Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.




ArribaAbajoEl nou dia


ArribaAbajo Més enllà d'aquests astres taciturns i d'aquesta llarga nit de mans crispades,
després dels meandres de sang i de foc,
lluny dels munts de fumejants ruïnes i coixes tenebres,
per damunt del dolor dels vius i de l'espera dels morts,
veurem alçar-se la llum precursora...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Pàtria nova! Gegant de ferro i de pètals que acabes d'obrir els ulls al teu destí,
homèrica visió que cantes amb la gola de bronze de la tempesta, cor de flames
que rodes per la congesta d'una Europa pusil·lànime i bàrbara:
¿quin alè de volcà florit et gronxa? ¿Quina cascada de llana t'embolcalla?
T'alces al centre de la història viva de l'home com una acusació de saba,
—54→
amb el geni d'un poble que grava el seu perfil en el granit de la immortalitat.
Pàtria nova: comences a caminar pel Tiberíades de la victòria amb una tristesa majestuosa,
saludada des del fons dels segles per la bandera de sols i petons de la terra!






ArribaAbajoEl fill al front


ArribaAbajo On ets?

Aquell dia tancares la porta com sempre i com mai.
Hauries pogut dir: «Tornaré aviat». O bé: «Fins a la nit, pare».

Sense tu, els meus dies passen lents, com bèsties cansades.
Amb el negre martell de les esperes clavo a les nues
parets del temps les imatges del teu record encès.
Sento l'aire del teu somriure sobre cada nova arruga de la meva cara,
i amb la meva veu d'heura marcida pujo fins a l'alt bronze de la teva vida.

On ets?

Dorms? ¿Quins torturats paisatges baixen dels teus ulls en cerca de figures de somnis?
¿Quins freds de mort brusca nien a les teves mans honrades?

Et veig entre milers, entre milions, individual i anònim fragment d'història en marxa, fill meu...
Descanses, infant i tità, com una fulla i com una muntanya.
Prop teu, sobre l'espiga de lluna de la teva baioneta, brilla la papallona de la llibertat.



  —55→  


ArribaAbajoDalt d'un camió, de nit, al costat d'una peça d'artilleria


A Ignasi Canadell.




ArribaAbajoPer què ets tan serena, al cel, nit de desastre?

«No m'aculls las, canó, ni m'empentes refús.
Cap estel ni besada no poden deixar rastre
en ton cos on dorm l'odi seminal de l'obús.
Ta boca sempre exacta promulga cataclismes
al batec i a la pedra. Llances tos roncs udols
entre la por dels homes, en quequejants baptismes,
quan de lluny ets pastor de l'incendi i la pols.
Ara toco el teu fred amb el meu front ardent
i, sol, m'adormiré, sense ombra de bandera,
tatuat per la sarna de roig bec insistent».

Per què ets tan suau, oh vent de primavera?




ArribaAbajoElls

Els cavadors de nostàlgies no poden ajudar amb cançons els qui sofriren estrella de mort en llurs cossos.

Dormen, ells, sense vent al front: eren un himne d'ulls oberts. Avancen cap a l'oblit follant seques corones. Els lliris ja no tremolen sota el brusc rot del tro i àdhuc les podrides cordes ploren llàgrimes verdes. No recorden el cel d'òxid on els galls dels penells sotgen els cors tirotejats de les llunes conques. El sol dels segles estima llur coratge sense arrugues17 de vidu o de tango. Llurs rialles brotaran com illes d'alats cavalls. Entre les roques del silenci algú ordena el sagrat vol dels ocells que moriran sobre llur estret record mentre la boca de la primavera agonitza al brut carreró de l'angoixa.

Dormen prop dels àngels de peus de farina. Els futurs himnes del món tindran l'olor de llurs mans...



  —56→  


ArribaAbajoEls sacrificats


ArribaAbajo És la culpa del món si són rel i silenci
dins la terra estremida pels colèrics canons.
Qui té el dret de plorar-los? Oh, no: que no se'ls venci
novament amb batalls, sanglots i oracions!

Oh, és el crim de molts llur mort sense elegia
en el vent sense escuts!
Qui té el dret de cantar-los? ¿Qui, vivent, en el dia,
gosarà verb o crit sota el sol dels caiguts?

Entreu, oh morts vermells!, dins la vasta enyorança
d'un dolor que pentina salzes de desconsol.
Fidel, només diré: lligo amb bri que no es cansa
el futur sentinella de les llavors del sol.





  —57→  

ArribaAbajo- II -

  —[58]→     —59→  


ArribaAbajoDe mi


ArribaAbajoNingú no podrà dir-me per què un infant embriac de pluja
plora flors de vent dins el temps intacte del meu cor.
És potser per consolar-lo que sóc com sóc, passo pel món com besos trenats i escolto en la cargola
dels meus somnisen cerca del camí dels meus èxtasis, entre llàgrima i envol.
És potser per ell que sembro al sol i sego a la lluna i que he après a filar la pedra difícil de les nits.
És potser per aquest infant que plora embriac de pluja que l'espiga
sosté el meu verb i camino, suaument ràpid,per les distàncies.
És per ell potser, per no sentir-lo, que la meva veu salta del martell a l'astre i corona emigrats crepuscles
En l'alegria de la meva sang hi ha un acatament que s'atura
davant les ombres blaves i s'agenolla dins la llum esquinçada.
És per ell, si, que sóc aigua rodona dins el càntir i el forat que manca a la flauta.
És per aquest infant embriac de pluja, sempre despert dins el temps intacte del meu cor,
que sé que el cant és un llampecadormit en l'eterna innocència de l'univers...



  —60→  


ArribaAbajoUn


ArribaAbajoCom és fàcil ton rostre!
Puc llescar amb tu
el cor del teu silenci.
Ignores que he seguit
la nissaga de vela
de la teva esperança.
Però no saps
que he llegit als teus ulls
que cada nit somies
una verge i un riu...

Camp d'Argelers, 1939.






ArribaAbajoAlba al «Pavillon T1»


ArribaAbajo S'ha romput el fil d'aigua del meu somni...

¿Per què davalla aquesta claror de roses trèmules
damunt de tots nosaltres,
ramat que dorm d'esquena?

La famèlica gossa de la fonda nostàlgia
llepa els nostres peus bruts...

Ja canta la corneta:
gall de tràgic metall!

Camp d'Agde, 1939.






ArribaAbajoAjagut


ArribaAbajo Roda, roda la sínia
lenta de l'enyorança.
Els catúfols s'emplenen
—61→
de daurades imatges.
El vent xiscla records
dalt la torre inclinada
de l'ànima...

       (Penso en una donzella
       blanca
       amb l'infant del crepuscle
       a la falda.)

El meu somni camina
per un estrany novembre
de fulles enrogides.
D'una forca de lluna
penja
el cos del meu futur.
Ai, aigua a la mirada!

       (Penso en una donzella
       blanca
       tota esquitxada d'ombra
       d'acàcia.)

Camp d'Agde, 1939.






ArribaAbajoNoia


ArribaAbajo Per camins de tarda,
¿què cerca, què cerca
la verda tristesa
de la teva cara?

El foc dels teus llavis
de donzella clara
¿quina aigua beurà?
Ets veu esperant
la cançó.

¿Quina tenaç pluja
fa aixecar la testa
de la teva joia?
—62→

¿Quina ona de música
t'ofega el silenci
de muntanya sola?
Ets com una garba
no lligada.

Ja sento, ja sento
com s'esquerda el marbre
de la teva estàtua!
Ja s'enclota l'aire
de ma llarga espera
per a rebre l'himne
de ma sang alada...






ArribaAbajoLlunyana


ArribaAbajo No et sento freda encara
que estiguis lluny
en ànima i distància.

       (Amb un rem busca'm
       a la muntanya.)

No et sento freda encara
que estiguis lluny
de besos i abraçades.

       (Amb un branc cerca'm
       per la mar blava.)

No et sento freda encara.
Ets raig de sol
en un sepulcre d'aigua,
cera i record
caient en lentes llàgrimes.

       (Oh rem florit,
       branca mullada,
       sang de ponent
       dalt la muralla!)



  —63→  


ArribaAbajoEn molts llocs d'aquest món


ArribaAbajo En molts llocs d'aquest món hi ha espais de blat madur
sota cels on els cants tenen un vol segur...

En molts llocs d'aquest món la llum du mocador
al cap com una noia perduda en la foscor...

En molts llocs d'aquest món hi ha torres d'anys i pluja
amb campanes que escolten el cant dels grills que puja...

En molts llocs d'aquest món la mar riu amb ses ones
i l'amor fa brunzir les seves roges fones...

En molts llocs d'aquest món l'ombra balla amb l'aroma
i la joia és un nen que fuig amb una poma...

En molts llocs d'aquest món l'hora trena sa dansa
entre bressols i tombes, tempestat i bonança...

En molts llocs d'aquest món, espais, llum i campanes,
hores, amor i tombes... Cor feixuc: què demanes?

Camp d'Agde, 1939.






ArribaAbajoApocalipsi


ArribaAbajo La boca d'ombra murmura:

No sents com puja la Gran Por? Tot
tentineja... Cauen cucs negres del sol. El darrer crepuscle s'ha ensulsiat
damunt les papallones. La nit prepara els seus llimacs per a la calavera de la
Història... Lincoln i Gog parlen amb Jesús dalt del pont de Brooklyn.
Londres es penja amb la corda del seu Tàmesi... Well! Grans boscúries
sense vent avancen devers les fosques ciutats. A Europa plora un infant; a
Rússia no plora ningú; Àfrica amaga els seus lleons i voris... «Le Mec plus
ultra» toca l'acordió i badalla...
—64→

«Us abraço, milions». Un baf de caserna marceix la mascareta de
Beethoven... Una allau de miosotis cerca la tomba de la darrera noia morta
d'amor... S'apropen les hordes d'ulls de ferro i musells de llop... Els corbs
pugen a les banderes. Infants rebels carreguen de monuments i corones els
primers trens que sortiran cap al No-res. Escolta'm, infant de pluja...

Agde, 1939.






ArribaAbajoMessies


ArribaAbajo Es va atansant,
implacablement, amb una bondat inflexible
que penetra el futur...

Ell és l'impuls nou, la instauració de formes inèdites, la irresistible harmonia del poder que anuncien els temps.

Serà la voluntat de puresa en acció que canviarà les marxes gregàries en lliures voliors.
No baixarà com un àngel ni brotarà com un crit.
Senzillament: arribarà i s'estendrà. Serà!

Oh, l'amor de les seves ires blanques i la violència
del seu esperit lluminós! Les noves fams! Revelació i destralada!
Constructor de gènesis! Metafísic de l'alegria! Purificador!
Assassí del somni i de la caritat -músic de la sang!-, abolirà l'agenollament i la florida de les llàgrimes.
L'ombra de les seves mans immenses enreixarà els oceans...

De l'espiga al volcà, dels corals a les constel·lacions, de l'anhel a l'acte, la seva glòria cobrirà la distància.
En èxode voluntari, hom seguirà la raó suprema del seu ésser, el pas sonor de la seva jornada...

Castell de Roissy-en-Brie, agost 1939.



  —65→  


ArribaAbajoNingú no ha pensat...


ArribaAbajo Ningú no ha pensat en la meva mort,
ningú no ha escollit encara el fosc bressol on dormirà el meu esquelet
i els meus llavis amollaran murmuris de cançó humida...

El mar no sap que haurà d'ajeure el so de la meva vida damunt la farina de les seves platges secretes.

Els ocells ignoren que llurs plomes perdudes escriuran el meu nom al cor de les tempestes.

Ningú no ha pensat en la meva mort.
Ningú no sap que un dia les meves llàgrimes aniran a cantar, soles, al peu dels crepuscles,
mentre la meva ànima s'obrirà amb la corol·la més gran de la seva alegria...

Ningú no ha pensat que em caldrà abandonar el meu sol a una gossada de sanglots, dins una selva de boira,
i que els meus pensaments se suïcidaran amb una corda d'escuma.

Ningú no ha pensat en la meva mort.
No, ningú no ha pensat que vindrà un temps que només m'ocuparé de sotjar com creix un racó d'herba
on la llum anirà a vinclar els seus fràgils joncs d'or...

Roissy-en-Brie, agost 1939.



  —66→  


ArribaAbajoParaules a l'home



Voici le temps des Assassins.

Rimbaud.                



ArribaAbajo Heus ací que caic agenollat i amb l'anhel de parlar-te dins aquest silenci de negres presagis,
en aquesta obscura espera final que ens obre una agonia diferent a cada ull.
Voldria poder tocar-te amb cada una de les meves paraules,
entrar dins la teva ànima com el vent omple la vall,
ja que demà potser hom haurà cremat totes les flors.
Mai com ara no m'havia adonat que parlar-te era parlar-me, no sabia que la meva veu era la teva veu...

Tu saps que no hi ha déus pels quals combatre.
No es mata als escorxadors: s'hi és sacrificat, i la memòria ja no recorda els cants guerrers.
Els llavis encara mormolen fragments de pregàries, com els darrers boscalls mig consumits retenen les flames moribundes.
Et saps marcat com un be o com un arbre,
i sents a l'ombra el fred de les armes adormides.
Mig entens l'arquitectura de l'odi, però saps molt bé que les batalles es perllonguen més enllà dels hospitals...

Tu estimes el món amb els seus camins i els seus mars,
amb els seus ocells i els seus núvols.
La terra és bella amb els seus gira-sols,
les cases són belles amb llurs infants.
Tu voldries viure a poc a poc, com has crescut,
i que el sol i la lluna anessin madurant la teva mort;
voldries que el dia et coronés amb les seves hores dia prades i la nit es repengés a les teves fortes espatlles.
Més que no pas el fum de l'encens, et plau la bavor dels ramats que semblen pobles en moviment.
Vius pels teus amors, tu mateix ets amor,
però si manen, creuràs.
Et sents sol i creuràs amb una trista obediència de   —67→  
segles: tot d'una et sentiràs penjada al coll una garrofa de ferro...
Germà meu! Voldria poder consolar-te, dur-te alguna esperança,
dir-te que els canons s'han adormit per sempre,
que el plom està somiant valsos,
que totes les bales s'han convertit en papallones
i que la llum no perilla que també la vesteixin d'uniforme...

Una altra sega encara? Què fan amb les dalles roges?
Tu ets un soldat d'aigua!

Roissy-en-Brie, agost 1939.






ArribaAbajoPlana de Brie


ArribaAbajo Cap cim on sadollar els ulls àvids d'altures!
Ample país cenyit de bosc i pomerars,
dies de núvols fàcils i nits d'estrelles dures
damunt d'arbres semblants a cascades i altars.

Teulats de llicorella amiga de la pluja.
Fumarel·les manyagues fan més gris el cel gris.
L'ànima de l'autumne, embolcallada, puja,
i el vent, sobre els estanys, de la tristor fa el fris.

Camins molls i segurs on la pedra és rara,
crepuscles ronsejants com ramats de dolçor.
Al capitell de l'aire hora ha lligat l'estol.

Però on són, Déu meu!, la pinya i l'atzavara?
On és la meva mar d'homèrica remor?
Dintre el meu cor tremola de fred mon antic sol!

Villa Rosset, 8 gener 1940.



  —68→  


ArribaAbajoViatge


ArribaAbajoMans de sal la cançó de la partença
van trenant com garlanda sense flor.
Sota els astres, tan rars, ¿quina defensa
tindré sinó a l'estela donar el plor
que endebades cercava la gavina?
El nadir ja bramula continent.
Obro llunes. Desastre -espai!- que fina
damunt l'hora d'espatlla transparent.

Soledat inclinada a la sorpresa
de les ones i escumes. Món d'anhel,
entre pals, que voldria vela estesa
que aturés l'arribada taciturna
del passat que vigila amb ulls de gel.

Sóc grumet d'alga i son ferit d'espurna!






ArribaAbajoAl moll del carbó...


ArribaAbajoAl moll del carbó plora l'infant de la taronja.
Du a l'esquena el pes de la ciutat de sucre.
Fugen ombres
de vaixells.
Espeteguen
les estranyes
banderes.
Les eixàrcies
pengen
com artèries
del crepuscle.
Passa, negra,
una xalupa.

A bocons sobre el port, agonitza la tarda:
du clavada a l'esquena la darrera gavina...

A bord del «De La Salle».
Casablanca, febrer 1940
.



  —69→  


ArribaAbajoGairebé un cant per al mar


ArribaAbajoDigues-m'ho: qui pot vèncer la distància entre el somni
i les illes blanquíssimes?

El mastí de la nit dorm entre els llessamins.
Oh pals meitat del sol i de la lluna!
Cauen fardells d'estels
a les barques.
Aquell qui caminà damunt de l'aigua,
i morí tan obert,
penja com una llàntia al racó dels murmuris...

¿No veus, mare, la mà del teu fill, adormida
a la barba del mar?






ArribaAbajoUn poema de l'illa


ArribaAbajoOh, que els negres no cantin, que no entrin més barques
en aquesta ampla desembocadura
de llunes baixes!
La nit trenca els seus càntirs dessota les palmeres.
Fujo de l'aire,
del minut que rosega la mirada de l'èxtasi,
de les molles de llum on viuen les lluernes,
de la boca d'escuma que no mossega fred...

Aquí t'evoco, dia talment un cavall d'or
perdut dintre la boira,
en aquesta tenebra de la nit de sal lenta,
oblidat dels meus dits,
romput com una estàtua de sucre
dessota el cant dels grills.

Enllà de la finestra: la ciutat cega, els astres
i les pedres: terribles i finals
com la testa del mort.
No sé res del qui roba el foc de les roselles
per a noves banderes...
—70→

Torna'm, oh dia meu!, la cicatriu del sol;
fes que un paller daurat i un sabatot de pobre
em cerquin per les aigües d'aquell blanc Tamariu
on el meu cos obert volava lentament
tutejant fumarel·les i llaguts,
on el meu cor espitregat
pujava les escales que menaven
a la naixença estreta dels llunyans trons bessons
i on podia enfonsar-me en la sentor
dels gecs dels pescadors...

Oh, deixa que de nou les espigues enterrin
remor d'insecte ardent dintre ma pell de rusc!
Car mai no oblidaré
que quan les noies àugurs se n'anaven,
jo podia dormir tot cobert d'aus
i amb ginesta mullada damunt la vall del ventre...

República Dominicana, 1940.






ArribaAbajoImmòbil, immòbil a l'illa!


ArribaAbajo Immòbil, immòbil a l'illa!
¿Quina lluna segella les fulles dels meus ulls?

Invisibles garlandes de sal a la finestra.
Brilla un núvol enorme, feliç, visat pel vent.
Deixeu-me! Els meus records lliguen les branques
d'antigues primaveres...
Deixeu-me! Estic besant les cames adormides
       d'una pluja d'infància...

Immòbil, immòbil a l'illa!
Oh, deixeu-me! Quin xiscle per l'aire sense edat!
Estic parlant dolçament a la terra,
i dono a mes llavors les ordres de naixença...

Immòbil, immòbil a l'illa!



  —71→  


ArribaAbajo1940


A Joan Junyer.




ArribaAbajo L'home ja està cansat de no poder dialogar amb els insectes i que se li digui
que hi ha coses més importants al món que la dona, les llavors i el martell.
Entre el seu petit cor i la vida
sempre troba un mur de bous adormits, tan alt, que ni el cargol ni l'heura no s'hi atreveixen.
Entre les seves mans de carbó forjat i la tèbia llana de les ovelles
s'estén un cementiri de núvols i ocells sense creus de pluja.

Ja està cansat, l'home, de no poder recordar els seus somnis,
d'estremir-se en sentir que els gossos borden el crepuscle,
de pensar que excessives races de generals empudeguen l'aire,
de veure que els botxins es passegen amb un cor de joc de cartes enganxat a cada galta
i de témer que cada flor que naixerà fins d'aquí a mil anys no tingui destinada la seva cadena.

Ja no pot contemplar les estrelles: tant els seus ulls estan acostumats a jeure.
Ja no pot besar els arbres: tant té la boca cosida.
Ja no pot cridar a les ribes dels grans rius: tant té la seva veu dividida en petites súpliques.

Pels grans ports d'oli immòbil, la seva ànima plora seguint les llargues avingudes aèries dels pals,
on el vent trenca els seus violins de vidre,
i els coloms degollats ploren roselles,
i les cançons dels grumets s'arrauleixen dins cabanes grogues...

Cada fill d'home i dona té marcat el lloc exacte on la mort obrirà els seus llavis violeta,
i li tenen preparada una mesura de calç per a la seva tomba infinitament col·lectiva,
—72→

lluny de l'olivera i les fonts,
lluny dels sostres i les campanes.

A les recents flors dels ametllers hi ha tinta,
a la túnica de la pau les esperes van ponent llurs ous negres,
la sang, lligada, és duta als vells molins.
¿Hi ha algú encara que interrogui sobre els blats,
hi ha noies encara que mosseguin rams de lilàs,
és possible encara de trenar els llampecs
i recollir l'aigua dels cels?

«Cal organitzar la fam,
cal organitzar la fam,
cal organitzar la fam»,
murmuren les encluses i les finestres apagades sota l'ombra i el silenci de les catedrals.

«És l'hora d'escollir camí,
és l'hora d'escollir camí,
és l'hora d'escollir camí»,
insisteixen les espases, les verges i els llorers.

I se senten al·ludits els qui tenen les amples espatlles corbades,
els mestres de la pedra, el ferro i la cançó, els savis de la roda i l'arada,
els qui amollen sanglots amb so de mina
i els qui mostren a l'arbre llurs raïms de suor i voldrien enterrar
l'enorme campana de llur ànima en el llot de les estrelles
i posar-se a cantar entre mareselves.

Només ells, només ells aixequen de nou llur dolor immòbil,
i per damunt les espatlles de la darrera nit vetllen per la innocència fecunda de la terra,
resen a l'àngel gris de les engrunes
i sangloten pel déu de les pasteres, els ruscos i els peixos...

República Dominicana.



  —73→  


ArribaAbajoOda a Catalunya des dels tròpics


ArribaAbajo Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança d'ulls immòbils
i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes,
sinó la duresa del temps que fa navegables els records i desenterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor en un rostre,
sinó el crit de zel fluvial...

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mudables,
ets tu, Pàtria!
El món m'oculta l'uniforme de la teva tristesa noble i callada,
però no deixen d'arribar-me les barques que endoles clandestinament...

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel del teu nom,
aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d'un palúdic àngel de madrèpora.

Estrany dins l'aire estrany,
circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres
sentint com el meu cor accedeix a la sirga d'un continent d'agulles,
comprenent el rictus d'aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins...

Oh Pàtria que tant se t'ha estimat flautejant,
¿què faig aquí, fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètiques aromes,
dins les tardes de cavalls i arcs iris?
També sabria plorar-te,
sanglotar damunt les mans estimades que també duen anells nòmades...
Plor i sanglot potser, però l'enyorança no.
¿Com podria enyorar-te si no t'has desprès de mi,
—74→
si ets tan forta d'existència com l'amor en el refugi dels cossos?
. . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . . . . . . . . .. . . . . . . .

Tu ets la terra,
l'arbre,
el foc.
Invenciblement s'ha d'anar aixecant el so de la teva caiguda,
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims,
sota els arcs de l'alba nova.
Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells als graners del futur,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...

Rep. Dominicana, 1940.






ArribaAbajoSolitari


ArribaAbajo Oblidat del bes lent i de les flors obertes,
sol, pur d'ombres caigudes, en aquesta foscor
sotjada d'anys d'estel, amb el valor intacte
dels somnis que perforen el vent de la nit baixa,
filant vels sense fi de visions i espai...
El món desmesurat, tens i unit de les hores
es perd en el nom dolç d'un arbre de la infància,
i ja no sé esperar cap lenta caravana
de mans, rostres i pits...

Oblidat, nu de tot, amb l'espasa del mar
dins la beina del cor
i una testa d'espigues i llunes tardorals
recalcada damunt la meva espatlla dreta,
escolto el pas de molsa del nou cant...



  —75→  


ArribaAbajoTot origen...


ArribaAbajoTot origen és mite.
Si de l'obscura pausa
a la més llarga festa
hom pogués preguntar quins meteors vindran!
Però la veu, la veu ¿de quin oratge arriba?

Cercar els mots en la pols, llur feixuga pobresa,
seria com voler que la sendera
no viatgi amb nosaltres.

Però la boca verge sotja totes les síl·labes
del vent poruc a l'aigua.
Crec en la nit.






ArribaAbajoInstant d'alegria


ArribaAbajo Fou
quan les ciutats s'ajagueren, obertes, sota la primera pluja vernal,
abans que els sacerdots de la boira perdessin llurs braços de plata sobre el macadam,
abans que arribessin taüts de coral per a les noies de quinze anys,
un xic abans que l'ametller plorés la seva darrera llàgrima de mercuri,
un xic després que el blat s'estimbés cap a la mar...

El cant dels galls
ensagnava la nostàlgia de la cabellera del salze
i la terra mossegava les espardenyes de la llum.

Fou. Sí, filla meva.
Però fou com un nom d'aigua balbucejat dins la foscor del segle...



  —76→  


ArribaAbajoFutur


A la memòria de Pere Vives.




ArribaAbajoCap porta no clourà les soledats hostils
i els arbres s'alçaran com coéfores verdes.
Les nits pacificades -lluny, l'udol de les feres
i la memòria armada contra els més alts penells-
estendran cabelleres de finestra a finestra
i trenaran plugims dintre els grans ulls dels bous.
Mai més no hi haurà llàgrimes d'evitable dolor,
ni la paraula pútrida no tocarà l'infant.
Oh, vindran les llanternes a la rodona dansa!
I els homes aniran, amb peus roigs de verema,
vers les núbils jacents sobre fencs aurorals.

Oh esperança!






ArribaAbajoEl just


ArribaAbajo Senyor, ningú no ve a alçar-me les caigudes,
no veuràs flors ni ciris dintre la meva estança,
i els meteors no arriben a les meves mans rudes.
El meu esguard no puja cap a cims d'esperança.
No sé si el vent corteja les dansarines mudes
i pàtries que aguanten les fosques catedrals
o si, talment un gos,
dorm als tancats portals.
Quan era infant, Senyor, em deien que eres ros,
i creia veure ta empremta suau
brillar damunt les roques i els somriures.
Ara no vull, no vull la teva pau:
no serveixo ningú ni tinc l'orgull dels lliures.
Deixa que el meu dolor salti de sa estatura,
feixuc de crits i rams.
No m'acostis els olis ni la paraula pura
que podrien calmar les meves fams.
Si de tu mai no rebo ni grans reptes ni plagues,
no crec que calgui, doncs, que et demani conhort.
—77→

En els arbres i els solcs he collit dolces pagues.
Entraré dret dins l'ombra de la mort.
No vinguis fins després del tiberi dels corbs
i de l'esfondrament del meu arc iris.
No vinguis (pels carrers ja desfilen els orbs)
abans del rot del plom i del badall dels lliris.

       Èxtasi i visió,
       no per a mi.
       Estesa oració,
       absoltes o jardí,
       esbadiada por,
       no per a mi.

       (Senyor, el meu descans
       ofendria ta glòria.
       No em cabria a les mans
       una alada victòria.)

Vull el cant dels qui callen i somiquen en mi.