Vista en HTML: Obra poètica completa. Volum I : 1938-1972

Obra poètica completa

• Introducció a la poesia d'Agustí Bartra

• L'arbre de foc

  • - I -

    • Confessió

    • Quan arribaré...

    • Espera

    • Filial

    • El nàufrag

    • Morts allà baix

    • Ciutat sense son

    • Torno de l'alta nit, en temps de guerra

    • Les promeses soles

    • Veu en la nit

    • Besos

    • Cantata per a un soldat mort

    • El nou dia

    • El fill al front

    • Dalt d'un camió, de nit, al costat d'una peça d'artilleria

    • Ells

    • Els sacrificats

  • - II -

    • De mi

    • Un

    • Alba al «Pavillon T1»

    • Ajagut

    • Noia

    • Llunyana

    • En molts llocs d'aquest món

    • Apocalipsi

    • Messies

    • Ningú no ha pensat...

    • Paraules a l'home

    • Plana de Brie

    • Viatge

    • Al moll del carbó...

    • Gairebé un cant per al mar

    • Un poema de l'illa

    • Immòbil, immòbil a l'illa!

    • 1940

    • Oda a Catalunya des dels tròpics

    • Solitari

    • Tot origen...

    • Instant d'alegria

    • Futur

    • El just

    • Infant

    • Cançó de bressol

    • Quatre cançons per al meu fill

    • Joan Junyer

    • La mort

    • Por

    • A mi

    • Mots al destí de Màrsias

    • Oh camarades!

  • - III -

    • Poema de Rut

• L'evangeli del vent

  • - I -

    Els alciònics cels

    • Als llavis del silenci

    • Ànima i món

    • Vaig amb l'àngel de pedra...

    • Gran camarada del nord...

    • Sota les estrelles d'Arkansas

    • A l'estàtua d'atlas de la cinquena avinguda

    • Davant el mar, a Center Island

    • L'elf del pont de Brooklyn

  • - II -

    Poemes d'Odisseu

    • Cant d'Ulisses als astres

    • Himne d'Ulisses a la terra

    • Oh, l'enclusa del mar!

    • Nacions de navilis i arades...

    • La cançó de Nausica

    • La cançó d'Elpènor

    • Maiala

    • Els cíclops

    • L'incendi del mar

  • - III -

    Les gàrgoles coronades d'estrelles

    • Contrapunt

    • Estances d'Arnau per a Adalaisa

    • La torre i la campana

      (Poema-ballet)

    • A les mediterrànides

      (Baix relleu de J. M. Giménez-Botey)

    • Estances a la Mediterrània

    • Contraris

    • Les oliveres

    • A Josep Carner

      En els seus setanta anys

    • El tres reis

    • Oda atlàntica

    • Pau Casals

      Algú ha de recordar. Algú

    • El carro de l'elegia

    • Art poètica

    • Flors i ram

    • Qui?

    • Esbós d'un himne

  • - IV -

    Les cariàtides aterrades

    • Rèquiem

    • Fragments de Scaliger Rosa

    • Darrer comiat a J. Roure-Torent

    • Estances d'Atzingo

    • Coral a Lluís Companys per a moltes veus

    • Destrucció de la ciutat dels palaus

    • El gegant

    • L'arbre i la dríade

    • Les veus

    • Imatges per a Alberto Gironella

    • Els set pecats capitals

  • - V -

    Poemes d'Anna

    • Oh, beneïda siguis...

    • Interior

    • Somni

    • Damunt el seu cos

    • La nit va besant...

    • No baixis...

    • Càntic fidel

    • Et veig...

    • Feixuga de verdes esperes...

    • Ara sé com cridar-te

    • Dolça hereva del dia...

    • Presència innombrable

    • Primavera

    • El falcó sobre el llac

    • Al sud de les teves mans

    • Tots dos i el mar

    • L'evangeli del vent

    • El paradís

    • Notes

• Quetzalcòatl

  • Pròleg

  • - I -

    Cosmogonies de l'alba

  • - II -

    El sembrador

  • - III -

    Les mans que canten

  • - IV -

    La xarxa

  • - V -

    El sermó del llac

  • - VI -

    El Cinquè Reialme

  • - VII -

    El descens

  • - VIII -

    Ull nu, vestida veu

  • - IX -

    L'embriaguesa

  • - X -

    L'espill fumejant

  • - XI -

    El Llibre Pintat

  • - XII -

    L'ascensió

  • - XIII -

    L'arbre de pedra

  • - XIV -

    L'èxode

  • - XV -

    La fogata i l'estrella

  • Notes

• Màrsias i Adila

  • - I -

    La torxa

  • - II -

    Cor

  • - III -

    El pont

  • - IV -

    Les donzelles

  • - V -

    La casa

  • - VI -

    L'amada es el dia

  • - VII -

    Cor

  • - VIII -

    Llunes

  • - IX -

    El bedoll

  • - X -

    Cor

  • - XI -

    Les tres cançons

  • - XII -

    Cor

  • - XIII -

    Oració del fill

  • - XIV -

    La llum sobre l'enclusa

  • - XV -

    L'ànima i el titella

  • - XVI -

    Cor

• Ecce homo

  Elegies

  • Primera elegia

  • Segona elegia

  • Tercera elegia

  • Quarta elegia

  • Cinquena elegia

  • Sisena elegia

  • Setena elegia

  • Vuitena elegia

  • Novena elegia

  • Desena elegia

  • Onzena elegia

  • Cançó

  • Notes

• Poemes del retorn

  • Cartell per als murs de la meva pàtria

  • Darrera lluna d'exili

  • Cançons de la llum salvada

  • Pa i vi

• Apèndix

  • Fragments de «Poema de l'Home»

  • Poemes i fragments de la primera versió de «Màrsias i Adila»

Abolida l'estrella al final de l'aurora de falda forestal,

Adéu, germà d'exili que has entrat a la terra,

Ai, el liquen, el liquen! Vigileu-lo!

Ai, he vist la foguera de ta sang

Al bell mig del gran llac, Nanotzin treu el rem

A les muntanyes del meu cor m'hereto -faula

Algú cal que recordi en el vast món que oblida.

Al moll del carbó plora l'infant de la taronja.

A rampeu del pujol romanien els morts,

Ara que les nits vénen sense llunes vermelles,

Ara sé com cridar-te.

Arribes d'una aurora que en somni recomença

A trenc d'alba fou l'auguri: de la sina de la Dona Blanca s'alçà l'au de pedra negra

Cambra. Tu. Gotes. Fulles. La tardor.

Canta't, ànima sola, en l'ésser fet temps que madura després de caòtica

Cap cim on sadollar els ulls àvids d'altures!

Cap gavina. Vagó. Quan, la ressaca?

Cap porta no clourà les soledats hostils

...Car els Cíclops baixaren, orbs, amb les últimes ombres

Certesa d'enyorança que, entre alimares mortes,

Com és fàcil ton rostre!

Com una pell de cérvol

Ço que em volta no em lliga sinó afua.

Crit en la teva llum! El mar on és?

Davant la mar vaig dir-me:

Deixeu la porta oberta;

Del món de ferro que et corba,

Del record immens d'Ulisses

Dempeus dintre el meu somni i ple d'orígens, deixant que la nit cega pugi gresols de guix fins a les meves temples,

Descalç vas ascendint per ta mort d'alta espiga,

Descendint cap als homes la llibertat m'ungí d'aurores,

Dia de vent al cor -imatge d'oliveres

Digues-m'ho: qui pot vèncer la distància entre el somni

Dintre el meu esperit, oh, gira, roda d'astres!

Diré d'antuvi la carreta, que és allà ran de l'era del pollanc, amb la llança sense bous, les massisses rodes enfangades i les gruixudes baranes entre les quals s'amuntegava el fenc,

Dolça hereva del dia, alta torre d'espigues,

Dóna'm, aire, la paraula

Donzelles d'una raça que han fet alta les ones,

Dormo, dormo pel cel. Tinc el sol a la dreta.

D'un cel de morta lluna he baixat -blanc de suors nostàlgiques

(El cant dels mariners era l'únic camí

El sol i la lluna

El sol ja ha oblidat que un dia varen caure,

El teu cos ha mirat la meva sang desperta

El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres.

... el xiscle de l'au pronosticaire dins el somni que somiava l'antic somni,

Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs apocalipsis, he callat massa.

En el vent i en la mar el meu cant recomença,

En molts llocs d'aquest món hi ha espais de blat madur

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes,

Entre l'acotat vassallatge de les falgueres elevo el teu cant de gènesi, oh llum: mà que, portant el sol i les estrelles, vares entrar al reialme dels freds!

Era l'autumne dels llops.

És la culpa del món si són rel i silenci

Es va atansant,

Et veig

Existeixes

Faig saltar el sol arraulit

Feixuga de verdes esperes,

Felicitat de juny:

Força alada i captiva -àngel!-, oh tors de fragosa bellesa,

Fou

Gent del meu ferro i bandera,

Gran Camarada del Nord, dolç gegant de rosella i de boira que dorms, cast i adàmic,

Heus ací que caic agenollat i amb l'anhel de parlar-te dins aquest silenci de negres presagis,

Heus ací un cant de caigudes, un ritual de descens per a aquell que en veritat només pot ser anomenat pel silenci o l'estrella, per a l'adalil de llum amb remor d'heliotrop!

I escolta sempre l'àngel...

I maduraren llunes...

Immòbil, immòbil a l'illa!

Insomne caminava, embolcallat de vent,

¿Qui no escolta ta forja al cor de l'idioma,

I Ulisses, 'jagut sobre els troncs del rai que es gronxava en les ones,

I vingueren les llunes

Ja descansa el martell, calla la llançadora i el fum estret s'enrosca

Jo sóc el grumet que puja

La boca d'ombra murmura:

La carreta grinyola com una bestiola

La nit va besant les fulles més altes.

«He xiulat el cavall...

L'arbre estava condemnat. Sol. Entre milers d'homes, les fulles verdes estrafeien una vergonya riallera.

La solpostada acosta a l'estreta finestra

La terra és de l'ombra, d'un hivern que no sé,

L'efímer també puny el déu...

Lentament el record s'ha alçat dins la meva ànima,

L'home ja està cansat de no poder dialogar amb els insectes i que se li digui que hi ha coses més importants al món que la dona, les llavors i el martell.

L'ombra dels pujols omple la falda de la tarda

Mans de sal la cançó de la partença

Mare difícil de tantes aurores,

Més enllà d'aquests astres taciturns i d'aquesta llarga nit de mans crispades,

Mil llunes aixecaren la dolçor de mes venes,

Mira i recorda. Encimbella aquest mai

Mireu-nos el silenci, compteu-nos els anells.

Mon amor sense minves té ara altes represes,

Mon cor ha mirat

Nacions de navilis i arades, oh clars litorals d'esperança!

Neix el món dintre l'ull. Igual que el so en la corda,

Ni l'amor ni la joia no encenen primaveres,

Ningú no ha pensat en la meva mort,

Ningú no podrà dir-me per què un infant embriac de pluja plora flors de vent dins el temps intacte del meu cor.

Nin, non - dorm, nin.

No baixis el darrer graó. No petgis l'obscura terra

No et sento freda encara

-Només de nit són certs el viatge i l'Estrella.

-No parlis, Nanotzin, no aixequis el cap del meu muscle. Els pollancs argentats es balancegen en el vent. No parlis. Tanca els ulls.

Nua, avançant per l'aigua que, dolçament submisa,

Oblidat del bes lent i de les flors obertes,

Oh, beneïda siguis per l'amor amb què em lligues,

Oh camarades en la joventut del món: agafem la cançó dels penells, ara que la vella història està grinyolant a les cúpules!

Oh... eh!

Oh espera del foc, tan nua com armada!

Oh, l'enclusa del mar!

Oh nits! Tant hivernar en immòbils missatges

Oh, que els negres no cantin, que no entrin més barques

Oh somni de la nit, certesa pressentida!

On ets?

Per camins de tarda,

Per què ets tan serena, al cel, nit de desastre?

Prop teu, infant, la nit

Quan arribaré, les lletres del teu nom s'encendran a la muntanya,

Que cessin romboll i fuga

Quetzalcòatl caminava per la nit del bosc... Sentí la veu de l'ocell dalt de l'alta fronda: una breu nota líquida i poruga entre la dolçor de la brisa en el fullam. I s'aturà, i esperà,

Quetzalcòatl eixí del bosc obscur a l'alba...

Quetzalcòatl esperà que callessin els ocells, ja alçada

Roda, roda la sínia

S'entra al color ensorrant

Senyor, ningú no ve a alçar-me les caigudes,

Set són capitals sorgeixen cada dia de la tinta del món i s'arrosseguen per les llises selves tipogràfiques

S'ha romput el fil d'aigua del meu somni...

Sóc com un niell, Màrsias, alimara i pujol,

Sofreixo, mare, perquè he perdut aquella immobilitat que em feia retrobar-te,

Sols una pedra

Tot origen és mite.

Travesso les vostres morts innominades, boscos de fills caiguts de la meva pàtria,

Trencador de l'Arc i Mestre de Discòrdia m'han anomenat.

Tristesa de fulles a les sines de la tarda...

Tu i el mar! Tu i el mar! Oh, digues-me, hi atanses

Tu interrogaves -orb i també déu

Va cessant el grinyol de la llunyana sínia...

Vaig amb l'àngel de pedra: silenci que segella

Val la pena, certament, val la pena, després de tots els minuts que semblaven el darrer minut,

-Vas sorgint del poema com la deessa antiga

Veig les ruïnes de l'aire en les seques ginesteres, les estàtues mossegades per estels de ferro, el coratge dregat prop del tambor del sanglot i el vent empassant-se l'espasa de les solituds!

Vent i pluja dansen,

Vora el llac color de campànula, un ranvespre, Quetzalcòatl parlà així a la seva gent: