Mas no·u fa en orrupte (Auxiàs March, LV, 4)
Germà Colon Domènech
Universitat de Basilea
1. Al llarg dels diccionaris catalans del segle XIX encara s'arrossega un adverbi orrupte amb estranys significats, com 'en va, debades', 'd'improvís', etc. Aquests són resultats d'interpretacions d'un "hapax legomenon" que apareix en una poesia d'Ausiàs March (mort el 1459).
Orrupte és un representant culte1 del llatí abruptus, de la família del verb abrumpere; més aviat cal, però, partir d'una forma *obruptus amb canvi de prefix i subsegüent assimilació. El sentit d'abruptus és 'escarpat, rost, tallat a pic' (del terreny), 'tallat, interromput' (de l'estil), 'esquerp, intractable, bròfec' (del caràcter). En el text d'Ausiàs en orrupte significa 'abruptament, bruscament és a dir que inclou el matís de 'sobtadament' amb una connotació de brutalitat, manca de miraments. Vet ací el començament del cant LV ausiasmarquià on surt el nostre lexema:
| (Les obres d'Ausiàs March 1912: I, 360)2 | ||
La traducció que jo proposo fóra: 'La meva vida és en perill a causa d'amar tant; no cregueu, tanmateix, que jo temi la mort: la meva esperança defalleix a poc a poc i vol fugir-me, però no ho fa sobtadament i brutalment. Vagi a mal guany la seva compassió, puix que no serveix per guarir el meu afany. El retard no impedeix el pas del que ha de venir i el desig augmenta i el mal se'm dobla.'
Precisament pel fet que l'esperança no actua amb impetuositat esquerpa, el poeta pot dir que aquesta té compassió envers ell. Insisteixo que en orrupte no és solament 'de sobte', sinó que, a banda de tal improvisació o impromptu, hi ha també una part de brusquedat, de violència. Tot això va d'acord amb la significació originària del llatí abruptus. Quan parlem d'un exabrupte així mateix hi veiem l'expressió sobtada i la rudesa que l'acompanya3. Intentaré defensar ací aquesta interpretació basant-me en alguns altres texts. Abans faré un petit recorregut per les variades opinions que la fórmula d'Ausiàs ha suscitat.
2. En general, hom ha explicat, quan ho ha fet4, en orrupte a partir del context. Ja a les primeres edicions barcelonines apareix la glossa «orrupte per debades, o por enbalde» (1545 i 1560) (Estudis de llengua i literatura catalanes 1983: VI, 277 i 280). Ací tenim l'origen de l'orrupte «envá» que porta el repertori d'Esteve-Bellvitges-Juglà de 1803-1805 (s.v.), obra que és a la base de tota la lexicografia del segle passat (Colon i Soberanas 1986: §§ 148-153).
El gran poeta Jorge de Montemayor, que tradueix Ausiàs en versos castellans (València 1560), trasllada la nostra estrofa de la següent manera:
| Por mucho amar en duda veo mi vida, | |||
| mas no temo la muerte a su despecho; | |||
| ya mi esperança es casi consumida, | |||
| huyr quiere de mí, mas no de hecho; | |||
| doyle mal grado por que ya no es yda, | |||
| pues a mi mal no haze algún provecho; | |||
| no estorva a lo que viene aquel tardarse, | |||
| mas el desseo haze el mal doblarse. |
| (Riquer 1946: 187) | ||
El grup adverbial en orrupte hi és expressat mitjançant de hecho. Passat el primer moment de sorpresa, quan pensem que Montemayor se n'ha anat pels núvols, comprovem que la correspondència és del tot correcta. El castellà de hecho significa en terminologia jurídica 'forçadament, arbitràriament i contra dret'. El Diccionario de la Real Academia Española defineix de hecho com a locució forense: «sirve para denotar que en una causa se procede arbitrariamente por vía de fuerza y contra lo prescrito en el derecho» (s.v. hecho, 3.). La darrera edició de 1984 qualifica la fórmula d'antiquada, però l'anterior del 1970 encara no duia tal precisió5 .
La versió de Montemayor, si ací no resulta massa elegant (tampoc el cant LV no és en totes les seves parts dels més inspirats d'Ausiàs), és almenys exacta, i hem de convenir que és l'única totalment encertada entre les que traductors i erudits han imaginat.
Juan de Resa, que va publicar a Valladolid el 1555 un ben curiós glossari català-castellà a la fi de l'edició d'Ausiàs March, hi diu: «Orrupte, de improuisso / o subito»6. Aquesta manera de veure, la qual jo trobo que no és exhaustiva (com he exposat al § 1), ha tingut força seguidors7; per exemple, tant el DCVB ('sobtadament'), com Pere Bohigas, modern editor del poeta ('de sobte')8 l'han acceptada9 . També afegirem que les glosses de Juan de Resa foren copiades amb deler per alguns lexicògrafs del segle passat, com J. P. Fuster i companyia, i per això la definició anirà a raure a les columnes d'Escrig 1851 («orrúpt ú te. adv. Súbitamente ó de improviso», s.v.) o, en dolç sincretisme, a les de Labèrnia, Martí Gadea, Aladern, etc.10
El llatinista Vicent Mariner, al segle XVII11, entèn en orrupte com 'd'amagat'; vet ací la seva traducció dels versos 3-4 d'aquest cant:
|
| (Turoni M.DC.XXXIII: 607; elegia número 23). | ||
Sens dubte hom ha sofert ací una confusió amb la família etimològica del verb obrepo, obrepsi, obreptum, relliscar, acostar-se furtivament12 Però d'un obreptum (cf. subreptíciament) hi esperaríem *obrepte o *orrepte, en lloc d'orrupte.
3. Fóra pensable de negar o almenys discutir la qualitat d'hàpax de la nostra locució. Ramon Boter, poeta principatí del segle XV (possiblement de la segona meitat) i imitador de l'obra del valencià, escriví una desesperada cançó d'enamorat decebut, en la qual reflexiona sobre la mort:
| A Deu suplich que haja pietat | |||
| de la que·n mes en la sua semblança, | |||
| car si no fos la sua recordança, | |||
| no fora·l mon qui viu atribulat. | |||
| Mes conaxent los mals que l'arma dubte, | |||
| e tament Ell el guordó que·n otorgua, | |||
| so possehint d'aquesta ·marga porgua, | |||
| mes dubte·m fort de leig cars en orrupte. |
| (Riquer i Badia 1986: II, 284)13 | ||
Disposant d'aquest amarga purga (v. 23), l'autor té por tanmateix que un cas moralment dolent («leig cars», v. 24), és a dir el suïcidi, ocorregui en orrupte. També aquí vol dir 'de sobte i rudament'. Però Ramon Boter segueix de tan a prop en tota la seva producció les petjades d'Ausiàs que sembla excessiu considerar aquest esment com a espontani, llevant així a la locució el seu caràcter d'"hàpax legomenon"14. La presència a Boter sols permet de recalcar que l'ús d'en orrupte per part del poeta de Gandia havia colpit.
4. ¿Va inventar-se Ausiàs aquest orrupte? Que jo sàpiga els erudits ausiasmarquians no han adduït cap forma semblant en una altra llengua. Val a dir, però, que no han cercat massa lluny. Si obrim el GMIL de Du Cange15 , trobarem (s.v. obrupte i orruptus) dos texts ben interessants i explícits. Seguint les indicacions d'aquest glossari he anat a compulsar les fonts i ara presento uns passatges més amples d'aquests texts. El primer pertany a la Chronica Marienrodensis de Berntenius (1454) en la qual hom narra quatre favors que reben el convent i la comunitat:
Quorum primum est, quod idem molendinum, quod consules ita obrupte sibi attraxerant, ad hoc inducti sunt, ut ab eodem Hinrico Abbate feudi jure reciperent, & feudarii ipsius & monasterii fierent, atque unum talentum, quod monasterium de porcis impiguatis dare annuatim consueverat, totaliter monasterio dimitterent retinendum. Insuper novas literas & munimenta super horum omnium cautionem darent atque sigillarent. Quis hoc sperare potuit de homine, quod tam fortes occupaverant, nisi Deus adjuvisset nos atque confortasset, cum abbas etiam proposuisset aggredi cum illis litigium, quod postea cum eis propter invasionem aliorum bonorum finaliter consummavit. |
| (Berntenius MDCCX: 460) | ||
Pel que es veu, els cònsols s'havien emparat obrupte ('bruscament i sense miraments') del molí, que després serà recuperat. La definició que els curadors benedictins del Du Cange donaren d'aqueix obrupte és: «subito, ex praecipiti». L'editor posterior Dom Carpentier, basant-se en el sentit de la frase, afegí entre claudàtors: «vel potius, Injusta occupatione». Precisament totes dues opinions són exactes i cal combinar-les. A remarcar en obrupte la forma del prefix.
El segon passatge és més acostat a Catalunya. Prové d'un document de Nîmes, datat segons el còmput de l'encarnació el 3 de gener de 1394 (= 8 d'octubre del 1393), en el qual hom blasma el lloctinent del senescal de Belcaire que ha prohibit unes expansions del poble per celebrar Nadal en els porxes de la seu de Nîmes i imposat multes arbitràries als qui hi ballaven:
Ad que procesistis, cum debita reverentia, inciviliter & de facto, voluntarte & ex orrupto, indebitè & injustè; tum quia nullâ parte hoc fieri à vobis postulante; tum etiam quia nobis non vocatis, & aliis quos tangit predicta festivitas & leticia; & sic tale preceptum & similia sunt irrita, inefficacia, & nulla, sine cause aliqua cognicione lata, ut dicunt jura notissima, que non debuistis ignorare; tum eciam quia talis celebritas gaudiosa, & similes fieri assuete in ecclesia supradicta, fit & fieri consuevit ob honorem, reverenciam, & gloriam filii Dei & ejus nativitatis sancte, in qua totus universalis populus christianus congaudet, festivando instrumentis musicalibus resonantibus, ad Dei honorem, gloriam, & laudem, & ejus nativitatis, ut est notorium. |
| (Ménard M.DCC.LII: III, 127b16) | ||
Aquí és l'editor Dom Carpentier qui ha explicat la locució ex orrupto mitjançant l'adverbi «abrupte». En efecte, l'il·lustre lloctinent culpable, quan decretà la prohibició «sub pena decem librarum Turonensium, fisco applicanda», va procedir -tot parlant amb la reverència que ell es mereix- de manera incivil, per via de fets17 , voluntàriament i brusca (= ex orrupto), indegudament i injusta.
En aquests exemples resta clar que, al costat del valor de 'sobtadament' apareix, com a Ausiàs, la connotació pejorativa de 'bruscament, amb rudesa'.
5. En els dos texts tardo-llatins, de localització tan extremada (Braunschweig o Brunsvic en l'actual Baixa Saxònia i Nîmes al Llenguadoc), ens plau de comprovar, en l'un, el prefix ob- en lloc d'ab- (obruptus per abruptus) i, en l'altre, l'assimilació consonàntica (orruptus). Pel que fa a la forma, ja no cal ni parlar de l'assimilació; i el canvi de prefix ací és corrent: recordem aturar que parteix d'obturare; abcegar, ben freqüent en català antic, enfront del cultisme obcecar-se, llatí obcaecare, obsorbir per absorbir, etc., la qual cosa mostra que el *obruptus proposat, en lloc del llatí abruptus, no és gens extraordinari.
Hem de pensar que som davant un terme de la llengua jurídico-administrativa medieval; probablement sortiran d'altres esments que el perfilaran amb trets més destacats. En el cabal d'Ausiàs hi ha molts casos com el que he assajat ací d'aclarir.
- Berntenius (1710): Chronica Marienrodensis en «Scriptorum Brunsvicensia Illustrantium Tomus Secundus [...]» cura Godefridi. Guilielmi Leibnitii. Hanoverae.
- Bohigas, Pere (ed.) (1954): Ausiàs March, Poesies. Barcelona.
- Colon, Germà (1983): «Els vocabularis barcelonins d'Ausiàs March al segle XVI» en Estudis de llengua i literatura catalanes VI.
- Colon, Germà i Soberanas, Amadeu-J. (1986): Panorama de la lexicografía catalana. De les glosses medievals a Pompeu Fabra. Barcelona.
- Ferreres, Rafael (ed.) (1979): Ausias March, Obra poética completa, Madrid.
- Mariner, (1633): Vincentii Marinerii Valentini opera omnia poetica et oratoria in IX libros divisa [...]. Turoni.
- Ménard,L. (1752): Histoire civile, ecclésiastique, et littéraire de la ville de Nismes, avec des notes et les preuves. Tome troisième, Paris.
- Nebrija, Elio Antonio de (1492): Lexicon. Salamanca, [reed. de G. Colón i A.-J. Soberanas, Barcelona 1979].
- Pagès, Amadeu (ed.) (1912): Les obres d'Ausiàs March. Barcelona.
- Ramírez i Molas, P. (1970): La poesia d'Ausiàs March. Anàlisi textual, cronologia, elements filolsòfics. Basilea.
- Resa, Juan de (1555): Las obras del poeta mosen Ausias March. Valladolid.
- Riquer, Martín de (ed.) (1943): Covarrubias, Sebastián de Tesoro de la lengua castellana o española según la impresión de 1611. Barcelona.
- Riquer, Martín de (1946): Traducciones castellanas de Ausias March. Barcelona, Instituto de Estudios Mediterráneos.
- Riquer, M. de i Badia, Lola (1986): «Les poesies de Ramon Boter i l'herència d'Ausias March» en Estudis de literatura catalana en honor de Josep Romeu i Figueras. Abadia de Montserrat.