la va posar a cantussejar:

	Al príncep adorat nostre
	per Rey hem de proclamar,
	tornantlo al trono de gloria
	que 'ls negres li van robar.

  -190-  

Y, desde aquell punt, van anar davallant partides y més partides, que la munió d'espectadors rebía ab exclamacions y cridadiça:

-¡Mireu! ¡Els llistats! ¡Són els llistats! -anunciaven uns, coneixedors de les forces.- Porten les mantes rotllades a l'esquena. ¡Y el del cavall pigat és el Nen! ¿Eh, com s'hi brinca y s'hi cabriola?

-¡No fan tanta patxoca com abans!... -s'exclamaven, un xich desencantats, d'altres que 'ls havíen vistos en els bons temps de la faccia, quan el sol y les pluges no havíen encara deslluit les vestimentes.

-Però, perxò, tenen bon aire... -n'hi havía que replicaven, més acontentadiços. -¡Se veu que és gent jove y deseixida!

-¿Que si és deseixida? Ja 'ns ho sabreu dir quan la vegeu a la tasca, -recalcaven alguns, decantantse a l'admiració.

Y encara duraven les gallardes maniobres dels llistats al afilerarse, per companyíes,   -191-   d'esquena al roquicer de Puig Çabauma, quan va comparèixer un altre devessall de gent armada, tant diferenta d'aquella com la tenebra del día.

-¡Els montanyenchs! ¡Els montanyenchs! -va mormurar tothom ab cert respecte.

Era una allau de gent fosca, terrenca, renegrida, que s'escampava pel pla com una riuada tèrbola. Homes de totes edats, ab fusells de tota mena y trajos de tots estils, feyen un eixam bigarrat, estràmbol, però extranyament agermanat per iguals capes de pols, per iguals rastres d'intemperia, pels mateixos aires feréstechs en que 's confoníen tots. Semblaven el bestiar d'una remada monstrosa, parit dels cataus de la montanya, que, mal esbandit encara de la màcula del naixement, portés el baf y la taca de la terra d'ont acabava d'eixir. Més que de gent de partit, teníen els andamis desarrapats de bosquerols facinerosos, de pastors empeltats de bandolers. La figura escardalenca y negra de Mossèn Cilici,   -192-   estramboticament muntat en una bestia de bast, acabava de donar al selvatge estol aires de rústega extranyesa.

Y, estalonant an els montanyenchs, va davallar la partida den Tomeu de Torradellas, y, darrera d'aquesta, la den Tallacer, y després l'esquadró den Borraçot, junt ab altres escamots de gent desapariada, que desfilaven formats, com tropes formals que anessin de revista, passant per davant del general y d'uns oficials de virolat uniforme que feyen d'Estat Major. Acabada la parada, va venir la partició de les forces en dúes divisions: l'una manada per Mossèn Cilici, l'altra a les ordres del Nen. ¡Quina bellugadiça més airosa quan els montanyenchs, ab les partides den Tomeu y en Tallacer, van empendre 'l camí de l'ermita de Santa Agna, aont teníen el campament! Donava bo de veure com una part de les hosts de Mossèn Cilici trascava, igual que un remat de cabres, pendiç amunt, mentre una altra part s'encaminava al mateix indret, agafant per   -193-   la carretera y ficantse pel desmont que, gairebé davant la Mola, parteix en dos troços l'aixecament del terrer. Y mentrestant, l'altra divisió, formada pels minyons del Nen y per l'esquadró den Borraçot, anava y venía evolucionant pel pla, com disposantse a pendre per assalt les posicions dels montanyenchs. La gent contemplava ab la joya als ulls els pintoreschs moviments de les partides reyalistes, y els espectadors situats més a la vora del camp d'operacions cridaven pel nom als facciosos coneguts quan s'esqueyen a passar per davant d'ells.

-¡Oh!... Janet de Tapiols!...

-¡Toni de la Mola!... ¡Adéu!

-¡Tu!... l'hereu de Mas d'Estaca!

Y els facciosos passaven, passaven, boy responent a la benvinguda, els uns ab crits y gatzara, els altres ab compostura, silenciosos, movent tant solament la testa, com posseits de llur paper de soldats.

* * *

  -194-  

Més, quan el simulacre facciós havía de somoure l'ànima de les multituts espectadores, era a la tarde, a la tarde, al prepararse la presa del pendiç. Aquella comba de terra, que venía a esser la primera defensa natural de l'ermita de Santa Agna, per força hauría de presenciar un dels passos més hermosos del esperat combat. Tothom hi confiava, en que allí esclataría una topada de les més maques entre llistats y montanyenchs. Perxò, així que 's va veure que les hosts de Mossèn Cilici començaven a ferse fortes dalt del pendiç, y que doblaven les linies de batalla, y que 'l flanch dret extenía ales fins a tocar al peu mateix de la Mola, la gernació seguía, ab els ulls oberts de curiositat febrosa, els bèlichs preparatius. ¡Y quin salt va fer el cor de la gentada al posarse les forces d'atach en moviment! ¡Ja 's veya bé   -195-   prou el plan que duyen!... un plan més airós que complicat, aproposit per fer lluir els uns y els altres: atacar a l'hora per tots cantons, a fi de presentar una linia de combat tant llarga com pogués esser.

Perxò, mentres la cavallería den Borraçot, maniobrant a camp descobert, s'enfilava pendiç endalt per fer recular el flanch esquerre dels contraris, l'infantería dels minyons llistats marxava cap al desmont a fi y efecte d'obrirse pas entre les linies de la dreta. Però, tant els de cavall com els de peu, van trobar ferma resistencia, perquè Mossèn Cilici havía defensat bé aquells dos punts. Lo que és que, els montanyenchs de sobre 'l pendiç, ni ab valls obertes al terrer, ni ab obstacles de feixines, van poder aturar l'embranzida dels cavalls... y l'esquadró va travessar la primera linia. Pels llistats no anava tant bé la cosa. A l'altra banda del desmont s'havíen apilotat tantes forces montanyenques, que volía ronyons ferles desdir. Els   -196-   minyons roncejaven, roncejaven... fins que la multitut va respignar.

-¡Apa, llistats! -va començar a cridar una part de la gentada. -¡Apa, llistats!

Y els llistats, aquiçats per la cridoria, van apretar fort, ben fort, fins massa fort per una batalla de per riure. Tant coratjosa, tant valenta va esser l'escomesa dels del Nen, que 'ls de Mossèn Cilici, sorpresos de cop y volta, van haver de recular una mica.

-¡La mare que us ha fet!... ¡Quina manera de embestir! -mormuraven els atacats, tot fentse enrera.

Més, aleshores, la gent va atiar els altres:

-¿Què fan aquests montanyenchs? ¡Pit y fòra! ¡Y ara! ¿Que us acoquineu?

Y els llistats per pundonor, y els montanyenchs per toçudería, de cada banda van posarhi 'l coll. És clar: hi havía l'esperit de cos, hi havía les families, les moces, les coneixences... hi havía tota la comarca ab l'ànima en un fil, contemplant el batibull... y tot se podía fer,   -197-   menys un paper desairat. Perxò, tot y essent fingida, l'acció en certs moments semblava de debò.

-¡Visquen les mantes llistades! -cridaven els espectadors del cantó de Puig Çabauma.

-¡Visquen els montanyenchs! -responíen els de la Mola, puix cadascú encoratjava les forces que tenía més aprop.

Al cap de pochs instants era tant forta l'ansietat de la gent, que no s'oía ni una mosca, lo mateix que si tothom s'aguantés el respirar, espaumat per un tràgich pressentiment. Surava un silenci esfereidor, ple de panteix, ple d'angunia, com precursor d'un oratge. Per fi, el silenci 's rompía tot d'un plegat, alçantse un bramul aterrador de crits, blasfemies, males paraules. Y qui bramula no és pas la gentada espectadora, sinó 'ls facciosos, els lluitadors.

-¡Enrera! ¡Enrera tot Déu! -cridaven, rogallosos, els llistats.

-¡Enrera valtros, fills d'una mala sorra! -vomitaven els montanyenchs.

  -198-  

-¡Pas als llistats, com mil dimonis!

-¡Pas a la montanya! ¡Sang de Déu!

Y el silenci aterrador va tornar a regnar de sobte. Les boques callaren, però les bayonetes devíen parlar prou, perquè al cap de poca estona van ressonar per l'espay ays de dolor y d'agonía.

-¡Ay, lladre, que m'has mort!...

-¡Mare meva! ¡Mare meva!...

Horroritzades pels clams de ferits y moridors, les multituts s'esvaloten, corren, fugen sense saber aont van, ab l'ànima afollada pel terror. Va esser un desori d'infern... un pànich de gentada boja... Els quefes, que desde llurs posicions havíen olorat l'abraonada de llistats y montanyenchs, feyen tocar alto y retirada, mentres volaven desbocats cap al seti de la catàstrofe. Més, al arribar al desmont, van veure, ab la rabia al cor, que allò ja era una carnicería.

-¿Què fèu, desgraciats?... -clamaven a crits. -¡No us mateu! ¡Tots sóu germans! ¡Tots sóu soldats d'una mateixa causa!

  -199-  

Però la feina d'assassinarse ells ab ells anava tant rabenta, que ni sants ni dimonis la podíen deturar. En comptes d'apaivagarse la rabior dels combatents, encara s'enverinava més a la vista de la sang vessada. Al capdavall no n'hi va haver prou ab l'arma blanca, y van començar a sonar trets de fusell. Les cornetes prou espinguetaven... les veus dels quefes prou retrunyíen... Més era en va, tot era en va. Fins que, a copia de carnatge, no 's va haver desfogat la furia desenfrenada dels facciosos, no va acabarse 'l drama sagnant que no havía de passar d'una comedia.

  -[200]-     -201-  

«Nena aviciada» l'havía anomenada algú; però 'l mot no era pas ben propi, perquè, més que «nena aviciada», la Guden-Mammi era la follía, l'encís, la temptació carnal, la condemnació adorable del públich del Gran Teatre de les Òperes. De les temporades en què hi havía cantat, se n'havía perdut el compte, y ara ja feya tres hiverns seguits que hi venía contractada, després d'haver passat triomfalment per les primeres escenes extrangeres. Y l'entusiasme, lluny de minvar, anava encara en amunt, com un acord en crescendo. Cada sortida en escena volía dir una remor de benvinguda; cada final d'acte, una ovació calorosa;   -202-   cada obra estrenada, un concert d'aclamacions. ¡Atresorava tants encants, tantes bruixeríes per embadalir les multituts, aquell prodigi de criatura!

El metall de veu, potser no tant vibrant com els primers díes, però sempre pur, acristallat, dolcíssim, encadenava 'ls sentits desde 'l primer compàs. L'expressió somiadora ab què idealisava les heroínes del drama lírich, sobretot les del repertori wagnerià, seduía, així que 's penetrava, l'esperit del auditori. El cos nerviós, esvelt, però dibuixat ab ondulantes linies de culebra, donava esgarrifances de mirar. Y el cap de deessa septentrional, més propi per una escandinava que per una lombarda, com deyen que era; y els ulls entre blaus y verds, iguals que 'l fons d'un estany; y la cabellera fins als peus, crespada y daurada al foch; y la rosada primavera d'uns llavis voluptosos fets per riure y per besar... contorbaven l'auditori, quan ella eixía al prosceni, com si escampés per la sala una ratxada de temptació. Era una   -203-   d'aquelles dònes exquisides que, a travers de robes, branilles y vestits, irradíen l'intimitat de les formes. Per ajustada y alta de cos que 's presentés, per llargues que portés les mànigues, donava sempre la sensació de la carn núa, com un secret massa amable que no 's pot tenir amagat.

L'idolatrada imatge de la diva, reproduida a totes hores en ilustracions, revistes y diaris, en cartells, anuncis y postals, exposada a dotzenes d'exemplars pels aparadors y kiosques, era, entre totes les belleses públiques, l'estampa més popular. Solemnialment habillada ab l'herminiat mantell de la princesa de Turingia, o vestint l'airós trajo mariner de Senta, o portant la blanca túnica d'Issota, la torbadora imatge de la Guden-Mammi, com un amulet que duu ventura, corría en mans de tothom. ¿Guden-Mammi?... No: Elsa, Elsa de Brabant, la gent li deya... perquè, després dels tempestosos triomfs conseguits ab l'estrena d'El Cavaller del Cigne, el públich,   -204-   el públich paradisíach, la va deixar batejada per sempre més ab el nom de mèl de la poemàtica princesa. Per la munió fervorosa de la galería, la Guden era Elsa, encarnació viventa d'Elsa, Elsa evocada, Elsa apareguda, Elsa d'ànima y de cos...

Però, com que és d'homes el contradir, sembla que l'elogi xardorós acordat a la diva per universal sufragi, hi havía qui 'l trobava massa ditiràmbich, massa adulador. Entre 'ls músichs quintessenciats de la darrera tongada, entre 'ls aficionats descontentadiços, entre crítichs saberuts, no mancava qui insinués que, si s'havía de fer estreta justicia, calía baixar mitg to a lo menys la tessitura hiperbòlica de semblants admiracions. -En primer lloch, -objectaven,- per traduir ab halè les magnífiques dònes de Wagner, a la Guden li manca intuició per les frases enlairades, y esperit dramàtich en els grans moments. No 's pot oblidar, perxò, que posseeix seduccions irresistibles pels passatges de tendresa; però, adhuch en   -205-   lo idílich, hi posa móltes vegades més melositat que sentiment. Això sense comptar, -afegíen els analistes,- que, per sota 'ls boirosos personatges wagnerians, quasi sempre treu el cap la sirena italiana, que, afanyosa de lluir les habilitats de gargamella, accentúa frases o destaca notes, sense gaire mirament ni devoció a la sobirana majestat de l'infinida melodía.

Més tot això eren filosofíes d'iniciats y tiquis-miquis de wagneristes fanàtichs. Perquè, diguessin els entesos lo que volguessin, lo que és el públich, el públich gros, seguía admirant, en l'adorada cantatriu, la transfiguració més poderosa de les donzelles idíliques o tràgiques del gran drama musical. ¿Qui sab si 'l furor fetixista que sentía la gernació, naixía, més que de res, de la superba figura de l'actriu, que tant prodigiosament s'harmonisava ab la bellesa ideal, mitg realitat etnogràfica, mitg fantasía mitològica, dels personatges representats? Perquè... això sí... profans y entesos, tots conveníen   -206-   en què, ni somiantla, era possible trobar una plasticitat com aquella per suggerir l'hermosura extranya, opulenta y espiritual alhora, de les verges del Septentrió. Ni a Viena, ni a Munich, ni a Dresde, ni al mateix Bayreuth, s'havía may ofert als ulls de la multitut una dòna que ab l'ondulació d'unes formes serpentines, ab la flor d'una carn blanca, ab l'escuma d'uns cabells d'or y ab el tornassol d'uns ulls ni ben blaus ni ben verdosos, evoqués instantaniament en les imaginacions l'aparició de les nimfes del Rhin o de les walkyries del cel boreal.

Perxò és que ningú 's veya capaç de desxifrar si les aclamacions frenètiques del auditori fanatisat anaven consagrades a l'inspiració creadora o a la sexual bellesa de la diva. Davant d'una hermosura esplendorosa com aquella, és sempre arriscat plantar una fita que senyali allà ont acaba l'entusiasme per l'actriu y allà ont comença l'adoració per la dòna. ¡Se fonen tant estretament en tals fervors   -207-   la sensació carnal y l'admiració del art, que 's fa impossible destriarles!

¡Oh! y encara hi havía una altra cosa!... La radiant criatura havía nascut, com qui diu, dins d'aquell públich, y entre ell s'havía criat, y entre ell havía crescut, y entre ell havía florit en gentileses y gracies, podentse dir quasibé filla adoptiva de la ciutat. Desde nena, mólt nena, ja havía vingut ab la seva mare, la cèlebre Carlotta Mammi, que per espay de tants anys va saber fer les delicies dels dilettanti de l'altra generació, apassionats pel bel canto. Adhuch van córrer veus, en aquella època, de que la nena, per part de pare, podía comptarse com veritable compatricia d'aquell públich filarmònich, a causa de les llargues intimitats ab què l'antiga estrella havía afavorit a un famós dandy de la ciutat, tant boig d'amor per la Carlotta, que ab ella va fugir, al acabarse la primera temporada, abandonant casa, familia, miraments, tot... Més altres negaven rodonament la paternitat indígena de la diva, y, tot donant   -208-   per falsa la llegenda, parlaven d'unes fondes relacions sostingudes entre la vella Mammi y un noble dinamarquès, arribantse fins a assegurar que l'actual cantanta era 'l fruit heteròclit y exquisit d'aquella passió del Nort, desenllaçada a les riberes del Adda.

Fos quina fos l'autenticitat de les misterioses historietes, lo cert és que la ciutat vivía magnetisada per la fada d'ulls verdosos, y que ella, per la seva banda, no perdía ocasió may, a les taules y fòra de les taules, per acabar d'hipnotisar els cors de la multitut. Allí havía plantat son trono, y allí volía regnar, rebent el tribut d'una admiració un xich aspra y primitiva, però que no havía de compartir ab altres regines de la moda, com en les demés ciutats del món. Figura indispensable dels passeigs concorreguts, dels espectacles del día, de les solemnitats del art, la Guden decorava constantment els escenaris de la vida ab una distinció refinada y fàcil, que suggería 'l contacte de llunyanes civilisacions, y ab una bellesa   -209-   rara, que feya néixer l'idea d'altres latituts mondials. Era una flor de pecat exòtich ubriagant día y nit, ab son perfum torbador, tot un món de burgesía que, frisós de coses noves, lluitava per desferse dels séus hàbits patriarcals, de les costums casolanes d'altres díes.

Ni 's donava festa en cap taller, ni hi havía vetllada entre la gent elegant, que ella no hi tingués marcat un lloch preferent en el programa. Generosa per temperament, mà foradada pel maternal exemple, sempre tenía l'escarcela oberta per sembrar el diner ab lliberalitat fastuosa. Y aquests aires esplèndits, que uns en deyen de gran senyora y altres de gran cortesana, li havíen portat l'admiració de les esferes socials, si no més selectes, més lluides. Fins les dames, que l'odiaven entranyablement per la seva bellesa, per la seva gracia, per l'encís que exercía sobre 'ls homes, se sentíen esclaves de l'universal fascinació. Com a missatgera avançada de la moda, no sols importava la Guden les toaletes de novetat,   -210-   sinó que 'n decretava l'ús, ab seguretat d'esser obeida. Ella va imposar, un día, l'estil de les incrustacions de blondes en solapes y boca-mànigues, y l'altre día 'ls agremans clar-de-lluna que tant de furor van fer una llarga temporada. Ella va esser la primera en propagar les passamaneríes d'or y argent, fentles passar de l'escena als passeigs públichs. Y tant bon punt va arborar ella la capoteta «walkyria», o la capolina de grans ales batejada ab el séu mateix nom, les senyores van baixar el cap, sumises, y van adoptar els barrets, no sols perquè eren d'alt gust, seriosos y extremats alhora, sinó per por de merèixer, no portantlos, l'estigma infamant de cursis. Era un despotisme, un despotisme d'estils, de costums y de maneres, el que s'arrogava aquella dòna hermosa, eternament malehida y eternament imitada per tot el món femení.

En quant als homes, -no cal pas dirho- l'obsessió era cada día més tirànica. La Guden feya víctimes d'amor, no sols entre   -211-   la joventut daurada de gardenies y monocles, sinó entre 'ls varons d'aspecte sever y reposat. Arruixada, expansiva, ajogaçada, amiga de festes y de bullicies, va arribar a esser, en mitg de la ciutat bon xich encarcarada aont vivía, l'ideal de la vida fàcil, la capitana endiablada de les sortides joyoses, l'ídol victorejat d'un món alegre. Els díes sense funció, convocava l'assamblea dels amichs en les sales del Hotel, convertides en paradís de gloria, tot perfumat de flors rares, tot enjoyat de bibelots. Les nits d'òpera, la guardia d'esclaus adoradors es muntava en el mateix camerino de l'actriu, que la direcció del Teatre havía engrandit y decorat, per què fos un temple digne de la divinitat idolatrada.

Per allí desfilava, sense distincions ni preferencies, lo més granat de cada classe, de cada jerarquía, de cada agrupació social; perquè, independenta com era y bohemia fins a les entranyes, la diva acullía ab el mateix somrís, ab la mateixa caricia, els homes d'origens més   -212-   diversos, sempre que fossin ben cotisats. Al costat de la petita noblesa del pergamí y de la gran noblesa del paper, hi concorría l'aristocracia escabellada dels tallers y dels cenacles; els senyors feudals de la manufactura hi anaven de parella ab les sumitats del art de la ploma; els cap-pares de la política 's confoníen ab l'estat major dels clubs, la crema de guant blanch ab el chor angèlich de donzells snobs, els tenors de la premsa diaria ab algun que altre príncep de la milicia... Y això sense comptar ab els enfurismats embaixadors de les diverses escoles líriques, que, com els veterans rebechs de la melodía italiana, els partidaris acèrrims dels clàssichs alemanys, els devots pelegrins de la Meca de Bayreuth y la colla esperitada dels franco-belgues innovadors, convertíen la llotja de la diva en camp de palestra sempre encesa.

Homes sortits de les capes socials més heterogenies, eren rivals en les lluites de la vida, eren adversaris per la raça, pels   -213-   instints, per la vocació, per les idees; més la cantanta posseía 'l poder màgich de mantenirlos tots sotmesos, tots de genolls, tots units en una oració mateixa, tots fermats al jou de la seva carn blanquíssima, dels séus ulls verdosos, dels séus cabells d'or... A voltes, durant les hores de toaleta teatral, els esclaus fruíen el privilegi d'admirarla en l'esplendor de sa hermosura quan les donzelles li treyen les pintures de la cara o li aixugaven la suor del cos. Ni cínica ni vergonyosa, sinó més aviat indiferenta, serena, com si, a guisa de grega clàssica, no tingués conciencia del pudor, deixava triomfar sa nuesa, temptadora com la d'una sirena, noble com la d'una estatua antiga. Y, ubriagats pel perfum que irradiaven la carn mitg molla y la cabellera mitg desfeta, els amorosos sirvents es trobaven cada hora més junyits al imperi de la diva.

¡Dò maravellós el d'aquella dòna! Ab una autoritat feta de dolçura, ab una tiranía tota suavitat, sabía sostenir l'equilibri   -214-   d'aquella adoració perpetua, distribuint, entre 'ls vassalls, voladiços somnis d'ilusió. Pel qui no tenía una menuda prova de tendresa, tenía una mirada de consol; pel qui no tenía una mirada de consol, tenía una paraula falaguera. És veritat que may otorgava un sí per avuy; però allargava, en cambi, una promesa per demà... y així mantenía lligats els adoradors pel respir d'una esperança. Recompartía 'ls lleus favors ab una gracia previsora que semblava l'amor sense preferencies d'una mare pels séus fills o, potser millor, la majestuosa imparcialitat d'una regina encarregada de fer per un igual la felicitat de tots els súbdits. Sí, això era: reina veritable; però no de les severes y crudels, com les que passen per les llegendes tràgiques, sinó reina amable y riallera d'opereta, tant carregada d'endiabladures, tant plena d'alegroys, que a lo millor se la veya sortir solemnialment d'escena ab la corona de Turingia sobre 'l cap y, traspassant d'un salt l'espay dels bastidors, entrar en el camerino   -215-   fent piruetes, entre rialles y aplaudiments dels amichs.

Y tant lleugera com en la vida social, era la Guden durant les hores que passava lluny del món. May va voler conèixer altra intimitat que l'intimitat fonediça d'un moment. Era com petó volàtil, com abraçada fugitiva, com contacte d'un segon... goigs més ràpits que un llampech, efímers, alats, escorrediços, que s'evaporen en un tancar y obrir d'ulls, com s'evapora la ditxa al creuar, volant, damunt la terra. Era tant curt l'instant de la caricia, que ni temps tenía de sentirne la tebior. Dels braços febrosenchs que volíen enllaçarla, ella n'escapava somrient, rosada, fresca, sense que 'l bes furtiu li deixés guspira dins de l'ànima, ni apenes màcula damunt la pell.

Per definir la tenuitat d'uns favors tant microscòpichs, un home espiritual va dir, ab frase enginyosa, una vegada, que la Guden havía resolt el problema de la divisibilitat infinitessimal del amor.

* * *

  -216-  

Més aleshores va succeir, ja cap a les darreríes de la temporada, que les exterioritats festoses de l'actriu, sempre ajogaçada, sempre expansiva, se van anar apagant a poch a poch, igual que una decoració de día que per graus es fa de nit. La diva 's retreya, la diva s'amagava, la diva desapareixía, com darrera un núvol, de l'adoració dels séus fidels. Llevat de l'escena, les nits de funció, enlloch se li veya l'ombra, ni a l'Avinguda de les Magnolies ni en els indrets habituals. Va córrer una veu vaga, entre 'ls amichs, de què se sentía un xich malalta. -Però ¿què té? -preguntaven. No sen sabía donar raó. -Si està indisposada... ¿com surt a cantar en les seves obres?- Ningú podía aclarirho. -Potser és la fadiga d'una campanya tant llarga -insinuava algú- lo que la té abatuda. -Potser sí.- Però tot allò no passava d'una hipòtesi. Eren teoríes per explicarse, d'una manera   -217-   o una altra, el fenomen que 'ls tenía capficats. De positiu, res... ni indici. D'hora en hora deveníen, els íntims, més inquiets, com si 'ls minés per dins el rosech d'una amenaça. Un dels adoradors, el qui va notar primer els símptomes del eclipsi, explicava que una nit, al retirar del Teatre, s'havía ofert, com tants altres cops, a acompanyar la diva al Restaurant de l'Acacia, y que ella, torbada, s'havía excusat, pretextant no trobarse massa bé. Altres contaven que havíen pujat a visitarla al Hotel, però que 'l servey els havía dit que no estava visible en aquella hora... que descansava... que no s'havía aixecat... que emprovava ab la modista... Y al camerino passava igual. Quan s'hi feyen anunciar, els donaven, per resposta, alguna excusa imprecisa que 'ls allunyava sense convèncels. Els més amorosos dels amichs, els qui vivíen esperant el mot de gracia que 'ls havía de fer feliços, apareixíen sorpresos y desolats, lo mateix que un nin que està a punt d'agafar un aucell y tot plegat li   -218-   fuig dels dits. A uns altres, tant o més curiosos que apassionats, els intrigava, abans que tot, el misteri que entranyava l'incomprensible desaparició. Més, com ve que al capdavall tot s'aclareix, també l'impenetrable misteri 's va aclarir.

Una nit, al Gran Teatre, se trobava un rotlle de frachs y smockings filosofant sobre 'l tema que preocupava a tots els íntims, quan compareix en Montral, el «gran clubman», com li deyen, ab aires de triomfador. Parroquià de les penyes més documentades, freqüentador per dret propi de les millors tertulies y habitant de totes les peixeres, era, de la capital, la materia més bona conductora de noticies. En la manera majestuosa de ficarse al rotlle, ja 's va conèixer que duya una nova de sensació. El rostre li brillava ab la claror satisfeta del home que està en possessió del saber. Y... ¡és clar!.. tots els monocles de la concurrencia 's van clavar en el rostre iluminat de revelacions, com preguntantli: -¿Què portes?

  -219-  

-¡Porto solucionat el jeroglífich! -va deixar anar el «clubman», ab tal aplom de pitonisa inspirada, que fins van estremirse les gardenies en les solapes dels frachs.

-Senyors, -va rependre l'home;- a mi ningú 'm treya del cap que hi dançava un galan, dins del enigma... y tal com creya ha sigut. Ab el galan descobert, tinch l'enigma desxifrat. Dos díes, dos mortals díes, he estat en observació, pacient però ab certa ansietat, com un astrònom que, ab els ulls fits al mirall del telescopi, espera que passi un astre. Dos díes, dos mortals díes, he passat fent centinella darrera 'ls vidres del Casino que donen a la fatxada del Hotel, esperant, resignat, que sortís o entrés Elsa, la dels ulls verdosos. ¡Si l'he vista, de vegades, pujant o baixant del automòbil!... Uns cops sola ab el chauffeur... altres acompanyada de la cambrereta. ¿Aont anava? ¿A les Magnolies? ¿D'ont venía? ¿Del Teatre? ¡Què sé jo! Però 'l cas és que tantes anades y vingudes no 'm   -220-   senyalaven cap rastre de galan, que és lo que jo perseguía. Senyors, ja començava a perdre la fe en els meus mètodes d'observació científica, quan, aquesta tarde, cap al tard, veig sortir un groom del Hotel, fent senya a un cotxe de punt de què s'acosti al vestíbol. El cotxe va, s'acosta, y al cap d'un moment apareix la diva, envolicada ab un gran abrich y seguida... d'un galan!... un galan insospitable, inverossímil... ¡el més impensat del món!

-Y ¿qui era? ¿quin galan era? -va interrogar, ansiós, el rotlle de frachs y smockings.

-¿Qui? Donchs... el mateix Assurbanipal en persona, el compositor, el maestrino!...

-¿En Robert Faure?...

-En Robert Faure, senyors... el petit mestre revolucionari, com irònicament li diu la premsa... el músich innovador, ab la seva barba quadrada de rey assiri, ab els séus cabells estofats, ab el séu levití de sempre... La diva y Assurbanipal   -221-   s'han ficat al cotxe, han baixat els stors y... trota, cavall, cap al passeig de la Glorieta.

El raconto den Montral va deixar les gardenies totes mústigues. Qui més, qui menys, cada un dels frachs florits es creya haver arribat a la confiança de la Guden o estar a dos dits d'arribarhi... y, al trobarse sobtadament desbancats per un aventurer, un bohemi que, encara que formés part del batalló sagrat del camerino, hi havía sols obtingut un grau modest, secundari, se van sentir ferits en lo més delicat del amor propi. Però tothom va callar: mentre 'ls uns es proposaven comprovar per sí mateixos la certitut del fet, d'altres rumiaven plans tenebrosos de venjança; y tots es van dispersar en silenci, com fent la digestió difícil de la propia humiliació. Perxò, de la gran noticia, apenes ne va heure esment, aquella nit, la gernació del Gran Teatre.

Quan va propagarse va esser l'endemà. Se cantava per última vegada El   -222-   Cavaller del Cigne, y, desde mitg primer acte, així que la sala va començarse a omplir, ja 's notava un rum-rum d'ebullició en els rotlles de la joventut daurada. Y, al arribar, al cap d'un moment, el «clubman» de les noticies, tots van rondarlo ab la mirada plena de preguntes.

-Senyors, això és un fet, -va dir en Montral. -He estat al Hotel, y ab tota diplomacia hi he obert una informació. A mitjos mots he preguntat, a mitges paraules he enquirit... y el resultat de les investigacions és com segueix: que 'l rey assiri s'ha instalat en una habitació veína a les de la nostra amiga d'altres temps... ab totes les solfes, la batuta, el cap estofat, la barba carrada y el levití. Desde aquesta hora y instant, la diva és morta per nosaltres. Ab això, tinch el disgust d'acompanyar en el sentiment a tots els íntims...

-¡Oh! potser no serà tant tràgica la cosa... -va replicar un del auditori que no volía perdre l'esperança. -¿Qui sab si   -223-   tot això no passarà d'un rapte, d'una fuga?...

-¡Ah, senyors!... -va saltar el «clubman».- Sento havervos d'arrencar l'ilusió darrera. Els amants ja tenen passatge pres per empendre 'l vol cap al país idílich així que s'acabi la temporada. No 's tracta d'una rauxa passatgera: se tracta d'una passió definitiva, fonda... d'un amor de l'ànima ab què la diva vol, no solament aixecar el cor a goigs més purs, sinó esbandirse l'esperit de culpes petites... -vosaltres ja ho sabeu tots- de pecats menuts, menuts, que hagi comesos altres díes. ¡El poema simfònich La Redempció!

Esclafint la rialla, els del rotlle van destriarse per aquí, per allà, escampant per tot el Teatre la gran noticia. Pels passadiços, per les escales, per les sales de descans, no 's mormurava d'altra cosa durant el primer entreacte. Els detalls més picants dels amors de la diva y el maestrino, les exclamacions de sorpresa, els maliciosos comentaris, les paraules   -224-   de censura, començaven a formar una atmósfera carregada de dolça xafardería. Lo que promovía més escarafalls d'extranyesa, fins al punt d'indignar els indiferents, era que l'elecció de la cantanta hagués recaigut en semblant home. Ningú sabía explicarse com podía haver fet néixer tant dramàtica passió un subjecte com aquell, autor com qui diu inèdit y quasi quasi xiulat... un home que no 's distingía ni pel port, ni per les formes, ni pels dots de tracte: més aviat esquerp que correcte, més aviat excèntrich que original...

-¡És un estúpit! -exclamava un periodista.

-¡Un cursi! -deya un gomós.

-¡Un descamisat! -responía un financier.

-¡Un cínich! -mormurava un pare de familia.

-¡Un ordinari! -feya un marqueset.

Quan van tocar pel segon acte, les gardenies van córrer a dur la novetat a la sala d'espectacles, enlluernadora, en   -225-   aquells moments, de llum, de joyes, de flors, de pentinats alts, d'espatlles núes... Frachs y smockings florejats s'inclinaven a l'orella de les dames escotades, y, ab graciosos eufemismes y estudiades reticencies, els feyen la relació dels amors, més que escabrosos, que tant donaven què dir. Y els bustes de carn s'ho escoltaven, ab els ulls oberts per la fruició, encar que no sabent en certs passatges si riure per l'aventura que deixava tant desairat a l'altre sexe, o bé si mostrarse esfereides a causa del pudor. En el dubte de l'actitut a pendre, acabaven totes per recriminar, ab la severitat que 's mereixía, la vida escandalosa de l'actriu, magnificada ab un tren luxós que humiliava les senyores. Tots els pits escotats s'inflaven d'indignació ; de tots els llavis rosa sortíen frases d'anatema.

-¿Ont s'és vist, una saltimbanquis?...

-Però... ¡senyor!... -deya una, ab aires despreocupats; -¿és que també hem d'exigir tresors de virtut a una cantanta?...

  -226-  

-¡Oh! y a una cantanta -responía una altra, ab intenció,- que darrera les disbauxes va perdent les facultats...

-Les facultats y... sumes respectables... -recalcava una senyora de la gran manufactura.

-¡Una fortuneta com podría tenir! -afegía una viuda de la burocracia.

-¡Filla digna de sa mare! -exclamava filosoficament una dama de certa edat.

Tot el Teatre era una deliciosa xerradiça... -«Mormuris de la selva», -deya, joyós, un wagnerià. Entre la barrejada turbamulta d'espectadors advenediços, de transeunts, de forasters, de passavolants cosmopolites o de llampantes mondanes que poblava la plateya; per les mitges fortunes dels palcos baixos, per entre la goma ben enguantada del amfiteatre, per l'aristocracia vella o nova del primer pis, per la gran burgesía industrial o borsàtil del segon; entre 'ls dandys jubilats de prosceni, y els artistes y joventut inquieta del tercer, s'assaboríen, com un menjar sibarítich, els comentaris   -227-   anecdòtichs sobre 'ls amors de la diva, que veníen tant a punt per animar un xich la monotonía de l'inacabable temporada. Perxò no 's parava esment en els sabuts y ressabuts episodis d'Elsa de Brabant y el Cavaller del Cigne, que 's desenrotllaven pausadament en escena.

Quan la Guden va aparèixer a la terraça del castell y, ab expressió somiosa, va entonar el séu recitat:

	¡Oh aures, que us confiava
	fins ara 'l meu dolor!...

tothom va clavar els binocles sobre la blanca figura d'Elsa, però ningú va fer cas de la tendresa d'aquella frase que cada nit desvetllava remoreig d'aprovació. Extranyada d'una reserva que quasi tenía aspectes de desaire, la diva va notar al instant la marejada que dominava l'auditori.

-¿Què tenen, aquesta nit? -se preguntava, sorpresa. -¿Estan distrets? ¿Estan malhumorats? Me miren y no 'm saluden...

  -228-  

Y, mentres Ortrudis deya les insidioses paraules del séu plany, ella cercava ab el pensament els motius de l'actitut extranya que mostrava 'l públich.

-M'han sentit tant, -rumiava,- que ja no 'ls faig cap efecte. La meva figura encara 'ls impressiona, però 'l meu cant ja 'ls fadiga. Me miren y no m'escolten... me miren y segueixen conversant...

Als espectadors y espectadores els agradava mólt més parlar dels escandalosos amors de la vida real que sentir els puríssims amors del poema, y perxò no paraven atenció en uns passatges dramàtichs que tothom sabía de memoria. Tot allò del trench d'auba, de les guerreres trompeteríes, dels chors de nobles, del dúo d'Elsa y Ortrudis, de l'acusació traidora, del solemne cant d'iglesia y de la marxa nupcial, tot va passar per l'escena sense tocar l'esperit del públich. Ab el binocle davant dels ulls, la gent més s'estimava resseguir la temptadora figura de la diva y imaginarse secretes afinitats entre 'ls amors que 's contaven   -229-   y aquell cos de voluptat, esvelt, ondulant, agraciadíssim, que 's trasparentava, poderós, a travers de la blanca túnica. Y els uns es comunicaven ab els altres les sensuals impressions.

Ab les rialletes de palco a palco, ab els signes de fila a fila, ab els mots sobreentesos d'una butaca a l'altra, ab la conversa íntima de veí a veí, el segon acte, que generalment se trobava massa llarg, massa feixuch, aquella nit, ab la xerradiça, va semblar menys pesat que d'habitut. Tant sols el públich de les altures paradisíaques, que no estava en antecedents del fet sensacional que removía a la gent de sota, se mostrava queixós del rum-rum, rum-rum, que pujava de palcos y plateya. Filarmònichs fins al paroxisme, volíen, els de dalt, fruir de l'òpera ab la beatitut de costum. Y, nerviosos per la bullicia que 'ls destorbava el plaer, de tant en tant feyen «ziiiit...», com tractant de cridar al ordre 'l senyoriu de baix. Y... és natural... protestes d'uns y garleríes dels altres, tot plegat   -230-   formava una remor confosa que enterbolía l'audició y entelava l'espectacle. Per fi, el teló va davallar entre l'inquietut distreta de tot el públich, sense un ¡bravo!, sense fer sortir els actors y sense altre picament de mans que 'ls de la clach benemèrita.

Durant tot el darrer entreacte, el rebombori va anar creixent a la manera d'un concertant que cada cop se nodreix de noves veus y ressonancies. Al aixecarse 'l teló sobre la cambra nupcial dels excelsos nuvis, els espectadors, inquiets, es miraven els uns als altres, com preguntantse: -¿Què passarà?- Surt Elsa acompanyada de les donzelles, y... res: ningú va dir aquesta boca és meva. Surt, quasi al instant, el Cavaller del Cigne, rodejat del rey y dels guerrers, y... és rebut ab senyals de simpatía. Aquelles demostracions favorables a un tenor que no passava de mediocre, van acabar d'alarmar la diva. Comprenía que 'l posat que li feya 'l públich no era indiferencia ni distracció, sinó una cosa més   -231-   temible... hostilitat declarada. Cantava 'l Cavaller: -¡Bravo! bravo!... -Responía Elsa: glacial silenci. Esporuguida per l'amenaça, la Guden recorría la sala ab els ulls esverats, com interrogant la gent pels motius del séu rigor. -¿Què teniu? ¿Què voleu? -semblava que demanés ab la vista. -¿Què us he fet?... -Però en aquell mateix instant li va creuar, com un llampech, pel pensament, una sospita que li aclaría 'l misteri -¡Ah, sí! ¡Sí! ¡Ja sé!... ja sé!...- Y tremolosa, desde allavors, com un culpable que sab descobert son crim, sentía mortals angunies. La ficció del personatge, el ritme del cant, la situació del drama, se li escapaven de la voluntat y dels sentits. Desorientada, confosa, ja no sabent aont era ni per quina aigua bogava, va venir un compàs en què li va fallir una nota. Y immediatament l'auditori va deixar anar un «¡ziiiiit!...» terrible, com si ab un vímet monstruós hagués fuetejat l'aire espessit de la sala.

La tempesta s'anava condensant. A bots   -232-   y a empentes, el gran duetto de tenor y de soprano, corejat de tant en tant pel xiuxejar del públich, va seguir el séu curs tumultós, fins al punt que arriba 'l traidor Frederich y Elsa ha de caure desmayada sobre un pilot de coixins. Aquella situació era sempre esperada ab dalè pels fidels adoradors; perquè, ab la positura lleugerament arquejada que hi adoptava la diva, deixava endevinar com may la voluptosa plasticitat de les seves formes. Però, aquella nit, va passar una cosa rara. Vista en semblant posició, a móltes senyores els va semblar que la cintura de la Guden ofería extranyes apariencies. Li trobaven engruixit el trench del cos, y la linia del ventre més combada. Les unes ab les altres es comunicaven a cau d'orella l'observació. -¿Se repara bé? -¡Oh! sí, sí! -se deyen elles ab elles. Y desseguit la veu va córrer com una exhalació per palcos y per butaques. Dames y cavallers, bustes de carn viva y frachs florits de gardenies, semblava que ab els ulls despullessin la   -233-   cantanta y li escorcollessin el cos de cap a cap. ¡Era una dissecció saborosa per tota la part baixa del teatre! un xerroteig de mormuracions! Els uns comentaven ab delicia, els altres condemnaven ab severitat. Hi va haver familia que, sense esperar a veure l'últim quadro, va alçarse de les localitats y va sortir ab ostentació, protestant del escàndol que donava aquella dòna.

Mentre començaven les escenes de la darrera mutació, el bum-bum era tant espès que quasi ofegava la veu dels cantants y les ressonancies de l'orquestra. Fins les multituts dels últims pisos, ab tot y no saber de què 's tractava, feyen chor ab les d'abaix, y es dalíen per ensenyar les ungles a la diva, que, aquella nit, talment els semblava que 's mofés del públich ab les ensopegades que donava a cada punt. Y com que tothom parlava enfebrosit, qui ab accents d'indignació, qui ab paraules de sarcasme, ningú va entendre un sol mot de lo que deyen els nobles de Brabant y de Saxonia quan   -234-   van tornar a sortir aclamant el Rey. Unicament al aparèixer Elsa hi va haver un instant de silenci, ple d'expectació, d'angoixa. La diva va veure que tots els ulls de la sala se li clavaven assobre com sagetes, y, pàlida, ab els ulls esfereits, va avançar alguns passos per l'escena tremolant de cap a peus igual que un sentenciat que va al patíbol. Era tant forta la commoció que sentía, que, al venir la desolada frase

	¡Déu clement, me fuig la terra!...
	¡Sento un glaç que 'm gela 'l cor!...

sense saber per ont anava, desconcertada, perduda... va fer l'entrada abans de temps. ¡Quin terratrèmol al acte! Un reny ressonant com ronch de tro, va retrunyir per les altures, mentre ella, d'un moviment instintiu, reculava cap al fons del escenari, com si fugís aterrada del cop de mar que li venía damunt. Va esser un instant de maror espantosa. Semblava que vents d'odi, de malignitat y de venjança s'haguessin desencadenat   -235-   per fer rodar la tempesta. Fins entre 'ls nuclis d'espectadors més correctes, més frets, més admiradors de la distinció britànica, hi havía personatge perfetament enguantat que 's frisava per queixalar la víctima. No mancava perxò qui 'n protestés, de la crudeltat del públic contra una feble dòna; però, les veus disperses de pietat, aviat van esser apagades per la rabior de la multitut en aquella hora dels instints selvatges.

Rancunies d'escola, ressentiments de mascle luxuriós, picades d'amor propi, malhumors, aburriments, totes les baixes passions que durant els díes triomfals de la cantanta covaven, com caliu somort, en el fons de móltes ànimes, se van encendre com fogueral al moment de la caiguda. Els pelegrins de Bayreuth, que no sabíen perdonar a la Guden la tara d'esser italiana ni les escapades atàviques al belcantisme, de sobte van fer les paus ab els melodistes, que tampoch podíen absoldre a la fada dels ulls verds de la parcialitat per la música tudesca.   -236-   Per uns y altres havía arribat l'hora de les vindicacions artístiques. L'abonat a diari, justament aburrit del ensopiment de tant llarga temporada, també olorava ab plaer el moment d'una emoció nova que no figurava en els cartells. Al revister de teatres, embafat d'anotar perpetuament les ovacions monumentals tributades a la gran diva, li venía que ni pintat aquell cambi d'actitut del públich, que li permetría variar un xiquet la tònica de la ressenya. -¡Ha arribat l'instant! -se deyen ab fruició 'ls autors preterits y els adoradors poch correspostos. Cavallers de monocle y gran plastró, que no havíen obtingut els favors que somiaven, també posaven el coll a l'embestida. Y sobre tot les dames, les dames dels pits escotats, que de tant temps rosegaven l'humiliació de veures eclipsades per la bellesa y l'elegancia d'una dòna que semblava que tingués la privativa de les grans toaletes; d'una dòna que 'ls sostreya marits y adoradors; d'una dòna que triava les gardenies que   -237-   volía en el jardí de la joventut daurada... no van plànyer seduccions ni encisos per ajudar al desfet. Les unes feyen senyes d'aquiescencia als agressius; les altres llençaven mirades incendiaries als apocats... La Posta dels Déus era arribada.

Al últim va esclatar la tempesta de ple a ple... tant de ple a ple que fins va rebassar els límits que havía calculat la gent prudenta. Gran part dels iniciadors mateixos volíen que fos una lliçó exemplar, fins enèrgica, si convenía... però no un escàndol groller de poble. Però l'empenta era donada y no 's podía aturar. Va esser tant horríssona, tant retrunyidora, la xiulada, que va deixar aixordats els propis espectadors. Al sentir el terrabastall, la diva 's va moure convulsa per l'escena, a tall de fera acorralada per mastins. Semblava que volgués rompre a cantar y que no pogués, igual que les notes, abans de sortir, se li glacessin al coll. Després va plegar les mans, en actitut de demanar clemencia, y, pàlida, groga, afinada com si 's trobés a les portes   -238-   de la mort, cercava aire per respirar, fins que, donant dos o tres toms per les taules, va caure en rodó sense sentits. Els cantants van córrer a auxiliarla, l'orquestra va parar, y el teló va davallar majestuosament, séns que 's poguessin sentir les darreres frases del poema.

  -239-  

Ni 'ls vells més vells servaven record d'una seca tant calamitosa com la que afligía la comarca, ja de per sí prou perjudicada sempre de manca de pluges, per lo pelat que era 'l terrer. Feya condol de debò veure com les hortes y terres enclotades s'anaven tornant ermots, sense verdor, sense brosta, igual que si hagués socarrat un foch tots els conreus y plantades. Y, per lo que toca les peces de secà, vessanes alteroses y feixes de sembradura, ja 's pot comptar com estaven de resseques y axarreides.

Ab tot això, la miseria treya la grapa   -240-   per tot arreu, y, clavant l'urpa aquí y allí, no perdonava les masíes y els poblets del encontorn, ni feya mercè a la Pobla de Codolar, la vila feréstega y negra, que era 'l centre natural de la comarca punida. Gent endiastrada y de sang bullenta, els habitants d'aquell recó de món, se donaven més que may als desfets y a les disbauxes, com si estiguessin persuadits de què havía arribat l'hora de finar el món y, tant per tant, més valía gaudirse y rabejarse en la darrera estremitut. Les comarques veínes ja ho deyen prou: «¡Gent de la Pobla, gent de la forca!» Però may la dita havía ressortit tant veritat com allavores ; perquè, si eren prou desanimats y brètols sempre, ara la fam els acabava d'empènyer cap a les goles del crim. Ab la miseria cada día més extensa, sovintejaven més els furts, y ab els furts els desoris, y ab els desoris les revenges, y les malifetes y les traidoríes, y les raons sagnantes de poble a poble y les baralles armades de veí a veí.

  -241-  

Joves y vells malehíen l'hora y el punt en què 'ls havía tocat néixer en aquella terra de dimonis, que semblava condemnada a la fam. Y més d'un cop y més de cent se veya 'ls homes com alçaven els punys closos, amenaçant el cel blau, el cel serè, el cel sinistrament lluminós que 'ls rebutjava la caritat d'una gota d'aigua! Els predicadors prou sermonaven per les iglesies dient que la calamitat que 'ls afligía era un açot enviat de Déu, per aturarlos en el camí de perdició. Però ells... ¡què és cas!... en comptes d'estemordirse, s'exaltaven desesperats, renegant com mals esperits, cada cop que veyen els aljubs sense aigua, les cisternes fondes, els safreigs buits, les cequies aixutes, els rechs sèchs com un òs, y els molins parats y silenciosos.

Més tant y tant durava la seca malehida, que la gent de la Pobla, boy rebeca y feréstega com era, va començarse a sentir abatuda, aclaparada. ¡Si semblava que tots els poders del cel y de la terra y del infern junts s'haguessin conjuminat   -242-   per fer de la comarca un munt de cendres!

Les terres, recuites per un sol sense pietat, s'esberlaven aquí y allí, deixant sortir per les escletxes una cremor de fornal que inflamava l'aire ab xardoroses halenades. Surava arreu una polsina blanquinosa que anava encalcinant la negror dels edificis y la fullaraca rostida de les escasses arbredes. Y, entre la pols que tapava 'ls esperits y la xardor que abrusava 'ls cossos, semblava que la vida anés a finar per la gent, per les besties, per les plantes... Pantejant de sèt, els gossos caminaven fent esses pels camins empolsegats, ab la gola badada y la llengua caiguda de gairell. Y aquella infernal tortura, que corsecava 'ls animals, no va trigar a ferse sentir dels homes. Ja s'havíen estroncat la major part de les fonts, y, de les poques que encara rajaven, n'eixíen tant minsos rajolins, que sempre hi havía una gernació aturada davant les aixetes, y a cada punt s'armaven disputes, y, quan   -243-   no disputes, ganivetades, entre la gent que anava a omplir. ¡Allò era l'angunia de la mort! el darrer badall de tota una comarca! ¿Y per tanta miseria y tanta pena no hi hauría un remey, fos el que fos?

Desde aquell punt, l'endiastrada gent de la forca va començar a pensar que la tremenda calamitat que 'ls decandía podía mólt bé esser un càstich de Déu. -Potser sí que 'ls predicadors tindran raó, -anaven rumiant, escoparrendits, mólts dels qui adés roncaven fort y feyen més cara d'encalabrinats y cap-calents.

Y com que la força del mal, terrible pels séus efectes, terrible pel misteri ab què 's vesteix, podía més que la sang bullenta y la superbia dels homes, va venir una hora en què tothom va haver d'ajupirse davant la desolació, y de mica en mica 's van acabar els ronchs, les rebel·líes y les blasfemies.

Un día, al mitg de la plaça de la vila, per què tothom el sentís, un vellet va dir, cridant, que lo que calía era fer pregaries   -244-   públiques, si és que 's volía cercar un consol a la congoixa que 'ls matava. Y, com iluminats de sobte per les paraules del vell, els homes que l'escoltaven varen obrir bon xich els ulls a la llum de l'esperança.

-En un cas consemblant, -va seguir l'avi,- jo, de minyó, n'havía vist fer an els vells... y Déu, Nostre Senyor, se va apiadar de nosaltres y va ploure mólt y mólt... y la cullita 's va salvar, després de cinch anys d'haverse perduda.

-¡Donchs fem pregaries! -va exclamar tothom ab ardiment.

-Es que ja s'ha mirat de ferne, -va respondre 'l jay.- La parroquia major ja ha provat de treure la Majestat cinch o sis voltes... però may de Déu hi ha comparegut una ànima, ni de la vila ni del entorn. Quan sen van fer sent jo quitxalla, ademés de la vila en pes, va venir la gent de Codolar, de Masferesa, de Riuaixut; van baixar els de Collmalsagna, de Fontroja, de Pedregar, y fins de Rocamorta y de les Timbes.

  -245-  

-¡Donchs ara també hi anirem tots! tots! -cridaven homes y dònes, encoratjats per aquell raig de fe que 'ls duya una guspira de confiança a l'ànima.

-¡Que s'avisi als pobles veíns!

-Nosaltres anirem a Codolar.

-Nosaltres a Masferesa.

-Y, diumenge, a pregaries tothom.

-¡Que ningú hi manqui!

-¡Ningú! ningú!

Tal dit, tal fet. Mentres els uns corríen pels rodals escampant la veu de les pregaries, d'altres anaven a fer saber a l'iglesia 'l bon esperit del agent. El determini aviat va esser pres. El missioner caputxí, que feya 'ls sermons al setenari del Carme, s'encarregaría de la prèdica y de comandar les lletaníes. De l'iglesia major es trauría 'l Crucifix vell, la Santa Majestat, que vuit homes, rellevantse per torn, portaríen damunt de les espatlles. Per acompanyar solemnialment l'imatge, vindríen les creus y els capellans de les parroquies y sufraganies. Després de passar pels carrers de la vila, la professó   -246-   empendría 'l camí de Codolar, fins arribar al turó de les Sèt-Creus. Allí 's faría l' sermó, y aprés la gentada s'enfilaría cap a l'ermita de la Misericordia, aont se deixaría 'l Crist fins que hagués fet mercè de l'aigua tant implorada.

* * *

Desde aquell instant la comarca ja no va sossegar, sempre ab aquella caboria, sempre ab aquell neguit de fer les pregaries públiques, que havíen de ser la salvació de tothom. La gent de la forca mudava per moments de tarannà, y, mólt més supersticiosa que creyenta, va començar a imaginarse que no més calía treure la Majestat per què 'l cel se desfés en un mar d'aigua. Aixelebrats com eren per tot, fos cosa de Déu, fos cosa del dimoni, saltaven d'una deria a l'altra deria ab la mateixa furia de selvatges, ab la mateixa exaltació d'esperitats.

Boy esperant el día de les pregaries, ja passaven per la vila colles de gent cantant   -247-   a crits les lletaníes y exclamant a cada punt: -¡Aigua, Déu! ¡Aigua, Déu!,- ab uns udols de fera que feyen escruixir. Homes y dònes anaven de genollons pels carrers, picantse 'l pit ab un còdol o açotantse l'esquena ab calabrots. Per guarnir els frontis de les cases ab objectes de pietat, els veíns treyen, de dins les cambres, imatges velles de sants y santes que, penjades per les parets, convertíen els carrers en altars inacabables.

Un que hagués entrat de nou a la vila negra, no l'hauría coneguda pas. Les tavernes del arrabal, adés tant plenes de bullicia y cridoria, restaven solitaries y quietes com un reclòs de fossar. Les cases de meuques de sobre muralla, abans tant atrafagades y escandaloses, apareixíen extranyament quietes, ab les finestres tancades y barrades, com si fos Divendres Sant. En lloch del món s'oíen, com suara, les cançons obscenes que semblaven dictades a la presó o al bordell.

Quan va arribar l'hora de la professó,   -248-   esgarrifava de sentir la manera com aquella munió de gent miserable, vinguda de qui sab quins pobles y llogarets veíns, alçava un crit de plany al cel, fent prometença de no cometre més pecats si Déu s'apiadava de la comarca. Grans y xichs udolaven: -¡Aigua, Déu! ¡Aigua, Déu!- Tot lo que un día havía sigut escàndol y impietat, esdevenía desaforada contrició y viu penediment. No n'hi havía prou d'anar a les lletaníes ab devociò: calía presentarshi fent estremituts de la més esbogerrada penitencia. La major part dels assistents feyen feredat de mirar, pels horrorosos enginys de suplici ab què s'havíen guarnit el cos. Quasi tots anaven ab els peus descalços y ab les cames vestides d'esbarzers. Mólts arrossegaven pesantes cadenes, o duyen els brassos extesos, ab una pedraça a cada mà. D'altres portaven al coll dos cabirons clavats de través, a tall de creu feixuga que 'ls macava les espatlles. Fins n'hi havía que, nus de mitg cos per munt, duyen, ab cordes d'espart lligats a la cintura,   -249-   uns troços de roch que, al arrossegar per terra, a cada sotregada torturaven les carns del penitent. Talment semblava que 'l terror y la fam havíen trasvalsat el judici d'aquella gentada enfollida y clamorosa. Y és que, estemordits per la miseria, imprimíen a la devoció la mateixa feresa, la mateixa mala sang ab que suara 's destroçaven ells ab ells. Davant d'una penitencia enfurismada com la d'aquells homes rebechs y enverinats, no se sabía si pendre 'ls penitents per màrtirs de la fe cristiana o per lladres de camí-ral.

Així que pels carrers de la vila 's va posar en moviment la professó, d'aquelles ànimes grolleres es va aixecar un clam de -¡Misericordia!- que, per lo ferotge y estrident, lo mateix podía ser una blasfemia que una invocació.

Davant de tot, a tall de capitost, anava 'l missioner, un caputxí jove, més sèch y escardalench que un anacoreta, ple de nusos d'òssos com un feix de sarments vells, ullerós y pàlit igual que la   -250-   mort. Ab el braç dret estirat, enlairava una creu a guisa de senyera, com si ab ella volgués conduir a les victories celestials, passant pel calvari redemptor, an aquell estol d'orats furiosos. Després, afilerats de quatre en quatre, veníen els penitents, aclaparats, sagnants, adolorits pels aparells de torment ab què castigaven la maldat de les propies culpes. Y per entre 'l drinch que feyen les cadenes tot arrossegantse, y el xàfech dels açots ab què 'ls uns se punían, y el soroll de les pedres que remolcaven uns altres, sobreixíen ays de dolor arrencats per les tortures. Darrera seguíen les parroquies ab les creus, y les confraríes ab les banderes. Després venía la Santa Majestat, llorda esculptura de les centuries velles, vestida de barbres ropatges y coberta de matuceres joyes per la pietat ferrenya de les antigues generacions. Y al capdavall de tot, estalonant els portants del Crucifix, com l'impedimenta d'un exèrcit, marxaven els vells, les dònes, les criatures, tota la gentada feble   -251-   dels pobles veíns, formant una cúa sense terme.

L'informe comitiva prou volía avançar pels estrets carrers de les Pobles; però ab prou feines podía moures marxant al pas y a batzegades. ¡Era tant espessa, la multitut! ¡Pesaven tant, les cadenes! ¡Costaven tant d'arrossegar, les pedres! ¡Era tant feixuga, l'imatge del Crucifix!

Vulgues no vulgues, la professó havía d'aturarse de tant en tant; y allavores un clergue entonava una posada dels goigs de la pluja, en mitg del silenci de tothom.

	Sèt tenía 'l poble jueu
	anant pel desert un día,
	quan Moisès, clamant a Déu,
	la dura roca fería,
	fins que l'aigua regalada
	a raig fet hagué brollat.

Y la multitut, a la una, responía:

	Per la terra assedegada
	deunos aigua, Majestat!

  -252-  

Quan la professó va ser a empendre la costa de Codolar, pedregosa y aspra com un camí de bruixes, allavores sí que la marxa 's va fer més y més dificultosa. Les creus, els rochs, les cadenes, havíen doblat el pes, y, de tant afadigats, els portants del Crist havíen de rellevarse a cada punt. Semblava que la monstrosa comitiva, temerosa y avergonyida, no gosés a desfilar per aquells indrets fatídichs, poblats d'horroroses llegendes y de fantasmes sagnants. Cada roca, cada pedra, cada sot, portava escrita ab taques de sang l'historia infernal d'un crim. Aquí un robo a mà armada; allí un homicidi; més amunt una violació...

* * *

Fins al cap d'hores no 's va arribar a les Sèt-Creus. En sent al sinistre paratge, famós en tot el país pels sèt assassinats que s'hi havíen comesos, la gentada 's va aturar; y, mentres els portants ajeyen   -253-   el Crist sobre una marjada, el frare 's persignava ab lentitut y començava 'l sermó:

-¡Gent de la forca, de genolls tots y acoteu el cap a terra!- La multitut va obeir, esporuguida. -Aixís, aixís és com vos vull veure sempre: ben humils y compungits. Quan és any d'abundor y día de gracia, tot és plantar cara al cel y renegar de la seva providencia; quan és día de fam, de sèt, d'adversitat, com avuy, veniu, tot sumisos y penedits, a reconèixer l'omnipotencia divina. Allavors, ¿què més voleu? ¿Quin favor podeu demanar més gran que 'l d'ara? Si estessiu en l'abundor, estaríeu en el pecat: esteu en la miseria, y ja comenceu a cercar el camí de salvació. Donchs ¿què hem de fer sinó alegrarnos y gaudirnos, y entonar un himne d'alabança al Infinit, perquè ab son càstich terrible us condueix a la gracia? Per vosaltres no més hi hà Déu quan hi hà fam: donchs benehim la fam, que obra 'l miracle de tornarvos a Déu. Ab el Déu misericordiós, ple de bondat y   -254-   de tendreses, no hi voleu pas saber res: donchs havèuvosles ab el Déu de les justicies eternes. Mireu... l'hora del escarment ja és arribada; y el Jutge diví, mólt més sever y poderós que 'ls de la terra, vos asseca 'ls camps, vos asseca 'ls horts y us abrusa ab una xardor que sembla precursora de les cremors que us esperen a l'infern. Perquè... entengueuho bé... aquests flagells d'aquí, terribles y tot com vos els imagineu, gairebé res signifiquen. Ara són els castichs de la terra, transitoris y mudables, com tot és mudable y transitori en aquest món, però, mentrestant, se us preparen aquells que no muden ni s'acaben may. Després d'una mort desesperada vindrà 'l judici sever, y, després del judici, tota una eternitat de dolor infinit!

La multitut sanglotava, desfeta en llàgrimes y clams.

-Més... ¡escolteu! -va rependre 'l frare, com instantaniament commogut per la consternació de la gent. -¿Voleu que   -255-   demani al Tot-poderós que pari per un moment les vergaçades de la seva ira, mentres vosaltres vos penediu de tot cor y fèu prometença de descobrir publicament vostres maldats?...

-¡Sí, pare! sí! -va bramular la gentada.

-Però abans m'heu de prometre que 'l penediment serà per sempre.

-¡Per sempre, pare! per sempre! -cridaven els penitents, tot cargolantse, sagnosos y adolorits per les nafres que 'ls feyen els suplicis.

-Sent aixís, comenceu per confessar en veu ben alta les vostres iniquitats. ¿No sóu, per ventura, els esclaus de la culpa? ¿No sóu els fills del vici y els engendradors del pecat?

-¡Sí! sí!

-Donchs giteu per aquestes boques d'impuresa la confessió de tots els crims y totes les perversitats que us pudreixen les entranyes. Aquí, sota aquest cel blau, obra de Déu; aquí, postrats davant la sagrada Majestat, digueu al Senyor Jesucrist   -256-   Nostre que sóu uns matadors y assassins.

Y les turbes responíen: -¡Som matadors y assassins!

-Y lladres de camí-ral.

-¡Y lladres de camí-ral!

-Y gossos folls de luxuria.

-¡Y gossos folls de luxuria!

-Y heretges y renegats.

-¡Y heretges y renegats!...

Aquell frare, descarnat y pàlit com un espectre, semblava que sentía un goig suprem fulminant execracions sobre execracions, escupint dicteris y més dicteris a la cara d'aquella gent de malehida nissaga. Ara que tenía 'ls perversos sota 'l peu, esfereits per la fam d'avuy y per l'infern de demà, se fruía esclafantlos el cap ab tot el pes de les divines ires.

Però de sobte, tot de sobte, quan més enutjat se mostrava 'l missioner fuetejant ab improperis terribles les multituts... mólts dels que alçaven el cap al cel bescantant les propies culpes, varen   -257-   veure com apareixía per l'espay una clapa blanca, allà, enllà, per la banda de lleveig...

-¡Mireu! mireu!... ¡Això sembla aigua! -van exclamar els primers que s'havíen adonat de l'aparició.

-¡Això és aigua!... ¡Sí que és aigua! -anava repetint la gent, cada cop més distreta de la prèdica del frare y cada cop més absorta en la contemplació d'aquell cel, que semblava fer senyals de compassió.

Entretant, la taca esponjosa, com d'escuma, s'anava inflant, inflant, per l'horitzó. En breus instants, la taca blanca va esdevenir núvol gris, y el núvol gris va transformarse en tapall negre que va endolar el cel de cap a cap. Un llampech va esquinçar l'espay ab lluissors instantanies, y al moment va esclatar un tro esgarrifós. Y varen començar a caure gotes, unes gotes grosses, al principi clares y després espesses, que, rebotent sobre la pols del terrer, alçaven fumerols de polsaguera.

  -258-  

-¡Miracle s'és fet! -cridava la multitut, boja d'alegría. -¡Miracle! ¡Miracle de Déu!

La pluja s'espessía per instants, y, al compàs de l'aigua rabenta, creixía la bullicia de la gent, y tothom cercava refugi vora 'ls marges. La munió 's desfeya... s'engrunava... Dònes y criatures corríen, d'ací d'allà, augmentant la confusió... Els penitents, açotats pel xàfech d'aigua que 'ls feya coure les carns sagnoses, demanaven roba per cobrirse y no aguantar la pluja de ple a ple. A fi de taparse 'l cos, els homes es deslligaven les cordes y es desfeyen dels esbarzers que 'ls esgarrinxaven, que 'ls feríen, y, un cop lliures de la tortura, exhalaven respirs de satisfacció. Varen començar a desfilarne mólts... d'altres varen seguir... després va ser una corrúa de gent que s'entornava cap avall...

Dret, com un centinella al costat del Crist, el missioner contemplava ab ulls irats la covarda deserció, fins que, no   -259-   poguentse aguantar més, va apostrofar els fugitius ab veu amenaçadora:

-¿Aont aneu, desanimats? ¿No veyeu que 'l Crist es mulla? ¡Brètols, més que brètols! ¡No fugiu! ¡En nom de Déu vos ho mano! gent de la forca, no abandoneu la Majestat!

Però ells, res, res: dret avall sempre, igual que 'l dimoni 'ls embestís... avall, sempre avall, cap a la vila, empaitats per l'aigua, que semblava córrer darrera d'ells com si 'ls volgués assolir.

-¡Ara va fort! ¡Ara va bé! -xisclava ab goig la multitut, davallant furienta per entremitg de la sobtada fosca, que la resplendor sinistra dels llampechs iluminava de tant en tant.

Y, ara cayent, ara aixecantse, baixava tota la munió com una riuada de carn humana, rodolant a les palpentes, escampantse y esmunyintse pels torrents y viaranys.

Els primers que varen arribar a la vila, ja negra nit, varen trobar tancades les cases del arrabal. Tothom va començar   -260-   a trucar als hostals y a les tavernes: -¡Obriu, que volem xopluch!

Al cap d'un moment les portes s'obríen, els carrers es poblaven de gernació, pels balcons y finestres sortíen llums... La major part dels homes es ficava a les tavernes demanant que s'encengués foch per aixugarse la mullena de les robes. Altres es deixaven anar de colzes damunt les taules, demanant vianda y beure. -¿Què teniu? ¡Porteu vi! ¡Vi! ¡Vi! ¡Vinga vi!... Tot era tal·lara y bullici... y, al compàs de la pluja, que anava cayent a dojo, s'alçaven canturies per tot arreu... ¡Quina vetlla de gatzara y de platxeria!

Ja era més de mitja nit... y encara se sentía 'l soroll dels daus per les tavernes, y els truchs y envits dels jugadors de cartes, y les riallades y els renechs dels borratxons... Les meuques de sobre muralla passaven y traspassaven, mitg núes, per darrera les finestres, senyalant l'ombra del cos a travers de la cortina... Les guitarres brunzíen sense parar, y,   -261-   per entre 'l baf de la disbauxa, suraven retalls de cobles desvergonyides:

	Bevem y riguemhi,
	que plou a desdî:
	cada gota d'aigua
	val un got de vi!

Mentrestant, allà dalt, al turó de les Sèt-Creus, el Crucifix es mullava, voltat de fosca y de solitut.