Llibre d'histories

Raimon Casellas

  -7-  

Entre'l florir y el marcirse de les sensacions diaries que l'espectacle de la vida vos promou, us salta devegades als sentits una feta, una dita, una visió que, més que per curiosa o rara, per susceptible d'ulteriors transformacions, sentiu ansia de contar als demés. Sembla que servant el cas únicament pera vosaltres no's trobeu prou complaguts, sinó que l'haveu de trametre al prohisme pera gaudirlo del tot. Una part d'aquest afany, ja's veu que es necessitat humana d'expansió; però una altra part, y de segur la més grossa, probablement s'ha de pendre per propensió a la mímesis, per instint imitatiu, per tendencia artística, literaria.

Perquè lo cert es que, en comunicant   -8-   als altres lo que ha mogut un moment el nostre esperit, per lo regular se posa cura en ritmar la feta, en ordenarla, en enquadrarla, en decorarla segons lleys d'art que cada contaire porta a dintre. Veniu a fer com el músich que harmonisa la melodía selvatge. Del succés vulgar, corrent, que preteniu relatar, ne dibuixeu ab perfils les frasis significantes, n'accentueu lo que us apar capital, n'esfumiu lo que us sembla secundari y, aquí ampliflicant y allí enxiquint, talleu, afegiu y capgireu. En una paraula: vos apropieu el fet, imaginantlo a semblança vostra o segons els figurins d'una moda literaria.

Y un cop posats a transfigurar aquestes apariencies de la vida que anomenem realitats, sol succeir que, tot repetintles y tot refentles ab la repetició, les enlairem, les engrandim y les fem significantes. Del fet corrent, ordinari, arribem a compaginarne histories o historietes, que son versions corretgides y augmentades pel nostre albir. Com no's tracta de cap procés científich del que se n'hagi de deduir una veritat més o menys probable,   -9-   sinó de gènesi de rondalles o noveles de les quals se pot treure un plaer més o menys viu y selecte, la transformació artística, en lo moral, esdevé cosa llegítima, convenienta y tot pera la joya honesta de l'esperit y la felicitat de la cosa pública.

Tant s'arriben a transfigurar certs fets, per obra y gracia dels contaires, que a voltes el mateix cas que ha servit de motiu ocasional a l'historia o historieta, acaba per ésser en ella desmentit. Tot lo que augmenta l'historia en artifici y en trascendencia, ho pert el fet inicial en brossa d'accidents nimis, de circunstancies contradictories, de detalls insignificants. Qui sol guanyarhi és el lector, fins en lo tocant a adquisició de veritats permanentes, perquè sempre ne contindrà més lo que'l contaire hi posi del estre propi que lo que'n tregui del fet real.

Tot això ha estat pera dirvos que les fetes, dites y visions que, mudades en histories, en aquest llibre he reunides, en part són ficció -potser la realitat més alta- y en part realitat -potser l'apariencia més frívola. Y que, ab això, serà temps perdut el que passeu   -10-   esbrinant quines histories són més mentida y quines són més veritat. Perquè, la major part de les vegades, les que os semblin més verídiques seràn les més artificials, y les que tinguin aire de més fantasioses seràn les més acostades a la veritat exterior.

Adhuch en trobareu alguna que quasi res té que veure ab lo natural. Y si dich quasi, es perquè crech que no hi ha artifici -ni tan solament creació veritablement poètica- que no toqui per un cantó o altre ab les apariencies exteriors.

  -[11]-     -[12]-     -13-  

Quan el jove historiaire, en March Palau, va arribar a la penya, a quarts d'onze de la nit, molts concorrents li varen preguntar pel seu oncle, el milionari Pere Serra, per mal nom en «Serra de les unces», qui, segons deyen els diaris, estava malalt de gravetat.

-Els metges han pronosticat que no allargarà més de vuit díes -va respondre l'historiaire.

-Aleshores, dispòsat a heretar... -va fer un concorrent.

-No ho creguis. El meu pobre oncle, dich, el meu rich oncle, m'ha tingut sempre poques simpatíes, pera deixarme tastar del seus milions. A n'els seus ulls, tinch una tara massa grossa pera que un home com ell me la pugui perdonar.

  -14-  

-Una tara... ¿Quina tara?

-Sí, la tara d'ésser un intelectual, com ens titulem nosaltres mateixos, modestament. Els homes que han pujat del no res, que s'han obert pas entre la miseria a empentes y rodolons, fins arribar a ferse richs, neguitosos com estan continuament per les lluites del negoci, miren, per lo general, ab certa rencunia als contemplatius que malversen la vida entretinguts en somiar o esbrinar coses que no porten cap profit palpable, cap profit dels que se'n pot fer un assiento en els llibres de comptabilitat. El meu oncle sempre diu que, en sabent entendre les partides del Major, no calen pas més lliçons de lectura, y que d'escriure ja n'hi ha prou quan se sab posar la firma d'un rebut. Sempre'm recordaré de la graciosa escena que va passar a casa un dia que ell va venir, quan va casarse ma germana. El varen fer entrar al meu estudi, no sé perquè, y tan bon punt va veure la llibrería, va agafar un aire còmicament sever, un posat agre-dols d'indignació, com si tot d'un cop s'imaginés els diners malaguanyats que representava la biblioteca y el temps perdut que suposava la lectura de tant paper.   -15-   Després de recórrer ab la vista les parets cobertes de volums, me va clavar la mirada ab la mateixa severitat que si m'hagués sorprès en una escena de disbauxa. -¿Y què'n fas de tots aquests llibres? -me va preguntar, seriós y solemne com un jutge.- ¿Voleu creure que no vaig saber què dir? A un home com aquell, que ni temps havía tingut de noy pera passar les beceroles, no li havía pas d'anar a explicar que d'aquells llibres ne treya, per exemple, l'Estudi social dels remenses a Catalunya, que era lo que aleshores me tenía capficat. L'home no m'hauría entès y potser haguera cregut que me'n mofava. Aixís és que vaig respondre: -¿Ab aquests llibres?... m'hi entretinch...- Aleshores l'oncle va restar llarga estona contemplantme ab llàstima, ab fonda llàstima, ab una llàstima en que, més que pietat, hi entrava'l menyspreu, potser fins l'odi, l'odi de l'home lluitador que, havent hagut de sirgar tota la vida pera assolir un triomf sempre discutit, sempre disputat, s'indignava contra'l que ell creya gaudint tranquilament de l'existencia, breçat en la satisfacció que procuren els goigs egoistes y solitaris de l'intelectualitat. Però, al capdevall,   -16-   va passar l'indignació y va triomfar la ironía... perquè, tot fent la mitja rialleta, ¿sabeu lo que va acabar per dirme? Donchs, va acabar per dir: -¡De segur que de tots aquests llibres, no n'hi deu haver ni un que ensenyi còm s'ha de fer pera guanyar una pesseta!

Al sentir aquell acudit utilitarista, tots els de la penya van esclaflir una rialla.

-¡Y tenía rahó, l'home! -va fer un.

-¡Es clar que sí! -van dir altres.

-Les lletres no son aliment pera'l cos...

-¡Les lletres son pà pera l'ànima!

Y mentres tots conveníen en que, mirat desde'l punt de vista utilitari en que s'ho mirava l'oncle Serra, era una veritat monumental que la literatura, sía d'historia, sia d'imaginació, cap profit immediat y tangible podía arribar a produir, se va alçar un senyor d'entre la concorrencia, dient ab vivesa y aplom:

-Donchs, pera mi tot això es fals, y no hi ha concepte més equivocat que aquest que aquí se sosté... Per lo menys jo ho puch dir tot al revés, fundantme en la meva historia.

Tothom va restar un xich extranyat d'aquella interrupció fogosa. En Pau   -17-   Torres, el qui ab tanta energía contradeya la opinió general, era tingut per home rich, molt rich, si no milionari com l'oncle Serra, amo y senyor d'una fortuna molt respectable. Se li sabíen possessions a Andalusía, finques a Barcelona y al Empordà y gran varietat d'especulacions de que ell era l'ànima y el bràç. Ademés feya extrany que ab tal vivor repliqués, un home que en general se mostrava fret y seriós, més amich de fets que de paraules. Se veya bé que aquell tema li havía tocat al viu. Per això totes les cares varen girarse encuriosides cap a n'aquell subjecte sapat, desinvolt y enèrgich, com esperant una explicació.

Aleshores, en Pau Torres va prosseguir:

-Sí, la meva historia es la més completa negació de que la literatura, fins la que'n diem amena, no pugui ésser pera'ls seus devots font de material riquesa. En demostració d'això, vaig a dir ara lo que no he dit may a ningú... y es que la meva fortuna, la meva posició, tota la dech a la lectura d'un llibre, y no us cregueu d'un llibre científich, que això ja no constituiría cap raresa, sinó d'imaginació, d'una novela famosa, coneguda a tot el món.

  -18-  

L'auditori estava suspens d'espectació.

-¡La cosa promet ésser interessanta! -exclamaven uns.

-¡Que's reveli aquest prodigi! -demanaven altres.

-¡Preguem que la historia's conti! -recalcaven els demés.

-Ja ho contaré -va respondre l'interpelat.- La major part dels d'aquí saben bé prou que jo soch de l'Empordà, fill d'una casa de Sant Feliu, dedicada al comers de suros desde un grapat de generacions. Els trefins y les pannes són en la meva familia una tradició quasi nobiliaria, tramesa constantment de pare a fill. Mes, jo no era l'hereu; era'l tercer dels germans, un fadrí extern... y, encara que a casa no m'haguera mancat res, y en cas de morir el pare, m'hauría pogut associar ab el germà gran ab lo que m'hagués tocat de llegítima y millora, ¿què us diré? Me sembla que no m'hauría sabut avenir a fer la viu-viu, eternament encofurnat a casa y subpeditat sempre a l'hereu. Més m'estimava ésser independent y viure lliure dels meus actes. Tenía ambició y volía anar pera mí. ¿Per quins cinch sous no podía emanciparme, com s'havíen emancipat tants altres fadrins   -19-   externs de cases bones de per allí, dedicats tots als afers del suro? L'un havía conseguit establir a Londres la representació d'algunes cases empordaneses; l'altre havía anat de comissionista de carrats a França; un íntim amich meu dirigía unes explotacions sureres a Portugal. ¿Perquè no havía jo de fer com ells, ja que'm sentía ab esperit d'empresa y ganes de treballar? ¿Però, què faría, quina tecla tocaría que, tot donant lliure expansió a les meves iniciatives, concordés ab els meus coneixements adquirits sobre l'industria de casa? En semblantes cavilacions anava jo capficat, quan, un día, estantme a casa llegint, me varen fer fer un salt d'emoció uns certs capítuls del llibre que tenía entre les mans. Eren els capítuls que havíen, ab el temps, de ferme rich... Molts dels que m'escolten ja saben que jo he alternat sempre les tasques del negoci ab l'afició literaria y que fins ¡Déu me perdó! he fet les meves provatures en vers y en prosa. Mil cops havía, donchs, jo llegit aquell llibre que tanta impresió'm causava com si fos sobtada revelació, però may de la vida m'havía sotregat com en aquells instants. En lo fort de l'emoció que'm corprenía,   -20-   vaig arribar a exclamar: -¡Ja l'he trobada! ¡Ja he trobada la pedra filosofal! -¿Y no sabeu lo que hi havía en aquells capítuls que tant me trasbalsaven l'esperit? Hi havía la descripció d'un terrer immens, trencat, espadat, abrupte, quasi inaccessible, ple de centenaris boscos de suredes verges que la mà del home no havía escorxat encara may. Ja estava decidit. La meva sort ho volía. Hi havía un país inexplorat que m'ofería els seus tresors forestals... y jo havía d'ésser el Colom d'aquell món per descobrir. Vaig cridar al meu pare y, en poques paraules, el vaig posar al corrent de la meva troballa y dels meus plans. De primer moment va mirarme ab desconfiança, com si tingués por de que m'hagués tornat boig. Però jo li vaig ensenyar el llibre, li vaig exposar les meves rahons, li vaig fer els meus arguments, y al capdevall aquell home, que tenía gran intuició de les coses y una fè cega en el meu esperit d'iniciativa, va acabar per interessarse fortament en mos projectes. Me va donar diners pera un viatge d'exploració... y vaig sortir de Catalunya cap al país selvatge y verge, tan ben descrit en el llibre.

  -21-  

-Però, bé... ¿quin és aquest llibre misteriós que revela en nostres díes paísos ignorats, plens de tresors pera tothom desconeguts? -va interrompre un dels oyents.

-Demano un compàs d'espera... Tot se sabrà... -va replicar serenament l'empordanès, com si trobés íntima delectació en la curiositat excitada dels concorrents.- Al cap de tres mesos y mitg o quatre, tornava a ésser al Empordà, y el pare'm sortía a rebre. -Pare, lo del llibre es tot veritat. He vist aquell món feréstech ple d'alzines, retratat a la novela, y la pintura no pot esser més exacte del començament al fi. Es impossible trobar en lloch unes montanyes més riques ni una població més pobra. En mitg d'aquella riquesa per explotar, hi viu la gent més miserable de la terra. Més s'estimen morir de fam que treure profit d'aquelles inmenses suredes, espesses, impenetrables y embrollades, com si may hi hagués posat els peus ningú. Els propietaris les tenen abandonades d'anys y panys, per natural deixadesa y per por als bandolers que infesten el país. Per un bocí de pà se poden adquirir extensions inacabables de terrer en aquell món desconegut,   -22-   cobert de boscatge inextricable... Jo hi aniré, pare, jo hi aniré a férmels meus. Ab una dotzena de minyons resoluts que me'n duré d'aquí, imposaré respecte als bandolers, aclariré aquells boscos, y ab la primera pelada qu'es fassi a les sureres, n'hi haurà prou pera pagar les terres que hagi comprat... Y el programa's va complir al peu de la lletra, y desde fa vintiun any soch mestre y senyor d'una gran part d'aquell inmens territori que un llibre'm va descobrir!

-¿Y encare no's pot saber de quín llibre's tracta? -va fer un de la penya, desesperat.

-¿No he dit qu'era la novela més famosa d'aquest món? Donchs si's tracta de la novela més famosa, ¡quína altra ha d'ésser sino el Quijote!

-¿El Quijote? -va exclamar tothom.

-Sí, Don Quijote de la Mancha. ¿No teníu presents aquells capítols de la primera part -jo'ls sé de cor, ratlla per ratlla- en que'l cavaller de la trista figura, després de deslliurar als galeotes y de veures maltractat, apedregat y robat per aquells lladregots y bandolers, se   -23-   n'entra ab en Sanxo en les espessors de Sierra Morena? ¿No vos recordeu de la descripció d'aquelles penyes, d'aquelles montanyes, d'aquelles espesses soletats, d'aquell lloch ombrívol, pocas ó ningunas veces pisado sino de pies de cabras ó de lobos, ni d'aquelles serres aspres y amagades, sin senda ni camino, donde si entráis media legua más adentro, quizá no acertaréis á salir? ¿Haveu oblidat aquells alcornoques descomunals que poblen les montanyes, entre'ls quals n'hi ha de tan gruesos y valientes que un home's pot amagar a la soca buida?... Donchs, aquell salvatge y alterós país es el que jo m'he fet meu... Y cregueu que la cosa m'ha costat un xich... Com que a Espanya, desde'ls temps heròichs de don Quixot, no s'ha innovat res enterament, ni en els homes ni en les coses, ni en la naturalesa ni en els habitants, jo vaig trobar aquella Sierra Morena tan famosa, tal com Cervantes la va pintar, no sols ab els seus boscatges verges y ab les seves suredes colossals, sino ab tota la seva pintoresca comparsería de lladres y bandolers... Confesso que aquets senyors eren un perill no despreciable. El país ja'ls considerava   -24-   com a tradicionals dominadors y s'ajupía a satisferlos puntualment les contribucions que li imposaven. Jo no'm vaig deixar acobardir, y al davant dels meus minyons empordanesos, vaig arribar a posar el terror als mateixos bandolers. Un día, al principi de la nostra estada, varen venir a exigirme el secular tribut... pro'ls varem rebre ab les carrabines encarades, y els varem dir que prou y massa ens recava pagar la contribució al Govern d'Espanya, pera pagarne un altre als lladregots. Desde aquell punt tot va esser una bassa d'oli. La tranquilitat se va obrir pas, y fins varen tornar a habitar a les finques abandonades alguns propietaris allunyats per la por dels malfactors. Nosaltres varem ensenyar de treballar als fills del país... tot lo que pot ensenyàrsen a n'aquella gent, qu'es la més peresosa de la terra... Y sí, pera acabar, haig de dirvos la veritat, vos confiaré que he sentit devegades cert orgull de que hagi estat un català el qui, ademés de ferhi la seva fortuna y el pervenir dels seus fills, ha dut a n'aquelles terres un xich de civilisació y prosperitat...

-Com català havía d'esser -va recalcar   -25-   l'historiaire- qui sapigués treure, en els nostres díes de treball, profit positiu de l'obra literaria més enlairada que ha produhit l'enginy dels castellans.

  -[26]-     -[27]-     -[28]-     -29-  

Aquella matinada, ja havía tocat un quart de cinch, y l'establer encara no tenía obertes les portes de la quadra. Varen tocar dos quarts... tampoch.

-Potser s'ha adormit, el mala pècora... -botzinaven enfurismats els carreters.

-Vell del dimoni! -va fer un. -¿No vols obrir, com cent banyetes...?

-Malsangro! -va cridar un altre, tot trucant a les portes ab un roch. -Obra, com un llamp de Déu!

Pro en Malsangro no responía un mot ni dava senyals de vida.

Aleshores un dels moços va enfilarse per la finestra de la pallissa y d'un bot va ésser a dintre de la quadra. Al cap d'un moment s'obríen de bat a bat les portes de l'estable y el moço sortía, esclamant esparverat:

-En Malsangro es mort!

  -30-  

-Mort?

-Sí, mort... Un cavall l'ha potejat.

Tots els carreters varen entrar corrents a dins... y allí, en un recó, sota un rastell, varen veure a n'en Malsangro, estès, pels fems, fret, glassat, tot brut de boll y tacat de sanch glevada... Un xich més enllà, jeya un cavall, ab el ronsal arrossegant per terra...

Tothom va veure desseguida lo que havía passat allí dins, aquella nit. Un cavall s'havía desfermat... l'establer l'havía volgut fermar altre cop... però l'animal se li havía girat a cosses... del primer cop l'havía estabornit, y després, com si no n'hagués tingut prou, l'havía potejat, fins a deixarlo sense ànima.

Tots els carreters contemplaven el cadàvre, entre rumiosos y horroritzats.

Al últim, un va rompre el fúnebre silenci.

-No sabeu lo que us dich jo? Que... no podía morir d'altre manera el gran Jan-Fume...

-En bona refè de Déus, que no! -va respondre un altre.

-Ell que matava les besties a torments, no es molt que hagi mort a les potes d'un cavall.

  -31-  

-Es com una revenja...

-Una mala fí...

-Digueune un càstich del infern...

Y per la memoria d'aquells homes anava passant el recort dels martiris horrorosos que l'establer feya passar als animals, com un butxí qu'es divertís ab els dolors de les víctimes. No es que aquells homes no fossin peguissers y adhuch ferotges y desanimats, si convenía... però no tant, mal llamp! això no! com aquella fera sense entranyes.

Per un no res ja'l teníau ab la vara enlayre, com si una vespa l'hagués picat, y renegant com un mal esperit. Y ara agafava un cavall y li pegava als nassos, fins a ferli rajar sanch, y ara li garrotejava el genoll fins a trencarlo de cames. Altres vegades els martiritzava tranquilament, a sanchs fredes, ab una crudeltat d'home pacient.

-Jo, -va dir un del rotlle- un cop el vaig veure com a una euga li ficava una vara a les orelles, burtxantla y fentla patir...

-Jo, -va replicar un altre- un día el vaig atrapar quan a un cavall li omplía de sorra els ulls.

-Donch, aixís... ben fort!

  -32-  

-Donchs, aixís...qu'es damni per mala ànima!

-No podía fer altre fí...

Però aleshores va sortir un vellet del rotlle y ab cara de pietat va dir:

-Minyons... potser no diríau lo que dieu, si sabessiu l'historia d'aquest home. Potser fins li tindríau compassió y tot, si coneguessiu les desgracies que li han passades. Jo l'he conegut de jove, de bordegàs gayrebé... Tot just sortía de la Santa Casa... perquè el pobre era bort, era bordet... Pujava tot flach, tot malaltís... y com era tan dòcil, tan benigne, a en el vehinat del Poblet, feya llàstima a tothom... De tanta llàstima, li varen ensenyar de menar carro, allavors res de les obres del Bogatell. El xicot se va refer... se va reviscolar... se va fer home... Al cap d'anys, fins va enamorarse d'una moça del camp de l'Arpa y s'hi va casar. Aquell home ja no volía més ventura y se tenía per més ditxós que un rey... Quan va veure prenyada a la seva dòna, no hi va cabre d'alegría. Jo me'n recordo com si fos ahir... Aleshores treballavem a les muralles de Sant Pere, que les estaven enderrocant. Ella, prenyada fins a les dents, venía cada mitgdía   -33-   a durli el dinar. Tots dosets s'asseyen a l'ombra d'un arbre, al peu del carro, y vinga mirarse embadocats, com si may s'haguessin vistos. Pro... veusaquí que un mitgdía, quan més distrets estaven contemplantse, el cavall que menava ell, picat per mosques o no sé perquè, alça de sobte les potes y venta coça a la dòna al mitg del ventre... La dòna cau estirada, sense donar senyals de vida... Hi corrèm tots, la posèm sobre un bayart y la traginém corrents a casa seva...

-Y va morir? -preguntaven els carreters.

-Va morir. Va morir ella... va morir la criatura que duya a les entranyes... y desde aquell punt, el seu home va semblar qu'es tornava boig... y aixís que veya un cavall, com si vegés el mal esperit.

Tots els carreters varen restar pensatius contemplant el cadavre del establer.

  -[34]-     -[35]-     -[36]-     -37-  

Era a vigilies de Setmana Santa. Y fos que ja se sentís l'ambient místich que s'anava acostant ab lentitut adolorida o fos que demanés meditacions llunyanes l'ànima somiosa dels circunstants, el fet es que en aquell cenacle de poetes se conmemoraven els infantívols recorts que un día havía deixat incisos en l'esperit, la cerimonia de l'Iglesia.

Un dels poetes va dir:

Abans qu'el día parpellagés, ja'ns havíem llevat frisosos, plens d'una ansia viva que'ns privava de dormir. Diumenge de Rams! Diumenge de Rams! Tota la nit havíam somniat ab aquelles branques de llorer florit que havíem vistes tallar a l'hort, a la vigilia; tota la nit ens havíen   -38-   passat davant dcls ulls, fent reverencies, les vincladisses palmes d'or que veníen de tant lluny, emigrades dels paísos riolers hont neix el sol.

El goig no'ns cabía dintre l'ànima mentres ens habillaven pera la festa ¡la festa nostra! ¡la festa dels infants! Xerrotejavem com aucells a la verdiça, trescavem ajogassats com cabridets a la prada... fins que una veu amiga, manyaga y severa a l'hora, venía a temperar nostra alegría.

L'avia, la bona avia, que tantes coses sabía de les cerimonies de l'Iglesia y dels misteris de la Passió, ens deya aquets mots, que semblaven d'Evangeli:

-La festa dels Rams es diada d'alegría y es vigilia de dolor. Per això els capellans porten avuy capes morades: pera designar que'l goig durarà poch y que prompte vindràn les tribulacions y les tristeses.

Y la paraula santa apaybagava nostres brugits y cridories. Esdeveníem seriosos y compungits, com transfigurats de sobte per la revelació de la divina tragedia. Agafavem rams y palmes ab reculliment y unció, com qui's disposa a exercir un ministeri sagrat, per demunt   -39-   dels oficis de la terra. Erem portants dels llorers ab que per darrera vegada se devía glorificar al Christ, abans de morir per l'home... y sentíem sobre nosaltres tot el pes solemnial de aquella missió litúrgica. Per això, al sortir al carrer ab les palmes a la mà, anavem enlairats, radiants, gloriosos, com si volessim arràn de terra, sense tocar les lloses ab els peus. Per això preníem impensadament belles actituts seràfiques, com les dels arcàngels que van y venen pels retaules, incensant la gloria del Senyor o oferint al Altíssim atributs de son poder infinit.

Mes, aquells ayres de beatitut duraven poch. Erem humils infants de la terra y, al veure davant nostre la ruta, que duya al temple, tota enjoyada de poncelles y alegría per obra y gracia del bon temps, perdíem, sense adonàrnosen, la magestat de nins gloriosos. ¿Quín es l'infant, que s'està de saltar y ajogassarse, quan la naturalesa li balla davant dels ulls, esplendorosament habillada pera una festa de bodes? Eren els primers díes d'abril... y l'ànima de la Primavera se vessava generosa pel món, convertida en clapes verdes per les prades, en canturies d'aucells   -40-   per les arbredes, en constelacions de flors enceses pels jardíns, en flayres ubriagadors destriats pels ayres, en esclats de llum llampegant arreu... La vida nova, la vida nova, tan esperada en les llargues nits d'hivern, havía compareguda y ens feya bategar el cor y ens feya somriure els llavis y ens enlluhernava els ulls y ens deslligava la llengua. Aixís es que, mentres els uns, formant un chor, cantaven acompassats: ¡El ram, el ram, el ram de la Passió!, els altres aixecaven crits aixordadors de ¡¡Juli!!

Avisades pels nostres cants, comparexíen altres colles de nins, també provehits de llors y palmes, y aquella enramada, que de bon principi no era més que un verger petit, esdevenía de prompte gran floresta, y quan veníen més infants ab més llorers y palmons, la floresta creixía, se multiplicava, fins a convertirse en bosch inmens. Un bosch inmens, bellugadís y remorós, ple de xiscles y rialles, com açotat per tempestats d'alegría; un bosch inmens que fremía ab extremituts de joya; un bosch inmens que caminava tot sol cap a l'iglesia, cap a l'iglesia...

L'iglesia's veya de lluny, gaya, somrisenta,   -41-   idílica, illuminada de ple a ple per la claror matinal de primavera. Aquells murs, que a l'hivern semblaven tristos, ara somreyen, acariciats per la llum; aquell cloquer tan rònech, que s'alçava negre com una amenaça, ara s'enlairava lluminós, escala per anar a la gloria; aquells carreus tan molsosos, are lluíen daurats pel sol. Solament al mitg del frontis se destacava la portalada del santuari, negra, insondable, fonda, com la boca del Misteri.

Mentrestant la munió de palmes y llorers, ara trontollant, are gronxantse, s'anava acostant cap a la iglesia, cap a la iglesia y, al arribar a les portes del creuer, el bosch s'aturava tot de sobte. ¿Quí ha vist espectacle més maravellós? De l'una banda, la nau ombrívola, nua, glassada, trista, sense llum y sense imatges; de l'altre, l'ufana primaveral dels rams plens de color y de rosada; allà els vells sacerdots, inmòbils y impassibles, severament revestits de foscos ornaments; aquí, la fressa alegroya dels infants, coberts de virolades túniques; d'una part, la gravetat de l'antífona a cant pla; del altre, el rebombori baladrer als crits de ¡Juli!

  -42-  

Pro l'acte més solemne, més imposant, era quan venía'l moment de la benedicció. Semblava que tota la selva bellugadiça sentís místiques ergarrifances, aixís que'l sacerdot alçava'l bras. Els rams de llorer acotaven lcs testes de fullaraca, les palmes vincladisses feyen acataments y reverencies... després, tot el bosch en pes, s'agenollava, postrat, en adoraciò.

Aleshores, per demunt del espès brancatge se veya surar la mà blanca del sacerdot fent aspergis tres vegades... Després, el bosch se tornava a aixecar en l'ayre... y emprenía la marxa la professó.

Davant anava el turiferari ab els incencers, seguía el subdiaca ab la creu al coll, veníen els acòlits ab els ciris, després els sacerdots y el celebrant. Darrera, tota la gentada dels fidels y la remor de rams y palmes. Tot dirigintse a la porta major, ben tancada per dins y ben barrada, els clerges anaven cantant antífones ab to tan solemne, ab tanta magestat, que'ls infants semblaven despacientarse, fins que, mesclant les veus tendres ab les sonores dels capellans, rompíen en crits de ¡Juli! Y aixís que'l subdiaca trucava a la porta ab l'arbre de la creu, la multitut   -43-   infantívola cridava altra volta a chor: ¡Obriu, obriu, obriu que volèm entrar! Oh! Sí! El bosch de llorers y palmes volía entrar a Missa. Les generacions noves volíen penetrar en la Casa payral del Senyor. Els infants de la terra volíen presenciar el Misteri de la Redempció Divina: ¡Obriu, que volèm entrar!

Y les portes s'obríen de bat a bat, y la munió entrava a dins, y semblaba que tot lo temple, suara tan trist y fosch, s'animés y s'aclarís de sobte ab la presencia de les palmes daurades y dels llorers florits, que encara veníena marats de llum de fora... En un tancar y obrir d'ulls, l'iglesia silenciosa y negra esdevenía plena de cridoria y d'alegría... Però, al contemplar els altars ab els retaules coberts, sense llums y sense imatges, tornaven a venir a la memoria les tràgiques paraules: La festa dels Rams es diada d'alegría y vigilia de dolor.

Avuy son les rialles y els crits de ¡Juli! demà seràn les llàgrimes y els crits de ¡Mori! Després de les palmes vindràn les espines; després de l'alabança, l'improperi; després de la victoria, el sacrifici. El Jesús aclamat serà el Jesús escarnit, el Jesús victoriós serà el Jesús açotat,   -44-   el Jesús triomfant serà el Jesús mort en Creu. Aleshores tot se trasbalsarà y's farà troços... y aquestes montanyes coronades d'arbreda s'enfonzaràn als abims, y aquestes planuries encatifades de vert s'esberlaràn ab terratrèmol, y aquest sol enlluhernador que ubriaga al món d'alegría, s'apagarà plorant gotes de sanch!

Y davant de la tremenda profecía, fins semblava que, adevantantse al día del Gran Dolor, el bosch de rams ja comencés a assecarse y que'ls llorers se marcissin en mans dels nins y que les palmes se vinclessin, com ferides per un suprém desmay...

  -[45]-     -[46]-     -47-  

El día que va decidirse a pendre part en les oposicions que, pera la pensió de l'Esculptura a Roma, anaven a celebrarse, el deseixit alumne en Joan Despí ja tenía pensat lo que faría quan li toqués el torn dels exercicis pràctichs. Esboçaría una estatueta de xicot jove, d'adolescent o... d'efebe, com li semblava haverne sentit a dir, una ocasió, al vell catedràtich d'Historia y Teoría del Art. Sí, això sería: un efebe. Y pera donar a l'esculptura ideada quelcom de significat y, al propi temps, el regust clàssich que demanava'l programa, coronaría l'imatge nua ab un cerclell de flors, y a la mà dreta, graciosament alçada, li posaría un tió, flamera o dígali atxa. Sí, sí. Estaría molt bé. El seu proposit era que tot plegat: figura de efebe y atributs, vingués a representar   -48-   una especie d'Himeneus, pel estil del que havia vist gravat en una làmina que va còrrer, reproduida per les Ilustracions, quan el casori de l'exprincesa d'Asturies.

Era una resolució presa, y no calía insistirhi. Aixís ho havía pensat y aixís ho faría. Aném a dir que, abans de determinarse, ja havía anat l'alumne a consultar el tema ab l'home aciençat, encar que humil, en qui tenía depositada la confiança pera aquests negocis trascendentals. En casos com els presents, el seu conceller, o diguemne director de conciencia artística, era'l porter vell de l'Escola, qui, ab tot y no posseir el més mínim títul acadèmich, havía sempre demostrat molt seny, a causa de la gran pràctica, en altes qüestions estètiques. Sense voler mortificar a cap dels mestres envellits en el professorat de les Arts Belles, podía ben assegurarse que ell, el porter, en aquell crítich moment, era el qui sabía més Teoría dins l'Escola, encara que gran part de la ciencia, o potser tota, li vingués de lo molt que havía vist o sentit a dir, feinejant per les dependencies de la casa, durant una llarga vida consagrada al seu servey.

Sobre tot les lliçons orals, ¡ah les lliçons   -49-   orals!, constituíen la seva gran preocupació. L'una darrera l'altra, passava les fredes vetlles d'hivern a l'aula de Teoría y Historia, que era per cert un dels indrets més arrecerats y calentons de l'Escola. Mitg adormintse alguns cops o escoltant, generalment, els conceptes inspirats de tres generacions de mestres, allí, modestament ocult en un recó, darrera les cortines de la porta, havía sentit transcòrrer les hores més dolces de la vida. Y, naturalment, a copia d'assistir a tal ensenyances, per lo comú poch concorregudes, no té res d'extrany que s'hagués arribat a fer un capdal de coneixements més que apreciable. D'això devía provenir el motiu que li varen posar els xicots. Ell se deya senzillament Miquel Mans, però els tarambanes dels alumnes, precindint d'accents y de respectes, l'anomenaven en Winckelmànn, com si volguessin cómicament ponderar la seva capacitat esteticista.

Aixís és que, una setmana abans de començar els exercicis, en Joan Despí va fer un cròquis de l'ideada imatge en mitg full de paper d'Ingres y la va anar a ensenyar al porter.

-¿Què us en sembla, Miquel, de   -50-   aquest ninot pera les oposicions de Roma?

Després de calçarse les ulleres, el porter va examinar el dibuix ab ulls de coneixedor y, al cap d'una bona estona, va respondre com aquell dilettante célebre al oir els primers acorts de l'obertura:

-Em sembla que m'agradarà...

-¿Es a dir que ho trobeu bé?

-Distingo. Jo no he dit que ho trobés bé, sinò que probablement l'hi trobaría. Y ho trobaré bé, si l'individualitat característica del model que vosté pensa copiar se transfigura fins a convertir l'imatge en bellesa típica, universal, que en el cas de que ara's tracta, serà de graciosa adolescencia... Y ho trobaré malament, si el nú modelat no traspassa'ls límits del caràcter individual. El mal o el bé tot se farà segons l'Estil que vosté hi posi...

Devant d'aquell axioma un xich espès, el futur opositor va esdevenir pensatiu. Probablement no comprenía tota la profonditat del principi estètich que'l porter havía deixat anar com la cosa més tènue d'aquest mon. Lo que va entendre a la perfecció era que ab el seu projecte no anava desencaminat, sobre tot si sabía trèuren tot el partit que calía.

  -51-  

* * *

Y en aquestes y en les altres, varen venir els díes de les ansiades oposicions. Al arribar el moment dels exercicis pràctichs, en Joan Despí se sentía extremadament encoratjat. ¡Y això que l'exercici oral no havía anat massa llatí, y més aviat hi havía hagut entrebancades que altra cosa! Perque, tot lo que'l novell estatuaire era expedit en pràctiques d'ofici, resultava negat en disquisicions teòriques. ¡Ah, si'l porter hagués pogut respondre en el seu lloch, quan el tribunal va preguntarli la diferencia entre lo bell y lo sublim! ¿Y aquella difinició dels límits de l'esculptura? ¡Una cosa tan senzilla! Ell, sí, que s'hi hauría lluit en les respostes, en lloch de patollejar mil incongruencies, com havíen desgraciadament fet, no sols el seu consultant, sinò els demés opositors del rengle.

Però, ab tot y la mala lletra feta en les qüestions de teoría, en Joan Despí no s'acoquinava pas, perque, tant en la copia del antich com en el tema d'historia bíblica, ja havía començat a donar probes   -52-   de que en el rengló de plasticismes sabía tocar totes les tecles. Y quan se va veure tancat, dins la saleta, sense altra companyía que'l model y ademés el bloch de fanch que havía de transformar en figura d'Himeneus, va posar mans a l'obra ab un delit de que potser cap més altre s'hauría sentit capaç.

Primer, ab troços de passamà de ferro y canó de plom, va montar l'armadura de l'estatua... aquí, les cames; demunt, el dors; adalt, la testa; ara, el braç esquer, penjant ab actitut agraciada; ara, el dret com si enlairés la flamera del foch epitalàmich. Després va arribar l'hora de revestir la carcassa ab grapats de fanch... y ab tanta fuga's va empendre l'home aquelles primeres operacions, que, quan a l'hora de dinar va compareixer el porter pera obrir y tancar la porta al concursant, ja quasi s'endevinava l'actitut de la estatua venidora.

-Sobre tot, -va dogmatisar en Miquel,- que'l gest sía estatuari, es a dir, permanent, eternal dins de lo immòbil... Tant s'ha de fugir de la manca d'expressió com del excés.

Y sobre aquesta sentencia la porta de la saleta's va tornar a tancar. Al segon   -53-   día la figura va anar prenent major plenitut de forma. Al tercer día encara més. Quan, lendemà al mitgdía, va entrar el dogmàtich porter, va dirli el jove estatuaire:

-¿Quin efecte us fa, Miquel?

Y en Miquel, en Miquel Mans, o Winckelmànn per mal nom, se va treure les ulleres com en les hores de gran consulta y, després d'una estona de contemplació, va fer així:

-Vida y expressió, ja'n té; però encara sent el model... Idealisi tant com pugui.

Y el xicot s'hi va posar altra vegada ab redoblat ardiment. Al cap de tres hores de bregarhi, li semblava tenir al davant l'aparició del propi somni. Era ben bé l'adolescencia agraciada, de que parlava el porter; era ben bé l'incentiu d'amor jovenívol a punt d'encendre el foch sagrat en el pit dels amants esposos. Perquè, no solament resultava de significació l'efebe, sinó'ls atributs, l'acció, la manera de brandar la flama...

Però, veusaquí que, ab tant pensar y tornar a pensar ab el foch que havía de coronar la boca de la flamera, al opositor se li va acudir una idea, que, si's descuida   -54-   una mica, ell mateix califica de genial. ¿Perquè modelar -va dirse- ab fanch groller y miserable aquella flama subtil, etèria, que representa l'esperit vibràtil del amor? ¿No sería mil cops més encertat encendre dalt del tió una flamarada autèntica, una flamarada natural? No hi havía pas cap dubte. Y procurant convertir en realitat la pensada, immediatament va fer passar un tubu de plom per tot lo llarch de la flamera, per tot lo llarch del braç y el cos del Himeneus y, empalmant després aquell canó ab els quins guarníen la saleta pera il-luminarla artificialment, ab llum de gas, l'incipient estatuaire va exclamar: -¡ja ho tinch!- que és una manera ordinaria de dir ¡Eureka! Després, tan sols era menester calar foch a dalt de la flamera, pera que, com un ciri de canalobre, resplandís.

-¡Quina sorpresa tindrà'l porter quan ho vegi! -mormurava en Joan Despí, esperant ab impaciencia que arribés la hora d'ensenyarli'l seu enginy.

* * *

Al caure la primera batallada de mitgdía, el porter-esteticista ja era allí.

  -55-  

-¡Mireu! -va fer lacònicament l'opositor, signant ab triomfal actitut l'estatua encesa. -¡Mireu!

Però ¡infortuni d'infortunis! en Winckelmànn, en comptes d'admirarse, va donar mostra de la més extrema indignació.

-¿Però què ha fet, desgraciat? -va prorrompre posantse la mà al rostre, com pera no veure'l sacrilegi horrible que li venía a ferir els ulls.

-No sé pas de què se les haveu... -va respondre, mitg torbat, en Joan Despí. -¿Què us sembla que no he fet bé d'encendre dalt la flamera una flama de debò...?

-¡Cà! ha d'haver fet bé, sant cristià! ¿Que no ho veu que ab això ha desvirtuat tota l'obra de bellesa?

-¡No sé per què...?

-Perquè ha tret a l'estatua la condició d'inutilitat... ¿Vostè no sab que la bellesa es inútil?

-Me sembla haverho sentit a dir.

-¡Està clar! Es un dels seus caràcters específics. Y com ab aquest metxer lluminós que hi ha afegit, la figura pot fer servey, pot esser útil, verbigracia, per il-luminar una cambra o un vestíbul,   -56-   veliaquí que vostè mateix rebaixa de categoría l'obra bella, fentla descendir a obra d'art aplicat. ¿Les oposicions d'ara, de que són: d'estatuaria pura o d'estatuaria aplicada?

-D'estatuaria pura.

-Donchs, vostè, al posar a l'imatge aquesta flama viva, autèntica, ha fet una estatua d'art decoratiu, d'art industrial...

-Home... ¡aquesta sí que es bona!

-No hi ha més. Tots els textes hi convenen...

-Sí, però semblants diferencies solament les veyeu vos y els catedràtichs d'Estètica. Els demés mortals no's paren a distingirho.

-¿Què diu? ¡No's coneix pas poch! Si l'obra d'art es de bellesa pura, el plaer que proporciona es un plaer desinteressat, y si l'obra es art d'aplicació, el plaer estètich que produeix sempre's barreja ab el goig d'inferiors interessos. Y aquí, en l'estatua de vostè, tal com ara l'ha deixada, aques interès intrínsech, inferior, relatiu y secundari ve a esser l'il-luminació...

-¡Si que he fet un pa com unes hosties! ¿Y no hi trobeu cap remey?

-Tot se podrà arranjar encara.

-Digueu lo que tinch de fer.

  -57-  

-Miri... La primera cosa es obstruir el pas que condueix el fluit de la tubería fins arribar a la flamera... La segona, modelar en fanch una flama y posarla en lloch de la de gas.

Y mentres l'esculptor obeía els consells sabis del porter, aquest exclamava ab joya:

-Això es això. Eliminant de l'estatua tota possibilitat de baix servey, vostè li restitueix la seva única y essencial finalitat, que es la Bellesa.

  -[58]-     -[59]-     -[60]-     -61-  

A molts dels assistents al sepeli del vigorós novelista, els havía omplert de curiositat y confusió la frase dita, al peu de la tomba, pel Secretari Genetal de la Societat d'Artistes y Escriptors... ¿Què volía significar el panegirista ab aquells mots laudatoris: «En Pau Dordal ha mort al peu del canò, víctima del seu amor al verisme, víctima del document humà»? ¿Què podíen tancar de veritat biogràfica aquelles paraules del discurs?

Que'l pobre literat, mort en plena joventut, havía estat un dels apòstols locals més eloqüents y fervorosos de la doctrina realista, no era un secret per ningú. Que, predicant ab l'exemple, havía escrit Els barris baixos, troç de vida social, arrencat, sanchnant encara,   -62-   de la realitat mateixa, prou ho sabía tothom.

Però, d'això a assegurar, com ho havía fet el Secretari, que en aquella obra de sinceritat artística, d'honradesa literaria, hi havía en Dordal trobat la causa de la seva mort, hi anava qualque distancia.

Res de dramàtich ni d'heròich s'havía revelat may en la existencia, més aviat llisa que accidentada, del ilustre literat. Y per lo que toca a la malaltía precursora del desastre, podía ésser per lo destructora y ràpida, tot lo espaventable que's volgués, tractantse, sobre tot, d'un xicot jove, vingut del camp, robust y àgil, però s'ha de convenir en que res tenía d'èpica. Una consumció, un decaiment, una fadiga, un panteig varen ésser els senyals de l'afecció que en pochs mesos el va dur a la sepultura.

El món literari's recordava prou de quan en Pau Dordal havía baixat de la seva terra, ab el volum de Les Xiroyes sota'l bràç. Un color sanitós, entre torrat y vermellench, li colrava la molsa de les galtes; una musculatura atapahida y rebassuda li mantenía tivant el trajo de vellut que duya com a manifestació simbólica de la seva poesía forestal. Y una salut   -63-   a prova de desditxes li rebotía per tot el cos. Ell mateix ho havía dit, ab certs gronxaments de ritme, en una de les seves frescals estrofes:

	Jo so'l poeta - de la montanya,
	Jo so'l cantaire - de Les Xiroyes...
	Brau com la terra - que m'ha vist nèixer,
	Fort com l'alzina, - dur com la roca.

¿Què havía, donchs, sobrevingut de terrible en l'existencia de'n Dordal, per deixarlo abatut per terra, igual que deixa retuda el llamp a l'alzina centenaria? ¿Era l'anyorança del terrer nadiu? ¿Era incompatibilitat del camperol ab l'atmòsfera de la ciutat, com havía donat a entendre, en la seva romàntica poesía, el trobador Magí Graupera:

	Al sentirse trasplantat
	de la montanya a la plana,
	s'ha marcit, com flor boscana,
	al aire impur de ciutat...?

Mes no deuría èsser pas això perque aleshores, més que víctima del realisme y del document, hauría mort víctima d'un cambi de clima vulgaríssim a que qualsevol està exposat. No. Les paraules enunciades en el panegírich denotaven   -64-   una cosa molt més grosa, una peripecia més granada. Y com que'l panegirista era dels que dominen el mot, no's podía suposar que hagués dit una cosa per una altra.

Perxò es que, un cop finida la cerimonia, els més significats dels circunstants varen acostarse al orador, a fi y efecte d'interrogarlo sobre l'intimitat de vida que entranyessin unes paraules que tanta espectació havíen promogut entre l'auditori. El Secretari, literat naturalista y un dels més decidits campions del document viu y l'observació directa, no's podía pas pendre per home de aquests versàtils que diuhen les coses a la babalà. Y com, ademès de persona molt formal pel seu credo literari, era amich íntim del difunt, a voltes el seu colaborador y en certa manera el seu deixeple, lo que ell digués sobre en Dordal havía de passar a la categoría d'axiomàtich.

Aixís es que, al veures objecte de la curiositat general, va contestar el Secretari:

-Veureu... Sinò tots, la major part de vosaltres sab prou bé que, quan en Pau Dordal va baixar de la seva terra, aquí ja'ns trobavem en plena efervescencia   -65-   naturalista. Estudiar d'aprop el natural, arrencarne un troç de vida, fotografiar els tipus, esterotiparne les accions, estenografiar el llenguatje, era la pragmàtica allavors seguida y la que, per sort de les nostres lletres, encara's segueix avuy. ¡Què més bellesa que la veritat, si la veritat les conté totes? Tant com l'art o més que l'art, era la vida lo què's proposavem descobrir, pera fer una literatura, que fos ciencia al mateix temps... Un temperament vibrant, vigorós, personalíssim com el den Dordal no podía per menys que afiliarse, enardit, a la doctrina. ¿Però, què dich afiliarse...? Més que soldat de fila, ell sería, pels seus mèrits, el quefe de l'escola, el capitost. El lloch d'honor li corresponía, ja que cap de nosaltres se sentía ab prou brahó pera sostenir una bandera tan gloriosa com feixuga. Ell era l'home predestinat. Y posseit de l'altíssima missió que tàcitament li confiavem, va abandonar desseguit els versos ruralistes, que tant sols li oferíen una mesquina gloriola de Jochs Florals de montanya. Y ell -ja ho sabeu, senyors,- havía nascut pera més altes destinacions literaries que les de guanyar englantines... Y veusaquí que allavors   -66-   comença a publicar els Quadrets de fora, saborosa mescla de la poesía pagesívola que havía conreuada als primers temps y del nou credo verista que ab tanta empenta's posava a professar. Pot dirse, sense por a les objeccions, que'l genre nou encare li esqueya millor que l'altre. Portava aquell home dintre seu una facultat d'anàlisi, un instint d'observació punyenta fins al crudelisme, que li permetía penetrar, com la fulla d'un bisturí, en la carn viva de les escenes de luxuria y sanch que havía vistes al seu poble. Però va arribar un moment en que aquelles escenes foranes y tremendes ja no'l satisfeyen prou. L'aire de somni o de misteri, de que algunes anaven impregnades, va acabar per ferli nosa. No. Ell podía fer coses més altes. A n'en Dordal li calía un escenari més consistent, més prosàich, per dirho així... menys engalanat de flors y violes, menys propens als desvaris idealistes. Y en aqueix estat de conciencia literaria va concebir la seva obra magistral Els Barris Baixos. Còm va ésser? Còm va succehir? Passejantse un día pels encontorns del Port vell, va veure una barriada extranyament pintoresca, habitada per la genteta de la briba.   -67-   Oh, quins temes, quins quadres, quins espectacles més propis pera ésser novelats segons el cànon del naturalisme que imperava arreu! Allí tenía uns carrers, els més suspectes... aquí, unes botigues fosques com habitacles de bruixes... més enllà, les parets suades del moll... al cap de munt, la fortaresa fatídica... Y tèrbols com els indrets mateixos, eren els personatges que li sortíen al pas. Dones fluixes de roba y ab el cabell penjant... homes d'aire sospitós, que rondaven eternament per aquells barris... Aleshores en Dordal va dirse: -«Ja he descobert el meu mon, el camp de batalla novelesch... Aquí tinch l'escenari que somiava. Aquests homes y aquestes dones seràn els meus hèroes d'aquí endevant.» Y veusaquí, senyors, la gènesi de la famosa obra mestra... Mes, desgraciadament per en Dordal, y desgraciadament per tots nosaltres, l'historia no acaba aquí. Perquè aleshores va passar que, habituat a n'aquell medi infecte, el nostre home no se'n va saber sortir, una volta acabada la novela. Sentía pels barris baixos, que li havíen donada la gloria artística, una afició molt especial, meitat habitut, meitat agrahiment, que'l tenía   -68-   encadenat a n'aquells llochs. Si'l volíau trobar a qualsevol hora, l'havíau de cercar per allí... Y un vespre, una nit d'hivern, hi va veure una escena de crim sanchnant, que li va suscitar l'idea d'un altre llibre. Dos homes patibularis disputantse una dòna, ganivet en mà. Era un episodi de lluita per la possessió, primitíu com l'auba de les edats, revestint la forma més popular y més moderna.! Quina temptació pera un novelista! Cercar els antecedents del drama vist, estudiarlos, desenrotllarlos, fins arribar al desenllaç de sanch y mort... veusaquí el programa que's va fixar el literat. Mes, pera pintar, ab coneixement de causa, les peripecies del terrible quadre, li calía aprofondir la vida, li calía respirar l'atmòsfera de l'intimitat. No n'hi havía prou per un home concienciós com ell, ab contemplar la malvestat desde fora. S'havía de ficar dins. Allavors va voler conèixer de prop els personatges que únicament havía vistos de lluny; allavors va penetrar en aquelles cases que únicament havía observades desde'l carrer; allavors va acabar per ferse amich de l'heroina, de la dòna que havía estat causa del episodi sanchnant. ¿Quí, sino ella, ab les seves   -69-   confidencies, li hauría pogut donar la clau psicològica de la novela en projecte? En Dordal era fort, en Dordal era valent; sols en Dordal era capaç de viure en aquell món, pera complir l'obra d'observació profonda que li exigía la seva honradesa d'escriptor... Mes, la desgracia va voler que, ab tot y la seva robustesa, en aquell propi instant s'iniciés el decaiment orgànich del novelista que plorem. Fossin les miseries morals que sofriría, fossin els esforços que intentés pera realisar la seva obra, el cas es que en Dordal va començar a perdre'ls colors, a migrarse, a enmalaltirse. Com si ell mateix conegués que la causa del seu mal era la vida nova que portava, prou va probar de sortírsen, fins enduèntsen a un altre medi social aquella dona que s'esforçava en redimir del passat. Però, no va conseguirho. Y entretant, la novela, may prou documentada, no avançava un pas; y entretant el novelista s'anava consumint... fins que un día dos amichs aquí presents varen arrencarlo de la malaria d'aquells indrets y dels braços d'aquella dona, que havíen estat el seu abim de perdició. Desventuradament era tart pera salvarlo. La malaltía havía fet massa depressa   -70-   la seva obra destructora... Y veusaquí perquè -va afegir el secretari general- he dit que'l nostre home havía mort al peu del canó, víctima del seu amor al document humà. ¿No tenía el dever de proclamarho ben alt, en un discurs necrològich?

Els assistents varen fer que sí ab el cap. Tots semblaven estar conformes, tots, menys un jovincel novoidealista, que en veu baixa mormurava:

-Si en això de documents humans pogués establirse la distinció entre sexes, jo diría que, més aviat que víctima d'un document humà, en Dordal va ésserho d'un document femení...

  -[71]-     -[72]-     -73-  

Abonats y concorrents a la primera llotja baixa de prosceni estaven, feya dies, intrigats. Desde la nit del debut, havíen observat que l'hermosa diva EliarEmin no's treya may el guant de la mà dreta. Ni que l'acció de la peça ho demanés, ni que'l caràcter del personatge ho exigís, ella no ensenyava nua aquella mà. Fins pera fer La Pastorel-la amorosa, va presentanse enguantada tota la nit. Y si, en les demés funcions donades a Varietats, algun cop que altre's treya un guant, era indefectiblement el de l'esquerra; l'altre, ni un sol cop per excepció... al contrari de lo que sol succeir, que un se lleva més aviat el de la dreta.

-¡Singularíssim!... -deya, meditatiu, un de la banda.

-¡Enigmàtich! -chorejaven molts.

  -74-  

Y el coloqui floría en rares conjectures y fantasioses hipòtesis així que's tractava d'aquest fet, que sols podía tenir per futilesa un esperit superficial.

Hi havía qui suposava que, si ab tanta persistencia ocultava la diva aquella mà, era, senzillament, perquè la tenía lletja. Aventuraven d'altres que potser la tenía deformada y tot, perque essent com era, la gentilíssima diva, filla de la famosa domadora aràbiga Sarah-Emin, tal vegada, de criatura, havía sofert la bàrbara caricia d'alguna fera de les que la seva mare exhibía per Europa. Y no mancava qui deixés volar l'especie de que potser ni mà tenía, venint aquell guant indispensable a ésser l'amable superficie que cobrís un enginy maravellós d'ortopedia... Sino desbocada, l'imaginaciò corría àgil entre'ls habituals de la llotja baixa de prosceni, més ansiosos cada nit de desxifrar l'obscur enigma.

Perxó es que, quan va saberse que un tertuli de la llotja, el secretari de legació Pol Demar, havía conseguit, desprès de lluides estrategies, fer capitular a la diva, l'elegant diplomàtich va esdevenir objecte de les més hàbils interpelacions. Y se comprenía que fos aixís. El galan   -75-   que havía tingut prou atractíu, prou eloqüencia masculina pera apoderarse ab arts d'amor d'aquella criatura extranyament preciosa, en apariencia selvatge com la Venus del desert, y en realitat subtil com exquisit producte de les més oposades civilisacions, per força havía de posseir el secret que torturava tantes curiositats. De que ell ho sabía, no se'n podía dubtar. Ara... tot consistía en que volgués revelarho. Perque, correcte com era y, per habituts professionals, més propens a la reserva que a la comunicació, molts se temíen que refusés expontanejarse. Y aixís, en efecte, va passar. A les insinuacions que se li feyen, replicava ell ab eufemismes tan graciosos, ab tal enginy d'evasives, que, sense ofendre al curiós, deixaven la curiositat insatisfeta.

Tan solament a un amich, pera qui may havía tingut el secret més mínim, en Delmar va aclarir un día'l misteri. Y s'ofería l'historia tan excepcional, tan extranya y rara, que l'amich va restar maravellat. Maravellat fins al punt de que, no podent reservarse per sí sol la revelació impensada, la va confiar a un altre amich. Y aquest amich també va tenir la debilesa   -76-   de comunicarho tot a un altre. Y, corrent així de boca en boca, va arribar a ésser la feta patrimoni de tots o quasi tots els concorrents a la llotja de prosceni. Y la veritat sia dita, era'l cas tan fora de lo normal, tan pintoresch, tan exòtich que, per lo extraordinari, quasi disculpava la serie d'indiscrecions.

Pero... ¿Qué's deya? ¿Quin secret se refería? ¿Qué's contava? Se contava que la diva, lluny de tenir la mà dreta lletja, y encara menys deformada, com a la lleugera s'havía suposat, la tenía tan agraciada de formes, tan fina y ben fusada de dits, com l'altra. Lo que hi havía es que al palmell s'hi dissenyava una taca carminosa, quasibé circular y d'uns quatre centímetres de diàmetre, que en certes temporades adquiría un tò vivíssim com de sanch fresca, acabada de vessar. ¿Y de qué provenía la misteriosa taca? Provenía d'un apetit vehement que havía sentit la mare d'Eliar, mentres duya a la futura diva a les entranyes. Se deya que un any, per la segona Pasqua musulmana, la famosa domadora's trobava a Alger y, al veure rajar la sanch del anyell del sacrifici, fos pel estat en que's trobava, fos per la excitació de la festa religiosa,   -77-   el cas es que li va entrar un desitg irresistible de tocar aquella vermellor calenta que brollava a glops del coll obert de la víctima. Y ab la mà dreta va tocar la sanch, y la mà dreta va tenyírsen. Sort que màcules aixís aviat se esborren. A la primera ablució, la taca de sanch fugía de mà de la domadora; però diu que al mateix moment l'estigma se va marcar indeleble en la de la filla que portava en el seu sí. Lo cert es, a lo menys, que al venir al mon la criatura, mostrava en el palmell la taca impresa y que, com més anava creixent Eliar, més visible el senyal se feya. ¡Oh, y en certes tongades, encara més! Sobre tot, durant els setanta dies que separen la Pasqua gran de la Pasqua xica, la taca agafava els més encesos tons, com si la sanch en rajés. Calía que passessin tres o quatre llunes, pera que'l color comencés a esmortuirse. Y al acostarse el Ramadàn, altre cop la vermellor tornava a comparèixer, com les roselles pel juny...

Quan Eliar, púber tot just, va decidirse per la vida de l'escena, entre ella y la seva mare va esclatar una dissensió Volía l'ardenta domadora que la nena anés ensenyant pel mon, qui sab si a manera   -78-   de reclam, qui sab si a manera de gloria ètnica, aquella taca sanchnanta que memorava una raça històrica, rituals sublims, costums pintoresques, tumultuoses maternitats... Pero Eliar s'hi oposava. La nena prefería usos y estils europeus, modes sancionades, normalitats socials. Y no cal dir que va triomfar la voluntat de la diveta. Com a tribut sentimental dedicat a la seva mare, no va tractar de amagar el cognom... intent, per altra part, quasibé inútil, ja que no podía ocultar tampoch l'especialíssima bellesa que denunciava'l seu orígen oriental. Però, en tot lo demés, va voler ésser dòna nova, filla únicament de la seva artística creació. En compte d'adaptarse a una fatalitat, se'n faría senyora y reina. Y aquest es el motiu de que cobrís constanment la taca vermellosa que, ben lluny d'enorgullirla com un segell personal, li donava pena com una tara d'orígen vergonyós.

* * *

Desde'l moment en que'l misteri els va ésser revelat, els habituals tertulis de la llotja de prosceni esdeveníen extranyament   -79-   satisfets cada vegada que veyen sortir en escena a Eliar. Com que el pintoresch enigma que encloía la seva historia havía, durant mesos, constituit per ells una obsessió, ara respiraven gloriolosos, y ab el fervor dels aplaudiments traduíen el singular plaer que'ls feya l'aparició d'una dòna que desde aquell punt se'ls presentava deslliurada d'un dels seus capitals secrets. Els semblava que posseir aclarit el misteri de aquella mà enguantada, inconegut dels demés mortals, els obligava a majors gentileses, a majors galanteries, com si haguessin conseguit quelcom d'accès a l'intimitat de la seductora actríu.

Y aquesta, sens dubte, deuría ésser una de les principals rahons de que, al anarse a acabar la temporada, convinguessin els de la llotja en obsequiar a la diva ab un dinar d'amichs, que era'l menor homenatge que podíen dedicar a qui tantes hores de delicia artística els havía consagrades. Peró... ¿era realment, l'obsequi, desinteressat tribut a la celebrada artista? ¿O bè desitg, comprensible, d'admirar la dòna hermosa, contemplant, en una hora d'íntima expansió, la bellesa lleument bruna del seu rostre, la fosquetat   -80-   tornassolada del seu cabell, la brillantor obscura dels seus ulls, endiamantats y negres com una nit estrellada? ¿O sería, potser, més aviat, ansia d'observar a la diva posada en compromís de desguantarse per menjar y veure com mostrava ella mateixa aquell signe original que encara a tots obsedía? Quelcòm de tot això deuría haverhi, per més que l'intent de veure nua aquella mà era tal volta el quin predominava entre'ls propòsits dels comensals.

Lo que, sense cap dubitació's pot dir es que, quan la diva, enllaçada al braç den Pol Demar, va presentarse esplendenta a la sala del dinar íntim, als circunstants els perseguía idèntica preocupació. ¿Què faría Eliar? ¿Se mantindría enguantada com en l'escena? ¿Se treuría el guant y deixaría al descobert aquella taca de sanch que ocultava als ulls del mon?... La gentil actríu ni sols semblava adonarse de la unànima obsessió.

Perpetuament afable y plàcida, va tenir un somrís pera l'un, un mot amable pera l'altre, una estreta de mà pera tots, fins al moment de voltar la taula. Va asseures al costat den Pol, serena y somrisenta com sempre, y abans de servirse'l   -81-   primer plat, va començar a desguantarse devant la callada espectacíó dels amichs. Havía arribat l'instant solemne. Contra lo que tenía per costum, l'hermosa criatura va llevarse tranquilament el guant de la mà dreta, mentres els ulls de tothom se clavaren com distrets, però ab avidesa, en el palmell fins aleshores eternament amagat. Però.. veusaquí que al palmell, res d'anormal s'hi va veure. ¡Quín desencant y quína confusió! Ab l'accionar coquetament versàtil, la mateixa diva semblava que ho fes exprés de mostrar a les clares tots els aspectes de la seva mà. Y ni l'ombra més tenue ni'l senyal més microscòpich de taca vermellosa se traslluía enlloch. Al contrari. Una pell satinada y uniforme, com pètal de rosa pàlit lleugerament embrunit, tapiçava suaument tota la palma...

¿Donchs, allavors, era ficció lo que s'havía contat? Lo de la Pasqua musulmana, lo de la sanch del anyell del sacrifici, lo del desitg de la domadora, tot venía a ésser faula únicament. ¿Però, en aquest cas, com s'explicava que la diva anés pel món eternament enguantada, donant motíu a la llegenda? ¿Sería una historia hàbilment urdida pera auriolar   -82-   a l'actríu de misteriós prestigi? Mes això tampoch era de creure desde'l moment en que un galanthome com en Pol Demar s'havía convertit en cavaller de la diva... Un celatge de sospites y de dubtes ennuvolava l'esperit dels comensals. Fins entremitg de la joya discreta del dinar, a estones se transparentava l'ansia que tots sentíen de resoldre una incògnita cada vegada més tèrbola.

Y quan, al aixecarse de taula en Pol Demar, va trobarse ab la mirada insistenta del amich íntim, qui semblaven interrogarlo ab aires d'home extranyat y tal volta un xich ofès, el diplomata va dirli, en un amistós apart:

-Però... ¿de què't maravellas? ¿De no haver vista en la mà d'Eliar la taca sanguinosa de que un día, confidencialment, vaig parlarte?

-Sí. -va respondre l'amich.

-Donchs, no has de maravellàrten. Ara transcorre el periode en que la senya's fon completament. Fins que s'acosti altre cop el temps de la Pasqua musulmana, no tornarà la taca a fer la seva aparició. Ve a ésser com un planeta que tingui fases...

-Ah! -va exclamar l'amich tot somiós.

  -83-  

-Eliar, pera aceptar el convit, -afegía en Pol- ha aprofitat aquest lapse del eclipsi o interregne regular, com ella diu... Vols, tu, que essent com es, observadora de les normalitats fins al orgull, hagués consentit a venir aquí, de no haver pogut desenguantarse y ensenyar una mà correcta, pura de la pintoresca màcula que ella oculta com la d'un crim?

  -[84]-     -[85]-     -[86]-     -87-  

Havía sortit en Pere Perdis tan rumiador de tarannà, que fins semblava tenir una vaga idea de que no hi cap més realitat de vida que la que neix del propi esperit. Però, com que, ademés de rumiador, era curt de geni, al capdevall va haver de resignarse als obstacles exteriors, reduint el seu somni de creació a l'expressió més mínima. No sentintse ab prou cor pera edificar un palau de marbre, ni tan sols una torreta de códols, pera albergarhi el seu mon, va acontentarse ab ficarlo dins d'una casa de fira.

Es que en Pere Perdis ignorava que voler es poder. Ell res sabía de la vida exemplar dels homes forts, ni dels professors anomenats d'energía, ni d'aquells homes trasatlàntichs que consideren la   -88-   pobresa com un pecat, com un crim. ¿Oh, si n'hagués sabut alguna cosa! Potser aquells exemples li hauríen servit d'estímul, y el día més impensat se'ns hauría convertit en superhome, en emperador de multituts, en director de conciencies... Però no, ell era un sumís, un obedient, que duya la modestia per màcula original.

Nascut en un dels carrerons més estrets y foscos de la ciutat vella, allí s'havía criat, desnarit y pàlit com l'herba migrada que treya els brins per entre les llambordes del carrer. ¡Y això, que en Perdis eternament sospirava pels grans espays, pels horitzons infinits, per les montanyes altívoles! Perquè, de tant sentirho a dir als vehins, s'havía arribat a creure que no hi ha joya comparable a la que proporcionen al esperit els espectacles grandiosos de natura. Y doblement meritoria resultava aquesta admiració, per quant, si en Perdis estava tan convençut del encís que causen els panorames naturals, era únicament per la paraula honrada del vehinat. Venía a esser una sugestió, ja que ell, de visu, no la coneixía apenes la naturalesa sense adobs humans, la naturalesa selvatge, ruskiniana;   -89-   però, per lo mateix que apenes la coneixía, encara l'adorava més. Que no hi ha pera estimar les coses, com cubrirles ab el misteri de lo inconegut.

Donchs, veusaquí que com en Pere Perdis era esdevingut sol en el món, sense parents ni adherents, el pobre xicot feya la viu-viu en un despaig comercial, ahont per un estipendi, de tan menut verossímil, li tocava escriure durant dotze hores diaries montanyes de faixes ab noms de parroquians y ab senyes de les cases respectives. Es clar que no era precisament aquell l'ofici a que'l cridava el seu temperament somiador. Però... ¿què voleu ferhi, quan el geni no va acompanyat de voluntat?

Devant de l'escriptoriet tot el sant día, ni un pam de cel blau podía veure, perquè'ls cristalls glaçats de la finestra li tapaven la vista del defòra. Sort tenía de que allà ahont no hi arribava ab els ulls, hi arribava ab l'imaginació, ajudada per la dita dels vehins. Aixís es que, mentres maquinalment posava les adreces. Don Benet Grau: Sastre: Igualada... Donya Carme Serra: Mercería: Sabadell... Senyors Comerma Germans: Stat. en Comandita... en Pere Perdis reforjava   -90-   l'imatge ideal que s'havía feta de les prades esmeragdines, il-luminades per un sol rialler y enjoyades per aucells cantaires y reguerols mormuradors.

Al principi, en aquell paradís artificial, el poeta-dependent hi posava ab l'imaginació, una figura de carn y òssos: la de la donzella dels seus callats amors. Era una noya vehína de la dispesa ahont ell s'estava, que havía vista algun cop trayent el cap a la finestra. ¡Quína aparició tan dolça a l'anima! Si ell s'hagués trobat ab prou esperit, li hauría declarat el seu amor; però may va gosar a dir que l'ànima fos seva. Y, es clar, va succeir lo que sol succeir en aquests casos: que la noya va enamorarse d'un altre y va desaparèixer del vehinat.

Desde aquell día en Pere va procurar esvair del pensament la deliciosa imatge, com un que's desfà d'un utensili preciós perquè no té casa per semblant moble. Era una ambició massa grossa pera la seva humilitat. Massa luxe pera la seva ànima y pera'ls seus sentits. Y aleshores la va donar per fer paisatges sense figures, pensant que mès endevant potser podría posarnhi una altra, encara que fos filla de l'invenció. Subconscientment   -91-   y tot, ja li recava, ja li venía una mica malament haverse d'empescar una donzella artificiosa, quan gairebé l'havía tinguda del natural. Perquè humil com era de per sí, trobava pretensió massa alta y orgullosa això de mantenir un ideal d'amor platònich, creant una donzella tota d'artifici, bona segurament pera suprems rumiadors... però no pera ell, cuch de la terra, que ab una de real ja s'hauría tingut per satisfet...

Y veusaquí que, durant les inacabables hores d'escriptori tornava a pintar de pensament la seva personal visió dels boscos y les prades, de les florestes y dels rius. Mes, ni reals ni inventades, en aquells escenaris de paradís no hi havía Eves primicials, ni en aquells boscos dòrichs hi trescaven Dianes enciseres,com si'l pintor no esperés res d'un amor que, si era espiritual esdevenía inassequible per falles del pensament, y si era de sensació resultava irrealisable per falles de voluntat. Va ésser la gran crisis de la seva vida. Un greu pesar li va venir de veure que entretant, no tenía més recurs que eliminar, de les seves creacions, l'escalf d'humanitat sensible. Desde aquella hora endevant, més retret va mostrarse   -92-   cada día, més allunyat de socials contactes, més tancat en sí mateix.

Ja no esperava com abans les tardes del diumenge pera anar a fantasiar, més o menys, del natural, pels parchs y pels jardins públichs, parat devant de les rengleres d'albes platejades, o dels macissos geomètrichs delineats ab flors, o dels gavials de fil metàlich ahont xerrotejaven aus canores, subdividides en seccions. Aquella naturalesa ordenada y cívica, cada día li desagradava més, no precisament per lo que tenía de cívica y simètrica, sinó per esser l'arranjament obra d'un altre... Perqué lo que ell hauría volgut era una natura verge y escabellada, pera domesticàrsla, de pensament, al seu gust.

Ademés, per una especie de romàntich encongiment, els passejants li feyen pena. Li semblava que la gent se'l mirava entre mofeta y acompadida pel seu posat esllanguit y per la roba que duya, lluenta de tan usada. Sentía vergonya de sí mateix, angunia de que'l veguessin... Y aquella misantropía -que era tal volta recança de no poder realisar el seu somni- li aigualía la festa del passeig dominical.

Cada día més tímit, més esquerp, va   -93-   començar per fugir dels indrets públichs, acabant per estarse a casa a continuar l'eternal caboria, com si volgués enquibir en el quartet de la dispesa el laboratori de les antigues creacions. Mes, com a compensació a la soletat, aleshores va sentir una alegría desconeguda, al veure que podía prescindir, pera l'infantament del mon que veya en somnis, de les exteriors realitats. Allí, al piset, passava les tardes lliures de la festa rumiant, meditant, refent per milionèssima vegada el seu panorama original.

Però, com sembla cosa enterament comprovada que adhuch els més enlairats poetes han de fer aguantar per una banda o altra, la creació en les apariencies sensibles, ell, en Pere Perdis, pera renovar els temes del ideal, va haver de recòrrer a la lectura que, com els parchs y els jardins, es un natural de segona mà. Posat en tan dura alternativa, ell hauría volgut al menys llibres bonichs, dels que porten versos amorosos o expliquen histories desenrotllades en vergers idílichs, perfumats de flors y plens d'aucells. Però el limitat pressupost no li arribava per comprarne, y també li va caldre limitar el goig literari.

  -94-  

Ja que no podíen esser histories ben boniques, seríen diaris vells dels que corríen pel despaig, llençats després de llegits. Però quasi may trobava en la lectura d'aquells papers, farcits de política y noticies, el menjar saborós que desitjava. Y era que en Perdis encara no sabía que del fet més ordinari, de l'actualitat més correnta, se'n poden treure histories y poesíes perdurables que desafíin el temps y la mateixa bellesa.

Un día, no obstant, va voler la sort que, arrencant el full d'un almanach de paret, hi trobés, darrera, una quarteta impresa, que deya així:

	Avuy t'he vista passar
	per vora del estanyol...
	les canyes se decantaven
	per preservarte del sol.

Y darrera d'aquell, va arrencar un altre full y va trobar una altra quarteta, cantant igualment l'amor y la natura. Per un xicot humil com ell, la troballa va ésser un tresor. Desde aquell día, cada matí recorría els distints departaments del despaig, fent arreplega de fulls de calendari. Y com de calendaris n'hi havía per tot arreu: al despaig del principal, al magatzem gran, al xich, a la botiga, al   -95-   escriptori, a la secció de remeses... la cullita de fulls era abundanta. Ell, els desenganxava del bloch ab gran destresa, els reunía amorosament, els ficava dins d'un sobre, y en essent a casa, els llegía d'un a un. Era l'instant més felíç del día. Allí hi trobava versos y proses de tots estils: epígrames y sentencies, receptes útils y acudits, efemèrides y epitafis, acròstichs y geroglífichs, dècimes y sonets, anècdotes y madrigals... Però a n'en Perdis les receptes no l'interessaven; les xarades l'entreteníen però'l deixaven fret; els fets històrichs, com no fossin amorosos, res li deyen; els acudits no'l feyen riure, y sentimental com era, les sàtires el posaven de mal humor, com si l'insultessin o el ferissin... Lo que li agradava més eren les poesíes que cantaven miracles del amor o maravelles del paissatge. Un día n'hi va venir una als ulls, que li va fer l'efecte d'una revelació. Era un senzill cantar, concebut en aquests termes:

	A casa hi tinch un balcó
	que un monarca envejaría...
	hi ha tres olles ab marduix,
	cinch testos ab clavellines.

¡Oh, bon Déu, senyor! Aquells quatre   -96-   versos li varen obrir tot un mon de programes, de projectes. ¡Tenir un jardí invenció seva! ¡Un jardí a la finestra del quartet, fòra del bullici públich, fòra de la profanació de la gentada! ¡Un menut oasis creat per ell, arranjat per ell, conreuat per ell y per ell fruit! Es clar que no fóra gran com una avinguda de Versalles, ni frondós com les Hespèrides... sinó un retallet, un escapuló. Però, al menys l'escapuló, el retallet sería tot obra seva.

-Si sé manejarme ab mònita, -va dirse allavors en Pere Perdis- jo també'l podré tenir un jardinet pel estil del del cantar, encara que sía més modest, més humil, sense aquella exuberancia de clavellines y marduixos que correspon a la grandaria d'un balcó. Pera la meva finestra, ab un testet o dos ja'n tinch prou, però... en cambi, hi posaré una gavia, ab un aucell que refili els dematins...

Y desseguida's va posar a treure càlculs, mirant d'armonisar les ambicions del esperit ab els medis econòmichs. Tot d'un cop no ho podía pas comprar, planta y test, gavia y aucell. Pera aquelles coses plegades, els diners no li arribaven de bon troç. Donchs, primer una cosa, després   -97-   l'altra. Y posantse a meditar sobre l'ordre de les compres, al capdevall va deduir que, dins d'una sana lògica, primer convenía el continent que'l contingut. La gavia abans que l'aucell, el test abans que la planta. Perquè, sense test que sostingués la terra, la planta's marciría, y l'aucell sense gavia's posaría a volar. Y al acte va anar pel test, pensant que per Sant Joan podría comprar una aufàbrega. Y ab la gavia va fer lo mateix: adquirirne una que, encara que venturera, estava en molt bon estat.

Desde aquella hora, a la finestra den Pere hi havía un test sense planta y una gavia sense aucell. Però es clar. El xicot se migrava esperant el día desitjat de fer servir les andròmines. Y per més que ja sabía, per una llarga experiencia, que l'ideal costa un xich de realisar, li causava gran tristura contemplar aquells buits que eren com un símbol d'impotencia. La gavia, sobre tot, li feya tanta pena de vèurela inhabitada, que un día se li va acudir un gran pensament: poblarla de la manera que pogués, encara que fos estrafent un aucell artificial, y posarlo a la gavia d'interí.

Encara fora millor que un dels que volen,   -98-   perquè el que ell estrafaría sería un jòch, una imatge, un fill del seu poder imitador. Al moment va sentir un desfici febrosench, una joya, un dolor, una ansietat, un desvari, que, segons opinió autorisada, son síntomes precursors en tot infantament d'una obra d'art. Y agafant un full de paper de groch reyal, va fabricar ab paciencia un canari molt ben fet, encar que inmòbil... Un cop va tenir construit l'aucell, el va ficar dins la gavia, ab les potetes enganxades sobre un saltador. Y com que no hi ha res que aconsoli com l'acció, en Perdis va gaudir el goig insuperable de trobarse satisfet de sí mateix.

S'ha de dir que va passar moments ditxosos, els més ditxosos de la seva vida, mimant, acariciant, cuidant aquell aucell que, precisament per ésser ilusori, era'l més real que may hagués existit. En Perdis que, tot y essent un artista veritable, no's podía desfer encara de la sentimentalitat original, afalegava continuament l'aucell fantàstich. Li mudava l'aigua del abeurador, li netejava les canyes, li posava una fulla d'escarola, li bufava la menjadora, com si hi tingués realment menjar.   -99-   Y ademés li feya festes: ¡Ptiiit! ¡Ptiiit!...

Però la gent vehina, de l'altre part de carrer, se mirava, extranyada, la maniobra y a voltes se preguntava:

-Un aucell així, tan pintat y tan extrany, que no piula ni's belluga... ¿quina mena d'aucell deu ésser?

Y en Perdis deya per dintre:

-Es l'aucell del meu esperit.