Visor de obras.

  —109→  

Vaig amb l'àngel de pedra...

Vaig amb l'àngel de pedra: silenci que segella els mots que la meva ànima adreça al meu destí... ¡Per què tremola tanta infantesa d'estrella        pel cel estrany i en mi?

Un oreig de records em toca, lleu, al muscle. En girar-me a la crida del meu divers ahir,        s'ensulsia el crepuscle...

Gran camarada del nord...
	Gran Camarada del Nord, dolç gegant de rosella i de boira que dorms, cast i adàmic,
	com una jove llegenda a la riba solar dels teus cants d'horitzons i banderes:
	dóna'm la rosa de ferro
	del teu cor!

Sota les estrelles d'Arkansas

La terra és de l'ombra, d'un hivern que no sé, d'una nit estrangera que en mon ànima ajunta pujols que ignoraré, un fanal que fulgura com el cor de l'absència i els arbres fantasmals amb sa muda pregunta... I potser, ben a prop, un gran riu de calmosa fluència on la nit es fa immòbil -madona de tenebra que s'ha posat al muscle el colom de la lluna.

I, tot d'una, els astres m'endolceixen l'atònita palpebra! Són els astres de sempre de ma pàtria antiga, —110→ són els astres de sempre dels meus somnis fidels, les constel·lacions amb sa abraçada amiga, les garbes radiants a l'era dels meus cels...

Però el cor és de l'alba que neix, entre agonies, arrapada a les valls insomnes del dolor. Arrencant la bandera massa alta dels meus dies retorno al meu passat amb la nova cançó d'amor i verdes llances.

Cantaré el sol profund a l'entranya de l'ésser, l'esperit de la llum que mou l'ala del fang, oh purs estels d'Arkansas que amb impassible pressa, ungint-me la ferida prometeica del flanc, meneu l'àuria gesta d'on s'alça el vol sonor d'un ocell de ginesta!

A l'estàtua d'atlas de la cinquena avinguda

Del món de ferro que et corba, ¿qui en farà sanglot o crit? La teva puixança és orba: ni un astre no et brilla al pit.

¿De qui esperes la clemència, oh solitari gegant!, dolor sense consciència, gran orfe inútil del cant?

Jo tinc allò que et consola de no sucumbir al gest: duc a la teva ombra sola la meva lluna de l'Est.

  —111→  

Davant el mar, a Center Island

A Maria Dolors Canals.

Mira i recorda. Encimbella aquest mai del moment que t'assalta. Oh batega, mirada, i contempla, cor meu, aquesta aigua ajaçada     dessota tant d'espai!

Mira i recorda. Emporta't aquest vent     lacerat de gavina, aquesta llum que ajeu sos esquelets d'argent dintre trèmuls sepulcres d'algues i sorra fina.

Mira i recorda. El sol deixa en la neu els seus esclops vermells, una barca deixonda     un somni d'au i fronda, i passen núvols blancs... Tot roman i és adéu!

Oh sobretot recorda! Viu per la teva estela. Car la flama és senzilla, com senzilla és la vela.

L'elf del pont de Brooklyn

A Eli.

I Mon cor ha mirat pel vidre entelat. (Cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!) Com aranya d'or oscil·la un sol mort. (Cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!) Dins, l'hora demana el somriure d'Anna. (Cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!) Temps. Soledat pura de cercle i figura. (Cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!) —112→ Espai. Vol d'ocell, d'ampit a penell. (Cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!) Tot ànima. A on? De mi passa al món. (Cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!) Ja va, amb son pas lleu, marxant per la neu. (Cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!) ¿Qui l'ha coronada d'espiga i onada? (Cel gris de Brooklyn, arbres nus, teulades blanques!)

II La nit ha besat el meu cor gebrat... Mon ànima brilla a cada cruïlla, tot deixant un rastre d'oreneta i astre. A un costat du el vent, l'amant transparent; a l'altre, inclinant-se, un vell arbre avança. L'ànima s'afua, cada cop més nua. Son foc s'ha fet llum, sageta que brum. I l'urbs -puny de son- tiba l'arc del pont...

—113→

III L'East River s'agença vestes de boirim. La neu el defensa d'urpes d'estalzim. Manhattan exulta, cíclop d'astre i gel. Al seu pit oculta esquirols de mel. Com amb passa apresa, de silenci ungits, van l'ànima encesa i els dos esperits. Neva, neva i neva... Nit. Gàrgola i fris. Oh, l'ànima meva puja al pont ferris!

IV L'ànima s'atura dalt del negre pont. Un somni murmura amb llavis de font. Tot d'una, acostant-se, el vell arbre diu: «L'ahir que en tu dansa és en mi que viu». L'ànima es decanta al riu aturat. La cançó que canta ja s'ha esbadiat. «Ai, ànima sola, plena de futur, —114→ allò que en tu vola és mon alè obscur!». Neva, neva i neva... Nit. Gàrgola i fris. Oh, l'ànima meva calla al pont ferrís!

V Com d'escuma alada, mig infant mig peix, dessota l'arcada l'elf de Brooklyn neix. Una proa esquinça boira al seu voltant; el cordam li vinsa la pell radiant. L'elf encara porta, als ulls i a la mà, una lluor morta d'algues i quitrà. La lluna esllavissa fins al riu quiet l'omega blavissa del seu ple perfet. East River! Qui el clava? Crist d'ombra i sanglot, la nit es fa blava als seus peus de llot. Efímera crònica, la boira s'estén: dispersa verònica del gran riu jacent.

—115→

VI Oh, l'ànima meva cau del pont ferrís! A baix, l'elf manlleva a l'aigua un somrís. Manhattan titil·la... Flotant entre esculls de glaç que rutila, l'elf va obrint els ulls. I contempla, estesa enmig del corrent, mon ànima encesa, i l'arbre, i el vent...

VII La cançó de l'ànima Oh, de mi mateixa els més alts merlets! Foc: guaita que es queixa assetjat de freds. Vinclada d'orígens, feixuga de rams, aixeco els vertígens de les meves fams. L'instant que perdura forjo amb negre mall. L'espera m'atzura l'hidra de cristall. Àguiles d'aurora planen en ma nit. L'amor em colora els boscos del crit. Oh, de mi mateixa els més alts merlets! —116→ Foc: guaita que es queixa assetjat de freds. Sóc, en cel de gràcia, corona de fum, bandera d'acàcia amb forats de llum. De mort i naixença -vela i halalí!- en mi recomença l'incessant clarí. Baixa a mes parpelles el suprem esclat del sol de roselles de l'eternitat. Oh, de mi mateixa els més alts merlets! Foc: guaita que es queixa assetjat de freds.

VIII La cançó de l'elf Ànima que brilles com un mandró d'or a l'espatlla d'illes del silenci mort, ¿no veus com s'abraça la nit al bauprès? ¿No sents que ens traspassa la mar del No-res? Si ets alimària que l'anhel encén, a mi la fondària m'ha creat vident. —117→ Per l'aire es despulla un àngel de sal. Jo sé en quina fulla tremola el raval. Oh tu, sublim sorda a tot corn de glaç: ¿No sents que et desborda l'aire del teu pas? El vent ja acarrera el plany del seu tors; l'arbre va darrera, corbat de records. El segueixen mites dels auris temps vells i brilloses fites de lluna i penells. Amb al·legories d'espiga i escut van tots els teus dies, ton amor del Sud. Ja veig la font pia, obrador de gel on la nit fenyia el teu pa d'estel. La remor de messes que duies al pit alçava deesses al teu esperit. Passa l'hora esclava, entre plana i rem, en què el sol semblava l'ull de Polifem. L'ombra agenollada que tant has plorat, el bon camarada, el sacrificat, —118→ va seguint tos passos inclinant el cap. Ben oberts els braços, ara és ell qui sap... L'amada serena vingué amb la tardor. Dins sos ulls, el Sena era un verd falcó. De les pluges fines trencant l'arabesc, va venir amb glicines i branques de vesc. En una epopeia de silenci i nu, sa trena desfeia per a l'ombra i tu, i a la seva sina, després del gemec, la lluna-gavina clavava el seu bec. El til·ler escrivia damunt son cos las una profecia de fills i llindars. I van seguint l'arbre tos terrestres cants. Lluny de llorer i marbre, són més bategants. La veu que enarbores amb joia i sanglots, de tant gosar aurores l'has feta de tots. El cor encadena l'alada cançó: el futur hi alena, ja fet visió. —119→ Quan la nova espiga no pugi del fang, a l'espasa antiga florirà la sang. Oh vetlla de gebre als purs parapets! Dintre la tenebra, quants èxtasis drets! Quanta brusca boca -sota els arcs d'atzur fidelment invoca el temple futur! Ànima que brilles com un mandró d'or a l'espatlla d'illes del silenci mort, ¿no et sents carregada d'un roc de claror? ¿No et sents tota alada d'esdevenidor? El sol que t'immola tu no el veuràs mai. Ja la pedra vola per l'àvid espai... Xiulant sa represa, el vent sent l'anhel de la pedra encesa entre mar i cel. Amb mans tremoloses, es posa als genolls totes les filoses dels seus folls rombolls; però, brusc, enfila un silf, cent i mil, i, furiós, fila son difícil fil: —120→ la seva llarga ànsia de morir cantant en llits de distància que el van cabdellant. En ses vastes fúries es perd i reneix. Estrelles purpúries brillen en son bleix. Si en ses fugues erren els records mortals, als seus flancs s'aferren voltors siderals. Sa cursa redreça odis de recers. Deixaria d'ésser si un moment parés. D'ombra defensant-se, l'aeri proscrit afuant-se avança, tot ell esperit. Fàcil d'abordatge li és l'univers. Tot so és imatge en son corn divers. Els genolls no flecta en cap horitzó, té l'eco insurrecte de l'al·luvió. El somni que esbrava entre aflats d'adéu, comença i acaba dins el cor d'un déu. En ell és presència la vida i la mort, la doble cadència d'un sol meteor. —121→ Invisible, atansa braç i pensament: canta una aliança de bri i firmament. I a la mar, que agença via rutilant, llança l'ombra immensa d'Ulisses errant...

IX L'East River somia un cavall de foc. La boca del dia s'obre a poc a poc. L'arbre es rerassaga, feixuc de passat, i el vent ja es propaga dins sa llibertat. La gavina esborra la nit amb son vol. Mon ànima corre pels camins del sol...

18 de setembre de 2000Brooklyn, N. Y., 26-11-1949.

  —[122]→     —123→  

  —124→  

Primera edició: dins Odisseu, Mèxic, Edicions Catalanes, 1953.

Segona edició: dins L'Evangeli del vent (1956)

  —125→  

Cant d'Ulisses als astres

Dintre el meu esperit, oh, gira, roda d'astres! Amb el cor a la vela i les mans al timó, en mon cant de retorns resplendeixen els rastres;        del vol de l'alció.

Oh, gira, roda d'astres, en l'alta nit tranquil·la! Ànima i nau es gronxen al llarg bes de l'oreig. Sota la vigilància de ma immòbil pupil·la        s'endormisca l'oneig.

Sotjat per les tenebres, el mot lluminós canto, per les ribes de calma dic el dia revolt i, per camins perduts, cap al futur decanto       les naixences del sol.

Cada cop és més alta la proa de ma vida, no hi ha perill més cert que el son gris en un port. El destí vol que sigui immensa la ferida        d'on naixerà ma mort.

Oh, d'atzur i d'atzar sempre és la meva guerra! El meu anhel conl·liga visió i avatar: des de la mar enyoro la multiforme terra;        des de la terra, el mar.

De les ombres errants jo seré la més dreta, fumera d'una pira d'on ma sang s'ha abrandat. Amb l'arada i el rem, l'espiga i l'oreneta,        cerco l'eternitat.

D'illa a illa, estranger, he rodat en captiris ocultant dins mon pit el falçó del llampec, —126→ i davant les set verges que dormen en l'arc iris        m'he vestit de varec.

Sota atziagues llunes he obert estretes tombes per a cossos d'herois eriçats de dardells. Mos ulls han vist planar damunt les hecatombes        els sinistres ocells.

En derrota o victòria, enllà d'espasa i teia, enllà dels raïms negres que calgué veremar, 'seguda dins mon cor, la blanca pau somreia        amb un fruit a la mà.

Sota cels inclements, a l'obac de les veles, s'han alçat els meus somnis, esclaus d'ulls de coral, i he vist girar llurs cossos, tan aspidats d'esteles        com assotats de sal.

Nàufrag, la terra em fou nupcial i materna, m'hi vaig abraçar nu, sentint-me espòs i infant, i ella em va cloure els ulls amb dolçors de lluerna,        besant-me i gronxinant.

I he vist l'aurora dur a les desertes eres la forca que ventava el blat d'or dels matins. Ma esperança trobava en les grises fumeres        sos aeris camins.

Avesat a l'espera, les marxes s'han fet fites. Si a voltes m'aturo, bramula l'horitzó. Ja no puc desaprendre les rutes infinites        ni l'eterna cançó.

Només en la llum pròpia he trobat sempre auxili. Em nimba una claror de nous mites i déus. Perdut i retrobat, vaig fent del meu exili        un gran himne d'adéus.

Dintre el meu esperit, oh, gira, roda d'astres! Amb el cor a la vela i les mans al timó, en mon cant de retorns resplendeixen els rastres        del vol de l'alció.

  —127→  

Himne d'Ulisses a la terra

Mare difícil de tantes aurores, terra de tots, fang estremit d'estel: cantant-te escalo les torres sonores on l'esperit esquinça el teu dur vel. Tota la llum de l'altura és desclosa! Oh terra meva, travessat d'alosa, ta esplendor dic amb els ulls plens de cel!

Ta esplendor canto, la gesta del dia que t'embolcalla amb una vesta d'or. Fresseges, núbil, en l'alta arbreria, oh tu que dorms, com un immens record, sobre una molsa de sideri gebre i, migpartida de sol i tenebra, amb dits verds trenes garlandes de mort.

Atures l'au al cim de les muntanyes; com un bressol els abismes somous. L'eternitat -ho saben tes entranyes!- és repetir la rosa que desclous. Per tu l'estiu fa dansar ses fogueres; per tu, davant les blanques primaveres, submisament s'agenollen els bous.

Oh, deixa que m'endinsi en les boires que alces: així podré tocar tots els teus brins. Estén-me sota tes pluges descalces: així podré besar-te més endins. Sembra'm al vent, lliga'm a les tempestes, torça'm al foc, puja'm a les congestes: vull la gran pau clavat als teus destins.

Dels teus retorns faig les meves naixences. Vinc del no-res i marxo cap al tot. A l'ombradiu de tes sines immenses, lluny de la por i de l'humà sanglot, oh, deixa, terra, que l'herbei murmuri a mon oïda el somni purpuri que cada dia s'alça del teu llot.

—128→

Oh, la meva ànima, en tu tan absorta, cau com espiga que sega la falç! Enmig de l'èxtasi que se'ns emporta devers els solcs dels espais eternals, et veig com una llavor il·luminada i sento el pas de la còsmica Arada perdre's enllà de les feixes astrals.

Oh, l'enclusa del mar!

Oh, l'enclusa del mar! Oh, la blava, infinita enclusa del mar sota els auris martells, sota els sols de l'amor, amb la forja incessant de mites i marees i déus moridors, i rialles a l'ombra dels pòrtics, i arcs iris que uneixen horitzons i sorrals! Oh, l'allau de sols, la sement radiant adollada a l'eterna matriu de la mar! Oh, cançó de naixences!

I la llum i ses danses a dalt els diürns tossals: el cos núbil i nu dels matins tremolant dins les cales on dormen la gavina, la vela i el pi: l'alta verge que fuig tocant cimbals de cel, esquitxada d'escuma, rient i xisclant, amb els ulls plens de cims i els cabells resplendents de garbí. Oh, la llum que al migdia es decanta talment un gran tors de forment aspidat de sagetes de sal, i a ranvespre s'ajeu a morir lentament a les dunes tranquil·les amb un ram de coral sobre el ventre!

Oh, el bressol de la mar! Oh, les líquides eres, —129→ la gran àgora eterna on el vent, l'adalil dels estels, estén l'ombra gegantina de l'orb que nasqué en set ciutats...

Nacions de navilis i arades...

Nacions de navilis i arades, oh clars litorals d'esperança! Quina joia de xopes axil·les entorn de les altes talaies! Quina dea amb mandrons de ruixim es desperta davant de les ares! Quines lleis dins les àmfores, oh futur d'ahir, oh passat de demà!

Oh països del sol! Oh divina Vigor d'uns pobles que vénen d'un xiscle d'orèade: gent de sega i verema, gent de xarxa i arjau, torsimanys dels ocells i del foc, sacerdots entre els pàmpols i els astres, menadors d'una èpica il·lustre on triomfen la corona, la roda i el pa...

Oh països de mar i de sol d'on s'aixequen les àguiles que entren al cant!