Visor de obras.

  —[125]→  

Desde alguns anys, los barcelonins s' han donat molt á anar á estiuhejar á las frescas y deliciosas valls de nostres Pirineus catalans. Entre eixas valls la de Camprodon es la més freqüentada, y realment ho mereix. ¿A qué parlarnos déls Alpes si en nostres Pirineus hi ha tant bó y millor? Per ma part fa alguns anys que passo Juliol y Agost en un lloch casi tan agradable com Camprodon: Prats de Molló. Per anarhi desde Camprodon s' atravessa la frontera per Coll d' Aras (1,500 metres c" altitut). No hi ha encara carretera y 's te que anar á caball, Pero 'ls francesos ja tractan de prolongar la carretera real de Prats fins á la frontera, y si eixa carretera 's prolonga fins á Camprodon será un camí dels més pintoreschs y agradable, sobretot poguentlo fer ab landau.

Quan l' excursionista que ve d' Espanya arriba á   —[126]→   Coll d' Aras, y á las ruinas de Sta. Margarida, descobreix, al fons de la vall que rega 'l Tech, una vila cintada de murallas y dominada per un castell. Vista desde aquella altura sembla un pessebre de aqueixos que 's posan sobre 'l marbre de la xameneya sola una campana de vidre. La baixada dura més d' una hora, y los guias conduheixen al excursionista á la plassa princípal de la vila, ahont se troba l' Hotel Maillart, molt conegut y apreciat per lo bon tracte que s' hi reb y sobretot per la bona taula.

Prats de Molló (750 metres d' altitut) es una vila de unas tres mil ánimas, situada sobre la riba esquerra del riu Tech, en una deliciosa vall dominada per altas montanyas, las quals per sa verdor y boscurias de castanyers, recordan las valls de Suissa. Trobantse casi á la mateixa altitut de Camprodon, reuneix las mateixas ventatjas. L' estiu no s' hi coneix; l' ayret fresch que baixa del cims nevats hi manté una temperatura de 15 á 16 graus. No té l' humitat de Camprodon banyada per sos dos rius Ter y Ritort; l' ayre es més sech y per lo tant més saludable. Las fonts geladas, sos passeigs frondossos, lo carácter franch y afable de sos habitants ne fan una estancia delitosa per l' excursionista que fuig dels calors del plá. Ademés que en Prats se trobará al centre de sas excursions y casseras La iglesia situada al cim de la població es digna d' esser visitada, pertany á l' estil gótich secundari y son cloquer es d' estil románich.

A uns 5 kilómetros seguint una hermosa carretera, Tech amunt, se troba lo gran establiment termal: La Preste (1,200 metres d' altitut). Sembla impossible   —[127] →   que en lloch tan selvatge y escabrós s' hagin pogut construhir uns edificis tan grandiosos y confortables. En efecte, están adossats contra 'l cingle, s' hi han obert pas á barrinadas. Los voltants de la Preste son alts cingles de pedra calcinal que rodejan l' establiment, lo riu Tech corre encaixonat á son peu. La Preste, quals ayguas gosan de gran reputació per la cura de las afeccions de las vias urinarias, está avuy dia al nivell dels establiments balnearis de mes fama. Ademés de la eficacitat de sas ayguas, s' hi troba bona taula, bonas cambras, bon tracte, en una paráula, tot lo confortable que 's pugui desitjar, A 1,200 metres d' altitut no 's coneix l' estiu; tothom va vestit d' hivern.

En eixos establiments, ademés dels malalts n' hi ha que tenen molt bona salut y que hi passan una temporada pera fer casseras y excursions. Jo hi tenia aquell any tres amichs, y projectárem fer una cassera als isarts y passar alguns dias en las altas montanyas.

*  *  *

Los preparatius de la expedició se feren en tota forma, prevenintho de manera que res faltés, y per aixó ma experiencia d' excursionista serví molt, puig que havia recorregut algunas vegadas las montanyas ab los célebres cassadors d' isarts de Prats de Molló: Joan Borrát, Ballanosa, Joseph Dó y altres.

Lo dia fixat pera posarnos en camí era 'l 17 d' Agost. Es la temporada millor pera recorrer las altas montanyas, puig que desde la Mare de Deu d' Agost   —[128]→   fins á últims del mateix més no 's perillan pedregadas ni tempestats; pero, aixó sí, incomoda molt la boyra.

Exigí que cada excursionista anés equipat com l' experiencia aconsella pera viurer en las altas regions: vestit de llana; un barret de palla d' amplas alas folrat de tela blanca, la qual deu cubrir lo clatell; una manta de llana pera embolicarse la nit y botins ab sabatas ferradas. En lo sarró un got de cuyro, una fiambrera, ganivet, forquilla y cullera de fusta, una ampolla de rom y una altra d' árnica, esca, desfilas, etcétera, y lo principal una botella de cuyro de porró contenint bon vi pera xerricar.

Tres matxos nos portavan tot lo neeessari: pá, vi y demés provisions. S' afegiren també cinglons y enfilas pera pescar en los gorchs de Carença; una olla per fer lo ranxo; pernil, latas, etc., etc. Res faltava de provisions de boca, puig se sab que 'n las altas regions la gana no s' acaba may.

Sortirem de Prats lo 17 d' Agost á las 2 de la matinada; emprenguérem tot seguit lo camí de Coll Pregón y Espinavell, seguint la frontera. A Coll Pregón trobárem los excursionistas de la Preste que 'ns esperavan y continuarem junts cap al Coll del Pal, voltant la montanya de Costa Bona (2,500 m ); ferem parada á las 10 á las fonts del riu Tech, al peu d' una congesta, ahont esmorsarem. Després d' un llarch descans los cassadors d' isarts se separaren, y nosaltres seguirem cap al plá de Canmagra, coll de Mantet, y vall de Morens terme de nostra excursió ahont tothom s' havia de reunir cap al vespre.

  —[129]→  

*  *  *

Dexeume feros coneixer los cassadors y excursionistas de l' expedició. Joan Borrat, 33 anys, natural de Prats; cassador d' isarts, nombrat capitá per sos companys cassadors, per havert mort 54 isarts: tots li donan la dreta. Després d' ell ve 'n Ballanosa, son lloch tinent. Los demés son soldats rasos, pero tots joves intrépits y de molt delit, y sobretot bona puntería. No dech oblidar á Joseph Borrat, pare d' en Joan que té morts pot ser més isarts que son fill; es vellet y no pot gayre seguir lo jovent; apostat té bon cop de fusell. En Joseph Dó, també ha sigut gran cassador; té 70 anys y no se li acaba 'l delit. Pero á n' els dos se 'ls hi ha donat lo retiro: lo primer fá de bagatger y lo segon de ranxero.

Mr. Mase, sabi naturalista de Lyon; 40 anys, afable, plé de salut y sempre de bon humor. Fa sa temporada en los bany de la Preste, no perque sia malalt, pero pera fugir del calor y respirar l' ayre pur de las montanyas.

Lo Doctor Bernis, metje de l' establiment de la Preste, cassador y pescador de truytas, es un verdader sportsman.

Mon amich de Barcelona, don Joseph Rams, exprocurador causídich dels tribunals. 60 anys, cassador de guatllas, y coneixent pam per pam la planura de Can Tunis per anarhi cada hivern á la entrada de las pollas d' aygua. Era senyor molt singular y metódich en totas sas cosas. Li agradava molt la xacolata, y   —[130]→   portava en sou sarró una xacolatera diminuta; éll mateix se la desfeya ab esperit de vi, perque no li faltés la costúm, y quant nosaltres, al esmorsar, menjavam un bon tall de llangonissa ó d' estofat, éll estava á sas glorias al poder saborejar sa rica xacolata, y fumar després son cigarret que cargolava ab son ganivet sempre ab la mateixa catxasa. Portava pedra y foguer y may havia usat cap misto de brasa ó de cerilla.

-Don Joseph -li diguí- miris qu' aixó de recorrer la alta montanya es molt cansat, vol molt delit y pot ser no l' hi provará.

-Cá! ja hi estich fet. he passat nits á l' espera dels anéchs á l' estany de Remolá.

-Al menys no vingui ab aquest bolet sens' alas: posis un barret de palla folrat de tela.

-Lo sol ja 'm coneix, y no crech que 'l sol d' aquest país tingui la forsa de! sol del plá del Llobregat.

-Bé, bé, vosté mateix...

Era home molt campetxano. Al dematí, al esmorsar á las fonts del riu Tech, don Joseph prengué la seva xacolata y begué tres gots d' aygua (temperatura 4 graus sobre 0).

-¡Quin' aygua més rica! no desitjaria res més que tenirne un rajolí á casa meva de Barcelona.

-No begui aygua, don Joseph, miris que no li probará: en las altas regions que 'ns trobém: vi y més vi; deixis d' aygua.

-¡Fugi home! vosté no aprecia lo qu' es bó...

  —[131]→  

*  *  *

Mr. Mase, lo Doctor, don Joseph y jo seguirem la carena de la frontera cap al plá de Can Magre (altitut 2,400 m.), entre Espanya y Fransa. Nos toparem ab un remat de bestiar de llana, de 16,000 caps. Quan desde l' Ampurdá y 'l plá de Gerona un se mira la serra dels Pirineus desde Costabona fins á Puigmal, ningú diria que al cim d' aquellas montanyas que semblan tant peladas y escabrosas, se trovessen verdaderas planuras de llarga extensió y cobertas de bona herba com lo plá de Can Magre y Plá Guillém, etcétera. Al estiu tot verdeja. Eixos terrenos situats á l' extrem-frontera, perteneixen als comuns de Pi y de Mantet⁹, los quals exigeixen per dret de pastura, desde 15 de Juny á 15 de Setembre, 50 céntims per cap de bestiar de llana.

Los propietaris del baix y alt Ampurdá, reuneixen sos remats, y lo 15 de Juny van á montanya. Lo 15 de Setembre lo bestiar baixa de montanya gras, valguent algunas pessetas més de lo que valia.

Lo remat de 16,000 caps que trobarem, era guardat per 20 pastors y 15 cans. Tenian sa jassa al fons del plá; nos hi dirigirem. La jassa consisteix en un circol rodejat de barracas, una per cada pastor. Acorralan lo bestiar al mitj durant la nit, los cans, fan centinella tot l' entorn, y lo llop no hi pot res. Hi ha un orde admirable. Los pastors tenen son cap, lo majoral,   —[132]→   al qual tots obeheixen. Portan jech de pell, cinta, sarró y botin de pell, barretina vermella, y esclops ferrrats de claus puntaguts. Sos cans son verdaders cans de remat dels alts Pirineus; cada hú d' ells es tan ó més gros que un llop; ademés que portan un ample collar erissat de claus de punta enfora.

Quin espectacle més imponent lo veurer sortir lo remat de la jassa, ab la fressa de sas esquellas, flanquejat per pastors y gossos!

Nos dirigirem cap al puig de Coma Armada (altitut 2,600 m.), seguint sempre la linia divisoria la qual dona la vessant de sas ayguas al nort en lo riu Tet y al sur en lo riu Ter.

Mr. Mase me fá observar la blancor del puig que sembla nevat.

Eixa blancor era produhida per una infinitat de rocas de quartz de tota dimensió. En mitj d' ellas s' aixecá un vol de perdius blancas; mon amich don Joseph, tingué la ditxa de matarne una. May he vist home més content; la regalá á Mr. Mase pera embalsamarla. La perdiu blanca¹⁰, es com un colom de 'ls grossos; té lo caminar de senyora com la perdiu de nostra terra. Viu en los cims més alts á la vora de la neu, al hivern es del tot blanca, y á l' estiu té plomas de color cendrós. No es agradable al paladar, selvatjeja.

Férem alto pera menjar un bossi, era la una de la tarde; lo cel era com un ull de peix; altitut 2,600. term. 25 gr. al sol y 5 á l' ombra. Tot excursionista   —[133]→   que haurá recorregut las altas montanyas observará eixa diferencia tan notable de temperatura: lo sol crema y 'l ayre gela. La cara y mans exposats á l' ayre 's tornan d' un color terrós, torrat y fins la pell se pela. En eixas altituts, l' aygua de las fonts es tan freda que altera en lloch de desalterar. Lo vi posat en fresch se descompon y 's torna terbol. Aixó sí, una seba posada en fresch, per folla que sia, 's torna dolsa.

No cal parlar de la gana qu' es maneja: eix aire tan rareficat, disol tot seguit los aliments y un hom devora. Dinarem á prop d' una font. Don Joseph trobava rica l' aygua de totas las fonts; estava de molt bon humor com tots nosaltres, y nos contava sas casseras de Can Tunis; d' una vegada que matá un bernat pescaire; de las ayguas enllotadas que tenia que beurer. Una sola cosa l' incomodava: 's gratava tot sovint lo cap del nas y son clatell; s' hi sentia cohissó.

-Tot just comensém don Joseph -li deya- vosté ha volgut fer passar la seva persistint ab son bolet, y mudará la pell com una serp.

Desde 'l puig de Coma armada, s' domina tota la Conca del Ter, desde son naixement fins á Camprodon. A Set Casas comensan los boscos de pins y abets. Es país molt trencat y escabrós. Teniam al devant las cingleras graníticas de Gra de Fajol; es un puig molt alt, (2700m.) blanquissim per sa abundancia de rocas de quartz; té la forma d' un grá de fajol. Més allá, lo coll de la Marrana que divideix la conca del Ter ab la de Fresser. Al nort-oest lo grandiós puig de Bassibés   —[134]→   (altitut 2850.) Eixas montanyas forman un semicírcol lo qual enclou la pintoresca vall de Morens y Ull de Ter. Son aspecte selvatge y grandiós, ab sos pins¹¹ torsuts per las tormentas, sos cingles espantosos, sas clapissas¹² de imponents penyas graníticas; sas numerosas cascatas, fonts del riu Ter; sa verda vegetació de boixerica,¹³ fan de Morens una de las valls més admirables de nostres Pirineus.

De Camprodon á la jassa de Morens, remontant sempre lo Ter, es cosa de 5 á 6 horas. De Camprodon se segueix lo camí de Setcases, y d' eix punt á la jassa, ab tres horetas s' hi va. Per tot se pot anar á cavall. Los aficionats á casseras y excursions qu' estiuhejan á Camprodon haurian de fer construhir aprop de la Jassa de Morens una barraca ó chalet de fusta pera poderhi passar alguns dias ab comoditat. Morens es lo centro de casseras d' isarts, llebras, y perdius blancas, y centro de excursions pera recorrer los Piriueus fins á Puigmal.¹⁴

*  *  *

Després d' haver dinat, emprenguérem la baixada cap á la Jassa de Morens, nostre quartel general.

Prenguerem possesió de la gran barraca del mitj   —[135]→   bastant espayosa pera cábrehi tots. Totas las jassas de l' alta montanya contenen, ademés de las barracas per cada pastor una barraca més gran ahont se reuneixen quan fá mal temps, consistint en quatre parets de pedra seca y gleba, un baix teulat de barras de pí cobert de rama y terra; un forat al cantó per lo fum y un altre més gran que serveix de porta, per lo qual se té qu' entrar tot ajupit. Per jas balechs¹⁵ y rama de pí. A la nit no s' hi te fret, pero lo que impedeix d' aclucar l' ull son las pussas; després un s' hi acostuma, perque un hom se troba tan rendit de fadiga que no se senten picar. He recorregut bastant los Pirineus, y en totas las barracas de pastor he trobat las mateixas pussas, pussas petitas y vermellencas, que clavan una fiblada insoportable. Ademés d' aixó hi sol haver ratolins blanchs que vos corren per la cara y 's fican per butxacas y sarrons, rosegant tot lo que troban.

Després de descarregat lo bagatge, anarem per llenya y pel ranxo del vespre; puig que 'ls cassadors d' isarts nos arribarian afamats.

Ab Mr. Mase y don Joseph anarem á recorrer los voltants de la jassa.

La jassa de Morens no té l' importancia de la del plá de Canmagra. Lo bestiar que hi há perteneix al riberal de Camprodon y Setcases. Cinch pastors ab lo majoral manavan un remat de uns tres mil caps de bestiar de llana ab algunas cabras. Ademés, més avall de Morens hi há la barraca de la vacada y de l' eugassada.   —[136]→   A l' estiu, durant lo Juliol y Agost, eixas verdas y floridas montanyas son pobladas per infinitat de remats que animan lo paisatge y donan alegría. Viuhen en llibertat, y quant baixan, cap al al 15 de Setembre, tot lo bestiar es gras y dona gust veurel.

Cap al vespre arribaren nostres cassadors. També arribá lo remat ab sos pastors y cans. Los convidarem y soparem tots á l' entorn d' un gran foch, puig feya fret (3 graus sobre 0). ¡Pero quina gana tothom! ¡quin bon humor! ¡quina alegría! La botella passava de má en má, y donava gust de veurer xerricar.

-Havem vist nou isarts -deya 'n Borrat- ¡los tenim als cingles de Gra de Fajol! ¡quina bona cassera 's prepara pera demá!... Ne voléu de qüentos de casseras!... Cada hú contava la seva, fins don Joseph que relatá altra vegada la mort de son bernat pescaire: era á l' estany de la Podrida; havia mort un rascló,¹⁶ quan vegé á gran distancia un aucellás plantat sobre un roch, una cama arreplegada sota 'l ventre, inmóvil... caminá arrastrat més d' un quart pera poguer sortirli á tiro. -Lo tinch embalsamat sobre la calaxera del menjador -deya, entre 'l retrato d' Espartero y de la meva senyora... sembla qu' encara es viu...

Lo majoral suspirava per la mort trágica de la mellor euga de l' eugassada... ¿Com va ser? li preguntarem:

-No me 'n parlin! fou per culpa nostra: l' altra nit, envers las tres del matí, nos despertá la cridadissa   —[137]→   dels cans; lo bestiar s' arremolinava dintre la jassa; sentía la farúm del llop que rodava per allí prop. Sortirem, y ab nostres crits fugí, seguit pels cans y tot esporuguit s' encinglá en los cingles de Gra de Fajol. Los cans lladravan al peu del cingle. Lo llop havia seguit un estret relleu y arribat al cap no podia anar més enllá. Un dels pastors, ab son bastó ferrat, pujá per un canal del cingle y seguí lo mateix relleu que havia seguit lo llop. Eixos relleus del cingle son impracticables; únicament los isarts los recorren ab facilitat, puig es son país, y cap bestia los hi disputa l' herba que hi troba. Nostre pastor calsat d' esclops, trobá al principi bon accés; pero lo relleu s' anava fent estret; s' arrapava ab lo llistó¹⁷ de la penya y causava esglay al véurel á aquella altura de cent metres, en mitj del cingle, casi tallat á pich. Al arribar ab grans travalls aprop del llop, agarrat d' una má ab lo llistó, y de l' altre amenassant lo llop ab sos crits y bastó: oh! oh! traydor! mala bestia! oh! oh! uix!... -lo qual ab lo pel erissat li reganyava ab ronchs espantosos. Allavors vegérem lo gran perill que corria; puig acorralat lo llop y volguent pasar havia d' anar lo pastor daltabaix tant lo pas era estret. A l' últim lo llop espantat per nostres crits y per la cridadissa dels cans, féu un esfors pera passar donant gran sacudida al pastor lo qual tingué la sórt d' apartarlo ab son bastó, y caygué lo llop daltabaix al peu del cingle. Torná lo pastor seguir lo   —[138]→   relleu, arribá ab nosaltres encara pálit y tremolant. L' esglay se torná alegría al véurer estirat aquell lloparro, un masclás dels gróssos. Lo volguerem portar á Set Cases per escorxarlo y captarlo¹⁸ per los pobles; vejérem una eugua allí prop que pastorava, y sense cap reflexió li carregárem á sobre. L' euga al sentirse lo llop á sobre y sa farúm, s' espantá, nos escapá y 's tira al mitj de la clapissa ahont se va colltrencar.

La lluna argentava los cims que nos rodejavan; no feya ni un alé d' ayre; eran las nou del vespre. Tots estavam rendits de fadiga y de son... Los pastors se dirigiren á sas barracas y nosaltres també á la nostra. Hi cabiam tot just, de modo que quan forem tots aplassats y estirats, ab travalls nos podiam girar. De prompte 's feu silenci interromput solzament per los ronxets y las pussas. No 'm deixavan dormir. Don Joseph gemegava; deya que un broch de pí li foradava l' esquena. Al cap d' una hora s' aixecá tot esparverat, apretantse lo ventre ab sas mans. Volgué surtir de la barraca y peltrigava una munió de camas estiradas á son pas; s' entrebancava ab l' un y l' altre; y tothom reganyava. Fora de la barraca los cans l' abordavan y tot espantat se tornava ficar á dins... -Y aixó, D. Joseph, que li passa? -Ay! fill meu, no me 'n parli, estich suát de congoixa... -Quina aygua mes rica, D. Joseph! Vosté no 'm volgué créurer y ara s' ho troba... Haguérem de ferli té. Lo Doctor li   —[139]→   doná un cordial y poch-á-poch se calmá y s' adormí.

A las tres tothom estava de peus. Lo termómetre fora de la barraca marcava dos graus: estavam dins d' una boyra glacial. Prenguérem cada hú una escudellada de café bullent: s' ompliren los sarrons de provisions de boca, y las botellas de vi per tot lo dia. Cada hú 's dirigí á guardar los punts designats, passos predilectes dels isarts. Eixos passos son las altas montanyas que 'ns rodejan. Quan tothom está apostat, los intrépits Borrát y Bellanosa 's dirigeixen al punt ahont s' han vist los isarts.

L' isart es l' animal mes lleuger que tenim en los Pirineus. Dona gust véurels córrer quan son escopetejats, saltant barranchs precipicis; sembla que volan. Es un poch mes grós que nna cabra. Esbelt, graciós, aixerit, ab sas curtas banyas negras reblincadas tras son cap en forma de ganxo. Son color es de pel de badell. Com las perdius blancas, se troban solzament en las mes altas regions, aprop de la neu, á punts escarpats y cingleras. En general, se reuneixen en escamót de vuit ó dotze, y mentres lo remat pastura, hi ha sempre un mascle plantat al cim d' una penya que vigila. Tenen una vista y olfat molt fins; si senten un perill lo vigilant fa ab son nas una especie de xiulet y tot l' escamot fuig cap als cims, ja no 's veuhen mes. Aixó vos donará una ideya de lo difícil qu' es matar un isart.

M. Mase y lo Doctor se apostaren al coll de la Marrana: D. Joseph y jo al puesto del Pí tort, aprop dels cingles de Gra de Fajol, no lluny del punt ahont s' havia despenyat lo llop. Atravessárem l' inmensa clapissa del peu de las altas cingleras.

  —[140]→  

Es un espectacle grandiós é imponent véurer aquell caos de grans rochs granítichs, posats ab desordre los uns sobre los altres, que cobreixen part de la vall. En tots los alts pirineos se troban eixas clapissas mes ó menos extensas. ¿D' ahont han vingut? Quina rahó geológica pot donarse. Podém atribuirho als arrastres dels glacers de la época glacial? Pera mí, y es també la opinió de M. Mase se deu atribuhir al gel del hivern ahont la temperatura de eixas regions arriba á 30 y 40 graus sota 0. En efecte, á l' estiu la neu 's fon de totas parts; l' humitat penetra la crosta granítica á gran profunditat per las esquerdas y fulls dels cingles. A l' hivern eixa aygua 's congela, y aumentant de volúmen, produheix una forsa expansiva que aixeca y trosseja la massa de rocám del cingle, la qual cau á la vall y forma després de segles la desordenada clapissa.

Eixas penyas que lo gel destaca de las altas montanyas y que las congestas portan al riu de la vall, son arrastradas per los ayguats, arrodonidas per lo róssech fins al mar.

Las pedras graníticas que arrastra 'l Ter, en lo curs superior del riu son generalment del volúmen d' un y dos metres cúbichs (de Camprodon á St. Joan y Ripoll). A Vich un metre; mes avall mitj metre; á Girona sota 'l pont de Pedret, com lo cap y van disminuhint per lo róssech, arrodonintse y reduhintse en palets, grava y sorra. A la resclosa del molí de Jafre ja no se 'n veu cap; no mes sorra fins á mar, y fa mils y mils anys que eix desprendiment del terreno de las montanyas arrastrat al mar se produheix!...

  —[141]→  

Una gran part de eix desordenat enderroch está clapat per extensas y atapahidas matas de boixerica, salpicadas de flors rosas. A primers de Juliol floreix la boixerica y allavors grans extensions de la verda montanya 's cobreixen de eixa hermosa flor com si fos alfombrada. Hi ha també una altra planta que crida l' atenció, es la Tora,¹⁹ puig se troba en abundancia en los endrets humits y voras de torrents. Es planta de 5 á 15 decímetres ab una pinya de flors d' un blau hermosíssim.

Seguint lo riberal, Ter amunt, se troban infinitat d' hermosas plantas que fan nostra admiració: lo lliri color de foch²⁰, lo magnífich ombelífera: lo coscoll²¹ quals tronchs tendres avans de florit forman un ensiam exquisit.

Quina riquesa per lo botánich! sense contar eixa munió de floretas quals vius colors son desconeguts en nostres jardins...

Tota aqueixa hermosa vegetació es coberta casi tot l' any per la neu. La primavera, per eixas flors delicadas, comensa á mitj Juliol; alsan son hermós cálzer, sacudint lo glas de las congestas; durant sa vida efímera lo sol las besa y vivifica, se giran cap ab éll, extremeixentse per eix alé de calor y de vida, tornant prompte á ésser enterradas per lo torb y la glacial congesta!...

Lo sol era alt quan arribarem ab D. Joseph á nostre punt de parada. Lo Doctor y M. Mase ocuparen   —[142]→   també son punt al coll de la Marrana, á una hora de distancia de nosaltres. Tota la matinada hi hagué quietut; no sentírem cap tiro. Lo sol s' havia begut la boyra y feya un dia espléndit. D. Joseph que havia passat mala nit comensá á fer bacaynas y s' endormí del tot. Los cassadors havian tingut que donar una volta de moltas horas pera sorpendrer als isarts. A las 11 sentí dos tiros molt lluny; desperto tot seguit á don Joseph, y encara 's fregava 'ls ulls que quatre isarts nos estrompassan volant. Ni de tirar tinguí temps; fou una visió... pero quin modo de correr! los vegerem atravessar la vall y pujar las canals de Bassibés com dimonis. Prompte los perdérem de vista. -No n' acertarém ni pocas ni gayres D. Joseph? quins cassadors de pega!... pero vosté 'n te la culpa perque dormía. -No senyor, es vosté perque no 'm despertava. Una ocasió com aqueixa no 's presentará may més... Ah! si solzament hagués pogut tirarli!... quina alegría! .. Potser ne vindrán d' altres. -Ja 'ls pot esperar; lo qu' es per avuy s' ha acabat la cassera. Lo qu' hem de fer es callar.

M. Mase y lo Doctor se juntaren ab nosaltres; dinarem, y á las tres nos dirigirem cap á la jassa.

Per aquells voltants dels punts de parada que guardavam, observí alguns aucells molt grossos que volatejavan al peu d' un cingle. Los pastórs que trobarem me digueren que s' havia despenyat un pollí y que 'ls voltors estiragassavan sa carcanada. Nos hi dirigirem y en efecte, erá veritat, pero de voltor cap, tots havian fugit. Construhirem tot seguit una barraca no lluny del carnús, ab brancas y rama de pi per anarhi á l' espera l' endemá.

  —[143]→  

Cap al vespre tots uns tras altres, comparegueren á la jassa.

Faltava en Borrut. Tots haviam sopat; comensava á fosquejar, y tan tardar nos donava inquietut. Tirarem alguns tiros y no responía. Los pastors se dirigiren cap als cingles de Gra de Fajol y prompte comparegué 'n Borrut ab un isart á l' esquena. Bravo!... Ja 'n tenim un!... quina alegría tothom!... -N' han passats quatre á la parada de Pitort, deya 'n Borrut: han tingut que passar per sobre dels que ocupavan lo punt. -Eram nosaltres, digué D. Joseph y... Veyent que s' anava á embolicar, diguí jo tot seguit: -Joan, res havem vist!... -Sembla impossible! tornava 'n Joan!... La cara de D. Joseph s' havia tornat de tres colors. En Ballanosa deya: jo n' he camatrencat un... y á l' entorn del foch y traguejant tots contavam las peripecias de la cassera. Pero 'n Joan era l' héroe; com á capitá ja li tocava. S' empenyá á seguirne cinch que havian atravessat la conca del Fresser y s' havian encinglat cap á las altas cordilleras del puig del Toro y de la Fossa del gegant sobre los gorchs de Carençá. Los perseguia ab l'esperansa de poguerlos sorpendrer. Caminá tot lo dia; havia agotat lo vi de sa botella; la set l' abrusava. Tot ajupit y rossegantse, amagat detrás de las penyas, pogué per fi surtir á tret d' una cabra ab son cabrit; tingué la sórt de matarla y ferse passar la set: y de quina manera, li preguntárem? -Amorrantme á sas mamellas, y xuclant sa llet... Nos quedarem admirats!...

  —[144]→  

*  *  *

Lo dia següent, 19, determinarem anar á dormir á la jassa dels gorchs de Carençá.

Lo Doctor, M. Mase, D. Joseph y jo nos dirigirem á la barraca de brancas y rama de pí que haviam construhit lo dia anterior aprop la carcanada del pollí, pera posarnos á l' espera dels voltors. Feya poch rato que hi eram quan dos d' ells se posaren al cim del cingle, flayrant, sens dubte, algun perill. Prompte 's llensaren sobre 'l carnús. No tardaren á venirne quatre més. Donava gust al veurels estiragonyar la carcanada. M. Mase y don Joseph tiraren en mitj d' aquell esparpill, y sortirem corrents de la barraca. Ne trobarem un d' estirat y dos de ferits que acabarem de matar á culatadas.

Lo voltor dels Pirineus es una de las aus carniceras més grossas; iguala per son tamany á la gran áliga. Son coll es enterament desplomat.

Donarem los tres voltors als pastors que digueren los posarian á l' olla y 'n farian festa major. Bon profit los hi fassi.

Seguirem riu amunt y á las deu arribárem á sas fonts, al peu de Bassibés, ahont dinárem. Las fonts del Ter son abundantíssimas; la temperatura de sas ayguas es de 2 ½ gr. centigr. sobre 0; es l' aygua més freda de totas las fonts d' aquellas montanyas fins á Puigmal. Després d' haver dinat emprenguérem l' ascensió del puig de Bassibés, que te 2850 m.   —[145]→   d' altitut²². Atravesárem una gran congesta y á las 12 arribavam al cim (term. 1 gr. sota 0). Panorama admirable: Lo Rosselló, la Cerdenya, Conflent, lo golf de Rosas y de Lyó, lo Canigó l' Ampurdá, Monseny, Monserrat, las montanyas nevadas del Capcir...

De cop nos embolicá una boyra glacial apretada per un vent geliu que 'ns penetrava als ossos. Dins la boyra lo termómetre baixá á tres graus sota zero Baixárem depressa cap al riberal de Carençá. Arribárem á la jassa aprop dels gorchs á las quatre de la tarde.

En nostres Pirineos catalans los gorchs de Carençá tenen molta fama per sas singulars llegendas y per esser en ells que se congrian las tempestats y pedregadas que assolan nostras comarcas. Los pastors los contemplan ab admiració y respecte. Ab lo color de sas ayguas coneixen si ha de fer bon temps ó mal temps; y molts d' ells creuhen encara que quan brama la tempestat ab sa pedregada y trons espantosos, es que las bruixas ballan una farandola descabellada á l' entorn dels gorchs, rodejadas de llamps. Son situats casi al cim de la montanya y de élls surt la ribera de Carençá que se junta ab lo Tet á Thués (Cerdanya francesa). No n' hi ha més que dos que siguin verdaders llachs, los dos més elevats: lo més alt se troba á 2750 m.; los demés son estanyols. Lo segon gorch, situat á 50 m. més avall del primer, es lo més gran; te forma circular y de gran fondaria, Son diámetre   —[146]→   es de 50 á 70 metres es conegut per lo gorch de las truitas. L' aspecte fantástich de eixos gorchs, rodejats de grans penyas, en mitj d' un país salvatge y desert, ab sas ayguas quietas, d' un blau fosch, inspiran certa tristesa; y 's comprén alló de las bruixas ballant á l' entorn d' élls en mitj de trons y llamps.

Dins las ayguas crestal'linas del segon gorch, vegerem abundancia de truytas que saltavan á sobre l' aygua. N' hi havia de molt grossas. La truyta, per son gust, es lo peix de riu més sabrós que tením en nostras riberas del Pirineu. La carn es rosada com la del salmó y forta com la del llobarro de mar, al qual te similitut.

Arribaren los companys portant un isart y tres perdius blancas. Parárem enfilas y singlons pera la nit. A las tres del matí llevarem los filats, prenguerem un quintá de truitas. Quina paellada ferem! Tothom se cansá de menjarne; los pastors tingueren recapte pera molts dias.

Després d' haver esmorsat, lo dia 20 d' Agost, nos dirigírem al cim de la coma del gorchs (2900 m. d altitut), frontera y línea divisoria de las ayguas de la Tet y del Fresser ó ribera de Nuria.

Al fons de la vall, desde 'l punt nomenat Las set Creus, vegerem lo Santuari de Nuria. Tots nos agenollárem, y barretina en má, recitárem la Salve Regina, y saludárem la reyna de nostras montanyas ab una descarga general de nostres fusells.

Lo santuari de Nuria, ab sa petita vall, vist del cim de las altas montanyas que 'l rodejan, sembla un pessebre. Los pelegrins de la Cerdanya espanyola y   —[147]→   francesa, los del Conflent Vallespir y Camprodon, per arribar á Nuria tenen que pujar al cim d' eixas elevadas crestas pera baixar després al santuari. Donchs, al descobrir la capella tothom s' agenolla y diu la Salve. Aixís com la Verge de Monserrat es la reyna del plá, la Mare de Deu de Nuria es la reyna de nostras montanyas. L' altitut del Santuari es de 2000 m. Cap al 20 de Juny puja la professó de Caralps y ab ella acudeixen las comitivas de pelegrins. Durant dos mesos la gentil vall ressona de las pregarias y cantarellas; tot es alegría y animació. Arribant al Septembre la neu y las glassadas fan sa aparició. Los pelegrins ja no venen. Lo 15 de Septembre tancan la capella ab las estancias del Santuari y la professó se 'n torna á Caralps. Lo silenci y la soletat reemplassan l' animació, lo vent y lo torb amontonan la neu sobre la vall y lo Santuari queda enterrat durant vuit mesos per la congesta.

*  *  *

Al cim de la Coma dels Gorchs lo termómetro marcava 2 g. sota 0. Lo nas, cara y clatell de Don Joseph se comensan á pelar; s' hi sent tal coissó que no pot seguir fins á Puigmal; lo dirigím, ab los bagatges, al Santuari pera descansar y posarse compressas d' aygua fresca.

Seguírem la alta cordillera fronterissa. cap al coll de Noufonts, cap á la collada de Fenestrellas ahont dinárem, aprop las fonts del Segre; y á las duas de la tarde arribárem al cim de Puigmal, 2909 metres d'altitut.   —[148]→   Es lo gegant de nostras montanyas, se veu de tot Catalunya. A son peu la hermosa Cerdanya, lo riberal del Segre cap á l' Urgell, las montanyas d' Andorra, d' Arán, de l' Hospitalet, Capcir, Ariège, etc., etc., panorama admirable! Lo cim de Puigmal no te cap mica de vegetació; es tot pelat; no mes alguna mata de ginebró... Lo ginebró²³ es l' únich matoll que viu á las mes altas regions. Quan la vegetació desapareix, que no 's troba ni una herba, en mitj del rocám de granit viu lo raquítich ginebró, desarrelat, aplastat pels frets y la neu.

Eran las tres de la tarde, marcava 'l termómetre 3 graus sota 0. A eixa altitut se nota la rarefacció y depressió del ayre per la set y alteració del pols, lo qual nos batia á noranta pulsacions per minut. La xacolatera de D. Joseph, ab son esperit, de vi, nos serví pera fer bullir aygua la qual bullí á 92 graus en lloch de 100. Los tiros de fusell que tirárem semblavan tiros de pistola²⁴. Feya un fret glacial. Emprenguerem la baixada de la montanya y arribárem á Nuria que ja fosquejava, morts de gana, demanant sopar. L' hostalera nos digué: no 's dona sopar fins   —[149]→   que se surt del rosari. Anárem donchs á la capella; pujárem al cor, y dit lo rosari se cantaren los goigs ab acompanyament d' armonium. D. Joseph y jo estavam aprop del faristol, allargant lo cap per seguir lo cant. Un capellá nos doná un paper de solfa, y don Joseph molt sério portava 'l compás ab sa má pegant cops sobre 'l paper; mirí per sobre sa espatlla, y vegí que tenia la solfa de cap per avall...

Després de sopar nos donáreu á cadahú una candeleta de anar á oferir, y á retiro. Després de quatre nits de dormir sobre bálechs y rama de pi, un llit vingué molt bé, encara que 'ls llensols raspessen l' esquena; en quan á las pussas jo no 'n féyam cás.

Al endemá eram diumenge; anárem á l' ofici á cantar al cor, sense solfa eixa vegada; dinárem d' isart rostit que per cert es molt bó, y passarem lo dia recorrent la vall. Visitárem la capella de St. Gil y 'ns ensenyaren la penya miraculosa que hi ha darrera l' altar. Es un esqueix negrench; d' un costat te una superficie llisa y lluhenta com marbre produhida per la fregadissa de... las donas que volen tenir familia. Han tingut que posarhi una reixa de ferro per evitar lo gasto de la pedra la qual es, com la de darrera l' altar de la Verge del Pilar de Saragossa, gastada pels petons dels creyents. Vegérem l' olla dins la qual tots los marits fican lo cap, resant un parenostre.

Los rotllos de pelegrins dinant alegrement sobre 'l gleber, lo repich de las campanas, las comitivas que arriban, altras que marxan, las cantarellas,... tot iluminat per un sol espléndit,... quina animació!... que hermosa es la gentil vall de Nuria!

  —[150]→  

Després d' havernos despedit de la Mare de Deu, lo dilluns, á las 3 del matí emprenguérem lo retorn cap á Morens. La boyra cobria la montanya. Al arribar al cim de la Coma dels Gorchs, va comensar á tronar; pero quins trons!... En la plana un no pot formarse una ideya de lo que son los trons en eixas altas montanyas; tot retruny y la terra tremola; un tró no espera l' altre; es un terratrémol espantós. Que petit es l' home devant d' aqueixos grandiosos é imponents espectacles de la naturalesa!... qué reflexions fan fer!... Apretavam lo pas,... pero prompte descarregá una pedregada horrorosa; gracias que caygué molt barrejada ab pluja, sino, en l' endret en que 'ns trobavam, sense cap abrich los trossos de gel que caygueren, nos haurian estabornit. Arribarem á la barraca molls com un pop, puig que ni abrichs, ni capas no hi poden res ab tempestats semblants. Ferem gran foch y despres d' aixuts nos adormirem.

Lo dia següent, á las quatre de la tarde arribarem á la Preste y á Prats de Molló ab tres isarts, quatre perdius blancas y dos llebres. Mon amich, D. Joseph se va estar á casa meva alguns dias, no atrevintse á anar á Barcelona, refrescantse clatell y cara ab draps xupats d' aygua fresca; son nas inflat semblava un pebrot vermell. Prescindint d' eixas petitas contrarietats estava entussiasmat de sa excursió, lo mateix que M. Mase y lo doctor Bernis, y tots disposats pera tornarhi l' estiu vinent, ab l' ajuda de Deu.

Avans d' acabar ma narració crech será bó donar alguns consells als excursionistas.

L' equipament del excursionista, en sas expedicions   —[151]→   en las altas montanyas, per alguns dias segons lo que l' experiencia m' ha demostrat, deu ser, ademés de lo indicat en aquesta relació, un trajo de llana de mitj temps dos armillas de flanela, tres parells de mitjons de cotó, un ó dos parells d' espardenyas, un mirallet, sabó, fil y agulla, dos toballons, quatre mocadors de fil. Un termómetre, un barómetre aneroyde de butxaca uns gemelos ó ulleras de marina dins son estuix, ab sa corretja; un sólit bastó ab punta de ferro; una capa de burat ab mánigas y caputxa.

A 2000 metres d' altitut, un comensa á patir de set; l' aygua y lo vi son massa frets pera ferla passar. Aconsello de fer cada dia café ben sucrat y omplirne cada hú sa botella de vidre ficada ab son estuix de cuyro. y penjada ab son cordó al costat de la botella del vi. Lo café glassat es deliciós y ab dos glops que se 'n beguin, passa la set, s' entent fora dels ápats en los quals se te que béurer vi sense aygua, aconsello de no beurer may aygua.

Lo calsat per l' excursionista es cosa molt essencial, puig que de lo calsat dependeix lo bó ó mal eixit de la espedició. Per aixó te que portar sabatas y espardenyas; las sabatas s' han d' haver portat algunas vegadas per no fer mal; se deuhen untar cada dia ab seu y han de ser ferradas ab claus per no relliscar.

L' excursionista deu portar sobre d' ell lo mes precís, sense anar carregat, puig que tot lo demés s' entrega al bagatger.

Aconsello al excursionista evitar lo dormir en las barracas de las jassas. Deuhen provehirse d' una tenda   —[152]→   de campanya que 's pára allá ahont se vol. No faltan bálechs y rama de pí pera fer jas; embolicat ab la cuberta de llana 's dorm molt bé y ab netedat.

Los excursionistas per joves é intrépits que siguin deuhen ferse seguir un ó dos matxos, pera portar son bagátge, y en cas de ferse mal, poguer anar á caball. Lo matxo es la cabalcadura á propósit per anar á las malas terras; passa per tot. Héus aquí la prova:

Avans d' arribar á la Coma dels gorchs de Carençá, férem una pujada que 'n diuhen Estira pits. Anava jo á caball, y al passar en un pas estret, sobre d' un precipici volguí baixar de cavall. -No baixi, me digué 'l guía. -Pero home! lo matxo 's despenyará. -No tingui por: es pas tant bestia per despenyarse, estima tant la vida com vosté ..

Aixó sols donará una ideya de lo segurs que van los matxos en país de montanyas, y de la confiansa que inspiran á la gent de la terra.

No hi ha res tant bó per la salut que lo víurer cinch ó sis dias á 2500 metres d' altitud, en mitj d' un ayre pur y saturat de las emanacions rehinosas dels boscos de pins. L' exercici, la gana, l' ayre, fortifican la naturalesa de tal manera que 'l Dr. Bernis nos deya que sis dias en la montanya equivalia á arreplegar una provisió de salut á lo menys per sis anys. Aconsello á mos consocis excursionistas de Barcelona, vagin á recorrer nostres Pirineus catalans; es excursió que 'ls hi agradará.

  —[153]→  

Lo dia de Sant Martí me trobava á Figueras; posava á la fonda; era un dijous, dia de mercat.

Los mercats en la capital de l' Ampurdá semblan firas, tanta es la bellugadissa de gent que 's veu per tots los carrers. Los pagesos arriban ab son bestiar; las pagesas ab cistells plens d' ous y virám; un s' ha d' aturar á cada pás pera deixar passar carros y carrets carregats de grá, fruyta, verduras... per tot peltrigadas y empentas. Las botigas treuhen á fora lo bó y millor. Los drapayres fan penjorellas de faixas, barretinas, mocadors... un enfilall de coloraynas al cim de canyas que 'l vent fa balansejar.

Lo carrer de Girona sobre tot es de lo més pintoresch; s' hi veuhen las pagesetas de l' Ampurdá ab sa caputxa de bayeta y fins de seda, que mercadejan y corren la fira; las garbosas menestralas de Figueras,   —[154]→   los fadrins de las masías ab llur ayrosa barretina... Quína animació en la plassa del Grá, en la Rambla, la carretera del Castell, en tots los carrers!

A las dotze s' acaba 'l mercat; los pagesos s' abocan á las fondas y hostals: tothom s' entaula demanant porcions. En la fonda ahont estich las criadas no s' entenen de feyna, servint á l' un y á l' altre... -Heu! tú Laya, porta mitja de vi y vuyt de carn!... Noya! Noya! crida un altre... Ja va! Tinguin paciencia!... Rosa!... ab veu salamera. -Rosiiina!... aquestas mongetas ab llomillo?... que no venen? Aquí las tens!... Uy! que n' est de remaca!... -Ciset, te picaré 'ls dits!... sabs: las noyas de l' Ampurdá mirá y poch tocá!... Quina gatzara!... Quin mercat de Calaf!... Quina fressa de forquillas, de plats, de caxaladas... en mitj de criaturas que ploran, de gossos que roncan disputantse un ós, dins una boyra greixosa de fum y d' allioli.

Quant se calmá 'l barullo y la gana, entrá la Rosa en ma cambra: -Si está servit, pot anar al menjador... Me assentí á la taula rodona.

*  *  *

En las fondas de Figueras es ahont se guisa verament á la catalana. La virám rostida que surt á taula se pot menjar sense escrúpol, puig que ab l'espay de duas horas, mort, plomat y rustit... Y lo peix guisat ab such, que me 'n diuhen? En lloch lo guisan tan bé; una salsa clara, aygualida, ab alguns trossets d' all y julivert que nadan per sobre... un hom s' hi pot enmirallar...   —[155]→   y l' atmella torradeta? lo vi ranci de pahir?...

Lo progrés de l' art culinari de nostras fondas catalanas, en lo sigle XIX, s' ha quedat lo mateix que 'n lo sigle passat. L' art culinari es com l' arada de fusta, 'l carro tirat per bous, lo botó de banya dels pagesos. Menjém com menjavan nostres avis ants la guerra de l' Independencia. Pero sabém que entre gustos no hi ha disputas, que tot es relatiu; es no més qüestió d' apreciació. Los xinos se regalan de nius d' aureneta y de carn de gos; en las Indias occidentals fan de las orugas un plat exquisit; en l' Arabia y Egipte recullen las llagostas de rostoll y se las menjan com avellanas torradas. Sobre d' aqueix capitol tindria molt que dir; ho deixarém pera una altra vegada.

A mitj dinar, se sentá á taula al costat meu mon millor amich: en Quim Forniol, de Darnius; malaguanyat, ja no es d' aquest món, may l' oblidaré!...

-Qué content estich de trobarte! me digué, volia anar á la Junquera á casa teva.

-Y aixó, que hi ha de nou?

-Res de particular: t' has mirat lo calendari?

-Per qué?

-Home! dijous vinent es Sant Hubert, patró dels cassadors, y lo tenim de celebrar com se mereix.

-Tens rahó.

Llavors parlárem de casseras, tirant plans pera saber si iriam á las perdius ó als conills, y lo punt que nos podia oferir millor resultat.

Hi havia á taula ab nosaltres, lo procurador del senyor Comte de Perelada, amich nostre, que viu á Requesens en lo gran casal del Comte.

  —[156]→  

-Me volen creure? nos digué, vinguin á Requesens y farém la cassera del porch senglar.

Si que te rahó... famosa ideya! Tal dit, tal fet: fixárem lo dia 20 de Novembre convenint de trobantse tots reunits lo dijous á la tarde al casal de Requesens.

*  *  *

Lo porch senglar que tan abundava quan los boscos cobrian nostras montanyas ha desaparegut ab llur destrucció. Ignoro si n' hi ha encara en algunas boscurias de nostras provincias catalanas; com ni cassadors ni excursionistas no 'n parlan may en sas excursions, hem de creurer que s' han acabat²⁵. Lo que hi ha de cert es que en tota nostra cordillera pirinaica no s' en troban; únicament en las impenetrables boscurias de Requesens, y encara se acaban de perdrer per la destrucció que 'n fan los llops. No creguin que un y dos llops poguessen guanyar un senglar d' aqueixos que pesan 90 ó 100 kilos, s' en guardarian molt bé; pero sí que 's menjan los porcells. Quan un llop ataca la porcellada, tots los senglanots s' arriman sota 'l ventre de llur mare que los defensa com una fúria; pero alguns que altres més espantats s' embardissan y son aqueixos que reben.

Crech inútil dirvos lo que es lo porch senglar. En   —[157]→   tot llibre d' historia natural haurán llegit sa descripció, sas costúms, etc. Rabassut, pel negre cendrós, herissat, molt llarch al clatell y á la esquena; cúa petita, peluda, cargolada, cap molt gros, orellas detras, morro llarch. Lo que lo caracterisa son dos ullals los quals se reblincan sobre 'l morro; 's poden comparar á dos grossos garfis de romana. Com tots los paquiderms sa forsa resideix en lo morro y ullals que son sa única defensa; eixa forsa es prodigiosa: s' obren pás dins la malesa á reversos d' ullals, fent petar branchs bastant gruixuts. Es l' únich animal ferós que tenim en nostras montanyas. L' ós, lo llop, encara que ferits fugen de l' home; pero lo senglar s' aborda y res pot evitar sa terrible envestida quals conseqüencias son nafras mortals ó llargas de curar. L' ós de nostres Pirineus també ha desaparegut. Unicament s' en troban en las valls d' Aran y d' Andorra. En la vessant francesa hi es encara bastant comú. Una sola cassera tinch feta á l' ós; era en 1872, trobantme á Ayguas Bonas (Basses Pyrénees). Es un animal pacífich, totxo, que demana que 'l deixin sols en pau y quietut, fructifero, destrossant á la nit com los teixons los camps de blat de moro, y sacsejant los fruyters pera menjarse la fruyta que fa caure á terra.

Tothom haurá vist en las firas de nostras poblacions dos ó tres homes que ménan un ós encadenat; camina tot dret ab un garrot atravessat á l' esquena que aguanta ab sas duas potas; ab só de tabal lo fan ballar y donar voltas com la nostra pubilla lo dia de Corpus. Donchs vos diré d' ahont venen eixos óssos.

En 1881, pel Juliol, me trobava á una estació de   —[158]→   banys agradablíssima: Aulús (Ariège) que correspón de l' altre part dels Pirineus, á Tabescan, sobre un afluent del Noguera Pallaresa; á 800 metres sobre 'l nivell del mar. Es una vall encantadora tota rodejada de grans boscos d' abets.

Un dia, vaig anar ab un amich á fer una excursió á Ustou, poblet situat á duas horas d' Aulús, més amunt en mitj de la gran boscúria. Al entrar en lo poble, lo primer que se 'ns presentá á la vista, fou un ós que s' en venia tot xano xano cap á nosaltres. Heus dech confessar que fou una sorpresa poch agradable. Al moment que nos preparavam á posar entre l' ós y nosaltres una distancia respectable, vegérem surtir d' una porta un home ab un garrot y garrotada á l' ós, que com un gós petaner se ficá dins la cort d' ahont havia surtit. Al cap del carrer ne trobárem un altre, y al entrar en una lletería pera beurer llet, ne vegérem un altre ajassat en una estancia prop de la cuyna que dormia roncant com un... ós.

Donchs bé, l' industria dels habitants d' Ustou consisteix en cassar en sas abetosas los ossos cadells, los domestican y quan son adults los acoplan y aixís no 'ls acaban may. Durant lo llarch hivern, quan lo poble es enterrat per la neu, los vells, donas y criaturas se quedan tancats en sas casas com los lapóns, y los homes valits s' en van á corre 'l món fent ballar l' ós. Un ós ensenyat val cent duros; es la llegítima que donan á una noya al casarse.

Si aneu á Aulús, feu un passeig fins á Ustou y veureu que lo que us dich es ben veritat.

  —[159]→  

*  *  *

Torném á nostra cassera.

Al saber que 's projectava una gran cassera al porch senglar, molts cassadors de la comarca volgueren formarne part, sobre tot los de Cantallops, Sant Climent y Espolla, pobles situats al peu de la montanya de Requesens.

Lo senyor Soler, procurador del Comte, fou nombrat director de la cassera. Tothom s' havia de trobar al punt de reunió lo dijous al vespre en lo Casal del Comte, situat gayre bé al centre de la cassera.

Sortirem donchs aquell mateix dia de la Junquera ab mos companys en Quim, son germá Joseph Forniol y en Fernando Armet (al cel sia,) armats tots com Sant Ferriol, ab bonas carrabinas y bayoneta. En lo Casal de Requesens trovárem reunits los cassadors de Figueras.

Lo camí de la Junquera á Cantallops y Requesens es molt pintoresch. Ja al sortir de la Junquera se comensa á entrar en las frondosas boscúrias de suros que no 's deixan fins á trobar la zona de las alsinas, roures y faigs.

La comarca de l' alt Ampurdá que compren la conca del riu Llobregat es digne de fixar l' atenció del geólech. Es terreno primari, compost enterament de granit, d' aquell tan dur, que 'n diuhen d'ull de serp; roca compacta y massisa composta de quartz, feldespath y mica, lligat lo tot per un ciment natural molt fort. La sublevació que se produhí de eixa roca primitiva   —[160]→   es de lo més imponent y capritxós. Eixas tres materias en fusió formaren, al sublevarse inmensas rocas de granit de 3 y 5 metres cúbichs, de diferents formas, pero hi domina la forma arrodonida; son posadas las unas sobre las altres com ruinas de colossals castells de ciclops. Tota la montanya, desde 'l coll de Panissars fins al coll de la Massana presenta lo mateix aspecte.

Lo que crida l' atenció del geólech es que generalment las grans erupcions graníticas procedents de la crosta primitiva de la terra, se troban sols en las altas montanyas; forman la cordillera de nostres alts Pirineus, ab lo squiste que també es roca primitiva. He recorregut bastant nostra terra catalana y en cap lloch he vist un terreno primari tan ben caracterisat com en la comarca de l' alt Llobreyat.

Sembla que lo centre d' erupció se troba á mitja horeta del coll del Portús, seguint lo riu Llobregat amunt. Aquest riu corre encaixonat entre duas murallas de granit de 150 á 200 metres d' altura, en mitj de rocám y cascatas. A mesura que 's puja riu amunt, aquestas murallas se van estrenyent fins arribar á una gran cascata de 30 metres d' elevació; es coneguda per lo Salt den Fitó. Es imponent y causa espant al mirar de dalt á baix. En temps de plujas que lo riu porta molta aygua, d' una hora lluny se senten los brams de l' aygua que cau d' aquella altura en mitj d' un cáos de grans penyas graníticas rodoladas del cim de la montanya²⁶. Al contemplar aquell sublim   —[161]→   horror desde lo alt del cingle, un pensa en los inmensos cataclismes de la época primitiva, en las primeras y misteriosas convulsions del globo... Tot lo terreno granítich, que forma la conca de l' alt Llobregat, prové de las materias eruptivas procedents de la crosta primitiva de la terra.

En mitj d' aquest extens enderroch, vegeta l' arbre de nostra frontera, que dona vida á tot l' alt Ampurdá: lo suro ab sa groixuda y molsuda soca, sas brancas torsudas y rabassudas, son fullám d' un vert fosch, cendrós, es l' arbre que 's cria en mitj d' aquell cáos granítich. Quan á la primavera se li ha llevat la pela, sas socas ensangrentadas produheixen un efecte fantástich.

Haveu may observat la forsa de la sava d' eixos gegants selvátichs? Una arrel s' introduheix dins la esquerda del granit, es com lo dit; va creixent en busca de terra vegetal que li ha de donar vida; se obre pás, s' insinua lentament, sembla que ha de quedar aplastada entre las duas penyas que la oprimeixen; peró poch á poch la forsa vegetativa las aparta, las esberla, y aquest travall d' expansió vens tot obstaclé que se li presenta, puig que si no 'l pot apartar, l' arreplega, se 'n apodera, lo cubreix, l' absorveix dins sa groixuda soca... forsa imponderable que nos es desconeguda com tantas altras de la naturalesa.

Lo suro ab son arrelám arrapat entre penyas desafía los mes violents huracants. Es no més quant ha   —[162]→   arribat á sa vellesa de dos y tres cents anys, que 'l tramontanal l' arrebassa; cau estirat en mitj del rocám, son brancatge y arrels enlayrats, sembla encara dasafiar la tormenta.

Entre las rocas graníticas hi ha abundancia de matolls y arbustos peculiars á aquest terreno primari, la terra n' está coberta: la ginesta²⁷, l' argelach, l' argentina ó gatosas ab llur flor groga; lo bruch ab sa flor blanca y rosada; l' arbós, lo ginebró, l' arn, lo grévol ab son vert d' esmeralda donan á las suredas una nota alegre y agradable que fa ressurtir encara més lo color cendrós y ensangrentat dels arbres. A la primavera y casi tot l' estiu una atapahida catifa florida cubreix sureda y rocám. La sálvia, lo thim y 'l romaní aromatisan l' ayre de suaus perfums.

*  *  *

A las quatre de la tarde arrivárem á Cantallops, poble situat al peu de la montanya. Comensarem la pujada seguint un mal camí de ferradura; arrivárem á Requesens á las cinch. Los cassadors estavan ja reunits; los coneixia á tots ménos un que mon amich Soler me presentá: senyor Pau Sorribas, rich adroguer de Mataró, senyor d' uns 40 anys, molt franch y amable; estatura regular, primet, amich de casseras   —[163]→   y pesqueras; un ver sportsman. Se trobava á Figueras y al saber que anavam á cassar lo senglar, pregá al senyor Soler de l' admetre en nostra comitiva. Prompte ferem ampla coneixensa. Me contava que sa afició predilecta era anar á agafar aucells ab las telas ó filats. Tenia reclams de tota mena: verdums, passarells, gafarrons, cardinas, etc. Los dias de passa se 'n anava carregat de gavias á parar las telas sobre l' erm de la platja; era sa diversió preferida. Vingué vestit d' un trajo de vellut de cotó ratllat que s' havia fet fer exprés á Figueras para la gran cassera; tot ell feya una olor particular bastant desagradable degut á la goma ó cola del vellut. Portava una gorra del mateix vellut ab una petita ploma d' esparver posada ayrosament al costat dret, subjectada per una civella elegant, lo que li donava un fals ayre de highlander; calsas fins al genoll, botins de cuyro, botinas primetas molt ajustadas; un sarró sens mácula, una escopeta de dos canons com si surtís de cal armer. Se coneixia que era més cassador de ciutat que de montanya.

-M' alegro moltíssim de coneixel, li diguí jo, y encara més de tenirlo en nostra companya. Pero s' hi ha ben pensat? Mirís que aixó de cassar lo porch senglar es altre cosa que de cassar piulas y gafarrons.

-Que vol que li digui; me sembla que no es pas tant com diuhen. Ademés quan tornaré á Mataró, m' agradará de contarho, pero no 'm voldrán creurer.

-Ja porta bayoneta?

-No senyor; pero he comprat un ganivet valenciá capás d' estripar qualsevol senglar que se 'm presenti al devant.

  —[164]→  

-Bé, home, bé: es molt ben pensat.

Anárem pel sopar, ajudant las donas de la casa, pelant trunfas, rodant l' ast... Prompte la taula fou parada. Lo sopar fou molt animat y alegre, parlant de la cassera de demá, tirant plans, diguent cada hú la seva.

Un masover del Sr. Soler nos contava que 's veya en lo bosch una truya ab sos porcells y dos mascles; un sobre tot molt gros que podia fer uns 100 kilógs. Tenia l' atreviment de barrejarse ab la porcada de Requesens, ensumant las truyas, y los guardians ni á garrotadas lo podian apartar. Los tossinos de la montanya de Requesens son tots atravessats de porch senglar y mitj selvatjes.

Després de sopar vingué á fer rotllo ab nosaltres lo capellá particular del Sr. Comte que viu en lo Casal y diu cada dia missa en la iglesia del Castell: Mossen Geroni molt bon company, aficionat á casseras y entussiasmat de fer la del senglar.

Estavam sentats á la vora del foch de la llar, traguejant y fumant cigarrets, parlant de casseras, del senglar, de llops y guillas.

Un masover del Comte á qui jo preguntava si tenian moltas guillas. -Tantas que vulga, me respongué. Hem de tenir la virám tancada en un pati; la que 'n surt ja no 's veu més. Algunas vegadas, los diumenges, nos reunim alguns companys y fem la cassera á la guilla; també las hi parém trampas; pero te ben rahó 'l ditxo: es traydor com una guilla; no hi ha cap altre animal que tingui tanta traydoría; 'ls hi 'n podria contar fins á demá.

  —[165]→  

Un dia, trovantme á la espera de las perdius, al cim d' una penya rodejada de matolls, vegí una guilla ajupida, estirada, á voltas era com morta. Al devant d' ella hi havia dos perdius. Quan peonavan ella las seguia, s' esmunyía entre matas, s' enterrava de fullaraca, inmóvil, semblava un tronch, de manera que las pobras perdius no se malfiaren may del perill que corrian; peonavan ensá, enllá, picotejant; á l' últim una s' apropá una miqueta del tronch... D' un bot ja me l' amarra mentres sa companya esporuguida fuig volant. La guilla me passa al peu de la penya ahont jo era, ab la perdiu á la boca, aixerida, fent saltirots, balancejant sa cua de alegría... May he tirat una escopetada ab tan de gust!... Arrepleguí la perdiu que vaig posar al sarró; lliguí las potas de la guilla atravessadas ab un garrot, y m' en torní cap á casa. La posí derrera de la porta forana, era tocada del costellám: treya la llengua.

Al capvespre entrá un lluquetayre: al veurer la guilla estirada: -Borrango! aixó es bona cassera: ja no menjará més gallinas... y ab son peu l' aixecava de terra fentli donar toms... mala bestia! aixís totas!... alsa! mala farum!... De cop sento: ay! ay! ay!... -qu' es aixó! -Ay! per l' amor de Deu! corri!... La guilla d' una caixalada li havia agafat l' esperdenya y lo dit gros del peu!... Donchs era no més ferida y durant set horas havia fet la morta; si hagués tingut las potas deslligadas, com hi ha dell, se m' hauria escapat. Acabárem de matarla á garrotadas.

-Y llops, ne tenen molts en aqueixas boscurias? li preguntá 'l Sr. Pau.

  —[166]→  

-Aixó segons. Al hivernás, quan la fam los apreta baixan de l' alta montanya y s' arriman á Requesens y á l' Albera²⁸, pero may nos quedem sense; sempre n' hi ha un ó altre.

L' altre dia m' escanyáren un badell esgarriat de la vacada; era cap al cim de la ubaga. Coneguí que havia sigut feyna sols d'un llop perque n' havia deixat la mitat. Pensí ab mi mateix: tu hi tornarás aquesta nit pera menjarte l' altre mitat.

A 25 passos del badell hi havia una barraca de carboner. Cap entrada de fosch m' hi posí á l' espera. Feya clar de lluna. Envers las nou vaig veurer una ombra que voltava 'l carnús; jo preparat, lo canó dins d' un foradet de la barraca. Me feu bojejar mes d' un quart: tantost s'acostava, tantost s'apartava, may me venia bé. Al fí se abocá sobre 'l carnús... lo tenia al cap del grà... tiro... feu un bot endiablat; corrí tot seguit; desaparegué rodolant bosch avall dins la foscor de la nit. L' endemá al tornarhi vegí d' un tros lluny mon llop estirat dintre un gorch del correch de Mirapols; l' aygua era encara tenyida de sanch.

-Y vosté, senyor Sorribas, quinas casseras fan á Mataró li preguntá 'l Sr. Soler.

-Jo li diré, nos reunim tres ó cuatre companys y aném per aquells voltants. Los aucellets pagan la festa, y encara no s' en troban gayres. Al tornar á la població després d' haver rodat tota la tarde sense tirar   —[167]→   un tiro, pera exercitarnos á tirar al vol, fem pallas curtas pera saber qui de nosaltres tirará lo casquet enlayre. La última vegada me tocá á mí, hi tiraren tots al cop... cap perdigó l' havia tocat...

Al sentir aixó, mossen Geroni prengué un polvo; y en Forniol que bebia s' ennuagá. Los pagesos de Requesens feyan la mitja rialla, mirantsel ab atenció.

-De quina terra es vosté? y perdoni, li digué en Salvi, d' Espolla.

-Só de Mataró...

-Bé, per molts anys...

*  *  *

Eran las nou del vespre. -Noys! digué nostre capitá, m' apar que es cás d' anar á retiro; demá hi ha matinas. Llavors doná per l' endemá totas las disposicions necessarias. Se designaren los punts que de dos en dos los cassadors havian d' ocupar dins lo bosch y al cim de la frontera, ab prohibició terminant de no tirar á cap llop ni á cap altre bestia, no mes al senglar. Aixó s' compren: haviam de tenir molta quietut pera que 'l senglar fugint de la fressa dels de baix passés en los punts guardats.

Los de Cantallops y Espolla, ab tots sos cáns tenian de surtir á punt de dia y extendrerse en línea al peu de la boscuria ab tabals, escopetadas, cridoria, fent tot lo soroll que puguessen pujant bosch amunt.

Se convingué d'un senyal que consistia á encendrer un foch al cim del puig de Tallaferro²⁹ pera avisar   —[168]→   als de baix que tothom ocupava son puesto de batalla y que podian comensar á empaytar las feras bosch amunt.

*  *  *

Ants de comensar la cassera voldria parlarvos de eixas boscurias de Requesens que tanta anomenada tenen. En nostre escrit de Puigmal á Cap de Creus ne parlo llargament.

No crech que en tot Catalunya hi hagi boscos tan imponents. La boscuria s' esten desde Collforcat fins al coll de la Massana; comensa á sobre Espolla y Cantallops per suros, alsinas, roures, faigs, avellaners, arbossos, bruchs y grevols, que la fan del tot impenetrable.

A la zona superior de la montanya, casi á fins arribar á la créna son los roures y faigs, arbres seculars de gruixuda soca y gran alsada, decimats per los vents y llamps, inclinats, cayguts de velluria, son poderós arrelam arrabassat... un hom se creu dins d' una selva verge del nou món. Las redortas, llambruscas, sarsaparrellas, s' enfilan pels arbres, s' enredan per tot y tapan lo pas dels pochs caminets oberts pels carboners pera l' estracció del carbó.

Son boscos que fan honor al Sr. Comte de Peralada que té un gust especial en llur conservació. Fa alguns anys plegá la vacada que li donava un redit molt important, no mes que pera conservar l' arbrat.

Es interessant observar en nostres Pirineus las zonas forestals en relació ab llur altitut. Comensa generalment   —[169]→   á trobarse l' alsina que puja fins á 500 m.; després ve 'l castanyer roure, freixa, tremols, muxeras, tells, faigs fins á 1600 m.; després l' abet fins á 2000 m., y per últim 'l pí negre pinus uncinata que puja fins 2500 y més. Lo rododendron ferrugineum ó boixerica cobreix los boscos de pins; puig sense la boixerica ab dificultat podrian viurer en las altas regions ahont reyna á l' hivern un fret polar.

Lo pí, ademés de ser resguardat per sa sava rehinosa, necessita quan surt de terra un abrich tutelar, puig es delicat y li falta consistencia pera resistir á las altas temperaturas. Eix abrich li proporciona la atapahida y robusta boixerica que 's riu dels frets com lo ginebró (Juniperus alpina) per glacials que siguin. Una grana de pí cau dins la mata de boixerica; á la primavera surt com un espárrech ab petitas agullas laterals; á l' hivern la neu lo cobreix; á la primavera següent, s' allarga, busca la llum, trau 'l cap sobre 'l matoll, va creixent, ja es adult, desafía los frets, la rehina li regala de per tot, y allavors á son torn serveix de abrich al matoll de boixerica á quí deu la vida.

De l' altre costat de la frontera, en la vessant francesa es emboscat com á Requesens fins als pobles de Sureda y Montesquiu. Los senglars passan d' una vessant á l' altre; solsament, en lo mes de Novembre, fan sa estada en las boscurias de Requesens per las moltas aglans que cauhen dels roures. Al cim de la serra á la ratlla fronterissa, no hi ha cap arbre, de manera que los que están de parada poden veurer molt bé tot animal que vol atravessar la frontera per anar d' un bosch á l' altre.

  —[170]→  

Sortirem del Casal de Requesens á las cinch del matí, puig teniam que fer duas horas de camí pera ocupar los punts designats.

Feya un ayret de tramontana molt freda; lo cel tot estrellat; may havia vist lo camí de San Jaume tant clar (via lactea). Cada hú portava son dinar al sarró. Nos dirigírem cap al castell enrunat de Mirapols, antich castell feudal dels Requesens. Allí nos separarem; los uns se dirigíren vers lo cim de la serra, altres s' internaren dins lo bosch; lo Sr. Pau y jo forem de eixos últims. Un criat de la casa nos serví de guia fentnos seguir un caminet de carboner á penas trassat, ahont havíam de passar de vegadas ajupits, fuetejats per las brancas y esgarranxats per los grevols y romagueras. Lo Sr. Pau hi perdé son casquet de highlander y tingué de lligarse al cap un mocador lo que li donava un ayre de almogaver. Per fi lo guia nos deixá en una plassa carbonera, recomanantnos molta quietut.

-Vostés ocupan unas de las mellors paradas, nos digué, y com comensava á clarejar, nos feu veurer las petjadas dels senglars. -Perseguit que sia, vigilin lo caminet per ahont hem vingut, puig que per aquí, éll vindrá. Tinguin firmesa y valor; no apuntin al cap: la bala s' aplastaria sens ferli res; deixintlo passar y apuntin sota l' espatlla. Sobre tot assegurar bé 'l tiro, perqué si fan no més que ferirlo los abordará; si aixó succehís, déixintse de bayoneta; ants de morir, de segur que d' un revés d' ullal 'ls hi faria petar l' os de la cama, pot ser s' en farian la vida. Ja 'l sentirán venir per la fressa que mena ab sos grunyits y trencadissa   —[171]→   de branchs. Jo vaig á posarme á u quartet de vostés; si tinguessen novedat, cridin, ja 'ls sentiré... -y desaparegué dins la malesa.

Nos quedárem inmóvils, mirantnos. La cara del Sr. Pau prengué una expressió que no puch definir.

-Diguim, si es servit, me digué, ¿es veritat lo que nos ha dit aquest home?

-¡Vaya si es veritat!... Miri, fará cosa de dos anys, un cassador d' Espolla ferí un senglar que lo abordá y lo posá nafrat de tal manera que 'n feu sis mesos de llit, y encara bon goig de surtirne. Vosté no ha vist may cap senglar?

-No senyor; he vist no més un cap pintat en un quadret sobre la botiga d' un cansalader de Mataró, no li puch assegurar si era cap de porch ó de senglar... al dirme aixó posa sa escopeta y son sarró al peu d' un faig y alsa 'l cap enlayre, (era tanta la frondossitat de bruchs y arbossos que casibé no 's veya 'l cel.) Com ne diuhen de aquest arbre?

-Es un faig. Qué mira?

-Res; me semblava véure un niu.

-En tot cas, si es un niu, fa temps que 'ls aucells s' han desniat. Potser que vosté los ha agafat ab sas telas?

-Ja podria ser... y tot parlant vegí que posava 'l peu sobre la soca y ab sas mans agafava una branca.

-Qué vol fer?

-Probava si sabria pujarhi.

-Déxisho correr... Sent?... Ja tiran... Sent qui na cridoria de cáns y fressa de tabals?... -Los cassadors d' Espolla havian comensat la batuda. -Pts!... quietut!... prengui sa escopeta y en guardia

  —[172]→  

-Me digué, ab veu baixa, voldria lligar mon ganivet al cap de ma escopeta...

-Pts!... Silenci!...

La fressa s'anava apropant; sentiam distinctament lo glatir dels cáns,³⁰ los crits dels cassadors: alerta!... alerta!... puja l' avi!³¹ se dirigeix vers la plassa carbonera... Alertaaa!...

-Qué volen dir!

-Pts!... es aquell senglar dels ullals que fan petar branchs y camas...

De prompte sentím fressa de fullaraca y d' esgarrapalls... Hem de convenir que jo no las tenia pas totas; me posava la má al cor pera comprimir sas fortas palpitacions, puig m' esperava de moment véurer arrivar la bestiassa. Me tenia de peu ferm, ma carrabina preparada, mirant lo caminet d' ahont venia la fressa...

De cop surt una guilla que 'm passá gayre bé entre camas. Girí 'l cap vers mon company, pero Deu t' en dará: se havia fos. -Senyor Pau!... Senyor Pau!... una veu enlayre me feu: pts!... so aquí!... Se havia enfilat al cim del faig!...

Sentí alguns tiros mes amunt de nosaltres, vers la serra; y al cap d' un rato comparegué nostre guia

-Vamos! depressa! aquí ja no hi tenen que fer res. Los senglars son cap al cim del bosch... Y son company, que n' ha fet?

  —[173]→  

-Res, s' ha empenyat en volguer desniar un niu d' esquirols.

Llavors lo guía alsá 'l cap y vegé 'l senyor Pau ben assentadet sobre una branca que 's treya la petaca pera fer un cigarret.

-Es pas cas de nius d' esquirols, li digué, baixi depressa, tenim que anar á ocupar lo punt de la Roca del Gall, prop la Frontera.

-Ja vinch; comensin de passar.

-No senyor; vosté després no sabria trovar lo camí.

Baixá del faig ab recansa, y altre vegada nos ficarem en mitj de bruchs y garrolls que nos fuetejavan la cara. Emprenguérem la caminada vers la Roca del Gall, sempre dins la malesa.

Eran las nou del matí.

-No 's moguin d' aquí, nos digué; los senglars han passat la frontera: son dins los boscos de Sureda; los cáns los farán tornar, y lo punt que ocupan es molt bó pera la tornada... Nostre pagés nos deixá altre vegada y s' en aná per las sevas.

Lo rock del Gall, es un cingle granítich que domina un trós de pais desemboscat, á mitja hora de la frontera.

Los tiros y la cridoria havian parat, la calma y 'l silenci havian reemplassat lo soroll.

-Seria cas de menjar un bossí, que m' en diu? Vosté sembla que no te gana.

-Jo li diré, fa rato que 'm sento algun doloret de ventre.

-Aixó no es res, li diguí, vegui un traguet de vi ranci y li passará.

  —[174]→  

Se coneix que 'l senyor Pau no estava acostumat á rebrer tantas emocions. Prompte se refé fent honor al esmorzar que tragueren del sarró.

*  *  *

A las 12 sentirem á tocar lo corn; era lo senyal convingut dels cassadors pera reunirse al cim de la serra. Hi pujárem tot seguit; nos dirigírem vers un grupo nombrós. Quál fou nostra sorpresa al véurer estirat lo senglar, l' avi, que li deyan! Tothom estava alegre; los cassadors anavan arribant fent retrunyer la ubaga de Requesens ab lo corn y escopetadas. Tots palpavan la fera estirada á nostres peus; mediren sos ullals, feyan 20 centímetros. Lo senyor Pau li posá son peu dins la boca... Mon amich Forniol havia sigut l' heroe; nos contá com havia succehit

«Estava apostat ab en Toni Batlle, de Cantallops; passan dos senglars, pero fora de tiro. Un moment després ja sentim la fressa de trencadissa de branchs ab forts ronchs; era l' avi. Nos passa á deu passos entre en Toni y jo, á n' en Toni, li venia malament; á mí me presentava 'l costat; li enjego tots dos tiros, ahont tenia dos balas á cada canó. Al sentirse ferit, se gira y m' embesteix; tinguí tot just temps pera pujar sobre una roca; llavors lo senglar trencá á la dreta, dirigintse cap al torrent de Mirapols. Lo seguírem per lo rastre de la sanch.

Prompte arrivaren los cans, uns 9 ó 10, y dos cassadors més: en Paulí y 'l Esteve, d' Espolla. La fera se tirá dins una bassa del torrent, revolcantse á la   —[175]→   sorra pera estroncarse la sanch que li brollava de sas feridas. Al sentir los cáns se torna aixecar y bosch amunt, com si res tingués; nosaltres al darrera atissant los cáns, puig que sense ells l' hauríam perdut; nos portava sempre un avantatja de mes de 400 m. Pero anava perdent sas forsas. Al véurer que tenia los cáns á sobre s' assentá sobre son detrás com un gós. Quina batalla!... Aixó de los perros de la plassa de toros no te cap comparació... Ja m' en té dos de pernas enlayre, estripats d' un revés d' ullal... tres d' altres malament nafrats... Certament hauria acabat ab tots ells sens la postra arribada.

Altra vegada emprén sa fugida montanya amunt; nosaltres al darrera ab gran cridadissa dels cáns folls de rábia. Al últim no pogué més: caygué estirat. Quinas caixaladas los cáns! Quins travalls tinguérem pera apartalse!... En Paulí 's tragué son ganivet pera degollarlo: l' agafá per una orella pera plantarli 'l ganivet al coll; de sopte la fera se torna aixecar, aborda á en Paulí que apenas tingué temps de pujar sobre un soch de faig: rebé un cop d' ullal que li ratllá 'l ventre de la cama de dalt á baix. Fou son últim esfors: quedá mort als peus d' en Paulí, lo qual portava sa cama embolicada, ensenyantnos una nafra que horripilá al Sr. Pau.

*  *  *

Tocarem lo corn pera reunir los cassadors, altres corns nos responian en los fondals que feyan retrunyir la frondosa boscuria. Aixís ho devian fer los   —[176]→   Almogavers de nostre rey en Pere, manats per lo comte d' Ampurias quan l' invasió francesa d' en Felip l' Atrevit, puig ocuparen las mateixas colladas, dominant lo pás de la Massana per hont entrá son exércit.

Pujárem al puig de Tallaferro pera fer una fumada que era lo senyal convingut pera fer conéixer als pobles del peu de la montanya que s' havia mort lo senglar. Espolla, St. Climent, Perelada, Castelló nos respongueren encenent fogatas en los turons elevats. A St. Climent posaren una bandera nacional al campanar.

Los cassadors anavan arrivant tots contents y alegres. Quin entussiasme!... Quina fressa de corns!... Aixordavan. Nos reunírem tots al cim del puig de Tallaferro; tothom forma rotllo á l' entorn d' una gran penya granítica horizontal com un Dólmen. Cada hu se tragué lo dinar del sarró y la botella. Quina gana! Quinas caixaladas!... May havia vist xerricar tant bé! Alguns se deixavan caure lo rajolí á la vora de l' ull, y com una sangría los hi baixava dins la boca, y al passar per la gargamella refilavan com gafarrons.

Lo béurer ab botella, á la regalada, es lo que caracterisa lo ver catalá; es costúm que s' ha conservat desde 'ls temps més remots. Es ben cert que nostre rey En Pere acampat al coll de Panissars, en mitx de sos almogavers, devia xerricar lo mateix que nostres avis y que nosaltres. En cap altre pays se sab beure á galet no més que en nostra terra. En nostras montanyas dihem: no es bon catalá qui no sap xerricá.

  —[177]→  

Feya un dia espléndit, d' aquells dias de tardor com solen fer per l' estiuhet de Sant Martí. Desde 'l cim del puig de Tallafero (1,100 metres d' altitut) gosavam d' una vista encantadora. A la dreta, lo golf de Rosas, lo far de Sant Sebastiá, las montanyas dels Angels, de Rocacorba, Montseny, la Mare de Deu del mont, lo puig de Bassagoda, vers l' horisont, coverts de broma, fins á Puigmal, nostres alts Pirineus catalans, tots blanchs de neu. A l' esquerra, lo Vallespir, lo Canigó, la cordillera de las Corbieres, los estanys de Salces, de Leucate, tot lo golf de Lyon, qual curva se segueix, negada en boyrosa atmósfera, fins més enllá de Cette. L' ayre es tan clar que se distingeix á alta mar los barcos que crusan lo golf. Las velas llatinas dels palangrers que surten de Rosas y de Banyuls, semblan voladas de gavinas.

A nostres peus; l' Ampurdá, lo Roselló... Quants recorts despertan eixas duas hermosas planuras!... Antes nostres passats las podian admirar ab orgull desde 'l puig de Tallaferro. Tant á dreta com á esquerra veyan no més terra catalana. Podian contemplar eixas fértils hortas arregadas per lo Tech y la Tet, y aspirar los suaus perfums que la brisa 'ls hi portava de aquells jardins catalans!... La provincia rosellonesa es una germana nostra plena encara de recorts de nostres reys, de nostra grandesa!... Se separá de nosaltres ab dolorosa recansa; lo vencedor li imposá sas lleys, y com nosaltres sentí parlar un llenguatje que no comprenia!... Pobre patria! .. Recorts gloriosos de la velluria!... Ahont sou?. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

  —[178]→  

A las dos de la tarde emprenguerem la baixada cap al casal de Requesens. Lo senglar lligat per las potas á dos barras de faig era portat per quatre cassadors. Anunciárem nostra arribada al casal ab una descarga general de nostras escopetas L' escolá se posá á tritllejar las campanas, y los vells, donas y criaturas nos vingueren á rébrer.

S' escorxá lo senglar; se tallá á trossos que se distribuhiren á tots los cassadors. Mon amich Forniol se reservá 'l cap; ja li tocava. Lo Sr. Pau s' emportá las potas pera ensenyarlas als cassadors de Mataró; pero cap volgué créuer que fossen de senglar, tots sostingueren qu' eran potas y peus de porch casulá; ne tingué un ver sentiment.

  —[179]→  

En ma última relació d' Excursions y Casseras en los alts Pirineus catalans, havém recorregut un poch depressa l' alta frontera prescindint bastant de la part orográfica y colladas. Ara, si l' excursionista nos vol seguir, recorrerém tota la línea divisoria fronterissa fins al mar, estudiant las concas de sos rius y sas colladas. Nos detindrém solzament en tot lo que ofereixi algun interés, notant á dreta y esquerra; anant ensá y enllá, com ha de fer lo ver excursionista, sense gayre apartantse de la frontera. Crech podrán ser útils los diferents datos que he recullit en mas excursions. Es traball molt incomplert; no he fet sino trassar lo viaró, als excursionistas los toca aixamplarlo, obrint ampla carrera.

  —[180]→   Tornarém donchs, si no están cansats, á fer l' ascenció de Puigmal y sense baixar al plá de la Cerdanya, donarém una ullada á tota la conca del Segre, puig que de sa altitut de 2909 m. dominarém tota la comarca.

En front de Puigmal, cap á las montanyas del Capcir, se presenta un puig molt elevat: Puig Perich. La distancia que 'l separa de Puigmal es de uns 26 kilómetros, en los quals la carena pirenaicá s' abaixa cap al coll de la Perxa.

Aqueix punt es molt notable per sos grans estrebs y naixement de rius En efecte, veurém que del grupo de Puig Perich surt lo contrafort de las Corbières, al nort-est, que mor á Leucate; y al sud-est un contrafort molt més poderós que 's dirigeix cáp á Espanya y forma fins l' Ebro la frontera occidental de Catalunya.

D' aqueixas dos poderosas brancas baixan los rius següents: la Tet, que arrega 'l Rosselló, lo Segre, que després de haber costejat Catalunya al occident, desemboca al Ebro. De l' altre vessant de la cordillera de Puig Perich surten l' Ariège y l' Aude, al nort.

Peró concretemnos á la comarca del Segre que dominém tant bé desde nostra atalaya. Ja se sab que 'l Segre naix als cims ahont nos trobém y 's dirigeix cap á la Seu, inclinantse al sud, arrega Balaguer y Lleyda y se junta ab l' Ebro á Mequinenza.

Lo semicírcul de montanyas que forman la conca del Segre son lo Puig Perich, lo coll de la Perxa y Puigmal. Sa comarca, ja al peu de eixas montanyas, se dilata y forma un plá de cinch kilómetres d' amplada   —[181]→   y de 13 kilómetres d' extensió fins al congost d' Ysvol; Puigcerdá ocupa lo centre d' aqueixa rica y fértil planura. Després continua 'l Segre cap á Bellver y la Seu. Pero nosaltres no podém seguirlo perque es massa lluny de nostra atalaya.

Ara examiném los afluents del Segre que baixan de la part esquerra de sa comarca. Los quatre primers baixan de Puigmal, arregan las valls d' Eyna, Sallagosa, Er y Osseja (Cerdanya francesa). Després ve lo torrent de la Molina en front del torrent que baixa de la Tour de Carol.

Tenim donchs formada una idea de la dilatada conca del Segre que es més francesa que espanyola.

Si com es natural la ratlla divisoria 's deu contar en los Piríneus per la vessant de sas ayguas, la frontera tindria que ser á la elevada planura que n' diuhen lo coll de la Perxa, puig que sas ayguas corren cap al Segre.

Ara baixarém de Puigmal y nos dirigirém al est, á la collada de Fenestrellas alt. 2600 m. á cinch horas de Puigcerdá. S' hi puja per la vall de Nuria, y 's baixa als pobles de ln Cerdanya francesa Eyna y Sallagosa. Es molt escarpat. De eixa collada surten las fonts més altas del Segre. Son aygua vessant: ribera de Nuria y Segre.

Coll de Noufonts. 2700 m. Escabrós ab molts precipicis. S' hi puja de Nuria ó bé de Setcases, y 's baixa á Prats de Balaguer ó bé á Fontpedrosa, seguint l' aspre vall de Carençá. Las ayguas van al Fresser per la ribera de Nuria; y al riu Tet per la ribera de Carençá.

  —[182]→  

Coll del Gegant. Poch freqüentat, (2780). S' hi puja per Setcases y 's baixa á Thués (Cerdanya francesa). Sas ayguas al riu Ter per lo Fresser y al riu Tet.

Coll de Mantet (2350). Es un dels més freqüentats de la cordillera. S' hi puja per Setcases, seguint lo camí de la jassa de Morens, se baixa á Pi y á Cornellá (Conflent). Dóna sas ayguas al Ter y al Tet per la ribera de Mantet.

Coll de Pal. (2400) sobre Setcases. Bastant freqüentat á l' estiu per los remats dels mercaders que van de Setcases y Camprodon al Conflent. Per la part de Fransa, s' hi puja per Sahorra y Py; pero la vessant de sas ayguas va al riu Tech, puig que dit riu naix á la mateixa collada; al sud sas ayguas van al riu Ter per lo Ritort á Camprodon quals fonts naixen al mateix coll.

Nos hem de detenir al coll del Pal pera fer observar que desde la montanya de Costabona, que forma dit coll, arrenca un estreb molt important que 's dirijeix en ángul dret cap al nort-est. Es una cordillera de 2300 m. d' altitut que s' acaba al mitj del Rosselló per un grupo de tres cims que forman lo Canigó; Tretze vents, Sethomes y Balatg. (2785 m. d' altitut).

Lo coll del Pal es l' últim coll de la carena fronterissa que termina las colladas de gran altitut desde Fenestrellas. Tots aqueixos passos son impracticables durant vuyt mesos de l' any per l' abundancia de neu.

Desde la montanya Costabona, que forma lo coll del Pal, la línea divisoria baixa de sopte fins á coll Pregón (1500). La frontera pirenaica desde 'l coll de   —[183] →   Fenestrellas á la montanya de Costabona, conté puigs bastant elevats. Desde 'l coll de Noufonts 's puja al cim de la cordillera espadada de Carençá, y 's té que passar al cim de la coma dels gorchs de 2900 m. d' altitut, 9 m. menos que Puigmal. Puig del toro, Fossa del Gegant y Bassibés son més ó ménos de la mateixa altitut (2850 m.) De la collada de Mantet s' entra en la estensa planura de 2 horas d' estensió fins al coll del Pal: lo plá de Canmagre.

La conca del Ter se pot dividir en quatre concas arregadas per quatre afluents de igual importancia.

1.ª La conca de Nuria á Ribas.- Sas fonts: Puigmal, coll de Fenestrella, Noufonts, collada de Setcreus. Eixa ribera s' uneix ab lo Fresser á Ribas.

2.ª La verdadera conca de Fresser.- Sas fonts: La carena de Carençá, Esquena d' asa, Puig del Toro y Fossa del Gegant. Lo Fresser s' uneix ab lo Ter á Ripoll.

3.ª Las propias fonts del Ter.- Valls de Morens, puig de Bassibés, coll de la Marrana, coll de Mantet.

4.ª La conca de Ritort.- Sas fonts: coll del Pal, coll Pregón. Lo Ritort se uneix ab lo Ter á Camprodon.

La primera de eixas concas del Ter, en sa part superior, es desemboscada fins á Nuria. De Nuria en avall comensan las grans pinedas, en particular la de Sarrat. Lo pí dels Pirineus es igual al pí dels Alpes, es el pinus uncinata. A propósit de pins dech observar que cada any disminuheix lo combustible en lo santuari de Nuria; s' en fá tan consum que 's té qu' anar á buscar la llenya molt lluny, deixant á part lo   —[184]→   bosquet de pins reserváts que hi ha prop del Santuari S' observa un abús que si no s' hi posa esmena pot tenir ab lo temps malas conseqüencias: me refereixo al gran consum de boixerica, Rhododendron ferrugineum, que crema 'l santuari. Las matas atapahidas de boixerica 's troban en gran abundancia en los cims escarpáts y pendents de la montanya. Ab son arrelám poderós sostenen la terra y la gleba é impedeixen la formació d' escorranchs y xaragalls. També ja 's coneix. las montanyas que rodejan Nuria 's tornan cada any més peladas, y es llástima.

La segona conca: Fresser, no te ni cap pi ni arbusto. Tot es gleber y pasturas pera lo bestiar.

La tercera conca es la més rica en vegetació selvática. Es una verdadera vall de la Suissa. Los pins que cubreixen la vall fins á Setcases, pújan fins á las fonts del Ter. En cap altra vall se troba una flora tan rica y variada. En cap altra vall se troba l' imponent caos de grans penyas sobreposadas desordenadament, que forman la clapissa. Totas son penyas de la época primaria geológica, granit, quartz y squiste. No hi ha dubte que la clapissa no 's deu sols atribuhir al desprendiment del rocám del cingle per los gels del hivern: eix magestuós enderroch, quals penyas son com ribotejadas, se deu també atribuhir á la moraine dels glacers de la época glacial. En la vall de Morens lo geólech tindrá molt qu' estudiar, observant las diferentes capas que lo desprendiment de la crosta del cingle deixa en descobert.

Com en las valls alpestres se veuhen també las imponents allaus que del cim de la montanya arrastran   —[185]→   afins abaix, en un desordre inextricable, grans espays de pins, terra y rocám. Lo desprendiment es tan rápit y ab tanta forsa, per lo gran pés de la neu, que los pins no 's deturan pas al torrent: son projectats á deu metres d' altura en la riba oposada.

Conca del Ritort: no ofereix cap particularitat. A fins al coll del Pal se troba la pineda sobre Setcases; pero passát, un hom s' en despedeix, puig que 'n tota la serra fins al coll de Malrém, no 's troba ni nna ginesta.

Avans de baixar á coll Pregón, voldria parlar de la flora y fauna de la alta cordillera que acabém de recorrer.

Pera la flora 's pot consultar lo bó y conciencíós catálech De la flora de la vall de Nuria, per don Estanislao Vayreda y Vila. Las plantas descritas en dit catálech son las mateixas que 's troban á fins al coll del Pal. En quant á la fauna, tenim l' isart, la llebre, lo llop, la perdiu blanca (Lagopedes).

Coll Pregón, (1600 m.) S' hi puja per Camprodon, Molló, Espinavell, seguint amunt lo Ritort. Se baixa á la Preste sobre 'l riu Tech. Desde coll Pregón la frontera es molt falaguera fins á coll d' Aras; tot son glebáts y serras ahont pastura bestiar de tota mena.

Desde 'l puig de Costabona, per tant que s' allargui la vista en la vessant espanyola de la frontera, no 's veu cap arbre. No es aixís la vessant francesa molt emboscada de fajosas y castanyedas. No es que hi faltessin grans boscos d' abets y faigs, puig qne s' hi troban encara socas mitj enterradas. No hi ha dubte que las pasturas son més productivas que los boscos,   —[186]→   sobre tot en aquellas altas montanyas que no tenen cap vía de explotació. Lo bestiar que s' hi alimenta tot l' estiu representa grans capitals. En la vessant francesa, no es així; lo gobern vigila los boscos y encara que sian de propietat particular, no permet son arranch sense son permís que no dona may: deixa tallar pero no arrancar. Aixó 's comprén molt bé: es pera evitar los escorranchs y esllavissadas en montanyas de tant rost. Tampoch deixa desglebar per lo mateix motiu. Donchs bé, qué succeheix en la vessant espanyola: no solsament han arrancat los boscos pero van arrancant també la gleba pera sembrar las artigas³² de segol; fayol y trumfas, han vingut los ayguats que tot ho han escorrancat. A coll Pregón sobre tot fa llástima de mirar. La gran abundancia de terra arrastrada per las ayguas, es imponderable. D' aquí venen las inundacions, los disbarats ocasionats per lo riu Ter. Es una veritat tan coneguda que quant vé una forta riuhada de Ter, los gironins coneixen, per lo terborlí de sas ayguas, lo punt de sa conca ahont ha descarregat la tempestat;

De coll Pregón, seguint la frontera unas tres horas, s' hi troba:

Coll d' Aras (1500 m.) Es un dels colls més freqüentats. S' hi puja per Camprodon y s' baixa á Prats de Molló. De Camprodon al coll se segueix un mal camí de ferradura de vegadas impracticable per las esllabissadas del hivern que ningu adoba.   —[187]→   L' excursionista no te necesitat de demanar si ha entrát á Fransa; be prou ho coneix per lo bon camí de ferradura que se li presenta al trepitjar la frontera, En efecte es camí de 1'50 metres d' ample, y tot l' any un peó (cantonnier) l' entreté y l' adoba á fins de Prats de Molló.

Las ayguas de coll d' Aras van al Ter y al Tech.

A un quart dintre Fransa, desde la frontera, 's troban las ruinas del convent de Sta. Margarida. Ninguna noticia histórica he pogut recullir sobre eixas ruinas. Suposo que lo convent ó priorát de Sta. Margarida, dependia dels frares de l' abadia de Arles com ne dependia lo príorát del coll de Panissars. En las principals colladas més freqüentadas de la frontera, los benedictins solian construhir una casa de refugi y d' amparo pera recullir los viatjers perduts en aquells deserts; com lo convent de St. Bernat en los Alpes. Lo convent de Sta. Margarida dataria donchs del sigle IX al X.

No lluny del coll d' Aras, á una horeta, 's troba lo coll Bernadell (1350 m.) poch freqüentat. S' hi puja per Rocapruna y 's baixa al santuari de la mare de Deu del Coral, digne de ser visitat per l' excursionista ahont hi trobará bon reculliment³³.

Lo santuari es á una mttja horeta del coll Bernadell.

Coll de Malrém, (1250 m.) S' hi puja de Rocapruna   —[188]→   y Bagét y s' hi baixa á la Menera (alt Vallespir.) Sas ayguas se dirijeixen al riu Fluviá; se pot dir que son las verdaderas fonts d' aquell riu, per son altitut; á la vessant francesa al riu Tech. Desde coll de Malrém la cordillera se torna alsar formant una cinglera espadada de pedra calsinal, la qual dona pás al coll de las Falgueras (1400 m.) S' hi puja per Tortellá y Talaixá y 's baixa á la Menera y Serrallonga. Es casi impracticable; no més pels contrabandistas. Sas ayguas al Fluviá y al Tech. A visitar las cingles de Talaixá y St. Aniol qual descripció ha sigut publicada en lo suplement literari de La Renaixensa de 1885.

Coll de Vilaroja. S' hi puja per Vilaroja, Bagét, sia per St. Llorens de la Múga, Carbonills y Albanyá. Se baixa á St. Llorens de Cerdans. Sas ayguas van á la Múga quals fonts comensan en dit coll, y del altra vessant al Tech.

Coll dels Orts, s' hi puja per St. Llorens de la Múga y Nostra senyora del Fau, se baixa á Costuges y St. Llorens de Cerdáns. A visitar la iglesia de Costuges, antiquíssima. Alguns pretenen que era una mesquita moresca³⁴.

Coll de la Creu. De Massanét á Costuges, Múga y Tech. Coll de Faig. De Massanét á Arles Múga y Tech. Coll del Pou de la neu, al cim de la montanya de las Salinas (1400 m.); s' hi puja per Massanét, Labajol, se baixa á Amelie les Bains Múga y Tech. A   —[189]→   visitar lo santuari de la mare de Deu de las Salinas á 1000 m. d' altitut ahont lo excursionista trobará aculliment.

Ara la cordillera fronterissa deixa son punt culminant de eixa part y baíxa de sobte al

Coll de las Illas (800 m.) de fácil accés. Molt freqüentat. S' hi puja per la Junquera, Labajol, Agullana y 's baixa á las Illas y á Céret. Sas ayguas al Llobregat, afluent de la Múga y Tech: á 200 m. més avall.

Coll de Portell. S' hi puja desde los mateixos pobles y 's baixa á Maurellás y Cerét. Aquest coll es célebre per haverhi passát l' exércit espanyol en 1793, manát per en Ricardos pera invadir lo Rosselló Feu construir una carretera pera fer passar l' artillería y aixís evitá lo canó del castell de Bellaguarda. Ademés construhí sas baterías més avall del coll pera reduhir lo castell en poder dels francesos. Encara 's coneixen,

Coll de Panissars. 300 m. al peu del castell de Bellaguarda. Es lo coll més célebre de la frontera per sos recorts histórichs. Pompeyo vencedor de Sertorio y Cesar després de la batalla de Farsala atravesaren los Pirineus, probablement per lo coll de Panissars, y senyalaren son pás lo primer fent erigir á sas victorias un trofeu que portava 876 noms de vilas que havia conquistat. Lo segon oposá al orgullós monument de son desgraciat rival un altar senzill dedicat á la Fortuna.

Per lo coll de Panissars passá l' exércit visigot del rey Wamba en 672 pera sofocar una insurrecció en la Septimánia, de la altra part dels Pirineus.

  —[190]→  

Per aquell coll han passát las invasions d' alarbs per assolar ensá y enllá de la frontera.

Lo coll de Panissars recorda la hermosa defensa de nostre rey en Pere d' Aragó. Felip l' Atrevit de Fransa s' havia creuhát contra en Pere d' Aragó en 1285. Un exércit numerós de uns 80,000 infants y 20,000 caballs, se dirigí cap al Roselló al peu dels Pirineus, mentres que la costa desde Marsella á Génova era coberta d' infinitat de barcos destináts á alimentar aquella gran multitut qu' anava á invadir Catalunya. Felip se presentá al coll de Panissars lo qual era defcnsat per los intrépits y terribles almogavers manats per lo vescompte de Rocaberti. Després d' alguna probatura pera forsarlo, tingué que recular. Llavors esdevengué que alguns traydors li ensenyaren lo coll de la Massana. Hi enviá 3,000 homes pera adobar lo camí y la nombrosa host empleá quatre dias pera passar. Alguus mesos després, las naus dels crehuáts, batúts y destruhits per en Roger de Llúria cobrian de sas estellas lo golf de Rosas. Tot lo Empordá fins á Girona era sembrat de cadavres morts per las epidemias y la fam. Los pochs que quedaren foren destrossats, al passar lo coll de Panissars, per los almogavers que 'n feren una espantosa carnicería. Sols deixaren passar lo rey Felip que portavan eu llitera malalt y pot ser mort. Lo que hi ha de cert es que al arribar á Perpinyá era ja cadaver³⁵.

  —[191]→  

He estudiat detingudament la posició topográfica dels colls de Panissars y del Portús. Lo primer ha sigút freqüentat y habitat desde los temps mes remots. Debia tenir gran importancia al sigle IX, puig que los benedictins de l' abadía d' Arles de Vallespir cregueren útil sa ocupació. Un diploma real de l' any 878 los hi confirmá, ademés de confirmar la cella de Sant Martí del Fonollar locum ubi dicitur Comolarias. et Aguliana ubi dicitur Panoniores cum finibus suis. Altre diploma de l' any 881, confirma aquellas possessions ab los mateixos noms, llevat lo lloch de Panissars que en lo diploma 'n diu Paneniores. En 1011 era encara una dependencia dels frares de Arles que hi havian edificat una iglesia baix l' invocació de Sta. María: ecclesiam nempe Sce Marie que dicitur Panessiares³⁶.

Durant lo mateix sigle y per causas que nos son desconegudas, l' abadía d' Arles cedí aquella iglesia, que 's calificá d' allavors endevant, de monastir, á la abadia de Ripoll, qual possessió li fou confirmada en 1097, per una butlla del papa Urbá II; monasterium sce Marie de Panizariis (Marca núm. CCCXIIII). Desde allavors aquell monastir fou eregit en priorát baix la dependencia de Ripoll, ab la senyoría y territori particular de nom Panissars, ahont se trobavan cert número de masos y pagesías ab una casa d' hospedatge, la qual havia remplassat probablement alguna casa hospitalaria dels frares d' Arles. Ademés, un establiment per l' estil, havia hagút d' existir en aquell   —[192]→   punt lo mateix que al Portús, als principis del temps que los dos colls eran més frequentats.

Lo petit territori de Panissars, comprés de tot temps com perteneixent á la diócesis d' Elne, formá segons sembla, una parroquia distinta, com ho indica una infeodació de mansos y bordas, feta lo 2 de Mars de 1302 per lo frare Pere de San Gil, prior de Panissars: qui mansi et borde sunt in loco jamdicto de Panissariis et in ejus parrochia. A la mateixa época, la creació d' un territori justicier dependent del castellatge de Bellaguarda, deixá no més al prior la justicia civil en la part del territori que li perteneixia. Temps després, lo senyor de la Clusa pretengué que sa senyoria s' estenía per aquell costat fins á la cresta dels Pirineus; mentres lo priorat de Panissars, segons dehia en 1573, no tinga terme algú, ans bé está edificat dins lo terme de la Clusa, y lo batlle de la Clusa té acostumat y está en possessió de anar ab la insignia y bastó de batlle en dita iglesia y Priorat de Panissars, exercirhi tota jurisdicció. Pero contestá lo prior: que en contrari, es veritat, conforme als actes y privilegis antichs que (lo prior) te terme ab tota jurisdicció... que es estat donat y possehit, de tot temps ensá, que no es memoria en contrari, dins lo terme de Panissars y no en lo territori de la Clusa.

Las pretensions del prior podian facilment justificarse per documents y fets histórichs. En efecte, la ribera del Llobregat que baixa de Bellaguarda, en la vessant sud dels Pirineus, ha format, durant tota la Edat mítjana 'l límit dels comtats de Peralada ó bé de Empurias al est, y del comtat de Besalú al oest. La   —[193]→   riba esquerra del riu Llobregat se componia fins al coll del Portús, dels territoris de la Junquera y del castell de Rocaberti, bressol d' una de las mes il-lustres familias de Catalunya. Aquella senyoría fou sempre baix la dependencia dels comtes d' Empurias. La riba de la dreta, que perteneixía al comte de Besalú, 's componia de las parroquias de Sant Juliá dels Torts (sota Bellaguarda) y per la de Santa Maria d' Agullana que 's estén fins á Panissars. Veus aquí 'ls límits tal com han existit entre 'ls dos comtats, dels quals resulta que los dos paissos del Portús y Panissars, que fan comunicar la vall del Rom ab la del Llobregat, han dependit durant sigles de dos senyors diferents. Aixó explica los termes de la sentencia de 811 in villare Furtos quod est in territorio Impuritano; també ho indica lo diploma de 878, que diu que lo lloch de Panissars es comprés en territori d'Agullana, y de consegüent en las dependencias del comte de Besalú: et Aguliana ubi dicitur Panoniores.

En quant al castell de la Clusa, que dominava completament per la part del Rosselló lo pás de las dos colladas se feu un conveni que s' observá fins al sigle XIV. Per obtenir lo pas lliure dels dos colls que interessava lo comers de Rosselló y de Catalunya, se convingué que lo comte de Besalú 's quedaria ab lo territori de la Clusa, y 'l castell seria dependent del comte d' Empurias. Aixís quedá dit castell neutralisat y lliure lo pás del Portús y Panissars. Se pot atribuhir eixa convenció al sigle X. Aixó esplica lo perque, per rahó de dit castell, cobrava lo senyor de la Clusa, un dret de duana per dellá y per deçá de dits colls   —[194]→   «en la diócesis d' Elna, com també en la diócesis de Girona: Jus leude quod percipimus tam in episcopat Eu inensi quam in Gerundensi, racione dicti castri de Clusa (auto 15 de calend. Abril de 1320.)» Aqueix dret era cobrat á la Junquera en nom del senyor de la Clusa, per las mercaderías que venian del comtat d' Empurias y passavan per lo Portús, en lloch que las que venian de Besalú, passant per Agullana y Panissars pagavan los drets de duana al poble de la Clusa.

Es cert, donchs, que al principi, lo castell de Clausuras havia sigut edificat pera defensar lo pás dels Pirineus, y 's veu que per la situació que se li feu, baix lo régimen feudal, se reduhí no mes en un despaig de duana encarregat de protegir la llibertat comercial de los dos comtats vehins. Ab tot y aixó, en cas d' invasió, tornava á son primitiu destí; com se vegé en 1285 quant la invasió del rey de Fransa, Felip III. En aquella época lo rey de Mallorca 'n prengué possessió é hi posá guarnició francesa durant tota la guerra, sens que lo cronista Dez Clot que conta aquell fet, fassi esment de cap protesta sia del senyor de la Clusa sia del comte d' Empurias.

Si los documents y fets que acabém d' explicar son acceptats com verdaders, n' ha de resultar que durant tot lo período comtal, los dos passos del Portús y de Panissars degueren ser freqüentats simultáneament y serviren lo primer pera interessos dels comtats de Rosselló y d' Empurias, y l' altre pera los interessos de la Cerdanya, Vallespir y territori de Besalú. Pero, sembla que desde 'l sigle XII, segons nos   —[195] →   fan creurer los documents contemporanis, lo pas del Portús sembla poch més ó ménos abandonat; en lloch que lo coll de Panissars pren mes importancia y sembla que fou l' úních practicat durant alguns sigles. Es fet incontestable que s' explica fácilment pels successos histórichs, puíg se sab que los comtes de Barcelona en aquell temps ja possessors del comtat de Girona, possehiren lo comtat de Besalú en 1111, lo de Cerdanya en 1117, lo regne d' Aragó poch temps després, y lo comtat de Rosselló en 1172. Lo comte d' Empurias haventse quedat sol independent, en mitj dels extensos dominis del rey d' Aragó, era un ben petit sobirá al costat de son poderós vehi. Las expedicions y comunicacions dels habitants del antich comtat de Rosselló cessaren desde l' any 1172 y 's feren sols per lo coll de Panissars, que perteneixia allavors á llur nou senyor; y lo pas del Portús, sols empleat pera las relacions de mes en mes escassas de la gent del comtat d' Empurias, fou casi abandonat. Aquell estat de cosas se continuá durant tot lo sigle XIII y no pará no mes que quant lo comtat d' Empurias deixá de ser estat independent, es dir, baix lo regnat del segon rey de Mallorca. Aqueixa época coincideix precisament ab la fundació del castell de Bellaguarda y allavors, lo pas del Portús, reprengué una preponderancia que no ha perdut mes. (Notices historiques sur les communes de Roussillon, par B. Alart, 2.ª Serie.)

Lo coll de Panissars era lo coll de mes fácil accés de tota la frontera fins á Cervera. Aixó explica la gran importancia que ha tingut desde remót temps   —[196]→   fins tota l' Edat mitjana. Ja los romans, penetrats de sa importancia, construhiren mes avall una imponent fortificació, Clausuras, quals ruinas existeixen encara y son conegudas per lo castell de la Clusa que dominava 'l pas d' aquells congostos. La carretera real passa actualment al peu de sas murallas enderrocadas. Pero, he observat ab estranyesa, que las fortificacions aquellas se podian evitar, desde lo coll de Panissars seguint la serra á la esquerra, baixar al torrent de Riu Nogués, que no ofereix cap dificultat, y desembocar á Maurellas y al plá de Sant Joan pla de-Corts ahont existeix encara un camí molt antich que segueixen los contrabandistas.

Fou per aqueix camí que degué passar en Pere IV, las vegadas qu' aná á Rosselló, puig que 'ns diu en sa crónica que al baixar del coll de Panissars, pará sas tendas devant del poble de Sant Joan. E passan per lo coll de Paniçars sens nengun contrast, saul que alguns almugavers quey havia, e un escuder de casa nostra, Exemeno de Sparça, pres dell e ab alguns homens a cavall que nos volian capdellar, sen pujaren al castell de Bellaguarda, e aqui hac algun fet de armes hi morirenhi alguns homens del castell e prengueren moltes naffres. E anamnosen a jaure a la ribera de Teth, davant un loch que ha nom sent Joan davant lo Volo; e aqui posam nostres tendes e reposam aquella nit.

Se veu, donchs, que en eixa relació 's parla solsament d' haver sigut hostilisats per lo castell de Bellaguarda, y si no 's fa menció de las fortificacions de las Clausuras, es perqué en Pere las evitá seguint lo camí de Riu Nogués.

  —[197]→  

En lo coll de Panissars se veuhen las ruinas de la casa hospitalar y de sa iglesia, ahont existeix encara un tros de volta de la nau.

A cent metres mes avall del coll de Panissars, se troba lo coll del Portús, conegut també desde los temps mes remots. Es lo coll per ahont passa avuy la carretera real de Barcelona á Perpinyá.

Entre los dos colls, y en lo punt mes baix de la frontera, s' aixeca una montanya aislada en forma de cóno dccimat de 100 metres sobre 'l coll del Portús y 50 metres sobre 'l coll de Panissars, qual aspecte de lluny es sorprenent. Son punt de vista es admirable: 's veu de tot l' Empurdá, plá de Girona y part de Rosselló.

Ha cridat de tot temps l' admiració de la gent que han poblat nostra terra desde ibers, romans y goths. En efecte, la cordillera dels Pirineus baixa de sobte desde 'l puig de las Salinas fins á trobar dit cóno y 's realsa de cop á 1,200 metres (cordillera d' Albera y Requesens). Los francesos hi tenen construhit lo castell que porta lo nom de BELLAGUARDA. Domina la carretera real y los passos del Portús y de Panissars. Part del castell está construhit sobre terreno espanyol si s' ha de tenir en compte l' aygua vessant de la línea fronterissa.

La importancia de tant imponent atalaya no podia passar desapercebuda per las diferentas rassas que dominaren nostra terra. Desde 'l temps mes remót existía al cim del cóno una torra rodejada de fortificació. A principis del sigle XIV, baix lo regnat del segon rey de Mallorca, se construhí un castell sobre   —[198]→   aquellas ruinas; y en 1679, després de reunit Rosselló á Fransa, lo célebre enginyer de Lluis XIV, Vauban, engrandí y fortificá lo castell de Bellaguarda tal com se troba avuy; y per aixó fer, tingué que enrunar l' antigua torra que existia encara en aquella época.

Ara bé, representemnos Pompeyo vencedor de Sertorio, á son retorn á Italia, enorgullit per la victoria, atravessant los Pirineus y arribant al Summum Pyrenœum, al cim de la islada montanya piramidal de Bellaguarda que ja de lluny li havia cridat la atenció... Quint punt mes admirable pera deixar en aquellas terras que acaba de conquistar un orgullós recort de sas victorias! Sens dubte, ideá allavors y maná construhir un monument triomfal: los famosos TROFEOS. Cert es, s' ignora encara lo punt dels Pirineus conegut per lo Summum Pyrenæum per ahont passava la via romana Domiciana que de las Galias anava á Espanya; es qüestió que ha donat molt que discutir. Uns opinan que passava costejant casi 'l litoral de Empurias cap á Portus veneris (Port Vendres); altres per lo coll de Banyúls y de la Massana, del qual parlarém en son lloch. Pero dech advertir desd' ara que lo coll de Massana no ofereix cap pedestal tan imponent com la montanya de Bellaguarda.

No es cas aquí de continuar la discussió del trassat de la vía romana, no mes me voldria fixar en lo punt, es dir, lo coll é Summo Pyrenæo, per ahont passava la calsada romana. Al dia d' avuy sembla que pera conciliar las diferentas opinions dels que han estudiat eixa cuestió, s' ha admés que existian dos camins. Lo primer construhit ants la vinguda dels romans per   —[199]→   los iberos y pobles primitius que ocuparen Espanya. Es lo camí no lluny del litoral que seguí Anibal d' Emporium á Illiberis, l' any 217 ants de la era cristiana (Tito Livio, llibre 21). Es lo camí del qual parla Polibio; que los romans feren aixamplar y empedrar com á via romana. Es lo camí de Juncaria al Summo Pyrenœo ó sia lo coll de la Massana ó de Banyúls. Lo segon camí passaria per Juncaria Summo Pyrenæo (coll de Panissars,) Stabulum (lo Bolo), etc. Donchs atesas las consideracions que havém emesas, Pompeyo seguí lo segon camí, y construhí sos trofeos sobre la montanya hont está avuy edificat lo castell de Bellaguarda. Ademés hem de pendre en consideració las ruinas y torra antiquíssima que existian quan lo segon rey de Mallorca feu construhir lo castell del qual hem parlat mes endarrera, que podian molt bé ser romanas y tenir relació ab los relatáts trofeos.³⁷

Ni en las montanyas que forman las colladas de Panissars y de Portús se troban vestigis de calsadas romanas; menos en la pujada dels límits de la qual parlarém en altra ocasió y de l' altre part del Pirineu en l' antich camí del peu de las Clausuras.

Los romans construhian sas carreteras ab molt gasto y solíditat; las tenian empedradas sobre tot en pais montanyós, ab bonas pedras picadas, com se pot veurer encara en la calsada romana ben conservada,   —[200]→   de 6 metres d' amplada, que desde 'l camí de Sant Joan á Comprodon passa per la carena de Capsacosta y baixa en la conca de Fluviá en lo plá de Bianya (Olot), Donchs si 'l camí aquell está encara tan ben conservát, sembla impossible que en la cordillera fronterissa dels Pirineus no s' en vegi gayre bé rastre de cap.

Prou sobre eixa complicada cuestió; ne parlarém molt mes llargament quant serém al coll de la Massana. Es hora de tornar empendrer nostra excursió.

Lo coll de Portús es lo coll mes baix de la frontera, deixant á part los de vora mar: te 200 metres d' altitut. Pero de cop se torna aixecar la crena pirenaica y forma la cordillera de las Alberas y Requeséns, qual altitut á son punt mes elevat; puig Neulós, té 1,200 metros. S' hi troban moltas colladas de fácil accés; la primera.

Coll Forcat, 900 m. S' hi puja per Cantallops y Requeséns y 's baixa al Portús y l' Albera, -Llobregat y Tech.

Coll de L' Orri y coll dels Emigrants, 1100 m. Espolla Lavall.

Coll de la Massana. S' hi puja per Espolla y 's baixa á S. Genís.

Coll de Banyuls. -Espolla. -Banyuls.

Coll del Suro. -Culera. -Banyuls.

Coll de Belitres, sota 'l qual passa el ferro-carril, y l' últim.

L' aygua vessant de la cordillera de Requesens dona á la Muga y al Tech.

Desde 'l Portús fins al puig anomenat de Sallfora,   —[201]→   la frontera segueix una crena regular; peró arribant en aquest últim punt, la cordillera s' dilata en forma de vano, y cada aresta del vano es una crena ab son torrent barrancós que va á morir al mar. L' excursionista ho podrá molt be observar anant ab carril: de Vilajuiga á Llansá, de Llansá á Culera, de Culera á Port-Bou, á Cerbera, á Banyuls, á Portvendres y á Coblliure. Ademés una d' aquestas arestas del vano se prolonga á dintre mar, formant lo cap de Creus, 'l qual se divideix també en algunas brancas que forman los ports de la Selva, Cadaqués, etcétera.

Tota eixa cordillera es granítica y acaba en mar en altas timbas espadadas que forman calas de gran fondaria, y ricas en néros, llobarros, congres y demés peix exquisit que servia á alimentar la taula del refetor dels monjos de S. Pere de Roda.

Del Portús al coll de la Massana se troban grans boscurias de suros y roures seculars. A notar la capella románica (segle XI) de Sant Martí d' Albera á prop del coll Forcat.

Seguint la montanya, á la vessant espanyola, á una mitj' hora de la frontera, sobre un gran cingle islat, se veuhen las ruinas del antich castell feudal dels vescomtes de Rocaberti, qual remota construcció data dels primers temps de la reconquista, vers lo segle 8 ó 9. Es lo bressol de la ilustre casa dels comtes de Perelada, vescomtes de Racaberti.

Quant se consideran aquells castells feudals, construhits sobre cims de montanyas, situats com nius d' áligas sobre alts y espadats precipicis, accesibles no mes que per un punt, ab grahons tallats sobre la pennya,   —[202]→   en un país selvatge desert, rodejats de malesa y boscos inpenetrables... quantas reflexions fan fer! Com vivian la gent que los habitavan! aquells valents é intrépits varons que cavalcavan en las hosts de nostres comtes reys...

Los castells encinglats dels Pirineus, situats á prop de las colladas per las quals los bárbaros y alarbs passavan pera invadir nostra terra, eran també castells de refugi per la gent de la comarca. Desde lo alt de sos castells sentian retrunyir la tempesta á sos peus. Veyan passar al fons de la vall las inumerables turbas de bárbaros, las quals veyent la impossibilitat de saquejar y enrunar aquells nius d' áligas, los insultavan irats y los malehian rabiant de llur impotencia.

Durant sigles, los moradors del castell de Rocaberti han viscut d' espants. Me sembla véurer la familia del vescomte, tancada en son castell durant la tormenta, postrada en sa capella, implorant la misericordia dívina... Las torras de Mir de Cos, de Bellaguarda, los advertian per las fogaynas que encenian, de la invasió de bárbaros que venian de la part de Fransa ó de Serrahins que venian de la part d' Espanya, llavors tothom se refugiava al castell.

Al dia d' abuy los castells de Cabrenys, de Cabrera, de Rocaberti, etcétera, son del tot enrunats. Per la extensió de sas ruinas se pot judicar de la importancia que tenian. Encara abuy las pocas murallas que quedan son feridas pel llamp que cada any ne fa saltar crostons que rodolan pel rost de la montanya.

Una hora mes enllá, en la mateixa altura y direcció del castell de Rocaberti, s' trova la capella de   —[203]→   Sta Llucia, també d' estil romanich, ahont se reuneix numerós ajust lo segon diumenge de Maig. Al continuar seguint la frontera, l' excursionista troba las boscurias de Requesens y d' Avinyó.

La cordillera dels Pirineus, desde Costabona al coll de las Illas, es de tot desemboscada: algunas ginestas, algun faig es tot lo que se troba en la vessant espanyola. Arrivant al coll de las Illas ja es altra cosa: comensan los alsinars, suredas, fajosas, rouredas fins al coll de la Massana. La falta d' arbrát en la prolongada frontera que segueix l' excursionista dona tristesa al recordar las impenetrables fajosas que cobrian ants la frontera espanyola y al véurer los frondosos boscos de la pendent francesa. Pero prompte queda agradablement impressionat al arribar á la montanya de Requesens.

Desde coll Forcát fins al coll de la Massana s' estén la gran boscuria. Comensa sobre Cantallops y Espolla per suros, alsinas, roures, faigs, grévols, arbossos, bruchs, avellaners etc. que la fan impenetrable. A la zona superior de la montanya son los roures y faigs, arbres seculars, de groixuda soca y gran alsada, barbúts de llarga molsa, decimáts per los vents y llamps inclinats los uns sobre 'ls altres, cayguts de vellura, son poderós arrelám arrabassat... Un hom se creu dins d' una selva verge del nou mon. Aquellas imponents boscurias, ahont la fullaraca arriba á mitja cama, son los amagatalls de llops y porchs senglars.

En mitj de la montanya, lo gran casal ahont los comtes de Perelada passan l' estiu. (800 m. d' altitut.)

  —[204]→  

A mitja horeta mes enllá, las ruinas del antich castell de Mirapols.

Passát los boscos, s' arriba al coll de la Massana del qual hem promés parlar. Nos hi detindrém donchs una miqueta.

Ja habem dit que una via romana passava per lo coll de la Massana; pero dit camí, sia per lo terreno escabrós que recorria sia per tot altra causa deixá de ser freqüentat desde la invasió serrahina. Lo rey Wamba que habia dividit son exércit feu passar part d' ell pel dit coll y s' apoderá d' un castell de construcció romana. Vulturaria (Oltrera) no lluny del mateix coll.

La proba que la via romana havia desaparegút en los primers sigles de l' edat mitjana es que ja no 's parla del camí de dit coll. Pero en 1285 existiría un mal camí de ferradura que fou indicat á Felip III de Fransa. En efecte las crónicas nos diuhen que després de haverli sortit tan mal la provatura de fer passar son exércit per lo coll de Panissars, acampá mes de 20 dias al Boló, tantejánt y cercánt pás pera atravessar los Pirineus. Quant li hagueren indicat lo camí del coll de la Ma sana tingué d' enviarhi alguns mils peons pera aixamplarlo y ferlo practicable pera ferhi passar son exércit.³⁸

Donchs, en aquella época era un camí abandonat sense cap rastre de via romana.

  —[205]→  

Lo coll, en la vertent espanyola, es molt rost y bastant escarpát; per la part de Fransa es també dificultós. No m' estranya donchs que lo camí del coll de Panissars hagi sigut sempre preferit, també per ser mes baix que 'l de la Massana.

Havem dit que s' hi puja per Espolla y s' baixa á St. Genís.

Ara tornarém á empendre la cuestió de la via romana que haviam deixat en lo coll de Portús.

Lo determinar ab certitut lo punt de la via romana designat per Summum Pyrenæum es questió importantíssima. Nostres historiadors y arqueólechs catalans han donat llur opinió en lo referent al trassat de la via situada en nostra terra; opinió contradictoria que ha fet poch avansar la cuestió. En lo tercer tomo de la historia del Empurdá, en lo apéndice A, D. Joseph Pella y Forgas, s' ocupa també del trassat de la via romana en lo Empurdá y en sa lluminosa y sabia disertació, veig qu' adopta la opinió de mon malaguanyat amich M. Alart, erudit arxiver de la provincia rossellonesa. En 'l estat en lo qual se troba la cuestió, será bó fer conéixer la opinió dels arqueólechs de dellá dels Pirineus; y per aixó fer, consultárem 'l erudit travall de M. Aragon, distingit escriptor rossellonés académich de Montpeller, que ha sigut insertat en lo butlletí de la Societé Languedocienne de geographie. Tom 2, Agost 1879. Es lo que fins ara s' ha escrit de mes racional y convencent sobre tan complicada cuestió. -(Reeherches sur la voie romaine en Roussillon, par Mr. Aragon.)-

«L' excursionista que 's dirigeix de Narbona als   —[206]→   Pirineus penetra en Rosselló per un punt estret, entre l' estany de Salces y l' estremitat oriental de la cordillera: las Corbieres. Es lo congost que Mr. Baude anomena, ab bona rahó, los Termopilas de l' antich Rosselló. La via romana, passava per la estació de Salsula (Salces), encara que no figurés ni sobre los gerros apolinaris ni sobre cap dels demés itineraris, y seguia la carretera actual. Strabon y sos copiadors Tito Livio y Pomponius Mela, designan aquella important estació, en la qual Mr. Baude, suposa que del temps dels romans, los barcos venian aprovisionarse de sal en sas renombradas salinas, avuy desaparegudas.

Qual era la direcció que seguia la via romana desde Salsula? Marca, y ab ell, molts sabis exploradors, han designát líneas hipotéticas de son trassát. Segons opinió de M. M, de Gazanyola, de Saint-Maló, Tastú, Alart,³⁹ s' inclinava al Est, y suposan si atravessava la Satanca, aprop del poble de Sant Hipólith, en lo qual s' hauria conservat un millari que se trobá en 1847, y abuy depositat en sa iglesia.

Es en aqueix poble que, segons dits senyors, seria la estació de Combusta, indicada en lo itinerari d' Antonino y en los Gerros Apolinaris. Desde aquell punt, se compren molt bé la direcció de la via romana vers las dos estacions de Ruscino (Castell Rosselló) é Illiberis (Elne). Pero desde aquesta última estació hi ha   —[207]→   divergencia d' opinió; Mr. de Gazanyola troba alguns vestigis de la via romana en lo territori del poble de St. Andreu de Sureda, y determina son pás al Summum Pyrenæum, per Banyuls-de-Maresma.

Mr. Tastú, creu á l' existencia d' una via que costejava 'l litoral á la época en que los Massiliotas construhiren los primers establiments á la costa mateixa del Rosselló, y pensa com Mr. de Gazanyola, que lo Summum Pyrenæum de 'l itinerari, ha de ser situat al coll de Banyuls, conegut també per coll de Belitres. Mr. de Saint-Maló, descobrint una doble via, penetra en lo Rosselló sia per Salsula, sia per Leucatc. De una y altra d' aqueixas dos estacions, se dirigeix també cap á la Salanca, seguint la via indicada per Mr. de Gazanyola fins á Illiberis; pero en lloch de traspassar lo Summum Pyrenæum per lo coll de Banyuls, com Mr. de Gazanyola y Mr. Tastú, s' interna en la vall de St. Martí de Montbrum y entra dins d' Espanya per lo coll de la Carbassera, á mes de 600 m. á sobre lo nivell del mar.

Marca, Mr. Henry y demés historiadors, referintse á la tradició, fan passar la via romana per Bellaguarda.⁴⁰

Es necesari escullir entre aquestas opinions diferents ó bé, admetre l' existencia de moltas vias. Lo principal es entendrers.

No hi ha dubte que en l' antiguetat com en nostres dias s' han traspassát los Pirineus per molts passos ó   —[208]→   colls, pero lo problema que tenim de resoldrer consisteix en buscar l' emplassament de la via romana, si n' existia no més una, ó bé probar que n' existian dos, com ho pretén Mr. de Sant-Maló.

Existian donchs dos vias?

Mr. de Sant-Maló no 'n dubta pás, y sa opinió es abuy dia admesa per la Comissió de Topografía de las Galias. Per ma part no m' atreveixo en aceptarla, Las rahons ingeniosas sobre las quals Mr. de Sant-Maló s' apoya son refutadas, al meu modo de véurer, per la topografía del pais. Com suposar que ingeniers romans hagin establert una via militar permanent en un terreno sorrench ahont no 's troba cap vestigi d' antiguetats, en part inundat per las ayguas del mar y de l' estany, é interceptada per los graus.⁴¹ No 's podia escullir camí tan poch practicable. Sens dubte, en cas de necessitat imperiosa, se podia utilisar aquell pas; puig sabém qu'una divisió de l'exércit de Lluís XI l'aprofitá en 1462, mentres que una divisió entrava al Rosselló per lo pás de las Corbieres, en direcció d'Opol. Lo mateix succehí baix lo regnat de Francisco I en 1523; y baix lo regnát de Enrich IV, en 1597, lo marescal d' Ornano, va seguir aquell pás, practicable solsament algunas vegadas durant l'estiu, de lo que convé lo mateix Mr. de Gazanyola. Pero aixó son fets excepcionals dels quals cap consecuencia s' pot tréurer y que provan qu' un exercit d' invasió passa allá ahont pot. Aquell camí, improvisát per una estrategia de   —[209]→   moment, no 's deu confondrer ab la via militar construhida per ingeniers romans, segons reglas y condicions de soliditat y llarga durada.⁴²

Perque donchs volguer establir un embrancament de Leucate á Combusta (San Hipólit) segons la opinió de Mr. de Sant-Maló, quant desde Salsulœ se podia arribar ab mes facilitat á eixa últíma estació? No puch comprender l' utilitat que podia tenir.

No admeto donchs aquesta segona hipótesis d' obrir l' accés del Rosselló per una doble via militar.

Si 's consulta la taula de Peutinger que com se sab, es una traducció linear de los itineraris, se veurá que no més una sola via anava de Narbona á

Ruscinone	VI	(Castell Rosselló)
Illibere	VII	(Elne)
Ad Centenarum	XII	(Determinació dubtosa).   —[210]→
		(Le Perthus)
In Summo Pyrenœo	V	(La Massana)
		(Coll de Banyuls)
Deciano	IIII	(Indeterminat)
Jnnquaria	IIII	(La Junquera)

Hem de creure donchs que si la via de la qual nos parla Mr. de Saint-Maló, hagués existit, lo mapa de Peutinger n' hauria fet menció. Vegecio, sobre aqueixos itineraria picta, en son llibre De re militare cap. VI, nos diu, que cada general tenia de ser provist d' aquell document, verdader mapa de camins, que marcava la distancia de una á altra estació, la qualitat de carreteras que los unian, las montanyas, los rius y riberas qua atravessavan. Semblant olvit, en lo itinerari aprop dels Pirineus, no 's podria explicar, y, si la taula de Peutinger no marca sinó un cami, hém de créurer que no n' hi havia cap més.

Aqueix punt una vegada resolt, es necessari escullir entre los tres trassats diferents per los arqueólechs. La controversia estriba sobre los punts senyalats y la medició. Com en los números de las distancias de la taula de Peutinger y de l' itinerari d' Antonino, no existeix entera concordancia, hem d' admetre erradas incontestables y reconegudas per tothom. Los partidaris d' aquells varios trassáts corretgeixen eixas erradas disminuhint ó aumentant los números de las distancias en benefici de sas respectivas opinions. Aixó es fugir de la dificultad, no es resoldrerla. Segons veyém, no s' ha encara fet llum sobre la cuestió, malgrat las ingeniosas deduccions emesas per los erudits   —[211]→   arqueólechs dels quals lo Rosselló s' té per honrát.

Prescindint de los documents sobre 'ls quals han ingeniosament discutit, un hom se demana hont podia esser l' emplassament de la via militar (via domitia), en vista de la configuració general del pais.

Al entrar 'l invasor en la terra dels Sordones, se l' hi presentava al horisont, la cordillera dels Pirineus, de igual altitut, qual perfil se destaca clar sota un cel casi sempre seré. Ants de arribar al peu d' aquell teló granítich que l' hi ocultava la Iberia ja podia designar de lluny la collada que havia de trepar, y allavors, més d' un estendria instinctivament lo bras vers lo Summum Pyreneum, vers las Clausuras (Bellaguarda.)

En efecte, es, á primera vista, la part mes accessible de la cordillera pirenaica. L' esfors geológich ha sigut menos poderós en aquella part, com si Deu l' hi hagués manát deixar una bretxa per la qual pogués passar, de una y altra part, lo fluix y refluix de nacions molt mes guerrejadoras que pacíficas

Le coll de la Massana sobrepuja en altitut de prop de 400 metros lo cóno sobre 'l qual está construhit lo castell de Bellaguarda. (La torra de la Massana s' troba á 811 metros sobre 'l nivell del mar, y la de Bellaguarda á 444.) Ja de llarga distancia nn hom veu l' obstacle que s' ha de franquejar. Es molt dubtós que los romans haguessin dirijit sa via militar sobre tot altre punt, majorment quan la naturalesa los hi ha, ella mateixa, facilitát lo trassat.

Un camí passant per lo litoral, y encara que sia per la Salanca no deixaria de tenir inconvenients. Es probable   —[212]→   que l' ingenier romá cuydá d' evitar los llachs y estanys, y escullí un terré mes solit y menos exposát á inundacions. Los partidaris de la via romana per la Salauca, apoyan llur opinió sobre actes y vestigis que semblan indicar, per aquell punt, l' existencia d' una antigua carretera coneguda per lo nom de Carrera de Cárlos Magno. Seria fácil contestárloshi, que, continuats vestigis de ruinas romanas, se troban no vers St. Hipolit, pero si vers lo poble avuy desaparegut que s' en deya Tura, situat prop de Rivesaltes, los quals vestigis se segueixen fins al Summum Pyrenœum de Bellaguarda, per las Clausuras, molt més que per lo llur trassat preferit.⁴³

L' importancia del pás de Bellaguarda havía determinat construhirhi fortificacions macissas qu' encara resisteixen als esforsos del temps. Ellas nos próban   —[213]→   que en aquella época, lo mateix qu' abuy, era lo coll del Portús una de las portas principals pera entrar á Espanya, y qu' era lo punt extrém ahont passava la via militar després d' haver atravessat lo Rosselló.

En aixó, 's pót contestar que també existian fortificacions sobre lo coll de la Massana, y que lo congost conegut per lo nom de La Pava, era protegit per lo castell d' Ultrera (Vulturaria). Mr. de Saint Maló fa notar qu' en la vessant meridional, se troban á certa distancia, garrigas cobertas de jonchs, lo que explicaria lo nom de Juncaria donat a la primera estació que 's troba per aquell costat, entrant á Espanya. Aqueixa manera de raciocinar no deixa de volguer ésser condescendent; pero després d' examinat un se demana si la naturalesa del terreno y sas produccions bastan pera indicar lo lloch d' una estació; si fos així, lo nom de Juncaria s' aplicaria molt millor á la villa de la Junquera, qu' es la primera que 's troba al baixar del coll del Portús. Se comprén qu' una estació dongui son nom á particularitats locals, com Salsulœ á fonts d' aygua salada y Juncaria á la naturalesa dels productes de son terreno; pero cap vestigi antich ó modern marca l' estació indicada per Mr. de Saint-Maló, en lloch que la vila de la Junquera tant per lo nom que porta, com també per sa situació y vegetació joncal que 's troba á las boras del riu Llobregat, justifica molt bé la preferencia que se li dona. Monsieur de Saint-Maló no ha advertit pas que Strabon, qu' ell mateix invoca en apoyo de sa opinió, nos parla també d' un camp Joncaire atravessat per lo camí que passa als entorns de Saguntum (Murviedro) y de   —[214]→   Setabis (Xátiva) (llibr. III pág. 408); y que 'ls autos antichs de propietats dels terrenos prop de la via romana, en particular no lluny de Sigean, mencionan molts camps joncaires ó bé joncassas, denominació que 's troba per tot quant la naturalesa del terreno ho ofereix. (Veurer le Compoix de D' aigrefeuille de Sigean.) Donchs no n' hi ha prou de una senzilla analogía etimologista pera destituhir la vila de La Junquera en benefici d' un terreno incert que Mr. de Saint-Maló erigeix en estació.

Tothom que conegui 'l país veurá las pocas probabilitats de que passés la via romana per lo coll de la Massana ahont lo terreno, en la vessant meridional, es molt trencat y de rápida pendent. No hi ha dubte qu' aquells obstacles no impedireu á Felip l' atrevit, trepar los Pirineus y baixar á l' Empurdá, pero s' ha de notar que aquell camí era tant poch conegut, que fou necessari que un frare francés, de l' Abadía de Sant Andreu de Soreda, s' oferís al rey pera indicarli y servirli de guia. Baix lo regnat de Lluis XIV, lo marescal de Noailles, va passar també la frontera per aquell coll, després d' haver lliurat un combat brillant contra lo Comte de Monterey, virey de Catalunya (1677). Si la carretera de las Clausuras no hagués sigut guardada, en un y altre cas, s' haguera escullit de preferencia. Donchs cap conclusió podém treurer del trassat per lo coll de la Massana.

Ademés, lo pás per la Junquera es encara mellor indicat més naturalment sobre la vessant meridional que en la vessant que mira lo Rosselló. En efecte, al entrar á Espanya, la cordillera dels Pirineus que forma,   —[215]→   desde la Junquera, la primera zona de la plana del Empurdá, s' aixampla extraordinariament. Lo mateix Mr. de Saint-Maló es obligat de reconeixer que «desde 'l Porthus al pont de Campmany, sobre 'l Llobregat, l' inclinació es tan suau, qu' apenas es sensible.» Molt al contrari, al dirigirse vers lo coll de la Massana, un hom se toparia ab dificultats considerables que lo farian recular, en lloch que la rebaixa del terreno indica quan s' ha de seguir lo camí vers las Clausuras, per lo coll del Porthus ó de Panissars, ahont l' antigua via es encara visible, puig es en part tallada sobre la penya, la qual conserva encara las marcas de roderas de carros.

Deixém per un moment la dissertació de Mr. Aragon pera produhir alguns nous arguments á favor de sa tésis.

Lo terreno de que parla Mr. Aragon m' es familiar, com habitant del país; donchs he observat molt bé aqueixas regueras de carros sobre la penya en lo tros desde lo pont d' Espanya al pont de la pujada dels límits, per dallá del barranch, á dreta de la carretera pujant als límits. Molts més trossos de la via romana 's coneixerian encara si no fossen coberts per la nova carretera actual. Y á propósit del nom Juncaria dech fer coneixer als arqueólechs que 'l escut de la vila de la Junquera, lo mateix que son antich sagell de la casa de la vila, representa un manat de jonchs, lligat per una cinta.

Fins ara l' estació de Juncaria ha sigut generalment reconeguda per estació de Figueras. Pero, pera probar ab més abundament los arguments de Mr. Aragon,   —[216]→   diré que la Junquera es vila antiquíssima y que hi existian construccions romanas. Eixas construccions son avuy casi del tot destruhidas. Consistian en duas torras rodejadas de murallas, situadas á la part superior de la via, que 'n diuhen encara la Força. Avuy existeix en dit punt una fábrica de taps de suro la qual s' ha construhit ab las pedras de la fortificació y de las torras. Se veuhen encara alguns vestigis de muralla y los fonaments de las torras de dos metres de gruix; sa construcció es macissa, y per sa dura argamasa que s' ha hagut de desfer á barrinadas, se deduheix qu' es obra dels romans.

Ara dech contestar á un argument emés per l' autor de la Historia del Ampurdan, don Joseph Pella y Forgas. Diu en l' apéndice A: observaciones topográficas, que si bé s' arriba per la part d' Espanya ab facilitat als colls del Pertús y Panissars, s' ha de tenir en consideració que per la part del Rosselló seria molt difícil y costós per sa baixada rápida y que si havia de passar un camí de ferro, 's tindrian de construhir viaductos y fábricas colossals pera salvar la escabrositat del terreno.

Contestaré donchs á aquest argument lo següent:

Si la direcció de la via romana, en lo territori de la Clusa, hagués correspost á la direcció de la carretera actual, tindria rahó. En efecte, al construhir dita carretera, 's feu passar per los alts y punts més escabrossos, á fí de que fos dominada en tot son curs per los canons de Bellaguarda. La via romana, segons opinió admesa, passava per lo lloch qu' en diuhen: La Clusa d' avall, seguia la torrent del Rom,⁴⁴   —[217]→   tantost la riba dreta, tantost la riba esquerra y sempre al fons de la vall, passant per l' estret y terrible congost de las Clausuras, enterament covert de fortificació, ahont pochs defensors podian impedir lo pás á un exércit. Es fácil seguir encara la direcció d' aquella via, reconeixentne alguns vestigis. Després de passar lo congost de las Clausuras s' arribava fácilment al coll de Panissars seguint sempre la vall del Rom, y per' arribar al coll del Portús, se seguia á poca distancia de las Clausuras, un afluent del mateix Rom qu' en diuhen lo Torrent del Faig. La pujada de eixos dos colls es suau y no ofereix dificultats. Se comprén donchs molt bé, que 'ls ingeniers romans fessen passar la via per Bellaguarda.

Aixó dit tornarém á rependre la sabia dissertació de Mr. Aragon.

«Entre 'ls partidaris del trassat de la via per lo Coll de Banyuls, debém contar lo sabi arxiver de Perpinyá, Mr. Alart, lo qual en una interessant discussió arqueológica, deduheix que la via romana, que de las Galias se dirigía á la Iberia, costejava 'l litoral, puig que segons Strabon, lo temple de Venus (Port Vendres) aprop del mar, estava situat á la vora d' aquell camí. Col-loca també 'ls trofeus de Pompeyo á Cerbera més al sud, y seguint sempre la mateixa direcció, en contradicció ab Marca, Henry y molts altres erudits que 'ls confonen ab la torra avuy desapareguda, ab la qual Vauban substituhí lo castell de Bellaguarda. Mr. Alart podia prevaleixers de la opinió anteriorment emesa per Mr. de Gazanyola en sa Historia del Rosselló. L' un y l' altre nos fan recordar que,   —[218]→   segons Polibio, Anibal traspassá 'ls Pirineus 217 anys avans de J C., caminant la dreta al mar; y Mr. Alart afegeix: «que si l' exércit no hagués costejat lo litoral, eixa observació seria inútil de fer.» Ab tot y aixó es molt presumible que aquell exércit fort de 50.000 infants, 9.000 cavalls y 17 elefants, entrá al Rosselló per moltas colladas. Lo Portús no 's troba pas tant lluny de la costa pera creurer que lo general cartaginés hagués prescindit d' aquell camí, ab molta més rahó, que las forsas debian estar divididas en varios cossos y ocupar gran extensió de país.

Aixó de que Anibal s' avancés la dreta al mar seria de poch valor, si no fos que Polibio ho repeteix quan diu: «Anibal arribá de cop á las voras del Ródano, tinguent á sa dreta lo mar de Cerdenya... y se prepará á passar lo riu á l' altura ahont encara no s' ha dividit en cap branca; y establí son campament poch més ó menos á quatre jornadas del mar.» (Polibio 52.) Donchs, hem de presumir que lo punt ahont efectuá lo pas del Ródano 's troba més allunyat de la costa que lo Summum Pyrenæum de Bellaguarda. No obstant, Polibio, en los dos casos emplea las mateixas expressions. Se pot deduhir d' aixó que l' historiador grech ha volgut probar que la conseqüencia obligada de la marxa d' Anibal vers los Alpes, no era lo costejar seguidament lo mar. Ademés, Polibio diu senzillament que Anibal maniobrava pera traspassar los Pirineus, malgrat lo temor que 'ls Galos atrinxerats en sas montanyas, li inspiravan.» (Ibid., llibre III. C. 40.) Nó hem de deduhir donchs que, del resultat d' eixas expressions, era menos cuestió lo costejar vers   —[219]→   lo cap Cervera, en lo qual Mr. Alart col-loca 'ls trofeus de Pompeyo, que de caminar vers lo Summum Pyrenæum, ahont se trobava, segons l' opinió de molts historiadors, lo monument erigit temps després, en honor del vencedor de Sertorio? Lo que confirma aqueix modo de veurer es la manera de que formalment s' expressa Strabon, quant diu: «Aqueix camí s' apropa tantost del mar com tantost s' en allunya.» (Strabon. llib. III. pág. 468.)

L' autor de la Geographie histórique et administrative de la Gaule Romaine, Mr. Ernest Desjardins, de l' Institut, recorda l' opinió del célebre geógrafo grech en eixos termes: Strabon, diu, nos explica molt bé que lo camí d' Italia á Espanya s' apartava del mar pera pujar los Pirineus en lo punt ahont se veyan los trofeos de Pompeyo; y que, seguint dit camí, desde Tarragona, s' atravessava lo campus Juncarius, del qual la Junquera recorda certament lo nom antich. Se sab que no hi ha pás possible á l' est del coll del Portús, puig que lo cap de Creus, ants Pyrenæum pomontarium, s' avansa dins mar, rodejat de penyas y precipícis.»

Cito la opinió de Mr. Desjardins encara que no fassi gran cas de sa autoritat, la qual, en aquest punt vé de tercera ó quarta má. Eix autor ignora sens dubte la controversia á la qual la cuestió ha donat lloch; sense aixó s' en hauria recordat al fer menció dels congostos de la Massana y de Banyuls. També s'equivoca quan diu qu' Anibal després de passar los Pirineus per lo Summum Pyrenæum del Portús posá siti á Illiberis. Hauria hagut de dir que establi son campament   —[220]→   devant d' Illiberis⁴⁵ sense lliurar batalla, y que hi rebé una diputació dels principals galos, vinguts expressament de Ruscino, pera facilitar, sense combat, lo pás del exércit cartaginés al través del Rosselló. Sia com vulga, crech, que ha indicat, segons los autors citats en son travall, lo verdader trassat de la via romana al entrar á Espanya. Diu ab rahó que lo pas per l' est no era pas practicable, encara qu' allavors eom avuy hi busquessin la gent de peu un camí de travessa mes dret per lo coll de Belitres ó de Banyuls, y no per lo cap de Creus que no es frontera pirenaica. Cap vestigi indica rastres de via romana, rastres que serian encara en part visibles si hagués existit, puig que 's veurian tallats sobre la penya.

Donchs hem de mantenir, ab rahó, 'l pas per lo Summum Pyrenæum de Bellaguarda (lo Portús) com á última estació de la via romana al entrar á Espanya, sens deixar de convenir, per aixó, qu' allavors com avuy, no 's pogués traspassar los Pirineus per colladas més ó menos practicables.

No pretench imposar irresistiblement ma opinió. Tota vegada ella me sembla més racional que las demés.

En resúmen, segons mon modo de veurer, hi hauria moltas estacions ben determinadas en lo Rosselló: Salces, Tura, Ruscino, Illiberis y Bellaguarda. S' hi podria afegir Ad Centenarium, més enllá del Boló. Se troban en efecte sobre aquell punt numerosos rastres   —[221]→   d' estació romana damunt los quals está construhida una antigua capella que té nom Sant Martí de Fonollar. Crech que Mr. Henry la senyalá 'l primer; jo mateix lo vaig acompanyar sobre aquells llochs, y aprop de la capella várem trobar vestigis de numerosas substructions que semblavan provenir d' un establiment relativament important.

Quedaria sols á justificar per la medició los punts senyalats. L' autor, que acabo de citar, ho ha fet, rectificant las conjecturadas equivocacions dels números que reglan las distancias entre las varias estacions. Aqueix procediment, empleat també per los partidaris dels demés trassats, era, afins de cert modo, imposat per las diferencias que existian entre los números dels itineraris transmesos per l' antiguetat. No 's poden conciliar si nó fentlos concessions recíprocas, á las quals un s' ha de resignar per falta de documents precisos. Y no 's pot fer diferentment quan un no té una certitut sobre lo punt ahont estavan situadas algunas estacions.

Ruscino, com exemple, ocupava allavors lo mateix punt que ocupa avuy dia la torra anomenada Castel-Rosselló? Se creu que si; pero aquella vila, que, segons Pomponius Mela, s' havia fet colonia romana y fou destruhida per la invasió dels bárbaros als principis del segle V es dubtós que 's trobés establerta sobre l' espay reduhit, dominat per la torra construhida solsament en la edat mitjana, á la vora dels ribástos (falaises) als peus dels quals corre lo riu Tech: qui sab si Ruscino 's trobava allavors mes aproximada del punt que ocupa Perpinyá. La presencia dels principals   —[222] →   galos que 's trobavan reunits quan reberen los embaixadors d' Anibal, sembla indicarnos que l' antigua ciutat tenia sa importancia, y que, lo Castell actual nos representa potser las ruinas d' un castell dístant de la vila, pero dependent d' ella pera sa defensa. Se compren donchs que aqueixa incertitut sobre lo verdader emplassament de las estacions autorisi certa tolerancia en l' apreciació de las distancias. ¿No 's podria encara conjecturar que la via romana no atravessava ni Ruscino ni Illiberis y que podia molt bé passar pels entorns d' aquellas dos vilas, pero mes lluny, lo mateix que las estacions de nostres camins de ferro que 's troban separadas dels pobles dels quals portan 'l mateix nom? Si axí fos, y es probable, un hom s' explicaria facilment lo que sembla un error en la medició de certs trassats, sobretot si s' te compte lo sinuosas qu' eran las vias sobre molts punts.

Los erudits, dels quals he fet menció, 's dedicavan á llurs concienciosos estudis, llarch temps avans lo descubriment dels gerros apolinaris que fou al principi de 1852. Se sab que, en aquella época, trobaren á Roma, al reparar lo manantial de la font mineral de aquæ apollinares, entre altres objectes preciosos, tres gerros de plata, parescuts al millari d' or que l' emperador August havia fet erigir al centro del Forum, sobre 'ls quals era gravada la indicació de totas las carreteras de l' imperi, ab sas numerosas estacions que conduhian de Gades á Roma. Era com una llibreta de correo, que s' ha conservat á través dels sigles, sens cap alteració per part dels copiadors, y   —[223]→   atés aqueix medi de comprobació. se podia molt bé rectificar l' itinerari d' Antonino y las taulas de Peutinger. Aixó fou fet, en conjunt, per Mr. Alfret Jacobs. Mr. Aurés ha publicat també un travall notable relatiu á la concordancia dels gerros y sa comparació ab l' itinerari d' Antonino y la taula theodosiana (de Peutinger.)

«Després d' havernos apoderát de Roma, en 1864, recorrí á la amistat d'un oficial inteligent (Mr. le capitaine de Basseville) 'l qual me procurá un dibuix de un dels gerros mes grans exposáts al museo Kirscheriano del col-legi romá. Las inscripcions gravadas sobre los tres gerros son idénticas; pero no s' hi troba ni Illiberis, ni Centenarium ó Centuriones. Pot ser aquellas estacions estavan llavors suprimidas, en lloch que lo mapa de Peutinger, porta solsament, Illíbere y no porta Combusta que 's trova sobre los gerros apolinaris y l' itinerari d' Antonino. M' havia cregut poguer reconeixer exactament totas las estacions del Rosselló que se troban entre Salses y Bellaguarda, ab l' ajuda de las inscripcions gravadas sobre los gerros apolinaris. Com s' acava de veurer, mon desitj va quedar enganyát. No 's pot donchs formarse opinió sobre la via romana á son pás per lo Rosselló si nó ab l' ajuda dels documents citats en aquest estudi. Cada hú escullirá lo trassát que li semblará millor establert. Henry, de Saint-Malo, de Gazanyola, Alart, etc., etc., han exposát las rahons de sas respectivas preferencias: en quant á mi m' en refereixo al trassát que comporta Salses, Combusta ó sia Tourá, Ruscino, Illiberis, Sant Martí de Fonollar ó sia Centuriones,   —[224]→   Summum Pyrinæum ó sia lo Portús⁴⁶. En eixa questió, quan no podém conseguir la veritat absoluta, es necessari, mentres se fassi mes llum, contentarse de la veritat aproximativa. A ella m' he resignat.

Reprodueixo en las planas 227 y 228 un cuadro sinóptich dels itineraris que'm procurá'l senyor capitá de Basseville. S'hi han reproduhit los noms graváts en los tres gerros que 's trobáren en 1852. Un quart gerro 's trobá algun temps després; porta las mateixas indicacions que los tres primers. S' han de comprobar ab la taula de Peutinger. Aquest travall ha sigut fet per Mr. Aurés.

Mr. de Basseville, no sols ha copiat exactament las inscripcions del gerro més gran: al dibuixarlo ha fet de manera que enrotllanlo en un cilindro qualsevol s' obté la reproducció del gerro original dividit en quatre compartiments per columnas. Lo gerro te 'l coll y peu aixamplats.»

Ara tornarém á parlar del coll de la Massana, y donarém la etimología del nom Massana segons un autor rossellonés.

En 981, Lotari, rey de Fransa, confirmá á favor del monastir de Sant Genís la possesió de tots los bens que perteneixian á dit monastir. En lo número de pobles designats en lo diploma que se li otorgá, s' troba 'l poble de Sant Pere, situat á prop d' Argelés: villam sti Petri quœ est juxta villam argelariam   —[225]→   (Marca Hispanica, Lit. n.° 128). Una vegada probat aqueix punt, dech concretarme solsament en buscar probas en tota l' extensió de l' antich territori de Sant Llorens. Al recorrer donchs aquell territori s' arriba á un lloch que s' anomena encara Sant Pere dels Forquets, ahont se veu lo mas Muntaner; es en aqueix punt donchs que, en aquell temps, existia l' iglesia de Sant Pere, de la qual lo diploma de l' any 981 fá menció... Com en aquells llochs no s' troban vestigis de un conjunt de casas que formin un poble, hem de creurer necessariament que lo poble de Sant Pere s' eomponia solsament de masos islats y distants los uns dels altres. Es, potser, per la multitut de aquells establiments rurals que la montanya d' Argelés ha pres lo nom de Massana que porta encara abuy. Lo mot mas es sens dubte l' arrel del nom precitát, y nos es permés presumir que Massana significava en aquell temps un territori dividit en masos. (Renard de Sant Maló. Publicateur des Pyr. Orles. 6 Juliol 1833).

Al cim de dit coll y en territori francés se troba una torra que correspon ab una altre molt alta qu' en diuhen la torra de Madalóch.

  —[226]→     —[227]→  

  —[228]→  

Aquellas torras construhidas lo llarch de la frontera dels Pirineus y sobre los punts culminants, de construcció autiquíssima, han cridat l' atenció dels arqueólechs y suscitát no pocas discusions lo mateix que las vias romanas. Los uns díuhen que foren construhidas pels romans, altres per los goths, altres per los árabes y per fi per los reys de Mallorca.

La primera torra que 's troba cn la alta cordillera es á una hora avans d' arribar á coll d' Aras, construhida en un puig elevát y de rica vista; ne diuhen la torra del Mir. Es rodona de una alsada de 8 metres y de 4 metres de diámetro á l' interior. Es de tres pisos, en volta, y sos murs tenen 1'50 m. d' espessor. Se puja al primer pis per una escala de pedra construhida dins lo gruix del mur, á 1'50 metres d' altura del platerreno. Pera pujar al segon pis es lo mateix. La torra está construhida sobre una plataforma de 3 m. de relleu; y á l' entorn de la plataforma, la penya es tallada de modo que la torra s' troba aislada per un fosso de regular profunditát y amplada. En l' únich costat pera entrar en la torra, vers la porta, hi ha una escala de pedra de uns 2 metres que hi dona accés. Los murs, encara que tinguin un gruix de 1'50 m. son espitlleráts⁴⁷. No hi ha pedras picadas, son pedras de tota dimensió unidas per una argamassa   —[229]→   dura y compacte semblánt á la argamassa de las construccions romanas.

Descrich minuciosament aquesta torra perque qui n' ha vist una, totas poch ó molt son lo mateix. De segur que desde la torra del Mir veurém una altre torra ab la qual correspon: en efecte á unas tres horas se presenta la torra de Cós del tot arrunada. Aqueixa torra está en combinació ab la torra de Batera, de San Cristau, de Bellaguarda (eixas dos destruhidas) de la Massana, de Madaloch y las torras de vora mar.

Es difícil fixar la época de sa construcció y per que serviren. Lo cert es que ha de ser molt remota. N' hi há que pretenen que aqueixas torras eran torras de refugi y de defensa; está molt bé, pero vos demano quin refugi podia oferir la torre del Mir, á 1500 metres d' altitut, las torras de Cós, de Batera, etc., lluny de tota habitació, en paisos deserts, en montanyas escarpadas y d' elevació?... Comprench molt bé que las torras espargidas en nostre litoral servissen de refugi. En efecte, quan lo perill d' una invasió era senyalat per las torras d' observació de la montanya, los barons cridavan y reunian sos vassalls y s' tancavan en sos castells. Las vilas de alguna importancia possehian sa Força, punt fortificat y de refugi. Las casas ricas de pagés tenian sa torra dins la qual la gent se refugiava ab lo que volian salvar tant com durava la tala dels piratas serrahins de Mallorca ó desembarcáts de la costa moruna. A fins á 1830, que 's conquistá Alger, duraren las sorpresas dels moros en nostras costas.

  —[230]→  

Donchs, de que servian las torras dels cims dels Pirineus? y á quina época han sigut edificadas? Es difícil respondrer. La bona rahó que 's pot donar es que foren construhidas per los que fugint de la invasió serrahina permaneixeren durant llarchs anys en las garrotxas escabrosas del Pirineu. Al principi, serian sens dubte torras de refugi pero á mida qu' anavan conquistant sa terra, se servirian d' ellas pera senyals ab farons ó alimares com estava en us al segle XI en lo famós article Princeps namque dels Usatges de Barcelona. En Pere III, acampát sobre lo coll de Panissars feu fer huna alimara vers la Junquera axí com havia demprés, per anunciar la ínvasió del rey de Fransa (Muntaner).

En Pere IV, quant se las havia ab lo compte d' Ampurias, (1384) feu un reglament sobre las senyals que havian de fer las torras y castells de la frontera al tenir novas del enemich. Durant la nit s' havia d' encendre hun faro y de dia huna fumada per cada cent homes d' armes que pasarian la frontera. Cada torra transmetia lo senyal fins las torras de Madalóch y de la Massana las quals lo transmetian á la torra de Peralada y de eixa al restant de Catalunya.

Pera més il-lustrar eixa cuestió y donar una proba de las discusions que ha suscitat, reproduhirém la polémica de dos sabis historiadors y arqueólechs del Rosselló Mrs. Pierre Puiggari y Henry.

«-Torras sobre las montanyas vulgarment y falsament atribuhidas als sarrahins com á torras de senyal.-

Aquellas torras erigidas sobre molts cims de nostres   —[231]→   Pirineus passan vulgarment per torras de senyals construhidas per los moros, Pero Tito Livio nos diu que aquellas que s' han atribuhit als serrahins d' Espanya, existian ja ans de la segona guerrra púnica. No es menos cert que del temps del Baix Imperi s' construhian aquellas especies de fortificacions y que son us principal consistia en oferir un refugi al moment del perill á la gent y remáts dels pobles vehins. (Gibbon, tom. 7.)

Lo género de construcció d' aquellas torras y tampoch l' historia no 'ns proban que sian obra dels moros; res nos diu que hagin servit precisament per la transmissió de senyals. En nostres arxius trobém probas del contrari. S' hi troba, com exemple, que las torras de Madalóch y de la Massana eran destinadas á la defensa del pais, y que aquesta última que protegeix lo coll que porta son nom, havia sigut construhida per orde de Jaume primer, rey de Mallorca. (Arxiu del real patrimoni, 5 Reg. cartulari de Coplliure.) P. Puiggari corresponsal de l' Academia Real de Tolosa. (Journal le Publicateur des Pyrénées orientales 1832, núm. 29).

Contestació de Mr. Henry.

Torras de senyals seguns la opinió de Mr. Puiggari, «res nos diu que aquellas torras hagin servit precisament á la transmissió de senyals, puig tenim probas del contrari en nostres arxius.» Es una equivocació; jo probaré que nostres arxius parlan de l' us de senyals. Ducange á la paraula Adalides, cita un tros que diu: ponunt de die speculatores seu atalaias,   —[232]→   et noctu auscultatores. En 1834. quan en Pere IV hagué obligat á son gendre, lo Comte d' Ampurias, á deixar sos estats, lo qual, refugiat en Languedoc, reunia forsas pera tornar á entrar en l' Ampurdá, lo rey Pere que 's trobava allavors á Figueras feu publicar un bando pera regir los senyals que las torras s' havian de transmetrer pera anunciar la aproximació del enemich. Lo vigilant de la torra la més aproximada de la frontera per la qual lo comte d' Ampurias havia de penetrar en lo Rosselló, debia encendrer un gran foch al ovirar l' enemich, si era de nit, y si entrava de dia, fer una gran fumada. Aqueix primer foch ó fumada qu' era lo senyal d' alerta havia d' esser seguit d' altres fochs ó fumadas per cada vegada que veurian entrar cent homes de llansa. La torra del castell de Perpinyá tenia de fer inmediatament lo mateix senyal pera ser transmés d' una torra á l' altra fins á la de Madalóch, y d' aqueixa á las torras situadas á l' altre part dels Pirineus fins á Barcelona.

Hi ha més encara: á causa d' aqueixa mateixa destinació, las torras que, tant en Espanya com en Catalunya, han conservat lo nom árabe d' Atalayas, se las anomenava també Phares (Faros). Una ordinació de Berenguer Dalmás, inspector de fortificacions del rey de Mallorca, nombrá casteylans de la torra del Far de Tautavel á tres individuos als quals los hi doná per paga 35 lliuras per tots tres, més dos lliuras pera pagar lo menjar d' un gos qu' eran obligats á mantenir (arxiu Dom.) Donchs, aquellas atalayas, encara qu' en Gibbon diga 'l contrari eran més torras de guayta que de refugi, com en lo temps dels romans. Lo poch espay   —[233]→   que tenia l' interior de la major part d' ellas de poch hauria servit pera poguer refugiarshi la gent d' aprop ab son bestiar y menos encara á la gent dels pobles que eran casi sempre enmuralláts. (Henry. -Publicateur du 8 Sbre. 1832 núm. 32.)

Réplica de Mr. P. Puiggari á Mr. Henry.

Quan jo he escrit que res probava que aquellas torras haguessin servit precisament á transmetrer senyals... y qu' aixó no era la destinació principal d' aquells castells durant lo Baix Imperi, me sembla que eixos dos mots precisament y principal bastarán pera apartar tota idea d' esclusió. Perqué donchs emplear probas de tanta rama pera probar una cosa que ja sabia? Convinch que aquellas torras han servit alguna vegada de guayta. Pero, parlant ab bona lógica, nos es permés deduhir, ab Mr. Henry, que havian sigút construhidas expresament pera aquell objecte. Si fos així, lo mateix se podria dir de campanars, de montanyas y de totas las elevacions sobre las quals se fan també senyals quant es necessari.

Mr. Henry fa cas omís de las probas contrarias; condemna molt decidit en Gibbon sens haverse donát la pena de llegir son escrit relatiu á aixó y que jo mateix li indicava pera abreviar. Consultantlo hauria pogut compendrer de quina manera torras bastant reduhidas podrian procurar un refugi suficient. Li aconsello, donchs, torni á consultar aquell historiador il-lustre; y més encara, puch indicarli en l' arxiu real (R. 18 p. 133) una ordenació de 1388 que ordena al comandant de la torra antigua dels Banys d' Arlés de   —[234]→   recullir, en cas de perill, los homes y las donas del vehinát ab tot son haber, provisions y mercaderías (ab tots sos bens.)

Lo que diu en Ducange, res proba; parla no més que de centinellas. Atalaya es un bome que vigila; també 's compren com á pnnt elevát qualsevol que serveix á dit vigilant. En aqueix sentit lo castellá y lo catalá traduheixen aqueix mot en llatí per Spécula que vol dir lo mateix. En lo Rosselló lo mot Atalaya no s' emplea; sols s' emplea son verb atalayar y encara mal á propós.

Segons la opinió de Mr. Henry nostras torras eran també conegudas per lo nom de fáros y no pot citarne no més una; la torra que s' en diu del Far. Relativament en aixó, nos refereix que Berenguer Dalmás, (hauria hagut de llegir Dolms y no Dalmás) encarregat d' inspeccionar y aprovisionar los castells del Rosselló nombrá tres guardians pera aquella torra. Pero, ademés de que aquella ordenació res nos proba de lo que nos hauria de probar, es també bastant ridicul. Com s' enten, tres guardians ó castelans pera una sola torra! y encara per qué afegirhi un cá? Creu Mr. Henry que sia pera entretenír un farol ó una gabia de foch. Pero si Mr. Henry hagués girát lo full, hauria vist una ordenació real que nombra solsament un únich gobernador dels col-locats, per lo complacent delegát. Hi hauria vist també que no era sols la torra que portés lo nom del Far, pero lo portava també la montanya sobre la qual estava edificada; Turris podii del Far. Molt més hauria vist si hagués obert lo registre del patrimoni real, titulat: Castells reyals   —[235]→   de Rosselló any 1369, com també la recopilació d' ordenacions reals referents á lo que contenian y de lo que faltava en quiscuna de aquellas fortalesas, en número de trenta.

La torra del Far es una de las primeras, y en ella 's refereixen solsament municions de guerra y queviures; no s' hi fa menció ni de far ni de cap altre foch. N' es lo mateix de tots los demés castells inscrits en aquell registre. M' atreveria encara á dir, després d' haber molt cercat, que cap nombrament de gobernador, en nostres arxius, fa menció de senyals, lo qne probaria qu' aixó era no més un accesori de moment y que res significava.

Donchs, si aquells castells ab sas municions eran guardats per quatre ó un sol individuo fins al moment del perill; n' hem de deduhir que aquells empleáts tenian los empleos de guardas de magatsem ó be de porters.

Citaré un fet notable que vé en ajuda de la tésis que defenso. Lo reyalme de Valencia es poblat de torras com las nostras poch més ó ménos. Foren verdaderament edificadas per los serrahins (es dir en lo segle XII), pero la proba que no servian pas sols pera transmetre senyals es que quant s' en apoderá lo nostre rey en Jaume en 1230, en lloch de col-locarhi guardians encarregáts d' encendrer fochs, hi col-locá pera sa guardia y defensa, nobles y braus templaris, y també sanjuanistas y mercenaris; hi veyem caballers del més alt llinatge.

Veyém donchs ab evidencia, que nostras torras encara qu' haguessen pogút servir pera senyals, eran   —[236]→   verdaderas fortalesas que no s' han de confondrer ab senzills Fares, qual nom en la edat mitjana, 's donava á las torras destinadas pera avisar de la proximitat de l' enemich. La torre del Far mateixa no n' estava exceptuada; puig havem vist qu' era un fort castell, un castell real. Y si un observa encara qu' es actualment coneguda per Torra del cim del Fare, en lo document que havém citat, debem naturalment deduhir que havia prés lo lloch d' un verdader far, qual nom porta encara la montanya, ó bé que la mateixa montanya havia servit y podia servir eucara de far.

En fi caldria, segons me sembla, deixar aqueixas ideyas de torras de senyals á aquells que poch instruhits en lo modo qu' es feya la guerra en aquell temps. judican nostras antiguas fortalesas no més en comparació ab las modernas. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

(Publicateur del 29 Sbre. 1832 núm. 35).

Réplica de Mr. Henry.

«Dech una contestació á la réplica de Mr. Puiggari: aquí la teniu:

Tornem donchs á parlar de las torras de senyals. Aferrát sobre l' opinió de Mr. Gibbon, Mr. Puiggari vol absolutament que tot cedeixi al sistema d' aquell escriptor: per éll es lo magister dixit. No obstant hem de distingir las torras fortificadas, las quals encara que poch importants podian ab sas fortificacions oferir un refugi suficient, y las que tenian sols per principal objecte la transmisió de senyals. Lo meu crítich vol que torni á consultar l' arxiu del patrimoni real pera véurehi una recopilació de documents relatius á lo que existia y á lo que faltava, als castells   —[237]→   reals pera convencerme que res se refereix á fars y fochs. Ja que 'm vol fer aqueix servey jo li 'n faré un altre; li faré notar també que en lo mateix arxiu existeix una ordenació de 'n Pere IV del 8 de Maig de 1346 fixant lo salari de tots los empleats del Rosselló: al arribar á l' article de gent de guerra trobará la paga que 's donava als capitans de torras fortificadas; y en lo número d' aqueixas torras se troba la torra de Tautavel, la d' Opol, la de Bellaguarda, la de Laguarda, etc., no n' hi veurá figurar cap de aquellas destinadas pera senyals, com las torras de la Massana, de Madalóch, del Mir, etc., qual diámetro interior varia entre 10 peus (torra de Caroig) y 15 peus (torra del Mir), las quals no haurian pogút servir de gayre refugi als pagesos y remats dels pobles vehins. No infereixo d' aixó que las torras de senyals no haguessen pogut servir en cas de perill als pagesos que hi podian cabrer, y que en temps de guerra no sols s' hi posés guarnició proporcional; pero, segons ma opinió llur objecte principal era la transmissió de senyals.

Mr. Puiggari pretén que los senyals que hagueren pogut fer eran senyals de moment, y apropósit d' aixó, 's fa molt graciós quan diu que lo mateix podian servir los campanars y montanyas. En efecte te molta gracia, pero aném al grá. En primer lloch, li recordaré que segons lo mateix Tito Livio, los senyals eran ja coneguts del temps dels romans á destinació d' aquellas torras multas et locis altis positas turres. Hispania habet quibus et speculiset propugnaculis adversus latrones utuntur, Mr. Puiggari coneix sens   —[238]→   dubte 'l ditxo catalá fer alimaries. Si vol donarse la pena de buscar aquest últim mot dins Covarubias, hi trobará: alimara siñifica señal y es lo mesmo que ahumada que es la seña que hazen las torras ó atalayas de la costa. Es aquí prou precís lo mot seña pera probar que los senyals d' aquellas torras no eran senyals de moment? Mr. Puiggari trobará potser una escapatoria contestantme lo mot atalaya de la costa, no podria ser sino una vana disputa de mots, puig lí podria fer notar que la traducció conserva á la Tour-magne de Nimes, la qual es certament ben lluny del mar, lo nom de phare, y mireu aquí lo que relativament d' aixó diu l' autor de las antigüetats de Nimes: «L' us de fer senyals pel medi del foch s' ha practicat en los temps més remots, de consegüent es molt verosímil que la Torra Magna hagi sigút construhida pera la práctica d' una costum tan sabia y útil pera lo descans de pobles y ciutats de las quals Nimes era la capital. La situació, la construcció, l' elevació, d' aquella torra col-locada sobre un dels punts més elevats... tot aixó nos dona la proba incontestable d' aquella destinació primitiva. Sa escala que fou sols construhida pera pujar al cim de la torra, nos indica que únicament se servian de sa plataforma superior. Donchs aquella apropiació no podia ser altra que la qu' acabo d' indicar.»

En quant al mot Atalaya, Mr. Puiggari declara resoltament que no está pas en us en lo Rosselló. Com s' enten? Es tanta la diferencia del rossellonés ab lo catalá? Donchs si la llengua es la mateixa, que mon crítich consulti lo gazophilacium de Lacavallería; lo   —[239]→   Thesaurus Catalano-latinus de Torra, lo Lexicon Catalano-latinus d' OElius Nebressensis, é hi trobará aquell mot molt ben reconegút com tots los demés de la llengua catalana. Quan se proclama la pretensió de contrarestar opinions atrevidas se deu fer per manera de no produhirne de tant fácil refutació.

He dit que las Atalayas portavan també lo nom de fars. Es bastant singular que després d' haver sols volgut veurer en lo mot fare farols y gabias de foch, Mr. Puiggari declari, algunas ratllas després, que en la edat mitjana s' havia donat aquell mateix nom á algunas torras, (vaig á transcriurer sas paraulas), al cim de las quals se fehian fochs pera avisar l' aproximació de l' enemich. No es lo mateix que jo he dit? Pero es pas l' única accepció que s' hagi volgut donar al mot phare; en la edat mitjana, volia dir també columna de foch, puig que Gregoire de Tours l' emplea com á sinónim d' incendi, al parlarnos de l' iglesia de Sant Hilari que fou cremada.

(Henry. -Publicateur del 15 Octubre 1832).

Altra réplica de Mr. Puiggari.

«Pot haverhi semblant desgavell al de Mr. Henry? Després de haver despreciat Gibbon, bromeja, en son últim article, sobre ma segona invitació en consultarlo; després emplea un distinguo y l' abandona al últim paragraf, pera acabar d' admetrer lo qu' ell mateix havia reconegut esser equivocació, salvo una petíta restricció que aviat apreciarém.

Se figura Mr. Henry haver dit molt al citarme l' ordenació d' en Pere IV! Ha donchs oblidat las bonas   —[240]→   probas que li he donat referents á las torras de la Massana y de Madaloch! Ja que son distraccions sevas, las hi hem de recordar altre vegada. Que sapiga donchs que 's llegeix en un auto de 1356, conservat en lo arxiu de Coplliure, que la torra de la Massana, que s' en deya també Perabona, havia sigut construhida per lo rey Jaume I de Mallorca; protectione terrae suae; y que en lo registre de provisions del patrimoni real, fol. 45, hi há un nombrament de gobernador pera aquella fortalesa de l' any 1444.

En quant á la torra de Madaloch, trobará també en lo registre 5, fol. 95 del mateix, lo nombrament d' un gobernador de l' any 1333: y un altre, fol. 141, de l' any 1341 ab la clausa següent: Jubentes illi qui custodiam dictœ turris gerit, ut illam, cum armis et arnesiis et aliis ad ipsam pertinentibus tibi tradat.

La torra d' en Mir, es dir, del Castellar, puig que lo nom de Mir ha sigut donat á aquella torra lo mateix que lo nom de Mahút á la capella de Sant Martí, 's troba precisament en lo registre dels castells reyals de Rosselló com á fortalesas.

En quant á la torra de Carroig, lo rey no 'n podia salariar son gobernador, per la senzilla rahó que perteneixia al comte d' Ampurias.

Obligat donchs de convenir que nostras torras eran castells y llochs de refugi, Mr. Henry tota vegada pretén que son principal objecte era la transmisió de senyals. Com ho proba? Primerament ab una petita burla, molt fora de lloch, sobre la absurda inducció que pera mí prové de son sofisma. Aném al grá diu éll y eixos grans li serveixen ben mal, comensant per   —[241]→   lo mot speculis, que traduheix tot al revés, á sa fantasía, malgrat haverli jo indicat lo sentit verdader en tots los diccionaris. No parlo tampoch del pro pugnaculis, que cert és no 's troba dins Marca, p. 128; si, s' ha spoderat de lo dit per Tito Livio.

Proseguiré, donchs. Lo ditxo catalá fer alimarias té avuy dia pera nosaltres rossellonesos un sentit figurat molt apartat del sentit primitiu. No es necessari pera lo mot alimara recorrer á Covarrubias. Es explicat per tots los diccionaris espanyols. Pero aquell antich autor hauria tingut ben poca autoritat si hagués comés los dos barbarismes que li atribuheix son mal aventurat copiador. Mr. Henry, per tant que digui, en la frase de l' historiador romá, no 's tracta no mes que de guaytas. Donchs ja que 's vol batre á cops de diccionaris, comensaré per tirarli Lacavallería, Torra, Nebrija y ademés Belvitges y Juglá, los quals traduheixen alimarias per nocturni ignes y no per signa fumodata; y aquells fochs nocturnos son las iluminacions que 's fan en las festas públicas, com ho explica molt bé l' últim dels diccionaris citats, qual data es de 1803.

Mr. Henry pot sens dubte ensenyarnos moltas cosas; pero es una temeritat que no te nom aixó de volguernos ensenyar la nostra llengua vulgar. Si senyor, malgrat sas grans exclamacions y son tó magistral, ha de saber que la llengua catalana, sens comptar sas vicissituts, te dialectes que cap diccionari porta; y si 'n dubta, que vagi ab son gazophilacium á comprar dins Perpinyá las cosas més usuals, com rahims, melocotons, tófonas, escalunyas, sajulida, un canti, un gerro,   —[242]→   aygua cuyt, molls á casa un manyá; que 's fassi fer per son sastre una casaca de panyo y un gipó de bombosí, etc., etc.; y si 's burlen d' éll, si 's troba insultat, que vagi á gemegar en busca d' un mostassá.

Res de singular té la distinció que he fet entre las fortalesas que de moment servian pera senyals y senzills fars, es dir, torras com la Tour magne, si 's vol que servian y no podian servir no més que per aquell us. Tot lo que sobre d' aixó nos diu Mr. Henry es tant fora de tó com poch reflexionat. No es fastigós, no obstant, tenir de repetir tantas cosas, á un antagonista que travalla sense tenir sota 'ls ulls ni dins son esprit, las proposicions que combat?. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

(Publicateur de 20 Octubre 1832.)

No es veritat que la polémica de eixos dos sabis es molt interessant? Se las pican de valent. M' Henri es autor d' una historia del Rosselló y altres travalls literaris. M. Pierre Puiggarí es l' autor de la Episcopologia dels bisbes d' Elne, d' una gramática espanyola, de una altra de la llengna catalana, arqueólech y crítich molt erudit. Los dos son morts lo mateix que Alart, Saint-Maló, Gazanyola, tots sabis il-lustres dels quals lo Rosselló conserva la més grata memoria.

Pera acabar ab lo coll de la Massana diré que després de l' anexió de Rosselló á Fransa, hi hagué una petita guardia permanent en dita torra de la Massana. En 1713, un llamp va caurer sobre la torra, lo que obligá abandonarla.

La torra de Batera, á sobre Cortsaví té una construcció semblant á la torra de la Massana. La torra de Madaloch está molt ben construhida ab pedras picadas

  —[243]→  

Crech nos havem prou detingut al coll de la Massana. Continuém donchs nostre sxcursió frontera enllá.

Res de particular tenim que dir. Seguim una de las arestas del vano que 'ns portará al últim poble de la frontera, Cerbera, Cervaria dels romans, Finis Galiæ (Pomponuis Mela,) avuy poble d' algunas casas de pescadors. Es la primera estació francesa del camí de ferro.

Seguint la branca principal que forma lo cap de Creus, se troban las ruinas del monastir de St. Pere de Roda, al cim de la carena. Son tan conegudas y han sigut descritas tantas vegadas que m' estalviaré de parlarne, (veurer l' interessant descripció qu' en fá D. Francisco Pí y Margall,) y últimament la verídica y poétíca relació del autor de l' historia del Empurdá, en Joseph Pella y Forgas.

Solsament recomanaré al excursionista una font d' una aygua fresquíssima y molt bona ahont s' hi fá un ápat ab gust.

Es singular. A propósit de fonts, dech fer observar una particularitat que 's pot averiguar quan se vulga, y es la següent: tots los monastirs de benedictins sense escepció son situats en endrets sans y agradables á prop de fonts abundants d' una aygua fresca y bona, com per exemple: lo monastir de benedictins d' Arles (Vallespir,) Camprodon, S. Miquel de Cuxá, S. Pere de Roda, S. Quirch de Culera, S. Andreu de Soreda, etc., etc. Donchs quan trobareu una font á prop d' un monastir benedictí, no demaneu si es bona aygua; begueu sens cuidado, la trobareu riquíssima.

  —[244]→  

En Pi y Margall nos parla en la arquitectura del monastir de S. Pere de Roda entre altres cosas, de columnas y capitells del orde corinti ab sas fullas d' acanto y fullatge d' una puresa grega... Qui sab si aquellas columnas provenian de la célebre Roda? ó bé del famós temple romá de Venus del qual nos parlan Ptolomeo y Strabon y qu' estava situat sobre un dels promontoris dels Pirineus que s' avansan dins mar?

Roda!... altra cuestio que ha donat molt que dir als arqueólechs! Una vila tan important que no ha deixat cap vestigi del lloch ahont era construhida!... Al menos Ampurias nos ha donat y nos dona provas de sa existencia. Alguns nos diuhen que Roda es la actual vila de Rosas. No ho podém creurer, puig que Rosas no conté cap edifici antich. He recorregut sos carrers y recons y res he sabut veurer; á demés sabém que Rosas es vila moderna. He buscat per sa campinya, son litoral, fins al peu de la montanya; cap ruina he trobat. Los historiadors romans nos diuhen que Roda era port de mar y gran població ahont Caton y Cayo Scipion desembarcaren ab son exércit. Nos diuhen que Roda 's trobava al peu de la montanya al fons del golf. Desde aquella época 'l mar no 's pot haver gayre retirat y si ho ha fet ha sigut no més que de 10 á 20 metres. Donchs ahont hem de buscar Roda? Deu ho sab; pera mi, la antigua ciutat grega havia d' ocupar lo punt que ocupa avuy la ciutadela enderrocada al costat de la vila de Rosas. Aquella extensa fortificació fou potser construhida sobre sas ruinas, y sas pedras serviren á edíficar sas murallas, tot   —[245]→   aquell terreno fou regirat pera construhirhi sos baluarts y enfondir sos fossos. Rosas no te cap font si no aygua de pou. En la ciutadela hi ha dos fonts, una molt abundant y de bona aygua la qual alimenta los barcos y esquadras que venen á ferne provisió. Son manantial es sota terra y recobert d' antigua volta. Recomano á nostres arquéolechs estudihin detingudament las ruinas de la ciutadela de Rosas; algun vestigi hi trobarán de l' antigua ciutat grega. Es probable que quan los benedictins construhiren son monastir no faltavan enderrochs de Roda en aquells contorns y lloch de la ciutadela enrunada; ruinas sobre ruinas!... s' aprofitaren de columnas y capitells que tragueren d' aquell enderroch pera adornar son claustre...

La ciutadela de Rosas, quals murallas son mitj enderrocadas, está construhida en un extens plá, á la vora del mar, un poch á la dreta de la vila mirant al mar Es un pentágano irregular, qual front, de mes extensió, fa cara al mar, dos al plá y los dos restants á la montanya. Lás murallas tenen de 10 á 12 metres d' altura; y sos fossos que tenen una amplada mes que regular rodejan la ciutadela excepte del costat de mar.

Lo siti de Rosas per los francesos y la resistencia y defensa dels espanyols es un dels fets més memorables de la fi del sigle passat. Tres mesos durá desde 'l 24 Novembre 1793 al 3 de Febrer 1794. Lo nom de son defensor lo general Izquierdo 's feu inmortal com lo nom d'Alvarez de Girona. Durant aquells tres mesos, soportaren malaltías, fam y una contínua pluja de bombas y balas rasas. Deixém parlar un historiador   —[246]→   francés molt verídich. (Fervel. -Campagnes de la revolution française dans les Pyrennées Orientales.)

«Lo 1 de Febrer 1794, al trench d' alba, la gran batería doná 'l senyal á las demés, y de cop la ciutadela 's trobá rodejada en un torbellí de foch. Aquella desgraciada plassa no pogué contestar no més que del costat ahont havia concentrat sa única defensa, es dir en lo front que nosaltres haviam abandonat, y encara al retró espantós de las nostras 93 pessas contestava escassament. En quant á l' esquadra espanyola 's quedá muda é inmóbil.

Durant dos dias y duas nits, sens cessar, la guarnició espanyola rebé á cel obert y silenciosa, una pluja de ferro y de foch. Per últim lo 3 de Febrer, á la punta del dia, se sentiren redoblar tabals y vegerem alsar la bandera blanca de capitulació. Un parlamentari se 'ns presentá diguentnos que quedavan no més en la plassa 540 homes manats per un coronel lo qual s' entregava ab sos soldats á la generositat del vencedor. En efecte, lo general Izquierdo, que no podia ja prolongar sa gloriosa resistencia no més deixant aniquilar sos braus defensors, aprofitá de la nit del 2 al 3 pera fugir. L' embarcament se feu ab calma y molt orde; tota la guarnició s' embarcá menos la reguardia que 's constituhí presonera.

Lo mateix dia entrárem en la ciutadela. Presentava un espectacle lamentable: tots sos edificis enderrocats ó cremats per nostres 40.000 projectils⁴⁸: sos carrers   —[247]→   un munt de runas y per tot fossos produhits per las bombas, coberts de morts mitj enterrats.

Quants cadávers sepultats sota aquell enderroch!... La guarnició tingué 113 morts, 470 ferits y 1160 malalts. Nosaltres tinguerem sols de 50 morts y 150 ferits, sens compendrerhi las numerosas víctimas que feren lo tifus, lo fret y privacions.

Trobárem dins la ciutadela: 90 canons, 11814 projectils, 20 millars de pólvora, 14000 cartutxos y 200 fusells fora de servey.

De queviures ne quedavan molt pochs. De bandera no s' en trobá cap, havian desaparegut.»

Continuém nostre excursió fins arribar á la extremitat de cap de Creus, terme de nostre llarch víatge.

La massa granítica se prolonga formant á dreta y esquerra calas rodejadas de precipicis de gran profunditat. Se troban fondos de cent y doscents metres al peu mateix dels cingles. Aixó 's compren, puig que la cordillera granítica segueix sa prolongació dins mar.

Havem dit que la frontera franco-espanyola es avuy lo cap Cervera. Segons Strabon, lo temple de Venus pirenaica separava ants la Galia de l' Iberia. Aquell temple era edificat sobre lo cap de Creus y per aqueix motiu ne deyan Aphrodisium. Donchs molts geógrafos s' han equivocat al confondre lo temple de Venus á sobre 'l cap Aphrodisium, ab lo Portus Veneris (Port-vendres.)

Per tant respectable que sigui pera nosaltres la opinió de Strabon, farém notar, ab tot, que Pomponius Mela sembla volguer col-locar la línea fronterissa   —[248]→   al cap Cerbere, de modo que la frontera d' allavors seria la mateixa d' avuy. Sia com se vulla, la comparació dels textos de Strabon y de Pomponius Mela, que vivian y escribian á la mateixa época, deixará sempre alguna incertitut sobre la determinació exacta de la frontera entre la Galia Narbonesa y l' Iberia, en la época de la dominació romana.

Lo litoral del cap de Creus, desde 'ls temps histórichs més remots, sembla pas haver cambiat: las onas han pogut determinar ensá y enllá algun enderrocament parcial al peu de las timbas y parets espadadas de la costa. Peró, en general, tota la massa granítica ha resistit á la desagregació del mar, puig sas penyas se segueixen á sota aygua y sembla pas que l' acció del mar las hagi esmenussadas. Alguns barranchs en temps de pluja, per son arrastre de pedras y grava, forman calas sorrencosas que dulcifican lo aspre que te la costa. Son verdaders Fiords ahont lo palangrer sorprés per un tramontanal, troba un refugi. Port-Bou, Culera, Llansá, la Selva, Cadaqués; tenen en mitj de la granítica montanya, sos Fiords sorrencosos ocasionats per los torrents ó barranchs que baixan de la carena, 'ls quals per sos continuats arrastres, acabarán ab lo temps pera cegar aquells ports de refugi.

Hem arribat al fi de nostra excursió, puig es inútil fer menció del far de segon ordre construhit á la extremitat del cap de Creus. Ho deixarém pera M. Pere Puiggarí y M. Henry...

Deixo al excursionista l' estudi de la part geológica molt interessant sobre tot en las montanyas de Culera ahont s' han explotat minas de coure, d' estany y de   —[249]→   plata. Tota la linea fronterissa que havem recorrogut es molt rica en tota classe de minerals. Falta també escriurer lo catálech de la Flora de la cordillera de Requesens fins á cap de Creus la qual es tan diferent de la flora de la frontera de gran altitut per hont hem comensat eixa relació. Peró ja n' hi ha prou per ara, puig dita relació, ja massa llarga 's faria pesada. Com deya al comensarla: he trassat lo viaró; als excursionistas toca obrir ampla carrera.