—111→
De l’amor als signes és una versió ampliada del llibre de Sebastià Serrano, intitulat La semiótica i publicat en 1981. Hem de felicitar-nos perquè arribe a les nostres mans, en català, un llibre que tot i parlar d’una teoria general, la ciència dels signes, ho fa des d’una perspectiva plenament catalana. Que el llibre sortís a la llum per primera vegada traduït al castellà té una rellevància semiòtica que el lector atent ben segur que s’aturarà a esbrinar. I ara, l’edició en la llengua pròpia, tal i com fou concebuda pel seu autor, ens retorna les connotacions de llibertat i de normalitat que s’havien esvaït. Tanmateix, no puc estar-me de dir que caldria que s’hagués posat més cura en alguns aspectes de la correcció ortogràfica i tipogràfica del text, car també aquest aspecte significa.
Aquesta vegada, Serrano ens introdueix en el complex i apassionant univers dels signes, de la semiòtica, la qual defineix com una ciència que estudia les diferents classes de signes, com també les regles que governen la seua, generació i producció, transmissió i intercanvi, recepció i interpretació. L’interés creixent que durant els darrers vint anys ha despertat la semiòtica i la nombrosa i variada bibliografia que ha generat fa pensar que ens trobem davant una disciplina de gran capacitat heurística per descriure, explicar i predir molts dels fenòmens socials que afecten la vida moderna.
Si hom rastreja en la història de la humanitat, trobarà que els orígens de la semiòtica apareixen ja en els inicis de la reflexió cognoscitiva (fonamentalment en el camp de la medicina i de la retòrica), però no és fins a l’actualitat, amb el desenvolupament d’uns àmbits i unes tècniques com la fotografia, el cinema, la publicitat, l’espectacle, la televisió... gairebé no conegudes abans i per tant difícils d’encabir en els coneixements clàssics, que la semiòtica desenvolupa un corpus teòric important i es manifesta com una ciència que abraça la comunicació i la significació i, encara més, que comprén tot el domini de l’acció humana.
Aquesta és l’opinió que sustenta l’autor, qui, a través d’un itinerari de lectura força planer i engrescador, però no per això mancat de rigor científic, ens descobreix que el camp de la semiòtica és un bon model de domini interdisciplinar aplicable a diferents àmbits de variades disciplines: des del llenguatge —112→ a l’urbanisme, de la biologia al cinema, del folklore a la publicitat, passant pel domini que l’autor considera més important: el de la vida quotidiana, allò que anomena “espectacle o retaule de la vida de cada dia i de tots els membres de la comunitat”. Les conseqüències que hi podem treure de l’aplicació semiòtica són més importants que no ho semblen a primer colp d’ull. Per exemple, ¿quines relacions existeixen entre els sistemes de signes configuradors d’aquestes relacions establertes en la vida de cada dia i l’ordre social? Per què hi ha persones que en treuen més benefici que unes altres?... perquè avui, com diu Serrano, ja no és tan sols la paraula pública, tot i ésser important, la que té poder de persuasió, com en l’antiga retòrica, sinó que són tot un seguit de sistemes interconnectats a la recerca de persuadir per a controlar.
És en base als arguments esmentats suara que hom planteja l’estudi del llenguatge dins d’una semiòtica general de la comunicació. “Una teoria lingüística com a teoria semiòtica del llenguatge -diu S. Serrano- caldrà plantejar-la en un espai de comunicació i, per tant, en un espai de tres dimensions, sintaxi, semàntica i pragmàtica, de manera que si no és així, resulta incomplet, a més a més d’allunyat de la realitat”. Amb aquests postulats, l’autor connecta amb la definició triàdica del signe de Peirce i la concepció filosòfica del llenguatge de l’escola analítica anglesa, per a la qual “dir mots és fer coses”, amb el seu màxim representant, Austin, i la teoria dels “actes de parla”. Així com amb els autors que conreen la “textlinguistike” o lingüística textual, com ara H. Weinreich, S.J. Schmidt, W. Dressler, M.A.K. Halliday, J.S. Petöfi, A.J. Graimas, Van Dijk, per citar-ne alguns dels molts que composen el paradigma. però, sobretot, Serrano ha fet aportacions força valuoses en el camp de la teoria literària, on la semiòtica juga un paper de primer rengle i on els estudis es troben ben avançats. Pensem en els treballs de J.M. Lotman i l’Escola de Tartú, o en els italians F. Casetti, U. Eco, C. Segre o, més a prop, en J. Talens i el Departament de Teoria Literària de València.
Sebastià Serrano, des de l’àmbit de la cultura catalana, s’inclou en aquest nou paradigma científic que suposa un canvi revolucionari, en la terminologia de Kuhn, respecte de l’anterior: és una superació del marc de la frase, considerada com a enunciat, on la sintaxi és el nucli generador i la semàntica és la perifèria, que passa a considerar el text com a unitat comunicativa global, com a acte d’enunciació que inclou els elements sintàctics, semàntics, pragmàtics i sociolingüístics.
Des del nostre punt de mira, aportacions com la de S. Serrano i les d’altres autors catalans que s’inclouen en aquest paradigma, com G. Rigau, des de la gramàtica del discurs, i V. Salvador, des de la teoria del text literari, així com la de Ll. V. Aracil, en el camp de la sociolingüística, són força importants i tenen aplicacions ben concretes no solament en el camp de la normalització lingüística i cultural sinó també en el marc de la comunicació global, verbal i no verbal, de la societat catalana, perquè com diu l’autor:
“Estudiar com es comunica una societat, és fer compte del sistema més o menys coherent d’idees, de principis ètics i de cooperació, de representacions globals, de mites, de gestos col·lectius, de contes fantàstics, de relacions de parentiu, de ritus religiosos, d’estratègies d’investigació, de mecanismes de repressió, durs i suaus, de manifestacions artístiques, d’especulacions filosòfiques, de l’organització del poder, de les institucions i de les constitucions, de les lleis per les quals es regeix una comunitat, un poble, una nació o un estat” (p. 127).
La semiòtica, per tant, no és una ciència “neutra” que tanca en compartiments separats l’univers de coneixement i l’univers del sentiment sinó que, mitjançant la descodificació dels mecanismes de control —113→ que operen darrere dels petits signes que poblen la vida quotidiana, ens descobrirà l’ordre social establert i ens menarà a “la boca mateixa del poder”.
Fet i fet, l’autor ens proposa “d’estudiar la vida quotidiana per a canviar les relacions entre les persones, per a desemmascarar el poder, perquè s’estableixi una nova relació amb la naturalesa i amb l’imaginari”. Tot plegat, el text és una invitació als/les estudiants de filologia per tal que li trobeu sentit a ser filòlegs, és per això que ens permetem de recomanar-vos la lletra que us adreça (pàgines 133-145); és també una invitació als ensenyants perquè copsem que la relació amb la llengua ha de ser d’amor, no mai d’odi, i que el domini del llenguatge s’eixampla al domini de la comunicació, de la cultura, d’una manera integrada i global; una invitació, finalment, als lectors interessats a conèixer tots els mecanismes d’interacció verbals i no verbals que ens fan estimar i odiar, aprendre i oblidar, gaudir i patir, ser amb el poder o en contra, identificar-nos amb la nostra comunitat nacional o no.
Maria Conca
Tardor, 1985
