Visor de obras.

__Ab mà tremolant exugaré los meus trists ulls ans que res te diga. O quantes piadoses paraules t'é ofert e no·t plau acceptar-les! Moga't a pietat la mia error e nova vergonya de infinida culpa, car treballes de apartar de mi la molta amor que·t porte, volent tu usar de poder absolut devers mi, e de infinida ira agreujar la mia ànima. Gran seria la ofensa que tu·m faries, e sé't ben dir que tant menyscabarà la mia amor en tu que n'estaràs admirat, axí com Lucifer, qui caygué de l'alta cadira, e no volria que tu cayguesses en tan grandíssima error. E no haja a presumir que més stimes lo teu delit que la glòria e honor mia. Però, yo seré tostemps obedient a tu e de mi poràs fer tot lo que·t plaurà, e yo u comportaré ab molta dolor sol per la poca amor que m'hauràs mostrada. No plàcia a Déu que en sperit francés e de la casa de Bretanya tan poca amor puga habitar.

"Tirant, obre los ulls de l'enteniment en la gran desaventura que·t spera e, reconexent-te, dóna loch a la rahó e desvia e refrena de desijosos apetits, tempra los volers no savis en altres obres, endreça los teus pensaments e resesteix en aquest principi de libidinosa voluntat, car les leys de amor són de major força que no algunes altres, e les rompen, no solament aquell[e]s de la amistat, mas encara les divines que poden ésser dites, de marit e de muller. Plàcia't, senyor Tirant, no vulles donar causa de ira e de avorrir-te, car grandíssima virtut és resestir a les males inclinacions de delit.

E   -f. E2v-   totes aquestes e semblants lamentacions feya la princessa ab los seus hulls destil·lants vives làgrimes en gran abundància.

Com Tirant véu les abundants làgremes e les discretes e piadoses paraules de sa senyora acompanyades de tanta amor, delliberà contentar-la aquella nit en seguir sa voluntat, per bé que en tota aquella nit fon poch lo dormir dels dos amants, mas jugant e solaçant, adés al cap de lit, adés als peus, fent-se moltes carícies, mostrant cascú en aquell cars molt gran contentació. E com fon quasi prop del dia, que ja la gent del palau se levaven, dix la princessa:

__Per contentació mia no volguera que lo jorn fos vengut tan prest, e al plaer meu fóra que aquest delit hun any duràs o jamés se acabàs. Leva, Tirant, senyor de l'Imperi Grech, que demà, o com a tu serà plasent, poràs tornar en lo mateix loch.

E Tirant ab gran dolor se levà e dix:

__A mi plau de fer lo que·m manau, mas tinch temor que lo meu voler jamés haja compliment, e lo meu pensament stà molt dubtós.

E per no ésser sentit ni fos vist per negú, partí's ab molta passió e congoxa, donant-li a la partida infinits besars sens orde.

Com se'n fon anat, Plaerdemavida stava tan atribulada que més no podia. La princessa tramès per ella e féu venir la donzella de Monblanch e, present elles, per ço com sabien en tot lo que entre ella e Tirant era passat:

__Mal bé hi meta Déu! __dix Plaerdemavida__. Vostra altesa ne ha lo plaer e Tirant lo delit e yo n'é lo peccat, mas tant me dol com no s'és fet que de ràbia pense morir. Dexau-lo'm veure al flach e abatut cavaller e veureu què li diré! Que jamés faré res per ell, ans li nouré en tot lo que a mi serà possible.

__Per la mia fe! __dix la donzella de Monblanch__. Ell ha usat de gran virtut com a valentíssim e cortès cavaller que ell és, que més ha stimat perdre son delit que enujar a ma senyora.

E de açò parlaren molt per bon spay, fins a tant que fon ja gran dia, que lo emperador tramès a dir a la emperadriu e a sa filla que, ab totes les dames molt bé abillades, venguessen a la festa que·s feya per Tirant. Axí mateix, tramés per tots los cavallers e dames de la ciutat, que fossen al palau. Mas sab Déu la princessa en aquell cars amara més dormir que exir de la cambra, mas per amor de Tirant e que la festa hagués son compliment, levà's del lit e abillà's molt bellament. E ixqueren de la gran sala hon trobaren lo emperador ab tot son stat de nobles e cavallers e de les dames de la ciutat e, professó ordenada, anaren per tota la ciutat ab les CCLXXII banderes que portaven davant la professó. E axí ordenats per son orde, anaren fins que foren dins la sglésia.

Tirant se acostà devers la princessa e, ab cara afable, ella lo rebé, mostrant en son parlar que era restada molt contenta, e no li pogué altra cosa dir sinó:

__Tirant, senyor de mi, tot quant hé te atorga senyoria.

Mas Tirant no li gosà respondre per dubte de la emperadriu e d'altres qui prop d'ella staven.

La missa se començà de dir ab gran solemnitat e, al dar de l'aygua beneyta, posaren una bandera. Aprés dita la confessió, ne posaren altra. E aprés, a cascun salm o antífena, n'i posaven una. Com la missa fon dita, totes les banderes foren posades, e Tirant no·s volgué posar lla hon acostumava d'estar, ni prop de l'emperador, mas entrà-se'n dins una capella   -f. E3r-   ab les ores en la mà, e de allí podia molt ben veure a la princessa. E ab veritat foren molt poques les ores que Tirant dix en aquella missa. De la princessa no us sabria dir, mas, tant com durà lo divinal ofici, jamés partí la vista de Tirant, en tant que ja tothom ne havia què parlar.

Complit l'ofici e les banderes posades, e tota la gent fon fora de la sglésia, en la plaça, prop lo palau, fon tot cubert de draps vermells alt y baix e tota la plaça plena de taules parades, per ço com lo magnànim senyor, complit de moltes virtuts, havia sguart als bons cavallers dignes de honor. Aquells qui virtuosament obraven, remunerava axí en béns com en honors, ab gran magnificència que u acostumava de fer. Manà lo magnànim senyor que per VIII dies contínuus fos celebrada festa en la dita ciutat e que tots los VIII dies venguessen a menjar allí tots los de la ciutat qui menjar hi volrien. Mas la pèssima fortuna, enemiga de tota virtut, no u volgué consentir ne donà loch que los VIII dies la festa complir se pogués.

Aprés que lo emperador fon dinat e tota la gent, les grans danses se feyen en la plaça. Continuant les dances, la princessa se'n pujà al palau a la sua cambra per voler mudar de robes e manà tancar la porta. Com fon en gonella, pujà ab les dos donzelles alt en la torre del tresor e allí totes tres pesaren una càrrega de ducats, e la princessa donà càrrech a Plaerdemavida la fes portar a la posada de Tirant. E com se fon tornada a vestir, tornà hon era lo emperador e acostà's prop d'ell, e Tirant, qui prop li stava; ella li dix a la orella, perquè lo emperador no u sentís:

__Les tues mans han manifestat en mi que no ha res en ma persona que no·t senta.

Respòs Tirant:

__Gran glòria és per a mi que les mies mans hajen usat de novell ofici. Dix lo emperador:

__De què parlau vosaltres tan secret?

__Senyor __dix la princessa__; demanava a Tirant si en tan singular festa com aquesta si y hauria juntes o torneigs. E ha'm respost que no, que ab los turchs les speren de fer.

__Aquexa és una de les millors noves que yo puch oyr __dix lo emperador__. E sentiu-vos en disposició de poder partir?

__Sí, santa Maria! __dix Tirant__. Complida la festa, los metges ab mi poren bé partir.

E axí parlaren d'altres coses fins que vench Plaerdemavida e, de hun troç luny, féu-li senyal.

Com Tirant véu loch e manera que lo emperador s'esforçava de parlar ab altres, ell secretament anà envers Plaerdemavida e demanà-li què volia, e ella li respòs en stil de semblants paraules.

__Lo premi de tants treballs que demanats, senyor, haveu infinides voltes, per rahó deveu haver perduts o presos en compte de rebuda, per causa de vostra negligència e poca execució, car no deveu ésser més premiat, puix sou stat content del que teniu. O haveu dexat perdre per culpa vostra. E tant com en mi serà, jamés pus vos hi veureu. E per hun tan leig cars per a cavaller, no vull més en res participar en vostres amors, car no haveu mester a mi, sinó a la Viuda Reposada, que us farà lo que me[e]rexeu. Car yo   -f. E3v-   no deuria fer jamés res per vos, car sou lo més descominal cavaller e repropi d'amor que jamés naxqués en lo món, e açò no podeu negar. E si yo fos cavaller vos ho combatria, car haveu tenguda en lo lit abraçada huna donzella, la més bella, la més agraciada e de major dignitat que sia en tot lo món, que per prechs ni per làgrimes no la devíeu dexar. E si verge s'i gità, verge la'n viu exir, a gran vergonya e confusió vostra. E de tota ma vida me dolrà lo gran defalt que haveu fet, que no sé dona ni donzella en lo món que tal cars sabés de vós que us stimàs res ni volgués vostra amistat, ans vos tendran totes per hom de mal recapte. De açò no us ne vull més parlar, com sia cosa demesiada, sinó solament que us dich que, com lo emperador se volrà seure a dinar, serà mester que vós hi siau. E yo vinch ara de la vostra posada e veus ací la clau de la vostra cambra que m'he feta donar, e suplich-vos que prestament hi aneu, que yo me he portat les claus perquè negú no pogués legir lo que allí trobareu scrit.

Tirant pres les claus, e volgué satisfer en lo parlar de Plaerdemavida e no pogué. Per ço com lo emperador lo demanava a gran pressa, fon-li forçat de anar e, com li fon davant, lo emperador li manà que ell tot sol se asigués en la taula. E lo emperador, la emperadriu e la princessa e totes les donzelles, lo servien en la taula, e no era cavaller ni dona s'i gosàs acostar per servir-lo, mas tots staven aseguts scoltant què diria hun ansià cavaller, nodrit e sperimentat en armes, molt eloqüent e gran legiste, lo qual començà a recitar totes les cavalleries que Tirant en son temps fetes havia. E axí hòmens com dones no tenien voluntat de menjar, hoint les grans honors que Tirant fins en aquella jornada percassat se havia. Com Tirant se fon acabat de dinar, lo cavaller cessà lo legir, que tres hores passades durà.

Aprés que Tirant fon dinat, se dinà l'emperador ab tots los altres, cascú asegut per orde segons lo grau qui era. Com tots se foren dinats anaren al gran mercat, lo qual trobaren molt bé emparamentat de molts singulars draps de raç. E aquí corregueren brúfols, qui eren molt braus, e fon molt singular festa de veure. Axí despengueren tot aquell dia en festes y en alegria.

Com fon venguda la nit, lo sopar fon molt abundós e de la similitut del dinar. Aprés, les dançes duraren tant, ab farces e entramesos, segons en tal festa se requerien manifestar, ço és, com Tirant entrava en les batalles. Aquestes festes duraren tota la nit quasi, que lo emperador partir no se'n volgué fins en l'alba. E la princessa, per parlar e veure a Tirant, no s'enujava d'estar en les festes. E Tirant gosava molt poch dir a la princessa, per dubte de l'emperador, que·ls stava molt prop, mas ab baixa veu li dix:

__Certament, senyora, de major grat e stima era a mi la nit passada que no aquesta.

E prestament Plaerdemavida respòs:

__Molt me alten, senyor, les vostres paraules, mas no les obres.

Lavors, vehent lo emperador que lo dia era vengut, levà's e volgué que tots ab ell ensemps acompanyasen al capità fins a la sua posada. E Tirant li regraciava la molta honor que li feya e volia tornar acompanyar a l'emperador, mas lo valerós senyor no u consentí.

Com Tirant fon en la sua cambra pensà que Plaerdemavida, ab la descontentació que tenia d'ell, no li hagués   -f. E4r-   feta alguna letra. E com entrà per la cambra, véu en terra una càrrega d'or: stigué admirat de la gran virtut de la princessa e stimà més la bona voluntat que lo present. Féu venir a Ypòlit e manà-li que u stojàs.

Venint hora de missa, tota la bona gent foren en orde per complir les festes ja principades, e Tirant no tingué manera de poder parlar ab la princessa per fer-li gràcies del que tramés li havia fins que·l dinar fon passat. E si en la hun dia se féu gran festa, molt major se féu en lo dinar: seria massa larch de recitar. Però aprés del dinar digueren a l'emperador que per lo poch dormir que en la nit passada fet havia que anàs a reposar sa magestat e, a la hora deguda de festejar, tothom tornàs allí. E axí fon fet. E tornant les dames al palau, Tirant se acostà a la orella a la princessa e dix-li:

__Ja no tinch sperit ab què puga parlar ni lengua en poder pronunciar paraules de tanta amor, ni obres de tanta honor que la magestat vostra cascun dia me fa, que no m'i basten gràcies a referir.

E ella li féu prestament semblant resposta, per bé que no gosava molt parlar per sguart de la emperadriu, que li anava prop, solament li dix:

__Tu est senyor de mi, que tens tota ma libertat en ton poder. Veges què manes de mi fer, guerra o pau? E si a tu no ajude, qui est mon senyor, a qui ajudarem? Açò és poch, a present, lo que yo fas, en sguart del que tinch delliberat de fer, però si més ne vols, les portes del tresor són ubertes per a tu e tancades per a tot altre.

E Tirant, referint-li més gràcies, aplegaren a la porta de la cambra de l'emperador, qui se n'entrà dins ab totes les dames. Solament restà la Viuda Reposada, qui·s posà al cap de la scala per sperar a Tirant. Ab la femenil malícia tenia aparellat tot lo mester per a cometre crim que jamés tal no fon pensat. Com véu a Tirant, ab cara molt afable e ab gest graciós perquè·l pogués enamorar, li presentà paraules de semblant stil acompanyades.

__No só admirada si lo món voleu conquistar, que a mi teniu cativada. Car la fortuna, enemiga de pau, té abrigat lo meu flach e dèbil cors de amor que porte a vostra senyoria, e açò és lo qui·m fa parlar, car veg que ab los ulls uberts voluntàriament vos voleu ofegar en bassa d'oli, e vós, com a home adolorit e fora de camí, no trobau qui us empare ni us haja pietat. Yo vull ésser aquella, la qual, havent pietat de vostra mercé, vos vull emparar e traure-us dels lims de perpetual dolor e infàmia. E per ço poreu dir que lo meu cors és clar e net, e no és tan scur com lo Apoqualipsi. Si veure volreu vostra dolor o vostra salut, goig e alegria qui en l'esdevenidor temps venir-vos deu, car, en tots los temps millors de la vostra vida, tengut sou a Déu fer-li gràcies e pregar per mi, car tinch per foll qui en aquesta present vida se percassa la ira de Déu e de gents. Per què, senyor Tirant, si a les dues hores tocades volreu ésser en loch secret, poreu veure tot lo que dit vos he.

Dix Tirant que era molt content e, tota hora que li fos plasent, que seria prest.

La Viuda se partí prestament de Tirant. E tenia a les spatles de l'ort una casa ja concertada de una dona molt ansiana e féu-la molt bé emparamentar, ab hun   -f. E4v-   lit que y féu posar segons a Tirant se pertanyia.

E per lo poch dormir que la princessa havia fet, fon-se despullada per millor dormir a son plaer.

Com la rabiosa Viuda conegué la hora ésser disposta, anà a Tirant molt secretament e pres grans juraments d'ell e féu-lo desfreçar, e los dos tots sols anaren a la cambra de la vella. En la cambra havia una petita finestra que mirava dins l'ort, e tot quant se feya se podia bé veure, emperò la finestra era molt alta, que sinó ab scala no s'i podia mirar. La Viuda hagué dos espills grans: lo hu posà alt en la finestra, l'altre posà baix, endret de Tirant y endret de l'altre. E tot ço que·s mostrava en lo de dalt, tot resplandia en lo de baix, puix la una luna del spill stava endret de l'altra. E per dar-ne major speriència: hun home té una nafra en les spatles, com la porà veure? Prenga dos spills e pose lo hu en la paret e l'altre endret de aquell spill que vós lo pugau veure. E la plaga representa en lo primer spill e de aquell representa en l'altre.

Com la Viuda hagué fet açò e hagué dexat en la cambra Tirant, cuitadament se n'anà al palau e trobà la princessa, que stava dormint en lo lit, e dix-li:

__Levau, senyora, que lo senyor emperador vos tramet a dir per mi com per manament dels metges vos leveu e no durmau tant, car lo molt vetlar que haveu fet en la nit passada, venint ara lo molt dormir després dinar y en temps de calor, engendren-se moltes malalties qui darien dan en la vostra delicada persona.

E obrí les finestres de la cambra perquè no dormís, la qual cosa atorgà la princessa per les piadoses paraules de son pare. Com se fon levada, vestí's una gonella de brocat e, tota descordada, sens drap de pits, ab los cabells scampats per les spatles, li dix la Viuda:

__Los metges tenen per bo que devallàsseu en l'ort per veure aquella verdor. E farem allí molts jochs perquè us passe la son, car yo tinch unes vestidures de la festa del Corpus Crist, resemblant al vostre ortolà, e Plaerdemavida, qui en semblants afers és molt sentida e plasent, vestir-les s'à e dirà-us de ses acostumades plasenteries.

La princessa ab la Viuda e ab les dos donzelles devallaren a l'ort. E Tirant stava contínuament mirant en l'espill, e véu venir la princessa ab ses donzelles, e fon-se aseguda prop una céquia d'aygua. E la Viuda havia bé provehït en tot lo que mester li feya. E ginyà que·l negre ortolà en aquel cas no fos en l'ort, ans lo féu anar a la ciutat de Pera. E la Viuda ajudà a vestir a Plaerdemavida, ab la cara que li havien feta pròpiament com la del negre ortolà. Ab les sues robes que vestia, entrà per la porta de l'ort. Com Tirant lo véu entrar, verdaderament pensà que fos aquell lo moro ortolà, e portava al coll una axada e començà a cavar. A poch instant, ell se acostà envers la princessa e asigué's al seu costat, e pres-li les mans e besà-les-hi. Aprés li posà les mans als pits e tocà-li les mamelles, e feya-li requestes d'amor. E la princessa feya grans rialles, que tota la son li féu passar. Aprés, ell se acostà tant e posà-li les mans dejús les faldes, ab alegria que totes staven de les coses plasents que Plaerdemavida deya. La Viuda girava la cara envers Tirant e torcia's les mans, scupia en terra, mostrant tenir gran fàstig e dolor del que la princessa feya.

Pensau lo mesquí desaventutar de Tirant, que la hun dia stava tan pom   -[f. E5r]-   pós e tan content de haver atesa tan alta en dignitat senyora per sposada __la cosa que ell més desijava en aquest món__, aprés, veure de sos ulls son dol, son plant e sa dolor. E pensant en si, tingué dubte que los spills no li representassen fals lo que havia vist e trencà los spills, mirant dins si havia alguna cosa maliciosa que fos feta per art de nigromància, e no trobà res del que pensava. E volgué pujar alt en la finestra per veure si veuria més e a quina fi vendrien aquells afers, e vehent que no tenia escala, car ja la Viuda, tement-se'n, les havia apartades, Tirant, no tenint altre remey, pres lo banch davant lo lit dreçà'l en alt, e pres una corda que tallà de la cortina e passà-la per la biga e ell pujà alt. E véu com lo negre ortolà se'n portava per la mà a la princessa en una cambra que dins l'ort havia, a hon tenia la sua artelleria per a conrear l'ort e per a son dormir. E Plaerdemavida posà-la dins la dita cambra, cercaren-li una caxa hon tenia la sua roba de vestir e tot quant tenia li regonegueren. Aprés hun poch spay ella ixqué e la Viuda, ab la una donzella, passejava prop de la cambra. Com la veren exir, la Viuda s'acostà a la donzella, dóna-li hun drap de cap e dix-li, per fer lo joch que fos complit de rialles:

__Posa-lo-y davall les faldes de la princessa.

La donzella, axí com la Viuda la havia asinestrada, com fon davant sa altesa agenollà's en terra e posà-li lo drap davall les faldes. E la ignorància de la princessa donà loch a la malícia de la Viuda.

Havent vist Tirant hun cars tan nefandíssim, fon posat en hun cruel pensament e, ab veu miserable, plena de inestimable dolor, se pres a dir una tal lamentació:

__O fortuna, enemiga de tots aquells qui rectament en lo món viure desigen! Per què has permés que los meus desaventurats ulls hajen pogut veure cosa que tots los vivents no han vist ni porien pensar que hun tal cars fos possible qui fer-se pogués, si donchs a la femenil condició no li és res imposible que de mal sia? O adversa fortuna! En què t'é yo ofesa, que en les batalles me fas ésser victoriós e triümfant e en amar só lo més malfadat home que jamés naxqués? Que ara que m'havies ligat en matrimoni tal e de tan gran dignitat que, atesa la condició mia, yo no n'era merexedor sinó per sguart de mos treballs e ab la ajuda tua yo·l me havia percassat, e tu, per més avilar-me, has permès que yo sia stat desonrat per home de la més vil condició e natura que pogués ésser trobada, e enemich de la nostra santa cathòlica fe.

"O senyora princessa, ab quanta indiscreció reposa la tua ànima, que hajes volgut pensar que aprés que a ta resquesta me has ligat, que m'hages tant agreujat que no i tingues temor de Déu e de ton pare, ni menys de mi, qui·t só marit, a qui més lo interés toca! No creguera jamés que en donzella de tan poca edat hagués tan poca vergonya e tant atreviment, que sens temor cometés hun tan abominable crim. O fortuna, com est malcontenta de mi, que en huns cassos me exalces e en altres me baxes tant! Ajustes-me a les penes novelles ànsies. Tu, sorda, de poca amor! Asegura los meus plants e mitiga les mies lamentacions de infinida dolor, perquè no tinga de fer cars que aprés me n'hagués a penedir. O trist desaventurat! Qualsevulla que yo sia, en les grans coses   -[f. E5v]-   s'és mostrat e, no podent senyorejar ànimo cruel, als pròspers cassos s'esguarda que a mi, desaventurat petit servent, só tornat abominable, puix só de ma senyora refusat.

En aquest punt entrà la Viuda Reposada, qui aturada per bon spay a la porta havia hoydes recitar totes les lamentacions de Tirant, e dix:

__Ara tenen loch les coses per mi principiades.

Com fon dins la cambra, véu que stava molt adolorit, ab lo coxí ple de làgremes, continuant en ses lamentacions. Fon-se aseguda prop d'ell posant-se en avinentea, si Tirant li volia dir res, d'estar presta a tot lo que li manàs. Com véu la Viuda que Tirant no mudava de so, començà-li de fer hun tal conort, en paraules de semblant stil.

__Moguda de aquella strema amor, a la qual naturalment deu hom ésser inclinat de amar a les persones virtuoses, considerant en mi la pèrdua gran de vostra honor e fama, no podent-me'n aconortar vehent la vostra persona de tanta singularitat acompanyada e de infinides virtuts, e haver fetes tantes e tan asenyalades cavalleries com la mercé vostra ha fetes per persona qui u té poch conegut, ni menys stimat, amant més plom que or, digna és de molt gran reprensió, amadora de tota desonestat, no volent advertir a la gran infàmia que li'n seguirà portant tan abominable vida, que per prechs ni menaces star no se'n vol, sinó alegra de complir son desig. Trista de mi! Què faré? No trobe remey que ajudar-me puga. Ab aquestes mamelles __les quals se tragué defora perquè Tirant les ves__ he donat a mamar a aquexa senyora.

E tingués-les axí per bon spay, mostrant que ab les lamentacions que li feya, les se havia oblidades d'estojar. Més dix:

__Senyor Tirant, preniu aquell confort que los miserables solen pendre en lurs misèries acompanyades de molta compassió. O, Senyor totpoderós, Trinitat verdadera! Axí mostrava yo ab quanta furiosa ira e ab quantes làgremes, ab quanta congoxa de la mia ànima, quasi cascun dia tals pensaments passaven per lo meu enteniment. Emperò, amor tèbea e esperança en pura dolor me feren cambiar lo primer desig, e la mia cara, tornada groga, feya tota la mia cambra malenconiosa, parlant de mi diverses desvarions, e los meus dubtosos pensaments me portaven causa de dolre'm. Mas venint la nit, fatigada de tantes dolors, me trobaven en la mia cambra sola, exugant los meus plorosos ulls ab drap d'estopa perquè major pena sentís.

No tardà Tirant en fer-li present de tal resposta.

__Gran consolació és als miserables com en les tribulacions tenen companyons, ab tot que los meus passats e sdevenidors mals no tenen par en lo món, com sien de major grau en stima de tots los altres. E la vostra amor, senyora Viuda, no·s pot acomparar a la mia,   -[f. E6r]-   car la vostra és descendent, qui devalla e va tostemps en desmenució, e la mia és ascendent e natural, qui tostemps aumenta y aumentarà fins a tant que haja atés compliment de beatitut, e aquí s'aturarà, si fer-ho porà, tant com la fortuna lo y comportarà. Mas yo tinch major rahó de dolre'm, que jamés fos enamorat, car en spay de hun dia só stat en lo més alt grau en mes amors que fortuna me pogués donar e en l'altre dia só stat lo més confús e abatut enamorat de tot lo món, car de mos ulls he vist posseyr quietament a hun moro negre lo que yo no he pogut obtenir ni ab prechs ni ab quants treballs ne perills que he comportats en la mia persona per la sua amor. Donchs, hun tan desaventurat home com yo no deuria viure en lo món perquè no tingués jamés causa de fiar de neguna dona ni donzella.

E levà's del lit per voler-se'n anar e la Viuda li dix:

__Senyor, reposau-vos hun poch, car molta gent ha en la carrera. No volria, per tan cara com tinch la vida, negú vos ves exir. Emperò, yo seré prestament en la finestra e avisaré vostra mercé si és cars de partir.

Tirant, axí adolorit com stava, se tornà al lit lamentant-se del mal que tenia present. La Viuda entrà en la cambra de la vella senyora de la casa e prestament fon despullada e vestí's una camisa perfumada, ab tots sos drets, com si hagués entrar en batalla, e gonella de vellut negre. E tota descordada, entrà en la cambra e posà's al costat de Tirant e, ab atreviment gran e poca vergonya, presomí fer-li present de una tal requesta.

__Si sentísseu lo trebal que la mia ja cansada ànima passa per la vostra amor, seria cosa impossible no tinguésseu p[i]etat de mi, car en lo món no és major força que la que amor sentir fa. O, cavaller virtuós, quantes pregàries y ofertes he yo fetes als sants per la salut e restauració de la vostra vida, e quantes oracions, almoynes e dejunis he fets, lacerant la mia persona, perquè la vostra fos feta quítia de tot mal! E yo he passat lo treball, mas la princessa pensava haver lo delit, car jamés fon vista dona ni donzella sinó yo ab tanta estrema amor de virtut. Qual voluntat major que la mia trobareu en nenguna altra? Jamés en mi he vist altre desorde sinó ultra los térmens de rahó amar-vos. Açò merite yo, per ésser stada tostemps leal a mon marit e no coneguda de home en lo món sinó d'ell. E dóna'm de parer que major glòria seria per a vós tenir a mi contínuament en les vostres cambres o tendes, servint-vos de tot mon poder, que no amar donzella fengida, sotsmesa a hun moro catiu negre, comprat e venut.

"Ella no és stada leal a son pare, com serà leal a son marit? Ella ha decebuda a sa mare, quant més farà a son enamorat! Cert, no diran les dones d'onor que la Viuda Reposada se sia sotsmesa sinó a home que sia merexedor portar corona real. E poran dir los bons cavallers com sabran hun tal cars de una filla de emperador. E quin starà la senyoria vostra si féu matrimoni ab ella? Que més mal meritarà la vostra perso   -[f. E6v]-   na que de tot altre, puix ne sou avisat. Senyor Tirant, amau a qui us ama e oblidau a qui no us vol bé. E per bé a mi estiga mal de dir, preneu-me per serventa e per persona tal que us ama més que a la sua vida. E si amau verdaderament, amor no guarda béns ni linatge, mas guarda honor, lealtat, castedat e benvolença.

__Senyora __dix Tirant__, féu-me tant de bé que no vullau més turmentar la mia ànima trista, qui desija partir-se del cors, car tot quant me haveu dit no·n puch res compendre. E no us cal despendre més paraules. E sé-us ben dir que, tan poch poria yo oblidar la magestat sua com poria renegar la fe.

Dix la Viuda:

__Puix amar no·m voleu, consentiu tota nua puga hun poch star prop de vostra mercé.

E despullà's prestament la gonella, que tenia ja tota descordada. Com Tirant la véu en camisa, sortí del lit donant hun gran salt en terra, obrí la porta de la cambra e anà-se'n a sa posada de molta dolor acompanyat. E la Viuda no restà ab menys.

Com Tirant fon en la sua cambra, tanta era la passió que passava que no y sabia pendre remey, ans, pasejant-se per la sua cambra, destil·laven dels seus ulls vives làgrimes. E axí, pasejant e gitant e levant, ab aquella passió stigué per spay de tres hores.

Aprés ixqué tot sol de la cambra ab la gran ira que ab si portava. Tot desfreçat anà-se'n a la porta de l'ort, tan secret com pogué. E trobà dins l'ort, que poch havia que era vengut, lo negre ortolà. E véu-lo a la porta de la cambra sua, que stava calsant-se unes calses vermelles. Tirant que·l véu, mirà a totes parts e no véu negú, pres-lo per los cabells e posà'l dins la cambra e degollà'l. E tornà-se'n en la sua posada, que per negú no fon vist, car tota la gent stava en la gran plaça hon se feya la festa. Tirant se pres a dir:

__O Déu just e verdader, qui corregeys los nostres defalts! Yo demane venjança e no justícia de aquesta senyora tan descominal. Digues, donzella sens pietat, la mia disposició no era conforme als teus desigs, més que la del negre ortolà? E si tu, com yo creya, haguesses amat, tu fores encara mia e no pogueres trobar qui més te amàs de mi. E si amor axí fermament te senyorejàs com fa a mi, no t'era cara neguna cosa, mas dich-te que jamés no m'amist.

Ara deixem a Tirant, qui·s lamenta de ses dolors, e tornem a l'emperador, qui·s posà en orde ab totes les dames per exir a la festa. E arribà hun correu qui li portà nova de hun dolorós e desaventurat cars que III dies havia que s'era seguit en lo camp, lo qual cars era aquest que·s segueix.

Lo duch de Macedònia e lo duch de Pera eren capitans del camp general sobre tots los altres, e molt sovint exien a fer armes ab los turchs. Però los turchs temien molt l'aygua que los crestians lansaven. E sobre aquesta aygua molt sovint venien a les mans e y moria molta gent, axí de una part com d'altra, però a deu crestians que morissen ne morien CCC dels turchs. E causava-u açò, com los turchs entraven dins lo territori de la ciutat de Sent Jordi, los crestians lansaven totes les aygües del riu e de les cèquies; la terra era molt argilenca, que los cavalls exir no·n podien ni menys los hòmens de peu, e per ço mataven tants dels turchs.

Era's   -[f. E7r]-   seguit que hun dia de dolor los turchs emprengueren de venir IIII mília peons ab axades e cabaços, pichs, vinagre e foch portants per voler rompre una muntanya perquè l'aygua s'escampàs per hun riu sech que y havia e per levar-los l'aygua. E aprés, de allí envers los turchs, a una legua stava hun loch tot despoblat ab hun gran tros del mur derrocat, e no y habitava negú. E vench en la nit tota la gent del soldà e la del Gran Turch, e tots a peu se posaren en aquell loch despoblat, e la gent a cavall, a mija legua, fon mesa dins hun bosch perqué no fos vista. Al matí les spies vingueren e notificaren als capitans la venguda dels turchs e, aplegat consell, per tots fon concordat que pujassen a cavall e, ben armats, anassen la via dels turchs.

Trameteren primer corredors e tornaren ab nova certa los enemichs volien rompre la muntanya per guanyar aquella aygua. Los crestians anaren devers aquella part. Com hi foren aplegats, los de peu començaren a escaramuçejar. E durà per bon spay la escaramuça, per tal forma que y moriren molta gent de una part e d'altra. A la fi, que fon quasi migdia, los turchs, que veren que massa los strenyien, desempararen la ferramenta e posaren-se en fuyta. Los crestians cuytaren al pas, qui era mija legua luny de allí. E l'aygua era tanta en aquell endret que no podien passar sinó ab gran treball e perill. Bastà que, com hagueren passat lo pas, los altres tingueren molt gran avantatge. Aquests, a galop tirat, dexaren tota la gent de peu atràs. E obra de qualque V mília hòmens, poch més o menys, anaren aprés d'ells, seguint-los. E aquells reculliren-se dins lo loch despoblat. Mas massa fon poblat, en dan dels crestians: los turchs se feren forts hon stava lo mur romput. Lo duch de Macedònia dix:

__Senyors, a mi dóna de parer que no devem passar d'ací avant, car no sabem los dubtes e los aguayts dels enemichs, car jamés no studien ni pensen sinó en tot lo nostre dan.

Lo duch de Pera, per ésser l'altre capità companyó del duch de Macedònia, mogut d'estrema enveja, féu principi a hun maliciós parlar.

__Tu, duch de Macedònia, est novell en l'art militar e molt poch esperimentat en armes, car dónes senyal a nosaltres de esdevenidor dan.

__E lansant hun aspre sospir, ab infinida ira tornà a dir:

__Lo teu cors deuria ésser donat a foch e no a sepultura per la molta infàmia que tens. E ab eterna vergonya restarà en lo món de tu memòria. Ara és temps d'esperimentar si en tu ha loch neguna virtut, jatsia que aquella en negun temps no crech la hages possehïda. Posa la rahó davant la voluntat e tu mateix, ple de temor, sàviament fuig e torna-te'n, que ab més delit estaràs ab les dones dins la ciutat que no ací, apartant-te dels perills e congoxes que en les armes se solen esdevenir, en les quals tu follament t'est regit.

Lo duch de Macedònia, per no posar en devís tota la gent, que no haguessen a dexar los enemichs per contendre ab los amichs,   -[f. E7v]-   volgué comportar e haver paciència per aquella vegada. Mas no pogué comportar en fer-li semblant resposta en stil de tals paraules.

__En duch de Pera, millor vos fóra lo callar que no lo parlar, o haguésseu vós fet lo senyal de la creu, car en aquest camp ja som coneguts vós e yo qui som. E a qui han acostumat de dar les honors de les batalles? A mi, qui só duch de Macedònia, de vencedor; e al duch de Pera de ésser vençut e en mala stima tengut en les armes que acostuma de fer. E de açò feu estar admirats a tots los qui entenen d'onor. E no vullau creure altri en vostra honor més que a vós matex, e per ço com vós sentiu mal dret e manteniu poca veritat. E a vós ne seguirà gran càrrech e perpetual infàmia, la qual tot bon cavaller deu squivar, e ans arriscar e posar a la ventura cent vides, si tantes ne tenia, ans que blasme de covardia li pogués ésser imputat. E dóna'm de parer que no tinga rahó lo cavaller de honor en donar les spatles com és vençut: mostra bé que té poca virtut en demanar la mort, axí com la demanàs, present mi, ans ab ànimo viril als esdevenidors mals contrastar. E vull-vos avisar que, si per ventura a mi sobreviviu, qualsevulla que sia la forma de la mia mort, que·l meu miserable sperit me lexarà, ab fúria gran vos iré a cerquar.

En aquestes rahons se posaren los altres cavallers e grans senyors, e feren-los callar. E los huns eren de openió de anar e los altres de tornar. E axí·ls ne pren tostemps a aquells qui volen tenir molts capitans. E per ço dix Aristòtil que·l capità deu ésser vell, per ço com té més seny, e que sia virtuós de costumes. E deya Sèsar que lo capità devia tenir aquell consell contra los enemichs, lo qual serven los metges contra les malalties dels hòmens, los quals vencen e sobren algunes vegades ab fam, altres voltes ab ferre.

Però a la fi, a tots fon forçat de anar, per ço com lo duch de Pera dix:

__Qui volrà seguir o se'n volrà tornar, sia en sa libertat.

E posà's primer e tots los altres per força lo hagueren de seguir. E aplegats que foren al loch despoblat, los turchs se posaren al mur trencat defenent-se bravament. E havia-y hun petit vall e fon-los forçat de descavalcar. E combateren molt virtuosament a peu, ab les lances en les mans, car no tenien altres armes. E estant axí, ixqué lo soldà e lo Gran Turch, los huns per hun portal, los altres per l'altre. Prengueren-los enmig e allí feren molt gran matança, e molts que n'apresonaren. E puch dir de aquesta trista desaventura que tots quants foren descavalcats foren morts o presos, que sol hun cavaller no·s pogué fer stalvi.

Ab aquesta victòria, los turchs se'n tornaren dins la ciutat de Bellpuig e posaren los presoners en forts presons.

Aquesta nova pervengué a l'emperador stant en la gran sala sperant les dames que vinguessen per anar a la gran plaça hon se feya la festa. Bé foren tristes e amargues e plenes de molta dolor! Que en aquell dia, quantes dones perderen lurs pares, marits e fills e germans! L'emperador, en presència de tots, dix:

__O viudes desconsolades, feu noves lamentacions, arran   -[f. E8r]-   cau-vos los cabells e ab les ungles rompeu la vostra cara, e les vestidures sien de dol, puix la flor de la cavalleria és perduda e jamés serà recobrada! O Grècia, com te veig desolada, que restaràs orfe, viuda e desemparada! Ara seràs mudada en novella senyoria.

Lo plor, lo crit e la dolor fon tanta en lo palau que era cosa de una gran admiració de veure ne de hoyr. Aprés s'estengué per tota la ciutat en tal forma que la gran festa se convertí en gran dolor e plant. Aprés, l'emperador tramés per Tirant per recitar-li la cruel e dolorosa nova e per mostrar-li les letres que rebudes havia. Com lo cambrer fon a la porta de la cambra de Tirant, sentí que feya gran dol, e hoy que deya forma de tals paraules:

__O miserable de mi! O fortuna cruel! Per què m'has fet tant de mal que m'has fet veure tanta dolor? Haguesses-me fet ans morir que fer-me veure dels meus ulls hun tan nefandíssim crim, que tots los qui aprés de mi vendran en lo món se taparan les orelles per no hoyr tan gran malvestat, que la sua excel·lent persona abandonàs a hun negre moro, enemich de la nostra santa fe. E a la divina Clemència fos stat plasent que hagués perduda la vista ans que veure tal cars de la cosa que yo més amava en aquest món ni desijava servir, car, perdent la vista o morint, los meus mals e penes corporals no sentiren tan gran pena. O Viuda malvada, enemiga del meu bé, jamés te hagués yo coneguda, car tu seràs stada causa de la mia mort e destrucció!

Lo cambrer de l'emperador sentia bé les paraules e lamentacions que feya Tirant, encara que bé no les comprengués perquè la porta de la cambra stava tancada. E per complir lo manament de son senyor, li dix:

__O senyor capità! No sia d'esmayar, car no stà bé en boca de cavaller dolre's del que nostre Senyor fa, car aquest temps ne aportarà altre, que, si aquest és de adversitat, ab sforç e ajuda vostra, se porà reparar. E no sabeu vós que aprés de l'aspre e fret matí ve lo bell sol? E segons yo veig, vós cercau la mort, la qual, més irat que aconsellat, demanau voluntàriament. E de açò sou vós principal ocasió.

E Tirant detingué's de ses lamentacions e dix:

__Qui est tu qui remey vols dar a ma dolor?

Respòs l'altre e dix:

__Yo só cambrer de la magestat del senyor emperador, del qual só tramés, que us mana e us prega que us plàcia prestament anar a ell.

Tirant obrí la porta de la cambra e, ab los ulls plorosos, li dix:

__Amich, de mon mal yo·t prech no·n tingues cura e no·l vulles manifestar a negú. E poràs dir a sa magestat que molt prest y seré.

Com lo cambrer fon tornat davant l'emperador, ab gest e trista cara li dix:

__Senyor, lo vostre capità té present tot lo mal que s'és seguit, car los seus ulls ho manifesten, e yo, qui l'he sentit greument lamentar.

Car cregué que la sua congoxa era per la mala nova que era venguda.

Tirant se vestí hun manto de drap gros negre, ab les calses de aquella matexa color, portant una spasa en la mà. E tot sol entrà per la porta de l'ort, pujant-se'n alt en la gran sala. E véu que tots los del palau feyen gran dol e desmesurat plant, que no era negú que li pogués parlar.

Entrà lo adolorit capità dins una cambra e véu la princessa gitada per terra, ab tots los metges qui entorn li staven per tornar-li la perduda sanitat. Tirant s'i acostà e, com la véu en tal punt star, lo cor no li pogué comportar que no digués:

__Per què dexau morir   -[f. E8v]-   aquesta senyora sens pietat? Car, sens culpa, scusar no·s pot. E té poca sperança de vida perquè no té ni pot star en sobirana prosperitat. E açò no u desige que·s seguesqua, ans contínuament tendré gran dubte de la sua vida, la qual prech Déu sobrepuje als meus dies. Ay trist de mi! La vida mia tinch per no res, que tinch vergonya de dir lo que a la memòria se representa.

Los metges no u entenien, ans se pensaven que per la mala nova ho deya. E Tirant pensava que tots plorassen per dolor de la princessa. Fon-se girat al través e véu la emperadriu que tots los vels se havia romputs sobre lo cap e davant, la cordonera de la gonella tota rompuda e la camisa, que totes les mamelles li parien, arrapant-se los pits e la cara, donant de grans crits, ella ab totes les donzelles, dient ab alta veu:

__Ara nos covendrà a totes ésser catives ligades ab forts cadenes. Qui serà que de nosaltres vulla haver mercé?

A l'altra part véu a l'emperador star en terra, asegut com si fos un stàtua de pedra, que no feya de si negun moviment, car volia plorar e no podia la sua gran desaventura. E tenia les letres en la mà e, ab signes, cridà a Tirant e donà-les-hi. Com Tirant les hagué lestes, dix:

__Més és lo mal que yo no·m pensava.

Lavors se pres a confortar a l'emperador, dient-li:

__Senyor, la magestat vostra no deu ésser admirada com aquest cars s'és seguit, com sia son propi costum de la guerra com unes voltes és hom vencedor e altres vençut, mort o apresonat. Açò són actes de guerra, e vostra magestat, com a cavaller, de tals inconvenients com aquests no·s deuria agreujar, sinó pendre-u ab molta paciència, car altra jornada, ab la ajuda de nostre Senyor, n'i haurà per a ells.

En aquest punt, la princessa obrí los ulls e cobrà son natural, e pregà a Tirant que vingués allí. Tirant, prenent licència de l'emperador, com li fon prop, la princessa lo féu seure prop d'ella e, ab piadosa veu, li féu principi a hun tal parlar.

__O última sperança de la mia pensa! Si les mies paraules a la tua ànima tenen força de mudar lo prepòsit, que axí sia que tu ames la mia persona com demostres, que la tua vida e la mia de aquest món lansades no sien ans que no vinga lo dia que sien recobrats tants duchs, comtes e marquesos qui són morts y en cruells presons detenguts. E certament no ha mija hora passada yo coneguí la mia ànima cercava de fugir e, sens dubte crech fugida seria, sinó que·n los braços d'aquell qui yo més amava se sentí reposar.

Estant en aquest parlament, entraren dos hòmens que venien fogits del camp e la princessa no pogué més dir ni Tirant satisfer. E recitaren largament la lur destrucció e del gran devís del duch de Macedònia e del duch de Pera e com eren, entre morts e presos, cinch mília cavallers d'esperons daurats, sens los altres de què no se'n feya menció.

Acabant de recitar la tan dolorosa nova, se tornà a refrescar lo dol e plànyer molt major que no era stat. E l'emperador,   -f. F1r-   ab los seus ulls plens de doloroses làgrimes e la lengua empedida de gran dolor, e ab veu rugallosa, féu principi a una tal lamentació.

__Dolch-me, e no cert tant de la mort, a la qual negú no pot resestir. E molt més és de dolre la forma de aquella com leja e desaventurada ve. E sia foragitada de mi la vergonya puix, ab torbada cara, mirant la terra fa a mi anar, entre·ls altres sperits, dolorós. O capitans desaventurats! En strem me turmenten los vostres mals e més me turmentarien si ans no us hagués avisats. Mas vosaltres, més voluntaris que savis, haveu lexats los meus consells seguint vostres volers. Donau a mi trista vida e vosaltres ne passau la pena. La fama que és venguda ha maculada la pensa de les gents en opinió corrompuda. La fortuna vos ha reservat la vida. Confortau-vos en presó cruel e pensau de no veure jamés a mi, qui só emperador. Puix no haveu coneguda la rahó, temprau les vostres tristes congoxes e dolors, car per força les haureu a comportar. E si no us mou la deguda pietat de vosaltres mateixos, moga-us la gran error que haveu comesa e nova vergonya de antiga culpa, car per dobla ocasió mèritament se dolen los altres cavallers que en la culpa vostra no participen. E més, me dolch de la rompuda fe e de les mal servades leys.

Levant-se lo emperador dellà hon seya, ab dolorós crit, destil·lant dels seus ulls vives làgrimes, posant-se les mans al cap, se n'entrà dins una cambra. Com la princessa li véu fer gest de tan dolorós confort, la sua ànima del seu afligit cors se volgué partir e, perdent lo recort, tornà en lo primer punt. E lo més sabut metge de tots, dix:

__Certament, yo no stime vida en aquesta senyora, com tres voltes se sia ja smortida e ara no li puch trobar gens de pols. Yo crech que ella deu haver fet son dret camí.

Tirant que hoý dir tals paraules al metge, prestament se pres a dir:

__O mort cruel e desconexent! Com véns a vesitar los qui no·t desigen e fuigs dels qui·t volrien seguir? No fóra millor e més justa cosa que fosses venguda a mi primer, ans que yo no veja morir no donzella, mas dona? Per bé que m'haja molt ofés, desige de fer-li amigable companyia.

E d'estrema dolor que en aquell cars mostrava haver, caygué en terra. E donà tot lo cors sobre la cama que havia teng[u]da rompuda, e tornà-la's a rompre e a fer-se més mal que tengut no havia. La sanch li sortí per lo nas e per les orelles, e molt més de la cama. E fon gran admiració, segons recitaren los metges, com en aquell cars de tot no morí. Prestament ho anaren a dir a l'emperador, lo qual ab gran dolor dix:

__No és admiració neguna, car tota la sua parentela negú no ha restat que no sia mort o pres, e açò és lo que a mi més aconorta, que, per traure sos parents e amichs de presó, farà de admirables cavalleries.

No po   -f. F1v-   gué star lo adolorit emperador que no ixqués de la cambra e anà devers Tirant, e véu sa filla mig morta e dix:

__Déu no m'ajut si sé a qual més prest socórrega!

Però féu pendre a sa filla e féu-la posar en lo seu lit, y a Tirant en una bella cambra. Despullaren-lo prestament e curaren-li la cama e la y dreçaren hun poch. E de tot lo que li feren no tingué sentiment negú, car XXXVI hores stigué sens algun recort.

Com ell hagué recobrat son natural, demanà qui l'havia portat allí e Ypòlit li dix:

__Com, senyor! No sabeu lo gran dan que a tots nos haveu donat? Car dos dies ha que no sou stat en vostre recort ni haveu pres sustància neguna de què la vostra persona ne pogués més valer. Per què us suplich que vullau pendre lo que los metges manen que prengau.

__No·m plau pendre res que de salut sia __dix Tirant__, car no desig sinó la mort y ab ella fer companyia.

Prestament ho anaren a dir a l'emperador, e la princessa ho sabé, que ja era bé retornada. Aprés dix Tirant:

__Digau, com stà la senyora princessa?

Respòs Ypòlit:

__Senyor, molt bé és retornada.

__Axò crech bé __dix Tirant__, que son mal no deu ésser molt, puix ha tengut, pochs dies ha, coses que ella bé volia. Mas ara pens que no se'n gloriejarà molt. Ella no és la primera qui açò ha fet ni serà la darrera. Yo bé sé que ella no és dura com a ferre ni és de pedra esculpida. Feu la mia mort sens infàmia passar entre les gents, si en aquella algun peccat se comet. Encara lo miserable Sion en la fera roda volant, que no sent axí fera dolor que a la mia se puga acomparar. O quant és fastijós e de dol ple lo qui no pot les sues dolors ab alta veu manifestar!

En açò entrà lo emperador e, aprés, totes les dames ab la emperadriu ensemps. E tots li demanaven com stava de son mal e no volgué donar resposta a negú ni·s volgué dexar de son parlar. E tots staven admirats com no havia retudes les saluts a l'emperador ni a negunes de les dames, sinó que, perseverant en sa dolor, féu principi a semblant lamentació.

__Sobre tots los vivents dolorós e miserable! E com és poch spay lo que a mon voler contrasta e tant major ma desaventura aumenta, car no aumenten los meus mals ab sperança de varis remeys, puix los cruels fats la mia destrucció han ordenat en fer-me veure lo major mal que d'amor s'espera! E no meritaven los meus actes lo premi que en tan penosos mals ma vida hagués finir. E res tant no·m dol com és que als turchs reste fals nom de vencedors. Yo no ignore la destrucció que als grechs s'espera, que no sien punits per los mals que fets no han, mas per lo mal que més a mon interés toca. Car no pot ésser gran lo mal que voluntàriament se pren, e és miserable cosa no saber morir.

E féu-se dar lo crucifixi dreçant ses paraules de sanglots e dolorosos suspirs acompanyades,   -f. F2r-   que gran treball portaven de acabadament ésser enteses. Dix:

__O Senyor clement e piadós! Yo, miserable peccador, per la vostra inmensa bondat só reduÿt a verdadera notícia de mos peccats e defalliments. E suplich a la sacratíssima magestat vostra me vullau perdonar totes les ofenses que contra la divina Bondat vostra he comeses e comet cascun dia. E de molts mals que he fets, de tots vos demane misericòrdia e perdó, car per la vostra clemència e pietat volgués pendre mort e passió per salvar los peccadors tals com yo, e crech que no y ha major peccador de mi. O Déu eternal e alt Pare poderós! Com faràs la última sentència, fes Senyor, que yo sia hu dels elets benaventurats e no dels maleyts.

Aprés plegà les mans e ab gran humilitat abraçà e adorà la creu, e dix:

__O fill de Déu, Jesús omnipotent! Yo muyr per amor e tu, Senyor, per amor volguist morir per liberar lo humanal linatge e yo. Per amor tu pasist tantes penes, ço és, açots, nafres e turments; e yo he passada dolor de vista de moro negre. Si no tu, Senyor, qui·s pot acomparar a la mia dolor? Senyor, la tua sacratíssima Mare e Senyora nostra, stant al peu de la creu passà dolor infinida. E yo stava ab una corda en la mà, ab dos spills qui·m representaven la major dolor que jo jamés sentí, la qual, Senyor, jamés senta negun crestià. E qui és qui·s puga acomparar a la dolor mia? Plàcia a la magestat tua, Senyor, que no vulles guardar als meus grans defalts, car ab la passió que tinch lo meu pobre enteniment varieja. Mas plàcia't perdonar-me los meus grans peccats axí, Senyor, com perdonist al sant ladre e a la gloriosa Magdalena.

Lo emperador, ab totes les dames, era en la cambra, lo cardenal, ab molts altres ecclesiàstichs. E tots staven admirats de les piadoses paraules que hoyen dir a Tirant, tenint-lo en openió de bon crestià. E confessà's del patriarcha, qui l'absolgué de tots sos peccats a pena e a culpa. Tirant se dreçà hun poch en lo lit e dix semblants paraules:

__O piadosos hoynts! Scoltau lo que diré. Transportau les vostres penses ab dolor e trist pensament. Mirau la tristor qui en aquest cars me combat, sperant quan serà la fi de tan dolorós principi. E prech-vos, parents meus, que us conforteu, car yo stich en lo trespàs de la mia dolorosa vida.

E girà los ulls devers la princessa e dix:

__Ab dolor me partesch de vós. Dexe-us lo cors, e l'ànima a Déu. Bé pens que jamés no és stat cavaller qui de tristor morís, e no és negú qui·s puga acomparar a la dolor mia.

Lo emperador, ab tots los qui eren en la cambra, ploraven e dolien-se molt de la sua mort. E no era negú qui de bon grat no ploràs, tant per lo meréxer seu quant per la molta fretura que faria a tots generalment. E girà lo cap Tirant devers lo emperador, mostrant dolre's d'ell, e dix, ab cara afable e piadosa veu:

__O Senyor Déu, empara la mia ànima per ço com a nosaltres est tan piadós, car l'ànima de aquest cors partir-se vol! O desaventurat, que la lum dels ulls me fall! Fes, Senyor, per ta mercé, que yo veja la tua claredat, car yo conech que la mia mort se aproïsma, que m'hauré a partir de vo   -f. F2v-   saltres molt prest. E vosaltres me dàveu gran confort, mas una senyora me à dada gran dolor e pensament, e no me'n vaig d'aquest món ab altra tristor. E no penseu que lo meu mal sia mortal, mas la pena que passe me fa mortal ésser.

"Digau, senyor emperador, qui farà per l'altesa vostra les forts e cruels batalles, ara que tots los bons cavallers són presos e lo vostre servidor, e qui més vos desija servir, Tirant, sia mort, lo qual amava més a la magestat vostra que a tots los prínceps del món? E no·m dol sinó com no he pogut portar la conquesta a fi. Déu li vulla per sa mercé perdonar que en tal dolor me ha posat, car no és en lo món semblant dolor com és la mia.

"O senyora emperadriu, e del món la més alta en dignitat! Jamés pensí en desservir vostra altesa, ans de tot mon cor e voluntat desijava aumentar l'estat vostre e la corona de l'Imperi Grech. Si en res vos he fet defalt, vos demane mercé e perdó.

"E a vós, senyora princessa, que del món sou la tremuntana hon tots los mariners prenen govern, tant com la vida me hagués acompanyat, tostemps fóra stat en ajuda vostra contra aquells que ofensa vos volguessen fer, mas ja no puch altra cosa fer ne dir sinó dolre'm del que he vist. Mas, qui pot dir que jamés tal dolor haja sentida com és la mia?

Aprés se girà a totes les dames e dix-los:

__Senyores, puix fortuna no ha consentit que yo us pogués mostrar per speriència la bona voluntat que us tenia, per què us prech que vullau pregar a Déu per mi que haja mercé.

Aprés baixà lo cap e tornà a plànyer e a lamentar-se, car la mort l'estava sperant. Dix a Ypòlit:

__Fill meu, vet ací la miserable vida de aquest món en què·ns aporta. Mira la mia cara si és tal com solia.

E Ypòlit, tanta era la dolor e tristícia que tenia, que no li pogué respondre. E Tirant li tornà a dir:

__No plores, car yo us he recomanats al senyor emperador e ara de present lo y tornaré a dir: Senyor emperador, si en algun temps la magestat vostra conegué en mi voluntat de servir-vos, ara vos suplich ab tota aquella amor que puch ni sé, a mos amichs, parents e servidors en vostra custòdia e protecció los vullau tenir.

Mas tanta era la strema passió que lo benigne senyor tenia que no li pogué dir sinó:

__Serà a vostra voluntat complit.

En aquell punt a Tirant lo cap li fallí del coxí, ab los ulls closos que paria que dormís, e mostrava's que fos privat de la vida de aquest món. Dix Ypòlit:

__Ay mort! Per a quina vida tu·m dexes trist e dolorós, sens ventura neguna?

Envers Tirant féu una gran lamentació, mostrant que l'amava sens ficció neguna. E vengueren allí tots los criats de Tirant, que tenien strema dolor per la mort qui·l sperava. E bé·s mostrava la sua cara del tot cambiada. E tornà a dir Ypòlit:

__Si aquest cavaller mor, tota la cavalleria del món serà morta.

E cridà ab grans crits:

__O mon senyor Tirant! Per què no voleu hoyr les paraules de tots los vostres servidors que són ací?

Respòs Tirant:

__Qui és lo qui·m crida?

__Yo só, lo desaventurat Ypòlit, lo qual vós me donau congoxa e ocasió de dolorosa vida, car totes les dames me blasmen per les mies abundants làgrimes. E dien que benaventurat és aquell qui ignocent stà en la solícita vida. E si vós en suma misèria passar desijau, no cerqueu la mort per ço com és ultimum terribilium. E veus ací lo senyor   -f. F3r-   de Agramunt, que us demana.

Com Tirant los hoy obrí los ulls ab gran pena e dix-los:

__Per bé siau venguts, cavallers, per veure los meus darrers dies, que seran pochs. E com só en recort de la mort, que·m tinch a partir de la vostra companyia e que no us he poguts premiar al plaer meu, me és doble pena. Però partiu-vos tots los meus béns haguts e per haver.

E ab gran fatiga tragué la mà e donà-la a tots los parents e servidors. E ab la veu fosca se pres a dir altra volta, besant e abraçant lo crucifixi:

__O Senyor, ver Déu omnipotent! Infinides gràcies fas a la tua sacratíssima magestat com me dexes morir en los braços de mos parents e amichs e davant la magestat del senyor emperador, e de la senyora emperadriu e de sa filla. E per ço, Senyor, com yo só gran peccador en aquest món, per ço vos clam mercé que·m vullau perdonar tots los meus peccats e defalliments e que·m lanseu de [a]quest enganador món, he us plàcia en les vostres precioses mans rebre lo meu sperit. E per la vostra sacratíssima misericòrdia e pietat vullau pendre venjança de la mia carn, huy qui és lo darrer dia de la mia corporal vida, perquè lo meu cors sia turmentat e la mia ànima sia col·locada entre los vostres gloriosos sants en la glòria de paradís.

Aprés de açò, girà's devés los seus e dix:

__Hon és la flor del nostre parentat de la casa de Bretanya e de Roca Salada? De vosaltres me partesch, car la negra mort tant me atribula, car ja no puch alsar lo cap e ja l'altre món me fa requesta, cové que faça aquell dolorós camí. O Diafebus, duch de Macedònia! O vezcomte de Branxes! De vosaltres me partesch e prench dolorós comiat. Stau en presó en poder de infels per amor de mi, car si yo no fos, no fóreu vosaltres venguts en aquesta terra. E qui serà aquell qui us puga traure de presó? Los meus trists fats e la desaventura mia no han volgut sinó lunyar-me de vosaltres. O Diafebus, com sabràs la mia trista mort e com muyr per aquella qui de mi ha haguda mercé ab engan e gran maldat! Ara puch dir que só orfe, tant me sopta la mort dolorosa. A tots vos coman lo meu parentat e vosaltres, que ací sou, restau en cambi meu ab la magestat del senyor emperador, car la sua benignitat a tots vos haurà per recomanats.

"Prech-vos lo meu cors sia embalsamat e fet portar en Bretanya als bons cavallers. Lo bacinet e la spasa e la camisa de la sobrevesta que en les batalles e en esta terra he portat, en la sglésia major, damunt la mia sepultura sia posat, hon stan los IIII scuts que·n batalla vencí, cors per cors, dins en liça, ço és a saber, lo rey d'Apol·lònia e lo rey de Frisa, lo duch de Borgunya e lo duch de Bavera. Si fer-se pot, lo meu cors a l'ansià de mon pare ni a la beata de ma mare no li sia mostrat, ans los sia defés de veure'l. E sobre lo meu vas seran pintats caps de moros negres, ab letres scrites entorn del meu sepulcre: "Causa odiosa per què morí Tirant lo Blanch."

Aprés pregà a tots que no li diguessen res. Los metges no li podien fer ni dar remey negú, tanta era la dolor que soportava. E lo vell emperador, ab tots los qui allí eren, no·s delitaven   -f. F3v-   sinó en plorar e plànyer, batent-se los ulls e la cara, no tenint gana de menjar ni de reposar, ans pensaven tots ésser sots lo jou de captivitat. E tota la lur sperança stava en nostre senyor Déu y en Tirant. Com lo veyen star en tal punt, tots tenien la sperança perduda e, donant loch e spay a lur dolor, tots ixqueren de la cambra. Los metges ordenaren-li moltes coses, mas valien-li molt poch.

Venint una vella juhia a la fama del seu mal, presentà's davant lo emperador e, ab gran audàcia, li féu present de semblants paraules.

__La amor natural que tinch a la magestat vostra, senyor emperador, me ha feta venir davant la presència vostra, havent compassió de vostra altesa que en los vostres darrers dies benaventurats no hajau ésser despossehit de la vostra imperial senyoria, e com sia certa que tota la vostra sperança de salut stà en la vida de aquest singular cavaller Tirant lo Blanch, lo qual perilla molt la sua vida. E com diga Aristòtil que lo temerós ab la tristor se desespera e tem les coses en què no ha perill, e l'animós no obra en les batalles sinó per virtut e dellibera ans de morir que sostenir vergonya, de açò praticar-se pot ab los metges e gent entesa. De Èctor lo Troyà, qui en semblant cars deya: "Què dirà Palomides, capità dels grechs, de mi? Què dirà Agamenon, e què dirà Diomedes?"

"E venint al que vull dir, la magestat vostra veu a Tirant, capità vostre, ésser posat en passament, e tots los metges lo han ja desemparat. Yo tota sola lo vull emparar, ab condició tal que si mor, que tolgues a mi la vida e a qualsevulla pena cruel me obligaré. Yo conech que aquest cavaller té l'ànimo molt sforçat e, per la gran valentia que té, sforçarà l'ànimo e levar-se ha. E faça la magestat vostra, senyor, en la forma que yo diré. Feu ajustar molta gent d'armes e donen grans crits e entren dins la sua cambra molta gent, fent remor d'espases e de lançes e pavesos, donant grans colps de les spases en los pavesos. Com se despertarà e veurà tanta gent armada e los crits que seran majors, e demanarà què és açò, poran-li dir que los turchs són a la porta de la ciutat. Tot aquell pensament que té, li fugirà, e ab la virtut que ab si porta, per la vergonya de aquest món, ell se levarà.

Lo emperador tramés per los metges e per gent entesa, e recità'ls tot lo que la juhia li havia consellat. E tots foren de parer que seria ben fet. Los crits e la remor fon tan gran en la ciutat que, ans que en la cambra entrassen, Tirant ho hoy. E la vella juhia, qui al cap del lit li stava, li dix:

__Leva, senyor capità, e no·t faça temor la mort. Vet los teus enemichs turchs qui són prop del portal de la ciutat e vénen per pendre venjança de tu.

Com Tirant hoy axí parlar a la vella, dix-li:

__E fas-me tu cert que los turchs se són tan prop de mi acostats?

__Si levar-te plau __dix la juhia__, més prop són de tu que no·t   -f. F4r-   penses. Leva't e posa't en vista en una finestra e veuràs quant de dan t'està aparellat.

De continent Tirant demanà la sua roba e féu-se, ab moltes tovalloles, ligar la cama. E armà's lo mils que pogué e pujà a cavall, e molts ab ell. E ab tan gran voler anava que quasi tot lo mal li passà e trobà molt gran remey. E lo emperador, ab los metges que allí eren, digueren-li, com stava flach, que prengués hun poch de restaurandi e aprés hun poch de solsit, e que ab allò poria mils entrar en batalla. E féu tot lo que los metges li consellaren. Aprés conegué e sabé que tot lo que fet havien se era fet per causa del seu mal. Dix Tirant:

__Loat sia lo poder de Déu, que dona me ha liberat de mort puix dona me havia mort. E bon consell és stat lo que han dat a l'emperador e als metges.

E ans que Tirant se levàs, la princessa stava agenollada davant una ymatge que tenia en lo seu retret, qui era de la sacratíssima Mare de Déu, senyora nostra, qui ignorava lo que havien ginyat a Tirant. E féu fervent oració e, besant la terra, deya semblants paraules:

__O Mare piadosa, regina dels àngels e misericordiosa emperadora dels cristians! Hoyu-me e prenga-us pietat de mi, que totes les mies sperançes són ja perdudes e demane la mort, puix altre remey no tinch. E si lo meu senyor mor, aquell que yo ame més que a la mia vida, vull que tothom sàpia que la hora que yo seré certa de la mort del meu sposat Tirant, en aquella matexa hora me daré la mort. __E pres un ganivet e amagà'l entre les faldes, sperant quan li vendria tal nova, dient entre si: __Més val que yo execute la mia persona trista ans que de moros sia desonrada. Yo recòrrech a tu, humil e piadosa, dels peccadors advocada, que no permetes que yo perda lo cors e l'ànima!

Com Ypòlit véu que Tirant se era ja vestit e demanava les armes, ab cuytats passos anà a la cambra de la princessa e dix-li semblants paraules:

__Ma senyora, yo us suplich que tota dolor e congoxa que tingau, sia de vostra altesa apartada e tots vostres mals pensaments sien reduyts en subirana letícia, car tal nova vos porte que millor dir no la us poria.

La princessa, per sobreabundant alegria, se parà tal que, aseguda en terra, stigué per bon spay que no pogué parlar. Passat aquell moment, la princessa dix:

__És vera axí bona nova com me dius? Car del plànyer me manca la lum dels ulls.

Ypòlit, ab paraules dignes de fe, la féu certa de tot lo fet com passava. En aquell cars la princessa tant fon lo plaer que pres que besà a Ypòlit en lo front e de sobres de contentació dels seus ulls corregueren vives làgrimes. E Ypòlit li dix:

__Senyora, negú no deu plorar sinó sos peccats e defalts, e deu perdre treballs e oblidar aquells.

E per la gran remor que en aquell cars la gent feya, Ypòlit se'n partí e la princessa se n'anà a la cambra de sa mare. E veren tornar a l'emperador ab Tirant, e totes les dames se posaren per les finestres, que no·ls era present sinó lo mal de Tirant, que de l'altre no tenien cura. Com Tirant fon endret de la finestra de la princessa, alçà lo cap   -f. F4v-   ab lo bacinet e posà's les dues mans davant la cara. E la emperadriu demanà a sa filla per què havia fet Tirant tal cars de posar-se les mans davant la cara, que açò no es fa sinó per descontentació de amor. E la princessa respòs que tal cosa no sabia.

Com foren passats, essent a la porta del palau, l'emperador descavalcà. E Tirant pres son comiat d'ell per anar a sa posada. Lo emperador féu son poder que Tirant descavalcàs, que allí seria molt ben servit de tot lo que mester hagués, e Tirant féu son sforç d'anar-se'n. La princessa presumí de aquesta anada què podia ésser la causa que Tirant no havia volgut aturar en lo palau, per molts prechs que lo emperador li hagués fets, ço que ell en altre temps molt desijava. Axí mateix, pensà per què s'havia mès les mans davant la cara.

Com Tirant fon en sa posada, prestament se mès en la cambra e féu-se venir lo senyor d'Agramunt e Ypòlit, e pregà'ls molt afectuosament que X galeres que y havia, que les fessen armar e posar en orde de les coses necessàries. E ells digueren que eren contents. Partiren-se de Tirant e feren les galeres molt bé proveyr.

Com Tirant se fon dinat, posà en orde tot lo que mester havia per a sa partida. E ordenà que tota la sua gent anassen per terra fins al castell de Malvehí y ell iria per mar, que allí·s trobarien. Com fon en la horabaixa, que los metges se'n foren partits, per relació d'ells lo emperador fon avisat com Tirant stava bé. Com fon quasi la oració, la princessa congoxava de mort per veure a Tirant, e pregà a Plaerdemavida e a la donzella de Monblanch que anassen a la posada de Tirant e que·l posassen en noves, es volguessen asegurar del dubte en què ella stava posada, e li diguessen que ella suplicaria a l'emperador, son pare, que l'anassen a vesitar, com ella fos posada en gran congoxa de la absència de la sua vista. E anant les donzelles per complir lur embaxada, hun patge de Tirant les véu venir e, ab cuytats passos, ab gran alegria entrà dins la cambra e dix:

__Mon senyor, alegre's vostra senyoria com vos ve embaxada de part de la senyora princessa de dues galants dames.

__Vés prestament __dix Tirant__, posa't a la porta a diràs que stich bé, mas la son me té tan apoderat que stich ara en lo plasent dormir.

Lo patge féu son manament e féu sa scusació, car Tirant no les volgué veure. E tornades les donzelles al palau ab la resposta, la prinçessa féu tant que lo emperador e sa mare anaren a la posada de Tirant. E ell, sabent que lo emperador venia, avisà a dos patges de tot lo que dir tenien ne a fer. Lo emperador fon a la porta per entrar en la cambra. Dix lo més avisat dels patges:

__La magestat vostra, senyor, pot ben scusar en aquesta hora de no en la cambra entrar per lo dubtós mal en què lo vostre capità stà, com tants dies ha que·l seu sperit no ha reposat e ara stà en consolació gran per recobrar lo que aquests dies ha fallit. E lo de   -[f. F5r]-   lit seu en aquest cars és tan gran que recobra natura lo que ha desmenuyt e de suor quasi cubert està. Bo seria hun metge, sens despertar, hi degués entrar.

Tirant prestament se posà en lo lit __ab hun drap banyat ruxà's la cara__ e féu demostració que dormia. Com lo metge entrà e tornà a la porta, a l'emperador dix-li:

__Senyor, molt gran peccat seria que en semblant cars lo despertàssem. Vostra altesa se'n porà tornar fins a l'endemà. E de matí la sua scusada vista fer-se porà.

La princessa no podia pendre ab prou paciència que no ves a Tirant, però fon-li forçat de tornar-se'n ab l'emperador. Com Tirant sabé que tots se n'eren anats, levà's prestament e féu trossar tota la sua roba e féu-la posar dins la galera. Com fon hora de mijanit, secretament se recollí. E volguera partir en aquella hora, sinó per sguart que la galera no tenia son compliment.

Vengut lo dia e lo sol exit, l'emperador sabé com les trompetes de les galeres tocaven a recollir. Tirant tramés lo senyor d'Agramunt a l'emperador per embaxador e, com li fon present, presentà-li la següent embaxada.

__Los cassos sinistres de fortuna fan variejar la pensa humana de aquells qui s'esforcen a complir los actes virtuosos qui són conformes a llur condició, ignorant los sdevenidors mals, qui són causa de impedir los bons prepòsits e serveys que lo vostre capità ha acostumat fer a la magestat vostra. Car les coses noves solen més plaure e ab més sforç executar que les molt vistes, e lo que hom no té se sol ab major afecció desijar que lo que hom posehex, e neguna cosa és tan delitosa que per lonch us no torne enujosa. E venint al que vull dir, ab licència de la magestat vostra, lo vostre capità s'és recullit en les galeres e ha ordenat, per sguart de la cama, de anar fins al port de Transimeno. E ab barca pujarà fins al castell de Malvehí; e la gent d'armes, per terra, fins en aquell loch mateix. E significa a la vostra altesa, per mi, la sua prompta deliberació e partida.

Respòs l'emperador ab paraules de semblant stil:

__Cavaller, molt stich aconsolat de la bona nova que·m portau, car yo regracie molt a la divina Bondat com ha donat sforç de salut al nostre capità perquè puga partir, que és la cosa que més desije en aquest món aprés salvació a l'ànima, car la sperança que tinch en la sua gran virtut de cavalleria me fa oblidar tots los passats mals. E per ço com pens que serà repós de la mia senectut, vull pendre a Tirant en compte de fill. Pregau-lo de part mia que, axí com fins ací ha ben obrat, ho persevere de ací avant molt millor, car lo premi de tan gran servey serà tal que ell e tots sos parents alegrar-se'n poran.

Lo senyor d'Agramunt besà-li la mà e pres son comiat. Aprés anà a la cambra de la emperadriu e pres son comiat, e de la princessa per lo semblant.

Com la emperadriu véu que   -[f. F5v]-   Ypòlit se'n devia partir, e la princessa Tirant, feyen molt grans lamentacions. E cascuna plorava e·s dolia de sos mals, en special la princessa, que axí·s partís Tirant d'ella sens dir-li res. Cuytadament anaren a la cambra de l'emperador per veure si era ver la lur partida e l'emperador los ho recità tot. La princessa apoderà que l'emperador anàs a la mar perquè ella hi pogués anar, e la emperadriu que no s'i tardà. E per quant l'emperador aplegà primer a la mar que no elles, posà's dins una gran barca e entrà en la galera. E pregà molt a Tirant que tot l'imperi tingués per recomanat. E Tirant li dix paraules molt afables, fent-li oferta largament de tot lo que·l pregava, e encara més lo aconsolà per tal forma que l'emperador ne restà molt content.

E tots los mariners donaren de consell a l'emperador que prestament ixqués en terra per causa de hun negre núvol qui ab grans trons e lamps venia acompanyat. L'emperador fon tornat a terra. La princessa, ocupada de molts pensaments, dolent-se molt com no era stada allí com son pare entrà en la galera, perquè ella y fos entrada e hagués pogut veure e parlar ab Tirant. La mar era ja tan brava que no consentia que dones y deguessen entrar, e son pare tanpoch no lo y haguera consentit. La princessa, qui no véu altre remey, los seus ulls destil·lant vives làgremes, ab infinits sospirs adolorits pregà a Plaerdemavida que entràs en la galera e que sabés la causa o causes per què Tirant axí cautelosament se era recollit sens dir-li res, e les mans, al passar, per què les se havia posades davant la cara, e més avant, per què no volgué aturar en lo palau, lo que altres vegades tant havia desijat.

E Plaerdemavida, perquè era donzella molt entesa e de bon sentiment, hagué molt bé compresa tota la intenció de sa senyora, e posà's en una barca, ab Ypòlit y altres qui l'acompanyaven. No comporta ésser dita la dissimulada dolor que la emperadriu pres com veu que Ypòlit pujava en la galera.

Com fon dins, Tirant no féu gens de cara a la donzella, però ella s'esforçà que Tirant la hoys e no tardà de fer-li present de semblant embaxada.

__Ací só venguda per finir los darrers dies de la mia trista vida, o digne de gran lahor, en lo qual natura no ha fallit! Ja per la desconexença de la senyoria vostra no us puch oblidar, e yo no só merexedora de tan dura punició aconseguir, conexent lo vostre gran renom de vostra virtuosa fama pública per tot lo món. No sens gran causa és causada en mi dolorosa passió e són posats en mi dolorosos treballs, los quals per plaure a altri desplaen a mi. Mas fortuna, qui tots temps és enujosa e envejosa de axí lonch delit e plaer, en lo qual, en lo principi de vostres amors, havia trobada forma prou cuberta e covi   -[f. F6r]-   nent a vostres desigs complir, a la fi, la sua amor desordenada, en trist e dolorós plant s'és convertida. Ara deixem star les costumes de gran lahor e les singulars virtuts qui en vós habiten, les quals haurien força de pendre cascun altre sperit. Bé pot ésser maleyda aquella donzella qui ha perdudes les sues paraules, que no li han respost a la sua justa intenció, omplint a mi de infàmia miserable. O molt cruel cavaller, entre molts nobles valerós! Qui ha regirats axí los teus pensaments? Hon són ara los prechs los quals moltes vegades a mi, per restauració de la vida vostra, planyent e sospirant oferíeu, que la vostra vida e mort stava en les mies mans? Hon són ara los piadosos ulls ab los quals tota volta mostraven ésser vists ab làgremes? Hon és la amor que envers mi mostràveu passant delitoses paraules? E los greus treballs e congoxes yo he presos per meus propis en delit e servey de vostra mercé! Partir-se de tan virtuosa senyora, la més alta en dignitat e virtuts que en tot lo món sia, sens dir-li adéu siau! La sanch de Caym no comés tan gran desconexença envers son germà Abel com vós haveu fet envers vostra sposada. Si vida dolorosa o mort li volreu dar, no ixcau en terra ni la vejau. Si restaurar la volreu de amargosa vida, dau-li una poqua de vista de vostra senyoria.

E dit açò, no podent retenir les sues piadoses làgrimes, tancà's davall lo seu mantell ab gemechs e sospirs molt dolorosos e no dix més. Però Tirant volgué satisfer en lo que Plaerdemavida li havia referit e, ab baxa veu, perquè de negú no fos hoyt, féu principi a hun tal parlar.

__Hon trobaré yo medecina per foragitar la mia cruel e inestimable dolor? E qui serà aquell qui confort puixa donar a la gran tristor mia? Car si no, sol la mort és aquella qui dóna remey a tots los mals, car perdent la vida perdré lo pensament del negre ortolà. E major dolor és la mia que no fon la magnificència de Pirro, ne la descontentació de Medea, ne la potència de Dari, ne la desaventura de Adriana, ne la crueldat de Gigurta, ne la infàmia de Canatre, ne la tirania de Dionís. Moltes altres dolors semblants a la mia dexaré de recitar perquè yo veig que los antichs dans, cercant si·n trobaré que sien als meus semblants, per ço com havent companyia me dolga menys perquè·m facen mísera sepultura. Yo tinch compassió de qui·m dóna gran dolor e no gose manifestar lo que·m fa dolre, la qual cosa, si fos de dir, no tinch dubte que, axí com als altres atribulats qui·s dolen atenyen algun remey, e benaventurada pietat és aquesta.

"O donzella de generació ingrata, consentidora de mos mals! No·ns cové a nosaltres, strangers, fiar de negú, com totes les coses nos ixquen con   -[f. F6v]-   tràries. Per ço se continuen les mies congoxes, no obstant la sperança del sdevenidor viatge, encara que sia a mi molt fatigós. Emperò, no desminuhint en amor, la vera sperança mia clara és e la sua més scura que la nit. La sua bellea e avisament passa totes les altres del món ab singularitat tan strema que seria foll qui en sa presència alguna altra loàs de ésser de tanta stima. E fengia la bella senyora tanta contentació de mos passats serveys e presents! Cercant paraules qui a tanta pena eren conformes, puix és impossible causa de tan gran tristor rahonar-se puga, a la fi los meus adolorits ulls merexqueren veure la tan stimada senyora, la qual de mi en aquell cars poch pensament tenia, ab lo Lauseta, negre ortolà.

"Primerament viu hun desonest besar, lo qual los meus ulls e los sentiments ofené. E majorment aprés: entrant en una cambra ab gest e paraules de infinida amor, abraçats, mostraven haver aconseguit tot aquell plaer e delit que entre enamorats se acostuma. E exint per la porta la Viuda Reposada, ab hun vel de seda en la mà, agenollant-se als seus peus, davall les sues faldes bé amunt lo y posà. Los dolorosos pensaments e tristes sospites que a la mia dolorosa ànima combatien per haver vist com aquell tan indignament la havia tractada, no sé la mia mà per què en aquell cars se detingué de fer homey, no vull dir en qui. Mas la desaventurada paret m'o tolgué, més amiga d'altri que no de mi. Los arbres qui de prop li staven, tots mudaren de color per la abominació de tan leig cars.

"__E lavors diguí ab irada veu: __Perd de mi la sperança, Plaerdemavida! Que si yo t'hagués vista, com fiu a la donzella de Monblanch e la Viuda Reposada, yo t'haguera presa per los cabells e en aquesta mar sagrada te donara de bon grat sepultura adolorida. Mas per ço com no venguist davant la mia vista, te prech que prestament te vulles partir davant los meus ulls, car bé pens que tanbé deus ésser consenta en la maldat de ta senyora. Mas aprés lo cars, jamés traure ni apartar poguí del meu ànimo la miserable gelosia, qui en mi havia presa posada, del negre ortolà, que com a forçat no poguí resestir que la spasa per lo coll no li passàs.

"O princessa enemiga de honestat! Per què temptes altre remey que mort a ta dolor? Tu desiges saber mon mal, lo qual no consent, per ésser tal, que sia parlat, perquè l'ayre s'entrenyora de sentir so de tals paraules. E les tues orelles haurien ferea de hoyr lo desorde de tanta amor sens comparació que al negre has mostrada, per què·t seria millor morir per reviure de honesta fama que no, vivint, morir en eterna infàmia. O cruel seguretat que tu a mi fist per tolre'm lo perill en lo qual sols ma vida era segura! Lansant-me davant los teus peus te diguí la causa per hon ma vida tenia avorrida. E yo·t guardava la casta corona! Delit és als atribulats si lur dolor a persona fel recitar poden, però vós, donzella, desesperau del meu socors per la mia persona ésser absenta, car perdonar és lo meu propi ofici de aquella infançonia de la mort, la qual egualment accepta qualsevol   -[f. F7r]-   que a ella recorre. Axí, en tal temps ma dolor tant aumentava que, quasi fora de seny, entrí en la mia cambra fengint que terrible son fatigava la mia pensa perquè·m dexassen star sol, car tota companyia me fóra enujossa, puix no podia attényer lo que tant desijava. E lançant lo meu cors per fexuga càrrega de deseguals pensaments e enuigs sobre lo meu lit, no sabia qual part millor que mort elegís. Mas pensí: lexar-me de viure feya ma culpa palesa per aconseguir-ne perpètua infàmia. E per ço prech a Déu, puix la princessa, aquella nit que·m tingué ligat enmig dels seus braços, a gran culpa sua e poc delit meu, volgué fer scusació ab paraules de pietat e ab làgremes als ulls, per ço que no conegués la sua gran culpa e major defalt, e per ço desig en aquesta mar salada yo pogués fer ma pròpia habitació e lo meu cors, no soterrat, anàs sobre les ones, e que arribàs hon la senyora princessa habita per ço que ab les sues delicades mans me vestís la mortalla.

Callà e no volgué mes dir. Com Plaerdemavida conegué lo mal de Tirant quin era, e véu que lo negre ortolà era stat mort e no podien saber qui u havia fet, sinó ara per relació sua, estigué molt alterada. Però sforçà l'ànimo per exir bé de la sua embaxada e, ab gest de alegria e cara rient, se pres a dir, present Ypòlit, paraules de semblant stil.

__Les paraules dissimulades que lo vostre ginyós pensament ha manifestades, són a mi de gran admiració, que per vós sia stat presumit que ab senyal de verdadera amistat, ab paraules injurioses procehint d'estrema malícia, volríeu portar a ma senyora a infàmia de perpetual desonestat. E no penseu que ab lo vostre mal saber me poguésseu induyr al que volríeu, que yo loàs les vostres reprovades paraules e mala intenció, car tant vos aprofitaria com fer hun clot en l'arena e ab hun anap foradat buydar tota l'aygua de la mar. E vós, qui us feu amar e desamar, deveu pendre açò per somni. E tot lo que dit haveu és fora de la mia memòria. E si tal cars presumiu de ma senyora ni de mi, anau per a desconexent cavaller, que en tan gran perill hajau posada la vostra persona. E posat cars que u hajau vist, és stada cosa que s'és fet per joch e burles, per dar consolació e alegria a la senyora princessa. La Viuda Reposada hagué dels entramesos de la festa de Corpus Crist e yo·m vestí en forma del nostre ortolà.

E recità-li tot quant dessús és stat dit.

Tirant fon molt admirat de tal rahó e dix que tal cosa no podia creure si donchs de sos ulls no veya lo contrari. La donzella, ab grans rialles, li dix:

__Senyor, yo dellibere de restar ací e vaja Ypòlit a la mia cambra, e davall lo lit trobarà tots los vestiments del negre ortolà. E si no dich veritat, que de cap me lanseu en mar.

Tirant fon   -[f. F7v]-   content e manà a Ypòlit que prengués les claus e prestament hi anàs. E per ço com feya gran maror, que tornàs prestament. E Ypòlit féu lo manament de Tirant. Com fon tornat ab la roba del negre ortolà, la mar stava tan brava que jamés Ypòlit no pogué pujar en la galera ni Plaerdemavida no pogué exir en terra. De la galera lançaren una corda a la barca e ligaren-li la roba del negre ortolà en tal forma que la pujaren en la galera.

Com Tirant véu la cara e la roba, conegué la gran maldat de la Viuda Reposada e, en presència de tots, jurà allí que si en aquell cars pogués exir en terra, que en presència de l'emperador la faria cremar o ab les sues pròpies mans faria d'ella lo que havia fet del negre. Aprés Tirant pregà molt a Plaerdemavida que li volgués perdonar dels mals pensaments que havia tenguts de la princessa ni d'ella e, com fos ab sa altesa, que li volgués recaptar perdó. E Plaerdemavida molt graciosament lo y otorgà e, axí, restaren los dos ab molt bona amor e voluntat.

A poch instant, la mar se enbraví tan fort que tots aquells qui veyen la barca hon Ypòlit anava, tots reclamaven a Déu, de bon cor, que no perissen en la cruel mar. E com Déu volgué, tornaren a terra tots banyats e la barca mija d'aygua. La pluja e lo vent era tan fort e la mar tan alta que les gúmenes de les galeres se romperen e per força hagueren de aquí de partir. Dues galeres donaren en aquella hora a través: les persones se salvaren, mas les fustes se perderen. Les tres galeres com a forçats entraren dins la gran mar ab la major fortuna del món. Romperen los arbres e les veles e tot ne anà dins mar. La una galera trobà's a sobrevent, e Déu volgué que pres en una illa petita e allí·s restaurà. La galera de Tirant e l'altra eren a sotavent. No pogueren pendre en la illa, ans romperen los timons de caixa e la galera de Tirant se descosí. E l'altra galera qui prop li venia tota se obrí, e entrà-se'n la gent y ella en l'aygua de dolor: tots se negaren, que negú scapar no pogué.

La galera de Tirant féu la via de Barberia. E tots los mariners perderen lo temto del marinatge, que no sabien en quines mars eren, e tots ploraven e feyen lo major dol del món. Agenollats cantaven la Salve regina, aprés se confessaren los huns ab los altres e demanaren-se perdó. Plaerdemavida stava gitada en hun lit, més morta que viva, e Tirant, aconortant-la lo mils que podia. Com Tirant véu que lo joch s'estrenyia, dolent-se de sos mals, féu devotament principi a semblant lamentació.

__O Senyor, ver Déu omnipotent e misericordiós! E quina és stada la mia trista sort e gran desaventura que en tan gran treball e cruel infortuni vengut sia? O miserable de mi! E com ha permés la tua divina Bondat   -[f. F8r]-   que yo haja a morir en la cruel mar e m'haja a combatre ab los peixos? No só pogut morir en les forts batalles dels turchs e ara morré sens poder fer resistència alguna. Per què no morí en la fort batalla del senyor de les Viles-Ermes, puix ab tanta pena havia finir la mia trista vida? Loada sia la Magestat divina, a qui plau que per los meus grans peccats yo reba tal punició segons los mals meus meriten. O trist de mi, que no·m dol la mia cruel mort, mas dol-me aquesta donzella que haja ésser punida per los meus defalts o per mi restarà en tribulació e fora de tota sperança! O Tirant, bé és aquest dia trist e desaventurat per a tu, que no·t val força ni ardiment, car tu bé pensaves que cavaller qui en tot lo món fos no·t pogués vençre ni subjugar e ara est atés als térmens de la mort e no sabs qui·t mata ni per quina causa! O senyora princessa, qui sou fènix del món, a Déu fos plasent vós fósseu ací present perquè vésseu los darrers dies de la mia trista vida, perquè us pogués demanar perdó de tantes offenses que us he fetes, per bé que no sia de mon propi costum, mas per relació de falsa gent! O Viuda ficta e reprovada, ja fos plasent a la divina Providència que·m donàs tant temps de vida sol perquè·t pogués premiar de les nefandíssimes maldats que tu ab tan poca temor de Déu e vergonya del món has comeses, car per tos peccats muyr yo e tots los altres, e seràs stada causa e destrucció de la corona de l'Imperi Grech! O senyor emperador, ple de molta benignitat, com vos dolríeu de mi com muyr en tan gran desaventura! O cavallers del meu parentat, e com serà prest partida la nostra companyia! E qui serà aquell qui us puga ajudar ne traure de presó? O excel·lentíssima princessa e sposa mia, vós éreu lo meu confort e restauració de la vida mia! Yo suplich al Senyor de tot lo món que us vulla liberar del poder de vostres enemichs e us aumente la honor y l'estat, e que us trameta hun altre Tirant qui tinga tanta voluntat de servir-vos.

No pogué comportar Plaerdemavida que, ab sforçada veu, no fes principi a tal parlar, reprenent-lo com se lamentava de fortuna.

__Axí us ne pren com fa al laurador com vol segar lo blat, que sega la espiga buyda. E no us deveu clamar de fortuna, mas de vós mateix, car no us ha forçat fortuna de amar ne de avorrir, car no és ofici seu ne té senyoria neguna en coses que estan en libertat del franch arbitre. Voleu saber què us ha forçat? Lo vostre poch saber, qui ha dexada la rahó per seguir lo desordenat voler. Riqueses, potències e dignitats e semblants coses dóna la fortuna, mas elecció de amar o de avorrir, obrar bé o mal, voler o no voler, en lo franch arbitre stà, e cascú ne pot usar a sa voluntat.

No tardà Tirant en fer principi a semblant parlar.

__Si de mos mals yo só stat occasió, no·m dol gens la mia mort, puix yo la m'é procurada. Mas dol-me la tua, que per causa mia hages a perdre la vida. E fos plasent a la divina Bondat que·t pogués traure e liberar dels braços de la fosca mort. E si a mi fos possible pogués dir quant ha guanyat sobre mi la mala sort des que la magestat de la senyora princessa me ha dexat encórrer! Car no sé qual me és pus contrari: amor o fortuna. E fantasiant contínuament en la magestat sua, tinch la sua ymatge davant los meus ulls. E dexant-me de vanes paraules, perquè tenim la mort vehïna, dich que no som ara en temps ni en hora de tenir moltes rahons, sinó recórrer al divinal auxili, per què suplich a la misericòrdia del meu senyor Jhesucrist que vulla haver mercé de la mia ànima e de la tua.

E girant-se a l'altra part, véu lo gran plant que los mariners tenien e véu lo còmit de la galera, qui era lo millor mariner de tots, retre l'ànima a Déu per ço com era cayguda una corriola e li havia dat al cap. Levà's hun galiot, anà a Tirant, e dix-li ab gran sforç:

__Senyor, manau que la gent lancen l'aygua que dins la galera és. Veus ací hun bastó. Ab aquest en la mà, cuytau per tota la galera, car lo còmit és mort e tota la gent stà esmayada, car vehen-se prop de la mort. Féu-y gran sforç que buyden, car si podem passar aquell cap, nosaltres porem acampar la vida, car més val de dos mals pendre lo menor, ço és, que siam catius en poder de moros que si perdíem les vides.

Tirant alsà lo cap e dix:

__En quines mars som?

__Senyor __dix lo galiot__, veus allà __senyalant__ les mars de Sicília, e aquestes són les de Túniç. E perquè sou persona virtuosa, me dolch més de vós que de mi, car la fortuna vol que havem de perir en aquesta trista costa de Barberia. E en semblant cars cascú deu demanar perdó a l'altre.

Tirant se levà prestament, si bé la spantosa mar li feya gran mal, que levar no·s podia, e féu tot lo que li fon possible. Mas véu que lo scandalar e la cambra d'enmig e lo pallol, tot era ple d'aygua. Tirant, que hagué vist tot açò, féu-se traure les millors robes que tenia e vestí-les-se. E pres una bossa ab mil ducats, ab hun scrit que posà dins qui deya: Prech e suplich a qualsevulla que lo meu cors en son poder vinga, per gentilea, amor o pietat, al meu cors li vulla dar sepultura honrada, com yo sia Tirant lo Blanch, del linatge de Bretanya e de aquella singular conquesta de Roqua Salada, capità major de l'Imperi Grech.

Com açò fon fet, era passat migdia. E la galera, com més anava, més se omplia d'aygua e molt més entre ells crexia lo dol, e la mort se apropincava.

Essent prop de terra, los moros veren venir la galera, e venia a ferir en aquell loch hon ells desijaven. E los crestians veyen que de morts o de catius scusar no·s podien en aquell cars. Tirant tornà a reclamar la Mare de Déu, senyora   -f. G1r-   nostra, dient semblants paraules:

__O Mare piadosa e misericordiosa dels peccadors! Tu qui fuist verge ans del part, en lo part e aprés lo part, que axí com yo verdaderament crech açò, que axí ages mercé a la mia peccadora ànima!

La galera fon prop de terra e tota la gent se lançaven en mar, cascú per liberar la vida. En aquest cars era ja quasi nit scura. Com Tirant véu que los mariners cascú prenia son partit, no·s volgué jamés partir de la galera; per ço com en la galera no y havia barca ni corda ni rem que tot no fos perdut. Pregà Tirant a dos mariners, fels amichs seus, de aquells qui eren venguts ab ell en la sua nau com armà en Bretanya, qui tinguessen per recomanada a la donzella. E tant los pregà e·ls promés que ells ho emprengueren: despullaren-la tota nua __e ja quasi la galera era tota davall l'aygua__ e pres una planxa de suro qui stava ligada ab hun ferro, ab hun ganivet tallà la corda y lo mariner ligà-la's en los pits e la donzella abraçà'l per les spatles, l'altre ajudava-li a sostenir. Vench colp de mar e donà a Plaerdemavida e als mariners, e lançà'ls los huns deçà, los altres dellà. Lo qui portava la planxa de suro, ab l'embaràs de la corda ab la donzella, per restaurar-la, ell se ofegà. L'altre mariner ajudà a la donzella tant com li fon possible. A la fi fon forçat la desemparàs. E fon sort que·s trobà tan prop de terra, e nit scura, que sentien la gran remor que los moros feyen per pendre los crestians.

La donzella tocava dels peus en terra e, trobant-se desemparada, aturà's, que no volgué exir en terra. Mas acostà's més a terra per no star en tan gran fons, mas venia la ona algunes vegades que tota la cobria. E anant vora terra, per l'aygua, apartà's dels crits per dubte que no la matassen, car veya que los moros, ells se mataven los huns ab los altres, sobre lo pendre dels presoners, qui més ne porien pendre. E ab los relamps que feya, veya reluyr les spases vora la mar. E tota nua se n'anà per l'aygua, seguint la vora de la mar. E com sentia venir algú, entrava-se'n tota dejús l'aygua e stava axí fins que eren passats.

La pobra de Plaerdemavida, nua e crua, sens vestidures negunes, morta de fred, anava tostemps reclamant a la mare de Déu, senyora nostra, que, puix la sua bona sort la havia portada en terra de moros, li volgués deparar alguna persona que la tractàs bé. E anant axí prop de mija legua, trobà unes barques de peixcadors. Entrà dins una barraqua e trobà dues pells de moltó, e ligà-les la una ab l'altra ab una corda prima e posà's la una pell davant, l'altra detràs, hon trobà hun poch de remey al fret. Posà's hun poch a dormir perquè stava molt fatigada del treball de la mar.

E com se despertà, trobant-se sola, pres-se a plànyer e plorar e a fer molt grans lamentacions, destil·lant dels seus ulls vives làgrimes qui agreujaven molt los seus ulls e la sua veu, qui restà fort rogallosa, quasi no podent parlar. E ab cuytats passos anava cercant les vies de la cruel fortuna, la qual contínuament aguayta als qui en tranquil·le repòs desijen viure. E rahonant-se ab si ma   -f. G1v-   teixa, la aflegida donzella deya:

__O despiedada fortuna, com has mostrada vers mi tanta crueldat! Què·m podies més fer que lançar-me cativa en terra de moros? Menor pena me seria stada que en la tempestuosa mar hagués rebuda sepultura en lo ventre d'un peix. Però yo stime d'ací avant molt poch posseyr los béns que posseyr devia, puix a la fortuna plau per los engans que ab si porta, car aquella cosa és perduda sens dolor que sens amor és possehïda. E desije yo ara la mort, puix en tal cars só venguda, mas yo tinch dubte que desijant-la no·m porrogue la vida. Car en aquest cars yo conech que tots los sants me són contraris, car impietat me constreny que cometa crim en la mia persona, com la mort sia fi de tots los mals, la qual, si benignament és rebuda, dóna a les donzelles premi de honestat. E certa cosa és que yo finiré la tendra castedat mia ab mort delitosa per finir la mia penosa vida ab conservació de ma fama, car viure és morir qui no spera haver alegria. O trista de mi, que la arena stà umida per les mies doloroses làgrimes! O senyora princessa, yo só bé certa que per mi vós ara plorau per la mia absència, malcontenta de vós matexa, sperant quan tornaré ab la desijada resposta! Bé·s porà aconortar la altesa vostra de mi, que pens jamés me veureu per la mia gran desaventura!

Estant en aquesta dolor, que ja era prop del dia, sentí venir hun moro cantant. Amagà's prop del camí perquè no fos vista de aquell. Com aquell fon passat, véu-li la barba tota blanca: pensà en si que aquest moro vell li daria algun bon consell e acostà's al vell moro e recità-li tota la sua desaventura. Lo moro, mogut de gran pietat, vehent-la donzella jove e de gentil disposició, dix-li semblants paraules:

__Donzella, yo veig que la fortuna t'à portada en aquesta misèria. Yo vull que tu sàpies com yo fuy gran temps catiu en poder de cresttians, en Spanya, en hun loch que havia nom Càliç. La senyora de qui yo era catiu, vehent la mia gran servitut que yo feta li havia, se seguí hun cars que, tenint ella hun fill, enemichs que tenia li vengueren per matar-lo, e certament lo hagueren mort sinó per mi, car, per ma valentia, ab la spasa en la mà leví de terra lo fill de ma senyora e nafrí'n dos, los altres fiu fugir. E per aquell sguart yo fuy posat en libertat per la senyora. Vestí'm tot de nou e donà'm diners per a la despesa e féu-me posar a ma voluntat dins en Granada. E per aquesta gentilea que aquesta senyora me féu, tu hauràs loch en mi. E com yo tinga una filla viuda, la qual, per contemplació mia, ella·t tendrà en stima de una germana.

Plaerdemavida prestament donà dels genolls en la dura terra e féu-li infinides gràcies. E lo moro se despullà hun albornuç que vestia e donà'l a Plaerdemavida. E los dos se n'anaren en hun loch qui prop de Túniç stava, qui·s nomenava Rafal.

Com la filla del moro véu la donzella axí jove e de tan gentil delicadura, tota despullada, pres-li molt gran compassió. E lo pare li pregà li fes tota aquella millor companyia que pogués e li dix:

__Sàpies, ma filla, que aques   -f. G2r-   ta és filla de aquella senyora qui·m posà en libertat. E per la bona companyia que·m féu e la gràcia que d'ella aconseguí, en aquesta li vull retre les gràcies.

La filla, per la molta amor que al pare portava, ab amor infinida rebé la aflegida donzella. E donà-li una camisa e una aljuba ab hun alquinal, e no era negú qui la ves que no la tinguessen per mora.

Ara tornem a Tirant, que poch aprés que Plaerdemavida fon exida de la galera ab los dos mariners a qui Tirant la havia comanada, ell restà ab hun mariner fins que la galera fon tota plena d'aygua, la qual se n'entrava a fons. Lavors Tirant acordà ab lo mariner de lansar-se en mar, que mijançant la ajuda del mariner sí poria exir en terra, per bé que Tirant tostemps tingué crehença que en la mar o en la terra ell no podia ésser stalvi de la mort, per ço com, sabent los moros que ell fos Tirant, capità dels grechs, qui havia fet tant de mal als turchs, no·l lexarien a vida per tot lo tresor del món. Emperò ab ajuda de la divina Providència e del mariner ixqueren en terra, que era ja nit ben scura, e secretament, a quatre peus, se lunyaren dellà hon sentien la remor dels moros. Com foren anats per bon spay de terra e ja no sentien la remor de la gent, apartaren-se de la mar entrant devers terra. E trobaren una vinya, qui en aquell temps era que y havia rayms. Dix lo mariner:

__Senyor, per Déu, aturem ací en aquesta delitosa vinya, e porem-y estar fins a demà tot lo dia e porem pendre vista de la terra. E en la vinent nit porem de ací partir per anar hon la senyoria vostra manarà, car en mort ni en vida no us falliré.

E Tirant consentí en los seus prechs. Com tingueren ple lo ventre de rayms, veren allí una cova e posaren-se dins per a dormir, tots nuus axí com staven. Com se despertaren, sentiren-se tots frets; levaren-se e mudaven pedres de hun loch en altre per scalfar-se. Com lo sol fon exit, Tirant stava ab gran dolor per les cames, qui molt li dolien, no tenint sperança neguna qui de bé fos.

E seguí's en aquell cars que lo rey de Tremicén trametia embaxadors al rey de Túniç lo major e millor cavaller que ell tenia ni de qui més fiava, y era capità general de tota la sua terra e tots lo nomenaven Capdillo-sobre-los-capdillos. Aquest embaxador havia passats tres mesos que era allí e havia-li dat posada en hun loch qui era molt abundós e delitós de caça, ab tota la sua gent. E fon sort que aquell matí ell ixqué per pendre delit ab falcons e lebrers e, caçant, trobaren una lebre. E per ésser molt correguda per los cans e per los falcons, no podent haver altre reparo, entrà-se'n dins la cova hon Tirant stava. E hun dels caçadors que la y véu entrar, descavalcà a la porta de la cova e véu dins Tirant star gitat, que no·s volgué gens moure, e lo mariner li ajudà a pendre la lebre. Lo caçador se n'anà dret al capità e dix-li:

__Senyor, yo no crech que natura pogués formar hun cors mortal ab més perfecció, car pintor no poguera pintar hun cors més bell del que yo he vist. O fortuna! Per què l'as tant perjudicat? No   -f. G2v-   sé si és defalt de la mia vista car, a mon semblant, me par ésser més mort que viu, per la color que té descolorida, ab més bella cara, e lo lustre dels ulls que par que sien robins acunçats. En lo univers món no pens se trobàs hun cors mortal ab tanta perfecció de membres. Yo l'he vist tal que crech que de dolor e mals stà ben acompanyat.

Lo senyor li demanà hon era l'ome qui tanta bellea possehïa. Dix lo moro:

__Senyor, veniu ab mi, que yo·l vos mostraré en aquella vinya, dins una poca cova.

Lo embaxador ab plaer inestimable féu aquella via. Lo mariner, qui véu venir tanta gent, desemparà a Tirant sens dir-li res e fugí tan secretament com pogué, que dels moros no fon vist.

Aplegat l'embaxador a la cova, per bon spay stigué mirant a Tirant, havent compassió d'ell, e ab gest e cara de humilitat, ab stil de tal parlar féu principi.

__La gran bellea que veig en la tua persona porta dins mi pietat molt profunda. E com sia cosa acostumada als hòmens, per grans senyors que sien, que s'esdevé que són presos en batalla en mar o en terra o per naufraig, axí com ara la fortuna ha portat a tu. E per ço, si virtuós est, no·t deus desconfortar, car encara que la fortuna te haja portat ací no·t deus desesperar de la misericòrdia de aquell gran Déu qui tot lo món governa, car yo·t jur per lo nostre sant profeta Mafomet, qui t'à liberat de tan gran perill e t'à feta g(ar)cia que sies vengut en mon poder, com yo veja que natura no ha fallit en formar lo teu cors de tanta singularitat, no crech menys aquell no haja dotat de moltes virtuts. Yo tinch tres fills, tu seràs lo quart.

Cridà al segon fill e dix-li:

__Aquest com a germà hauràs. E si plaer me volràs fer, te prech de les tues fortunes me faces cert, com les desige molt saber. E aprés que hauré feta una empresa mia, qui és interés del major de mos fills, per ço com li volen levar la sua sposada __la qual cosa de grat no consentiria, com aquesta sia donzella molt virtuosa e filla del rey de Tremicén__, e com aquesta empresa sia molt perillosa, si a Mafomet plaurà ab honor yo·m puga exir, no·t dolga la tua pèrdua, per molta que sia, car yo·t faré rich tornat que sia en la mia casa, que ara no puch, car los fats sinestres de fortuna no han volgut que lo matrimoni que és stat jurat sia vengut a la fi que desijam. O crestià, yo·t veig molt plànyer! Digues-me de què·t dols, que de la tua boca sent exir dolorosos sospirs. Prech-te que m'o digues ab confiança de ton bé.

Acabant l'embaxador moro tals paraules, Tirant se fon levat e, ab veu sforçada, en semblant stil a son dir féu principi.

__De gran humanitat proceheix haver pietat e compassió dels miserables, e a mi és molta glòria ésser vengut en poder de ta senyoria per catiu o presoner, per tu ésser cavaller tan magnànim e virtuós que m'has promés premiar del que la fortuna de sa pròpia auctoritat me ha levat dignament, com aquell sia lo seu ofici de donar e tolre a qui li plau. E com la senyoria tua me atorgue licència en dir ma desaventura e desija aquella saber, yo só molt content recitar aquella a ta senyoria, perquè tinch notícia de la tua molta virtut e bondat, e és gran descans als miserables com recitar poden lurs dolors a persona fel e piadosa. E vull que·t sia notori com la mia condició és de gentilesa, per bé que no sia príncep ni gran senyor, mas com a home jove, desijant adquerir honor y fama, he cercat lo món. E trobant-me en les parts de Levant, per ma desaventura parí la orella a una viuda, la qual ab ses fictes paraules e diabòliques obres, enmig del dia me féu veure dins hun ort lo major mal e adolorida pena que lo meu cors e ànima sentir podien. E tanta fon la strema pena que sentí que del major enemich de la mia atribulada vida, ab les mies pròpies mans, prenguí venjança complida. E restant molt adolorit, me partí ab una nau per passar en la Súria e de aquí passí a la Casa Santa de Jherusalem, hon és lo sant sepulcre de Jesucrist, perquè pogués fer smena de mos peccats. E tornant, me'n pugí en aquesta galera, segons ta senyoria ha vist. E ací pots veure tota la mia desaventura e com, despullat, tot nuu, liberat del perill de la tempestuosa mar, per la divina Misericòrdia só arribat en Barberia. Per què prech a la senyoria tua que·m vulles tenir per recomanat.

Lo missatger, responent, dix:

__Tard és vist que de foll navegar se puga atényer segur viatge. Yo só Capdillo-sobre-los-capdillos: dona't confort car yo tinch molta terra e gran riquea. No dubtes en res, que, com hi siam atesos, tot lo que·t plaurà tu hauràs. Mas prech-te no·m denegues lo teu nom, car yo·t jur per Mafomet, lo meu Déu, yo t'hauré com a fill.

__Dich-te, senyor de mi __dix Tirant__, que yo fas infinides gràcies a la senyoria tua del que m'as ofert. E prech a la divina Bondat que m'o lexe servir. E puix tant desiges saber lo meu nom, ab tota veritat, senyor, te dich que lo meu dret nom és Blanch.

Ab molta pietat respòs lo Capdillo:

__Beneyta sia la tua mare, qui de tan bell nom te dotà, car lo teu nom se concorda ab la tua singular perfecció.

E prestament lo fill se despullà una aljuba e donà-la-y, e feren-lo cavalcar en les anques de hun ginet, e axí·l portaren fins al loch hon fon molt ben vestit a la morisqua.

E perquè lo rey de Túniç no sabés nova d'ell, per ço com en sa terra lo havien pres, lo féu cavalcar en una adzembla e tramés-lo en hun castell dels seus, que·l tinguessen ben guardat perquè no se'n fugís.

Com Tirant se véu vestit e hagué vistes   -f. G3v-   les afables paraules del Capdillo-sobre-los-capdillos, pres molt gran consolació en si. E girà's devers la mar alsant los ulls al cel, reclamant a nostre senyor Déu e a tots los sants que la mar mudar degués los seus costums, car lo vent e la mar se eren concordats en la sua desolació, axí com l'ome qui està en l'estrem de la sua fi e no troba loch per hon se'n puga anar.

E volent caminar en la nit, lo cel se demostrava blau, la luna era en lo ple, que lansava molt gran claredat, que paria que fos de dia. E cessat lo vent, en aquella hora lo feren partir. E lo primer pas que donà exint de la casa, caygué tot stés ab los braços uberts e stesos. Digueren tots los moros:

__Açò és hun gran mal senyal. Com aquest catiu crestià és caygut ab los braços stesos, poca serà la sua vida.

Tirant se fon prestament levat, qui havia entés tot lo que los moros havien dit, e dix:

__No haveu levat bon juhí, car yo he nom Blanch e la luna és clara, blanca e bella, ara en aquesta hora que só caygut. E la luna resta endret del meu cap e dels braços, senyalant lo camí que yo dech fer, e no és restada atràs ni al costat. E les mies mans són restades ubertes e steses devers la luna, per què demostra que yo, ab ajuda de la divina Potència, tinch de conquistar tota la Barberia.

Tots los moros ne feren grans rialles e tingueren-ho per burla. E tiraren son camí, tant que per ses jornades arribaren en hun fortíssim castell. E lo fill de aquest Capdillo era luny de allí tres jornades __lo qui era sposat de la filla del rey de Tremicén__, e digueren-li com son pare havia tramés allí hun presoner crestià, lo qual era home de molt bella disposició e de bona gràcia. L'esposat manà que fos ben guardat e li posasen cadena e grillons, e axí fon fet. Tirant restà molt agreujat e tornà entrar en sos trists pensaments.

Seguí's aprés que, passats dos mesos, l'embaxador Capdillo-sobre-los-capdillos hagué cobrada resposta del rey de Túniç. Tornà-se'n a son senyor ab la resposta e trobà lo dit senyor molt desconsolat, la muller e los fills, per ço com sabia que lo rey Scariano, home fortíssim, tot negre e de molt desmesurada figura segons los altres hòmens, qui era rey molt poderós de si, de molta gent e de gran riquea, e ajustà contra ell tot son poder, e molts reys que li venien en ajuda. En special li era molt parcial aquest rey de Túniç e per ço detingué tant al Capdillo-sobre-los-capdillos ab la resposta, per ço que aquella hagués ajustada tota sa gent.

Aquest rey Scariano confrontava la sua terra ab lo regne de Tremicén e volia que li donàs sa filla per muller ab tot lo tresor que tenia e, aprés son obte, li donàs tot lo regne. Aquest rey de Tremicén era de flach ànimo e tramés a dir al rey Scariano com tenia sposada sa filla ab lo fill del Capdillo-sobre-los-capdillos, e que ell no devia voler dona qui d'altri fos possehida, e encara, que la tenia prenyada, per què li consellava que en sa casa no volgués tenir ni criar fill d'altri. Emperò que si u feya per cobdícia del tresor ajustat que tenia, ell era content de partir ab ell, perquè·l lexàs star en pau a ell e   -f. G4r-   a sos fills. Lo rey Scariano li tramés a dir que ell no flixaria que no hagués sa filla ab lo tresor. E los altres fills, ell los volia tenir en custòdia sua dins hun castell.

A la fi, ells no·s pogueren concordar e lo rey Scariano vench ab tot son poder, en nombre de LV mília combatents entre de peu e de cavall.

Aquest rey de Tremicén no era més lo seu poder de XX mília combatents e, sabent que l'altre venia y era prop, pres los passos y sperà'l a la batalla combatent de alt de les muntanyes. E aplegant lo rey Scariano a una ribera, al passar perdé molta gent. Però, passada l'aygua, pujaren per les muntanyes e, alt, trobaren lo rey de Tremicén e setiaren-lo en una vall molt bella, abundosa de totes coses per les moltes aygües qui la ennoblien, la qual per los moros era nomenada la Vall Delitosa. E havia en la dita vall tres castells ab ses grosses viles e molt de singular fortalea. E allí tenia lo rey contínuament la sua casa, la muller e los fills, e allí fon asetjat.

Los dos castells staven a la una part del riu e l'altre stava a l'altra part, ab hun gran pont de pedra que y havia. E moltes voltes donaren combat a l'hun castell e prengueren-lo per força d'armes. E lo rey stava en hun altre castell molt més fort que aquell que havien pres. Lo rey de Trimicén se tingué tostemps per perdut.

Lo Capdillo, com fugí de la batalla, vench-se'n en lo castell seu hon Tirant era, car no volgué recullir en lo castell hon lo rey era. Mas dix a son fill:

__Tu deus ésser més desijós de la mort que no ésser desposeyt de la sposada, la qual ve de tan gran e alta sanch. Per què·t man e consell que te'n vages ab ton senyor e, servint aquell, faràs com a bon cavaller, segons los teus han acostumat fer. E qui servint son senyor pot fer armes braves, no deu cercar de domèstiques. E sies en recort com honor te ha fet en tan alt grau pujar, car en semblant cars dóna la sua glòria a qui la sap percassar. E si lo teu bonvoler és ab efecte per complir les coses que honor ab si porta dretament, iràs lla hon és ton senyor. E yo veuré si remey poré dar ab alguns prínceps per alguna via indirecta o directa, si porem levar lo siti de allí hon stà.

Respòs lo fill, e dix:

__Senyor, yo só molt content anar davant aquell famós rey e mon senyor natural, delliberant fer mort e vida ab ell.

E pres comiat de son pare, besant-li les mans e la boca, e aprés, ab stil de semblants paraules, féu principi a hun tal parlar.

__Mos treballs y perills no deuen als hòmens sforçats e de bon enteniment lo juhí de rahó desviar, ans constituyts en major necessitat, de l'entendre y ànimo sforçadament servir-se deuen, car la virtut, contrastant y vencent l'adversa fortuna, s'experimenta hi·s fortifica. E per ço, pare e senyor, vos bese les mans e regraci   -f. G4v-   e-us molt que axí com a cavaller virtuós me consellau bé hi·m donau a mes penes remey de salut, car sent dolor inestimable per la absència de ma senyora, la qual stimaria més perdre la vida que no a ella, per bé que tinch sperança que negú no basta a levar-la'm, com stiga en hun fortíssim castell e molt ben proveyt per a gran temps de totes les coses necessàries que per a hun castell ben provehit se pertany. E ajudant a mi, lo nostre sant profeta Mafomet volgués en mi obrar donant-me saber, lo que en mi fall, que·m puga guardar de vergonya, me faria singular gràcia, car lo vostre clar entendre ab si porta honor y fama, si la vida acampar podeu. E partesch-me de vostra mercé per anar dretament lla hon és mon senyor en la cosa que yo més ame en aquest miserable de món.

E partint-se del pare e cavalcant devers lo castell, sentí molt gran remor de gent d'armes: tingué temor que no combatessen lo castell hon lo rey era e sa senyora. E com fon alt en hun puig, véu lo gran combat que daven a l'altre castell. Lavors, ab molta alegria, ab XV de cavall entrà en lo castell hon lo rey era.

E lo Capdillo-sobre-los-capdillos, fugint ab gran recel, se n'entrà en lo seu castell hon Tirant stava pres. E descavalcat, e ben rebut per lo fill, demanà què era del presoner crestià, e digueren-li com stava en presó e ben guardat. Lo Capdillo hi pres molt gran enuig, essent en recort lo que dit havia com se partí d'ell cahent en terra, que dix com ell tenia de conquistar aquella terra, pensà moltes vegades en aquelles paraules. E pensava, més, com aquest era crestià e devia ésser destre en les armes. Entrà'l a veure e, ab cara molt afable, lo saludà, conexent que tenia prou causa d'estar congoxat e malcontent d'ell. E ab paraules de semblant stil, de tal parlar li féu present.

__Prech-te, crestià valerós, que no t'agreuges perquè est stat tan maltractat per mon fill, car yo·t jur per Mafomet que no és stat fet per manament meu ni ab ma voluntat. E no tingues crehença que yo haja tengut tal pensament, ans mon delliber és stat, en aquest temps que no t'é vist, de tenir-te en compte de fill, com conega que n'est merexedor. E prech-te que·t vulles alegrar e conortar, perquè yo tinch sperança que per mijà teu yo dech ésser aconsolat. E deman-te perdó, car yo conech que tens justa causa de clamar-te de mi, mas yo·t jur a fe de cavaller que, si yo visch, la satisfacció serà tal que·n restaràs content. E no sies admirat si, com a cavaller fugitiu de batalla, de mon senyor te fas demanda, car yo crech que tu, crestià, deus saber molt en les armes e seguides que deus haver guerres segons los senyals que en tu se mostren. E lo més que m'o fa creure és que com cayguist en terra diguist que ab ajuda del teu Déu conquistaries tota aquesta terra. E ajuda'm altra rahó per confirmar la mia crehença,   -[f. G5r]-   car com te viu nuu, sens camisa, mirant lo teu ben proporcionat cors semblant lo de Sabastià, qui fon asagetat, e lo teu fon vist ple de ferides, qui les te donà no tenia gran pietat de tu, ni crech, com les rebist, no dormies ni les tues mans no devien star ocioses.

"Perquè·m par haver bé suficientment provat com tu deus ésser destre en les armes e sabedor en les guerres. E no sé què·t fretura cerquar altre pare que a mi e no sé per què demanes la mort, car ella és de tal natura que ve més prest als qui la temen que no als qui la desigen. Donchs, si tu stàs en suma misèria, pren sperit de confortació e aparta de tu tota manera de dolor e pensament. E prech-te que t'alegres perquè pugues donar a mi consolació, car yo desige tornar a no res com pens en la dolorosa batalla que havem perduda, e pensant encara en les piadoses làgremes de tots aquells qui són stats morts o ferits en la trista batalla. Per què de present te prech com a fill que hajes compassió de la mia misèria. Què serà de la mia honor com aquest cars vinga a notícia de les orelles de les gents?

E féu fi a son parlar.

No tardà Tirant, ab veu piadosa, fer principi a tal resposta.

__La molta virtut que de vós tinch coneguda, senyor Capdillo, és per ço com me haveu liberat de presó sens mos mèrits precedents, mas per la molta valor de la senyoria vostra. E mostrau lo vostre valerós ànimo de cavaller, no mudant lo vostre valeròs prepòsit, en no tembre los perills de la guerra per bé que la fortuna vos sia stada adversa. E per ço com la mia adversitat és stada molt gran, tinch compassió de la vostra, regraciant a la senyoria vostra com me haveu axí aconsolat, car, puix me veig en libertat, tots los passats mals tinch per oblidats, confiant de la misericòrdia de aquell bon Senyor qui m'à creat que jamés me fallirà. E prech-vos, senyor, que no us vullau tant desconsolar, car faríeu perdre la noble sperança als vostres súbdits e a tots aquells qui iran sots la vostra bandera. Car obra és de cavallers una volta ésser vençuts e altra vencedors. Mas deu pensar la senyoria vostra les virtuts que possehiu, que no presomesca la vostra prosperitat alguna cosa de mal a fer de mi, car altra cosa no vull de vostra senyoria, ni demane, sinó la vida, per bé que no la desige sinó a fi que tinch sperança de traure la senyoria vostra de congoxa. E de açò la mia ànima restaria aconsolada, car béns de fortuna no·n desig, puix són transitoris e sens neguna fermetat. E per ço, senyor, per la molta amor que us porte, per no ésser ingrat, rebut per la mercé vostra, no us celaré la mia fortuna, com yo en Spanya he longament usat lo noble exercici de les armes, e sabré consellar e ajudar tant com algun altre, e seré dels primers en lo perill de les armes. E de açò vos demane perdó, perquè·m só tant loat, emperò les obres ne faran testimoni. E si aqueix rey té   -[f. G5v]-   asetjat a vostre rey e senyor, no·n deveu ésser admirat, car costuma és de reys. E si temeu que les bombardes no derroquen lo castell, si conexeu que·n dega fer plaer a la senyoria vostra, yo les rompré totes quantes n'i haurà.

E lo Capdillo fon molt aconsolat de tot lo que Tirant havia dit. E féu-lo posar en orde per partir e pregà molt a Tirant se'n portàs les coses necessàries per rompre les bombardes. Respòs Tirant e dix:

__Senyor, certa cosa és que l'ome pobre, segons dien los passats, per fer o obrar alguna virtut, han de necessitat mester algun tant abundància de béns, car en la benaventurança polítiqua l'om del tot pobre no pot ésser dit benaventurat, car difícil és al molt mester pogués obrar neguna cosa virtuosa, per bé que diu Salamó que la pobretat és infinida riquea e bé no conegut, car tant basta a la pobretat com natura ha mester ni requir.

Lavors lo Capdillo li féu dar lo millor cavall que ell tenia e armes e prou diners.

E Tirant comprà una fel de balena, la qual era molt vella, e pres argent viu e salmitre e vidriol romà, ab altres materials, e féu de tot ungüent. E posà'l en una capsa e donà'l a son senyor, qui en aquell cars era. E partiren del castell tan secretament com pogueren, passaren la ribera e en la nit se reculliren en l'altre castell. E de aquest castell fins a l'altre hon lo rey era distava hun quart de legua. Com Tirant hagué reguardejada la terra, véu en la ribera hun pont de pedra, e enmig de la gran orta eren aleujats tots los enemichs, axí que no era negú gosàs passar lo pont e, si u feya, no donàs en poder de enemichs. Tirant dix lavors al Capdillo que li donàs hun moro no conegut de qui ell pogués fiar e que li fes donar CC moltons, e prestament li foren dats. E Tirant vestí's un capucho de pastor mostrant ésser moço de aquell altre.

E lo rey Escariano, sabent que no era negú qui noure li pogués de sos contraris, acompanyat de gran multitud de gent d'armes __e era stat vencedor de la batalla, no stimava res als enemichs__, feya tirar contínuament trenta-set bombardes, entre grans e poques, e açò tres voltes lo dia. E ja havien derrocat més de la mitat del castell. E havia feta fer crida que tots los qui portarien vitualles al camp fossen guiats anant, venint e stant.

Lo moro e Tirant pujaren bé una legua sobre lo pont ab lo bestiar e vengueren dretament al camp. E demanaven de cascun moltó més que no valia, per ço com hi havia molts compradors. E perqué lo bestiar no·s venés tan prest demanaven-ne gran preu, e stigueren allí III dies. E portaren lo bestiar prop de les bombardes e Tirant, en scusa de mirar, acostà-s'i, untà's la mà ab l'engüent que fet havia e posà'n per totes les bombardes. E l'engüent era compost de tals materials que, neguna natura de metall que·n sia tocat, torna ferrigible, sol que y stiga per spay de tres hores, que al desparar que la bombarda o ballesta fa, per força s'à de rompre.

L'endemà, com despararen   -[f. G6r]-   per tirar al castell, totes se romperen, que no n'i restà neguna sancera. Lo rey Escariano ho tingué a gran admiració que les sues bombardes se fossen axí rompudes e tingué-u a fort mal senyal. E Tirant ab lo moro tornaren-se'n al castell hon era lo Capdillo.

E hordenà Tirant que fos rompuda una arquada del pont e feren-hi hun pont de fusta levadís, ab cadenes de ferro per alsar-lo e avallar. Aprés que açò fon fet, prestament dellà lo pont féu ficar de grosses bigues e feren allí hun palench. Com lo palench fon fet, Tirant, ben armat, pujà en hun bon ginet e, ab una bona lança en la mà, anà dret al camp dels enemichs. E trobà V moros que staven al sol. Tirant remeté devers ells __los moros descuydats pensant com tot sol venia fos home del camp__, e Tirant ab la lança los matà tots V. Los crits foren grans e lo camp se aremorà: armaren-se tots e pujaren a cavall. Tirant no curà sinó de matar tants com li'n vengueren davant. Com ell véu que la gent era armada e a cavall, e venien devers ell, retragué's devers lo palench contínuament fent armes. Com fon al palench, prestament descavalcà. E los moros aplegaren al palench e los del castell devallaren per ajudar a Tirant. E allí fon una bella scaramuça e y morí molta gent. Tant carregà la gent del camp que, per força, Tirant se hagué a retraure, e alçaren lo pont per dubte dels moros. Lavors los moros romperen lo palench, e en la nit Tirant lo féu tornar a refer. Al matí los moros tornaren e trobaren-lo refet. E axí, cascun dia, a totes hores staven fent armes, e moria-y molta gent, axí de una part com de altra, en tant que cascun dia no feyen altra cosa. E seguia's moltes vegades que tot lo camp s'i ajustava. E dins lo castell tenien dues bombardes e Tirant les féu portar al cap del pont e de allí feya tirar al camp, e moltes voltes los feyen gran dan. E Tirant, a totes hores armat, stava al palench, e tots los moros ab ell fent tostemps armes.

Hun dia Tirant dix al Capdillo:

__Senyor, pendríeu plaer yo tragués al rey, vostre senyor, del castell e·l vos portàs ací o en alguna altra força hon stigués en loch més segur?

Respòs lo Capdillo:

__Si tu a mi feyes aquex tan gran servir e ma nora ab son sposat, que yo·ls tingués a ma volentat, de tots mos béns te faria senyor. E posat cars que t'oblidàs lo rey, no m'i daria molt.

Ara dix Tirant:

__Senyor, feu-me aparellar II ginets ab hun patge que sia conegut e feu-los posar sots aquell pi, ab hun altre que·ls guie a mija legua de ací.

E de continent fon fet. Com lo dia fon vengut clar e net, Tirant pujà a cavall e féu armar cent hòmens e féu-los passar lo palench, e féu tirar a gran pressa aquelles dos bombardes que tenia. Com los del camp veren als cent hòmens que lo palench havien passat, hagueren temor que no entrassen dins per matar-los gent, axí com Tirant altres voltes havia fet. Tots se armaren e anaren devers ells e foren fetes aquí moltes armes, nafrant e matant molta gent los huns als altres. Fon-los forçat de retraure's fins al palench, car los enemichs se concordaren   -[f. G6v]-   tots que donassen lo combat tan fort que, ab los altres ensemps, entrasen dins lo pont e, si lo pont prenien, lo castell seria en lur mà. E quasi aquell dia poca gent restà en lo camp que no fos tota al palench. E com Tirant véu allí tota la gent ajustada, dix al Capdillo:

__Senyor, teniu-vos ací cara ab aquests tant com poreu e yo iré lla hon dech anar. E ferí fort dels sperons e féu la via dellà hon era lo patge qui·l sperava. E com aplegà ab ell, ja portava molt cansat lo seu ginet. Descavalcà e donà'l al moro, e ell pres aquell qui era bo e fresch. Partiren ell y lo patge, passaren per la orta tan cubertament com pogueren, a les espatles del camp, que per negú no foren vists, e féu anar lo patge primer, per ço com los del castell no conexien encara a Tirant. E tant se acostaren que l'esposat conegué que aquell era son germà lo menor e defené que negú no tiràs de ballesta a ell ni a Tirant.

Com foren dins lo castell, trobà lo rey, que era exit en la sala per veure'l, e féu-li gran festa.

__Senyor __dix Tirant__, vós e vostra filla pujau de continent a cavall e veniu ab mi, que yo us posaré en loch segur.

Lo rey pres lo ginet del patge e cavalcà l'esposat en les anques del ginet. E Tirant pres la donzella e cavalcà-la en les anques del seu ginet. E ixqueren a gran pressa del castell, tostemps corrent fins que foren a una legua del camp. La nit los sobrevench. Lavors se posaren a son pas e lo rey, que sabia molt bé tota aquella terra, anà-se'n dretament a la més fort ciutat que ell tenia, ço és, Tremicén.

E anant lo rey per lo camí, havent bon grat de la bella disposició de Tirant, tingué desig de saber quina fortuna lo havia allí portat, e féu principi a hun tal parlar.

__Si los cruels fats no són contents de haver-me tant alargada la vida, ab desonrada mort prenguen de mi venja, car de present me dolch que ma tristor jamés finir puga. E l'ésser trist me delita, puix só content que la mia dolor eternament se mostre als vivents, per yo haver perduda la passada batalla, car de ma adolorida pena que sent, mort me representa. Per què·t prech, gentilome, que per ta virtut me faces cert quina és la causa qui t'à mogut de posar la tua persona en tan gran perill per liberar a mi, trist rey e sens ventura, car ab diversitat de tan penosos pensaments m'as fet partir dellà hon creya finir los meus darrers dies. E los meus mals se són multiplicats per ocasió de la mia gran desaventura, e per ço, ab la nova passió, quasi fora de mon recort, entre los desaventurats seya. O enemiga fortuna, que portes enveja a la mia felicitat e aguaytes ab gran solicitut la mia vellea, ab sperança de inreparable victòria! Mas, què val a mi dolre'm de tal cas? Puix yo só ara ací, que axí és stat plasent a Mafomet que per ta virtut yo sia liberat, vull que tingues tal confian   -[f. G7r]-   ça en mi que seràs molt bé premiat dels teus virtuosos treballs.

E no dix més. No tardà Tirant a les paraules del rey fer tal resposta.

__Davant los ulls e mercé de la senyoria vostra se mostraran les míseres làgremes e dolorosos sospirs que lo vostre aflegit poble lansa, dia e nit, per la senyoria vostra. E podeu ésser cert, senyor, que les delicades cares de làgremes banyades han fet amollir e moure a mi a dolre'm e haver compassió, sentint les vostres injustes congoxes, les quals han renovellades a mi les dolors, tocant lo meu ànimo de pietat haver de la senyoria vostra, hoynt e havent notícia de les congoxes grans que los vostres cruels enemichs vencedors vos daven.

"Arribí yo en lo vostre castell, ab benigne fortuna, per manament de aquell qui·s diu en aquest cars ésser mon senyor __e yo catiu de aquell famós cavaller__, lo Capdillo-sobre-los-capdillos. E ara tinch manifestada a la senyoria vostra la causa de la mia venguda e aquest sol desijat servey reste per a les mies penes. E perdona'm, senyor, a la simple resistència feta per mi contra les armes dels enemichs vostres per mi no coneguts. E de mi sia fet com a la senyoria vostra plàcia, lo loch e temps que merita la mia fe, per tal que, de la mercé vostra lohant-me, multipliquen lo nombre dels vostres súbdits. E per mèrits de la singular bellea, gràcia e saber que la senyora vostra filla posehex, me só posat en tan strem perill, remetent-ho tot a la benaventurada fortuna.

E lo rey, lansant infinits sospirs, replicà a Tirant en stil de semblants paraules.

__Molt deu ésser stimat l'ome com la sua disposició és concorde ab les paraules e obres. E de tu tinch presumit, segons que per occular demostració se manifesta, que natura no ha en tu fallit, comunicant-te tots los dons que natura donar pot. E crech, per a mi, que tu sies en lo món sol sens temor. E forçadament tinch a creure, segons los senyals que en tu·s mostren, que est crestià savi e discret, e de tant ànimo que no tens dubte de tot lo poble morisch. Per què·t prech, axí com aquell qui est virtuós, que vulles haver pietat de ma filla e de mi e, ab discreció, vulles guardar la tua persona de tot perill, car l'ardiment qui·s fa ab saviesa és de loar. E dich-te que yo tinch en tan gran abominació com hoig nomenar aquest rey Scariano, que en aquell punt desige morir. O Mafomet! La tua santedat, per què m'à levada la sperança mia?

E Tirant l'aconortà en la millor manera que li fon possible. E axí parlant, arribaren a la ciutat de Tremicén, hon foren rebuts ab molta de honor e alegria per ço com havien cobrat lur   -[f. G7v]-   senyor. Lo rey féu donar bona posada a Tirant, hon fon molt ben provehit e servit. E stant Tirant en sa posada, lo rey li féu molts donatius. E tots los cavallers moros e altres gents lo venien a veure y ell era tan graciós que de tota manera de gents se donava grat.

Venint Tirant hun dia al palau del rey per demanar-li licència que volia anar a son senyor lo Capdillo per servar-li la fe que li havia donada, com lo rey sabé lo cars, dix-li:

__Crestià virtuós, prech-te que no·t partexques de mi, car yo he tramés per lo Capdillo, ton senyor, que vinga ací, e no passaran X dies que serà vengut. Ordena'm la ciutat e posa-y aquell orde que tu conexeràs que necessari sia, que yo·t promet, com a rey coronat trist e sens ventura, de fer-te franch e posar-te en libertat.

Tirant donà dels genolls en terra ab infinides gràcies retent, li besà la mà e conortà'l, posant-lo en molt bones sperances.

La filla del rey, qui véu la bella disposició de la persona de Tirant e los actes virtuosos que havia fets per lo rey, pare seu, e per ella, e les laors e lagoteries que Tirant li deya en presència de tots, desijava que Déu li fes gràcia que l'esposat morís perquè pogués pendre a Tirant per marit. E la filla del rey, trobant-se ab ell a soles, li dix semblants paraules:

__Crestià benaventurat, yo·t prech per Mafomet e per gentilesa, te plàcia voler-me dir la tua nació ne de quina terra est natural, car molt ho desige saber.

E Tirant, responent, dix:

__Digna de honor, puix tant la mercé vostra vol saber la mia desaventura, yo só cavaller, e per ma adversa fortuna perdí en mar tot quant portava en una galera. Los meus han usat fet d'armes, e molts reys cruelment són morts sots la lur bandera. E yo solia ésser senyor e ara só catiu e servent; tenia servidors e ara tinch a servir.

E no dix més. La gentil dama, de pietat abaxà los ulls en terra e dix:

__Sí Mafomet reba la tua ànima, vulles-me dir clarament en quina part est nat, ne de qui est fill, ne a hon són morts tots los teus parents. E prech-te que me'n digues la veritat.

Respòs Tirant:

__O tu, qui avances del món a totes de bellea, e tens poder de regirar les penses humanes per ta graciositat! E per la tua gran singularitat, crestians, moros e tot lo món has posat en devís, axí com aquella qui de virtuts est sola sens par. A mi és pena més greu que mort recitar la mia generositat, emperò, puix la mercé vostra me força, yo só content de dir la veritat. E dich com yo só de la última Spanya natural, fill de hun cavaller virtuós, antich de linatge e de anys, e la mia mare no menys generosa, e dels béns de fortuna prou abundosos, no tenint altre fill sinó a mi. E aquell tenen per perdut perquè no saben si só mort o viu.

E estant en aquestes rahons, vingueren altres gents qui·ls torbaren de lur domèstich parlament. E la gentil dama restà molt contenta de la gentil pràtica de Tirant e de les afables laors que li presentava. E açò cascuna vegada que parlava ab ella. E com veya que los moros no li sabien dir ni fer aquelles carícies, deya que jamés axí graciós cavaller no havia vist com era aquest.

No   -[f. G8r]-   foren passats molts dies que vench lo Capdillo-sobre-los-capdillos ab infinida alegria, com sabé que lo rey e sa filla e son fill eren fora d'aquell tan gran perill. Aprés que hagué feta reverència al rey, féu molta de honor a Tirant. Lo rey, per la molta amor que portava a Tirant, parlà ab lo Capdillo e pregà'l que ell volia que Tirant fos libert. E lo Capdillo, per les pregàries del rey e per la molta contentació que tenia de Tirant, fon content que fos posat en libertat. E lo Capdillo soltà-li la fe, la qual Tirant li havia promesa, de no partir-se d'ell ni d'aquella sua terra fins a tant que ell li digués tres voltes: "Ves-te'n." E altres tres, tenint-lo per los cabells, dient-li: "En libertat franca est posat." Fet açò, Tirant besà los peus e mans al rey, de la gràcia que feta li havia, e dix:

__Senyor, yo·t jur, a fe de crestià, de no jamés partir-me de la senyoria vostra fins que lo rey Escariano yo haja mort o apresonat, o l'haja fet fugir de tota la vostra senyoria.

Lo rey e tots los altres restaren molt contents.

Aprés que·l rey Escariano sabé la partida del rey de Tremicén, que axí cautelosament li era scapat, fon molt admirat com se era pogut fer, de què li'n restà molt gran ira e dolor. E puix véu que no podia haver a ell, posà's en conquistar-li tot lo regne. E ab lo gran poder que tenia, no li stava res davant, que ciutats, viles e castells no u subjugàs tot a si. E com no·s volien dar, prenia'ls per força e tots los feya degollar, que no prenia negú a mercé. Feya la guerra molt cruel.

Sabent açò lo rey de Tremicén, tenia molt sovint sos consells per veure què farien. E enfortien cascun dia la ciutat, la qual ja de si era mol[t] fort, e posaren-hi vitualles per a V anys. E tots staven quasi com a perduts, per ço com no tenien gent per a poder-lo resestir. E tenint hun dia consell, dix Tirant al rey:

__Senyor, féu-me una gràcia. Dexau-me anar com embaxador vostre al rey Scariano, e veuré la sua gent com stan en punt e si·ls poríem esvayr en una manera o en altra.

Tots loaren lo seu consell, mas los més del consell tenien dubte no se'n passàs ab los enemichs, axí com feyen molts d'altres, car a cascú plau lo vencedor.

Tirant se posà en orde, ab molta gent qui l'acompanyaren, e anà dretament lla hon era lo rey Scariano. E com li fon davant, ab sforçat ànimo esplicà-li la embaxada en stil de semblants paraules.