Visor de obras.

  —[250]→     —[251]→  

Una de las estacions de la Costa ampurdanesa més agradable pera péndrer banys de mar es Rosas. Situada al peu de la montanya, al fons de son hermós golf, té una platja de sorra molt fina; se pot anar á gran distancia sense que l' aygua cobreixi. Ademés, tant per mar com per terra, la vista gosa de la inmensitat... tota la plana del Empurdá.. y al cap d' allá, lluny, negada en una atmósfera blavenca, la cordillera dels alts Pirineus catalans... Quín cel més pur!... A mar, de bon matí, la sortida del sol ab sa escala cromática de colors que 's reflexan en los núvols estirats com faixas paralelas al horizont... A terra, per la tarde, la posta de sol darrera 'ls Pirineus, en mitj d' un celatje de núvols radiants d' or y foch!...

En la fonda s' hi está prou bé: s' hi menja sobre   —[252]→   tot bon peix, encara viu. Los parrals que la rodejan crian un aixám de mosquits que malgrat la mosquitera troban sempre un forat pera venir á brunzinar á vostras orellas. ¿Haveu observat alguna vegada llur modulada entonació? Hi ha contrabaixos, violoncelos, violins... Un hom está rendit de son y 's passa la nit rabiant y bofetejantse. Jo trobo que 'l mosquit es una de las plagas que afectan nostra existencia. Tinch un meu amich que se li va desfé 'l casament, al presentarse á la seva promesa ab la cara embutllofada y un ull mitj clucat; estava ridícul. Donchs si no fos l' inconvenient dels mosquits, s' estaría molt bé al restaurant ó fonda de Rosas.

En tots los pobles de la costa hi fa una calor sofocant; pero á las vuyt comensa la marinada fins á posta de sol. La nit es molt calorosa.

En la fonda hi havía alguns banyistas ademés dels allotjats en la població. Entre ells un marit y muller ab quins vaig fer amistat: lo senyor Felip y la senyora Pepa. Eran d' Olot; havian fet una fortuneta ab la fabricació de xocolata y vivian de renda. Ell era alt, magre, sech, color apergaminat; los mosquits no hi volian res. uns 65 anys. Ella, petita, rodona, grassa com una guatlla en setembre. 60 anys... gent honrada y de bona pasta. Lo senyor Felip era home de pocas paraulas. Fumava tabaco negre que tallava ab son ganivet, se 'l posava al clot de la má, y l' esmenussava fregant una má ab l' altra; era feyna d' estona, puig era molt metódich. La senyora Pepa enrahonava una miqueta més; se coneixía qu' era dona de sa casa: tot lo dia feya mitja: No sé quina malaltía tindría, 'l   —[253]→   cas es que 'l metge Robert de Barcelona li havía aconsellat los banys de mar. Feya vuyt dias qu' eran á Rosas y encara la senyora Pepa no havía prés cap bany. Los dematins anavam á la platja, ella ficava 'ls dits á l' aygua, arronsava 'ls llabis y ab molta catxassa 's treya la mitja y s' assentava sobre una cadireta que 's plega; sempre trobava l' aygua freda. Ell se 'n venia ab nosaltres tot xiulant una sardana de 'n Pep, s' assentava sobre una pedra y ab son bastó feya rotllos y ninots de quaresma sobre la sorra.

-Y donchs, senyor Felip, -jo li deya- ¿no 's vol decidir?... ¡Apa... pecho al agua!

-Cá, home, no só amich de banys; en ma vida m' he ficat al aygua... Recordis del refrá: home de banys, home de pochs anys.

Tals eran mos companys.

Pel matí, avans del bany, anavam tots á la punta⁴⁹ á véure arribar 'l peix. Quina animació!... Las donas, ayrosament arrebossadas, treuhen de las embarcacions las canastras plenas de tota classe de peix; forman un rotllo, prompte 'l peix es venut y vinga carregar lo carro de 'n Ciset que trasca tot seguít cap á la pescateria de Figueras. Los mariners tiran las barcas en terra; ¡hooooh, hissa!... apoyant sas espatllas á la barca; fent rossurtir llur forta musculatura... ¡Qué graciosa es aquella joveneta que se 'n va arremangada y camas nuas, garbosa y lleugera, ab una má sobre sas caderas y l' altra reblincada sobre son cap, lo bras arrodonit, sostenint sa canastra de peix!...

  —[254]→  

A las vuyt, á la platja, las senyoras en sas barracas y nosaltres mes enllá, á la sorra; tothom á l' aygua; los uns nadant, altres ravejantse, alguns majestuosament abrigats ab sos llensols com senadors romans de la decadencia, aquells ab disformes carbassas estacadas á l' esquena, semblant amors envellits... ¡Quinas caras verdosas y estiradas al sortir de l' aygua, tremolant de fret al buf de la brisa fresqueta del matí!. . Las senyoras no volen ser vistas, y fan bé, res guanyarían quan surten de l' aygua, malgrat la elegancia de sos trajos de bany.

Al capvespre, quan ha caygut la calor del dia, tothom pren la fresca á la platja; s' organisan tertulias, las mamás brodan, las criaturas fan castells de pedretas y sorra, y la jovenalla flirta y galanteja.

Aixís se passan los dias de la temporada de banys. Aviat un se coneix; se fan brenadas á las fonts del peu de la montanya, excursions als voltants, barquejant ó pescant ab canya ó volantí pera agafar aquells hermosos peixets de vius colors que tant abundan prop del rocám de la costa.

Un dia projectárem una excursió á Montjoy, pera visitar l' almadrava. Sortírem al capvespre los uns seguint la costa per terra, altres en barca.

Montjoy, es una casa construhida en una platjeta que serveix de magatsém y d' alberch als mariners de l' almadrava; se troba á una hora de Rosas costa enllá, vers Caps de Creus. Es indispensable passarhi la nit pera poguer assistir, á trench d' alba, á la primera llevada del extens filat. L' almadrava qu' está parada á mitja horeta de distancia de Montjoy, consisteix   —[255]→   en una inmensa xarxa d' espart, quals mallas, que al principi tenen un pam en cuadro, van dismínuhint fins á tenir un centímetro no més. Baixa á sota aygua á gran fondaria y té més d' un kilóm. d' extensió. Per sas boyas de suro 's poden seguir sas numerosas ramificacions que comensan prop la platja y s' avansan cap en fora.

Tot lo peix conegut per peix blau, com sardina, baráts, bonitos, tunyinas, etc., etc., es peix de passa; vé de l' Atlántich á la primavera, passa per l' estret de Gibraltar y entra en lo Mediterrá, costejant sempre y fiçantse en los golfos, seguint las sinuositats de la costa. Los vols de sardina entran á mils, perseguits per baráts que se las menjan, los baráts son perseguits per las tunyinas y las tunyinas per altres peixos grossos. Aquesta es la lley de la existeneia de tots los sérs creats; la lley dels forts contra 'ls débils: strugglle for life com diu Darwin, lo forsa prima 'l dret, com diu Bismarck; y aixís va 'l mon... Torném á l' almadrava.

L' almadrava está construhida y colocada de manera que 'l peix que hi entra ja no 'n pot surtir; passa per las diferentas oberturas que se li presentan, com per dintre un laberinto y al últim arriba á la ratera, ahont la malla de la xarxa te ménos d' un centímetre. La ratera te una llargaria de 25 ó 30 metres, 5 d' ample y 9 ó 10 brassas de fondaria. Está rodejada de tres barcassas fortament ancoradas á las quals adhera 'l filat; están col'locadas en quadrilatero, pero la quarta barcassa que 'l deu tancar se te á trenta metres de distancia, allá ahont comensa la ratera.   —[256]→   Quinze ó vint mariners son á dins la barca y un vigilant aprofitantse de la transparencia de l' aygua, observa á molta fondaria lo que passa. Quan ha entrat un vol de peix fa la senya, tancan la porta de la ratera deixant cáure un filat, y cada hú agafa la part de xarxa que li correspon y l' aixecan endavant pera tornarla á deixar cáurer endarrera; de modo que quan arriban a juntarse las tres barcassas lo filat se torna á trobar parat. Se comprén donchs, que al acostarse la barcassa, la ratera 's va reduhint, pujant fora l' aygua fins á quedarse en sech; allavors tiran lo peix dintre una de las tres barcassas, la del vigilant se 'n torna á son pnnt y 's repeteix la funció tant com entra peix. Quan s' agafa sardina ó barat, res ofereix de particular; lo dia que 'ns hi trobávam vegérem una agafada de tunyinas. La senyal del vigilant ho feu conéixer. Calia veurer ab quin vigor y alegría 'ls mariners alsavan la ratera! No tardárem á distingir la negror dels peixarros que no malfiantse del perill que corrian, donavan voltas al entorn del filat, que poch á poch los pujava á dalt. Prompte las tinguéren en l' espay reduhit format per las quatre barcassas. May havía vist espectacle tan singular y conmovedor... Las tunyinas (n' hi havía vuyt y la que pesava ménos, pesava quaranta carniceras) al trobarse á disminuhir son element, feyan salts estraordinaris y á cada cop de cúa nos arruixavan de valent. Los mariners se tiráren dins de l' aygua abrahonantse ab ellas lluytant, de capgirells, anant á fons y tornant á surtir, fins que las pobres tunyinas cansadas y rendidas, fóren tiradas á pés de brassos en nostra barcassa   —[257]→   ahont espiráren á nostres peus. Tornárem á Rosas mullats com pops, portant á popa la bandera nacional qu' es la senyal que l' almadrava ha agafat tunyina. D' aquell dia endavant, la senyora Pepa molt remullada comensá á banyarse. Son marit, lo senyor Felip, arreplegá un constipat ab una ronquera que 'l feu tornar mut durant alguns dias; sols xiulava de tant en tant sa sardana favorita.

Un altre dia anárem á véurer tirar l' art. Es un filat que s' acava ab una bossa, toca al fons y arrastra tot lo que troba. Sa llargaria es de 50 á 70 metres; lo páran en la platja á una hora en fora. Los duas alas del filat separadas y aixampladas á una distancia de 50 metres l' una de l' altra, son lligadas ab una corda cada una que arriba á terra. La hora fixada; á punta d' alba, comensan á tirar lo filat en terra; per fer aixó, se juntan á cada corda un grapat de gent: homes, donas, criaturas, toca la xusma dels pobles vehins; ab la cingla que portan se lligan á la corda, ajupits y encorvats, y tira que tira, alternant uns després d' altres de modo que 'l que 's troba á la cúa de la corda 's deslliga y 's torna á posar al cap, y aixís seguidament mentres la corda ''s va enrotllant sobre la sorra. A mida que l' art s' acosta á terra las duas alas se van ajuntant, y quant la boya del suro anuncia que ja s' ha arribat á la bossa, allavoras s' ajuntan del tot, redoblan sos esforsos y, apa! apa!... ja 'l tenim!... Ja 's veu lo peix ab los reflectes platejats de la sardina y surell... Ja está en terra... ¡Quina bellugadissa y quíns salts!... Xanguet, pops, rogerets; etc., etc. Víngan coves y cap á Rosas.

  —[258]→  

La gent que tira l' art es pagada ab peix; es á dir, á proporció del peix que agafan. Quan la pesca es bona, tot es alegría; quan la bossa del art arriva plena de pedras, molsa y álga, tot es tristesa y mal humor, puig han travallat tota la matinada sense guanyar res.

Una tarde, passejantme ab lo senyor Felip vers la farola, vegérem un home que 'ns cridá la atenció. Anava relliscant sobre las penyas, per vora l' aygua, camas y brassos núus, ajupit y prenent mil precaucions. Portava sobre 'l bras esquerra un esparver; ab la má dreta sostenía un cap dé filat mitj abrigat sobre sa espatlla y un altre cap á la boca, entre sas dents, buscant lo moment favorable. Prompte lo llansá á gran distancia ab una prestesa admirable: lo filat ab sas balas, de cop desplegat, caygué en rotllo. Lo pescador, llavoras, se l' va acostant poch á poch y 'l tira á terra plé de saúpas. La saúpa es un peix de mitja carnissera, que pastura com los xays; la molsa de las rocas á fló d' aygua li agrada molt y ab lo rall ó esparver se 'n fan bonas agafadas.

Feya alguns dias qu' era á Rosas, quan un diumenge 'm sorprenguéren alguns amichs de Castelló pera convidarme á una cassera de perdius.

La montanya de Rosas fins á Cap de Creus, es molt poblada de perdius y cunills. S' hi fan molt bonas casseras. Los cunills, molt abundants, s' agafan ab fura en los caus Son renombrats per lo sabrosa qu'es sa carn, puig se nudreixen de plantas salitrosas que 'ls donan un gust exquisit. Los cunills y 'ls cargols de la montanya de Rosas son molt estimats.

  —[259]→  

La cassera de la perdiu vol molt delit y bona puntería, puig es país molt trencat y la perdiu d' aquells pedregals, quan s' aixeca, brunzina y espanta al cassador novell. Una volada de perdius que s' ha fet alsar tres vegadas y que 's veu apretada, acaba per tirarse en las timbas de mar, sobre 'ls matolls y relleus dels cingles. Allavors se fusellan ab barca desde mar. Es cassera descansada y divertida pels que van en barca, puig ells son los que tiran més.

Sortírem lo dilluns de bon matí: lo senyor Felip y jo ab dos mariners, nos dirigirem cap á Monjoy y tot costejant entrárem en las calas de gran profonditat, rodejadas d' altas murallas graníticas. L' aygua té un color vert fosch; los mariners m' asseguráren que hi havia més de 400 pams de fondaria. Se compren: la carena de rocám macisa que forma lo Cap de Creus, entra dins de mar; si l' aygua 's retirés veuriam com en terra, precipicis de 200 metres y més d' alsada, tallats á pich.

Un dels mariners que venia ab nosaltres vogá vers una cala ahont havia parat algunas nansas y palangres. No hi faltava peix, entre altres un congre de 9 carniceras que 'ns cmportárem á la tornada.

A las 10 del matí, guiats pels tiros, observárem las timbas dels voltants. Prompte vegérem las perdius tirarse á mar y encinglarse. Allavors comensá nostra divertida cassera: mentres venian, ja fos al vol, ja posadas al relleu del cingle, las hi tiravam desde la barca estant. Los companys, al cim de las timbas, vigilavan per si 'n tornava á pujar cap. Se coneix que 'ls olotenchs son bons cassadors, puig ne doná provas   —[260] →   lo senyor Felip: mitja dotzena de perdius en poca estona; totas queyan al aygua; las anavam arreplegant deixantlas dins la barca. Tornárem á Rosas carregats de peix y perdius.

La senyora Pepa tenia sa mitja acabada y 'n comensava un' altra. Estava de mal humor ab son marit, no sé perqué. Quan la senyora Pepa estava mal humorada, cosa que li succehía sovint, son marit se 'n venia cap á mí tot xiulant y anávam vers la platja, 'ns assentavam á la sorra y com era home de pocas paraulas, nostra conversa era interessantíssima. Aixó si, de cigarrillos de tabaco negre ne fumava tants com vulguin, llensant al ayre glopadas de fum y contemplant la inmensitat...

-¿En que pensa? vaig preguntarli.

-May ho endevinaría!

-¿Digui?

-He trobat lo moviment contínuo...

-¡Qué 'm diu home!... (Lo senyor Felip tragué 'l tabaco negre, 's posá un full de paper als llabis y comensá á esmenussar son tabaco.) Me fa quedar parat! Espliquis?

-Aquí 'l té; digué indicantme las onadas que venian á morir á la platja. -¿Ha vist vosté may lo mar quiet, encara que 's trobi com una bassa d' oli?... Donchs, aplicanthi un motor tindrá 'l moviment contínuo... -Encengué. 'l cigarro, llensá una glopada de fum y torná á sa meditació.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Aquella nit tinguérem á sopar ab nosaltres un mariner d' uns 30 anys, alt, bona figura, bronzejat pel   —[261]→   sol. Venia de las illas Medas ahont tenia duas embarcacions dedicadas á la pesca del coral. Nos feu una relació d' aquella pesca que 'ns entussiasmá... Havía vingut ab son llahut y l' endemá se 'n tornava á son punt.

-Pero, home, li deya 'l senyor Felip, vosté 's fica á l' aygua y s' hi está una y duas horas!

-Vinguin y ho veurán.

Nos oferí son llahut y sortírem de Rosas á trench d' auba, ab una brisa fresqueta que venia de 'n terra. La senyora Pepa no volgué acompanyarnos, deya que 's marejaría. Atravessárem, donchs, l' hermós golf de Rosas. Assentat á popa, mos ulls seguian la curva d' aquell litoral sorrench que desperta tants recorts histórichs!... Allá en mitj d' aquella arbreda negada en atmósfera boyrosa, l' embocadura de la Muga. Mas miradas buscan en aquellas platjas una ruina de lo que fou la ciutat de Roda, que ni rastre ha deixat... ¿Ahont está situada?... Ningú ho sab... Mes enllá se 'ns presenta un turó islat, sobre 'l qual veyem un edifici rodejat de runas... Lo sol ixent las ilumina d' un reflexo daurat... Emporium!... Quíns recorts!... ¡Quánta tristesa donan aquellas ruinas célebres!...

Lo llahút ab sa vela decantada, fuig com una aureneta... La Escala ab sas casas emblanquinadas, sembla un vol de coloms posat sobre la platja... ¿Qué 's aquella montanya núa, erma, que no té cap pedra ni matoll? Es montanya de sorra... Es singular lo que passa ab las montanyas de sorra: quan bufa la forta tramuntana s' observa en la platja d' Empurias un remolí que com una tromba enlayra la sorra y la transporta   —[262]→   á punts determinats. Una partida cau com una pluja en la montanya de la Escala; altra detrás de la montanya de Torruella, prop de la horta de 'n Reixach; y per fi, lo gran núvol de sorra 's deposita sobre las montanyas de Bagur.

A la dreta de las montanyas de Torruella s' hi ostenta ayrosament son castell feudal en la més alta, inclinada cap al mar y formant colossals grahons de cingleras graníticas. Las tres illas Medas son la continuació de las montanyas de Torruella. Un cataclisme ha obert una bretxa y las ha separat. La principal es la única habitada; lo gobern hi té una fortificació ab alguns soldats. Las altres duas son una massa granítica, rodejadas de cingles; una sobre tot, es una inmensa penya en forma de pinyó que té 15 ó 20 metres d' alsada sobre l' aygua.

Arrivárem á las Medas á las 8 y 'ns dirigírem cap á las embarcacions de la pesca del coral. Los mariners nos convidáren á esmorsar lo que acceptárem de bon grat. Los escafandrers havian fet sa primera baixada ó pesca que havía sigut prou abundant, puig tenian una bona provisió de brancas de coral.

Creyém inútil descríurer lo trajo que porta l' escafandrer; tothom n' haurá vist en lo moll de Barcelona, com també l' aparell que serveix pera donarli ayre pera poguer respirar. No obstant, donaré una petita explicació pera la gent poch familiarisada en las cosas de mar.

Lo escafandrer se vesteix unas calsas y gech tot d' un tros, de tela impermeable, quals botas adherents á la tela tenen groixuda sola de plom. Fica 'l cap   —[263] →   dintre un casco de metall molt ample que te duas finestretas ab los vidres groixuts; á la part superior dos forats; un que 's cargola en un canó de gutaperxa que comunica ab l' aparell de la barca per ahont entra l' ayre que surt per l' altre forat. Lo dit casco que s' anomena escafandra, se cargola sobre un collar metálich adherent al gech, de manera que no hi pot entrar ni una gota d' aygua.

Sobre la barca hi ha un petit aparell que conté una bomba pneumática moguda per un volant, la qual aspira l' ayre y l' envía ab forsa per lo canó de gutaperxa á dintre 'l casco del escafandrer y surt per l' altre forat fent bombollas sobre l' aygua, de manera que sembla un bullidor. L' home pot aixís respirar molt bé. Un cop cobert ab aqueix trajo 's posa una cinta de cuyro que conté, al davant, un martellet y una bossa pera posar lo coral y al costat un punyal pera defensarse dels peixos; hi té també lligat un cordill pera fer senyal, qu' está entre mans del que mou la bomba. Aixís vestit, se deixa relliscar dins de l' aygua y pel pés del plom que porta als peus baixa verticalment fins á tocar als fons. Quant vol pujar estira 'l cordill, dona ab los peus un impuls y puja instantáneament á dalt.

A quina profonditat pot baixar l' home? No pot passar de 30 brassas y encara. Al arribar á aquesta profonditat, l' asfixia 's produheix per la forta pressió exercida dins nostras arterias, y malgrat tot l' oxigeno y ayre que un hom se 'n porta pera respirar, la compressió es tanta qus 's para la circulació de la sanch.

  —[264]→  

La asfigia en grans altituts es produhida per lo mateix fenómeno pero en sentit invers: passats 8,000 metres d' altitut, en lloch de pressió es depressió. La atmósfera, en la qual vivim, exerceix sobre nosaltres son pés que está en relació ab nostre organisme. Quan pujém en un globo, aqueix pés disminuheix y al arribar á un cert límit, la sanch de las arterias, no essent continguda per aquella benéfica pressió 's desborda, s' escampa y surt per las orellas, nas, boca, etc. No hi val la provisió d' oxígeno pera suplir á la falta de pressió atmosférica.

Torném á nostra pesquera. A las deu baixá l' escafandrer; era á una curta distantaucia de la illa del mitj; per lo bombollejar de l' aygua 's podia seguir sa direcció.

Lo que hi havía baixat de bon mati, 'ns donava totas las esplicacions que no 'ns cansavam de demanarli.

-Ara, per ara, baixém á 20 brassas; pero 'l coral se 'ns acaba y sa estracció 's fá cada nia mes dificultosa,

-¿Com es aixó?

-Figuris que 'ns tenim de ficar en las covas profondas de sota las illas pera treurer lo coral y 'l perill va en aument, puig han de saber que las illas Medas son del tot foradadas y sa base descansa sobre colossals pilans de més ó menos alsada, amagatalls de congres, morenas y altres peixos grossos. L' altre dia, al entrar en una d' aquellas obscuras grutas, vegí, al fons, dos ulls rodons brillants com duas brasas de foch. Treguí tot seguit mon punya! y 'm quedí   —[265]→   inmóvil provant de distingir lo qu' era alló. Per un moviment que va fer, vegí qu' era un peix molt gros, una especie de llop marí. Nos observárem los dos un moment y desseguida pegá un cop de cúa, y casi fregantme va sortir de la gruta...

L' escafandrer feu senyal de pujar; prompte 'l tinguérem á dalt. A més del coral duya quatre llagostas, las quals barrejadas ab alguns pollastres qu' havíam portat de la fonda y alguns mareschs, férem un arros á la marinesca que en ma vida n' he menjat de tant bó. Lo senyor Felip se 'n llepava 'ls dits.

Passárem la nit al poble del Estartit. Al següent dia, de bon matí, un llahut nos portava á Rosas. La senyora Pepa 'ns rebé ab molta amabilitat y cara molt alegre. Aquest bon humor era degut á una branca de coral que li regalá son marit.

Acabada la temporada de banys retornáren á Olot, no sens convidarme á visitarlos á casa seva, puig com ja he dit, nos havíam fet molt amichs.

No separárem, emportantnos de Rosas y sos mariners los mes bons recorts.

  —[266]→     —[267]→  

Lo peix d' aygua dolsa preferit dels gastrónomos es la truyta salmonada, pescada no lluny de las fonts dels rius que baixan de la cordillera de nostres alts Pirineus: lo Segre, lo Fresser, lo Ter y sos afluents; y de allá de la frontera lo Tech y la Tet.

La truyta vol aygua viva molt freda. Se comensa á trobar de 700 á 2.000 m. d' altitut y més. Se diferencia dels demés peixos d' aygua dolsa, per lo context de sa carn forta com la del peix de mar, com la del llobarro al qual te molta similitut. Una singularitat: las truytas de certs rius son salmonadas, es dir, tenen la carn rosada com lo salmó, y altres la tenen blanca; las primeras son preferidas per mes gustosas. Las truytas salmonadas son clapejadas á l' esquena de pichs castanys y rogenchs; las altras son negres y   —[268]→   clapejadas de pichs vermells. L' aygua ahont viu la truyta es tan freda que cap altre peix hi podria viurer; aixó fa que 's troba sola, ben sola; sols li fan conversa las hermosas ombelíferas, los créixens, los acónits, baladres y demés plantas frescals que vorejan los torrents de nostras montanyas, á la ombra de faigs, pins y abets.

La truya es tan amiga d' ayguas fredas que 'l temps de sos amors es al cor del hivern: de Novembre á Febrer. La femella deposita á la vora de l' aygua un miler d' ous que 'l mascle fecunda fregantlos, passántloshi per sobre; pero es un peix tan vorás que apenas nascudas los pares se las menjan, pero se n' escapan moltas: si no fos aixís n' hi hauria un mener. Fan avía de creixer; pel Juliol y Agost ja fan prop d' un pam. Quánts anys pot viure? Es difícil de respondrer; pero per las truytas agafadas en los grans llachs de la Suissa, hem de creurer que viuhen molts anys.

En 1884, á 20 de Juny, trobantme á Nyon, sobre 'l llach de Ginebra, vegí agafar una truyta que pesá 40 lliuras. En nostres rius, las que tenim més grossas son de 5 á 6 lliuras, y vull creure que si no venen més grossas es per causa de la destrucció que 'n fan las llúdrias que n' hi ha un pudrimener en tots los torrents enmalesats de nostras montanyas.

La truyta es lo peix més viu y aixerit d' aygua dolsa: la tenca, lo barb, la bagra y l' anguila se deixan agafar ab canya, encare que vegin al pescador ben assentadet sobre d' un roch á la vora de l' aygua. Pera pescar la truyta ab canya 's necessita astucia, coneixement y sobretot delit.

  —[269]→  

Deixarém los filats, enfilas, esparvers y singlóns, pesquera poch digne del ver sportsman y 'ns ocuparém sols de la canya.

Ab la canya 's pesca ab mosca, cuch y llagostí. La pesca ab mosca es la més divertida y la preferida per los pescadors aficionats. La canya ha de ser prima y llarga; la llinya se compon d' una part de fil ó cordillet de seda y set parts de pel de cuca, de manera que la llargaria de la llinya es doble que la de la canya. Al cap d' avall del pel de cuca, á un metro de separació, hi ha dos áms guarnits de moscas artificials; al dir mosca artificial se comprén imitació de molts insectes alats que agradan á la truyta, las quals s' imitan molt bé ab plomas de coll de capó ó de gall.

Be: ja tenim l' esquerpa á l' esquena y la canya á la má; baixém riu avall, y fent voleyar la llinya, la llensem á gran distancia en un punt determinat, de manera que tirant á contracorrent las duas moscas lliscan y volan sobre l' aygua com si fossen de debó.

La truyta s' está al fons de l' aygua y casi sempre amagada sota 'ls rochs y penyas, pero te la vista molt fina: al veurer la mosca 's tira sobre d' ella com un llamp y fins no li dona temps de caurer, puig que sovint salta com la llissa á un y dos pams fora de l' aygua pera agafar la mosca al vol. Aixó sols, de veurer saltar las truytas, diverteix encara que no s' agafin.

Lo pescador de mosca necessita tenir delit, puig que l' exercici que fa ab camas y brassos es molt violent: no pot estar parat un moment, ni deixar de tenir lo bras en moviment com si portés un llarch fuhet   —[270]→   á la má. Ademés ha de tenir práctica y habilitat al llensar la llinya, evitant que s' enganxi pels arbres.

*  *  *

La pesca ab cuch es diferent; la llinya ha de ser de la mateixa llargaria que la canya, lo pel de la cuca d' uns tres pams; á un pam de distancia del ám un tros de plom arrodonit, perque, adhuc en las corrents y reveigs, l' ám se mantinga sempre á fons. Al ám s' hi enfila un cuch de terra ó un llagostí; la truyta que es molt vorás se l' engola tot; pero també es pesquera cansada, puig s' ha de saltar de roch en roch y anar sempre ribera amunt, tirant l' ám al peu dels rochs y en mitj de la corrent; si á la primera vegada no pica, es inútil d' insistir, s' ha de cambiar de punt. Tant pera pescar ab cuch com ab mosca lo pescador no s' ha de deixar veurer may per la truyta la qual al véurel s' amaga tot seguit sota 'ls rochs y ja no surt més.

Cada any me diverteixo ab los pescadors de canya aficionats que venen á estiuhejar en la vall de Prats: se creuhen que la truyta s' agafa com lo barb, que es peix tan tonto com ell. S' assentan sobre una penya, lo cistellet d' un costat y la petaca de l' altre, passan horas enteras mirantse de fit lo tap que no s' enfonza may; y cada dia fan lo mateix sense agafar una sola truyta, pero per aixó no 's desaniman. Cada any me vaig convencent de que la pesca es, no una diversió, pero sí, una passió que domina totas las demés.

En la vida del sportsman hi ha aficions extremadas que duran tota la vida, com es la cassa y la pesca.   —[271]→   Tinch un amich que ha sigut un ver Nemrod; ara ab los anys ha perdut lo delit y lo pitjor es que li ha vingut dolor á las camas y está imposibilitat; donchs se fa traginar dins sa cadira de brassos al balcó de sa cambra que dona al hort de sa casa, y ab una escopeta de saló tira als pardals y demés aucells que 's posan sobre 'ls arbres... S' ha resignat á deixar totas las demés costums, pero lo qu' es aquesta tant com son bras puga aguantar la escopeta, n' aprofitará.

Es una afició boja la que 's té pera la cassa y la pesca; tinch las duas y francament, me sería difícil dir quina es la preferida. Per lo pescador, la pesca de la truyta es lo non plus ultra de la afició, com la cassera de perdius per lo cassador. Aixó se compren: com més dificultat hi ha més creix la afició. Una perdiu assessinada á la espera, un se 'n dona vergonya; pero la que al novembre peona dins la malesa, que fa bojejar al perdiguer y que al últim bóta de lluny, xiricant y brunzinant com si portés cascabells á las alas... ab quin gust se li fa fer lo capgirell! Cau á terra com un cabás, rodolant encara del impuls que porta! Ab quína afició un mira la ferida, bufantli las plomas del grapó! Qué orgullós, qué satisfet un está! Ab quín plaher s' acaricia 'l gos que vos la ha portada! Lo cassador, en aquell moment sent una satisfacció tan gran, que dubto n' hi hagi un' altra que la iguali.

Donchs per la truyta es lo mateix: quan, després de paciencia y astucia, mitj ajupit per no ésser vist, tira la llinya ab lleugeresa á sobre l' aygua, en un gorch rodejat de penyas graníticas, al peu de la cascata   —[272]→   escumosa, y que salta una grossa truyta agafant la mosca al vol -lo cor allavors bat ab violencia; un está més que conmogut, perque al tirar desseguida 's pot rompre la llinya, puig la forsa muscular de la truyta es extraordinaria; se li dona fil, se la deixa fer, corre d' un cap de gorch al altre, 's fica sota penya -un va tirant á poch á poch, á la vora, fins que al últim, cansada y rendida, 's deixa agafar ab lo xalabret... ¡Quíns salts y bots, y quínas saccejadas dona dins l' esquerpa ants de morir!

*  *  *

La meva afició de pescar la truyta es tan gran, que una vegada volguí anar á pescar ab canya á la ribera y gorchs de Carençá, qual distancia de Prats de Molló es de 10 horas. Fou al 83, l' endemá de la Mare de Deu d' Agost.

Me provehí de tot lo necessari; prenguí un matxo ab un guía: en Joan Borrat, lo famós cassador d' isarts. Sortirem de Prats al clarejar lo dia, seguint la alta cordillera dels Pirineus. A las sis del vespre arrivárem á la barraca de Fontpedrosa, sobre la mateixa ribera de Carençá; hi passárem la nit.

Al veurer aquell torrent impetuós, formant, en mitj de rocám, escumosas cascatas á 2,500 m. d' altitut, en riberal desert, escabrós, vorejat de pins decimats y arrabassats pels huracans, encaixonat per altas y espadadas cingleras...

-No, may cap pescador de canya ha pujat per aquestos cims, ja pot estar segur que vosté es lo primer; me digué en Borrat.

  —[273]→  

-Jo ho crech com tú, li responguí, y si las truytas del gorchs de Carençá s' han esgarriat per aquí, compta quina pesquera farem.

L' endemá, á punta de dia, al torrent; vinga canya y esquerpa y torrent amunt. En Joan aná per las sevas, mirant si podria matar un isart; nos haviam de tornar á trobar als gorchs.

Donchs ni una truyta; me semblava imposible!... Es que no coneixen lo cuch... probem ab llagostí... tampoch, cap picada! La mosca... lo mateix!... Vaig anar pujant durant duas horas, aburrit. La matinada fresqueta, lo cel blau; lo sol daura los cims de la coma dels gorchs; silenci imponent, magestuós, interromput solsament per la fressa del torrent que s' estella pel rocám.

Per fi, al cap de duas horas, vaig arribar al gran gorch de Carençá, anomenat lo gorch de las truytas. En nostre escrit: Excursions y casseras, se troba la descripció dels gorchs de Carençá y en particular del gorch anomenat de las truytas. Al arribar, ja las vegí saltar sobre l' aygua límpida del llach, y á un metro de fondaria las veya passar á vols, la major part truytas d' una á tres lliuras.

Ben cert qu' eixos gorchs, situats á 2,700 metres d' altitut, en mitj d' una naturalesa selvatje, rodejats de congestas y clapissas no havian may vist cap pescador de canya. Prou ho coneguí ab las truytas que sens temor s' en venian cap á mí, sens dubte pera considerarme, sorpresas de mon atreviment.

Amagat, ajupit detrás d' una penya, llensí la llinya ab una destresa admirable: las duas moscas volavan   —[274]→   sobre l' aygua clara, limpida que cap ayret arrugava; las truytas al veurer las moscas se juntavan á vols y las seguian saltant y joguinejant en mitj d' ellas. Cambiava de puesto, era lo mateix; ni una volgué picar.

En aixó, mon company, en Borrat, se juntá ab mí com era convingut; al veurer que las truytas se burlavan de mí, me digué:

-Es en vá, no n' agafará cap: vosté creu que lo que veu son truytas... Cá, han de ser! Son las bruixas dels gorchs que n' han pres la forma, las mateixas que ballan la farandola al entorn en mitj de trons y llamps. Créguim: no las inquieti, nos en podria resultar mal.

-Sí?... Tu ho creus?... Donchs espera un poch, veyám si 's burlarán de mí... Vaig tirar la canya per quí enllá. -Dónam l' escopeta.

-¿Qué vol fer?

-Ja ho veurás...

Al moment que las truytas pujavan á flor d' aygua saltant, las hi vaig tirá una perdigonada; quatre quedáren de panxa enlayre; pero tampoch las poguí haber, puig s' anavan enfonsant y desapareixian dins la fondaria blavenca del gorch; aixís es que no poguérem saber lo gust que tenian las truytas de la ribera y gorchs de Carençá. Es veritat que l' any següent, al fer la cassera als isarts, hi parárem á la nit enfilas y singlons y n' agafárem més d' un quintá.

¿A qué donchs, atribuhir lo no volguer picar cap truyta? May semblant cosa m' havia succehit; y á fé que he pescat en molts rius dels Pirineus!

Ma opinió es que la truyta que viu á 2,700 m. d' altitut   —[275]→   es una excepció; se diferencia de las demés; ha de tenir un altre modo de viurer; m' explicaré: en nostres rius, la truyta sol pujar fins á 2,000 m. d' altitut, més amunt ja no se 'n troban, pocas son las excepcions He pescat en los rius Ter, Tech, Tet, Fresser, Segre, Salat (Ariège), Gave de Pau y en molts de sos afluents, per aixó he pogut fer la observació que acabo de referir. De manera que la truyta que 's troba en los estanys de Carença, á tan gran altitut, es una excepció. En efecte, un se demana cóm poden viurer las truytas d' aqueix gorch durant un hivern que dura nou mesos, y que sobre 'l gorch gelat hi ha 10 ó 15 metres de neu?

La conservació de las truytas se deu á la configuració geológica del gorch, que té una fondaria desconeguda en forma d' ambut, probablement lo cráter d' un volcá. A l' hivern las truytas baixan á profunditats ahont la temperatura de l' aygua es per ellas soportable; així se salvan. A la primavera, que en eixas regions comensa á primers de Juliol, la neu se fon, surten de sas presons de glas, s' espargeixen pel llach, per son trahent, ribera de Carença avall, fins á la Tet⁵⁰. Lo esqué que solem emplear pera pescar ab canya, com lo cuch y llagostí, no 'l coneixen, com tampoch las moscas artificials. Se nodreixen de insectes que 'm son desconeguts. Probí la llagosta sense alas que tant abunda lo estiu en los glebers de las altas serras, pero fou en vá.

  —[276]→  

Després d' esmorsar, á las 11, abandonárem aquellas tristas soledats, pujárem al cim de la montanya de las set creus de Núria y baixárem vers lo santuari ahont hi passárem la nit.

Fou una pesquera desgraciada qual recort no se 'm olvidará may. No desespero pas de tornarhi ab bona provisió de tota mena de moscas artificials inglesas, de las que se serveixen pera pescar la truyta en los llachs dels Alpes. Recomano eixa pesquera á mos consocis excursionistas que van á Núria, puig que del Santuari als gorchs de Carença es cosa de duas horas de pujada. Veyám si tindran més sort que jo.

  —[277]→  

Era á la primavera de l' any 1875. Los carlins perseguits per nombrosas columnas anavan en retirada; pero ensenyorits de tant temps de las comarcas de la alta montanya de la provincia de Gerona, llur poder se mantenia encara per lo temor que inspiravan y llur influencia se feya sentir fins al baix Ampurdá. Los pobles 'ls hi pagavan sas contribucions com á un gobern constituhit. Los recaudadors entregavan per cada trimestre rebudas talonarias ab la mateixa regularitat com las del Banch. En las poblacions que 's trobavan lluny de llur influencia se presentava de nit una companyía de tropa carlista, se convocava l' ajuntament, se feya fer una crida y tothom anava á pagar, si no de bon grat per forsa. No s' entenian de rahons: los morosos se los emportavan en lloch segur   —[278]→   ahont eran amos, com á Mieras ó bé á Comprodon. Esdevenia casi sempre que després d' haverse marxat los carlins d' un poble, 'l dia següent venia la tropa, y feya lo mateix, exigint la contribució. Si lo poble se trohava massa endarrerit de pagos, uns y altres feyan responsables als ajuntaments, imposántloshi crescudas multas, y emportanse 'ls presoners per aquells monts de Deu, en mitj de montanyas y deserts. La tropa, al veurer que los carlins havian vingut de nit y havian escurat las bossas dels pobres pagesos, no trobant casi res á cobrar s' enfurismava, y feya lo mateix, fent seguir los ajuntaments y tancantlos al castell de Figueras fins pagada la contribució. No hi valia res de fugir: los carlins s' emportavan las donas y fins lo servey de la casa, y bon goig de surtirne sense cap nafra.

Qué compon aixó de la llagosta, pedregadas y filoxera d' avuy dia!... Alló si que era inaguantable! May hi hagué tanta miseria en los pobles y masías de la montanya!

Tant com duraren los cuartos pera pagar contribucions, alabat sia Deu; pero quan foren acabats la fam y la miseria se reflexavan en la fesomía d' aquells bons pagesos. Vivian espantats, tremolant de pór; enterravan llurs grans y trunfas y s' amagavan pera menjar un tros de pá. La tropa y carlins afamats, no trobant res pera menjar s' enmenavan lo bestiar sense escoltarse los plors y gemechs de las donas y criaturas. De virám no 'n parlém, feya temps que se n' havia perdut la mena.

Quín recort més dolorós! Al pensarhi fa esgarrifar.   —[279]→   Hi ha pobles en la alta montanya, que no s' han refet encara y que trigarán anys y panys á referse. Deu vulla que aquell temps de miseria, espants y terror no torni may més!

*  *  *

Donchs jo, per mos pecats, me trobava allavors d' Ajuntament; mos conciutadans m' havian fet l' honor de nombrarme tinent d' alcalde. La població empobrida de tants y tants pagos debia als carlins alguns trimestres de la contribució. Lo recaudador, vista la dificultat que trobava pera cobrar, havia amenassat al ajuntament. Com las columnas de tropa recorrian sovint lo país sobretot en las darrerías de la guerra, tothom feya 'l sort. Pero dech dir ab veritat que nostre ajuntament no las tenia pas totas; en las pocas sessions que teniam se comentavan las ordes terminants del delegat de la Intendencia carlista. Passavan dias, sabiam que las forsas d' en Saballs anavan en retirada empaytadas per las columnas, y que 'ls hi seria molt dificultós, fins á cert punt temerari lo exposarse á venir á cobrar la contribució en punt tant apartat de llur esfera d' acció, y tant apropat del castell de Figueras d' ahont cada dia entravan y surtian columnas.

Aixó era la cuestió del dia, l' enrahonada del poble. En aqueix entremitx se reuní l' ajuntament en sessió extraordinaria pera enterarnos, lo senyor alcalde, d' una nova important.

A las 8 del vespre del dia 28 de Maig, un divendres,   —[280]→   tots los regidors se trobavan assentats á l' entorn de la taula presidencial. L' alcalde, després de haverse mocat y tocat la campaneta, se tragué un paper de la butxaca del paltot y comensá: Senyors, -estavam nosaltres tot ulls y orellas; un murmuri se feya sentir envers la porta del saló apinyada de gent.- Silenci! digué l' agutzil. -Senyors: acabo de rebrer un manament de l' intendent carlista plé d' amenassas; diu així: si por todo el dia de hoy... ¿no troban que es molt singular que aqueixos guerrers de nostras montanyas catalanas escriguin en castellá? -Vagi diguent, senyor alcalde, digué un. -Si por todo el dia de hoy... no 'm pot estar al cap que aixó sia escrit en castellá ..-Té molta rahó, digueren alguns; pero veyam ¿qué diu 'l paper? -Si por todo el dia de hoy no han VV. manado.. Ay! gracias á Deu que parla catalá... portar la contribucion á ca 'n Frare, assumirá terrible responsabilidad V. y el Ayuntamiento.

Senyors, tenen la paraula pera manifestar son pensament sobre eix escrit. -Y vosté senyor alcalde, ¿qué 'n pensa? digué un regidor. -Ants de respondrer á la pregunta que se m' acaba de fer, permetin que 'ls en fassi un altra: ¿qué se sab dels carlins? se pot saber hont paran? -Que han abandonat la comarca y que los tenim ja ben lluny, respongué 'l secretari, senyor molt saberut com tots los de son ofici. -Nos escaparém de la contribució, digué un regidor de puny arrapat, tot fregantse las mans d' alegria. -No cridi gayre que 'l podrian sentir, diguí jo. -Altre regidor: cá! home! vosté sempre veu visions; en aquestas   —[281]→   horas las columnas los empaytan per las montanyas de Olot... encara que no 'ns hi hem de fiar gayre; pero lo cert es que los tenim ben lluny. -Si venen los haurém de rebrer si 's plau per forsa, digué un altre, y alabat sia Deu; lo que es segur es que ja poden ben cercar per tots los recons de casa meva que no hi trobarán pas cap cuarto. -Senyors, no desanimarse, digué l' alcalde, per tres probabilitats de venir n' hi ha deu que no vindrán. Si me volen creurer no hi pensém pas més; fora mals de cap que ve prou n' hem tinguts. -Lo senyor alcalde té rahó, respongueren alguns aixecantse de sas cadiras y dirigintse envers la porta; aném á fer la barrotada al casino.-Señores, se levanta la sesion, com diuhen los castellans.

Cada hú s' en aná per las sevas. Aquella sessió memorable per las consecuencias que va tenir no me s' en irá may mes de la memoria.

*  *  *

Després de la barrotada, á las 10, tothom aná á retiro.

Ants de ficarme al llit, prenguí una tassa de té ab algunas gotas de róm de la Jamaica, regalo d'un amich; fumé un cigarret, y lo cap seré, content, satisfet m'entregué en los brassos de Morfeo que desfullá sobre mí sos mes somníferos cascalls. Me vaig adormir com un sant. Somiava que volava per l'espay, los brassos estesos enlayrantme dins una mar de bromas dauradas pel sol. A voltas me veya rodejat de caps d' angelets, de   —[282]→   galtas frescas y rosadas, encreuhadas ab duas aletas de colom, com s' en veuhen en las glorias dels cuadros de Murillo. Pero, cosa singular, eixos angelets al mirarme tenian una expressió tan burlona que 'm deixava tot confús; ademés portavan sul cap una boyna ayrosament posada de costat qual borla penjava sobre las aletas de colom. Eixas boynas, com en los cuadros disolvents, se devaneixian y tornavan á surtir ab tons de vermellor més ó menos pronunciats. Tot jo ressentia una sensació agradable d' alegría y benestar. De cop sento que me sacsejan pel bras... qué es?... qué hi ha?... Era mon criat tot espantat. -Senyor, los carlins son aquí... han pujat pel balcó... Aixequis tot seguit. -Mira si hi ha medi de fugir pel pati. -Es inútil, la casa está rodejada. Mentres me vestia depressa posantme mitjas y calsotets al revés, entran dins ma cambra tres galifardeus: dos soldats y un oficial. -No tingui pór, me digué l' oficial que jo coneixía per haverlo tingut varias vegadas allotjat, pero vagi depressa en vestirse. -Pero que passa?... qué hi há?... qué voleu á eixas horas de nit? -Ja ho saberá.

Surtí de casa entre duas bayonetas, molt assustat. Al arribar á la plassa de la casa de la vila, vegí una companyía de carlins sobre las armas, dels d' en Saballs, de boyna y gech vermell, joves de 20 á 25 anys, de bona estatura, sapats, rabassuts, montanyesos en quals venas debia correr sanch d' Almogávar.

Poch rato després comparagué l' alcalde acompanyat com jo per dos soldats, y tot seguit darrera d'ell un propietari, amich nostre.

  —[283]→  

-Senyors, nos digué 'l capitá que tots coneixiam per haverlo vist sovint en la població, ab sa companyia, no 's deuhen assustar per res; tenim lo batalló á Agullana; vostés reberán las ordes del coronel y se 'n podrán tornar tal seguit.

No hi havía que discutir; emprenguérem la marxa cap á Agullana, posats entre filas.

*  *  *

Las tres tocavan del campanar de la població. Feya una matinada de primavera espléndida. Las estrellas fugian y l' auba donava á la naturalesa una tinta rosada que anava creixent per moments. Las flors dels arbres fruyters, la frescor de l' aygualera de camps y prats embalsamavan l' oreig del matí. Los rossinyols se responian uns á altres y las cotolivas s' enlayravan fins á pérdres de vista acompanyant sos vols de joyosos refilets.

Trobavam pel camí pagesos que anavan al travall, llur magall sobre la espatlla, que nos donavan lo bon dia, sorpresos de véurens tant de matí acompanyats ab escolta d' honor.

Nosaltres tot era fer preguntas al capitá que nos tranquilisá de tal manera que ja 'ns posárem resignats. Diguí jo al alcalde: es cuestió de cuartos; farém portar la contribució á Agullana y en paus.

Al arribar á Agullana no trobárem lo batalló. Lo capitá nos digué que ben cert s' haurian restat per prudencia á Darnius.

Férem un quart de descans durant lo qual tinguérem   —[284]→   la sorpresa de véurer juntarse ab nosaltres dos subjectes de la població: un regidor y un altre senyor. Jo 'ls hi agrahía la atenció; pero vegí ab sorpresa que un d' ells que segons sapiguí després era sastre, portava un casquet de vellut vermell ab borla y anava calsat de sabatillas. L' havian tret de casa seva ab tanta precipitació que ni temps havía tingut pera calsarse las sabatas que portava á la ma. Podia tenir uns 30 anys, estatura mitjana, cara rodona, grasseta, sense pel; semblava á mossen Zacarías, rector que havía sigut del poble de Tápis. S' estava á Barcelona; havía vingut á passar la temporada de primavera á Agullana ahont hi tenia parents.

L' altre, segons nos digué, era manyá y regidor del poble, 50 anys, espés, ample d' espatllas, rabassut, un poch geperut de tant picar sobre l' enclusa, cara de bon Jan.

-Bons dias tinguin, sembla que son matiners: ¿ahont la donan?

-Res, aquets guerrerus nos han dit que haviam de seguir pera férloshi conversa á vostés.

-Vostés nos fan gran favor y créguin los hi quedém molt agrahits.

Lo sastre se calsá las sabatas; lo manyá arreplegá un sarró que li portá la seva dona tot somicant: Ay! Joan! pot ser no 't veuré més: dónam una abrassada. -Vaja, dona! fora cansonerías: aquets guerrerus son gent d' armas que recorren lo país pera socórrer al necessitós y amparar al débil... ¿no es veritat senyor capitá?... -Vaja! en marxa! respongué aquest.

Continuárem nostre camí cap á Darnius, á duas horetas   —[285]→   de distancia d' Agullana, acompanyats del sastre y manyá regidor.

Los agullanenchs se trobavan com nosaltres; feyan los sórnos pera pagar la contribució y 'ls carlins se 'n menavan los dos primers que havian trobat.

*  *  *

Avans de deixar lo poble d' Agullana dech recomenar al excursionista sa iglesia románica del sigle XI dedicada á Sta. Maria. Entre las cosas antiguas que cridan la atenció conté dos vassins de coure arrovellats ab una inscripció circular que no he pogut encara llegir pero que considero data del mateix any de la consagració de la iglesia.

En lo curs de aqueixa verídica relació, lo lector m' ha de dispensar si, encara que rodejat de soldats, nos apartem una miqueta del camí pera notar á dreta y esquerra lo que podré, ja que nos portan Deu sab ahont, per endrets y montanyas desconegudas. Pero, contre mauvaise fortune bon cœur; no hi ha mal que per bé no vinga. Al sortir de casa no 'm vaig oblidar de posar mon álbum al sarró com deu fer tot excursionista que té 'l foch sagrat encara que hagi de fer una excursió tan tristement forsosa.

Aixó dit, continuém nostra relació.

A Darnius nos diguéren que la forsa se trobava á Sant Llorens de la Muga. Apa donchs, cap á Sant Llorens; pero com ja havía surtit lo sol y no era prudent seguir la carretera per temor de toparnos ab   —[286]→   alguna columna, nos féren seguir boscos y serrats, á través un pays escabrós en risch de colltrencarse, que nos portá á la margenada del riu Muga.

La Muga te sas fonts á las colladas de Vilaroja y dels Orts sobre la frontera, en lo territori francés, ahont entra en territori catalá; corre dintre un llit de cascatas entre precipicis, al fons d' un sinuós congost; volta lo gran massis de rocám del poble d' Albanyá; corre al peu de la montanya de la Mare de Deu de la Salut entre Terradas y Sant Llorens, després al arrivar devant las ruinas de la fundició, se inclina al surest, passa á Pont de Molins després de haver banyat los pobles de Boadella y Las Escaulas, arrega lo pla de Peralada y 's pert dins los estanys de Castelló d' Ampurias.

Passárem davant las ruinas de la célebre fundició de canons y projectils de guerra, á uns tres kilómetros avans d' arribar á Sant Llorens de la Muga. Per la extensió de aquellas ruinas se pot apreciar la importancia que tenia en lo sigle passat. Fou enderrocada per los francesos en 1794 quan la primera invasió.

Després de tant caminar teniam las dents llargas. No 'ns deixáren parar un moment; esmorsárem ab quatre caixaladas, caminant; sort que tots portavam sarró y botella que los amichs de Agullana y Darnius nos havian proporcionat; pero entre los xerrichs nostres y dels soldats prompte se tornáren pansidas y arrugadas.

Arribárem á Sant Llorens de la Muga á las 9. Los carlins nos deixáren lliures dins la població; posáren   —[287]→   guaytas al campanar y sobre 'ls turons del voltant, diguentnos que fins á las cinch de la tarde podiam descansar.

La cosa ja estava entesa. Alló d' anar á trobar lo batalló era un pretext; cap de nosaltres se feya ilusió. Peró al preguntar ahont anavam, ahont nos portavan, may obtinguérem resposta. -Ho veurán al arrivarhi, nos deya 'l capitá... Aixó no deixava de donarnos mals ratos y fernos fer pensaments desconfiats. Pero, ja eram ficats al ball; no hi havia més que resignarse y á la gracia de Deu.

Al trobarnos sols pels carrers de Sant Llorens, cada hu feu sas reflexions més ó ménos tristas. Dinárem en un mal hostal, pero com tots teniam gana, férem honor á la escudella y á la carn d' olla. La mestressa nos feu tastar las botifarras y llangonissas del hostal, pebradas d' un pebre foll que 'ns escaldava la boca. Després de restaurats torná lo bon humor. Lo sastre, qui al passar per la mala terra s' havia fet un esquins vergonyós á las calsas, se 'n comprá unas amplas de vellut ab botó de banya. -May m' havia trobat en cas semblant, nos digué; jo que tot lo sant dia tinch las camas encreuhadas sobre 'l taulell, com volen que puga caminar si no hi só acostumat. -Y vosté 's pensa, digué l' alcalde, que nosaltres som fets á seguir aqueixos llebrers; si no 'ns donan bagatge jo no 'm moch d' aquí; tinch los peus ensetats. -Ja 'l tindrán nos digué l' hostaler servintnos lo cafe; lo capitá ha avisat l' alcalde y á l' hora de la marxa no faltará bagatge per tots, pero será á cárrech de vostés.

Tot xarrupant lo café d' aygua de castanyas ensucrada,   —[288]→   y fumant cigarrets, cada hu deya la seva. -Jo voldria saber aquesta gent hont nos portan, diguí jo. -Farán cap á Mieras ó bé á Camprodon, respongué l' hostaler; allá se quedarán fins que 'l poble de vostés hi hagi portat la contribució; y baixant la veu afegí: veuhen, aquesta guerra es no més cuestió de cuartos.

Los carlins fan com lo gobern de Madrit, han expremit lo país de tal manera que l' han deixat com una llimona sense such. Ara que s' han acabat 'ls cuartos s' acabará la guerra, ab la diferencia que los diners dels uns haurán passat en las butxacas dels altres...

Qué 'n tenia de rahó aquell bon home! Aixó de traurer los diners de las butxacas d' uns pera ferlos entrar en las butxacas d' altres encara dura en nostra civilisada Espanya, sens contar lo que durará.

-Quína distancia tenim de aquí á Mieras? -Oh! es lluny; es á tres horas més amunt de Banyolas: hi arribarán demá passat. Ara los portarán de aquí á Albanyá y á Lliurona; en eix últim poble saberán de cert si los dirigirán á Camprodon ó á Mieras. Vostés no han tenir cap temor, repeteixo: es sols cuestió de cuartos. Lo perill que poden correr es lo toparse ab una columna de tropa y voluntaris: en mitj de la refrega las balas no respectan á ningú.

-Oh! digué 'l sastre, si aixó succeheix, ja sé jo lo que faré. -Qué fareu? digué l' manyá. -Me posaré de boca terrosa fent lo mort. -Es molt ben pensat.

En aixó, com comensavam de fer alguna bacayna, se proposá d' anar á descansar un parell d' horas, lo que fou aprobat ab unanimitat.

  —[289]→  

Entre moscas y pussas no poguí clucar l' ull; surtí á donar un vol pel poble.

Sant Llorens de la Muga es un poble molt antich, situat en una petita vall agradable, verdosa, arregada pel riu, ben cultivada d' hortas y prats. Las margenadas de la Muga son cobertas de salses y verns en mitj dels quals s' hi veu un pont antiquíssim tot arrapat d' eura. Sa iglesia d' estil románich es fortificada, flanquejada de torras massisas com las iglesias del príncipi de la edat mitjana.

*  *  *

A las quatre, comensá á tronar; lo cel estava cobert. A la hora de marxar se posá á plourer com si tiressin l' aygua á samaladas.

Se havian trobat no més tres cabalcaduras, un matxo, una euga y un burro. Lo manyá va dir que no se li 'n donava res de caminar; pero convinguerem tots que com á bons companys nos partiriam las cabalcaduras. Com la pluja no parava, may creyam posarnos en camí, convensuts que fariam nit á Sant Llorens. No hi valgueren los ruixats; á las 7 se reuní la companyia y emprenguerem la marxa riu amunt, sense cap abrigall, l' aygua nos regalava de per tot.

A las 9 arribárem á Albanyá ben rexops. En aquella hora en lo poble tot estava tancat y barrat. Los soldats se allotjaren y nosaltres ab lo capitá nos dirigirem á la rectoría. Trucárem á la porta, una cridadissa de cans nos respongué. Al cap d' un rato s' obrí una finestra y surtí un cap ab barretina blanca: -Qué   —[290]→   hi ha? qué volen?... no tinch res... aneu en nom de Deu!... no vos puch recullir...

-Mossen Miquel, obri, digué 'l capitá, y fora explicacions. -Ah! es vosté... no l' havia conegut... ja vá. Obrí la porta tot enfadat. Com la cridoria dels gossos continuava atiantse mossen Miquel s' hi feu á colps de garrot lo que los feu callar tot seguit.

Pujárem dalt; férem un gran foch á la llar. Mentres nos secavam la roba que fumava com si surtís de la bugada, la majordona mal humorada llescava pá de ségol y posava un tupí al foch ab una cabota d' all pera escaldarnos una sopa d' oli. -Ho han de pendrer á la bona voluntat, no tinch res per donarls' hi; entre vostés y la tropa res m' han deixat. -Vaja! senyora Pepa, alguna altra coseta més trobará, digué 'l capitá. -A fé fé! ¿nó es veritat, mossen Miquel?... Deu meu! quína miseria! si aixó dura nos morirem de fam! -Vaja, bona dona, no faltarán cuartos, diguí jo, fent drincar alguna moneda de la butxaca de l' armilla. Pero no hi valgueren los cuartos: se coneixia que lo capellá y sa majordona ab la cara llastimosa que feyan, passavan necessitat.

Sopárem d' una escudellada de sopa ben calenta ab una grasalada de sebas enciamadas y bon profit.

Nos tirárem tots sobre márfagas per terra, donárem la bona nit, y prompte se sentiren los ronxets del manyá y del capitá quals ronchs feyan tremolar la sala.

Se coneixía que aquell capitá era un home de bé, tinguent per nosaltres totas las consideracions compatibles ab sa missió: uns 30 anys, de pocas paraulas,   —[291]→   ferreny; era fill de la plana de Vich, d' una casa de pagés prou acomodada, haguent obtingut lo grau de capitá desde soldat, per sa valentía en las nombrosas accions de guerra. Portava una nafra que li prenia desde 'l front fins á mitja galta: un cop de sabre d'un soldat de cavall.

Si 's trobés un bon historiador imparcial pera relatar los fets d' armas d'uns y altres durant la passada guerra carlista, seria interessantíssim. Tant la tropa com carlins donaren provas d' un valor increible. Se compren molt bé que las tropas del gran Napoleon s' estrellessin devant l'heroisme de nostres montanyesos; no hi ha tropa al mon que los iguali; lo catalá en sas montanyas es invencible y ho ha sigut sempre desde la Reconquista.

*  *  *

L' endemá, un diumenge, nos sorprengué agradablement l' arribada de nostres criats ab lo Secretari de la Junquera. Nos portáren un farcellet de roba que prou la necessitavam, y lo millor de tot cuartos y bonas novas de nostras familias y de la cobransa de la contribució. -La població fa tot lo que pot, nos digué 'l Secretari; tothom 'ls compadeix; tot seguit que se sápiga allá hont sérán detinguts se portará lo rescat; fassin nos ho saber.

L' orde de marxa era donat; los carlins formats á la plasseta de la iglesia; nostras cavalcaduras enselladas; nos separarem de nostres criats, del Secretari, estrenyentnos tots la má y molt compungits emprenguerem la marxa.

  —[292]→  

Al passar devant l' iglesia los pagesos y pagesas surtian de missa matinal. Ab quína cara llastimosa nos miravan! Encara me sembla veurer dos pagesetas ab jipó y caputxa de bayeta que nos donaren un adeu afectuós, adeu que volia dir: Ay! pobrets á quinas terras se 'ls enduhen! Lo senyor Rector y la majordona vingueren també á donarnos l' endeusiau.

Albanyá es poble antiquíssim, casas ennegridas per la vellura, situat en mitj de rocám de cingles sobre la Muga; poble trist, rónech, pobre, rodejat d' altas cingleras calcinals, no lluny del puig de Bassagoda. Lo riu encaixonat dins estret congost, corre saltant de cingle en cingle, formant bramants cascatas, en mitj d' una vegetació raquítica de boixos y alsinalls. La iglesia, com totas las de eixa montanya, es románica y sa portalada de bon estil.

Atravessárem la Muga, trencant á l' esquerra, seguint un corriol de cabras que puja montanya amunt vers las alturas de Lliurona y Bassagoda. Impossible d' anar á cavall en aquell pais tant trencat. Prou feyna teniam per mirar hont posavam los peus. Després de tres horas de fadigosa pujada arribárem á Lliurona.

La montanya que trepárem es la cordillera que arranca del puig de Bassagoda dirigintse vers lo puig hont se troba lo santuari de la Mare de Deu del Mont, la qual passat Segaró se divideix seguint las alturas á sobre Esponella y baixa al plá de Pontós: forma part de la conca del riu Manol. L' altra divisió forma la montanya de la Magdalena y la Salut dirigintse vers Pont de Molins. Eixa cordillera es en part la linea de separació de las ayguas vessants del riu Fluviá ab las   —[293]→   de la Muga y del Manol. Lliurona (800 m. d' altitut), se troba en lo punt culminant entre 'ls dos rius primers. De consegüent ja nos trobavam en la conca del Fluviá.

Quín poble més trist! No hi há casi terras de conreu; los pagesos que hi viuhen son tots pastors criant nombrosos remats de bestiar de llana. La montanya árida, abrupte es calcárea y cria bonas herbas pel bestiar. Ben tenen ventura aquells pagesos! sense aixó se moririan de fam.

A las 8 entrárem al poble; nosaltres acompanyats del capitá nos dirigírem á la posada, es dir á ca 'l rector. Se coneixía que aquest bon senyor era acostumat á rebrer semblants visitas, puig que nos rebé ab afabilitat, molt diferent de son company d' Albanyá.

Encaixá ab lo capitá y nos feu entrar al menjador pera fer la xucla molla ab rosquillas y vi ranci. -Dinarém á los quarts de onze, nos digué; espero me farán l' obsequi d' ajudar á cantar l' ofici y d' assistir á la professó de Corpus que farém al voltant del poble. Nos quedárem sorpresos de tanta finura. Encara que bastant cansats acceptárem de bon gust.

A las 10 anárem á cantar al chor lo que causá l' admiració d' aquells pagesos vestits molts d' ells ab samarras de pell de moltó.

L' Alcalde y lo sastre cantavan de veu de tenor, lo Sr. Pere y jo de barítono, lo manyá de baix profundo. Quin desafinar! se coneixia que nostra organisació musical no s' havía desenrotllat encara.

Després de l' ofici surtí la professó de l' iglesia. Los sis pagesos principals de la població que eran l' alcalde   —[294]→   y regidors portavan las barras del tálam. Nosaltres seguirem ab ciris. Los soldats carlistas ab llur capitá, formats de dos en dos tancavan la professó que voltá tot lo poble. No deixava d' oferir hermós espectacle aquella professó de pagesos ab llur samarra de pell y barretina sobre l' espatlla, las pagesas ab llur caputxa de bayeta y faldillas d' estám, en aquellas alturas abruptas, en front del puig descarnat y solitari de Bassagoda; á nostres peus las comarcas del Fluviá y de la Muga negadas en boyra opalina. Las criaturas tiravan sobre 'l tálam y pels punts hont passava la professó, flor de ginesta y de salvia que embalsamava l' ayre; un sol radiant, un cel seré... hermos matí de primavera.

Lo fervor religiós d' aquells montanyesos era admirable, gent sensilla, separats del mon civilisat ahont las crehencias se conservan en tota sa puresa.

Las ceremonias de nostra santa religió celebradas en ricas catedrals ó bé al cim de montanyas nuas, áridas, en front del espectacle súblim de la naturalesa, ofereixen sempre la mateixa grandiositat que ompla de fé al creyent de nostras ciutats com al sensill pastór de nostras enlayradas serras.

La iglesia de Lliurona es del estil románich segonari. Sa portalada es de lo més notable per sa puresa d' estil y ornamentació. Es de las bonicas iglesietas de nostras montanyas.

A las 11 nos posárem á taula; ja poden créurer que ferem honor al dinar del Sr. Rector, puig que l' ánima nos queya als peus de tanta gana: bona y abundant escudella y carn d' olla, una grasalada de   —[295]→   cunill casulá ab arrós que tenia mil gustos; l' atmetlla torradeta, lo tradicional vi ranci de pahir

Lo Sr. Rector de Lliurona representava lo tipo de nostres rectors dels pobles de montanya: 60 anys, magrot, estatura més que regular, fesomia franca, oberta d' home be. Era molt bon tirador y escel-lent company de cassera. Aixó si gran amich de barrotada y manilla. En las grans ocasions de celebració de funerals ab tots los rectors de la comarca, després del dinar, era 'l primer á proposar una trucada ó set y mitj.

Lliurona y sa rectoría després de tantas privacions y fadigas fou per nosaltres una Cápua. Fumavam nostres puros ab beatitut tot traguejant lo vell vi ranci del rector, parlant de casseras, de cosas alegras, oblidant nostra trista posició quan de cop la corneta que tocava llamada nos torná fer caurer en la realitat.

Nos despedírem de la bona gent de Lliurona, de nostre amich lo rector, de sa majordona, ver tipo de la mestressa de casa, que nos omplí la butxaca d' ametllas torradas y arrodoní nostras arrugadas botellas de bon vi.

Avans d' empendre la baixada lo capitá nos dígué: «fins ara tot ha anat molt be; lo país que havém recorregut es tot nostre; pero aném á entrar en la comarca del Fluviá y serém exposats á toparnos ab los voluntaris d' Argelaguer que tenen guayta al campanar, y com nos veurán, podria succehir que tinguéssem tiros. Si son no mes voluntaris ens en riurém; pero s' hi podría haber barrejat tropa y ja serían figas d' altre paner. Pendrém las precaucions necesarias pera evitar un atach.»

  —[296]→  

-Pero, senyor, digué 'l manyá, nosaltres som gent de pau, no volém brochs; seria molt dolorós de rebrer alguna bala per equivocació. -Lo manyá te moltíssima rahó, digué l' sastre.

-Será lo que Deu voldrá, respongué 'l capitá; estiguin alerta; no vagin á cavall que 'ls podrian pendre com á quéfes y endevant y fora.» Mos mirárem assustats.

Lo capitá dividí sa companyia en avant guardia rera guardia y centre hont eram nosaltres.

Emprenguérem la baixada cap al riu Fluviá.

*  *  *

De tots los rius que encreuhan la vessant meridional dels Pirineus, cap riu com lo Fluviá marca ab mes evidencia las tres parts que componen sa conca, la qual se presenta baix la forma d' un cuadrilátero que te per perimetro las quatre líneas següents:

1.ºLa cordillera dels Pirineus compresa entre los dos punts de la frontera que corresponen en la altra vessant á la conca del riu Tech, en las alturas de la serra del santuari de la mare de Deu del Coral y de S. Llorens de Cerdá. Aqueixa serra de la gran cordillera fronterissa te la forma d' un arch de círcol qual concavitat mira al Sur.

2.ºLo contrafort que, del estrém esquerra de la serra esmentada arrenca al Sur y corre l' espay de 7 á 8 lleguas, encaixant per altra part la riba esquerra del riu Ter.

3.ºLa branca que lo mateix contrafort destaca   —[297]→   vers l' Est per acompanyar lo Ter en la segona mitat de son curs. Aqueixa branca descriu una mitja circonferencia oberta al Sur qual punt culminant ve á caurer sobre Besalú.

4.º Lo contrafort que arrenca de la gran cordillera pirinaica entre la collada de Vilaroja y las fonts de la Muga, que serpeja després vers lo Sur y te per punts culminants los pichs de Bassagoda y de la Mare de Deu del Mont, ve á caurer á Mayá y morir sobre 'l Fluviá, en front de Besalú.

Lo conjunt de eixas cuatre corbas figura las tres cuartas parts d' un círcol obert á l' Est..

Una multitut de colladas donen pás pera entrar dins eix ambut. Las principals son:

-La collada de Olot. -S' obra dins l' ángul format per lo contrafort occidental y la branca que acompanya lo Ter en sa inflexió vers l' Est. Corre Donchs del Sur al Nort, deixant Olot á la esquerra, y va caurer al fons de 'l ambut á dos kilómetros mes amunt de Castellfullit.

-Lo coll de S. Salvador. -Se dirigeix perpendicularment á la precedent, de l' Oest á l' Est, en sentit del curs del Fluviá, del qual eix afluent superior es lo verdader bressol. L' origen de aqueix afluent, correspon sobre lo Ter, á la altura de la Real, á una llegua á sobre de Camprodón.

-La collada de S. Miguel d' Oix.- Baixa del rost oriental de la montanya de S. Antoni, qual vessant oposada mira Camprodón, forma dos grans ánguls y desemboca en lo thalweg del Fluviá, á una hora mes amunt de Castellfullit.

  —[298]→  

-Lo coll de Bernadell sobre Baget. -Son naixement es dins l' ángul format per lo contrafort occidental de la gran cordillera fronterissa, costeja son peu desde Baget fins en front de Bassagoda, després se gira al Nort pera confondrers ab la barrancada de la collada precedent.

-Lo coll de Montejá. -Comensa sobre la pendent meridioual del massis de Bassagoda y s' acaba sobre de Besalú. Son embocadura marca lo extrém inferior de la conca de recepció del Fluviá.

Es á Besalú que comensa lo curs principal del Fluviá després de rebuts tots los afluents esmentats. Riu avall sas margenadas van perdent llur aspecte selvatge encara qu' escarpadas fins á Báscara hont entra al plá pera desembocar á mar á Sant Pere Pescador.

He begut á sas fonts més elevadas sobre Baget, y pescat anguilas á son embocadura á vora mar.

M' he detingut una miqueta en la descripció topográfica de la part superior del Fluviá, perque després del riu Ter es lo més important de nostra provincia de Girona.

*  *  *

Torném á nostre viatge.

Després d' haver caminat una hora de baixada molt rápit, férem parada sobre un turó del qual se veya lo campanar d' Argelaguer. Pero no sé si 'l capitá observá un senyal lo cas es que baixárem rostos avall molt depressa esperant d' un moment á l' altre   —[299]→   sentir á xiular las balas. Lo sastre se tragué lo casquet de vellut ab borla y se lligá un mocador al cap per no ser remarcat. Per fi en mitj de sustos arribárem á la carretera de Girona á Olot prop de Besalú, que atravessárem depressa lo mateix que 'l riu Fluviá, y emprenguérem la pujada de la montanya de la dreta del riu. Després de dos horas amunt arribárem á las 6 de la tarde al Santuari de Sant Ferriol, acompanyats sols de tres carlins; los demés havian desaparegut.

Lo santuari de Sant Ferriol te molta anomenada. Lo dia de son ajust, 17 de Setembre, hi pujan molts romeus de tots los pobles del riberal del Fluviá fins á Olot. Hi ha gran caseriu. espayosas estancias, dormitoris ab sos llits, cuyna inmensa, lo tot presentant bon aspecte de confortable y netedad. Hi trobárem l' ermitá y l' ermitana que nos reberen bé. Com várem suposar que nos deixarian fer nit en lo santuari, vegérem ab satisfacció que tindriam cada hú nostre llit y estariam bé, sobre tot després d' havernos dit l' ermitana que 'ns faria per sopar una arrossada de costellas de porch que 'ns en llepariam los dits.

Entrárem á la capella que nos cridá l' atenció per sa espayositat y ornamentació. Es més capella de poble que de santuari. L' altar major ab la estátua del Sant es rodejat de munió de ciris de tot tamany; n' hi vegí de tants y més grossos que 'ls que hi ha en la gruta de Nostra Senyora de Lourdes; sens contar las pinjorellas de ciris, caps y camas de cera, barcós, cuadrets, crossas, vestiduras; testimonis miraculosos, que adornan las parets de la capella.

  —[300]→  

Sant Ferriol es un sant que te molta devoció en tota la comarca. Me feu recordar un altre santuari de Sant Ferriol en lo Rosselló, no gayre lluny de Ceret, que es pel mateix estil. Pero en una y altra comarca solen representar la estátua del Sant, calsat d' espardenyas, un sabre á la ma y dos pistolas apretadas per la faixa vermella á la cintura, com si del temps que vivia Sant Ferriol la pólvora fos coneguda. Pero com segons la tradició era capitá de lladres, la crehencia popular lo vol vestit aixís.

Teniam la taula parada; ensumavam lo rich arrós que l' ermitana acabava de tirar á la grasala quan de sopte comparegueren tres carlins bastant esparverats, diguentnos: -Vaja! depressa! en marxa! -Com!... sense sopar! -Ni un moment d' espera... tenim la tropa y voluntaris aquí...

Adeu! suculent arrós qual aroma nos fa enxalivar! Adeu! bon llit hont esperavam jaurer y dormir en repós!... Adeu siau gloriós Sant Ferriol! guardeunos de mal!

Surtirem més que depressa, ficantnos en mitj de boscos y malesas. A certa distancia la companyia se juntá ab nosaltres.

-Pero ¿qué passa? preguntí al capitá. -Qué tenim d' apartarnos sens perdrer un moment si no 's volen trobar embolicats en mitj d' una refrega entre nosaltres y una columna que puja vers lo santuari. -Caratsus! digué l' alcalde, apretém 'l pas.

*  *  *

Comensava á fosquejar; eran prop de las 9. Nos   —[301]→   feren seguir un pais molt trencat y escabrós. Passárem per corriols enmalesats, baixant al fons de barranchs pera tornar á pujar, en mitj de boscos enbardissats. Se feu del tot nit, y no veyam hont posavam lo peu, ensopegant á cada pás, sens parantse en lloch com si 'ls dimonis nos seguissin. La nit calma; lo cel estrellat; silenci profón interromput per lo cant de granotas, richs-richs y d' algun renech al rebrer una ensopegada.

Envers mitja nit nos deturárem en una casa de pagés solitaria en mitj de la boscuria á la vora d' un correch. Los carlins afamats trucaren á la porta, y com no s' obria, escalaren una finestra, desbotant los batents, entrant com un tró dins la casa com si fos presa d' assalt. La porta forana s' obrí, detrás d' ella comparegueren un home y una dona mitj despullats, espantats, tremolant de por. -Ay! la vida per l' amor de Deu!... -No asustarse, digué 'l capitá, aneuse á vestir y veyám si podrém menjar un bossí per sopar.

En aixó los carlins ja havian encés lo foch de la llar y regirat lleíxas y calaixos portant un pá. Lo pagés y sa muller seguits de dos criaturas despulladas, arrapadas ab las faldillas de sa mare, comparegueren á la cuyna. -Ay! pobres de nosaltres! no tenim res per donárloshi! fa un més qué vivim sols de pá y aygua!... si Deu no s' apiada de nosaltres estém perduts!... nos han prés 'l bestiar, la virám, la cansalada, 'l sagí!... ja poden ben cercar per tota la casa, res trobáran! En efecte, aquell bon home tenia rahó, res trobárem, y á fé que la gana nos alsapremava. Llescárem 'l pá y escaldárem una sopa sens oli. Pero   —[302]→   ¡quín pá més dolent! més orre! -¿De qué es fet aquest pá? preguntí jo al pagés. -Es de fajol, blat de moro y alguna aglanota. Per xó era tant aspre... pobre gent! ja son á planya!... Un dels carlins entrá á la cuyna tot brincant d' alegría: portava matas d' escarola y cebas que havia tret de 'l hort. -Vinga una grasala y posarhi l' enciám... Borrango! un enciám de cebas!... quina fortuna! Nos faltava oli per amanirlo, aquí tenim l' oli, digué un, portant un tupí á la má... vinga arruixar l' enciám que tots esperavam ab desitj. A la primera forquillada, horror! echs!... escupint uns y altres... Era oli de grana de ginebró pera untar las nafras y llagas del bestiar de llana!.,. De cap manera poguérem sopar. Nos anarem á jaurer sobre márfagas, lo ventre vuit com una guitarra. Dins la cambra ahont eram ajassats, véyem las estrellas pel teulat escalabrat de la casa.

*  *  *

L' endemá de matí, á trench d' alba, surtirem del mas, atravessant un pais molt montanyós. A las 9 arribárem á Mieras, cuartel general de una delegació de l' intendencia carlista.

Nos conduhiren á la plassa devant lo palau de l' Intendencia; los carlins y 'l capita se despediren de nosaltres, y nos deixáren á la entrada de la casa hont nos assentárem sobre los grahóns de la escala de pedra, puig éram molt cansats, esperant la nostra sort.

Al cap d' un rato comparegué un carlí vell, molt mal carat y de mal geni, armat d' una vella escopeta,   —[303]→   que nos doná l' orde de seguirlo. Al passar pels carrers, com si fossem facinerosos, la cara nos queya de vergonya. En quant á la gent de Mieras que nos veyan passar no 'n feyan cas: se coneixia que no era per ells cosa nova.

Per fi, nos deturárem devant una porta, y acompanyats sempre pe 'l carlí mal carat, pujárem l' escala, després d' haver fet antécambra en lo replá, s' obrí la porta d' una cambra, y nos trobárem devant d' un individuo d' uns 40 anys, en mánega de camisa, assentat sobre un llit, 'l qual ab cara embrinada y veu enfadada nos digué:

-Senyors de l' Ajuntament de la Junquera, vostés han despreciat mas amenassas, han sigut tossuts en no volguer pagar los trimestres que deuhen; m' han obligat á emplear los grans medis; ho sento molt; per ara comenso per imposárloshi 200 duros de multa. Aquí 's quedarán presoners fins que lo degut sia pagat; y en consideració á l' amistat que tinch per vostés, quedarán lliures dins la població y sos voltants, en lloch d' anar ab los demés presoners al cuartel de ca 'n Reixach. Si necessitan diner pera pagar los gastos que farán, estich á la llur disposició. Guerxo! (era 'l nom del carlí mal carat, nostre vigilant) portáulos á cal estanquer; digauli de part meva que aqueixos senyors deuhen esser tractats com amichs meus... Ja 's poden retirar. -Mercés per l' atenció... y nos retirárem.

Qué m' en diuhen de la amabilitat del Sub intendent?... Ignoro si la guerra carlista 's feya en las Provincias com á Catalunya; pero lo que hi ha de cert es   —[304]→   que en nostras montanyas de la provincia de Gerona, baix lo mando d' en Saballs, en las darrerías de la guerra, los carlistas semblava que tenian formada una vasta societat anónima qual óbjecte era recullir tot lo diner possible; com se vegé quan s' acabá la guerra lo ben provehits que s' en anaren en Saballs y demés caps principals, salvo pocas diferencias com en Castells que comensá la guerra pobre y l' acabá pobre. Quan los pobles esquilmats no podian pagar se dirigiren als propietaris prescindint de llurs opinions políticas, se los emportavan á Mieras y una vegada los tenian presos los tractavan ab consideració, puig que eran ben segurs que 'ls diners demanats no farian falta... Pero deixem eixas consideracions que 'ns portarian massa lluny.

Prenguérem possessió de nostre allotjament á ca 'l estanquer, y nos preparárem á passár una temporadeta á Mieras; puig que per depressa que anessin nostres conciutadans regidors, aixó de donar cuartos es cosa que vé de repel á tothom. Al menos pensavan passarhi una vuitenada.

La taula de la despesa regular; las cambras decents; marit y muller bona gent; eram pas á planyer; sobretot quan nos digueren que á mitja horeta de Mieras hi havia á ca 'n Reixach nombrós aplech de presoners, propietaris, ajuntaments que com dins del purgatori esperavan llur redempció, fins qne una ánima caritativa, mosso, secretari ó un amich portés al Sr. Delegat la cantitat exigida.

La casa Reixach es una gran casa de pagés convertida en cuartel hont los pobres catius eran vigilats   —[305]→   per centinellas carlistas, dormint sobre márfagas y menjant lo ranxo en comú. A la primera alarma 'ls treyan y 'ls portavan al cim de la montanya en lo poble de Finestras, fins que 'l perill hagués passat. Quíns espants! quíns sufriments passavan aquella gent honrada víctimas de nostras guerras fratricidas! sens contar la inquietut y desespero de llurs familias... Ah! nó, may més guerra civil més propia de bárbaros que de gent civilisada. Ja 'n tenim prou! guardem nostre indómit valor pera defensar la patria, com feyan nostres avis en la guerra de l' Independencia.

*  *  *

Mieras es una població bastant gran, en mitj d' una vall fértil, rodejada de montanyas, que forma un plá de prou extensió. Molt arbrat, closas vorejadas d'oms y verns, esmaltadas d' hermosas floretas; horts, camps, canemals frondosos de molta gallardía; casas de pagés de bon aspecte. Es pais que hi deu plourer sovint puig que sense rego está la campinya tant verda que dona gust. La iglesia, estil renaixement, gran, ben adornada, ab orga.

Lo poble está dividit per una riereta hont apenas passa aygua. Sa industria consisteix en teixir fil de cánem y de llinet. Casi á cada casa hi ha un y dos talers, d' aquells de la vellura, ab llur llansadora que fa un trich-trach sech y monótono.

Mieras ofereix una singularitat: en las cingleras que la rodejan per la part de tramontana s' hi veu una gran penya que ne diuhen: lo rellotge de Mieras.   —[306]→   En efecte, en totas las estacions del any quan fa sol, l' ombra que projecta, aquella penya marca las horas del dia y sobretot mitj dia, lo que nosaltres várem comprobar. Se veu de lluny y serveix de guia als travalladors del camp.

Empleárem nostra estada á Mieras fent excursions per sos voltants. Veyam sempre centinellas carlistas que feyen d' atalaya per las alturas.

Anávam á pendrer café de castanyas en l' únich café del poble. Lo manyá ne deya lo café dels guerrerus per haberhi sempre oficials y soldats carlistas qual conversa era interessant per las accions de guerra que contavan.

Un dia, acompanyats d' un oficial conegut nostre obtinguerem lo permís d' anar á visitar lo santuari de la Mare de Deu del Collell, á una hora del poble, ahont lo senyor bisbe de Gerona ha fet construhir un col-legi dirigit per capellans. Res de particular ofereix si no fos sa capella que mereix esser visitada. L' edifici está situat sobre una altura en indret saludable: dormitoris, refetors, salas espayosas; los joves, la major part fills de casas de pagés hi reben bona instrucció dirigida per sacerdots professors del gran seminari de Gerona.

Al cap de 7 dias de nostra detenció tinguerem la agradable visita de nostre Secretari acompanyat d' un amich, y del Secretari d' Agullaua portant la moma de nostre rescat.

Tot seguit férem avisar l' intendent y 'l dia següent dos carlins nos acompanyaren á mitja hora del poble, en un molí que 'n diuhen Lo Torn, ahont hi tenen un despatx de cobransa de quita y pon.

  —[307]→  

Lo delegat, després d' haver embutxacat nostres cuartos nos lliurá las degudas rebudas firmadas. Buscava un sagell... pero no lo sabé trobar, lo substituhí ab una pessa de 10 rals. -Vaja, á Deu siau, disposin de son servidor y perdonin la molestia... Qué amable! qué obsequiós! ara que tenia nostra moma...

L' endemá de bon matí trascárem vers Banyolas sense gosar á girar lo cap de pór que 'ns tornessen á cridar.

Pel camí trobárem guaytas carlistas que nos donavan lo bon dia després de visitats nostres papers. A las 9 arribárem á la vora de l' estany.

Mieras se troba encara en la conca del Fluviá. De Mieras á Banyolas atravessárem la linea de separació de la conca del Fluviá ab la de Ter, puig que las ayguas de l' estany van al Ter.

A mida que un s' apropa de Banyolas lo terreno volcánich es més caracterisat. Passárem vora la antigua y notable iglesia de Porqueras de la qual res diré per ser molt coneguda y descrita per nostres excursionistas y arqueólechs. Voltárem la part superior de l' estany; passárem al peu de l' establiment termal hont una joveneta aixerida nos oferí rosquillas y ayguardent anissat. Nos dirigirem á la fonda.

No hi ha cap població á Espanya que reuneixi las circunstancias de Banyolas: plá hermós, fertil, arregat per l' aygua abundant que surt de l' estany, clima templat al peu de serras que l' abrigan del Nort-est y Est. Son maravellós estany de gran extensió es un verdader llach que fa recordar los llachs de la Suissa; no 'n tenim cap altre en Espanya. Si Banyolas ab son   —[308]→   hermós plá y estany, sas ayguas sulfurosas abundants fos á Fransa ó Alemania ja n' haurian fet una estació de banys de primer orde ab hotels, chalets, kursaal, passeigs, parchs, barcas y vaporets de recreo, etc. Pero som á Espanya, en eix pobre pais desgraciat per la guerra civil, discordias, desgavells y més que tot l' ignorancia que 'ns atrassa d' un sigle, en comparació de las nacions europeas.

Després d' haver dinat, pujárem en tartana y fugirem cap á nostra terra hont rebérem las abrassadas de nostras familías y amichs. Donárem gracias á Deu per la protecció que nos havia otorgat durant tant forsosa y perillosa excursió.

  —[309]→  

Us parlo d' alguns anys, en 1860, del temps que estudiava á Barcelona.

Tenía un parent y amich en lo poble de Rupiá que 'm donava tot sovint hospitalitat per llargas temporadas. Hi solía anar més á l' estiu que á l' hivern; pero en qualsevol estació que hi anés, m' hi trobava sempre molt bé.

Rupiá está situat sobre eixa serralada poch elevada que 's presenta al arribar de Gerona á la estació de Flassá (carril de Fransa); es un estreb que arrenca de la montanya dels Angels y va á morir al riu Ter, enfront lo poble de Jáfra. Es la cordillera que separa lo plá de Bordils ab lo plá del Baix Ampurdá, de manera que, al cim de la crena, se descobreix gran extensió de pays tant de plá com de montanya. Sa altitut   —[310]→   de 200 m. fá que los ayres hi son purs, l' aygua fresca y bona; s' hi té bona salut.

La falda de la montanya per la part de sol-ixent es poblada de casas de pagés rodejadas d' arbres, vinyas, oliveras. Los pobles de Foixá y Rupiá sobressurten en mitj d' eixos masos: lo primer dominat per son vell castell feudal, y lo segon voltat encara d' antigas murallas y torras de la Edat mitjana. En un de sos portals enrunats s' hi veu encara una gávia de ferro penjada ab una cadena que contenía lo cap del fascinerós exposat alguns dias pera servir d' espantall á la gent dolenta.

Los pobles de la falda de la montanya son tots antiquíssims, com Parlabá, Ultramort, Cursá, La Péra; sas remotas ruinas sembla que se reflexan en las costums de sos habitants, costums de la vellúria que 's van perdent; tradicions de sos antepassats; gent senzilla, de bonas creencias. Las festas religiosas del any sempre celebradas ab molta solemnitat com llurs avis las celebravan en la centuria passada.

En la Edat mitjana, al element religiós, en las cerimonias católicas, se barrejava un element profá que no escandalisava gens á nostres passats encara que en nostre temps, semblaría póch compatible ab la gravetat cristiana. En prova d' aixó podriam citar los Misteris y moltas altras costums locals del sigle passat que han atravessat revolucions, deixant encara fondos vestigis.

La setmana santa ab las professons, en molts pobles del Ampurdá, n' es un exemple. Lo dia d' avuy aquellas piadosas solemnitats se van perdent; pero   —[311]→   llur recort se conserva encara. La exterioritat del cult en eixa gent del camp es més íntimament lligada á llurs creencias que en la gent de grans poblacions.

La professó del Dijous sant, á Rupiá, tenia tanta anomenada que reunia nombrós aplech de pagesos de tota la comarca. Ignoro si se celebra encara, pero en 1860, vegí la profesó del Dijous sant que 'm cridá moltíssim la atenció.

A entrada de fosch sortí la professó de la iglesia del poble precedida per la mort, brincant ab sa dalla. Era un galifardás alt, magre, vestit de calavera ab un cráneo de cartró, portant á las mans una gran dalla. Saltava, ballava, se desllorigava al compás d' un fluviol y timbal que venian darrera d' ell; obria pas á la professó clavant colps de dalla á dreta y á esquerra, sembrant l' esglay en los nombrosos badochs, donas y criaturas que se senyavan d' espant.

A alguns passos endarrera, dotze estaferms manats pel centurió. Lo trajo d' aquells pagesos, vestits de estaferms es tot un poema: ¿quants anys tindría? ¿á quántas generacions ha servit? Los tenen recatats en un armari del altar de Sant Antoni; dias aváns de la professó los treuhen, los respallan, reparan lo rosegat per las ratas; també ab quín orgull se 'ls posan! quín ayre més marcial!... Corassa de llautó, faldilletas blancas fins al genoll, mitjas blavas y espardenyas, y lo casco ab son cimbori de plomall vermell, visera calada, brasos núus; mirada ferotge... colpejan tots ensemps ab llur llansa sobre las pedras del carrer ab tanta forsa que 'n fan surtir guspiras. Desgraciat lo pagés que 'ls hi fa nosa, li clavan ab la llansa un colp   —[312]→   sobre 'l peu que li arrenca un renech enérgich y 'l fa coixejar molts dias.

L' estaferm de la professó ja no 's recorda qu' es pagés, bon travallador, bon pare, bon germá; lo trajo que porta 'l fa tornar ferotge; no coneix á ningú; sos moviments son automátichs; se penetra de sa importancia; s' ha tornat soldat romá disciplinat, se faria matar pera defensar... qué?... ni ell ho sab; obeheix cegament á son centurió. Quan lo trompeter toca alto, las evolucions que fan son una maravella: s' hi han ensajat durant tres menos; també, quína precisió en llurs moviments! Es ben cert que may cap veterá de morrió, d' aquells de l' Avi⁵¹ ho ha fet tan bé. Los pagesos s' hi quedan embabiecats, y 'l cor de las pagesetas fa més d' un trip trap.

Darrera dels estaferms venen los penitents ab llur cogulla al cap, rossegant cadenas, portant calaveras y caps de mort. Segueixen los misteris portats cada hú per quatre penitents; entre mitj vé una pageseta molt guapa que porta un canti de vidre ple d' aygua sobre 'l cap y un canti també de vidre á cada má, fa de Samaritana. Peró lo que caracterisa la professó es lo grupo del que va carregat de la creu. Los sayons y soldats que 'l rodejan no 'l deixan un moment en repós. Lligat ab cordas y cadenas, una esparraguera per corona d' espinas, una llarga filassa per cabell, lo estiragonsan, li donan empentas, li escupen á la cara, li pegan aytals bofetadas que necessita la paciencia d' un sant pera suportar semblants vituperis.   —[313]→   Pero lo pacient se penetra de la importancia de son paper y sufreix ab resignació. No 's creguin que aixó se fassi en tó de mofa, es pas 'l cas: los pagesos que fan de sayons ho fan á lo viu, convensuts de que ha de ser així.

A la segona cayguda, ahont intervé Simon Cireneu, un juheu li clavá una bofetada que li feu veurer las estrellas; lo pobre pacient se rebifá... -Perot, ne fas un gra massa, m' has fet mal, no m' agradan aquets jochs, si continueu us tiro la creu per aquí enllá. -Desgraciat! qué dius! recordat de lo que féren los juheus y del paper sagrat que representas; si no ho fas bé no haurás brunyols!... Venía la Verónica aixugantli la cara en mitj del religiós reculliment de la multitut. Las atxas iluminavan aquell cuadro de claror fantástica, la mort continuava brincant ab sa dalla; un silenci imponent interromput solzament per lo toch lúgubre, acompassat del timbal, y lo pich estrident de las llansas dels estaferms colpejant ensemps l' empedrat. A intervals se sentia lo plany sostingut de la llarga trompeta que marcava un repós; quan havía acabat de tocar s' alsava de la turba una remor confosa de crits llastimosos: misericordia!... misericordia! misericordia y brunyols!!!...⁵²

La professó ha tornat entrar en la iglesia; los estaferms, fora casco y corassa, sols ab faldilletas, se fan un tip de brunyols en companya de sayons y comparsas de la professó, mentres que lo pacient de la creu, blavejat y plé de bonys, rondina dihent que ja ne te prou y que no li pescarian pas l' any vinent.

  —[314]→     —[315]→  

Una de las passions que més domina l' home, que li sol durar tota la vida fins que la vellesa hi posa fi, es la cassa. O si nó que ho diga l' Andreu del mas del Cortal. Quan en las llargas vetlladas d' hivern lo reuma lo te clavat á l' escón prop del foch de la llar, los recorts de sas casseras li donan alivio, ne parla ab entussiasme, tot fumant 'l pipot; se mira ab recansa sa escopeta penjada ab un clau de la paret de la cuyna, al costat del sarró, de la botella pansida. No vol que ningú s' en serveixi; n' es gelós com d' una penyora estimada. Qué 'n sab de cuentos de casseras! ab quína afició vos conta sas proesas cinegéticas! Es conversa que lo rejoveneix, sembla qu' encara s' hi troba.

Son fill, en Paulí, es lo millor tirador de la comarca. Per cert que l' aprenentatge li va costar molt. A 18 anys son pare lo feya cassar ab ell ab escopeta de   —[316]→   pistó d' un canó; li explicava com ho havia de fer, donantli los bons consells adquirits per sa llarga experiencia: -Quan s' alsa una perdiu s' apunta y al tenirla al cap del grá, ants de tirar, deus dir: Bernat mira qui t' ha tocat ó bé ralet ralet paga dineret; allavors la perdiu no s' erra, cau ben tocada. Pero al principi en Paulí no sabia gayre aprofitarne y sempre se precipitava perque la perdiu, ab son brunsit, l' espantava. Allavors l' Andreu portava una xurriaca y quan son fill perdia la calma y errava la perdiu li xurriacava las áncas, lo qual li era molt sensible; per xó aprengué á tirar bé y avuy no hi ha cap cassador que l' iguali.

L' Andreu n' es tot orgullós; pero per bé que tiri may fará lo que ha fet son pare qu' era un yer cassador de fama; puig que deixava l' hisenda, lo bestiar, y era tanta sa passió que certament s' hauria tornat pobre. Sort que lo reuma l' obligá á posar palla á l' esquella y á tornarse forsosament casulá.

Era d' aquells bons cassadors de la vellura que desprecian las escopetas de nova invenció; tota sa vida se havia servit d' una escopeta de pistó de pedra foguera que tenia brillanta historia, que se transmetia de pare á fill, que havia fet morrejar la terra á més d' un gabatx per la guerra de l' any vuit. Era feta á Ripoll; lo canó llarch com una espingarda era fet de ferraduras, ab lo nom del fabricant Molas incrustat ab lletras platejadas y rodejat de fullas de llorer de courer. Sempre ell sol s' en havia servit. Solia dir que hi havia tres cosas que de cap manera no 's podian deixar: 'l gos, l' escopeta y la dona. Per xó la tenia   —[317]→   penjada ab un clau tota polsosa y arrobellada com l' objecte de sa casa mes estimat y venerat.

Pobre Andreu! ja es á planyer! Si no fos lo malehit reuma que li fa tenir las camas mitj enrampadas, encara faria de las sevas.

Sa muller, la Teresa, es carregada de paciencia y ab prou feyna li pot calmar lo mal humor.

Son pagesos del mas del Cortal situat entre Campmany y Cantallops; conrehuan llur petita hisenda de pare á fill fa molts anys; gent honrada ben vistos de tothom.

*  *  *

La situació del mas del Cortal té un privilegi singular que lo fa inapreciable per tot bon cassador: á cent passos de la casa hi ha un estany de mes de quinse hectáreas d' extensió, rodejat de estanyols, aygua molls, reguerots coberts de balca, jonchs, estepas, llentriscas, oliverons borts raquítichs, argelagas y bruchs. Sembla impossible que en aquellas alturas se trobi un pais llacós com en los fondals de vora mar. Los serrats que lo rodejan son estribacions de la montanya fronterissa de Requesens. En mitj de ellas s' ha format una depressió, un petit plá hont se recullen las ayguas pluvials y las fonts enllotadas que hi naixen. Eix pais s' esten fins á Sant Climent y al mar formant turons poblats de vinyas escalonadas ab paret seca, de estepars, bruchs, garrollám d' ahont sobressurten penyas graníticas cobertas de alsinalls y matolls. Es dividit per una riereta que devalla de la   —[318]→   frontera al peu de Coll-forcat. Ne diuhen la verneda; es vorejada d' arbrat, de joncars, molt enbardissada. No conech cap altra pais que reuneixi tan bonas circunstancias pera lo cassador y que sia tan poblat de cassa de tota mena: llebres, perdius, conills, y á l' hivern ánechs, fotjas, capbussons, becadells, becadas, fredalucas, perdius rascle, rasclons; fins quan fa molta fret s' hi troban aucells estranys com ócas, flamenchs, etc.

En Paulí es lo rey d' aquell pais benehit de Deu. No m' extranya que son pare no 's cuydés gayre de sa hisenda y fos imposibilitat pel reuma: son fill, en Paulí, acabará com ell.

La mestressa de la casa, muller de l' Andreu, y sa filla, la Marió, posavan las banastas al burriquet, y los dias de mercat portavan á Figueras banastadas de tota mena de cassa; tornavan al mas ab més d' una pesseta.

La Marió era joveneta de uns 17 anys, prou guapa y aixerida. Los diumenjes lo jovent d' aquells voltants, se reunia per la tarde al mas del Cortal, á l' era; may hi faltava un fluviol per ferlas saltar y ballar.

L' Andreu y en Paulí eran mos íntims amichs. Eixa amistat se comprén: jo, possehit del foch sagrat del cassador, no feya cap cassera sense en Paulí, era mon. company. S' en venia á casa meva; hi passava los dias que volia; jo feya lo mateix. Me tenian una cambra reservada en lo mas; hi passava dias. La Teresa y la Marió me consideravan com de casa.

Black, mon perdiguer, havia fet son aprenentatge   —[319]→   en mans de l' Andreu; no hi havia gos que l' igualés en sentits, en portar, y en astucia. Me anava á cercar una perdiu alada á més d' un quart lluny. Era un pointer castís de rassa inglesa... Pobre Black! quan penso ab éll las llágrimas me venen als ulls. Sa mirada era tant inteligenta!... era tant carinyós que li faltava sols lo parlar. Ha sigut l' amich més fidel que he tingut. No 'm deixava may, y si alguna vegada, mal humorat, li pegava me mirava ab tal expressió de carinyo que ne tenia un remordiment. Se posá malalt; com l'Andreu li vingué lo reuma. Ajagut sobre una estora á la vora del foch de la llar, quan veya que prenia la escopeta, se volia, aixecar y no podia... morí de vellesa... Pobre Black!...

En Paulí tenia sols un gos petaner que no 'n haguerho pas donat dos cuartos; li deya Prim; may he vist gos mes bó y de tants bons sentits. Se ficava dins la bardissa com una fura quan hi sentia un conill; ne surtia tot esgarranxat de las espinas, sas orellas sagnosas.

Ara, al pensar en aquells bons temps de casseras me sembla qu' encara m' hi trobo. Es recort que guardaré tota la vida; y ab veritat, ja poden estar ben certs que, dels recorts que quedan en aquest món al arribar al fi de la tardor de la vida, la major part se van esborrant, menos los recorts del cassador. Ara que escrich eixa relació, al pensarhi, me sembla que era ahir.

Lo ferme amich ab en Paulí fou degut á un fet que encara quan hi penso la cara me cau de vergonya. Lo gloriós Sant Hubert me havia retirat sa protecció.

  —[320]→  

Era pels entorns de Nadal de 1872. L' hivern era molt rigurós de neus y glassadas. Surtí un día de bon matí de casa meva ab mon fidel Black que encara fosquejava. La terra tota blanca de gelada era dura com un roch. Una atmósferá vaporosa s' extenia per la campinya. L' alé de mon respir semblava un fumerol.

Feya un ayret geliu que tallava la cara.

Me dirigí d' un pas decidit envers los estanys de Campmany. Al arribarhi vegí á poca distancia, dins l' aygua, á la vora del marge, un estól d' anechs tots apinyats, en mitj del joncar. Qn' en prenguí de precaucions pera poguérloshi surtir á tiro! quanta astucia y estratégia! Vaig donar una gran volta pera trobarme á sota vent; me arrossegué més de cent passos damunt lo goret gebrat d' un camp fins arribar darrera de una bardissa. Mon fidel Black penetrat de la importancia del cop que 's prepara, se tenia al costat meu, ajupit, ensumant l' ayre. Los ánechs barbotejavan fent sentir per moments alguns coachs! coachs! que me feyan més glatir 'l cor. Per fi apunté per un forat del barder, esperant tenirlos tots ben ajuntats; tiré una escopetada que semblá un tró. Cap 's va mourer, cap voletejá, no més algun alateig dels ferits. A darrera meu senti una rialla que 'm feu girar 'l cap... era en Pauli. De dotze ánechs ne havia mort nou.., eran ánechs casulans del mas del Cortal. No s' espanti, me digué en Pauli; encara ha fet favor á la mare, que s' estalviará de matals pera portals demá á fira de Sant Tomás, á Figueras... 'l Black me los portá tots de un á un...

  —[321]→  

Entré en lo mas, trobé l' Andreu entaulat que 's menjava una llesca de pa untada ab allioli que arregava ab vi petit. Lo que 'm catxifollá fou la rialleta burlona de la Marió: aixó d' esser cassador d' ánechs casulants li donava sens dubte una pobre ideya de ma habilitat. «Son cosas que á tothom poden succehir, me deya l' Andreu, pera consolarme; á demés vosté no té la culpa; tot sovint ho deya á la Teresa que sos ánechs tindrian mala fí; jo tinch morts més de mitja dotzena de gats presos per cunills; no 'n fassi cás.»

*  *  *

A l' hivern en temps de plujas l' estany ab son balquer, es ben plé d' aygua y de prou fondaria. Los joncars y aygua-molls forman per tot xopolls fangosos coco á las voras del Llobregat de can Tunis. Sense botas impermeables no 's pot anar en lloch; se xopeja qu' es una llástima. Ne volen d' aucells d' aygua en mitj del balquer!... Quantas vegadas en Pauli se havia tret las calsas, aygua á caderas, per anar á cercar un coll vert dins l' estany!

A propósit de colls verts, ignoro si serán vostés de ma opinió, pero pera mí la cassera dels colls verts sobrepuja á totas las demés. La cassa de pel te son mérit: un conill que surt del cau apretat per la fura, que va com una pilota, ferli fer 'l capgirell es de mérit. En la cassa de ploma la perdiu es lo tir predilecte del cassador... ja m' agrada; pero que us diré: jo trobo que lo rey del tir al vol es lo coll vert.

  —[322]→  

Quan en Pauli y jo, dins la béta, éll ab la perxa, jo á proa preparat, lliscant sense fressa en mitj del balquer, s' alsa un coll vert, casi del peu de la barca, ab son coach! coach! ple d' orgull y vigor... nó; no hi ha escopetada al mon... plof! fa al caure á l' aygua esquitxantla ab son alateig de l' agonía... ompla tot lo sarró.

Per cert que nostra barca ó béta tenia historia; era com un closca de nou; tot just n' hi cabian dos. Un amich meu de Lloret me l' enviá damunt d' un carro de taps. Li deyan la Ferrolana... esvelta, lleugera, calava dos travessos de dit; cada impuls de la perxa la feya anar com una llensadora. Tenia l' atreviment de portar dos rems, la presumida! .. li faltava sols una vela pera lluhir son nom de Ferrolana.

Lo dia de sa arribada en lo mes de Janer, per Sant Vicens, hi hagué gran festa en lo mas del Cortal. Després d' un bon dinar, l' Andreu batejá la barca donantli lo nom de Ferrolana; jo volia que 's digués Marió, pero l' Andreu no ho volgué. En sa joventut lo havian portat al Ferrol, de soldat, y ara aixó del Ferrol li ballava pel cap. La Marió en companyía d' altres pagesetas amigas convidadas al bateig, l' adorná de banderolas y gallardets ab un ram de llorer y farigola á proa. Feya un hermós sol d' hivern, pero l' ayre fret. Tota la jovenalla dels masos del voltant, volgué veurer la proba de la Ferrolana. L' Andreu que aqnell dia no tenia dolor presidia lo llensament desde 'l cim de la margenada. En Pauli y jo 'ns ficarem dintre, y vinga la perxa; pero no feyam res de bó. L' Andreu que havia barquejat en lo Ferrol nos   —[323]→   cridá: acosteu la barca, ja 'ns portará los tres... s' ficá á díns y d' una embestida la feu lliscar alguns passos lluny. S' en faltava un través de dit d' entrarhi l' aygua; de cop, al volguerse assentar: patapúm! la barca se capgirá omplintse y los tres prenguérem nn bany russ no molt divertit al mes de Janer, sort de saber nadar. Fou una riallada general seguida d' aplaudiments de tota la jovenalla que de dalt del marge presenciá la funció. Aquell diá me vestí de pagés, puig férem á la llar del mas un gran foch de flamarada pera fer secár nostra roba.

*  *  *

La cassera d' aucells d' aygua á l' hivern ofereix al cassador molts atractius per lo improvist dels aucells estrangers que s' hi troban; alguns d' ells desconeguts que fugen dels climas frets del Nort d' Europa. Referentnos als ánechs, quantas varietats del salset al collvert! En temps de rufagadas s' hi barrejan de vegadas ócas, flamenchs fins cigonyas. Aixó de bernats pescayres, rasclóns, pollas d' aygua, lo ver eassador no 'n fa cás per la sensilla rahó que res valen pera menjar per lo molt que peixatejan.

Un rich menjar després de la becada es lo becadell; pero ¡que difícil de matar al vol! Los cassadors novells no hi volen saber res; ne dihuen escurabossas perqué prompte hi acaban las municions. Lo becadell s' aixeca de prop y al empendrer son vol rápit descriu al principi una línea angulosa en zich zach que no 'l deixa apuntar; pero es quan   —[324]→   vola recta quan s' ha de tirar. En Pauli ne matava tants que volia. Ja poden ben creurer que 'l que sab matar becadells s' pot dir bon tirador de vol.

Pera acabar sols parlaré de l' estornell y fredaluca (Pebret).

Los teniam á vols en los voltants de l' estany, en camps y prats. La fredaluca encara que granívora com l' estornell, li agrada també lo cuch de terra, te una mánya singular pera ferlos surtir del terrer: observantla ab atenció vegí que se plantava devant del grumull terrós que sol fer lo cuch, picant ab la punta de son bech sobre 'l grumull y quedantse inmóbil, esperant que surtís, lo que no tardava gayre. Jo probé de fer lo mateix trucant ab la punta del dit y en efecte no tardé en veurer surtir lo cuch. La fredaluca ab son elegant plomall sul cap es un dels aucells bonichs que tenim en nostre pais; ilástima que á l' hivern sia sempre magra; pero si s' en troba una de grassa es un menjar fi. Los francesos ne dihuen Vanneau y tenen un ditxo que diu: qui n' a mangé du vanneau ne connait un bon morceau, que vol dir: qui no ha menjat fredaluca ignora lo qu' es un bossi bó.

L' estornell vé al Febrer y Mars; s' entorna á paisos frets pera passarhi l' estiu com tots los demés aucells que nos venen á visitar durant l' hivern. Los dias de passa s' en veuhen á mils: cobreixen los prats de llur negror irisada. Van sempre apinyats y á cada tiro s' en fa una estesa; pero es una pobre menja; ningú 'n fa cás. L' istinch d' anar apinyats es tant, que, quan després d' un tir, tot l' estól emprént la volada, tápan 'l sol; s' posan ajuntats sobre las brancas   —[325]→   dels arbres, casi 'ls uns sobre 'ls altres, xarrotejant, en tant número, que llur pés fa petar branchs prou gruixuts. Son del tamany dels merlots.

*  *  *

Que n' hem fet de casseras ab en Pauli! Quin bon company! Ara s' hi han posat los anys y hem perdut lo delit. Encara ne fem alguna, pero ni éll ni jo tenim la puntería d' aquell temps. Fa alguns anys que varem enterrar l' Andreu. Era pel Desembre, la terra coberta d' un pam de neu. Quin espectacle més lúgubre! quatre pagesos portavan l' atahut damunt de sas espatllas... una hora de camí pera arribar á la parroquia. Lo drap negre de l' atahut en mitj de la blancor de la neu, produhia una taca de negre soptada d' un efecte tristíssim. Nosaltres seguiam ab reculliment en mitj dels singlots de sa muller y sa filla y demés donas que feyen lo dol... Un cel rúfol, de plóm, ab alguna volva de neu... quina tristor!.,. Pochs dias avans de morir, feu sos adeus á sa escopeta de pistó de pedra foguera; se la feu portar al llit y al mirarla sos ulls s' omplian de llágrimas. La nit avans en Prim udolava, per fora, al voltant del mas, pressentint la mor de son amo estimat... ¡Pobre Andreu!...

No tardá la Teresa en seguirlo. La Marió es casada ab un pagés de montanya. En Pauli també es casat carregat de familia, cuydantse de l' hisenda Sol venir sovint á casa meva; fem petar l' enrahonada recordant las proesas de aquell temps... son recorts que no s' oblidan... que duran tota la vida! ..

  —[326]→     —[327]→  

En nostra Catalunya montanyosa, árida, que 'l travall de sos fills ha fertilisat, tenim sobretot las comarcas regadas per nostres rius que forman planuras de rica vegetació; son extensos jardins que cridan l' admíració del viatjant: L' horta de Tortosa, de Lleyda, lo Plá del Llobregat, de Tordera; pero la que ben segur s' emporta la palma es lo Baix Empurdá regat per lo Ter. Al Plá de Torroella sols se l' hi pot comparar lo Plá de Perpinyá. La rica horta de Torroella comensa á Verges fins á mar, uns 30 kilómetros de llarch sobre 15 d' ampla; está cenyida per dos rechs que portan del Ter un caudal extraordinari: lo rech del Molí de Jafra y lo del Molí de Gualta; son dos arterias quals sangrias fertilisan la hermosa plana del Baix Empurdá; terra lleugera, d' aluvió que 's presta á tots los cultius. També ¡quina vegetació mes admirable! Las arbredas de vora 'l Ter no tenen igual;   —[328]→   los camps al regadiu son hortas d' una fertilitat pasmosa; las fruyteredas son boscos de gran extensió. A la primavera, quan son florits, y á la tardor carregats de fruyta, ofereixen un aspecte unich que no 's veu en lloch més. Lo dia que un ferro-carail recorri lo Baix Empurdá, lo Plá de Torroella sols provehirá de fruyta y hortalissa á tot Barcelona.

Han probat lo cultiu del Rami; en lloch se desenrotlla tan bé. Lo Ramí fará creixer la riquesa productiva d' aquell paradís terrenal.

*  *  *

Ademés de sa gran fertilitat, lo Plá de Torroella y sobretot sas voras de Ter, ofereixen punts de vista admirables.

May he vist res tan pintoresch com lo Ter á Torroella, vorejat de sas atapahidas y altívolas arbredas; sa amplaria es de mitj Kilómetro; l' aygua llisca suau sobre un llit de sorra fina.

Posat un al mitj del riu, mirant riu amunt ó riu avall la perspectiva es de lo mes hermós que 's pugui veurer; la primavera y la tardor hi ofereixen al pintor uns tons que sa paleta no pot reproduhír. La plana se desenrotlla sense que cap obstacle s' oposi á la vista. A llevant lo mar, lo golf de Rosas, l' inmensitat; á ponent, en atmósfera opalina; lluny, á l' horisont, l' alta cordillera pirenáica. Sols á tramontana, á un Kilómetro de Torroella, la montanya calcárea, pelada, quals espadadas cingleras se prolongan fins á mar formant grahons colossals,-las escalas d' Annibal-   —[329]→   A son punt culminant lo vell castell, vistosa atalaya sentada en mitj de la gran planura, vast quadrilátero flanquejat de quatre torras enmarletadas lo mateix que sas murallas de pedra picada.

*  *  *

Torroella -torra vella- presenta l' aspecte d' una vila de l' Edat Mitjana: carrers estrets, moltas casas antigas, finestras y finestrals ogivals ab sas columnetas y capitells capritxosos, atriums, escalas monumentals de pedra picada, estancias vastas, mobles antichs: per tot lo segell de la velluria. La major part de la noblesa de la provincia de Gerona ve de Torroella y pobles vells del Baix Empurdá. Sa iglesia gótica sembla una catedral.⁵³

  —[330]→  

Lo que caracterisava mes l' antiga Torroella eran sas murallas avuy enrrunadas, flanquejadas de torras guarnidas de marlets, de tres metros de gruix de pedra picada. L' excursionista podrá formarsen una idea per lo tros de muralla que ha quedat á la part Nort de la vila. ahont hi ha un portal ogival semblant als portals de las vilas asiáticas Antioxa y Jerusalem, en las primeras creuhadas; de manera que es vera arquitectura serrahina. Lo temps hi ha imprés lo color de la velluria; al cap vespre los ultims raigs del sol encenen lo cim de la torra del portal; un tó d' or vell rosat; es l' aspecte que presentan l s ruinas dels antichs monuments, lo color de llur vellesa.

  —[331]→  

*  *  *

Lo Ter que te gran amplaria separa las poblacions de la riba esquerra ab las de la riba dreta; porta molta aygua á l' hivern y primavera, pero á l' estiu 's pasa casi aixut menos quan venen riuhadas que solen durar pochs dias.

Desde 'l pont de Sarriá (Girona) fins á mar, uns 40 kilómetros, no 's troba cap més pont, de manera que lo Baix Empurdá está separat en dos mitats. poguentse comunicar solzament ab barcas quan la corrent del riu ho permet, puig que de vegadas la incomunicació dura quinze dias. ¡Quina vergonya que un pais tan rich, tan productiu, tan poblat se trobi reduhit á eixa situació! Cap diferencia hi ha ab las comunicacions dels rius de l' interior de l' Africa, Niger y Congo. No s' ha perdut pas per la gent que no 's cansan de demanar, pero ¿qué n' han d' esperar dels goberns de Madrid...?

A Torroella no fan gayre cas de las ríuhadas. Quan lo riu comensa á baixar, ja 's cansan d' esperar puig que en deça y dellá, las fincas s' han de cultivar; ademés no poden quedar gayres dias interceptadas las comunicacions entre Torroella, Gualta, Pals, Palafrugell y altres pobles. Allavors proban lo pás y tothom atravessa 'l riu aygua á las caderas, homes y donas, donantse la má; es un va y vé que dura tot lo dia. En quan á la decencia, ningú hi pensa; com son acostumats atravessarlo de criaturas, no s' en fa cas.

Es un dels espectacles més pintoreschs que he vist.   —[332]→   Representeuvos eix riu, ampla de 500 metres, vorejat de grans arbredas que s' enmirallan en la corrent insensible, transparent, que llisca silenciosament en llit de sorra fina, atravessat per corruas de gent, aygua á caderas, las donas ab fardos y cistells sul cap, los homes ab aixadas y rastells sobre l' espatlla, burros ab sas banastas, carros, carrets á voltas atascats, rublerts de donas y criaturas; uns van altres venen.,. un cel d' un blau clar sense una broma; á l' horizont, vers los Pirineos nevats, lo sol ponent rodejat de cirrus rogenchs, llensa sas fletxas d' or com radiant aureola... cuadro imponent; animat, ple de llum y de vida...!

*  *  *

Torroella es un centro d' interessants excursions. Los pobles del Baix Empurdá son casi tots molt vells, dignes de fixar l' atenció del arqueólech; á tots hi trobará monuments remarcables més ó ménos enrunats. Bellcayre ab son castell y murallas enrunadas antiquíssimas, sobre un turó, en mitj del plá; Albons, La Tallada, Ultramort, Parlabá, Rupiá, Gualta, Fontanillas, Ullá, Sant Iscle, Ullestret, Canapost, tots antiquíssims.

Cada poble mereix un estudi particular de sa iglesia, ornaments, arxiu, ruinas... joyells arquológichs; á Fontclara una font fresca, límpida, abundant, brollant de terra com pou artesiá, cobert d' un monument romá; á Pedretallada, murallas romanas; Pals rodejada d' enlayradas torras, al cim d' un puig, de   —[333]→   recorts histórichs; ademés, las nombrosas torras de las masías enmarletadas, de tres pisos, comunicantse ab la casa, refugi del pa és ab sas riquesas mentres durava la tala dels moros desembarcats de Mallorca ó d' Africa.

Los pobles del Baix Empurdá son per l' arqueólech una mina molt poch explotada. Aconsello donchs á nostres excursionistas vagin á Torroella com á centro d' excursions, no pera dos y tres dias, sino pera una temporada, á fi de poder recullir los datos interesants de la extensa comarca. Los torroellenchs son hospitalaris, franchs, obsequiosos; las torroellencas son las més guapas de l' Ampurdá. No hi falta bona societat, casinos, reunions, bona fonda; no tindrán pas temps d' anyorarshi.

  —[334]→     —[335]→  

Lo teatro representa un salonet molt ben adornat. Al mitj del saló una taula rodona, ab hermós tapet, que conté un gerro de flors, ab dos ó tres álbums, y una lámpara ab sa mampara que dona una llum clara y suau. Lo foch de la xemeneya está encés (mes de Febrer.) Las vuit del vespre tocan á la péndula del salonet. La Dolors está assentada prop la taula, brodant una gorra de puntas petita com lo puny, molt bufona. Al costat seu, sobre una cadira, una panereta plena de roba blanca. -Entra en Joan que vé del Cassino; atravessa 'l salonet; entra dins sa cambra; se posa la bata y sabatillas; s' assenta en una butaca al costat de sa muller; se treu de la butxaca La Renaixensa, y 's posa á llegir ab atenció.

DOLORS. ¿Vens del Cassino?

JOAN. Sí, y per cert qu' he tingut una discussió ab en Sever y en Blasi. Eixos senyors no 's volen convencer que nostres diputats han de ser de   —[336]→   la terra, catalana sobre totN' estich mitj enfadat.

DOL. Ja 's coneix ¿y jo ho tinch de pagar?

JOAN. Cóm?

DOL. Ets entrat sens un saludo, sens una paraula amable pera mi.

JOAN. Tens rahó, Loleta; dispensem.

(S' aixeca, la besa al front y 's torna capficar ab lo diari. Silenci d' un minut.)

DOL. Hem de convenir que succeheixen cosas en la vida que semblan impossibles, que s' han de veurer per creurer. ¿No es veritat, marit meu?

JOAN. (Continuant llegint.) Es cert

DOL. Donchs mira, ja may ho hauria cregut, per tant que m' ho hagi assegurat donya Pepa, ¿sabs la administradora de Correos que l' altre dia vaig anar á visitar? Diu que 's cosa estupenda, increible; pero que s' ha de creurer perque es ben veritat.

JOAN. (Sense alsar los ulls.) Tens rahó.

DOL Pero, no deixa d' esser una extranyesa. La Cármen, que trobí dijous passat, á la Mercé, ahont celebravan gran funció ab música, me confessá que, als cinch mesos de casada, l' hi havia passat lo mateix. Lo dia següent, á la reunió de casa Erasme m' ho confirmá. Per cert que estavas tu de molt mal humor; per que te feren cantar un duo ab donya Ciseta que sempre desafina... ¿Te 'n recordas?

JOAN. (Llegint sempre.) No me 'n he de recordar!...

DOL. Ah!... ¿Té recorda que me digueres: no 'm   —[337]→   vinguis més ab las reunions de casa Erasme! irás sola si vols anarhi; no comptis pas ab mi pera acompanyarte!... ¡y qué n' estavas d' enfadat!... Tota aquella nit vaig hagué de soporportar ton mal humor... Si, senyor! tota la nit... ¿No diguis pas que no?... Donchs torném á lo que 't volia dir. (Se mira son marit que continua llegint. Llarch silenci.) Sembla que ton diari te interessa molt. ¿Qué llegeíxes?

JOAN. (Com distret.) Qué?... Qué vols?... Qué 'm dius?... Lo que llegeixi?... Poch t' interessaria: se refereix á eleccions. Pero ja pots continuar, ja t' escolto. (Torna á llegir.)

DOL. Donchs tornant ab la funció de la iglesia de la Mercé, al sortir, la Cármen me confiá á l' orella, fentme prometre de guardar 'l secret, que 's trobava com jo... en igual estat que jo...

JOAN. (Ab sorpresa.) Com tú?... Qué?... Qué vols dir?...

DOL. En la mateixa posició que jo... Es fácil d' entendre.

JOAN. Ah! si, la mateixa posició... si, si, es veritat... Pobre Loleta meva!... Está clar!... no ho he d' entendrer!...

DOL. Donchs la Cármen, com gran misteri y tota sofocada, me digué que havia tingut una enveja irresistible de... Pero, me juras que no ho dirás?... una enveja de menjar... pega!

JOAN. Oh! quín horror!

DOL. No es veritat qu' es fastigós?... sobre tot per son color negre, lluhent... ¡Echs!

  —[338]→  

JOAN. Es una aberració del gust. No 's comprén que 's puguin menjar semblants porquerias.

DOL. Ne convinch ab tú; pero 's diu que lo no satisfer eixas envejas pot tenir mals resultats. Mes te diré: donya Pepa pretent que las criaturas se 'n ressenten tota la vida; ja ho pots ben creurer.

JOAN. Mira, Lola, no dius sino tonterías. Te farian creurer que la Mare de Deu se diu Joana. ¿Ahont s' ha vist semblant cosa!...

DOL. (Assentantse sobre un tamburet als peus de son marit, li posa los brassos sobre sos genolls.) Pero, ab tot y aixó, alguna cosa hi há. ¿En que donchs atribuir l' instinch y semblansa de las criaturas al naixer? Podém, pel cas, suposar que sia Deu que hagi fet ton cosí tant totxo com tu sabs?

JOAN. Mon cosí... mon cosí... en Felipet es sols cosí de segon grau, pero estich ab tú: no ha pas inventat la pólvora.

DOL. Donchs, mira, estich ben segura que sa mare haurá tingut una enveja, un esglay, un sotrach... qué se jo...

JOAN. Res hi puch fer; es una desgracia; no es veritat?

DOL. Está clar, res hi pots fer; pero ¿qué proba aixó? que son cosas que no son pas de per riurer... (Silenci.) Y si jo te deya que tinch una enveja?...

JOAN. (Deixant caurer lo diari.) Patatrach!... Ja l' hem fregida!... Y enveja de qué? si 's pot saber.

  —[339]→  

DOL. Vaja!... ja veig que 't vols enfadar... Lo que farás, será intimidarme y res te podré dir. Ja es ben singular, ho confcsso, pero mira, ma mare tingué la mateixa enveja que jo. A propósit ¿cóm se fá que donya Ursula tinga una cirera sobre 'l nas?

JOAN. Deixat de cireras: es una llúpia... Vaja, explicat; ja veus que t' escolto ab calma. Si es possible de satisfer ton desitj, sabs que t' estimo y que res sé refusarte...

(La Dolors dreta darrera la butaca d' en Joan, inclinada, los brassos apoyats sobre lo respatller, apropa sa cara de l' orella de son marit.)

Ay!... no 'm bufis l' orella... me farias botar al sostre. (Ab molta ternura.) Parla, Loleta meva.

DOL. Oh! que n' ets de carinyós, quan vols!... Veyám! tornem dir «Loleta meva!...» ab eixa veu tan melosa!...

JOAN. Per Deu no 'm fassis pessigollas al clatell!... Sabs lo que só nerviós!... Aparta 't...

DOL. Donchs qué?... De quant ensá m' es prohibit cariciar á mon marit? No ets tot meu?... Si no fos aixís tant m' hauria estimat no casarme! (Apropa sos llabis á l' orella de son marit, y ab sos dits li cargola 'l bigoti.) Si no fos per la salut de nostre fillet may t' en hauria parlat; pero ja ho veus, quan hauré contentat mon desitj, seré la dona mes ditxosa del mon. Tú que has sigut sempre tant bondadós, tan carinyós pera ta Loleta, tindrás un ver plaher en satisfer son desitj, n' estich convensuda.

  —[340]→  

JOAN. Es cert que per tú so molt carinyós, puig sabs quant t' estimo; d' aixó 't vals... Veyam, fes me 'l favor d' esplicarte.

DOL. Está molt bé. Donchs me farás 'l plaher de treurert la bata, calsarte las botas, posarte 'l paletó y anar al cap del carrer á cal adroguer. Ah! ja arronsas los llabis!.. ja 't vé 'l mal humor!... Mira! si vols reganyar, si ho has de fer de mala gana, cap mérit tindrás... Entrarás donchs á la botiga y demanarás.,.

JOAN. Cóm!... A las nou de la nit vols que vagi á cal adroguer? (Se dirigeix al cordó de la campaneta.)

DOL. Qué vols fer?

JOAN. Ferhi anar 'l criat, vaya!

DOL. Pst! (Detinguentli 'l bras.) Quína imprudencia! Lo criat no s' ha de ficar ab aixó! ademés que no sabria triar lo que vuy. Tú farás millor la comissió; es cosa que ha de quedar entre nosaltres. Vaig á portarte 'l paletó y las botas; te las posarás aquí, al meu costat, prop del foch, sens enfadarte... bon minyó... Vuy que ho fassis de bon humor pera darme gust... Sabs, Joan meu, quant t' estimo!... Mira, donaria un dit de la má pera tenir...

JOAN. Tenir qué?... malhaja!... Veyám, qué?...

DOL. (Tota sofocada, mirant de fit á fit á son marit.) Vuy dos cuartos de... cola d' amidó... Me semblava que ja ho havias endevinat.

JOAN. Qu' hem dius?... Qué?... cola d' amidó?... Quína bojería!... No ho esperis de jo!

  —[341]→  

DOL. Pot ser que no m' ets entés bé: dos cuartos de cola d' amidó tant sols; la podrás embolicar dins una paperina. Precisament al passar aquest matí, sortint de missa, devant l' adrogueria de la Estrella, n' he vist al mostrador que m' ha semblat era feta de poch.

JOAN. No senyora! de cap manera!... vaya!... ahont iriam á parar!... per bó que un hom sia!... Ne tindria un cárrech de conciencia?... Sí senyora!... Mon deber de marit...

DOL. (Tapantli la boca ab sa petita má.) Calla! no diguis un disbarat... Ay! Joan meu!... be sabs la gran enveja que 'n tinch!... be sabs que t' estimaria com may t' he encara estimat!... No t' he dit que ma mare tingué la mateixa enveja que jo!... Ay! pobre mamá! (Se posa las mans als ulls plorant.) Si ella ho sabés!... si sabés lo gran sentiment que té sa filla!... Ah! si no fos tan lluny!... Nó! no! may has estimat mos pares!... prou ho coneguí lo dia que 'ns casárem... (Singlotejant.) Y creguis que pera mí es molt sensible!... es una pena que me rosega y me roseguerá tota la vida.

JOAN. (Tot determinat s' alsa de la butaca.) Dónam las botas.

DOL. (Ab efusió.) Ah! Joan meu! mil gracias! qué bon minyó! qué bondadós! qué amable!... ¿Vols lo bastó marit, meu?

JOAN. M' es indiferent. Veyam ¿per quant m' has dit que ne volias d' alló fastigós?... una pesseta? un duro? quatre duros?

  —[342] →  

DOL. Oh! tu sabs bé que no he abusat ni abusaré may de ta generositat: M' en comprarás no mes per dos cuartos, sols dos cuartets; mira, los tinch precisament á la butxaca del vestit; los guardava pera pagar la cadira de l' iglesia. Té, aquí 'ls tens... Adeu! amor meu! Joan estimat!... ves depressa... t' afanyarás, no es veritát?

(En Joan surt. La Dolors 's queda sola; llensa ab sa má un petó vers la porta per hont ha surtit en Joan. Se dirigeix al mirall sonriu tota satisfeta. Encén una palmatoria; s' en va al menjador; obre un armari sens fer gens de fressa; treu tres plats de postres que portan sas inicials, ribetejats d' or; treu també tres culleretas de plata daurada; ho porta tot al salonet. Reanima 'l foch que s' apaga; acosta prop de la xemeneya una tauleta rodona, nacarada; estén á sobre una estoballa blanquíssima; hi posa los dos coverts. Tota conmoguda, la cara animada; s' assenta allargantse dins la butaea; son petit peu impacient no pot estar quiet, pica ab sa punta com si portés un compás molt rápit; fá la mitja rialla tota satisfeta d' ella mateixa... Esperant.

Al cap d' alguns moments se sent obrir y tancar la porta del pis, y fressa de passos rápits que atravessan lo saló.

La Dolors pica de mans.

En Joan entra tot mal humorat, portant á la má esquerra una paperina mitj axafada qual contingut es fácil de enderinar.)

  —[343]→  

DOL. Posaho aquí Joanet del meu cor!... No ets pogut anar més depressa, eh?

JOAN. Cóm s' entén, més depressa?...

DOL. Oh! res, pero m' apar que fa un sigle qu' eras fora.

JOAN. Aquell bon home de l' adroguer anava á tancar la botiga... Tinch los guants tots empeguntats... sembla vesch; quína porquería... Puah! quín fástich!... Per fí me deixarás en pau y quietut.

DOL. Oh! no t' enfadis! Sabs bé qu' es cosa que 'm fá molta pena... Pero, contempla eixa taula tan ben parada ab sos dos coverts! ¿rés te fa recordar?... Te recorda quan al principi de casats sopavam á l' hivern, junts á la vora del foch? ab quín gust me servias! Qué n' eras d' agradós!... Me sembla qu' era ahir... Ah! tu ja no t' en recordas!.... Lo cor dels homes no te memoria!...

JOAN. Que? que vols dir?... Pot ser si tindrias la pretensió de ferme tastar eixa porqueria... No faltaria mes! Vaya!... Aixó si que seria una exigencia que 's podria calificar de...

DOL. (Ab tristesa.) Ja veus tu mateix si val la pena d' exaltarte de eixa manera. Sias mes complacent. Veyám, si pera darme una proba de ta amabilitat, malgrat ta repugnancia, tastessis no més una mica de eixa cola tant hermosa! tant trasparent!... ¿quin mal hi hauria?

JOAN. Quin mal!... quin mal!... Seria un absurdo!... No! may de la vida!...

  —[344] →  

DOL. Aquí 'l tenim lo gran argument! ¡¡¡Seria un absurdo!!! May me farás créurer que diguis aixó pel fastich que 't fá; puig que no té res de fastigós: es sols cola, midó y aygua. Donchs he de creurer que no vols ferho per orgull.

JOAN. (Alsant las espatllas.) Aixó que 'm dius ara es tan de criatura que no mereix contestació.

DOL. Y tú, al parlarme així, permet que 't diga que 'ts ben poch generós; es que vols abusar de ta superioritat, es volguer probarme que no tens cor. (Se postra a sos peus.) Me veus postrada á tos peus, suplicante, demanante una cosa insignificant, una criaturada, un no res que tant satisfaria mon desitj!... y tú, tossut, aferrat!... Pot ser te creus tenir molt mérit lo dir que no?... Vols saber mon modo de pensar? los homes sou tots així, os deixau guiar per l' orgull... á fé que jo os trobo ben petits!...

JOAN. Pero, esposa meva! has de compendrer...

DOL. Lo que comprench es que si aquella baylarina del Liceo que tant te agradava alguns anys avants de casarnos, y que per cert festejavas... ¿que nó?... Si senyor!... Si tu mateix m' ho has confessat!...

JOAN. Que vols dir ab aixó? Sabs que só molt franch y que res t' he amagat de ma joventut de solter.

DOL. Donchs bé: si la baylarina aquella te hagués demanat lo que ara jo 't demano, ben cert haurias prescindit del fástich y sobre tot de   —[345]→   ton orgull! (plorant) No!... ja no m' estimas com m' estimavas los primers temps de casats!... y jo pobra de mi que tant t' estimo!... (Prén la má de son marit y la porta á son cor. Continaa plorant.)

JOAN. (Tot comnogut.) Lola!... Amor meu!... no sias criatura! (á part) es que may diu cosa per altre. -Míram... fes una rialleta... Veyam! vuy aixugar tos ulls hermosos. (li fa un petó á cada ull.)

DOL. (Ab tristesa.) No creguis que per aixó estigue ressentida. Conech ton carácter; tens molta forsa de voluntat; difícil seria ferte plegar; ets com una barra de ferro.

JOAN. Si, tinch molta energía quant es necessari, estich ab tú; pero lo que no tinch es aqueix orgull absurdo que me vols suposar, y vaig á dornart' en la proba. (Fica 'l cap del dit dins la cola y sé 'l passa per vora del llabis.) Ja ho vens... ¿estás contenta?... Aixó no té cap gust, sols es fat, insipit.

DOL. Has fet com aquell que ho tasta pera ferme plaher.

JOAN. Ah!... jo 't juro!...

DOL. (Pren uua cullereta l' ompla de aquella pasta vescosa y l' apropa als llabis de son marit.) Marit meu, déixem veurer la mueca que farás...

JOAN. (Pren la cullereta ab molt fastich; planta las dos incisivas dins la cola; fa una horrible ganyota, y escúp dins la xemeneya.)

  —[346] →  

DOL. (Sempre ab la cullereta enlayre y ab lo desitj de saber.) Com ho trobas?

JOAN. Que 't diré... es atros... oh! si atrós!... Té, tasta.

DOL. (Tota pensativa remenant la cola ab la cullereta, lo dit petit redressat.) No hauria may cregut que fos tan dolent!...

JOAN. Tu mateixa t' en pots convenser: tasta... tasta.

DOL. Oh! no tinch pas pressa... ja hi ha temps..

JOAN. Es sols perqué n' estiguis ben convensuda: tasta, veyám! no mes una miqueta.

DOL. (Apartant 'l plat ab gran repugnancia y fástich.) Oh!... m' horripilas tú y la cola!... calla!... per un no res t' aburriria!... treume aqueixa porqueria del devant!... quin fástich!... echs!...

(Deixa son marit y s' en entra molt nerviosa dins sa cambra. En Joan se queda encantat, estupefacto, no sabent lo que li passa, los dos brasos enlayrats, portant lo plat de la cola d' una má y la cullereta de l' altre.)

CAU LO TELÓ.

  —[347]→  

En mas nombrosas excursions he visitat moltas ruinas de castells feudals enlayrats en cims inaccessibles, com los castells de Cabrera, sobre Massanet, de Rocaberti, sobre la Junquera, de Paracolls, sobre Molitj, etc.; cap d' ells se pot comparar ab lo castell de Cabrenç. Sas murallas y edificis enderrocats constituheixen per llur extensió una de las fortificacions senyorials més importants de nostres Pirineus. Al veurer avuy aquellas ruinas l' excursionista se formará una idea de lo que era aquell amagatall de barons en la época que lo régimen feudal imperava ab tot son poder.

La castell ab sas dependencias y murallas está edificat sobre una alta serra granítica; abrupte, selvatje, coberta de negra fajosa, dividida en dos pichs poch   —[348]→   separats un d' altre, á 1,500 metres d' altitut sobre 'l nivell del mar.

Lo més alt se compon d' una aresta de rocas graníticas de 15 m. d' ampla sobre 60 de llarch. Un cingle casi tallat á pich de 20 á 30 metres d' altura lo rodeja de tots costats. Pera pujarhi un s' ha de obrir pas en mitj de romagueras y pedras rodoladissas, fents' hi de qua re grapas, seguint amunt una esquerda del cingle qual runa y pedregam deu cobrir los esgrahons tallats en la penya, única escala que serviria pera arribar á dalt. Sobre de eix terraplé natural estava construhit lo cos més important de la fortalesa; sas murallas de 1'50 d' espessor sense espitlleras, casi enrunadas, coronavan eix rectángul hont se coneix encara lo portal d' entrada y un tros de volta de la capella ab las ruinas d' altres edificis.

Eixa capella situada al centre de l' edifici tenia una nau rectangular terminada per un ábside mitj circular. Era dedicada á Sant Miquel Arcángel.

He notat que 'n general lo furor demoledor dels bárbaros y revolucionaris respectava fins á cert punt las capellas y esglesias dels edificis religiosos. En la major part de nostres monastirs, en mitj d' un enderroch de ruinas, quedan en peu sas esglesias com si fossen amparadas pel temor de la Divina Justicia.

A la fí del sigle passat la capella dels barons de Cabrenç existia encara malgrat sos nou cents anys de vellura. Lo dia de Sant Miquel de Setembre s' hi feya un ajust dels pobles de Serrallonga y la Menera. Hi pujavan en professó; invocavan Sant Miquel contra llamps y pedregada y s' feya una caritat de brenas als pobres.

  —[349]→  

Los vells de la comarca contan que un dia de gran tempestat un llamp ferí la Santa Capella, trossejant sos murs y fent saltar la meytat de la volta que caygué daltabaix del cingle, rodolant per aquells róstos. Sols se salvá la estátua de Sant Miquel; l' anaren á cercar y la trasladaren religiosament dins la capella d' una masia d' aquells voltants que 'n diuhen Lo Faig, hont per Sant Miquel s' hi fá l' aplech y caritat de brenas.

Lo segon pich de la montanya es separat de 100 m. del castell per un estret y espadat congost plé de pedras y bardissas; está format per un massís cono granítich. Se troba á uns 20 metres més baix que 'l primer: encara que voltat també de timbas s' hi puja ab més facilitat. Lo punt culminant del cono es enmurallat y espitllerat; té una torra octógona al centre mitj enrunada. La porta per entrarhi se troba á l'60 metres del plá terreno; de modo que 's necessita una escala. Al pujarhi s' entra dintre una estancia quc reb la llum per una fiuestra de arquitectura románica. Las voltas y part superior son del tot enrunadas; crostons de sos espesos murs jauhen al peu.

Segons las llegendas eixa torra era la negra presó del castell, quals cuentos, després de tants y tants anys fan encara tremolar las donas y criaturas, quant en las vetlladas d' hivern l' avi los hi conta prop la llar.

A 150 metres d' eixa torra fortificada, sobre un puig de fácil accés s' hi veu una altra torra sexágona de tres pisos ab volta ogival. A cada pis hi ha una escala de pedra de 0'70 m. d' ampla dins lo gruix   —[350] →   del mur pera pujar d' un pis á l' altre. La torra conté una plataforma rodejada d' un fosso. Te semblansa, per sa construcció, á las torras que coronan nostra frontera. Serviria sens dubte de refugi y de senyal, puig que correspon ab las torras del Mir y del Cós.

S' atribueix la fetxa de la construcció del castell al sigle XI, la primera torra á la fi del XIII, y la segona al XVI. M. Alart creu que la construcció del castell es del sigle IX.

Las ruinas del castell y torras de Cabrenç al cim d' aquells enlayrats cingles, vistas de la comarca y sobre tot desde la carretera d' Arles á Prats cridan poderosament l' atenció del excursionista que no 's pot estar de demanar ¿qué son aquells nius d' áligas? Si ho pregunta als pagesos del riberal, ve li 'n dirán de cuentos y llegendas del castell de Cabrenç y sas horribles presons! -Diuhen que te un soterrani que 's pert dins la terra y va á surtir á Mallorca...⁵⁵ Los   —[351]→   pobres presoners que tenian encadenats los estimbavan daltabaix dels cingles; si senyor, ja ho pot ben creurer; los pastors encara hi veuhen las ossadas y carcanadas y los dias de tempestat s' hi senten gemechs y cruixits... Vosté s' en riu?... probi de pujarhi y ho veurá. Mes li diré: desde que Sant Miquel n' ha baixat que las bruixas de Canigó hi solen venir d' una volada pera tenir consell y enrahonar de bruixería; quan s' hi trovan totas s' hi sent una xarrameca que fa fugir las grallas y aucells de rapinya.

-Sols las cabras hi pujan; per xó s' en diu de Cabrenç... Sa nissaga era la terror de la vall; oprimida entre lo furor guerrejant dels senyors dels castells de Cortsavy y de Montferrer, sos vehins, la gent de la comarca, trobava sols refugi dins las murallas del Sant Monastir d' Arles.

En lo cant quint de son poema Canigó, p. 81, Mossen Jascinto Verdaguer fa pujar lo comte Tallaferro al castell de Cabrenç,

	Lo comte Tallaferro          pel camí dret
	segueix lo Comalada,          que embranca al Tech,
	y vora las pedreras          de marbre vert,
	passa el Pont de la Verge          puja á Cabrenç.
	Lo montanya 's corona          d' un gran castell
	lo castell de tres torres          ab sos marlets;
	passa éll prop de las duas          sense dir res;
	al peu de la més alta          llança un renech:
	-Baixau d' eixas alturas,          com llamp de Deu,
	que puja un riu de moros          per Argelés;
	si no baixau vosaltres,          pujarán ells
	-a traure d' eix niu d' áligues          los esparvers!-

  —[352] →  

Lo poema Canigó, á més d' ésser hermós y grandiós poema, es també un fidel guia geográfich que l' excursionista pot seguir sens reparo. Se coneix que Mossen Verdaguer, abans d' escriurer son poema ha volgut veurer personalment lo qne descriu. Jo que he recorregut tantas vegadas, cassant isarts, la cordillera pirenaica y lo Canigó, he seguit escrupulosament son poema, comprobant sas relacions y descripcions, las he trobadas exactíssimas fins en lo més petits detalls. La geografia de nostres Pirineus hi es sempre respectada. Es donchs uu mérit més que té la grandiosa obra de nostre llorejat poeta catalá.

«La baronía de Cabrenç, segun M. Alart⁵⁶, era un feu del vescomtat de Castellnou, situat en lo alt Vallespir més avall de Coll d' Aras. Era limitada al Est per l' antigua parroquia de Costuges que fou donada á l' abadia d' Arles per los comtes de Besalú, en 988; al N. se trobava separada del territori de Prats de Molló per una cordillera de montanyas que s' esten entre lo riu Tech y lo torrent de Galdares.

Res se sap dels senyors de Serrallonga ó de Cabrenç fins arribar al sigle X; en lo sigle XIII llur historia fou prou important per ésser senyalada en la historia del Rosselló. Pero poca cosa ne coneixém y llur recort en la comarca s' hauria perdut si no fos per las llegendas populars de las negras presons de llur castell encinglat.»

La alta serra de Cabrenç se troba prop la frontera,   —[353]→   entre lo Coll da las Falgueras y lo Coll de Plá Castell; domina las serraladas calcáreas cobertas per las fajosas ubagas d' en Polit y de Bordellat. De la altra vessant de la frontera se troban los cingles de Sant Aniol, de Talaixá y de Bassagoda. Sas ayguas van al riu Fluviá per Tortellá y Argelaguer.

Pera anar al castell de Cabrenç, á mitj camí d' Arles á Prats, se trenca á la esquerra, atravessant lo riu Tech sobre un pont gótich que 'n dihuen de la Verge María. Una bona carretera provincial ben entretinguda vos porta á Serrallonga, poble petit situat á la falda de la montanya; y de Serrallogga á las ruinas del castell ab bon alpenstok, bon calsat y delit, s' hi puja en menos de dos horas.

Lo punt de vista es admirable. Al nort se presenta lo Canigó magestuós ab sos pichs de Tretzevents y de Sethomes, ab sas fondas corregadas, esllavissadas, congestas, son poderós arrelám de montanyas, sas fajosas en mitj de las quals se veu l' ermitatje de Sant Guillém de Combred daurat per un raig de sol ponent. Més aprop la torra enrunada, encinglada de Cós que domina tota la vall com sentinella que guarda los congostos del alt Vallespir. A mit dia y al sur las fondaladas de Mont negre cobertas de fajosas. A ponent las serras verdosas de Coll Bernadell y Coll d' Ares, hont se veu lo sanctuari tan anomenat de la Mare de Deu del Coral; y més enllá la cordillera pirenaica, dominada per lo puig cónich de Costabona, que limita l' horizont.

En lo poble de Serrallonga l' excursionista deu   —[354] →   visitar sa esglesia románica edificada sobre un puig que domina la població, tota de pedra picada y tan sólida com los murs del Castell de Cabrenç. No oferiria res de particular si no fos per sa antiquitat, ja que s' atribueix sa consacració al any 1019, segóns lo mateix M. Alart.

  —[355]→  

A MON BENVOLGUT AMICH MOSSEN JAUME BOHER, CANONGE DE LA CATEDRAL DE PERPINYÁ

Una de las llegendas del temps vell que s' ha conservat en lo Vallespir es la del Roch del frare.

L' excursionista que de Prats de Molló recorre la hermosa carretera que va á La Preste se quedará admirat al veurer á uns dos kilómetros de distancia de la esmentada carretera, al cim de la crena de la montanya, un frare agenollat portant en sas mans un llibre obert, pregant ab gran reculliment, sa caputxa tirada sobre son cap. Sembla una de las estátuas colossals de Miquel Angel. L' efecte es sorprenent; las proporcions sou exactíssimas; la positura molt natural. Un no pot estarse de demanar á que vé la estátua d' un frare al cim d' aquella serra espadada. A mí me cridá tant l' atenció que volguí veurer lo frare de   —[356]→   prop; vaig pujar muntanya amunt, y al aproparme d' aquella estátua singular, se desvaneixé y vegí sols un pilot de penyas graníticas posadas unas sobre altres. La il-lusió solzament se produheix á llarga distancia, sobretot desde la carretera de La Preste d' ahont la frare agenollat sobresurt á l' horisont del cel. Lo poble, amich de lo maravellós, ha rodejat lo Roch del Frare de la llegenda que us vaig á contar; pero avans donarém algunas explicacions necessarias.

*  *  *

L' abadía d' Arles (Arelata) en lo Vallespir, fou una de las més antiguas del Rosselló, puig que sa edificació data del sigle vuit. Los benedictins que foren, de las ordes monásticas, los primers en reunirse y viurer en comunitat, construhiren en aquell temps remot sos monastirs rodejats d' altas murallas enmarletadas; flanquejadas de torras; eran veras fortalesas, y se compren: en aquell temps nostras valls dels Pirineus no eran pobladas; los boscos cubrian la terra; tot era desert y soledat, res venia á turbar las pregarias de aquells sants religiosos. No obstant los convents eran exposats á la cobdicía é invasions de gent estranya, com se vegé per las incursions dels Nortmans, alarbs y sarrahins, en diferentas épocas de la Edat mitjana: veurer Sant Pere de Roda, Sant Quirch de Culera, Sant Miquel de Cuxá, etc. A l' amparo de sas murallas la gent de la comarca trobava refugi; sobretot en la época feudal, durant las talas y persecucions dels despótichs senyors guerrejant ells ab ells,   —[357]→   dominant la comarca desde sos castells situats com nius d' ágilas en cims escabrosos. La vila d' Arles comensá á construhirse al peu de las murallas de son monastir. Los benedictins de la abadía eran amos y senyors no sols en llur comarca pero també en gran extensió de país, y llur influencia se feya sentir per tot. Eran molt hospitalaris. En los ports freqüentats dels Pirineus tenian convents hospitalaris y de refugi que amparavan al viatjant perdut en aquells deserts, sorprés per lo torb y la tormenta, com lo convent del gran Sant Bernat, en los Alpes. Ne coneixém dos en nostres Pirineus, construhits per los benedictins d' Arles; lo priorat del coll de Panissars y lo convent de Santa Margarida, al coll d' Ares, que separa la comarca de Camprodon ab lo Vallespir.

En efecte, las ruinas dels convents de Panissars y de Santa Margarida existeixen encara. Per llur extensió se pot judicar de la importancia que tenian aquells convents hospitalaris dependents del monastir d' Arles, habitats per benedictins del mateix monastir.

Las ruinas del convent de Santa Margarida se troban en territori francés á mitj cuartet de Coll d' Ares. Construcció sólida, murs d' un metro de gruix... un enderroch de ruinas cobert de matolls de boixos y de faigs. Sols part dels murs de la iglesia, de quatre metros d' alsaria, nos indican sa forma rectangular ab ábside arrodonit.

Fa pochs anys, un digne sacerdot, rector de Palaudá, la feu cobrir, proposantse de tornarla al cult; pero la mort lo sorprengué en mitj de sa bona obra, y aixís s' ha quedat.

  —[358]→  

Donadas eixas esplicacions necessarias tornarém á nostra llegenda.

*  *  *

Vers l' any mil, en lo mes de Janer, un frare del convent de Santa Margarida, plé de zel y caritat pera socorrer als viatjants perduts en aquellas montanyas, allavors cobertas d' atapahidas y negras boscurias de pins y abets, surtia del convent, á las tres de la tarde, ab son garrot, sarró y queviures, sens oblidar la botella de vi generós.

Nevava; feya un temps esgarrifós, un fret glacial ab un vent huracanat que enlayrava la neu en torb que tapava la respiració. Nostre bon frare, que 's deya Miquel, se dirigí vers lo veynat del Coral. De cop, li semblá sentir crits llastimosos al fons d' una cloterada, apretá lo pás y vegé un home casi mort de fret; al costat seu, una joveneta esmortuhida, mitj enterrada de neu. Després de socórrerlos y reanimarlos ab lo vi generós que portava, se dirigiren vers lo convent: pero com la noya no podia caminar, fra-Miquel se la carregá á coll, y arribaren al convent ahont trobaren bon foch, bona taula y bon llit.

L' endemá, que lo temporal havia minvat, lo viatjant y sa filla continuaren llur camí vers la vila de Prats.

*  *  *

La tradició conta que la joveneta, miraculosament   —[359]→   salvada de la mort, era molt guapa, y que produhí, en lo cor del sant frare, un fonda impressió mundana. Sens dubte lo mal esperit se serví de aquella hermosa jove, pera poder lograr son intent.

Desde aquell dia fra-Miquel ja no tingué repós. Be pregá y suplicá á Nostre Senyor que lo lliurés d' aquella obsessió y mals pensaments. Implorá la intercessió de María Santíssima; s' encomená á son bon Angel de la Guardia; recorré á la pregaria, á las mortificacions; se postrava al peu de la creu de nostre Diví Redemptor, lo cap entre mans, apoyat sobre las fredas llosas del temple; passava horas y horas pregant, vessant llágrimas amargas. Fou en vá; lo dimoni lo tenia massa agarrat, la imatge de la joveneta, salvada per éll, lo seguia per tot. La veya esmortuhida, pálida, sos ulls apagats, carregada sobre sa espatlla, portada al convent... sentia allavors una foguerada que lo abrusava, y á sa espatlla un dolor agut com d' un ferro ruhent. La lluyta terrible que sostenia contra 'l mal lo deixava aplastat. Feya nits qne no dormia; s' havia tornat mitj corsecat, los ulls eufonsats, atónits... á voltas, sa mirada. encesa per la passió, espurnejava; la febra lo devorava... ¡Pobre fra-Miquel, era del tot desconegut!

Per fi, ja no pogué resistir més; surt del convent com un desesperat, dirigintse corrent vers lo riberal de Prats.

*  *  *

La nit es fosca com una gola de llop, la lluna fuig,   —[360]→   esparverada, en mitj d' una negror de bromas fantásticas. De cop, vers Canigó, fra-Miquel vegé serpejar un llamp, y moments després sentí un tro fondo repercutit per la cordillera, fins á Puigmal. Los llampechs y la tronada van en aument; lo frare continua sa marxa desesperada... allá, sobre 'l puig de Set hcmes,⁵⁷ en una clariana del cel, veu uns sers negres, fantástichs, agegantats que, en ronda descabellada, pujan, enlayrantse vers la negror de las bromas... son las bruixas dels estanys de Cadi que, al veurer á fra-Miquel, saltan y brincan, ballant llur folla farandola.

Lo frare, tot esporuguit, en mitj de la fosca y fulgurant claror dels llamps, s' ha perdut, no sab hont se troba. La tempestat va en aument; una ratxada de vent huracanat lo tira á terra, cau ena pedregada horrorosa en mitj de trons y llamps que no paran un moment. Tot atemorisat, s' arrossega ab travalls al peu d' una balma. De sopte sent enlayre veus infernals; ¡Ja 'l tenim... ja es nostre!... ¡corréu, corréu, que 'l llígarém!...

Fra-Miquel, al sentir aixó, tremolá d' esglay; sas dents petavan com unas castanyolas... La tormenta anava creixent; se sentian pels ayres xiulets y xisclets esgarrifosos dels mals esperits.

Vegentse perdut invocá son bon Angel de la Guardia per qui havia tingut sempre gran devoció. La tempestat pará al moment; sentí lo frare una veu celestial que digué: ¡Coratge, só assi! Pero á eixas dolsas paraulas, respongué un tró espantós, y lo dimoni, ab ronca veu,   —[361]→   digué al bon Angel: ¡Eixa ánima es meva!... ¡jo l' he guanyada!... ¡apartat!... Tú no hi tens res... Y cada paraula era seguida d' un llampech.

-Vade retro, esperit infernal! respon l' Angel: aixa ánima es tota meva, y pera probartho, mira!... Agafa fra-Miquel per un bras. Quan lo dimoni veu aixó llensa un rugit furiós que, com terratrémol, fa retrunyir totas las montanyas y, d' un bot de fera, l' agafa per l' altre bras, volguéntsel emportar. Al veurers de tal manera estiragonsat. lo frare llensava ¡ays! llastimosos, invocant tots los sants del Paradis ¡Deu meu, Deu meu!... ¡Ampareume!...

Al acabar sa invocació, aparegué una gran resplandor, y se sentí una veu, la del Pare Etern, que digué: ¡Enrera! ¡Deixau aquesta ánima!... ¡Tu, Satanás, á tos palaus infernals!... ¡Tú, Angel de la Guardia, vina al costat meu!... ¡Fra-Miquel, has pecat... Pots donar gracias á ton bon ángel que t' ha lliurat de las úrpas d' aquella mala bestia!... ¡Ton pecat es gran; mereix gran penitencia!... ¡Pósat de genolls y préga, que bé ho necessitas, y en eixa positura pregarás fins al judici final!!!

*  *  *

Per aixó se veu al frare pregant. Los pagesos diuhen que durant las tempestats una veu planyívola, llastimosa, surt d' aquella estátua de pedra, diguent: ¡Perdonéume, Deu meu!... ¡Prou, prou!... ¡Ay! ¡Desgraciat de mí!... Al sentir aquells planys los pastors ab sos remats fugen esporuguits, y los viatjants que van á La Preste fan la senyal de la creu.

  —[362]→     —[363]→  

Lo dia 8 d' Agost fará cent anys que lo Montblanch fou escalat per la primera vegada, á 8 d' Agost de 1786. Es donchs un centenari massa important pera que nostras societats d' excursions lo deixen passar desapercebut. Lo Montblanch ha sigut considerat fins fa pochs anys com la montanya més alta d' Europa⁵⁹

y d' ascenció més dificultosa; per lo tant; lo ver   —[364]→   excursionista deu, en aqueixa diada de 8 d' Agost, un recort d' admiració als intrépits companys que los primers exposáren llur vida pera fer ascensió tant perillosa. Las societats d' excursions de nostra terra déuhen grabar ab lletras d'or los noms del guía Jacob Balmat y del doctor Paccard, com també del sabi Horaci de Saussure.

Crech será interessant fer la relació d' aquella célebre ascensió, per lo qual nos valdrém dels treballs que s' han escrit sobre la mateixa.

*  *  *

Lo guia Jacob Balmat, de Chamonix havia probat diferentas vegadas d' escalar la montanya, pero sempre en vá, puig que las insuperables dificultats que tenía de véncer l' obligavan á retrocedir. Després de inútils esforsos hagué de renunciar á empresa tant dificultosa. Pero un dia trobantse sol, abandonat per sos companys, á 3,000 metres d' altitut, sobre un   —[365]→   petit plá del Montblanc; determiná passarhi la nit. Lo petit plá aquell consisteix en un plan poch inclinat de unas dos hectáreas d' extensió escombrat sempre per terribles avalanxas, puig que no está resguardat de cap vent y s' troba rodejat de montanyas de neu hont no s' hi veu ni una sola pedra. Durant tot l' estiu, lo termómetro hi marca sempre 0. Fou en aquell espantós desert que en Jacob Balmat, sense cap abrich, passá tota la nit arrodonit sota una penya, soportant durant algunas horas una forta nevada y lo fret conseqüent.

Al puntejar lo dia, l' intrépit guía comensá á practicar reconeixements per la montanya y d' eixa manera trobá lo veritable camí pera arribar al cim del Montblanc. Observá llavors, que penetrant en lo glacierr que s' estén desde 'l punt que avuy se 'n diu Les grands Mulets, se podia pujar seguint una pendent regular fins al cim de la montanya. Lo mal temps, la neu, lo fret, impedíren á Jacob Balmat continuar sa ascenció; pero al tornar á la vall, sabía ab certesa quin era lo camí que s' havia de seguir pera arribar al cim.

De retorn á casa seva, En Jacob se ficá al llit y dormí 48 horas seguidas sense despertarse una sola vegada.

La contínua reflexió del sol sobre la blancor de la neu havía donat á sos ulls grans torments. Lo doctor Paccard de Chamonix lo curá, y en recompensa y molt agrahit En Balmat, li revelá lo descubriment que acababa de fer, proposantli compartir ab ell la gloria de fer la primera ascenció del Montblanc. Lo doctor acceptá ab molta alegría.

  —[366]→  

Lo día 8 d' Agost de 1786, lo guía y l' doctor emprenguéren aquella expedició assombrosa. Com no havían volgut comunicar llur secret á ningú se posáren en camí 'ls dos, resolts á emprendre aquella ascensió tant llarga y tant perillosa. No portavan ni tenda de campanya ni bagatges, no més duas mantas de llana pera reguardarse del fret de la nit. Casi no s' comprén com dos homes reduhits á llurs propias forsas, errants en aquells inmensos y solitaris deserts de glas, ahont no havía encara penetrat cap ser humá, poguéssen, afrontant neus, precipicis, frets y rarefacció d' ayre, arribar al punt que s' havían proposat. Lo cert es que després de passar la nit al peu d' una penya del gran ras (plateau), pujáren l' endemá al cim del Monblanc.

La gent de Chamonix; reunits á la plassa y provistos d' ulleras de llarga vista, poguéren veure los dos atrevits excursionistas al cim de la montanya, la qual s' havía considerat fins allavors inaccessible pera tot ser humá y la més alta d' Europa. En Jacob Balmat y lo doctor Paccard permanesquéren una mitja hora sobre l' aresta en forma de ferradura que constituheix lo cim del Monblanc.

Al retoruar á Chamonix, lo doctor estava quasi cego per lo molt que l' havia molestat la reflexió del sol sobre la neu. Son company ademés dels ulls malalts, tenía també los llavis injectats de sanch y la cara embotornada.

¡Quína estranyesa! deya lo dia següent En Paccard á n' En Balmat; sento cantar los aucells y no es de dia. -Es perqué no hi veyéu, li respongué En Jacob:   —[367]→   lo sol ha sortit fa estona, pero teníu los ulls tant inflats, que lo que es per ara sou cego.

En efecte aquell accident no tingué cap mal resultat, puig que lo doctor Paccard morí sols en 1830, á 79 anys, y per lo que toca á Balmat, morí miserablement estimbat al fons d' un precipici.

*  *  *

Apenas fou restablert de sas fatigas En Jacob Balmat, se dirigí á Ginebra pera participar al célebre Horaci de Saussure lo bon éxit de sas probaturas. Lo sabi naturalista, que ja estava enterat de lo succehit, va determiná arreu fer la ascenció del Montblanc ab l' intrépit Balmat.

Lo dia 20 d' Agost de 1786, lo guia y En Saussure emprenguéren la arriscada expedició; passáren la nit dins una cova que s' troba sobre lo glasser de Taconay, pero comensá á ploure ab tal violencia y caygué tanta neu y pedregada sobre las alturas, que fou precís renunciar á la empresa y deixarho pera l' any següent.

Lo dia 1 d' Agost de 1787 fou quan en Saussure, seguit de 18 guías y un criat, pogué fer ab felís éxit l' ascensió del Montblanc.

Arribats los excursionistas á la montanya de la Cóte, passaren la nit al cim d' ella; En Saussure dormí sota una tenda de campanya, ab son criat y dos guías, precisament en lo meteix indret hont en Balmat y lo doctor Paccard havían també passat la primera nit de llur expedició, es dir en lo punt que   —[368]→   avuy se 'n diu Les grands Mulets, en lo qual s' hi ha construhit una gran barraca-estació de refugi pera ús dels excursionistas que fan l' ascenció del Montblanc.

Los perills y dificultats havían de comensar no més al segon dia, puig que passat aquell lloch se camina no mes que sobre glas y neu.

Lo primer que féren fou atravessar lo glasser de la Cote, sumament perillós, á causa de trobarse tallat per esquerdas fondas é irregulars, presentantse de vegadas tant amplas, que no se póden franquejar sino per medi de ponts formats per trossos de gel sospesos, penjants sobre l' abisme (Bergschrund).

Ja que hem arribat á n' aquest punt, val més reproduhir la mateixa relació que 'ns dona Horaci de Saussure, ja que ella refereix minuciosament tots los detalls de tant notable ascenció, com també las varias observacions científicas del major interés.

Héus' aquí, donchs, cóm s'expressa lo célebre viatjador:

«Al dia següent, 2 d' Agost, malgrat l' empenyo que teníam de matinejar pera posarnos en camí, se suscitáren tantas dificultats entre 'ls guías, referents á la distribució dels objectes que s' portavan, que 'ns fou impossible empendre la marxa avans de las 6 ½. La qüestió d' anar més ó menos carregats no deixava de tenir sa importancia; y si alguns se negavan á portar molt pés, no era pas per la fatiga que dit pés podria causárloshi; sino per lo temor d' enfonzarse dins la neu y caure en alguna fonda esquerda.

Entrárem en la Mer de Glace, en front de la qual   —[369]→   s' elevan enormes massas de granit, sens trobar cap dificultat, puig la entrada no presenta obstacles, pero poch després nos ficárem en un laberinto de rocas y agullas de glas, separadas de vegadas unas de altras per amplas esquerdas, ó bé cobertas per neu glassada que forma una especie d' archs acanalats per sa part inferior, y que no obstant constituheixen l' únich pás pera salvar los precipicis. En alguns punts hont no s' troba cap d' eixos frágils ponts, es precís baixar fins al fons y pujar per la part oposada, obrintse, ab la destral, grahons en aquellas murallas de glas; pero succeheix sovint que, després de haber baixat dins aquells abismes rodejats de parets quasi verticals, un no sab per hónt podrá eixírsen. No obstant, malgrat de que s' camina quasi sempre sobre l' glas, malgrat aquells passos tant estrets y esgarrifosos, malgrat la rapidés vertiginosa de las escarpadas pendents, los intrépits guías de Chamonix, que tenen lo cap tant ferreny com los peus, no sembla pas que estigan espantats ni inquiets; molt al contrari parlan, riuhen, bromejan ells ab ells; pero quan ténen de passar per sobre aquellas frágils arestas en mitj de precipicis, guardan lo més profon silenci. Los tres primers van units, lligats ab una corda, separats un del altre á una distancia de cinch á sis peus; los demés, empunyant llurs garrots, miran á terra, caminan ab precaució de manera que cadascú pose los peus en las mateixas petjadas del que té davant. Quant la caravana, després d' haver passat un d' aquells passos perillosos, arriba á una roca de gel compacta, se   —[370]→   reflexa la alegría en tots los semblants, y llavors tornan á comensar bromas y burlas; se celebra consell pera resoldre lo camí que s' ha de seguir, y plens de confiansa seguéixen endavant fent cara als arriscats perills que 's presentan á cada pas. Tres horas poch més ó menos tardárem en atravessar aquell terrible glasser, y aixó que no te més que un quart de llarch; passat, caminárem no més sobre la neu, trobant ab freqüencia pendents molt rápidas y sovint perillosas quan acaban per fondos precipis; pero no es tant de témer una desgracia quan se pot evitar prenent las precaucions necessarias.»

Pera no allargar massa eixa relació. suprimirém los detalls dels fets més insignificants ocorreguts durant l' ascensió, continuantla desde l' moment en que los viatgers arriban al cim del Montblanc, després d' haver evitat grans perills.

Mas primeras miradas, nos diu En Saussure, fóren vers Chamonix hont havia deixat ma esposa y mas duas germanas, las quals ab un bon telescopi seguían mos passos ab una inquietut per cert molt penosa. Al veure ondejar la bandera sobre 'l teulat de una casa, puig era la senyal convinguda pera quan me veurian arribar al cim, vaig experimentar una conmoció d' alegría. Llavors poguí disfrutar tranquilament del grandiós é imponent espectacle que 's desplegava á ma vista. Un lleuger vapor suspés en las regions inferiors del ayre m' amagava, es veritat, los objectes més baixos y llunyans, tals com las planurias de Fransa y de Lombardía, pero poch se me 'n donava, perque en cambi poguí ovirar distintament   —[371]→   lo conjunt de totas las altas cimas qual organisació feya molt temps desitjava conéixer. A penas podia creure lo que veya: al ovirar á mos peus los cims magestuosos, qual base havia sigut pera mí de tant difícil y perillós accés, me semblava un somni. Sols en aquells moments comprenguí llur relació, llur enllás, llur estructura, y una sola mirada desvanesqué los dubtes que no havia pogut aclarir després de molts anys de traball.

Entretant mos guías paravan la tenda de campanya, sota la qual volia jo fer l' esperiment de lo bull de l' aygua; pero al comensar á preparar mos instruments y examinarlos, tinguí de suspendre á cada instant mon traball pera respirar. Si 's considera que lo barómetre marcava no més 16 polsadas y una linea y que per lo tant l' ayre no tenia sinó la meytat de sa densitat ordinaria, se compendrá molt bé que era precís suplir sa falta ab freqüents aspiracions; pero com ellas acceleran lo moviment de la sanch, sobretot quan las arterias no están sotmesas per fora á una pressió igual á la que experimentan generalment, la febre s' havia apoderat de tots nosaltres, segons se veurá en lo detall de las observacions.

Quan permaneixia completament inmóvil, no sentia més que un lleuger malestar, sobretot al pit, pero si 'm movia ó si fixava ma atenció durant alguns minuts sobre un punt, y sobretot si m' ajupía, m' era precís reposar alguns instants y aspirar l' ayre durant dos ó tres minuts. En quant á mos guías experimentavan una sensacio igual; no tenian gana:   —[372]→   nostres queviures que s' havian gelat pe 'l camí, poch la podian excitar. Cap de nosaltres begué vi ni ayguardent, puig que se sabia que las begudas alcohólicas aumentavan la indisposició per accelerar sens dubte la circulació de la sanch. L' aygua fresca nos alibiava, pero era molt costós poguer encendre foch pera fer fondre la neu.

Jo permanesquí en lo cim cuatre horas y mitja, pero no tinguí prou temps pera fer tots los experiments que m' havia proposat, y vaig haver d' acontentarme ab fer los més essencials.»

Resumím, donchs, las observacions cientificas que feu lo sabi Horaci de Saussure en aquell altíssim observatori.

*  *  *

Per la observació del barómetre que son fill, á Chamonix, examinava també al mateix temps, Saussure prengué l' altitut del Montblanc, y fets los cálculs y correccions vegé que era de 2,450 toesas ó sia 4,775 metres damunt lo nivell del mar. poguent per lo tant considerarse llavors com la montanya més elevada d' Europa.⁶⁰

Lo termómetre marcava á mitj dia 1° á l' ombra y 2° al sol.

Pera apreciar la humitat y sequedat de l' ayre, Saussure se serví del higrómetre de cabell, instrument de sa invenzió. A mitj dia marcava eix higrómetre   —[373]→   al sol 44º y á l' ombra 51º, diferencia molt notable ab la que s' observa generalment á la plana, puig que lo calor solar aumenta molt més la evaporació en un ayre rareficat que en un ayre condensat. Lo higrómetre que fou observat, en igual temps, á Chamonix y á Ginebra marcava á mitj dia 73º 4 y 76º 7; y al consultar las taulas del higrómetre de cabell, se vegé que á mitj dia l' ayre del cim de Montblanc era sis vegadas menos humit qne 'l de Ginebra.

A sequedat tan excesiva era deguda sens dubte la causa de la set ardenta que experimentavan En Saussure y sos companys mentres permanesquéren dalt d' aquellas alturas.

La electricitat atmosférica era molt débil; las bolas del electrómetre no divergian sino de tres milímetres, lo que era degut segurament á la sequedat de l' ayre, puig que, no essent aquest bon conductor, á conseqüencia de la falta de vapor d' agua, no establia comunicació ab la fluidés eléctrica que 's troba en las regions superiors.

Un dels espectacles més curiosos que 'ls expedicionaris poguéren admirar desde 'l Montblanc, fou la extremada intensitat del color del cel, lo que no deu estranyar; puig que totas las personas que han pujat á elevadas montanyas sáben que lo cel se veu ab freqüencia de un blau molt més oscur que en la plana, y aixó consisteix en la gran puresa y transparencia del ayre.

L' aygua de cals y la potassa cáustica exposadas al ayre demostran la presencía del ácit carbónich en l' atmósfera del Montblanc.

  —[374]→  

Un dels experiments més interessants, sobretot pera una important teoría de la física, era lo determinar lo grau d' ebullició de l' aygua en aquell punt tant elevat. Saussure s' havia provist d' una lámpara d' esperit de vi, ab metxa de doble corrent de ayre y una xemeneya de tôle, segons la invenció d' Argand, lámpara que l' il-lustre sabi feu construhir expressament. Ab tot y aixó necessitaren bé mitja hora pera fer bullir l' aygua, quan á vora mar bull al cap de 12 ó 13 minuts. La calor de l' aygua bullenta en lo Montblanc no pasa de 85º centígrados.

Los expedicionaris no deixáren de portar carbó suficient per si la lámpara no hagués funcionat bé; pero no s' en serviren sino pera fondre la neu y obtenir aygua potable que bebian, assedegats, á cada moment. Se té que advertír que si no s' hagués bufat seguidament ab la manxa, lo foch s' hauria apagat.

La variació de la agulla imantada no oferí res de particular. No 's vegé cap animal; sols vegéren dúas papallonas portadas sens dubte per una ventada que creuhavan la última pendent del Montblanc. Fóren los únichs sérs de vida que nostres exploradors trobáren en aquellas regions solitarias.

La escassa intensitat del só en las altas montanyas s' explíca per la rarefacció del ayre, puig que disminuhida la massa d' aquest, disminuheix també la intensitat de sas vibracions. Es per aixó que al cim del Montblanc sembla que 's debilita la veu y que un tiro de pistola no fá més fressa que un petart.

Pero de tots los efectes que resultan de la poca densitat del ayre, un dels més notables es la extremada   —[375]→   acceleració dels moviments respiratoris. Sobre lo Montblanc hont la columna barométrica experimenta una depressió de prop de la meytat, y ahont per conseqüencia los pulmons rében á cada aspiració una quantitat d' oxígeno molt menor que en la plana, es precís respirar ab molta freqüencia pera poguer tenir la circulació de la sanch en sas condicions normals y fisiológicas. Eixas aspiracions tant repetidas activan lo torrent circulatori en la mateixa proporció. Saussure volgué assegurarse d' aqueix fet de una manera exacta, y pera evitar la causa d' error en que s' haguera pogut atribuhir la alteració del pols á la fatiga del viatge, verificá sols eixa proba després de quatre horas d' estar reposats al cim de la montanya. Allavors prengué lo pols á son criat y contá fins á 112 pulsacíons per minut, mentres lo seu donava 100 y lo d' En Pere Balmat 98. Eixa mateixa proba repetida lo dia següent á Chamonix, després d' haver descansat, doná per resultat en las mateixas personas y ab lo mateix orde 60, 72 y 49 pulsacions.

Resulta donchs que 'ls intrépits excursionistas se trobavan enfebrats, lo que explica la set que 'ls atormentava, com també la repugnancia que 'ls causava lo vi, l' ayguardent y tota mena d' aliments. Desitjavan y no podian pendre altra cosa que aygua fresca; pero lo menjar neu los alterava encara més; tenian que estarse molt quiets pera no ressentir gran malestar.

Alguns dels guías, no poguent soportar tantas fatigas, se vegéren precisats á baixar fins á trotar l' ayre més condensat.

«La naturalesa, nos diu En Saussure, no ha fet al   —[376]→   home pera viure en eixas elevadas regions: lo fret y la rarefacció del ayre l' obligarán á fugir de ellas; y com no hi trobará ni animals, ni plantas, ni cap metall, rés l' obligará á afrontar aquells deserts; solzament la curiositat y l' ardent desitj d' instruhirse lo induhirán pot ser á lluytar per poch temps contra 'ls obstacles de tota mena que se li presentan al fer l' ascenció de tant altas montanyas.»

«He dit que no tinguí temps pera fer tots los experiments que volia, y ab recansa tinguí de retrocedir perque era precis atravesar avants de la nit los passos perillosos que haviam franquejat avans.»

«Lo retorn se efectuá sens percans y tots conservárem d' aquella excursió lo més agradable recort.»

*  *  *

Desde la expedició de Mr. Horaci de Saussure y de sos companys, s' han fet ascensions al Montblanc més ó ménos dramáticas, puig que lo sabi naturalista havia obert lo camí. Entre lo número, no podem resistir al desitj de relatar la que feu M. Hámel, lo dia 3 d' Agost de 1820, aniversari de la ascensió de monsieur de Saussure.

Lo Dr. Hamel, conseller de la cort de Russia, probá de pujar al Montblanc per les glassers de Biennossay; pero una tremenda tempestat l' obligá á retrocedir depressa.

Quinze dias després, es dir lo 18 d' Agost, emprengué altra vegada la pujada acompanyat de dos inglesos: M. Dornford y lo coronel Gilbert Hendersont   —[377]→   ab dotze guías manats per lo guía Mariá Coutet. Ab aqueixos últims s' hi juntáren En Juliá Devoissous, En David y Joseph Folliguet, los dos germans Pere y Mateu Balmat, En Pere Carrier, August Teriaz, Davit Coutet, Jacob Coutet y Pere Fabret.

Havent surtit los expedicionaris de Chamonix á las 6 del matí, arribáren á las 10 als Grands Mulets, hont passáren la nit. Se pará la tenda de campanya pera dormir.

Vers la tarde esclatá una tempestat; comensá á ploure copiosament; hi havia tanta electricital en la atmósfera que las bolas del electrómetre s' agitavan de un modo extraordinari, advertint que los trons no paráren de tota la nit.

Al endemá continuá la pluja sens parar un moment, y la neu que queya al principi sols sobre las alturas, comensá á caure en la regió hont nostres viatgers se trobavan, de manera que passáren la segona nit tant dolenta com la primera.

La prudencia los aconsellava que se 'n tornéssen á la vall. Celebráren los guías consell y resolgueren tornar á Chamonix. Pero, al saber tal decisió, M. Hamel s' hi oposá formalment. Allavors se determiná que tres guías sortejats anirian á Chamonix per queviures, puig que comensavan á escassejar.

S' havia convingut que s' esperaría mellorés lo temps. A las 8, vegent que 's comensava de asserenar, lo Dr. doná orde de marxa. Los guías que no ignoravan lo perillós que era creuhar aquells espantosos precipicis, després d' haver nevat, se negavan á obehir al doctor; y un d' ells, August Teiraz, s'abrassá   —[378]→   plorant ab un de sos companys exclamant: ¡estich perdut!... moriré!... Tant fatal pressentiment devia desgraciadament justificarse, ja que 'l pobre Teiraz fou una de las víctimas de la catástrofe que veurem més endavant. Lo coronel Henderson pensava com los guias; pero lo Dr. Hamel doná un cop de peu á terra, y mirantse l' inglés de fit á fit, digué molt irat: sou uns cobarts!...

Ja no era cas de vacil-lar; cadascú feu sos preparatius y la caravana se posá en camí.

En la primera part del viatge no succehí cap novetat; lo temps se posá bé y los excursionistas arribáren sens grans dificultats al ras (plateau,) que 's troba en la base del Montblanc.

Ara deixarém parlar á M. Hamel.

«Al arribar al ras, nostres guías nos felicitáren, assegurant que ja estavan vensudas totas las dificultats, puig que ja no 's trobarian esquerdas, ni precipicis, ni cap més pas perillós, afegint que may se havia fet viatge tant rápit y tant poch dificultós, puig que la neu tenia la consistencia necessaria pera poguer caminar sobre ella sens enfonzarse. Ningú se sentia indisposat; pero comensavam ja á experimentar los efectes de la rarefacció del ayre. Mon pols donava 128 pulsacions per minut; la set m' abrusava. Nostres guías nos aconsellaren esmorzar allí meteix perque més amunt ja no tindriam gana. Tot seguit s' extengueren unas estoballas sobre la neu y cadahú se menjá mitj pollastre ab molta gana, y després, preparats mos instruments pera las observacions que me proposava fer una vegada al cim,   —[379]→   escriguí una nota sobre un paper anunciant ma arribada al terme de nostre viatge. Havia portat un colóm dins sa gavia y me proposava lligarli lo paper á una ploma de sa qúa y darli llibertat pera veure si se 'n tornaria á son colomar de Sallanches hont tenia sa femella. Presas eixas disposicions, prenguí una botella de bon ví generós pera, essent al cim, poguer beure á la memoria del célebre difunt Horaci de Saussure. A las 9 en punt tornárem á empendre la marxa.

«-«¿Aceptarias mil lliuras esterlinas pera baixar en lloch de pujar? -deya un dels guías á son company -No, li respongué, no retrocederia per cap preu.» Lo cert es que tots estavam tant alegres com satisfets al véurens tant prop del terme de nostre viatge.»

La caravana franquejava en aquell moment lo que 'ls guías ne diuhen lo Casco del Montblanc, es dir, lo últim rost de neu per hont s' arriba al cim. Al peu d' aquell rost hi ha una inmensa esquerda de glas de 50 metres de fondo per 20 d' ample. Los excursionistas caminavam un darrera l' altre del modo seguent: lo primer guía, En Pere Carrier; lo segon, En Pere Balmat, y lo tercer N' August Teiraz; després d' ells venian En Juliá Devoissous y En Mariá Coutet; altres cinch guías també á la fila; y per últim lo Dr. Hamel y los dos inglesos.

«Aquest orde de marxa fou probablement lo que causá la catástrofe; en efecte, avansant tots sobre una línea, obriam camí, separant la neu, con fa l' arada en un terrosser, qual neu recent cayguda se   —[380]→   havia adherit á la gelada, més compacta, resultant d' aixó que la neu que trepitjava la caravana s'obrí de repent, y tots fórem arrastrats per aquella terrible avalanxa rost avall hont se troba l' espantós abisme del qual hem parlat ja. La avalanxa podia tenir una llargaria de mil metres per setanta d' amplada y un metre de gruix poch més ó menos.»

Tots los excursionistas rodáren dins la neu com una pilota; los tres guías que anavan davant, En Carrier, Balmat y Teiraz foren tirats al precipici; Juliá y Mariá Coutet impel-lits ab més violencia estrompessaren l' abisme y tingueren la sort de caure á la part oposada dins una esquerda poch fonda. quasi rublerta de neu; y per una casualitat providencial, los demés guías, los dos inglesos y 'l Dr. Hamel, se detinguéren á la vora meteixa del abisme després d'haver rodolat de una altura de cent metres.

En Juliá Devoissous y En Mariá Coutet se quedáren algun temps sense sentits; lo primer, conmogut per la cayguda apenas podia moures; lo segon, mitj enterrat de neu, la cara amoratada, cridava ab veu apagada á son company. En Juliá conseguí per fí aixecarse; apartá ab son garrot la neu que cobria á son amich, y 'ls dos estigueren alguns minuts assentats un en front del altre, sens dir una paraula; puig creyan ser los dos únichs salvats de la catástrofe.

Felisment no fou així: los demés guías que havian tingut la sort d' escapar al perill se trobavan á la vora del precipici que hauria pogut ser llur tomba. Un d' ells, En Mateu Balmat, lliscá ab precaució vora avall del cingle pera socórrer á sos companys; pogué   —[381]→   allargárloshi una destral ab la qual talláren grahons sobre lo glás, y ajudats uns ab altres poguéren ab travalls posarse á salvo.

Moments després tots los excursionistas se reuniren en lo meteix punt, y al contar los guías se vegé que faltavan En Pere Carrier, En Pere Balmat y N'August Teiraz; los tres infelissos havian sigut precipitats en lo terrible abisme. En Mateu Balmat assegurá que 'ls havia vist al caure; En Juliá Coutet digué que 'ls havia vist passar ab rapidés com llensats per una forsa irresistible. Lo desgraciat August Teiraz era lo meteix que manifestá son temor quan Mr. Hamel doná imperiosament l' orde de marxar, sense que aquest se l' ascoltés pera rés.

Lo Dr. Hamel estava consternat, y en quant als inglesos res podia donar una idea de llur desesperació: se postravan sobre la neu; semblava que se tornéssen boigs. Declaráren que no abandonarian aquell lloch sens trobar morts ó vius als tres infelissos de qual mort s' acusavan.

Malgrat la advertencia dels guías, Mr. Dornford y lo Dr. Hamel baixaren fins al fons del abisme, y encara que la neu los passés de la cintura, sondejáren ab llurs garrots ferrats una gran extensió. Ab crits desesperats cridavan á sos desgraciats companys; pero llurs crits eran ofegats per la rarefacció del ayre y apenas se sentian. Presumint que estavan enterrrats sota una espessa capa de neu, lo doctor enfonzá son garrot y s' agupí, parant l' orella; pero res, absolutament res turbá lo trist silenci d' aquella fúnebre tomba.   —[382]→  

Per últim, convensuts que seria inútil buscar més temps, puig que sens dubte los tres desgraciats guías tindrian al menys cinquanta metres de neu á sobre, Mr. Hamel y son company, sols llavors, pujáren á dalt. Desde aquella desgracia, tots los excursionistas que pujan al Montblanc, no poden menys de dirigir una mirada d' espant á n' aquell abisme de glás hont moriren los tres guías de Chamonix.

A mida que avansava lo dia lo fret era més intens, puig que en aquella altura tocavan quasi lo Montblanc. Havian empleat duas horas en buscar inútilment las víctimas y era absolutament necessari baixar lo més prompte possible, puig que si la nit los hagués sorpresos en mitj d' aquells precipicis, s' exposavan á morir gelats.

Lo guía Mateu Balmat s' acostá al Dr. Hamel fixantlo ab la meteixa mirada d' avans de posarse en camí, y li digué ab amargura: -y donchs, senyor meu, ¿també diréu ara que som cobarts y qu' es precís tirar endavant?...

Per tota resposta lo doctor doná la orde d' empendre la baixada. Pero avans, proposá que alguns dels guías passéssen la nit á la vora del abisme, pera donar temps d' arribar l' auxili que s' aniria á buscar á Chamonix. Alló era exposar als guias á una mort segura; de manera que la tal proposició no feu més qu' excitar la ira de tots los individuos de la caravana, 'ls quals recrimináren al doctor per sa obstinació, única causa de la mort de sos companys.

Al empendre la marxa, tots referiren lo que 'ls hi havia succehit en lo moment de ser arrastrats per l' avalanxa.   —[383]→   En Juliá Coutet havia dat tres toms ans de caure dins l' esquerda després d' haver franquejat lo precipici, atribuhint sa salvació á la casualitat de portar creuhat, sobre sas espatllas, l' estuig del barómetre del doctor, lo qual lo feu tenir penjat un moment á sobre l' inmens avench avans de ser llensat á l'altra part. En Mariá Coutet vegé quatre dels cinch guías qu' anavan devant, caure á poca distancia; ell se sentí arrastrat ab violencia, com una bala, y ab un tancar y obrir d' ulls se trobá enterrat de neu. Prop d' ell caygué tot seguit, com caygut del cel, En Juliá Devoissous.

L' únich guía que se mantingué ferm fou En Mateu Balmat. Ab son instint de montanyés pressentí lo que anava á succehir: al sentir despendres la neu recentment cayguda, se precipitá de sobte ajupit sobre lo rost preparantse á resistir á la empenta. Dotat de una forsa prodigiosa, enfonzá son garrot ferrat fins á tocar la neu resistent, y d' eixa manera, sos punys ben arrapats al garrot, pogué resistir la empenta de la avalanxa, la qual arrastrant á sos companys li passaren tots per sobre, estrompessantlo. Rodolant com los demés, lo Dr. Hamel se deturá á la vora del precipici; lo coronel Henderson aná á parar un poch més lluny, deguent sa salvació á la cantitat de neu apilonada sobre lo forat dins lo qual quedá soterrat, costant travalls poguerlo traure.

Al arribar als Grands Mulets, la caravana trobá los tres guías que havian anat á Chamonix pera viures. Tots aquells valerosos montanyesos estavan consternats, deplorant amargament la mort de llurs companys.   —[384]→   Lo Dr. Hamel y los dos inglesos socorreguéren á las familias d' aquells desgraciats. La mare d' En Pere Balmat, als tres mesos, morí de sentiment.

Lo 15 d' Agost de 1861 tingué lloch l' últim epissodi de eixa trista relació. Un guía de Chamonix cassant isarts, trobá en lo glasser de Bossons dos cráneos ab llurs teguments, un bras ab sa má cubert encara de carn ensangrentada, y varios trossos de tela y bossins de drap del gech, no dubtant pas que aquells restos eran los dels desgraciats Pere Balmat y Carrier. Per últim á 1.er de Juliol de 1863, se trobá, en lo meteix glasser de Bossons, un peu carnós y adherent encara per sos tendons á la tíbia descarnada. No lluny d' eixos restos humans se trobá la brúixula del Dr. Hamel.

*  *  *

Donarém fí á aqueixa llarga relació ab las diferents ascensions que se féren al Montblanc després de la de Mr. Horaci de Saussure.

Al 5 d' Agost de 1788 la efectuá també un ingles y un holandés: Mr. Wodley y Mr. Camper.

Lo 9 d' Agost de 1790, un altre inglés: lo coronel Beaufroy.

Lo 10 d' Agost de 1802, un rús, lo baró Doorthesen; y un francés, Mr. Forneret.

Lo 10 de Setembre de 1812, un alemany, Mr. Rodaz; y á 4 d' Agost un polach, lo comte Materecki.

Lo 17 de Juny de 1819, dos americans: lo Dr. Van Reusselaer, de Nova-York, y Mr. Reward, de Baltimore, y molts y molts altres.

  —[385]→  

Avuy l' ascensió del Montblanc ofereix pocas dificultats. Los Clubs Alpins de Suissa, Fransa é Italia han fet construhir barracas de refugi relativament confortables.

La dels Grands Mulets sobre tot ofereix al excursionista bon alberch provisions de boca y bon foch pera escalfarse. Los guías son de tota confiansa; en una paraula, l' ascensió del Montblanc es avuy una excursió com un' altra que cada any excursionistas, senyoras y senyoretas, fan en alegres comitivas desde Chamonix. La major part son inglesas, russas y americanas. Pera eixas excursions se necessita portar una bossa ben provehida, puig son viatges costosos: los guías y los hôtels vos deixan sense quartos.

  —[386] →     —[387]→  

Un passeig agradable se ofereix al excursionista que vol fugir dels calors caniculars de Barcelona, pera respirar l' ayre fresch y pur dels Pirineus, sense apartarse gayre de nostra frontera: es de Perpinyá á la Preste y retorn á Barcelona per Camprodon y Sant Joan de las Abadessas.

Surtirém de Barcelona pel tren del carril de Fransa á las cinch del matí; arribada á Cerbère á las 11, ahont se dina en lo mateix restaurant (buffet) de la estació; á Perpinyá entre una y dos de la tarde. De las bonas fondas de Perpinyá es l' Hôtel du petit Paris, 7 franchs diaris, bona taula, bonas cambras y bon servey.

Emplearém la tarde á recorre Perpinyá, encara que   —[388]→   no tindrém gayre temps, pero nos podrém formar una idea de la vila. Comensarém per visitar la catedral de Sant Joan que es devant la fonda; l' iglesia antigua arrunada de Sant Joan lo vell, al costat de la primera; l' iglesia de la Real, de Sant Jaume; lo museo qual col-lecció de cuadros es recomenable com també la colec-ció de historia natural. A propósit de Museus: es un fet que en las poblacions de menys importancia de Fransa s' hi troban museos de pinturas de bastant mérit, com los de Narbona, Montpellier, Nimes, etc. Nostra gran ciutat de Barcelona encara no 'n té cap; puig no hem de comptar la col-lecció de cuadros de Llotja que poch significan, y alguna que altre col-lecció particular. Vaja, es una mengua pera la gran ciutat Comtal.

Visitarém també de passada lo Castillet, la Llotge, la ciutadela, monuments tots de nostres reys y antigua grandesa.

*  *  *

Surtirém de Perpinyá á las 5 del matí, ab landeau, pera poguer veurer la hermosa campinya del Rosselló. Al surtir de Perpinyá, á l' esquerra, un vell acueducto de 12 á 13 arcadas que porta l' aygua de la Tet á la ciutadela, construhit per los reys de Mallorca. A 10 kil. mes enllá, prop la carretera, las runas del Castell del Reart, célebre per la batalla que s' hi lliurá en 1793 entre espanyols y francesos, manats los primers per lo general Ricardos.

Arribém al Boló, antigua stabulum dels romans.   —[389]→   Mentres cambian los caballs, anar á visitar la iglesia, molt antigua, y sobre tot sa portalada.

A las vuyt, lo pout de Ceret. Lo pont del Diable de Ceret es antiquíssim, d' un sol arch d' una alsada vertiginosa. També té la llegenda de faltarhi una pedra que lo dimoni no tingué temps de posar; llegenda que s' aplica á tots los ponts antichs y atrevits de nostra terra.

Pera lo ferro-carril d' Elne á Arles, l' Empresa ha fet construhir un pont de pedra picada d'un sol arch, no lluny del vell, y més alt. Es una obra d' art que crida la atenció de tothom. Lo riu que corra davall d' eixos ponts es lo Tech, que nos acompanyará fins á la Preste.

A dos quarts de nou, Amelie les Bains. Mudém de caballs; petit descans pera visitar la iglesia, los dos establiments termals Pereire y Pujades. A las nou, Arles, en una vall verdosa y regalada, en mitj de prats y pomeredas. A visitar la iglesia bizantina, son claustre; las hermosas reliquias de Sant Abdon y Senén patrons de la vila; la preciosa estátua del tamany natural, Lo Ressussitat, del esculptor rossellonés Boher; lo sepulcre de pedra de l' aygua miraculosa.

*  *  *

Desde Amelie, la vall s'estreny, y al surtir d'Arles, se penetra dins lo pintoresch riberal del alt Vallespir. La carretera sempre vorejant lo riu, segueix las sinuositats de son curs capritxós; está molt ben construhida   —[390]→   y per tot se pot trotar, encara que de Arles á Prats de Molló se pugi més de 500 metres. (Arles es á 200 y Prats á 750 metres d' altitut.) Sitis admirables de verdosos prats y ombrívolas castanyedas. A mida que's va pujant ja se sent un ayre més fresquet, las montanyas se fan més altas. A voltas riu y carretera se fican entre murallas de singleras de gran altura que sembla no tenen surtida. Lo riu que porta molta aygua s' hi estimba entre rocas y cascatas escumosas. A cada girant se presentan novas perspectivas: tantost una petita vall, tantost cingles pelats, salpicats de matolls de boix; y en las feixas y relleus de la montanya, amunt, casas ensingladas, cortals pera embarrar lo bestiar.

Quan un ve dc la plana ahont tot es rostit pel sol y la secada, ahont lo calor y núvols de pols tapan la respiració, ¡quína transició més agradable al internarse dintre eixas regaladas y delitosas valls del riberal del Tech! Per tot raja aygua, una aygua fresca d' una transparencia cristallina; pero ja no s' en fa cás, puig que com no se sua ja no 's té set. L' oreig dels cims nevats vos penetra, vos reanima; lo cor se aixampla al aspirar eix ayre tant pur, aromatisat per las floretas de montanya y la flor suau dels tells.

Arrepantigat dins lo landeau un no 's cansa de admirar eixa hermosa naturalesa. La carretera d' Arles á la Preste es de lo més pintoresch de nostres Pirineus.

Al surtir d' Arles, á 2 kil., lo primer torrent que 's troba es lo que baixa de Cortsaví y s' obra pas en lo horrorós avench conegut per los Abismes de la Fou.   —[391]→   Desde la carretera se veu la entrada d' eixos abismes, imponents cingleras calcinals.

A 12 kil., més enllá, lo pont gótich, sul Tech, de la Verge María, qual camí conduheix á Serrallonga y d' allí als cingles de Talaixá. Al cim de la serra, vers la frontera, las ruinas del gran castell feudal de Cabrenys enlayrat com niu d' áligas en cims molt escabrosos.

A 1 kil. més enllá, lo poble nomenat lo Tech; de aspecte pobre y miserable, al peu de la Torra arrunada de Cos. Lo torrent que atravessa 'l poble es la ribera que vé del Canigó, del estanyol de Comalada, cubert tot l' any de crostons de glas. (Veurer lo poema Canigó.)

Del poble de Tech á Prats, 9 kil. La carretera, vorejant sempre 'l riu, penetra en un congost tan estret entre altas cingleras que sembla construhida sobre una cornisa. Passada eixa afrau, las montanyas se apartan: ja entrém dins la hermosa vall de Prats poblada de castanyers, camps de ségol y blat de moro. A primers d' Agost los pagesos comensan la sega del ségol; s' en veuhen camps al cim de la montanya que encara verdejan.

Lo ségol es una de las plantas més resistents al fret. A 1,600 metres d' altitut, lo montanyés, després de haver arrancat la gleva cremada en fumigons, hi posa l' andá. A 20 d' Agost confia lo grá á la terra; surt lo ségol en herba, prompte la neu lo cubreix y lo preserva dels frets y geladas que en aquellas alturas aixecan la terra d' un pám. Pel Juny la neu se fon, lo ségol aplastat per la neu se redressa, sonríu   —[392]→   al primer bés del sol de primavera. Al segarlo, á 15 d' Agost, es tan ufanós que las espigas, no podent soportar lo pés del grá, s' inclinan á terra. Lo ségol de la alta montanya fa bon pá, molt gustós; be 'n tenen ventura los pagesos de nostras montanyas dels riberals del Tech y del Ter!

La vall presenta un aspecte alegre ab son vert de esmeralda. Al cim de la montanya, prop la frontera, la Torra del Mir, ayrosament situada y de rica vista.

*  *  *

Entrém á la vila de Prats, rodejada de murallas, dominada per son castell. Baixém del landeau á la plassa principal, devant l' hôtel Maillart, ahont nos espera un suculent esmorsar, al qual fem gran honor, sobre tot al saborejar las ricas truitas del Tecb. Visitém la iglesia, al cim de la població, dedicada á Santa Justa y Santa Rufina, patronas de la vila; estil ogival secundari; cloquer románich; una sola nau atrevida; sembla una catedral.

Partim á las tres, vers la Preste; continua la hermosa carretera vorejant lo Tech. Prats 750 metres, la Preste 1.175; 400 metres de pujada. Mateix aspecte del riberal verdós y alegre, l' ayre se fá mes fí; lo sol no fa gens de nosa, la vegetació es ja de la alta montanya; lo castanyer ha desaparegut, entrém en la zona dels verns, freixas y roures: sitis y valls admirables. Las montanyas s' enlayran; l' altivol Costabona se presenta al davant nostre. Los teulats dels cortals son de llosas, per la neu: es la alta montanya ab son aspecte   —[393]→   imponent y grandiós. Algunas clapas de neu en los cims elevats, semblan llensols estesos; sens dubte los de las fadas de Canigó (veurer lo poema.) L' ayre es tant transparent que sembla son á tocar.

*  *  *

Arribém á la Preste; establiment grandiós, confortable com los millors hôtels d' Ayguas-Bonas y Cauterets, rodejat de cingleras calcáreas; naturalesa salvatge pero de rica vegetació. Que disminuhit lo Tech que corre encaixonat al peu del establiment! ha deixat l' orgull que tenia en las timbas de vora Prats, ja no es escumós ¡qué humil!

Ningú diria que en eix recó de mon s' hi trobéssen edificis tan importauts: grans salons, cambras ben mobladas, galería de banys, menjador inmens; á dinar som 150 á primera taula, y 100 á la segona. Es que las ayguas de la Preste no tenen rival pera curar las enfermetats de las vias urinarias, sobre tot lo mal de pedra. Hí ha tanta gent avuy dia que son afectats de eixa malaltía!

Durant los dias que estarém á la Preste, respirant los ayres vius de la alta montanya y pensant ab lo calor abrusador que sentirán los desgraciats companys qu' hem deixat á Barcelona, farém algunas excursions als voltants de la comarca. Seguirem Tech amunt fins á sas fonts (2,400 metres;) pujarem al cim de Costabona: panorama admirable; las Esquerdas de Rojá, lo Plá Guillém, Plá de Camp magre; y si hi ha prou delit, lo cim de Balatg (Canigó, 2785   —[394]→   metres) pero, pera fer eíxa ascensió se necessita portar provisions y passar la nit dins las barracas de pastors.

Després d' una estada á la Preste, retorn per coll Pregón, Espinavell, Molló, Camprodon y Sant Joan. Surtida á las cinch y á las sis á Coll Pregón, á las set Espinavell, á las vuyt Molló, arribada á Camprodon á las nou, camí dolentíssim com tots los de dellá de la frontera; som á Espanya y no hi ha res que dir. També se pot anar á Prats y pujar per coll d' Aras ahont lo camí es més practicable. Espinavell es un peble miserable, res de particular ofereix; Molló, té una iglesia que val la pena de ser visitada. Camprodon, res tinch que dir; es la Suissa dels barcelonins. Quín será 'l dia que veurém feta la carretera de Sant Joan á Camprodon y á la frontera?

Retorn á Barcelona pel tren de las duas de la tarde de Sant Joan ó pel trench de las cinch.

  —[395]→     —[396]→     —[397]→     —[398]→