De Cabestany, mort á traició
per los celos de un marit que doná á menjar
son cor á la que creya adúltera;
Pag. VI.
Atesa la gran y ben merescuda importancia que ha donat la
nova escola literaria als trobadors, dels quals se ha parlat
y parla molt, apesar de no ser tant coneguts com deurian
serho, espero que se me perdonará que inserte aquí
la vida de eix antich poeta catalá escrita en provensal
y tal com se troba en los manuscrits, pues á mes del
interés de novela que te en si mateixa, pot servir
pera dar alguna llum tant sobre la fisonomía general
dels poetas dels seggles passats, com sobre lo llenguatge
que nostres ascendents parlavan.
Guillems de Cabestanh (diu
sa biografía) fo un gentils castelas del comtat de
Rossilhon, qu' es del rei d' Aragon e que confinava com Cataloingna
e com Narbones. Mot fo avinens hom de la persona, e presatz
—236→
d' armas, e de servir e de cortesía, e bos trobaires.
Et avia en la soa encontrada una domna que avia nom ma domna
Sermonda, moiller d' en Raimon de Castel Rossilho, qu' era
mot ric e gentils e braus e mals et orgoillos. Longamen l'
amet en Guillems de Cabestanh, e 'n fet moltas bonas cansos;
e la domna 'l volc tan de be que 'l fey son cavayer, et esteron
ab gran joi essems lonc temps. E fon dic al marit d' ela,
don el n' ac gran gelosia; et enserret la en una tor, e fetz
la fort gardar e li foron faitz man desplazer, don Guillems
de Cabestanh intret en gran dolor et en gran tristessa, e
fes aquella cansó que dis:
Lo dos cossire
Que m don amor soven.
E quant Raimon entendet la canso crezet que fos de sa moiller,
quar dis en una cobla:
Tot quan fas por temensa
Devetz en bona
fei
Penre, neis quan no us vei.
Et aquest mot entendet:
e mandet lo marit á 'n Guillems que vengues a parlament.
E menet lo ab si foras lonh del castel, et a trassio el li
tolc la testa e mes la en un carnayrol; e trais li lo cor
del cors, e mes lo en carnayrol com la testa. El intret s'
en el castel, e fes lo cor raustir e fez lo aportar á
la taula á la moiller, per so la domna s' agradava
fort de cor de salvaizina, e fes lo manjar a sa molher en
semblan qu' el ne manjes. E quan l' ac manjat, si levet sus
e dis que so que avia manjat era 'l cor d' en Guillems de
Cabestanh, e mostret li la testa, e demandet li si l' era
estat bos a manjar. E la
—237→
domna conoc la testa d' en Guillems
de Cabestanh, e dis que tan bos li era estat e si saboros,
que jamais autre manjars ni autre beures no 'l tolria la
sabor de la boca qu' el cor d' en Guillems de Cabestanh li
avia laissada. El marit, quant o auzi, correc li dessus ab
l' espaza; e la domna ac paor e fugi al balcon, e se laisset
cazer jos, e fo morta.
Et aquest mal fo sauputz per tota
Cataloingna e per totas las terras del rei d' Aragon; e per
lo rei n' Anfos, e per tos los baros de las encontradas fo
mot gran tristeza e grans dolor de la domna e d' en Guillems
de Cabestanh. Et ajusteron se los parens d' en Guillems e
de la domna, e totz los cortes cavayers d' aquela encontrada,
e guerreieron Raimon de Castel Rossilhon a foc et a sanc.
El rei d' Aragon venc en la terra, quan saup lo fag, e pres
Raimon de Castel Rossilho, e desfetz li los castels e las
terras, e fes metr' en Guillems de Cabestanh denan l' us
de la gleiza de San Joan a Perpinhan, e la domna ab el. E
fon una longa sazo que tug li cortes cavayer e las domnas
gentils de Cataluenha e de Rossilho e de Sardanha e de Cofolen
e de Narbones, venian fer cascun an anoal per lur armas aital
jorn quan moriro, pregan nostre senhor que lur agues merce.
Aissi com avetz auzit lo rei pres Raimon de Castel Rossilho
e 'l descretet, e 'l tolc totz sos castels, e 'l fes morir
en sas preisos, e donet totz sos bes als parens d' en Guillems
e de la domna que mori per el.
Raynouard, T. V.
II.
Pag.
XI.
¿Perque no pot restablir sos jochs florals y sa academia
del gay saber, y tornar á sorprendrer al mon etc.
—238→
Hauria desitjat estemdrem algun tant sobre lo orígen
dels jochs florals y fundació del consistori del gay
saber, plantejat en Tolosa per los regidors de aquella ciutat
en 1323, y en esta de Barcelona per D. Joan lo Cassador per
los anys de 1390; mes no permetentho los estrets límits
que me he proposat, me contentaré ab extratar las
noticias mes curiosas que sobre dit consistori de Tolosa
se troban en lo registre del arxiu de dita ciutat, copiat
per Lafaille en sos Anals, y de estos per nostre Bastero,
anyadint á ellas algunas altras mes sobre la academia
de la gaya ciencia de esta ciutad.
§. Per ço en lo
temps passat (diu entre altras cosas dit registre), foron
en la Reyal Noble ciutat de Tolosa VII valen, savi, subtil
e discret senhor, li qual agron bon desirier, e gran affeccio
de trobar aquesta nobla, excellen, meravilhosa, e vertuosa
Donna Sciensa, per que lor des e lor aministres lo gay saber
de dictar, per saber far bos dictats en Romans ab los quals
poguesson dire e recitar bos mots e notables per dar bonas
doctrinas, e bos ensenhamens, a lauzor e honor de Deu nostre
Senhor, e de la sua gloriosa mare...
§. E finalment li dit
Senhor per miels atrobar aquesta vertuosa Donna Sciensa...
mezeron ad executio; e tramezeron lor letra per diversas
partidas de la Lenga d' Oc, a fi que li subtil Dictador o
Trobador venguesson al jorn a lor assignat (que fou lo 1
de maig de 1324), per co que li dig VII Senhor poguesson
vezer et auzir lor saber, lor subtililat e lor bonas opinios,
e que apenre pogues lo us ab l' autre, e la dita nobla, poderosa
e vertuosa Donna trobar. E per que miels venguesson promezeron
donar certa joya de fin aur, aissi com miels es contengut
en dita letra, la tenor de la qual es aquesta:
Als honorables, e als pros
Senhors, Amics
e Companos
—239→
Als quals es donat lo sabers
Don creis als
bos gaug e plazers,
Sens e valors e cortesia,
La sobregaia
Companhia
Dels VII Trobadors de Tolosa
Salut é mais
vida joiosa.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
.
E per tal que meillor s' esmer
Cascus en fer obra plazen,
Dizem, que per dret jutjamen
A cel que la fara plus neta
Donarem una violeta
De fin aur en senhal d' onor,
No regardan
pretz, ni valor,
Estamen ni conditio
De senhor, ni de companho
Mas sols maniera de trobar.
. . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . .
Donadas foron el vergier
Del dit loc
al pe dun laurier
El barri de las Augustinas
De Tholosa
nostras vecinas,
Dimars (car nos poc far enans)
A prop
la festa de Totsans
En l' an de l' Encarnacio
De Crist
nostra redemptio
M. e CCC. e XX e tres.
Al qual jorn assignat,
vengron de diversas partidas mant Trobador ab lor dictats
en lo dit loc, on foron receubut molt honorablamen per los
dits VII Senhors... presens los honorables Senhors de Capitol
de Tholosa del an M. CCC. XXIII... e gran re d' autres bos
homes, Doctors, Licenciats, Borguesos, Mercadiers, e
—240→
molts
autres Ciutadas de Tholoza. §. Si que lo premier jorn de
May, li dit VII Senhor receuberon los Dictats de mayti e
de vespres; e lendama, auzida lor Messa, ilh s' ajusteron
per vezer los Dictats, e per elegir lo mays net. E l' altre
jorn apres... jutjaren en public, e donaren la joya de la
viuleta a Mestre Arnaut Vidal de Castelnaudari, lo qual aquel
meteys an de fag crearon Doctor en la gaya Scienza, por una
novela Canso que hac fayta de Nostra Dona...
Tal es lo origen
de la academia del gay saber y dels jochs florals que se
celebran encara tots los anys en Tolosa, y en los quals tan
sols se coronan ja poesias francesas!
D. Joan I, lo Cassador,
volgué que la ciutat de Barcelona no estes privada
de un establiment tan útil, axí que, presentá
una solemne embaixada al rey de Fransa, demanantli que li
enviás dos mantenedors del famos consistori de Tolosa,
los quals en unió tal vegada de Lluís de Aversó
y de Jaume Marti, caballers de la present ciutat (als quals
autorisá lo dit senyor rey ab un curiós diploma,
que se llegeix en lo Dic. de Autors catalans, p. 59), fundaren
en esta capital una academia del gay saber muntada pel mateix
estil que la de Tolosa, la qual academia subsistí,
be que sufrint algunas vicisituts, fins al ultim ters del
seggle XV. Qui desitje enterarse mes á fondo de esta
materia pot consultar al citat Bastero en sa Crusca provenzale;
al Dic. de Autors catalans, en los articles de Aversó
y Villena (marqués de); á Sismondi, de la literature
du midi de l' Europe, t. 1; y al immortal Moratin, lo qual
en la nota 7 als origens del teatro espanyol copia un fragmen
de lo llibre de la Gaya Sciencia que escrigué lo dit
Marqués de Villena, ahont se esplican molt per extens
las ceremonias ab que se adjudicava la joya en nostra academia
del gay saber de Barcelona.
—241→
III.
MOS CANTARS.
Pag. 5.
Prestem son foch de Favencia l' geni,
Favencia.
Nom, que se dava antiguament á la part de Catalunya
que se estén desde Blanes, ó segons altres
desde Empurias, fins á la boca del Llobregat, per
haver estat ocupada en altre tems per los Laletans.
IV.
BARCELONA.
Pag. 9.
Favencia la romana
Favencia.
Nom, que segons alguns historiadors, doná Scipion
á la ciutat de Barcelona.
V.
Pag. 13.
Las portas
de llurs portals.
Presa la ciutal de Nápols en 1435,
durant las llargas y encarnissadas guerras de Alfons lo Gran
y del duch de Anjou y Joana II, los catalans, que foren los
primers que penetraren en ella y enarbolaren en sas murallas
las banderas aragonesas, se emportaren las portas de aquella
capital, com en trofeo, y las depositaren en lo sitjar, ahont
permaneixeren fins al any
—242→
1757 en que un incendi convertí
en carbons y en cerdra aquel venerable monument de las antigas
victorias de Barcelona. Marineo Siculo, de rebus Hispaniæ,
lib. 10, diu que solian los catalans ferho axi ab las portas
de las ciutats que conquistavan.
VI.
Pag. 14.
Ya la plassa, Barcelona,
Ahont celebravas tas festas...
Esta plassa es lo Born. En ella se reunian los gremis ab
llurs banderas per fer lo exercici militar, y celebravan
llurs torneigs y justas annuals los caballers de Sant Jordi.
Sont curiosissimas y dignas de ser conegudas, tant per la
llum que donan sobre las ceremonias y la manera ab que se
celebravan ditas festas, com per las lleys que devian observar
los caballers en ellas, las ordinacions que á proposta
de D. Honofre de Lantorn, senyor de Sero, se promulgaren
en 1596, las quals se poden veurer per extens en la apreciable
obra de D. Próspero Bofarull, titulada: Los condes
de Barcelona vindicados, t. 1. pag. 181 y seg. A mes de los
ordinaris se celebravan en dita plassa los torneigs que se
feyan per solemnisar alguna victoria, armament, ó
altres fets notables. Nostre savi y laboriós compatrici
Anton de Capmany nos ha donat en las notas al II tomo de
sas Memorias históricas, la relacio de tres de estas
festas traduida de MM. SS. catalans que se conservan en lo
archiu antich del Ajuntament, titulats; Ceremonias de cosas
antiguas memorables, lo un, y lo altre; Llibre de algunas
coses senyalades e succehides en Barcelona, etc. en la una
de las quals, que fou un torneig que se feu ab motiu de la
benedicció de las banderas de la armada que debia
anar á la conquista de Nápols en 1424, prengué
part com á mantenedor lo mateix rey Alfons V. d' Aragó
y IV de Barcelona.
—243→
VII
Pag. 15.
Pus no tens Rogers de Lluria
Per dar lleys á las
onadas...
Sabuda es la arrogant contestació que feu
eix valorós almirant de D. Pere, anomenat dels francesos
per las moltas batallas quels habia guanyat, quant lo compte
de Fox lo amenassá que son rey posaria en la mar una
armada de trecentas velas y que lo de Aragó no podria
presentarli una altre de igual: Sapian, li digué,
que no se atrevirá á passejarse pel mar nau
ó esquadra sens llicencia de mon rey; y fins los peixos
han de portar pintat en la esquena un escut ab las armas
de Aragó, si es que vullan traurer lo cap sobre la
aygua. La historia díu que lo compte se rigué
de esta baladronada, pero també conta que molt pocas
vegadas torná la popa la galera de Roger á
las de los demes pobles.
VIII.
Pag. 16.
Los sants marbres trossejassen
Dels sepulcres de tos comptes,
Y al vent las cendras llansassen
De tos Jaumes may vençuts?
Vindrá un dia, quant haja passat lo bull de las passions
políticas, en que se cubrirán de rubor nostres
fronts al recordar los excesos y profanacions comesas en
los monastirs de Poblet y Santas Creus en los restos venerables
de nostres antichs monarcas. ¡Desgraciat del poble que se
ha encevat en destruir las glorias históricas y que
se complau en trencar la brillant cadena de recorts que uneix
los homens de una época ab los de épocas atrassadas;
—244→
eixa especie de religió que ajermana las edats y
los que en ellas visqueren! est poble renega sos llars, renega
sa patria. Per ço nostres fills maleirán algun
dia á los que se atreviren á remourer las cendras
dels Jaumes, dels Peres y dels Alfonsos, y se avergonyirán,
y ab motiu, de haber nascut en una patria, que en lo seggle
XIX sufrí que alguns de sos fills bastarts la deshonrassen
y la despullassen de sas glorias.
IX.
Pag. 18.
Pus
tens per ditxa encara
Un
Soldat y una Verge per patrons.
Sant Jordi y Santa Eularia.
X.
Pag. 18.
Dels Berguedans, dels Jordis, dels Ramons.
Noms de tres trobadors catalans que brillaren en los seggles
XII y XIII. Raynouard porta la biografia del primer en lo
tomo V de sa apreciabilísima obra dels trobadors,
y parla dels dos ultims lo Dic. de autors catalans, en sos
corresponents articles.
XI.
LO COMPTE BORRELL.
Pag. 27.
Succehí la presa de Barcelona de que se parla en
lo romans que porta est títol en lo any del Senyor
986. Digne es de alabansa y de eterna memoria lo heroisme
que en tant terrible
—245→
ocasió desplegaren las monjas
de Sant Pere de las Puellas, que en aquella época
estava fora de los murs de esta ciutat, las quals, vehentse
en poder dels enemichs de sa lley, se desfiguraren, seguint
lo exemple de sa santa abadessa Matruy, la cara ab llurs
proprias mans, y destruiren sa bellesa exterior pera poder
conservar la de llurs ánimas. V. Pujades, t. VII pag.
252 y seg.
XII.
Pag. 29.
Del riu de las ayguas rojas...
Lo Llobregat, anomenat antiguament Rubricatus.
XIII.
Pag. 33.
Vingué á alsar en las montanyas
La host temuda
que debia...
Contan los escritors que se han ocupat de nostra
historia, que no poden mirar ab indiferencia nostro honrat
y valoros Compte los estragos y mals de tota especie que
causavan los moros en est pais ab llurs freqüents correrias,
y vehent per altra part que no bastavan pera escarmentarlos
y contenirlos los nobles y esforsats caballers y homens de
armas que lo rodejavan, passá avis per tot lo comptat
concedint la llibertat, algunas franquesas y los honors y
títol militar á tots los que lo ajudasen en
tant santa y noble empresa ab armas y caballs pagats y mantenguts
á sas expensas. Est pensament surtí lo efecte
que lo bon compte se prometia. Mes de 900 foren los homens
de paratge (títol que se dona á esta nova noblesa)
que se allistaren baix sa bandera, ab la ajuda dels quals,
y del glorios sant Jordi, com diu Pujades,
—246→
recobraren lo
compte Borrell y sos barons, aquell la joya principal de
sa corona, y estos llurs castells y llurs dominis.
XIV.
DOLOR Y CONSOL.
Pag. 35.
Esta composició fou insertada
en lo periódich titulat: La Religion, t. VIII. pág.
302, havent merescut del distingit literat á qui está
confiada sa redacció, lo assenyalat favor de que continuás
al peu de la mateixa la traducció en hermosa prosa
castellana que se digná fer de ella.
XV.
A LA NINETA
DE PORT.
Pag. 81.
Esta composició fou escrita en
contextació á la que baix lo títol de:
La nina de Port, insertá en lo diari de avisos de
esta ciutat del 15 de octubre de 1839, lo modest y amable
poeta catalá, D. Miquel Anton Marti (al qual he tingut
despres lo honor de contar entre mos amichs) y es la següent:
LA NINA DE
PORT.
Jo que era tant vergonyosa,
Ni gosava
alsar los ulls,
Y quant me deyan bonica
Tot seguit girava
full;
Ara envejo la bellesa
A la floreta del prat,
—247→
Que
estich enamoradeta
Del Gayté del Llobregat.
Lo rossinyolet que canta
Sota l' ombril
del torrent
Ompla mon cor de amoretas
Com si fos ell lo
meu bé;
Mes mon cor ja no l' ascolta
Quant canta
mon estimat,
Que etc.
Las carinyosas
ovellas
Que pentinava ab mos dits,
Ab sas llanas embulladas
Ja n' mostra de mon olvit,
No hi ha pastor que no diga
Contemplant lo meu remat
Que etc.
Mes
ay! la font cristallina
Que m' fa servey de mirall
Me diu
que so molt pobreta
Pera poderli agradar,
Puig lo jove
que m' ensisa
Te lo gust molt delicat,
Que etc.
Daume perlas y carboncles,
Daume joyells
de or batut
Per enamorar al jove
Quem te posada á
tal punt:
Daume devantals de randa,
Gipons de seda y brocat;
Que etc.
—248→
En los jardins de Garcini,
De March y de sos vehins
Prou veig flors que m' ornarian,
Mes no se han regat per mí:
Ab ma sencillesa sola
Hauré d' exir á mercat,
Que etc.
Veniu prop de ma finestra
A cantar dolsos
amors,
Veniu á darme la vida
Ab lo froviol melos:
Mes que canteu esquivesas
Mon cor vos ne será grat,
Que etc.
O Gayté, lo bon
gayté,
Gojat, discret y gentil,
No tingau lo cor
de pedra
Compadeixeuvos de mi.
Digaume una parauleta
Al
manco per pietat,
Que m' teniu enamorada,
Gayteret del
Llobregat.
XVI.
LO COMPTE JOFRE.
Pag. 105.
Eix romans
fou dedicat á mon amich lo jove pintor Pau Cesar,
Gariot. Inútil crech advertir aqui que, deixant á
part las diversas opinions dels historiadors catalans sobra
lo orígen de las
—249→
Barras que blassonavan nostre escut
y bandera, he seguit la tradició que serveix de assumpto
á eix romans (y que es la que adoptaren tots nostres
cronistas, y despres de ells lo laboriós Pujadas),
sino com la mes certa y probada, com la mes gloriosa y poética
y com la que mes al víu retrata las caballerosas costums
dels antichs seggles.
XVII.
Pag. 108.
Y los cabdals de tres puntas,
En la ciencia del blassó
se dona lo nom de cabdal á una insignia casi quadrada
que fineix ab tres palas ó puntas rodonas, de la qual
usavan los senyors quant capitanejavan 100 homens de á
cavall. Servíanse també de ella las ciutats,
vilas y ordres militars.- Garma, Adarga Catalana, t. 2. p.
75.
XVIII.
Pag. 110.
Y pus corra per mas venas
La noble sanch dels reys gots
De la llarga cabellera
Pus de rassa de reys so.
Al donar
la denominació de gots als reys de Fransa, dels quals,
segons opinió de nostres crítichs, decendeix
lo compte Jofre, no ha sigut mon ánimo dar á
entendrer que perteneixesen dits reys á aquella rassa.
Es ja sabut que vulgarment parlant se dona lo nom general
de gots ó godos á los diferents pobles bárbaros
que caygueren sobre lo mitg dia de la Europa en los primers
seggles de nostra éra; per lo tant he seguit esta
costum per darme á entendrer mes facilment de la generalitat
de mos lector, anyadint empero un distinctiu que donés
á coneixer desde luego al
—250→
franch baix lo nom vago
y general de goth; tal es la denominació quels dono
de reys de la llarga cabellera,la qual pot aplicarse tant
sols á los de la dinastia Merovingiana, baix lo imperi
dels quals fou aquella una senyal de llibertat y de noblesa.
Era tanta la importancia que atribuian los franchs á
esta corona ab que ha cenyit la naturalesa al home que no
podia ser son rey qui careixés de ella. Tierry III
recobrá ab sa cabellera la dignitat real de que sel
habia despullat tallantli aquella; y si Cárlos Calvo
empunyá lo ceptre apesar de la enemistad de son germá
y del sagell de impotencia ab que lo havia marcat la naturaleza,
fou perque en som temps comensava ja á disminuir la
importancia que se donava als cabells, y perque la corona
de Carlomagno tenia mes prestigi que la cabellera de Meroveo.-
CHATEAUBRIAND, analise raisonne de l' histoire de France.
XIX.
DON JOAN LO CASSADOR.
Pag. 203.
Mort perseguint
una lloba.
«Retornantsen (D. Joan) en la ciutat de Barçelona
cassava davant lo castell d' Orriol en lo bosc de fora corrent
una loba lo dit Rey mori en l' any mil CCCLXXXXVI (19 de
maig) e prestament que fou mort la nova venc en Barcelona.
. . . . . . . . . . . e apres tot aço lo cors del
Rey fou aportat en la ciutat de Barcelona e fou soterrat
en la dita ciutat.» TOMICH, historias é conquestes
dels Reys de Arago, fol. XLIX, edició de Barcelona
del any 1534.
—251→
XX.
LO LAY DEL JOGLAR.
Pag. 213.
Lo lay,
era una especie de composició poética, molt
en boga entre los trobadors, per medi de la qual expresavan
la vehemencia del foch en que se abrassavan ó las
tempestats que movian en llurs cors la gelosia o los desdenys
de llurs damas. Nostres antichs poetas casi no feyan distinció
entre lo lay, y lo descort, al qual defineix un glosari provensal
m. s. de la biblioteca de S. Llorens de Florencia: Cantinelahabens sonos diversos. Los truveres, ó poetas francesos,
del segle XII, usaren també de est género de
poesía, encara que, generalment, ab la denominació
de Descort. Nos quedan alguns de Adans de Boçus, de
Gaces Brullé, de Gualtier de Argies y de Guillem de
Winiers, lo qual nos ha deixat un testimoni irrecusable de
que també entre ells se confonian no pocas vegadas
lo lay y lo descort, en los següents versos:
Dales la forest trovai
Une dame embuissie,
Et cante á
vos serie
Ne sai descort ou lai, etc.
Es en gran manera
curiós lo Descort que compongué Rambaut de
Vaqueiras, que vivia per los anys 1200, queixantse de la
crueltat de sa dama Beatrís, germana del Marques de
Monferrat, Bonifaci III, y á la que dava en totas
sas cansons lo nom de Bels Cavaliers, perque li viu manejar
ab molta gracia la espasa; en lo qual Descort no content
de expresar lo desordre de ideas y sentiments que omplian
son cor, emplea una llengua diferent per cada una de las
cinch estrofas de que consta, y son lo provensal, lo italiá,
lo frances, lo gascó, y lo español. SAINTE
PELAYE, remarques sur la lanque Françoise. Mem. de
Inscrip. t. 41.
