Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
IndiceSiguiente


Abajo

Lo trovador de Montserrat

Poesias catalanas

Victor Balaguer



portada

imatge



Lo CONSISTORI DELS JOCHS FLORALS de 1861 ha declarat mestre en gay saber al autor de aquestas poesias, per haber guanyat en dits certámens literaris las tres joyas que li donan dret al titol.






ArribaAbajo-I-

Patria



ArribaAbajoAhi y avuy




Ahi

Abajo -Vosaltres, los del castell
de las feixugas murallas,
que al peu dels marlets vetllau
lo gonfanó de las barras,
las portas, si 'us plau, obridme,  5
que n' he fét llarga jornada,
y mòn arpa per vosaltres
despenjaré de ma espatlla,
y vos cantaré los fets
dels vostres companyons d' armas  10
en Sicilia y en Atenas,
en Nápols y en la Calabria,
perque jo só lo cantor
de las glorias de ma patria.
—10→
    -Baixáu lo pont llevadis  15
y donáule prest entrada.
¡Ben vingut, lo trovador
de las glorias de sa patria!


Avuy

    -Veniu á mí si voleu
saber historias passadas.  20
Jo vos contaré las glorias,
las conquistas, las hassanyas
que alcansaren vostres pares
sota 'l pendó de las barras,
cuant per la mar y la terra  25
victoriós sempre 'l portavan,
conquistador de realmes
y guanyador de comarcas;
que n' es rica nostra historia,
en fets, en lletras y en armas,  30
y jo ne só lo cantor
de las glorias de ma patria.
    -Vesten' á contar als altres
tas historias y antiguallas.
¡Mala fi fasse 'l poéta  35
que sols nos conta rondallas!

Castell de Picalqués 11 agost de 1860.



  —11→  

ArribaAbajoLos héroes del mar

AL MEDITERRÁNEO.





ArribaAbajo ¿Qué vólen dir, ó mar, tas onas escumants ,
cuant tas platjas batent ab roncas armonías,
aixecas fins al cel salvatjes sinfonías
de accents desconeguts y misteriosos cants?
    De nit, cuant lo mon dorm, y cuant la lluna encesa  5
passeja per lo cel sòn lluminós fanal,
jo vinch, lo cor ferit de dol y de tristesa,
las frescas á buscar corrent ton arenal.
Dalt de una roca dret, com guayta en sa torratja,
tas brisas de consol jo vinch á respirar,  10
y 'm plau á fe sentir per l' arenosa platja
á tas onas bullents sos himnes murmurar.
—12→

    Y 'm plau trovarme sol, qu' en mitj de lo infinit
las fibras de mòn cor per tots sos poros gosan,
y al descubrirme 'l front, en mos cabells deposan  15
la pluja de llurs plors las brisas de la nit.
Y 'm plau llavors seguir lo curs de las historias,
y evoco dels passats las sombras elocuents,
y me sembla sentir llurs fets y llurs victorias
narradas per ta veu ab rugidors accents.  20

    Cuant la boira 't cubreix ab sos oscurs turbants,
umplint ta inmensitat de singulars aromas,
¿no véus vagar, ó mar, entre tas foscas bromas
dels héroes catalans las sombras arrogants?

   Pels aires extenent llurs ondejants mortallas,  25
y somiant en combats, en lluytas y en batallas,
los héroes que, sent morts, són vius en las historias,
ne van tots en tropell, revolts y turbulents,
á visitar de nit los llochs de sas victorias,
llurs crits de guerra alsant al bruelar dels vents.  30
Y aqueixas són las veus, y aqueixos són los crits
que tots sentim passar entre lo vent que plora,
cuant ne cruza del llam la llum enlluernadora
á trossos esqueixant la fosca de las nits.

   O mar, en los recorts que ab lo teu nom pregonas,  35
de memorables fets ne portas un tresor.
Pel poble catalá cada una de tas onas
—13→
amaga entre llurs plechs tota una historia d' or.
De tos áspres perfums respiro l' ambrosía,
y de ta platja dret en los esculls, ó mar,  40
per ton espay boirós ne véu ma fantasía
de tos héroes la host devant mos ulls passar.

Lo rey Jaume es aquell!

¡Salut, salut, En Jaume,
lo cruzat catalá, terror dels sarrahins!
Tos fets vull recordar de honor y gloria... Pláume  45
cantar ton nom, gloriós fins en remots confins!
Lleó brau d' Aragó, afila ja tas garras:
per que'ls fassas cristians t' esperan los Balears...
Com vidre trencarás llurs corvas cimitarras
y temples y ciutats farás de llurs aduars.  50
Sant elegit de Dèu, al véurer tas galeras,
los moros fugirán com vol dispers d' aucells,
ta planta arrugará los draps de llurs banderas,
y al trono pujarás de tres tribus guerreras
tres princeps sarrahins servinte d' escambells.  55

   Aquell es Pere'l gran. Sicilia ja 'l espera
per' entregarli'l guant del noble degollat1.
¡Sumis óbrali pas, ó mar, á sa galera,
que, cuant ha nascut ell, lo teu senyor ha nat!
—14→
Ell es qui dominá lo inmens orgull de Fransa:  60
ell qui al papa digué:
-«Pus no'm vóls acatar
»com á llegitim rey, jo 't juro que, en venjansa,
»m' acatarás un jorn, al ovirar ma llansa,
»com á pare de reys, com á senyor del mar2

   Aquell es En Alfons. Del pont de sa galera  65
á sa Lucrecia véu, s' aymía y companyera,
de la lluna en los raigs sòn languiment banyant,
per sobre sòn coll blanch sa negra cabellera
sos fils de ébano fi llustrosos deslligant3.
Deixáulo que joyós avuy jugue ab lo amor.  70
Si es galan en la mar, héroe será en la terra:
los jochs d'amor d'avuy, demá serán de guerra:
soldat será demá, si avuy es aymador.
Demá veurá á sos peus á Nápols l' altanera
y sa diadema d' or se cenyirá á sòn front,  75
y al alsar d'Aragó la federal bandera
lo aclamarán los sèus y lo admirará'l mon.

   De una galera en lo alt, y fer entre'ls més fers,
un home cruza'l mar. La pau es sòn desterro,
sa patria es lo combat, las guerras sos plahers...  80
—15→
Sentíule murmurar lo bronch ¡Desperta ferro!4
que 's la espuela de honor dels braus almugavérs.

   Es un senzill soldat, fill brau de la marina,
avuy aventurer, princep y duch demá:
si de palla en un jas sòn front avuy reclina,  85
de púrpura en un llit demá descansará.
Que al estendrer sòn bras, com un flagell de Dèu
sos braus almugavers sobre l' Orient caurán,
y al ferne del pais lo patrimoni sèu,
de harems y de palaus llurs tendas ne farán.  90
Per ell, tan sols per ell tindrán una nació
los nets dels Berenguers de Orient en las arenas;
per ell, tan sols per ell las barras d'Aragó
tindrán per pedestal las cúpulas d'Atenas.
Se diu Roger de Flor.

¿Y aquell?... ¿Quí n'es aquell?...
 95
Es un altre Roger.

¡Roger, honor y gloria!
Roger de Lluria, 'l fill aymat de la victoria,
¿quín trono ha valgut may lo pont de ton vaixell?...
Com de Venecia'l dux, per nuvia has prés la mar,
que't bressa com amant: sas onas tempestuosas  100
com un ramat de xais se't obran al passar:
—16→
de sòn espay inmens las boiras misteriosas
de ta mirada al llam com vels véus esquinsar:
sas feras tempestats sòn brisas deliciosas
que venen de ton front los llors á acariciar.  105

   Titá del mar, los mars sotmesos á ta lley,
ja may t' han vist vensut. Com á grans de rosaris
esparramáres tu las flotas dels contraris.
Ne fou un rey per tu trenta vegadas rey.
Los segles ab amor ton nom repetirán.  110
Ta fama es inmortal, com lo infinit inmensa:
ta gloria cantarán las arpas de Provensa,
coronas per ton front las vérges teixirán.

   Roger, Roger lo gran, tu contas més victorias
que delicadas flors no conta un aromer.  115
Tu mateix has perdut lo compte de tas glorias,
y rey ó princep no ets per no volerho ser.
Mentres trepitje'l mon la planta de un humá,
mentres estigue'l cel brodat d'estels de plata,
mentres tingue lo sol sòn globo d' escarlata  120
y arenas tingue'l mar, y'l mon tingue endemá,
y vol tingue lo aucell, ton nom etern viurá.
Primer que lo teu nom, que tot lo mon acata,
primer que lo teu nom, lo mon s' enfonsará.

   ¡Salut, héroes del mar! Deixáu que ma mirada  125
vos veja á tots passar entre la boira alada,
—17→
de la gloria encorvats sota lo inmens botí.
¡Salut, brau Requesens, honor de nostra armada
de Lepanto en lo mar! ¡Salut, Vilamarí,
en Nápols vencedor, y á tu també, Moncada,  130
lo Neptú catalá, flagell del sarrahí!5

   O tu, Pere Martell, pilot afortunat,
ó tu, Ramon Marquet, de fama tal que espanta,
que sols te detingué de anar á Terra Santa
la que assotá tas naus, furiosa tempestat;  135
ó tu brau paladí, valent Conrat de Llansa,
que á Túnis vas guanyar y'n feres ton palau,
dominant de sòn rey l'orgull y la esperansa
y á ta ramera un jorn donantlo per esclau;
y vosaltres Mallol, Ripoll y Sinisterra,  140
Entensa, Santa Pau, de vostra tomba eixiu:
en las alas del vent que passa arran de terra,
héroes grans del passat, homens eterns veniu!

   ¡Veniu, veniu, solcant la inmensitat del mar!
Vull veureus reunits, vull veurer agrupada  145
dels héroes la nació, y ardenta ma mirada
un poble de gegants de un raig vól abarcar!
Que jo que tinch, ó mar, de tos recorts esment,
al veurer que'ls ingrats tos bells llorers esfullan,
—18→
bátrer sento mòn cor hont sols los recorts bullan,  150
bullir sento en mòn front lo forn del pensament.

   Nostre passat gloriós cert jorn un rey trencá6,
com tu en ta plajta véus trencar l' ona escumosa,
mès, pus torna al instant més brava y orgullosa,
¡quí sab si un jorn també com ella tornará!  155

   Ta grandesa mirant, ó mar, y ta bravura,
plé de efusió mòn cor saluda als navegants.
Los qui, ferms en sa fé, serens, la ma segura,
dins sa closca de nou passejan ta planura,
per forsa han de esser braus, per forsa han de esser grans.  160

   Per forsa han de esser braus. Un ánima esforsada,
un ánima de foch déu bátrer dins sòn pit,
tenint per sol lo mar, per volta la estrellada,
tenint per passejar lo vol de sa mirada
lo mar, lo cel, lo espay, lo inmens del infinit.  165

   Per forsa han de esser grans. Cuant l' uracá'ls acossa,
tranquils dintre sa nau acceptan lo combat.
Senten brunzir lo vent que sòn velam destrossa,
senten bunir lo llam que'ls pals del barco abat,
y, cara á cara ab Dèu, que'ls mostra ja la fossa,  170
contemplan ab orgull fugir la tempestat.
—19→

   Cuant tas onas com monts veig aixecar airadas,
cuant las sento rugir, ó mar, ab roncas veus,
jo en las esposas pens' y mares desoladas,
y sempre vaig llavors, ab fé, las mans plegadas,  175
de la Reina dels cels á agenollarme als peus.
Que es ella lo esperit de la misericordia,
lo port del desditxat, lo estel dels caminants,
la font dels sants amors, lo sol de la concordia,
lo balsam del consol, la llum dels navegants.  180
Y prega mon trist cor pels pobres que navegan,
que fan cara en llur nau al temps més borrascós,
que dels sèus infantons lo porvenir entregan
al paviment flotant de un mar revolt, furiós.

   ¡Mar de ma terra, adeu! Jo tornaré demá,  185
y parlarem los dos de las passadas glorias.
Si ab veu de tempestats tu'm contas tas historias,
ab cants de patri amor ma veu te respondrá.
¡Mar de ma patria, adeu! Lo sol que naix, al bardo
fa ta platja fugir. Demá vindrá de nit.  190
Guarda tu tos recorts com mòn amor jo guardo.
Mòn amor té de inmens lo que tu de infinit.

   ¡Amor sant del pais! Lo llas que á ell m' aferra,
cada dia es més gran, pus cada dia creix.
Jo visch de mòn amor á ma adorada terra  195
com viu cualsevol fruit del árbre que'l nudreix.
—20→

   Si tos héroes són grans, lo meu pais es bell.
Tu'm contarás dels teus los fets y las proesas,
y jo't contaré, ó mar, sa gloria y sas grandesas.
Tu d'ells me parlarás y jo 't parlaré d' ell.  200
Y lo aire de la nit se'n portará al passar,
com dos perfums del mar que'n lo aire s' evaporan,
com dos acordes veus que, cuant se uneixan, ploran,
lo cant del trovador y lo rugit del mar.



  —21→  

ArribaAbajoHomenatge y recort

AL GENERAL ESPARTERO.





I

Homenatge


ArribaAbajo Filla santa del cel, vérge d' amor ungida ,
pura com la virtut, de Dèu consol sagrat,
colom baixat del cel com missatger de vida,
       tal es la llibertat.
   Són flors de sòn pendó las llums de la victoria,  5
y com la religió sòn Evangeli té;
té mártirs venerats, que viuhen de sa gloria,
      y sos apóstols també.

   La veig solcar lo espay, sa casta vestidura
sòn róssech desplegant. Sa púdica hermosura  10
s'enmiralla en lo cel com en argent brunyit.
      Pórta sòn front de vérge
      per un llorer cenyit,
—22→
      en los bons temps de Grecia
      fa dos mil anys cullit.  15
   La veig solcant lo espay. Ardentas sas miradas,
travessan del cenit las voltas platejadas,
buscant per totas parts tirans que derribar,
buscant per totas parts nacions esclavisadas
      y pobles que consolar.  20

   Als apóstols la veig, com noble companyera,
portar á redimir la pobre humanitat,
y dels derruits altars en mitg la polsaguera,
devant los batallons que esperan sa bandera,
donar á Constantí sòn lábaro sagrat.  25

   De Venecia fugir la veig plorosa un dia
al mirar de sos duxs lo deshonrat mantell,
y al poble abandonar que dorm entre la orgía,
per fer sòn niu d' amors entre los fills de Tell.

   Ella revíurer fa la flama esmortuida  30
que 'l cor de Fivaller abrasa de llealtat,
y dóna á Pau Clarís la inspiració atrevida,
fent de sa veu clarí que sona lo combat7.
—23→

   La veig ¡filla del cel! en Barcelona un dia
vestir dels concellers la xia y la gramalla,  35
la veig dels catalans ser lo pendó y la guia,
als poruchs animant, corrent per la muralla,
llorers tenyits de sanch pels moribunds cullint,
mentres per totas parts vomitan la metralla
      los canons de Felip quint.  40

   Y sols la veig fugir, rompent ceptre y corona,
cuant ja lo sabre lluent del dictador soldat
al poble catalá la ciutadela dóna,
mentres de sos caballs es cuadra la ciutat,
mentres crema 'l butxí las lleys en Barcelona,  45
que un poble tot ho pert cuant pert la llibertat.

   Mès, prompte se la véu, per il-lustrar la historia,
de Washington armar lo bras ab la victoria,
y del llorer plantat per éll en lo Nou Mon,
oferirne un esqueix, al ovirar sa gloria,  50
als nobles dignes fills dels grechs de Marathon.

   ¡O santa llibertat! Ton noble cor desgarra
en Missolonghi un jorn del turch la cimitarra,
cuant, al donar als corbs apetitós banquet,
sobre enderrochs fumants, que mostran lo carnatge,  55
planta, banyat en sanch per sòn ferós coratge,
      lo estandart de Mahomet.
—24→

   Llavors te véu lo mon, imatge fugitiva,
cuberta ab ton mantell los mars atravessar,
sentint de lluny los crits de Grecia ja cautiva,  60
y ton fatigat front portant á reposar
en lo sé ple d' amor de ta vella Inglaterra,
que 't guarda, sempre pur, com reina de la terra,
      fa vuit segles un altar.

   Curt será ton repós. Espanya ja t' espera.  65
Mina desplega al vent los plechs de ta bandera;
y de gloria cubert, cenyit de llors lo front,
de Luchana al bell peu t' aguarda ja Espartero,
dins sòn cor de lleó sentint lo impuls guerrero,
que á Espanya vól salvar ton esforsat campion,  70
en mitg de la foscor y de uracans de neu,
      la nit mateixa que Dèu
      doná un Salvador al mon8.

   Filla santa del cel, vérge d' amor ungida,
pura com la virtut, de Dèu consol sagrat,  75
colom enviat al mon com missatger de vida,
      tal es la llibertat.

   Viu tan sols de virtuts, com de llors la victoria;
es als pobles esclaus lo que es al jorn lo sol:
—25→
cuant los pórta al combat, es sòn pendó de gloria,  80
y cuant los dóna pau, sòn ángel de consol.

   Sa missió extén pel mon, que sa missió es divina.
Cuant lo Verbo 's fèu hom, ella se fèu doctrina.
Vosaltres que teniu los ulls tancats encara,
y ni un saludo sols enviau á sòn pendó,  85
de lletras, ciencias y arts bè l' adorau en l' ara,
convertida per cert allí en revolució!

   Odiau la llibertat que anomenau llicencia,
¡y li alsan vostras mans altars en la ciencia!
¡Miserables reptils, voltors de Prometeo,  90
que d' ella renegau, servintla de imprevist!
En la ciencia es sòn nom Bacon ó Galileo,
com en la religió sòn nom es Jesucrist.


II

Recort


    Ple del amor que inspira l'alta gloria
del qui té un nom tocay de la victoria,  95
jo d' Espanya saludo al salvador,
jo al vencedor saludo de Luchana,
lluny avuy de la pompa cortesana,
       ab la pura fe del cor.
—26→

Que á ton retiro, pus mon cor t' admira,  100
los sons arriven de ma pobre lira.
¡Benéit lo front á qui, com richs dossers,
los fruits de cent victorias galardonan!
¡Benéit lo front á qui sòn ombra donan
       enramadas de llorers!  105

Permet que't cante, senyor,
y que las brisas viatgeras,
com un dòls perfum d' amor,
porten á tos peus, llaugeras,
l'homenatge de mòn cor.  110

       La victoria t' ha mirat
com sòn millor adalit,
de virtut y llibertat
á un mateix temps haurá estat
muralla y altar ton pit.  115

       Ha volatejat la gloria
sempre entorn de tos pendons;
de los segles per memoria,
has portat á la victoria
sempre exêrcits de lleons.  120

       Y als que han mort á ton costat,
abatuts com las espigas
que'l segador ha dallat,
—27→
las banderas enemigas
per mortalla 'ls has donat.  125

       No sentes ton cor ferit
si los que ahí t' aclamavan
per salvador y adalit,
ton nom, que tant ensalsavan,
avuy donan al olvit.  130

       També al intrépit Colon
lo declararen culpable,
cenyint de espinas son front,
per lo crim imperdonable
de haber dat á Espanya un mon.  135

       Pórta, donchs, també ta creu:
no 't desdora ni't afea;
es ton merescut trofeu,
que ets espasa de la idea
de que 's fèu apóstol Dèu.  140

       Respectant ta probitat
y ta virtut y prudencia,
tos contraris t' han mirat
amich de la llibertat,
y enemich de la llicencia.  145
—28→

       Y es que sempre ha dit ton cor,
y ho has sellat ab ta sanch,
que la llibertat es or,
pero la llicencia es fanch.

       No sols los raigs de la gloria  150
ton front encenan y orejan
ab clarors de la victoria:
home, 'ls contraris t' envejan,
héroe, 't respecta la historia.

       Ab catalana llealtat  155
pago á ton nom est tribut,
perqué, de tots admirat,
sempre has sembrat la virtut
predicant la llibertat.

Ple del amor que inspira l' alta gloria  160
del qui té un nom tocay de la victoria,
jo d' Espanya saludo al salvador,
jo al vencedor saludo de Luchana,
lluny avuy de la pompa cortesana,
       ab la pura fe del cor.  165

27 de febrer de 1859.



  —29→  

ArribaAbajoA D. Lluys Cutchet



ArribaAbajo   Fill de Cerdanya, ceretá indomable,
fill de las vérges selvas que algun dia
repetiren ab ecos d' alegría
de la trompa de Otger lo bronch accent,
torna als teus llars, y la ciutat no envejes,  5
abandona eixa turba tumultuosa:
la ciutat més poblada y més faustuosa
no val un bri de l'herba d' un torrent.

   Torna als teus llars, que al fill ausent esperan.
Purs són en élls los aires que's respiran,  10
com purs són los espais que allí s' admiran
entre los raigs de foch d' un sol brillant.
Tórnaten, sí; t' esperan, per ma enveja,
las selvas seculars y misteriosas
—30→
ab llurs frescas ubagas deliciosas,  15
de las que ets tu tan sols l'hoste constant.

   ¡Oh, quí com tu! los boscos te coneixen,
tu sabs la llengua dels torrents furiosos,
tu entens lo cant dels aucellets graciosos,
y lletras són per tu las veus dels rius.  20
Tot canta llibertat en torn ta vida:
l' aucell, l' herba, los arbres que florejan...
Jo moro entre'ls esclaus que aquí'm rodejan.
¿Qué es la ciutat sino un panteó de vius?

   Aquí tot es engany. Virtut, justicia,  25
paraulas són que ni 'ls honrats entenen.
Falsas ideas de moral s' aprenen;
tot parla aquí als sentits, res parla al cor.
Se juga ab lo més sant. De la conciencia
mercadería vil se 'n fa; la vida  30
fins es en la ciutat una mentida;
sols són vritat la enveja, l' odi, y l' or.

   ¡Metall odiós! Per l' or jo veig als hómens
béurers' la sanch uns d' altres com las feras,
per l' or jo veig á mares usureras  35
llurs fillas, sí, llurs fillas prostituir.
Per l' or se véu véndrer sens fre y sens tassa,
sa fe la Iglesia, sòn pudor las bellas,
—31→
per l' or de Dèu las santas maravellas
se veuhen trepitjar y destruir.  40

   Tot es miseria y corrupció y mentida.
D' ellas fugint las crapulosas galas,
veig á la llibertat bátrer sas alas
y 'l mòn de las ciutats abandonar.
La veig al lluny fugir, solcar la esfera,  45
lo front ocult pel vel de la dolencia...
Fuig de la corrupció, fuig, y s' ausencia
gotas de fel y sanch nos fa plorar.

   ¿Qué se han fét, Barcelona, de tos avis
las santas lleys, las consuetuts sagradas?  50
En va jo entorn passejo mas miradas,
ni sombra veig tan sols de llibertat.
Tos ciutadans d' avuy, sens fe y sens gloria,
senten xiular lo fuet á sas orellas,
y van esclaus com un ramat de ovellas  55
á obeir la lley del sabre d' un soldat.

   Fugim, ó Lluís, també. Fugim, deixémla
eixa ciutat que no es la de nos avis:
fugim, y allí murmurarán nos llavis
himnes sagrats de llibertats y amors.  60
Anem à respirar en ta Cerdanya.
Lo esperit allí, entre auras deliciosas,
—32→
perfums respira de timó y de rosas,
y aquí respiran entre fanch los cors.

   Allí soná ab lo primer crit de guerra  65
lo crit primer de patria independencia;
un regne alli'ns llegaren per herencia
nou valerosos aguerrits barons,
los primers que llurs armas empunyaren
per disputar als moros la victoria,  70
y que entre 'ls raigs candents d' un sol de gloria
vencedors tremolaren llurs pendons9.

   ¡Anem, partim, fugim! Tinch fam de véurer
las vastas soletats de ta Cerdanya.
Sota'ls róures coputs de la montanya  75
vull respirar la vasta inmensitat.
Vull véurer eixas terras, tan regadas
per la sanch de una prole belicosa;
vull véurer eixas terras, hont briosa
doná'l primer vagit la llibertat.  80

   ¡Quédat' aquí, ciutat! Deixa als Atílas
que, fent un foch dels pergamins que esqueixan,
ab vellas llibertats que no't serveixan
se calenten las mans. Dorm entretant,
—33→
dorm amarrada al jou, y ¡ay no despertes  85
á ton amo y senyor! Fes centinella,
reten l' alé per no turbar sa orella,
filla pigmea de un antich gegant.

   Jo me'n vás á cantar entre las selvas
los fets brillants de nostra antiga historia.  90
Almenys allí podré evocar la gloria.
Prohoms degenerats, aqui'us quedáu.
Encorvats sota'l sabre que'us ensenyan,
prop del caliu y sendras remogudas
de vostras santas llibertats perdudas,  95
gossos de la ciutat, lladráu, lladráu10!

Barcelona 3 de novembre de 1857.



  —35→  

ArribaAbajo¡Desperta, ferro!11



ArribaAbajo   Italia, dolsa Italia, la terra dels poétas,
Italia, bella Italia, la patria dels pintors,
tas bellas glorias flotan per ton espay desfetas,
com vol de papallonas sobre un plantell de flors.

   En tos bells temps de gloria, que ab tos recorts endolas,  5
de un cel esplendidíssim sota 'l dossé' estrellat,
tos gondolers cantavan sas dolsas barcarolas,
tos trovadors sos himnes de amor y llibertat.
—36→

   En altre temps, tas brisas, de gloria misatjeras,
tos cántichs de victoria portánsen al passar,  10
per l' aire rodolavan los plechs de tas banderas,
temudas en la terra, senyoras en la mar.

   Avuy en Llombardía, que es l' árbre de tas penas,
arvolan sa bandera tos estrangers senyors,
avuy cantas tos himnes al só de tas cadenas,  15
ta brisa avuy es plena de llágrimas y plors.

   Si en altre temps los poétas, que tot lo mon t' enveja,
los murs del Capitoli tenian per alberch,
avuy sos fronts gloriosos, que lo llorer ombreja,
per Capitoli tenen los ferros de Spielberg12.  20

   Italia, dolsa Italia, la terra dels poétas,
la patria de cent héroes de realmes guanyadors,
avuy cantas ¡esclava! tas pobres amoretas
xiulánt á tas orellas lo fuet de tos senyors.

   ¿Qué fa, digas, Italia, ta juventut preclara?...  25
¿Segueix de passats segles los indolents costums?...
¿Entre or y flors y seda viu sibarita encara,
los peus sobre mosáichs, lo front entre perfums?
—37→

   ¿Qué fan aqueixos pobles de glorias avilidas
veyent de llurs despullas á sos tirans gosar?  30
¿Qué fan aqueixas villas entre las flors dormidas,
com jardins babilónichs suspesos sobre 'l mar?...

   Cuant en las vellas torres de tos histórichs temples
á véspres toca 'l bronze que 'l aire esmortueix,
de glorias sempre eternas mostrante los exemples,  35
¿no sents que al toch de véspres ta terra s' estremeix?...

   ¿No 'us diu res, fills de Italia, lo toch de la campana?
¿A vostre cor no parla lo só que'l bronce exten?
Es un toch que estermini, flamas y sanch demana...
Són, italians, las véspres lo vostre somaten!  40

      Somaten!... Lo bronze'us crida!
   Dèu á lidiar vos convida,
   per consól de vostres mals,
   ab la veu adolorida
   de dalt las torres eixida  45
   de las vostres catedrals.

      Alsâu, plé de ardor lo pit,
   en Sagramental la terra,
   llansáu de venjansa'l crit,
   pus las véspres cada nit  50
   vos llansan son crit de guerra13.
—38→

      De tirania'us satura
   lo fuet de vostres senyors:
   ja la espiga está madura;
   ¡empunyáu ab má segura  55
   vostras dallas, segadors!

      Pus lo austríach que'us desdenya,
   sanch, or, y fills vos arranca,
   desplegáu al vent com senya
   la creu roja y la creu blanca  60
   de Saboya y de Cerdenya14.

      ¿No veyéu ab dol del cor
   que la Italia es Prometeo
   y que'l Austria es lo voltor
   que ab sanguinari recreo  65
   li va rosegant lo cor?

      Si armas no teniu apenas,
   robáune á vostres tirans,
   y si'us pesan, italians,
   més pesan ¡ay! las cadenas  70
   que agarrotan vostras mans.
—39→

      Propici es lo instant! Ja es hora!
   Sènt patriotas, sóu soldats.
   Ja'l ferro la sanch anyora.
   ¡En nom de vostres passats,  75
   via fora, italians, via fora!

      Com un símbol vencedor
   vos dóna la Providencia
   la bandera tricolor.
   Compráu vostre independencia,  80
   més que sia ab sanch del cor!

      Vos debéu tots á la historia,
   y cuant, cenyit lo llorer
   que deuréu á la victoria,
   li pogáu dir, plens de gloria,  85
   al austríach altanér
   que jamay lo tirá medra,
   sentiréu lo cor bullir,
   y, la campana al brunzir,
   batent sas alas de pedra,  90
   lo lleó de San March rugir.

      Llavors ab accent altiu
   podréu dir, com poble brau;
   «de amor patrio mon cor viu.»
   Avuy patria no teniu,  95
   que no tè patria lo esclau.
—40→

      No tindrá sa veu de plors
   lo bronze que'l aire bat,
   ni fará estremir los cors;
   las véspres serán llavors  100
   véspres de la llibertat.

      Dèu ho vol! La causa es santa
   y 'us contemplan las nacions.
   Si lo tudesch vos espanta,
   ferint lo sol ab la planta  105
   brotaran los batallons.

      ¡Desperta, ferro!... Rugiu
   com lo lleó empresonat
   ja que avuy esclaus moriu,
   perque un poble tan sols viu  110
   del aire de llibertat.

      Pus lo austríach que 'us desdenya,
   sanch, or y fills vos arranca,
   desplegáu al vent com senya
   la creu roja y la creu blanca  115
   de Saboya y de Cerdanya.

Barcelona 6 avril de 1859.15



  —41→  

ArribaAbajo¡Alsat, Llatse!



ArribaAbajo   Hermosa com lo sol cuant cau lo dia,
llansant més purs sos raigs, cuant més s' acosta
      sòn moment d' agonía,
la hermosa va a morir. Noble matrona,
un ceptre tingué un jorn y una corona  5
que passejá pel mon. Dolsas las brisas,
      sòn front amanyagavan,
      entre flors s' adormia,
y héroes y reys esclaus sa son vetllavan.
La gloria era per ella un etern dia,  10
tots los mars coneguts sas naus ratllavan,
y las nacions de genollons anavan
á demanarli lleis.
—42→

Trista, perduda
com la cerva infeliz á qui's don' cassa,  15
sa negra sort abuy la tè abatuda
sota 'ls caballs de una estrangera rassa
que en campament ha convertit sa terra,
      lo pòls de sas sandalias
en ella sacudint. Somnis de guerra  20
bé la hermosa tingué, mès ¡ay! sa gloria
ja es lo pòls d' or extés sobre la historia,
      y ¡mès ay! sas banderas,
que tant sols lo camí de la victoria
      un dia conegueren,  25
      ja jauhen trossejadas
en las ciutats, que son orgull ne feren,
per los caballs austriachs trepitjadas.

   No hi ha per ella compassió. La hermosa
condemnada á morir, pálida avansa;  30
      sa mirada amorosa
no s' il-lumina al raig de la esperansa.
Resignada á sa sort, tranquila espera
      l' hora fatal, y gira
      sos ulls entorn, y mira  35
á las nacions enteras agrupadas
per véurerla morir ja congregadas.

      ¡Cuant hermosa! cuant bella
      en mitj de sa amargura!
—43→
Cuant la nit es més negra y més obscura,  40
      més resplandeix la estrella.
      ¡Cuanta, cuanta dulsura,
      y al par cuanta bellesa,
en sos llavis tenyits de palidesa!
Arropada en son manto, embelaidora,  45
      magestuosa y altiva,
sembla encara del mon reyna y senyora.
      Com la mártir cristiana,
saluda al César que morir li mana
clavant en ella sa mirada esquiva;  50
       com la vestal romana,
vól en sa tomba amortallarse viva.

   Perfums portáuli y flors! Pus no la deixan
      víurer com sol-licita,
      vól sobre un llit de rosas  55
      morir com sibarita.
Sobre ell extén sas formas voluptuosas,
y'l áspit á sòn pit, nova Cleopatra,
deixa aplicar. La gracia y la hermosura
de sos rasgos, banyantse en palidesa,  60
nou brillo van cobrant, nova dulsura.
La vida fuig deixantli la bellesa.
Sos ulls, que amor han destil-lat y vida,
vant sos fochs apagant. ¡Cuant entristida,
contemplant los progressos del veneno,  65
véu la mirada, que en la hermosa 's clava,
—44→
la envellutada morbidez del seno
que tantost plé de vida palpitava!...

   Ja inmóvil ha quedat. La son eterna
ha tancat ja sos ulls. Ja sols li falta  70
la llosa, de la tomba eterna porta...-
A la hermosa lo austríach exâmina,
y ple de goig sobre sòn cos s' inclina;
li aplica la má al cor, y diu: -«Ja's morta!»

   ¡Ja's morta!... Nó. Una veu de dalt eixida  75
¡alsat Llatse! ha cridat. Es veu de guerra
que fa estreméixer la italiana terra.
Alsat, Llatse! Y al crit, que tots los ecos
      que en los Alpes habitan,
han repetit, los morts deixan sa tomba  80
y á la veu del Senyor ja ressucitan.
No es morta ella tampoch. Miráu qué hermosa!
Ja corren per son front onas de rosa.
La sanch, que'l ferro ha derramat mil voltas,
en sas venas bulleix, y ja 's prepara  85
un altra volta á derramarse encara.
Ja s' anima, ja 's mou, escolta y mira...
s' obran sos ulls á la claror del alba
y á son butxi buscant per tot los gira...
ja parla y crida: ¡Llibertat!... ja allarga  90
      la ma en busca d' un ferro,
      y ja' amenassadora,
—45→
lo front erguit y la mirada encesa,
s' alsa empunyant la espasa venjadora!

   ¡La Italia morta!... Nó. Sols pogué estar dormida  95
la nació que ab sòn nom fa bátrer tots los cors:
no es mort, nó, lo pais que al mon, llavor de vida,
á pléyadas ha dat poétas y pintors.
No es mort, nó, nó. Lo sol que pel Orient avansa
del canó dels fusells rebrota ensangrentat.  100
Bayonetas per tot, per tot crits de esperansa...
Si un home es lo Piamont, la Italia es un soldat!

   La Italia s' alsa ja cumplint ab sòn destino,
clapada de dolors y lassa de torments,
y un crit de ¡Llibertat! del Alpe al Apenino  105
ne portan rodolant de penya en penya 'ls vents.

   Tots los que á Italia amor com fills de ella li guardan,
de un venerat pendó sota los plechs aguardan,
pus la guerra al tudesch es festa nacional.
Tot lo mon está á punt. ¿Qué fan?... Bé prou que tardan!  110
Dèu meu, ¿cuant donarán de marxa la senyal?

   Sòn fusell lo soldat empunya ab má febrosa,
lo entusiasme s' es fét en cada cor un niu,
—46→
y un ara es cada cor hont, resplandent y hermosa,
font de santas virtuts, la independencia viu.  115

   ¡Bé tarda la senyal! Lo bersaglier espera,
y reprimeix lo ardor sos llavis mossegant,
com lo potro impacient que anhela la carrera
      lo fre va mastegant.

   ¡Bé tarda la senyal! Per totas parts s' anima  120
l' ardenta juventut, y un crit d' odi fulmina
contra'l vil opressor, del Laci etern tirá.
Lo pais está á punt. La Italia es una mina.
      ¡Una espurna, y saltará!

   ¡Noble y leal juventut! Sas villas ostentosas  125
satisfeta ha deixat y 'ls llochs de sos plahers,
y no anyora per cert las horas deliciosas,
passadas prop del mar ó sota 'ls taronjers,
trenant, per coronar á ninas amorosas,
      garnaldas de llorers.  130

   ¡Noble y leal juventut! Saluda avuy sa terra
lo pendó tricolor com Lábaro sagrat,
y al repetir sòn crit los ecos de la serra,
—47→
prínceps y fills de reis van á la santa guerra
vestits ab lo capot del més humil soldat16.  135

      Si avuy viu entre agonías,
   tornará á tindrer bells dias
   la que fou reina del mon,
   que á sòn crit las Tullerías
   recordan las profecías  140
   fetas pel gran Napoleon17.
Y lo hereu del gran home á rómpre'l cautiveri
del Laci está dispost. La Fransa's commou ja,
y crida á sos soldats, y lo segon imperi
vól fer, als ulls del mon, tremolar lo hemisferi  145
de homérichs combatents sota un nou uracá.

   Alli'ls francesos van. Cuant los ha vist, la historia
per consignar llurs fets nou llibre ha comensat.
Salut, braus mariscals! Hereus sóu de la gloria.
Ja los garibaldins, que anhelan lo combat,  150
han obert lo camí que guia á la victoria.
Garibaldi va allí, y ab ell la tempestat.
—48→

   Alli'l zuavo també, que es lo llam de la guerra.
Sos contraris venir lo veuhen, aturdits,
com un monstruo sortit del fondo de la terra  155
ab sos bots de xacal y ab sos salvatjes crits.
Del contrari es terror sòn sabre-bayoneta,
retira ó embesteix més llest que'l pensament,
y tan sols ab sos crits al enemich inquieta,
que'l zuavo es més que un hom' un uracá vivent.  160

   Ja la Italia 'l coneix. En dias de amarguras
un seu antecessor vingué la gloria á ser
de un pais oprimit. Del Laci las planuras
avans lo zuavo un jorn han vist lo almugavér.

   Lo almugavér es nom de catalana gloria  165
des que del mon enter ne fou l' admiració,
cuant, en brassos grontxántse un jorn de la victoria,
passejá pel Orient las barras de Aragó.

   Zuavo ú almugavér -un y altre de nom raro-
en Alger ó Aragó ve lo mateix á ser.  170
Ab diferent vestit, lo zuavo es, sens dubtarho,
germá del miquelet, net del almugavér.

   ¡De peu tots, viva Dèu! Va á comensar la guerra,
lo emperador, lo rey, lo capitá, 'l soldat
tots ocupan sòn lloch, y s' estremeix la terra  175
al pas dels batallons que marxan al combat.
—49→

   Ja trona lo canó. Lo autócrata de Viena
      de lo alt de son palau
á tots sos generals adelantar ordena,
y de estermini y mort los vents desencadena.  180
Alegráuvos, soldats, mès, mares ¡ay! ploráu!

Turin, juny de 1859.



  —51→  

ArribaAbajoGénova la hermosa


Génova, la reale, la nobil cittá.


TORCUATO TASSO.                




ArribaAbajo      Somiant festas portentosas,
   vivint en un cel de flors,
   lo front coronat de rosas,
   lo cor overt als amors,
   de glorias empavessada,  5
   pels embats amanyagada
   que la besan al passar,
   com ondina voluptuosa
   que deixa 'l bany perezosa,
   Génova surt de la mar.  10

      Tè al arrivar la vesprada
   nits febriscitants d' amor,
—52→
   y tè cada matinada
   rosadas de somnis d' or.
   Tè ninas encantadoras  15
   que són reinas seductoras
   de sos faustuosos saraus,
   y, més que lo cel estrellas,
   tè joyas y maravellas
   en sos magnifichs palaus.  20

      Génova, hermosa ab tas festas,
   ab tos somnis falaguers,
   ab tas voluptuosas siestas
   á l' ombra dels taronjers,
   ab tas nits embalsamadas,  25
   ab tas márbreas balconadas
   suspesas sobre la mar,
   Dèu, completant ta corona,
   fins t'ha dat un nom de dona
   per ferte més estimar.  30

      Dolsa degué ser la vida,
   dolsa y bella per demés,
   en la época ja esmortuida
   del esplendor genovés,
   cuant al remor de las olas,  35
   entre resplendents farolas
   bressolant sos globos d'or,
   ninetas enamoradas
—53→
   despedian sas miradas
   pipelletjantas d' amor:  40

      Cuant Génova s' adormia
   entre festas y plahers,
   despertanse cada dia
   coronada de llorers;
   cuant sos duxs que la ennobliren  45
   y ab llur fama 'l mon umpliren,
   tenian reys per esclaus;
   cuant tot eran jochs, regatas,
   cants d' amor y serenatas
   entre boscos de palaus.  50

      Génova hermosa, que t' alsas
   de jardins entre un serrall,
   y ta hermosura realsas
   tenint la mar per mirall,
   ¡qué dolsa ha de ser la vida  55
   en ta rivera florida!
   ¡qué dols aquí lo existir!...
   Génova, noble matrona,
   si no hi hagués Barcelona
   voldria en ton sol morir.  60

      Ó ciutat hermosa y noble
   als mars has dictat ta lley;
   sent de mercaders un poble,
—54→
   has estat un poble rey.
   O Génova, de tas glorias  65
   plenas ne van las historias:
   de climas remots las naus
   aquí venen á grontxarse,
   y en ton golfo á enmirallarse
   á l' ombra de tos palaus.  70

      De Barcelona algun dia
   foren germans los pendons;
   en Tortosa y Almería
   unireu los gonfanons,
   y si aprés en lutxa armada,  75
   guerra 'us féreu obstinada,
   tu, que aborrires tot jou,
   de sa rival sanguinaria
   te feres sa tributaria
   sols perque ella fou qui fou.  80

   Un dia jo t' he vist, á festa preparada,
   tas campanas brandant,
del exêrcit aliat al presenciar la entrada,
més que ab crits, ab rugits las tropas saludant.

   Un dia jo t' he vist. Hermosas tas donzellas,  85
   com lo sol d' Italia bellas,
corrian pels jardins sobre la mar suspesos;
las he vist saludar ab frenesí 'ls vaixells,
—55→
   y al véurer los francesos
mostrarsels ab lo dit y murmurar: -«Són ells!»  90

¡Los francesos! Són ells!

Y cuant la flota arriva,
un crit immens, etern, conmóurer fa la riva.
De dalt de llurs terrats las bellas genovesas
   balandrejan llurs vels,  95
y ab miradas d' amor y d' entusiasme encesas,
   llurs mans alsan al cel:
la fébre popular son uracá desvoca,
y d'aquell poble immens, que esplaya sòn ardor,
   lo crit sols tè una boca,  100
   lo entusiasme sols un cor.

   Ja per la llibertat es arrivat lo dia.
Tot són crits de plaher, tot són plors d' alegría.

   Génova del francés es ja lo campament,
y cauhen dels palaus, y cauhen dels balcons,  105
cubrint la llum del sol y l' aire rarefent,
núvols seguits de flors al pas dels batallons.
¡Los francesos! són ells! soldats vuy d'una idea,
desafiant los perills y atravessant la mar,
ab llurs temuts pendons d' Aljer y de Crimea  110
venen del opressor la Italia á deslliurar.
   Flors donáulos, plens los cors
—56→
   de gratituts y d'amors:
   cuant de la guerra vindrán,
   lo que 'ls donareu en flors  115
   ab llorers vos pagarán.

   Era la nit. Demprés d' un jorn immens d' orjia,
de sos prats y jardins en brassos recolsada,
   Génova s' adormia
per las onas del mar tot dolsament bressada.  120
   Era nit misteriosa
de placévol estiu, de lluna nebulosa,
plena de incertas llums que en l'aire dibuixavan
fantásticas visions de formas ideals,
y plena de brujits que pels espais rondavan  125
com besos primerenchs de llavis virginals.
   Era la nit y l'hora
en que 'l mortal poruch tè los terrors á doll,
sentint, si per acás despert está á deshora,
erizar sos cabells al més llauger soroll.  130
Y 's diu que aquella nit, aparicions guerreras,
de llurs tombas los duxs encuvertats s'alsaren,
   la espasa blandejant,
y que, al asta abrassats de llurs triunfants banderas,
per sobre los palaus de Génova cruzaren,  135
   «¡Guerra al tudesch!» cridant.
—57→

   Una idea seguint, que sempre li escapava,
y que sòn pensament fugint martirisava,
car tostemps ha tingut la gloria sos esculls,
sobre un mapa encorvat, Napoleon ters vetllava.  140

   Una hermosa de prompte aparegué á sos ulls.

   Senzillament vestida,
la túnica flotant per un cordó cenyida,
   de sos muscles la nuesa
vestint ab negres rulls sa cabellera extesa,  145
   la mirada amorosa,
y en lo front virginal gravada la tristesa,
tal del César als ulls aparegué la hermosa.

   -Miram, César, -li dix,- no't só desconeguda.
En altre temps ensemps los dos hem fét camí.  150
Alsa, César, ton front, y á la amistat saluda,
á la vella amistat representada en mí.

   «En mos brassos un jorn comensá ta carrera
cuant en Forli á guardar jo't dava ma bandera18.
T' he conegut proscrit, t'he conegut soldat,  155
t'he fét la presó d' Ham ab mon amor llaujera,
—58→
t' has fét emperador, y com de una ramera
te desferes de mí. Jo só la llibertat.

   »Baixárenme al mercat, allí á ta soldadesca
lliurantme tos sayons com lo postrer ultratje,  160
y tú entretant en mitj de ta host caballeresca
renegavas en mí de ton gloriós llinatje.

   »Es certament en va que de ton nom la herencia
la rosor de ton front ab la diadema ampare;
te dirá eternament lo crit de ta conciencia:  165
"Fill de la llibertat, has renegat ta mare!"

   »No 't vinch á requestar per tos passats agravis,
César, que, mare amant, sols tinch pels fills ingrats
la clemencia en mon cor y lo perdó en mos llavis.
Vinch la companya á ser de tos futurs combats.  170

»Llibre Italia déu ser dels Alpes al Adriatich,
has dit, y si realment ton vot cert esdevé,
jo á un poble tot faré per ton amor fanatich
y de Forli al soldat en tú saludaré.

   »Mès si són tos desitjs de báusia y fellonía,  175
ton front com de Cain la historia marcará,
y d' edat en edat ton nom, gloriós un dia,
cuvert de oprobi etern pel mon devallará.»
—59→

   Aixis la hermosa diu, y despareix llaujera.
Lo César, asombrat y tremolós, espera,  180
-pus á prudent discurs sòn pensament entrega-
que d' aquella visió la imatje ja esmortuida
ab llum de la rahó lo enteniment aclare,
mès en va, sempre en va; son pensament ofega
una terrible veu que á sos oidos crida:  185
«Fill de la llibertat, has renegat ta mare!»

Génova: Villa Doria.



IndiceSiguiente