INTRODUCCIÓ
La Biblioteca de
l'Abadia de Montserrat guarda com a primer volum del seu fons manuscrit el còdex
que actualment és conegut amb el nom de Llibre vermell de Montserrat.
Aquest còdex, que deu el títol al color de les cobertes, s'estava
copiant l'any 1399, i és considerat un espècimen notable sortit
de l'escriptori montserratí. El seu contingut té una gran varietat,
que en fa pràcticament una miscel·lània de textos teològics
i devocionals destinats, originàriament, als monjos i als preveres seculars
encarregats de la cura pastoral dels pelegrins de Montserrat. D'ací que,
juntament amb textos d'origen certament montserratí -com ara miracles,
privilegis, indulgències, cants dels romeus, textos homilètics,
estatuts de la Confraria-, n'hi trobem d'altres amb un caire i un ús
més general, com ara pràctiques devocionals, tractadets teològics
o morals, descripcions i lloances de l'univers creat, o una guia d'esglésies
per al pelegrí de Roma. El recull, doncs, malgrat potser la voluntat
del compilador, constitueix un llibre singular tant en ell mateix i pel que
fa a l'expressió de la pietat popular a Montserrat, com per la seva qualitat
de testimoniatge d'una època i reflex de la cultura montserratina que
traspua.
Quan el còdex
s'escrivia Montserrat ja feia molts anys que havia entrat en els cercles dels
grans santuaris i dels centres de pelegrinatge més famosos del món
cristià occidental. A més de la gent del país, hi pujaven
romeus provinents d'una gran part de la Península i de les regions properes
de l'altre vessant dels Pirineus. A més, s'havia convertit també
en lloc gairebé obligat de visita per als pelegrins de Sant Jaume de
Galícia procedents d'Itàlia, per als qui feien els [10] camins
del llenguadoc i per als qui, procedents de les Illes o d'altres contrades de
la Mediterrània, començaven el pelegrinatge al port de Barcelona.(1)
Els camins de Montserrat
anaven plens de pelegrins. Per facilitar-los l'accés, els priors de Montserrat
havien fet construir el majestuós pont de pedra sobre el riu Llobregat
a l'entrada de la vila de Monistrol. I el rei Pere III de Catalunya-Aragó,
per la seva part, feia vint anys que havia manat adobar novament els rostos
camins de la muntanya de Montserrat i erigir en el camí -aleshores principal-
de Collbató a Montserrat set creus de pedra coronades amb relleus de
l'escultor Pere Moragues que representaven els set goigs i els set dolors terrenals
de la Mare de Déu per acompanyar piadosament i evocadorament els qui
feien la costa de Montserrat. L'autoritat reial vetllava també
pels pelegrins, i en controlava la procedència política i l'ordre
públic per mitjà de guiatges i salvaguardes personals i col·lectives,
concedides i renovades per tots els monarques des de Jaume I. Eren aquests pelegrins
ocasionals, i també els membres de la Confraria de Montserrat, fundada
l'any 1220, els qui principalment divulgaven els fets meravellosos que Déu
hi obrava per la intercessió de la benaurada Verge Maria, tal com havia
fet un segle abans el rei Alfons X de Castella-Lleó, el qual, fent de
trobador marià, havia recollit sis miracles a les seves Cantigas
de santa María.(2)
L'anomenada taumatúrgica
de Montserrat atreia també un bon nombre de pelegrins, sovint xacrosos.
L'afluència continuada dels romeus i les aglomeracions en ocasió
de pelegrinatges col·lectius o de les principals festes anyals comportaven,
en un indret tan singular i aïllat, uns serveis d'acolliment material que
durant tot el segle XIV hom anà adequant a les noves necessitats, d'acord
amb les possibilitats, els mitjans i l'estil propis del santuari. Al costat
de l'avituallament gratuït dels romeus, hi havia plantejat el problema
de l'hostalatge, agreujat per l'especial clima de Montserrat. Hom s'ocupà
de tot. Durant el segle XIV hi hagué una gran activitat arquitectònica
al santuari: cal destacar la construcció d'hostatgeries i del gran porxo
o claustre, popularment conegut amb el nom dels Llangardaixos, amb
el qual s'amplià o bé se substituí el porxo o galilea
de l'església, documentat des del començament del segle XIII.
L'eixamplament de l'esglesiola l'any 1327 també hi està relacionat;
el costum o la necessitat de pernoctar-hi engendrà possiblement la piadosa
vetlla dels romeus. Altres obres, [11] com el campanar, projectat l'any 1327
i edificat el 1339, la consagració del nou altar major l'any 1341 o la
construcció, entre el 1360 i el 1370, de la capella de les Onze Mil Verges,
ornada l'any 1373 per l'escultor Pere Moragues amb el conjunt sepulcral del
prior Jaume de Vivers, revelen noves necessitats i funcionalitats del conjunt.
Malgrat els esforços, el problema de l'hostalatge subsistí, com
es dedueix d'un dels sermons del nostre còdex, però els pelegrins
no cessaren pas d'anar a Montserrat. D'ací que calgués encarrilar
també les expressions musicals piadoses i festives de la gernació
amb la creació d'un repertori de cants populars adients al lloc.(3)
La presència sovintejada de nobles, prelats, eclesiàstics i, particularment, dels reis o de membres
de la família reial a Montserrat augmentà indubtablement l'anomenada del santuari. La casa reial hi
pujava des d'antic, tant per devoció com per encomanar a Déu els seus projectes polítics i militars.
En aquesta època hi tenia cambres parades a manera d'un palauet. La devoció que hi professava el
rei Joan I, des d'abans d'accedir al tron, era ben coneguda de tothom, i no devia semblar gens estrany
que el triés com a lloc de sepultura, per bé que les seves despulles acabarien al panteó reial del
monestir de Poblet. Fou ell qui volgué acomplir el desig, llargament acaronat pel seu pare Pere III,
de veure el priorat de Montserrat erigit en abadia independent de Ripoll, i l'instà a la cort papal l'any
1387 quan es posà sota l'obediència dels papes d'Avinyó abandonant així la política de neutralitat
del seu pare en el Cisma d'Occident.(4) La petició fou atesa al cap de vint anys, un cop hagué
desaparegut l'únic obstacle amb la mort del prior de Montserrat Vicenç de Ribes.
Partidari decidit de l'obediència a Roma, el prior Vicenç de Ribes (1385-1408), monjo de Ripoll,
conservà l'amistat dels reis i el respecte dels seus adversaris, que no aconseguiren de seduir-lo amb
la promoció a l'abadiat de Ripoll. Poc abans de la seva mort, el papa romà Innocenci VII el
recompensà amb el capel cardenalici;(5) la seva obediència romana, però, ja havia aconseguit per a
Montserrat un altre privilegi més important l'any 1397, quan el papa regnant, Bonifaci IX, concedí
la possibilitat de lucrar-hi la indulgència de Santa Maria [12] de la Porciúncula durant la festa
patronal del vuit de setembre. Aquest privilegi papal, molt important per a l'època, comportà
segurament un nou flux de pelegrins a Montserrat, que calia atendre, especialment en la confessió
sacramental, perquè poguessin guanyar la indulgència.
La diversitat i la complexitat de raons i d'objectius que movien els pelegrins de Montserrat exigia,
doncs, de part dels monjos i dels preveres seculars que servien el santuari, una preparació i unes
orientacions i uns textos pastorals amb els quals poder ajudar la fe i la pietat de les multituds que hi
arribaven. El nostre Llibre vermell n'és una mostra gairebé única en el seu gènere. D'ací que, per
aquesta raó i per altres, ja des de finals del segle XVI el còdex passés a l'arxiu del monestir, i al
començament del segle XVIII fos assignat al calaix núm. 4 -sens dubte, un dels principals-, on es
conservava la documentació relativa als orígens de la casa i als fets cabdals de la vida i de
l'organització del monestir-santuari.
UN LLIBRE D'ACTUALITAT CONSTANT
Els estudis que d'un segle ençà s'han fet sobre el nostre Llibre vermell, i especialment la
divulgació històrica i informativa, li han atorgat a casa nostra una popularitat gairebé mítica, que
l'identifica pràcticament només amb els cants i amb les danses destinats als romeus. Aquesta
parcialització, tanmateix, no és nova. Cada època s'ha fet -per dir-ho així- el seu Llibre vermell en
esguardar-lo amb interessos i amb òptiques històriques i culturals ben diferents.
Per als historiadors montserratins dels segles XVI i XVII -i, doncs, per a tota la historiografia que
en depèn- la importància del còdex quedava pràcticament limitada a la seva venerable antiguitat,
la qual als seus ulls servia per a justificar històricament uns pretesos orígens del culte de la Mare de
Déu a Montserrat i del monestir-santuari. Interessava, doncs, només com a testimoni de conegudes
narracions populars: la vida virtuosa de l'ermità montserratí fra Joan Garí, el seu triple pecat i el
compliment de la inhumana penitència que li fou imposada; la troballa de la imatge de la Mare de
Déu en una balma de la muntanya i l'origen del seu santuari; la miraculosa intercessió de la Mare
Déu a Montserrat en alliberar de la mort la filla del comte de Barcelona que fra Garí havia violat,
degollat i soterrat a la seva balma eremítica; la fi exemplar de fra Garí a Montserrat i la posterior
fundació comtal del monestir femení, transferit més tard als monjos benedictins de Ripoll.
Tanmateix, com que hom amania tot aquest anecdotari i l'interpretava amb els primers documents
sobre Montserrat dels segles IX i X, la breu versió llatina de la vida de fra Garí escrita als dos
primers fulls, avui perduts, del Llibre vermell no satisfeia plenament l'interès d'aquells historiadors.
En preferien la mateixa recensió llatina més detallada d'un altre còdex montserratí escrit també sobre
pergamí. Aquesta assimilació dels dos manuscrits comportà una confusió, en [13] part volguda, fins
i tot en la seva datació; de manera que, entre els divulgadors de l'època, hom esmenta constantment
un únic i equívoc còdex molt antic de pergamí, que molt pocs historiadors veieren perquè la majoria
no treballaren -o bé no pogueren treballar- de primera mà. La pèrdua de l'antic arxiu montserratí i
dels reculls històrics escrits pels seus arxivers ens ha privat sens dubte de notícies i utilitzacions
precioses en aquesta línia; tanmateix, podem constatar clarament aquesta tradicional utilització i
confusió dels dos còdexs en un compendi d'història de Montserrat confegit l'any 1715 per dom
Miquel López, monjo i mestre de l'escolania de Montserrat, per complaure la petició dels monjos
maurins de Saint-Germain-des-Prés, que tenien en projecte un monasticon hispanicum i gestionaven
prop del duc d'Orleans l'edició de la seva obra musical completa. Aquest historiador ocasional, en
tractar-hi la vida de fra Garí, copià literalment un text llatí conservat en uns codices antiquos de
l'arxiu de Montserrat. En realitat, però, el text correspon solament a un, i no és altre que la narració
perduda que encapçalava el recull de miracles montserratins del nostre Llibre vermell.(6)
Amb els inicis
del criticisme històric el nostre còdex començà
d'ésser considerat des de noves perspectives que marcaren un refús
de l'ús històric tradicional que se n'havia fet fins aleshores.
Fou Pèire de Marca, visitador general de Catalunya durant la Guerra dels
Segadors, qui l'interpretà ja des d'aquesta nova visió en ocasió
d'una breu notícia històrica de Montserrat, feta a manera d'ex-vot
marià, que compongué durant la seva estada a Montserrat durant
les festes de setmana santa i pasqua de l'any 1651. El que més li cridà
l'atenció d'aquest còdex, «in ueteri membrana ante trescentos
annos perscripta», no fou precisament la història de fra Garí
-que considerà documentalment insostenible-, sinó el llibre dels
miracles i, especialment, la concessió de la indulgència de la
Porciúncula a Montserrat l'any 1397. Aquests dos fets semblen constituir
per a ell les grans fites de l'origen i del desenvolupament del pelegrinatge
a Montserrat i del monestir-santuari.(7)
Malgrat la persistència i la reacció de la historiografia tradicional representada per la història de
Montserrat publicada per Pere Serra i Postius,(8) a partir de la segona meitat del segle XVIII trobem
les primeres referències i utilitzacions modernes del Llibre vermell. Són notícies, en les quals es
barreja l'interès codicològic i el documental, degudes a tres historiadors ben coneguts: el P. Jaume
Pasqual, l'arxiver montserratí dom Benet Ribas i el dominicà P. Jaume Villanueva. [14] Del seu
valor i dels seus límits, en parlaré tot seguit; ara em limitaré a posar en relleu l'atenció que els
meresqueren ja els cants dels romeus. El P. Pasqual en copià, o se'n féu copiar, l'Imperayntz cap a
l'any 1771. Uns anys més tard dom Ribas, que considerava els cants catalans del còdex com les
peces més rares conservades a l'arxiu montserratí, hauria volgut editar-los si hagués tirat endavant
un projecte d'història de Montserrat que li havia estat encomanat l'any 1789. Seria, però, el P.
Villanueva, que visità Montserrat l'any 1806 per cercar-hi dades destinades al viatge històric erudit
que duia entre mans, qui, juntament amb la primera notícia impresa, publicaria el Rosa plasent, cant
que avui no és al còdex.(9)
La publicació
del text del Rosa plasent, amb el títol de birolay,
en un moment en què hom considerava definitivament perdut el nostre Llibre
vermell durant el saqueig i l'incendi de Montserrat de l'any 1811, causà
un veritable impacte, les conseqüències del qual s'anirien descabdellant
fins a la recuperació del còdex. La nova actualitat del còdex,
marcada pel segell d'una mítica supervivència, s'inicià
amb la popularització propiciada per la literatura romàntico-patriòtica,
eixida principalment de les plomes de Pau Piferrer i de Víctor Balaguer,
que veia en el còdex tot un símbol del Montserrat medieval. Mentrestant,
com a contrapartida erudita, els col·lectors i estudiosos del cançoner
tradicional català i de la poesia trobadoresca incorporaven el Rosa
plasent als seus reculls i vivien atents a la possible troballa d'alguna
de les altres cançons catalanes del còdex perdut.(10)
Foren ambdós
corrents els que l'any 1879, poc abans de la celebració del suposat mil·lenari
de la invenció de la santa imatge de Montserrat, ressuscitaren novament
el Llibre vermell. Per inspiració del canonge Jaume Collell,
hom adoptà el nom de Virolai per a l'himne popular compost per
mossèn Cinto Verdaguer que comença Rosa d'abril com a
rèplica o reminiscència d'aquell Rosa plasent. I encara
en ple esclat de les festes del mil·lenari, pel setembre de 1880, el
canonge vigatà, des de les planes de «La Veu del Montserrat»,
assegurava que Marian Aguiló havia trobat l'antiga melodia del Rosa
plasent. En realitat no existia tal troballa sensacional, com mostra la
lectura de la carta d'Aguiló de l'any 1879 a partir de la qual Collell
bastí aquella conjectura. Tanmateix, l'afirmació del canonge ha
estat donada per bona, i encara als nostres dies ha fet sospitar si entre els
pares dispersos d'Aguiló no existiria almenys una transcripció
d'aquesta melodia, o fins i tot el full corresponent del nostre Llibre vermell.(11)
El que en [15] realitat tenia Aguiló -i ho confirmen els seus papers-
eren dues còpies d'un altre cant del Llibre vermell, l'Imperayntz.
L'una, molt matussera i amb gairebé tota la melodia, prové de
les antigues pàgines 121-124 del volum tercer dels Sacra antiquitatis
Cataloniae monumenta del P. J.
Pasqual, com ho demostra una còpia conservada a l'Arxiu de Montserrat
feta abans que en fossin arrencades. L'altra còpia també porta
tota la lletra, però solament una línia de melodia, i em semblaria
escrita per la mà de l'arxiver montserratí dom Benet Ribas. Aguiló,
tal com comunicà a Collell el 1879, pensava editar l'Imperayntz
al seu Cançoner gòtic tan aviat com F.
Asenjo Barbieri li solucionés els problemes de transcripció musical
que ningú no li havia resolt fins aleshores. Posteriorment, però,
tot i haver esmenat la primera de les còpies sobre el còdex ja
retrobat, abandonà aquesta idea i publicà altres cobles de Montserrat.(12)
La insistència del canonge Collell a parlar tothora del nostre Llibre vermell em fa sospitar si no
tenia cap pista sobre el seu posseïdor. Si més no, sembla evident que en possibilità el retrobament.
Fou ell mateix qui el mes d'agost del 1885 tocà a foc en aparèixer el còdex a Vic, i en portà les
negociacions de venda per a salvar-lo de l'exportació. El manuscrit fou adquirit el dia 21 d'aquell
mes per l'abat de Montserrat, Josep Deàs, amb una generosa aportació del bisbe de Vic Josep
Morgades.(13)
El còdex reapareixia setanta-cinc anys després de la Guerra del Francès i al cap de vuitanta que
l'hagués tingut a les mans a Montserrat el P. J. Villanueva, que l'havia fet famós. Espontàniament
neix la curiositat per conèixer els camins que seguí el còdex en aquesta diguem-ne desaparició
salvadora. La pregunta no és nova i ja intentà de respondre-la dom Anselm M. Albareda en descriure
per primera vegada el Llibre vermell. La seva hipòtesi, fonamentada sobre suposicions versemblants,
ha estat donada posteriorment per provada. L'explicació parteix del testimoni del P. Villanueva, que
veié el còdex sencer l'any 1806, i de la família del darrer possessor, descendent dels marquesos de
Llo (o Llió), per a concloure que el còdex no havia seguit la sort de la resta de l'arxiu, perquè potser
n'era fora al moment de la desfeta de l'any 1811. A partir d'aquesta hipòtesi versemblant hom
conjecturà que el volum potser havia estat prestat per dom Benet Ribas, membre de l'Acadèmia de
Bones Lletres de Barcelona, al marquès de Llo, que en fou president, i així hauria restat en el seu
poder. Aquesta segona part de l'explicació, però, no concorda amb la cronologia dels marquesos de
Llo, Josep Francesc de Móra i Catà (1694-1762) i Domènec Feliu de Móra i d'Areny (1731-1792),
presidents de l'Acadèmia. I fins i tot acceptant aquesta versió dels fets resulta difícil d'explicar les
nombroses mutilacions i els [16] efectes d'una humitat persistent que el còdex hauria sofert a la
biblioteca dels marquesos de Llo, posada a la venda i dispersada l'any 1909. Cal, doncs, esperar que
alguna prova documental aporti nova llum a aquesta qüestió.(14)
DESCRIPCIONS ANTIGUES I RECONSTITUCIÓ DEL CÒDEX
Sortosament, abans que desaparegués de l'arxiu de Montserrat el còdex havia estat descrit poc
o molt per diversos autors, les notícies dels quals ens són ara d'una gran utilitat per a poder establir
amb certesa l'abast real de la mutilació del còdex i conèixer alguns dels textos que hi manquen. Atès,
però, que algunes són molt generals o imprecises per a la nostra comesa, o bé són pures repeticions,
ací només utilitzarem les més detallades entre les de primera mà.
D'antuvi, cal advertir
que aquestes descripcions o referències antigues són molt parcials
-en part a causa del caràcter miscel·lani del còdex-, i
totes són errònies en la datació del còdex perquè
consideraven com a colofó del nostre Llibre vermell el d'un
dels textos que hi fou recopiat. Aquestes circumstàncies, juntament amb
la mutilació del còdex, no han facilitat certament els intents
d'identificar i de relacionar les descripcions antigues amb vista a reconstituir
el contingut de les llacunes i assenyalar la possible situació a l'interior
del còdex d'algun dels textos perduts.
Mancat ara el nostre Llibre vermell dels primers setze fulls, hom pot plantejarse si tenia un títol
general o bé amb quin nom era conegut. El silenci dels autors en aquest punt és unànime, i sempre
remarquen, en canvi, el seu caràcter miscel·lani. El canonge J. Collell proposà, arran de la seva
adquisició, d'anomenar-lo Liber aureus (Llibre d'or) de Montserrat, però aquesta proposta, repetida
encara posteriorment, no tingué ressò. El títol actual de Llibre vermell fa referència al color de les
cobertes, tal com passa amb d'altres còdexs singulars que es conserven als nostres arxius, però no
respon a cap denominació antiga. A l'antic arxiu montserratí hom anomenava Llibre vermell o Liber
rubeus el cartulari de Montserrat escrit a mitjan segle XIII.(15)
Les principals llacunes que ara presenta el còdex queden ben paleses al gràfic de descripció i de
reconstitució dels quaderns publicat més endavant juntament amb la descripció interna del còdex.
N'hi ha dues de notables. L'una afecta els primers setze fulls, i pel que sembla fou provocada per
la humitat, que els podrí; els efectes d'aquesta mullena són encara ben visibles als primers folis, a
l'angle superior dret de la primera meitat del còdex, i presents gairebé a la resta dels fulls, on afecten
especialment la tinta del cal·lígraf caplletrador. L'altra llacuna [17] considerable es troba entre els
actuals folis 74 i 77, i afecta dos plecs, als quals foren arrencats la majoria dels fulls.
Al primer foli
del còdex, segons explica dom B. Ribas, hi havia
una miniatura -possiblement de mides semblats a la de l'actual foli 30- que
representava la història de fra Joan Garí, seguida de la rúbrica
Qualiter Monasterium Montisserrati fuit fundatum miraculose i de la
versió llatina curta de la vida de l'ermità montserratí.
El llarg incipit que en dóna l'arxiver montserratí ens
ha permès d'identificar-la amb tota certesa amb la transcripció
publicada per dom Miquel López a la seva història ocasional
de Montserrat esmentada més amunt. Heus-ne ací el text:(16)
«Fuit
in istis montaneis de Monte serrato vir quidam heremita qui vocabatur
Ioannes et cognomen eius erat de Guarino, qui quidem elegit
sibi vitam et dies suos finire in Dei servitio, in quodam spelunca
quae apparet in istis montaneis satis prope Monasterium devotae Matris
Christi, in spelunca quae communiter nominatur et dicitur
de Guarino; recipiendo et retinendo nomen a proprio nomine ipsius
heremitae qui hoc cognomen habebat de Guarino. Qui quidem Ioannes
de Guarino heremita cum per multum temporis spatium poenitentiam et
vitam laudabilem in ipsa spelunca duceret, adfuit sibi et venit pluries
hostis antiquus, suis bonis invidens, machinando diversimode
et sub diversis speciebus in variis jactationibus mundi et aliis vanitatibus.
Quo casu accidit quod ipse heremita dixit quadam die dicto diabolo
cur ipsum tentaret evitando ipsum a se per hunc modum: Vade Sathana,
non habebis potestatem ut me possis in iis tribus criminibus involvere,
scilicet, ut commitam homicidium nec dicam mendacium neque carnale comitam
peccatum. Quibus verbis ipse diabolus reputans se multum illusum,
viam suam ad antra baratri assumens, retulit praedicta verba ministro
suo et totius cohortis, et incitati sunt universi ab ipso ministro scelerum,
si quis eorum tantae esset artis et scientiae qui super iis operi finem
daret. Super quibus obtulit se finem daturum quidam spiritus
malignus, sibi si daretur socius alius spiritus, quod factum
est. Unde reddens ab ipso baratro praecepit minister scelerum alteri
spiritui quod se includeret et intraret in corpus cuiusdam Domicellae
filiae nobilis Comitis Barchinonae, et si quis inde ad exiendum
inde conjuraret responderet inde numquam exire nisi ad orationem Ioannis
Guarini, quod ita factum est. Alter vero spiritus malignus,
speciem sanctorum Patrum et alterius heremitae assumens, venit ad cellam
dicti Ioannis heremitae de Guarino et sub specie boni cooperando malum,
retulit ei de sanctorum Patrum actibus, sub quibus quidem verbis,
idem heremita suscepit eum in amorem et gratiam. Ex eo tempore Dominus
nobilis Comes Barchinonensis, voluit dictam filiam suam a tanta spiritus
maligni vexatione posse liberari, fecit interrogari ubi erat Ioannes
heremita praedictus per quem dicta filia sua erat a maligno spiritu
liberanda. Quo interrogato scivit ipsum esse in montaneis de Monte serrato,
et missit ad eum filiam suam. Et dum nuntii eius praestarent dicto heremitae
dictam filiam Comitis pro liberatione eiusdem, dictus Ioannes heremita
de Guarino multa cordis admiratione et animi anxietate in se super iis
tacitus consuluit dictum alium malignum spiritum, quem patrem sanctum
et verum hominem praesumebat ut erat sub specie hominis, et dixit ei
quid super hoc esset agendum. Cui ille respondit: Retine tecum ipsam
domicellam et alii recedant quia tu non habes ubi recipi possint nec
de quo possint vivere; tu vero orando eisdem reddes sub brevi
temporis spatio dictam filiam Comitis liberam. [18] Quod sic
factum est. Et dum in dictam cellulam intraret ipsa domicella, ad ipsius
praesentiam dictus Ioannes de Guarino heremita peccati carnis infamatione
motus est, ita quod habuit dimittere ipsam cellulam ne ei contingeret
cum ea peccare. Dictus vero malignus spiritus qui sub specie sancti
patris erat, dixit ei, cum praedicta sibi retulisset, exponendo quod
perfectorum sanctorum patrum erat de peccatis habere tentationes et
experientiam, sicut de Beato Paulo et de Beata Maria Magdalena,
qui de peccatis habuerunt experientiam, et sanctiores postea
sunt probati; et quod propter illud peccatum ex quo erat inflamatus
tanta carnis luxuria, non relinqueret cellam suam. Sub quibus verbis
regresus est ad ipsam cellam, et sic luxuria inflamatus cum dicti maligni
spiritus admonitione, peccavit cum ipsa domicella. Postea,
conversus ad cor poenitens iterum reversus est ad ipsum falsum patrem
petens ab ipso consilium. Cui ille: tu non tantum foedasti tuum statum
seu vitam seu totum sanctorum Patrum statum, melius tibi esset occidere
dictam puellam et eam morti praebere quam te, et antiquos patres sanctos
tanto crimine diffamare. Dum ergo parentes eius seu nuntii ad te recursum
habuerint pro ipsa, dices eis quod a te recesserit sana et incolumis
et nescis si ad propria remeavit. Quod ita subsequtum est. Nam ipse
heremita occidit dictam puellam et posuit eam in quodam tumulo
de lapide scisso in ipsa spelunca, quae adhuc apparet, et alia dixit
nuntiis ut dictum est: et tunc demonstravit se illi diabolus, et dixit
illi: modo peccasti in omnibus de quibus me illusisti, et recessit ab
eo. Ipse vero reversus ad cor poenitens, egit poenitentiam de praedictis.
Postque ipse Ioannes heremita Romam ad limina Apostolorum fecit peregrinagium,
revelans vero sancto Papae qui tunc erat illusionem quam sibi fecerat
diabolus; recepit ab ipso in poenitentiam pro praedictis, quod iret
per viam qua pergeret pedibus et manibus inclinatus usque dum ab Altissimo
remissionem de peccatis obtinuisset. Quod et factum est. Et dictus Ioannes
itineravit ad dictas montaneas de Monte serrato et fecit ibi poenitentiam
et duxit vitam arctam et multum strictam per septenium et amplius; quousque
a casu et fortuna per eundem locum nobilis Comes ante dictus Barchinonensis
quaerendo venationem fecit transitum, et a canibus ululantibus inventus
est nudus et pilis coopertus. Quem quidem quidem cum vellent laedere
ipse Comes nullatenus permissit sed Barchinonam ad suum Palatium perduxit.
Et dum ibi stetisset per aliquod temporis spatium, quaedam nutrix filii
eiusdem Comitis trimestris inspiciebat ipsum, et in eius brachiis dictus
infans locutus est haec verba: O Ioannes heremita a Deo remissionem
obtinuisti de peccatis. (In aliis antiquis etiam codicibus sermone
patrio legitur: Llevat Joan Guarin que Deu ha remès ton
pecat. Id est: Surge Ioannes Guarin, Deus enim transtulit peccatum
tuum. Tunc vero ipse Ioannes surrexit et narravit ipsi Comiti singula
quae sibi acciderant. Comes vero el Comitissa interrogaverunt
ubi sepelierat dictam domicellam eorum filiam, et cum respondisset quod
in dictam cellam suam, eo Comes et Comitissa antedicti cum Ioanne de
Guarino convenerunt ubi sepulta fuerat, et lapidibus et ramis evulsis
quae super erant invenerunt dictam domicellam a septenio et amplibus
sepultam vivam et incolumem per Dei gratiam et B.
Mariae adiutorium. Quae quidem Domicella ad Dei laudem vixit multo amplius
et noluit nubere; sed rogavit parentes eius Comitem et Comitissam ut
ob Virginis Mariae laudem et honorem caenobium Imagini Beatae Mariae
Virginis aedificarent; quia ut ipsa domicella in visione didiscerat
eundem locum Deus ad Virginis Mariae laudem multis prodigiis insignitum
elegerat. Ipso praestante qui cum aeterno Patre et Spiritu Sancto vivit
et regnat etc.»
|
|
La narració, considerada ací molt possiblement com el primer miracle fet a Montserrat per la
intercessió de la Mare de Déu, acaba amb la forma doxicològica Ipso prestante, que retrobarem tot
seguit en un altre miracle, i es repeteix amb termes [19] semblants al final d'altres narracions de
miracles conservades als folis 1, 4v, i 21.
Al segon foli començava -a la meitat inferior del recto, segons es dedueix del càlcul de lletres,
espais i abreviatures del text anterior- un miracle copiat als papers del P. Pasqual i publicat pel P.
Villanueva:(17)
«Cum
quadam die vigilantes Peregrini et Romipetae numero centum et amplius
ex diversis regionibus et locis in die festi Passionis Domini essent
in Ecclesia Sanctae Mariae de Monteserrato, facta hora noctis
media factum est quoddam lumen multum lucidum et splendens sed non comburens,
a celo missum et descenderet in presentia omnium vigilantium praedictorum
per rectitudinem de super altari in praedicta Ecclesia Sanctae Mariae
de Monteserrato, et disposuit se ipsum in uno tantum radio
in capite seu Corona Imaginis Sanctissimae Virginis Mariae quae ibi
est multum devota et sancta, et non invenitur inquam esse manibus
hominum factam. Afflato tamen aliquantulum ex lumine ipso capite
seu corona ex radio ipsius luminis per tres per Dei gratiam et ipsius
piissimae Matris fracti sunt radii, qui tres radii totam ipsam
Imaginem infra clamidem ejus divinis flammis et ignibus repleverunt.
Dicti vero Romipetae et peregrini territi et mirantes de eisdem
quae viderant, timebant ne forte combureretur ipsa Imago et
omnia quae ibidem aderant. Pulsaverunt cimbala et Monachos
cunctos et alios dicti loci servitores ad videndum dictam visionem excitarunt,
maxime ut darent operam ne dicta Imago Sancta combureretur.
Et omnibus admirantibus et conspicientibus, eodem tempore
et hora, de tribus radiis ipsius luminis unus factus est,
quod lumen eandem Sanctam Imaginem illesam et incorruptam,
immo potius, e sancto flamine afflatam dimisit, et
in cælestibus nubibus a quibus venerat, exarsit. Quod
fuit actum in die Passionis praedicto Imaginis Domini, quo
die festum Salvatoris celebratur per totam Diæcessim Barchinone.
Ipso prestante.»
|
|
Els miracles s'anaven descabdellant l'un darrere l'altre, primer amb una sèrie de narracions no
datades, continuada per una segona sèrie amb miracles datats que s'iniciaven el 25 de novembre de
l'any 1307 i acabaven a l'antic foli XXXVIIv -l'actual foli 20v- amb els corresponents a l'any 1397.
La comparació d'aquestes indicacions de dom Benet Ribas(18) amb el que ens resta del llibre dels
miracles ens ofereix l'ocasió de fer algunes remarques i constatacions complementàries. En efecte,
el text del primer foli del nostre Llibre vermell pertany a la segona sèrie de miracles. El primer porta
el núm. 63 i és datat l'any 1325. Aquesta sèrie es clou al foli 8v amb un miracle datat l'any 1336 i
xifrat 100, però que en realitat hauria de ser computat amb el núm. 110, perquè hom ha doblat la
darrera dena. Segueixen vint-i-dos miracles de la Mare de Déu de caràcter general, i a continuació,
als folis 16v-21, una tercera sèrie de miracles montserratins encapçalats per una Rubrica nova alia
in miraculis novis aliis que operatus est Dominus... amb vint-i-tres prodigis fets sota la invocació
de la Mare de Déu de Montserrat durant els anys 1396 i 1397.
Del cançoner montserratí, que comença immediatament després del llibre dels miracles, el P. J.
Villanueva es fixà en la rúbrica llatina del foli 22 i [20] en la presència de cants occitans i catalans
-llemosins, en deien aleshores-, el darrer dels quals, segons ell, es titulava Birolay de Madona Sancta
Maria i feia així:(19)
Rosa plasent, soleyl de resplendor, | |
Stela lusent, yohel de sanct amor, | |
Topazis cast, diamant de vigor, | |
Rubís millor, carboncle relusent, | |
Lir transcedent, sobran tot altre flor, | |
Alba jausent, claredat senes fuscor, | |
En tot contrast ausits li pecador; | |
A gran maror est port de salvament: | |
Aygla capdal, volant pus altament, | |
Cambre reyal del gran Omnipotent, | |
Perfaytament auyats mon devot xant, | |
Per tots pyant siats-nos defendent: | |
Sacrat portal del Temple permanent, | |
Dot virginal, virtut sobreccel·lent, |
|
Que l'occident, qui·ns va tots jorns gaytant, |
|
No puxe tant que·ns face vós absent. |
La pèrdua
d'aquest poema, de la popularitat i influència del qual ja hem parlat,
ha plantejat als estudiosos dos problemes principals: l'un respecte al títol,
i l'altre sobre la seva localització a l'interior del còdex. Pel
que fa al títol, hom dubta de la seva autenticitat, atès que el
poema no respon a l'estructura poètico-musical del virolai medieval.
El segon problema ha fet córrer molta tinta en constatar que el Rosa
plasent no podia formar part de l'actual cançoner montserratí
-codicològicament complet- i en intentar d'encabir-lo en alguna de les
llacunes del còdex. Per trobar un desllorigador a aquesta segona dificultat
hom proposà, a partir de la rúbrica del foli 22, que l'expressió
«superius ac inferius aliquae (cantilenae) sunt scriptae»
faci referència a una altra part del cançoner copiada als fulls
que ara manquen a l'inici del còdex.(20)
A la llum de la
reconstitució documentada que hem fet del contingut d'aquells fulls aquesta
explicació sembla inversemblant, puix que, a més de la història
de fra Garí, s'hi narraven seixanta-dos miracles més, és
a dir, una mitjana de quatre o cinc miracles per full, tal, com als folis conservats.
L'expressió de la rúbrica llatina en qüestió ha de
ser llegida -com ja assenyalà dom A. Albareda-
en el seu context; és a dir, col·locada després del primer
cant i referida, doncs, al cant que la precedeix i als posteriors. Sembla una
interpretació també [21] suggerida per la lectura progressiva
del cançoner feta pel P. Villanueva, que acaba
dient: «a este tenor hay otras muchas coblas devotas y varias formulas
de los sermones y exhortaciones que se hacian a los romeros».(21)
Aleshores, doncs, caldria cercar el Rosa plasent i les altres cobles
o textos devots als fulls anteriors als sermons, és a dir, abans del
foli 77.
Aquesta hipòtesi
troba un suport sòlid en una doble constatació que s'ha d'afegir
a les que fan referència al contingut dels primers fulls perduts del
còdex i a la interpretació de la rúbrica llatina del foli
22. En efecte, si hem de descartar els primers fulls perduts del còdex
i també l'actual cançoner montserratí, solament ens resten
els dos plecs que ara manquen gairebé totalment entre els actuals folis
74 i 77. Tanmateix, si tenim en compte que entre els actuals folis 74 i 75 havien
d'acabar i començar, respectivament, els textos que ara hi llegim incomplets,
solament ens queden lliures els sis fulls perduts corresponents a la llacuna
existent entre els actuals folis 76 i 77. És més, al foli 76v
ens trobem amb el final del text corresponent acabant en pàgina curta,
fet que ens indica que a continuació començava un altre text diferent,
del qual no coneixem sinó les dues darreres línies escrites al
cap del foli 77, just abans de començar els textos homilètics.
Es tracta del verset bíblic «Viderunt eam filie Sion. Beatam
dixerunt et regine laudaberunt eam», manllevat al Càntic
dels càntics 6, 8, i aplicat clarament a la Mare de Déu,
molt possiblement com a conclusió d'una peça devota, tal com és
habitual en els esquemes litúrgico-devocionals medievals. Si els antics
folis CIV a CIX, ara perduts, contenien textos marians segons sembla indicar
aquest verset, haurem de creure que hi fou copiat el Rosa plasent juntament
amb d'altres peces devotes de les quals resta una gran O inicial repintada per
efecte de la humitat al cap del foli 77. Aquesta lletra no correspon a cap de
les inicials de les estrofes del poema en qüestió, i la seva posició
ens indica, a més, que el text que encapçalava no era musicat.
En canvi, el desaprofitament del foli 76v podria indicar, com en el cas paral·lel
dels folis 21 i 22, que hom ha volgut començar un text musicat al cap
de plana.
De la resta del còdex, considerada globalment pels autors antics com un recull de tractats
espirituals i curiosos, no en tenim cap descripció ni notícia, llevat del colofó copiat al foli 118v.
Darrere s'hi amaga una petita història que ha propiciat alhora errors en la datació i la identificació
del Llibre vermell. La seva situació precisament al final de la part original del còdex, que acabava
al foli 119v, ha estat una reiterada pedra d'ensopec en les descripcions antigues.
[22]
Segons aquest colofó, el copista hauria enllestit la seva obra a la ciutat de València durant el mes
d'abril de l'any 1327. La presència d'altres dates posteriors en el cos del volum demostra clarament
que ens trobem amb l'explicit del model utilitzat en recopiar el tractadet lul·lià dels folis 93v-118v,
tal com ho confirma el manuscrit núm. 35 del Museu Episcopal de Vic. Tanmateix, el P. Pasqual
reporta aquest fals colofó com a autèntic. També féu confondre l'arxiver montserratí dom B. Ribas,
que l'any 1789, en esmentar el còdex en una història de Montserrat que no arribà a veure la llum,
hagué d'esmenar del seu manuscrit la datació inicial del 1327 en adonar-se que els darrers miracles
narrats pertanyen a l'any 1397. El P. Villanueva no pogué aprofitar-se de l'experiència del P. Ribas,
absent de Montserrat quan ell hi pujà l'any 1806, i recaigué en l'error tot cridant l'atenció del lector
sobre el pretès colofó del copista.(22)
Un altre capítol d'aquesta història en el qual es barregen la falsa datació del còdex amb la seva
identificació té l'origen en la història de Montserrat publicada pel P. Gregorio Argaiz i utilitzada
encara avui habitualment. El P. Argaiz, que molt possiblement no escriví la seva obra a Montserrat,
treballà de segona mà sobre els materials que li facilitaren, especialment a partir de les notes
històriques sobre Montserrat redactades cinquanta anys abans per l'arxiver montserratí dom Miquel
Solsona. En tractar, amb una credulitat que ens sembla impossible, de la llegenda de fra Joan Garí,
el P. Argaiz es trobà amb dues versions llatines: una de curta al nostre Llibre vermell, i una altra de
llarga que es llegia al foli 153 d'un altre còdex montserratí escrit també sobre pergamí. A partir de
la similitud dels textos datà el manuscrit de la versió llarga d'acord amb la data del 1327 del fals
colofó del nostre còdex. És el mateix que féu per a datar un hipotètic còdex amb la versió catalana
de la història de fra Garí a partir del text que es llegia en un retaule datat l'any 1239.(23)
L'embolic del P. Argaiz no tindria més transcendència si no hagués estat repetit, corregit i
augmentat posteriorment. L'aplec precipitat de les notícies dels pares Pasqual i Villanueva ha facilitat
la pervivència erudita del manuscrit del 1327 quan el nostre Llibre vermell havia estat recuperat i
descrit.(24)
DESCRIPCIÓ FÍSICA DEL «LLIBRE
VERMELL»
El viatge a través de les descripcions antigues del còdex ens ha menat subtilment a la seva
consideració física tot aportant-nos dades complementàries [23] per a la descripció externa que la
present edició reclama com a complement.
En obrir el Llibre vermell, manuscrit núm. 1 de la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat, hom
s'adona que és constituït per diverses parts perfectament diferenciables paleogràficament i
codicològicament, relligades entre elles per una unitat externa i de contingut. El cos primitiu, en el
qual hom copià posteriorment alguns documents, s'acaba al foli 119v; la resta del còdex, que
nosaltres anomenarem adventícia, fou escrita per diverses mans i afegida a mitjan segle XV, llevat
dels folis 136-137, que corresponen a una antiga guarda.
El còdex és escrit tot sobre pergamí de gruix mitjà i de mides folgades. Fa uns 432 x 313 mm.
aproximadament, però cal advertir que en guillotinar-lo en ocasió d'alguna antiga enquadernació li
llevaren uns 10 mm. de marges, fent a més fals escaire en el cap i els peus del volum. Actualment té
vint-i-tres quaderns, alguns molt mutilats, de composició molt variada. Els fulls van acarats
normalment per les cares de carn-carn i pèl-pèl, tal com es pot apreciar en la coloració blanquinosa
o groguenca, respectivament, d'aquesta reproducció.
De la composició exacta de cadascun dels quaderns, així com de la seva reconstitució, en
parlarem tot seguit. A l'esquema gràfic de cada plec, juntament amb la foliació actual, hi ha indicada
també la primitiva en números romans, posada en cursiva quan no és actualment visible o bé si no
ens consta documentalment. Sempre que calgui, donarem també la disposició dels folis en cara carn
> i cara pèl < del pergamí. La presència d'un asterisc al final del plec significa que porta reclam.
Abans d'entrar en la descripció del primer quadern actual cal dir que la notícia de dom B. Ribas(25)
ens permet d'identificar amb tota certesa l'actual foli 20 amb l'antic foli XXXVII i de retop refer
perfectament la composició dels plecs i l'antiga numeració romana, visible a partir del foli 54.
D'acord amb aquesta numeració romana, al principi del nostre còdex hi manquen ara setze fulls;
catorze formant dos plecs, l'un tern i l'altre quatern, o bé a l'inrevés. Els dos fulls restants pertanyen
al primer plec actual.
Plec primer:
[24]
Segueixen els plecs segon a cinquè, que són quaterns (fs. 6-37), i el sisè, que és tern (fs. 38-43).
A continuació vénen dos plecs -setè i vuitè- duerns (fs. 44-46), el segon dels quals és mutilat i té el
reglat fet a llapis i molt semblant al que trobem en la part adventícia del còdex. Aquesta constatació
es confirma amb la reconstitució de la foliació antiga, a partir de la qual és evident que un dels dos
plecs hi ha estat afegit.
Plecs setè, vuitè i novè:
Després del plec desè, que és quatern (fs. 54-61), i l'onzè, que és tern (fs. 62-67), vénen els fulls
que resten dels plecs dotzè, tretzè, catorzè i quinzè, que s'han de reconstituir així.
Plecs dotzè i tretzè:
Plecs catorzè i quinzè:
En el pas del plec catorzè al quinzè hom palesa l'acarament del pergamí per les cares de pèl-carn.
És una disposició totalment anormal en el còdex que es retroba en el pas dels plecs setzè a dissetè,
on la disposició és carn-pèl. El plec setzè és tern (fs. 78-83) i va seguit de tres quaterns (fs. 84-107).
EI plec vintè és un quatern mutilat que cal refer així:
[25]
Amb el plec vint-i-unè, que és tern (fs. 114-119), s'acaba la part primitiva del còdex, i amb ella
la numeracióó romana. La part adventícia és constituïda per dos plecs quaterns (fs. 120-135). El còdex
ara acaba amb un bifoli (fs. 136-137), originàriament destinat a fer de guardes del volum.
El ratllat per
al lineament de les planes de la part primitiva és diferent del de la
part adventícia. A la primitiva és fet a ploma i molt visible
per la cara de carn, llevat del darrer plec -els actuals folis 114-119-, que
són ratllats a llapis i tenen el punxat visible vora mateix de la línia
externa de la caixa d'escriptura. Hom aprecia també el ratllat a ploma
als folis 41-43, deixats originalment en blanc i escrits posteriorment. A la
part adventícia el reglat ha estat fet amb mina de plom. L'escriptura
a la part primitiva és a línia tirada amb trenta-nou ratlles a
cada pàgina -quaranta als folis 114-119- formant una caixa d'escriptura
molt constant de 300 x 215 mm., amb un desplaçament màxim de 5
mm respecte als marges. Als quaderns adventicis l'escriptura és també
a línia tirada amb caixes d'escriptura molt variables d'uns 320 x 230
mm. Els quaderns de la part primitiva
porten reclams emmarcats amb cairells.
La foliació és moderna, feta a tinta, i té 137 folis, en els quals hom inclou els dos de l'antiga
guarda posterior. Als fulls no afectats per la humitat o per la guillotina hi ha una antiga foliació en
números romans, utilitzada i visible almenys en part encara al segle XVIII, que s'acaba amb la part
primitiva del còdex. Actualment les dues numeracions no es corresponen a causa de la mutilació del
volum.
L'enquadernació és moderna i fou feta l'any 1947 amb pell vermella sobre fusta i costelles
naturals al llom, tot substituint-ne una de les darreries del segle passat, molt malmesa, en vellut
vermell.
La part primitiva
del còdex és escrita en lletra gòtica librària d'una
sola mà i força regular. A l'adventícia hi ha diverses
mans entre les quals solament val la pena d'assenyalar la del copista dels folis
120v-132v. Tinta de color marró fosc i negre. Calderons en vermell, morat
i blau. Els títols i les rúbriques han estat escrites pel mateix
copista del text. Alguna correcció del text als marges. Rarament es troba
la indicació de les rúbriques als marges (vegeu els folis 59,
61, 88). Les caplletres i les inicials són obra d'un cal·lígraf
hàbil i formen part de la decoració del còdex. Són
de color blau i vermell amb ornament de filigrana en vermell i morat, respectivament,
particularment complicada i vistosa a les caplletres (vegeu els folis 9, 23,
23v, 24v, 31v, 58, 72, 80, 80v, 84v, 90, 93v, 98v, 99v, 111v). La filigrana
forma llargs esfilagarsaments que envaeixen els marges i sovint perfila, a l'extrem
superior i a l'inferior, faccions de quadrúpedes (vegeu els folis 3,
3v, 6, 8, 10v, 12, 14, 35, 35v, 36, 51, 54v, 55v, 58v, 60v, 70, 78, 81v, 85v),
alguns d'ells banyuts (folis lv i 77v). Les caplletres i les inicials han estat
molt sovint indicades pel copista al marge corresponent. Els colors de la decoració
han sofert l'efecte difuminador de la humitat.
La notació musical dels folis 21v-27 sobre tetragrama i pentagrama mereix una atenció especial.
De bell antuvi hom aprofità el reglat dels fulls per a escriure [26] la lletra i posteriorment resseguir
en vermell les quatre línies reservades al tetragrama. Però en caplletrar el text el copista s'adonà que
alguns cants anaven sobre pentagrames. El cal·lígraf afegí amb la mateixa ploma que havia fet la
filigrana de la caplletra del foli 25 una quinta línia als tetragrames primer i segon, que a més allargà
al marge dret per incorporar-hi un fragment de text oblidat; en canvi, el tercer el raspà totalment i hi
traçà un pentagrama perfecte. Hom adoptà la mateixa solució dràstica per als folis 25v i 26. La
notació musical, d'escriptura negra mesurada tant a les notes simples com a les lligadures, correspon
a tres mans: una de matussera (foli 23v), una de molt elegant (foli 25v) i una tercera que corregeix
les anteriors.
Les miniatures
que il·lustren el volum han estat objecte d'estudi per Pere Bohigas.
Es troben als folis 27, 30, 41, 68, 68v, 69, 133v i 134v.
A més d'aquestes, sabem que n'existia una al primer full del còdex
que representava la vida de fra Joan Garí, la qual molt possiblement
tenia unes característiques i unes mides semblants a les del foli 30.
Queda per saber si l'espai en blanc del foli 77 era reservat per a una altra
miniatura que no s'arribà a executar. Entre les miniatures corresponents
a la part primitiva del còdex, P. Bohigas distingeix
les dels folis 30 i 41 de les dels folis 27, 68, 68v i 69. Les primeres
semblen obres originals marcades per l'eclecticisme propi d'un miniaturista
ocasional, mentre que la resta són miniatures sàvies i arcaiques
manllevades a d'altres llibres. Les primeres, segons P.
Bohigas, podrien ser obra de l'ermità montserratí fra Antoni de
Verjús, antic escrivà de la cancelleria reial, aspirant a ermità
des de l'any 1376, l'habilitat del qual Joan I l'any 1392 elogiava. Les miniatures
dels folis 133v i 134v pertanyen a la part adventícia
del còdex i són obra d'un artista popular molt rude de mitjan
segle XV.(26)
El nostre Llibre vermell ha estat datat, com hem vist més amunt, l'any 1327 a causa del colofó del
model del text recopiat al foli 118v, i també l'any 1397 com a conseqüència dels miracles que porten
aquesta data. Modernament, hom considera que la part primitiva del còdex s'estava copiant l'any
1399 per la indicació del foli 56, on, en parlar de la sisena edat del món inaugurada per l'encarnació
de Jesucrist, es diu que ja ha durat 1.399 anys. És cert que a la llum de l'antiga datació presa del fals
colofó del foli 118v hom també podria témer d'adoptar aquesta nova data; tanmateix, el fet que els
textos esmentin dates molt properes, com són els anys 1382 i 1397 -tres vegades- la fan molt
versemblant. És més, probablement fou acabat de copiar durant l'any 1400, si el nou privilegi del
papa Bonifaci IX que estenia la possibilitat de lucrar la indulgència de la Porciúncula durant tota
l'octava de la festa patronal de Montserrat del vuit de setembre, atorgat el 3 d'agost de l'any onzè del
seu pontificat(27) -és a dir l'any 1400- correspon al que llegim mutilat al foli 41. En aquest es fa [27]
referència a la concessió anterior de la Porciúncula a Montserrat i va precedit de la rúbrica
Privilegium pro indulgentiis impetrandis.
Finalment, diguem que a l'antic arxiu montserratí el còdex estava assignat al calaix núm. 4.
Després de la seva recuperació l'any 1885 passà novament a l'arxiu, i el 1917 fou transferit a la nova
biblioteca amb el núm. 17. Actualment n'és el manuscrit núm. 1.
CONTINGUT DEL MANUSCRIT
La descripció
interna del còdex ha estat publicada detalladament més d'una vegada;
per això creiem que ací serà suficient fer una relació
completa, però sumària, del contingut. El lector que hi estigui
interessat trobarà en els treballs d'Albareda, Olivar i Baraut(28)
la informació desitjada sobre les particularitats, la identificació
i l'edició dels textos. En l'anàlisi que segueix hem col·locat
un asterisc al final del títol dels textos que són reproduïts
en la present edició.
Fs. 1-21: |
Llibre dels miracles de la Mare de Déu, en llatí.* |
||
Fs. 21v-27: |
Cançoner montserratí, llatí i català.* |
||
Fs. 27v-29v: |
Breu tractat de confessió.* |
||
Fs. 30-31v: |
Concessió del jubileu de Santa Maria de la Porciúncula
a Montserrat l'any 1397.* |
||
Fs. 31v-40v: |
Ystoria indulgentie sancte Marie de Angelis.* |
||
Fs. 40v-41: |
Privilegium pro indulgentiis impetrandis.* |
||
Fs. 41v-46v: |
Privilegis pontificis (1409-1430) concedits a Montserrat.* |
||
Fs. 47-56v: |
Recull de pregàries diverses, en llatí i en
català.* |
||
Fs. 57-58: |
Articles de la sancta fe catholica.* |
||
Fs. 58-65v: |
Instrumenta spiritualia artis et norme vivendi S. Isidori. |
||
Fs. 65-67: |
Anselmus de deploratione virginitatis. |
||
Fs. 67-67v: |
Apologia de la fe cristiana, en llatí. |
||
Fs. 68-70: |
Sobre l'univers i lloances al seu creador, en català
i en llatí.* |
||
Fs. 70v-72: |
Hores de la Mare de Déu, de la Passió, i oracions,
en llatí i català.* |
||
Fs. 72-74v: |
Memoriale de mirabilibus et indulgentiis urbis Rome,
escrit l'any 1382.* |
||
Fs. 75-76v: |
Salteri abreujat?, en llatí. |
||
Fs. 77-80: |
Brevis exhortatio ad sermocinandum, en llatí
i en català.* |
||
Fs. 80-93v: |
Viridarium consolationis de viciis et virtutibus. |
||
Fs. 93v-118v: |
Opusculum de decem preceptis legis, de quatuordecim fidei
articulis, et de septem ecclesie sacramentis. |
||
Fs. 119-119v: |
Vària montserratina, en llatí.* |
||
Fs. 120v-132v: |
Kalendarium sanctorum monachorum. [28] |
||
F. 133: |
Nota sobre facultats dels penitenciers. |
||
Fs. 133v-134: |
Capítols de la confraria de Montserrat.* |
||
Fs. 134v-135: |
Indulgència plenària per als confrares de Montserrat,
en llatí.* |
||
F. 135v: |
En blanc. |
||
Fs. 136-136v: |
Assí comensa lo libre appelat del peccador lo qual
féu monsényer sent Agustí. |
||
Fs. 137-137v: |
Notes referents a l'església de Montserrat. |
La correlació de molts d'aquests textos resulta evident ja a primer cop d'ull; la d'altres, tindrem
ocasió de veure-la tot seguit. El lector s'adonarà dels criteris que han guiat la selecció d'aquesta
reproducció facsímil destinada a posar a l'abast els textos catalans del Llibre vermell, els textos
montserratins -tots protagonitzats directament o indirectament pel nostre poble- i les peces importants
conegudes solament pel nostre còdex.
CULTURA I VIDA EN EL «LLIBRE VERMELL»
Pretendre explicar
la vida i la cultura montserratines a les darreries del segle XIV a partir del
Llibre vermell fóra il·lusori i en part artificial; tanmateix,
el contingut del còdex és sens dubte d'un gran interès
per a la història cultural del Montserrat que el féu néixer.
Sovint hom ha remarcat, amb raó, com al darrere del còdex batega
l'activitat i l'existència d'un escriptori i d'una biblioteca; però
potser caldria afegir que s'hi reflecteix una iniciativa cultural destinada
a respondre a unes necessitats determinades i alhora a aconseguir uns objectius.
La producció
i la qualitat de l'escriptori montserratí ens és pràcticament
impossible d'avaluar, atès que el Llibre vermell és pràcticament
l'únic manuscrit librari que ens ha pervingut, puix que els fulls d'un
sacramentari -ms. 798 de la Biblioteca de Montserrat- copiats per aquesta època
no és segur que provinguin d'aquell escriptori. Tanmateix, unes pistes
d'aproximació material ens les dóna el fragment de la traducció
catalana del Speculum peccatoris, atribuït a sant Agustí,
conservat com a guarda posterior del nostre còdex. Les seves mides i
característiques l'apropen molt al Llibre vermell, i el cal·lígraf
caplletrador s'hi mostra també amant de les testes animals en els extrems
de les filigranes, tal com ja hem observat a propòsit del nostre còdex.
Això fa pensar que el Llibre vermell no era una peça
de característiques codicològiques excepcionals a l'escriptori
montserratí. D'altra banda, al seu costat s'executaven manuscrits de
configuració ben diferent, com ara un breviari que segurament s'hi copiava
l'any 1397 per a l'estudiant de Montserrat Joan Ferrer de Monistrol de Montserrat
amb les deu lliures del llegat testamentari de la seva cosina germana Marianna
Alcover.(29) [29]
De notícies documentals d'aquesta mena, i especialment gràcies a les que han publicat A. Rubió
i Lluch i A. Mundó, s'entreveu una interacció entre l'escriptori montserratí i la circulació i
l'adquisició librària a Montserrat. És prou evident en el préstec del Catholicon de Joan Balbí fet pel
rei Martí l'Humà, l'any 1404, per tal que el poguessin copiar els monjos, mancats d'aquest vocabulari
tan útil per als escrivans.(30) Resulta encara més interessant, però, la còpia que es va fer l'any 1373
sobre els models de manuscrits astrològics que el futur Joan I, en plena afecció per l'astrologia, havia
fet portar a Montserrat per a fer-los recopiar. Malgrat que documentalment només sabem que hom
li copiava fragments de l'astròleg Alí Abenragel, l'encàrrec degué ser més ampli. A l'escriptori
montserratí l'aprofitaren per a fer-ne còpies per a la casa, i així a l'antiga biblioteca de Montserrat
consta que hi havia un exemplar dels judicis astrològics d'Alí Abenragel i dos altres llibres
històricament i temàticament vinculats a l'afecció del primogènit reial. Es tracta del Llibre de les
nativitats, obra de Bartomeu Tresbéns, aleshores físic i astròleg del primogènit, i de l'obra de
l'astrònom àrab Albumazar, que n'és una de les fonts principals.(31)
Pel que fa als textos copiats al Llibre vermell, és lícit de suposar, atesa la seva finalitat pràctica,
que la majoria devien formar part de la biblioteca montserratina. El famós fals colofó del foli 118v
-del qual ja hem parlat- ha estat recopiat d'un text anterior. La història del jubileu i de la indulgència
de la Porciúncula segurament arribà a Montserrat juntament amb la concessió papal. Del Memoriale
de mirabilibus et indulgentiis urbis Rome sabem que havia estat escrit per un monjo l'any 1382.
L'arcaisme del tractat sobre l'univers i les seves miniatures, alhora sàvies i antiquades, han fet
concloure als estudiosos que el copista treballà sobre un model.(32) Uns altres textos, com els reculls
de pregàries devocionals i les hores de la Mare de Déu i de la Creu depenen certament d'algun llibre
d'hores. I possiblement també són còpies les peces purament montserratines, com el cançoner o els
textos homilètics. Del llibre de miracles, es pot gairebé assegurar.
Els textos d'origen
i d'ús montserratí són particularment interessants. El
llibre de miracles amb què comença el còdex n'aplega dues
sèries de montserratins i constitueix una de les principals col·leccions
que es coneixen. La mutilació [30] actual del còdex no ens permet
de saber si la primera sèrie incloïa el recull més primitiu
testimoniat al còdex 193 de Ripoll.(33)
Molt possiblement, però, a diferència dels registres de miracles,
avui perduts, conservats a l'antic arxiu de Montserrat ens trobem davant d'una
col·lecció poc o molt seleccionada. El conjunt de miracles datats
dels folis 1 a 8, corresponents als anys 1325-1336, donen una idea força
exacta de la forma quasi jurídica de les narracions recollides de boca
dels beneficiaris, en presència de testimonis, pels clergues constituïts
notaris públics del santuari o bé pel titular de la sagristia.
El miracle datat més antic que portava aquesta col·lecció
era de l'any 1307; tenim, però, notícies de miracles datables,
no sabem si escrits, des de l'any 1245.(34)
La presència del llibre dels miracles al còdex no té caràcter
de memorial, sinó d'exemple destinat a la predicació, ja fos a
Montserrat mateix, com veurem, o bé a l'exterior en el recapte d'almoines
pels predicadors i els baciners.(35)
El cançoner montserratí dels folis 21v-27 és la part més famosa del Llibre vermell. A l'interès
poètico-musical s'afegeix el de les danses, que fan del nostre còdex un testimoni únic de dansa
religiosa a l'Europa de finals del segle XIV. El conjunt ha estat estudiat i editat diverses vegades des
de l'any 1895. La riquesa i la complexitat musical que hi remarquen els autors s'adiu amb les
possibilitats musicals de Montserrat a través de la seva escolania. De les deu peces que formen
actualment el cançoner solament n'hi ha dues de conegudes totalment o parcialment per altres fonts.
Com ha mostrat A. Mundó, cal considerar montserratins els cants O virgo splendens i Stella
splendens. El primer és un arranjament de l'antífona i l'oració que es resaven a Roma a Santa Maria
in Ara Coeli -conegudes a Montserrat pel Memoriale de mirabilibus et indulgentiis urbis Rome escrit
l'any 1382-, amb variants manllevades al Stella splendens, preexistent. L'obra va ser feta entre els
anys 1382 i 1399. Des del punt de vista musical, tots els cants, llevat del primer, que és l'O virgo
splendens, pertanyen a l'ars nova. La notació quadrada i les característiques de l'O virgo splendens
van fer sospitar a H. Anglès que és una adaptació d'un text nou a una melodia cantada ja a
Montserrat, augmentant així el cançoner popular tradicional, que començaria pròpiament després de
la rúbrica del foli 22. No podem dir res respecte a la creació musical; la possible intervenció del
monjo Guillem de Matamala, praecentor de Montserrat, documentat com a monjo des de l'any 1320
i mort l'any 1355, en els cants del Llibre vermell no passa de ser una suposició. En canvi, resulta més
suggeridor el testimoni parcial de l'Imperayntz conservat a l'Arxiu Arxidiocesà de Tarragona -ms. frag. núm.
1-, datable a mitjan segle XIV. Porta una versió melòdica més [31] antiga que la de
Montserrat, però sembla evident que ambdues versions provenen d'una font comuna.(36)
Dels cants perduts del nostre còdex només coneixem la lletra del Rosa plasent, de la qual A.
Bulbena i Tusell publicà una versió extreta d'una edició o d'un manuscrit barceloní datat l'any
1582.(37) Uns i altres formaven part del repertori musical religiós amb què els pelegrins s'entretenien
a les places del santuari i cantaven a la llum de les llànties durant la vetlla nocturna de pregària
davant la santa imatge de Montserrat.
Aquesta destinació cultual del cançoner montserratí ens duu com de la mà als textos homilètics
del nostre còdex, on trobem alguna referència indirecta al cançoner. Els dos textos, l'un llatí i l'altre
català, són obra d'algun dels clergues o monjos que exerciren el càrrec de predicador a Montserrat.
Del segle XIV en coneixem alguns noms. El prevere Simó de Vilardell ho era l'any 1332 i
possiblement n'exercí la funció en diverses ocasions, atès el seu constant lligam al santuari,
documentat almenys des del 1319 fins al 1335 com a beneficiat, escriptor jurat del notari de
Monistrol de Montserrat, titular i regent de la sagristia i de la majordomia, i com a testimoni en les
declaracions de miracles.(38) L'any 1333 sembla que ocupava el càrrec el prevere Ramon d'Orpí, notari
públic de Montserrat.(39) Del prevere Arnau Saplana sabem que predicà durant molts anys a Montserrat
i que hi exercia encara l'any 1377.(40) L'any 1384 ho era el prevere Berenguer Ros, que després fou
monjo de Montserrat i prior de Santa Maria de Gualter l'any 1385.(41)
Dels dos textos homilètics només el segon, el català, és un veritable sermó popular. El tema
central és l'anunci dels miracles de la Mare de Déu i dels seus títols d'intercessora, per acabar amb
una crida a la conversió, a una vida cristiana més vigorosa i a desterrar els capteniments i els cants
impropis d'un pelegrí. Com a complement, hi ha indicada la conveniència de narrar un parell o tres
de miracles; d'ací que hom recollís en el còdex miracles marians montserratins i generals. El text
llatí, en canvi, és un repertori de temes diversos que podia desenvolupar el predicador: actituds i
austeritat del pelegrí, bandejament de [32] balls i cants deshonestos durant el romiatge, instrucció
religiosa, crida a la conversió i al compliment dels deures del propi estat. Els temes centrals sobre
els quals ha de versar la instrucció religiosa i particularment la moral coincideixen visiblement amb
el contingut dels opuscles ascètics i doctrinals que hi ha copiats al còdex i fan suposar que tingueren
influència en la predicació.(42)
La prèdica
llatina s'acaba amb una rúbrica introductòria a la pregària
universal de la missa que calia fer a continuació. En aquest punt trobem
solament un elenc d'intencions (f. 79v), que constitueixen, però,
el primer testimoni conegut de la pregària universal de la missa a Catalunya.
Algunes de les seves intencions són pròpies i característiques
de Montserrat i no es retroben en cap més formulari català conegut.
Entre aquestes -peticions per les viles que tenen ciri votiu a Montserrat i
pels baciners del santuari-, cal remarcar la referent als qui s'encomanen a
la intercessió de madona de Montserrat. Tot i que a primer cop d'ull
resulta evident, l'interès està en l'adequació constant
d'aquesta petició a intencions concretes instades pels pelegrins, mentre
que a la resta d'intercessions hom seguia el formulari habitual. En efecte,
tot resseguint les narracions de les diverses col·leccions de miracles
montserratins hom troba sovint que els beneficiaris s'havien encomanat a la
pregària dels altres pelegrins; aquesta indicació, però,
pren el sentit més exacte a partir d'altres narracions més explícites
en aquest punt. Al miracle noranta-sis (foli 6), datat de l'any 1332, es diu
que hom demanà al prevere Simó de Vilardell, predicador de Montserrat,
d'encomanar a l'assemblea litúrgica una greu intenció particular;
i un altre miracle, consignat entre els impresos, esdevingut l'any 1312, ens
conta que el beneficiari s'havia encomanat a la pregària dels altres
pelegrins i «en el sermó que es feia a l'església es féu
encomanar a les pregàries dels presents». El predicador, doncs,
després del sermó i dels miracles enfilava, tal com era costum
en l'època, la pregària universal i la farcia amb les intencions
particulars dels presents.(43)
Pel que hem anat dient, el lector es deu haver adonat que els textos originals montserratins
constitueixen l'eix al voltant del qual prenen vida els altres textos, fins al punt de reflectir els actes
tipològics de la jornada piadosa del romeu de Montserrat; és a dir, la vetlla nocturna a l'esglesiola
i la missa matinal.
La vetlla de pregària davant la santa imatge de Montserrat formava part en aquesta època del
romiatge mateix, de manera que l'expressió anar a vetllar a Montserrat n'és un sinònim. Podia
reduir-se a una nit, o bé allargar-se fins a tres, encara que no manquen indicacions de celebracions
de novenes de vetlla. S'iniciava cap a les sis de la tarda amb el cant de la Salve i els goigs, que els
escolans [33] executaven acabades les completes. De primer eren els escolans els qui per encàrrec
dels assistents excitaven la devoció amb el cant d'altres goigs, himnes i proses i potser alguna de les
peces del cançoner montserratí. Quan, cap a dos quarts de vuit a tot estirar, es retiraven, continuaven
les cantúries dels vetlladors, instal·lats a l'església o als claustres en catifes, flassades i matalassos
que els proporcionava el pallaire del santuari. A mitjanit o a primera hora de la matinada hom
imposava silenci: els monjos i preveres havien de resar l'ofici de matines i el de laudes. La gent
restava a l'església pregant en silenci, endormiscats o bé preparant-se per a la confessió sacramental.
El jubileu de la Porciúncula -del qual ja hem parlat- l'exigia, la devoció i les especials facultats dels
confessors per a absoldre grans irregularitats morals i casos reservats a l'autoritat papal i episcopal
hi convidaven.(44)
A les quatre o
a les cinc del matí, segons que fos estiu o hivern, se celebrava la missa
matinal. Era la missa per excel·lència dels pelegrins. Cantada
pels escolans, era sempre votiva i solemne de la Mare de Déu, i per això
hi havia cada dia prèdica i pregària universal, com a les misses
majors dominicals de l'època. Els textos homilètics del nostre
còdex hi estaven destinats, i també els opuscles teològics
i ascètics, que fornien idees al predicador. L'homilia estava reservada
en principi al predicador titular del santuari, que tenia l'honor de predicar-hi
per primera vegada els miracles més recents. Quan el beneficiari del
nou miracle era un bisbe o un clergue eminent era invitat a pujar a la trona.
L'any 1322 en predicà un parell el menoret del convent de Cervera fra
Bonamat; i el 1331 el bisbe d'Alet, que havia pres part a la vetlla nocturna.(45)
A més d'aquests
dos grans actes populars -la vetlla i la missa matinal-, durant el dia els romeus
devien participar en algun acte de devoció, possiblement els breus oficis
de les hores de la Mare de Déu i de la Creu, i a les lletanies i altres
devocions que trobem en el còdex. També tenien aleshores ocasió
d'admirar els ex-vots, d'inscriure's a la Confraria de Montserrat o bé
de pagar-ne l'almoina anual, destinada principalment al sosteniment dels pelegrins,
a la il·luminació de l'església i a la reparació
dels camins. És l'escena popular del foli 133v que encapçala
els estatuts de la Confraria confirmats pocs anys després de la còpia
del nostre Llibre vermell. En aquesta il·lustració hi
ha un detall que desvetlla immediatament la curiositat: es tracta del llibre
de registre dels confrares. Si el lector es col·loca en lloc del clergue
inscriptor hi podrà llegir el nom del rei Alfons el Magnànim,
el mateix que apareix a la il·lustració del foli 134v
prostrat als peus del papa Nicolau V, que atorga la indulgència plenària
a l'hora de la mort als confrares de Montserrat. [34]
La lectura concordant dels textos del Llibre vermell demana i pressuposa també l'estudi de la vida
i de la tradició cultural que justifiquen la seva presència al còdex. Aquest treball, ja encetat, pot obrir
nous camins tant per a tenir una millor comprensió de la cultura montserratina del segle XIV com
per a conèixer l'entorn cultural i geogràfic que l'ha nodrida i que s'hi expressa. En posaré dos casos
ben diferents.
Els folis del nostre
còdex referents a la descripció de l'univers creat han cridat
l'atenció particularment per les seves il·lustracions i també
per l'arcaisme de les seves concepcions. Aquesta darrera característica
no és certament present ni dominant a la resta del còdex. És
veritat que la pèrdua de la majoria dels fulls d'aquest text ens ha privat
possiblement d'un títol o d'una rúbrica justificativa, però
no podem donar per bona i culturalment satisfactòria, baldament tingui
una certa versemblança, la utilització del text per a explicar
les meravelles naturals de la muntanya de Montserrat i suscitar l'admiració
i la lloança del Creador, tal com llegim als darrers paràgrafs
de l'opuscle. En aquest cas, la identificació de la seva font o tradició
ens pot aclarir més d'un problema.
Un segon cas, ben
diferent -que no em consta que hagi estat assenyalat-, l'ofereixen dos textos
que s'il·luminen mútuament. L'un és el Kalendarium
sanctorum monachorum (fs. 120v-132v), compilat per Guillem
de Miers o de Càors, abat del monestir de Sant Pau de Roma; l'altre és
el Memoriale de mirabilibus et indulgentiis urbis Rome (fs. 72-74v),
escrit per un monjo benedictí anònim relacionat amb lligams morals
amb el papa Urbà VI. A primer cop d'ull, caldria descartar qualsevol
lligam entre aquests dos textos, atès especialment que el Kalendarium
forma part del cos adventici del còdex i que el Memoriale podria
explicar-se perfectament pel paper d'etapa que Montserrat tenia per a molts
pelegrins de Roma. Tanmateix, hi ha tres coincidències que semblen indicar
una font comuna o un origen comú. En efecte, ambdós textos són
d'origen romà, obra de dos monjos benedictins, i acabats i escrits, respectivament,
l'any 1382. Deixant de banda la manca d'influència posterior i la restringidíssima
difusió del Kalendarium -fet, aquest darrer, ben paral·lel
al del Memoriale- i la seva possible utilització a Montserrat,
tal com la tingué al veí monestir de Sant Cugat del Vallès,
la data i la destinació del Memoriale ens apareixen referits
primordialment a Roma, i en una segona etapa a Montserrat. La presència
del Memoriale en el Llibre vermell fa sospitar que hi hagué
una relació a causa de pelegrinatges a Roma, molt possiblement en ocasió
dels jubileus dels anys sants 1390 i 1400. El de l'any 1390 fou convocat pel
papa Bonifaci IX, en plena crisi d'obediència, durant el Cisma d'Occident,
i tingué una gran acceptació popular, tot i que no estem prou
informats sobre els possibles pelegrinatges catalans a Roma ni sobre la manera
concreta com es podia lucrar de Catalunya estant, perquè Joan I estava
sota l'obediència del papa d'Avinyó. El jubileu del 1400 fou convocat
pel papa avinyonès Benet XIII i aprofitat per Bonifaci IX, ja que molts
pelegrins anaren a Roma a desgrat de la commutació atorgada pel papa
avinyonès als seus seguidors. El rei Martí l'Humà mirà
d'impedir que la gent anés a Roma en [35] aquest jubileu de l'any sant.(46)
La decidida obediència romana sostinguda a Montserrat pel prior Vicenç
de Ribes, la còpia o inclusió del Memoriale en el Llibre
vermell poc abans del jubileu de l'any sant del 1400 i la connotació
fortament romana del jubileu anual de la Porciúncula, atorgat per Bonifaci
IX a Montserrat l'any 1397, ens mostren sens dubte un vessant del context històric
i eclesial en el qual es gestà la constitució o la còpia
del Llibre vermell.
L'evocació de la cultura i de la vida montserratines que hi ha reflectides al Llibre vermell ens
manifesta, en definitiva, que el còdex no s'exhaureix en ell mateix ni en la història de Montserrat.
El seu rerefons cultural expressa i aporta un coneixement de la comunitat humana per a la qual fou
escrit, i que n'és en bona part el subjecte agent. Cal esperar, doncs, que la present reproducció en
facsímil estimuli un estudi més exhaustiu d'aquest còdex i faciliti la relació amb altres documents
i expressions de la cultura i de la pietat popular medievals.
FRANCESC XAVIER ALTÉS I AGUILÓ
BIBLIOGRAFIA ESSENCIAL SOBRE EL «LLIBRE
VERMELL»
A.
M. ALBAREDA, Manuscrits de la biblioteca de Montserrat, «Analecta
Montserratensia», 1 (1917), ps. 3-9 i làmines.
-Textos catalans del llibre vermell,
«Analecta Montserratensia», 1 (1917), ps. 201-225.
H.
ANGLÈS, «El llibre vermell» de Montserrat y los cantos
y la danza sacra de los peregrinos durante el siglo XIV, «Anuario
Musical», 10 (1955), ps. 45-70.
R.
ARAMON I SERRA, Els cants en vulgar del llibre vermell de Montserrat.
Assaig d'edició crítica, «Analecta Montserratensia»,
10 (1964), ps. 9-54.
C.
BARAUT, Benet XIII, darrer papa d'Avinyó, i el monestir de Montserrat,
«Studia Monastica», 13 (1971), ps. 90-101.
-Els manuscrits de l'antiga biblioteca del
monestir de Montserrat. Segles XI-XVIII, «Analecta Montserratensia»,
8 (1954-55), ps. 342-348.
-Textos homilètics i devots del llibre
vermell de Montserrat, «Analecta Sacra Tarraconensia», 28 (1955),
ps. 25-44.
P.
BOHIGAS, L'agrupament de les miniatures del llibre vermell, «Analecta
Montserratensia», 9 (1962), ps. 39-53.
A.
MUNDÓ, Notes sobre la cultura montserratina del segle XIV, «Analecta
Montserratensia», 8 (1954-55), ps. 488-492.
A. OLIVAR, Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat (Montserrat
1977).
A.
OLIVAR i E. COMPTE, Guillem de Miers, abat
de Sant Pau de Roma i la seva obra litúrgico-monàstica, dins
«Liturgica», 2 (Montserrat 1958), ps. 299-345.
A. OLIVAR, Els manuscrits litúrgics de la Biblioteca de Montserrat (Montserrat 1969).
H.
SPANKE, Tanzmusik in der Kirche des Mittelalters, «Neuphilologische
Mitteilungen», 31 (1930), ps. 143-170.
G.
M. SUÑOL, Els cants dels romeus. Segle XIV,
«Analecta Montserratensia», 1 (1917), ps. 100-192.
O.
URSPRUNG, Spanisch-katalanische Liedkunst des 14. Jahrhunderts,
«Zeitschrift für Musikwissenschaft», 4 (1921-22), ps. 136-160.
R. VALENTINI i G. ZUCCHETTI, Codice Topografico della Città di Roma (Roma 1953), ps.
75-88.
1. J.
VIELLARD, Pèlerins d'Espagne à la fin du moyen âge,
«Homenatge a Antoni Rubió i Lluch», vol.
2 (Barcelona 1936), ps. 265 i ss. J.
GUDIOL, De peregrins i peregrinatges religiosos catalans, «Analecta
Sacra Tarraconensia», 3 (1927), ps. 109-110.
2. C.
BARAUT, La construcció del pont de Monistrol sobre el riu Llobregat,
1317-1375, «Montserrat. Butlletí del Santuari»,
núm. 5 (1983), ps. 35-39. Documents
de l'Arxiu de la Corona d'Aragó i del Reial Patrimoni, «Analecta
Montserratensia», 4 (1920-21), ps. 319-320. A. ALBAREDA,
Pere Moragues, escultor i orfebre, «Homenatge a Antoni
Rubió i Lluch», vol. 3 (Barcelona 1936),
ps. 505-506 i 513-515. F. UDINA I MARTORELL, Els guiatges
per als pelegrins de Montserrat als segles XIII-XIV, «Analecta
Sacra Tarraconensia», 28 (1955), ps. 467-471. J.
VIELLARD, Pèlerins d'Espagne, ps. 277, 283 i 285. Documents
de l'Arxiu, p. 319. G. M. SUNYOL, Cantigues
de Montserrat del rei Alfons X, dit el Savi, «Analecta Montserratensia»,
5 (1922), ps. 361-417.
3. A.
M. ALBAREDA, Història de Montserrat (sisena edició,
revisada i ampliada per JOSEP MASSOT I MUNTANER) (Montserrat 1977), ps. 41-43,
144-148. F. P. VERRIÉ, Montserrat (Madrid
[c. 1950]), ps. 34-38. A.
M. ALBAREDA, L'arxiu antic de Montserrat, «Analecta Montserratensia»,
3 (1919), ps. 211-212. C. BARAUT, Unes ordinacions
montserratines de la fi del segle XIV, «Montserrat. Butlletí
del Santuari», núm. 10 (1984),
ps. 35-38. A. M. ALBAREDA, Pere Moragues, ps.
506-508 i 515-517. G. M. SUÑOL, Els cants dels
romeus, «Analecta Montserratensia», 1 (1917), ps. 100 i ss.
4. F.
CARRERAS CANDI, Visites de nostres Reys a Montserrat (Barcelona 1911),
ps. 11-33. Documents de l'Arxiu, ps. 324-325. J. M.
ROCA, Documents de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, «Analecta
Montserratensia», 3 (1919), ps. 323-327. J. VIELLARD,
Pèlerins d'Espagne, ps. 227 i 282. J. M.
ROCA, Documents històrics, «Analecta Montserratensia»,
5 (1922), ps. 430-433. N. VALOIS, La France et le
grand schisme d'Occident, vol. 2 (París
1896), ps. 433-437.
5. J.
VINCKE, Der König von Aragonien und die Priorwahlen in Montserrat wärend
des 14 Jahrhunderts, publicat dins «Römische Quartalschrift»,
45 (1937), ps. 52-62. C. BARAUT, Benet XIII, darrer
papa d'Avinyó, i el monestir de Montserrat, «Studia Monastica»,
13 (1971), p. 78.
6. Bibliothèque
Nationale (París), ms. Espagnol 323, f.
470; ms. Français 19.664, f. 199. I. SEGARRA, Miquel
López, autor de la «Història inèdita
de Montserrat», s. XVIII, «Studia
Monastica», 24 (1982), ps. 395-399. A. M. ALBAREDA,
Una història inèdita de Montserrat, «Analecta Montserratensia»,
4 (1920-21), ps. 55-58.
7. Opuscula Petri de Marca (París 1681), ps. 380-393. Bibliothèque Nationale (París), ms. Baluze 110, fs. 141 i 157;
ms. Ancien Français 4.219, fs. 415v-416. P. DE FAGET, Petri de Marca dissertationes posthumae (París 1669), p. 85.
8. Epítome histórico del portentoso santuario y real monasterio de Nuestra Señora de Montserrate (Barcelona 1747).
9. Biblioteca del Palacio Real (Madrid), ms. 2.519, f. 77. J. VILLANUEVA, Viage literario a las iglesias de España,
vol. 7 (València 1821), p. 152. Vegeu també la nota 6.
10. P. PIFERRER, Recuerdos y bellezas de España. Cataluña, vol. 1 (Barcelona 1839), p. 349. V. BALAGUER,
Monserrate. Su historia, sus tradiciones, sus alrededores (Barcelona 1850).
11. M.
M. BOIX, El Virolai de Verdaguer, «Serra d'Or» (1980),
ps. 775-777. [J. COLLELL], Lo Virolay, «La
Veu del Montserrat», 4 (1880), p. 305. E. MOLINÉ
I BRASÉS, L'epistolari d'En Marian Aguiló, «Boletín
de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona», 12 (1925-1926), p.
514.
12. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Manuscrits, Papers de Marià Aguiló, caixa 3, bifolis amb numeració
original núms. 2.184/1 i 2. E. MOLINÉ I BRASÉS, L'Epistolari, p. 514.
13. [J.
COLLELL], Un nou virolay de Montserrat, «La Veu del Montserrat»,
8 (1885), p. 284. A. M. ALBAREDA, Manuscrits de la
biblioteca de Montserrat, «Analecta Montserratensia», 1 (1917),
p. 9.
14. A. M. ALBAREDA, Manuscrits, p. 9. L'arxiu antic, p. 172. A. PALAU I DULCET, Memòries d'un llibreter
català (Barcelona 1935), ps. 218-219.
15. J. COLLELL, Un nou virolay, p. 284. G. ARGAIZ, La perla de Cataluña (Madrid 1677), p. 50. Biblioteca del
Palacio Real (Madrid), ms. 2.520, fs. 166-166v i 203.
16. Biblioteca del Palacio Real (Madrid), ms. 2.519, fs. 73-73v. Vegeu la nota 6.
17. A. M. ALBAREDA, L'arxiu antic, p. 142. J. VILLANUEVA, Viage literario, ps. 186-187.
18. Biblioteca del Palacio Real (Madrid), ms. 2.519, f. 73v.
19. J. VILLANUEVA, Viage literario, p. 152.
20. R.
ARAMON I SERRA, Els cants en vulgar del llibre vermell de Montserrat. Assaig
d'edició crítica, «Analecta Montserratensia»,
10 (1964), pàgina 36. G. M. SUÑOL, Els
cants dels romeus, p. 105.
21. A. M. ALBAREDA, L'arxiu antic, p. 172. J. VILLANUEVA, Viage literario, p. 153.
22. J.
PERARNAU, Un manuscrit lul·lià no identificat. Vic, Museu
Episcopal, 35, «Analecta Sacra Tarraconensia», 46 (1973), p.
72. A. M. ALBAREDA, L'arxiu antic, ps. 142-143.
Biblioteca del Palacio Real (Madrid), ms. 2.519,
f. 69v. J. VILLANUEVA, Viage literario,
151, ps. 185-187.
23. G. ARGAIZ, La perla de Cataluña, ps. 24-28, 37. A. M. ALBAREDA, L'arxiu antic, ps. 80 i 93-94.
24. A. M. ALBAREDA, L'arxiu antic, ps. 142-143.
25. Biblioteca del Palacio Real (Madrid), ms. 2.519, f. 73v.
26. P.
BOHIGAS, L'agrupament de les miniatures del llibre vermell, «Analecta
Montserratensia», 9 (1962), ps. 39-53. Documents de l'Arxiu,
p. 328.
27. M. OLIVIER, Histoire de l'abbaye et miracles de Nostre Dame de Montserrat (Lió 1617), p. 220. Arxiu de
Montserrat, A III, bossa 39, c 165.
28. A.
M. ALBAREDA, Manuscrits, ps. 3-9. L'arxiu antic, ps.
164-171. C. BARAUT, Els manuscrits de l'antiga biblioteca
del monestir de Montserrat. Segles XI-XVIII, dins «Analecta
Montserratensia», 8 (1954-55), ps. 343-348. A. OLIVAR,
Catàleg dels manuscrits litúrgics de la Biblioteca de Montserrat
(Montserrat 1969), ps. 17-20; Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca
de l'Abadia de Montserrat (Montserrat 1977), ps. 3-4.
29. Arxiu de Montserrat, A III, b 19: bifoli solt d'un manual notarial, f. 2v.
30. A.
RUBIÓ I LLUCH, Documents per a la història de la cultura catalana
mig-eval, vol. I (Barcelona 1908), ps. 246-247;
vol. II, ps. 188, 300-301, 384-385, 428. A.
MUNDÓ, Notes sobre la cultura montserratina del segle XIV, «Analecta
Montserratensia», 8 (1954-55), ps. 474-487.
31. A. RUBIÓ I LLUCH, Documents per a la història, vol. 1, ps. 246-247, i 250. C. BARAUT, Els manuscrits, ps.
358, 360-361. A. M. ALBAREDA, L'antic arxiu, ps. 140-141. B. DE TRESBÉNS, Tractat d'astrologia (editat per J.
VERNET i D. ROMANO), vol. 1 (Barcelona 1957), ps. 11, 19-21, i 25.
32. P.
BOHIGAS, L'agrupament de les miniatures, p. 50. C.
BARAUT, Els manuscrits, p. 346. J. PARELLADA
I FELIU, Un text i vuit dibuixos teratològics d'un manuscrit català
de l'any 1399, «Segon Congrés Internacional d'Història
de la Medicina Catalana», vol. 1 (Barcelona
1977), ps. 197-221.
33. B.
SOLER, A propósito de un códice del siglo XII, «Revista
Montserratina», 6 (1912), ps. 551-553. C. BARAUT,
Les Cantigues d'Alfons el Savi i el primitiu Liber Miraculorum de Nostra
Dona de Montserrat, «Estudis Romànics», 2 (1949-50),
ps. 79-92.
34. Biblioteca del Palacio Real (Madrid), ms. 2.520, fs. 144 i 152v. A. M. ALBAREDA, Història de Montserrat, p.
25.
35. Arxiu de Montserrat, Manual del notari Ramon d'Orpí, f. 81v.
36. A.
MUNDÓ, Notes sobre la cultura montserratina, ps. 488-492. H.
ANGLÈS, «El llibre vermell» de Montserrat y los cantos
y la danza sacra de los peregrinos durante el siglo XIV, «Anuario
Musical», 10 (1955), ps. 54, 56-57. M. C. GÓMEZ,
Más códices con polifonía del siglo XIV en España,
«Acta Musicologica», 53 (1981), ps. 86 i 89. A. M.
ALBAREDA, Història de Montserrat, p. 215. Arxiu de Montserrat,
manual del notari Bernat Vidal, fs. 8v i 10, i manual del notari Ramon
d'Orpí, fs. 11v-91.
37. Cobles de la Mare de Déu de Montserrat. Barcelona 1582 [Barcelona, c. 1900-1903], full volant imprès sobre
paper antic amb el cos 12 del gòtic dibuixat per E. Canibell l'any 1891. R. ARAMON I SERRA, Els cants en vulgar,
ps. 12, i 49.
38. Vegeu els fs. 1-8v del nostre còdex, especialment el f. 6 miracle 96. Arxiu de Montserrat, manual del notari B.
Vidal, fs. 16v, 19, 32-32v, i el manual del notari R. d'Orpí, fs. lv, 3v, 15v, 16v, 24-24v, 31v, 33, 50, 51v.
39. Arxiu de Montserrat, Manual del notari Ramon d'Orpí, f. 32v.
40. A. M. MUNDÓ, Notes de cultura montserratina, ps. 479-480.
41. Documents
de l'Arxiu, p. 434. J. M. ROCA, Documents de
l'Arxiu de la Corona d'Aragó referents a Montserrat, «Analecta
Montserratensia», 7 (1928), ps. 394-395.
42. C.
BARAUT, Textos homilètics i devots del llibre vermell de Montserrat,
«Analecta Sacra Tarraconensia», 28 (1955), ps. 27-36.
43. P.
DE BURGOS, Libro de la historia y milagros hechos a invocación de
Nuestra Señora de Montserrat (Barcelona 1550), fs. 23v,
40 i 41. J. GIVANEL I MAS, Un exemplar raríssim
de la història de Garí, fundació de Montserrat
i miracles de la Mare de Déu, «Analecta Montserratensia»,
3 (1919), ps. 286, 301. F. X. ALTÉS I AGUILÓ,
Aportació a l'estudi de l'antiga pregària universal de la
missa a Catalunya, «Miscel·lània Litúrgica Catalana»,
vol. 3 (Barcelona 1984), ps. 59 i 60.
44. J. M. ROCA, Documents, ps. 383, 385, Documents històrics, p. 431. F. CARRERAS CANDI, Visites, p. 28.
Vegeu el nostre còdex, fs. 2v i 5. P. DE BURGOS, Libro de la historia, fs. 23v, 34v, 40, 41, 64. J. GIVANEL I MAS,
Un exemplar raríssim, ps. 284, 286, 292, 301. A. M. ALBAREDA, Història de Montserrat, ps. 166-167. C. BARAUT,
Unes ordinacions montserratines, p. 37.
45. Vegeu el nostre còdex, fs. 5, 6 i 8. Altres casos més tardans, a P. DE BURGOS, Libro de la historia, fs. 110v i
112.
46. A.
OLIVAR i E. COMPTE, Guillem de Miers, abat
de Sant Pau de Roma i la seva obra litúrgico-monàstica, «Liturgica»,
2 (Montserrat 1958), ps. 302-313. J. VINKE, Espanya
i l'Any Sant al segle XIV, «Analecta Sacra Tarraconensia»,
10 (1934), ps. 63-64. J. VIELLARD, Pèlerins
d'Espagne, ps. 271-272. J. FAVIER, Les finances
pontificales à l'époque du Grand Schisme d'Occident (París
1966), ps. 591-597.
p.:
pàgina f.:
foli r: recto v:
verso |