Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.


ArribaAbajo CAPÍTOL CLXV

Lo rahonament que Tirant fa al Gran Caramany e al rey de la subirana Índia


__Nobles reys y animosos cavallers: a la divina Magestat ha plagut donar-nos complida victòria de vosaltres, no perquè l'ànimo viril y sforçat vostre en res haja fallit, ans com a virtuosos, magnànims y strenus cavallers haveu defés tant quant vostres forces han pogut vostra empresa, la qual no per fallença de gran exèrcit ni per flaquea d'ànimos s'és perduda, mas per defalt de justa querella, que nostre senyor Déu infinit, mirant la superba crueldat de vosaltres y com iníquament y tirana voleu destroir tot l'Imperi Grech sens deguna rahó, sols per ofendre aquell verdader Déu e redemptor nostre Jhesús, ha volgut tant favorir nostra justícia, mostrant la celsitut de nostra fe, donant-nos sforç tan gran que havíem pogut vençre y aterrar lo gran poder y forces de vosaltres, sotsmetent vostres persones al jou de senyoria y al que de vosaltres la imperial magestat ordenar volrà. Emperò, per bé que la crueldat vostra sia stada molt gran, que crudelíssima mort no satisfaria al que meritau, e majorment de vós, Gran Caramany, que ab tanta crueldat e inhumanitat haveu morta vostra filla e moltes altres mores, les quals foren vengudes en mans de home tal qui les haguera restituïdes en lur primera libertat. E encara que vosaltres no siau merexedors de perdó, la clemència del senyor emperador és tanta que us perdonarà la vida, no per vostres mèrits, mas per la sua molta virtut e bondat.

Callà e no dix pus.

Respòs lo Gran Caramany ab paraules de semblant stil.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXVI

La resposta que féu lo Gran Caramany


__Si les sobiranes forces de mes afliccions e lo miserable jou de servitut considerat donàs loch a les tues demesiades paraules, no solament desijar viure, mas la mort per millor elegiria. Mas conexent quants generosos coratges los infortunis e treballs fan sforçar en los adversos casos, stimant que tant stremes dolors e no petites pèrdues com les mies Déu ha permés per aument de la tua singular glòria e per exercici de ma paciència, per ço·t vull pregar lo que de mi volràs fer, prestament me vulles delliurar, car major, és lo dubte de la mort que la mort, qui prestament és passada. E dius-me que só stat homeyer de ma filla. De açò no·n tinch a dar comte a   -f. v1v-   tu ni a altri, car stime que he fet lo que devia, que més conort és a mi yo haver dat qualsevulla linatge de mort a ma filla que si per tu o los teus, davant los meus ulls, la ves desonir. E de les joyes e del tresor no vull negú alegrar-se'n puga. E no·t penses tu subvertir lo àbit de mon coratge, car pus dispost só oferir lo meu cors a la amarga mar o a la terra, ans que fes res que tu·m pregasses, si bé los teus ab força stranya me han fet venir davant la tua presència, car major rahó fóra tu venir a mi, encara que sies stat vencedor, que yo anar a tu. E no penses que los cavallers e gentilshòmens de la mia terra, que sien de menor grau ni de menys virtut e ànimo e noblesa, e axí destres en les armes com los francesos. E si só jamés en ma libertat, yo·t mostraré la ofensa que has feta a hun tan gran rey com yo, qui senyorege altres reys.

Tirant no volgué satisfer a les paraules del Gran Caramany, sinó que·ls pregà molt graciosament volguessen passar a la sua nau, e mal lur grat ho hagueren a fer. Com lo capità los tingué dins, repartí aquella poca de gent que restada li era, e donaren vela. E destaparen los enbrunals de la nau e exia tan gran roll de sanch que paria que la nau ne fos plena, que los antichs no havien hoït dir ni havien lest en canòniques tan fort batalla fos stada en la mar, ni tan sangonosa, de dues naus; que en la nau dels turchs no y restà ànima viva sinó los dos reys, y en la nau del capità, de CCCCLXXX persones no n'i restaren sinó LIIII e los XVI nafrats. La batalla de terra fon tresladada en mar, e mostrà's més valent entre los altres, manifestant glòria e virtut en senyal de excelsa dignitat de gran senyoria sdevenidora. E la fama del strenu cavaller Tirant aumentà en triümphant laor.

Com Tirant fon prop del port de Transimeno, veren los balaners qui ab l'estol dels turchs venien, que entraven dins lo port de Bellpuig, fugint e cridant ab grans crits. E ab molta dolor recitaren la mala nova de la destrucció dels reys e del stol perdut ab gent innumerable. Lo soldà e tots los altres feren molt grans lamentacions, ploraven e planyien-se e staven admirats com se podia fer que hun stranger hagués obtés d'ells tantes e tan glorioses victòries. E malayen la fortuna com se era tant inclinada en voler-lo tant prosperar, e deliberaren dar batalla a la gent del camp, puix tenien la ira fresca.

Feren dues batalles ab gran prosperitat e clogueren los crestians dins los murs de la ciutat. E apresonaren al comte de Burgença e al comte Malatesta. E feren allí molts bons fets d'armes aquell dia e mataren molts crestians, e demanaren los cossos morts en senyal de victòria obtesa. Lavors los turchs demanaren treves, o pau si volien, no per amor de pau, mas per temor de batalles.

Com Tirant fon aplegat al port, trobà allí moltes naus de les sues e moltes de les que havien preses. Com lo prior de Sent Johan véu que·l capità no y era, tornà'l a cercar e no s'encontraren.   -f. v2r-   Mas aprés dos dies que lo capità fon tornat, arribà lo prior, e tots eren tornats sinó Ypòlit.

Aprés que totes les naus foren preses e Ypòlit véu que no y era son senyor, pensant que hauria fet la via de la Turquia, manà al naucher que fessen aquella via. E no podent trobar al capità, trobà una nau de aquelles de l'estol. E ell féu la via de la nau e ella se mès en fuyta e vench quasi en una illa despoblada, e lo vent era punter: venia'ls contrari. La gent desemparà la nau e ab la barca e ab lo laüt ixqueren en terra. Ypòlit aplegà e pres la nau, que no y era restat negú, però trobaren-la molt riqua e portaren-la-se'n.

Com lo capità véu que tots hi eren sinó Ypòlit, féu partir III naus perquè l'anassen a cercar, e trobaren-lo que venia ab la presa. Com lo capità ho sabé e véu que venia ab tanta honor, se n'alegrà molt.

Aquest Ypòlit ixqué valentíssim cavaller, liberal e ab sforçat ànimo, e en sa vida féu de singulars actes, que volgué imitar a son mestre e senyor. E per ço volen dir molts que primer deu hom examinar lo cavaller ans que ab ell poseu vostre fill, car si ell és virtuós, ell ne farà mil de virtuosos, e, tot per lo contrari, si és viciós, tal ne serà lo criat.

Com lo senyor de Malvehí sabé que Tirant era tornat ab tan gran triümpho victoriós, fon molt content, cavalcà e anà'l a veure. Emperò, ans que partís, tramés hun home per avisar-ne a l'emperador e tramés hun altre home per avisar-ne los del camp, e allí foren fetes molt grans alegries. Com l'emperador sabé tan singular nova, féu tocar totes les campanes de la ciutat e fer grans alimares e grans festes. L'emperador ab tots los altres staven admirats de les grandíssimes cavalleries que Tirant feya. La princessa e les altres dames se n'alegraven molt, donant d'ell singulars laors.

Com lo senyor de Malvehí fon ab Tirant, consellà-li que la sua persona devia anar, ab tota la presa que feta havia, davant l'emperador. E Tirant hi tenia molt bona voluntat per ço que pogués veure e parlar ab la princessa. Com tingueren bon temps per partir, Tirant féu recullir tots aquells que y eren stats ab ell ensemps e donaren vela.

Com foren en vista de la ciutat de Contestinoble, digueren a l'emperador com venia lo seu capità ab tot l'estol, que ja veyen les fustes. E ell no sabia quina festa ni honor li fes. E prestament ell féu fer hun gran pont de fusta que entrava dins l'aygua més de XXX passes, tot cubert de pomposos draps de raç. E l'emperador féu fer enmig del gran mercat hun cadafal, tot cubert de peces de brocat e de seda, per a ell y la emperadriu e a la princessa e a totes les donzelles. E del seu cadafal fins al cap del pont, hon havien exir, féu posar baix peces de vellut carmesí per ço que·l seu capità no tocàs dels peus en terra, sinó que anàs sobre la seda. Com ell fon passat, qui més podia pendre de la seda, de aquell era. E véreu molts nafrats en les mans, d'espases e de coltells, per tallar de aquell drap de seda.

Com les naus foren en lo port, ab molta alegria qu·entraven, donà la popa la nau del capità en lo pont de fusta, e ixqué ab lo Gran Caramany, lo qual portava a la part dreta, e lo rey de la sobirana Índia a la part sinestra, y ell anava enmig. E tots los barons anaven davant. E tota la multitut del poble   -f. v2v-   ixqueren a rebre'l ab molta honor: axí com si fos tramés del cel, axí tenien los ulls en ell. E no solament li feyen honors humanals, mas encara divinals. E per més venerar-lo, li ixqué tot lo clero, professó feta, ab totes les relíquies e ab tots los prelats, e desijaven-lo tots posar en lo pus alt loch de paradís si poguessen. E ab aquest triümpho aplegaren al mercat, hon era l'emperador ab totes les dames de honor, axí les de la cort com les de la ciutat.

Com Tirant fon alt en lo cadafal e prop de l'emperador, agenollà's e besà-li la mà, e dix al Gran Caramany que li besàs la mà, e ell respòs que no u volia fer. E prestament Tirant, ab la manyopa que portava en la mà, li donà hun gran colp al cap, que lo y féu inclinar prop de terra, e dix-li:

__Perro, fill de perro, ara li besaràs lo peu e la mà encara que no u vulles.

__Yo u faré per força e no per grat __dix lo Gran Caramany__. E si tu e yo fóssem en loch convinent, a mi no sospitós en res, yo·t daria a sentir quina cosa és acostar-se a cara de rey. E tu encara no sabs quant són larchs los meus braços. Però yo·t jur per Mafomet, nostre sant profeta, e per esta barba, que si yo só jamés en libertat, de fer-te besar los peus de hun meu negre.

E no li volgué més dir. Lo rey, companyó seu, per no haver altre repeló, donà dels genolls en la dura terra e besà-li la mà e lo peu; e aquell fon segur de tot mal. Però Tirant respòs ab paraules de semblant stil.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXVII

La resposta que Tirant féu al Gran Caramany


__Per lo noble rey de la sobirana Índia, que ací és present, pot ésser feta verdadera relació del que és passat entre tu e mi, e ans de venir ací tu no m'has gosat temptar de paciència. Què has vist ara, en dir davant la magestat del senyor emperador lo que ab tan gran ultratge has gosat rahonar? Ab altres rahons mal dites no cur respondre, sinó que us recort, cascuna volta que naturalea vos temptarà en tenir costum de dona, per ésser yo aquell que no solament vos he subjugat lo cors, mas vençut l'ànimo, e vós aquell que, pus prest la vida que la mort honesta elegint, ficàs los genolls e·n la alta popa de la nau, davant mi, ab los braços en creu retent l'esperit de la honor, diguist aquell spantós mot per aquells qui virtut conexen, com és dir: "Yo só ton presoner e tu est mon senyor", en la qual hora yo mostrí tenir cor de carn de cavaller e dexí't la vida comprada ab tan car preu. E per lo noble rey, que ací present és, mogut per bon zel de deute de parentesch e per ésser lo qui és, sabeu bé quines paraules d'ell hoís, e del que devia portar grat molt furiosament contra ell procehís. No·s sab, de nostra recordació, major defalt en hun rey, car semblant és stat al rey de Apol·lònia, que, volent l'emperador de Alamanya dar-li batalla, a la assignada jornada molt vergonyosament fogí e en lo camp lo dexà.

Tirant donà fi a ses paraules, e l'emperador los féu de continent pendre e posar en bona guarda dins una gàbia de ferro.

L'emperador devallà del cadafal ab totes les dames e anaren a la gran   -f. v3r-   sglésia de Senta Sofia, e aquí feren laors e gràcies a la divina bondat e a la sua sacratíssima Mare, senyora nostra, de la gran victòria que havien aconseguida. E Tirant portava de braç a la emperadriu, la qual mostrava molta contentació de la prosperitat de Tirant, e dix-li:

__Capità, vós sou lo més gloriós home que huy en lo món se trobe, car per la vostra gran cavalleria e alt enginy haveu subjugats e vençuts aquests dos reys en aument de la laor vostra e profit de tot l'Imperi Grech. E volguera yo, per vós ésser tan virtuós, que en lo meu temps fósseu vengut en lo regne de Alamanya quan mon pare era emperador de Roma, com en aquell temps yo fos demanada per mil enamorats, e si yo hagués vist a vós, de tots los mil, de vós haguera feta elecció. Mas ara que só vella e ja posseïda, la mia sperança tarda és.

E parlant de aquestes coses fins al palau. E la princessa hoí totes aquestes rahons, e dix a Tirant:

__Aquella vella de ma mare té pietat de si mateixa, que també s'i volria jugar, que foch de amor la crema, qui la força de impaciència com veu a vós, qui sou la flor de tots los cavallers del món, complit de tota gentilea, e pensa la gran bellea que per ella és stada posseïda. Si en lo seu temps fósseu vengut, presumeix que ella fóra digna de la vostra amor aconseguir. O, gran follia és desijar lo que rahonablement no·s pot haver, ne penedir-se de haver virtuosament vixcut, desijant en los darrers dies de sa vida viciosament viure!

__O reprenedora de crim de amor! __dix Tirant__ Merexedora sou de molta pena perquè no amau e sabeu que sou amada. E no vull menysprear les paraules ni venir en desgrat de la altesa vostra, car la cruel resposta restarà en les dones d'onor que hun punt no saben de gentilea, que volen ofendre als gentilshòmens e ésser d'ells molt ofeses. Açò no convé a donzella de honor, ni menys a la de noble linatge.

En açò vengué l'emperador e demanà al capità com stava de les nafres. E Tirant respòs que una poca de febra s'i era mesclada.

__E ab lo anar pens seran alterades.

Lo emperador ordenà anàs a la posada ab los metges ensemps. E com lo hagueren curat digueren que no·s partís del lit si volia obtenir sanitat, perquè no restàs afollat del braç. E Tirant fon content de tenir-se a consell dels metges. E l'emperador lo vesitava cascun dia una volta, e manà a la emperadriu e a sa filla tots dies, de matí e al vespre, l'anassen a veure. E la Viuda Reposada, moguda més de amor que de pietat, lo serví contínuament en la sua malaltia.

Tornem a recitar com se comporten los turchs ab los crestians qui restats eren en lo camp. Aprés que ells hagueren sabuda la cruel batalla del capità ab lo Gran Caramany, e hagueren presos los dos comtes, molt sovint venien a la ciutat de Sent Jordi e mataven e apresonaven molts crestians, e se'n portaven de grans cavalcades, fent la guerra molt cruel. E pochs eren los qui poguessen restaurar la vida qui en lur poder vinguessen. En quanta dolor eren posats los crestians com pensaven que Tirant no y era e havien a exir a la batalla sens ell ni lo savi Diafebus, conestable major, e de aquell senyor d'Agramunt, per tal com de necessitat tenien a defendre lurs vides e les persones e posar-se a perill   -f. v3v-   de les batalles! E en la necessitat tots reclamaven a Tirant com si fos hun sant, e no·s tenien per segurs molt, ans tenien gran temor als turchs, car l'ànimo gran que tenien en lo temps de les victòries obteses per la molta virtut de la presència de Tirant, per la absència sua lo havien tot perdut. E feyen special oració que nostre Senyor ajudàs a Tirant perquè·l poguessen cobrar, que en ell stava tota lur sperança.

E trameteren una letra a l'emperador suplicant-lo que·ls trametés lo lur Messies, Tirant, com ja eren tornats en les acostumades adversitats de fortuna, e que Tirant los fos donat en premi de victòria. E feren altra letra a Tirant, la qual era del tenor següent.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXVIII

Letra que fan los del camp al capità Tirant


O, spasa de virtut, la més noble que en lo món sia! La virtut tua a Déu y al món és manifesta. A la tua excel·lència significam, per mijà de bona conexença, com temor de restar en lo camp ab tal vergonya, si atényer porem gràcia de tu, de venir a veure los teus súbdits e servidors. Com altri aprés Déu no reclamam sinó la tua senyoria, com d'ací avant crehem e pensam que la carrera de tota desesperació nos és ja uberta, en la qual tota sperança de nostra defensió penja en tu, senyor, lo millor de tots los cavallers, creu que seria fort e difícil cosa nosaltres ésser ja vencedors. E si anam a la batalla és treball perdut, car no és ja la intenció nostra ne propòsit d'ací avant entrar en les mortals batalles sens tu, car stimam més perdre la fama que les persones nostres. La amor és gran que nosaltres portam a la tua senyoria. E axí com tu faràs lo que tots te suplicam, axí alguna que tu ames haja pietat de tu, que no·t puga dir de no de tot lo que desiges.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXIX

Com l'emperador tramés per sa filla la letra a Tirant que los del camp li havien tramesa


Com l'emperador hagué lestes les letres e sabé en quina disposició stava tota la sua gent, quant staven smayats e temerosos, dubtà si daria la letra a Tirant o si speraria que fos del tot guarit, e ab tal deliber dexà passar III dies sens manifestar-ho. Aprés donà la letra a sa filla, Carmesina, que la y donàs, pregant-lo que tan prest com pogués cavalcar que volgués anar al camp.

Com la princessa fon dins la cambra e véu a Tirant, ab cara molt afable anà devers ell e dix-li semblants paraules:

__Flor dels millors, veus ací com tots los del vostre camp criden: "Fam, fam! E hon és aquell virtuós cavaller qui·ns solia dar honorosa vida, hon és aquell vencedor de batalles? La nostra sperança és tota perduda si aquell invencible cavaller no ve." Trameten-vos aquesta letra, e lo sobrescrit diu: "Sia dada al millor de tots los cavallers". Que si no a tu, altri no s'i deu entendre.

Tirant pres la letra e legí-la. Aprés la mostrà a la emperadriu e tots la veren. La princessa féu principi a hun tal parlar:

__Si de grat vos   -f. v4r-   venia, noble capità, de anar lla hon se fan les forts e cruels batalles, memòria de fama gloriosa ne poríeu aconseguir, car per virtut de la vostra anada tots los turchs seran vençuts, car sol per la vostra vista restaran tant temerosos que no poran alçar les mans contra les vostres forçes. E serà dar compliment al virtuós desig, lo que haveu començat. E de açò fareu gran servey a la magestat del senyor emperador, a la senyora emperadriu, e a mi gran plaer. E si per amor de nosaltres no u volreu fer, feu-ho per la vostra molta virtut e bondat.

Respòs Tirant:

__No fretura a mi pregar la altesa vostra, com los prechs de la magestat del senyor emperador són a mi aspres manaments e la excel·lència sua no deu a mi pregar, mas manar-me com a hun simple servidor seu qui·l desija molt servir. E la celsitut vostra sab bé quant vos desige servir, que no és cosa en lo món que a mi fos possible de fer que per la altesa vostra me fos manat que yo no u complís, encara que fos cert de perdre'n la vida, quant més en les coses qui són en aument de honor e prosperitat vostra! E poreu dir a la magestat del senyor emperador e de la senyora emperadriu, qui ací present és, e per la celsitut vostra faré tostemps tot lo que·m serà manat tant com la vida m'acompanyarà.

E pres-li les mans e besà-les-hi, mig per força e mig per grat.

Aprés la emperadriu se levà de lla hon seya e posà's al cap de la cambra ab lo psaltiri en la mà, e pres-se a dir ores ab una donzella que li ajudava. La princessa restà ab Tirant, ab Stephania e la Viuda Reposada e Plaerdemavida, que li feyen companyia. E Tirant li prenia molt sovint les mans e les hi besava. E la princessa no pogué comportar que no li digués paraules de semblant stil acompanyades.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXX

Reprensió que fa la princessa a Tirant


__Clarament veig, magnànim capità, que·l contrast de mes rahons encendran majors flames de tos desigs. A mi plau, desplaent-me licenciar a tu per al que vols, car les coses que sens dificultat haver-se poden, la stima de lur vàlua perden, car veig les tues mans cobdicioses que, qui·ls dava licència, elles passarien de bon grat lo manament de sa senyora. E les tues ungles son sens vergonya, car la emperadriu és ací, que·ns pot veure. E si u veu, seràs tengut per home de poca fidelitat e ab poca paciència; porà dir que dexes star a sa filla: tancar t'à d'ací avant los camins de libertat. Donchs, per què dins tu no és aquell verdader recort que·t cobres de discreta temor per dubte de infàmia, per no restar ab tal vergonya? O! Quina consciència hauràs si la infidelitat prens per companyona? Però par-me que tu deus haver begut de aquella aygua de la font hon morí lo bell Narciso, qui fa fugir de la memòria totes les coses passades ensemps ab la honor. E si per ventura los meus prechs que t'é fets de part de l'emperador, que vages a les batalles, donen empediment a la tua dura pensa per la mia amor, oges paraules ara menors que lo meu coratge, car yo só simple e humil a tu, qui me n'has dada rahó, per ço com   -f. v4v-   tu ho est stat a mi moltes voltes. E yo só presta inclinar-me als teus peus per ço que lo senyor mon pare sia servit.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXI

La resposta que Tirant fa a la princessa


__La enujosa fortuna ha ordenat donar sforç als turchs per apartar a mi del major bé que de present puch posseyr, ço és, la vostra vista, la qual és causa de aleujar part de ma atribulada pena __dix Tirant__. E lo profit d'altri serà gran dan per a mi, trobant-me sol en la mia tribulació, car gran confort és a les persones atribulades com tenen companyia en lur dolor. E si lo que menys se deu fer se fa, bé·s deu fer lo que més fer-se deu; e ja no sé com puga apendre de soferir tristament lo dan de amor qui aparellat m'està. Qual cosa pot ésser més contrària a ma salut que veure'm absent de vostra altesa? E tostemps he hoït dir que batalles nohen e cantar e sonar plaen. E per ço, compensació deu ésser admesa: que vós, senyora, deveu cerquar ab los enemichs matèria de mort e no ab aquell qui us desija servir. Yo só catiu e sotsmès, però catiu no·s deu clamar de sa senyora, no per los cavallers antichs de molta stima ni per los presents, però, perduts tots aquests, farem compensació de hu sol a tots ells. Qui serà aquell digne de tant de bé? Yo só aquell, Tirant, merexedor de tocar e posseir aquelles virtuts de aquella sereníssima Carmesina. E si·m demanau açò com ho sé: per ço com ho volria. Però si la magestat vostra stà congoxada per enuig, aquell qui forçau viure sens vós, forçau-lo que muyra per vós. E par-me que dels meus ossos me fuig la virtut, emperò la sperança del meu cor sosté a mi, de la qual sperança, si yo só desemparat, no puch recórrer a les mies germanes. Açò que dich no·m ve sinó de amor, car no he vixcut ne vixch sinó en pena. E per ço dich que més stime e·m plau l'aturar que no l'anar, per veure tots dies la celsitut vostra. De l'aturar seré loat, e de l'anar seré blasmat.

No tardà la prinçessa en replicar paraules de semblant stil.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXII

Rèplica que fa la princessa a Tirant


__Yo bé crech vós no volríeu que·s mostrassen dos contraris en presència dels barons e nobles cavallers, los qui de honor senten, com són paraules de amor e de dolor, per ço que no stan bé en boca de cavaller. E teniu vós esment, tant com la vida vos acompanye, car les paraules dissimulades sens obra difamen l'ome; e yo bé sé que a vós no poran metre mostalla per jolivert. Perquè voleu tant ocupar lo vostre enteniment envers mi? Car tostemps he hoït dir que en una capça no y pot cabre honor e delit. Que hajau a dexar la glòria e fama de la honor vostra! Feu vós axí com féu aquell famós Alexandre. Com ell hagué vençuda la batalla, e mort Dari, pres   -[f. v5r]-   la ciutat hon era la muller e tres filles, les quals en tot l'univers món no·s trobaren tres donzelles de més bellea, seny e avisat entendre, com Déu les ne hagués dotades més que a totes les altres. E mort Dari, sabuda la nova per la muller e filles, lo primer capità qui entrà, agenollaren-se als seus peus e suplicaren-lo que no les volguessen matar fins a tant lo cors de Dari hagués rebuda sepultura. E aquell les posà en gran sperança, per ço com les véu en strem belles. E tots los qui de amor sentien, de bon grat s'i aturaren per contemplar-les. Aprés que elles foren tornades dins los seus palaus, lo capità ab molts altres cavallers ho digueren a Alexandre, recitant-li la gran bellea de la mare e de les filles, suplicant-lo hi volgués anar per veure-les. E Alexandre, mogut de amor natural, respòs que era molt content. E com fon fora de la posada, essent en vista dels palaus de les donzelles, tornà-se'n. Los cavallers li demanaren per què se'n tornava. Alexandre respòs: "Dubte tinch gran, no m'abellís la vista de alguna de aquestes donzelles e que tan plasent me fos, segons la mia edat, e·m contentàs los cinch senys corporals, per què yo hagués a dexar lo noble exercici de les armes ab la honor ensemps. E no volria la mia libertat encativar en poder de una donzella stranya." E tal cavaller com aquest portava devisa de virtut en sa companyia. Axí volria yo que vós fésseu.

"E serà forçat la vostra persona sostinga dans e congoxes, ab tanta pèrdua de vostra honor si us aconortau de aquella, mas justa escusa no teniu per al que m'haveu ofesa. Perquè los hòmens envejosos de nostra pròspera fortuna, de lur poder perdessen la conexença, però la gran stima nostra, egualment perdent, fa adversa nostra fortuna. E açò no u dich a fi per dir paraules qui us enugen, sinó per la erra dels vostres mals, en los quals perseverar voleu. E venint al que vull dir, e gràcia de vós obtenir poré que no vullau perdre la honor e fama per causa mia, car los bons cavallers vos incriminarien de desleal e afeminat, e a mi de engan, car dirien yo ésser stat enganadora de les vostres forces e virtuts.

"Per què us plàcia voler mirar los nobles fets dels cavallers antichs com lur principi fon bo e la fi fon mala. Mirau los fets de Salamó, com fon cap de la saviesa del món e per dona fon idòlatre. Mirau Samsó, qui de fortalea avançà tots los del món, e tenint la virtut sua en los cabells, e per dona fon enganat, que·l ginyà li digués en què stava la sua gran virtut e dix-lo-y e, tan prest com li hagué tallats los cabells, lo posà en mans de sos enemichs, puix hagué perduda sa força. Mirau al rei David, com li'n pres. E a nostre pare Adam, qui volgué passar lo manament de Déu per menjar del vedat fruyt. Mirau Virgili, qui fon tan gran poeta, com fon decebut per una donzella que·l féu star penjat dins un cove una nit e hun dia a vista de tot lo món, per bé que la venja que·n féu fon molt gran, però ell restà ab sa vergonya. Mirau Aristòtil e Ypocràs, grans philòsofs. Tots foren decebuts per dones, e molts altres de   -[f. v5v]-   qui recitar no cur per no tenir prolixitat. Què sabeu vós yo si só fornida de tanta astúcia com aquelles e que us mostràs molta amor e voluntat ficta, fent-vos variar lo vostre bon enginy e sentiment o que·n fes demostració per ço que vós, vencedor de batalles, tornàsseu tot lo nostre imperi en libertat e en nostre domini?

"Mirau, Tirant, senyor, què fareu. E no vullau amar tant a altri que encativeu la vostra honor e fama e vullau perdre la glòria de tantes victòries que haveu obteses e podeu obtenir. Per què no és bona cosa que per una donzella vullau perdre tant de bé. E sé-us ben dir que no és més secreta cosa en lo món com és lo cor de la donzella, per ço com la lengua rahona lo contrari del que té en lo cor. E si vós sabíeu la vil pràtica de nosaltres, no és home en lo món qui·ns degués res stimar, sinó per la gran magnificència de vosaltres, per ço com és natural cosa los hòmens amar a les dones. Emperò, si vosaltres sabíeu los nostres defalts, no·ns deuríeu jamés voler bé, sinó que lo apetit natural, qui us força, que no guardau dret ni envés. Per què us prech, per lo molt bé que us vull, que no sia dona ni donzella que us puga fer errar. E no sabeu vós què dix aquell savi Salamó?: "III coses són a mi difícils de conéxer e la quarta no puch saber: la via de la nau en la mar, la via de l'ocell en l'ayre, la via de la serp en la roca, e la via del jove en la sua joventut quina serà." E són los versos aquests:


Quant en la roca veuràs
lo pas de la serpent,
de la dona sabràs
tot son enteniment.
Hom no sab l'aucell
volant hon se posarà,
ni·s fa del jove
si bo o mal serà.

Per ço dich a vós, Tirant, que dexeu amor e conquistau honor. No u dich perquè la lexeu del tot, car en temps de pau hi pren hom gran alegria e, en temps de guerra és forçat que hom ha de soferir treballs e congoixes. E mirau los romans, qui del món hagueren monarchia, car dreta virtut de cor proceheix de saviesa. E tot lo que he dit dels actes gloriosos que han fets, encara la tinta no és exuta. Però ab tot, no contrastant que yo diga que aneu, no resta la mia ànima no·n passe grandíssima dolor per los perills grans que·n les armes se costumen seguir. Per què suplich a la inmensa bondat de Jesucrist que us done honorosa vida e paraís aprés de la mort, per ço com lo altisme Déu e senyor ha manat e vol que totes les coses del món sien subjectes a l'hom, com a majors e millors en dignitat e excel·lència, car yo veig la vostra pròspera persona en durment y en vetlant de totes coses ésser vencedora. E par-me a tot mon seny que yo y era com Déu vos féu, e yo deya-li: "Senyor, fes l'om tal, que tal lo vull."

Acabant la princessa, no tardà Tirant fer principi a hun tal parlar.




ArribaAbajoCapítol CLXXIII

Resposta que fa Tirant a la rèplica de la princessa


__Senyora immortal, lo savi enemich tostemps studia e pensa com porà enganar son enemich, e del foll amich li fa contrari, menyspreant les nobles virtuts e les miserables forces del cors   -[f. v6r]-   qui donen sperança de infinida dolor. Ultra lo general desig que yo tinch en la magestat vostra veure e servir, aquella me fa ésser més que home e quasi Déu, pujant-me en tan alt grau que a la noble vista de l'enteniment li aparen tan poques les coses de la terra, sens vostra celsitud, que ab fastijós menyspreu les mira. Dexaré lo treball de recitar los actes e la virtut que la altesa vostra posseheix, però no vull celar lo ver de ma demanda, ço és, los amorosos besars: si aquells yo cascun dia podia haver, poria ésser dit més que gloriós e posat en la més alta gerarchia. E per ço no·m poria star de satisfer al que la celsitud vostra ha dit que nosaltres som de més dignitat e excel·lència.

"Dich, ab vénia e perdó tostemps parlant, que no us atorgaria tal conclusió, com per tots los doctors, axí antichs com moderns, és determenat tot lo contrari, donant major excel·lència a les dones que no als hòmens. E açò ab tota veritat ho provaré ab dits de la Santa Scriptura, e noresmenys ab los IIII evangelistes __qui mentir no podien, que eren il·luminats per l'Esperit Sant__ recitant en lurs evangelis que Jesucrist, com resuscità, primer aparegué a dona que no a home. Per què, rahonablement seria la dona de major excel·lència, conexent la divina bondat que per la molta virtut de vosaltres éreu merexedores de tanta honor. Car primer aparegué a la sacratíssima Mare sua e a la Magdalena que no als apòstols, per ço com conexia que no eren merexedors de precehir a les dones, e per causa de açò, tostemps seríeu jutjades per millors e de major dignitat. E per millor fortificar lo que dit he en aument de la dignitat que a vosaltres s'esguarda, com nostre senyor Déu creà l'ome, lo formà del lim de la terra, e la dona formà de la costella de l'home, qui és pus pura matèria; per ço se mostra com és creada de més noble cosa que no l'ome.

"E ultra les auctoritats de la Santa Scriptura, se mostra per speriència manifesta que si una dona se lavarà les mans e aprés les se torne a lavar no donant spay sinó que sien exutes, l'aygua que n'eixirà serà molt clara e neta. Feu lavar les mans a hun home e torne-les-se a lavar, sens que no toque res, e veureu l'aygua que n'ix ésser tèrbola e sútzia per moltes vegades que les se lave. E ací se mostra l'ome que tira a son semblant, del que és format, e no pot jamés donar sinó del que té, perquè és bastantment provat la dona ésser de major dignitat e excel·lència que l'home. E moltes altres justes al·legacions s'i porien fer, les quals lexe per altre dia.

En açò vengueren los metges, e la emperadriu hagué acabades ses ores, e acostà's a Tirant e demanà als metges quant darien licència al capità pogués anar fins al palau.

__Senyora __respongueren los metges__, dins III o IIII dies porà anar.

La emperadriu se n'anà ab totes les dames e Tirant restà ab los metges. E sab Déu, com la princessa se'n fos anada, l'ànima de Tirant quanta dolor sentia.

Com la princessa fon dins en la sua cambra, pensant en les rahons que Tirant li havia dit, vengué-li un endolciment al cor de sobres de amor que li portava. Vench en tal punt que fon fora de tot recort e caygué esmortida en terra. Com les donzelles la veren en tal so star, totes cridaren a grans crits, fins a tant que   -[f. v6v]-   vingué a notícia de l'emperador, lo qual ab cuytats passos anà, pensant que tot lo món fallit li fos.

Com ell véu en terra sa filla, com a morta, lançà's damunt ella fent lo major dol del món. E la mare havia posat lo cap de sa filla sobre la sua falda e tan adolorits crits e plors dava que per tot lo palau eren sentits; e tota la cara e les robes eren banyades de les sues làgremes. Anaren-ho a dir prestament als metges, qui eren en la posada de Tirant. Vengué-y hun cavaller qui secretament los dix:

__Cuytau, senyors, que la senyora princessa stà en tal punt que haureu prou a fer que siau a temps de trobar-la viva!

Los metges desempararen lo sopar de Tirant e ab cuytats passos anaren a la cambra de la princessa. Lo cor sentit de Tirant prestament presumí que algun cars havia seguit a la princessa, segons los grans crits que ell sentia donar a hòmens e a dones, e cregué fermament que axí devia ésser.

Cuytadament se levà, axí mal com stava, e anà-se'n a la cambra de la princessa. E trobà-la ja retornada, e stava gitada en lo lit. E sabé com los metges havien posada tota lur diligència en dar-li salut. Com l'emperador véu ja star a sa filla en tot son recort, anà-se'n al seu apartament ab la emperadriu, e los metges lo acompanyaren per ço com lo veyen molt fatigat per lo cars de sa filla. E Tirant, entrant per la cambra, quasi com a home desesperat, e véu la princessa star gitada en lo lit, acostà's a ella ab la cara molt alterada e, ab veu piadosa, féu principi a hun tal parlar.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXIIII

Com Tirant demanà a la princessa quina era stada la causa de son mal


__Major dolor jamés sentí de la que ha sentida e sent la mia desaventurada persona, pensant hagués perdut lo major bé que en aquest món tinch ferma sperança de posseir. E molt me tarda de saber lo mal ingrat qui us ha dada tanta passió a la vostra excelsa persona. E si lo mal pogués armes pendre, yo us jur per lo baptisme que he rebut, yo·m combatria ab ell e li daria tal punició que jamés hauria atreviment de dar passió a la magestat vostra. La inmensa Bondat divina ha haguda mercé e pietat de mi, e ha per acceptes les mies justes pregàries encara que yo sia gran pecador, per ço que vós siau lo premi de la mia victòria, considerant la mia atribulada vida, car pijor m'és la vida que la mort vehent la celsitut vostra en tal punt ésser venguda. E yo sentia crits e no sabia què·m feya dolre la mia trista persona, e tan prest pensí en la magestat vostra, però deya en mi mateix: "Si algun mal té, ella m'o trametrà a dir." Bé és stat mester que yo haja hagut sentiment del mal que la celsitud vostra passava. E yo bé conech que só desemparat de la altesa vostra. E si tal cars havia d'ésser, yo suplich a la inmensa bondat de Jesucrist que yo no u veja, ans yo muyra primer, perquè no hagués a fer de la mia persona tan leig cars que n'hagués de perdre lo cors e l'ànima. E la causa que la vostra excelsa persona és posada en tanta congo   -[f. v7r]-   xa, ha ofesos los meus ulls la glòria de yo veure aquella. E tal dret a mi s'esguarda, e jamés seré alegre fins sia segur del dubte.

No tarda la princessa fer principi a paraules de semblant stil.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXV

Resposta feta per la princessa a Tirant


__Prech-te, Tirant e senyor de mi, consentir no vulles que la mia sperança sia feta vana, car de tot lo meu mal tu sol est stada causa; e com lo mal me asaltà, fon per pensament de la tua amor. E ja amor obra més en mi que no volria. E cert és més stimaria que la amor stigués secreta fins tingam temps de alegria, en la qual no y haja temors mesclades. Mas per speriència he mostrat que molt mal la tinch secreta, car, qui és que puga amagar lo foch que per la sua gran flama fum no n'ixqua? Paraules te dich missatgeres de l'ànima e del cor. Per què·t suplich vulles anar a veure a l'emperador, e no sàpia que a mi sies vengut primer que a ell.

E posà lo cap davall la roba e dix a Tirant hi posàs lo seu. E dix-li:

__Besa'm en los pits per consolació mia e repòs teu.

E aquell ho féu de molt bon grat. Aprés que li hagué besats los pits, li besà los ulls e la cara, y ella dix:

__Senyor, de major premi és lo loguer que no és son ofici, e de aquestes coses més sol ésser la temor que·l perill, e lo qui vol haver temor ha vergonya quant se penit.

Tirant no pogué satisfer a les paraules de la princessa, mas partí's d'ella molt content. Com fon a la cambra de l'emperador e los metges lo veren, reprengueren-lo molt per ço com se era levat del lit sens consentiment d'ells. Tirant respòs:

__Si sabés la vida degués perdre, per totes les coses del món no dexara per res de venir a veure la magestat del senyor emperador. Com yo us viu partir de mi tan fatigats e ab tanta cuyta, no podia altra cosa presumir sinó la sua gran necessitat.

Respòs l'emperador en la següent forma.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXVI

La resposta que l'emperador fa a Tirant


__Recobrada la sanitat ma filla Carmesina, la dolor strema que en aquell cars yo sentí fon quasi inestimable, axí com aquell qui no té sinó hun ull e mig e pert lo hu. Pensau quina consolació en aquell cars la mia ànima podia haver! No tenia sinó dues filles: la una tinch mig perduda, que no la puch veure ni hoir, ço és, la muller del rey de Ongria; e tinch ací tot lo meu bé. E com la viu quasi morta, d'estrema dolor pensí morir. Però laors e gràcies fas a l'omnipotent Déu qui de mort, a ella e a mi, nos ha volguts liberar. E de tot perill és quítia, e yo que·m sent molt bé, per què us prech que l'aneu a veure, car de la vostra vista molt se n'alegrarà.

E aquí parlaren de moltes coses, però los metges congoxaven al capità se n'anàs a la sua posada.

__Aquest és mon delit   -[f. v7v]-   __dix Tirant__, en la necessitat yo puga star prop de la magestat del senyor emperador.

E l'emperador li regracià molt la sua bona voluntat e tornà-li a dir que fes lo que·ls metges li consellaven, però que primer hagués una vista de sa filla Carmesina. E Tirant, molt content de les afables paraules que l'emperador li deya, desijava més star prop de la princessa que allí hon stava.

Com Tirant fon dins la cambra de la princessa, trobà allí a la emperadriu, qui pres gran plaer en la venguda sua. Passaren moltes rahons de la sua malaltia e, vehent Tirant que no tenia loch de poder parlar ab la princessa, fon-li forçat de partir-se de allí, per ço que, si los metges venguessen, no u reportassen a l'emperador com s'estava ab la princessa. Pres son comiat ab prou sospirs que y lexà, e la galant Stephania __qui l'acompanyà fins al cap de la scala e a la partida__ li dix:

__Senyor Tirant, dau-me remey o dau-me la mort e soterrau los meus membres banyats ab les làgrimes mies enmig del camí per hon passarà aquell benaventurat gran conestable. E porà dir: "Ací jau aquella qui amar en strem me solia." E la pietat mia, merexedora és de aquest premi, car axí tremole com les arestes primes del blat qui són mogudes per lo lebeig suau. La sanch fug de mi e la natural calor desempara lo meu cor e lo cors, e del que dech ésser loada só culpant. De res no·m penit, encara que los cruels fats me perseguixen. Què he fet yo? Per quin peccat dech ésser absenta de aquell qui tants mals me fa passar? E altre bé en mi no resta sinó que ame los somnis e les ymaginacions que de nit me aparexen. Digau, capità senyor, e yo, trista, seré delliurada de aquesta dolor qui tant me turmenta?

Respòs Tirant ab paraules de semblant stil.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXVII

Lo conort que Tirant fa a la duquessa de Macedònia


__La lengua és senyal de ço que lo cor desija, e lo cavaller ha mester haja bon sentit natural, car l'ús de les armes, si·l perdia __ço que és la sua heredat__, seria menyspreat per los bons cavallers de honor. E si los vostres ulls haguessen vist la gran discreció que lo conestable té en les batalles e com s'hi regeix, per lo càrrech gran que té, deuríeu sostenir gloriosa paciència en vós matexa, considerat la honor que d'ell se pot atényer. És lo callar més propi que lo respondre. Però, senyora, yo us diré com serà: ja haveu vist com la senyora princessa me ha manat que yo vaja per exercir lo meu ofici, per la gran sperança que en mi tenen, per què m'és forçat de anar. E com sia allà, si ell stava dins hun ventre de peix, yo·l ne trauré e trametré'l-vos.

De aquestes paraules restà molt contenta la duquessa.

E Tirant se n'anà a sa posada, hon trobà los metges qui l'estaven sperant. Feren-lo tornar en lo lit, e miraren-li les nafres e trobaren-les molt alterades, per ço com stant ab la princessa se era molt inflamat per la molta amor que li portava. E   -[f. v8r]-   la curació de les nafres fon pus greu que les nafres, com los del camp de Tirant staven desesperats de la sua malaltia e no tenien nenguna sperança de victòria sens la virtut de la sua noble persona. E la amor que la gent d'armes li portava era cosa de gran admiració.

Lo soldà tramés sos embaxadors al camp per contractar ab Tirant e, com hi foren, no y trobaren lo capità. Dolgué'ls molt e per correu ne avisaren a l'emperador, lo qual prestament los tramés a dir que vinguessen a ell, que segurament podien anar e venir, car negun príncep no deu denegar la vista de neguns embaxadors.

Com los embaxadors aplegaren a la ciutat de Contestinoble, ja Tirant stava en bona disposició de les sues nafres, e anava al palau e cascun dia comunicava ab l'emperador de la sua partida.

Com l'emperador sabé que los embaxadors venien, no volgué que Tirant partís. E lo dia que los embaxadors entraren, l'emperador hi féu exir a rebre'ls tots los majors de la ciutat e de la sua cort bé una legua luny de la ciutat. E lo capità anà fins al portal de la ciutat. Abdal·là Salamó, com véu a Tirant, no contrastant que per lo gran soldà fos tramés, descavalcà prestament e donà del genoll en terra: féu-li molta honor e tornant-li a fer infinides gràcies com lo havia liberat com fon pres prop lo riu de Transimeno. Lo capità lo féu tornar a cavall, e partiren de allí e anaren davant l'emperador, lo qual los rebé molt bé, ab cara afable, fent-los molta honor, per ço com allí venia per embaxador lo rey de Armínia, qui era germà del Gran Caramany. Feren parlar Abdal·là Salamó, per ço com era molt pus entés que tot los altres, e féu principi a tal parlar.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXVIII

Com l'embaxador del soldà splicà la sua embaxada


__A la tua alta magestat, senyor, som tramesos per aquell temerós, excel·lent e lo major del món, senyor dels senyors de la secta mafomètica, ço és, lo gran soldà de Babilònia, hoc encara per lo Gran Turch e senyor de les Índies, e per los altres reys qui·s troben en lo seu camp. Venim a la tua prefata magestat per tres coses.

Sens la primera: los quals tenen gran desig de saber la tua sanitat, vida, honor y stat. E venint a la primera: treves de tres mesos per mar e per terra a tu sien dades si admetre-les volràs. La segona: sabent com aquest virtuós capità dels crestians ab la sua fort spasa ha subjugat aquell poderós senyor, lo Gran Caramany, e lo rey de la subirana Índia, qui venia en sa companya, e si per preu de rescat volràs dar lo Gran Caramany, que sia pesat tres voltes e, tant com serà son pes, d'or te serà donat; e com la balança serà al fi, ab pedres precioses serà mès en la balança de ta part, tantes fins que a l'altra faça desdir. E darem per lo rey de la subirana Índia hun pes e mig. Venint al tercer cap: si la tua excel·lència volrà concòrdia e pactar-se, tota iniquitat e malvolença apart posada, mas ab pau, amor   -[f. v8v]-   e bona confederació, e tu com a pare per ell seràs tengut e tu a ell poràs haver com a fill. E si per premi de tal concòrdia li volràs dar a ta filla Carmesina per muller, sots aquest pacte e condició que si fill ix, haja a pendre la nostra secta de nostre sant profecta Mafomet, e si ix filla, sia representada a la mare e vixqua en ley crestiana. E aquell viurà en sa ley e la princessa en la sua. E axí poríem dar fi a tots los mals. E lo dit soldà, en premi del dit matrimoni te restituhirà totes les ciutats, viles, castells que dins lo teu imperi ha presos, e més, te darà dos comptes de dobles e farà pau final ab tu e ab los teus; e fer t'à valença contra tots aquells qui noure't volran.

E donà fi en son parlar. Lo emperador hagué bé comprés tot lo que l'embaxador havia preposat. Levà's de allí hon seya e entrà-se'n en una altra sala ab lo capità e ab tots los seus de son consell. Concordaren allí, per sguart de la malaltia del capità, fossen donades e atorgades les treves. L'emperador féu entrar allí los embaxadors e dix-los que per amor e contemplació del gran soldà e, per semblant, del Gran Turch, ell era content de fermar en les dites treves e pau de tres meses, e de les altres coses se aturava son acort.

Fermades les treves, ab imperial crida foren publicades, e semblantment ho feren los turchs. L'emperador solicitava molt sovint los consells. E molts per atényer pau, loaven molt lo matrimoni de la princessa, en tant que l'ànima de Tirant no era segura. E hun dia Tirant, essent dins la cambra de la princessa, present moltes donzelles que hi havia, dix:

__O com me tinch per malaventurat per ésser vengut ací, per ço com veig dos contraris star ensemps en una voluntat, qui deneguen lo dret a de qui és! O cruel Tirant! Per què dubtes morir, que veus lo pare unit ab son consell contra la excelsa persona de sa filla? Que sia sotsmesa a hun moro enemich de Déu e de la nostra ley! Tanta bellea, virtut e gràcia, ab tanta magnitut de linatge, ésser aterrada e posada en tan gran decayment! E si a mi era lícit de yo recitar les perfeccions e grans singularitats que la senyora princessa poseheix, la qual yo ame e desige servir, a una deesa la poria acomparar. Ay, que yo veig ab la pensa allà hon ab lo cors no puch anar! O, missatger més cruel que los altres! Yo·t tenguí pres e, si tant hagués sabut que m'havies tant enujar, no t'haguera perdonada la vida ni posat en libertat. E donant-te de grat lo que tant desijaves, per què fas tan cruels batalles contra mi ab pensa deliberada? O missatger, qui Abdal·là Salamó nomenar-te fas! Si est en recort com me diguist que havies amat e, si no u sabs, vull que u sàpies: que, encara que tu no cometes crueldat contra la senyora princessa, comets-la contra mi, qui tant de bé t'he fet. Què faries tu si no sabesses què és amor? Benaventurada cosa és la mort, qui dóna remey a tots los mals! Yo, donzelles, no sé qual és major dolor. Consellau-me vosaltres, d'ésser luny o prop del que més ame. La sperança de la senyora princessa, ara que la tinch prop, m'escalfa per la flama qui·m crema, mas aquest foch mou a mi sovint a làgremes de pena. E lo qui stà luny, encara   -f. u1r-   que tinga molta sperança, no l'escalfa tant la sperança com la flama, e per consegüent, la pena és més simpla e més larga, e lo qui és més prop crema més fort. E si la altesa vostra se'n va, la pena del desig que yo sentiré com no us poré veure, serà tal com lo de Tàntalus, qui vol pendre les pomes qui li fugen e seguir ab la boca l'aygua que li fuig. E què resta, donchs, a mi que puga fer, si la magestat vostra se'n va? Que·m done yo mateix la mort. E serà senyal per lo qual yo seré cregut que sens ficció amava la celsitut vostra més que a mi mateix.

No tardà la princessa fer principi a paraules de semblant stil.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXVIIII

Conort que la princessa fa a Tirant


__Si la fortuna ha comanat a tu ésser jutge de la mia salut, la vida e la mort mia en la tua mà stà. E lo poder que tens de destruir a mi, deu ésser a tu glòria, si tal poder te plau. Major virtut serà si yo só restaurada per a tu en premi de tos treballs. E com pots tu pensar que la mia real persona se pogués sotsmetre a hun moro, ni lo meu cor, tan alt e generós, se inclinàs a ésser amiga de hun perro de moro, qui tenen tantes dones com volen e neguna no és muller, car poden-les lexar tota hora que·s volen? Com? De tants magnànims reys com ha en lo món, qui·m desigen haver per muller, e yo tostemps ho he denegat! Per què ara és demesiada cosa pensar en tal cars, car mostraria que só tornada folla o he perdut de tot lo sentiment, si res de açò per l'enteniment me passava. E si has dubte que mon pare no·s concorde ab los del consell, no tingues tal temor, car tota la fermetat de l'emperador stà en la mia lengua, en yo dir sí o no. Mas la tua amor e sperança és laugera e de poca constància, car la adversa fortuna tostemps dóna aflicció als miserables qui tenen poca fe y sperança en les enamorades qui són de preu e de valor. E yo no·t conech més benigne en lo principi que en la fi. Remou, donchs, de tu, cavaller virtuós, tota natura de pensaments e fia de la tua Carmesina, car aquella serà a tu segura defensa de tots tos drets axí com tu defenses e has defesos los seus. E pots manar, per manera de senyor de mi, totes aquelles coses que a tu en grat seran.

Estant en aquestes rahons, vench la emperadriu e torbà'ls, que no pogueren més parlar, e demanà'ls de què parlaven. Respòs Tirant:

__Puix a la magestat vostra li plau saber de què parlam, nosaltres parlàvem de aquests embaxadors com han tenguda tan folla presumpció en demanar que la senyora princessa sia muller de un perro fill de ca. Qui ha renegat son Déu e senyor, no renegarà a sa muller si la té? Cert, senyora, sí farà. E com la tingués en la sua terra e li donàs mala vida, qui seria aquell qui la defenés ni li pogués ajudar? A qui recorreria ni demanaria socors? A son pare no u porà fer, que la sua edat no lo y consent. Si la demana a sa mare, ja molt menys, que temor tendrà de passar la mar tremolosa, ab tanta dolor   -f. u1v-   com les dones la gosen passar. D'altra part, qui porà vedar que algun turch, per força, no faça a sa voluntat de la excel·lència vostra? E per una senyora ne perdríem dues. Com pens en aquestes coses, la mia ànima plora gotes de sanch, e freda suor gela tot lo meu cors. E sols lo hoir ofén tant les mies orelles que desige ans morir que veure hun cars tan nefandíssim, de amar més hun moro renegat que hun cavaller de la sua terra. Cosa vergonyosa és d'ací avant parlar-ne més, sinó que desige que la mia ànima fos en lo repòs celestial e lo cors fos en la fossa.

No tardà la emperadriu, ab ànimo sforçat, fer principi a hun tal parlar per dar conort a Tirant.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXX

Lo conort que la emperadriu fa a Tirant


__Una causa qui·s mena injusta e s'i dóna sentència falsa, prest és revocada. Aquests embaxadors vénen ab la malesa al davant e volrien fer son joch taula. Dexau fer e tenir a l'emperador sos consells, car yo e ma filla ho tenim de fer e, qui compta sens l'oste, dues voltes té a comptar. E per ço, capità virtuós, puix yo veig vós conexeu la rahó e lo que no·s deu fer, siau vós de part nostra e noga qui puga, per bé que no y sia molt necessari. Però si·m fan despullar la gonella de paciència, yo us assegur, als qui mal hauran consellat, ells ne portaran penitència tal que serà càstich a ells e exemple als altr[e]s. E si tal cosa se feya, vendrien a la mia memòria mil maneres de morir, e la mort seria a mi menor triga que la pena de la mort. Car yo, ofesa, he aprés tembre los hòmens stranys per ço com tinch l'altra filla en stranya terra. E deguda cosa és a mi plorar, puix altre remey no tinch, e plorant desmenueix e aleuja la ira, e de nit los meus ulls destil·len doloroses làgremes en loch de dormir. Dexem aquestes rahons, car no poria parlar sinó de dolor, tan embolicada m'i veig. E per ço, capità virtuós, la tua cavalleria és digna de altes laors. E yo ans daria a ma filla marit que fos conegut e animós, per pobre cavaller que fos, que dar-la al major senyor del món qui fos covart e mesquí. No pense negú que en ma vida yo la dexàs partir de mi. Cavaller vull que sia valentíssim e sàpia guanyar e adquerir honor per a si e per als seus, e de aquell reste memòria en lo món, cascú fent-ne testimoni. E per mi jamés serà rebut, ni menys per ma filla, si perfet efecte no porta e sia fet net de totes les passades culpes.

__Senyora __dix la princessa__, què val al cavaller ardiment, que savi no sia? És veritat que porten ab si gran noblea, ardiment e saviesa, però a tots los grans senyors és més útil saviesa que ardiment, car més en lo món són stimats.

En aquestes rahons entrà lo emperador e volgué saber de què parlaven. Dix lo capità:

__Senyor, ací tenim una qüestió, la més graciosa que dies ha yo haja hoït, y és aquesta. La senyora emperadriu posa semblant demanda, e diu axí: que si ella tenia   -f. u2r-   hun fill, ella stimaria més que fos senyorejat de aquell virtuós senyor qui en lo món se fa nomenar ardiment que de negun altre, com sia lo major do e de major excel·lència que natura puga donar. Diu la senyora princessa que ardiment és gran senyor, e en lo món deu ésser molt reverit, però que ella té per molt major e de més alt grau e dignitat saviesa que ardiment, e que negú no pot negun bon fet fer si savi no és. Aquesta és la qüestió de aquestes dos senyores. Plàcia a la magestat vostra declarar quala manté millor dret.

Respòs l'emperador:

__Yo no y poria fer bon juhí si primer no hoïa les parts, per què us prech, ma filla, que prestament sàpia vostra intenció.

__A mi, senyor, no és donat de parlar de semblants fets davant la magestat vostra, ni primer que la senyora emperadriu, mare e senyora tan amada per mi.

__Digues __dix l'amperadriu__, puix ton pare t'o mana. Mostra ací tot lo teu saber, car per açò no menyscabarà amor en mi.

La princessa se detingué molt en cortesies ab la mare, que no volia dir primer. Mas, per obeir al manament del pare e de la mare, no tardà en fer principi a paraules de semblant stil.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXXI

Com la princessa favoreix saviesa


__Diverses sentències foren dels antichs philòsofs qual era lo major bé de aquest món. E foren moguts per ço com veyen que riqueses eren molt stimades e los richs hòmens eren per aquelles molt prosperats e reverits. E de aquests fon Virgili, qui féu libres com se porien riqueses adquerir, e Cèsar, que posà tota la sua felicitat en les riqueses de aquest món. Altres digueren que cavalleria, car per aquella los cavallers animosos adquerien honor e fama en lo món, e aconseguien victòria de lurs enemichs e feyen molt nobles conquestes de molts regnes e terres, e de aquests fon Lucà, que féu libres de cavalleria e conquistà la major part del món. Hagué-n'i d'altres qui digueren que salut, qui era conservació de vida, dels quals fon Galién, qui féu libres com hom pogués haver salut, e l'emperador Costantí, predecessor vostre, qui per salut volgué donar lo romà imperi. Hagué-n'i d'altres qui digueren que lo major bé de aquest món era amor, qui feya viure la persona alegra e graciosa e li feya exercitar actes virtuosos, dels quals fon Ovidi, qui féu libres de amor, e Paris, qui per Elena féu molt honorosos fets. Altres digueren que bones costumes, car per bones costumes l'ome de baxa condició era exalçat, dels quals fon Cató, qui féu libres de bones costumes. Altres digueren que saviesa, car per saviesa conexia hom a Déu e a si mateix, e de aquests fon Aristòtil, qui féu libres de saviesa, e lo rey Salamó, a qui, entre los altres, nostre Senyor féu senyalada gràcia, que li tramés l'àngel dient-li com nostre Senyor li atorgava que de tres gràcies, que triàs la que més amàs, ço és, saviesa sobre tots los hòmens del món, riquesa e victòria de tots sos enemichs, y ell elegí sa   -f. u2v-   viesa. E l'àngel li dix que havia elegit lo millor. E ab aquesta gràcia aconseguí les altres, que fon lo més savi e lo més rich home que sia stat en lo món, de or e de argent, per ço com sabé fer la pedra dels philòsofs e, ab lo gran tresor que tenia aconseguí victòria de tots sos enemichs. E tot açò obtingué per la saviesa.

"Aprés, pot veure la magestat vostra dels romans, qui del món hagueren monarchia, tot per saviesa, que altrament no y foren stats bastants. E entre ells servaren tal costum: que negú no podia ésser cònsol ni senador si savi no era, encara que fos lo millor cavaller del món. E tant com ells servaren aquesta pràtica durà la lur senyoria, car, tan prest com dexaren saviesa e y posaren de totes gents, foren prestament perduts. Car saviesa venç les batalles e lo amorós fa star liberal e conexent, e pot ajustar or e argent, e guarda's de fer tota malvestat. E com l'ome és savi, tots lo desigen per regidor, duch, rey e senyor, ço que no fan per gran ardiment que tinga, car l'ome qui té ardiment sens saviesa, és tengut per foll. E a mi par que tot home deu tenir temor de la mort, per ço com és ultimum terribilium passar de aquesta vida en l'altra e, com l'ànima és del cors exida, lo cors resta en gran menyscapte. Per què, fas conclusió que saviesa vol tant dir com de totes coses senyor.

Acabant la princessa de magnificar saviesa, no tardà la emperadriu fer principi a tal parlar.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXXII

Com la emperadriu satisfà al que ha dit la princessa


__Moltes voltes s'esdevé que algunes justes causes se perden per culpa de ésser mal rahonades. E per yo no haver studiat les liberals arts com ma filla, no puch tan pròpiament fundar la mia intenció ab dits de philòsofs ni de hòmens de sciència com ella ha fet, sinó que ab natural rahó la mia intenció fundaré, en forma tal que la magestat del senyor emperador e tots los hoïdors seran conexedors de la mia clara justícia. E dich, primerament, que saviesa no deu ésser dada als cavallers, car negun cavaller qui savi sia no pot fer negun bon fet honorós, car pensa en lo gran perill qui és en les armes e contempla tots los inconvenients que seguir-se'n poden: pert lo ànimo de empendre res que de honor sia, qui ab perill se haja atényer, ans és hun gran covart. Per què dich que saviesa no deu ésser acomparada ab ardiment. No sabeu per a qui fa la saviesa? Per a ciutadans e juristes, qui han a regir les comunitats e administrar la justícia. Aquests tals ab la saviesa treballen contínuament en fer viure a si mateix e a la popular gent en repòs, squivant tant com poden tota manera de guerra.

"E de ardiment se veu cascun dia que de poch home fa gran senyor, segons se lig de Alexandre, qui era poch home e per ardiment lo món tot senyorejà, e Juli Cèsar, qui per ardiment fon monarca del món. E no sabs tu, ma filla, com per l'ardiment de Èctor e de   -f. u3r-   Tròyol detingueren deu anys los grechs, que no pogueren pendre Troya? Què us diré del bon rey Artús, de Lançolot, de Tristany e, sobre tots, de aquell strenu cavaller Galeàs, qui, en companyia de Borç e Perseval, la conquesta del sant Greal compliren per lur gran ardiment? E de tots aquests en lo món no·n fóra feta menció alguna per savis que fossen stats, sinó per lo gran ardiment que tenien. E al cavaller que no té ardiment, més li valria la mort que la vida. Per què·s mostra que més val ardiment que saviesa, e ab ell no·s deu acomparar, car lo savi tostemps fuig de allà hon ha perill de mort, e de poca cosa se té per content, puix ho puga sens negun empediment posseir, e no cura de la mundana glòria per lo perill que se'n pot seguir. E lo animós cavaller va per lo món conquistant e comporta fam, set, fret e calor, e troba's en combats de ciutats, viles e castells, qui és cosa molt perillosa. Lo savi no fa res de tot açò, ans se guarda del sol en l'estiu e de suar, y en l'ivern de la serena, e tota la sua vida porta molt arreglada. E si ell veu foch encés en vila o ciutat, plany molt per los béns, que no·s guasten. De guerra no se n'alta gens, del temps pren lo millor que pot: elegeix ans lo bé que lo mal. E lo cavaller animós fa tot lo contrari, que tostemps treballa en destruir sos enemichs e, com més mal los pot fer, ne resta més content.

"E per mostrar millor speriència, mira lo valerós Tirant com ho ha fet de les grans batalles que ha hagudes, com ab ànimo sforçat los ha posats tots per terra e·ns fa viure en nostra libertat, e a la magestat del senyor emperador fa seure ab triümpho en la sua imperial cadira. E de tot açò és causa lo seu gran ardiment. Donchs, clarament se mostra que ardiment és lo senyor e saviesa és lo seu conseller. Encara te diré més: per lo gran ardiment que tingué, Jhesucrist no dubtà pendre mort e passió en la creu per rembre natura humana, obmetent-se la saviesa, per ço com ab aquella se podia molt bé scusar de la mort, que poguera reparar lo peccat de Adam en moltes altres maneres que la sua inmensa saviesa haguera trobades. Mas per lo gran ardiment que tenia, no dubtà de batallar ab la mort, perquè sabia que, morint, ell la mataria.

"E lo qui vol aconseguir la glòria de paradís li és bé mester que tinga cor e ardiment en batallar contra lo món e la carn, e contra los sperits malignes qui contínuament li donen guerra. E si no té ardiment de tots a combatre, son fet no és res. Mira los màrtirs sants ab quant ànimo prengueren corona de martiri e per ço aconseguiren la eterna glòria. Los sants confessors foren los savis qui per alta contemplació obtingueren la glòria de paradís. Per què clarament pots veure que prou rahons t'é fetes fundant largament ma intenció, si entendre-ho volràs. E done't licència que digues tot lo que pugues ni vulles dir en defensió de ton dret, e mostra tot ton saber, com ardiment sia fortalea del sperit, lo qual lo nostre redemptor Déu Jhesús volgué donar als seus sants apòstols perquè ab sforçat ànimo anassen a preïcar la santa catòlica fe, axí com se lig en los   -f. u3v-   Actes dels apòstols. Per què, suplich a la magestat de mon senyor l'emperador, com veja la mia justícia molt clara, hi vulla donar presta declaració.

No tardà la princessa fer principi a tal resposta.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXXIII

Rèplica que fa la princessa a la emperadriu, sa mare


__Puix per dret natural la rahó·m força obeir los manaments de la excel·lència vostra, diré mon parer de mon poch avisat stil protestant, com a mare e senyora a qui ame sobre totes les coses del món demanant vènia e perdó si ab mes paraules diré alguna cosa que sia contra lo gentil stil de la altesa vostra. E per no fatigar les orelles dels hoydors de les infructuoses paraules que han oïdes, abreviaré lo efecte del que vull dir perquè clarament sia vist qui haurà millor sabuda fundar la sua intenció. E diré primer de Alexandre, que la excel·lència vostra al·legat ha dient que poch era, mas que per ardiment lo món conquistà. Parlant ab la deguda reverència, no fon axí, ans li féu senyorejar lo món Aristòtil ab saviesa, perquè li consellà que fes cremar tot lo que los seus havien guanyat perquè tinguessen voluntat de més guanyar-ne e no stiguessen ociosos e que les armes haguessen a seguir. De Cèsar vos diré qui gran senyor fon en lo món e tot ho aconseguí ab saviesa. E com se véu molt poderós e sublimat en gran honor e riquesa, desconegué's, regint ab crueldat strema, e los seus lo feren matar. Dels altres no us ne vull dir més.

"E per ço com la magestat vostra ha dit que lo savi de poch se té per content, per ço la divina bondat de Nostre Senyor li ha dat natural sentiment en conéxer mal y bé, qui expressament nos mana que no vullam res guanyar injustament. E lo qui savi és, molt bé se'n guarda. Emperò la saviesa té dos senys: la hu és temporal, l'altre speritual. Lo seny speritual solament nos devisa que·ns guardem de peccar e que servem los manaments de Déu, e que cregam en los XII articles de la santa fe catòlica e que façam smena de nostres peccats en aquest món durant la nostra vida, ab confessió, contricció e satisfacció, e fent penitència de aquells. E tot açò fa lo qui és savi. Lo seny temporal és que hom conega a si mateix e saber lo que hom és tengut de fer, e legir libres de aquells qui més sàviament e virtuosa han vixcut en lo món perquè·ls pugam imitar. Car de l'home savi se pot bé dir que és per a regir tot lo món e l'ome animós no sab altra cosa fer sinó morir com a desesperat.

"Mas, vejam com nostre Senyor vingué en lo món, si lo y féu venir ardiment. Bé seria foll qui tal cosa creya, car per tots los theòlechs és determenat que la sua inmensa saviesa lo y féu venir, conexent que, puix natura humana era perduda per lo peccat de nostre pare Adam, e que no·s podia reparar si ell no y venia, fent unió de la divinitat ab la humanitat. E per ço com dona era stada causa de la perdició de natura humana, la inmensa saviesa   -f. u4r-   de nostre senyor Déu dispensà que la reparació fos feta per dona per ell preeleta, tal que fos sens màcula de algun peccat actual, mortal, venial ni original, e en lo verge ventre de aquella volgué pendre humana carn, e prengué mort e passió en l'arbre de la vera Creu per donar a nosaltres la eterna vida. Per què, clarament se mostra que ardiment no haguera bastat en fer hun tan gran fet, car sabut és que saviesa és do de natura e stà en lo enteniment, qui és lo major senyor de tots e més noble. E ardiment stà dins lo cor e, si gens lo tocau, prestament se mor e lo cors és perdut, perquè li deuen dar per curador a saviesa, que·l guarde de tot mal. E qui sovint usa de ardiment, poca és la sua vida e tostemps serà subjugat a les misèries e penes de aquest món, car de mal principi bona fi no s'espera. E la excel·lència vostra sia en recort d'ací avant que negú no pot atényer la glòria de paradís sinó per saviesa. Per què, suplich a la magestat de aquell magnànim pare e senyor meu que no vulla haver sguart al meu poch avisat enteniment en no haver bé sabuda rahonar la mia justícia, com de si matexa és ja rahonada per ésser tan clara.

Plagueren al vell emperador les avisades paraules de sa filla que havia rahonat e fon manifest quant lo gentil stil fa la justícia més clara.

No tardà la emperadriu en fer principi a hun tal parlar.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXXIIII

Replica la emperadriu, responent a sa filla


__Si de l'univers la consideració mires, veuràs com sol ardiment és aquell qui·l conserva, lo qual, si·s perdia, en poch temps lo món tot se perdria caminant en total destrucció. Com sia cert que ardiment sia de major excel·lència que saviesa, te vols sforçar de sostenir causa ja perduda. E per ço com est de poca edat e lo saber no t'acompanya en tal meneg, dar-t'o he a sentir pus clarament, com saviesa en la testa stà e ardiment en lo cor. E per ço dien los naturals philòsofs que lo cor és lo més noble membre del cors, e tots los altres membres són a ell subjectes e li són obedients a tot lo que lo cor los mana, e negun altre membre no pot res fer per si, sinó tant com lo cor vol, e totes les virtuts que lo cors posseyr pot, han de haver principi del cor, d'on se mostra clarament que ell és lo senyor. E si la persona té gens de enuig, prestament se coneix en la vista, segons lo cor stà. E si lo cor dorm, los altres membres no·s mouen ni tenen gens de sentiment. Per què, bé par clarament que lo cor és senyor de tots los altres membres.

"Ara pots veure com he bé provat, ab natural rahó, que lo cor és del cors senyor, axí com és ardiment de saviesa. E com la divina Providència creà l'ome, lo cor li posà enmig del cors perquè fos millor guardat, axí com un rey és posat enmig dels seus com volen donar batalla, per ço que los enemichs no li puguen dan fer, per ço lo guarden ab gran sforç e diligència, car lo seu dan de tots seria. E per ço diu lo vulgar que   -f. u4v-   ardiment és cap e principi de totes virtuts, car altrament l'ome no seria res stimat. Per què·m par que haja prou dit e copiosament provat tot lo que dir s'i poria, e sens ardiment no·s pot atényer la glòria de paradís ne conquistar lo món. E fas fi suplicant a la magestat del senyor emperador que y vulla donar la sua difinitiva sentència.

No tardà lo magnànim emperador en fer semblant resposta.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXXV

La resposta que l'emperador féu a la emperadriu e a la princessa


__Si ab les nostres entenebrades penses e ab lo enfuscat entendre fals stimam tant com nostra voluntat empeny, prejudicant l'altitut de nostra condició humana, dexant la infinida fi del sobiran Bé, elegint en les creatures humanes egualment de nostres misèries la última benaventurança, fent contra la regla de natural rahó qui·ns mostra la fi de les coses rahonables e qui són de més vàlua que les coses que a elles s'esguarden, e perquè la veritat millor se mire, ab bon consell la qüestió vostra serà justament determenada, per bé que, al parer meu, neguna de vosaltres no fretura de advocat ni de procurador en defendre la vostra causa, com aquella sia stada molt ben rahonada, no oblidant-vos-hi res per a dir. E perquè cascuna de vosaltres desija obtenir la sua intenció, demà siau ací per hoir la sentència. E yo hauré agut consell de cavallers e de doctors e, sens fer favor a neguna de les parts, justament s'i declararà.

L'emperador ixqué de aquella cambra e entrà-se'n en una altra, e aplegà consell de cavallers e de juristes, e hagué en lo consell de grans altercacions, que molts tenien la part de ardiment, los altres de saviesa, e aquí disputaren molt e no·s podien concordar. A la fi, l'emperador se n'anà ab les més veus e féu ordenar la sentència.

E l'endemà, a la hora assignada, l'emperador fon en la gran sala ab totes les dames, e asseyt en la imperial cadira. La emperadriu se assigué al seu costat e la princessa davant ells, e tots los barons, nobles e cavallers se assigueren perquè hoyssen millor la sentència que·s tenia de publicar. Com tots foren asseyts, e posat scilenci, l'emperador manà al seu canceller major que publicàs la sentència. Lo canceller se levà e donà del genoll en terra, e començà a publicar la sentència, qui era del tenor següent.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXXVI

La sentència que l'emperador manà publicar


En nom de aquell qui és infinit, Pare, Fill e Sant Sperit, verdader Déu en trinitat perfeta, nós, Enrich, per la divina gràcia emperador de Contestinoble e de tot l'Imperi Grech, vista una qüestió qui·s menà entre   -[f. u5r]-   la excel·lent e molt cara muller nostra, la emperadriu, de una part, e la excelsa molt amada filla nostra, la princessa, vistes les al·legacions per cascuna de les parts fetes e molt bé rahonades e defeses, havent Déu davant los nostres ulls e la pensa elevada en fer dret juhí, ab concòrdia de la major part del nostre sacre consell no havent sguart a la molta amor que a cascuna de les parts portam, sinó sol a la recta justícia e donar lo dret a qui·s pertany. E attenent e considerant que saviesa és lo més alt do que Déu e natura poden donar a la creatura humana, e de major perfecció e noblea, e de aquella totes les virtuts que lo cors pot possehir prenen principi e fonament, e sens aquella no són res __axí com lo sol de qui prenen lum tots los planets e les steles e il·lumina tot lo món, axí és saviesa que senyoreja totes les virtuts e resplandeix per tot lo món, per què és dit gran senyor__, emperò, necessitat és gran a l'home que tinga ardiment, e si no·n té, no deu ésser res stimat, e per ço ardiment deu ésser agraduat aprés de saviesa. E per semblant dien que·l savi no deu ésser res stimat si ardiment no té, car deuen ésser com a germans. E per ço lo cavaller qui és savi e animós és complit de la gràcia de cavalleria, e li deu éser feta grandíssima honor e deu ésser posat en real cadira si virtuosament viu. E liberal és lo cavaller qui ardiment ama, e per ço fon Pompeu de batalles vencedor. Però com los dos són complidament en hun cavaller, qualsevol que sia, en aquest pertany de haver senyoria o dignitat la major del món. E per ço declaram e sentenciam que la emperadriu, qui manté ardiment, sia tenguda d'ací avant de dir gran bé de saviesa. Encara, li manam que en qualsevulla loch que sia hon se parle de saviesa e de ardiment, done la honor primer a saviesa, puix la té, e que u diga de bon cor, sens passió ne mala voluntat, e que entre mare e filla no y reste iniquitat alguna, sinó axí com de mare a filla fer-se deu.

Publicada que fon la sentència, loaren-la les parts, e tots los que la hoyren donaren grans laors a l'emperador com havia tan rectament judicat, e digueren aquell exemple vulgar qui diu que de bon fruyt ix bon fruyter e, de virtuós cavaller juhí verdader.

En la publicació de aquesta sentència se trobaren los embaxadors del soldà, e lo Gran Caramany, e lo rey de la sobirana Índia. E l'emperador tingué consell ab lo seu capità e ab altres cavallers, e fon delliberat que fos feta una gran festa e aprés que tornassen la resposta als embaxadors perquè se'n poguessen tornar. E l'emperador ne donà càrrech a Tirant que ell ho ordenàs tot, axí d'armes com de dances e altres coses. E Tirant ho acceptà perquè no podia lo contrari fer, sinó lo que d'ell se pertanyia. Fon feta crida per al quinzén dia.

Com Stephania véu que tots los grans senyors eren venguts per sguart de les treves e lo gran conestable no venia, scriví-li una letra qui en efecte contenia semblants paraules.




ArribaAbajo CAPÍTOL CLXXXVII

  -[f. u5v]-  
Letra tramesa per Stephania al gran conestable


Haver trencada la fe no profita als cavallers, car aquell loch demana les penes de deslealtat, majorment com algú ofén amor, e tu has ofesa a mi, per ço com me prometist que molt prestament series a mi tornat. E al desleal e trencador de fe hun defalt li basta e, qui lo y perdona, aparelle's de perdonar-li'n molts. E sé't ben dir: menor pes ha en tu que en la subiranesa de la aresta. E tems tu que yo no sia de tanta vàlua que no pertanga a tu e que yo no sia digna del matrimoni teu? No sé per quina rahó stàs de no venir a mi. E si per ventura nova amor abraça lo teu coll e braços, sia yo fi de la nostra amor. O Déu! Muyra yo ans que sia ofesa per tan criminós adulteri, e la mia mort sia primera que tal culpa sia tua! E no dich yo les coses desús dites perquè hages dat a mi senyal d'esdevenidora dolor, ni que yo sia coneguda per novella fama, mas tem totes aquestes coses. Car, qui és aquell qui ha amat segurament?

E cascuna error comou egualment ànsies. E tu fes per manera que destruexques a tos enemichs, mas no a ta sposada, car mon delit en bé o en mal s'és convertit, e la tua persona sostendrà tants dans ab tanta pèrdua de ta honor. Mas d'altra més justa scusa per al que m'has ofesa: los fats envejosos de la mia pròspera fortuna. E la sperança de bé e temor de mal me fa creure adés una cosa, adés altra, e la mia mà, feta flaca per scriure, jau en la mia falda.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXXVIII

Resposta feta per lo conestable a la letra d'Estephania


Si fos mort, vixquera ab ínclita fama, quiti de criminosa infàmia, la qual, més maliciosa que vera, li has posat nom, e tant demanes guardó de la strema dolor que tos mals t'espera, lo qual no basta lo preu de la mia trista persona. Car la tua bellea te fa meréxer, encara desamant, no tan solament és rahó sies amada, mas com a sancta de oració merex la tua persona ésser adorada: sols aquest pensament me forçara respondre a ta lletra. Si creus les mies mans stiguen segures en l'exercici de les armes, lo terme de mon scrit creya que, de la glòria que de ma letra atenyeries, te faria descobrir lo que per amor és rahó tingués celat. E sens dubte aconseguiria terme ma atribulada vida, si amor advocant la part mia no·m fes clarament veure la tua letra ésser merexedora de resposta presta, sols per restaurar ta vida e fugir al món. Vols que·t diga? La mia pensa stà ferma en la sua devoció. E no hages altre pensament de mi yo pogués amar altra sinó a tu. Recorda'm aquella derrera nit que tu e yo érem en lo lit. Entraven los raigs de la luna e, tu pensant fos lo dia, deyes en manera de querella: "E moguen-te a pietat los grans jamechs e dolorosos sospirs de la mesquina de Stefania e no vul   -[f. u6r]-   les mostrar tanta ira a la força del teu gran poder! Dóna loch a Stefania que repose hun poch ab Diafebus!" E més deyes: "O, quant me tendria jo per benaventurada si yo sabés l'art màgica que és l'alta sciència dels màgichs, en la qual han poder de fer tornar del dia nit!" Mas yo só content del delitós premi que virtut ab si porta e de ço que la tua letra demana. Faç fi tement la tarda de mon scriure no metés en perill ta persona.




ArribaAbajoCAPÍTOL CLXXXVIIII

Les grans festes que l'emperador féu fer per amor dels embaxadors del soldà


Feta la letra, la donà al scuder que la y havia portada, dient-li:

__Amich, digues a ta senyora: per lo càrrech gran que de aquests afers tinch, no és en libertat mia poder-los lexar sens manament de superior. Però passada la festa que·l senyor emperador fa, yo faré mon poder de ésser-hi. E per mi besar-li has les mans a la qui és en virtuts complida, e aprés a la senyora de qui só.

Aquell pres son comiat e tench son dret camí envers la ciutat de Contestinoble. Com aquell fon aplegat dins lo palau, trobà en la cambra a Stefania ab la princessa a grans rahons e, com per elles fon vist, aquella a qui tocava lo premi de tal mester levà's prestament e ab cara molt alegra li dix:

__Què és de aquell qui té la mia pensa subjugada a tota sa voluntat?

E aquell, sens respondre res, anà allà hon era la princessa e besà-li la mà. Aprés girà's envers Stefania e féu lo semblant, e donà-li la letra que portava. E com aquella la tench en ses mans, alçà-la envers lo cel en senyal de oferta. Aprés, legida la letra, elles abduys hagueren moltes rahons, aquella dolent-se com lo conestable no seria allí en aquelles festes, per ço com l'escuder descobrí la veritat de la sua ficta e temerosa venguda.

Vengut lo dia de la festa, lo conestable vench a una legua de la ciutat molt secret, e allí se aturà fins a l'endemà. Stefania en degun cas no volia anar a la festa, puix no y era lo que ella amava. E la princessa la'n pregà molt, dient que, si ella no y anava, tanpoch s'i iria e totes les festes se destorbarien, en tant que a Stefania li fon forçat de anar.

Aprés les misses dites, ab molt gran sirimònia anaren al mercat, lo qual trobaren tot cubert, alt e baix, de draps de lana blanchs e verts e morats, e per les parets draps de raç ab les figures totes franceses. E tot a l'entorn del dit mercat havia taules meses. E lo tàlem de l'emperador era molt rich e molt poxant, tot a l'entorn de draps de brocat. E l'emperador se sigué enmig e los embaxadors prop d'ell. Alt, al cap de la taula, seya la emperadriu ab sa filla. E lo Gran Caramany e lo rey de la subirana Índia menjaven baix en terra per ço com eren presoners. Les donzelles e totes les dones de honor seyen a la part dreta. E totes quantes dones de la ciutat volien menjar, ho podien bé fer. Stefania seya a cap de taula, e les altres aprés d'ella. Tots los duchs e grans senyors seyen a la part sinesttra. Havien parat XXIIII tinells tots plens d'or e d'argent. En lo primer tinell foren meses totes les relíquies de la ciutat. En lo segon, tot l'or de les sglésies. Aprés venien X tinells tots plens de cabaços e paners grans de tot lo tresor de l'emperador, tots de moneda d'or. E aprés venien les copes d'or; venien   -[f. u6v]-   aprés tots los plats e salers; aprés les sues joyes; aprés d'açò l'argent, que era de pichers e salers daurats. Lo que era blanch, tot anava per les taules. E de tot açò foren plens los XXIIII tinells. La moneda blanca tota stava en conques davall los tinells. En cascun tinell guardaven III cavallers ab robes de brocat rocegant per terra, e cascú de aquests ab una verga d'argent en la mà. Gran fon la riquea que aquell jorn lo emperador mostrà.

Enmig de les taules hon menjaven, havia rench de júnyer. Aquell dia eren taulegers lo capità e lo duch de Pera e lo duch de Sinòpoli. Mentres que l'emperador se dinava, aquells junyien. Primerament ixqué lo duch de Pera, portava paraments de brocat d'or, tots blaus. Lo duch de Sinòpoli portava los paraments de brocat vert i burell, mitadats. Tirant aportava huns paraments de vellut vert, tots cuberts de ducats que penjaven, tan grans que cascun ducat de aquells valia XXX ducats dels altres, los quals paraments eren de gran stima.

Tirant, hun dia, venint a la porta de la cambra de la princessa, trobà a Plaerdemavida e demanà-li què feya la senyora princessa. E ella, responent dix:

__Ay, en beneit! Per què u voleu vós saber, què fa ma senyora? Si fósseu vengut més prest, en lo lit la haguéreu trobada. E si vós la haguésseu vista axí com yo, la vostra ànima stiguera en glòria perdurable. E aquella cosa que és amada, quant més se veu més se delita. E per ço yo crech que molt major delit porta lo mirar que no fa lo pensar. Entrau, si voleu, car ja la trobareu vestida ab son brial. Grata's lo cap e pruen-li los talons, puix lo temps se alegra e dels nostres desigs alegre judici se demostra. Per semblant nos alegram totes. E per ço us vull rahonar del meu sdevenidor desig. Per què no ve ab vós lo meu Ypólit? Car ab ulls de dolorosa pensa sovint lo veig. Cosa és molt dura de pensar e dolch-me dins mi matexa per ço que negun bé present se deu per sdevenidor lexar, ne tampoch pendre mal per sdevenidor bé.

__Donzella __dix Tirant__, yo us prech per gentilea me vullau dir ab tota veritat si la senyora emperadriu mala sort la hauria dins portada, o altra persona de qui yo m'aja a recelar. E per ço vos deman consell e ajuda, e no és neguna denegar-lo·m dega.

__Yo a la senyoria vostra __dix Plaerdemavida__ no diria una cosa per altra, car egual seria en los dos lo càrrech: vostra marcé per venir e yo per dexar-vos entrar. E yo bé sé que la princessa no vol que l'amor que vós li portau sia sens algun mèrit. E per ço com vos conech apetit gran de la cosa desijada, volria-us-hi poder ajudar, car qui desija e no pot lo seu desig complir, està en pena. E neguna cosa no és més laugera de perdre que aquella la qual sperança més avant no permet tornar.

Lavors Tirant entrà dins la cambra e trobà la princessa que tenia los seus daurats cabells enbolicats en la mà. Com ella lo véu, li dix:

__Quin dret vos ha donat que entreu ací? E aquest càrrech no és covinent ni és donat a tu de entrar en la mia cambra sens licència mia, car si l'emperador ho sap, de deslealtat te poran incriminar. Prech-te que te'n vages, car contínuament tremolen los meus pits de recel temerós.

E Tirant no curà de les paraules de la princessa, sinó que s'acostà envers ella e pres-la en los braços e besà-la moltes vegades   -[f. u7r]-   los pits, los ulls e la boca. E les donzelles, com veyen que Tirant axí jugava ab la senyora, totes staven a la cominal, però com ell li posava la mà dejús la falda, totes eren en sa ajuda. E stant en aquests jochs e burles, sentiren que la emperadriu venia a la cambra de sa filla per veure què feya. E ab los jochs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra.

Prestament Tirant se lançà stés per terra e lançaren-li roba dessús e la princessa segué's damunt ell. Stava's pentinant, e la emperadriu segué's al seu costat; no fallí molt no·s segué's sobre lo cap de Tirant. Sap Déu ab quina temor de vergonya en aquell cars Tirant stava! Ab tal congoxa stigué per bon spay, que parlaren de les festes que·s devien fer fins que vench una donzella ab les ores. Lavors la emperadriu se levà e apartà's al cap de la cambra e pres-se a dir ses hores. La princessa no·s mogué gens de allí per dubte que la emperadriu no·l ves. Com la princessa se fon pentinada, posà la mà davall la roba e pentinava a Tirant, e ell adés adés li besava la mà e li prenia la pinta. E stant en tal congoxa, totes les donzelles se posaren davant la emperadriu, e lavors, sens fer molta remor, Tirant se levà e anà-se'n ab la pinta que la princessa li donà.

Com fon fora de la cambra, pensant que ja fos en loch segur que per negú no seria vist, véu venir a l'emperador ab hun cambrer, que venien dretament a la cambra de la princessa. Com Tirant los véu venir, no les tingué totes. Vehent-los venir per una gran sala, Tirant, no havent altre remey, tornà-se'n cuytat a la cambra de la princessa, e dix-li:

__Senyora, quin remey dareu en ma persona, que l'emperador ve?

__Ay trista! __dix la princessa__. Exim de hun mal e donam en altre pijor. Yo bé us ho deya, car vós veniu tostemps a hores indispostes.

Prestament féu posar a les donzelles davant la emperadriu y ell, ab suaus passos, lo posaren dins una altra cambra. E posaren-li molts matalafs dessús, per ço que si l'emperador hi entràs, axí com feya moltes voltes, que no·l ves.

Com l'emperador fon en la cambra, trobà a sa filla que·s volia ligar. Stigué allí fins que fon ligada e la emperadriu hagué dites ses ores e les donzelles se foren totes abillades. La emperadriu se posà primera e totes les altres la seguiren. Com foren a la porta de la cambra, la princessa demanà los seus guants, e dix:

__Yo·ls he stojats en loch que neguna de vosaltres no u sab.

Ella tornà entrar dins la cambra hon Tirant era e féu-li levar la roba que damunt tenia. E ell donà hun gran salt e pres la princessa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades. E dix-li:

__O quanta bellea! Ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món. La magestat vostra passa totes quantes són de saber e gran discreció, car, certament, ara no tinch admiració si lo moro soldà vos desija tenir en sos braços.

__A tu engana lo parer __dix la princessa__, car yo no só tan alta en perfecció com tu dius, sinó que bona voluntat t'o fa dir, car la cosa, quant més se ama, més se desija amar. Per bé que sia vestida d'un negre vestiment, sots honest vel só ligada, e aquella flama que als teus ulls de mi resplandeix és amor, car per la vista lo virtuós se contenta. E per ço yo·t faré dar glòria, honor e fama. E si a   -[f. u7v]-   çò no·t basta e no·n seràs content, tu seràs fet home sens recort e més cruel que l'emperador Neró. Besa'm e leixa'm anar, car l'emperador m'està sperant.

Tirant no y pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans per les burles e jochs que li feya, perquè no la desligàs. E com véu que se n'anava e ab les mans no la podia tocar, alargà la cama e posà-la-y davall les faldes, e ab la çabata toquà-li en lo loch vedat e la sua cama posà dins les sues cuxes. Lavors la princessa, corrent ixqué de la cambra e anà hon era l'emperador. E la Viuda Reposada tragué a Tirant per la porta de l'ort.

Com Tirant fon en sa posada, descalsà's les calses e çabates. E aquella calsa e çabata ab què havia tocat a la princessa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar. E fon stimat lo que y posà, ço és, perles, robins e diamants, passats XXV mília ducats.

E lo dia del rench se calsà la calsa e la çabata. E tots quants hi havia que veyen semblant cosa, staven admirats de la gran singularitat de les pedres fines que y havia, ne tan riqua çabata de cuyro no era stada vista. E en aquella cama no portava arnés negú, sinó en la sinestra; e paria star molt bé. Per cimera portava, damunt lo elmet, quatre pilars d'or, lo sanct Greal fet a manera d'aquell que Galeàs, lo bon cavaller, conquistà. Sobre lo sant Greal stava la pinta que la princessa li havia dada, ab hun mot que y havia e, qui legir-ho sabia, deya: No ha virtut que en ella no sia. E axí ixqué aquell dia.

Enmig del rench havia hun gran cadafal tot cubert de draps de brocat. E enmig stava una gran cadira molt riquament guarnida e per mig tenia un pern, que la cadira se podia voltar en torn. E alt seya la sàvia Sibil·la, molt riquament abillada, que mostrava en si gran magnificència, e contínuament a totes parts se vogia. E baix, al peu de la cadira, seyen totes les deesses ab les cares cubertes, per ço que en lo passat temps deyen los gentils que eren cossos celestials. Entorn de les deesses seyen totes les dones qui bé havien amat, axí com fon la reyna Ginebra, qui a Lançalot amà; la reyna Isolda a Tristany; e la reyna Penèlope, qui a Ulixes amà; e Elena a Paris; Briseyda a Achil·les; Medea a Jason; la reyna Dido a Eneas; Deiamira a Ércules; Adriana a Teseu; e la reyna Phedra requerí a Ypòlit, son fillastre. E moltes altres n'i havia __que seria fatiga de nomenar-les__, que a la fi de lurs amors foren decebudes per los enamorats, axí com féu Jason, qui decebé y destrohí la gentil persona de Medea, e axí com féu Teseu [a] Adriana: tragué-la de la casa del rey son pare e, portant-la per la mar, dexà-la en una illa deserta e allí finà sa dolorosa vida. E de tals com aquestes que dit vos he, n'i havia moltes. E cascuna tenia huns açots en la mà. E lo cavaller qui fos derrocat de dret encontre e mès per terra, portaven-lo al cadafal e la sàvia Sibil·la donava-li sentència de mort, dient puix havia defraudat amor e tot son poder. Les altres dones e deesses agenollaven-se davant la Sibil·la e recaptaven-li gràcia que no morís, mas que la sentència fos mudada en açots, ella atorgant als   -[f. u8r]-   prechs de tantes senyores. Desarmaven lo cavaller davant tothom e aprés daven-li de grans açots. E axí·l feyen devallar del cadafal en terra, en tal manera. Cascú qui per terra era mès, havia semblant guardó.

Los taulegers ixqueren al rench ans del dia e no dexaven júnyer a negú qui no portàs paraments de seda o de brocat o de chaperia.

Com l'emperador manà fer aquestes festes e lo conestable ho sabé, posà's molt singularment en orde. E estant l'emperador en lo millor de son menjar, entrà per la plaça lo gran conestable en la forma que diré. Ell portava los paraments de dos colors: la una part era de brocat sobre brocat carmesí, l'altra mitat era de domàs morat. E lo domàs era brodat de garbes de dacça, e totes les spigues eren de grosses perles brodades e les canyes eren totes d'or. Aquests paraments eren molt vistosos e molt richs. Lo elm portava cubert de aquell drap mateix e, sobre l'elm, portava hun capell de feltre tot brodat de moltes perles e d'or fi que y havia. Ab spasa senyida, bé mostrava venir de camí. Portava XXX gentilshòmens en sa companyia, tots ab mantos de carmesí. Los uns eren de marts gebelins forrats e los altres de erminis. E deu cavallers que ab ell venien, tots ab robes de brocat. E tots anaven ab les cares cubertes ab capirons de cavalcar. E per aquest orde mateix anaven VI trompetes que portava. E davant lo conestable anava una donzella riquament abillada ab una cadena d'argent, que la hun cap portava en la mà e l'altre stava ligat al coll del gran conestable. E més, portava XII adzembles totes ab les albardes cubertes de carmesí e les singles totes de parches de seda. La una adzembla portava lo seu lit, l'altra portava una lança grossa de brocat cuberta __e de aquestes lances ne portava sis, e cascuna lança anava en sa adzembla. En tal forma entrà, ab totes les XII adzembles, que cascuna portava de la sua roba, e féu la volta per lo rench. Com fon davant l'emperador, féu-li molt gran reverència. E passà per tots los stats e cascun stat ell saludà. Com l'emperador véu que tots venien ab les cares cubertes, tramés a demanar qui era lo cavaller qui tan pompós venia. E als qui fon demanat, respòs axí com los era stat manat:

__Aquest és hun cavaller de ventura.

E no en pogueren més saber.

Dix l'emperador:

__Puix no·s vol nomenar, ell mostra ésser bé presoner com ab cadena lo porta donzella. Ell certament deu ésser presoner de amor. Vés e torna-y e demana a la donzella quina amor lo ha axí apresonat. E si no·t vol dir son nom, ell porta hun scrit en l'escut: veges si és allí son nom.

Lo cambrer de l'emperador anà cuytat e féu son manament. La donzella li respòs:

__Lo dan e la presó de aquest cavaller ha fet donzella verge. E consentint a la voluntat sua, lo ha subjugat en la forma que veheu.

E més no li dix. E aquell tornà la resposta e l'emperador dix:

__Obra és de cavallers que moltes voltes amen e no són amats. E cascú és desijós d'ésser en la primera edat, per bé que de mi tot repòs   -[f. u8v]-   s'és apartat e quasi no me'n recort sinó de la temerosa vida. Digues, has lest en aquell scut qui no és romput ni menys temut?

__Senyor __respòs lo cambrer__, yo l'é ben lest una e moltes voltes hi és scrit en lengua spanyola o en francès, e diu:


Mal aja amor qui la'm féu abellir,
si no li fas de mes dolors sentir.

En açò lo conestable era ja al cap del rench ab la lança en la cuxa, e demanà ab qui junyia. Fon-li dit que ab lo duch de Sinòpoli.

La hu anà devers l'altre e feren de bells encontres. La cinquena carrera lo gran conestable l'encontrà tan bravament que de la sella lo féu sortir. E de allí lo portaren al cadafal de la sàvia Sibil·la. E prestament fon desarmat e molt bé açotat per les dones qui eren stades desconegudes de amor per los falsos enamorats.

Com tota la sirimònia fon feta, tornà a júnyer ab lo duch de Pera. E com foren a la deena carrera, lo conestable lo encontrà enmig de la visera y tragué'l de seny, e a ell e al cavall mès per terra.

__Quin home és aquest __dix Tirant__ de mala ventura que axí ha derrocats mos singulars amichs?

Féu-se posar prestament l'elm al cap e pujà a cavall e posà's al cap del rench ab una grossa lança que demanà. E en aquell spay que ell se posà a punt, portaren lo duch, com fon tornat en son recort, al cadafal de la sàvia Sibil·la e feren d'ell com havien fet de l'altre. Lo conestable dix que no volia més júnyer, per ço com sabé que Tirant era al cap del rench. E los jutges digueren que forçadament tenia de complir les XII carreres axí com era stat ordenat. Les dames e tots los del mercat reyen molt com aquell cavaller no conegut axí havia derrocats los dos duchs.

Dix l'emperador:

__Sperau hun poch, que poca maravella serà si no derroca lo capità nostre.

__No farà __dix la princessa__, que la Trinitat sancta lo guardarà de tal inconvenient. E si d'ell trau lo cabal, bé li poran dir cavaller de bona ventura.

Respòs lo emperador:

__Per mon Déu, yo no u he vist, en mon temps, en deu carreres derrocar dos duchs, ni venir axí bé en orde com aquest cavaller ha fet. E a més stime les adzembles, com les albardes són dins e defora cubertes de seda, e les cobreadzembles de brocat. Açò no pertany a cavaller qui del meu imperi sia, sinó a rey o fill de aquell. E per ço desig saber d'on és, car dubte·m fa que no se'n vaja per no córrer malvolença ab aquells qui ha mesos per terra.

E manà a dos donzelles de inestimable bellea e molt ben abillades que, de part de la princessa, anassen al cavaller e que·l pregassen de part sua que lo seu nom volgués dir, perquè era molt desijat.

Respòs lo conestable:

__Si algun càrrech ne reporte, pense la magestat sua que les coses de gran stima no ab poch càrrech se lexen atényer. Mas, perquè no pareguen vanes les mies paraules, yo só de l'últim ponent, podeu dir a la senyora princessa.

Ab aquesta resposta les donzelles se'n tornaren e feren lur relació. Al conestable fon forçat de júnyer ab Tirant. La hu anà devers l'altre, e lo conestable posà's la lança en lo rest e portà-la tostemps alta. Com Tirant lo véu axí venir, alçà la   -f. x1r-   sua lança e no·l volgué encontrar. E Tirant ab molta malenconia dix per què l'altre li guardava cortesia, si u feya per què era capità, que no u fes gens per tal rahó, sinó que junyís e fes tot lo que pogués fer, que gens per cortesia no se'n stigués.

E lo haraut qui semblants paraules li reportà, les dix ab gran ultratge. Lo conestable, responent, dix:

__Digau a aquell qui us tramet a mi lo que yo he fet és per cortesia, mas que tinga bé sment a si mateix, car axí com he fet dels altres, altre tal faré d'ell.

E demanà la més grossa lança que tenia. Com fon prop de l'encontre, alçà tanbé la lança. E Tirant ab molta desesperació lançà la sua lança en terra per ço com no s'era pogut venjar de la injúria dels duchs. Prestament prengueren de les regnes del cavall del conestable los que l'emperador ho havia manat perquè no se n'anàs. E allí vengueren los jutges e ab molta de honor lo portaren al cadafal de la Sibil·la e aquí li levaren l'elm del cap. Totes aquelles deesses lo reberen ab alegria inestimable, fent-li la més honor que·ls era posible.

Com saberen que aquell era lo gran conestable, asigueren-lo en la cadira hon seya la sàvia Sibil·la. Y ella ab totes les altres lo serviren de col·lació e de viandes e de totes les coses necessàries. La una lo pentinava, l'altra li torcava la suor de la cara, cascuna de aquestes lo servia en lo que podia.

E axí com feren de aquest, feren de tots los altres qui a cavaller derrocava. E havia d'estar en la dita cadira fins a tant que venia altre cavaller qui millor ho fes que aquell qui en la cadira seya.

Com l'emperador sabé que aquell era lo conestable, pres molta consolació en si, e la emperadriu e totes les dames que allí eren. Com Stephania véu la murmuració de la gent e tingué natural notícia que aquell era lo conestable, tan gran fon lo delit de amor que pres en la sua vista que lo cor li defallí e perdé tot lo recort. Los metges que allí prop de l'emperador staven, donaren prestament remey a son mal. E per ço dix bé Aristòtil que axí ve gran dan a les donzelles per molta amor com per molta dolor.

Aprés demanà lo emperador a Stephania de què li era vengut aquell mal e, responent, dix:

__Per ço com portava la gonella massa streta.

Lo conestable stigué tot aquell dia aseyt en la cadira, que no s'i trobà negú qui lançar-lo'n pogués. Com la nit fon venguda, junyien ab moltes antorches. Aprés dues hores de la nit __e tots havien sopat__ vengueren les dances e momos e diverses maneres de entramesos, que molt ennoblien la festa. Açò durà tres hores. Passada mija nit, lo emperador e tota la gent se n'anava a dormir. Lo emperador, perquè no agués a tornar al palau, havia feta en lo mercat aparellar una bella posada hon se mès ab totes les sues dames, que poguessen bé festejar de dia e de nit.

E duraren aquestes festes VIII dies. L'endemà molts cavallers treballaren per lançar de la cadira al gran conestable. Vengué al rench hun cavaller, parent de l'emperador, qui·s nomenava lo Gran Noble, lo qual venia molt bé en orde e   -f. x1v-   portava en les anques del cavall una donzella de peus, e tenia-li los braços damunt los muscles e lo cap seu pujava tot sobre l'elm, que tota la cara mostrava. E portava hun scrit en l'escut ab letres d'or qui deyen:


Enamorats, mirau-la bé,
que en lo restant millor no y sé.

Era vengut hun altre cavaller, primer d'aquest, qui portava altra donzella axí com sent Cristòfol portà en lo muscle a Jhesucrist; axí portava la donzella aquell cavaller. E portava en los paraments e en lo cap del cavall hun scrit qui deya, per ço com sa enamorada havia nom Leonor:


Enamorats, feu-li honor,
puix de totes és la millor.

Tirant junyí ab lo Gran Noble e donaren-se molts encontres. E a la fi fon quasi mortal l'encontre, que Tirant l'encontrà en lo revol del scut e rompé lo maniple e rebaté en l'elm, e féu-lo caure per les anques del cavall. E axí, com era gran e pesat, al caure que féu donà tan gran colp de costat que dues costelles se trencà dins lo cors. E ell encontrà a Tirant hun poch desús les cordes del scut, e la lança que portava era tan grosa que no·s pogué rompre. E tan gran fon l'encontre que los dos se donaren que lo cavall de Tirant anà atràs tres passos e donà dels genolls en terra. Com Tirant lo sentí caure, tragué los peus dels streps e fon-li forçat de posar la mà dreta en terra. Ajudaren-li, sens que no caygué lo cors tot en terra, e lo cavall de continent sclatà allí. Al Gran Noble fon forçat, ab tot son mal, fos portat al cadafal de la sàvia Sibil·la e allí fon batut, no tant com hagueren fet, per sguart de les costelles rompudes. E a Tirant, per tant com era caygut ab lo cavall __e li era mort__ e havia tocat ab la mà en terra, los jutges jutjaren, per no ésser caygut tot lo cors en terra, sinó la mà, que junyís d'aquí avant sens paraments e no portàs en les juntes speró dret ni en la mà manyopa.

Havent vist Tirant que per falta del seu cavall era stat envergonyit, féu vot en tota sa vida no junyir pus, si ja no y junyia rey o fill de rey.

Aprés, lo conestable avallà de la cadira hon stava, e posaren-n'i hun altre en loch seu. E lo conestable fon tauleger en loch de Tirant. E en tots los VIII dies que duraren les festes, tan nobles foren lo darrer dia com lo primer, e ab tan gran abundància de totes coses, axí de aventurers com de entramesos e singulars viandes, com de totes altres coses.

L'endemà que Tirant se fon lexat de junyir, ixqué vestit de hun manto de orfebreria brodat sobre vellut negre, de hun arbre qui·s nomena seques amors, qui fa hun petit fruyt blanch que se'n fan paternostres, ab aquelles calses que havia junt, la una brodada e l'altra no, e per lo semblant la çabata qui havia tocat la cosa que ell més desijava. E ans que ixqués de la sua posada féu enparamentar lo millor cavall que ell tenia e, ab aquells paraments que ell havia junt, lo arnés, la simera, e tot quant en les juntes ell portava, ho tramés tot al Gran Noble, e aquell li'n féu gràcies infinides. Fon stimat que valia passats XL mília ducats.

Tirant cascun dia era en la cort parlant e çolaçant ab tots e ab lo emperador, e molt més ab   -f. x2r-   les dames. E cascun dia se mudava de robes, mas no les calses. Hun dia la princesa li dix:

__Digau, Tirant, sí Déu vos done honor __en manera de burla__. Aquesta gala que vós usau de portar la una calça brodada e l'altra no, usa's en França o en quina part?

Y era lo dia que eren complides les festes. E lo novén dia, que anaven a la ciutat de Pera, en lo camí la princessa lo y dix, present Stephania e la Viuda Reposada. Respòs Tirant:

__E com, senyora! No sab la majestat vostra aquesta gala quina és? La celsitut vostra no és en recort de aquell dia que vengué la emperadriu e yo stava amagat e cubert ab la roba de les vostres donzelles, y la emperadriu fallí poch que no s'asigués sobre lo meu cap? Aprés vingué vostre pare y en lo petit retret amagàs-me entre los matalafs. E aprés que se'n foren anats, jugant ab vostra altesa, puix les mies mans bastar no y pogueren, la cama ab lo peu hi hagueren a suplir, e la mia cama entrà entre les vostres cuxes e lo meu peu tocà hun poch més avant, lla hon la mia amor desija atényer felicitat complida, si en aquest món atényer se pot. Mas yo crech que los peccats meus no·m consentiran que yo puga tanta glòria atényer.

__Ay, Tirant! __dix la princessa__. Bé só en recort de tot lo que m'has dit, que senyal ne tinch en la persona mia de aquexa jornada! Però temps vendrà, que, axí com ara te has brodada la una cama, que les dues te poràs brodar. E les poràs posar a ta libertat lla hon desiges.

Com Tirant li hoý dir semblants paraules de tanta amor acompanyades, prestament fon descavalcat en scusa que los guants li eren cayguts, e besà-li la cama sobre la gonella. E dix:

__Lla hon és atorgada la gràcia deu ésser besada e acceptada.

Aplegats que foren dins la ciutat de Pera, axí com se volien armar, veren venir nou galeres que eren ja molt prop. Lo emperador manà que no fessen lo torneig fins haguessen sabut quines galeres eren les que venien. No passà quasi una hora que elles aplegaren ab molta alegria. Lo emperador pres molt gran plaer com sabé que eren de francesos. Lo capità d'ells era cosín germà de Tirant e era stat patge del rey de França, e havia'l fet vezcomte de Branches. Ell, vehent que son oncle, lo pare de Tirant, era desijós de veure son fill per lo gran temps era passat que no l'havia vits, sabent com Tirant tenia feta molt gran empresa de guerra molt justa contra infels e havia vençudes moltes batalles e continuava la guerra, lo vezcomte, per les grans pregàries de la mare de Tirant e per voler exercir lo gentil stil de les armes, enprengué, ab altres cavallers e gentilshòmens, de venir en ajuda de son cosín germà ab V mília franchs archers, los quals li donà lo rey de França, sabent les grandíssimes cavalleries que havia fetes Tirant en defensió de l'emperador de Contestinoble. E cascun franch archer de aquests portava scuder e patge. Lavors lo féu lo rey de França vezcomte de Branches per aquella empresa, e li donà moltes terres e li pagà lo sou per VI mesos. E li donà totes les gale   -f. x2v-   res armades e avituallades de tot lo que mester hagué. E passà per Sicília e, conegut per lo rey, féu-li molta honor e li donà molts cavalls.

Com Tirant fon certificat aquest ésser mossén de Amer, cosín germà seu, prestament se posà en una fusta. E ell e lo conestable, ab molts altres cavallers, entraren dins les galeres. Grandíssima fon la festa que ells se feren. Aprés, tots ensemps ixqueren en terra e anaren a fer reverència a l'emperador, qui pres molt gran consolació en la sua venguda. E pres molt més plaer l'emperador com los embaxadors no eren partits. Aprés anaren a fer reverència a les dames, e totes s'esforçaren de fer-los molta honor per contemplació de Tirant. Lo emperador porrogà lo torneg per a l'endemà.

Vengut lo dia següent per lo matí, tots se armaren. E l'emperador pregà molt a Tirant volgués entrar en lo torneg ab los altres, per ço com sens venir contra sa promesa ho podia bé fer. E Tirant fon content de obehir lo manament de l'emperador, per ço com no eren juntes. E ixqué aquell dia molt pompós.

Lo vezcomte de Branches pregà a Tirant que li volgués prestar hun cavall, que tanbé volia entrar en lo torneg. Lo emperador e totes les dames li digueren que no u fes, per ço com venia fatigat de la mar. E ell, ab belles paraules se defés que no staria per cosa en lo món de entrar-hi, per quant los treballs de la mar li eren a ell delit e no fatiga. Tirant, qui véu la sua voluntat, tramés-li X cavalls, los millors que ell tenia; lo emperador li'n tramés XV molts bells; la emperadriu, altres XV; la princessa li'n donà X, açò per manament de son pare; lo conestable li'n donà VII molt bells. Los duchs e los comtes li'n trameteren molts, que en aquell dia ell tengué en la sua posada huytanta-tres cavalls dels bons de tota la ciutat. Ixqué ab huns paraments que lo rey de França li havia dats, tots brodats de leons ab grossos sancerros d'or que al coll portaven; e les leones staven gitades e los poquets fills portaven campanetes de argent. E com lo cavall se movia, era hun plaent so de hoyr que los sancerros feyen.

Ixqueren en lo camp huyt-cents cavallers d'esperons daurats e no consentiren negú hi entràs si no havia rebut la honor de cav[a]lleria e no portàs paraments de seda o de brocat o chaperia. E molts se feren cavallers aquell dia per ésser en aquelles armes.

E lo vescomte, que no era cavaller, sabent tal ordinació, per no venir en contra lo que era ordenat per l'emperador, com tots foren dins hun gran camp, descavalcà e pujà alt al cadafal de la enperadriu e suplicà-la fos de sa mercé li volgués donar la honor de cavalleria.

Respòs la princessa:

__E com? No seria més justa cosa que·l senyor emperador vos fes cavaller de la sua pròpia mà?

__Senyora __dix lo vescomte__, yo tinch en vot de no rebre honor de cavalleria de mà de home negú, per ço com yo só fill de dona e ame dona, e per amor de dona só vengut ací y en dona he trobada molta honor. Rahó és, donchs, que dona me faça cavaller.

La emperadriu ho tramés a dir a l'emperador e ell vingué allí ab los emba   -f. x3r-   xadors, e dix a la emperadriu que li donàs l'orde de cavalleria, e axí fon fet. La princessa féu portar una spasa molt bella e senyí-la-y, que l'emperador son pare tenia, ab lo pom e tota la guarnició d'or. E l'emperador féu portar huns sperons tots d'or e, en cascuna roda d'esperó, havia engastat hun diamà o robí, balaix o safir. E donà'ls a les filles dels duchs que·ls hi calsassen, però l'emperador no consentí que li'n calsassen sinó lo hu, car lo qui vol que sia fet cavaller de mà de dona no pot portar sinó mig or e mig argent, hun speró daurat e altre blanch. E axí u feren de aquest. La spasa pot portar tota daurada, mas roba brodada ni calses ni paraments no u pot ni deu portar sinó la mitat blanch e l'altra d'or. Lo costum és, com aquella senyora lo ha fet cavaller, lo besa, e axí u féu la emperadriu.

Lo vescomte se partí del cadafal e entrà dins lo camp. Lo duch de Pera era capità de la mitat de la gent e Tirant de l'altra mitat. E per ço que fossen coneguts portaven al cap banderetes: los huns les portaven verdes, los altres blanques. Tirant féu entrar dins lo camp hon se havien a combatre, deu cavallers, e lo duch altres deu. E començaren-se a combatre molt bé. Aprés n'i entraren XX, aprés XXX; de poch en poch se començaren a mesclar. E cascú feya son poder de menar les mans lo millor que podia. E Tirant mirava la sua gent. Com véu que la sua gent anava a mal, ell ferí ab la lança en la pressa de la gent e encontrà hun cavaller tan bravament que li passà la lança de l'altra part. Aprés tirà la spasa e donà de grans colps a totes parts, en forma tal que paria que fos hun leó famejant, que tots los miradors admirats staven de la sua desmesurada força e gran ànimo que en aquell cas Tirant mostrava.

L'emperador mostrava tenir gran contentació de veure hun tan singular fet de armes com aquell era. Com hagué prop de tres hores durat, lo emperador, del cadafal devallat, pujà a cavall e posà's en la pressa de la gent per departir-los, per ço com havia vist que s'i mesclava fellonia. E n'i hagué molts de nafrats.

Aprés que tots los cavallers desarmats foren, anaren al palau e allí parlaven de semblant fet d'armes axí singular, que deyen los strangers jamés haver vista tan bella gent, axí ben abillats de cavalls emparamentats ni d'armes. E fon tenguda per festa de gran singularitat. Lo emperador se asigué a taula e féu que tots los cavallers qui armes havien fetes se aturassen allí a menjar.

Com foren a la fi del dinar, digueren a l'emperador com una nau era arribada al port sens arbre ne vela, tota cuberta de negre. E tal nova recitant, per la gran sala entraren quatre donzelles de inestimable bellea, encara que de dol anassen vestides. Los lurs noms eren admirables: la una lo seu nom era Honor, e lo seu gest ho devisava; la segona, Castedat se nomenava per los cavallers e dames qui de amar sabien; la tercera, per ço com en flum Jordà era stada batejada, era nomenada Sperança; la quarta, per heretatge li venia de ésser nomenada Bellea. E plegades davant l'emperador li feren molt gran reverència. E perquè Sperança era lo cap d'elles, féu principi a paraules de semblant stil.