Visor de obras.

L'hereu Noradell ha tornat de Madrit. Las cartas alarmants de sa esposa y de 'n Francesch l'han determinat á deixar la capital.

Ha desocupat lo pis, venuts sos mobles, cotxe, cavalls, donant comiat al cuyner, criats y lacayos, fugint d'aquella terra malehida.

Ha posat en venda las heretats d'Espolla y Rabós, ja hipotecadas, hipotecant també lo mas Noradell y la casa de Figueras.

*  *  *

Sols la Teresa coneix la trista situació del patrimoni; en Marsal no li amaga res. La Mercé   —143→   ho ignora encara; en quan á D.ª Catarina, ¡pobre senyora! ¡quin trastorn tindria si ho sabés! ben segur li portaria la mort; 's fará tot lo possible perqué no ho sápiga... ¡si es més del altre món que d'aquest! tot lo dia s'encomana á Deu.

La Teresa portava sola 'l pés de la desgracia... ¡que forta es la dona! oh sí, resisteix mes que nosaltres á las penas morals y físicas; pera reanimarnos troba paraulas de coratge y de consol. ¡Pobre Teresa! quina pena ressentia al veurer son marit capficat, trist, desesperantse, d'haver fet malbé, per sa culpa, eix hermós patrimoni realsat ab tant afany pels seus passats, que son pare al morir li havia transmés sens un deute!

-No 't desesperis, ¡marit meu! li deya, los ulls negats de llágrimas, viurém aquí ab estricte economía, en la casa payral hont han viscut los teus avis. Deixarás per sempre la política; viurás rodejat de ta esposa, de ta mare, de ta filla que tant t'estiman, en mitj dels teus travalladors, de las feynas del camp, de 'n Francesch, de 'n Joan; aquí trobarás lo ben estar, la pau del cor, la tranquilitat de ton esperit. Recorre á eixos amichs téus á quí ets fet tants favors; no poden deixar de tornarte lo que 'ls hi has prestat ab tant desinterés. Vendrém los masos d'Espolla y de Rabós; pagarém los deutes, y ab l'ajuda de Deu, 'ns resterá lliure lo patrimoni de Masarách y lo casal de tos pares.

-¡Teresa meva! ¡ets un ángel!... ¡Oh! sí, tas dolsas paraulas me reaniman y m'encoratjan!... ¡Quant culpable he sigut!... ¡Oh! nó... ¡may   —144→   més política! Aquí, al costat vostre es la vida, la ditxa!... y la apretá contra son cor. ¡Qué cegat estava!... Mes, digasme ¿cóm podrém pagar los interessos als nostres acreedors si 'ns falta lo principal reddit, lo ví, je que dels altres productes no 's fá cap diner?... ¡Ah! homes del gobern, que n'heu fet de mal á nostre Empordá agrícola ab vostres tractats de comers! Los grans son á donar; lo bestiar no troba compradors... y donchs ¿cóm ho hem de fer?

*  *  *

En Marsal tenia rahó. No era sols ell que 's planyia; tots los propietaris del Empordá 's trobavan en lo mateix cas; endeutats fins al coll, no fent cap dinar de res, pagant ab dificultat las contribucions del gobern que com més miseria més creixen. També quan en Marsal pregá als seus amichs que li tornessen las cantitats prestadas per ell, no pogué arrancar un quarto de ningú, pagantlo ab bonas paraulas, contant llástimas.

*  *  *

La familia Noradell, sia per los disbarats de 'n Marsal á Madrit, agravats per la filoxera y la crisis agrícola que atravessava 'l pais, 's trobava prou apurada.

Los masos d'Espolla y de Rabós que valian vint mil duros cada hú, havian disminuhit de   —145→   més de la mitat de llur valor; un y altre eran hipotecats per vuit mil duros, 'ls dos setze mil. La masada de Masarách, coneguda per más Noradell, ab sa horta y casal, y la casa de Figueras, que podian valer tot junt qüaranta mil duros, eran hipotecats per vint mil.

Aixís com los demés masos, mortas las vinyas, no donavan cap producte, lo más de Masarách ab sos olivars, terras de conréu y uzerdars, podia encara anar; mes tot lo réddit se fonia pera pagar contribucions é interessos.

Dels censos, censals y parts de fruyt, no 's cobrava res.

Després de posada la situació del patrimoni en clar, trobá, en Marsal, qu'era poch lo que 'ls hi quedava pera viurer; mes ab estalvi y travall podria lligar 'ls dos caps; vindrian temps mellors; los grans y bestiar aumentarian de preu; las vinyas, las del plá que li donavan encara algun rahim, las reconstituhiria ab ceps americáns, ne faria una ayrola en la horta, y ajudant Déu, podria encara deixar á sa filla Mercé un pubillatge no despreciable pels hereus del Empordá.

La Teresa, després de reflexionar; preferí enterar sa filla de lo que passava; deixantli ignorar l'orígen dels deutes, li feu entendrer qu'eran molts, que la renda havia disminuhit y que calia estalviar.

Molt ben fet la Teresa de dirli: los pares poden amagar l'estat del patrimoni als seus fills quan aquest está en alsa; mes quan está de baixa,   —146→   no ho deuhen ignorar pera reduhir llurs gastos y estalviar en comú tot lo que 's pot.

Tots los somnis daurats de la Mercé se desvaneixeren devant tant crudel realitat; més, al veurer la fonda tristesa de sos pares, 's posa sobre sí, redoblant de carinyo y d'estimació per ells.

Quan veya son pare capficat, neguitós, li deya somrihent:

-Papá, no estigui trist, no s'espanti: ja veurá quin hereu més rich se casará ab mí.

-¡Ay, filla! han passat los temps dels casaments enamorats! avuy lo diner ho fá tot; 's fan capítols y se 'n discuteixen las cláusulas punt per punt: ¡l'amor y lo desinterés hi fan trista figura!

*  *  *

En Francesch, al considerar la situació precaria de la familia dels seus benefactors, plé de delicadesa, volgué separarse d'ella, áduch que ressentís una satisfacció interior, egoista, que no 's podia explicar, més que 's comprén per l'amor naixent que li inspirava la Mercé. Hauria volgut veurerla pobre com ell. ¡Oh! allavors sí que pot ser s'hauria atrevit á estimarla ab alguna esperansa, á oferirli lo seu amor tant recatat dins son cor com objecte sagrat d'adoració!

¡Pobre Francesch! ¡era ben á planyer! May sisquiera en sas miradas havia donat á coneixer á la Mercé lo seu amor.

  —147→  

Somés, servial, atent, midava la distancia que 'l separava de la pubïlla Noradell.

Com podia endevinar aquella senyoreta, tant altiva encara que bondadosa, que hagués inspirat tant gran amor á un pobre dependent de la casa, orfe, sense posició, sens pervenir, tinguent solament per única riquesa un cor noble, plé de sentiments exquisits.

*  *  *

Al proposar á 'n Marsal son intent:

-Nó, Francesch, nó; de cap manera vuy que 't separis de nosaltres; te necessito ara més que may; travallarém junts á realsar la meva casa; farém front á l'adversitat. Ets jove, Francesch, intel-ligent é instruhit; necessitas ferte la posició que no tens y que, en nostra desgracia no 't puch oferir; si per ton bé creus convenient separarte de nosaltres, seria pera mí un cárrech de conciencia oposarmhi; á pesar del afecte que 't tením, la teva ditxa val més qu'ell; nostres bons recorts y agrahiment te seguirán per tot hont vagis; y si Déu vol que lluheixin dias mellors pera nosaltres, recordat que assí trobarás sempre un amich que 't reberá de cor... y li allargá la má.

En Francesch conmogut li apretá ab efusió.

-¡Nó, Don Marsal, nó!... ¡jo, separarme de vostés!... ¡may! L'afecte que tenen pera mí jo l' tinch pera vostés! considero eixa casa com la meva; disposi de mí, y crégui me trobaré molt   —148→   ditxós de poguerlos servir, contribuhint, ab ma bona voluntat, per lo que valga.

-Gracias, Francesch; t'ho agraheixo en nom meu y de ma familia.

Desde aquell dia, la Teresa y la Mercé, enteradas de la conversa tingudas ab en Marsal, demostráren á 'n Francesch llur agrahiment, aumentant per ell llurs carinyosas atencions.

*  *  *

Los pobres de Masarách no se ressentian pas del cambi de posició de llurs benefactors de casa Noradell; si bé, las cantitats donadas en almoyna no eran lo que avans; mes los malalts necessitosos eran sempre socorreguts

Prescindint d'aqueixas almoynas, la caritat en lo casal se feya 'l divendres de cada setmana. Com la miseria creixia cada dia, la corrúa de pobres que s'apilotava al pati de la casa era prou nombrosa.

Desde que D.ª Catarina s'havia fet tant vella, la Mercé era la encarregada de fer la caritat. A las nou del matí, baixava al peu de la escala, portant una devantalada de moneda de coure; feya arrenglerar tots 'ls pobres, donas, vells, criaturas d'un costat del pati, y de un á un, al passar devant d'ella, 'ls hi donava una pessa de moneda.

Eixas caritats son una costúm en lo Empordá, y crech també en tota nostra benvolguda terra catalana, que data de temps inmemorial y que 's   —149→   conserva encara en las casas ricas de pobles, de pagés y de ciutat. Eixa bona obra no 's delega may al servey; la senyora principal de la casa es sempre la que fá la almoyna.

*  *  *

Un dia, la Margarida que venia de missa matinal, portá á la Teresa un recado de Mossen Esteva que en una casa de jornalers, á mitja horeta del casal, hi havia una familia que passava necessitat. No poguent ella anarhi, digué á sa filla, donantli una petita cantitat de moneda: ves, tú mateixa; fes 't acompanyar per en Francesch, ja que ton pare es á Figueras.

La Mercé prengué son parasol, 's posá un barret de palla ab vel vert, vestit curt, un bastonet á la má; lleugera, tota contenta, entrá en lo despaig de 'n Francesch.

-Francesch ¿me vol acompanyar?

-Ab molt gust, senyoreta; estich á las sevas ordes.

*  *  *

Era l'endemá de Sant Pere de Juny. Tota la matinada havia plogut; alguns núvols, impel-lits per un ventijol fresquet, descubrian á claps un cel blau per hont s'obrian pás los raigs d'un sol hermós. Dels blats, uzerdars, de tot l'herbám dels camps s'exhalava una flayra humida, suáu, aromatisada per la flor d'espinadella   —150→   y de sarsaparrella que vorejan las bardissas marjeneras. Las fullas dels arbres y garrollas degotan encara; las gotas irisadas pel sol semblan brillants y rubís. Los rossinyols se responen uns ab altres fentse á qui refilará mellor, mentres las aurenetas volan com fletxas arrán dels camps florits de vermell y rosa del trébol y trapadella.

*  *  *

En Francesch y la Mercé 's dirigiren envers la casa que habitava aquella familia necessitada.

Atravessáren la riera, seguint un rato l'arbreda, trencáren, emprenguent un caminet vorejat d'etzavaras, á fullas dentadas, enormes, de luxuriant vegetació; puig se 'n veyan de floridas, ab llur canó esvelt y enlayrat que 's termina per pedículs lleugers, elegants, casi horisontals que portan flors com campanetas; de lluny sembla un colossal canalobre; flors efímeras que aviat se mustigan. Com totas las liliáceas, lo florir la etzavara es la seva mort. Ha estat molts anys pera desenrotllarse; sas enormes fullas carnosas, dentadas d'espinas punxagudas, rodejan y protejeixen lo terrible punyal del centre, que lentament se va obrint pera donar pás al colossal espárrech, 'l qual creix fins á tres y quatre metres; allavors floreix, grana, y flor y planta se corsecan; llur missió ja es acabada: ans de morir ha esparramat la grana per la bardissa; l'any vinent ne sortirá un' ayrola... la naturalesa 's riu de la mort.

  —151→  

Tot camí fent, parlavan de l'anyada, de la hermosura dels blats qu'estavan en plena sega, de las floretas dels camps que 's veyan per tot arréu.

-¿Li agradan las flors? Francesch.

-¡Si m'agradan!... son las mevas amigas, las mevas confidentas.

-¿Qué 'ls hi confia?

-Que son hermosíssimas, que estich enamorat d'ellas.

-¿Qué li responen?

-Rés... sols com encara que hermosas son bonas y compassivas, me regalan per recompensa, una aroma més exquisita de llur fragancia, y aixó 'm satisfá.

*  *  *

La Mercé tota pensativa anava cullint blauets, y ensenyant un blauet á 'n Francesch:

-Veu, en lo jardí tením flors per cert molt bonicas; més aquesta val més que totas: miris sas petals ¡que finas! ¡que ben retalladas, ab sas etaminas erissadas! cap té un blau tan pur. Es tant comuna que no 'n fem cas; més si fos rara, seria inapreciable... y tot parlant ne feya un pom barrejat ab rosellas y espigas que 's posá al barret de palla, y un altre ramet que doná á 'n Francesch:

-Tingui... en recompensa del cuydado que ha tingut de ma tórtora... encara que no ho mereix gayre.

  —152→  

-¿Per qué? Mercé.

-Perque desde qu'he tornat de Figueras sembla que s'estima més á vosté qu' á mí.

-N'ho cregui: vosté es sempre l'estimada.

-Qu'ha fet pera tenirla tan amanyaguida?... tant esquerpa qu'era avans per vosté!... Miris que 'n tindré gelosía.

-N'ho sé... capritxo de tórtora.

Després d'una pausa, la Mercé, recordantse del generós procediment de 'n Francesch en la conversa que havia tingut ab son pare, li digué:

-Francesch, ja qu'es vosté tant bon amich nostre, m'atreveixo á demanarli un favor.

-Disposi de mí, Mercé, en tot lo que puga servirla.

-Nó, no se 'n pot dir, si vosté vol, un favor: es casi una confidencia...

En Francesch 's torná roig, y son cor comensá á glatir més que del compte.

Donchs, bé. ¿Vosté coneix la familia Maresch que viu á Castelló?

-Particularment, no senyora; més sé qu'es una familia vinguda de poch de la illa de Cuba, molt acaudalada, haguent fet segons dihuen, en aquella terra, una gran fortuna. Se compón del pare, la mare y de un fill, jove de uns 25 anys.

-¿Vosté coneix aquest jove?

-Nó, senyora.

-Donchs, Francesch, fassi sa coneixensa y díguim que 'n pensa. Est jove fou pera mí molt obsequiós, l'hivern passat, en lo ball del cassino,   —153→   al qual assistí jo per primera vegada. Cada vegada que 'ns veya á Figueras, ab la mamá, al sortir de missa ó á passeig, 'ns venia á saludar... no m' desagrada; més, ans de sentir per ell simpatía, voldria coneixel un xich més.

En Francesch, pálit, conmogut, li digué:

-Está molt bé; cumpliré l'encárrech.

-¡Sí!... li quedaré agrahida.

*  *  *

No hi ha dubte que la Mercé ni suspita tenia del sentiment que havia inspirat á 'n Francesch, y no deixa d'esser singular: la dona es tant perspicás en tot lo que atany lo cor humá, majorment quant aqueix cor glateix per ella! Més, en aixó, s'ha de considerar lo carácter reservat y respectuós de 'n Francesch, sa humilitat, sa timidés, sa pobresa, la distancia que lo separava de la pubilla Noradell. Ell, deixarli coneixer lo seu amor!... ¡jamay! Se considerava felís d'estimarla; tenia tancada sa imatge dins son cor, l'adorava en cult fervorós, murmurant, en sas pregarias, y confonent lo nom de sa Mercé ab lo nom de la Verge. Aixó 'l satisfeya: lo seu amor era massa pur, massa místich, pera exposarlo á un desengany que ben cert li causaria gran desespero. L'amistat, la simpatía, lo bon afecte que li tenia la Mercé, lo contentavan.

*  *  *

  —154→  

Arribáren á la casa, y després de feta la almoyna s' entornaren, seguint lo mateix camí.

En Francesch era trist, pensatiu, responent á penas á las preguntas de la Mercé, quina, atribuhint sa tristesa al quadro de pobresa d'aquella familia desgraciada que acabavan de socorrer, li digué:

-Ha vist, Francesch, quanta miséria?... ¡pobre gent! ¡son ben á planyer!... lo que 'm dol es de no poguerlos aliviar com jo voldria.

-Mercé, vosté es un ángel de caritat.

-No tant, Francesch: faig lo bé, primer perqué es la obligació de tot bon cristiá, y en segon lloch perqué la caritat porta la ditxa. Ja veu que, al ferla, s'hi barreja un petit sentiment d'egoisme, y que de cap manera puch esser un angel.

-Pera mí lo es, Mercé, y desitjo de tot cor que sas bonas obras la fassin ditxosa com 's mereix.

Ho digué conmogut, ab un tó singular, baixant los ulls, molt pálit... ¡qué depressa bategava son cor!

La Mercé se 'l mirá, de eixa mirada escrutadora com si volgués llegir lo seu pensament íntim. Es ben cert que si no hagués sigut absorvida per lo recort del jove Maresch, la emoció de 'n Francesch li hauría potser fet endevinar lo secret que aquest volia tenir tant recatat. No   —155→   obstant sa turbació no li passa desapercebuda; mes hem de creurer que l'atribuhí al seu bon afecte y exquisita sensibilitat. ja que li respongué:

-Gracias, Francesch, per l'interés y estimació que 'ns té; cregui que tant jo com mos pares, li desitjém lo mateix.

*  *  *

A poca distancia ans d'arribar al casal, vegéren una tartana parada devant lo portal reixat de la horta, y un senyor foraster que enrahonava ab en Marsal. En Francesch al passar los saludá, entrá al mas pera donar ordes á 'n Rafel, lo masober.

La Mercé doná una volta per no esser vista, pujá á casa seva per la porteta del jardí.

Al entrar á la sala, trobá sa mare, un brodat entre mans, seguda al costat de la seva sogra que feya mitja. Després de contar sa visita caritativa, pintant la pobresa y necessitat d'aquella familia que venia de socorrer; vegent sa mare trista y callada, s'assentá en cadira baixa, prengué lo coixí de fer puntas que apoyá devant d'ella sobre lo respatller d'una cadireta, y, ab sos dits, aparellá los boixets, plantant agullas, continuant unas hermosas puntas que destinava á unas tovallas del altar de Sant Joseph, de la iglesieta de Masarách.

  —156→  

L'hereu Noradell era sempre diputat, encara que estava ben resolt á no tornar mes á Madrit. No s'atrevía á presentar sa dimissió per lo dir de la gent, y molt més per no despertar sospitas sobre la trista situació del seu patrimoni.

Rebía cartas dels capitosos del partit moderat incitantlo á venir ocupar son lloch á las Corts, sobretot per la votació de qüestions importants al partit.

Altres mals de cap tenia lo diputat empordanés.

Los seus acreedors, al veurer l'estat fatal de las vinyas del patrimoni Noradell que representavan la garantida hipotecaria de las cantitats prestadas, demanavan la devolució de llur capital.

Si bé los masos d'Espolla y de Rabós eran posats en venda, no 's presentava cap comprador; ¡que 's cas de presentarse! qui confia sos capitals á la terra abuy dia aixafada per los tributs onerosos que pesan sobre d'ella. La terra, per nostres economistas de Madrit es la vaca de llet que 'ls ha d'alimentar; ¡be 'ls estiran y expremeixen aquellas llanguidas mamellas!...   —157→   pero, ¡desgraciats! no vehuen que lo dia que no ragin será lo dia de finis Hispaniae; més, poch se 'ls ne dona; podrán dir: ¡després de nosaltres vinga lo Diluvi!...

En Marsal se veya amenassat de judicis executius; y si s'hi ficava lo Tribunal no n'hi hauría prou pera cubrir los deutes, ab risch de veures la heretat de Masarách molt compromesa.

Eixa situació li donava fonda pena, puig que veya lo dificultós de sortir d'aquest apuro.

*  *  *

Tota la familia estava entristida. La Teresa y la Mercé demanavan ab fervor á la Verge Santíssima que no 'ls desamparés.

Sols D.ª Catarina conservava son carácter de sempre, ben humorada, é indiferenta, puig que res sabía, res li havian dit per no entristir los pochs anys de vida que li restavan á passar en aquest món.

En Joan, la Margarida, los masobers, no deixavan de veurer la tristesa de llurs amos per las penas degudas al estat aflictiu de la casa; tots ne tenian gran sentiment.

*  *  *

L'hereu Noradell que 's veya apretat per acreedors impacients, atormentat per llurs exigencias y amenassas, li semblá que si en lloch   —158→   de tenir tants gossos de presa, ne tingués solament un, encara que li costés un sacrifici, viuría ab més tranquilitat; puig lo que ofenia sa dignitat y l'incomodava més, era de raurer ab gent de mala educació y de maneras grosseras. Pensá donchs á unificar sos deutes, es á dir, encargarlos á una sola má.

Fins ara havia poch ó molt pagat los interessos, puig que lo poch vi que feya 's pagava á bon preu; pero tremolava al pensar que d'aquí prop, potser l'any vinent, li sería impossible cumplir ab los seus acreedors.

Si encara lo bestiar, l'oli, los grans se venessen bé; mes no era pas lo cas: l'oli qu'avans los tractats de comers 's venia á onze y dotze pessetas mallal, ara 's venia á set y vuyt pessetas; lo blat de vint y dos pessetas ha baixat á catorze. En Rafel, lo masober tenia un floreig de xays ben grassos que en altre temps haurian valgut vint y dos pessetas, y avuy tot lo més si 'n trauria tretze de cada hú; y encara no tenian comprador. Lo mateix succehía ab lo bestiar boví gras, etc. Aquest era 'l resultat de la terrible crisis agrícola que afecta lo país, crisis suscitada per los tractats de comers. Los productes de la terra no podían lluytar ab los de nacions més ricas y poderosas que la nostra.

*  *  *

Lo diputat empordanés amagava sa vergonyosa posició tant com podía; no volia perdre   —159→   lo seu prestigi ab sos electors, y sobretot ab sos amichs polítichs de Madrit qui lo consideravan sempre com lo eloqüent y fastuós diputat catalá.

¡Que n'es de fondo lo seu contagi madrileny! ¡com s'ha insinuat en sas venas! Ni la presencia de sa familia atribulada, ni lo recort dels consells tant sabis del seu pare en son llit de mort, ni la vista de sa llar, de sa terra catalana, ni las causas amargas de sa ruina, li fan oblidar sa vida política! A pesar de tantas desgracias, encara hi pensa!

Feya esforsos de flaquesa per no deixar coneixer la trista posició en que 's trobava. Mes á Figueras y sa comarca aviat tot se sab. N'era dels Noradells com de molts propietaris del Empordá de anomenada, tronats; se senyalavan ab lo dit.

*  *  *

Los acreedors y usurers, com llops famolenchs, esperavan tirarse aviat sobre llur víctima, comprant per quatre lo que valia vuyt y ferhi llur negoci de sempre.

*  *  *

Lo senyor foraster ab qui enrahonava en Marsal, al passar la Mercé, era un d'aquells usurers que venia á proposarli la compra de las heretats de Rabós y d'Espolla per menos del valor dels crédits que pesavan sobre d'ellas.

*  *  *

  —160→  

Quan lo patrimoni del propietari comensa á trontollar, socavat qu'es pels deutes; quan ha firmat lo primer debitori y ab aquest d'altres; quan comensa á ésser prés de las angústias de la lluyta per la existencia, de las congoixas del negre pervenir, allavors se veuhen arribar de totas parts los tiburons que 's tiran sobre llur desgraciada víctima ja mitj ofegada, estiragonsant y disputantse sos membres; prestamistas, usurers, capitalistas sense conciencia, tots hi volen part, tots van per acabarlo d'escanyar.

*  *  *

En lo temps que vivím, mentres durin los fatals tractats de comers fets per nostres gobernants de Madrit, la crisis industtial y agrícola se fará cada dia més aguda.

Lo propietari té d'acudir á sas obligacions, y com son patrimoni no li dona prou, deu forsosament enmanllevar, esperant un any mellor que no ve may ni pot venir; comensa á pagar crescuts interessos que fan com la bola de neu; venen malas anyadas, la filoxera, lo desprestigi dels fruyts de la terra, l'abaratura del bestiar... quan se desperta ja no hi es á temps, contempla ab horror lo pervenir, se li presenta lo fantasma esglayador de sa ruina... l'home   —161→   religiós que te fé sab resignarse no desesperant de la Providencia; l'home que no té creencias se desespera, se torna boig y se clava un tiro.

*  *  *

La pau, la tranquilitat de la familia Noradell, de aquella familia de bé, tan caritativa, tan estimada de la gent de la comarca, tan honrada, tan ben vista en lo Empordá, se veya atribulada, de algun temps en aquesta part, per tristesas y sobressalts.

En Marsal portava una vida retirada; no sortía gayre; anava á Figueras, quan no 'n podia prescindir, pera no exposarse á topar ab acreedors.

En Francesch era l'home sempre disposat pera servir la familia, ajudarla, fer diligencias necessarias, pagar interessos, demanar espera, lo que repugnava á la dignitat d'en Marsal qui menyspreuhava la cobdicia d'aquells homes que negocian ab lo diner.

En Francesch cumplí l'encárrech que li havia donat la Mercé. Aná á Castelló per informarse de la familia Maresch.

*  *  *

  —162→  

Lo senyor Pau Maresch era fill del poblet marítim del Estartit que 's troba al extrém de la serra de Mont-Grís, al peu dels colossals grahóns anomenats d'Anibal. En los temps remots eixos grahóns se prolongavan dins mar formant un cap que, ab lo cap de Creus, enclohía l'extensa badía de Rosas y abrigava la platja del Estartit. Un cataclisme escabotá lo cap de Mont-Grís que s'enfonsá dins l'abisme, deixant en fora restos de sa massa granítica que sobre-surten del aygua: las illas Medas. Lo trench va donar pás á las onas que van socavant las timbas; de manera que avuy una fondaria de cent brassas y una amplaria de cinch kilómetres separa las illas Medas del continent.

Eix cataclisme degué sens dubte coincidir ab l'enfonsament de la Atlántida de que nos parla Platon y nostre poeta catalá, en Verdaguer.

Si lo poblet del Estartit existía en aquell temps, las condicions de sa platja eran altras que las que té avuy dia. Abrigat de tramontana pel cap de Mont-Grís havia d'ésser un port de refugi gens despreciable per los barcos que fugian del mal temps, si tota vegada hi havia barcos en aquella época remota, pot ser prehistórica.

Ara l'Estartit apenas arresserat de la tramontana es poblet de pescadors que viuhen de la pesca.

*  *  *

  —163→  

La caseta hont havia nascut lo Senyor Pau, en Pauet, que li deyan al Estartit, se troba al cap de vall del carrer únich que segueix la platja. Caseta aixerida, petiteta, baixeta, blanca com un colom, sens pis, per sostre 'l teulat. Al entrar, una estancia enrajolada, xarxas, rems, velas, samals, cabassets de palangre, nansas de vim etc., etc., lo tot arrambat al entorn, prou desordenat; s'hi respira aquell baf peculiar, de salobra y quitrá que 's desprén dels arreus de pesca. Duas cambras á dreta y esquerra ab llits de posts, márfagas y matalassos rublerts d'algas marinas ressecadas. De cuyna no n'hi ha: un fogó portátil que 's treu á fora quan fa bó, que s'entra al pas de la porta forana quan plou, serveix pera fer coure lo ranxo. A deu passos de la casa, lo llahut tirat en terra, ben amarrat á una estaca.

Lo senyor Pau tenía pare, mare, dos oncles, tots de pobresa, cohabitant en la mateixa caseta, vivint de llur pesca, patint fret, calor y gana.

En Pauet, á 17 anys, tip de miseria y privacions, feu com molts catalans de la costa; aná á la illa de Cuba, pobre, sense un quarto á la butxaca; mes ferreny, de bona voluntat, avispat, l'ull viu, ben resolt á guanyarse la vida, á fer fortuna en aquella terra ó bé deixarhi sa carcanada.

  —164→  

Avisá á sos pares del seu intent. Un dia d'hivern aná á Rosas; se llogá de criat en un vapor que de Marsella anava á Barcelona y á las Antillas. D'eixa manera pogué fer la travessía de franch.

A la Habana entrá de criat en una fonda sense guanyar rés; no més s'hi atipava. Als sis mesos d'estarhi, digué al seu amo que aquella vida casulana no s'avenía ab la seva activitat; qu'era jove, tenia bona salut y que volia probar d'enginyarse pera guanyar quartos. L'amo de la fonda li doná bons consells, alguna recomanació, puig lo tenia per bon xicot, y lo mellor vint pesos pera comensar.

Ab vint duros á la butxaca en Pauet se vegé tan rich com en Xifré.

Sería molt llarch é interessant de contar de la manera que sabé enginyarse pera arreplegarse un capitalet. Com no era gens tonto ho lográ aviat. Comprá bestiar boví, fent viatges á Montevideo; embarcava las pells pera Barcelona; aná á St. Domingo, á las costas de Guinea, traficant ab barcos negrers, perdé y refé son capital; mes fou tant lo seu afany y constancia al travall que per fí 's vegé ab una fortuneta.

Allavors se dedicá exclusivament al comers de pells. La major part d'aquells munts de pells que 's veyan á la riba del moll de Barcelona, eran enviats per ell.

Consolidada sa casa de comers, feu com tots los catalans que la necessitat obliga á deixar la patria, fou prés d'anyoransa, del gran desitg   —165→   de revéurer sa terra, lo cloquer del seu poble, los parents y amichs que hi ha deixat.

Se 'n torná á Catalunya ab sa muller, la Rosa, y son fill ja gran, en Lluiset, que son pare feu educar als Estats Units y que iniciá després al comers, associantlo á sa casa de la Habana coneguda á New-York per Maresch and son, y á Barcelona per Maresch y fill.

Arribá al Empordá carregat de diners. Se presentá á son poble natal, l'Estartit; ningú lo va coneixer; feya quaranta anys que n'era fora. Sa caseta de la platja existía encara; mes son pare, sa mare y los dos oncles eran morts y enterrats. Hi vivía l'únich parent que tenía ab sa dona y criaturas. Li feu aixecar la casa de dos pisos; li comprá una balandra y l'encarrilá á guanyarse bé la vida.

Volgué que l'Estartit se recordés del Pauet pobre y espellifat d'aquell temps de miseria de feya quaranta anys: ple de vanitat feu construhir dos grans edificis pera escola y ajuntament, deixant crescudas cantitats pera hermosejar la població.

En Pauet se havía tornat tot un senyorás y fins tractat de Don Pau per los que li venian á demanar quartos. Comprá algunas fincas en lo plá de Perelada, y s'establí á Castelló, fentse construhir una casa com un palau, sens oblidar la torra miranda enlayrada pera comtemplar l'extensa plana del Empordá y sobretot la mar.

*  *  *

  —166→  

Es singular lo carinyo que tots los catalans tornats de Cuba ab una fortuneta, tenen per la mar. Com la major part d'ells son de la costa, aixó 's comprén: la mar hont han tant navegat, de la qual no s'han may separat, té per ells l'atractiu que tenen las altas montanyas pel montanyés. Tenen l'anyorament de la mar; la mar es necessaria á llur existencia y s'embriagan ab las emanacions salitrosas que 'ls hi porta la brisa de garbí. Tots tornan á llurs pobles de la costa hont han nascut; y si algun d'ells s'interna en població un poch lluny del litoral, fa construhir á sa casa la enlayrada miranda hont puja una vegada al dia pera contemplar la mar y seguir ab la vista las evolucions de las velas llatinas dels palangrers, ó bé lo negre plomall de fum que un vapor al passar deixa estés al horisont.

*  *  *

Lo senyor Pau Maresch es un home de uns 65 anys, alt, ample d'espatllas, ossat, mans y peus de bastaix, cara colrada, angulosa, guarnida d'un sota barba de pel grisench, sal y pebre, á tall d'esclop, lo mateix color de sos cabells molt atapahits, ferms, tiessos com pels de toixó; ulls petits, verdosos, coberts de cellas embardissadas que arronsa quan está mal humorat;   —167→   llabis y nas carnuts; fesomía dura, de fermesa, que denota un carácter formal, sério, resolt, autoritari, degut á la terrible lluyta per la existencia de sa vida atzarosa y á la costúm de raurer ab negres.

*  *  *

Sa esposa, la senyora Rosa, natural de Matanzas es l'esclava somesa que tremola devant son marit y senyor, fent la seva voluntat, resignada, acostumada als seus reganys, bona cristiana, encomanantse á Deu; una santa dona víctima d'aquell despótich tirá, consolantse ab l'amor entranyable que té pel seu fill. Té 55 anys y apar més vella de lo qu'es per causa de sa vida de sufriment.

Quina estranyesa! son casament fou un casament d'amor, casi un idili. En mitj de la vida atormentada de 'n Pau, al retorn d'un viatge profitós á Guinea, caygué malalt á Matanzas, en casa d'un associat negrer; fou cuydat ab tanta sol-licitut y carinyo per la filla del seu amich, la Rosa, que l'estimá y se casá ab ella. En aquella naturalesa salvatge, en aquell erm pedregós, germiná la flor d'amor que tot fill d'Adam porta en sí, per ell flor efimera que s'espigá y graná als pochs dias d'ésser flayrada; fou sols una guspira que l'instint brutal apagá; y no podía ésser diferentment atés aquell temperament, aquell carácter de ferro; aquell cor arronsat y endurit no estava per   —168→   filar als peus de sa aymada, com un altre Hércules als peus de la reyna Omfala; la Rosa tan amant, tan sensible, tan carinyosa, com son las fillas de Cuba, fou considerada com un moble sols útil pera satisfer sas necessitats bestials y prou.

*  *  *

En Lluiset, al venir al Empordá sos pares, tenia 24 anys. Per bondat y carácter se semblava á sa mare á quina retirava també per las faccions de sa cara; de regular estatura, fesomía intel-ligenta, barba rossa, sedosa, mitj partida, ulls blaus, de vivesa, tipo nort americá; molt instruhit, parlant be l'inglés y 'l francés, maneras afables, carácter franch, leal ab sos amichs y en los tractes de negocis comercials.

S'havía posat al front de la casa Maresch de la Habana, y com era avispat y laboriós com son pare, continuava ab profit los negocis, aumentant de molt son reddit.

Trobantse á Castelló l'hivern anterior aprofitá de las diversions que li ofería la temporada de balls y reunions del Carnaval de Figueras. Fou en un ball del cassino que vegé per primera vegada la Mercé y que ballá ab ella.

En Lluiset en mitj de sa vida activa de viatges, ficat ab negocis, no havía sentit encara bategar son cor; papallonejava ab las senyoretas, galantejant, flirtejant, sense pararse en   —169→   cap d'ellas. La simpática Mercé, tan guapa, tan encisadora, li produhí fonda impressió; no sabia apartar d'ella sas miradas; sa imatge 'l seguía per tot.

Hem de créurer que 'ls obsequis del jove Lluis no foren pas del tot indiferents á la Mercé, ja que després de molt temps que no l'havía vist, á la primavera següent no 's pogué estar d'encarregar al pobre Francesch de pendrer informes d'ell.

En Lluis, á mitj Mars, havía tingut d'anar á la Habana hont sa casa lo reclamava pera portar á cap un negoci important.

Per xó la Mercé, passat lo Carnaval, s'estranyava de no veurel á la porta de la iglesia, al sortir de missa de dotze, ab los seus amichs, pera saludar las senyoras conegudas.

En Francesch, cumplint l'encárrech de la Mercé, y un altre més important que confidencialment li havía donat en Marsal, se 'n aná á Castelló un dematí. En Joan collá la mula a la tartana; á las nou eran á Castelló. Se hostatjáren al hostal del Gravat. En Francesch s' feu servir xacolata y en Joan un tall de pa   —170→   fregat ab all que despedía un' aroma riquíssima; era lo seu esmorzar de cada matí; al hivernás, quan lo fret apretava, se menjava la llesca ben untada d'allioli.

En Francesch deixá en Joan al hostal y's dirigí envers la casa del senyor Maresch, al cap de vall de la població.

Entrá en la gran portalada, atravessá lo pati y pujá l'ampla escala de marbre ab barana de coure daurat, deturantse al replá del primer pis un ratet pera reprimir sa emoció; estirá lo cordó de la cámpaneta, lo reixadet s'obrí y tot seguit la porta, una hermosa porta de caoba, macisa, esculpida. Un negre castis, rabassut, un plomero á la má, li demaná lo que se li ofería.

-Desitjaria veurer al senyor Maresch.

Lo feu entrar al rebedor.

-Séntis... esperis un moment... ¿la gracia de vosté?

-Francesch Saqué.

Lo negre desaparegué. En Francesch se mirava aquella estancia moblada ab luxo; al centre una tauleta rodona ab hermós tapet portant un gerro de flors, una lámpara ab sa mampara, albums ricament enquadernats; ne fullejá 'l primer que li vingué á má, retratos fotográfichs de gent de tipos estranys. Cortinas de damás mitj closas donan al rebedor una claror suáu, discreta.

Sentat en otomana, esperant, sentía á perlejar del seu front gotas de suhor de congoixa.

  —171→  

Per fí lo negre lo feu entrar, fentli atravessar un corredor, conduhintlo al despaig del senyor Pau.

*  *  *

Aquest s'estava sentat en sa butaca devant son escriptori empilat de papers, registres y escripturas, un tinter de plata ab sorrera y campaneta. Darrera d'ell, adossada á la paret, una hermosa biblioteca de xicranda esculpida, ab vidrieras, tancada sempre ab clau, lleixas plenas de llibres de luxosa enquadernació que provenen d'entregas á ral, ab cromos llampants, virolats; d'aquells llibres que no 's llegeixen may, pero que fan planta y que donan al visitant una bona opinió de lo erudit y estudiós qu'es l'amo de la casa; no 's pot obrir; fa temps que la clau n'es perduda: lo senyor Pau s'ha oblidat de ferne fer un' altra.

*  *  *

Que 'n coneixém de bibliotecas per l'estil que tenen perduda la clau, creadas de quatre dias, hont hi figuran obras insípidas, volúmens com missals: la Crónica de España, Costumbres del Universo, Crimenes célebres, etc., etc.! Lo repartidor d'entregas recorre vilas y pobles; deixa á la casa, per algunas horas, la primera entrega de mitj ral ab una portada florejada y un cromo que per sos vius colors   —172→   enlluherna; la gent s'hi deixa caurer com las alosas als mirallets. Raras vegadas reparteixen obras útils, instructivas. Per supost cap d'eixas obras se llegeix... ni un benedictí llegiria la Crónica de España que crech té dotze tomos que ni la Suma de St. Tomás; y no obstant la trobaréu que figura en casi totas las bibliotecas de nostres industrials é hisendats, poble, burgesía y classe rica. Donchs eixas obras que ningú llegeix resultan molt caras; mes, qué s'hi fará! aixó fa sabi y es de moda. Fan bé los editors d'aprofitarne. A mida que 's vagi espargint la verdadera instrucció per nostra terra catalana la vena s'acabará y deixará d'ésser explotada.

*  *  *

Torném al despaig del senyor Pau.

En los panys de paret s'hi veuhen estampas coloradas de la conquista de América, per Cristófol Colon, y lo modelo d'un clipper molt bufó que pertany á la casa de la Habana; sota d'ell un calendari de fulls, y la cotisació diaria de la Bolsa de Barcelona. Al front del escriptori un rellotge de paret, de xicranda, en forma de lira, qual balancer representa las quatre cordas; damunt d'ell, un lloro dissecat.

*  *  *

Lo senyor Pau vestit d'una bata ramejada de vius colors, lo cap cobert d'un casquet de   —173→   vellut carmesí ab borla, sentat en sa butaca, alsá 'l cap, clavá de reull una mirada escrutadora al desconegut visitant y molt sério:

-Fassi 'l favor de sentarse, ¿qué se li ofereix?

-Dispensi la molestia... So 'l procurador de confiansa de Don Marsal Noradell, de Masarách. Vinch de part seva á demanarli un favor y á proposarli un negoci aventatjós per vosté.

Al ohir lo nom de 'n Marsal, lo senyor Pau arronsá las cellas, arrufá los llabis, molt sério y ab tó sech:

-Explíquis.

-Siguent vosté un dels acreedors hipotecaris qual crédit es més important, Don Marsal Noradell espera de la seva bondat que, en vista de la crísis agrícola que pesa sobre 'l país, li concedirá tres mesos d'espera pera satisferli los interessos vençuts, assegurantli, de part seva que, per tot l'Octubre vinent, li serán pagats.

-Lo senyor Noradell m'está debent los interessos del any passat, ja veu que 'l no exigírloshi li he donat proba de tenirli consideració. En hora bona, esperaré que 'm pagui los interessos d'aquest any y del any passat per tot l'Octubre vinent, comptant ab la paraula que vosté 'm dona de part seva, advertintli que si no cumpleix, procediré judicialment contra d'ell.

-Mercé pel favor. En quan al negoci proposat: Don Marsal voldría unificar sos deutes en una sola má y ha pensat que vosté podría ferse cárrech de tots ells.

Lo senyor Pau arronsá las cellas de tal manera   —174→   que no se li veyan 'ls ulls y mirantse de fit á 'n Francesch:

-Molt mal pensat... se figura lo senyor Noradell que jo só un Cresus...! Estich enterat de sa crítica situació... ¡si senyor!

Las fincas de Rabós y d'Espolla no valen abuy dia los gravámens de que están hipotecadas; se troban amenassadas de judicis executius. En quan á mon crédit hipotecat sobre 'l patrimoni de Masarách y la casa de Figueras, l'adverteixo que si per tot l'Octubre no se 'm pagan los dos anys d'interessos, pot dir al senyor Noradell que exigiré, sense cap consideració, lo capital prestat, acudint á la via executiva... que ho tinga ben entés... moment de silenci... En Francesch está aixafat; res gosa dir... Lo senyor Pau, treu un paper de dessota un pilot d'escripturas, se 'l mira y diu: lo valor actual de las fincas d'Espolla y Rabós no passa de vint mil duros; son gravadas per setze mil; si s'acudeix al Tribunal no quedará rés. Los censos y censals son fullaraca... La heretat de Masarách val abuy trenta mil duros tot lo més y la casa de Figueras sis mil. La meva hipoteca per la heretat de Masarách es de divuit mil duros, y dos mil per la casa de Figueras en segona hipoteca, ja que la senyora de Noradell hi té sa llegítima assegurada en primera hipoteca: total, vint mil duros. A més hi ha, segons tinch entés, segonas hipotecas de petitas cantitats. Ignoro si hi ha pagarés quirografaris. Los deutes coneguts del patrimoni Noradell se 'n pujan   —175→   donchs de qüaranta á qüaranta y cinch mil duros.

-No senyor, y dispensi: aquí porto una cópia legalisada per la firma del registrador d'hipotecas que conté tots los gravámens del patrimoni. De deute quirografari li puch assegurar que no n'hi ha cap.

Després de mirarse ab atenció lo certificat del registre d'hipotecas, lo senyor Pau continuá diguent:

-Lo deute es de qüaranta mil duros. Ja veu que no m'enganyava de gayre... Silenci... La posició de la familia Noradell es trista, molt trista!...

-No hi ha dubte; y si vosté volgués encarregarse de tot lo deute, ademés de fer un bon negoci, faria una bona obra, de la qual la familia Noradell li quedaria agrahida.

-¿Com entén vosté eix bon negoci? jo no 'l se veurer. En tot cas aprofitaria al senyor Noradell, no á mí, ja que pagaria lo sís per cent de lo que deu pagar 'l vuit y 'l nou.

-Ignoro l'interés que paga. Jo entenia que siguent lo reddit del diner lo cinch per cent, seria aventatjós per vosté cobrar lo sis.

-¡Molt mal entés! Vegi hont trobará diner al cinch en lo temps que corrém... Sia com vulla, m'hi pensaré; estudiaré 'l negoci. Torni d'aquí alguns dias, li donaré una resposta.

En Francesch s'aixecá y ab molts acatos y compliments se despedí del senyor Pau qui lo saludá ab la má, sense moures de sa butaca,   —176→   com si hi fos pegat; tirá lo cordó de la campaneta que tenia al costat, comparegué 'l negre qui l'acompanyá y l'obrí la porta del pis. Baixá l'escala de marbre ab barana de coure daurat, y molt compungit se dirigí envers l'hostal. Al carrer se topá ab un enterro que l'entristí encara més. En Joan collá la mula y reprengueren lo camí de Masarách.

*  *  *

La familia Noradell esperava lo retorn de 'n Francesch ab la més gran congoixa.

En Marsal se passejava sala amunt sala avall, retorsentse lo bigoti, molt ansiós, mirant á la finestra á cada punt per si arribava, sense dir una paraula, passantse sovint la má pel front humitejat de suhor.

La Teresa donava á son brodat punts intermitents, alsant sovint envers son marit sos ulls negats, com la Magdalena al peu de la creu.

La Mercé, ab lo coixí de fer puntas, fa ballar, desembullant ab lo cap dels dits, los manolls de boixets lligats ab fil blanch molt fí.

D.ª Catarina, lo cap inclinat, sas ulleras sobre 'l nas, sa mitja damunt sa falda, fa rato que dorm.

*  *  *

Per fí se senten los cascabells de la Castanya; arriba en Francesch. En Marsal lo feu entrar tot seguit en son estudi.

  —177→  

-Y donchs, Francesch ¿qué 'm dius?

-Rés per ara; lo senyor Maresch s'hi pensará; dech tornarhi d'aquí alguns dias pera saber la resposta de sí ó nó... Més, qué vol que li diga, Don Marsal... m'apar que dit senyor si s'encarrega de tots los deutes, no tindrém rés de guanyat.

-Explícat ¿per qué?

-Que li diré... sab... l'impressió de la persona... de duresa repulsiva... de puny arrapat... Me temo qu'una volta entregat vosté dins sas garras, no sia encara pitjor. Podria enganyarme, més es la impressió que m'ha produhit... y li contá l'enrahonament qu'havian tingut.

-Bé, Francesch, t'ho agraheixo. Dilluns podrás tornarhi y sabrém á que atenirnos.

*  *  *

Se retirá en Francesch al seu despaig. Al poch rato qu'hi era sentí á la porta un truch discret.

-Francesch, ¿se pot entrar?

Entrá la Mercé tota conmoguda. En Francesch s'aixecá, més conmogut qu'ella, tornantse roig.

-Francesch ¿ha fet mon encárrech?

-Si senyora... Li contá tot satisfet lo que sabia dels Mareschs, puig li havia sigut fácil d'enterarse, com també lo que 's deya de sa fortuna guanyada venent esclaus; y afegí: lo fill fa temps que es á l'Habana... baixant los ulls y tornantse encara més roig... segons veus, es probable   —178→   qu'hi prolongará sa estada molt temps.

Un moviment despitós, que clavá una punyida dins lo cor de 'n Francesch, se notá en la fesomia de la Mercé.

*  *  *

Per virtuts que 's tinguin, los sentiments inherents á nostra naturalesa sempre son barrejats de més ó ménos egoisme.

L'amor sobretot es un sentiment tant absolut que no sufreix contradicció, ni obstacle; tot ho sacrifica y arrotlla al seu interés.

En Francesch, pressentint un rival en lo jove Maresch, trobava un plaher egoista al dir á la Mercé que 'n Lluis estava á Ultramar, lluny, y que Deu sab quan tornaria. En aixó mentia perque no ho sabia; més son cor li deya.

*  *  *

La Mercé doná las gracias á 'n Francesch; baixá l'escala y 's dirigí al jardí, molt pensativa. Cullí una hermosa rosa de Bengala, mitj espallida; més, al volguerla flayrar, un petit escarbat d'un vert d'esmeralda irissat, sortí volant d'entre petals, amagat al fons del pistil; las petals mitj rosegadas caygueren á terra, y sols resta á la má de la Mercé una rosa desfullada. Allavors s'assentá en un banch de la glorieta, mirantse ab tristesa la flor sense fragancia, marxitada per aquell insecte despiadat.

  —179→  

Lo judici que s'havia format en Francesch del senyor Pau no era equivocat.

L'home qui, de pobre y miserable, s'ha sabut guanyar una fortuna, travallant durant qüaranta anys com un negre, que li costa grans lluytas y suhors, sab lo que val lo diner.

¡Lo diner!... ¡que 'n té de magia aquest nom! ¡quín motor més poderós!... ¡Qué val la palanca d'Arquimedes al costat d'aquesta!... es l'alsaprém qu'aixeca 'l mon.

Lo diner es l'ídol daurat, esclatant, espléndit, que té á sos peus l'humanitat agenollada.

¿Quín es lo poeta qu'ha dit:

	Lo diner... sens ell tot es esteril
	La virtut sens diner es un moble inútil,
	Lo diner sol al palau pot fer un magistrat.
	Lo diner d'un home honrat ne fa gran malvat.1
	L'argent... sans lui tout est estérile.
	La vertu sans argent est un meuble inutile,
	L'argent seul au palais peut faire un magistrat.
	L'argent un honnête homme érige un scélérat.

Es una veritat en nostra societat actual, y crech ben bé que desde que 'l món es món ha sigut sempre aixís. No hi valen amistats, parentius,   —180→   afectes de familia: la terrible lluyta per la existencia, struggle for life, com diu Darwin, es la lley fatal que 'n aquest món terrenal domina nostra existencia, que será sempre un obstacle al progrés moral de la humanitat.

Sols la divina moral del Redemptor ha vingut á posar consól als malaventurats, als deixats de la fortuna... Ditxosos los pobres per qui s'obrirán las portas del Cel!...

*  *  *

La possessió del diner havia fet tornar avaro al senyor Pau, y sa avaricia creixia en rahó directa del aument de sa riquesa.

Estudiá l'assumpto proposat per en Marsal, y quan als pochs dias se presentá de nou en Francesch, li digué:

-Pot dir al senyor Noradell qu'accepto lo proposat baix lo pacte següent: lo total dels deutes hipotecaris, segons lo certificat legal firmat pel registrador, se 'n puja á qüaranta mil duros; donchs lo senyor Noradell m'otorgará un debitori de qüaranta y tres mil duros ab l'interés del sis per cent; li volia exigir 'l set, més per ara me contentaré del sis, pagat per any anticipat; advertintli que l'hipoteca de la senyora Noradell, sobre la casa de Figueras, qu'es primera, passará á segona. Lo préstam se fará per un any.

-¡Cóm!... ¿Vosté aumenta 'l deute de tres mil duros?

  —181→  

-Dech observarli que, aumentant lo deute de tres mil duros, lo senyor Noradell hi guanya; puig que si los acreedors lo portan al Tribunal, entre 'l baix preu que 's traurá de las fincas en venda, y gastos de perits, escribá, procurador y advocat, li costará molt més. Ha de tenir també en compte la reducció dels interessos al sis per cent, pagantne ara lo vuyt y 'l nou y potser més.

Vostés son amos d'acceptar ó nó. Aquestas son las mevas condicions irrevocables; si no agradan al senyor Noradell, ell dirá. Que 's recordi que li he donat espera fins per tot l'Octubre vinent, y que, si no cumpleix, seré 'l primer en rompre 'l foch.

-Peró, ¿quí garanteix á Don Marsal lo risch de que vosté li exigesca, passat l'any, lo capital 'l dia menos pensat.

-No hi ha dubte qu'es risch á que 'l senyor Noradell estará exposat, puig que ningú pot respondrer de lo que ha de venir. Lo que li puch dir es que si paga 'ls interessos cap temor ha de tenir.

*  *  *

Lo senyor Pau, en sos cálculs, comptava que si bé poch hi havía de guanyar ab las fincas de Rabós y d'Espolla, sortiría gananciós ab la heretat de Masarach y la casa de Figueras; y com á no tardar lo resultat definitiu havía d'ésser una venda general, se quedaría   —182→   ell ab lo patrimoni Noradell que hauría obtingut per menos de la mitat del seu valor. Com ja possehía tres fincas en lo plá de Perelada que confrontan ab las terras del más de Masarach, arrodoniría lo seu patrimoni, fentne un dels més importants del Empordá. En quant á las vinyas d'Espolla y Rabós se proposava reconstituhirlas ab ceps americans, Ripárias al plá, Solonis als áspres, empeltats ab las mellors classes conegudas, y plantantne més, de manera que en pochs anys, ne duplicaría 'l reddit.

*  *  *

En Francesch vegé, ab las paraulas resoltas del senyor Pau, qu'era inútil d'insistir, que rés obtindría. Alashoras s'alsá, saludá, y lo mateix negre l'acompanyá fins á la porta del pis.

Se 'n torná á Masarach á donar part del trist resultat de sa missió á D. Marsal.

*  *  *

¡Quin desespero l'hereu Noradell al saber las exigencias del senyor Maresch!

-¡No, de cap manera puch acceptar aytals condicions!... Aquest home 'm vol acabar d'escanyar!...

Estava sol en sa cambra, sentat devant son escriptori, recolsat, lo cap entre mans, lo mocador als ulls. -¡Quina desgracia, Deu meu!... oh! ma posició es horrorosa!...

  —183→  

Entrá la Teresa. Al veurer son estimat espós tan postrat, corré envers ell inquieta, asustada:

-Marsal!... qué tens?... qué 't passa?

-Teresa! Teresa meva!.... no ho vulgas saber!... estich desesperat!... y li contá las condicions y l'ultimatum del senyor Maresch... Hi ha homes que no son homes!... son tigres!... aquest es assedegat de nostra sanch!... la xuclará tota fins que no 'ns quedi una gota!... Oh! no vuy pensarhi!... mon cap s'obra!...

La Teresa s'assentá al costat seu, li prengué las duas mans que posá dins las séuas, y ab molta tendresa:

-Marsal! marit meu!... per l'amor de Deu, assosségat!... perqué tanta desesperació!... ets cristiá!... tingas coratge; confiém ab la divina Providencia, y nos ajudará!... Si lo que proposa lo senyor Maresch te perjudica, no acceptarho.

-Com ho dius!... no acceptarho!... Més sabs que aquest home 'ns té lo peu al coll!... qu'es primera y principal hipoteca!... que nostra sort está en la seva má!

-¿No 't diu que pagant los interessos rés mourá contra nosaltres?

-Tú ho dius, Teresa ¿qui ho assegura?... y eixos interessos? d'ahont los traurém?... No veus l'estat llastimós de nostre patrimoni!

-Escolta, Marsal, reflexiona: ajudat dels consells de ton advocat, dels teus amichs verdaders, encara que en la desgracia pochs ne quedan per no dir cap; nosaltres juntarém   —184→   nostras oracions pera demanar á Deu que 't dongui bon acert. Si per forsa has d'acceptar lo proposat pel senyor Maresch, será tanta la economía en que viurém que no dubtis podrás pagar los interessos.

-Mes Teresa: es possible que poguém víurer ab més economía que la que vivím!

-Mira: á tú 't toca la economía rural: travalladors, feynas del camp las més precisas, no dech dirtho; á nosaltres la economía doméstica... ¿No es veritat, filla meva?... la Meré acabava d'entrar portant á son pare la petaca que s'havía deixat damunt la taula del menjador.

-Sí, mamá... la economía doméstica... tant com voldrá; ja hi estich feta; y ab molt gust.

-¿Veus, Marsal?... Mercé digas á ton pare que no volém qu'estiga trist

La Mercé, sentantse damunt los genolls de son pare, reblincant sos brassos al entorn de son coll, li feu dos petons impregnats del més tendre carinyo; y mitj séria mitj somrihent:

-Papá, sab?... no vuy aqueixa cara mal humorada... ó si no m'enfadaré y no li faré cap més caricia... papá meu!... no estigui trist... la Mare de Deu 'ns ajudará... Oh! la prego tant cada dia!...

-Si, filla meva; tú y ta mare sou los dos ángels d'aquesta llar!... ¡Qué seria de mi si no us tingués!... s'alsá y apretá las duas sobre son cor, los ulls enterbolits de llágrimas... Ah! l'amor de la familia!... que bó es!... ja pot   —185→   venir la desgracia, la pobresa!... lligats per lo sant afecte, sabrém soportarla ab coratge y resignació cristiana!

-¡Aixís m'agradas, Marsal; aixís vuy que 't revesteixis de valor pera lluytar contra l'adversitat, no desconfiant de l'ajuda del Senyor. Ja veus que possehim una riquesa envejosa que, ab tots los diners del mon no 's pot adquirir: la salut; tots gracias á Deu ne tenim per vendrer; mes, si 't deixes abatrer, la perdrás, y alashoras també la perdrém nosaltres.

*  *  *

Entrá D.ª Catarina, apoyada ab son bastonet:

-Qué feu tots en eixa cambra?... fa més de mitja hora que m'heu deixat sola... ¿de qué enrahoneu?

-Ay! pobre mare! digué la Teresa; quina sort d'ésser sorda... rés ha de saber... Parlavam del sant de la Mercé.

-De la Mercé?... qué?... qué?... qué 'm dius?

La Mercé cridant prop de sa orella: -Padrina, parlavam del meu sant. Qué 'm regalará?

-Ay, pobre de mi! que vols que 't regali!... res tinch si no mas oracions y ma benedicció que en aquell dia te donaré del fons del meu cor. Sabs, Mercé: la benedicció dels vells porta la ditxa.

-Ah! si, padrina ¡que grata 'm será! Per la Mare de Deu de la Mercé li faré recordar.

*  *  *

  —186→  

Eran las vuyt del vespre; la vella Margarida que feya de cuynera, puig se havía donat comiat á tot lo demés servey de la casa, menos en Joan, traucá 'l cap á la porta de la cambra:

-si están servits, lo sopar es á taula.

La familia passá al menjador; tots s'assentáren. La taula era parada com en dia de festa: blancas estoballas, un gerro de flors al centre, la lámpara ab sa mampara dona una llum clara y suáu. Un cubert está sense ocupar. En Marsal digué á la Mercé:

Ves al despaig de 'n Francesch; dígasli que 'l demano.

Se presenta en Francesch.

-¿Que se li ofereix? Don Marsal.

-Francesch, sentat aquí.

-Oh! Don Marsal... tanta bondat!...

-Aquest es y será sempre ton cubert... tú ets de la familia ¿veritat, Mercé?

-Si, papá, te rahó.

Se sentá molt conmogut entre la Teresa y la Mercé. D.ª Catarina resá lo benedicite. Tots feren esforsos pera allunyar la fonda pena que 'ls entristía. Lo sopar fou mitj alegre; fins en Marsal rigué de bona gana al contarli en Francesch la feta del apotecari de Rabós que deya haver trobat un remey eficás pera matar la filoxera, untant las arrels dels ceps ab oli de grans de ginebró barrejat ab aygua de ruda;   —187→   que n'havía escrit una memoria enviada al comité de defensa filoxérich de Figueras.

Tots sopáren ab gana, puig no 'n tenian gayre la costúm.

Lo 10 de Juliol, á las 7 del matí, en Marsal, la Teresa y en Francesch pujaren á la tartana. En Joan guiava, sentat sobre 'l coixinet de la barana; la Castanya prengué lo trot seguint lo camí de Castelló.

Prompte hagueren de baixar y anar un rato á peu, tant la carretera era dolenta. L'any avans la Muga havia fet de las séuas invadint lo plá y escorrencant los camins que feyan llástima; uingú 's cuydava d'adobarlos.

Quina matinada més hermosa! lo cel ben seré sense cap núvol. La cordillera pyrinaica se perfila al horisont ab una puresa admirable. Fa un ayre fresquet, agradable que porta las emanacions de la terra, de las floretas dels camps, de l'herba redallada de prats y closas, dels rostolls en mitj dels quals saltironan cabrits y borréchs dels remats que pasturan. Las cigalas enramadas á las oliveras ja comensan llur concert estrident que anuncia un dia calorós.   —188→   La fértil plá de Peralada es plé de vida: per tots los rostolls se veuhen á carregar, enlayradas ab la forca, garbas de blat damunt los carrets tirats per un parell de bous que 's dirigeixen, ab pás maymó y feixuch, á las eras dels masos, guiats per l'agullada del boher apoyada sobre 'l jou.

Ja ha comensat la batuda; se veu la polsaguera del boll qu'aixecan las eugas arrengleradas en tres y quatre parellas, atiadas per un baylet, un fuet á la má, subjectadas ab una corda, que las fa voltar l'era, com en circo de cavalls, al trot, trepitjant y esmenussant la palla pera ferne caure 'l grá; mentres los mossos del más, en mánega de camisa, espitregats, barret de palla ab pom de rosellas, van rambant ab la forca la palla als peus de las eugas.

*  *  *

Al passar los Noradells, los garbajayres y gent dels camps de vora 'l camí, 'ls saludan: bons dias, D. Marsal, D.ª Teresa, Francesch, Joan.... ¿volen esmorzar ab nosaltres? Eran las vuyt, hora d'esmorzar; se veyan rodonas de garbajayres y espigolayres sentats al ombra d'un oliu, alsant lo porró, fent lo xerrich. Quina gana tenen! ab quin gust menjan lo timbarro de pá que sucan dins l'enciam de ceba, pebrots y tomátechs!... Quants n'hi ha de ricatxos que tenen lo ventrell fet malbé per fartaneras   —189→   y menjars exquisits que donarian més de la mitat de llur fortuna pera poguer menjar un enciám de cebas y tomátechs, ab la salut de ferro, la bona humor y sobretot la gana d'aquells pagesos!

La Tuyas qu'espigola per allá prop, los hi porta un ramet de niella, blauets y rosellas, l'ofereix á D.ª Teresa. En Joan li pregunta de la Marió. -Es casada y enmaynadada, li respón la Tuyas, rient.

-Li darás l'enhorabona de part meva... sents, Tuyas?... y tú que fassis aviat com ella.

-Si 'm sabéu casador, Joan, aviseu... vaja, adeusiau! tinguin felís camí.

-Adeu, Tuyas... y que fassis bondat.

*  *  *

La sol comensava á picar de valent. Pujáren altra volta á la tartana; á las nou arribaren á Castelló. Deixáren la tartana á la fonda y anaren al carrer de Rosas hont viu lo notari Aymar.

*  *  *

La notaría de Castelló de D. Joseph Aymar es una de las més acreditadas del Empordá y de las més antigas.

Com la comarca de Castelló es tant estesa y poblada, los pagesos, per llurs contractes, acudeixen á la notaría Aymar. Casa vella que   —190→   compta centúrias, darrera la iglesia, en carrer estret. S'hi entra per una portalada de pedra picada; pati interior, enllosat, que reb la llum zenital per una claraboya; á la esquerra ampla escala de pedra ab barana de la mateixa, per hont se puja al primer pis, habitat pel notari y sa familia; á la dreta del páti, una feixuga porta de roure damunt la qual s'hi llegeix en grossas lletras: «Notaría;» al obrirla per' entrar se té que empényer altra porta de tela enconxada de llana, que 's tanca de cop, no pera evitar corrents d'ayre, si, pera que la veu quedés ben ofegada per si algún indiscret li passés pel cap de parar l'orella desde 'l páti.

Al entrar, una estancia espayosa rodejada de banchs de fusta corcats, esculpits com banchs d'obrers d'iglesia, y de lleixas que tocan al sostre, rublertas de patracols pergaminats desde la centúria 1400; lo color groch dels pergamins prén tots los tons, segons llur vellura, del castany fosch á groch de Nápols. Molts escribents encorvats á llur tasca; pilots d'escripturas damunt las taulas. Un St. Crist de fusta, de 0'60, tapat ab gassa, per las moscas, molt antich, es posat en evidencia en pany de paret.

Ne diuhen la sala dels Capítols perque hi encabeix tota la parentela sempre nombrosa de abduas familias del futur casori.

Per una portera envidriada tapada ab cortina, s'entra á una saleta més reduhida: lo sanctus sanctorum, l'estudi particular, com qui diria lo confessional hont lo notari Aymar,   —191→   magestuosament drapat ab sa bata, casquet de seda brodat, cara de pontifical, reb las confidencias de las familias, las postreras voluntats del vellet ensumat per la mort, los secrets més ocults de marit y muller, donant bons consells, estalviant plets, guiant los seus parroquians en lo camí del dret, de lo just y del deber.

Eixa reduhida estancia es relativament comfortable: estorat, braser, taula cuberta d'un tapet vert de llana, cadiras de brassos al voltant, de respatller y seti de cuyro clavatejat de claus de coure arrovellats, de l'antigor; biblioteca envidriada, de noguer, que conté llibres de Dret, recopilacions jurídicas, manuals, etc. Las obras del rector de Vallfogona, las crónicas de Pujadas, Muntaner y Desclot; la mitat d'una lleixa es ocupada per una renglera de tomos enquadernats, com missals... es la inevitable Crónica d'Espanya -lo notari també s'hi ha deixat caurer.- Tan en eixa saleta com en l'altra s'hi respira aquell baf peculiar que 's desprén dels patracols y papers ratats, la pols de la vellura.

La notaría reb la llum per duas finestras reixadas, baixas, á dos metres d'altura del plá terreno, de un carrer estret, hont lo sol no toca may, llum interceptada tot lo dia per l'ombra dels murs negres y macisos de la catedral; resclusida, freda, lúgubre, claror d'un dia rufol d'hivern. Son aspecte representa ben bé la estancia séria, respectable, lo santuari recullit hont se firman los contractes més tristos y més alegres de la vida.

  —192→  

Lo notari, D. Joseph Aymar representa uns 70 anys d'edat; home de bé, molt entés, de llarga experiencia, possehint la confiansa de las principals familias y pagesos de la extensa comarca de Castelló. Fá anys y panys que la notaría está regentada de pare á fill per la mateixa familia; á la mort de D. Joseph, son fill Ignasi qu'estudía lo Dret á Barcelona, li succehirá regentant la notaría com son pare, seguint son exemple; puig la honradesa es proverbial en la familia Aymar.

*  *  *

Entráren en Marsal, la Teresa y en Francesch á la primera saleta, hont travallavan enfeynats los escribents. Sobre 'ls banchs, al entorn una familia pagesa sentada, esperant que li toqui 'l torn d'entrar. S'hi veu ab ella una joveneta prou guapa, mudada, mocador de pita al cap, llargas arracadas d'or, aixerida, rihent ab un jove que té al costat. Lllur bona humor constrasta ab las caras sérias de llurs pares, molt callats, badallant sovint, fentse ab lo pulgar creus á la boca badada perqué no hi entrin los mals esperits. Si anirán per fer capítols... ditxosos d'ells!...

Uns dels escribents s'aixecá y los feu entrar tot seguit en lo despaig particular del senyor notari.

Al veurer en Marsal y sa esposa, lo senyor Aymar fou molt obsequiós, fentlos sentar en   —193→   cadira de brassos, demanant per Dª. Catarina, per la senyoreta Mercé.

D. Joseph coneixía la familia Noradell, de Figueras; puig era lo notari de las tias Manelas, y en llur casa s'hi havian trobat de visita.

Com lo notari Aymar es lo notari del senyor Maresch, aquest exigí que la escriptura de debitori fos autorisada pet ell. A 'n Marsal li era indiferent puig sabía qu'era un home de be, la prova, que li doná la grata nova que, á copia de prechs, havia lograt del senyor Maresch que los tres mil duros que exigía fossen reduhits á dos mil. La Teresa y en Marsal li donaren las gracias.

Prompte arribaren los acreedors que prengueren assento.

S'enviá un recado al senyor Maresch qui comparegué al cap de mitj' hora.

L'escriptura de debitori estava ja redactada, se 'n doná lectura, se firmá. Lo senyor Pau pagá á cada acreedor lo crédit que tenía, mediant la correspondent carta de pago, encarregantse de tots los deutes de 'n Marsal, ab l'interés del sis per cent, pagat per anticipat, que 's detingué, afegint al capital, com també los dos mil duros convinguts, sense oblidar de fer inscriurer, de segona á primera, la hipoteca de la llegítima de la Teresa, á la casa de Figueras.

*  *  *

Firmada la escriptura, encaixaren ab lo notari;   —194→   saludaren als assistents y 's dirigiren á la fonda; pujaren á la tartana, y á la una arribaren per dinar, á Masarách.

Las economias que efectúa en Marsal á son patrimoni foren extremadas.

La casa de Figueras fou arrendada; los ceps de las vinyas mortas foren arrancats pera sembrarhi mestall y cibada; las de las serras d'Espolla y Rabós, de terras magras, las arrendá á jornalers que li 'n pagavan una miseria. Mossos y animals de conreu foren reduhits á lo més precís.

*  *  *

Lo servey de la casa 's compón de la Margarida y de 'n Joan, dos vellets que no son gayre bons per rés; més, fá tants anys que son al servey de la familia!

La Teresa y la Mercé planxan, cúsan, apadassan, surgen la roba de la bugada, ajudan á la Margarida á fer las feynas casulanas, com si sempre ho haguessen fet.

Una economía, un' orde admirable regna en lo menjar y vestir.

*  *  *

  —195→  

En Marsal, l'ex-diputat de Figueras -puig feya temps qu'havia dimitit- avans tant elegant, tant ben acostumat, l'home de món, de bona societat, que 's presentava ab luxosa carretela, guiant ell mateix los dos hermosos caballs grisos de pura rassa inglesa, lo groom ab librea sentat detrás, en los passeigs del Prado y de la Castellana, l'home dels somptuosos salons de son palau del carrer d'Alcalá, l'orador aplaudit del Congrés, agasajat pels ministres y capitosos del partit conservador... ¡Quin cambi!... ¡quina cayguda!... ara s'havia tornat ver pagés, home de la terra com en Rafel, lo masober. Calsat de sabatas ferradas, vestit de vellut de cotó; per estalviar lo servey d'un mosso, empunyava l'arada fent juntas com qualsevol jornaler. Aixó no li venia pas de nou, puig que en l'Escola d'Agricultura havia practicat tots los travalls agrícols.

En Francesch li ajudava. Llurs mans blancas y finas s'havian tornat colradas, pergaminadas, ab aquellas duricias que, com diu en Vallés, son las flors del travall.

*  *  *

Molts richs propietaris del Empordá, empobrits per la filoxera, havian tingut de fer com ell. Aixís es que quan se 'l veya ab l'arada ó la   —196→   dalla, dingú se 'n estranyava; inspirava més admiració que sorpresa. També, ¡qué ferreny! ¡qué robust s'havia tornat! ¡ab quina afició 's menjava aquell recapte, lo pá de cada dia, que Deu 'ns dó, guanyat per sa suhor!

*  *  *

La tranquilitat, la santa pau havian tornat en aquella casa tant desditxada. Sols demanavan á Deu salut pera poguer cumplir ab l'ajuda del travall, las greus obligacions que s'havian imposat.

*  *  *

Las tias Manelas, la senyora Bibiana, las familias amigas, coneixent llur trista posició, havian anat á poch á poch separantse d'ells; á més que la familia Noradell, haventse arrendat la casa de Figueras, no hi anava may; sols hi anava en Marsal per necessitat. Quan lo seus amichs á qui havia fet tants favors, á qui havia deixat cantitats importants, lo veyan venir, giravan l'esquena, trencant per un altre carrer, per no toparse ab ell; per altra part no 's deixava tampoch gayre veurer d'avergonyit.

*  *  *

Sols continuava la correspondencia epistolar íntima de l'Emilia ab la Mercé. No eran iguals,   —197→   ara? ¿las duas pobres? llur cor endolat, sufrint las mateixas penas, vegent llurs ilusions de jovenesa emportadas pel torbellí, desapareixent en l'espay com las fullas que lo vent de la tardor arremolina y enlayra?...

«Emilia meva, li deya la Mercé, quant donaría per tenir la téua ditxa! Vius al costat de ta mare, felís, resignada sense que rés vinga enterbolir la pau de ton cor! Si sabesses lo que sufreixo de veurer lo desconsól de mos pares, per la desgracia que ha caygut sobre de nosaltres!... desconsól que no té alivio y que la congoixa del pervenir fá més crudel!... ¡Ah! ¡somnis daurats! ¡flors hermosas espallidas en un raig de sól de nostra jovenesa!... ¡qué us heu fet!... ¿Te recordas d'aquell ball? ¡com palpitava nostre cor!... Las flors, l'armonia, la tébia atmósfera impregnada d'olor suáu, embriagadora, en lo torbellí del vals, enllassadas en los brassos d'aquells joves elegants que murmuravan á nostres oídos dolsas paraulas d'amor!... ¡Ah! ¡ilusions perdudas! ¡ja no tornaréu més!... ¡la pobresa, la crudel pobresa allunya y glassa llur cor!... ¡ben diferent del nostre que glateix sempre igual!

Voldria, estimada Emilia, tenirte aquí, al costat meu per' apretarte sobre mon cor. Voldria recordarte la promesa que tú y ta mare 'ns váreu fer de venir á passar una temporada ab nosaltres; més, no m'atreveixo... ¡hi ha tanta tristor en lo casal! hi brollan tantas llágrimas que seria egoisme de part meva lo insistir en   —198→   fervos recordar vostra promesa. Deu 'ns ajudará, Emilia; sento una veu interior que m'ho diu!...»

*  *  *

Sovint, quan per la tarda, en Francesch anava á veurer si lo bestiar estava ben aconduhit, al atravessar l'era, trobava la Mercé rodejada de virám que venia d'aclamar.

Vestida ab sensillesa, faldilla curta de llana, devantalet, mocador de llanilla ab sarrell posat garbosament damunt sas espatllas, un poch entr' obert á son pit, nuat darrera sas caderas, de cap penjant, al estil de la heroica Charlotte Corday; sos llarchs cabells torsuts al cim del cap en monyo elegant lligat ab estreta cinta de vellut blau ó carmesí, deixant lliures los petits rissos sedosos del clatell que lo ventijol fa joguinejar; guapa, aixerida, la cara animada; los pollastrets li saltan per damunt; las ocas introduheixen llur llarch coll, picant dins sa falda lo grá que hi quedava... se 'n veya un embull.

-¡Ala, tú, presumit! -deya al gall... ¡enrera!... ¡vosaltras, ocas, me la pagaréu!... ¡demá no n'hauréu!... ¡hont s'ha vist aytal atreviment!...

-¿Vol que l'ajudi? Mercé.

-Es pas feyna d'homes; cuydis del bestiar, li deya rihent.

*  *  *

  —199→  

Entrava, en Francesch, á la cort dels bous: 'ls hi donava un brassat de palla, 's sentava damunt la grípria, trist, tant trist que las llágrimas li lliscavan galta avall. Sospirava per sa Mercé estimada; tot son cor glatía per ella; li parlava com si la tingués al devant seu; se postrava á sos peus, alsava envers ella sos ulls negats, li demanava una almoyna, un trosset del seu cor, sols un bocí per l'amor de Deu... ¡Que 'n sería de felís! ¡com lo tindría recatat!... S'alsá, 's dirigí envers lo finestró de la cort que dona al era, y al mirar la gentil pageseta en mitj de la virám: ¡Oh! benhaurada pobresa! ¡que te 'n so d'agrahit! ¡has fet que la puga estimar sens reparo!... ¿no som ara iguals?... ¿no puch dirli ara lo sant amor que m'inspira?... ¡Oh! !sí, m'escoltará!... ¡'l cor m'ho diu!... y alashoras li venía un tremolor á las camas; no las podía mourer de tant que li flaquejavan.

*  *  *

Encara que mitj vestida de pageseta, no per xó havía perdut, la Mercé, sa distincció nativa deguda á sa noblesa y á la séua educació. Malgrat son carácter bondadós, á voltas sa fisonomía prenía una expressiò d'altivesa que esporucava la timidés del pobre Francesch quin era ben á planyer perque coneixía que may tindría   —200→   prou coratje per dirli que l'estimava. Allavors donava tota la tendresa de son cor, tot lo seu amor, á la tórtora; la prenía en sas mans, l'acariciava, la besava, com si volgués recullir, xuclar ab sos llabis, los petons carinyosos que li feya la Mercé; li parlava com si fos ella: ¡Oh! ¡tórtora gentil! ¡pórtali mon cor! ¡eix cor que batega no més que per ella! ¡dígasli que l'estimo com may será estimada! ¡que la veig nit y dia en mos somnis, rodejada d'un' aureola enlluhernadora com la de la Verge inmaculada!... y l'aucell fugía de sas mans, volant envers lo jardí, cercant sa mestressa estimada... ¡Pobre Francesch!

*  *  *

Era pel Novembre; feya un d'aquells dias tristos, frets, bromosos que precedeixen l'hivern. Las fullas grogas se desprenen dels arbres encatifant de fullaraca pradas y closas del riberal. La naturalesa al veurers despullada de sas galas, de sas riquesas, al veurer arribar l'hivern ab sas neus y glassadas, ans d'entregarse á sa llarga dormida, es presa de tristesa, de recansa; 'ns diu un adeu dolorós que trenca 'l cor, que 'ns ompla de melancolía.

*  *  *

Eran las quatre de la tarde; en Francesch havía fet una junta; descollá 'l parell de bous y   —201→   los maná pasturar als marges de la riera, no lluny del mas.

Mentres pastoravan 's sentá al peu d'un roure, 's tragué de la butxaca un petit cartipás ab llapis y escrigué sos pensaments, sas impressions, pera trasladarlas després als fulls del seu llibre, historia de sa vida. Molt absorvit en lo que escribía, no sentí venir la Mercé que cullía eura y pervenxas pera adornar son oratori. Al arribar á prop d'ell, detrás del roure, 's deturá, y molt curiosa s'incliná pera poguer llegir lo escrit per en Francesch. Aquest, al sentir algú detrás seu, 's gira; al veurer la Mercé se quedá parat, son cor bategá ab violencia, una foguerada omplí sa cara de rojor; ni habilió tingué pera tancar son cartipás. Mes prompte torná en sí, s'aixecá y saludant á sa jove mestressa:

-¡Ay! dispensi, Mercé; ignorava que vosté fos aquí.

-Francesch ¿qu'es vosté poeta?

-¿Perqué m'ho demana? Mercé.

-M'apar que lo qu'escribía son versos.

-En efecte, son versos d'un mal poeta que no valen la pena...

-Dispensi ma indiscreció, Francesch, ¿me 'ls vol deixar llegir?

-No, Mercé, no! no 'ls vulga llegir... son los suspirs, los planys d'un' ánima que pena!... ¡que demana á Deu un consól, una esperansa!... ¡que plora!... ¡que 's desespera!...

La Mercé moguda de curiositat prengué lo cartipás de mans de 'n Francesch y llegí.

  —202→  

«Al ángel de mos amors.....»

.....Poesía plena de tendresa, d'inspiració, de sentiment lo més pur, omplert de desesperansa y de llágrimas.

La Mercé conmoguda, li digué:

-¡Oh! ¡quína poesía més hermosa!... ¡que ditxós ha d'esser aquest ángel per haverli sabut inspirar tant gran amor!

-No, Mercé, no es ditxós.

-¿Y perqué?

-Perque ho ignora, y jamay ho sabrá!... Que li importa al lliri hermós l'afecte de la viola que vegeta á sos peus, que protegeix de son ombra, que li deu la vida y qual existencia li es desconeguda!

-¡Oh! ¡qu'es vosté poétich! Francesch.

-No, Mercé, no es poesía: son los purs sentiments que aquest ángel m'inspira, que brollan de mon cor!... ¡aquest ángel que veig en mas pregarias radiant, hermós!... pero que no digna baixar sa mirada envers l'humil viola que vegeta á sos peus!... ¡Oh! sí, sols una mirada seva sería l'escalf, lo raig lluminós que la faría extremeixer!... Y 's mirava la Mercé ab la mateixa expressió de tendresa com quan se mira á la Verge Puríssima, pregantla, postrat al peu del altar.

La Mercé baixá la vista, molt conmoguda, dos rosellas coloraren sas galtas; son cor glatí ab més violencia.

Los dos restaren silenciosos; puig se topavan á glops en llur cor sentiments per ells fins ara desconeguts.

*  *  *

  —203→  

Pochs moments després, la Mercé se despedí d'en Francesch, alsant sos hermosos ulls al cel y ab veu conmoguda: ¡adeu! Francesch ¡adeu!... se dirigí pensativa envers lo casal, entrá en l'oratori, posá al peus de la Mare de Deu una corona d'eura entrellasada de pervenxas, se postrá, y pregá.

En Francesch se torná sentar y, apoyant lo cap en sas mans, plorá; sas llágrimas borravan la poesía escrita dels fulls que tenía sobre sos genolls.

*  *  *

Feya temps que la Mercé havía endevinat l'amor que 'n Francesch ressentía per ella.

A pesar de tota sa discreta dissimulació es difícil al home amagar lo sentiment que l'inspira la dona, y aquesta es massa perspicás per no adornasen.

Més may la Mercé hauría cregut qu'eix amor fos tant gran, tant sublim. Ab l'orgull que 'n ressentí s'hi barrejá un sentiment de conmiseració planyivol que li donava fonda pena. Estimava á 'n Francesch per sas bellas qualitats morals, per l'afecte que demonstrava á sa familia, per sa bondat y abnegació; l'estimava com á un amich verdader. Lo sufriment de la ferida del seu cor li era molt sensible; lo veya   —204→   malalt, y com á bona germana de caritat, volía posar un bálsam á tant crudel ferida, volía aliviarla y si fos posible tancarla del tot.

La Mercé no podía correspondrer al amor de 'n Francesch; lo seu cor glatía per un altre... amor platónich, sens esperansa, nascut en mitj de sos ideals, rodejada d'adulacions que dona la riquesa, lo prestigi d'esser la pubilla Noradell... Ara se li presentava la trista realitat, la crudel pobresa, l'aflicció de sos pares... sas ilusions havian caygut com las fullas mústigas que cauhen de l'arbreda y que lo vent gelat de la tardor arremolina y arrecona pera sempre més. Més l'amor, en lo cor de la dona, es la flama de la llántia que crema dins la foscor, al fons de la nau: vacila pero no s'apaga.

*  *  *

La Mercé redoblá de carinyo per en Francesch; mes, de carinyo amistós, de bon afecte, sense may fer cap alusió al seu amor.

A voltas y sense adornarsen, se sentía atreta, absorvida, envers ell per una simpatía, una tendresa que feya batrer son cor y omplía sos ulls de llágrimas: allavors se demanava si eixa simpatía, que tant la conmovía, era amor; no ho sabía, no ho volía saber; deixava la seva ánima, se complaurer en eixa beatitut de tendresa, somni daurat en lo celest espay hont veya l'imatge trista, afligida de 'n Francesch, que 's dissolvía insensiblement y prenía la fesomía   —205→   noble, altiva, de mirada expressiva y penetrant d'aquell jove elegant que la estrenyía en sos brassos, en lo ball del cassino, murmurant á sas orellas dolsas paraulas d'amor... ¿hont era?... ¿qué s'havía fet? -¡Ah! sí, allavors era jo la rica pubilla y ara so pobre!... ¡es per causa de ma pobresa que s'ha allunyat de mí!... ¡Oh! ¡l'aborreixo! ¡vuy apartar per sempre son recort!... y la fesomía trista, compassiva, de 'n Francesch, ab aquella mirada llánguida de sufriment, reapareixía, oferintli son amor, los richs tresors de son cor rodejats d'un aureol de pobresa y de poesía. Alashoras se postrava als peus de la Verge, pregantla ab fervor que tornés la pau al seu cor nafrat y dongués consól á sos pares.

Aquell any lo patrimoni Noradell que donava ans de la filoxera més de dos mil hectólitres de ví, doná tot just cinquanta litres, y encara aprofitant los gotims que se solen deixar al cap de las tórias. Los rahims no havian arribat á ben madurar; eran vermellenchs, donant un ví flach que s'hagué de realsar ab alcohol... aquell famós alcohol alemany que ja llavors   —206→   comensava á enmatzinar lentament los espanyols, y en particular los empordanesos faltats de ví.

La tina, aquella hermosa tina enrajolada de rajola vermella de Valencia, barnissada, lluhenta com un mirall, hont anys avans, l'hereu Noradell havía donat á sos vinyaters aquell opíparo convit, per Sant Miquel, era entapissada de taranyinas que penjavan esfilagarsadas de las parets y de la volta. Lo hermós botám del celler feya dol de mirar: botas y samals ressecadas, polsosas, cércols trencats y arrovellats, coberts de floridura, pilots de dogas corcadas; nius de ratas y escarbats pudents.

Ja no 's senten més los pims poms dels boters, ans la brema, los xarroteigs joyosos de las cullidoras, ab llurs cansons refiladas, llurs rialladas y festeigs ab la fadrinalla, lo animat carreteig de las samals plenas de rahims, portadas al más ab carrets y borriquets en mitj d'aixáms de vespas y abellas atretas pel most, las joyosas cantarellas, l'alegre xerrich del ví novell... ara lo silenci y la soledat han reemplassat la joyosa animació de la brema... una negror lúgubre de ceps morts cobreix l'extensa planura y serraladas de vinyas avans tant verdas y ufanosas... semblan volguerse associar al dol, á la tristesa que embarga los amos del patrimoni Noradell.

*  *  *

En Joan, l'anciá servidor fidel de la familia, qui 'ls ha vist naixer; al presenciar á la fí de sa   —207→   vida tanta ruina; al veurer sos amos estimats reduhits com ell á travallar pera viurer, prés de recansa y de tristesa, se posá malalt.

*  *  *

Quant á 80 anys, lo travallador de la terra, ferreny, l'espinada encorvada pel pés del magall, per eix travall cansat, penós de cabar y arrancar terrosas, que may ha fet llit, comensa á jaurer 's, es que ja no pot més, es que la mort no es lluny, ja 'l rodeja, entr' obre la porta de sa cambra, tráuca son cráneo terrós y 'l crida ab veu ronca y profunda.

¡Pobre Joan! sentía que las forsas se li acabavan, més lluytava contra la mort tant que podía.

A las vetlladas, sentat en un recó del escón, durant lo rosari, se quedava ensopit; havía perdut la gana. En Marsal lo volía fer jaurer, més ell no se l'escoltava; li semblava impossible que son cos tant robust ja no fos bo pel travall: -aixó no será res... dos dias de repós y prou... ¡Ay! ¡senyor amo, ara qu'hi ha tanta feyna!... ¡posarse malalt!... ¡aixó no val!... se volía alsar y no podía.

La Teresa s'hagué d'enfadar per ferlo anar al llit.

-Joan, heu de creurer... vos ho mano...¡ho vuy!

-¡Ay, mi senyora! ¡no s'enfadi!... ja que m'ho mana... hi vaig... y ajudat per en Francesch, 's ficá al llit.

  —208→  

Son amo que tant l'estimava li feya conversa.

-No us impacientéu, Joan; lo travall se fará sense vos. Lo que haveu de procurar es de vostra salut.

¿Vol dir? senyor amo.

¡Es clar! Deu vos ajudará.

Entrava la Margarida ab una escudelleta y cullera.

-Vaja, Joan, heu de pendrer aixó.

-¿Que 'm portas? Margarida.

-Es caldo de gallina.

-¡Ay! ¡María Santíssima!... ¡jo, caldo de gallina!... ¡de ma vida l'he tastat!... Senyor amo, fassim portar una escudella de ví ranci qu'es lo caldo dels vells.

-¡Vaja! prenéu lo que vos donan y no insistíu.

L'endemá vingué lo senyor Pere, lo metge.

-Joan, ¿y aixó?

-Ja ho veu, senyor doctor, me fan estar al llit... faig 'l presós, 'l senyor... ¡fins me fan pendrer caldo de gallina!

-Molt ben fet; sols que després del caldo vuy que beguéu un través de dit de ví generós.

-¡Aixó prou!... ¡Quína vida, Deu meu!.,. ¡si no fos tant vell, com m'engreixería!

*  *  *

¡Pobre Joan! malaltejá alguns dias. S'aixecava, se 'n anava al terradet ajudat pel seu amo y en Francesch, s'assentava en cadira de brassos   —209→   en un repetell de sol, la cara amagrida, sas mans callosas abandonadas sobre sos genolls, lo cap inclinat, aspirava la marinada; sa mirada enterbolida cercava l'espay, l'arbreda, los camps que havía tant llaurat y cavat, las closas hont havia anat tant sovint á fer pasturar la vacada... Tot li recordava sa llarga vida de travall, encorvat á la terra, arregant las terrossas ab la seva suhor... y ara, á la fí de sos dias, per recompensa, veya, ans de morir, lo dol, la tristor, la ruina dels seus amos estimats, per quí ha sacrificat sa joventut y sa vida!...

Rebé los sagraments; morí en los brassos de 'n Marsal, rodejat de tota la familia entristida.

*  *  *

En Marsal no volgué que fos soterrat; li feu celebrar honras com per un de la familia, y lo feu depositar en la tomba dels Noradells.

*  *  *

Los servidors com en Joan s'acaban en nostra terra catalana. Las modernas doctrinas ho han tot regirat. La fé dels nostres avis, tant arrelada en la gent del camp, minva cada dia; un vent d'igualtat bufa per tot arréu. Las novas doctrinas apartadas de la Creu del Gólgota 'ns portan Deu sab hont.

  —210→  

Han passat tres anys. Sembla que la desgracia s'aferra en la desditxada familia Noradell. Ha mort D.ª Catarina!... Pobre senyora!... quin trastorn! quin desespero!

Un matí de Desembre la Teresa entrá com de costúm en sa cambra per' ajudarla á vestir; la trobá que dormía; 's retirá de puntetas y al cap de mitj' hora hi torná:

-Qu'es vosté presosa avuy, mare; 's coneix que sent lo fret; es tot nevat... han tocat las nou... y li obrí la finestra.

Dª. Catarina dormia del somni etern.

*  *  *

Lo vell que s'apaga á la fí d'una llarga vellesa 's mor en detall.

Va perdent successivament tots los seus sentits. La vista s'enteleix, l'oido pert gradualment lo percebiment del só, lo tacto s'amussa, l'olfat te feble impressió, los órgans sensitius s'atrofian, las funcions cerebrals se van apagant. Cada un dels llassos que lligava 'l vell á la vida 's deslliga insensiblement. No obstant la vida interna continua; la nutrició se fa encara;   —211→   més prompte las forsas abandonan los órgans més essencials; s'estroncan las fonts de vida, y per fí, las contraccions del cor se paran: es la mort.

Lo vell qui emprén en eixas condicions lo somni etern mor sens dubte com lo vegetal que no tinguent conciencia de la vida tampoch la té de la mort. La transició de una á altra deu ésser insensible. -Parlo de la mort fisiológica en tota l'accepció de la paraula.- Morir aixís no ha de tenir res de penible. Aixó de l'hora de la mort sols nos espanta perqué nos separa de sopte y per sempre més de nostra familia, parents, amichs, en una paraula, de totas nostras relacions socials; mes quan lo sentiment d'eixas relacions, ja fa temps s'ha desvanescut, l'espant no pot existir á la vora de la tomba.

Mes ¿qui 's mor avuy en eixas condicions després de llarga vellesa?

En los centres populosos de vilas y ciutats no 's veu gayre. Los casos de longevitat se troban en la vida del camp, d'ayre pur de montanya, d'alimentació frugal y sobre tot de bonas costums.

*  *  *

D.ª Catarina fou sorpresa per la mort. Deu no li feu la gracia de poguer rebrer los postrers sagraments; mes com era una santa dona, no hi ha dubte qu'está en la Gloria.

L'assistencia als funerals de las principals   —212→   familias de la comarca probá á 'n Marsal l'afecte que tothom li tenía. Richs y pobres vingueren de lluny al enterro; lo que hauría sigut un consol si hagués pogut ésser consolat, tanta era fonda la pena que tenía.

*  *  *

L'oncle Paulí carregat d'anys y de réuma no pogué assistirhi; ja no sortía de casa; la mort també l'ensumava.

*  *  *

La pérdua de son fidel Joan, y ara la de sa mare, afectaren tant en Marsal que, la Teresa y la Mercé, al veurel sempre tan callat y capficat, no sabian com distráurel, tremolavan que no perdés lo seny.

Be pregáren y pregáren á la Mare de Deu, demanantli ajuda, pera poguer resistir á tantas penas!

En efecte, llur posició era horrorosa. Debía, en Marsal, dos anys d'interessos. Lo senyor Maresch había obtingut del jutge lo judici executiu; las fincas estavan embargadas; y ans de procehir á llur venda en subasta pública, eran administradas per un segrestador que vivía á Garriguella, de la confiansa del senyor Pau, nombrat pel jutge. Per caritat deixava la familia Noradell habitar llur casa payral, vivint de la horta y de algun camp, al voltant del casal.

*  *  *

  —213→  

Quina miseria Deu meu! á penas tenian per menjar! Oh! si, res d'estrany que l'hereu Noradell se tornés boig!... motius li sobravan!...

*  *  *

L'home que naix pobre, mentres no li falti 'l pá, viu felís en aquest mon, contentantse de poch, perqué no sab lo qu'es riquesa que may ha conegut; mes lo qui de rich se torna pobre, fa esgarrifar al pensarhi.

Quan un hóm es acostumat á gosar de totas las satisfaccions que procura lo benestar, lo confortable, las conveniencias, las relacions y consideracions socials, tant realsadas per la riquesa, bon alberch, bona taula, bon llit, en uua paraula tot lo que dona lo benestar, y que, de sopte vé la pobresa ab sas privacions. sa vergonya, l'abandó dels amichs, la terrible lluyta per la existencia... sols en aqueix cambi crudel de vida, la fé, la religió, 'ns donan resignació pera soportar tan gran desgracia. Mes, de vegadas, malgrat eixa forsa moral, nostre débil organisme no pot resistirhi; venen malaltias sempre companyas de las penas y pobresa: las batzegadas que reben lo cor y lo cervell portan ó á una lesió cardiaca ó á la terrible bogería.

Tot era dol en aquella casa. La Teresa feya   —214→   lo cor fort pera realsar l'abatiment d'en Marsal. Quan se trobava sola dins sa cambra, sos ulls vessavan tantas llágrimas que los tenía vermells é inflats. A voltas al sentir los plors y singlots de sa mare, entrava la Mercé dins sa cambra, creuhava sos brassos demunt son coll, apoyant lo cap sobre son pit, las dos, silenciosas, singlotejavan llarch rato... la Mercé alsava envers sa mare sos hermosos ulls llagrimosos -Mamá meva!... -filla de mas entranyas!... Sortian de la cambra, mudas, compungidas, se dirigían al oratori, se postravan devant la Verge Santa.... ab quin fervor la pregavan, la suplicavan!... al sentir los passos d'en Marsal, aixugavan llurs llágrimas, s'alsavan corrent envers ell, somrihent, de somriurer fingit, dolorós, pera dissimular, pera no entristirlo, parlantli, animantlo, mirant de distráurel, de apartarli son neguit. Lo solian portar á la horta; hi trobavan en Francesch afanyat en arregar l'enciám, las cols, l'ápit; allavors en Marsal li ajudava; aixó 'l distreya; mentres la Mercé cullía un ramet de flors, lo duya somrient á son pare:

-Papá, es pera vosté: flayri quina rica fragancia; las he cullidas al invernacle... y li clavava lo ramet de geranium y heliotrope, ab una agulla, al trau de la botonera de l'americana... sab, no vuy qu'estiga trist, si nó, m'enfadaré de veras... sent?

-Y en Francesh, li digué sa mare, que no ho mereix?

  —215→  

-Tingui, Franceseh... y li dona una rosa molsosa... es en paga del seu travall.

-Gran mercé! li digué aquest, mirántsela ab tendresa.

*  *  *

Pobre Francesh! son cor oprimit era prés d'un sentiment de conmiseració; l'amor que lo feya glatir era ofegat per la pena, per la desgracia de que era víctima aquella honrada familia, sa benafactora, com si portés negre vel de dol.

*  *  *

Pochs dias després, en Marsal aná á Figueras pera consultar ab son advocat. En Francesch l'acompanyá, puig desde que la Teresa lo vejé tant trist y capficat, may lo deixava anar sol.

*  *  *

Era una matinada d'un dia de Febrer, fret, núvol, boyrós. Mare y filla després d'haver endressat, s'apropáren una y altra una cadira á la finestra de la sala, prop de la taula apilada de roba blanca; comensáren á cusir surgint mitjas y toballons, los peus sobre un braseret, puig lo dia era prou fret. Feya temps que en lo casal, per economía, no s'encenía cap més xemeneya   —216→   que la de la llar, de la qual treyen brasa pera planxar y calentar los peus en lo braseret.

-M'apar que 'l papá es més resignat.

-Deu ho vulga! digué sa mare, suspirant...

Llur conversa fou interrompuda per fressa de cascabells; una tartana s'havía deturat devant la porta forana. Ne baixaren dos senyors quins entraren al casal.

Las 10 tocavan á la péndula del menjador.

Prompte la Margarida trucá á la porta de la sala, entrá y digué que hi havía dos senyors forasters que demanavan á D Marsal.

-Féslos entrar, li digué la Teresa.

Entraren lo senyor Pau Maresch y lo senyor Benet, lo segrestador.

-Qué se 'ls hi ofereix? digué la Teresa, pálida, tremolant, al coneixer lo senyor Maresch, preveyent l'objecte de la visita del dos senyors.

La Mercé penetrá per intuhició l'intent d'aquells forasters per ella desconeguts; sa fesomía prengué una expressió altiva de despreci.

-Dispensi, senyora, voldríam parlar á don Marsal Noradell. digué lo segrestador.

-No hi es; está fora; no tornará fins al vespre.

-Ho sento; mes no importa: un servidor es lo segrestador del patrimoni Noradell, nombrat pel Tribunal; l'objecte perque venim es per fer visitar la casa al senyor Maresch que no la coneix, y com s'ha de vendrer dintre pochs   —217→   dias, voldría coneixer lo seu valor. ¿Nos fará l'obsequi, senyora, de fernos acompanyar pera veurer las estancias de la casa?

-En eix moment m'es impossible.

-Nada! la senyora 'ns pot acompanyar sense fer cumpliments, y encara mellor la senyoreta, digué 'l senyor Pau, ab sa veu regullosa, mitj rihent, tot satisfet, trahentse un puro de la petaca.

La rojor pujá á las galtas de la Mercé quina 's redressá ab altivesa, mirantse de fit al senyor Pau, y ab veu resolta li digué:

-¿Es vosté lo senyor Maresch?

-Si, senyora, per servirla.

-Donchs sápiga que no tenim la costúm de raurer ab gent grossera, -no parlo per vosté, senyor segrestador. -Quan mon senyor pare será aquí, enhorabona lo podrá acompanyar pera visitar la casa.. y d'un gest digne, indicant la porta del pis... Margarida! acompanyeu eixos senyors... Vingui, mamá!... y las duas se retiraren dins la cambra de la Teresa, deixant al senyor Pau y á son company sorpresos.

-¡Oydá!... aqueixas tenim!.... no faltava més! digué lo senyor Pau arronsant las cellas, rabiant... hostas vingueren que de casa 'ns tragueren!... lo que fa l'orgull!... ja tindré jo cuydado d'aplacarlo!

-Senyor Pau, no 'n fassi cas, digué 'l senyor Benet; la desgracia porta á la desesperació... son senyoras... las te que perdonar... es la casa de llurs antepassats... y son tan pochs los dias que hi han d'estar!

  —218→  

-Jo, deixarmho passar!... jamay!... y tot baixant la escala: aixís me pagan las consideracions que 'ls hi he tingut fins ara!... mes, d'avuy endavant, entengui bé, senyor Benet, que no vuy més miraments. Demá donaré l'orde al meu procurador que activi 'l judici... En ma vida he rebut un xasco semblant!...

Tot pujant á la tartana encara reganyava molt enfurismat. Arribá á Castelló enfadat com un cabo de reyalistas, etjegant al botavant al senyor Benet, Tribunal y procurador que no portavan prou pressa á las actuacions del judici. Al entrar á casa seva, la seua senyora, la Rosa, lo volgué calmar, y ab veu carinyosa:

-Qué 't passa? qué tens? Pau.

-¡Batúa! las donas!... entrá en son despaig, tancant la porta d'una rebolada, sense respóndrerli... Pobre senyora! ella hagué de pagar la mala cara... ja hi era feta.

*  *  *

-¡Filla meva! ¡qu'has fet! digué la Teresa á sa filla... sabs que aquest home 'ns te baix son domini!

-Aixó nó, mamá!: pot ferse amo de nostres bens, mes de nostra dignitat... jamay!

-Si, filla; tens rahó, sabrém conservarla en la pobresa... Deu meu!... Deu meu!... y llur cor oprimit esclatá en plors y singlots.

Després de molts plorar entraren al oratori á reconfortar per la pregaria llur cor endolorit.

  —219→  

Era pel Mars. Lo senyor Maresch rebé un telegrama de Barcelona anunciantli que s'esperava d'un dia al altra l'arribada del vapor Ciudad de Cadiz de la Companyía Trasatlántica que havía sarpat de la Habana y fet escala á Cadiz.

Tot seguit volgué anar á Barcelona pera trobarshi á l'arribada del barco.

Feya tres anys que no havía vist á son fill que venia ab dit vapor; li tardava d'abrassarlo.

Sa muller, la senyora Rosa, boja d'alegría volia acompanyarlo.

-Pau, deiximhi anar... que me 'n farias de contenta!... tres anys que no l'he vist!

-Las donas á casa!... ja 'l veurás aquí.

-Donchs ¿per qué hi vas, tu?

-Perque 'm don la gana... y prou explicacions. Fesme la maleta.

La senyora Rosa, humil, obedienta, no insistí més; se retirá dins sa cambra, y tot aixugantse una llágrima, arreglá la maleta del seu marit y senyor.

*  *  *

L'endemá lo senyor Pau 's dirigí á la estació   —220→   de Figueras, prengué un bitllet de segonas del tren de las duas, y arribá á Barcelona á las vuyt del vespre.

Se feu portar la maleta per un baylet, anantse'n á peu á la fonda d'Espanya, del carrer de Sant Pau, que sol esser la fonda dels cerdans y empordanesos.

Havent sopat aná á donar un vol per la Rambla y passeig de Gracia, savorejant un veguero; entrá á Novetats, y á las onze se 'n torná á la fonda. Al passar per la plassa de Catalunya, se li acostá un senyor demanantli foch, puig lo senyor Pau havía encés un altre cigarro; molt atent, li 'n doná, continuant son camí; mes prompte s'adoná que son rich veguero s'havía tornat tagarnina pudenta del estanch. Al entrar en sa cambra volgué donar corda al rellotje y vejé que sols li penjava la cadena. Del veguero n'havía fet lo sacrifici; mes lo rellotje si que li sabia greu... un cronómetre d'or comprat á New-York que li costava doscents pesos!...

*  *  *

L'endemá s'aixecá á las set, doná una ullada al Brusi, y 's dirigí al plá de Palacio á informarse ab lo consignatari.

S'esperava 'l vapor lo mateix dia. Prompte fou senyalat per lo guayte de Montjuich.

Lo senyor Pau no tingué espera; mentres lo barco entrava magestuós dins lo port, prengué   —221→   una llanxa á la escala de la Porta de la Pau, y tot seguit que la Sanitat baixá del vapor, ell hi pujá.

En Lluiset se llensá en sos brassos, y aquell pare de cor endurit lo estrenyé ab tendresa, los ulls humitejats, molt conmogut.

*  *  *

L'egoisme, l'avaricia, l'afany del diner, dels negocis, poden fins á cert punt assecá 'l cor; mes un sentíment pur, arreconat, adormit en sas fibras mes fondas se desperta, s'hi obra pás, dominant las malas passions: es l'amor paternal. Y encara ¿qu'es l'amor paternal, comparat ab lo maternal? la veu de la sanch? l'instinch natural? l'afecte que l'animal ressent per sa progenitura?... nó; lo primer no 's pot comparar ab lo segón qu'es inmens, com l'espay; es la guspira que escalfa y fon lo gel del cor. Lo senyor Pau al abrassar á son fill no semblava pas lo mateix home; ja no era ell, era un pare.

*  *  *

Prenguéren lo carril de Fransa; arribáren á Castelló á las tres de la tarde, després de dinar á Figueras.

*  *  *

Quina alegría sa mare al abrassarlo! al trobar son fill fet un home, alt, guapo, colrat pel sol   —222→   d'Ultramar! Lo contemplava com á un sant, mirantsel ab tendresa, palpantlo per veure si era ferreny, si tenía bona musculatura... en Lluiset era fort y ossat com l' seu pare; la malaltía no hi podía rés.

Aplegada la familia á taula, pel sopar, tot eran preguntas dels seus pares per los parents y amichs de Cuba.

-Vosté mare, no s'ha fet gens vella... Com passa 'l temps!... sembla qu' era ahir que 'ls vaig deixar!... Que content estich de reveurer mon estimat Empordá!... tres anys que n'estaba fora!... m'apar impossible! ¿que 'm contan? quinas novas desde ma llarga absencia?...

Anava pregruntant per las familias conegudas, per los séus amichs de Figueras. Mes, cosa singular, no preguntá á sos pares per la familia Noradell; no obstant res sabía.

Hem d'atribuhir aixó á un efecte psicológich que no 's pot gayre explicar. Si no demaná per la familia Noradell, hem de deduhir que la Mercé ocupava sempre son pensament y no volía assimilar aquella familia ab las preguntas desinteressadas que feya per las demés. En Lluiset se reservava enterarse ell mateix de una manera mes directa.

*  *  *

No tingué espera; l'endemá aná á Figueras pera estrenyer la má als seus amichs.

Després d'abrassadas y encaixadas, formant   —223→   rotllo al entorn del escalfa panxas del saló del Cassino, se parlá de tot lo succehit durant sa absencia, de la mort de 'n Pere, de 'n Pau, del casament de fulano, de sutano; conversa de joves, bromejant, contant cadascú la séua; fins se parlá de política, de la crisis agrícola, de la filoxera, de la ruina dels propietaris del Empordá.

-A propósit... digué D. Feliu Morer, jove y distingit advocat... dins pochs dias 's procedeix pel Tribunal á la venda de tot 'l patrimoni Noradell, de Masarách.

-Com!... digué 'n Lluis... ¿la venda del patrimoni Noradell?

-Si, es una de las tantas víctimas de la filoxera, ajudanthi també los gastos excessius á Madrit de nostre ex-diputat D. Marsal Noradell.

-Qué 'm dius ara!...¿lo patrimoni Noradell es á terra?

-Tu mellor que ningú ho haurías de saber, saltá un altre.

-Com!... ¿de quina manera?

-Es ton pare que 'l fa vendrer corn á únich acreedor qu'es.

En Lluis se quedá atónit, posantse pálit, no atrevintse á demanar per la Mercé... ¡si sería casada!... Per fi no pogué aguantar més, feu un esfors:

-¿Y la familla Noradell?

-Oh! desgraciadissima... amenassada de la mes crudel miseria, travallant pera guanyar sa subsistencia.

  —224→  

Oh! aixó es horrorós!... ¿Y la senyoreta Noradell que fa tres anys, en aquell ball del cassino, tant admiravam?

-Sempre guapa, arrogant mossa... áduch que s'haja tornat pageseta, sa fesonomia te un vel de tristesa que la fa mes interessant; aixís m'ho deya l'altre dia lo senyor Benet, nombrat segrestador dels bens, parlant d'aquella desditxada familia; puig fa temps que no l'hem vista á Figueras.

En Lluis ja no pogué més; s'alsá despedint-se de sos amichs, y se 'n torná á Castelló. Se tancá dins sa cambra pera reflecxionar ab calma de lo que acabava d'ohir.

Sa alegria se torná tristesa. Los seus pares notáren arréu eix cambi, y al preguntarli sa mare que tenia:

-Rés... migranya.

-Tú, migranya!

-No insisteixi, mare; li diré un altra día.

-Lluiset, fill meu ¿que no estás bo? no vulgas ocultarho á ta mare, t'ho suplico!

-Si, mare, estich bó... no s'inquieti... li prometo dirli, mes no encara.

*  *  *

Aquella nit en Lluiset no dormí, girantse y regirantse dins son llit, esperant ab dalé que fos dia.

L'endemá de bon matí, aná á Figueras á trobar l'advocat y procurador del seu pare;   —225→   s'enterá dels actes, dels debitoris, de las hipotecas totas inscritas á favor seu. Aná á Garriguella hont vivia lo senyor Benet, lo segrestador, fentli preguntas sobre D. Marsal, D.ª Teresa, la senyoreta Mercé.

Al saber las penas que passavan, lo poch que tenian pera alimentarse, la trista perspectiva de trobarse al carrer, sense alberch, amenassats per la mes negra miseria, son cor sensible, molt conmogut, fou pres de gran tristesa.

Mes lo que li causá mes fonda pena fou quan li contá la darrera visita qu'ell y lo senyor Pau feren al casal Noradell, de la manera que foren rebuts.

-No 's crégui que la miseria haja aplacat llur altivesa; lo qu'es la senyoreta Noradell sab de qué se las héu... oy! si n'es d'avispada!

-Com s'entén!... expliquis?

-Es lo cas que lo papá de vosté la ofengué sens volguer, puig que ja se sab qu'es molt franch en son parlar; no te la costúm de posarhi gayre finura; es pas que la volgués ofendrer; la senyoreta s'incomodá ab rahó, y sense mes ni mes nos senyalá com qui diu la porta. Lo papá de vosté s'incomodá de tal manera que may l'havia vist tant enfadat, fent amenassas contra aquella familia.

*  *  *

Si lo senyor Benet hagués sapigut lo trastorn que donaría á 'n Lluis al ferli aytal relació, ben   —226→   cert que se 'n hauría prou guardat; no sabia lo qué li pasava; semblava mitj trastocat. Prompte torná en sí; mes sa emoció no escapá al senyor Benet.

-Mon pare sempre n'ha de fer una de las séuas! Aquestas senyoras n'hi ha prou que sigan pobres y desgraciadas, pera mereixer tots los miraments que se 'ls hi deu; y vosté, com administrador qu'es dels bens del patrimoni Noradell, vull que tinga per' aqueixa familia totas las consideracions compatibles ab lo carrech que se li ha confiat.

No s'escolti á mon pare; fassa lo que puga per aliviar llur posició.

Óla! Óla! pensá lo senyor Benet, lo pare vol portar tot á punta d'espasa lo que 'l fill vol amansir!...

-Está molt bé, senyoret; 's fará lo que desitja.

-Li 'n quedaré agrahit.

L'afany de 'n Lluiset era veurer la Mercé, encara que fos de lluny. Los obstacles que s'interposavan feyan creixer lo seu amor y desitj.

¡Tres anys separat d'ella!... la veya en lo   —227→   ball del cassino tan guapa! ab aquella somrisa adorable, aquella amabilitat plena de distinció!... Oh! sí, era ben bé la reyna del ball!... y al carrer, quan ab sa mare anava á missa de dotze, ó á visita; quina elegancia! com bé tot li esqueya!... se posava á la porta de la iglesia pera saludarla al sortir!... Oh! si, la simpatía que 'n Lluis ressentía per ella anava creixent, creixent que ja era amor; la ferida li atravessava 'l cor...

Mes la fatalitat volgué que emprengué lo viatge á Ultramar cridat per un negoci important. Son pare li deya: será cosa d'alguns mesos; aviat podrás tornar... mes quan fou allá, lo seu associat morí del vómit; liquidació, dificultats en los asuntos de la casa, viatges á Newyork y Montevideo, lo feren restar tres anys... tres sigles! Per fí pogué embarcarse, arribá á Barcelona, á Castelló, portant sempre ab ell lo dols recort de la Mercé. Tremola al pensar trobarla casada... nó, la troba soltera. Mes quin cambi en aquella familia! quantas llágrimas derramadas!... y ell, si bé indirectament, devant la opinió, 'n té la culpa com son pare!... son los Mareschs qui fan véndrer pel tribunal lo patrimoni Noradell... aixís se diu en l'Empordá... son ells que reduheixen aquella honrada familia en la més horrorosa miseria!...

Oh! nó, aixó no pot ésser!... jo 't juro, Mercé, per lo sant amor que radía dins mon cor que aixó no será!... Mes... y ella?... quina   —228→   presumpció!... ¿m'estima?... ¿se recorda de mi?... ¿quinas provas li he donat pera ferli coneixer lo sentiment pur que m'ha sabut inspirar?... si no aburriment, odi, pot ser, ja que so la causa de sa desgracia y la dels seus pares!... Mes; que m'importa!... jo faré quant podré pera salvarla!... si no m'estima mereixeré d'ella agrahiment, y me restará la satisfacció de haver cumplert un deber.

*  *  *

Hem de convenir que eixos nobles sentiments honravan á 'n Lluiset, encara que no li podém donar gran mérit ja qu'eran influhits per son primer amor, per eix sentiment que entendreix lo cor, que ennobleix l'ánima guiantla envers lo bé, lo ver y lo hermós.

*  *  *

La distancia de Castelló á Masarach es de duas horetas. En Lluis se posá los botins, prengué sa escopeta y sarró en mitj de salts y crits d'alegría del Black, son fidel perdiguer, y dirigí sos passos envers Masarách.

Feya una hermosa matinada de Mars. Los blats en erba, inclinats per l'aygualera, se redressavan, sacudint llurs perlas y rubís, acariciats per l'escalf d'un sol lleugerement boyrós.

En Lluis era un pobre cassador, s'entén, no   —229→   que no fos bon tirador, mes si, per sa excessiva sensibilitat. Una pessa qualsevulla que hagués ferit, no podia véurer sa agonía, no 's veya ab ánima d'acabarla de matar. Lo Black sens dubte ho sabía, puig las hi donava una estreta al portalas al seu amo, de lo que 'n Lluis se 'n alegrava. Una perdiu ferida, se la posava al sarró pera no véurerla sufrir, sens pensar que obrava com un sense cor, ja que allargava son agonía. Ell ja ho comprenía, pero no hi podía fer més; y per paga sovint li fugía del sarró; per xó 'l Black, per evitarho, li donava clavada mortal.

*  *  *

Al arribar á un rostoll, prop lo casal Noradell, li saltá una llebra no parada pel perdiguer; anava desprevingut, li tirá de prou lluny, mes ab lo salt que feu, conegué qu'era tocada. En efecte lo gos corré cap á ella; en Lluis apressá sos passos seguint la direcció del perdiguer, y á mitj kilómetre de distancia, al peu d'una tanca d'espinas, trobá lo Black que li portava la llebra, mitj arrossegantla, puig que de tan grossa ne tenía un feix y no li podia cábrer en la boca.

-Preciosa llebra! digué un jove qui ab estisoras tallava la tanca d'espinadella; se li ha alsat del camp dels Magraners. A mí se m'hi ha alsat més d'una vegada.

-¿Es vosté l'amo del camp?

  —230→  

-No senyor; es de ca 'n Noradell, allá, aquell casal... senyalant á un tir de bala.

-¿Allá viu la familia del ex-diputat per Figueras Don Marsal Noradell?

-Si senyor.

-¿Es vosté de la casa?

-Dependent, si senyor.

-Donchs m'ha de fer un favor.

-Digui.

-De portar eixa llebra á D. Marsal. La he morta en sas terras sense tenir son permis; de dret li toca.

-Eixa teoría es nova pera mi: m'apar que la llebra es de vosté, ben bé de vosté.

-No senyor, de cap manera! ne tindria un cárrech de conciencia.

Vaya quin original pensá en Francesch.

-Ja ho veurá...

-Que hi ha? Francesch... digueren duas senyoras qui comparegueren al cantó de la tanca, passejant, portant las dos un ram de flors que venian de cullir del jardí, la Teresa y sa filla.

Al véurer en Lluis la Mercé se quedá turbada, tornantse molt roja; en Lluis encara més qu'ella. Peró prompte la Mercé recobrá sa serenitat, expressant sa fesomía altivesa, aquella altivesa que li era peculiar, que tenia de la noblesa de sanch de D. Maurici Noradell, lo ciutadá honrat de Barcelona, qui portava espasa atravessada al ronyonal.

-Lo senyor s'empenya en que la llebra que   —231→   acaba de matar al camp dels Magranés, sense permís del amo, no li pertany y que pertany al amo del camp.

-No, senyor! digué la Mercé molt séria, la llebra es de vosté, més de vosté que del amo del camp... y mirántsel de fit: no necessita vosté permís pera cassar en eixas terras... en tot cas, lo pot demanar al pare de vosté...

Y las duas, ab molta dignitat, continuaren llur passejada dirigíntse al casal.

La Teresa digué tot seguit á sa filla:

-M'apar que conech aquest jove... no 'm recorda ahont l'he vist.

-Vosté l'ha vist á Figueras, fa alguns anys; es lo fill del senyor Maresch quí ha tornat d'América.

-Ah! ja 'm recorda! jove molt amable, molt obsequiós... llástima que sia fill de son pare!

-Si mamá, te molta rahó: l'educació se coneix desseguida.

*  *  *

En Lluis se quedá atónit, inmóbil, plantat com un terme, seguint ab sa mirada la Mercé. No sabía lo que li passava. Sos ulls s'ompliren de llágrimas. -Ah! si ella sabés!... es molt natural, molt conforme que m'haja parlat aixís!... ¿qué so jo per ella?... Quina simpatía li puch inspirar?... si no repulsió!... ¿no so pel cas fill de mon pare?...

Y en Lluis s'assentá sobre 'l marge, l'escopeta   —232→   entrecamas; s'apretava lo cap ab sas mans, desesperantse... mentres lo gos llepava la llebra estirada als seu peus.

*  *  *

En Francesch, de l'altra part de la tanca, afanyat en estisorar la espinadella, 's mirava aquell jove cassador foraster, conegut per D.ª Teresa y sa filla; notá la emoció de la Mercé, la rojor de sa cara, la formalitat ab que li parlava y de sopte, sentí dins son cor una punyida, un dolor agut com d'un ferro ruhent... si será lo fill del senyor Maresch tornat d'América...

Lo dubte l'atormentava; mes no s'atreví á enrahonar ab ell; se sentía aixafat, oprimit. Deixá son travall dirigintse cap al casal, entrá en sa cambra, torturat, congoixós, prés de fonda tristesa; prengué una rosa molsosa posada ab aygua dins un pitxeret; mes al volguerla flayrar, totas sas petals caygueten á terra, mustigadas. Las cullí de una á una y las posá entre dos fulls de son cartipás... era la rosa molsosa que li havia donat la Mercé.

*  *  *

En Lluis s'alsá, ficá la llebra al sarró en mitj de glapits d'alegría del Black y emprengué envers la direcció de Perelada y Castelló.

A certa distancia, al voltant del camí hont se deixa d'ovirar lo casal Noradell, se girá per   —233→   dir adeu al alberch de sos amors. Vegé la Mercé sola, recolsada á la barana de la eixida.

Al véurerla son cor glatí més depressa... si será una ilusió, un engany dels seus sentits!... nó, es ben bé ella.

Cosa singular, en Lluiset s'amagá darrera un clap d'alsinas per no ésser vist y poguer contemplar aquella adorada aparició que semblava posar un bálsam á sa sagnant ferida y aquietar los torments de son cor; puig en mitj de son desespero nasqué soptadament en ell una idea vanitosa, absurda, que no podia ésser si no vana presompció: se deya en sí ¿perqué está sola á la galería?... A eixa pregunta se li apilotavan un conjunt de respostas que arrelavan de la vanitat, del amor propi, del orgull, tant inherent en nostra naturalesa: se figurá que si la Mercé estava sola á la galería era per ell... com si sa estada á la galería no fos casual. Vaya una presompció!

Mes si aixís s'ho creu, deixémli créurer... qui sab, potser nosaltres hauríam pensat com ell. Son impressions molt verdaderas que no s'explican.

*  *  *

La Mercé 's retirá de la galería y en Lluis se queda extasiat com si la vegés encara.

Lo perdiguer s'havia fet un jas de fullaraca y dormía tot arrodonit al peu del sarró del seu amo.

  —234→  

Per fí, en Lluis, plé de recansa, s'aixecá, enviá ab la má un bes amorós envers lo casal y emprengué sa caminada cap á Castelló.

En Lluiset arribá á la vesprada á casa seva; puig com á cassayre se 'n havia emportat lo dinar al sarró.

Trobá son pare que 's passejava sala amunt sala avall, molt inquiet de la tardansa del seu fill.

-Gracias á Deu que ets aquí! ¿ahont has anat?... ola! una llebra!... ¿l'ets morta ab perdigons de plata?

-Que 's pensa que so un cassador de pega?... Pregúntiho al Black... fa? Blackot... fentli una caricia... May endevinaría ahont l'he morta... donchs en un camp, prop lo casal Noradell.

-Molt lluny has anat. Com diantre has dirigit ta cassera envers aquell punt?

-He volgut véurer las terras del patrimoni Noradell. ¿No han d'ésser aviat nostras?

-Aixís ho presumo. La venda de las fincas al encant que s'havía de fer d'aquí pochs dias, s'ha aplassada per ésser lo jutge malalt. No espero tenir cap concurrent; en tot cas, dificultós   —235→   li seria disputármelas, sobretot la heretat de Masarách, quals terras llindan ab las terras de nostres masos de Perelada,

-O! sí, pare: reunirém alashoras un hermós patrimoni: no s'ho deixi escapar.

-No passis cuydado... ¿Has entrat dins la casa?

-No pare; m'apar que sería una indiscreció... no ho coneix!... tant com hi siga la familia Noradell!...

-Ja estich cremat d'aytal familia! Com més pobres més orgullosos! Després que, per llur culpa, s'han menjat tot lo que tenían, sembla que 's consideran encara los amos de llur patrimoni. Prompte ne tindrán lo desengany, jo t'ho prometo, y alashoras que vagin á Madrit en busca de turró, que lo qu'es per assí, hi farán pas gayre nosa.

-Oh! pare, no es tanta llur culpa! Si no hagués sigut la filoxera ja veu que no estarían en aquest cas.

-Ta! ta! ta!... Aixó son malas rahons. Es clar... lo senyor Noradell diputat!... vinga volguer figurar, enlluhernar lo país, tirar lo diner per la finestra, gastar més de lo que podían!... Aquí tens á molts propietaris del Empordá quins han dissipat en ciutats y capitals, visquent ab gran tó, llur patrimoni, que 'ls seus passats, vivint ab sensillesa y economía, 'ls hi havían transmés sense un deute.

Nosaltres debém nostra posició al travall, y ningú sab lo que m'ha costat de guanyar la fortuneta que tením.

  —236→  

Es molt just que arrepleguém lo que 'ls altres no han sabut guardar. Si, es cert, á la meva mort, tindrás una posició brillant; y tinguis ben entés que. si la vols conservar, no deixis may lo travall.

-Tornant, pare, ab la familia Noradell, segons los informes que m'han donat, es més desgraciada que culpable. Las senyoras no han may sigut amigas de boato; han viscut senzillament en llur casa payral de Masarách, alternant ab llur casa de Figueras hont passavan curtas temporadas d'hivern, fent moltas caritats, benehidas pels pobres de la comarca de Masarach. Es D. Marsal qui ha tirat á terra lo patrimoni, en part, durant sa estada á Madrit, puig que ha sigut víctima de sa bona fé y dels serveys que ha fet á molts que 's deyan amichs seus. La fatalitat ha volgut qne s'hi barrejés la filoxera y la crísis agrícola; lo patrimoni Noradell estava en cas de resistir.

Crégui, pare, que son á planyer; y per mi, mereixen totas las consideracions, puig fan més de lo que poden.

L'home qui com D. Marsal fet al benestar que dona la riquesa, quí, com á diputat s'ha vist rodejat de distinccions, al véurel ara reduhit al travall de la terra, com un pagés pobre, pera poguer fer honor á sas obligacions, denota una hombría de bé, una honradés que no 's veu gayre.

-Pots tenir rahó; mes, que hi farém!... es una fatalitat... es la roda de la Fortuna: los   —237→   que son dalt van á baix y los que son á baix pujan á dalt; aixís va 'l món y aixís irá fins qu'una tarrabastada ne fassi cinquanta mil trossos.

-Pare, ¿vosté coneix la senyoreta Noradell?

-Vaya si la conech! Eixa si que la pobresa no ha aplacat son orgull de quan era la pubilla Noradell... y contá al seu fill lo que aquest ja sabía... Ahont s'es vist desvergonyiment! Nó, nó, no 'm vinguis ab gent entonada... ¿Perqué eixa pregunta?... ¿Que la coneixes, tú?

-Ans d'anar á Cuba la coneguí en los balls y societat de Figueras y per cert que deixá en mí una impressió molt simpática... Qué diría, pare, si li digués á vosté que l'estimo.

Lo senyor Pau se deturá, mirántsel de fit, arronsant las cellas:

-Com?... ¿qu'has dit?... no t'he entés... ¿qu'estimas la senyoreta Noradell?

-Si, pare.

-Vaja! es una broma!... vols dir que t'agrada... es prou bona mossa per' agradar... proba que tens bon gust... es clar, estás en edat de divertirte... fas bé... tú fas lo que jo no he pogut fer.

-No, pare, vosté s'enganya; l'estimo de tot mon cor, com se mereix, y si ella correspón al meu afecte, ab lo consentiment de vosté y de la mare, será la meva muller.

La fesomia del senyor Pau prengué una terrible expressió de rábia. Se deturá devant d'ell, creuhant sos brassos, mirántsel de fit á fit:

  —238→  

-Lo consentiment meu!... jamay!... Y tú creus que la fortuna que m'he guanyat pel meu travall y la meva suhor s'ha de fóndrer pagant los deutes del hereu Noradel?... Ja t'ho pots tréurer del cap!... Dintre un any serás major d'edat... alashoras casat si vols ab qui 't dongui la gana... ab la reyna Pomaré ó del Congó... pero no comptis ab mi.

En Lluis s'assentá en una butaca, aixafat, recolsat, lo cap entre mans, lo cor oprimit, sense gosar dir una paraula.

Son pare continuá:

-Esta clar... voldrian redaurar llur escut ab l'or dels Mareschs!... t'han parat lo filat... t'han sabut engalipar.

-Oh! pare!...

-Si, ara que están arruinats volen que sigui l'hereu Maresch que págui al hereu Noradell 'ls deutes qu'ha fet; ó que 'ls pagui son pare, qu'es tot hú.

-Pare, cálmis!.. no s'exalti... Vosté no té de pagar cap deute.

-Com?... explicat.

-No es filla única y pubilla, la senyoreta Noradell?

-Acaba.

-Donchs, casantme ab ella, lo patrimoni Noradell se fon ab lo patrimoni Maresch y 'n fara no més un.

-Per xó has tant estudiat pera trobar tan pobres rahons?... ¿y lo diner que hi he invertit, que m'he tret de la butxaca?

  —239→  

-Mes, pare, reflexioni, ¿no vol vosté comprar los bens que té hipotecats quart los vengui 'l Tribunal? Donchs aixís s'estalviaría de comprarlos. Lo que pot dir, si, que 'm casaría ab una noya de poca dot.

-Y tal de poca dot!...

-Mes ¿no 'ns permet nostra posició de fortuna prescindirne? y pel cas ¿no hi ha compensació ab la noblesa del seu llinatge? Quín goig! quina satisfacció tindriam en fer lo bé! en realsar eixa familia desgraciada y tant honrada! en tornalshi la riquesa y la ditxa qu'han perdut!... Ah! pare, escolti aqueixa bona veu que li parla al fons del cor! fassi una bona obra! no vulga la desgrácia del seu fill!... Si sabés quant l'estimo!... y molt conmogut 's tirá dins los brassos de son pare.

Entrá la senyora Rosa

-Qué féu?... qué enrahonéu?... fa rato que s'ha tirat l'arrós á l'olla y que la sopa es á taula... Lluis, fill meu! ¿qué téns?... ¿que no estás bo?

-Si, mare... aixugantse 'ls ulls... pregúntiho al pare que li dirá.

-Res... nostre fill está enamorat y 's vol casar; aquí ho téns ab duas paraulas.

-Si la noya de qui está enamorat es persona de bé y honrada no deus negarli lo permis, puig que fará ni mes ni menos com tu has fet; y com estich convensuda dels sentiments nobles y dignes de 'n Lluis per no donar un disgust á sos pares, desd'ara per ma part, li otorgo 'l permis... ¿Qui es Lluis?

  —240→  

-La senyoreta Mercé Noradell.

-Rahó de mes... familia honradissima.

-Ta! ta! ta! aviat ho teníu arreglat, vosaltres!... Aném á sopar que 'm moro de gana... ¿Y tú, Lluis?... los enamorats han de menjar.

Passaren al menjador, se sentaren á taula. Lo sopar fou callat; en Lluis no tingué gana. Son pare menjá ab quatre caixaladas, s'alsá de taula sens dir una paraula, reptá 'l negre ab fort regany perqué no li tenia la lámpara encesa, y se tancá dins son despaig.

*  *  *

Lo mateix vespre, á taula, pel sopar, la familia Noradell parlá de lo ocorregut aquella tarda.

En Francesch, al saber de cert que lo cassador generós que s'empenyava en ferli acceptar la llebre, era 'l jove Maresch, 's quedá pensatiu y desganat. Pretextá tenir migranya y no sopá; se retirá en sa cambra.

En Marsal qui havia sabut per la Teresa la escena de la visita del senyor Maresch y del senyor Benet, mentres se trobava á Figueras, y ara la recent ocorreguda ab lo jove Maresch, se posá mal humorat, neguitós; digué á sa filla ab tó de reny afectuós:

-Tan mateix, Mercé, n'ets fet un xich massa: després de xasquejar 'l pare ara xasquejas al fill... Com vols que 'ns tingan consideracions! Si bé que 'l pare ja ho mereixía; mes ¿qui 't diu   —241→   que 'l fill se sembli al pare? Si jo hi hagués sigut no hauría succehit.

La Mercé molt somesa y humil: si papa, es veritat... me te que perdonar... es lo meu carácter que no se dominar, que 's deixa guiar per la primera impressió; després me sab greu.

-¿Tu coneixes aquest jove?

-Si, papá, ans d'anar á America, fa tres anys, era un dels joves qui á Figueras m'obsequiava; mes allavors era jo la rica pubilla Noradell, y per la conducta de son pare envers vosté, dech creurer que 'ls seus obsequis eran interessats.

-Sia com vulla, Mercé, sapigas dominar ta altivés que no escau ab la nostra pobresa.

La Mercé, de sopte, esclatá en plors y singlots, plorant ab tal desespero que son pare y sa mare s'aixecaren de taula, inquiets, no sabent á que atribuhir tant gran sentiment; no la podían aconsolar.

-Filla!... Mercé!... ¿qué tens?... ¿qué 't passa?... calmat per Déu!... fes com si no t'hagués res dit... y prenentla en sos brassos... ápa! un petó... y la Mercé, los ulls negats, ploriquejant, fent llarchs suspirs, abrassa son pare ab tendre carinyo.

-Y per mi? digué sa mare.

-Ay! mamá meva!... y la cubrí de petóns.

  —242→  

En Lluis no podia viurer lluny dels seus amors. Lo casal Noradell era certament prou distant de Castelló; mes poch li importava. Quan no hi anava ab l'escopeta, 's feya ensellar un cavall que deixava á un más seu més propet de Masarách. Volia veurer la Mercé, enrahonar ab ella si fos possible. La oposició de son pare per obstinada que fos no la temía; mes lo que temía era l'indiferencia, l'odi pot ser que sentiría la Mercé per ell y sos pares. Volia explicarli la causa de sa llarga absencia; volia dirli que son cor batia sempre per ella, que son dols recort lo havía seguit per tot. Mes, com fer!... y si la Mercé despres de tres anys ja lo hagués oblidat... si son cor glatís per un altre... oh! eixa idea l'atormentava Ademés l'entristía la persistencia tossuda del seu pare; coneixía son caracter resolt, formal, sa avarícia... mes, per ell eran entrebanchs segonaris: -Oh! sols l'amor de la Mercé!... si m'estima tot ho venceré!... y si no m'estima!... si,... si no m'estima!... quina idea mes lúgubre!... no! no! no vuy pensarhi... Ah! dubte crudel!...

Se torturava l'enteniment, formava plans, prenía resolucions, peró després de reflecxionar,   —243→   trobava que totas eran absurdas. Se dirigía envers lo casal; quan hi era aprop, li mancava coratge, no gosava avansar: 's sentava darrera dels alzinalls per no ser vist, mirantse de lluny aquella galería guarnida de gerros de flors, suspirant, evocant la celesta aparició que feu extremeixer tot son ser; horas després se 'n tornava trist, neguitós, irat contra sa timidesa.

*  *  *

Un matí, en Lluis entrá en la iglesia de Masarach. Hi trobá Mossen Esteva que venia de celebrar la missa. Lo coneixía per haver sigut vicari de Castelló.

Lo senyor Rector lo convidá á pendrer xacolata, lo que aceptá de bon grat. Vingué la majordona, pará taula, tragué secalls, borregos de Cardedeu, formatge y llonganissa. Tot esmorsant feyan petar l'enrahonada parlant de Castelló, de Figueras, y naturalment de l'iglesieta de Masarach, de las degoteras que ningú 's cuydava de fer adobar, de la miseria de la parroquia y de la pobresa del país:

-Oh! si, es gran la miseria que tením! ¡hi ha tantas familias necessitosas! Ara desde la filoxera no 's veuhen si no corrúas de pobres que van á captar pels masos. Avans, jo 'ls podía socórrer; mes ara faig lo que puch; travalls tinch jo mateix pera víurer, perqué lo govern se descuyda de donantse la paga. Mes, lo qu'ha sigut una calamitat pels pobres de la comarca,   —244→   es la desgracia qu'ha caygut sobre la familia Noradell. ¡Feya tantas caritats! ¡era tan benehida pels pobres!... Deu n'ho havía de permetrer; mes hem d'acatar sos designis, puig que si ho ha permés há d'ésser per llur bé.

En Lluis se posá trist, pensatiu.

-Si, es cert... digué... molt la deuhen trobar á faltar, ja qu'hi ha tanta miseria.

-L'altre dia encara, malgrat llur pobresa, D.ª Teresa y sa filla me feren portar un farcellet de roba ab algun diner per aliviar una viuda ab criaturas qu'estava sense pa. Oh! si, Nostre Senyor los hi tindrá compte: D.ª Mercé y sa mare son dos ángels de caritat.

En Lluis conmogut li respongué:

-Mossen Esteva, jo visch lluny d'aquesta parroquia, ignoro sas necessitats; mes, desde avuy los dos hem de fer un conveni: vuy que tots los pobres de sa comarca sian socorreguts com aváns, en nom de la familia Noradell. Vosté será l'encarregat de fer eixas caritats; lo donador s'ha de ignorar... y traguentse la cartera... permétim per comensar d'entregarli eixos quatre bitllets del Banch de vint duros, total vuytanta. Quan serán distribuhíts fássimho saber. Li recomano la major discreció.

En Lluiset no comptava ab la majordona quí desde la cuyna escoltava la conversa.

-Deu li pagui la caritat! Se fará com vosté desitja.

*  *  *

  —245→  

En Lluis tot content de sa bona acció, se despedí de Mossen Esteva qui lo volgué acompanyar un tros de camí, fins á la creu del terme. Ans de separarse d'ell, li digué:

-Si vol que la caritat sia més agradable á Deu, no vulgui que la fassí jo sol; ajúdim. Precisament no lluny d'aquí ¿veu aquella caseta al peu del turonet plantat d'oliveras? hi ha duas donas, mare y filla. La mare es molt vella y sa filla fa temps que jau, molt malalta; si no se las socorrés se moririan de fam. Vosté mateix las hi pot fer caritat.

-Demá sens falta las hi portaré la méua almoyna.

Encaixá ab Mossen Esteva, continuant son camí envers Castelló.

*  *  *

Lo mateix dia á la tarda, al sortir la Margarida de la iglesia de resar com de costúm, trobá la majordona á la porta de la rectoría qu'escombrava l'escala. Aquesta la cridá y las dos feren petar un rato de xarrola, parlant de naps y cols, de la feyna casulana, dels surgits que tenia de fer á las sotanas de Mossen Esteva, de la corrúa de pobres que tots los dias assetiavan la rectoría... mes d'aquí endevant, gracias á Deu serán més socorreguts... y li contá la conversa del fill Maresch ab Mossen Esteva.

  —246→  

-Vaja! aquest senyoret ha obrat bé... uns americans tant y tant richs que no saben com gastar la plata!... al fer las caritats en nom de la familia dels vostres amos, han fet sols lo que debían, ja que 'ls hi han prés llur patrimoni.

-No 'ls hi han prés encara... pero no deixa d'ésser una fina atenció lo fer las caritats en nom dels Noradells.

-Podria ser també un principi de remordiment... sía lo que vulla, Deu 'ls hi pach.

La Margarida 's despedí de la majordona, y al ésser al casal repetí á D.ª Teresa, devant la Mercé que feya puntas, seguda al costat de sa mare, la conversa ab la majordona, afegint: se coneix que aquet senyoret té bon cor. Deu li pagui la caritat.

Lo cor de la Mercé s'aixamplá; sa cara prengué una expressió de contenta que no escapá á sa mare. Eixa expressió de contenta fou sa primera impressió, mes de sopte sa cara 's torná séria, un pensament acabava d'atravessar son esperit: -¿perqué fer l'almoyna en nom de la familia Noradell?... perqué no en nom seu? ó mellor anónim? puig que diu bé lo precepte de caritat: la almoyna que 's fa secreta es accepta y molt perfecta... ¿Baix quin impuls ha obrat?... y 's topavan en son sí una munió de preguntas y respostas qual resultat sens dubte no la satisfé, perqué anava barrejat d'un pensament dominant los demés, inspirat per sa dignitat y altivesa. Atesa la manera d'obrar dels   —247→   Mareschs envers sa familia, atribuhí lo moviment generós de 'n Lluis al orgull, malgrat la veu interior que li deya que los sentiments del fill podian dissentir dels del pare. Mes no quedá gens convensuda.

*  *  *

L'endemá en Lluis sortí de bon matí de Castelló, dirigíntse envers Masarách per fer l'almoyna recomenada per Mossen Esteva... aquella almoyna tan grata, tan volguda per la Mercé!

Certament al ferla no tenía gran mérit sens dubte, puig que obrava no sols per l'amor de Deu mes també per l'amor de sa adorada Mercé.

Oh! sí, hauría volgut aixugar las llágrimas de tots los pobres de la comarca en nom d'ella, associantse als seus sentiments caritatius.

Duas ánimas que fan lo bé han d'ésser sens dubte atretas, amparadas sota las alas del ángel hermós, radiant, de la caritat.

Entrá en la casa; hi trobá una dona vella, ajupida á la llar, que bufava brasas per' avivar la flama; pochs mobles, tots d'aspecte miserable; damunt la taula greixosa, una grossera estoballa, un topí, un tros de pa de ségol sech, una cullera y escudella de fusta; eran los restos del esmorzar de la vella.

En Lluis demaná per la malalta; la vella quí sens dubte pensá qu'era un metge enviat   —248→   per Mossen Esteva, lo feu entrar en la única cambra, hont geya, sobre llit de posts, de márfega, sens matalás, una dona jove, tísica, agonisant. La finestra casi closa donava á la cambra una obscuritat relativa. En Lluis al entrar, res distingí, enlluhernat per la claror de fora. La vella entrá, obri la finestra... Oh! sorpresa!... l'angel del consol, la Mercé, era á l'espona del llit de la malalta.

Com de costúm, la Mercé havia anat á missa ab la Margarida, y al sortir, sabent l'estat grave de la malalta, hi aná pera consolarla; mentres que la Margarida havia pujat á la rectoría.

En Lluis, al veurer la Mercé, se quedá de pedra. La Mercé, baixá la vista: 'ls dos sentiren afluhir en llur cor, glatits abrusadors que 'ls feren pujar la rojor á la cara. Més, prompte, la Mercé alsá sa mirada serena vers ell, aquella mirada altiva de la pubilla Noradell que reflexa la dignitat, la honra sens taca dels seus antepassats; puig se cregué que la coincidencia de trobarse en Lluis en aquella casa, mentres hi era ella, no era fortuita.

En Lluis molt conmogut, depositá sobre la taula una cantitat de plata. -«Me permetrá, senyora, d'afegir la meva almoyna á la de vosté.» S'incliná, saludant profondament y sortí de la cambra.

Al ésser á la cuyna, la bona vella li digué:

-Deu li pagui la caritat y li donga molts anys de vida!... Si vol acceptar alguna cosa de nostra pobresa, será ab molt gust.

  —249→  

-Si, bona dona, un got d'aygua fresca.

-Vaig á buscarla á la font.

La malalta s'havía adormit; sortí la Mercé de puntetas de la canbra, entrá á la cuyna dirigíntse envers la porta forana, sens dignar mirarse en Lluis, quin, respectuosament, molt conmogut, juntá sas mans á la altura del cor, la deturá, suplicantla:

-Oh!... Mercé!... perdó!... perdó per mon pare!... perdonim si la he ofesa!... en nom de la santa caritat!

Ella molt séria y desdenyosa; mes ab veu conmoguda:

-Si, ja sé qu'es vosté molt caritatiu de poch temps en aquesta part... y l'almoyna que acaba de fer no deixa d'ésser molt casual.

-Oh! Mercé!... no!... no ho cregui!... si hagués sabut que la meua presencia en aquesta casa l'havia de oféndrer, no hi hauría vingut; li juro que ignorava que vosté hi fos!... Mes ara beneheixo eixa benhaurada casualitat que 'm permet d'expressar tot lo respecte, la simpatía, lo desitg de poguer servir á vosté y á sa respectable y honrada familia... res mereixo á las desgracias que han caygut sobre d'ella... tres anys que lo dols recort de vosté m'ha seguit per tot desde que tingué la ditxa de conéixerla!... Díguim, Mercé, que no está irada contra de mi!... Ah! si sabés lo que mon cor sufreix!... eix cor que batega sols per vosté!... Permétim, Mercé, de dirli que l'estimo; que li ofereixo mon cor, ma vida, tot lo que tinch!...

  —250→  

Entrá la vella ab l'aygua fresca; posá 'l poal damunt la taula:

-La trobará molt bona; es de la font de la Llosa, la mellor aygua dels encontornsl.. vaig á rentarli un got. Y vosté, senyoreta, que no vol refrescar? crégui que se li assentará bé; es aygua molt bona pel ventrell y per mal de maragassa.

-Se us estima, bona dona; no tinch set; será un altre dia. Feu per manera que la malalta siga ben aconduhida.

-Ara ray! res li faltará.

*  *  *

La Mercé vegé venir la Margarida desde 'l pas de la porta de la casa; se girá envers en Lluis qui se la mirava ab mirada tant compassiva, tant suplicant, que, ab moviment generós, li allargá la má. En Lluis no gosá portarla á sos llabis, la estrenyé com á un amich, ab efusió.

Passá tot lo dia als encontorns del casal; l'ayre que hi respirava li dilatava 'l cor; no se 'n sabía anar.

Arribá á Castelló á entrellusca. Sopá sol dins sa cambra, servit per sa mare quina, al véurel tant content li feya un sens fí de preguntas.

-Mare no 'm pregunti fins que se me 'n vagi 'l tap que tinch aquí,... senyalant lo cor... ve del pare.

-Ja li passará; no desesperis.

Aquella nit, en Lluis recobrá la son que havía perdut feya dias.

  —251→  

Desde la darrera conversa que havía tingut ab son fill, lo senyor Pau estava d'humor execrable, sempre callat, frunsint las arrugas del front, arronsant las cellas dels pels herissats, que li tapavan los ulls; etjegant tot al botavan, al dimoni; afectant de no volguer parlar ni á sa muller ni á son fill. Tot lo dia tancat dins son estudi, ni á taula 's presentava; 's feya servir pel negrito.

*  *  *

En Lluis, al véurer la terquedat de son pare, era afectadíssim. Allavors cercava consol en sa mare.

-Mare, ajúdim á desenfadar lo pare, á convéncel; podrá més vosté que jo... En Lluis li havia fet sas confidencias y sa mare li havía promés ajuda.

-Deixam fer. Avuy mateix li parlaré de tú.

En efecte, á la mitjdiada, la senyora Rosa entrá en l'estudi del seu marit, espolsant las lleixas ab un plomero.

-Vaja! dona, acaba aviat que m'omplas de pols!... ¡si son cosas de fer ara!... ¿no podias   —252→   esperar aquest matí, mentres jo era fora?... ¿Y perqué no ho ha de fer 'l negrito?

-Perqué espolsant t'ho regira tot, y després no saps trobar los papers. -Una pausa.- La senyora Rosa continua espolsant, molt afanyosa.

-Ay! batúa!... veyám si 'm traurás d'aquí!

-No t'impacientis, Pau: be sabs que ningú adoba tas cosas mellor que jo.

-Bé, bé... acabém aviat!... ¿Hont es en Lluiset?

-Dins sa cambra. No ha volgut dinar, ni ha sortit de tot avuy.

-Malhaja 'l xicot! se 'ns ha tornat enamorat de debó.

-Y tal enamorat! N'ha perdut la gana y 'm temo se 'ns posi malalt

-Cá! dona, no t'espantis: son malaltias que ningú 'n mor y que 's curan d'ellas mateixas.

-Tú ho dius; de vegadas tenen mals resultats. Y si 'l nostre fill se posés malalt ¿qué farias?

-Vaja! no diguis aixó.

-No ho tinch de dir!... lo conech més que tú. La seva sensibilitat es extremada: mare, me deya suara, si 'l pare no 'm deixa casar ab la Mercé Noradell, es que no m'estima; seré un desgraciat. May havía estimat, es mon primer y darrer amor!

-Tot aixó son camándulas.

-Si 's pot parlar aixís!... Si quan tú me festejavas tant enamorat, no t'haguessen deixat casar ab mi ¿qué haurias fet?

  —253→  

-M'hauría tirat de cap al pou.

-Vaja! Pau, no es cas de fer broma; la cosa es séria: la salut, lo ben estar, lo pervenir de nostre fill, l'únich fill que tením, no 'ns poden ésser indiferents. Reflexiona y que Deu te dongui un bon acert.

-Déixam estar en pau tú y en Lluiset en Lluiset y tú!... ja 'n tinch lo cap plé... Y no vinguis més espolsar quan estich en mon despaig... ¿ho sents?... fes que no t'ho hage de dir un' altra vegada.

*  *  *

La senyora Rosa se retirá tota compungida Entrá en la cambra de 'n Lluis.

-Mare, ¿ha vist lo pare?

-Vist y enrahonat. Per ara 's manté ferm. Fém com ell y al fí tindrá que cedir.

*  *  *

Al vespre, per sopar, tampoch se presentá en Lluis.

Lo senyor Pau menjá quatre caixaladas á correcuyta, sense dir una paraula á sa muller, fent cara de prunas agras. Se 'n torná al estudi.

Durant tres dias se lliurá en son sí una terrible lluyta entre sa avaricia y lo gran afecte que tenía pel seu fill.

Ell, tant puny arrapat, veya de sopte tot sos plans, tots los seus sacrificis pecuniaris, tots   —254→   sos projectes desvaneixers com un castell de cartas per l'intent y tossudería del seu fill. Era idea que no li podía entrar al cap.

A poch á poch se calmá, entrá en reflexió sensata. Comprengué que per importants que fossen los seus crédits, venut lo patrimoni Noradell pel Tribunal, prescindint dels gastos, sempre restaría una cantitat sobrant prou crescuda, que hauría de tornar á la familia Noradell. Veya ademés que son fill s'enllassaría ab una familia honrada y antiga de las més consideradas del país. En Lluis tindria 25 anys, per Nadal, entraria major d'edat; no li podria quitar la part que li corresponía de la casa de la Habana; á 25 anys, ja era hora que pensés ab lo casori... estava enamorat; y donchs ¿qué ferhi?... Estimava massa al seu fill pera contrariarlo fentlo potser desgraciat.

*  *  *

L'endemá á las nou del matí la senyora Rosa li portá la xacolata dins son estudi, sempre callada.

En Lluiset ¿qué fa?

-Que vols que fassi; sempre trist y afligit. Veyam si al últim haurá de venir lo metge.

-Ja estich empipat de tú y ell!... Ves! dígasli que 'l demano.

Entra en Lluis.

-¿Qué vol? pare.

-Sentat. ¿Estás resolt?... ¿t'hi ets ben pensat?   —255→   ¿persisteixes en volguerte casar ab la senyoreta Noradell?

-Sí, pare.

-Está bé. No m'hi oposo.

-¡Ah! pare... ¡mil y mil gracias!

-¿Qué pensas fer? Se té que demanar la má de la senyoreta als seus pares.

-Ja ho tinch pensat.

-Explícat.

-Si li apar bé, me valdré del senyor Aymar, lo notari de casa.

-No 'm desagrada la idea. Donchs, tú mateix, enllesteixho aviat. Després de tú obraré jo.

*  *  *

Al sortir en Lluiset del estudi de son pare, trobá sa mare que l'esperava, ansiosa, pera saber lo resultat de la conversa. Boig d'alegría la estrenyé en sos brassos ab tanta efusió que, conmoguda, 's posá á plorar. Ell també plorava y reya de goig.

*  *  *

En Lluis content com unas Pascuas aná á la mateixa tarda á la notaria de D. Joseph Aymar.

Entrá á la primera saleta dels escribents afanyats en llur tasca de copiar patracols; hi havía sols un pagés y una pagesa sentats; ell portava un sarró y ella un cistell d'hont sortían tres caps de virám, tres pollastres de cresta vermella.   —256→   Han vingut sens dubte per demanar un parer al senyor notari, y esperan, sentats y resignats, que plagui á sa senyoría volguerlos ohir.

Un escribent feu entrar en Lluis en lo sanctus sanctorum, hont lo notari, vestit de pontifical, drapat ab sa bata morada, casquet morat, brodat, de seda, ulleras d'or, estava repapat dins sa cadira de brassos, llegint un pergamí.

-¡D. Lluis!... ¡vosté per aquí!... ¿quant ha arribat?... Fassi 'l favor de sentarse... ¿Com li ha probat lo viatge?... ¡l'ha feta llarga!... pensavam que no volía més tornar... ¿Com están son pare, sa mare?

-Be per ara, ¿y vosté?... tant lo veig ara com fá tres anys, com quan me 'n vaig anar, sempre fresch y florat... ¿y D.ª Tecla? ¿la Ramona? ¿en Valentí?... la familia del notari...

-Tothom bo, ¡gracias á Deu!

-Bé D. Joseph, me 'n alegro... Digui, ¿qu'está molt ocupat?

-Ja sab que per vosté no ho estich may... y li oferí un cigarret.

-D. Joseph, li vinch á demanar un favor que no me 'l deu refusar.

-Vosté sab, D. Lluis, que per vostés estich sempre disposat á servirlos en tot lo que puga.

-Gracias, D. Joseph. Donchs lo favor que li demano es d'anar á Masarach, al casal Noradell, y demanar á D. Marsal y D.ª Teresa la má de llur filla Mercé, en nom meu y de mos pares.

Lo notari, molt conmogut, s'alsá de sa cadira   —257→   de brassos y aná á estrenyer la má de 'n Lluis.

-Bé, Lluis, bé!... es tanta l'alegría que 'm dona que no sé com felicitarlo. Es una solució portada pel Cel, que totas las familias de nostre Empordá aplaudirán. Demá tindré 'l gust de cumplir l'encárrech.

-Li quedaré agrahidissim.

En Lluis s'aixecá, encaixá ab D. Joseph, qui l'acompanyá fins á la porta del carrer. Al tornar entrar, vegé 'ls dos pagesos, sentats á sobre 'l banch, mitj adormiscats, badallant, cansats d'esperar.

-¿Qué voleu?

-Veniam pera pagar la contribució territorial.

Entrá en son despaig, alsant las espatllas. Un escribent molt plaga 'ls digué qu'anessen al Registre d'hipotecas, donántloshi la direcció, qu'allá 'ls hi cobrarían... Lo pagés era d'aquells de botó de banya y de cabells llarchs al clatell y polseras, nascut al sigle de las llums.

La familia Noradell sortía de la iglesia de Masarach hont havía assistit als funerals del aniversari anyal de la mort de D.ª Catarina.   —258→   Després de despedir los convidats á la porta de l'iglesia, 's dirigiren á llur casa. Lo metge de Masarach, lo senyor Pere, los acompanyá un tros de camí; puig feya alguns dias que 'n Marsal li donava inquietut; á voltas sa mirada atónita, distreta, algunas paraulas incoherents, li feyan temer un principi de lesió cerebral.

Res havía deixat coneixer á la Teresa ni á la Mercé, encara que be prou havían ellas notat un cambi en lo estat de 'n Marsal; més l'atribuhían á las penas y sentiments de llur crítica posició.

Dihuen que los disgustos matan; es cert. Las lesions que prevenen de nostres sufriments morals afectan massa nostre organisme; la sacudida arriba fins á las fonts de vida, y no té cura.

L'hereu Noradell avans tant robust y ferreny, ara 's sentía aixafat, disminuhidas sas forsas, son cap sempre barrinat per la mateixa idea que no 'l deixava may: lo trist y horrorós pervenir seu y de sa familia. S'encaminava insensiblement á la bojería ó á una afecció orgánica de cor.

*  *  *

Sa esposa y sa filla feyan tot lo que podían per' animarlo; mes era envá. Veyan que s'aflaquía, que á voltas son esguart prenía un aspecte estrany; alashoras redoblavan llurs caricias, demostrantli alegría que no sentían, fent esforsos per distraure 'l, somrihent devant d'ell d'aquell somriure dolorós que trenca 'l cor. Puig llur   —259→   aflicció igualava la de 'n Marsal, encara que llur resignació era sostinguda per llurs oracions á la Reyna del Cel.

*  *  *

La dona té més forsa pera resistir als embats de la vida; 's pot dir que pera ella sufrir es sa norma; Deu l'ha creada per' aixó; la seua vida es tota de sufriment; los dias de bonansa per' ella son ben comptats. Parlo de la dona cristiana; si no fos la fé ardenta que sol tenir, cauría com nosaltres vençuda en la terrible lluyta.

*  *  *

¿Y en Francesch?... ¡pobre Francesch!... al veurer lo sufriment moral tant crudel d'aquella desgraciada familia, era plé de neguit y tristesa; puig veya que no hi havía consol per' ella ni salvació; sabía que lo dia menos pensat, vindría un nou amo que 'ls trauría de llur casa payral. ¡Ah! ¡perqué Deu no li havía donat la riquesa!... ab quin entussiasme y alegría l'hauría oferta als seus benefactors! Lo seu amor per la Mercé era negat al fons de son pobre cor adolorit per la pensa amarga que l'oprimía.

*  *  *

Avans d'arribar al casal, lo senyor Pere 's despedí per' anar á visitar un malalt que tenía en un más per' allá prop.

  —260→  

-¡Coratge! D. Marsal; no 's deixi abatrer, anímis; després del mal temps surt l'arch de Sant Martí.

-¡Ah! senyor doctor, las alegrías d'aquest mon son acabadas pera mí! ¡Sols demano á Deu salut pera poguer lluytar ab lo travall contra 'l trist pervenir que se 'ns espera!

Encaixá ab lo senyor Pere. La familia Noradell entrá en sa casa payral, pujá á la sala pera, avans lo dinar, resar lo sant rosari y pregar per la difunta y demés passats de la casa.

*  *  *

En Francesch, al sortir dels funerals, havía tingut d'anar á Garriguella, á veurer lo segrestador, per un assunto de 'n Marsal.

*  *  *

Després de resar 's sentaren á taula. La Margarida portá una sopa d'oli bullida, fasolets y enciám. Feya temps que no tastavan carn; per' ells cada dia era dia de dejuni de qüaresma. Si encara haguessen menjat eix frugal dinar ab gana; més, aixó nó!... dinar trist, silenciós.

La Mercé s'esforsava de distraurer á son pare, també á sa mare, puig la Teresa era febrosa, las llágrimas havían cavat fonda arruga; ja no podía més. Sabían que la subasta del llur patrimoni era fixada pel dijous vinent; solament set dias 'ls hi restava pera saber l'hora   —261→   fatal d'esser despossehits de llur casal, del casal de sos antepassats, hont havían nascut, hont havían gosat dels sants afectes de familia, tant plé de dolsos y sagrats recorts! ¡Oh! ¡eixa idea los tenía postrats!.. ¡Com podían tenir gana!

Tot just havían resat lo benedicité que de sopte sentiren fressa de cascabells. Una tartana acabava de pararse devant lo portal de la casa. Ne baixá un senyor d'edat vestit de paltó llarch y tarot, de fesonomía respectable.

En Marsal tremolá, puig que res de bo podía esperar de semblant visita que no podía venir sino del Jutjat.

Baixá á rebrel, y al veurer lo senyor Aymar, 's refé del sobresalt; més la palidesa de sa cara persistí, haguentse de posar la má al cor pera comprimir sas palpitacions.

-¡Es vosté D. Joseph!... ¿Quín bon vent lo porta?... y encaixaren amistosament.

-¿Com están D.ª Teresa y la senyoreta Mercé?

-Bé, molt bé... fassi 'l favor de pujar... Entráren á la sala... ¡Teresa! ¡Mercé!... D. Joseph Aymar, lo notari de Castelló.

Després dels saludos, en Marsal apropá una butaca á D. Joseph.

-¡Segui! digué la Teresa..... vosté estará cansat.

-No 's molesti, senyora; he vingut ab tartana; lo camí no es gayre bó, y per evitar lo traqueig, he anat á poch á poch... y 's sentá en la butaca que li oferí la Teresa.

-¿Vol pendrer alguna cosa?... no fassi cumpliments; aquí es á pagés.

  —262→  

-Se li estima... sols un got d'aygua fresca. La Mercé li portá, ab bolados.

-Mil gracias, senyoreta... s'aixugá la boca ab gran mocador de seda de fondo vermell ab dibuixos groguenchs que 's tragué dels faldons del paltot, y tot aixugantse: -M'alegro de trobar tota la familia reunida... 's tragué de la butxaca del infern del paltot una grossa tabaquera de conxa, savorejá un polvo, y penetrat de la importancia de sa missió, digué pausadament: D. Marsal y D.ª Teresa, vinch de part del senyor Pau Maresch y de la senyora Rosa, sa esposa, á demanalshi la má de la senyoreta Mercé, pera llur fill Lluis.

Descriurer lo estupor, la fonda sorpresa de la familia Noradell, es impossible.

La Teresa 's torná pálida, comprimint ab sa má los forts glatits de son cor. La Mercé rebé una foguerada qu'encengué sa cara de rojor.

En Marsal 's quedá mut, atontat, sa cara de lívida palidés; li vingué un tremolor, y sos brassos caygueren inerts, lo cap s'incliná sobre son pit. La Mercé, la Teresa correren envers ell... ¡pare!... ¡pare!... ¡Marsal!... ¡Marsal!... ¡Ay! ¡Deu meu!... ¡y no respon!... ¡Corre! ¡Mercé!... ¡l'aygua del Carme!... ¡Margarida!... ¡anéu pel metge!... ¡Ay! ¡Verge Santíssima!... ¡ajudeunos!...

-¡No s'assusti! digué D. Joseph, conmogut, esglayat, sostenint en Marsal per las espatllas... així li passará...

La Mercé, pálida, tremolant, portá l'ampolleta   —263→   del aygua del Carme; li 'n doná una cullerada; mentres la Teresa li fregava 'ls polsos ab un drapet xupat ab vinagre que li feya també aspirar.

En Marsal feu un llarch suspir, y á poch á poch 's revingué:

-Ja 'm passa... y allargant la má al notari, li digué ab feble veu: ja ho veu... son tantas las emocions que vaig rebent d'algun temps ensá que ja no puch resistirhi... estich ferit aquí... senyalant son front ab lo dit.

*  *  *

¡Oh! sí: hi ha alegrías que de cop produheixen lo mateix afecte fisiológich que la més gran desgracia, que nostra naturalesa no pot resistir. La joie fait peur, la alegría espanta, diu Madame de Girardin que tant coneixía lo cor humá.

La conmoció d'alegría que rebé en Marsal fou espantosa.

Ab l'ajuda de sa esposa y de sa filla s'aixecá, li donáren lo bras, l'acompanyaren á sa cambra, y la Teresa l'ajudá á ficarse al llit.

Al poch rato vingué 'l metge; lo polsá; ordená papers de mostassa á las camas, exigint repós y molta quietut.

-Aixó no será rés per ara, digué á la Teresa; més s'ha de fer tot lo possible que no li torni; necessita calma, molta calma.

*  *  *

  —264→  

'S restá la Mercé ab son pare. La Teresa torná á la sala ab lo notari qu' havían deixat sol.

-D. Joseph... li digué, molt llagrimosa... ja veu quin trastorn!... ho sento per vosté.

-¡Vol callar! senyora; disposi de mí... ¿Com se troba D. Marsal?

-Lo metge diu que no será rés... ¡Deu ho vulga!... No vuy que s'en vagi... se resterá á dinar.

-Senyora, no pot esser, se li estima; á las duas tinch qu'estar á Figueras.

Al despedirse, la Teresa li digué:

-A la demanda que 'ns acaba de fer, tindrém lo gust de donarli la resposta dintre curts dias.

-Está molt bé, senyora.

Moments després se sentí lo traqueig de la tartana que s'emportava lo notari cap á Figueras.

*  *  *

La Teresa entrá en la cambra de son marit; lo trobá que descansava, son respir més natural.

A entrada de fosch, torná lo metge, polsá 'l malalt, y vegent que dormía com un santet, digué á la Teresa: desd ara li puch assegurar que la crísis no tindrá conseqüencias; més lo que 'ls hi recomano es d'evitar tota emoció.

*  *  *

  —265→  

Al vespre arribá 'n Francesch. ¡Quina sorpresa més crudel, al saber l'accident de 'n Marsal! S'assentá á l'espona del llit del malalt y no se 'n mogué de tota la nit.

*  *  *

Lo pronóstich del senyor Pere 's realisá; una reacció favorable se produhí, y als tres dias lo Doctor li permetí aixecarse.

La Teresa l'ajudá á vestir.

¡Pobre Marsal! ¡ja no era 'l mateix! 's sentía ferit del cap, com ell deya; brassos y camas li flaquejavan.

Sentat dins sa cadira de brassos, se mirava ab tristesa á sa esposa que li tenía la má; una somrisa dolorosa se dibuixava á sos llabis.

-¿Es veritat, Teresa, que Deu 's vulga apiadar de nosaltres?

-Marsal, no vulguis enrahonar; ets encara massa débil.

-No, Teresa: deixam complaurer en eixa idea que 'm dona coratge; ella m'ha de tornar la salut.

Entrá la Mercé.

-¡Mercé!... ¡filla!...

-¡Papá meu!... y se tirá dins los brassos de son pare, qui la estrenyé sobre son cor.

-Sentat aquí, ben aprop meu... més... y prenent sa má, li digué:

  —266→  

-¿Quína resposta farém al senyor Aymar?

-¡Per Deu! Marsal, sabs que 'l metge t'ha permés d'enrahonar un xich y no més.

-Deixam enrahonar, Teresa, que se 'm dilata 'l cor... Respon, filla meva.

(La Mercé havía ja enterat á sa mare de la simpatía que ressentía per en Lluis).

-La resposta de vostés será la meva.

-No, Mercé; se tracta de ton pervenir, de la teua ditxa... ¿Estimas al jove Maresch?

-Papá... no ho sé; no 'l conech prou pera respondrer á sa pregunta de vosté. La veu que sento al fons de mon cor me podría enganyar. Per ara lo sentiment que m'inspira es gran simpatía... y 's torná roja y vergonyosa.

-¿Ahont es en Francesch?... ¿Qué no es á casa?

-Si papá; está en son despaig.

-Ves! dígasli que 'l demano.

Entrá en Francesch: -¿Com se troba? don Marsal.

-Mellor, molt mellor... Séntat, Francesch. Ja sabs, Francesch, que t'hem considerat y te considerém com de casa. Los aconteixements que atanyan á ma familia á quina tantas probas has donat d'estimació y ver carinyo, no 't poden esser indiferents. Fins ara has compartit nostras desgracias; es just que comparteixis també nostras alegrías. Lo notari de Castelló, D. Joseph Aymar, de part de la familia Maresch, nos ha vingut á demanar la má de la Mercé, per llur fill Lluis.

  —267→  

En Francesch sentí dins son cor un colp que l'obligá á apoyarse á sa cadira per no cáurer. Se refé al moment, mes no trobá cap paraula pera respóndrer, de tant conmogut. Ja se 'n dubtava! feya temps que 'l seu cor li deya!

Adonantse la Mercé de la turbació de 'n Francesch, sentí sens dubte dins son cor lo contra colp sentit per ell, puig se torná molt pálida baixant los ulls, sense gosarse 'l mirar.

-Francesch, prosseguí en Marsal, crech que com nosaltres ne tindrás vera satisfacció.

Al moment dominá en 'n Francesch l'esperit de sacrifici y d'amistós afecte. Entrevegé la salvació d'aquella familia, lo retorn al ben estar, la ditxa de tots, de sa estimada Mercé, la salut tan trencada de D. Marsal; tancá lo seu amor al bell fons de son cor, oferintlo á Deu y á la Reyna del Cel; comprimí un llarch suspir, y dissimulant sa tristesa ab somrís dolorós, respongué:

-Sia la enhorabona, D. Marsal, D.ª Teresa... y vosté Mercé... li digué baixant los ulls, mitj tremolant... Deu li donga tota la ditxa qu'es mereixedora... Comptim sempre ab mí pera servirlos en tot lo que puga.

-Gracias, Francesch... y en Marsal li estrenyé la má.

  —268→  

La resposta de 'n Marsal al senyor Aymar, fou la següent: «D. Marsal y D.ª Teresa Noradell no fan cap oposició al projectat enllás de llur filla Mercé ab D. Lluís Maresch; peró, com la Mercé es la interessada, ans de donar lo sí, demana alguns dias de reflexió pera coneixer més intimament al que ha d'esser son espós. Per lo tant, D. Lluís Maresch queda autorisat, lo mateix que sos pares, á pendrer possessió d'aquesta llur casa.»

*  *  *

En Lluís anava tots los dias á ca 'l notari, impacient de saber la resposta, puig que, enterat pel senyor Aymar del trastorn que havía sufert aquella familia, 's temía que algun obstácle impossibilités son ferm desitj.

Per fi, al comunicarli lo notari la resposta de 'n Marsal, se 'n aná joyós á enterarne son pare.

-Está molt bé, digué lo senyor Pau; demá veuré mon advocat y procurador y també 'l jutge, pera fer suspendrer la subasta.

-Y jo, pare, demá iré á Masarach, á visitar la familia Noradell.

*  *  *

  —269→  

La Mercé no deixá passar gayres dias pera donarli 'l sí.

Lo senyor Pau y sa esposa feren també llur visita als Noradells.

Lo casament fou fixat á primers de Maig, mes de las flors y dels amors.

La nova corregué per tot l'Empordá; amichs parents y coneguts d'abduas familias ne tingueren vera alegría.

Lo casament celebrat al casal fou de lo més lluhit; hi assistiren D. Joseph Aymar, Mossen Esteva, lo senyor Pere, las tias Manelas, la senyora Bibiana y sa filla Emilia, parents y amichs, aduch aquells amichs que giravan l'esquena á 'n Marsal; ara tot eran agasajos y oferiments; fins lo volian tornar nombrar diputat, mes cap d'ells s'atreví á proposarli; veyan que l'hereu Noradell, si bé era feble y delicat de salut, no obstant era curat, ben curat d'aquell contagi madrileny que de poch li corrohe 'ls ossos.

L'oncle Paulí no pogué assistirhi, clavat en sa cadira de brassos pel poagre, los peus embolicats ab draps de bayeta; peró, enviá á sa nevoda sas felicitacions, y, per regalo de boda, un nero de vuyt carniceras que obtingué 'ls honors del dinar de casament.

*  *  *

  —270→  

¿Y en Francesch?... ¡Pobre Francesch!... Mentres Mossen Esteva donava als núvis la benedicció nupcial, ell, postrat al peu del altar alsava sos ulls envers la Verge Inmaculada, pregantla ab fervor per la ditxa de sa estimada Mercé, oferintli lo sacrifici del seu amor, suplicantla que li tanqués la nafra de son cor!... ¡Pobre amor seu! mentres la alegría se reflectava en los semblants de tots, ell feya esforsos pera dissimular son sufriment. Portava endolat en lo més pregon del seu cor eix sentiment pur, ideal, vera emanació de l'ánima, que 's ressent no més una vegada en la primavera de la vida: lo primer amor!... Pobre Francesch!... si es tan bó!... té tan bon cor que la ditxa de la Mercé era la seua!

També, quan en Lluís, quí, aviat lo apreciá, li feu la proposta d'anar á la Habana, associantlo á la casa Maresch, acceptá de bon grat. Hem de creurer que sa laboriositat y honradesa lo farán tornar dintre alguns anys ab una fortuneta.

---

Un dia de Juny, á la tarde, que 'ls dos nuvis enamorats estavan ab llurs papás, en Marsal y la Teresa, al jardí del casal, després d'una tarde plujosa, sortí un arch de Sant Martí expléndit;   —271→   cada color del espectre solar ressortía d'una manera admirable. Describía en lo cel un arch inmens que arrancava de las fondaladas de Recasens y venia á morir á la montanya de la Mare de Deu del Mont. En Marsal pálit, feble encara, apoyat sobre 'l bras de la Teresa contemplava ab mirada trista, melancólica aquell arch espléndit.

-Qué n'es d'hermós! digué la Mercé: miri, papá, sembla que está sobre nostra casa.

-Sí, filla... es l'arch de Sant Martí que anúncia la bonansa, lo bon temps, que fon la nuvolada y precedeix lo sol radiant... ¡Qué 'n feya de temps que no l'havía vist!... y alsant los ulls al cel... es Deu que nos l'envia... veritat, fills meus?

En Lluis y la Mercé, al veurer los seus ulls negats de llágrimas, se tiraren dins sos brassos... los apretá fortament contra son cor.