Sempre han tingut béch les oques

Apuntacions per la historia de les costumes privades

Primera serie

Joaquim Miret i Sans

  —5→  

Molt combatuda ha sigut la opinió de bon nombre de persones qui creuen que los temps passats eren millors que no lo present. Tots los qui destinam gran part de la vida a regirar arxius y a llegir los vells pergamins y los oblidats scriptors d'altres centuries, acabam per abandonar aytal opinió y per compendre que la historia deu servir principalment per avaluar la superioritat del temps present en comparació ab lo passat y sobretot per fernos nàxer la sperança de que lo pervindre serà una encertada refondició de tot lo bò dexat per les edats passades y lo bò fét actualment y que les generacions successives faran d'aquí avant.

Lo nostre historiayre en Coroleu ja ho entenia axí y al començar son treball sobre lo feudalisme (premiat en lo certàmen de Girona de 1877) declarà que no era d'aquells enlluhernats per les llegendes romàntiques o cavalleresques que sénten com a poetes, emperò que no saben judicar com a pensadors, sinó que stava plenament convençut de que qualsevol temps passat fou pitjor; y deya, que mentre que en l'orde polítich hi hagué a voltes certes reculades y variacions estranyes, en l'orde social lo progrés és un fet constant que deu consolarnos de moltes miseries.

Lo llinatge humanal segueix, donchs, una evolució progressiva, camina cap amunt, pujant un a un los grahons de tan llarga   —6→   scala, menys de fer salts soptats, encare que en algunes parts se perda devegades lo compás que regula lo moviment y encare que l'home siga sempre lo meteix, ab les passions y les debilitats que tots-temps ha esperimentat. Sempre hi ha hagut delictes y vicis, malfactors y llibertins y malgrat d'axò la humanitat va pujant.

Diu un scriptor notable que lo camí del progrés és tortuós y desavinent y quan conquistam una veritat o un nou avenç, ne perdèm sovintment un altre d'antich. Cita al efecte lo sdevingut a Europa en la XIII.ena centuria, al ésser novament descobert lo tresor científich y filosòfich de Grecia. Aquesta preciosa adquisició fou motiu d'un retrocés entre los mes notables pensadors. Feya segles que per la infuencia de la Iglesia, era stada abandonada la vella creença en la Astrología y llavors, quan tornen a dominar lo món intelectual Aristòtil y Averroes, torna a pendre volada la Astrología.

Clares vegades un progrés polítich no té coincidencia ab algun empobriment o decadencia y deuen recordarse les paraules de Luter sobre la humanitat, de que sembla un pagès embriach que al posarlo bé d'un costat en la sella, cau per l'altre¹.

Es donchs cosa certa que la civilitsació es mes antigua de lo que generalment se creu. Ara meteix lo descobriment del famos códich d'Hamourabi, rey de Babilonia, scrit coranta-tres centuries enrere, nos ha fet veure que llavors existía ja la prevaricació dels magistrats judicials, la corrupció dels testimonis, la responsabilitat dels metges y dels arquitectes per les llurs freqüents errades y cosa més admirable encare, ja hi havía viatjants de comerç. ¡Quatre mil anys que lo món civilitzat vé comportant los metjes, los notaris y los viatjants de comerç!

Mas, parant esment sobre-tot en la Edat mitjana, avuy la més studiada en lo nostre renaximent literari-històrich y aquella qui porta més desviat lo criteri dels intelectuals dotats de sperit romàntich, crehent que totes ses institucions eren mes bones que no lo present y que ses costumes públiques y privades eren superiors a les d'avuy, tant sols en la dita època, donchs, devèm cercar la acomparança per fer veure la indiscutible inferioritat de les   —7→   edats passades. Sempre han tingut béch les oques, mas lo béch va scurçantse cada die.

*  *  *

Scriptors enemichs del Cristianisme han judicat la Edat mitjana com la més vergonyosa de la Humanitat, com un temps de tenebres y de rusticitat, com a una reculada de la civilització. Ja ha sigut combatuda aquesta opinió, que és potser la espressió compendiada de tot un sistema històrich.

Ara és combatut també l'estrém oposat, la opinió d'aquells qui veuen en la Edat mitjana lo temps preferit de Déu per la destrucció del mal y per la transformació de les idees y de les virtuts incompletes de la antiguitat; d'aquells qui veuen en los prínceps, en los barons, en los monges, en los ciutadans del dit temps sers dotats d'una abnegació fins a-les-hores may coneguda, d'un entusiasme per lluytar per la fè y per defendre als petits y als desemparats ja may afeblit; d'aquells, per fí, qui veuen aquella atmòsfera saturada de probitat, de pietat, de vera libertat.

Nosaltres portam un aplech de noves inèdites per contribuir al estudi d'aquesta questió històrica, posant de manifest la maldat, lo rebaxament moral, la brutalitat de la gent de la citada època.

Mal podien tindre aquelles gents una gran y veritable abnegació o caritat, una clara y ben entesa fè, una amplia y respectada libertat si tot-just tenien dexondit lo sentiment de la natura, defecte observat per un autor tan catòlich com en Leon Gauthier: «Ce serait étrangement se tromper que d'attribuer a nos chevaliers un amour plus vif de la nature. Ce qui leur manquait, c'était l'élan, c'etait le coup d'ailes, qui emporte à Dieu les ames éprises de la nature, de toute la nature.» Certament que aquells cavallers crearen lo sentiment de la honor; mas ben prompte l'estremaren, lo corromperen y no cal dir si és avuy més ajustat y més racional, treballantse encare per depurarlo, com ho prova la present formació de associons contra lo desafiu.

Lo sentiment religiós era potent, mas tampoch tan pur y tan esténs com molts creuen. No sols eren abundosos los heretges y los supersticiosos donats a pràctiques del paganisme, sinó que hi   —8→   havia bastants ateus y molts blasfemadors. Axò ho indiquen bé los textes satànichs d'alguns poemes d'aquell temps, com en lo de Gaydon, hon se donen aquests consells:

	Et tout avant a Dammeldeu voez
	Que ja a home ne tenras loiautez.
	Vo seignor lige ja foi ne porterez;
	Les loiaus homes traissiez et vendez;
	Le Mal hauciez et le Bien abatez.	5
	Se vos a home compaignie prennez,
	En devant lui tout adez le loez
	Et en derrier a la gent le blasmez.
	Les povres gens laidengiez et gabez;
	[...]	10
	Et sainte Eglise adez deshonorez,
	Prestres et clers fuiez et eschievez;
	Rendus et moinnes, partout les desrobez
	Et Cordeliers et Jacobins batez.

Semblants consells dóna lo duch Aimon a son fill, en lo poema de Renau de Montauban; y en Enfances Vivien un mestre diu al dexeble: «No cregues pas en Deu ni en la Verge; si trobes un bon home, bastonejal; fés per tot lo mal y fés sempre mal.» En un altre poema també citat per en Gauthier, si troben tots los principis anarquistes d'avuy: «Rebuja tot servey a Déu; crema les viles y les cases; destruex los altars y crucificis, puix aquest és lo ver camí de la honor.»

La idea del ateisme no era apropriada al sperit d'aquella gent; mas hi havía incrèdols molt terribles. Era un dels més anomenats en Rahull de Cambrai, qui aprés del combat ab lo comte de Douai, al ohir a aquest derrer pronunciar lo nom de Déu, replicà plè de rabia: Jo-n renech de Déu. Y en Guamadras, del Garin de Montglane, en los moments del naufraig, quan los viatgers invoquen Déu, exclama: No, no, és lo Diable que devèm invocar! Correu! veniu! Dimonis, jo som vostre!

Ja alguns historiayres han fet observar un cert corrent d'odi brutal envers la Iglesia catòlica y sos sacerdots durant aquell temps. No era solament un baró lo qui consellava als seus fills:   —9→   «Respecteu tots los clergues, emperò dexeuloshi lo menys possible dels vostres béns»; ni aquell Hervis de Metz, qui apurat per allistar soldats ab urgencia, cridava: «Tots aquests monges tan grossos, tants canonges y abats, tots deurien ésser soldats ¡ah, si lo Rey me'ls donava!», sino la crema dels convents y la matança de tots los monges, pregonada per Arquimbau en un notable poema² y per l'Hardré del no menys anomenat Amis et Amiles. Les caricatures irreverents d'avuy de frares y capellans no són pas més acentuades que les descripcions satíriques que feyen le Moniage Renouart y lo Moniage Guillaume, pintant los monges grassos, richs, donantse bona vida.

Lo famós scriptor catalá frare Francesch Eximeniç, ab tot y ésser ecclesiàstich no tingué scrúpol en posar en son llibre Lo Terç del Crestiá, una caricatura del capellá golafre y luxuriós, lo qual és demostració de que aquesta mena era abundosa en la nostra terra en lo segle XIV. La lletra que lo dit capellá tramet a un métge per demanarli consell sobre lo regiment de sa vida y la resposta del físich, abdues publicades per Antoni Bulbena, forman una burlesca y terrible sàtira contra les costumes de la clerecía y de la vida sibarítica.

En la península ibèrica tampoch mancaren los indiferents o incrèdols. Tinch ara present aquell fill d'un ferrer de Girona, processat per la Inquisició, per dir: no creec Deu, no creec que Deu nage poder, y lo vehí de Blanes qui afermava que Christ era massis. ni hauia budel ni ventre. Dones hi havía fent ostentació d'incredulitat, tal com la qui (segons declaració del seu marit) sols adorava lo Diable y conexía tan bé les set males arts, que una vegada havia transformat una figa en galipau³. Es precís també observar la significació dels renegats qui en bon nombre s'establien a terra dels serrahins y la dels repetits bans y disposicions penals que les autoritats donaren contra blasfemadors⁴. Sant Vicenç Ferrer deya a principis del segle XV: «Quanta blasfemia   —10→   és huy en lo món de renegar de Jesus! Tant gran pecat és, que maravella com la terra no s'en entre.»

Y fins discutien lo poder temporal del Papa. En altre sermó fet per lo dit Sant a Valencia, en 1413, s'ocupava de la discussió sobre la conveniencia per la Iglesia d'haver rebut del Emperador los stats y la ciutat de Roma: «Mólts fan questió, si ere mèrit rebre tanta prosperitat per a la esglesia. Alguns dien que no, que aquell dia que l'Emperador donà Roma a la esglesia hoiren una veu que dix: hodie venenum intravit in Ecclesiam Dei.»

Y sens entrar en la crítica y esposició de les idees filosòfiques de la Edat mitjana, podèm apuntar que no regonexien los intelectuals ab tanta sotsmissió com s'és dit, la autoritat preponderant de la fè, y que no dexaven de fer ja reclamacions en favor de la rahó. Adelart de Bath, en lo segle XII, proclamava la rahó judex universalis, prima judex y Roger Bacon afermave en lo segle següent, los furs de la sciencia positiva: sciencia autem particularis docet certificare omnes conclusiones naturalis philosophie⁵.

  —11→  

*  *  *

No és aquí tampoch lloch oportú per ecsaminar la bondat de les institucions polítiques y administratives dels pobles de la Edat mitjana. Sols devèm recordar com les persones qui exercien la autoritat y la atministració públiques, staven plenes de defectes y debilitats y ab tal inclinació a la arbitrarietat y al despotisme, que en la pràctica resultaven moltes vegades inútils les més savies lleys é ilusoris los drets y les libertats del individuu o de la comunitat. La capitular de Carles Many, del any 811, ja nos fa veure que los pobres se planyien de haber sigut despossehits de llurs proprietats y reclamaven contra les arbitrarietats dels bisbes, abats. comtes y centenaris o magistrats subalterns: «Aquell qui no vol donar de bon grat çò del séu als dits potentats, li paren ocasions per condemnarlo y lo sen menen a la guerra sens descanç, fins y a tant que romanga empobrit y en la precisió de vendre sos béns, per tal que sols poden viure tranquils en llurs cases aquells qui han renunciat lo patrimoni llur, convertintse de proprietaris lliures en feudataris y vassalls.» Y aquesta abusió augmentava al esténdres y solidarse lo sistema feudal. Molts dels barons y senyors profitantse de la debilitat del poder reyal, cometien sens temor les majors maldats; robaven los monastirs, s'apoderaven sens cap rahó de quan portaven los viatgers, prenien lo bestiar dels pobres vassalls, imposaven tributs y servituts noves e insofribles. Vegis tota la vida den Ponç de Vernet, un dels tals senyors del Rosselló, coetaní del rey en Pere I, vecsant als monges de Canigó, fent mil diableríes, protegint los heretges albigenchs ab l'afany d'augmentar lo desorde y lo stat anàrquich d'aquests pobles. De la matexa fusta era en Arnau, vescomte de Castellbò, condemnat per los inquisidors, cercant rahons sempre al bisbe d'Urgell, maltractant los vassalls. Ab epissodis interessants ha sigut esplicada la historia del avalotador y criminal Huguet de Bigues, un dels senyors del Vallés, verdader flagell d'aquella comarca a les derreríes del segle XIII⁶. Per greus motius feu   —12→   matar lo rey Ramir d'Aragó bona colla de magnats de la seua cort, fét cert que la llegenda transforma més tart en la famosa «Campana d'Osca.»

Altre exemplar de senyor insolent y malvat, atrevintse a totes les injuries y vecsacions, era en Guillèm de Bergadà, lo nostre conegut trobador, homeyer del vescomte Ramon de Cardona. Y aquell Don Pedro Fernandez de Azagra, senyor d'Albarracin, rebetle al rey en Jaume I, desvergonyit y arbitrari sens límits, que a l'hora que lo rey l'assetjà mantenía secreta relació ab casi tots los nobles qui anaven ab Don Jaume, los qui li trametien de nit queviures y facilitaven noves, cometent alta trahició, cosa llavors molt freqüent y sens moure gran indignació. Y com diu bé en Vicenç de la Fuente: «Por abreviar omitimos las riñas entre Moncadas y Cervellós, por cuestión de un azor terzuelo, alborotando con esto al pais, promoviendo la anarquía, desafíos, batallas, saqueos de lugares y matanzas de villanos que, al fin, como ánimas viles, venían á pagar el pato, ya que no el codiciado azor terzuelo.» Aquesta és la trista realitat d'aquells temps que ara veyem tan corprenedors⁷.

«Par la conduite de ces seigneurs riches et puissants, diu en Brutails, on peut juger de ce qu'était trop souvent celle des chevaliers obscurs et besogneux. La noblesse de cette époque fut terrible aux faibles et merita de être flétrie du nom de mala gent.»

Donchs aquells cavallers obscurs y freturosos no anaven may a la guerra contra los serrahins per pura abnegació, per l'impuls de la fè. La cobdicia era lo principal incentiu; lo desig de fer rapinyes y logres, de satisfer baxes passions, d'obtindre del rey concessions de tota mena, los portava a la host y a la cavalcada. Y si no se tenien per suficientment pagats o no obtenien çò que desitjaven venien les rebetlions. Ben trista és en aquest punt la   —13→   historia del llegendari Cid y molts dels epissodis de la conquesta de Valencia, lluytant Don Jaume més ab les pretensions dels nobles que no ab los serrahins assetjats.

Y los oficials públichs del stament civil no eren tampoch exemples de probitat y moltes vegades resultaven le pitjor flagell dels pobles. Significativa e interessantíssima és per aquest punt la biografía den Pere de Palau, batlle reyal de la vila de Camarassa, home verament dolent, autor de delictes y nombroses vecsacions y sens atrevirse lo rey a castigarlo, ab tot y los repetits planys y reclamacions del poble. Bé ha dit en Carreres Candi en lo citat treball, que era axò lo més ignominiós caciquisme polítich en plè segle XIII⁸.

La corrupció pudria també les rodes de la llavors rudimentaria administració pública. Lo meteix rey permetía que li guanyassen la volentat si nó ab diners ab dones, y en aquest concepte devèm fer veure tota la greugía de les paraules de Jaume I, parlant de son pare: «E el Rey en P. nostre pare era franch, e piados, e ab la pietat que a el pres dels, dix que sen empararia: e enganauenlo ab beles paraules. E duna part lio dauen de paraula, e daltra part lio tolien per obra: car nos hoim dir an G. de Ceruera, e an A. de Castelbo, e an Dalmau de Crexel, e a altres qui eren ab el, que li deyen: Senyer, ueus nostres castells e nostres uiles emparats vosen, e metets hi uostres batles. E can el ho uolia emparar deyenli: Senyer, con gitarets nostres muylers de nostres maysons, mas nos e elles ne serem uostres, en farem uostra uolentat. E per aquesta manera no li atenien re que li promesessen. E mostrauen li lurs muylers, e lurs fiyles, e lurs parentes les pus beles que podien trobar. E quant sabien que el era hom de fempnes, tolien li son bo proposit e feyen lo mudar en ço que els uolien.»

Lo comentari den Lafuente és ecsacte: «Lo que estas palabras significan no puede honestamente explicarse, ni la moral permite comentarlo. Gobernar de esa manera es desgobernar, y si al desgobierno y la barateria se unen la inmoralidad y el escándalo   —14→   ¿que harían los súbditos con tan mal ejemplo, si el que debía dirigir y corregir, vivia en espantoso desenfreno?»⁹.

Lo meteix rey en Jaume tenia plè coneximent de la mala administració dels sobiráns de son temps, puix en una lletra endreçada a Ramon de Cardona, scrita en Osca lo 7 desembre de 1259 deya: «Be creem que sabets vos e saben ho tots los homens de nostra terra qal mon no a negun princep qui tan poch tort fassa a sos homens com nos al nostre.» Comentari den Gimenez Soler: «Jaime I se creyó autorizado para gloriarse de ser el rey que menos tort hacía á sus pueblos, con lo cual expresaba su convicción de que los demás hacían tuertos y lo que es peor que podían hacerlos»¹⁰.

En Jaume de Vitry, patriarca de Jerusalem y gran prehicador, mort en 1240, deya en un sermó notable, que conexía reys que infidels a la llur missió, cercaven no més que la vana gloria y se feyen parçoners dels lladres autoritzant les rapinyes, favorin los usurers y los juheus, per trauren diners, escoltant ab més atenció los histrions y los joglars que no pas los doctors y los prohomens. Y un altre notable prehicador del segle XIII, Elinant, monge del Cistell, qui en sa joventut era stat trobador y havía passat temporades a la cort de Felip August de França, deya baix la impressió dels seus recorts personals: «Tot és venal en les corts; s'hi practica sempre aquell vell proverbi, demanar la mà buyda és una temeritat¹¹.

La funció augusta de la Justicia, anava també per molt mal camí. Sant Vicenç Ferrer se dolía en un sermó de la facilitat y freqüencia ab què s'infringien y arreconaven tot-seguit les més savies lleys y ordinacions, avuy publicades y demà oblidades: hodie facta, hodie fracta. Mal que molta gent creu esclussiu d'avuy en díe.

Un altre prehicador francès, deya dels advocats y jutges que per arrancar diners, eren arpies; per parlar ab la gent, stàtues;   —15→   per compendre, pédres y per engolir, minotaures. Ya en lo segle XIII era una dita corrent, que lo jutge may no devía dexarse untar la mà, ungere manus. Y no obstant era molt sovint untada. Axó és de veure ab l'abus de les composicions. La composició, com tot-hom sap, era la indemnitsació que pagava lo delinqüent o los seus parents y amichs, a la familia de la víctima y una quantitat al Rey, de la qual n'anava part al jutge sentenciador, com a emolument. Essent la presó molt severa y les penes corporals terribles, totmalfactor, per poch que pogués, prefería pagar la composició y ésser deslliurat. La cobdicia y la venalitat dels jutges hi trobaven excelent aperitiu, diu en Gimenez Soler en la citada erudita Memoria: «y esto demuestra que no andaba bien esta rama tan importante de la gobernación del pais; los jueces, del mas alto al mas bajo, tomaban su oficio como granjeria y medio de vivir y no como ministerio; las credenciales de los inspectores de los juzgados hablan de los jueces con una tal severidad que a creerlos al pié de la letra debe afirmarse que la mayoría de los encargados de juzgar á los aragoneses merecían estar en la cárcel, ben guardats ab cadena al coll.» «Dos distintos procedimientos se ensayaron en Cataluña, en donde antes que en Aragon se quiso remediar el mal; primeramente se ordenó, en las cortes de 1283, que el Rey fiscalizase la gestión de sus oficiales, suponiendo que asi cesarían de obrar mal los malos jueces y para cumplirlo se dió encargo á los jueces de corte de someter á inquisición todos los magistrados de una diocesis y de este modo, realizando de tiempo en tiempo la misma inspección, se creyó tener á raya las extralimitaciones de los juzgadores; pero vióse que esto no bastaba, que la experiencia de los acusados hacía infructuosa la tarea del inspector y que la mayor enormidad se cubría con un velo, que le daba visos de legal, y se adoptó otro sistema, que fué variar por completo cada tres años el personal judicial, sometiéndolo al propio tiempo á la fiscalización antedicha.» «Esto no podía ser fructífero: en Aragon y en Valencia eran casi todos los jueces anuales, la admósfera de los juzgados se oreaba con mucha mas frecuencia que en Cataluña, el periodo para el cual se elegían los jueces era tres veces menor y sin embargo, el aire que se respiraba en aquellos edificios no era más sano ni estaba menos viciado, que el que infestaba   —16→   los juzgados catalanes.» «Y entretanto los jueces, nominalmente responsables, de hecho inmunes, continuaban sus atropellos, haciendo justicia á quien mas les convenía y dificultando que la obtuvieran los que ellos no querían. Para esto el medio mas usado era dar largas al asunto, exagerando el procedimiento hasta que una parte, la enemiga, se arruinaba ó renunciaba al pleito; esta manera de buscar la justicia era muy corriente y es la acusación mas echada en cara á los jueces.» «Facilmente se comprende el móvil de abogados y jueces al proceder de semejante modo; el camino de la justicia se presentaba franco y expedito á los ricos, mientras los pobres no hallaban sino tropiezos y atascaderos.»¹².

També tingué que dir dels jutges, notaris y advocats Sant Vicenç Ferrer, dolentse del perllongament desmesurat dels plets: «Ut possint recipere bona hominum prologant dietas ad octo, ad quindecim... et de modico faciant magnos processus et implent libros verbis inutilibus, et quod posset expediri intra sex dies, faciunt durare per annum.»¹³. Puntualment lo que passa avuy als pobres litigants. Repetim altra volta: Sempre han tingut béch les oques.

Y és que aquests mals provenien al igual que al present, de la manéra com se donaven los nomenaments o s'adjudicaven los cárrechs, perqué en la Edat mitjana ja conexien quelcom de la empleomanía y los empleyats ab bons padrins.

Lo rey Alfons V d'Aragó, IV de Catalunya, no creya gens inmoral la venda dels càrrechs o magistratures públiques y admetía presents dels meteixs qui saquejaven lo Tresor del Stat¹⁴. Don Jaume I, encare que havia otorgat privilegi d'elecció del zalmedina a la ciutat de Çaragoça, vené alguns anys després ab gran   —17→   esparpall lo dit càrrech per mil sous a Marti Perez de Huesca; mas, al poch temps, se li presentà en Pelegrí Baldovi oferintli quatre mil sous y Don Jaume no tingué inconvenient en pendre lo càrrech al Martí Perez, tornantli los mil sous, y nomenar al altre, retenintse emperò, facultat de destitució. No trigà gayre que en Martí Perez, pensant que lo càrrech de zalmedina era de molt profit, oferí al rey trescents marvedises alfonsins d'or y obtingué definitivament aquell cobdiciat lloch administratiu. Lo cas és verdaderament edificant.

En aquells meteixs jorns Don Jaume vené lo càrrech elevat de Justicia a Roderich de Castellazol per quatre-cents maravedises.

Don Alfons IV, en 1439, scrivia a sa muller y llochtinent sobre la provisió del vacant càrrech de Justicia d'Aragó, que procuras nomenar mossèn Ferrer de la Nuza «al qual fareu tocar en cauta manera e com que de vos partesca que per raho del dit offici nos seruesca de alguna quantitat aquella que mes pora al menys fins a III milia florins Darago per subvenir á nostres necessitats.» Y sóbre lo nomenament de batlle li scrivía: «E semblantment tractarets del offici de batlle general ab tots aquells qui entendreu (Donya Maria) hi vullen dels partits queus seran moguts e ofertes queus seran fetes nos avisareu de continent a fi que nos puxan elegir e acceptar aquell que millor nos parega.» Axò era posar al encant los officis de la administració pública, casi com en los temps moderns se diu que en certa capital eren cedits per subasta los més alts càrrechs de les colonies y que hi hà homens polítichs qui tenen tarifas per procurar tota sort de credencials.

Naturalment, los obtentors dels officis no anaven a altra cosa que a rescabalarse del preu pagat y a fer logres. Y los més petits oficials prenien exemple y també prevaricaven. Recordemnos d'aquell batlle de Girona del segle XIV qui vené per dos florins la permessio a dos dels seus sayons per permetre lo joch en lo call dels juheus, dijous y divendres Sant, ahon feren cap molts cristians, stablintse quatre tafureries.

Quan los nomenaments no eren reyals, sinó per elecció dels ciutadans, també resultaven dolents. Dividits los pobles en bandositats   —18→   diu en Gimenez Soler, cascun pretenía que fós jutge un dels séus y l'elegit venía ja compromès a donar la rahó als propris electors, produhint rancunies y avalots. En plè segle XIV, la era clàssica de la autonomía municipal en l'Aragó, les comunitats de Daroca y Burriana demanaren al Rey que los hi tragués la facultat de nomenar o elegir son jutge. «Para explicar el entronizamiento de la monarquía absoluta y la ruina de las instituciones medioevales no basta recurrir á la influencia del Renacimiento, sino que es de rigor estudiar la sociedad de aquel tiempo ansiosa de buen gobierno y con un régimen caduco y desacreditado.»¹⁵.

*  *  *

La arbitrarietat, les vecsacions, la immoralitat no eren tan sols en la cort reyal y entre lo personal administratiu nomenat per la Corona. Los ciutadans, los mercaders y artesans vehins de les viles, tots aquells reunits qui constituien lo Comú, volien també moltes vegades la libertat per ells y la sotsmissió y los sofriments per los altres, per los qui no eren llur partit.

La ciutat de Çaragoça tenia lo fur dels vint, consistent en la elecció de vint ciutadans, los qui juraven les franqueses atorgades per lo Rey, entre les quals hi havía la de que, si los vehins fóssen acomesos o violentats per qualsevol altra gent, podíen sortir units y armats á anorresar la casa y béns del agressor dins o fora de la ciutat. Aquest monument de libertat, no fou, com regonex en Lafuente, sinó un pretext per exercir tiranía. «Dentro de la ciudad, porque en muchas ocasiones sirvió de paliativo para venganzas de los caciques y aun para cometer asesinatos jurídicos impunemente, aparentando que se trataba de salvar el orden público; y fuera, porque con ese pretexto cometían los vecinos, y en especial los ganaderos, toda clase de atropellos á mansalva, metiendo sus ganados por los campos de todos los pueblos inmediatos; y, si llegaban á oponerse los míseros villanos, salían de Zaragoza las turbas armadas y arrasaban á roso y belloso cuanto se les ponía por delante, como hicieron con el Castellar, pueblo que destruyeron   —19→   inicuamente, y no fué el único que hubo de ser víctima de tan brutal tiranía.»

Lo meteix féu Osca ab los malaventurats poblets del entorn, arrabaçantloshi llurs sembrats y vinyes per la qüestió més petita.

Los burgesos o vehins richs de les viles constituien oligarquies qui governaven a llur plér lo Comú. Lo poble de Barcelona, çò és, los mercaders, menestrals y artistes, se planyien al rey en Pere III de que los ciutadans o proprietaris no los hi donguessen participació en la administració de la ciutat y de que los consellers administraven molt malament. Les eleccions municipals se feyen també ab gran varietat de manyes o males arts; per axò, en les ordinacions reguladores del procehiment electoral s'hi anaven sempre afegint noves precaucions y garantíes, y no podent donar fi a les baralles, ni a las trampas s'adoptà lo sistema del nomenament dels magistrats municipals per insaculació. «Pocas veces se verificaba pacificamente la elección, y hasta costaba vidas de ciudadanos; cuanto mayor era la importancia del municipio, mas vuelo tomaban las intrigas y mayor influjo tenían las armas; se engrandecían cuestiones pequeñas, resucitaban rivalidades de familia, hacíanse valer amistades y triunfaba en las urnas el que por ser mas fuerte, ahuyentaba á los contrarios. En todas partes ocurrian disturbios por cobdicia de los oficios y siempre se consignan penas contra delitos electorales. La lista de ejemplos sería interminable. Cuando se introdujo la insaculación, demuestra á que mañas acudian los temerosos de un desaire de la suerte, un capítulo de una Ordenanza de Zaragoza que habla de la posibilidad de no poderse celebrar la elección por aprehensión, ocultación, manifestación, empara, ocupación ó por furto, robria, incendio ú otro cualquiera caso fortuito de las bolsas y no serían muy legales estos actos, á pesar de tantas prevenciones y penas cuando Fernando el Católico intentó modificar el procedimiento.»¹⁶.

Hi havia llavors, com avuy, molts devots a ésser constantment consellers, los concejales de oficio; ho prova que, en lo segle   —20→   XIV, tingué que ferse ja una lley Mellado, disposant que cap persona podía ésser reelegida per càrrechs municipals fins trancorreguts tres o quatre anys de la seua sortida del consistori y en alguna vila se senyalaren fins a deu anys per poder entrar altre volta a remenar les coses del comú.

A França, los municipis donaren també lloch a violencies y abusions, y lo citat Jaume de Vitry deya en un sermó, d'aquelles asociacions de ciutadans: «Casi totes produhexen enemistats fraternals, desigen la ruina de les viles vehines y fins les acometen, alegrantse de la mort del prohisme. Los forasters y los viatgers, sens defensa contre les comunes, són vecsats per elles ab imposts ilegals y despullats per noves estorsions. En son sí, hi trobam la gelosía, l'engany, la intriga; part defora, combats.»

En les viles provençals e italianes vehèm com per acabar ab les intrigues y les alteracions municipals posen un magistrat únich, lo podestat, sobre la administració colectiva dels cònsols o consellers y per evitar les lluytes locals, y complasencies del podestat per amichs y parents acordaren que lo dit magistrat no fós de la vila, sinó foraster.

Y ¿aquells menestrals y mercaders, o sia lo stament plebeya de llauors, qui clamava contra la corrupció y les ambicions de la burgesía oligàrquica, eren immaculats? Axò ho contestaríen centenars de disposicions dels mostaçans, de los almutazafes, de tots los magistrats encarregats de la salubritat dels aliments y del servey del repès y de la inspecció dels preus del pà, del ví y d'altres queviures. També ho dirien les nombroses prescripcions dictades per los consells municipals y per autoritats reyals per procurar que los industrials produissen mercaderies de bona qualitat positiva y no aparent, evitant la multiplicació de fraus y enganys. En 1284, los consols de Perpinyà féren un curiós ordenament special dels forns teulers, disposant de quina manéra devien coure los mahons y les teules, per procurar que no fos venuda obra crua. Són innombrables les disposicions d'aquesta mena. Ja llavors los hostalers batejaven lo ví de taula y feyen pagar la candela per anar al llit als pobres hostes deu vegades sa valua: strictam exiget de tempore rationem, sicut tabernarius de candela.¹⁷.   —21→   Y nosaltres innoscents qui crehem aquesta trapellerie un invent dels Hotels d'avuy!

En 1292, a Montpeller, los consellers se trobaren obligats a prohibir l'offici de taverner per ses malifetes y per ésser les tavernes centres de mala gent. En lo meteix temps, en lo XIII segle, los prehicadors condemnaven als fabricants de formatges, los qui per donar-los-hi aparença més agradosa los banyaven en una mena de potatge, in pulmentis suis; als venedors de llet, qui la adulteraven sens scrúpol; als mercaders de cànem, los qui lo venien a pès y lo tenien tota la nit ab terra humida per que fós més pesant; als carnicers qui desfreçaven la carn passada y tot ho venien sens pietat, recordant en Lecoy de la Marche aquell cas d'un parroquiá qui deya al carnicer: ja fà set anys que-us compre la carn; y contestantli l'interessat: -Set ans! y encara viviu!; valdè admirans respondit: Tanto tempore hoc fecisti, et adhuc vivis!

Tingam present que fou en lo XIII segle y no durant los ignominiosos temps moderns, quan Sant Ramon de Penyafort scrigué lo Modus juste negociandi in gratiam mercatorum, per la moralització del comerç. Tampoch és invent del present temps l'abatiment (quiebra) fraudulent, com nos ho diu bé un ban dels consellers barcelonins del segle XV: «No compareguts los dit abatut o abatuts passats los XXX dies... sien pintats en un gran pitafi als peus dels quals en lo dit pitafi sien scrits lo nom e cognom lur, e apres los dits pitafi o pitafis, per lo official aquis pertanya, sien posats alt en les parets dins la lotia (Llotja) sobre lo portal qui entre en la duana per ço que sien ben vists e daqui no sien levats ans hi hagen star per eterna memoria si donchs no satisffahien lurs creedors.» De manéra que tampoch és cosa nova lo posar al publich en la Borsa en un cartell o avis los noms dels borsayres qui fugen sens pagar son deute. Aqui devèm admirar com los antichs consellers no s'acontentaven en mostrar al públich perdurablement los noms, sinó la efigie o retirat dels abatuts, estranya manéra de fer una Galería de catalanes ilustres. En axò s'observa clarament lo progrés. Ara la fem ab homens com cal.

  —22→  

Ja deya bé Sant Vicenç Ferrer en los seus sermons: «Ara quasi tot és avaricia, car quasi tots fan usures (lo que nos sabé fer sinó los juheus), mas ara jan fan també los christians, com si fossen juheus, en tant que ja es complit lo plant de Jeremies dient: a minimo usque ad maximum cuncti faciunt dolum.» Y afegía en altre sermó: «Si anau a ciutadans, totes les rendes son logres, ab les quals viuen com a porchs, ben menjar, beure, dormir e darse plaers carnals. Si anau a mercaders venent e comprant tot és frau e logre e pijor logre sobre logre.» Prenem nota de com, en los principis del segle XV, un home de cap tan clar, y pietista sencer descobria ja abundants catòlichs juheus, çò és, iguals als speculadors y banquers d'avuy que ab llurs negocis, agavellaments y trusts porten la pertorbació a la vida econòmica dels pobles.

Los agavelladors eren també vergaçejats per los prehicadors dels segles XIII y XIV, dihent que al retindre los queviures per fer venir la fam y la fretura, Déu avegades desbaratava llurs intencions, trametent bon temps y bones collites. Y dels botiguers de draps deyen que tenían una auna o mida per vendre y un altra per comprar, mas que lo dimoni ne tenía una tercera, ab la que, segons espressa l'adagi, los hi amidaria les costelles; y si ells esposaven llurs draps en carrers obscurs per enganyar los compradors, Déu los privaria de la llum eterna.

En aquella societat no hi havía donchs, més qu'un innoscent, que un sach de colps, sens tenir ningú sota d'ell per esbravar la seua ira y dolor; aquella bestia ab tota la càrrega era lo pagès, lo rústech, l'habitant dels masos. Aquest és lo darrer ximiot que sempre s'ha ofegat.

*  *  *

Y ¿en la clerecía les oques també tenien béch? molt llarch, emperò molt llarch. En aquest stament, lo progrés o perfeccionament és innegable. La clerecía d'avuy té verdadera superioritat sóbre la de la Edat mitjana. No cal sinó parar sment en lo cap. Are com are no tenim ni podrien sostenirse pontífechs com Climent VI (1342-1352), o com Joan XXII (1410-15) o com Alexandre VI (1492-1503).

  —23→  

Avuy no sería possible la obstrucció y la lluyta oberta d'un orde religiós vell e inutil contra un nou orde, jove, apropriat a les noves necessitats socials, destinat a fer grans serveys al cristianisme. Me referesch a la scandelosa oposició dels benedictins contra los frares menors, dels qui lo mon n'era freturós; la reforma franciscana triunfà d'aquella oposició en plè segle XIII. No eren en reduhit nombre los qui engrossiren les hosts dels albigenchs, més per sperit o opinió anti-sacerdotalista, devant tanta corrupció de la clerecía, que no per convenciment de les doctrines herètiques.

En son treball La Société d'après les Sermons, diu en Lecoy de la Marche que la clerecía fou un dels principals temes de les crítiques dels prehicadors dels segles XIII y XIV, puix la Iglesia, qui volia que sos ministres poguessen ésser proposats com a exemplars, devía usar ab ells tota severitat. «Es precis dir, que ells no li feyen pas sempre honor; rarement elle avait eu a combattre chez un aussi grand nombre l'esprit d'indiscipline et de relachement; rarement les reformes avaient eté plus nécessaires. Le luxe et la richesse, principale cause des errements des prelats et des moines, les perturbations de la doctrine, un des premiers resultats de la oisiveté et du vagamondage de la pensée, trouverent dans ces hommes evangeliques (los prehicadors) de terribles adversaires.» Los bisbes negligents, qui no s'ocupaven de la direcció de llurs diòcesis, eren molt censurats. Los simoniachs, aquells qui compraven o venien los càrrechs ecclesiàstichs, una de les formes més generals de la corrupció de la clerecia, fóren també enèrgicament combatuts.

Sóbre la cobdicia dels prelats deya lo ja citat patriarca Jaume de Vitry: «Un rich los demana, hi corren tantost; un pobre los crida, s'escusen o fan lo sort.» Y del afany ab què cercaven riqueses per viure ab sobrería y ostentació deya lo monjo del Cistell Elinant († 1237): «¿quina diferencia hi hà avuy entre la taula d'un prelat y la d'un rey? Per ventura los abats no volen també menjars de princep?» Y Steve de Borbó, monge dominicà († 1261) recomptava lo scàndel dels pobles del Llenguadoç al veure la pompa de les cavalcadures y del seguici dels legats pontificis y lo contrast ab la pobre cavalcadura del Christ.

Guifre, canonge de Troyes a la primería del segle XIII, al observar   —24→   que molts capellans oblidaven que los béns que teníen no eren per plahers, mas per almoynes, esclamava en un sermó assenyalat: «Absorvida la clerecía en les coses de la materia, no cura de les de la inteligencia. Se distingeix del poble solament per la vestidura, no per lo sperit; ensenya en la trona çò que aprés desment ab sa conducta; la tonsura, l'hàbit, lo llenguatge li donen un verniç superficial de religió, umbratilem picturam; mas, part dedins, dejus les pells d'ovella, s'amaguen los hipòcrits, los llòps devoradors.»

Los sermons de Sant Vicenç Ferrer diuen de la clerecía del segle XV lo meteix que Elinant, Steve de Borbó, Jaume de Vitry y Guifre de Troyes deyen de la clerecía dels segles XII y XIII. Quan descriu lo spectacle del Juhí final refereix que Déu farà un gros feix de prelats y clergues simoniachs y gallòfols, qui tenen ufanoses cavalcadures y amistançades: «Oh! quin feix tan gran de aquells al infern! Un altre feix se farà d'Emperadors e reys que no han la senyoría ab bona justicia. Altre faxot de mals religiosos que no tenen la religió, mas volen viure per lur volentat... Oh! quin faxot tan gran! Altre faxot de mals clergues... indevots, jugadors, concubinaris, ab bona ballesta! Oh! quin faxot tan gran d'aquests via a infern!» En altre sermó diu: «Lo major mal que es al mon en religiosos e preveres es ociositat. Los preveres no han a anar fora a cavar ne a laurar, mas viansen (sic) a la plaça a mirar vanitats; si pase una dona que vinge del riu de lauar draps e irà descalça ¡oh! com te los peus blanchs!... Més los valríe anar aprés missa a scriure o legir o anar a cavar al ort.» «Ja los preveres no dien matines sino matines blanques al sol exit... e si les diuen ans de dia pereosament e endormiscada et confuse xam xam so d'aram; les altres hores apedregan sens devoció a les finestres o per les carreres...» Y quan un qui-s confessa diu al confessor: «Yo he mort un hom. -Donchs, feu dir misses per aquell e yo les diré; Oh! traydor! més valríe que féssets dar a la muller que li han tolt lo marit e no ha res de ques govern. Guarda religiós quet diu ton mestre Jesus, misericordiam volo et non sacrificium.»¹⁸.

  —25→  

La sàtira que féu del clergue sibarita l'eminent scriptor català Francesch Eximèniç, frare menor, de les darreríes del catorzèn segle, és tan forta com la de Sant Vicenç Ferrer. En aquella lletra que suposa endreçada per un prevere al seu métge, demanantli consell, li manifesta sa manera de viure, referint per menut los menjars y vins que consum, tots richs y forts, així com les comoditats que usa en banys, vestidures, llit y jochs y finex dihent: «Tot mon vestir tinch perfumat de mosquet, de civeta e d'ayga-rós, de la qual, en l'estiu, me lave les mans e ma cara, posantme a taula e llevantme de dormir. E per gardarme de scaldadura, manem ventar sovint, en estiu. E jatsia sovint reheba crestiris, no puch lo ventre buydar; e desige fort ésser delgat, per tal que, cant vaig per la ciutat, em vehen les dones, que no m'escarnesquen vehent lo ventre que tinch gros. E per conservar sanitat, use ab fémbres sovint. E per tal que no faça a negun injuria, façles me cercar fadrines: e trobe que mills men sent. Per anar net e alegre, entre sovint en banys, e tot jorn renovelle mes rasures, car pus bella cara men fa lo mirall. Guartme de tot desplaher axi com de mort, e balle a vegades en cambra ab los meus goliarts. Vejats si us par aquest bon regiment: car si açò no basta, yo hi ajustaré mes.»

Y la resposta del físich és una repulsa cruent com cap altra: «Vostra fólla lletra he rehebuda, que resposta no mereix... lo regiment de vostra vida es tal, que us portarà a gran confusió e vergonya davant homens e Déu... Cant dehiets que usats aytals e aytals viandes, e bevets aytals vins, dich vos que les coses aquexes totes vos són mortals. Mas dóne mon consell que tornets a aquelles en qué fos nodrit, ço es: a pa d'ordi e a menjar cebes e alls, e a vegades un poch de carn salada, e que begats de l'ayga axi com llavors fehiets, o del vinagre bé amarat... Lo bon llit que tenits vos empatxa que lo ventre no pot fer sa labor: mas si jahiets axi com vostre pare, no hauriets mester métge, ne porga ne crestiri, ço es que jaguessets en terra e aquí mal cobert. Llavors lo fret vos faria temprar. Mas yo hi sé altra medecina que abans vos haurà porgat, çò és: per lo ventre, bona llançada qui fos de part a part, que tot vos buydaría; ne y caldria altra art. E llavors amar vos hien les dones, car seriets gallart. Los esturments e   —26→   ocells que ohits en cambra nos concorden ab los porchs, bous e cabres que soliets ohir en la casa pagesa hon fos nat e nodrit. Per que, tornats a aquella si volets pus viure: si no, irets a pijor per les clamors dels pobres, de qui menjats la vida, a gran damnacio de vostra mala ánima e a confusió de la vostra casa, de vós qui us jactats e engrexats d'açò que no és vostre, ans es de Jesucrist, com aquest, ab grans penes, ho llexà als pobres, sos amichs, e sos fills. Jactats vos puys de fémbres. E sots prévere mal e sutzeu e desastruch! Si cantats sovint, fets a Déu gran irreverencia, e peccats fort greument: si no us ne abstenits, no satisfets a les almoynes que rehebets ne al vostre benifét, e menjats pà de dolor qui us portarà a diables, als quals vos recomane. Aquest es mon consell, si volets llongament viure e pus plaure a Déu.»¹⁹.

Molts descarrilats y molt sibaritisme devia haver observat l'Eximèniç per dexarnos una figura simbòlica dels prèveres corruptes de son temps pintada ab tant vives colors.

Refereix en Lecoy de la Marche, amparantse sempre en los sermons, que l'amistançament stava tan arrelat entre certs clertgues, que, obligats per lo prelat a optar entre la amiga o son càrrech ecclesiàstich, preferien la fémbra, y puix romanien prompte sens recorsos y en la miseria, la dona los abandonava. «Dans certaines localités, les populations avaient tellement horreur de la pretésse comme on l'appelait, que personne, à l'église, ne voulaiéchanger avec elle le baiser de paix.»

Tocant a açò és molt espressiu un altre sermó de Sant Vicenç Ferrer, al descriure la corrupció de la societat de son temps, fomentada en part per lo scisme de la Iglesia: «Els religiosos son princeps de doctrines, mas ara no son princeps per la mala vida que fan... els ecclesiastichs tots son simoniatichs. En la prelatura, dignitat e rectoria (bisbes, canonges y rectors) no hi entre negú per la porta... hi deuen entrar per la porta, mas ara per lo postigo. Ladres, ladres son. E puis, quan hi son entrats veluos plens de   —27→   ufanies, avaricia, luxuria. Anauvosen religiosos ¿On es la pobresa apostolical? Tots son logrers. dar diners a juheus a logrejar... ¿E de castedat? pochs son que no hajen una especial (una concubina)... Si vos anau als capellans, son jugadors de daus, taffurs, bagassors (sic), juradors, bevedors per tavernes, ajustadors de diners.» Y consella a les autoritats civils que per combatre lo concubinat dels clergues se dirigesquen directament a les concubines: «Lo clergue no es de vostra jurediccio, mas la putana es de vostra jurediccio... e contra aquestes feu un statut, que putana no estigue en casa de degu, mas que vaje al bordell a part a un cap de la vila... e si la trobau en casa del capellà preneula, que no es privilegiada la casa de aquell pera la putana e no toqueu al prevere.»

Los monestirs foren també ab freqüencia contagiats per lo desorde y la corrupció. No eren dos o tres convents y en curta temporada los desmoralitzats. Eren mólts y ab una persistencia qui indicava o la impotencia dels alts poders ecclesiàstichs per la repressió y la reforma o una pregona compenetració d'aquella indisciplina monàstica ab lo stat general de la societat.

En mon treball Relaciones entre los monasterios de Camprodon y Moissac, ja he descrit los freqüents desordens d'aquells benedictins, a voltes dividits en bandositats y desobehint al abat, a voltes fentli falses acusacions; ja era lo prior Bernat Font, en 1448, processat per sa vida licenciosa, rebent àvols fémbres dins lo convent, ja era lo monge almoyner Narcis, processat per ésser pare d'una criatura tinguda ab una monja; ja, per fí, eren una certa fracció de monges qui usaven armes, assetjaven un convent de religioses o desparaven la culebrina del monestir, per diversió, envers los carrers de la vila.

Tampoch són petits y limitats los desordens en lo convent de franciscans de Girona, segons referí en Chia en son llibre La festividad del Corpus en Gerona. Les relacions dels dits monges ab les religioses del monestir de Santa Clara eren bon xich scandeloses. En 1409 aquells frares fóren punits per fets greus; al cap de dotze anys ja staven novament viciats y los consellers de la ciutat demanaren al prior del orde la separació de set monges deshonests y consta que en 1475 continuava la inmoralitat. En 1433, se pogué redreçar un poch la disciplina entre les religioses   —28→   de Santa Clara, emperò, en 1445, aparen altra volta descarrilades. Los consellers scrivien a la Reyna en lo dit any que, un frare franciscà «sots color de confessar, entra massa sovint en lo dit monestir (de Santa Clara) e ben sovint s'acompanya de companyons que son massa solicits d'acompanyarlo.» En la informació que féu practicar lo rey al bisbe Margarit (1462-1484) se prova que los desordens de les dites religioses «venien per los frares de framenors qui, axi com les devien corregir, les tenien com a propries mullers; fins arrancaren una fadrina de dit monestir e metrenla al publich (lo bordell) e aqui teninla a gony sens nenguna vergonya.» Axò no fa a ésser comentat sens fastig e indignació y degué esperimentarho aximeteix lo bisbe de Girona, quan, en 1478, anà en companyia dels jurats de la ciutat a foragitar totes les religioses clarisses, dexant en lo monestir únicament la abadessa.

En 1472, lo Consell de Barcelona acordà fer ordinacions «sobre los abusos que fan en los monestirs de les monges axi tencades com no tencades de la present Ciutat, en los quals entren axi los homens com si no eren monges.» Y en 1493 lo rey deya als consellers meteixs que s'ocupassen de la disciplina dels convents «en vista de la disolució gran de algunes religioses de aquexa Ciutat.»

Mas la clerecía regular no mancava solament de disciplina y de moral, sinó de caritat y de bons sentiments. Sémpre tenim present lo cas que trobam en una lletra del any 1380, referent al monestir de Mont-serrat. Lo rey en Pere III scrivía al prior dihentli que sabía que feya vuyt meses tenía en presó, ab cadenes de ferre, a la mare y la muller den Berenguer Mulner, de Monistrol, per rahó de no haver aquest home pagat tot lo preu del arrendament dels acaptes del monestir; y que com axò era per culpa sola de la fretura que patía aquella comarca y noresmenys lo dit Berenguer oferia donar sos béns en satisfacció del deute, desitjava (lo rey) que fóssen deslliurades abdues dones, puix lo contrari «seria crueltat e cosa que no es acostumada en nostra terra.» Era positivament una delicia viure en aquell bon temps.

Un dels sermons franceses a què havèm fet referencies, deya dels monges del segle XIII que ja no pensaven en qui tindría lo   —29→   convent més hospitalari y de més sever regiment, sinó qui podía tenirlo més rich y més sumptuós; y afegía: en los monestirs d'ara los forns son verdaderes torres, los greners són cases de princeps, los stables de les besties cambres reyals; y lo pitjor encare, és que llur ergull puja més alt que no llurs magnífichs edificis.²⁰.

La cobdicia, l'afany d'adquirir terres y drets era tan forta, que quan se perdien los documents d'una finca o d'un privilegi, ne feyen d'altres ab imitació, y a voltes per justificar l'examplement d'una peça de terra o per donar legalitat a una usurpació, no tenien mirament en fer scriptures falses. L'arxiu del monestir de Gerri ne stava plè d'aquesta mena de documents. En lo de la Grassa, los paleografs y critichs han descobert també no poques scriptures, algunes carlovingies, falsificades o adulterades ab interpolacions. A Sant Joan de la Penya hi havia la notable concessió de privilegis al monestir d'Ovarra per un comte de Ribagorça, essent tan fals lo comte com la scriptura. Al arxiu capitular d'Urgell s'hi troba la anomenada carta de la organització d'Andorra per Carles-many, tan apòcrifa, que, a la simple ullada, roman convençut tot-hom conexedor de les cartes imperials del vuitèn segle, falsificació feta segons diu en Pasquier, en lo segle onzè.

En 1422, los magistrats municipals de la ciutat d'Urgell degueren protestar contra certa scriptura notarial qui feya constar un suposat homenatge dels habitants de la ciutat al bisbe, trapellaría preparada sens dupte per augmentar algun dret senyorial de la mitra. Lo notari y lo prelat donaven ja com a fet un homenatge que encara no havia tingut efecte y afegien innovacions a la forma fins llavors acostumada: «en la carta per vos presa ajats ennovellat ajustat, ço es coses e paraules insolites e no acustumades de posar ni menys convengudes en la prestacio dels homenatges.» La mala intenció del prelat y de son scrivá és ben palesa.

Y lo respectable P. Jaume Pasqual, monge de Bellpuig de les Avellanes refereix, al tractar de la diòcesis de Yctosa, que los frares de Sancta-Cecilia de Mont-serrat pogueren arreplegar una butlla del Papa Benet VI, endreçada a un altre monestir, y com l'abat d'aquest portava lo meteix nom (Cesarius) del de Santa-Cecilia,   —30→   s'apropriaren dita confirmació de possessions y privilegis (segle X), esborrant lo nom del altre convent y scrivinthi en son lloch Sancte Cecilie Montis Serrati, encare que no hi cabien bé tantes lletres. «Es pues constante, diu lo pare Pasqual, que aprovecharon los monjes de Santa Cecilia aquella bula realmente conseguida por otro Cesario, abad de monasterio bien diferente del suyo, aplicandosele a si, no hallando inconveniente por ser generales las clausulas. De esas trampillas infames hallamos alguna vez en nuestros archivos.» No cal ferhi comentaris. Devèm advertir, emperò, que los senyors lléchs també sabien estrafer los documents quan ne sentien necessitat per justificar alguna usurpació. Entre altres podèm citar en Berenguer de Viladecols, qui fou processat, (comprant després lo perdó) super crimine false carte seu false scripture, per lo rey en Jaume I; y també en Guerau de Cabrera, qui en lo litigi que sostenía contra lo Comte d'Urgell, en 1156, sobre certs drets en lo poble d'Albesa, presentà un document fals en dany del seu contrari, essent declarat null per los jutges: «et in illo instrumento videbantur littere rase et emendate et quod gravius fuit, in loco ubi continebatur die et annus; unde pars Comitis predictam scripturam invalidam esse dicebat; quod pars Geraldi negare non potuit sed dicebat hoc a se non esse factum neque ab aliquo per suum mandamentum...» Eren, donchs, abundants los falsaris entre la gent elevada tan llèga com ecclesiàstica.

Ans de dexar aquest punt deuriem dir algunes coses de la corrupcio dels Templers y los Hospitalers y com oblidaren lo primitiu objecte de llur institució; deuriem aximeteix parlar de la conducta de molts dels inquisidors y de llurs oficials, los qui no paraven atenció a les recomendacions de benvolença y d'assuaujament que homens superiors com Sant Ramon de Penyafort, los hi endreçaven, sinó que ab solicitut excesiva los uns y ab miraments indignes los altres, procehien ab estraordinaria rigor, sens observar les regles canòniques, segrestant béns dels innocents, matant secretament en l'interior de les presons y donant sempre proves de duresa de cor y de mala intenció.

Mas, la estensió d'aquest capitol no-m permet tractar tan interessants questions històriques y acabarèm fent avinent que tot lo referit del stat de immoralitat de la clerecía y dels monges vé ja   —31→   provat per lo fet de la freqüent creació de nous ordens y congregacions ab regles mes stretes. «Cada nova creació monàstica és, de fet, un assaig de reforma, un sforç per tornar a la primitiva severitat de la vida monacal, sens repós alterada per la acció disolvent de la riquesa y per la entrada d'homens indignes, sens abnegació cristiana y sens vocació.» «Si los més petits dels clergues se mesclen ab los darrers staments socials, los clergues mes elevats se compartexen ab los barons la influencia política y portan sovint una vida quasi tan mondana com aquests. Lo desitj de corregir lo dit stat de coses subsisteix tots-temps. Lo pur sentiment cristià no para d'inspirar assaigs de reforma, atemptaments més d'una vegada admirables.»²¹

*  *  *

En Jahuda Bonsenyor scrivía a les darreríes del segle XIII son Libre de paraules e dits de savis y al tractar de la dona deya: «Mon fill vé darrera leó e dragó, e na vages darrera fembra; item, pregua Deu que-t guart de males fembres, e tu guardet de les bones. Axi són com baladre que ha bella la fulla e la flor e si hom ne menge auciulo.»²² Y temps aprés, l'Eximèniç vingué a fernos una descripció poch agradable de les senyores del segle XIV, «qui van de novells talls de vestidures, ab gests enamorats, qui giren los ulls açà e lla... que fan tots los marits besties e més que més los pus certs qui menen al costat les monges de llur lureya per cubrir llur bon fat: qui porten les celles pintades e arcades ab XIV colors... totes almescades e ab odors de tunin.»

Un prehicador francès, a mitjan segle XIII, en Guillem de Montreuil, deya del sperit de contradiccíó o del despagament de les dones y de son desig de governarho tot: «Antigament la muller era fidel al marit, mansa y suau com una ovella, mas avuy són féres, volunt portare brachas.» No és donchs un mal modern que les dones vulguen portar les calces.

Emperò llavors los marits hi aplicaven correctius més enèrgichs,   —32→   com podèm deduhir de molts documents ja coneguts, entre altres d'aquell que otorgà devant de notari en 1370, un apotecari de Santa-Coloma de Queralt, prometent no batre sa muller ab tal duresa que pogués ociurela o dexarla alisiada per tota sa vida, axí com a no donarli metzines qui poguessen darli mort igualment, per rahó de qualsevol falta comesa.

Sembla que en aquell temps també les dones volien fer moltes més despeses de les que la fortuna del marit permetía, en vestidures y ornaments y per la conservació de la bellesa de son cos. Les modes foren motiu de constants censures dels prehicadors y de bans y disposicions de les autoritats civils. En un sermó deya a les fembres Sant Vicenç Ferrer: «Deurieu lexar aquexes vanitats, per les quals complaeu als rapaços, cò és als diables... quan se confessen diuen elles perçò me he apparellat axi, per que mon marit es jove... falsia deyen, que aquells cabells que haven son canuts o negres, o son calba e posauvos cabells rossos a les polseres. A altri voleu enganar. Item, teniu les çelles pelades e vos feu vos hi hi aquell filet; sou negra, e posauvos hi blanquet ¿E no sab vostre marit que negra sou? oh! de la folla! per altre se ho pose.» Y descrivía axí la insistença que tenien en demanar al marit vestits de preu superior a sos cabals, obligantlo aprés a cercar diners per actes o afers incorrectes, cosa molt corrent avuy en die: «Si la dona vol una roba, tots dies, a mati e vespres, diu al mesqui de marit, -Senyor, una gonella per a mi; n'aytal ne ha fetes dues a la muller, e yo no n'he haud encara, e yo he portat tan bon exovar com aquella. Rum, rum, no'l dexerà dormir, dient lo marit -oh! si no tenim diners... Tant e tant que haurà a fer mal barat per complaure a la muller.» No és possible dirho mes clar. D'axò a cercar un amich qui pach los comptes de la modista no hi ha més que un pas.

Rahó tenien los pahers de Lleyda per publicar en 1381 aquest ban: «Ara hojats queus fan saber la Cort els pahers e prohomens de la Ciutat que ells per bé e profit comú de la Ciutat, e per squivar diverses messions quis fan en los vestirs de les dones e en altra manera en los convits de les noces, que tornen en gran e evident dampnatge dels singulars habitadors de la Ciutat han stablit e ordonat que neguna dona maridada no pot ne gos portar   —33→   neguns vestirs de drap dor, de velluts ni de drap de seda ni alguns arneses de perles dor ni dargent... E qui contrafarà sapia que perdrà les dites vestidures e arneses e pagarà per pena L. lliures jaqueses.»

Les cohes dels vestits eren lo que mes crítiques movien. Lo prehicador ja citat, Steve de Borbó, deya en la primera meytat del segle XIII: «¿Per què no tenen vergonya les dones de usar un apèndiç que la natura ha reservat a les besties?» Més de dues centuries aprés d'aquest prehicador, lo Consell de Barcelona encare tenía que veure ab les cohes y en una ordinació de 1472 disposava: «E per semblant del abus que és fet de les cohes de les dones, e del anar de nits, e del aturar que fan los homens devant les dones, axi en la Seu e a Sacta Maria de la Mar, com en altres sglesies mentre ques fa lo ofici divinal», essent punit ab pena de vint sous l'us de coha en lo vestit femení. Aquestes cohes portaven desesperats a tots los moralistes de la Edat mitjana. Es veritat que també los treya de test lo pentinat y agençament del cap, principalment ab uns corns qui eren en aquell temps usats per tot arreu. Paraules de Sant Vicenç Ferrer: «Oh! Deu m'ha feta dona e yo me so feta vaca, ab aquells corns e plena de vent», fent alusió a les mànegues amples dels vestits. Y de les senyores del segle XIII feya una crítica severissima lo frare dominicà Gil d'Orleans, en 1272: «En apercevant une de ces femmes, ne la prendrait-on pas pour un chevalier se rendant à la Table Ronde? Elle est si bien equipée, de la tête aux pieds, qu'elle respire tout entiére le feu du démon... levez les yeux vers sa tête: c'est la que se voient les insignes de l'enfer; ce sont des cornes, ce sont des cheveux morts, ce sont des figures de diables.»²³. Los qui creyem que aquests vestirs y pentinats despertant l'instint luxuriós del home, eren cosa dels immorals temps moderns, nos trobam ab un moraliste del temps de Sant Lluis y del bon rey en Jaume I, qui esclamava: Sunt similes mulieres ornatae monstro Medusae.

Tot axò portava indefectiblement un stat de corrupció y de rebaxament moral, que alguns creuen inferior al present, emperò nosaltres som d'opinió que era molt més estès y groller que no   —34→   l'actual. Mossen Segura, un erudit sacerdot català y autor de treballs històrichs, scriu en un estudi sobre costumes, que en la Edat mitjana nos apar la fembra molt estimada y honrada, mas que, paranthi esment, hom veu que lo coliment era millor per la dona altruy que no per la sposa propria, prenent l'amistançament proporcions y publicitat extraordinaries. Y té molta rahó.

¿Què diriem are d'un senyor com lo Vescomte de Castellbò, qui nomenava en son testament, y al costat dels lledesmes, sos fills adulterins ab un desvergoniment inesplicable? «Item dímitimus matri B. filii nostri spurii de Bages XXX scutatos auri. Item dimitimus Peyronete matre filie nostre spurie quam maritavimus in loco de Beuquet XXX scutatos auri. Item dimittimus aliis matribus filiorum et filiarum nostrorum spuriarum que nunc vivunt cuilibet viginti scutatos auri.» Sembla que aquest home treballaba per dotzenes, puix cansantse de la llarga enumeració de tans bórts, cerca la brevitat y prescindeix dels noms, fent un llegat o dexa general a totes les altres mares dels fills y filles no anomenats encare, sens recordarse potser del nombre, secse ni nom de cascun.

Lo meteix nos pot passar ab un personatge tan extraordinari com en Carles-many, qui tingué no menys de nou mullers succesives, repudiantles quan n'era enujat y encare mantenint amistançades. Un antich autor deya del gran monarca: Plusculum mulierosus fuit, y un altre descriu lo somni del monge de Reichenau, coetani de Carles, quan en visió tingué davant l'Emperador encadenat axicom Prometheu, ab un voltor demunt, devorantli los orguens genitals; y al preguntarse lo monge què havía fet Carles per merèxer semblant suplici, un àngel li respongué: Si a la narració dels seus fets notables hi ajustes la de les seues accions luxurioses, veurás per quina rahó sofereix tal punició. Y lo pitjor és que les filles de Carles-many, ab aytals exemples y acostumades a la vida lliure y accidentada de la cort y dels viatges, tingueren també una conducta molt reprobable.

En la Edat mitjana los borts anaven en orris; devegades trobam en una sola scriptura fins a tres bórts, entre los testimonis, y que s'anomenen axí menys de sentir cap neguit. Lo bórt de Pallars, lo bórt de Bellera, lo bórt d'Orcau, per totes parts aparexen bórts de grans families senyorials.

  —35→  

Fins les donzelles eren menys respectades y respectables que ara; en Gauthier fa notar la manera desfavorable com les tracten les velles cançons de la Edat mitjana y si sospita que hi ha ecsageració pensa també que no eren sobreres de virtut y de grans qualitats. «Ja sé, diu, que no puch trobar en les fadrines del segle XII la finor y perfecció de les contemporanies de Sant Francesch de Sales y Bossuet; sé també que eren massa lliures y grosseres per compararles ab Mmes. de Sevigné y de Grignan; sé, per fí, que per cisellar aquesta admirable stàtua de la dona cristiana moderna ha sigut necessari lo sforç y lo cisell de moltes centuries.» L'exemplar de la donzella de les cançons de gesta franceses és la filla de Carles-many, la Belisenda del poema Amis et d'Amiles; ab freqüencia les presenten agressives, dirigintse elles als homens declarantloshi la llur amor y llurs apetits carnals, sens mica de pudor. La ecsageració és evident, mas ho és també lo mancament de la finor y la discreció d'avuy, ¿que significa la custuma de que al arribar hostes o forasters a les cases, les filles eren les encarregades de acompanyarlos a la cambra y d'ajudarlos a despullarse? En Gauthier diu que los texts són irrecussables y no dónen lloch a duptes. «Pour endormir les hôtes de leurs pères, elles les massent ou les tastonnent.» «Un tel massage, pendant le sommeil, faisait partie jadis, afegeix Meyer, des soins dus par une hospitalité attentive. Au moyen âge, les détails de la hospitalité, tels que le coucher et le bain, étaient laissés aux femmes. Mais on comprend que, dans una société à certains égards beaucoup plus libre que la nôtre, non seulement en paroles, mais en actions, ce qui était á l'origine un traitement purement higiénique ait conduit a des abus.» Quan nos sia mostrada alguna familia honesta qui are practich aquesta costuma d'obsequiar los hostes ab un bany y un massage fets per les filles de la casa, llavors dexarèm de creure en la superioritat moral del nostre temps sobre lo passat.

Certament que avuy tampoch les monges «se pelen les célles, los polsos, ni van pintades, çò és de blanquet, argent e color» com nos refereix un document del visitador qui, en 1440, féu inspecció del convent de religioses bernardes de la Zaydia de Valencia; ni los monarques expedexen decrets de legitimació de fills de clergues, fent constar públicament y ab una desaprensió indicadora   —36→   de que no era allò cap motiu de scandel, los noms del clergue y de la muliere soluta. En lo nostre arxiu reyal hi son abundants aquests vergonyosos documents.

Y lo que diu en Sanpere y Miquel en Las costumbres catalanas en tiempo de Juan I, referent a la prostitució y a aquelles crides públiques que feya lo rey, avisant que no sería en avant permès a ningun oficial o servidor del Palau reyal tenir fémbra en lo bordell, per tal que, en lo successiu, ni lo monarca ni los infants pendrien ninguna persona sens haverse informat si tenien dona en aquell mal lloch, romanen prohibit per sempre als servidors del Palau lo dormir y menjar continuament en los hostals de prostitució, ¿no prova la libertat de costumes d'aquell temps y la poca honestedat d'aquella gent, qui escoltaven ab prou indiferencia semblants crides?

Mas apart de tantes miseries humanes havem de tenir molt present que les faltes dels homens no fan pas impossible la armonía secreta de les coses y que lo llinatge humanal va seguint lo camí del perfeccionament. Un stat transitori de gran corrupció o de desorde, un inesperat reculament o detenció en la vida d'un o de més d'un pobles, no res significa.

Sant Vicenç Ferrer soferí una gran errada quan devant la corrupció de sos contemporanis digué: «Aquest mon deu finir tost, tost e fort cuytadament.» ¡E pur si muove! Han passat quasi cinch centuries y no obstant la profecía d'aquell home superior, lo mon subsisteix y camina cap amunt. Avuy meteix tením encare sperits mesquins qui veuen arribar l'Anticrist, per çò com pensen que la desmoralització y la incredulitat ja may no fóren tan generals. No scarmenten en la error de Sant Vicenç, ni comprenen tota la grandesa de la obra y del pensament de Déu.

A tals sperits petits devem donchs, recordarloshi repetidament lo que havèm reduhit a una espressió tan vulgar com precisa: Sémpre han tingut béch les oques, mas lo béch va scurçantse.

Una evolució lenta, molt lenta, nos anirà fent pujar cap a la terra promesa del benestar y de la pau. Los sentiments de caritat y d'amor al prohisme seran més positius y més complerts; la distribució de les riqueses y dels productes del treball, anirá fentse més equitativa y tocant a major nombre de persones; los odiosos   —37→   privilegis aniran cahent mentre que l'avenç de les sciencies y les industries y la propagació de la higiene portarà la sanitat dels cossos al meteix nivell que la dels sperits. Axí devèm prehicarho als desvalguts, als pobres, als obrers qui soferren. No dihentloshi que lo temps bò ja és passat y que la època del benestar y de la fraternitat cristiana és ja finida, sinó metent novament la sperança al cor dels malaventurats y dels desheretats, dels qui senten la tristor del benestar y de la riquesa dels altres; ensenyantloshi que ningun temps passat fou millor, que sempre hi hagué soferiments, injusticies y desordens, més forts que no are; que deuen sperançar un pervindre de perfeccionament y de progrés y que si fem a la fí de cada període històrich la liquidació general, may no dexarèm de trobarhi lo superàvit, la definició (saldo) positiva y favorable. Fenelon digué que l'hom se mou y Déu lo conduheix. Axò vol dir que lo nostre moviment, imperceptible al individuu, com imperceptible és lo viatge del Sol y de les planetes del seu sistema cap a la constelació d'Hèrcules, a travers del spay infinit, va portantnos al die tan cobdiciat de la fraternitat universal, al regne de la amor.