Paradoxalment, és un poeta d'un sol llibre qui presenta un
altre poeta que ha produït una gran obra a un públic català
que el desconeix quasi totalment. Gairebé sempre són els
inèdits els qui exigeixen la presentació; els joves genis que
apareixen amb el seu primer llibre són els qui han d'ésser
prologats, classificats i, si es reuneixen determinades circumstàncies,
àdhuc antologiats. Ara, però, hem de descobrir, com qui diu, una
Mediterrània que no pot estar més temps ignorada.
La raó del desconeixement a Catalunya de l'obra
d'Agustí Bartra és ben òbvia: que n'és absent des
de fa més de dotze anys, i aquests anys són els de la maduresa de
la seva vida i de la seva obra. No és casual que Bartra hagi recreat
amorosament i superbament els errabundeigs d'Ulisses en una obra en prosa
poètica, «Odisseu», que és una autèntica
glòria de les lletres catalanes actuals i de sempre.
El que sobta tot d'una en encarar-se superficialment amb l'obra
d'Agustí Bartra, és la seva abundància. La seva obra
cabdal fins ara, el poema «Màrsias i Adila», és un
poema dividit en cants, de l'extensió aproximada de
«L'Atlàntida». Els poemes llargs abunden en la seva obra. En
aquests anys en què la nostra poesia s'ha mogut principalment entre la
tannka, el sonet i el poema quasi epigramàtic, Bartra sobtà amb
el seu extraordinari
élan vital. Una classificació
precipitada el podria fer l'hereu de Verdaguer, però les seves
diferències profundes són massa grans perquè pugui
emparentar-se'ls. L'únic que tenen de comú és l'apitrada
heroica, la volada èpica i l'alè en desenvolupar llargs temes
poemàtics. El fons ideològic, però, és ben distint.
A un altre lloc déiem
—VIII→
que Verdaguer era un místic
de Crist, mentre que Bartra és un místic de Pan. El seu
misticisme és radiant, auri, solar, mediterrani. Verdaguer, malgrat
«L'Atlàntida», mai no comprengué el mar; sempre en
parlà com d'una màquina monstruosa, ben forana a ell, que
produïa cataclismes i engendrava monstres. En realitat fou sempre un
pagès genial, un terrassà que no es podia desprendre mai, davant
del mar, d'aquell embadocament una mica temorenc de la gent de muntanya.
Bartra, en canvi, és un mediterrani pur, que duu el mar a la butxaca amb
una mena de quotidianitat sublim. A tota l'obra de Bartra es respira aire de
mar i això l'agermana, amb un acostament misteriós i avial, amb
els poemes homèrics.
Hi ha el mar a tota l'obra de Bartra, però també hi ha
la terra. Podem qualificar-lo de poeta geòrgic, que canta la terra
antiga, la terra de Demèter, que ell sent bategar com una criatura
vivent, curulla dels seus «enigmes obscurs», i que sap
«feixuga de juny i cereals», vetllada pels «àngels del
forment». El seu sentiment de la terror -cal no oblidar que procedeix
d'una nissaga de propietaris rurals- és bíblic, antic, i per
això el «Poema de Rut» és tan autèntic.
La seva terra és la terra-mare, la terra homèrica que
lleva collita i que nodreix els homes. La invoca amb aquestes paraules:
Daura, terra!, el meu front amb tos hàlits de
pol·len
i travessa mon ànima amb petris coturns.
Tos enigmes obscurs en mon pit es dissolen
dolçament... Vaig feixuc dels teus àngels
diurns!
—IX→
Sorda tu que t'esgotes en cada contesta?
Res no reps que no tornis, més tard, embellit.
A la fímbria de llum de ta ombrívola vesta
els meus llavis sedegen oneigs d'infinit.
Enllaçat fortament en tos somnis aeris,
fruitaran en ma sang tes rodones cançons,
i amb l'esguard envaït de tos vastos misteris
entraré a ton silenci amb remor de falcons...
(Rèquiem, III)
Una altra vegada, li diu:
L'eternitat -ho saben tes entranyes!-
és repetir la rosa que desclous.
I afegeix:
Per tu l'estiu fa dansar ses fogueres;
per tu, davant les blanques primaveres,
submisament s'agenollen els bous.
I concep la vida com un cíclic retorn:
Dels teus retorns faig les meves naixences.
Vine del no-res i marxo cap al Tot.
A l'ombradiu de tes sines immenses,
lluny de la por i de l'humà sanglot,
oh deixa, terra, que l'herba murmuri
a mes oïdes el somni purpuri
que cada dia s'alça del teu llot.
(Himne d'Ulisses a la terra, d'«Odisseu»)
—X→
Un sentiment virgilià domina el Cant IV
d'«Adila», «La Casa». Bartra retorna a un món
antic i patriarcal, presidit per l'àngel de les collites, per les
elementals i grandioses preocupacions de l'home agricultor, engalzat a la gran
roda cíclica de la Natura.
Podríem espigolar exemples abundants a tota l'obra bartriana,
però creiem que amb aquests basta i a més no disposem ací
d'espai. Seria també interessant estudiar amb atenció el paper
tan important que tenen els àngels en la lírica de Bartra, a
semblança del que s'esdevé en l'obra d'altres poetes, Rilke i
Francis Jammes per exemple. Ho deixem per a un altre estudi, que potser un dia
farem.
L'any 1988, Bartra publicà el «Cant Corporal»,
obra, de ressons whitmanians on es manifestava, més que una poesia, una
filosofia i una ètica. La primera obra publicada fora de la
Península fou, després del fullet «Oda a Catalunya des dels
Tròpics», el llibre «L'Arbre de Foc» (Mèxic,
1946), recull de poemes de guerra principalment, on es manifesta una
tendència avantguardista barrejada amb tocs de popularisme refinat a la
manera de García Lorca i Alberti. Amb tot, és una obra remarcable
i plena de personalitat. En aquest llibre es recullen també el
«Poema de l'Home», transcripció torturada i hermètica
de les angoixes del presoner del camp de concentració, i el «Poema
de Rut», que contrasta amb l'anterior per la seva bíblica serenor.
I en aquest poema és on s'inicia el miracle. Volem dir que fins
ací Bartra hauria estat
—XI→
un poeta notable, que vivia les
inquietuds i els problemes del seu temes amb una clara idea dels deures i
també de les limitacions de la seva generació, però sense
mostrar-se'ns com un poeta genial, com un creador de mites de valor universal.
Misteriosament, aquell poeta d'avantguarda, descordat i anàrquic,
s'encaixa en estrofes rimades, impecablement clàssiques, i dóna
naixença a una nova poesia, èpica per l'empenta, pels temes i per
l'extensió, però ensems lírica, pregonament lírica,
pel subjectivisme i l'originalitat de la imatgeria. Èpico-líric,
aquest és el qualificatiu que els amants de les classificacions donaren
tot d'una al poeta de Màrsias.
Aquest fenomen -el retorn de poetes d'avantguarda a formes
clàssiques- no és pas nou a l'Europa de la postguerra. A
Itàlia, l'eminent poeta Ungaretti ha seguit, a la seva manera, una
evolució semblant a la del nostre poeta. Entre nosaltres, cal
només esmentar el llibre de sonets «Sol, i de dol», del
sobrerealista J. V. Foix, que marca un fenomen idèntic. En tots els
casos, la ratlla divisòria de les dues maneres ha estat la guerra i la
sotragada anímica produïda per l'esfondrament d'un món i la
difícil adaptació a un de nou. Sembla com si aquesta sotragada
descobrís les formes eternes de l'art i de la vida, ocultes en els
períodes de pau per modes i estils passatgers, que són escombrats
com fullaraca pel gran vent de la guerra i de la dissort. I és que hi ha
formes i estils eterns, consubstancials amb l'home i, com ell,
insubstituïbles. Àdhuc en les èpoques més prosaiques
i aburgesades hi haurà una corda heroica que vibrarà encara en
els cors dels homes, i àdhuc les formes de vida més antiheroiques
sentiran confosament
—XII→
la reverència que inspira l'heroi, i
cercaran de retreli culte.
Al «Poema de Rut» neix, doncs, aquest nou Bartra
èpico líric que ja es pressentia en tota la seva obra anterior i
que culminà en el gran poema «Màrsias i Adila».
«Màrsias i Adila» no se'ns presentà tot
d'un sol cop. Aparegué primer el poema «Màrsias», el
1946, que havia de constituir després la primera part de l'obra. La
totalitat no aparegué fins el 1948, en una bella edició
il·lustrada per Francesc Domingo. Ambdós llibres foren publicats
a Mèxic.
Què és, argumentalment, «Màrsias i
Adila»? Es un poema de guerra i de mort, però també de vida
i de resurrecció eternes. Màrsias és l'heroi, l'home que
lluita, i Adila és la Dona, la fidelitat callada, l'amor, la maternitat,
la font eterna. Damunt d'un fons irreal i mític ple de sentors
mediterrànies, es desenvolupa l'idil·li. Adila, l'orba,
errabundeja en la segona part del poema amb el seu fill en braços, fins
retrobar l'Ombra de Màrsias, el pare. Tots els personatges, en aquest
vast poema, tenen la irrealitat sublim de les figures de Miquel Àngel.
Són fills d'una humanitat eterna, però els sentim estranyament
propers a nosaltres perquè hi reconeixem la nostra pròpia cara i
la nostra pròpia sang, sublimitzades, transfigurades, redimides. El
món veritable, per a Bartra (és significatiu que citi Novalis al
començament d'«Adila») és el de la faula, el del
mite. Màrsias i Adila viuen immersos en aquesta atmosfera mítica,
que és la del veritable univers de l'home. Les virtuts elementals i
permanents que han fet la humanitat de sempre resplendeixen en aquesta obra:
patriotisme, valor, noblesa, camaraderia, heroisme,
—XIII→
amor.
L'atmosfera poètica és extraordinàriament densa: la
brillantor i profusió de les imatges són enlluernadores, i totes
duen sempre un dring personalíssim, original. L'adjectivació
torna a adquirir l'enorme importància que tenia en l'antiga poesia
èpica, però es tracta de l'adjectivació d'un poeta que ha
passat per totes les experiències i arriscaments de les més
modernes escoles d'avantguarda. El resultat és corprenedor. Diu
d'Adila:
Va com feixuga d'ombres de barques i oliveres,
el futur ha fet d'ella una àmfora d'esperes
i clavà a sa cintura una rosa d'aram.
En aquests alexandrins, tan clàssics, hi ha fosos vint-i cinc
segles de poesia europea. El llenguatge és modern, moderníssim,
però sentim un no sé què, una frisança avial, i ens
sembla com si de cop Passat, Present i Futur no existissin. I és que
Bartra canta fora del temps, o, potser millor, sota el temps. Li és molt
propi un to profètic, il·luminat; una mística de futur.
Diríem que el poeta se sent com un pont que uneix un Passat
gairebé mític amb un Futur radiant que no és res
més que l'etern present que cova sota el canvi i la mudança. En
aquest aspecte, s'acorda amb la definició del poeta que donava el
diví Plató, i, efectivament, molts dels seus cants semblen
haver-li estat dictats -remarco
dictats- en un estat proper al rapte
dionisíac. Ell mateix defineix la seva poesia com de
rapte i
balbuç. Nosaltres creiem que, com tot
gran i veritable poeta, és una veu encarnada del seu temps i de la seva
raça, que parlen per la seva boca. Si
—XIV→
la raça i la
història d'una raça tenen un subconscient, és moltes
vegades la seva veu la que escoltem en els versos de Bartra, i allà que
contribueix a donar-los aquella atemporalitat de què parlàvem.
Diu que la seva poesia és per a ell l'expressió de la salut total
de la seva ànima. La concep també com externa a ell en certa
manera, i la compara a un arbre en lenta creixença i ascensió cap
al cel, seguint lleis i camins misteriosament propis.
El to profètic és evident en aquests versos del
magnífic «Cant de Màrsias»:
Sereu una rialla florida de roselles
quan els rius es despertin vora el blat fet altars,
quan ran de cada proa la pau de les estrelles
canti la vostra glòria de sílex i
lilàs.
Fins que el vent esdevingui una espasa sagrada,
fins que als graners s'apilin els astres més
distants,
fins que tot amor sigui un niu d'aigua daurada;
fins que a totes les boques s'encenguin sols i cants...
Bartra ens evoca ací una pàtria ideal, una eterna
pàtria que ell entreveu entre les boires del futur i els pesombres del
present. Aquesta pàtria, al mateix temps, ens apar molt antiga, molt
reculada en el nostre record de poble. Sembla com si en vinguéssim,
però sembla també com si fos la fita llunyana que ens espera... I
és aquella que «va de d'escuma fins al cor dels avets»,
aquella «pàtria de flancs d'escuma i testa de muntanyes»,
aquesta dolça terra mediterrània que ell ha
—XV→
dut
clavada al cor en tots els llargs anys de la seva odissea. I ací volem
desmentir rodonament aquells que lleugerament i quasi bé sempre sense
conèixer-ne res, qualificaren Bartra d'exòtic dintre de la nostra
literatura i li cerquen tot d'afinitats d'annunzianes i claudelianes. Potser
mai cap poeta nostre no havia estat tan profundament català com ell; els
seus cants inexauribles arrenquen de les arrels mateixes de la raça;
tota la seva obra és amarada del nostre sol gloriós. Només
la «pàtria de flancs d'escuma i testa de muntanyes» podia
produir la seva poesia com una flor natural, com un producte autèntic
d'un tercer i d'una gent que l'habita fa centúries. Com dèiem en
un altre estudi, «a través de tota la seva obra, amb un remot
fons de timbals rituals, ens esguarda la mirada sagrada i misteriosa de
l'esfinx ibèrica, mediterrània, antiga, muda fins ara, d'ulls de
sal i peus de bronze i cabellera de ginesta i de pi. Ell li ha fet trencar el
seu silenci avial i parlar per boca dels seus -dels nostres- fills
Màrsias, l'Home, i Adila, la Dona».
Agustí Bartra nasqué a Barcelona l'any 1908. No ens
coneguérem mai personalment. Tota la nostra relació ha estat -i
és- epistolar. Gràcies a aquesta correspondència,
mantinguda puntualment, s'afermà entre nosaltres una amistat
solidíssima, feta de coincidències fonamentals, d'una fe i d'uns
entusiasmes comuns, d'un encaix d'idèntic ritme vital. Al costat del
Poeta i de l'Home anà sorgint l'Amic. L'Amistat és, tant per a
Bartra com per al qui això escriu, un dels
—XVI→
més
nobles cultes humans. A través de les seves lletres s'anà
mostrant una gran ànima d'home i de poeta, identificat plenament amb la
seva obra. En efecte, vida i poesia són per a ell una mateixa cosa, i
perquè viu en poesia la seva obra és autèntica. Bartra
és un d'aquells poetes -tan rars, caldria potser anar als
romàntics anglesos- que no defrauden. Es, per essència,
l'anti-poeta
maudit. Malgrat la fusió tan
íntima que ha fet entre vida i poesia, viu la seva època amb
apassionament: a ell li escau certament la frase tan usada de que
res humà no li és
aliè.
Darrerament ha romàs dos anys als Estats Units pensionat per
la Fundació Guggenheim, per tal que fes obra creadora. En el primer any
féu una antologia de la poesia nordamericana moderna en català,
que ara acaba de veure la llum a Mèxic; el segon -1950- escriví
«Odisseu». Agustí Bartra, resideix actualment a la ciutat de
Mèxic.
L'Oasi perdut, Barcelona, 1937.
Cant Corporal, Col. Oasi, Barcelona, 1938.
L'estel sobre el mur (Contes), Biblioteca
Catalana, Mèxic, 1942.
Xabola (Novel·la), edició de
l'autor, Mèxic, 1943.
L'Arbre de Foc, Ed. Gally, Mèxic, 1946.
Màrsias, Col. Lletres, Mèxic,
1946.
Màrsias i Adila, Ed. de la Biblioteca
Catalana, Mèxic, 1948.
Rèquiem, Col. Lletres, Mèxic,
1948.
Oda Atlàntica, ed. de l'autor,
Mèxic, 1951.
Una Antologia de la lírica
nord-americana, Ed. Lletres, Mèxic, 1951 (edició a cura de
la John Simon Guggenheim Memorial Foundation).
DE PRÒXIMA PUBLICACIÓ:
Odisseu.
L'Evangeli del Vent.
ESTUDIS SOBRE LA SEVA OBRA: Jordi Vallés:
Suite poètica. La poesia d'Agustí
Bartra, Col. Artistes Catalans Contemporanis, Mèxic, 1946. J.
Amat-Piniella:
El poeta Agustí Bartra, Rev.
«Antologia», desembre de 1947, pàg. 108. Arnau de
Ribesalbes:
Un esbós d'Agustí Bartra, Rev.
«Occident», maig de 1949, pàg. 45. Dott. Adele Faccio:
Agustí Bartra (amb la traducció
italiana dels tres primers cants de «Màrsias»), Rev.
«Glauco», Torino-Novara, març de 1950.
