Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Indice


Abajo

Llatí pels carrers de Tàrraco1

Sebastián Mariner Bigorra





No són només motius subjectius els que fan que hi hagi molts angles en la meva gratitud. N'hi ha també de ben plens d'objectivitat: es tracta d'una de les solemnitats més importants que es poden pensar per a la Tarragona romana. Just quan venien els que la van romanitzar. Són 22 segles d'entrada a una civilització de la qual aqueixes terres ja no han sortit mai més. La dominació germànica va ésser poc intensa. La dominació aràbiga, potser, bastant més, però, al capdavall, efímera. I es pot dir que entrar dins de la llatinitat representa per a aqueixes terres el que se'n sol dir llur aculturització. Per això tinc molta més temor que una solemnitat com aquesta faci veure encara més la gran distància que hi ha entre el que això hauria d'ésser i el que jo podré assolir. La manera de arreglar-ho m'ha semblat (i ho faig amb tota consciència) que podria ser a base de recórrer a un tema que, per ell mateix, tingués prou importància -encara que jo no li'n sàpiga donar tanta com en té-, per poder interessar i estar, ell sí, a l'altura de la solemnitat que commemorem.

Amb els Escipions entra el llatí a Tarragona. Aqueixa llengua arribarà a fer-se general, la llengua del carrer. Justament aqueix tema (i aquí, un altre motiu de gratitut perquè me l'han acceptat) es pot treballar enguany d'una manera que no s'hauria pogut, fa només un any i mig. Llavors hauríem dit que els Escipions van portar el llatí; però no sabríem quin. Ara sabem com era aquell llatí contemporani de les primeres onades de romans que arribaven per la mar. No hi va poder entrar a les Römischen Inschriften von Tarraco d'Alföldy2.

Però sí que se li deu a ell el de scobriment, la lectura, la interpretació de la que ha titulat «Die älteste römische Inschrift der iberischen Halbinsel», la més antiga inscripció romana de la Península Ibèrica. Va ésser publicada a la Zeitschrift für Papyrologie und Epigraphik de l'any passat3. Com pot ser que una inscripció així d'important hagués passat desapercebuda? Hi ha ací, a la sala, qui ho podria explicar molt millor; qui ha pogut fer que ja no sigui desapercebuda. Era a una torre de la muralla, tot just la que se'n diu «de Minerva» perquè té un altrelleu -que suposo conegut de tothom- en el qual es veuen els peus i una mica de la vestidura de la deessa. Allí, doncs, hi hagué qui -de mala manera, no pas amb eina d'epigrafista- va gravar aqueixa inscripció votiva o bé honorífica. (Llavors allò era carrer. Per això encaixa dins el títol.) Aqueix Manius Vibius va inscriure la seva devoció a la deessa que tenia l'alt-relleu a l'altre cantó, al defora de la muralla. És clar que pel cantó de dins també es devia poder passejar, també devia ser un carrer. Després, però, els murs «obra de romana», han anat servint perqué s'hi adossessin cases. D'aqueixes edificacions, just la que correspon al pany de paret on es llegeixen aqueixes lletres, és encara un convent de monges de clausura. I allí normalment no hi entraven els arqueòlegs. Menys mal que el Dr. Batlle podía facilitar-hi l'accés. I allí van entrar, doncs, els investigadors de l'Institut Arqueològic Alemany; i ara fa just dos anys, per l'octubre de 1980, Geza Alföldy sorprenia els reunits a Madrid per la continuació del Suplement del Corpus II de les Inscripcions Llatines, que conté les d'Hispània, amb la noticia d'haver trobat aqueixa inscripció. Com poden veure, és un llatí estrafet. El nom encara acaba amb o i s'han menjat la -s. Aquest Vibio és comparable, doncs, als Cornelio, en nominatiu, que es troben a les parts prosaiques de les tombes dels Escipions4. Tenim justament, doncs, llatí probablement de finals dels segle III ans de Jesucrist; si no, de just començaments del segle II. Hi tenim encara una cosa més difícil, que és aquest datiu acabat en a, no pas en ae. (Manius Vibius dedica a Minerva). I la paciència que els anys d'ensenyar a Alemanya li han donat a aquest hongarès belluguí que es diu Geza Alföldy li ha permés de fer (en aquesta publicació que els he esmentada) tota la llista (i és llarga) de datius arcaics que acaben en a, per a justificar la seva lectura i la seva interpretació.

Vetaquí, doncs, que això dóna l'ocasió d'estructurar aquesta estona que hem de passar junts, en dues parts temàticament relacionades, però també distintes. Per una banda, Llatí pels carrers de Tàrraco tractarà d'esbrinar quin llatí, i després parlarem de què s'hi deia en aquest llatí, per respondre així, alhora, a dues suggerències que em sembla que han d'actuar damunt meu en aquests moments. Per una banda, el pla que s'ha fet d'aqueix cicle de conferències és que n'hi hagi tres de lingüistes i tres d'historiadors. I a mi em toca Lingüística. Per altra banda, se m'havia suggerit que el contingut fos Tarragona en la seva epigrafia. Aqueixes dues parts, doncs, volen correspondre a una cosa i a l'altra de les dues suggerències dels organitzadors.

Comencem, doncs, escampant aquesta notícia. És una nova nova, si em deixeu jugar amb paraules. La Revista va sortir l'any passat. Ara és a Tarragona on hi ha, amb tota seguretat, l'inscripció llatina més antiga de tot Espanya. És una de tantes primacies de Tàrraco que anirem enumerant aquest vespre, si Déu vol.

Tàrraco Scipionum opus escriurà un dia Plini5. I efectivament, des d'aquest punt de vista, no es pot pas dir d'altra manera. Les característiques d'aqueixa inscripció que teniu davant corresponen al llatí que parlaven els Escipions. Quan versificaven ho feien una mica millor, però quan apuntaven en prosa, era aqueix llatí que es menjava les esses; aqueix llatí que sincopava una e desastrosament al nom de la deessa. La e que hauria hagut de ser justament la tònica. Ja està bé! Aqueix llatí, doncs, és el que arriba ací. I no és superada l'antigor d'aqueixa inscripció per cap de les que s'hagin pogut trobar al lloc on el primer dels dos Escipions va tocar abans. Ni a Roses ni a Empúries s'ha trobat fins ara una cosa semblant6. I ací és casual: amb l'espasa mateix hom va esgrafiar, en una pedra, aqueixes tres paraules que fan a Tarragona primer testimoni de la llatinitat en tot Espanya. Caldrà delimitar les coses que jo tractaré dintre d'aqueixa orientació bifurcada. Deixaré, doncs, en ocupar-me de quin llatí, quasi tot el que és llatí tardà, perquè el Dr. Bastardas els en parlarà sabent-ne molt més que jo podria. Deixaré la major part dels aspectes històrics que es puguin conèixer per fonts d'historiadors. I em limitaré a parlar d'aquelles coses de Tarragona que justament les coneixem gràcies a l'epigrafia.

Des d'aqueix epígraf -solemne pel que diu, tan poqueta cosa per la manera com està fet-, endavant hi ha una llacuna ben grossa. De llatí arcaic en trobarem poc més a l'epigrafia de Tarragona. La inscripció 1 i 2 a la col·lecció d'Alföldy ja és de l'època del gran Pompeu, segle I abans de Jesucrist. Des de aquella inscripció de la muralla s'escolat més duna centúria. Encara les característiques d'arcaisme que podem trobar en aqueixes inscripcions són escasses. Per altra banda, aquesta col·lecció d'Alföldy porta 1.077 inscripcions. I només n'hi ha 18 que ell gosi datar de l'època republicana. Trobar arcaismes, un cop començat l'Imperi, seria bastant difícil. Encara n'hi ha un parell que val la pena, potser, d'esmentar ací, si volem saber com perdurava el caràcter arcaic, durant la República. Un d'ells és invers. És dels que els lingüistes anomenen ultracorrecció. Una paraula grega que no tenia pas aspirada està escrita amb aspiració. És el núm. 10 de les RIT: hi llegim Alchibiades amb ch, i no pas amb la c nua que hauria de dur. Som, doncs, a l'època en que encara es fa malament l'aspiració de les paraules gregues per part dels llatins, que incorporen vocabulari grec. De vegades, es passen de rosca. És bastant conegut el fenomen, i em sembla que ni val la pena d'entrenir-s'hi: hi han posat una aspirada, perquè tenien por que no l'hi haguessin de posar. I resulta que ho han fet massa aspirat. L'altra és una ben curiosa inscripció, RIT 18: una grafia arcaica, sí, però ja discriminatòria: heic en comptes de hic, per indicar l'adverbi, ço és, per poder distingir allò que vol dir ací, d'allò que vol dir aquest. És bilingüe: part en ibèric; una altra part, ja en llatí. Té les dues mateixes primeres paraules de la inscripció RIT 9. Només que la del núm. 9 no porta cap arcaisme. Si la recordo ací és perquè dóna una resposta a una pregunta que vostès, potser, s'hauran formulat: Si els Escipions i llurs romans parlen llatí, però no l'imposen pas, les gents de Tarragona què van fer? Van seguir parlant ibèric o bé hi va haver una espècie de moda rapidíssima per posar-se a parlar llatí? Sembla que no; que les coses van anar, ací a Tarragona, d'una manera semblant a com van anar a Empúries on se sap, per exemple, que hi ha una moneda7 escrita, un tros, amb alfabet llatí -diu MVNI amb lletres llatines-, i llavors ci (volia escriure municipi, no?) està posat ja amb un senyal del sil·labari ibèric. Allí mateix, a Empúries, hi ha aquell cèlebre Corneli, escrit amb lletres ibèriques8, és a dir, un romà que, potser, casat amb una empuritana rica, deixava, a l'hora d'escriure el seu nom, que el posessin, a la tomba, amb els signes del semisil·labari ibèric. A Tarragona hi ha la viceversa: RIT 9, la transcripció de la part ibèrica de la qual és: are TaCe aTinPilauŕ i de la part llatina: Fuluia Lintearia. Alföldy s'inclina per una interpretació segons la qual Fuluia seria un nom i Lintearia seria el seu ofici. I n'escriu unes ratlles boniquíssimes: recorda com Plini deia que era cèlebre el cultiu del lli en aquesta contrada, i que això es devia a una qualitat especial de l'aigua -diu que és la del riu Francolí, aqueixa aigua que tenia propietats per aquell conreu-. A mi em sembla, però, que no es tracta pas de roba, i que tornem a tenir, com ja he suggerit una mica, una parella: el marit, ibèric, es del morro fort, no es pas col·laboracionista; i en canvi, ella és una Fúlvia Linteària de nom, sense que ho sigui d'ofici. Aquesta és una de les poques inscripcions bilingües de l'antiga Cesse, de la Tàrraco ibèrica, la que, després de l'arribada dels Escipions, començava un procés lent, de potser dues centúries de canvi cap al llatí.

Després vindrà un altre tipus de bilingüisme, molt diferent de l'anterior: serà el grec la segona de les llengües que faça bilingües els tarragonins i que per llurs carrers hi haga testimonis d'ús d'aquesta llengua; entre altres, se'n llegeix a l'epitafi, versificat per cert, de l'auriga Fuscus9. Així s'acaba: La generació parlarà de les teves glòries. Però no és aquesta sola la característica de la companyia que el grec fa al llatí dins de Tarragona. Després, quan haurem avençat una mica més, els hauré de convidar almenys a que reconeguin que la inscripció més sentida de totes les tarragonines és justament una dedicada per un marit a la seva muller, de noms grecs tots dos i tota en aquesta llengua.

Com és aquest llatía escrit a les pedres? És bastant correcte durant l'època clàssica. Té unes característiques que el fan denotar el caràcter capitalí de Tarragona. La Capital de la Citerior conserva a les seves inscripcions una gran quantitat de llatí poc formulara. Hi ha altres localitats, sense anar més lluny, Barcelona mateix, que té les coses molt més formulàries. Açí n'arriben de molts llocs, però algunes no acaben pas d'arribar. Està plena, pràcticament tota la Bètica, està ple tot l'Oest de Hic Situs Est, Sit Tibi Terra Leuis, a les inscripcions funeràries: «Aquí està enterrat; que la terra no et pesi massa al damunt». Això, a Tarragona, és escassíssim. Hi ha unes poques inscripcions: no arriben a mitja dotzena a RIT: les del núm. 184 i tres o quatre més. Una altra fòrmula que, a Barcelona, arriba a estrafer-se, el loco dato decreto decurionum, a les bases d'estàtua (dient que es pot erigir aquella estàtua perquè els decurions -això és, els que componen l'ordo de la colònia, l'assemblea que, dins de les colònies, correspon al que és el Senat, a Roma: els decurions corresponen als senadors- han concedit un lloc perquè aquella estàtua hi pugui ésser dedicada). Ací tenim decurions; tenim efectivament ordo esmentat a les inscripcions, però molt poques vegades i més poques encara, si les comparem amb les que hi tenim esmentada la Prouincia Hispania Citerior.

Però això ja és què? dins el llatí. D'això n'hem de parlar a la segona part. Ara érem a quin llatí? Un llatí por formulari i que demostra (com ja segurament els dirà algun dia el Dr. Bejarano) que ací hi havia un conreu literari notable. És cert que jo he fet una tria de les cartes que em podien servir més pel meu joc. Però veuran que fins i tot dues de les inscripcions poètiques que he triat, al començament, són inscripcions ben simples. La que diu:


uiue laetus quique uiuis, uitae paruom munus est,
mox exorta dein uigescit10 deinde sensim deficit.



És l'epitafi d'un oficial, que indica aqueix epicureisme pràctic que l'Armada romana anava difonent arreu. Un epicureisme de «mengem i bevem avui, que demà ens morirem». I aquest altre: «He viscut tal com volia. No sé pas perquè m'he mort». Xixi quem ad modum uolui. Quare mortuus sum? Nescio11. No valia la pena morir-se, si estava tan bé.

És curiós que aqueix tarannà que fa mirar la vida d'aquesta manera vagi acompanyat (ací a Tarragona mateix: això indica la diversitat, el cosmopolitisme de la població) d'inscripcions ben reflexives. Tenim, p. ex., la 921 d'Alföldy, on arregla -per fi- el que jo no vaig saber arreglar, de la que es sol dir «Tomba dels Escipions». Ell té raó. Jo mateix havia escrit, en col·laboració amb els Sres. Hauschild i Niemeyer12 que no em satisfeia pas el sentit que n'acabava de treure. Canviant les comes i una o dues lletres, la cosa ara queda d'aquesta manera (i queda d'una manera que fa velles del tot, com ell diu, tot el que s'hagi fet, abans de la lectura de l'Institut Arqueològic Alemany, que va posar en les meves mans pecadores unes fotografies insuperades):


«Ennobliu tot allò que ell mateix ha deixat rera seu, en morir brillantment,
oblidant-se només de bastir un sepulcre on, per sempre, repòs sa despulla trobés».



Era un home que no es preocupava d'ell. Feia les coses dels altres. I es veu que les feia molt bé: rebus positis, diu el llatí: «les coses al seu lloc». I es va oblidar de fer un sepulcre. Alföldy fa notar ara, efectivament: la torre dels Escipions no té cambra sepulcral. I és possible que la sepultura no hi hagi estat allí on es dedica la inscripció. Que l'hagin enterrat prop, probablement, en un tros de camp de la mateixa família.

Reflexiva també la composició d'una petita làpida per a un infant mort, que ara ja no es troba ací a Tarragona: se la van endur cap a Roma, segons una tradició. Sembla estrany com, amb retalls, es pugui fer una cosa tan ben feta. Perquè això són retalls. He posat en relació els dos primers versos amb un de Marcial; el tercer és, ni més ni menys, un vers de Manili13. Ell el va posar amb un sentit astrològic, volent dir que, segons són les conjuncions dels astres, quan neixem, restem predeterminats per tota la vida: queda ja senyalada la manera, el dia, el lloc on hem de morir:


Aspire quam subito marcet quod floruit ante;
aspire quam subito quod sentit ante, cadit.
Nascentes morimur, finisque ab origine pendet14.



A Tarragona volia dir quelcom força diferent:


«Mira de prompte marcida - la rosa que absn bé floria:
Mira que prompte és trencada - la tija que abans es plantà.
Néixer és prop de morir, i a frec del bressol ens menaça la tomba.



Amb aquestes mostres de poesia sentenciosa, podem enllaçar la més cèlebre, indubtablement, de les inscripcions de Tarragona: l'hem llegida en diaris i tot. (Recordo encara quan la vam anar a veure amb el Dr. Batlle, perquè a mi em feia nosa una I longa que hi ha a bijugis, del v. 4. I li vaig haver de reconèixer al Dr. Batlle que sí que hi és, tal com ell me deia). L'epitafi de l'auriga Eutyches (una espècie de Fortunat, en grec, "el que té bona sort") és una inscripció la importància de la qual va creixent a mesura que passen els anys, i, quasi els diré, els dies15. Indubtable que qui la va escriure manejava el vers amb una destresa sense parió en totes les altres de ritme dactílic. Però també hi ha retalls. Un tros del segon vers: Nec tamen ignari flectere lora manu és imitació d'Ovidi16. Això els anirà demostrant ja que a Tarragona llegien molta poesia. (Un dia, potser, el Dr. Bejarano els dirà que Marcial esmenta els germans Unici, que eren dos poetes de Tarragona17. Després en veurem un altre). Però el que queda ben clar és que qui va homenatjar Eutiques en sabia, de bo de bo, de manejar les quantitats, els peus, les síl·labes. Un especialista en inscripcions deportives, el nostre col·lega de l'Autònoma de Madrid, Pau Piernavieja18, cada vegada que em parla d'aqueixa inscripció, me fa reconèixer algun altre oblit meu anterior. Jo els havia presentats, en un simposi de la Societat Espanyola d'Estudis Clàssics19, aquests records dels poetes llatins d'anomenada dins de la poesia que s'escrivia arreu d'Hispania. Tarragona té ací una altra primacia. És el lloc on hi ha més imitacions i de poetes més variats. Però les que havia trobat a la inscripció d'Eutyches, eren poquíssimes, comparades amb les que havia sabut trobar ell. Tantes, que, alguna vegada, ell ha pensat que això ho va fer Marcial mateix. Que és marcialesca de cap a peus és seguríssim; que qui la va escriure devia llegir a Marcial com a llibre quasi de capçalera és molt probable. Ara que l'hagi feta Marcial...20

Com hagi estat, que em perdoni Marcial, que em perdoni Pau Piernavieja, si tracto d'acostar-la ací d'aquesta manera:


«Dins d'eix sepulcre reposen els ossos d'un rústec auriga,
    destre per a doblegar bésties, regnes en mà.
Prou jo gosava regir carruatges trenats per quadriga,
    mes no em deixaven guiar tret de parells de cavalls.
Fats ben cruels van mirar de reull els anys que tenia,
    fats que ningú no podrà mai tirar enrera amb les mans.
No em fou lleguda, en morir, la glòria que el circ donaria:
   llàgrimes de compassió dels que em veurien nafrat.
Foc em botaren roents malalties per dins les entranyes
    que no pogué pas domptar cap metge entés amb ses mans.
Tira-li flors, per favor, a la tomba, passant que t'afanyes,
   tu que potser en vida ja, veient-me, picaves de mans».



Jo no puc entrar gaire (ho he dit abans, parlant de la delimitació) en les inscripcions cristianes. També hauria de dir, però, que la primacia és de Tarragona. La inscripció cristiana datada més antiga de tota Espanya, ara, és una inscripció tarragonina21: del 352, d. de J.C., que porta, primer, la seguretat del seu cristianisme, i per tant, un avantatge, en la comparació amb dues inscripcions de Cantàbria22, que pot ser que siguin cristianes, però que, en tot cas, posant-les com a molt molt primerenques, no passarien del 354, i que més aviat són del 360.

Això suposant que no sigui més antic encara un dels sarcòfags més malaguanyadament trossejats de les inscripcions trobades a les excavacions de la Necròpolis. Alföldy (RIT 1003) té dificultats a datar-lo en el segle anterior, perquè no acaba de voler admetre que sigui un llatí tan bo encara, però de cap manera no el deixaria posar més enjà del mateix s. IV. En l'homenatge al Dr. Díaz y Díaz23 torno a defensar la bondat del llatí d'aqueix epitafi d'una manera cristiana, escrit en septenaris trocaics, p. ex., vv. 5-7:


Nullas uestes concupiui nec gemmas nec purpuras,
solum computans obtentum in caelesti gloria
officium quod sum secuta unanima sententia.



Alföldy té raó. És millor Nullas que el N[umquam que jo m'estimava més que el N[eque que hi llegí Msr. Vives24, perquè el Dr. Batlle m'havia dit que això evoca el que diu S. Pau (Fets dels Apóstols 20, 23) quan s'acomiada de la comunitat dels efesis: ell no ha volgut mai res de ningú; no sols no els ho ha agafat, sinó que ni tan sols ho ha cobejat. I això és el que imita la seva devota:


«Mai deler de vestidures, gemmes, porpra no he tingut,
just trobant només com vàlid, per la glòria que vindrà,
acomplir sempre el meu deure de tot cor i amb tot el cap.
Una sola filla deixo, mesos n'ha viscut poquets,
que serà de mi memòria, de son pare bon consol.
Mentre hagui un alé de vida, al llarg d'anys ben 39,
l'he esmerçada per merèixer de l'eterna tot el goig».



Per aquest camí del sentiment arribem a la inscripció que a mi em commou encara molt més que aquesta de la mare. És la inscripció grega de que els he parlat, la RIT 684 que gosaré acostar així al català:


«Dins d'eixa tomba gemec treu planyívol i trist la despulla.
cos de la pura, estimada, formosa Valèria Musa.
Quan son marit i dolç pare dels fills llurs, Teseu,
exhauria dins la boca afrontada a la mort la pròpia boca,
rebre pogué de l'alè del seu pit la darrera penyora».



Diuen que Lucà va ésser, de tots els hispànics, el primer barroc, i el primer romàntic. Aqueix marit que exhaureix la seva boca, petonejant la de la seva dona que està ja a les portes de la mort, em sembla que podria ser per ací, a Llevant, el qui tingués la glòria que pel Sud té Lucà. Aquell romantiquíssim «Y me alejé enamorado de la muerta» de Bècquer el tenim ací, una miqueta al revés, si voleu, perquè enamorat ja n'estava però el fet que amb un «boca a boca» també del revés, ell pogués rebre el darrer alè de la boca estimada, a base d'exhaurir la capacitat seva de fer-li petons, em sembla que és ben digne de la sensibilitat més fina que hi pugui haver.

No són només lloances funeràries les que, a Tarragona, es van escriure en vers. N'hi ha de temes poc poètics, començant per una mena de «cartell», que es discuteix si era realment al carrer, com anunci d'una posada, o bé si més aviat dins d'una casa i convidava a una depuració abans de passar a les sales dels banys (RIT 801):


«Si vens ben polit, vet-ací, aqueixa casa per tu s'engalana;
ara, si vas brut, deixaré que hi estiguis, però em fa vergonya»



*  *  *

Aqueixes primacies cronològiques i aqueixa qualitat tan exquisida troben correspondència també en el contingut de les inscripcions redactades en llatí. És una característica que he dit que reprendria a la segona part: la capitalitat. No són només afers de la gent de la Hispània Citerior, sinò la propia Prouincia Hispania Citerior, de vegades, escrita tot sencer, per ex., a RIT 60, i n'hi ha bastantes més. Dues o tres vegades, és ben clar que està en nominatiu i que és la provincia la que dedica. Per altra banda, he remarcat ja que la colònia desapareix una mica sota de la capital. L'ordo sur nou vegades. Els decurions, dotze: a Barcino, p. ex., amb només una quarta part de inscripcions de les conegudes a Tarragona, nou i 28 vegades, respectivament25. Digne de notar que just el títol exacte de la colònia és conegut per una dedicatòria a Caracalla26, que va estudiar D. Pius Beltran27: hom en deia Colonia Julia Victrix Triumphalis Tarraco, i la va fer Vrbs Triumphalis Tarraco. Amb la capitalitat hi va annex el cosmopolitisme. En això hi podia influir molt el ser Tarragona una ciutat amb port. Hi ha testimonis de religions ben variades. Per una banda, les que ja es pensaria que hi hem de trobar a unes inscripcions llatines. Per exemple, referències a la religió romana autòctona: als Lares (RIT 37), als Penats (RIT 34); referències als déus Manes (RIT 228). Però sense que el formulari sigui gaire aqueixa cançonera frase del començament: Dis Manibus (així a RIT 229) o Dis Manibus Sacrum. Això quasi no hi és a Tarragona. Després, la religió dels Olímpics, i per damunt de tots, Júpiter (RIT 28-34; 919, 931) ; després Minerva (RIT 39-41), Apol·lo (RIT 19, 20, 800), Iuno (RIT 34, 36), Venus (RIT 57, 401), Mars Campester (RIT 38). No és tampoc gens estrany que les inscripcions donguin notícia del culte imperial: d'August, de les Virtuts Augustes (RIT 344, 347), dels sacerdots i flàmens de la religió imperial. Tampoc, les dedicatòries al geni de la colònia. En canvi, ha estat necessària una inscripció per saber que ací hi havia culte de Mitra28. As esmentat el culte de la deessa de la venjança: Nemesis (RIT 45); de vegades, Nemesis Augusta ( RIT 46). Ho és la Dea Caelestis (RIT 438).

Interessant que coneguem, també pràcticament només per inscripcions, professions a Tarragona: les fonts literàries no en diuen res. He parlat ja dels aurigues; altrament, a part de càrrecs oficials, que n'hi ha abundor, tenim calderers, un d'ells el meu amic Aper (RIT 441):


Conditus his tumulis iuuenis iaeet hic Aper,
aerarius ille cuius uiuentis fuit probata iuuentus,



que va sortir a les excavacions de l'anfiteatre. Alföldy ha rebutjat la idea del Prof. J. Oliver, que feia d'aerarius el nomen del jovenet mort: Aerarius; més probablement, nom comú, i per tant indicador d'ofici. Un taverner a RIT 420. Un orfebre, l'altre amic meu de la fàbrica de Tabacs: Iulius Statutus, a RIT 447... I un inaurator, a la 894. És veu que no sols es treballaven ací el bronze i l'or, sinó també plom, a no ser que PLVMBARI de RIT 440 vulgui dir del que arreglava les conduccions de les aigües. ¿La lintearia de què ja hem parlat? I un gramàtic, en RIT 443. Un mercader a RIT 449, i el que em guardava pel capdavall d'aqueixes professions, perquè és pràcticament l'únic dels escriptors de teatre que està documentat a Hispània, el mimògraf dedica (RIT 53) una inscripció que posa «Al déu Tutela». Quan es va celebrar el Simposi commemoratiu del Teatre de Mèrida, un repàs a l'epigrafia de tot Hispània29 em va donar que inscripcions típicament de gent de teatre n'hi ha només dues: una segura, que és aquesta de Tàrraco, com ja havia vist el gran enamorat d'aqueixa ciutat, Adolf Schulten; i una altra a Beja (Portugal), or potser sí que aquell exodiarius fos un que escrivia o bé que representava entremesos als espectacles festius del teatre.

Penetració, doncs, profunda i extensió també notable. Es pot dir que d'entre les 1077 de RIT, n'hi ha ben bé més d'una dotzena que no vénen d'ací mateix: la jueva dels Pallaresos (1074); n'hi ha de Reus (913-915); de Cambrils (905), Montbrió (935); sis o set d'Altafulla (923-927, 1073, 1080); Torredembarra (928-929); l'Arc de Berà (930); n'hi ha de Vilafranca (933); de Banyeres (931) i de Vilanova (932). Si es cometen aqueixes també, que ara són de fora de la província, arribarien a una cinquantena. Elles són, doncs, una demostració de com havia estat no sols llatinitzada la capital, sinó també romanitzat i llatinitzat el Camp de Tarragona.

Aqueixa llatinització per ací començada era l'arribada de la mare que, amb el temps, es resoldria en la llengua llevantina actual. De les tres llengües hispàniques, doncs, filles del llatí, ara podem dir que les primacies estan repartides. La lingüística la segueix tenint el castellà: ja ha celebrat el seu millenari, gràcies a les apuntacions que, a S. Millàn de la Cogolla, així com al Monastir de Silos, es feien sobre paraules llatines que costaven molt de recordar i que eren glossades per saber què volien dir. Això ens porta molt endarrera: més de mil anys. La primacia literaria, la llengua d'Occident, el gallec-portuguès, aqueix gallec que servia perquè fins i tot el Rei de Castella, que era Savi, Alfons X, hi escrivís els seus poemes. Què feien llavors a Llevant? És curiós. Els literats de Llevant no escrivien versos en català: els escrivien en provençal. I és la literatura catalana una de les poques que presenta aqueixa característica excepcional. Comença fonamentalment amb una obra en prosa: les Homilies d'Organyà. Per poder trobar poetes, caldrà avançar fins al segle següent, esperar a l'obra de Llull, on hi haurà, a la vegada poesía i prosa. Però hi ha una tercera primacia que sí que la té la llengua romànica del Llevant mediterrani. Ella va ser la primogènita en el sí de la seva mare. Embrionàriament, no hi cap lloc on hi hagi hagut germen de neollatí tant primerenc com el que teniu ací, a un dels, llavors, carrers de Tarragona, a la Torre de la Minerva. Amb els Escipions, arribava a Hispània aqueix embrió del llevantí i també de les altres llengües espanyoles: el castellà i el gallec-portuguès. Ara, des de fa només un parell d'anys, sabem que el retrat més antic que guardem de la mare és ací, a Tarragona, escrit en una pedra de la muralla, coetània dels Escipions. Deu fer també ben prop de 22 centúries. Enhorabona, tarragonins: sou custodis del testimoni més antic d'aqueixa antigor que va pels vostres carrers. El més romà i escipioní de tots. Més antic que no pas el de Roses i d'Empúries. Enhorabona, i que sigui per molts anys. Tot hi canviarà i evolucionarà, com no pot menys de succeir, però que duri, amb canvis i tot, aqueixa llengua pubilla, per moltes desenes de centúries més.





 
Indice