Visor de obras.

__La molta virtut que de tu tinch coneguda, senyora mia, me dóna causa que yo·t reta lo premi de la molta amor e gentilea que en lo temps de mon cativeri en tu he coneguda, ab què·m tens obligada de fer per ta mercé tot lo que a mi possible sia, car per spe   -f. O3v-   riència ta senyoria ha pogut conéxer quant he treballat en liberar ta mercé e los habitadors de la tua ciutat de la cruel execució que s'esperava de fer sens deguna mercé, la qual gràcia ab lo divinal adjutori s'és obtesa, mijançant les mies porfidioses pregàries, ab gran perill de la mia vida. E no m'o tinch a vergonya deguna, ans a molta glòria de ésser stada cativa de ta senyoria per la tua molta noblea, que sé quant vals, com sia certa que est merexedora de molta honor. E no·t penses que·m sia mol[t] alegrada per ésser pujada de cativa que era en aquesta gran senyoria, com veja que són béns de fortuna que·ls ha tolts a tu e donats a mi, com aquest sia son ofici. Sols la causa perquè me n'alegre és que m'ha atorgat que per mà mia los cobres de mi ab molta amor. Donchs, ta senyoria obra les mans e dar t'é les claus de la ciutat, de viles e castells e tot lo que possehies, e vull-te restituhir tot lo teu heretatge e senyoria. E encara que sia stada cativa tua e per mos peccats la divina Potènci[a] haja permés que sia venguda en ton poder, no penses que la mia condició sia menor que la tua, mas vull veure, per tu ésser mora molt generosa e de real casa e yo crestiana, qui só stada cativa, qual usarà de més virtut: o yo de restituhir-te los teus béns que perduts tenies o tu, ab los teus, tornar-vos crestians, car sol la sperança que tinch de veure ta mercé crestiana tindré en major stima que si de tota la Barberia era feta senyora.

E posà-li les claus en la mà. La senyora, vista la molta cortesia e liberalitat de Plaerdemavida, se agenollà als seus peus e, ab los ulls destil·lant vives làgremes de sobreabundant alegria, li volgué besar los peus. E Plaerdemavida no u comportà, sinó que s'agenollà davant ella. La senyora, que véu tanta gentilea, ab humil veu se pres a dir:

__No fretura a negú provar sa condició, que les obres seues lo manifesten. E com per speriència hajes mostrat la tua molta gentilea e liberalitat, tinch conegut quant pots ne vals. Per què, la mia senyora, yo·t regracie tant com puch ni sé la tua molta amor, com yo per cosa en lo món no acceptaria les claus ni menys la senyoria, car tu com a més digna de mi ne sies merexedora. Car tanta és la obligació que·t tinch sol en liberar-me la vida que altre tant temps com me has servida te vull servir. E tindré a bona sort que en tota ma vida te puga servir. E com me dius que·m torne crestiana? Açò remet a ta libertat, que, tota hora e quant me vulles fer dar lo sant babtisme, seré presta de rebre'l ab molta amor e devoció.

No tardà Plaerdemavida en dar-li semblant resposta:

__La mia senyora, a tu és forçat pendre les claus e la senyoria com aquella qui n'est merexedora. E puix ta mercé me fa tanta gràcia de fer-te crestiana, vull d'ací avant tenir-te en stima de una germana. E prech-te que no·m faces més rahons en cobrar lo que és teu, que seria la cosa que més me pories enujar e a la fi te seria forçat de fer-ho.

E la senyora, ab molta humilitat, les rebé per contentar-la. E tornada en sa possessió, Plaerdemavida ixqué de la ciutat e tornà-se'n al camp,   -f. O4r-   hon fon rebuda per Tirant e per tots los altres ab molta honor. E recità Plaerdemavida a Tirant com havia restituïda la ciutat e la senyoria a sa senyora per haver coneguda en ella tanta virtut. E Tirant ne fon content puix ella n'era stada contenta.

Parlà lo senyor d'Agramunt e dix:

__No fóra stat bo que en aquestes coses yo y fos stat demanat? Com reste yo del vot que he fet?

No tardà Plaerdemavida en fer-li semblant resposta.

__O engan manifest de la fortuna! Les batalles que començà en França lo teu pare contra los crudelíssims anglesos, de què obtingué singular victòria, ha reservada a tu, fill seu, les quals te plàcia finir e determenar gloriosament ab la sola temor que les gents tenen de tu. Mas condició e natura és de les coses passades que les poden rependre e inculpar, no pas corregir ni mudar, e lo mal que volies fer en aquesta ciutat, si bé·t recorda, has ja remés e perdonat. Donchs, què demanes? Que aprés de tanta prosperitat de singular alegria sobrevengu[é]s ara tanta persecució? No·m par que sia obra de tal cavaller com les gents t'estimen, car major defalt serà aquest que no lo que primer cometist.

"Mira què diu Aristòtil: que vincle de caritat e d'amor és molt singular, retent deguda honor a la magestat de l'hom e a la bonesa de les dones, per què posa scilenci en la ira tua. E tots quants són en aquesta ciutat te són amichs e servidors. Mira què dix lo rey David: "aquell és malvat qui no ret guardó e més malvat qui l'oblida, car bon amich és axí com l'especier: encara que no us done de les spècies, vos dóna de la bona olor". Açò no munta res, puix liberalment perdonist. Honestament e clara vull viure si a ta senyoria serà plasent. No·m tolgues la honor puix virtuosament he obrat perquè puga fer quítia la mia consciència. Parle qui parlar vulla en contrari, puix la veritat parle per mi.

"E per venir al que vull dir, dius que has fet vot que tots los de la ciutat passen sots la tua spasa? Ab molta voluntat seran contents complaure't per mitigar la tua ira e contentar la tua voluntat perquè sies quiti del teu miserable vot. E fer s'à en aquesta forma: que la magestat del senyor rey prenga la spasa per lo pom e lo egregi capità per la punta e tots los de la ciutat passaran sots ella. En tal manera, serà lo vostre vot absolt a pena y a culpa. E yo daré la benedicció com cantaré missa.

En açò tots se prengueren a riure. E axí fon fet, que tots quants foren en la ciutat passaren dejús la spasa segons lo vot que ell fet havia. Com tots foren passats, Plaerdemavida pregà a la senyora de la ciutat que·s volgués batejar, segons li havia offert, e ella respòs que era contenta e que u faria de molt bona voluntat. E de continent li fon donat lo sant babtisme, lo qual rebé ab   -f. O4v-   molt gran devoció. E aprés d'ella foren batejades mil e trecentes persones. Aprés foren convertits tots los de aquella província, e lo frare qui allí era vengut per traure catius, Tirant li hagué del papa que fos legat en la Barberia. Lavors, los crestians qui novament se eren batejats e los moros no li deyen sinó "pare dels crestians".

Tirant, ans que partís de allí, pregà a la senyora de la ciutat que·s volgués casar ab Melchisedech. Aquesta senyora com era mora se nomenava Justa, e en lo babtisme no volgué que li mudassen lo nom. Tirant pregà a Plaerdemavida que la conduís que atorgàs aquell matrimoni, e tant la pregaren tots que ella fon contenta de fer lo matrimoni. Lavors Tirant ordenà que fossen fetes festes molt singulars, de aquelles que en semblant cars fer-se podien. Aquesta Justa, senyora de la ciutat, fon de perfectíssima vida, axí en obres com en paraules discretes, ab molta honestat e molt devota de la sacratíssima Mare de Déu. Aquesta, per sa devoció, edificà molts monestirs en la sua terra, axí de hòmens com de dones, dona molt caritativa, ajudant als desemparats e cobria los despullats.

Aprés que les bodes ab gran festa foren solemnizades, Tirant e lo rey Scariano, ab tota la gent d'armes, se partiren de aquella ciutat e portaren-se'n a Plaerdemavida. E anaren per conquistar una província que y havia, qui era del germà del rey de Tremicén. Aprés que la hagueren conquista[da], Tirant ne féu governador e capità a hun valentíssim cavaller qui·s nomenava lo Senyor de Antiocha, lo qual en la guerra havia feta grandíssima prova. E aquest era gran amich de Melchisedech, senyor de la ciutat dessús dita, e staven-se vehïns a tres legües e visitaven-se sovint per la gran amicícia que havien tenguda en la guerra, e axí l'amicícia aumentà per ésser veyns.

Tirant, per pendre plaer, parlava sovint ab Plaerdemavida. E hun dia entre los altres, parlant de la princessa e del stat de l'emperador, Plaerdemavida lo représ dient-li com no dexava la conquesta de la Barberia per socórrer a l'emperador e a sa filla. E Tirant li respòs que primer volia saber noves certes en quin punt stava l'imperi ans que ell se mogués. E pregà a Plaerdemavida que li volgués recitar tota la sua fortuna aprés que fon exida de la galera e la fi de la sua desaventura. Plaerdemavida, venint en recort dels treballs e dolors que sofertes havia, hagué compassió de si matexa e destil·laren dels seus ulls vives làgremes. E aprés hun poch spay, exugant-se les làgremes, de semblants paraul[e]s li féu present.

__A mi no basta stil de conformes paraul[e]s en recitar les dolors e dubtosos pensaments que a la mia fatigada pensa combatien com me trobí nua en la vora de la cruel e tempestuosa mar, compresa   -[f. O5r]-   de inestimable fret e fatigada del treball que sostengut havia de venir de la galera fins en terra, d'on restí molt torbada, emperò no oblidant-me de contínuament reclamar aquella sacratíssima e misericorde Mare de Déu, qui jamés fall a negú qui devotament la reclame. Car en aquell cars la mia ànima stava tan adolorida com pensava que la mia trista sepultura seria que voltors e corps e altres ausells de rapina la mia trista carn axí haguessen a menjar. E sinó que la nit scura __és cobrellit de dones e de donzelles__ me socorregué, doble pena fóra stada la mia.

"E trobant-me tan aflegida e vehent-me sens degun consell, mirava a totes parts si veuria algun loch hon per ma honestat retraure'm pogués. E per sort, encara que la nit fos molt escura, viu una barca qui·m paregué que de pexcar degués ésser e, entrant dins la barca per amagar-me, trobí dues pells de moltó, les quals ab una corda liguí la una ab l'altra e fiu-me'n una sobrevesta que m'aleujà gran part del mortal fret que tenia. E axí passí gran part de la nit, sens dormir, lamentant la mia gran desaventura.

"Suplich-vos, senyor Tirant, no·m façau més parlar de passions, car, com tinch recort del que he passat per causa de vostra senyoria, stimaria més cent voltes la mort que no més viure. E sapiau que la ira tira totes coses a crueldat, e amor inclina a pietat, e paciència tempra la ira. E més val que calle, que mal recordar-se fa dels passats mals, que no és dubte que l'ànima e lo cors no·n resten agreujats.

Com Tirant la hohí tan adoloridament parlar, pres-li gran dolor e no li consentí de més dir, sinó que ab amor afable la posà en altres rahons d'alegria, per ço com tenia d'ella molta compassió e los mals e treballs que havia passats li eren venguts per causa sua. E com la hagué hun poch aconsolada, de semblants paraules li féu principi.

__Si la fortuna ingrata ab impietat dóna treballs a la tua pensa, aquella sotsmetent a doloroses angústies, e los trists e incogitats infortunis exercexen les forces impetuoses en les humanes condicions e reposats estaments, los quals dura impulció poria fàcilment repel·lir si humana saviesa ab caliditat aquells pogués preveure, virtut de ànimo viril prudentment dicerneix deure cessar la amargosa anxietat, si spera aquells reparables per contraris efectes de egualtat o millor comutació. Mas la vana sperança, aprés que serà coneguda, dobla incessantment la tristor e misèria, portant intrínseca desesperació e comovent actes impiadosos, los quals deduïts en efecte és procurada perpètua e orrible damnació. Guarda, donchs, la tua ànima no sia ofuscada per ira, engendrant oy ab in   -[f. O5v]-   saciable apetit de venjança, mas refrena les crueldats de les desenfrenades cogitacions, car no solament fatiguen la tua ànima, mas encara porten falles enceses de foch cremant les potències de natura e les libertats del superior e noble intel·lecte e lo ver juhí de aquell.

"La causa de hon promou aquesta vana e folla ira és cobdícia e desordenat apetit de les coses que són en senyoria e arbitre de fortuna e del tot separades de la nostra facultat. D'on se segueix la possessió de aquelles ésser molt perillosa e temerosa com no puxa viure sens temor aquell qui ab dubte posseheix les sues coses. Los posseïdors de aquelles han perduda la libertat de lurs penses e cogitacions e han constituït e sotsmés aquella a captivitat e servitut de temor. Los antichs philòsofs recusaren possehir béns de fortuna, perquè lurs pensaments fossen en plena e perfeta libertat, e digueren que incomparable vanitat era voler contendre ab fortuna de les coses que no poden ésser separades del domini de aquella. Dix hun philòsof que gran follia era pendre armes contra l'enemich del qual no és sperada victòria.

"Mostra la fortuna a molts la cara rient ab afalachs enganosos, preparant aguayts amagats en la tempestuosa mar de adversitats, apartada tota sperança de seguretat. No·s lig que fortuna jamés haja donat ne atorgat privilegi de fermetat e possessió quieta. Vehem que natura ha ordenat los hòmens exir nuus dels ventres de lurs mares e los altres animals ixen ab naturals vestits, e de les vestidures de aquells cobrim les nostres carns nues e miserables. Dóna a nosaltres natura béns interiors de l'ànima, los béns exteriors són donats e atorgats per fortuna. Aquells regeix fortuna líberament ab prosperosa inconstància, sens empediment algú. E aquell savi Sèneca diu, en les sues epístoles, que totes aquelles coses són a nosaltres stranyes que desijant són adquerides, de què·s mostra clarament aquelles no ésser de nostra natura, ne de longa duració e fermetat, com no sien atorgades per natura. Lo port de seguretat és stat atrobat en les virtuts theologals, morals e polítiques, quant aquelles per exercici se són abituades en la nostra ànima. E per aquestes atenyem la vera felicitat, la qual és la fruyció divina, aprés que som fora de les misèries e dolors de la nostra vida.

"Boeci diu en lo libre que féu De Consolació que felicitat no podia ésser atrobada en les coses a nosaltres aparents ésser de benaventurança, com felicitat solament sia en la divinal fruÿció, la qual speram atényer per virtuts meritòries axí com han obtés per lurs mèrits los hòmens justs sens temor de perdre aquella. Totes les coses atorgades per fortuna són vanes com no hajen constància ne fermetat alguna, segons diu lo savi en lo libre apellat Ecclesiastés. Prech-te, donchs, cara germana mia, que vulles donar loch a ira e furor de impaciència, com les coses que dius haver perdudes, si has bé entés ço que t'é dit, conexeràs que fortuna no ha fet injúria alguna exercint son offici, cobrant de tu les coses que eren   -[f. O6r]-   sues e acomanant aquelles a altres que les tinguen, axí com tu les has tengudes. E no cregues que done major seguretat a aquells de aquella que ha donat a tu, com no sia algú, savi o foll, scient o ignorant, puixa possehir béns de fortuna sens beneplàcit de aquella.

"E si la tua ira és en tal extrem que no puxes bonament mitigar aquella, hajes de mi aquest consell de salut, ço és, que oblivió sia la medecina. E axí donaràs gran remey a la turbació de l'enteniment e a la tristor que ha comprés lo teu ànimo e té aquell empedit, que no pot decernir la veritat, segons diu aquell savi Cató en les sues doctrines. Dóna fi als plors e gemechs. Sia la vera rahó constant a cobrar ço que has perdut, ço és, tu matexa. Venç la malícia ab paciència e la ira ab benignitat. Guarda de venir en desesperació perquè no perdes la tua ànima, la qual no pories cobrar ab infinit tresor. Hages sperança de bé ab temor de Déu e seràs vencedora de tota ira e desesperació, e conforma la tua voluntat ab amor de caritat e bona paciència, car diu l'abat Simeon que cascú se deu studiar en haver paciència e estar aparellat a la fortuna per ço que, si ve algun mal cars, tristor no·l puxa vexar tant que·l porte a desesperació. Diu sent Gregori que aquell no és bo qui no sab soferir ni comportar los mals, ans ensenya que no ha bondat alguna, puix és sobrat per impaciència. Mira què diu David: "que, segons la granea de les dolors que Déu dóna a l'home en temps de fortuna, li dóna aprés grans consolacions e plaers si les porta ab paciència". Pensa que no ha persona al món que sovint no sofira grans mals e tribulacions, axí reys com papes e grans hòmens e dones. Sies, donchs, constant e ab virtuosa paciència, car jatsia la mísera humana condició porta ab impaciència les dures e congoxoses adversitats de fortuna, emperò, lo ànimo virtuós basta aterrar la fragilitat e inconstància de temor.

"E si dius que natura ha constituhit la tua noble persona en stat femení, pusil·lànim e temerós, sia lo teu ànimo constant e viril, imitant la noblea d'aquells dels quals has presa la tua naxença e nodriment. La tribulació de fortuna demostra la valor de l'hom e, qui no n'ha sentit, no és provat ni val res, segons diu lo savi. Car, segons diu hun poeta, és molt favorable als constants e animosos e odiosa e desfavorable als pusil·lànims e temerosos. La nostra vida és una milícia, ço és, contínua batalla, segons dix aquell sanct Job. No és home nat qui puxa scapar dels perills de fortuna. Dix lo gloriós sent Pau, apòstol: "veig los perills de la vida present: perill en mar, perill en terra e perill en los falsos frares". Si la tempestuosa mar ha posat en tants treballs e mals la tua persona, no só yo stat scusat de aquells, qui só stat pres e ferrat e, aprés, ab innumerables perills, molt propinch a la mort. Mira, yo·t prech, quants colps e nafres mortals ha portat la mia persona. No seria possible recitar pogués complidament les mies tristes desaventures. E tots aquests mals són a mi més tol·lerables que la absència de aquella excel·len   -[f. O6v]-   tíssima senyora per mi amada més que totes les coses de aquest món. Aquest és lo meu dolorós entrenyor, aquesta és la mia intol·lerable pena! E si yo podia veure e contemplar la sua magestat e inestimable bellea, tots aquests mals tornarien a no res.

"No menys pena porta la mia pensa com per causa mia est venguda en les amargoses anxietats de la tua ànima, mas prudència, la qual no és sotsmesa a la cega fortuna, sab reparar los dans passats e provehir a aquells qui·s porien seguir. Per què a fe de cavaller promet e jur per lo Déu eternal e gloriós Jesucrist, e per la creu a mi donada quant fuy creat novell cavaller, de satisfer-te en doble e més que no has perdut. E ab suma diligència e cura hi entendré, com me tinga per molt obligat, e cometria gran ingratitut si feya lo contrari, la qual en mi no serà jamés trobada. E aquella cordial amor, la qual has en mi obtesa, donant promptitut a la promissió, portant aquella a la desijada fi. E amor ab treball venç les iniquitats e impietats de fortuna e saviesa senyoreja los enganosos aguayts de aquella e, ab confiança segura, aparta de l'enteniment tota ira e tristes cogitacions e folles e inútils fantasies e dóna repòs a aquell.

Plaerdemavida, ab los hulls encara humits del plorar que fet havia, ab baixa veu se pres a dir forma de semblants paraules.

__O incomparable desaventura, que los meus trists e miserables fats han subjugat la mia persona ab plors, gemechs e dolorosos pensaments! E ja aquell cruel e impiadós Plutó, déu de les perpetuals e orribles tenebres, e Megera e Proserpina ab les altres fúries infernals, no hagueren suposat la mia ànima a tan cruels e incomportables penes e turments com fa a mi la desconexent fortuna. Ja no sé davant qui puixa posar la mia justa clamor, servint yo a aquella ab tanta constància e fidelitat, ab tan gran honor e reverència, sperant de aquella lo just premi de mos treballs e dels meus bons serveys condigna remuneració. No solament és feta a mi ingrata, mas molt dura e capital enemiga. No fóra a mi la mort tan odiosa com trobar-me destruhida de tota honor e senyoria. Aquesta és la major e pus intol·lerable desolació que als mortals dóna la irada fortuna, aquesta és portada ab irremeyable impaciència. Veig-me en exili entre gents bàrberes e de la mia pròpia pàtria e dels conjuncts a mi en afinitat e amicícia separada. Les mies viles e castells e tot lo meu patrimoni són stats occupats per infels crudelíssims ab insaciable ferocitat. O mort, jatsia la memòria tua aterra les penses humanes, prech-te no·m sies ara piadosa! Tu qui est fi de tots los mals de la trista e miserable vida,   -[f. O7r]-   dóna terme a la mia incomportable dolor e intol·lerable agonia! Qui és aquell tan inhumà e ab tanta impietat que no·s dolga de la mia trista joventut?

E dient aquestes paraules los seus ulls destil·laren vives làgremes mesclades ab gemechs e sospirs, mostrant que lo cor li fallia. E com Tirant véu aquella en tan perillós strem de la sua vida, cuytadament abraçà aquella, e lançaren-li aygua en la cara e fregaren-li los braços fins que fon retornada. E ella inclinà lo cap sobre los pits de Tirant ab gest molt trist e ab la cara tota demudada e descolorida. E Tirant no·s pogué tenir que los seus ulls no destil·lassen doloroses làgremes. E ab veu piadosa a semblants paraules féu principi.

__Les paraules doloroses dels miserables inclinen lo cor dels hoynts a tota pietat com sia cosa condecent a natura humana plorar ab aquells qui ploren e haver compassió de aquells qui·s dolen. Quant la intrínseca dolor és manifesta mitiga les congoxes e fantasies del sperit, la nostra fragilitat debilita la elecció e no obra tant lo arbitre de la nostra voluntat, que los primitius moviments sien en potestat de aquella, d'on se promouen il·lusions perturbants lo juhí recte, com sien causades en la inferior part de la humana composició. E fan malalta la pensa e dissipen les nostres cogitacions, ab fantasies turmenten lo nostre cor. E no sabem elegir coses honestes e útils e cahem en errors de les quals no·ns podem defendre sens divinal adjutori, per què la necessitat requer que la superior part intel·lectiva predomine ab sapiència les vanes e folles cogitacions de aquella, sotsmeses per natural orde, e ab prudència refrene aquelles perquè no facen impressió de àbit en la nostra ànima, e lo regne inferior de l'home sia reglat per lo superior regne e les potències inferiors sien sotsmeses a les superiors.

"Gran desorde és quant la serventa mana e la senyora serveix! Si les potències de la nostra ànima rectament eren ordenades, conexerien que la fortuna no ha en la humana condició potestat alguna. E si negunes coses desplasents seguexen en nosaltres per culpa o negligència nostra, no regint ne administrant les nostres coses prudentment, no deu ésser donat càrrech algú a la fortuna cega, segons diu aquell savi Cató en les sues doctrines. E si ordena aquelles la divina sapiència, justa cosa és e de gran salut que la nostra voluntat sia conforme ab la ordinació e voluntat divina e no ofusca lo nostre enteniment les potències de fortuna los inconvenients al nostre juhí e voluntat contraris, per punició de peccats o per exercici de bé. No és, donchs, mala la operació de fortuna, puix obra   -[f. O7v]-   per divina disposició, encara que sia desplasent, com la divina Providència justament dispon totes coses. O gran follia e vanitat! O gran defalliment de prudència pendre los infortunis ab ira odiosa e impaciència desenfrenada! Si consideram les nostres fortunes, no són altra cosa sinó operacions fetes per nosaltres per costil·lacions de planetes e cossos celestials, influhints en diverses maneres e temps, segons los moviments circulars, la hu natural e l'altre contrari. Lo moviment del primer moble se fan diverses conjunccions e operacions: axí senyoregen los nostres staments. E les mutacions dels temps, ab les superiors influències, muden les nostres fortunes.

"Mas lo franch arbitre, regit e reglat ab saviesa per les potències intel·lectuals, com no sia sotsmés a les costil·lacions dels cossos celestials, refrena les vanes e folles cogitacions e fantasies de les nostres penses e, ab prudència, senyoreja les adversitats de la trista fortuna. E si aquella és stada a tu desconexent e adversa, no sies tu ingrata a aquella: pren tot ço que·t vulla donar. Dix aquell gran emperador Alexandre que jamés no fon ingrat a fortuna: tot ço que aquella li havia volgut donar, havia pres ab bona voluntat. E axí conquistà tota la part de Àsia e molts altres regnes e províncies. Lo ànimo prudent ab sforç basta adquerir bona fortuna e lo jugador aperduat diverses vegades se muda la sort e recobra molt més que no ha perdut.

"Lo teu exili congoxós ha permés lo inmutable Déu, perquè los fats han ordenat de tu que sies reyna de dos regnes, sens perdre la sperança de cobrar les tues viles e castells, e tot lo teu heretatge pres e ocupat per infels, car seràs col·locada en matrimoni ab rey virtuós e valentíssim cavaller e a mi molt afix en afinitat e grau de parentela, del linatge de Roca Salada e de la casa de Bretanya. Aquest és axí animós que aterra les forces e ferocitats dels enemichs infels e cobrarà les tues viles, castells e tot lo restant del teu patrimoni. E yo·t promet de valer a aquell, axí en béns com en persona, e ab totes mes gents, tant e tan longament fins haja cobrat aquelles, e seràs feta parenta mia. Yo ame aquell e a tu com germana. Lexa, donchs, los plors e sospirs, dóna repòs a la tua fatigada pensa e aparta del teu cor tota ira, car aprés dels temerosos perills de la iníqua fortuna és feta gran tranquil·litat e segur viatge."

Hoydes per Plaerdemavida aquestes paraules, no tardà en fer-li semblant rèplica.

__Los desigs del cor ocupen la pensa e donen gran empediment al repòs de aquella. Los insaciables apetits causen desorde en lo nostre enteniment e, quant la elecció és lesa per passió o ira, engendra error en les potències de l'ànima, e desija lo cor coses nocives e avorreix coses útils, decebut per desordenats ape   -[f. O8r]-   tits als quals som inclinats del principi de la nostra adolescència, e no decerneix lo ver del fals e és fet servent de peccat e conceb tristícia e dolor. Per ço com no fa juhí, no li plaen les coses no objectades als corporals senys. Defalliment de saviesa és la causa de aquests mals e, si aquestes errors e altres innumerables recahen en los hòmens, los quals són pus forts e constants que les fembres, pus fàcilment han recaygut en mi, com lo linatge femení sia dèbil e de poca constància. Mas la intrínseca dolor no pot ésser retenguda que per alguns actes exteriors no sia manifestada, e los dolorosos suspirs e plors manifesten la amargor de l'ànima. E si yo done fi als meus plants e sospirs seré vencedora de la inconstància femenil, no per virtut, mas per la confiança de la liberal promissió dels dons graciosos de vostra senyoria. Aquell donatiu és de gran liberalitat e de noble e virtuós ànimo, lo qual no és stat demanat. E yo, apartant de mi tota ingratitut, accepte aquells e retribuexch a la mercé vostra tantes gràcies com per mi se poden referir. Gran injúria és feta al donador quant lo do és recusat.

E dites aquestes paraules, Plaerdemavida se agenollà als peus de Tirant e volgué-li besar la mà. E Tirant no u consentí, mas alçà-la de terra e besà-la en la boca. E aprés féu-la seure al seu costat, replicant-li semblants paraules.

__Amor pot les coses difícils reduyr a tota facilitat. Virtut no pot ésser adquerida ne l'ome pot ésser virtuós sens amor. Aquesta és filla de l'enteniment, aprés que lo juhí de aquell ha engendrat aquella e és concebuda en lo nostre cor. E per ço les coses no conegudes no poden ésser amades. Aquella és vera amor que és fundada en caritat, per la qual Déu és amat sobre totes les coses e lo proïsme per amor de Déu. Amicícia bona és causa de amor. Qui troba ver amich, troba tresor. Res no deu ésser denegat a l'amich. Hun mateix voler de amichs és vera amicícia. Lo do graciós declara amistat e la promptitut del do manifesta la voluntat del donador. Aquell és amat per nostre senyor Déu qui dóna liberalment e ab plaer. La experiència mostra la intrínsequa amor o inimicícia. Diu sent Pau Ad Romanos que amor és més fort que la mort, car fa sostenir benignament totes coses, per forts que sien, sens tot treball. Tota virtut és sotsmesa a amor e, sens aquella, algú no pot obrar virtuosament. La intrínsequa volentat e cordial amor és declarada per efectes exteriors.

"O virtuosa donzella! Molt és difícil a mi la remuneració de tants mals e treballs, angústies e dolors, que per causa mia a tu ha convengut sostenir, car molt més merites que a mi no és possible do   -[f. O8v]-   nar. Prech-te que vulles acceptar graciosament los dons que de present te ofir, ço és, lo regne de Feç e de Bogia. Mas no poràs posseyr aquells pacíficament e quieta com sien stats novament conquistats. E seria dèbil la tua defensió si aquells qui pretenen haver dret en los dits regnes los volien ab violència recobrar. És, donchs, expedient e necessari que sies col·locada en matrimoni, segons he dit, ab cavaller valentíssim e virtuós, perquè puxes aquells tutament retenir. Mira la roda de fortuna: no podia devallar la tua noble persona en pus inferior loch que sotsmetre aquella a captivitat e servitut, en la qual est stada per tres anys. E ara ha rodat lo teu stat en loch molt alt e de gran excel·lència e dignitat. Ja t'é dit que no li sies ingrata. Pren alegrament los dons de aquella perquè no conceba ira contra tu. Diu lo savi que cascuna cosa ha son temps. E si ara los fats te volen exalçar, no recuses los dons de fortuna, car aprés no·ls pories cobrar.

E donà fi en son parlar.

Acabant Tirant les sues gracioses paraules, quant Plaerdemavida se lançà davant los seus peus per voler-los-hi besar. E Tirant no u comportà e pres aquella en los braços, levant-la de terra, e dix-li moltes paraules de consolació. E molt més li dolia lo poch donatiu que li feya atés lo seu molt meréxer, per ço com de present no li podia més donar, proferint a aquella fer-li molt majors gràcies e donatius e no fallir-li jamés en tots los dies de la sua vida per la gran e singular amor que li portava.

No tardà Plaerdemavida fer rèplica en stil de semblants paraules.

__Lo cor magnànim aterra les forces de la poderosa fortuna e los accessius dons excel·lexen la magnificència del cor valerós. Magnanimitat és la més noble virtut que pot ésser atrobada en los prínceps. Aquesta predomina sobre los cruels infortunis e és vencedora de tota pusil·lanimitat e temor, com lo cor virtuós no puixa ésser sobrat per fortuna. Senyor Tirant, la mia lengua indocte no poria jamés splicar ne dir les magnificències del vostre ànimo virtuós. No menys és la saviesa per special gràcia divina en vós infusa. Aquesta ha dissipat les mies vanes e inútils cogitacions e ha posat fre als meus inefrenats pensaments. Scrit és en lo sagrat Evangeli que "l'arbre bo produeix bons fruyts": no pot lo mal arbre donar bon fruyt e l'arbre bo mal fruyt. Les bones operacions declaren la bondat intrínseca de l'ànima, les paraules de doctrina dels hòmens savis il·luminen les tenebroses ignoràncies de les penses dels hoints. Acte de saviesa és discutir les coses dubtoses e provehir en aquelles que per temps no puxen noure. L'ome savi no fa coses de les quals la penitència és certa. Clam   -f. P1r-   -vos mercé, senyor, vostra egrègia persona no prenga en greuge si les mies paraules han enujada la senyoria vostra, car altre desig no tinch en aquest món sinó que us puga obeyr e servir.

No tardà Tirant en donar-li tal resposta.

__Les penes de l'infern no bastarien egualar-se ab aquelles de amor quant la intrínsequa fortuna hi dispensa, mas sobrepugen sol per la eternitat com aquelles sien sens fi e aquestes finides e, ab sperança de mudar-se en desijada glòria se mostren. Qui·s deu desesperar en les adversitats ni creure los remeys ésser impossibles? Tu, Plaerdemavida, pensaves no·t restava major benaventurança que morir y creyes que la vida per pus no t'acompanyava, sinó que en major grau sentisses lo multiplicar dels mals que recites, dels quals encara no·t deus recordar fins que, arribada als sdevenidors desigs, per fer majors los teus delits, te'n recordes. Viu és Tirant perquè Déu no permet los mèrits resten sens guardó ni los treballs sens repòs, ni les penes sens delits. E axí permetrà lo meu prosperar perquè la nostra tristícia en sobreabundant goig mudar puga. Aprés la nit ve lo dia e, aprés lo núvol, lo bell sol. E axí, aprés de tres anys de ton cativeri, és venguda la stimada libertat. No·t dolga la pèrdua de béns, com ja pogueres ésser senyora de la ciutat de Montàgata, la qual ciutat, per molta liberalitat, has tornat a aquella de qui fuÿst cativa, essent tu digna de major senyoria. E axí, per aumentar la cathòlica religió, aumentes ensemps lo renom de la tua virtuosa fama. Parents has perdut, los quals, aquella matexa fortuna qui·ls dóna, los te ha levats. Aquells viuen morint en vives armes per defensió de nostra viva fe, lo famós nom dels quals, en algun temps, de oblit no serà damnificat. Alegra't, donchs, sforçada donzella, e no dubtes algun altre sdevenidor perill, car yo·t promet, per qui tals desaventures te són seguides, te seré retribució, en obligació infinida de amor, en béns y en senyories y en parentesch. Faré afixa la tua sanch a la de Roca Salada y seràs comptada ab les dones de Bretanya, entre les quals no·t pot fallir títol de reyna. E aprés, sies certa, acompanyant-me, la vida, los béns, la força, l'ànima, la honor e quant tinch te acompanyaran com aquella qui m'has acompanyat en lo major strem de les mies tribulacions.

No acabava Tirant la fi de aquestes paraules, [Plaerdemavida], per regraciar tanta gentilea, féu continent voler-li besar la mà, inclinant los genolls e lo cap envers aquell. Primeres foren les làgrimes als ulls que la veu de semblants paraul[e]s en la boca.

  -f. P1v-   __Lo desig de tostemps servir-te ab la speriència de tanta gentilea e la suavitat de les tues paraules, me han conduyda en tan alt grau de amor que afectadament vull encara major mal que morir per tu, senyor Tirant, merexedor, no de hun regne o imperi, mas de senyorejar lo món, obeynt-te, ensemps ab los mortals, la mar, los vents y la fortuna. Ara só alegra dels meus passats mals e dans, puix la tua gratitut los accepta: em semblen pochs a sguart dels que per tu passar se deuen. Mas no és novella cosa al teu noble costum, perquè tostemps vers mi he coneguda molta virtut e amor. Dexa'm, senyor, besar-te los peus, que no sé per hon comence a regraciar-te les honors e gràcies que a mi, poch merexedora, liberalment atorgues. Dius que·m faràs parenta afixa a la casa de Bretanya, mesclant la mia sanch ab la de Roca Salada. A mi, senyor, és infinida gràcia que serventa o cativa tua y dels teus lo restant de ma vida me atorgues despendre. Gran socors lo meu trist cor ha rebut de les tues gracioses paraules, mas no·t desplàcia de matrimoni fer-me deliura, perquè contrasta la subjugació de nosaltres, dones, a la libertat que, per a plaure e servir-te, infinidament stime.

Larga disputa fon de Tirant ab aquesta donzella per lo matrimoni que de aquella ab lo senyor d'Agramunt deliberava, assi[g]nant-li diverses rahons, al·legant moltes santes autoritats per les quals Pla[e]rdemavida, aprés de honestíssimes defenses, consentint a la voluntat de Tirant, en poques paraules hun poch spay tardà respondre.

__Fogiu de mi, castedat, honesta vergonya e temerosos pensaments, perquè les mies orelles, acostumades de ésser ubertes a les paraules de Tirant y lo meu cor de obeyr los manaments de aquell, és impossible li deneguen cosa que a Plaerdemavida honor y bé singular li procura! Presta és, senyor Tirant, la tua serventa: sia fet de mi segons la tua voluntat.

E encara parlava Plaerdemavida quant Tirant se levà del coll una rica cadena e la mès al coll de Plaerdemavida per senyal d'esdevenidor matrimoni. Aprés, féu portar peçes de brocat e vestí-la com a reyna. Aprés, Tirant tramés per lo senyor d'Agramunt e pregà'l molt no li digués de no del que ell li diria, com ell ho tingués ja promés. E lo senyor d'Agramunt li respòs en semblant stil:

__Senyor Tirant, molt stich admirat que vostra senyoria pregue a mi de neguna cosa, car sols lo manar és a mi molta gràcia e no y freturen prechs, car yo ab molta voluntat faré tot lo que·m maneu.

Dix Tirant:

__Cosín germà, yo tinch deliberat de fer-vos rey de Feç e de Bogia e dar-vos per muller a Plaerdemavida, car sabeu bé com tots los del nostre linatge li som molt   -f. P2r-   obligats per los treballs que ha passats per nosaltres e per la molta amor que·ns porta, com sia donzella de grandíssima discreció e de honestíssima vida. A vós vendrà molt bé, e a ella, per la gran amistat que haguda haveu.

Respòs lo senyor d'Agramunt:

__Cosín germà, senyor, lo meu delliber no era de pendre muller, emperò a mi és massa gràcia e honor que vostra senyoria me pregue de cosa que yo us dech suplicar, he us ne bese peus e mans.

E Tirant no u volgué comportar, mas pres-lo per lo braç e levà'l e besà'l en la boca. E aprés, li féu infinides gràcies axí dels regnes com de la novella muller.

No fon de poca stima la contentació que Tirant pres en haver conduyt aquest matrimoni, que més se n'alegrà que de tota la conquesta de la Barberia. E féu molt prestament emparamentar lo palau de la senyora de Montàgata de molts bells draps d'or y de seda e féu-se venir tots los músichs de tota aquella terra, de tota natura d'estruments que trobar-se pogueren. E hagué fet provesió de molts confits e d'especials vins per triümphar la festa. E Plaerdemavida fon molt ben abillada, que la sua presència e gest demostrava bé ésser reyna. Fon portada en la gran sala hon era lo rey Scariano e Tirant e molts altres barons e cavallers, e la reyna, muller del rey Scariano, qui vingué en companyia de Plaerdemavida ab moltes altres dones d'estat. E feren les sposalles ab grandíssima festa e dances de diverses maneres e molt singulars col·lacions que y foren fetes. Aquells dies que les festes duraren, Tirant tingué tinell a tots los qui menjar hi volgueren. Duraren aquestes festes huyt dies, en gran abundància de totes coses.

Com totes les festes foren passades, Tirant féu armar una grossa nau e metre molt bé en orde e féu-la carregar de forment per trametre en Contestinoble per socórrer a l'emperador. E féu-se venir davant Melchisedech, senyor que era de Montàgata, e dix-li com ell tenia de anar ab aquella nau en Contestinoble per missager a l'emperador e pregà'l que·s volgués molt ben informar del stament de l'emperador e de l'imperi en quin punt stava, e del stament de la princessa. E donà-li les instruccions e les letres de crehença e féu-lo recullir molt ben abillat e acompanyat. E donada vela partiren ab molt bell temps per complir son viatge.

Donada expedició a la nau per lo valerós Tirant, féu levar lo camp e posar tota la cavalleria en orde, e la gent de peu, e féu carregar molts carros de vitualles   -f. P2v-   e moltes altres coses necessàries a la ost e tota la artelleria per a combatre les ciutats, viles e castells, car ell ne tenia molta en gran quantitat qui li era restada dels reys qui eren fugits e molta que lo rey Scariano ne havia portada. E açò féu ell perquè pogués prestament pendre e subjugar tota aquella terra. E partí e féu la via de una ciutat que havia nom Caramén, qui és en la fi de la Barberia, qui afronta ab los negrins, ço és, ab lo rey de Borno, car en aquella ciutat se eren recullits tres reys dels qui fugiren de la batalla, vençuts per Tirant. Los altres se n'eren tornats en lurs terres.

E anà ab gran multitut de gent de peu e de cavall per aquella terra, conquistant castells, viles e ciutats, qui per força, qui per grat, car molts venien a fer obediència e donaven les claus al rey Scariano e a Tirant, clamant-los mercé. E aquells los receptaven ab molt bona voluntat e·ls asseguraven que no·ls seria fet dan ni violència en los béns ni en la persona, e feyen-los moltes franqueses. E per aquesta rahó moltes gents de peu e de cavall lo seguien. E per la gran liberalitat que veyen en Tirant, molts se feyen crestians. Los altres restaven en lur secta sens que no·ls era feta violència alguna ni empediment. E deyen los pobles que aquest era lo més magnànim senyor que en tot l'univers món trobar-se pogués.

E tant anaren per lurs jornades fins que foren a la dita ciutat hon los reys eren recollits. Com foren atesos a la ciutat, atendaren-se aquí e posaren siti entorn de la ciutat, mol[t] prop, a dos tirs de ballesta. La qual ciutat era molt gran e fortíssima, ben murada e vallejada e molt ben fornida axí de vitualles com de bona cavalleria.

E com tot lo camp fon aleujat, Tirant féu venir a la sua tenda lo rey Scariano e lo senyor d'Agramunt, lo marqués de Liçana e lo vezcomte de Branches e molts altres barons e cavallers qui en lo camp eren. Com foren tots ajustats, tingueren consell què era de fer e fon delliberat, ab concòrdia de tots, que trametessen hun embaxador als reys qui dins la ciutat eren. E aquí en lo consell elegiren per embaxador hun spanyol, natural de la vila de Oriola, qui·s nomenava mossén Roquafort, qui era stat pres e cativat en una galiota per moros de Orà e aprés, per Tirant fon mès en libertat. Aquest cavaller era molt savi e ginyós per ço com era stat cossari gran temps. E digueren-li que·s prengués guarda quina gent podia haver en la ciutat ni com staven en orde; e instruyren-lo largament de tot lo que tenia de fer ne de dir.

Tengut lo consell, l'embaxador se mès en orde e, molt ben acompanyat, féu la via de la ciutat tot desarmat, e tota la sua gent, mas ben abillat. E trameteren, ans que partís, hun trompeta per demanar salconduyt e de continent li fon atorgat. E tornada resposta per lo trompeta, l'embaxador entrà dins la ciu   -f. P3r-   tat ab tota la sua gent e féu la via del castell hon los reys eren, los quals eren aquests: lo rey de Feç, lo rey Menador de Pèrsia e lo rey de Tremicén que havien elet per mort de l'altre que lo rey Scariano havia mort, e era nebot de aquell. Los altres reys eren morts en les batalles que havien hagudes.

Com l'embaxador fon davant los reys, los quals se eren tots ajustats per hoyr l'ambaxada, e sens saludar e fer reverència alguna, l'embaxador los dix:

__A vosaltres qui poderosos reys ésser solíeu, de part del sereníssimo e crestianíssim rey Scariano e del magnànim capità, vençedor de batalles, Tirant lo Blanch, vinch yo embaxador per notificar a la vostra presència la voluntat de lurs senyories, dient-vos que dins tres dies hajau buydat la ciutat de Caramén e tota la Barberia. Altrament, passats los tres dies, vos aparelleu a la batalla, la qual sens dubte serà en total destrucció vostra e exelçament de la fe crestiana. Per què, si de savis reys volreu stendre vostra fama, ensiguiu lur consell, recordant lo nom de Tirant, spantable a les vostres orelles, y les mans de aquell, odioses als enemichs de nostra ley. No us oblideu la prosperitat y exalçament del rey perquè, obeynt lo que us recite, siau stalvis de vost[r]es vides y piadosos de vostres pobles.

Com l'embaxador hagué splicada la sua embaxada, lo rey Menador de Pèrsia reté la resposta per tots los altres reys e dix:

__No·t penses, cavaller, que la pèrdua de tanta terra e pobles haja amollit lo nostre fort ànimo ne dominat la nostra força. Açò per la certa sperança que de nostre profeta Mofomet la sua gran potència nos ha de socórrer e de ajudar. E si fins açí nos és detardada, és causa com en aquesta major necessitat se mostrarà gran la santedat de aquell y misericòrdia. E per lo contrari, en vossaltres serà terrible la ira, punició o càstich de tan injusta batalla com siguiu en terres e regnes que gens no us pertanyen. Donchs, cavaller, diràs al traydor e renegat del rey Scariano, enemich de Mafomet e nostre, e a Tirant lo Blanch, son companyó, que nosaltres per ells no lexarem la ciutat ni menys la Barberia, ans la defendrem bé d'ells e de tots aquells qui·ns contradiran. E facen tot lo que puguen, car nosaltres, ab ajuda del nostre sant profeta Mafomet, lo pagarem de la gran maldat que fet nos han de tolre'ns los regnes e aquests senyors que ací són lansar de lurs terres tirànicament, sens degun dret ni justícia que no y tenen. E som prestes de la batalla tota hora que volran. E perquè coneguem lo nostre poder quin és, demà sien prests a la batalla, car nosaltres exirem de la ciutat per dar-los la malaventura.

E acabat que hagué lo rei Menador, l'embaxador de Tirant girà les spatles e partí-se'n sens demanar comiat, e féu la via del camp. Com fon davant   -f. P3v-   lo rey Scariano e Tirant, recità'ls largament la resposta que lo rey Menador de Pèrsia li havia feta. E de continent Tirant féu ajustar tots los barons e cavallers e capitans, axí de hòmens de cavall com de peu. Com tots foren ajustats dix-los que tots se metessen en punt, que los moros los devien dar la batalla e que gran matí tothom fos armat e a cavall. Axí mateix, aquella nit Tirant féu que dos mília hòmens a cavall voltejassen lo camp fins a mijanit e altres dos mília de mijanit amunt per ço que en la nit no poguessen ésser decebuts per los enemichs.

L'endemà, gran matí, Tirant féu refrescar tota la gent e donar civada als cavalls e ordenar sos capitans. E féu capità de la davantguarda lo bon cavaller mossén Roquafort, ab sis mília hòmens d'armes. De la segona batalla féu capità Almedíxer, lo virtuós cavaller, e donà-li huyt mília hòmens d'armes. De la terça fon capità lo marqués de Liçana, e donà-li deu mília hòmens d'armes. De la quarta fon capità lo senyor d'Agramunt, e donà-li deu mília hòmens d'armes. De la cinquena fon capità lo vezcomte de Branches, e donà-li deu mília hòmens d'armes. De la sisena fon capità lo rey Scariano, e portà quinze mília hòmens d'armes. De la setena e derrera fon capità Tirant, per ço com era del socors, e mès-hi XX mília hòmens d'armes. E axí ordenadament stigueren tots aparellats, sperant quan vendrien los moros per dar la batalla.

E axí mateix Tirant féu ordenar totes les capitanies de la gent de peu e féu posar cascuna capitania a la part que devia ferir. E stant axí sperant quan los moros vendrien, Tirant féu a la gent d'armes una semblant oració.

__Aparellades stan les corones del triümpho nostre, fullades de llor en senyal de la certa victòria que de nostres enemics s'espera. Cavallers valerosos, armats primer de gran sforç en lo noble coratge, aprés de armes tan ofensives que·n la vista sol de aquelles los enemics aterren, quant deu ésser gran la alegria de tots nosaltres, puix ajustats per una matexa intenció, ab hun mateix sforç e ànimo combatent, atengam la fi de aquella cosa per la qual morir no·s deu refusar! Recordau, cavallers, los vostres passats y de vosaltres, per lo semblant, recordau actes maravellosos e acabau de foragitar la temor de vostres pits si alguna n'i atura, car sens dubte la divina Providència no u consent ni és permés lo smayar a vostres nobles ànimos. Què tenim de aquesta miserable vida sinó lo temps que vivim? Aquell se despenga en semblants actes que més honorosos ésser no poden. En altra manera, engolfats en la mar de covardia, en negun port de honor arribaria nostra fama. Alsau, cavallers, vostres enteniments, pensant que combateu per la honor, més cara que cosa d'esta vida, aprés, per los béns y prosperitats de nosaltres, per la li   -f. P4r-   bertat, per la glòria y, lo millor, per la santíssima fe crestiana, la qual exalça als qui la exalcen, defensa als qui la defensen y conserva als qui la mantenen en honor e pacífica vida. Donchs, sia-us feta larga aquesta chiqua nit ab lo desig e ardiment de vençre los enemichs e exercitant les vostres persones en lo treball delitós de les armes, perquè la cuyçor y fatiga que de aquelles nostres contraris senten a nosaltres poch delita.

L'endemà per lo matí los moros se levaren e ordenaren ses batalles y ses capitanies. E posaren primerament per capità lo rey de Tremicén, qui era animós cavaller e valentíssim capità, e donaren-li X mília ginets. Aprés feren VII squadres e, en cascuna de aquelles, posaren hun valent cavaller moro ab X mília ginets cascú. La darrera batalla de socors regia lo rey Menador de Pèrsia ab XX mília combatents. E axí cascuna de les parts ordenaren tota la gent de peu e feren ses capitanies e caps de centenars e de dehenes. Com los moros hagueren ordenades totes ses batalles fora de la ciutat en hun bell pla que y havia e axí ordenadament feren la via del camp de Tirant, la spia que Tirant tenia prop de la ciutat véu que los moros anaven devers lo camp: cuytà per avisar-ne a Tirant. Com Tirant sabé que los moros venien, ja tenia tota la sua cavalleria a cavall e en punt e tota la gent de peu en orde e, axí ordenadament e ab gran ànimo, partiren del camp e feren la via dels moros perquè no haguessen aquella honor que vinguessen al lur camp.

Com les batalles foren prop, que·s veren, començaren d'esclafir les trompetes e anafils e los crits foren tan grans de abdues les parts que paria que cel e terra se'n degués entrar. Lavors, Tirant manà a la primera batalla que ferís e lo bon capità mossén Rocafort ferí ab la sua gent tan poderosament que açò era una admirable cosa de veure.

E lo rey de Tremicén, qui era capità de la primera batalla dels moros, ferí axí mateix tan virtuosament que cavaller al món no poguera més fer, que tan bravament combatien als crestians que ja·ls tenien en vençó. E lo rey de Tremicén, qui donava de tan mortals colps que no era degú qui a l'encontre li gosàs star, e encontrà's ab lo capità Roquafort e donà-li tan gran colp de la spasa per lo cap que·l féu caure del cavall e passà avant. E los seus hagueren prou a fer de levar-lo e de pujar a cavall, tanta era la pressa que los moros los daven, car certament lo cavaller Rocafort fóra mort sinó fos per lo socors de la segona batalla, que com Tirant véu que la sua gent anava a mal, féu ferir Almedíxer ab la sua gent. E feriren tan poderosament que los moros feren retraure un gran troç. Lavors ferí l'altra squadra dels moros molt bravament. E véreu rompre lançes e derrocar cavallers e cavalls e jaure per terra molta gent morta, axí dels crestians com dels moros, car verdaderament aquests dos reys, ço és, lo rey de Tremicén e de Feç, eren molt valentíssims cavallers e feyen tantes armes que degú no·ls gosava star davant, e mataren molts crestians.

Lavors Tirant, qui véu la batalla anar a mal, que aquests   -f. P4v-   dos cavallers li destruyen la gent, féu ferir totes les quatre squadres plegades, que no restà sinó la sua. Feriren tan poderosament que, en poca hora, ans que los altres se fossen regoneguts, hagueren morta molta morisma. E lo rey Scariano s'encontrà ab lo rey de Feç e feriren-se tan bravament ab pits de cavall que les lançes ja les havien rompudes, que los dos ne anaren per terra, e foren-se levats e ab les spases se combateren molt ferament, que semblaven dos leons. E com cascuna de les parts veren lur rey en terra, cuytaren-hi per socórrer-los e veren allí una aspra batalla, hon hi morí molta gent. Car aquí·s trobà lo senyor d'Agramunt e lo marqués de Liçana, qui eren valentíssims cavallers e, a despit dels moros, pujaren lo rey Scariano a cavall e los moros se'n portaren tanbé lo rey de Feç.

E los moros, qui veren que la lur part anava a mal, feriren totes les squadres plegades. Lavors ferí Tirant també ab la sua gent. E véreu la gran mescla e los grans crits que los moros feyen, que no podien durar contra los crestians. E lo rey Menador de Pèrsia, qui era entrat en la batalla com a ca rabiós ab I aljuba d'or molt luent e véu a Tirant, dexà's anar devers ell e donà-li tan gran colp de la spasa sobre lo cap que per poch no·l lançà del cavall, que del cap li féu dar al coll del cavall. E Tirant se fon dreçat e dix:

__Si no fos per mon bon elm tu m'hagueres mort, mas jure per mon Déu que, si yo puch, jamés no daràs pus colp.

Alçà la spasa e donà-li tan gran coltellada al muscle dret que tot lo braç li levà en redó, e lo rey prestament caygué en terra mort. Los moros, qui veren lo rey de Pèrsia mort, com a desesperats reforçaren la batalla molt bravament, que en poca hora veren la terra cuberta de cossos morts, car Tirant, ab la sua mà, feya morir tanta gent que no encontrava negú que del primer colp no·l metés per terra mort o al·lesiat.

E axí, durant la batalla, fon sort que Tirant s'encontrà ab lo rey de Tremicén e donà-li tan gran colp de la spasa sobre lo cap que plegat lo mès per terra e, si no fos per lo bon bacinet que portava, mort fóra lo rey. Com fon en terra, Tirant passà avant. E los moros levaren lo rey e trobaren-lo encara viu: pujaren-lo en hun ginet ab hun moro a les anques e, corrent, féu la via de la ciutat per restaurar la vida.

Com molt hagué durat la batalla, los moros no pogueren tenir contra los crestians, ans forçadament se hagueren a posar en fuyta, car los crestians los eren molt soberchs. Com Tirant véu que los moros fugien, dix:

__Ara és hora, valentíssims cavallers, que la jornada és nostra! Muyren tots!

E tothom se mès a l'encalç. E los moros cuytaven per recullir-se dins la ciutat e tant no feren, que no pogueren de la mort ésser stalvis passats quaranta mília moros aquella jornada. Com los qui eren restats foren recullits, Tirant féu voltar tota sa gent perquè de la ciutat ab bombardes no·ls poguessen damnificar.

Aprés que la batalla fon finida, Tirant replegà tota sa gent, e levaren lo camp en què guanyaren molt e tornaren a lurs tendes ab gran ale   -[f. P5r]-   gria, fahent laors e gràcies a nostre senyor Déu de la victòria que·ls havia donada. E feren bones guaytes de nit e de dia per ço que los de la ciutat no·ls vinguessen damunt descuydats e, d'altra part, tenien sment als de la ciutat que degú no pogués exir que no fos vist. E los de la ciutat tenien barreres defora de la ciutat e, aquí ells feyen tots dies de grans cavalleries. E Tirant féu bastir molts ginys e asitiar moltes bombardes grosses qui tiraven contínuament a la ciutat.

E de continent que Tirant hagué vençuda la batalla, féu armar una galera al port de One e posà-y per capità hun cavaller, lo qual havia nom Spèrsius, qui era natural de Tremicén e era bon crestià e home molt diligent e de grans negocis, al qual Tirant donà càrrech que anàs en Jènova, en Venècia, en Pisa, en Mallorqua __qui en aquell temps era cap de mercaderia__ e que noliejàs tantes naus, galeres e lenys e tota manera de fustes qui poguessen portar molta gent e que·ls prometés sou per a hun any e que de continent los trametés al port de Contestina, qui és en lo regne de Tuniç. E prestament lo dit Spèrsius, ben informat de tot lo que tenia de fer e negociar, se recullí e féu son viatge.

Ací se lexa lo libre de recitar de Tirant los singulars actes que los del seu camp feyen tots dies ab los de la ciutat e torna a recitar de l'embaxador Melchisedech, que Tirant trametia a Contestinoble.

Essent partit l'embaxador Melchisedech de la Barberia, hagué lo temps tan pròsper e favorable que en breus dies arribà en Contestinoble. Com la nau fon en lo port surta, digueren-ho a l'emperador e ell prestament hi tramés hun cavaller per saber quina nau era aquella ni què portava, ne per quins afers era allí venguda. Lo cavaller anà al port e, entrat dins la nau, parlà ab l'embaxador e, ben informat, ell se'n tornà al palau hon l'emperador era e féu-li sa relació molt diligentment, dient-li com aquesta nau venia de la Barberia, la qual trametia Tirant, carregada de forment, a sa magestat, y com hi venia hun cavaller per embaxador, lo qual li trametia Tirant. Com l'emperador hohí aquesta nova, fon molt aconsolat per la molta necessitat en què posats eren e féu laors e gràcies a nostre senyor Déu com no l'havia oblidat. E de continent l'emperador manà a tots los cavallers de la sua cort e a tots los officials e regidors de la ciutat que anassen acompanyar a l'embaxador que Tirant trametia. E prestament anaren tots al port e feren-lo exir de la nau.

L'embaxador ixqué molt ben abillat ab roba de brocat sobre brocat, forrada de marts gibilins, e gipó de brocat, e ab una grossa cadena d'or al coll, acompanyat de molt bona gent que portava, tots molt ben abil   -[f. P5v]-   lats. E com foren exits en terra, foren rebuts per los cavallers de l'emperador. E feren molta honor a l'embaxador per lo desig gran que tenien que Tirant vingués. E axí, tots ensemps, lo portaren davant l'emperador e la emperadriu, qui era en la cambra ab l'emperador. L'embaxador féu sa reverència a l'emperador e besà-li lo peu e la mà e, axí mateix, la mà a la emperadriu e ells lo reberen ab cara molt afable, mostrant haver molt gran plaer de la sua venguda. E l'embaxador Melchisedech donà la letra de crehença a l'emperador, lo qual la donà al seu secretari per legir. Era del tenor següent.

Sacra magestat: l'embaxador qui la present porta suplirà a la breu scriptura mia. Sia plasent a la vostra altesa donar fe e crehença a aquell, com de açò sia digne, essent cavaller de molta honor, sperimentat de no menys virtut e fama.

E lesta la letra, l'emperador féu donar bona posada a l'embaxador e li tramés tot lo que necessari hagué, e manà que fos ben servit. E l'endemà, l'emperador féu ajustar tot son consell e tots los regidors e ciutadans honrats de la ciutat e, en la gran sala del palau, ell los féu [t]ots ajustar. E com tots foren aquí, l'emperador tramés per l'embaxador, lo qual vench molt altament abillat e ab altra manera de robes de brocat de altra color, forrat d'erminis e ab un collar d'espatles, d'or, molt ample, ab singulars smalts. Aquest embaxador era home de gran eloqüència, molt savi, e sabia parlar de tots los lenguatges. Com fon davant l'emperador, féu sa reverència e l'emperador manà que sigués davant ell perqué·l pogués millor hoyr. E posat scilenci en lo consell, l'emperador manà a l'embaxador que splicàs sa embaxada. E aquell levà's e féu sa reverència. E pres-se a dir forma de semblants paraules.

__Senyor molt sereníssim: bé deu ésser en recort la magestat vostra com Tirant se era mès e recullit en les galeres, ab licència de vostra altesa, per anar al camp per liberar los cavallers que lo soldà e lo Gran Turch tenen presos e com fortuna no fon contenta que·s complís lo desig de la magestat vostra e de Tirant. E aprés véu vostra altesa com les galeres se hagueren a partir ans d'ora per la gran tempesta e fortuna que en la mar havia. E ab aquella fortuna corregueren sis dies e sis nits, en tal manera, que totes les galeres se separaren les unes de les altres e perderen-se totes, sinó la   -[f. P6r]-   del capità Tirant, axí com fon permissió divina que atés a la costa de Barberia, ço és, en la terra del rey de Túniç, e donà aquí a través, hon se perdé de la més gent. Los que scaparen foren catius.

"Lo capità Tirant fon sort que fon pres per hun cavaller qui·s nomenava Capdillo-sobre-los-capdillos, embaxador del rey de Tremicén, qui era vengut al rey de Túniç per embaxador. E anant caçant per lo camí, trobaren a Tirant en una cova e, vehent la sua bellíssima disposició, féu-li molt bona companyia e pres-lo en tanta amor que·l feya anar ab ell en la guerra que havia lo rey de Tremicén ab lo rey Scariano. E per les grandíssimes cavalleries de Tirant ell fon mès en libertat e fon fet capità, lo qual pres ab son bon enginy lo rey Scariano e féu-lo fer crestià, e fon companyó e jermà d'armes ab ell. E Tirant ha-li dat per muller la filla del rey de Tremicén e ha'l fet fer crestià. E aquest rey Scariano és ara rey de Túniç e de Tremicén.

"E la magestat vostra deu saber com ha conquistada tota la Barberia, que no li restava a pendre, com yo partí, sinó una ciutat e, aprés que haurà aquesta, de continent, senyor, té delliberat de venir ací ab tot aquell poder que haver porà, car Tirant pot traure de la Barberia CCL mília combatents e, d'altra part, amprarà lo rey de Sicília, que y vendrà ab tot son poder, e ja fa fer gran provesió de naus per portar vitualles per socórrer a la magestat vostra. Per què, senyor, suplich a la excel·lència vostra que li vullau perdonar com tant ha tardat lo socors, com no sia stada culpa sua, e que la altesa vostra se vulla confortar e alegrar, car ab la ajuda de la divina Clemència ell farà tals actes que complirà molt prestament lo que la magestat vostra ha tant desijat.

Esplicada que fon la embaxada, l'emperador ab tots los del consell foren molt admirats e aconsolats de la gran prosperitat de Tirant, com de catiu era pujat a senyor de tota la Barberia, e loaren molt la sua gran cavalleria e digueren que en tot l'univers món no·s trobaria hun tal cavaller ab compliment de tantes virtuts e actes insignes. E foren molt confortats del gran dubte que tenien dels turchs.

E fet tot açò, l'embaxador se agenollà davant l'emperador e demanà-li licència que pogués anar a fer reverència a la princessa. E l'emperador dix que era content. E manà a Ypòlit que anàs ab ell al monestir hon stava la princessa, la qual, de dolor que tenia de Tirant com jamés ne havia sabut nova si era mort o viu, se era mesa en hun monestir de senta Clara, de la observança; no que hagués pres lo àbit, mas tota vestida de burell, tenint la regla de les altres monges.

Com l'embaxador e Ypòlit foren a la porta   -[f. P6v]-   del monestir, demanaren de la princessa. Anaren-lo-y a dir de continent com un embaxador de Tirant era vengut e que era viu. Levà's lo vel que portava davant la cara e prestament anà a la porta. E l'embaxador li féu molt gran reverència e li besà la mà e la princessa lo abraçà e li féu molt gran festa. E tanta fon la alegria que hagué de la venguda de l'embaxador que li vingueren los ulls en aygua e estigué per bon spay que no pogué parlar.

E com la princessa fon tornada en son recort, demanà a l'embaxador del stament de Tirant. L'embaxador li respòs com se recomanava en gràcia e mercé de sa altesa e que era ben sa e molt desijós de veure sa magestat.

__E tramet-vos aquesta letra.

E la princessa pres la letra e legí-la, que contenia paraules de semblant stil.

Absència, enemiga de enamorats pensaments, és aquella qui, entre tants enemichs meus, major combat s'estudia donar-me. Aprés que de vostra altesa perdí la desijada vista, tantes advercitats lo vostre Tirant ha trobades que és impossible alre que vostres contínues oracions hajen sostengut la mia desaventurada persona. Y per ço, regraciant a vós lo que de honor e prosperitat he atés, no merexedor, mas per vostres mèrits, com a cosa que·m ve de vós ho stime, malaynt la fortuna per desenculpar a mi si, per ésser absent, vos he feta offensa, ab tot que ab sobergues tribulacions, de nit e de dia present al meu enteniment, no us dexava ni alre que·l vostre nom podia pronunciar la mia lengua. Quants dubtosos perills circuhien la mia combatuda vista! D'on, restant vencedor, sol vençut de vostra benvolença, és la present scusadora, que les altres ans de aquesta no us són scrites perquè jamés libertat me ha consentit fer lo que devia, mas no desconfie que les vostres justes pregàries, per los meus limitats desigs, seran satisfet[e]s segons lo vostre molt valer ho merita.

Aprés que la princessa hagué lesta la letra, fon molt aconsolada de les rahons de aquella e interrogà a l'embaxador en quin punt stava Tirant de la conquesta de la Barberia. E aquest recità-li largament tota la embaxada en la forma desús dita davant l'emperador.

Com la princessa hagué hoyda l'embaxada recitar, fon posada en gran admiració de les coses que havia hoïdes referir de Tirant e de les sues singulars cavalleries, crehent fermament que, sinó aquest, no era bastant a reparar l'Imperi Grech e traure'ls de tanta impressió e congoxa com tenien y speraven haver. E com fon certa que prestament havia de venir, fon-ne molt aconsolada. E demanà a l'embaxador que li digués què era de Plaerdemavida, si era morta o viva, e aquest li recità largament tota la sua ventura. E dix-li com era viva e com era muller del senyor d'Agramunt, e com Tirant li havia feta molt gran   -[f. P7r]-   díssima honor e com li havia promés de fer-la coronar reyna.

E açò fon molt plasent a la princessa, e dix que Tirant no podia fer sinó segons qui era, car les virtuts sues eren tantes que en lo món no tenia par. E més, li dix com Plaerdemavida era stada cativa de sa muller e com, a pregàries de Plaerdemavida, Tirant havia perdonat a sa muller e a tots los habitadors de la ciutat de Montàgata, qui era sua, per ço com lo senyor d'Agramunt los volia tots tallar a peces, per què ella, ab son bon enginy e gran discreció, los restaurà.

E havent finit son parlament, l'embaxador pres comiat de la princessa e anà-se'n a la sua posada.

Aprés pocs dies que l'embaxador hagué splicada l'embaxada, l'emperador delliberà que prestament deliuràs l'embaxador de Tirant. E féu fer resposta a la letra e embaxada de Tirant, narrant a la dita letra largament lo punt e la disposició en què stava, e tot lo seu imperi.

E féu-se venir l'embaxador davant e donà-li la letra e, aprés, lo pregà molt afectadament que ell volgués molt sovint solicitar a Tirant que fos en record d'ell e que hagués compassió de la sua senectut e de tants pobles qui staven en perill de renegar la fe de Jhesucrist e de tantes dones e donzelles qui s'esperaven ésser desonrades si donchs lo divinal auxili e lo seu no havien. E molt ben instruït l'embaxador per la imperial magestat, licència pres d'ell besant-li lo peu e la mà, e per semblant de la emperadriu.

Aprés, l'embaxador anà al monestir on era la princessa e dix-li com tenia licència de la magestat de l'emperador e venia a sa altesa si li plahia manar alguna cosa. Respòs la princessa e dix que tenia molt singular plaer de la sua presta partida, car confiava tant de la sua bondat e gentilea que faria son poder de fer venir prestament a Tirant per liberar-los de la gran necessitat e perill en què staven. E pregà'l molt que açò fes ab summa diligència, com per art de cavalleria hi fos obligat. E donà-li la letra que trametia a Tirant.

E finit lo parlament, l'embaxador besà la mà a la princessa e pres son comiat, e la princessa lo abraçà e li féu molta honor. E molt ben certificat l'embaxador de totes les coses de què Tirant li havia dat càrrech, recullí's en la nau e féu dar vela per complir son viatge.

Ací·s lexa lo libre parlar de l'emperador e torna a Tirant.

Aprés que Tirant hagué tramés l'embaxador Melchisedech en Contestinoble, ell treballà   -[f. P7v]-   ab continu studi com poria pendre la ciutat que tenia assetjada, per què tots dies feya tirar ab trabuchs e ab bombardes grosses a la muralla e, tant com ne derrocava, tan prestament los de dins ho havien adobat. E donà molts e diversos combats de nit e de dia e per res no la podia entrar, car los reys qui eren dins la ciutat eren molt savis e valentíssims e molt pràtichs en la guerra. E tenien molt bona cavalleria, car contínuament, a tantes hores com volien, los exien defora a guerrejar e havien de grans scaramuces, que y morien molts de una part y d'altra. Emperò, ells no gosaven exir a batalla ab Tirant per ço com Tirant tenia al doble més gent de cavall e de peu que ells no feyen. E tingueren-se axí per spay de hun any.

Seguí's que hun dia Tirant ajustà consell de cavallers e fon-hi lo rey Scariano, lo senyor d'Agramunt e molts altres capitans e cavallers. Començà a parlar Tirant e dix:

__Senyors e germans meus, gran vergonya és a nosaltres e mostram gran flaquea, que hun any ha que tenim assetjada aquesta ciutat, que no la havem poguda pendre, per què só de parer que tots devem morir o pendre-la.

E tots foren de aquell acort, car Tirant ne tenia molta malenconia per ço com desijava haver finida la conquesta perquè pogués anar a socórrer l'emperador e a la sua princessa. E de açò era causa Plaerdemavida, qui contínuament lo atribulava e li dava pena inculpant-lo de poca amor que portava a la princessa. Per què Tirant, en aquest temps, durant lo siti, féu fer una mina molt secretament e, per tant com la ciutat aquella era edificada sobre roques __si bé stigués en terra plana__, hagueren molt gran treball de cavar-la. E per aquesta rahó tardà tant de pendre-la. Acabada que fon la mina, Tirant trià mil hòmens d'armes, los millors qui foren en lo camp, e féu-ne capità mossén Roquafort per ço com era molt bon cavaller e animós e molt destre en totes coses. E departí la gent del camp de X parts e, en cascuna part, féu son capità.

Ordenades que foren totes les batalles, Tirant manà que una hora ans del dia donassen lo combat a deu parts de la ciutat. E axí fon fet, perquè ells donaren son combat e arboraren scales per la muralla e los de dins se defenien molt bravament, que mataven molta gent dels crestians. E durant axí la batalla, lo capità Roquafort entrà en la mina ab los mil hòmens d'àrmens, que no foren sentits, e cuytaren a hun portal qui era molt prop de allí hon eren exits e obriren les portes. E Tirant stava en aquell portal ab la sua batalla que combatia. Com véu lo portal ubert, entrà prestament ab tota la sua gent dins la ciutat. E los mil hòmens cuytaren a l'altre portal e obriren les portes, e entrà lo rey Scariano ab la sua gent. E aquí foren los crits molt grans dins la ciutat. E los mil hòmens cuytaren a l'altre portal e obriren-lo, e entrà la gent dins. La gran mescla fon de aquells de la ciutat ab los del camp. Los   -[f. P8r]-   dos reys pujaren a cavall ab molts altres cavallers e mesclaren-se ab los altres. Los mil hòmens d'armes anaren axí de portal en portal fins que totes les X batalles foren dins la ciutat.

Lo animós rey de Tremicén, mirant la sua gent qui anava a total destrucció, com a desesperat corria en aquella part hon los crestians destrohïen lurs enemichs, no per socórrer, mas, perquè morint de tal strem de misèria e tribulació, fos fet deliure, ferint aquells dels quals pus cruel la mort devia pendre. E axí, molt voluntari, no pas fugitiu, fon pres per lo gran cavaller Almedíxer, del cap del qual, levada la corona, ornà la punta de la sua spasa. No cessaren per açò los moros procehir dins la ciutat lurs armes contra aquells dels quals ans la mort que la vida rebre stimaven, puix de vencedors los era fugida la sperança. E axí, no per defendre's, mas per ofendre quant podien y perquè finint no finís lur nomenada, com a feroces leons batallant-los, restava de cavallers la man dreta armada, per lo doble ànimo dels quals, no sens dubte, moriren molts crestians e no menys nafrats per semblant causa. Com desbaratades per los carrers de la ciutat les squadres de Tirant correguessen, de les torres e terrats, ab canteres, reberen gran offensa.

Lo cavaller Roquafort fon pujat en una torre per una part del mur qui derroquada stava per los passats combats, lo qual posà bandera del rey Scariano mijanada en armes del victoriós capità Tirant, la qual, vista per lo rey de Feç acompanyat de molts, animosament vench per defendre la sua vista de tant improperi. E axí, pujant per la matexa part, volent ab sa gent levar la novella bandera, fon per lo marqués de Liçana derrocat de la torre. E axí finí lo dit rey de Feç la sua trista vida, a la mort del qual se seguí hun tan gran crit dels moros qui presents eren que, ajustats molts dels altres en aquella matexa part, desordenadament e poderosa feren armes, volent quasi honrar o venjar la real offensa.

Mas no tardà Tirant, ab lo rey Scariano, acompanyats de soberga companyia, ferir enmig la comfusa morisma, matant sens alguna mercé aquells dels quals fins al derrer may les armes cessaren.

Lo vezcomte de Branxes, no fatigat per la victòria ni per apartar-se de perills, mas per fornir les forces de la ciutat presa, dexà aquesta cruel e vencedora brega e, seguint-lo alguns, ab lur discreta deliberació prengueren les torres e cases forts de tota la ciutat, compartint-se per aquelles, fent grans alimares desplegant penons e banderes de diverses crestianes invencions e armes, no cessant ab alta veu cridar: "Vixqua lo famós capità e vixqua lo venturós rey! E vixquen los nobles coratges e vixqua e aumente la crestiandat qui a honor e laor de Déu, exalçant la sancta fe, maravellossament prosperant vencedors se demostren!"

  -[f. P8v]-  

Com Tirant hagué presa la ciutat e morts tots los reys qui contraris li eren, fon lo més content home del món, pensant com havia dada fi al que tant havia desijat, e estant en aquella grandíssima contentació, retent laors e gràcies a nostre senyor Déu de la gran victòria que havia obtesa e com lo havia liberat de tants perills, e posà en orde la ciutat e tots los del camp reculliren-se dins. E staven aquí ab gran plaer e delit molt abundosos de totes coses, per tant com la ciutat era molt gran e ben fornida de viures. E tots los castells, lochs e viles entorn la ciutat portaren les claus a Tirant e cridaren-li mercé, com tots eren prests de fer-se crestians e fer tot lo que ell manàs. E ell los receptà ab gran amor e benignitat e féu fer crestians tots aquells qui de bona voluntat se volgueren batejar e donà'ls moltes libertats e franqueses. E tots generalment amaven a Tirant per la molta humanitat que li veyen possehir.

E stant en aquest delit e repòs, Tirant hagué nova com l'embaxador que tramés havia a Contestinoble era arribat al port de la Stora ab bon salvament, de la qual nova Tirant fon molt alegre. E a pochs dies ell aplegà a la ciutat hon Tirant era, lo qual ell rebé ab molta alegria. E feta sa reverència, donà-li la letra que l'emperador li trametia e de continent Tirant la legí. E contenia lo que·s segueix.

No és poca la admiració e dubtosa temor que, fins la certenitat sabuda per vostra gloriosa e alegre embaxada, lo nostre trist cor ha tengut circuït, dreçant pus tost lo pensament als infortunis e dans de vostra gran cavalleria que als mals e pèrdues nostres e de aquesta terra nostra, remuda o remedora per la magnanimitat de vostre coratge. La absència vostra és stada guiatge segur als enemichs e la mort qui sdevenir-vos podia era passatge segur que prestament en la eterna vida nos trespostava. Mas no ha plagut a la divina Providència tan gran dan permetre, encara que per los nostres peccats los evidents perills no s'amansen, perdent de cada dia y enrequint-se los turchs del que sols pertany a nostre imperi, essent ja desmenuïda la nostra excel·lent corona a senyorejar sols la ciutat de Contestinoble e la ciutat de Pera y alguns pochs castells, qui per ésser deçà lo riu del pont de Pera stalvis resten. Mas és tan gran la stretura de provisió y la del siti de nostres enemichs que sens   -f. Q1r-   dubte som breument peridors si la misericòrdia de Déu a nostra vista la presència vostra no·ns porta, en qui resta nostra perduda sperança.

Larga cosa seria recitar la molta gent y stimada que és perduda y la que resta de fort smay mig vençuda, alegrant-se almenys de ésser catius lo restant de lur trista vida en poder de infels, per los quals a confondre y los nostres morts venjar, ab los vius restaurant vivificar, suplicam a vós, gran capità de Déu y nostre com a fill, quant a la amor e honor en què sou contínuament vos desijam, que en reverència de Jhesucrist crucificat vullau recordar la nostra pressura grandíssima e tristícia, ensemps ab la de nostra caríssima filla, de la boca de la qual y de tot lo poble, lo nom de Tirant nunca se aparta, com aprés Déu, no tingam major sperança. Per la qual rahó, com a molt enujats o torbats per tanta causa, no sabem què reduir a vostra memòria per inclinar aquella a fer-vos prest venir. Lo cativeri de molts parents e amichs vostres crida la vostra presta venguda. E altres que per socórrer, tramesos per lo mestre de Rodes y del rey de Sicília, eren ací venguts, dels quals, essent ja catius, la libertat, si s'atenyia, seria grandíssima alegria. La Àfrica, ja tota subjugada, consentirà que vós, subjugador, pugau recobrar aquest perdut imperi, car no és menor empresa la speriència feta de aquesta necessàriament fahedora; e per a vós, Tirant, conquistar lo món és chiqua paraula per lo gran effecte de vostres obres. Lo Gran Turch tremola e lo soldà temoreja que Tirant encara sia sobre la terra. Donchs, enseguint lo vostre natural, no cesseu de venir si la amor que mostrau en vostres pits reposa.

Com Tirant hagué lesta la letra de l'emperador, hagué molt grandíssima compassió d'ell. Los ulls li vengueren en aygua com pensà en la fort congoxa en què stava e recordà-li del duch de Macedònia e dels altres parents seus e amichs qui per causa sua staven detenguts, catius en poder de infels, e que altra sperança no tenien de exir-ne jamés sinó per ell. E com pensà, més, tot lo que havia conquistat en lo Imperi Grech en tot lo temps que y era stat, que en fort breu temps era stat perdut, e mol[t] més encara.

E demanà molt largament a l'embaxador del que havia vist e aquest lo y recità tot. E, més, li demanà de la senyora princessa com stava e ell li recità com la havia trobada en hun monestir de senta Clara, que per la sua absència se era dada al servey de Déu, e com stava contínuament ab lo vel davant la cara, en santíssima vida, e com lo rebé ab gran alegria.

__E com me demanà de tot lo vostre stat e de la prosperitat en què vostra senyoria stava. E prega'm molt que us suplicàs, una e diverses voltes, que la mercé vostra no la hagués per oblidada, e majorment ara que staven en perill de ésser presos e subjugats per los mo   -f. Q1v-   ros. E si jamés havia enujada la senyoria vostra, que us demanava mercé que en tal cars no lo y volguésseu mostrar, que, axí com éreu piadós e misericordiós als enemichs, que a ella, que era vostra, volguésseu usar segons havíeu acostumat, car lo contrari no podia creure de vós, per bé ella no us ho merexqués, mas que devíeu pensar que era la vostra pròpia carn a qui no podeu fallir. E si açò feya prestament la senyoria vostra, que ella e totes les coses sues vos obeirien com a senyor.

E moltes altres rahons que li dix que lo libre no u recita. E l'embaxador donà-li la letra que la princessa li trametia, la qual pres Tirant e legí-la, manifestant-li forma de semblants paraules.

Infinit goig e soberga alegria amolliren tant lo meu trist cor que fon impossible aprés de vista e hoïda vostra letra, resuscitadora de la mia vida, yo fos de mi mateixa. Per un strem de consolació torbat lo meu entendre, abundaren les làgremes als ulls, tant que més trista que alegre me demostrava, e, per socórrer la mia laugera sanch al defalliment del cor, falliren de virtut los membres tots de la mia persona, restant a stima dels presents quasi defunta. Gran spay passà que per molts socorriments poguí cobrar la primera força, scrivint-vos ara primer aquell sospir que lavors féu testimoni de ma recobrada vida, aprés del qual, fallint-me rahons per defensar [als] miradors la causa de tal desastre, me fiu portar a un retret del monestir en lo qual, per les erres que us tinch fetes, penitència no condigna reportava.

Lo major descans, spay e delit que aprés perduda vostra presència he atés, fon aquest present de mes torbades paraules tornar a vostra mercé, de qui só stada, só e seré secreta cativa, regraciant-vos quant puch ni sé los treballs que per mi haveu sofert, dels quals, no les mies indignes pregàries, mas vostre meréxer y ànimo, victoriosament vos han relevat. No és de maleir, mas de exalçar o loar la fortuna qui a la fi prosperitat reporta. Y bons són los mals qui benaventurada fi procuren. Lo menor bé que vós, gloriós Tirant posseïu és lo meu nom, per què de aquell no crech vos recordàsseu sinó com a ocasió de tants afanys com vostra letra recita. E si, donchs, amor o strem de benvolença és vençut, vencedor vos subjuga.

Yo us remet la culpa que de vostres falses openions en mi comença, ab aquesta sola condició: que prestament la africana terra de vostra presència sia feta vídua perquè aquesta deserta població, ensemps ab mi, siam fets abundosos de vostra desijada vista, reduint-vos a memòria la corona de l'Imperi Grech, qui vostra s'espera, la virginitat mia, per vós tan desijada e ara perillosa per algun infel ésser robada, e yo, sposa vostra, cativa de semblants haja ésser detenguda. E no és menys de recordar la molta honor que de l'Imperi   -f. Q2r-   teniu rebuda, de l'emperador e de mi, per los quals restaríeu difamat de ingratitut si diligentment no satisféyeu quanta crestiandat spera ésser defesa de captivitat ab lo preu de vostres armes.

"Moguen-se, Tirant, les vostres entràmenes, car vostres són pietat e clemència en les coses de honor e de amor! Veniu a delliurar los qui en total perdició perillen renegar la fe de Jhesucrist! Lo valerós cavaller Diafebus, duch de Macedònia, e altres parents e amichs vostres no us sien en oblit, los quals per ésser venguts en ajuda vostra són en presó cruel detenguts. No sé què diga, no sé què presente a la vostra vista! Los engans que a la mia pensa fins ara han detengut són stats mirar, besar e adorar algunes joyes e coses que vostres són stades, aconsolant-me ab aquelles. Aprés, visitant les portes de la mia habitació, dient: "Açí seya lo meu Tirant. Açí reposava. Ací·m prengué. Açí·m besà. Açí, en aquest lit, me tingué nua". E axí, discorrent gran part de la nit e del dia, remeyava part de mos acostumats treballs. Donchs, cessen ja aquestes contemplacions que molt poch me aprofiten e vinga Tirant, qui serà vera consolació, fi, remey e descans dels meus mals e redempció del poble crestià.

Com Tirant hagué lesta la letra de la princessa, ell fon posat en tan gran agonia que s'esmortí per la molta dolor e compassió que hagué de l'emperador e de la sua princessa e de les lamentacions de aquella, car en aquell instant li fon presentat en lo conspecte seu los grans e amarchs infortunis en què eren posats, e de la captivitat del duch de Macedònia, cosín germà seu, e dels altres parents e amichs seus, per què caygué en terra com a mort.

La gran remor se mogué en lo palau per l'esmortiment de Tirant. Plaerdemavida, que hoí açò, cuytà fortment e trobà'l que l'havien posat en hun lit. E aquesta li lançà ayguaròs sobre la cara e posà-li lo dit en la orella, tocant-li la nafra que y tenia, e Tirant obrí prestament los ulls e per bon spay no pogué parlar, per la molta amor e dolor que tenia ensemps, car en aquell punt los dos contraris feren conjuncció e feren aquell cars, car verdaderament ell amava la princessa de grandíssima amor e no menys los parents e amichs. E com fon tornat en son recort, pres-se a dir semblant sclamació.

__O vosaltres qui passau per la via de amor sentint afanys e tribulacions! Ateneu e mirau si semblant dolor en vosaltres pot ésser de la que recite! Està lo meu trist cor nafrat de mortal ferida, lo metge e medecina del qual és aquella que és sobre totes les altres, no sols ara de mi absenta per larga distància, mas posada en grandíssima tribulació e perills evi   -f. Q2v-   dents. La vida de aquella y la mia ensemps perillen. No ha bastat a fortuna separar-me de tanta glòria, mas encara, continuant lur mal costum, asajar combatre y envestigar lo refugi de ma vida.

"O emperador, lo qui yo com a Déu ame, honre e adore! O emperadriu, qui has portat en lo teu ventre lo fruyt de la mia vida! O princessa, ymatge en la qual la divina sciència se representa! O angèlica figura posseïdora de ma libertat, habitació excelssa en la qual lo meu repòs se reposa! Tu eres sola remuneració que·ls meus grans treballs anichilaves, qui·t defensa en ma absència de oppressió e angústia? E a tu, Tirant, qui·t prestarà laugeres ales ab les quals, volant, se pogués caminar hon la sua desconsolada ànima ymaginativament se rahona? Devallau, donchs, celestials núvols! Prenint lo meu fexuch cors, portau-me a finir ab aquella qui té la fi de ma vida. E vosaltres, inmortals déus, los quals poèticament acostumau ésser invocats, favoriu e ajudau, endreçau e donau camí al meu despoblat entendre per hon ma voluntat haja son desijat efecte.

"E a tu, Senyor, ab tota veritat creador e redemptor de humana natura, los genolls en terra, los ulls e mans als cels dreçant, humilment invoque lo teu eternal e infinit poder detinga los enemichs de la tua glòria, fins a tant que, disponent la tua magestat, yo, servent teu, guiat per la tua acostumada misericòrdia, socorregut de ta contínua potència, lo teu nom invocant, puga socórrer l'emperial stat e la crestiana unió a fi que, indigne, no merexedor de tanta gràcia, ensemps ab los remuts per ta clemència, puga regraciar y per obres perfetament donar a la tua santa paternitat lo fruyt que speres de nostres despullades ànimes.

Com Tirant hagué finida sa lamentació, ell dix al rey Scariano que partissen d'allí e que fessen la via de Túniç per haver en sa mà lo regne de Túniç. E ans que partís de aquí, donà lo regne de Feç e de Bogia al senyor d'Agramunt e a Plaerdemavida. E aprés féu posar en orde tota la gent e, ab gran cavalleria, ell féu la via de la ciutat de Túniç.

E com los del regne de Túniç saberen que lo rey Scariano e lo capità Tirant venien ab tan gran poder, trameteren-li a dir com los suplicaven que no·ls volguessen fer dan negú, car ells eren contents que, puix lur senyor era mort, de obeir-los per senyors e fer tot lo que ells manassen. E ells los receptaren de bona voluntat, e entraren en la ciutat de Túniç molt pacíficament e ab grandíssima honor que·ls fon feta. E Tirant féu jurar al rey Scariano per senyor lur e totes les ciutats, viles e castells se donaren a ell.

E stant axí, ab aquell plaer, vench nova a Tirant com en lo port de Contestina havia arribades sis naus de genovesos molt grosses, per què   -f. Q3r-   de continent hi tramés Melchisedech e donà-li prou dobles, manant-li que carregàs totes les sis naus de forment e que·ls pagàs lo nòlit e que les trametés de continent en Contestinoble.

Partí Melchisedech e donà prestament compliment al que Tirant li havia manat. E dins breus dies foren carregades e desempachades e feren vela per complir son bon viatge. Aprés que Tirant hagué dat orde que les sis naus foren partides, que trametia en Contestinoble carregades de forment, a l'emperador, per fornir la ciutat de Contestinoble, en aquest temps ell féu pendre la possessió del regne de Túniç al rey Scariano e juraren-lo per rey e per senyor. E semblantment havia fet del regne de Tremicén.

E fetes totes aquestes coses, ell fon lo més content home del món. Lavors ell amprà al rey Scariano que ab tot son poder ell volgués passar ab ell en Contestinoble per recobrar l'Imperi Grech que lo soldà e lo Gran Turch havien pres e ocupat. E aquest dix que era molt content de complir tot lo que li manàs e molt més avant.

Axí mateix, dix al senyor d'Agramunt, rey de Feç e de Bogia, que anàs a sos regnes e que ajustàs tanta gent com pogués per anar ab ell. E aquest fon molt content, com ja tingués la possessió e senyoria, e partí de continent. Aprés lo rey Scariano scriví letres per tot lo regne de Tremicén e de Túniç a tots los capitans e cavallers que, a cert dia, que tots fossen a la ciutat de Contestina ab totes lurs armes e lo necessari per a la guerra, com ell los hagués mester. Per què, de continent que hagueren rebudes les letres, tots se meteren en punt lo mils que pogueren e, dins spay de tres mesos, tots foren en la ciutat de Contestina. E foren los del regne de Tremicén e de Túniç XLIIII mília hòmens a cavall e C mília de peu. Aprés, vench lo rey de Feç e de Bogia, ço és, lo senyor d'Agramunt, ab XX mília hòmens de cavall e ab L mília de peu, tots molt bé en orde.

E en aquest instant que aquests se ajustaven, vench la galera del cavaller Spèrcius ab moltes naus e galeres e lenys que havia noliejats, axí de genovesos com d'espanyols, de venecians e pisans. Emperò encara ne restaven a venir moltes més. E lo dit Spèrcius, exint de la galera, anà a fer reverència a Tirant e dix-li com tenia bon recapte de tot quant li havia dat càrrech, car ell li havia noliejades CCC naus grosses e CC galeres e molts altres lenys de diverses maneres. E de açò fon Tirant molt alegre.

De continent féu fornir la galera e dix a Spèrcius que ell volia que anàs per embaxador al rey de Sicília e aquest li dix que era molt content. E Tirant li donà les instruccions del que tenia de dir al rey de Sicília. E lo cavaller Spèrcius se recullí en la sua galera e féu la via de Sicília.

Aprés pochs dies que l'embaxador fon partit, totes les fustes foren juntes al port de Contestina. E com Tirant véu que tenia prou compliment de fustes e més que no n'havia mester, ell se féu venir tots los patrons e pagà'ls a tots los nòlits per a hun any. E féu carregar de continent trenta naus de forment e de   -f. Q3v-   vituall[e]s en la costa de Barberia. E carregant-se les naus, ell féu ajustar hun dia tota la gent d'armes, axí de cavall com de peu, e tot lo poble de la ciutat, e molta altra gent de la terra que y eren venguts per lur plaer, en hun bell pla que y havia davant la ciutat de Contestina. E aquí havia fet fer Tirant hun gran cadafal molt alt e tota la gent podia star entorn. E Tirant e lo rey Scariano, e lo rey de Feç e molts altres barons e cavallers pujaren en lo cadafal fins que fon ple. Los altres stigueren baix. E posat scilenci a la gent, Tirant se pres a dir la oració següent.

__Stà de continu dreçada la proa del meu desig al perillós port de honor, navegant per la tempestuosa mar de amor per la qual, no sols lo treballar, mas lo morir, és glòria tal que en les penes dels mortals oblidar no·s lexa. Quant més vosaltres, potentíssims reys, strenus cavallers e virtuosíssim poble, qui ja per lur noble costum o naturalea sou obligats a semblants actes! Levades les àncores al delitós navegar, per hon vostres corones e fama relluint dareu major la claror del vostre il·lustre valer e linatge, ja ormejats de vostres moltes singulars speriències, portareu per bandera la sperança de certa sdevenidora victòria, perquè ni les vostres acostumades mans de ferir poden sinó vençre, ni los vostres ulls, havent perduda la ferea de tant temerosos actes, se poden cansar. E axí menys lo vostre gran coratge, semblant a roca de forts diamants, porà consentir flaquejar ni girar les spatles. Sia-us, donchs, conort e confortem-nos fent tots hun mateix ànimo e voluntat, que semblants coses pròspera fi, segur port e gloriós exalçament prometen. És la fi de mes paraules pregar, solicitar e amonestar tots vosaltres, lo bé e honor de qui com a propi stime, vullau atendre e sovint pensar quanta necessitat aquest singular negoci nos presenta, presentant-vos lo perill de crestiandat, per la qual defendre y aumentar som tenguts. E quant infinit o sobirà és lo premi que se n'adquereix, per lo reverent religiós qui preycar-vos s aparella, manifestament e piadosa poreu entendre.

E finida Tirant la oració, féu pujar en una trona que hagueren posada sobre lo cadafal a hun frare de la Mercé, cathalà, natural de la ciutat de Leyda, lo qual havia nom frare Johan Ferrer, qui era aquí legat per lo sant Pare e sabia molt bé parlar la lengua morisca, qui a suplicació de Tirant era vengut, e era gran mestre en la sacra theologia, lo qual féu hun sermó molt singular segons hoireu.

  -f. Q4r-   __Considerant e ab molta diligència pensant, molt alts i excel·lents senyors reys e vosaltres, nobles e generosos barons, e tots los qui ací sou al present convenguts, en la dignitat de la fe crestiana, veig e conech aquella ésser de tanta excel·lència e necessitat a cascuna creatura racional que, com Déu no haja creat l'ome sinó per posseir e fruir lo sobiran bé de la glòria de paradís, aquell no pot tal bé fruir ni posseir si de la vestidura nubcial de la fe crestiana no és vestit. Car per res l'ome de la contagió de la mort e obligació de peccat que incorre en la sua primera nativitat pot ésser delliurat, sinó per fe. Açò mostra lo gran doctor Aureli Agustí en una epístola que fa Ad Obtatum, dient: Nemo, inquit, liberatur a damnacione que facta est per Adam, nisi per fidem Jhesu Christi, que vol dir: "no pot ésser algú deliurat de la damnació en què és caygut per lo peccat de Adam, sinó per la fe de Jhesuchrist". Y en aquesta sola axí los antichs com los moderns se salvaven, car la ley antiga de si no portava algú a la vida eterna, mas crehent aquells del testament antich que Jhesús se devia encarnar e per humana natura morir, al terç dia ressuscitar. E en fe de aquests e molts altres articles que lavors eren encara per venir __e nosaltres, moderns, crehem ja ésser stats__ se salven. E per no perdre tan gran bé com és la glòria de paradís, la qual ulls no basten a veure ni orelles a hoir ni enteniment a entendre, deveu bé tots vosaltres qui de tal vestidura sou vestits mirar que aquella no perdau.

"E vosaltres qui de la secta mafomètica stau abeurats, aquella de tot renunciant, dispondre-us a rebre la fe cathòlica perquè, aquella rebuda, en lo número dels sants siau posats. E a renunciar la secta mafomètica vos deuen induir, e les suzietats e desonestats que en aquella teniu. Pot ésser més vituperosa e vergonyosa cosa a l'home que posar la sua felicitat en actes de gola e luxúria? E açò vos atorga per felicitat aquell vilíssim porch, vostre cap Mafomet, que és contra tot juhí de rahó, de la qual los hòmens deuen usar, car los actes de gola e de luxúria als animals bruts e no rahonables són propis. E la felicitat humana axí deu ésser posada en acte propi de l'home segons vol lo philòsof, Primo et decimo Eticorum, e Lactanci, Libro tercio Divinarum Institucionum, capitulo decimo, que en aquell no sia comú ab los animals bruts. E com en los actes de gola e luxúria los hòmens convinguen ab les bèsties, segueix-se en aquells no star la filicitat humana, e per consegüent Mafomet, qui a tanta desonestat vos induheix, clarament se mostra que us engana, e per ço no·l deveu tenir sinó per cap de falsia y engan.

"Mas la fe cathòlica, de la qual lo capità és Jhesuchrist, rey sobre tots los reys e senyor sobre tots los senyors, tals actes e abominacions avorrint, indueix los crestians a la observància dels manaments de Déu. E per ço ella sola pot ésser dita via de Déu, segons diu David: Viam mandatorum tuorum cucurri,   -f. Q4v-   que vol dir: "Yo, Senyor, he corregut y caminat per la fe cathòlica, la qual me ha de salvar, que és via dels teus manaments". E per ço legim, Ecclesistici, vicesimo tercio, Nichil dulcius quam respicere in mandata Domini, que vol dir: "No és al món cosa més dolça e suau que mirar en los manaments de Déu".

"O ànima! Pensa quina cosa pot ésser més dolça ni suau de aquestes paraules scrites en la ley crestiana: "Amaràs lo senyor Déu teu de tot lo teu cor, etcètera, y lo proïsme". Se conté tota la perfecció de la fe crestiana. E per ço ella sola és tota fundada en caritat, la qual en los crestians deu cremar com a foch, segons dix Jhesús, Johannem XII, Ignem veni mitere in terram et quod volo nisi ut ardeat, que vol dir: "Yo só vengut a donar foch en la terra e vull que creme", ço és, que lo crestià tostemps deu ésser cremant e ardent en amar Déu y lo proïsme. E com la secta mafomètica no haja cura de observar los manaments de Déu, als quals tothom més que alguna cosa altra és obligat, segueix-se que aquells qui aquella observen ab ulls closos e tancats van a infern e solament los crestians, per la fe cathòlica il·luminats, van a la glòria de paradís.

"E per ço, rahonablement, la fe cathòlica per tres rahons és dita lum de l'enteniment humà. Primerament, que ella naix del gran sol que és Déu, car, axí com la lum material naix del sol, axí la fe proceheix de Jhesucrist, que és Déu, segons diu sent Pau, I Corinthios, II, Fides nostra non est in sapiencia hominum, sed in virtute Dei, que vol dir: "La fe nostra no és en la saviesa dels hòmens, mas en virtut de Déu". Segonament, la fe cathòlica és lum de l'enteniment humà per quant expel·leix les tenebres dels peccats, segons diu lo savi, Proverbiorum, capitulo VI, Per fidem et penitenciam purgantur peccata, que vol dir: "Per fe e penitència se denegen e·s lancen los peccats". E si aquella vosaltres, moros, pendreu, siau certs que en aquella hora ab l'aygua del sant babtisme sereu en lo cors lavats. En la vostra consciència, de tots los peccats que fins en la present jornada haveu comés, sereu de tots netejats.

"E si de tal vestidura ornats, en aquest sant viatge de Contestinoble que mon senyor Tirant, en adjutori de l'emperador e de la princessa vol fer, lo acompanyareu, siau certs que de dos coses la una no us pot fallir. La primera, que, si en batalles que contra lo Turch o soldà haureu moríeu, paraís no us pot mancar. L'altra, que, si en aquelles haveu victòria y scapau, la vostra fama per tot lo món s'estendrà.

"Tercerament, la fe cathòlica és lum de l'enteniment per quant manifesta les coses amagades, car manifesta als crestians tots los articles de la fe e molts altres secrets de Déu, los quals a tota altra secta són amagats. E per ço tots los que ací som ajustats per fer aquest sant viatge, pensant que lo instituïdor de la fe cathòlica, qui és Jhesús, és nostre capità, devem aquell ab ànimo gran e viril compendre, car sots lo standart e penó de aquell qui no acostuma de perdre batalles anam, lo qual sens dubte nos darà victòria contra lo gran soldà e Turch. E recobrarem l'Imperi Grech, lo qual ells   -[f. Q5r]-   tirànicament se han ocupat, axí com havem conquistats los regnes de Túniç, de Tremicén, de Feç e de Bogia. E no solament per Déu alt en paradís serem premiats, mas encara, per tots aquells qui aquesta nostra conquesta hoiran, grandíssimament serem loats.

E complides les dites paraules, lo sobredit frare Johan Ferrer donà fi a son sermó.

Aprés que lo sermó fon finit, tots los moros qui no eren batejats ab grans crits demanaren lo sant babtisme. E de continent, Tirant, en la dita plaça féu portar vexelles grans plenes d'aygua, axí com conques, cocis e librells, e hagué tants frares e capellans com se trobaren allí, car Tirant havia fets edificar molts monestirs en les ciutats que havia preses, e moltes altres sglésies, e havia-y fet venir molts capellans e frares de altres parts de la crestiandat. E aquí tots se batejaren, axí los que havien de anar com los qui restaren, e dins tres dies foren batejats CCCXXXIIII mília, entre moros e mores e infants.

Aprés que tots los moros foren batejats, Tirant anà a parlar ab lo rey Scariano e dix-li:

__Senyor e germà meu, yo he pensat, si a vós serà plasent, que vós no aneu ab nosaltres per mar, mas que us ne torneu en lo vostre realme de Ethiòpia. E com sereu allà, ajustareu tanta gent com poreu de peu e de cavall, e per terra fareu la via de Contestinoble. E yo per mar iré ab aquesta gent e, vós de una part e yo de l'altra, pendrem lo soldà e lo turch enmig e dar-los em la mala ventura.

E lo rey Scariano dix que lo plaer seu fóra de anar ab ell, emperò, perquè conexia lo grandíssim socors que fer-li podia de molta gent, dix que era molt content.

Recita lo libre que aquest rey Scariano era molt gran de cors e de molt bella disposició, molt fort e valentíssim cavaller, e era tot negre, car era senyor dels negrins de Ethiòpia e era nomenat lo rei Jamjam. Tenia molt gran senyoria e era molt poderós, axí de molta cavalleria com de molt tresor, e per sos vassalls era molt amat de grandíssima amor. E e lo seu regne era tan gran que fronterejava ab la Barberia en lo regne de Tremicén e, de l'altra part, ab les Índies e ab lo Preste Johan, e per la terra de aquest passa o corre lo riu Tigris.

Com lo rey Scariano véu la voluntat de Tirant, mès-se en orde per partir ab cinch-cents rocins e pres comiat de Tirant, ell e la reyna, e del rey de Feç e de la reyna e de tots los altres barons e cavallers, e tingué sa via. Tirant lo acompanyà bé una legua e aprés tornà-se'n en la ciutat de Contestina per donar orde a la gent que·s recullissen ab los cavalls e ab tot lur exèrcit.

Ací·s dexa de parlar la istòria de Tirant, que fa recullir tota sa gent e son forniment, e torna a parlar de l'embaxador Spèrcius, qui anava a la illa de Sicília.

  -[f. Q5v]-  

Aprés que l'embaxador Spèrcius fon partit del port de Contestina, hagué lo temps tan favorable que en breus dies arribà en la illa de Sicília. E sabé que lo rey de Sicília era en la ciutat de Mecina e féu aquella via. Com fon junt en lo port, ell se mès en orde molt bé abillat ab roba de brocat e ab grossa cadena d'or al coll. E tota la sua gent molt ben abillada. E ixqué en terra molt ben acompanyat, fent la via del palau del rey.

Com fon davant lo rey, li féu deguda reverència, e lo rey lo rebé ab cara molt afable e féu-li molta honor, demanant-li la causa de la sua venguda. Respòs-li l'embaxador e dix:

__Senyor molt excel·lent: Tirant lo Blanch me tramet a vostra senyoria per embaxador.

E donà-li la letra de crehença. Lo rey la féu de continent legir e, lesta, lo rey féu donar bona posada a l'embaxador e li tramés en gran abundància tot lo que mester hagués. E axí mateix tramés carn de bou e de porch e molt pa fresch a la galera per refrescament a la gent.

L'endemà per lo matí, aprés que lo rey hagué hoïda missa, lo rey féu ajustar tots los de son consell e, en una gran sala asseyts, lo rey dix a l'embaxador que splicàs sa embaxada. L'embaxador se levà e féu sa reverència. E lo rey lo féu tornar a seure e pres-se a dir en la següent forma.

__Senyor molt excel·lent, no ignora vostra excel·lència com Tirant lo Blanch feya la guerra per l'emperador de Contestinoble contra lo soldà e lo Gran Turch. E vostra altesa deu saber com Tirant se recullí en mar ab X galeres per anar la via del camp que los seus capitans tenien vers la ciutat de Sent Jordi. E fon sort e ventura que en la mar se mès tan gran tempesta que les galeres hagueren a partir ans d'ora e hagueren lo vent al contrari e corregueren la via de la Barberia. E en poca hora les galeres foren lunyades les unes de les altres, que·s perderen totes, e la galera de Tirant donà a través prop la ciutat de Túniç. E aquí Tirant fon pres e catiu en poder de hun capità del rey de Tremicén e, aprés, per les grans cavalleries de Tirant, fon posat en libertat per lo rey de Tremicén e féu la guerra per ell. Ha subjugada e conquistada tota la Barberia per a si, ha morts en les batalles VIII reys moros e han pres hu, lo major de tots, ço és lo rey Scariano, senyor de la gran província dels negrins, qui·s nomena Ethiòpia, e ha'l fet fer crestià e companyó seu d'armes e ha-li dat lo regne de Túniç   -[f. Q6r]-   e de Tremicén. Aprés és stat certificat com lo soldà e lo Gran Turch han levades a l'emperador totes les terres, les quals Tirant havia conquistades, per què té deliberat, ab tot lo major poder que porà, de anar e passar en Contestinoble. Té ajustada tota la Barberia e, ab moltes fustes que té, treballa de recullir-se. Suplica a vostra altesa que ab tot vostre poder vullau passar ab ell en persona per ajudar-li a complir la conquesta de l'Imperi Grech. E açò us haurà a molta gràcia e mercé com tal confiança tinga de vostra senyoria, car ell serà ací molt prestament.

L'embaxador no dix més avant. No tardà lo rey en fer semblant resposta:

__Cavaller, yo tinch molt gran consolació de la gran prosperitat del meu germà Tirant, per què yo só content ab molta amor de valer-li dels béns e de la mia persona en tot lo que sia aument de son bé e honor.

E l'embaxador se levà a féu al rey infinides gràcies. E exits del parlament, lo rey féu fer letres a tots los barons e cavallers de Sicília e a totes les ciutats e viles reals que, a cert dia, trametessen lurs síndichs en la ciutat de Palerm, com ell tingués delliberat de tenir parlament general.

E al dia assignat, lo rey e tots los convocats foren en Palerm. E ajustat lo parlament, lo rey amprà a tot lo regne en general, e aprés en particular, e tots foren contents de dar-li, e los qui disposts eren de anar ab ell. E clos lo parlament tots los qui delliberaven de anar prestament se posaren en orde. E lo rey ajustà en poch temps IIII mília cavalls molt bells encubertats e féu gran provesió de fustes e de vitualles.

Ací·s lexa lo libre de parlar del rey de Sicília, que posa en orde totes les sues fustes e fa recullir totes les vitualles e los cavalls e arnesos, e torna a recitar de les VI naus que Tirant havia trameses a Contestinoble carregades de forment.

Aprés que les VI naus foren partides del port de Contestina, hagueren tan pròsper vent que en pochs dies foren al port de Valona arribades, lo qual port és en Grècia, prop de Contestinoble. E aquí hagueren nova com lo soldà e lo Turch havien passat lo braç de Sent Jordi ab moltes naus e galeres que havien fetes venir de Alexandria e de la Turquia e havien posat siti a la ciutat de Contestinoble. E tenien lo siti molt prop de la ciutat e les fustes per mar, en tal forma que l'emperador stava ab molt gran congoxa, que tots los qui dins la ciutat eren suplicaven contínuament a Jhesucrist que·ls trametés a Tirant per liberar-los de captivitat. E staven ab molt gran confiança per quant eren certificats com Tirant venia ab molt gran poder.

E la princessa se'n tornà al palau de l'emperador per confortar lo pare. E li deya que stigués ab bon cor, que nostre   -[f. Q6v]-   Senyor los ajudaria. E defensaven-se lo millor que podien.

L'emperador havia fet capità seu major a Ypòlit, lo qual feya cascun dia de molt grans cavalleries. E si no fos per ell, lo soldà haguera presa la ciutat ans que Tirant fos aplegat.

Com los patrons de les VI naus saberen com l'estol del soldà era sobre Contestinoble, no gosaren passar, mas feren hun correu per terra a l'emperador com ells eren aquí en lo port de Valona, mas que no gosaven passar per socórrer a sa magestat per dubte del stol dels moros qui era davant la ciutat, mas que avisaven a sa magestat com Tirant era ja partit de la ciutat de Contestina e que venia ab molt gran cuyta per socórrer-lo. E que confiàs de la misericòrdia de Déu, que molt prestament Tirant seria ab ell. E d'altra part, armaren un bergantí, lo qual trameteren a Tirant per avisar-lo com lo soldà e lo Turch havien posat siti en la ciutat de Contestinoble.

Lo bergantí partí molt cuytadament e féu la via de Sicília, e hagué tan bon temps que en breus dies fon junt en la illa de Sicília, en lo port de Palerm.

De continent que lo rey Scariano partit fon de Contestina, Tirant féu recullir tots los cavalls, arnesos e vitualles e tota la gent e les trenta naus foren ateses que havien carregat de forment, e féu-les fornir de molta gent. E com tots foren recullits, se recullí Tirant e lo rey de Feç e la reyna Plaerdemavida e tots los cavallers qui eren en terra ab Tirant. Com tot fon fet, Tirant manà fer vela e que fessen la via de Sicília, e navegaren ab pròsper vent tant fins que foren en la illa de Sicília.

Com lo bergantí qui era vengut del port de Valona véu l'estol de Tirant, ixqué del port e cuytà devers aquella part e demanà la nau del capità. E fon-li mostrada. E com lo bergantí fon junt a la nau, lo patró pujà alt en la nau de Tirant e dix-li com les sis naus eren al port de Valona, que no eren pogudes passar per l'estol del soldà, qui era sobre Contestinoble, e siti que tenien sobre la ciutat. De açò hagué Tirant molt gran enuig e féu la via del port de Palerm. E véu aquí les fustes del rei de Sicília qui començaren a fer gran festa de trompetes e de bombardes, e les de Tirant per lo semblant. E feren tan gran remor que paria que lo món deguessen abisar.

E tan prest com l'estol de Tirant fon dins lo port, que hagueren surgit, lo rey de Sicília entrà dins la nau de Tirant e aquí se abraçaren e·s besaren e·s feren molt gran festa la hu a l'altre. E axí mateix lo rey de Sicília féu molt gran honor a tots los barons e cavallers que eren en la nau de Tirant. E besà e abraçà al rey de Feç e tots ensemps ixqueren en terra. E Tirant manà que ne   -[f. Q7r]-   gú de totes les fustes no ixqués en terra, car l'endemà ell volia partir. Era hora de tèrcia com foren dins lo port. Lo rey de Sicília hagué feta venir la reyna a la vora de la mar, la qual féu molt grandíssima festa a Tirant e al rey de Feç e a la reyna, majorment com sabé que era criada de tan virtuosa senyora com era la princessa. E axí, tots ensemps, se n'anaren al palau ab gran multitut de dones e donzelles e de poble qui·ls seguien.

Com foren en lo palau, lo gran dinar fon aparellat. Lo rey pres a Tirant per la una mà e al rey de Feç per l'altra, e la reyna de Sicília a la reyna de Feç, e axí anaren a una gran sala, la qual era molt bé emparamentada de draps d'or e de seda e, per terra, de molt bella tapiceria. E al cap de la sala havia hun bell tinell tot ple de vexella d'or e d'argent, car aquest rey Phelip de Sicília era home un poch avar e havia ajustat molt tresor ab la molta diligència que tenia en fer-se molt rich. Com foren en la sala, lo rey de Sicília volgué fer seure primer en la taula a Tirant, emperò ell no u permés, mas feren seure primer al rey de Feç, aprés al rey de Sicília e Tirant davant lo rey de Sicília. E la reyna de Feç aprés del rey de Sicília e la reyna de Sicília aprés de la reyna de Feç. E ab gran magnitut de trompetes e de ministrés ells se dinaren ab gran plaer e ab gran abundància de totes maneres de viandes pertanyents a semblant convit.

Com foren levades les taules, Tirant e lo rey de Sicília se n'entraren en una cambra e la reyna de Sicília e lo rey de Feç e la reyna, muller sua, restaren en la sala ab gran multitut de dames e de cavallers e prengueren-se a dançar e fer molt gran gala. E Tirant e lo rey de Sicília començaren a parlar de lurs afers.

Tirant recità al rey de Sicília totes les desaventures que li eren seguides e com, aprés, Nostre Senyor lo havia molt prosperat e li havia dat de grans victòries, e com havia conquistada tota la Barberia. Aprés li recità l'estament en què l'emperador stava, per què era de gran necessitat que prestament lo socorreguessen.

Lo rey de Sicília li respòs:

__Jermà senyor, yo stich ja en orde de tot lo que he mester, ja recullits los cavalls e los arnesos e tota la més gent. No resta sinó recullir la cavalleria, que en dos hores seran recullits tots.

Respòs Tirant:

__Jermà senyor, suplich-vos que de continent façau anar la crida per la ciutat que tothom, sots pena de la vida, sien recullits a la oració, que vós voleu partir sta nit.

E de continent lo rey de Sicília tramés un cambrer seu e los trompetes anaren per la ciutat manant a tots los qui tenien de anar que·s recullissen. E prestament fon fet. Tirant e lo rey de Sicília tornaren a la reyna a la sala e aquí prengueren hun poch de plaer.

E la reyna de Sicília se apartà hun poch ab la reyna de Feç, fahent-li moltes carícies, e demanà-li molt de la princessa e de la sua bellea y de les sues condicions y de les amors de Tirant y de la princessa. E la reyna de Feç li dix moltes lahors de la princessa   -[f. Q7v]-   e que jamés no acabaria de dir les singularitats que en aquella senyora eren. De les amors se'n passà molt laugerament ab molt gentil manera e discreció. Aprés la començà a lagotejar, axí com aquella qui n'era maestra, dient-li que aprés sa senyora la princessa, que al món no tenia par, no havia vista ni coneguda dona de tan gentil saber ni de tanta bellea com era sa senyoria e que stava molt enamorada d'ella e de la sua singular condició. E moltes altres rahons que li dix, en què la reyna de Sicília pres molt gran plaer.

Aprés que les festes e gales foren fetes, fon hora de sopar, e soparen ab gran plaer e consolació. Com foren levats de taula, Tirant pregà al rey de Sicília que·s recullissen dejorn e ell dix que era molt content. E prengueren comiat de la reyna de Sicília e de tots los qui restaven ab ella. Lo rey de Sicília comanà lo regiment del regne a hun cosín germà de la reyna qui era duch de Mecina, qui era cavaller bo e virtuós. E féu-lo visrey e comanà-li la reyna e tota la casa. E fet tot lo que a fer tenia, lo rey e Tirant ab tota la companyia se reculliren. E a la primera guayta tot l'estol, axí lo de Tirant com lo del rey de Sicília, feren vela e ixqueren del port. E nostre Senyor donà'ls tan bon temps que dins breu temps foren davant lo port de Valona, hon les VI naus eren, carregades de forment, les quals hagueren molt grandíssim plaer com veren l'estol de Tirant.

Com Tirant véu les naus, tramés-hi lo bergantí manant als patrons que fessen vela, que ixquessen del port e seguissen l'estol de Tirant. E prestament feren son manament.

Ací·s leixa lo libre de recitar del stol de Tirant e torna a recitar del rey Scariano.

Aprés que fon partit lo rey Scariano de Tirant, cavalcà tant ab la reyna, muller sua, que per ses jornades ell arribà en la sua terra, ço és, en lo regne d Ethiòpia. E com sos vassalls lo veren, feren-li la major festa del món e reberen la reyna ab honor grandíssima e feren-li de grans donatius. E tenien gran consolació com lo lur rey venia senyor e vencedor de tanta terra que havia conquistada.

Com hagué reposat per alguns dies, lo rey Scariano féu ajustar tots los barons e cavallers de son regne en la ciutat de Trogodita, qui era una molt grandíssima ciutat e la major de tota Ethiòpia. E com tots foren ajustats, ells tingueren lur parlament general. E lo rey Scariano los preposà lo qui·s segueix:

__Barons, yo us he fets ajustar per recitar-vos tots los meus fets com sia cert que de la nostra prosperitat vos alegrareu. No ignora la saviesa de vosaltres com yo, per ma desaventura, fuy pres per lo gran capità dels crestians, ço és, Tirant lo Blanch, cavaller de molt gran virtut e magnificència, lo millor e més valentíssim cavaller   -[f. Q8r]-   que vixca dejús lo cel, com per la sua gran noblesa e liberalitat nos ha mès en libertat e fet companyó e germà seu d'armes e, més, me ha dat per muller la filla del rey de Tremicén, ab lo regne, la qual cosa yo stime més que si m'hagués fet senyor de tot lo món. E d'altra part me ha dat lo regne de Túniç, per què yo só molt obligat a ell. E com ell tinga a fer la conquesta de l'Imperi Grech per l'emperador de Contestinoble, al qual lo soldà e lo Gran Turch han despossehit de tot l'imperi, ha amprat a mi, com a germà e servidor seu, que yo ab tot mon poder li vulla ajudar, pregant-vos que tots los qui seran disposts vullau anar ab mi en Contestinoble a mon sou e despesa.

E tots, de hu en hu, respongueren que ells lo amaven de grandíssima amor per les sues virtuts insignes e que volien morir per la sua amor e honor, e no solament en Contestinoble, mas encara fins al cap del món. E lo rey Scariano los regracià molt la lur bona voluntat e manà'ls que se'n tornassen cascuns en ses terres e que·s metessen en orde, que a dia cert tots fossen en la dita ciutat per rebre lo pagament del sou. E d'altra part, tramés correus per totes les ciutats e viles de son regne que fossen fetes crides que tots los qui volguessen pendre sou, axí de cavall com de peu, axí stranys com del regne, que vinguessen en la ciutat de Trogodita, que allí los seria dat bon sou.

E en aquest instant de temps que la gent se ajustava, la reyna hagué pensat de fer son poder de créxer e aumentar la crestiandat, car era molt bona crestiana e dotada de moltes virtuts. Car, com partí de Contestina, se'n portà ab si molts frares e capellans e dos bisbes per intenció de edificar sglésies e monestirs. Per què, de continent que fon en la ciutat de Trogodita, féu preycar al poble que·s fessen crestians. E molts, per amor del rey e de la reyna, que eren crestians, e altres per devoció, se batejaren. E lavors la reyna féu edificar molts monestirs e sglésies e fer-los consignar al rey molta renda. E axí, en aquella ciutat com en les altres del regne, foren edificades sglésies e monestirs e per los bisbes foren consagrades. E posaven-s'i en los monestirs molts de la terra ab gran devoció, e foren majorals los frares e capellans e als bisbes donaren bons bisbats ab bona renda. E manà a tots los qui tenien disposició que anassen preycant per tot lo seu regne e que batejassen a tots aquells qui demanarien lo sant babtisme. E en aquell temps, en lo regne de Ethiòpia no sabien què era matrimoni, ans eren entre ells les fembres comunes. E per ço les gents no coneixien pare, sinó mare, per què eren la menys noble gent del món. E aprés que la reyna, muller del rey Scariano, hi fon, e·ls hagué fets fer crestians, los féu fer matrimonis e, d'aquí avant, foren legítims.

En aquest regne del rey Scariano, sobre la mar, vers migjorn, ha una gran muntanya qui lança gran quantitat de foch cremant sens cessar jamés. E en aquest regne de Ethiòpia ha molt grans deserts hon no habita negú fins en Aràbia, e afronta ab   -[f. Q8v]-   la mar occeana.

Com tota la gent fon ajustada, lo rey féu donar sou a tots aquells qui pendre'l volien e molts hi anaren sens sou. Aquest rey Scariano era molt rich de tresor, per tant com se'n cullia molt en sa terra per algunes menes que s'i troben qui són del rey. E molt rich de cavalleria, car era hu dels grans senyors del món, exceptat lo Gran Chan. E trobà que tenia per compte CCXX mília hòmens a cavall, forts e molt destres en les armes.

Com lo rey Scariano hagué dat orde en tots sos afers, axí com aquell qui era home de gran prudència, e hagué ordenat son regne de bons regidors, ell ordenà sos capitans e ses capitanies, axí de la gent de cavall com de la de peu, qui era molta, si bé dessús no se'n fa menció, e assignà dia cert que tothom fos prest per partir. E més avant ordenà molt gran carruatge e molt gran multitut de cavalls e orifanys per portar vitualles, tendes e artelleries e totes coses necessàries per al mester de la guerra. E d'altra part, gran multitut de bous e d'altres bestiars per a forniment de la ost. E per semblant, la reyna, qui·s fon mesa molt en punt ab molt grans abillaments e obratges de perles e de pedres fines que tenia en molt gran abundància e d'altres robes de chaperia. E ab moltes dones e donzelles, de blanques e de negres, car les blanques eren del regne de Túniç e les negres de Ethiòpia. E per ço la reyna se féu tants abillaments, perquè havia promés a Tirant que ella iria a les sues bodes e de la princessa, e a les de Plaerdemavida e del senyor d'Agramunt, rey de Feç, qui·s devien fer en Contestinoble lo dia que Tirant faria bodes ab la princessa.

Com tota la gent fon en orde, lo rey Scariano partí de la ciutat de Trogodita ab tota la sua ost e caminà tant per ses jornades per son regne fins que fon a la fi de son regne, en una ciutat que és nomenada Seras, qui frontereja ab terra de Preste Johan, e aquí reposà alguns dies e li fon feta molt gran festa perquè jamés lo havien vist, car de la ciutat de Trogodita fins a la ciutat de Seras havia cinquanta jornades.

Ací·s lexa lo libre de parlar del rey Scariano, qui va ab la sua ost la via de Contestinoble, e torna a recitar del cavaller Spèrcius, que Tirant havia tramés per embaxador al rey de Sicília.

Rebuda resposta lo cavaller Spèrcius del rey de Sicília de la splicada embaxada e vist lo gran aparell que lo rey feya fer, pres licència e comiat del rey de Sicília e recullí's en la galera per tornar a Contestina.

E aprés pochs dies que fon partit del port de Palerm, Tirant hi arribà ab tot lo seu stol. E per sort la galera d'Espèrcius no s'encontrà ab l'estol de Tirant, ans passà avant fins a Contestina e aquí li digueren com   -f. R1r-   bons dies havia que Tirant era partit ab l'estol, que ja devia ésser en Sicília. De açò hagué gran enuig Spèrcius, com no s'era encontrat ab l'estol, e pres refrescament per a la galera e tornà la via de Sicília. Com fon en lo port de Palerm no y trobà negú, car ja havia XV dies que tot l'estol era partit. E presa aquí lengua, tirà la via de Contestinoble e, per sos dies, ell aplegà al port de Valona e trobà que ja n'era fora l'estol.

E d'aquí ell tirà la via de la canal de Romania, e pres-lo fortuna e lançà'l en la illa del Lango. E aquí la galera donà a través e perdé's tota la gent, exceptat lo cavaller Spèrcius ab X hòmens. E posaren-se per la illa per veure si trobarien loch poblat que poguessen restaurar la vida.

E anant axí trobaren un home vell qui guardava hun poch de bestiar e demanaren-li si havia negun loch poblat en la illa. E lo pastor los dix que en tota la illa no y havia població sinó hun petit casal en què staven quatre casats qui per lur desaventura eren venguts aquí habitar perquè eren stats excel·lats de la illa de Rodes. E vivien aquí en molt gran misèria per quant aquella illa era encantada e deguna cosa no y podia profitar. Lo cavaller Spèrcius lo pregà que, per reverència de Déu, los volgués dar a menjar, que de tot lo dia passat e aquell, qui passava migjorn, no havien menjat, car ells li ajudarien de tot lo que porien. E lo pastor hagué compassió d'ells e dix-los que de sa misèria ell los faria part. E tocà son bestiar e portà'ls al casal e, com hi foren, donà'ls a menjar del que tenia. Com hagueren menjat, lo cavaller Spèrcius enterrogà son hoste que li volgués dir qui havia encantada aquesta illa, que paria tan bona e que axí fos desabitada.

E ell li dix que, per ço com li paria ell ésser home de bé, lo y volia tot recitar:

__Senyor, vós deveu saber que antigament era príncep e senyor de aquesta illa del Lango e de Cretes Ypocràs, lo qual tenia una filla molt bellíssima que és huy en dia en aquesta illa en forma de hun drach que té bé VII colzes de lonch, car yo la he vista moltes vegades, e nomena's la Senyora de les Illes. E jau e habita en les voltes o coves de hun castell antich qui és en aquell puig que podeu veure de ací. E mostra's dos o tres voltes en l'any e no fa mal ni dan a negú si donchs no li fan enuig. E fon mudada de forma __de una donzella noble e bella en aquella figura de drach__ per una encantació de una deessa qui havia nom Diana. E devia ésser desencantada e tornaria en sa pròpia figura e en son stament quant trobaria hun cavaller tan animós que la gosàs anar a besar en la boca. E una volta hi vench hun cavaller del Spital de Rodes, qui era hun valentíssim cavaller, e dix que ell iria per besar-la. E pujà sobre un cavall e anà al castell e entrà en la cova. E lo drach començà de levar la testa devers ell e, quant lo cavaller la véu axí orrible, comencà a fogir e lo drach lo seguí, e lo cavall portà lo cavaller, mal son grat, sobre una roca e saltà en la mar e, axí, lo cavaller fon perdut.

"Aprés se seguí que, passat algun temps, hun jove que res no sentia de aquesta ventura exí de una nau   -f. R1v-   per deportar-se e, anant axí per la illa, se trobà a la porta de aquell castell e, entrant en la cova tan dedins fins que fon en una cambra, e aquí véu una donzella qui·s pentinava e stava mirant en l'espill. E ell véu molt tresor entorn d'ella. Lo jove se pensà que fos qualque folla fembra o comuna qui stigués aquí per fer bona companyia als hòmens qui passaven per aquí. Stigué aquí tant fins que la donzella véu la ombra del dit home e acostà's devers ell e demanà-li què volia. E ell respòs: "Senyora, si a vós era plasent, que·m volguésseu pendre per servidor". E la donzella li demanà si era cavaller e lo jove respòs que no. "Donchs __dix la donzella__, si cavaller no sou, no podeu ésser senyor de mi, mas tornau-vos-ne a vostres companyons e feu-vos cavaller. E yo, demà de matí, staré ací fora de la cova e iré-us a l'encontre. E vós veniu-me a besar en la boca e no tingau dubte negú, que yo no us faré negun mal, jatsia que a vós yo·em demostraré molt fera de veure, car yo só tala com me veu, mas per encantació yo·m demostre drach. E si vós me besau, vós haureu tot aquest tresor e sereu mon marit e senyor de aquestes illes". E, axí, lo jove se partí de la cova e anà-se'n a sos companyons a la nau e féu-se cavaller. E aprés, l'endemà, ell anà allà hon era la donzella per besar-la. E com ell la véu exir de la cova de tan leja e spantosa figura, ell hagué tan gran temor que fugí vers la nau e ella lo seguí fins a la mar. E quant ella véu que ell no tornava devers ella, començà a cridar grans crits com a una persona dolorosa e tornà-se'n a son loch. E lo cavaller morí de continent. E aprés no y ha vengut cavaller algú que no morís tantost. Mas si y venia cavaller algú qui la gosàs besar, ell no morria, ans seria senyor de tota aquesta terra.

Com lo valentíssim cavaller Spèrcius hagué hoïdes les rahons del vell, ell stigué hun poc pensant. Aprés, dix al vell:

__Digau-me, bon home, és ver lo que·m dieu?

Respòs lo vell:

__Senyor, no y poseu dubte negú, car yo us parle ab tota veritat, car tot açò e lo més del que us he recitat és stat en mon temps, e no us volria haver mentit per cosa en lo món.

En aquell punt, lo cavaller Spèrcius fon posat en gran pensament e no replicà més al vell, mas dix entre si mateix que ell volia sperimentar aquesta ventura, car puix nostre Senyor lo havia fet venir allí no sens causa e, d'altra part, se veya desesperat com se trobava en aquella illa deserta e no tenia manera deguna de tornar a Tirant, per què preposà secretament, sens sentida de sos companyons, de ell anar tot sol a la cova hon era lo drach, perquè sos companyons no volguessen anar ab ell e desviar-lo ab rahons del seu prepòsit. E per ço com era cavaller de molt gran ànimo, delliberà de morir o de complir la ventura. E de açò ell no féu deguna demostració a sos companyons ni al vell, mas pres informació certa devers qual part era lo castell a fi que no·l pogués errar. E axí, aquella nit ells reposaren en la casa del vell.

Aquella nit lo bon Spèrcius no dormí molt e, bon matí, ans del dia, ell se levà fengint a sos companyons que anava   -f. R2r-   per scampar aygua e aquests no curaren d'ell, sinó que·s tornaren a dormir. Com aquest fon fora del casal, pres hun bastó en la mà, que altres armes no tenia, e molt cuytadament ell féu la via del castell per ço com ell tenia dubte que si sos companyons se levaven que no·l vessen. E anà tant fins que fon al peu del castell. Era ja lo sol ben exit e lo dia clar e net e véu la boca de la cova. E aquí ell se agenollà ab grandíssima devoció a la inmensa bondat de nostre Senyor que, per la sua infinida misericòrdia e pietat, lo volgués guardar de tot mal e·l volgués liberar e donar ànimo que no tingués temor del drach perquè pogués traure aquella ànima de pena e fer-la venir a la santa e vera fe cathòlica.

E com hagué finida sa oració, ell se senyà e comanà's a Déu e entrà dins la cova tant com la claror li durà. E aquí ell lançà hun gran crit perquè lo drach lo hoís. Com lo drach sentí la veu de l'home, ixqué ab molt gran brogit. Lo cavaller, qui sentí la gran remor que lo drach portava, hagué grandíssima temor e agenollà's en terra dient moltes bones oracions. E com lo drach li fon de prop e ell lo véu de tan leja figura, stigué fora de si mateix e tancà los ulls per ço que la vista no li pogué comportar de veure. E no·s mogué poch ni molt, car en tal punt era que més era mort que viu. E lo drach que véu que l'home no·s movia, ans stava sperant, e molt gentilment e suau se acostà a ell e besà'l en la boca, e lo cavaller caygué en terra smortit. E lo drach de continent se tornà una bellíssima donzella, qui·l pres en la sua falda e començà-li a fregar los polsos, e dix-li semblants paraules:

__Cavaller virtuós, no hajau temor de res e obriu los ulls e veureu quant bé vos stà aparellat.

E lo cavaller Spèrcius stech per spay de una hora smortit e fora de tot recort. E la gentil dama, incessantment fregant-li los polsos e besant-lo per fer-lo retornar. Aprés, passada la hora, ell cobrà l'esperit e obrí los ulls e véu la donzella de tan grandíssima bellea que·l besava molt sovint. Pres molt gran esforç en si e dreçà's. E ab esforçada veu dix paraules de semblant stil.