Visor de obras.

__Gran admiració tinch, magnànim capità, per tu ésser mestre de tal mester, com no has pres lo soldà e tots quants ab ell eren, car si agués usat del que la tua molta discreció ha acostumat en fer, no u podies errar. E per speriència se mostra que totes les coses que has volgudes empendre te són vengudes axí com a desijada Fortuna li és stat plasent, com no fes menys en lo ànimo que en la execució. Les tues virtuts, encara que no sien en notícia de les gents, fan a tembre, perquè saps salvar a tu mateix e als teus. Açò són coses que fan augmentar la tua glòria, honor e fama. E venint a l'efecte del que vull dir, aquella miserable de gent, e yo ab ells, davant la tua clemència cridam: Fam, fam! Si a la tua senyoria, capità magnànim, serà plasent fer-nos gràcia de voler venir en alguna concòrdia, ço és, que la tua clemència e pietat los vulla perdonar la vida, series reputat per gloriós dins les portes dels teus enemichs. E plàcia a tu usar virtuosament, segons tu qui est, e no mires lo que ells volien usar contra tu, que havien a fer segons ells qui són.

Lo capità féu entrar lo moro dins la sua tenda, ab tots los qui venien ab ell, e féu-los dar a menjar a tots, que bé ho havien mester. Lo capità féu ajustar tots los grans senyors e demanà'ls de consell de aquest fet, e tots foren de acort del que Tirant havia dit. Feren venir lo embaixador Abdal·là e Tirant li féu la resposta en stil de semblants paraules:

__Cidi Abdal·là, nosaltres no havem agut exercici de virtut, mas glòria indostriosa. Però la mia confiança és posada en sa valor, puix teniu causa d'esperimentar actes més virtuosos de cavallers, no o[b]lidant la ofença que han fet al senyor emperador. E per ço com veritat advoca la mia part, confie en lo divinal auxili ans que passe molt yo daré al soldà e als altres ab les mies mans condigna pena e càstich, com tingue títol de justícia. Perquè coneguen que yo no vull fer tot lo mal que poria só content que porten totes les armes offensives e defensives enmig de aquella praderia, e ells mateixs les hi porten, no tots justats, mas de C en cent, e los cavalls vendran aprés. E axí vull que·s faça.

Lo embaixador pres licència del capità e tornà-se'n. E féu complir tot lo que Tirant havia manat.

Com totes les armes foren posades, lo capità les féu totes pujar al camp, e aprés tots los cavalls. E los turchs ho tengueren a gran gràcia com no·ls fehien morir a tots, car pensaven que, encara que fossen catius, ab rescat ne porien exir.

Com no tingueren armes, lo capità los féu venir al peu de la   -f. r2v-   montanya; aquí·ls féu dar a menjar en gran abundància, e la sua gent de peu los guardaven. E Tirant devallà hon ells eren e pres tots [l]os duchs, comtes e cavallers crestians, e féu-los pujar ab ell alt en lo camp e féu-los posar dins una gran tenda. E aquí eren molt ben servits de tot lo que necessari havien per a la humanal vida, si bé no era plasent a molts com lo capità los fehia tanta honor, com ells no meritassen bé ni honor per ésser venguts en ajuda dels moros contra crestians. E la gent de Tirant los ho dehien davant e ells, coneixent lo gran defalt que fet havien, çessaven de menjar.

E en aquella forma tingué Tirant los presoners fins que les naus foren vengudes. E lo capità no deixava partir prop de si al moro Abdal·là per les bones e discretes rahons que li dehia.

Un dia que tots los duchs e grans senyors se levaven de dinar, preguaren al capità fes venir allí lo gran philòsoph Abdal·là. Com fon vengut, Tirant lo preguà que digués alguna bona cosa que profitàs per a tots.

__Com poré yo res dir que stigua atribulat __dix lo moro__, sins haver-hi gens pensat? Féu-me gràcia dar-me spay fins a demà e yo esta nit hi pensaré perquè pugua millor contentar les senyories vostres.

Dix lo duch de Pera:

__Cidi, no·s pot fer lo que dius. Ara que som bé dinats havem mester una poca col·lació.

Tirant féu portar un drap de raç enmig de una praderia, e un banch en què lo moro stigués de peus. E Tirant fehia tenir entorn de ells bona guarda de gent de cavall e de peu. Com Abdal·là véu que no·s podia scusar, dix:

__Puix lo senyor capità m'o mana, dar-li é un consell, lo qual cascú de vosaltres lo porà pendre per a si.

E pujant lo moro sobre lo banch, féu principi a tal parlar.

"__[D]éu és gran, Déu és gran. Déu és sobre totes coses. E Aquell deu ésser amat e temut sens neguna error ni fictió. Egregi capità e cavaller invençible, no t'admires de mi com tingua senyal de crestià, ço és, dos bons quartés de vosaltres, car mon pare fon moro e la mia mare fon de la generació vostra, e de aquesta part me ve amar-vos. Magnànim capità, ya veig que a la fi la fe venç infedelitat, e liberalitat venç avarícia, e la humilitat a la supèrbia, hoy fa loch a caritat e desesperació a sperança. E sots lo mal de virtut trencada és la perseverança de falsia e dura obstinació dels contrastants a ta intenció. Immortal batailla és entre enveja e glòria e entre maldat e virtut. Emperò gràcies sien fetes e n'Aquell qui és senyor de virtut e rey de glòria, que a present, vençuda la part de tot mala, la part totalment bona ha triümphat, jatsia sovint vejam lo contrari. Ara·s veu que l'altea de la majestat imperial, confusa tota enveja, cobrarà les honors de què era desposehit. E los peccadors o contrastators, vehent   -f. r3r-   -ho se dolran e, ab ira cruel, mostraran la intrínseca furor ab strenyiment de llurs dents per magrea de viceral corrompiment. E tu, capità valentíssim e poderós, més clar e resplandent e reposat que en lo passat temps tots los altres stats no són, en la imperial cadira faràs tornar l'alt emperador, gitaràs tots núvols de tristor o de pluja de làgremes e esclariràs tota la Grècia; e subjugant ab la tua gran virtut la nostra partida de lengua morisca, d'on seràs mereixedor de portar corona d'estel·les, car per tu serà restituhida a l'imperi la pau que li era tolta, e als pobles lo desijat repòs. Per hon de tu serà manifest al món lo teu notori enginy, segons has fet en lo passat e tant més en lo present, com quant de major lahor és justament e temprada regir un regne que guanyar e aconseguir-lo benaventuradament.

"Certes, ara és temps que culles e replegues ensemps totes les virtuoses forçes de ton coratge, e que·t prepares a grans e infinits negocis, si en tu ha res de real costum. Tots tos passats treballs són no res si leixes los molts que encara te resten a passar. La tua gran glòria requer en ton ésser dreturera la tua mà. Ja havem vist com altament e gloriosa has batallat contra la fortuna adversa, e coneixem-te vençedor; mas guarda't, que sovent la fortuna, encara que sia vençuda, retorna pus mansa en son sguart, e pus suau, quasi resplandent ab elm o cuberta de aurada. Tu has vençuda la adversa; guarda't ara, car la pròspera torna a encontre de guerra. Guerra null temps no proceheix de amor, ne hoy no proceheix de amor ne de caritat. Amor proceheix de la glòria del cor mundanal e eternal. E no·t penses que per ço com ha mudat armes te sia benigne ne pus flach, ans te serà bé mester que t'abilles de novelles armes, e no·t penses haver menys a fer per ço com lo enemich és pus blan e pus suau, ans sies cert que la guerra és pus enganosa com la crehença és ab legots o ab affabilitats combatuda en lo stret de la fortuna adversa.

"Avem vist com altament te est portat en útil de la cosa pública. Ara veurem com te comportaràs en la plenitut de la fortuna pròspera, car molts en tribulacions e lochs strets han resistit sens causa; e molts qui foren en llurs adversitats forts, foren per la fortuna pròspera enderrocats. Aníbal fon vençedor en la batailla de Cannas. Aprés que agué exivernat en Càpua ab menjars delicats, delitàs en dormir, reposant en banys plasents, per oçi e luxúria fon vençut en la batailla per Marcell. E axí, la ardor del gel del riu de Trèbia, hon primer havia aguda victòria en Lombardia, fon apaguada en Càpua per la calor dels banys e altres delits. E sovint és la pau pus perillosa que la guerra, car a molts virtuosos ha nogut, no havent adversari contra lo qual la virtut agués exercici, la qual se és per oçi e repòs amaguada e a veguades del tot perduda o aflaquida, per tal com en loch de l'adversari, per lo qual la virtut se mostrara e s'esforçara, an succehits delicaments. E a veritat, no pot ésser guerra pus greu que és ab sos propis costums e coratge, car lavors   -f. r3v-   hi pot haver menys treves, puix la guerra és tota dins lo mur, ço és, dins l'om mateix. E aquesta guerra flaqua de batailles acostumant, la qual, venint ab mantell de pau, ha major gosar que quant ve ab bacinets armada.

"E leixant molts exemples de gents, pau e tranquilitat amansà los romans, no amansats ni trencats jamés per batailla e vençedors de totes gents. E segons alguns han scrit, los delits de luxúria vençents los romans, per veure Cipió, hom reduptat altament bo per tot lo senat de Roma, com de son poder vedava la destructió de Cartayna, jatsia contra l'acort del molt savi vell Cató. Ho vedava Cipió per dupte __segons diu Florus__, que perduda los romans la temor de Cartayna, llur enemigua, la ciutat de Roma no començàs donar-se a delits e a repòs. E Déu agués volgut que·l consell de Cipió fos stat seguit, car millor fóra fos restada guerra dels romans ab los enemichs e ab Cartayna que ab llurs propis vicis e delits, car certament en millor stament foren stats los fets de Roma e, segons yo crech, hauria agudes menys batailles e pus contínues victòries. E si·m demanes per què açò: com pens molts sien e seran als quals par ja temps de repòs. Puix Déu te ha portat a prosperitat de fortuna, sàpies-los ésser de adversa intenció a ells. E dich-te a tu e a tots los grans senyors: una deu ésser la fi de la vida del treball, e tostemps deuen ésser en guerra de enemich vesible e invesible. E veges més avant quant discorde yo de comuna opinió, car dich que d'açí avant sentiràs doble treball més que en lo passat, e te n'alegraràs. Jamés no t'és stat mester levar-te ab tant sforç. E lo ànimo deu en tu sobrepujar si mateix, car vengut est als sobirans combatiments. E axí entengua tot lo món quin e quant gran est stat en cascuna fortuna, ço és, pròspera o adversa; e no tu solament, mas aquells qui segueixen tos consells.

"Tu has senyor vell e antich, lo qual la fortuna havia lançat per terra, lo qual forçant la fortuna l'à portat en molts cayments a la altea del stament humanal. Mostra-li per quins graus és pujat en aquesta triümphant de victòria e ab quin saber s'i deu refermar. Ja no·s deu sforçar de pujar més alt, sinó en cobrar lo que té perdut, car deu-se tenir per content de la dignitat que Déu l'à posat e del ceptre hereditari qui li és degut per deute de sanch més que per sa pròpia virtut. Car la senyoria no fa l'ome, mas descobre'l; e les honors no muden les costumes ni·l coratge, mas mostren-ho. E amonesta'l que sàpia ésser senyor, car lo primer és per mèrits, lo segon per fortuna. Mostra-li que honre Déu e ame sa terra; serve justícia, sens la qual lo regne, jatsesia rich o opulent, no·s pot conservar. Aprengua que negú acte violent no pot ésser de longua durada. E millor e més segur és al príncep ésser amat que temut. Acostum no desijar sinó bona ànima, bon seny e bona pensa, e que no sper sinó bona fama e no tema sinó desonor. Pense com pus alt és, pus clarament és vist e menys se pot amaguar lo que fa; e com major poder té, menys té licència de abusar-ne.

"Sàpia lo príncep no deure més deferir de poble per àbit que per costums.   -f. r4r-   E studie partir-se de totes stremitats per egual spay, seguint la virtut sitiada enmig. Sesse en ell prodigualitat e luny-se de avarícia, car la primera consuma les riqueses, la segona la glòria e lahor. Sia conservador e amador de sa fama pròpia e més de sa honor. E sia avar de temps, guardant no·l perda. Sia larch de moneda e tostemps tingua en lo cor la resposta del savi emperador, animosa, dient no voler lo or, mas voler senyorejar a qui·l poseheix. Més val tenir los vasalls richs que no lo fisch. E sàpia que lo príncep de rich regne no pot ésser pobre. E sia en recort de les calamitats, misèries e treballs que la mesquina terra sua ha sofert en aquest temps passat. E lavors se repute benaventurat, que ha complit son vot.

"Justificat príncep serà aquell com les misèries en sa terra meses per crims d'altres n'aurà lançades o departides per sa virtut pròpia, e haurà restituhits los dans e reparats los enderocaments, e fermada pau e oppressa tota tirania e tornada libertat en sa terra. Pose's en lo cor amar los que senyoreja, car amant crex lo amor, e no pot ésser regne més perillós o incert que senyorejar als qui no volen. Jamés no ixqua del cor al príncep la real doctrina de Salusti dient que gent d'armes ni tresors no són defensió del regne, mas los amichs; tals, emperò, que no sien ha amor forçats per armes ne aguts per diners, mas per benifets, mèrits e fe. E segueix-se que lo príncep deu viure ab los seus ab concòrdia, car concòrdia fa créxer e aumentar les coses poques, e per discòrdia se perden e·s destroexen les grans. De què tenim exemple de March Agrípia: treballà molt per la dita concòrdia, per la qual s'era a cascú jermà o companyó, amich e bon senyor. E aprés Déu e veritat, sia-li la pus cara cosa amistat, e l'om que una veguada haurà fet digne de sa amistat, no·l lançe de negun consell. E seguint lo consell de Sèneca, totes ses coses acorde ab aquell que sàpia ésser son amich. Mas primerament acorde de l'amich que pugua fiar de ell, mas no de molts. Studiar que sàpia conéxer lo amich del lagoter o suau enemich, plaent-li verdaderes lahors, estímols o pections de virtuts. Avorresca legots axí com a berí. No sia lauger en pendre amistat, mas, pus tart des que les haurà preses, les deix, e si possible és, no les deix jamés. E si les ha deixar, no u faça prestament sinó ab discreció, poch a poch, axí com diu lo proverbi: "Descusa e no squinçes l'amistat antigua, e tengo per ferm que segons que ell és amich dels altres, axí los altres li seran amichs." Ne·s fenya ésser amat de algú que ell no ame, segons sol ésser error dels grans senyors. E deu guardar que les voluntats de cascuns són molt libertes e no comporten jou d'altri en qui axí mateix no·l coneixen. Amor no pot ésser jamés forçada sinó per amor, e per aquella és forçada, puix la conegua en l'altre. No haja presumpció alguna de mal en lo amich antich, e no cregua im   -f. r4v-   pròvidament o sens causa a algú. Gite de si sospites, no pare la orella ha acusadors o a malmescladors d'altres; e si hi perseveren, ab pertinàcia reprenga'ls, ne encara los ponesca si no se'n leixen. Paraula és de l'emperador, que lo príncep que los deladors o malmescladors no castigua, a çi mateix irrita. Lo gran Alexandre, jatsesia jove e molt poderós senyor, menyspreà un acusador ab molt gran e bona fama e fiança. Seguí-li'n bé segons devia, com stant ell malalt degués pendre per medecina un abeuratge a ell aparellat per Phelip, metge seu, rebé les letres de Permínio, en les quals l'amonestava que Phelip, metge, corromput ab molts diners per Darhi, enemich seu, li havia promés que·l faria morir; axí que guardàs sos aguayts e son mortal abeuratge. Les quals letres legí Alexandre e celà. E disimulant, callà fins que, entrat lo metge e ell havent begut l'abeuratge, lavors girà los hulls al metge e donà-li les letres de la acusació. Però fehia tart, e inútilment si vera fos, mas prou les hi donà prest e bé, puix la acusació era falsa. Menysprea altament los mals parlants e, almenys per callament, los reprengue e mostre haver mentit, recordant-li lo que lo emperador Octavià scriví a Tiberi, dient que no·s devia enfellonir que algun parlàs mal de ell, car prou era que negú no li pogués mal fer. En altra manera, més avantatge hauria l'om que Déu, al qual, jatsia no·s puixa acostar injúria ni offensa, emperò sovint lo ensagen les gents de injuriar de paraula. Donchs, lo príncep emprengua o exercescha la pensa e les orelles en açò: en què no solament és loada la paciència del dit gran emperador, mas de Pompeu, gran e solenne ciutadà de Roma e del rey de Partchia, e de Pisístrat, tiran de Atenes.

"No s'agreuge lo príncep si alguns inquiren saber los secrets, mas ell no cur saber secrets d'altri, car de valerós cor proceheix no curar de tals coses, e lo contrari és en cascú, car poca confiança. Més avant faça lo príncep que sia tal com volria ésser reputat per les gents, e lavors no volrà que los seus actes ni secrets sien amaguats, ne més se guardarà que u veja son amich que son enemich, ni curarà més sa deliberació en consell que·l testimoni dels qui mal li volen. E ab tal confiança féu portar Cipió les spies dels cartagineses per la ost de els romans. E ab semblant magninimitat Július Cèsar soltà Dominici, pres, un gran cavaller de Pompeu, enemich seu: feren-lo fugitiu, menyspreà e no se'n curà que sabia molts secrets seus. Encara, com una veguada agués trobat scriptures hon eren los secrets de sos enemichs, cremà'ls e no vo[l]gué que·ls legissen. E no pens lo príncep que solament a la ventura li sia posat en son títol seraníssim o molt clar, mas per tal que en lo seu ànimo, proïsme a Déu e pus alt que totes vanes passions, no puixa pujar negun núvol de dolor ne algun plor de tristor, ne negun gel de temor, ne fum   -[f. r5r]-   algú de mals desigs terrenals. Sàpia que ira en príncep és fort leja cosa, e nomenar solament crueldat en príncep és cosa il·lícita e peccant, e tant pijor com ha sots si més maneres de noure que altri. E senta ésser veritat ço que dix Sèneca en la segona tragèdia: "Tot regne és sots major regne." E axí, levada tota ira e temor, se retrà comú a sos sotsmesos, e tot açò que en ells ordenava esper a si mateix en si, de la mà de son superior, ço és, Déu. Supèrbia ni enveja no haja, que no són vicis de príncep, mas de gent comuna. Quina rahó ha lo príncep en haver supèrbia, al qual Déu ha fet tant de bé, e és deutor de tants grans dons a Déu totpoderós, creador seu? O, com pot haver enveja lo qui no véu sobre si negú e véu si mateix sobre tots?

"Entengua lo príncep que veritat li deu ésser fundament de tota fe. A qui diu falsies s'esdevé que no·l creu hom de les veritats, e grans veritats se ajusten ab poca falsia. Axí desija que hom lo cregua, prengua en cascun parlar tostemps veritat, e axí, acostumant sa lengua que no sàpia mentir; car no pot ésser pus absorda cosa ne més perillosa que príncep mentidor, sots lo qual la cosa pública de son regne, incerta e tremolosa per ses falsies, haurà a vacil·lar. Molt deu ésser stable e ferma la paraula de aquell en lo qual és fundada la sperança e seguretat de tants pobles. E jamés no deu mentir als altres aquel al qual és mester __si fer-se pot__ que ningú no li menta, e perquè seria legoter lo qui no deu aver temor ni deu sperar haver res d'altri, les quals dues coses me paren propiis agullons de lagoteria. Guart-se, encara, que no lohe si mateix: sa lahor per fets la deu mostrar e no de paraula. No menace a negú ni s'enfelonesca, car no stà bé al príncep, que sol ab l'esguart pot spantar, e stant reposat se pot venjar, hoc encara perdonant pot castigar: és la més noble venjança que ésser puxa. Guart a si mateix de alegrar-se massa e sobremanera, guardant les ocupacions immortals del regiment de son regne; ne tanpoch no·s deu entrestir si guarda les grans honors e la divinal magnificència que ha en si. No·s negue a negú, car Déu l'à fet néi[x]er no per a si solament, mas per a la cosa pública. E sàpia que tota hora fa sos fets quant ajuda a sos sotsmesos.

"Tempre la rigor de la justícia ab egualtat, e la crueltat sia mesclada ab clemència; en la prudència sia alegria; en la celeritat, madurea; en la seguretat, avisament; en la temprança haja plaer; en la laugeria, actoritat; en lo menjar, nodriment; en los convits, temprança; e[n] lo parlar, suavitat; en la reprenció, caritat; en lo consell, fe; en juhí, libertat; en riure, tarditat; en lo seure, manera; en lo anar, gravitat. Haja sperons en remunerar, fre en punir; fira a son enemich ab cara alegra, e son ciutadà, si u mereix, ab trista. E per exemple del gran príncep, los delictes de sos sotsmesos li sien axí com nafres pròpies, que no·s poden guarir si no són tocades o curades. E segons diu Titus Lívius, deu-los punir ab gemechs e làgremes, axí   -[f. r5v]-   com taillàs les sues entràmenes. E pose's al cor que·l príncep deu ésser del tot semblant a Déu per misericòrdia; e que del tot erraren los philòzophs que damnaren misericòrdia. Magninimitat és pròpia virtut de los prínceps, sens la qual no són dignes de haver regne ne nom de rey. E si la humanitat natura és d'om, e no virtut, si no la à més és cosa no acostumada que vici, més pertany humanitat a príncep o a rey que a altri, e per ço com més sobrepuja los altres ell, que té entre los altres hòmens lo primer loch.

"Deu haver castedat lo príncep, la qual és bellea en tots hòmens, mas en príncep ha singularitat de bellea. Res no és més bell que príncep cast, ne més leig que príncep luxuriós. Gratitut, que és memòria de servís e de beneficis, solen haver los bruts animals; és leja cosa si fall als hòmens; és ornament e bellea e als prínceps ajuda. E ingratitut sol corrompre los nirvis e força del regne, per tal car cascú ha perea de servir al qui obliden los serveys e omplir la pregonea sens fons de l'ingrat coratge de dons que pereixen. A la fi, confés lo príncep que és ple de honor carregosa e de càrrech honrat. E lo qui ans era franch e liure sàpia, des que és fet príncep, ha presa servitut treballosa, solícita e honesta, sots la qual stà la libertat de la cosa pública. E de allí avant ha viure per exemple ésser als altres, car per exemple dels reys e dels prínceps se regeixen los regnes, e les errades del poble solen exir de les costumes dels senyors e regidors. Lo príncep no deu voler res propi a çi, sinó lo ceptre e la corona e ço que de aquell s'és. E per ço hi és la salut de tots los seus sotsmesos gloriosa mas difícil e de molts caps, semblants a la serp de Èrcules, a la qual naixen molts caps per hu tallat.

"Haja lo príncep agudea deguda ab enginy, e vergonya deguda a sa edat, e virtut a son linatge e a son real stament. Tingua majestat pertanyent; menyspreu porpra e pedres precioses e delits, fent burla de totes les coses que passen e fugen. Solament guart altament les coses eternals, e de aquelles se admire. Haja per real exercici armes e cavalls, e los arreus de son palau, en pau en guerra, e·n totes coses. Seguesca en son regnar les arts e maneres dels romans, que són: servar manera en la pau, perdonar als sotsmesos e guastar e aflaquir als superbiosos. A la fi, sàpia lo present ésser taulel de gran perill e treball. No deu seure a joch o a plaer ni repòs pereós, ne a vil delit ne alre donat per Déu als hòmens, sinó que ab poch e breu mèrit se obre camí a la eternal glòria e fama perpetual. E axí, altra veguada mostre's avinent a apendre.

"Ab gran voler lija e hoja los nobles fets dels antichs. E sia solícit e fervent demanador, no de béns temporals, mas dels exemples dels antichs e prínceps il·lustres. Haja contínuament en memòria ço que aquell príncep magnànim, lo darrer príncep africà, destroydor de les ciutats enemigues, féu e servà en la ost sobre Çamora __e·n aprés fon exemple de militar disciplina a molts romans prínceps__, que axí com aquell gità de la ost totes maneres de delits e d'àvol   -[f. r6r]-   luxúria e dos mília àvols fembres, axí lo teu príncep lançe de totes les sues ciutats tots instruments de luxúria e corregesca les costumes de les gents que per gran plaer se són afollades. E sens açò no haja sperança, no solament de victòria, mas de salut. E açò per exemple haja del dit príncep e d'altres coses per les quals se faça acabat e perfet. E tants noms de hòmens insignes per virtut com trobarà ésser stats sancts, ne sàpia ésser donats a ell per mestres de sa vida e per endreçadors seus a glòria. E sovint s'esdevé que los nobles coratges tant los ençenen exemples com dons, e tant paraules e stàtues posades en recordació dels antichs. Gran plaer és com hom pot egualar si mateix als antichs qui són loats, e bella enveja és al qui s'estima de virtut e no·n fretura perdre temps en enquerir d'altres antichs, car exemple singular és que negú qui no stima la honor ne ha temor de vergonya no pot obrar ne viure virtuosament. Moltes voltes voler emitar als bons de enteniment e de enginy és stat profitós, axí com voler-se lunyar de mal. Ja deu ésser reputat bo qui·s studia en fer bondats.

"Moltes coses he dites, mas, a veritat, poques són, atesa la magnitut dels hoynts; e més són encara les coses que y resten a dir. E tu, molt egregi capità, qui sents e saps que totes les coses stan a càrrech sobre los teus muscles, emperò a la gran amor no y és res difícil o greu sinó ésser no amat. Açò no pots dir tu, que per les tues infinides virtuts te fas amar a tot lo món, e los teus juhís e consells conserven lo amor de aquells qui·t serveixen. E no fon més accepte Chiron ha Anxil·les, ne Palominus a Enea, ne Philoteçes a Hèrcules, ne Lilidi a Cipió Africà, que tu est al teu emperador. Donchs, dóna compliment al que bé has principiat, car la caritat porta tot treball, e amor venç totes coses. E axí mateix, qui vol part de la honor e glòria, rahó és que porte sa part dels pensaments e càrrechs. Les coses grans a costar han: lo or se cava del pregon de la terra; les spècies se porten de luny; lo ençens se cull de arbres que suen en Sabea; en Cidònia se peixquen les mucites; lo vori se à en Índia e les perles en la mar Oceana. Ab gran dificultat se han totes les coses grans e precioses; e la virtut, que entre totes coses és molt preciosa, no s'obté laugerament. Bona fama és pus resplandent que or, la qual ab gran studi se denega e ab gran diligència se guarda e·s susté. La rosa stà entre les spines; la virtut entre les dificultats. E entre les cures solícites stà la glòria. En lo collir de la rosa sofir lo dit afany e perill; en la virtut e glòria, lo coratge de l'hom. Donchs tu, siny lo teu coratge ab principis gloriosos, car com pensaràs haver acabat, lavors començaràs. Exercita'l ab bones cures del príncep e de la cosa pública e, exercitant ab aquelles, farà deçà pus benaventuradament sos fets. E la ànima, aprés que serà partida del seu cors, més laugerament volarà e millor a les eternals cadires, segons openió de Ciceró, e nós ho sabem. A Déu coman honor de la tua senyoria e nostra."

  -[f. r6v]-  

Tots los grans senyors que allí eren, vehent que tan bé havia parlat e tants consells bons los havia dats, car cascú lo podia pendre per a si, de un acort se levaren e supplicaren al capità que volgués fer alguna gràcia al discret moro. E lo capità, qui tenia lo ànimo tan valerós, responent, dix:

__Mos senyors e majors de mi, a molta merçé auré a les senyories vostres que·m digau quina gràcia volreu que li faça, que yo seré molt content obeyr-vos.

E ells li regraciaren molt la sua graciosa offerta. E tots pensaren e agueren per conclusió que lo major do que podia ésser era libertat, e demanaren-li lo moro Abdal·là ab un fill que tenia pres ab ell. E Tirant fon molt content, per amor de tants grans senyors qui lo y demanaven e, per contemplació de ells, li dava libertat e XX d'altres per amor de ell. Lo cidi A[b]dal·là lançà's als seus peus per voler-los-hi besar, mas lo valerós no u volgué soferir, ans los donà son comiat e tornaren-se'n al seu camp.

Aprés dos dies vengueren les naus ab moltes vitualles. E aprés que agueren descarregat lo que portaven, lo capità agué son acort ab los senyors, e deliberaren que tots los presoners posassen en les naus e que·ls portassen a l'emperador. E axí fon fet. E foren comanats al gran conestable per llur capità, e partiren per anar al port. E com los recullien en les galeres, feren-los despullar per veure què portaven, e trobaren, entre joyes e diners, lo que havien guanyat en la guerra, hi de sou passats CLXXX mília ducats. Car presoner hi havia que, entre joyes e diners, valia lo que portava X mília ducats. E trameteren tots los diners al capità, e aquell prestament los féu repartir entre tots los del camp.

Lo conestable féu donar vela e, ab pròsper vent, en breus dies arribaren al port de Constantinoble. Lo emperador e totes les dames e staven a les finestres mirant entrar les fustes. Lo conestable féu traure los presoners e portà'ls al palau. Lo conestable pujà alt hon era lo emperador, féu-li reverència e besà-li la mà e lo peu e, dites les recomandacions de part del capità, li presentà de part sua tots los presoners.

Lo magnànim senyor los rebé ab grandíssima alegria, tenint molt gran contentació del capità. E posats en bona guarda, lo emperador féu entrar lo conestable dins la sua cambra, hon era la emperadriu e la princessa. E demanà-li del stat del camp, e los seus cavallers com se regien, e lo seu capità en quin ésser era posat ni com se regia ab tota la gent. Lo conestable, ab gran modèstia, féu resposta de semblant stil.

  -[f. r7r]-  

__No consent la veritat ésser caillada, pròsper emperador e mon senyor natural, dels singulars actes e de molta virtut que ha obrats e obra cascun dia lo vostre valerós capità, encara que, ab paraules sobreposades, versemblant de error hagen posat en la majestat vostra, per sguart de confusió de alguns maldients, volent posar en les gents enganosa crehença. E perquè·s mostre lo ver de tals coses, recitaré a la altesa vostra que, per causa de algunes contradictions sobre lo camp vençut e desconfit dels turchs, lo marqués de Sanct Jordi, ab son jermà lo duch de Pera, e tots los altres avolatats, s'i pensà seguir fort jornada; casi per haver fet la majestat vostra capità novell, e per los guanys per nosaltres haver fets, e per ells haver-nos liberats de tant de mal qui aparellat nos stava, havent ells scampada la sanch e meses en perill les persones e les vides, e nosaltres nos ne portam la desferra. Emperò Tirant, com a capità virtuós, pacificà tot lo camp e volgué que la despulla fos nostra. Dich, senyor, a vostra altesa, ab tota veritat, que teniu lo més singular capità que en lo món sia stat ni crech serà. E no pensa la majestat vostra que Alexandre, Cipió ni Aníbal fossen tan discrets savis ne ab tan sforçat ànimo ni tals cavallers com aquest és! Més sap de la guerra que quants hòmens yo haja vists ne hoyts nomenar: com tots nos pensam ésser perduts, lavors som vençedors. Lo treball seu és cosa de gran admiració.

Dix lo emperador:

__Quina és la sua pràtica?

Dix lo conestable:

__La majestat vostra lo trobarà lo més solícit home del món. Amador e guardador del bé púplich, emperador dels desemparats, adjudador dels malalts. Senyor, si negú és nafrat, a la sua tenda los fa portar e fa'ls servir axí com si era lo cors de un rey, de viandes e de medecines en gran abundància, e los metges no se'n parteixen. E yo pens que si nostre Senyor li té a fer bé, sol aquesta virtut hi basta.

__Digau-me, conestable __dix lo emperador__, quin recapte dóna en lo camp, e a la gent d'armes quin orde·ls té?

__Senyor __dix lo conestable__, yo us ho diré. Primerament, com ve de matí, ell fa ensellar II mília roçins segons a qui toca la tanda. Cavalquen los mil tots armats com si havien entrar dins en batailla, e ab aquests van mil hòmens a peu. E axí van per tot lo camp, guardejant dins e defora, e açò los dura fins a migdia. Los altres mil cavalquen fins a la nit. Aquells qui descavalquen, pensau que·ls deixa desarmar ni los roçins desansellar? Ans tot lo dia han star armats, per ço que si algun cars los sobrevenia, aquella gent fos pus prestament a cavall que tots los altres. E com ve la nit dobla la guayta: cavalquen II mília lançés e II mília hòmens a peu; e los altres II mília stan armats e los cavalls ensellats. E com ve a la hora de mija nit, van-se'n a llur instància e los altres cavalquen. E pensau, senyor, que·l vostre capità en tota la nit ell dorma? Sinó incessantment va e stà ab la gent d'armes, burlant adés ab uns, adés ab altres.   -[f. r7v]-   En tota la nit, tan gran com és, jamés lo veureu dormir ni reposar. E moltes voltes yo lo y dich, que vaja a dormir e yo restaré allí en loch seu: no u vol per res consentir. E com ve que és dia clar, que·l sol és exit, fa tocar a missa: vénen tots aquells senyors que hoyr-la volen. E pensau que sia home molt sermoniós? No senyor, sinó que pendria a mi o algun altre per lo braç e fa posar tots los magnats primers, hi ell posa's en un racó de la tenda. E axí hou la missa, ab molta de honor que a tots los senyors fa. E com la missa és dita, posen-se tots en consell e aquí saben si fallen vitualles al camp o no. De continent fa provehir a totes les coses necessàries. En lo consell no s'i parla d'altra cosa sinó del stat del camp. Lavors lo capità va-se'n a la sua tenda o a la primera que troba e, damunt un banch o en terra sobre una cobriatzembla, se posarà a dormir, tostemps armat. E dormirà II o III hores al més. E com se leva, toquen les trompetes e lavors tots los magnats vénen a dinar. E tots són servits marvellosament de moltes viandes e bones; e jamés se seu en taula fins que han menjat la primera vianda. Yo stich admirat que li basta a tants menjadors com té. A passades CCCC persones dóna a menjar, e XXX atzembles que jamés no fan sinó anar e venir ab vitualles, capons e gallines, e de tantes volateries com haver-se poden. Lo seu treball e lo poch dormir és cosa admirable. Aprés dinar, com han feta col·lació, tenen altre consell: si à viles, castells o lochs prop de allí que·s tinguen per los turchs; quina gent d'armes hi à mester per conquistar-los e quin capità hi yrà; e si han mester portar bombardes o artelleria. E prestament s'i dóna recapte. Sé-us dir, senyor, passades LXX places havem recobrades. Molt bona pràtica serva lo gran capità, molt millor que no fehien ans que ell hi fos, com lo duch nos era capità.

__Què·m direu __dix lo emperador__ de sos parents? Com se comporten en la guerra?

__Molt bé, senyor __dix lo conestable__. Esta nit o d[e]mà serà açí Diafebus ab los grans senyors que porta presus.

__Com! __dix lo emperador__, encara n'i à més?

__Sí, sancta Maria! __dix lo conestable__. Allí ve lo duch d'Andria e lo duch de Melfi, e lo fill del duch de Calàbria e molts altres comtes, barons e cavallers que vénen presos.

La alegria augmentà en aquella hora molt més que no era stada.

__Del vostre offici de gran conestable __dix lo emperador-ha-us fet empediment negú?

__No, senyor __dix lo conestable__. Ans de continent que m'agué dada una letra de vostra majestat, me dix que yo regís de mon offici axí en lo seu camp com en lo del duch. E volia que lo seu conestable que ell portava fos lochtinent meu, que puix yo era primer en temps, rahó era que fos primer en dret. Tota aquesta guerra, senyor, stà en l'esforç de Tirant.

L'endemà Diafebus entrà ab los presoners per mig de la ciutat, ab moltes trompetes e tamborinos que portava. Lo emperador e tot lo poble staven admirats de tanta multitut de presoners. Com foren en la plaça del palau, lo emperador stava en una finestra. Diafebus li féu molt gran reverència, humiliant-se molt a ell, e presta   -[f. r8r]-   ment pujà al[t] en la cambra e besà-li la mà; aprés a la emperadriu e a la excelsa princessa. Com agué abraçades a totes les dames, tornà a l'emperador e dix-li tot ço e quant benedictió, amor e voluntat de Tirant li presentava. E lo clementíssim senyor, ab cara molt afable, lo rebé. Aprés li dix Diafebus:

__Senyor, supplich a la majestat vostra me vulla posar en libertat, car bé és presoner qui a presoners guarda, com cascú de aquells com[p]te sobrepujar son coratge de major dignitat que noblea no és. E per ço, vulla la altesa vostra acceptar-los per lo gran perill que tal comanda ab si porta, car ley és feta per aquell qui sols honra basta a conservar la sua honor. Com per los entenents vist serà yo haja retut mon deute de fidelitat, lo que a interés de part s'esguardarà, just o injust acte se nomenarà e no gràcia. E perquè sia vist lo desig meu ab lo vostre concordes, requir als notaris que me'n sia feta carta pública perquè·n reste memòria en sdevenidor. La senyora de gran excel·lència princessa de l'Imperi Grech, la egrègia Stephania de Macedònia e la virtuosa Viuda Reposada, e la bella eloqüència de Plaerdemavida, e la honesta, pròspera e benaventurada de la senyora emperadriu, qui és font de tots los sabers virtuosos, façen ver testimoni de mi, com he retut mon deute ab los presoners ensemps.

Fon levat acte e lo emperador rebé sos presoners e parlà molt ab Diafebus, demanant-li lo seu capità quina honor los fehia e com los contractava. E Diafebus li recità la pràtica que ab ells servada havia. Lavors lo emperador los féu posar dins lo palau en les més forts torres que tenia.

Com Diafebus véu temps de parlar ab la princessa, anà a la sua cambra e trobà-la ab totes les sues dames. Com la princessa lo véu, levà's del strado e féu la via sua. E Diafebus cuytà lo pas e donà del genoll en la dura terra, e besà-li la mà e dix:

__Aquesta besada és de aquell que la celsitut vostra ha condemnat en més fort presó que no són aquests que yo açí he portats.

E les donzelles acostaren-se: no li pogué res dir per dupte que no hoyssen lo que diria. Mas pres-lo per una mà e anaren-se a seure a una finestra. Com foren aseguts, la princessa cridà Stephania, e Diafebus féu principi a un tal parlar:

__Si la mar se tornava tinta e la arena paper, yo pens no bastaria d'escriure l'amor, la voluntat, les infinides recomendecions que aquell pròsper e virtuós Tirant tramet a la majestat vostra, com totes les coses són vistes per la fi e aquella mostra cascú qui és, e dóna premi e condamna segons les obres, e com amor no sia major son perill sinó atényer-hi mort o glòria per premi de cavaller valerós. E no deuríeu tant amar la vida que·n desconeguésseu l'amor d'un tal e tan sforçat capità com la altesa vostra té, com per sa libertat poch atesa de aquell jorn qu·ell vos véu. Recitaré part de sa vida, il·luminada no per los antichs cavallers de molta stima, ni per los presents, ni encara per negunes altres. No és digna cosa negú sia mereixe   -[f. r8v]-   dor de tan gran premi com és aquest de la majestat vostra.

E donà fi en son parlar.

La fi de les paraules de Diafebus foren principi a la princessa que, ab cara affable responent, dix:

__Per los meus desigs als vostres pus manifests, ab sola intenció volríeu-vos salvar, la qual és sabuda sols per Déu, e lo juhí dels hòmens són en les obres, per les quals vos condamnen totes les dones de honor, per ço com les coses de mal propòsit resten tostemps imperfetes. Ay lo meu jermà Diafebus! Yo seré a vosaltres dada per vida com tingau títol de bons e verdaders, no fallint-vos execució de virils cavallers del que se'n pot dir per los entenents de tot lo univerç món, en glòria e lahor de vosaltres. E les recomendacions que·m dieu, yo stich admirada com tan gran càrregua sobre vostres spatles haveu pogut portar, emperò yo les reb com de vasalla a senyor, e les mies sien doblades e una més.

E en aquestes rahons entrà lo emperador e véu Diafebus que tenia grans rahons ab sa filla. Dix:

__Per los ossos de mon pare, gentil cosa és com a les donzelles plahen hoyr les cavalleries que los bons fan.

E dix a sa filla que ixqués de la cambra per anar a la gran plaça del mercat. E axí fon fet. E Diafebus acompanyà lo emperador e aprés tornà per acompanyar a la emperadriu e a la princessa. Com foren al mercat, veren allí un gran cadafal que lo emperador havia fet fer, qui era tot cubert de draps de or e de seda. Aprés que totes les dames foren asegudes, féu seure tots los majors de la ciutat. E manà lo emperador que portassen tots los presoners e manà que tots seguessen en terra, axí los moros com los crestians. E tots se asigueren, sinó lo duch d'Andria, lo qual dix:

__Yo he acostumat seure en stat real e ara·m voleu contractar com sclau abatut. Cert, no faré. La persona me poreu subjutgar, mas no fareu lo cor ni·l poreu subvertir al que voleu.

Com lo emperador véu la qüestió, féu venir los ministres de la justícia e manà'ls que ab mans liguades e peus lo fessen seure. E axí fon fet. Com tots foren aseguts, posat scilenci en la gent, lo emperador féu publicar una sentència qui era de tenor següent.

Nós, Frederich, per la divinal gràcia emperador de l'Imperi Grech de Constantinoble, seguint la ley dels nostres gloriosos antecessors, a fi que la prosperitat imperial sia conservada en son degut stament, ab repòs e benefici de l'Imperi Grech e de tota la cosa pública, perquè sia notori e manifest a tot lo món com aquests mals cavallers e infidelíssims crestians hajen pres sou dels infels, e ab mà armada en companyia de aquells sien venguts contra la crestiandat per exalçar la secta mafomètica e per destroyr la sancta fe cathòlica, e han fet tot son poder en dissipar aquella, no te   -f. rr1r-   ment Déu ne la honor de aquest món ne la perdició de la ànima, e com ab gran tració e maldat sien venguts en la mia terra per a voler-me desposehir de la mia imperial senyoria, com a mals cavallers e impiadosos e malayts per la sancta mare Sglésia, són mereixedors de molta pena e de ésser desagraduats de la art de gentilesa e de l'orde de cavalleria __e sien desnaturats de la noble part d'on vénen. Com los llurs antecessors sien stats nobles e hòmens virtuosos, de gran renom e fama, com en ells sia morta la honor de aquest món per la gran maldat manifesta que han comesa__, e atenent per les coses desús dites e moltes altres, diem, notificam e denunciam a tothom generalment, e no sens gran amaritut, dolor e compassió, emperò perquè a ells sia càstich e als altres exemple, pronunciam e sentenciam, donant per traydors a tots los crestians que açí són presents, e que·lls sia feta tota aquella solemnitat que a semblants traydors com aquests, contra Déu e lo món, és acostumada.

Publicada la sentència ixqueren XII cavallers tots vestits de gramalles e caperons, e lo emperador se vestí axí com ells. Feren-los levar de terra e pujar alt en un cadafal, e allí los armaren e·lls desagraduaren ab totes aquelles circumstàncies que als mals cavallers acostumen de fer, segon desús, en lo principi del libre és contengut.

Com lo duch d'Andria se véu fer tal procés e de tanta infàmia per a ells e als altres, e veure's foragitat de tota honor de cavalleria, pres tan gran alteració que la fel li sclatà e morí de continent.

Com lo emperador lo véu mort, manà no fos soterrat en sagrat, mas que fos lançat enmig de un camp perquè·l menjassen los cans e les bèsties feres.

E féu-los pintar en pavesos, penjats cap avall, ab la sentència scrita en cascú pavés, e tramés-los per totes les parts de crestians. Com lo papa e lo emperador de Alamanya los veren, tingueren per molt justificada aquella sentència. Com los cavallers agueren rebuda la honor que eren mereixedors, tornaren-los en la presó. E dix lo emperador: __Usem de justícia e no hajam misericòrdia de negú.

Féu portar lo scuder del duch de Macedònia ab grossa cadena al coll e, present tots, li donà sentència de mort e que fos penjat cap avall, per la molta congoixa que li havia feta passar. Com Diafebus véu lo scuder e hohí la sentència que li havien dada, de mort, e que·l se'n portaven per executar-lo, anà prestament e agenollà's als peus de l'emperador e supplicà'l molt fos de sa merçé que aquell scuder no prengués mort, perquè les males gents no aguessen a dir que moria per haver dit mal del seu capità. E lo emperador ab bones paraules lo detenia perquè lo executassen. Com la princessa véu que Diafebus no podia res acabar per molt que supplicàs, levà's del strado e anà's agenollar als peus de son pare, e ensemps ab Diafebus lo supplicaren que·ls donàs lo home. E tanpoch ho volgué consentir. Vengué la emperadriu e totes les donzelles, e totes lo supplicaren. Dix lo emperador:

__Qui véu jamés que sentència que fos donada per lo consell general se revo   -f. rr1v-   càs? Jamés ho fiu, no u faré ara.

La princessa li prenia les mans per scusa de besar-les, e levà-li lo anell del dit, que ell no agué sentiment, e dix-li:

__La majestat vostra, senyor, no és acostumada de usar de tanta crueltat de fer morir negú ab tanta pena.

__A mi no contenten vanes paraules __dix lo emperador__ segons les que ell me dix. Emperò vós, ma filla, mudau-li la mort a tota vostra voluntat.

La princessa donà lo anell a Diafebus e aquell, molt corrent, ab un roçí anà al mercat, hon la justícia se feya, e donà a l'alguazir lo anell. E Diafebus pres lo home e portà'l-se'n a sa posada, que ja stava en la scala per dar-li la volta. Partit Diafebus de sa posada per anar al palau, lo scuder, cuytadament, se n'anà al monestir de Sanct Francesch e féu-se frare: leixà los perills del món e posà's al servey de nostre Senyor.

L'endemà aprés de la sentència, lo emperador féu pendre tots los turchs qui de rescat no eren, e tramés-los en altres parts per vendre, ço és, en Venècia, en Cicília, en Roma e en Ytàlia. E los que no podien vendre barataven-los ab armes o cavalls o vitualles, lo que mester havien.

L'altre duch se rescatà per LXXX mília ducats venecians; lo fill del duch de Calàbria paguà LV mília ducats. Tots los demés se rescataren. Los qui no tenien de què paguar, fehien sagrament e homenatge de bé servir e lealment: donava'ls armes e cavall e sou, e feya'ls anar al camp. Los qui no u volien fer, feya'ls molt bé ferrar e feya'ls obrar les torres de la ciutat e dins lo palau, de què se n'ennoblí molt tot.

Com lo conestable e Diafebus se havien a partir, lo emperador pres tant del seu tresor com conegué que havia agut del rescat dels presoners, e tramés-lo per ells al capità.

Lo dia ans que partissen, Diafebus tingué sment; com lo emperador se fon retret, ell anà a la cambra de la princessa e la primera que trobà fon Stephania, e féu-li de genoll gran reverència e dix:

__Gentil dama, la mia bona sort és stada de vostre merçé ésser la primera ab qui·m só encontrat. Hauria-us a molta gràcia me fésseu cert de vostra benivolença que la mia demanda fos admesa. Tendria'm per home de bona ventura, si la fortuna m'era tan favorable, me volguésseu fer digne que us pogués ésser lo més acostat servidor, per bé que yo no·n sia digne ne mereixedor, atesa la gran bellea, gràcia e dignitat que la merçé vostra posseheix. Emperò amor és aquella qui eguala les voluntats e a l'indigne fa digne de ésser amat. Com yo us ame sobre totes les dames del món, e per vós ésser dama de tan bon sentiment, la fi de la mia demanda no·m deu ésser denegada. E leixau a part, per vostra virtut, les paraules que preniu, scusant-vos ab la senyora princessa, e aquella preneu en total defensió vostra. Serviu-vos un poch de les mans, stenent-les envers mi en senyal de victòria, perquè al millor cars no us falguen, e haureu feta bona electió. E si lo contrari féu, lo que no és presumidor, reportarà la merçé vostra aquella confusió e vergonya de poch amar, e blasmada per totes les dones d'onor e totes vos daran per pena que siau desagraduada de tota gentilesa, puix no voleu sentir la glòria que de amor se   -f. rr2r-   ateny, condamnant-vos que siau exel·lada en la ylla dels Pensaments, hon negú jamés troba repòs. E si açò no·m basta, que no·m vullau pendre a merçé, yo publicaré en lo studi de cavalleria a les dones e donzelles tot[e]s les requestes que per ma part a vostra senyoria he fetes, e totes vostres cruels e impiadoses respostes. En una part me comdamnau, en altra me dau sentència de vida, demanant a la merçé vostra que davant la il·lustríssima princessa aquella sia jutge, qual de vós o de mi demana més justa causa.

E donà fi en son parlar.

La virtuosa Stephania, ab cara molt afable, responent, dix:

__Puix la ignorància no és digna de perdó, obriu los hulls, que res no us scusa, e veureu lo que les dones de honor pronunciaran contra vós hi en molta honor mia. E dos contraris no poden star ensemps per la contrarietat que ab si porten. La qual demanda per vós a mi feta, vos offén més que no us fóra mester, e requer smena gran per reparar lo passat, majorment si lo juhí dels entenents coneixeran en vós que dieu paraules que contra la honor vostra criden, car veig-vos tan cuytat de pendre vostra libertat. Axí, com crech en alre no pensau, dupte he no vingau en major error en reparar vostres errades en coneixença dels bons, e portar a mi a estendre la mia gonella damunt vostre menyscapte. Per què vull que siau cert en aquesta part no vull fer miracles en resucitar un altre Làtzer, com féu Jhesucrist. Emperò no vull que per açò desespereu de la mia poca amor, car més és que vós no dieu ni poríeu pensar, car lo major bé que us conech és ignorància que mostrau haver.

E volent Diafebus satisfer a les rahons desús dites, vench lo cambrer de l'emperador e dix a Diafebus que lo emperador lo demanava. E Diafebus supplicà a Stephania que allí lo volgués sperar, que ell tornaria lo més prest que pogués. La gentil dama respòs que era molt contenta d'esperar-lo.

Com lo emperador véu a Diafebus, dix-li que ell e lo conestable rebessen los diners dels presoners. Dix Diafebus que era content. Aprés preguà molt al gran conestable que·ls volgués rebre, al·legant ignorància, que no sabia contar. E lo emperador los manà que ans del dia, que partissen. E Diafebus se'n tornà a la cambra e trobà la sua senyora que stava arrapada en fort pensament, ab les làgremes als hulls, per ço com sabia que lo emperador no·l demanava sinó perquè partís. E Diafebus, qui en tal comport la véu star, pres-la aconortar mostrant que major dolor tenia ell de sa partida que no fehia ella.

Estant en aquest[e]s consolacions, entrà per la cambra la princessa, que venia de la torre del tresor en camisa e ab faldetes de domàs blanch, ab los cabells tots scampats per les spatles, e feya-u per la gran calor que fehia. Com ella véu a Diafebus, volgué-se'n tornar, mas Diafebus li fon tan prop que no la'n leixà tornar.

__Voleu que us digua? __dix la princessa__. De vós no m'i do res, puix vos tinch en compte de jermà.

Parlà Plaerdemavida e dix:

__Senyora, no veu vostra altesa la cara de Stephania? Si par que haja bufat al foch! Car tan vermella stà la   -f. rr2v-   sua cara com fa la rosa de maig. E yo bé crech que les mans de Diafebus no han stat molt ocioses stant nosaltres alt en la torre. Bé la podíem nosaltres sperar que vingués! Hi ella s'estava açí ab la cosa que més ama. Dolor de costat que·t vingua! Que si yo tingués enamorat, també m'i jugaria com vosaltres féu. Mas só dona exorqua que no tinch res qui bé vulla. Diafebus, senyor, sabeu a qui ame de tot mon cor e vull bé? A Ypòlit, patge de Tirant, e si fos cavaller, encara lo volria més.

__Ara yo us promet __dix Diafebus__ que·n la primera batailla que yo·m trobe, ell haurà tota la honor de cavalleria.

E stigueren burlant per bon spay. Dix la princessa:

__Voleu que us diga, jermà Diafebus? Com bé·n só mesa entorn e bé mirat per tots los cantons del palau, e no veig a Tirant, lo cor me mor. Car si aquell yo podia veure, la mia ànima restaria aconsolada. Mas ab aquest desig pens que·m morré ans que·l veja. Emperò una cosa m'aconorta: que encara que congoixa ne passe, no·m dol, puix ame cavaller valerós, complit de totes virtuts. E la part que més me contenta és per ésser liberal, per ço com lo gran conestable ha dit que té molt gran despesa. Axí és dels senyors que tenen lo ànimo gran en despendre: en l'estat que·s meten, en aquell deuen perseverar. E per ço com yo veyg Tirant que en aquesta terra no té béns ni heretatge, no volria per res menyscabàs de sa honor. Yo li vull ésser com a pare e mare, jermana e filla, com enamorada e muller. E per ço vós, lo meu jermà, li portareu moltes recomandacions e enmig de elles embolicat, que negú no u sàpia ni u veja, mija càregua d'or perquè pugua a son plaer despendre. E per ço devallava yo e Plaerdemavida de pesar-ho e posar-ho en sachs. E com serà la hora del sopar, fareu venir de la gent vostra; e si yo no y só, Stephania o Plaerdemavida vos ho daran. E direu-li de ma part no·s deixe de tot lo que sia honor sua, car la honor sua yo tinch per mia. E com aquests haja despés, yo li'n daré més, e no consentiré que ell ni los seus passen fretura de res. E si yo sabia que filant al torn lo podia sostenir en sa honor, de tot cert ho faria; o ab sanch de la mia persona lo pogués pujar en lo més superlatiu grau, de molt bon grat ho faria, si m'ajut Déu. Car la fi de les coses sdevenidores és remesa a la fortuna e de un bé naix principi d'altre, e la mia condició tira totes les coses a la sua sabor. E per ço he fet yo que lo senyor emperador li done títol de comte. E ja veu què·n dix l'altre dia la Viuda Reposada, que ella sabia que yo amava a Tirant, que li fes gràcia del títol que tenia. Tots los dies de ma vida seré en recort de aquell mot que·m dix. En son testament me leixà una tia que yo tenia un comtat qui·s nomena de Sanct Àngel, e per ço yo vull que Tirant l'aja, que·s nomene comte de Sanct Àngel. Almenys, si senten o saben yo ame a Tirant, serà gran scusació mia: diran que ame un comte; car la mia confiança posada stà en sa valor.

Hoynt dir Diafebus a la princessa paraules de tanta amor, stigué molt admirat e dix:

__Per mon Déu, senyora, yo no·m sent bastant en regraciar ne satisfer a les honors e prosperitats que la majestat vostra fa   -f. rr3r-   a Tirant, per bé que lo meréixer de Tirant sia molt e mereix molt majors coses que no són aquestes, per ses virtuts. Mas ab la gràcia e molta amor que la celsitut vostra ho ha dit, déu ésser pres en molt major stima que no és, car diu lo proverbi que no dóna qui ha, mas qui u ha acostumat. Car yo veig que les gràcies són tals segons d'on proceheixen, e lo qui a vostra altesa porà atényer serà benaventurat. E per ço vos demande gràcia que yo, per part de aquell famós cavaller, vos bese les mans e los peus, e aprés, per tots quants som de la parentela.

No pogué més detenir-se Stephania que no parlàs per la molta passió de amor que tenia, e dix:

__No·m deté lo partir per anar-me'n ab Diafebus sinó vergonya, la qual vergonya proceheix de menyscapte de gentilesa, car la infàmia que en ma honor faria no seria de neguna stima entre los bons, puix ab licència de vostra altesa ho fes, car, ab veritat, enveja m'à fet del que féu per aquell gloriós mestre seu, Tirant lo bo. Donchs yo dech emitar la excel·lència vostra, que faça donació de tot quant he a Diafebus, qui açí present és.

E levà's de allí hon stava e entrà-se'n dins la sua cambra. E scriví un albarà e posà'l-se en los pits e tornà en la cambra hon era la princessa.

En aquest spay que Stephania era anada per scriure, Diafebus suplicà molt a la princessa que la y deixà's besar. E la princessa jamés hi volgué consentir ne atorguar-lo-y. E Diafebus tornà dir a la princessa:

__Senyora, puix les nostres voluntats són contràries, rahonablament se deu seguir que u sien les obres. E de açò ve lo que·s diu, que quant hu no vol, dos no·s discorden. Axí ne poria pendre a nosaltres, a gran culpa de la majestat vostra, si ja de lenguatge no mudau. Fins açí vos só stat servidor afectat, car si la altesa vostra me agués comprat per catiu, no poguereu manar més en mi que ara féyeu. E com anava yo ab los hulls enbenats! Car si cent vides tingués, com no tingua sinó una, totes cent les aventurara sols per fer a la majestat vostra algun servir, per gran perill que y fos. E la celsitut vostra no voler-me contentar lo sperit de libertat de una poca de fruyta! Cercau de açí avant altre jermà e servidor qui us serveisca a sa despesa. E no pense més la altesa vostra que jamés digua res a Tirant de part vostra, ni menys li portaré los diners. E per prest que sia al camp, pendré son comiat e tornaré en la mia terra. Emperò, encara vos dolreu algun dia de la mia absència.

E stant en la fi de aquestes rahons, lo emperador entrà per la cambra e dix a Diafebus per què no desempatxava en metre's a punt, que ans del dia fossen partits.

__Senyor __dix Diafebus__, ara en aquest punt vinch de la posada e tots stam prests per partir.

E lo emperador lo tragué de la cambra e portà'l pasejant per lo palau, a ell hi al conestable, recordant-los del que tenien a fer.

__Ay, trista de mi! __dix la princessa__. En quant s'és enfelonit Diafebus! Hi pens que ja no volrà fer res per mi. Bé és mala sort mia que tots aquests franceses són mig desesperats. Tu, Stephania, pregua'l-ne per amor de mi que no stigua axí felló.

__Yo bé u faré __dix Stephania.

Parlà Plaerdemavida e dix:

__O, bé sou stranya senyora! En temps de tan gran necessitat de guerra, no sapiau   -f. rr3v-   conservar la amistat dels cavallers! Posen los béns e les persones en defensió de vostra altesa e de tot lo imperi e, per un besar vos féu tant d'oyr? Quin mal és lo besar? Que ells en França no·n fan més menció que si·s donaven la mà. E si a vós volien besar, ho deuríeu consentir, e encara si us posaven les mans davall les faldes, en aquest temps de gran necessitat. E aprés que siau en tranquil·le pau, fer del vici virtut. Bona dona, bona dona, enganada anau! En temps de guerra s'i requiren armes, que en temps de pau no y cal balestes.

En aquestes rahons no y era Stephania, mas la princessa anà a la cambra hon era e preguà-la molt que·l fes venir:

__Car yo tinch gran dupte que no se'n vaja axí com ha dit. E si ell se'n va, no serà gran admiració que Tirant se'n vaja per amor de ell. E si aquell virtuós no se n'anava per amor de mi, hirien-se'n molts dels altres, e pensant-nos guanyar, perdrem massa.

__Voleu fer bé, senyora? __dix Plaerdemavida__. No y trametau negú, sinó vostra altesa hi vaja en scusa de veure lo emperador. E posareu-los en noves e tant prest li passarà la fellonia.

La princessa anà prestament hon era son pare e trobà'ls en parlament. Com bé agueren parlat, la princessa pres per la mà a Diafebus e preguà'l molt no stigués enujat de res. Respòs Diafebus:

__Senyora, totes les speriències que fer se poden he ensajat a vostra altesa, reconexent bona fe. Creya vos acordaríeu ab mi a perills sdevenidors per ésser incerts, car tals coses com aquestes més stan en contentació de vista que en obra. A la majestat vostra n'à pres axí com a sent Pere, que fogint per no morir en Roma, per la aparició tornà, coneixent son defalt mijançant voler d'altri. De dues coses seguiré la una: besar o comiat. Atesa ma voluntat, de mi poreu manar just o injust.

__Si vergonya aconseguida per mals actes fos honor __dix la princessa__, yo seria la més benaventurada donzella del món en consentir lo que molts desigen. En contrari, si honor procuràs vergonya, no sereu de res envergonyit, com no hajau volgut sperar aquell qui té la mia ànima cativa, de aquelles paraules que tant vostre honor criden: besar, besar!

Acabant la princessa les darreres paraules, Diafebus donà dels genolls en la dura terra e besà-li la mà. E acostà's a Stephania e besà-la tres voltes en la boca a honor de la sancta Trinitat. Parlà Stephania e dix:

__Puix ab tan gran sforç e requesta vostra, e per manament de ma senyora, yo us he besat, vull que a voluntat mia prengau possessió de mi, però de la cinta amunt.

E Diafebus no fon gens pereós. Posà-li de continent les mans als pits tocant-li les mamelles e tot lo que pogué. E trobà-li lo albarà, e pensant que fos letra de algun altre enamorat, estigué parat, sens negun recort.

__Legiu lo que trobareu aquí scrit __dix Stephania__. E no stigau alienat ne ab tan gran pensament, per ço que los entenents no pensen sia tolt lo ver juhí per lo qual vos condamnau, que teniu causa de sospita.

La excelsa princessa pres l'albarà de la mà de Diafebus e legí aquell, lo qual era del tenor següent.

  -f. rr4r-  

De tots jorns nos mostra speriència quant natura ha saviament ordenat ses coses per los gloriosos passats. Havent atesa libertat de fer de mi lo que vull tenguda aquella honestat que sol ésser dada a donzelles, veuran e sabran en aquest albarà com yo, Stephania de Macedònia, filla de l'il·lustre príncep Rubert, duch de Macedònia, de grat e de certa sciència, no constreta ni forçada, tenint Déu davant los meus hulls e los sancts Avangelis de les mies mans corporalment tocats, promet a vós, Diafebus de Muntalt, ab paraules, de present prench a vós per marit e senyor, e done-us mon cors liberalment, sens frau ni engan negú. E port-vos en contemplació de matrimoni lo sobredit ducat de Macedònia ab tots los drets a ell pertanyents. Més, vos porte CX mília ducats venecians; e més, III mília marchs de argent obrat, joyes, robes per la majestat del senyor emperador ab los de son sacre consell stimades LXXXIII mília ducats. E més, vos porte la mia persona, que stime més.

E si contra res d'açò venia ni·m pot ésser provat, vull ésser encorreguda per falsa e fementida, e no·m puga alegrar ni ajudar de neguna ley que los nostres emperadors passats ni presents, hoc encara los de Roma, renunciant en aquella ley que féu aquell gloriós emperador Július Cèsar, la qual se nomena ley de més valer, la qual és en favor de donzelles, viudes e pubiles. E més, renuncie al dret de cavalleria, no sia negun cavaller qui en camp per mi entre ni dona que·m gose rahonar, ans me puguen clavar la mà ab la cerimònia entre cavallers e dones d'onor acostumada.

E per ço que major fe hi sia dada, pose lo meu propi nom sots signat ab sanch de la mia persona.

Stephania de Macedònia

Aquesta Stephania no era filla de aquest duch. Son pare fon gloriós príncep e valentíssim cavaller molt rich; era cosín germà de l'emperador e no tenia sinó aquesta filla. Com se morí deixà-li lo ducat, que com fos de XIII anys manà en son testament que li fos donat. La mare de aquesta restà dona poderosa, tudora e curadora ab lo emperador ensemps. Aquesta, per haver fills, pres lo comte d'Albí per marit, e aquell intitulà's duch de Macedònia. Aquesta donzella havia en aquell cars complits XIIII anys.

Venint la nit que tots estaven en orde per partir, Diafebus, més content que dir no·s poria, a la hora que la princessa li havia asignada, tramés per la moneda. E com la tingué en sa posada, en lo spay que la gent s'armava, ell tornà al palau per pendre licència de l'emperador e de totes   -f. rr4v-   les dames, en special de Stephania, a la qual preguà que, com seria absent, fos en recort de ell.

__Ay, Diafebus e senyor de mi! __dix Stephania__ Lo bé de aquest món tot stà en fe. E no veu vós en lo sanct Evangeli que diu: "Beneyts seran aquels qui·m veuran e creuran?" Vós me veu e no creheu. Ajau açò de mi: més part hi teniu que totes les persones del món.

E besant-lo moltes veguades a la partida, davant la princessa e Plaerdemavida. A la partida foren scampades moltes làgremes ensemps misclades, car aquest és lo costum de aquells qui bé·s volen. E donà dels genolls en la dura terra, besant les mans a la princessa de part de aquell virtuós Tirant e de la sua. Com ell fon al cap de la scala, Stephania cuytà devers ell e dix-li:

__Perquè us recort de mi.

Levà's una grossa cadena de or que portava al coll e donà-la-y.

__Senyora __dix Diafebus__, tal penyora tinch vostra. Si mil hores havia en lo dia, cascuna hora per si seria en recort de la merçé vostra.

E tornà-la a besar altra veguada e féu son camí envers la posada. E féu prestament carregar les adzembles e tots pujaren a cavall a les dues hores de la nit, e partí ell hi lo conestable. Havien supplicat a l'emperador les naus e les galeres portassen vitualles al camp.

Arribats que foren ab Tirant, no fon poch lo plaer que pres en llur venguda. Lo conestable ensemps ab Diafebus donaren los diners dels presoners al capità. E aquell féu venir los comtes qui altra veguada havien repartit los diners e altres coses com armes e roçins. Com tot açò fon fet, Diafebus recità a Tirant tot lo que s'era seguit, e los diners que li portava. Tirant de res no agué major consolació com de l'albarà que véu scrit de mà de Stephania, e lo seu nom com era scrit ab la sua sanch.

Dix Diafebus:

__No sabeu com ho ha fet? Ligà's lo dit ab un fil fort e lo dit inflà's, e ab una agulla punxà's lo dit e prestament n'ixqué sanch.

__Ara __dix Tirant__ haurem guanyada una sentència envers ma senyora, puix aquella galant Stephania serà de part nostra.

Dix Diafebus:

__Voleu que pesem quant or nos ha donat?

Fon pesat e trobaren-hi dos quintals tots en ducats.

__Més m'à donat __dix Diafebus__ que sa altesa no·m dix, com la mija càrregua no és sinó quintar e mig. Axí és dels grans senyors, dels qui tenen lo cor valerós, que donen més que no prometen.

Deixem-los star e vejam que s'i fa en lo camp.

Aprés que lo gran conestable e Diafebus foren partits, los turchs staven molt desesperats com dues voltes eren stats desbaratats, maldient del món e de la fortuna, qui en tanta dolor los havia posats, com trobassen per compte los fallien, entre morts e presos, més de cent mília hòmens. Estant ab aquesta ira tingueren consell en quina forma porien dar mort a Tirant, perquè fon deliberat que lo rey de Egipte, per ço com era molt entés e en les armes més destre que negú de tots los altres, e dels moros millor __de II celles molt bon cavalcador, arma(v)a's a la nostrada segons en Ytàlia se acostuma fer, ab sos penatxos e los cavalls encubertats__, agueren de acort que   -[f. rr5r]-   ell vingués al camp dels crestians, e tramés un trompeta a Tirant. Com fon a la vora del riu, féu son senyal posant una tovallola en una canya que portava, e los del camp prestament li respongueren per aquell mateix senyal. E passaren-lo, per manament de Tirant, ab la petita barca que tenien deçà.

Com fon davant lo capità, demanà salconduyt per al rey de Egipte e X ab ell. E lo capità fon content d'[a]torgar-lo. L'endemà vench lo rey, e Tirant ab tots los grans senyors lo anaren a recebir a la vora del riu, e li feren molta honor segons de rey se pertany; lo qual venia armat, e tal se trobà lo capità e tots los seus. Lo rey portava molt rica sobrevesta, tota de or e de perles, e lo capità portava la camisa, sobre les armes, que sa senyora li havia dat. Lo capità féu pendre dos moros dels qui eren venguts ab lo rey, e féu-los portar a la sua tenda perquè matassen cent parells de capons e gallines que tenia. E féu-li aparellar molt bé a dinar aroç e cuscuso e molts altres potatges que havien aparellat. Feren-lo molt ben servir a la real. E aturà allí tot lo dia e la nit fins a l'endemà. E mirà tot lo camp e lo comport de aquell. Com véu tanta gent a cavall, demanà aquella gent per què staven tant a cavall. Respòs lo capità:

__Senyor, aquells stan allí per festejar-vos.

__Si nosaltres ho aguéssem fet axí __dix lo rey__ com tu fas, no agueres romput lo nostre camp. E per ço desig la tua mort, car en gran dolor e congoixa nos has posats per la gent que·ns has presa e los qui són anats riu avall, que llurs corsos no han rebut sepultura. E per ço tinch a tu en gran hoy de tot mon cor, justament, sens admiració alguna. Car no és justa cosa ni rahonable que yo degua amar aquell qui·m persegueix de hoy capital en brogit de semblant guerra, car de guerra null temps no procehex amor. Per què·t notifich que per les mies mans tens a morir de mort amargosa, per ço com la tua pròpia natura és de crueldat, que dones mort a qui no la mereix. E poden dir tots aquells a qui lo dan toca que aquest és lo més desaventurat cavaller, en lo més alt superlatiu grau de crueldat, confús e abatut molt més que dir no·s poria.

Respòs Tirant en stil de semblants paraules:

__Lo meneg de vostra lengua me par ésser molt fort, e axí u deu passar per los mals com per los bons, hoc encara per l'estat dels caminals. E per ço yo spletaré la mia taillant spasa ponint aquells qui han seguit vostra mala secta. E no vull ab vós contendre de paraules deshonestes, majorment stant dins la mia tenda.

Lo rey volgué satisfer, e Tirant ixqué fora de la tenda, e lo rey se'n tornà al seu camp. L'endemà ajustà consell de tots los grans senyors, duchs, comtes e tots los crestians, e posaren-se enmig de una gran praderia. Com tots foren ajustats, lo rey de Egipte féu principi a paraules de semblant stil.

  -[f. rr5v]-  

__Seguint lo costum de aquells que lo offici de la lengua davant les mans posen, yo no só de tal metaill, ans me plau comanar a les mans los actes virils e remetre'ls a la fortuna pròspera o adversa, les tals coses que los bons cavallers han acostumat fer, e resta en ells la honor de la mundana glòria. E per ço, magnànims senyors, vos vull significar la bona pràtica que tenen los crestians ésser molt bona, com haja vist nit e dia gent a peu e a cavall guardant tostemps lo camp. E per res al món no·ls poríem es(v)ayr axí com ells han fet a nosaltres. Des que aquest capità és vengut, ha posat en gran orde tota la gent.

Dix lo soldà:

__A vostre parer, quanta gent poden ésser de peu e de cavall?

__Senyor, yo pens __dix lo rey__ que los de peu no bastan a XLV mília e los de cavall seran X mília, e no y basten encara. Ells són pochs, mas lo gran orde que ells tenen ara de present és molt gran, car bé sap la senyoria vostra e tots los que açí són, com lo duch de Macedònia era capità, per lo mal orde que dava e per no entendre la guerra, tostemps era vençut e nosaltres vencedors. E si aquest diable de home no fos vengut de la França, ja fórem dins los palaus de Constantinoble, e de la sua sglésia, que tan bella és, n'aguérem fet mesquita; lo emperador aguérem mort, sa muller e sa filla foren sclaves, e totes les altres donzelles ab elles ensemps, a la senyoria de nosaltres. E ara no porem axí fer si aquest capità viu molt. E venint a l'efecte del que vull dir, no és possible nosaltres lo puguam matar o apresonar sinó en aquesta manera, com ell no vendrà a batailla ab nosaltres sinó a tot son avantatge per lo poder gran que nosaltres tenim més que no ell. Si vosaltres teniu per bo yo·l requerís de batailla a tota ultrança, de la mia persona a la sua, ell és molt animós cavaller, no serà menys no accepte la batailla. E com serà açí, ens combatrem, e vosaltres coneixereu yo haja lo millor, deixau-nos combatre que yo·l mataré. E si és cars ell pogués més de mi, de un troç luny tireu-li ab fletxes e muyra en tot cars del món ell hi tots quants ab ell vendran.

Tots ells tingueren per bo lo que lo rey havia dit. Finat lo consell, lo rey de Egipte se n'entrà en la sua tenda e pres-se a ordenar una letra.

Lo soldà tenia un servidor que s'havia criat de molt poca edat __lo qual era stat crestià e natural de la ciutat de Famagosta, qui és en Chipre__, e fon pres en mar per una fusta de moros, e per la poca edat e discreció que tenia feren-lo tornar moro. Aquest, com fon en perfeta edat, avent natural conexença ésser millor la ley crestiana que no la secta mafomètica, deliberà de tornar a la bona part, e posà-u en execució en aquesta forma: lo moro se posà molt en orde de belles armes e un ginet molt bo, e féu la via del pont de pedra hon stava lo senyor de Malvehí. Com fon prop lo pont quasi ab un tir de balesta, posà la tocha que portava al   -[f. rr6r]-   cap de la lança e féu senyal de segur. E los del castell veren que no venia sinó hu tot sol: respongueren al senyal asegurant-lo.

Com lo moro fon prop, un balester qui no havia res vist del segur que·l senyor de Malvehí havia fet, tirà-li un passador e nafrà-li lo ginet.

__O, senyors! __dix lo moro__. Tan poca fe haurà en vosaltres que sobre segur mateu a mi o a mon cavall?

Desplagué-li molt al senyor de Malvehí, e féu-lo descavalcar e curaren-li lo roçí, e promés-li que si moria que li'n daria un altre millor. Lo moro dix com venia allí per fer-se crestià, e que volria parlar molt ab lo gran capità. E volia, si a ell era plasent, volgués ésser son padrí, e que si parlava ab ell l'avisaria de moltes coses qui serien en gran honor sua e útil de la sua persona. Restaren de acort que l'endemà tornàs allí e que lo senyor de Malvehí trametria a preguar a Tirant vengués allí. E lo moro, molt content, tornà-se'n al camp e mostrà lo seu cavall al soldà e als menescals perquè·l guarissen. E lo soldà demanà-li d'on venia e com era stat nafrat lo seu roçí. Lo moro, responent, dix:

__Senyor, yo aný devers lo pont per ço com me enujava açí. E de un gran troç luny yo viu un crestià a cavall, e fiu la sua via e ell m'esperà. Com fuy prop de ell, tirà'm aquest passador, e yo fermí fort dels esperons al ginet e aconseguí'l, e d'encontre l'enderoquí a terra del cavall. E prestament fuy descavalcat per tolre-li la vida e ell, agenollat, demanà'm perdó. La mia pròpia natura és inclinada més a perdonar que altra cosa, e som restats en molt gran amistat; à'm promés sobre sa fe, de avisar-me tot quant en lo camp dels crestians se farà.

__O que bona nova és stada per a mi __dix lo soldà__, que yo pugua saber que s'i fa en lo camp dels crestians! Prech-te en tot cars del món tu y vulles tornar demà, e sentiràs que volran fer: si speraran batailla o si se n'hiran dins la ciutat de Constantinoble.

E ell atorguà tot quant li dix. L'endemà ell lo solicità que tornàs al castel per parlar ab son amich. Com al moro li paregué hora de partir, ell pres un ginet dels millors que·l soldà tenia e féu la via del pont. E fet son senyal, ell entrà dins lo castell, e per tots fon rebut ab molta honor. E no passà molt spay que fon aquí Tirant, e féu molta honor al senyor de Malvehí e a son fill. Aprés entraren dins una cambra hon era la senyora de Malvehí, qui stava a rahons ab lo moro. Com Tirant agué abraçada la senyora, féu honor al moro. E lo moro li dix com venia per fer-se crestià, cognoxent ab natural rahó la veritat de la fe, e supplicava'l que fos de sa merçé que·l volgués acceptar per servidor.

__E significh a la senyoria vostra com per lo consell han determenat que demà o l'altre vos serà tramesa una letra de batailla. Emperò guardau, senyor, que en negun cars del món no accepteu la batailla perquè no us porà ésser profitosa, sinó en gran dan de la vostra persona e de tots quants ab vós hiran.

Tirant li regracià molt lo bon avís, e que era molt content de acceptar-lo per servidor afectat. Anaren a la sglésia e allí rebé lo sanct baptisme ab molta devoció. E volgué Tirant e lo fill del senyor de Malvehí fossen padrins, e la senyora fon padrina. E posaren-li nom Ciprés   -[f. rr6v]-   de Paternó. Com lo agueren batejat, dix:

__Senyor, yo he rebut per gràcia de nostre Senyor lo sanct baptisme e·m tinch per verdader crestià, e en aquesta sancta fe vull viure e morir. Si la senyoria vostra vol que yo ature per servir-vos, ho faré de molt bona voluntat; si volreu que torne al camp e cascun dia vos avise de tot lo que s'i farà, no ha negú en tot lo nostre camp qui més hi sàpia que yo, per ço com tots los consells se tenen en la tenda del soldà e tot ho puch bé saber, com yo sia hu dels del consell. Lavors Tirant li donà de strenes una cadena de or que portava; e lo fill del senyor de Malvehí li donà XL ducats; e la senyora li donà un diamà de vàlua de XXV ducats. E com ell ho tingué en son poder, acomana-u tot a la senyora de Malvehí que lo y guardàs.

E Tirant lo preguà molt que se'n tornàs al camp e que avisàs tan sovint com pogués al senyor de Malvehí de tot lo que·ls turchs tenien al cor de fer, que aquell l'avisaria al seu camp. Ciprés de Paternò respòs:

__Egregi capità e senyor meu, no pense la merçé vostra ne dupte de mi negun mal, car per la fe que só crestià, yo us seré axí leal com si tota ma vida m'aguésseu criat. Emperò bé conech que no teniu rahó de molt fiar de mi per yo ésser stat moro, mas en l'esdevenidor coneixereu en mi quanta serà la fermetat ne l'amor que us porte. Encara, senyor capità, suplich a la senyoria vostra me façau gràcia, si teniu neguna manera de confits, me'n vullau donar per ço que·n faça present al soldà, lo qual és molt gran menjador de aquest[e]s coses e semblants, e ab aquesta scusa poré anar e venir, que no pensaran negun mal de mi.

Dix lo senyor de Malvehí:

__Yo us ne poré dar.

Féu portar allí dàtils e confits, e féu fer col·lació a tots e donà a Ciprés de Paternó una capça de confits e dels dàtils. E aquell se partí molt content de ells.

Com fo davant lo soldà, demanà-li de noves dels crestians. Aquell respòs que lo seu amich li havia dit que no havien en voluntat de partir de allí.

__Fins a tant que la senyoria vostra mude lo camp d'açí. E à'm dat, senyor, aquests dàtils e confits.

E lo soldà pres molt gran plaer en lo que havia portat e molt sovint lo y fehia anar. E aquell havisava de tot lo que sabia al senyor de Malvehí. E aquell anava a Tirant o lo y trametia a dir, e al capità li eren molt plasents [s]emblants avisos.

Aquest Ciprés de Paternó féu conjuració de rebel·lió contra lo soldà.

Lo rey de Egipte, com agué ordenada la letra de batailla, pres un trompeta e donà-la-y, e manà-li que la portàs a Tirant, capità dels grechs, la qual era del tenor següent.

Abenamar, per la permissió e voluntat de Déu, rey de Egipte e vencedor de tres reys en batailla campal, e cascú per si, ço és a saber, lo poderós rey de Feç, lo virtuós rey de Botgia, e lo pròsper rey de Tremicé; a tu, Tirant lo Blanch, capità dels grechs.

Deixant tota longuea de paraules perquè pus clara speriència sia ver testimoni entre tu e mi,   -[f. rr7r]-   a la qual la fortuna serà favorable, puxa haver manera de glorejar-se en lo dan o desonor de l'altre. Sobre les tues armes he vist portar àbit de donzella: mostres, segons lo senyal, ésser enamorat de ella. E perquè yo pugua complir un vot que fiu davant ma senyora, remet lo dit vot a la casa de nostre sanct propheta Mafomo, là hon lo seu gloriós cors jau, ço és, en Mecha, de requerir de batailla a tota ultrança rey o fill de aquell o lo major capità dels crestians. E per ço requir a tu per fer servey a la donzella de qui só, e sia quiti de mon vot, si hi gosaràs venir, de matar-te o de leixar-te dins la liça vençut o fementit, e provaré ma veritat públicament ab les mies mans. E tu, virtuosament vulles defendre ta honor, com la donzella de qui só sia en major grau de bellea e de virtuts de linatge acompanyada que la tua. E lo teu cap, com a vençut, trametré en present a la sua senyoria. E si lo teu ànimo porà comportar veure aquest càlzer de la batailla, seré molt content de la tua persona a la mia s'aja purgar. Emperò, ato[r]gant tu bona fe per aquest cars, no tenint ànimo de gosar-te combatre ab mi, hauré a venir en altre cap, e no gos dir aquell spantable mot tan vergonyós per aquells qui amen sa honor. E tot cavaller se'n deu defendre e no restar en openió de gents, de senyores e donzelles menyscabat de ta honor e fama. Forçat és que u digua, ço és a saber: ab gran maldat e pus propi parlar, tració; has esvahit dos veguades lo nostre camp ab tanta infàmia en ta honor casi inreparable. E per ço, del meu bon dret surt una bona sperança obtesa e desijada, e açò dich a fi que acte criminal ne surta si veure'l gosareu, car Déu omnipotent no permetrà que tan leig crim com és aquest reste en lo món inponit. Yo, a ma requesta, sostenint la veritat, te combatré lo meu cors contra lo teu, a peu o a cavall, segons per ton avantatge ho volràs divisar, davant jutge competent, combatent-nos per tantes jornades fins lo hu de tu o de mi reste mort, per ço que de lo teu cap pugua fer present d'ell a la senyora de qui só. E si a la present me volràs respondre donant o fen[t] donar ta resposta a Egipte, trompeta meu, yo l'hauré per rebuda, lo qual basta per a concordar-nos e portar la nostra batailla a la fi que yo desige.

Dada en lo nostre camp de la platga oriental, lo primer de la Luna. E pos açí mon signe.

Rey de Egipte

Com Tirant agué vista la letra e lo contengut en aquella, ajustà tots los cavallers del camp e preguà'ls que·l consellassen què faria, ne si faria resposta a la letra. E si fehia resposta, quina tema pendria, e si acceptaria la batailla o no. Parlà primer lo duch de Macedònia e dix:

__A mi par que li deveu respondre per lo rim mateix, car segons canta lo capellà, sí respon l(o) scolà. Aquesta letra, comté II caps, lo primer és   -[f. rr7v]-   de la donzella, lo segon és del cars de tració. Venint al primer, aquest és enamorat de la filla del Gran Turch e diu-se que és bella donzella, e lo pare la y ha promesa dar per muller com la guerra serà finida. Vejau vós en vostra terra si amau donzella de gran stat, per ço com en sa letra diu donzella de gran linatge, no entràsseu en batailla si no teníeu tota la justícia de vostra part, com nostre Senyor mostra grans miracles en les batailles.

__Senyor __dix Tirant__, en nostra terra yo amava una viuda, però volien dir ésser donzella. E yo amava-la per matrimoni hi pens ella a mi, e donà'm aquesta camisa. E des que de sa senyoria partí, en quants fets d'armes me só trobat, tostemps la he portada. Respòs lo duch de Pera:

__Al parer meu no y basta tot lo que haveu dit. Aquesta és filla del Gran Ca e té VI reys sots si; ell és més que rey e no és tan gran com lo soldà, mas és senyor de moltes terres e regnes e lo Gran Carmany és son vasall. E sabeu aquest Carmany quanta terra senyoreja? Més que no és tota la França e tota la Hispanya alta hi baixa. E per ço u dich, perquè só stat en la sua terra anant en Hierusalem. Aprés fuy mogut de devoció, aní a Sanct Jaume de Galícia e passí per tota la Hispanya. Per què só de parer, perquè vostra querela fos més justa, en vostre enteniment fantasiàseu de ésser enamorat de la princessa, nostra senyora. Lavors, vostra querela seria justa e bona, en aquesta part l'avançaríeu en dignitat hi en totes coses. E açò vos done yo de consell, car yo crech que aquesta senyora no ha par en lo món.

__No volria __dix Tirant__ lo senyor emperador qualque sospita carregosa pensàs de mi.

Dix lo duch de Sinòpoli:

__Quin greuge porà pendre lo emperador ço que es fa justament e sens engan de difamació? Yo sé bé que ell ho pendrà en plaer.

__Posat cars que la majestat sua hi prengués plaer __dix Tirant__, com ho farem de la senyora princessa, si hi trobarà enuig per yo ésser stranger de poca condició, sens títol negú?

Respòs lo duch de Casàndria:

__No és dona ni donzella no s'o tingua a gran glòria que sia amada de grans e de pochs. Aquesta senyora és de tan gran sentiment que coneixeria lo bon zell per què·s fa: en si se'n glorejarà.

__Qui porà mudar aquell orde que Déu ha mès en les coses? __dix lo duch de Monsanct__. No és cosa nova un rey ésser enamorat de una sotil donzella. Per contrari, una gran reyna de un pobre gentilom e desconéixer-ne pare e mare e los més de sa natura. Aquesta té gràcia ab honestat complida e no se enujerà de res que façau ne digau.

Dix lo marqués de Sanct Jordi:

__Capità, vós mostrau que ignorància és vostra guia. E sabut és entre los tals cavallers per amor han fet molts fets d'armes, per amor de donzelles qui resplandeixen en lo món de gloriosa fama. En aquesta habita dignitat e senyoria. Qui oblida lo passat oblida a si mateix.

Dix lo marqués de Ferrara:

__No ha res en lo món que sia més plasent a la dona que és lo amor de l'home. E per ço no li trauríeu lo peu del tapí que li poguésseu fer mal. E per ço porta ella en si excel·lència e virtut e pendrà plaer que u façau.

  -[f. rr8r]-  

__Tots som fills de Adam e de Eva __dix lo marqués de Peixcara__. És ver que fills són stats de aquells que són venguts a damnació, altres a salvació. Però de ma crehença dich: si lo nostre capità és vencedor ab lo nom de la princessa, serà dels salvats; e posat cars li posàs les mans davall les faldes, no·n trauria sinó honor e amor, d'açò que va vestida.

Tirant féu pendre tots aquests vots e posar per scrit al secretari perquè fossen tramesos ab la letra ensemps a l'emperador, per ço que si res de mal dehia fos dada la culpa als altres e no a ell. Agut son consell, se n'anà a la sua tenda e féu resposta a la letra del rey de Egipte, la qual era del tenor següent.

No leva en res la propietat de verdader si atényer poreu bona coneixença: ab tals paraules pensa portar enganosa crehença se'n mostre lo ver. Per tal, yo, Tirant lo Blanch, vencedor e destroydor de la gent pagana de aquell famós e gran soldà de Babilònia, hoc encara del senyor de la Turquia, a tu, rey de Egipte, significh:

Com per la tua trompeta he rebuda una letra tua en què·m dius haver-me vist portar sobre les armes àbit de donzella, e perquè poguesses complir un vot que tens fet, requís a mi de batailla a tota ultrança, com de la donzella de qui est enamorat sia més virtuosa e més bella que la que yo ame, dich:

Primerament, del vot que has fet, has encativada ta honor e fama. E més propi fóra que haguesses votat d'estar X anys en la casa de Mecha fent smena de tos peccats, los quals són abominables a Déu e al món. A tot lo món és cert e manifest que la donzella de qui yo·m nomene servidor en lo món no ha par, axí en bellea, en dignitat e excel·lència virtuosa, més que tot altra; de linatge, gràcia e saber excel·leix a totes quantes n'à en lo món. Sabut és com tu ames a la filla del Gran Turch e yo la de l'emperador. La tua, mora; la mia, crestiana. La tua té sisma e la mia crisma. Per tot, seria aquesta jutgada per millor e de major dignitat, que la tua no seria digna de descalçar-li la sabata del seu peu a la sua gran excel·lència. E dius que lo meu cap, com a vençut, trametràs en present a la donzella de qui est. Responch-te que a present no y consent, car fretura·m faria per a vençre a tu e als teus. Posat cars fos axí com dius, tal present no deu haver loch ni deu ésser do de gran preu, per ço com seria d'ome vençut. Però yo prometí a la majestat de la senyora princessa, yo venint en vista de vosaltres, vençre IIII batailles, e la çinquena apresonar un rey e portar-lo davant sa majestat. E ab lo braç armat li faré present de la mia spasa, per ço com serà d'ome vençedor. E no és dona ni donzella que sia de valor te degua tenir en stima de res, per ço que fas present de cosa morta e de vençut, e yo no la faç sinó de vençedor. Venint a l'efecte del que vull dir, dius yo haver desconfit II voltes lo vostre camp ab maldat e tració. Dich: lo emperador romà féu I ley dient, qualsevulla qui nomenàs a l'altre traydor,   -[f. rr8v]-   respongués que mentia. E açò·t do per resposta, però la tua boca bandejada és de veritat.

E perquè sia vista en tot la culpa del teu mal parlar, car ço que yo he fet és stat fet justament e bona __conegut per cavallers entesos, aquells qui d'armes saben__, hoc encara les dones de honor ho diran, si·n seran demanades, que yo no he feta tració neguna, ans he seguit aquell gentil stil e costum que orde de cavalleria demana en semblants fets de guerra. E si yo, per abtea e per ésser més destre que vosaltres, quina infàmia me pot ésser aplicada en ma honor hi fama? Si yo agués feta alguna obligació de paraula o per scrit, en tal cars hauria loch la tua demanda.

Per què yo, Tirant lo Blanch, en nom de nostre Senyor e de la sua sacratíssima Mare, e de madama Carmesina, defenent mon dret, ma honor e fama, accepte vostra requesta a tota ultrança. Per la facultat per dret d'armes a mi com a request és dada, encara per tu a mi atorguada, divís fer la batailla a cavall ab armes defensives cascú a sa voluntat, tals com són acostumades de portar en guerra, sens falsa maestria. Les armes offensives, una lança de larguària de XIIII palms, la gruxa cascú a sa voluntat, lo ferro de largària de IIII dits, perquè no·s pugua rompre, e spasa de V palms del pom fins a la punta, acha de una mà, dagua de tres palms e mig; los cavalls encubertats de ço que cascú mills li parrà, de cubertes de cuyro o de loria, testera de açer, sens spasa ne altra maestria, sella de guerra ab streps desligats. Concordes de nostra batailla, venint al jutge, dieu competent: Qui serà dit jutge competent? Ton rey a qui est tengut de feeltat? E si·m seria yo al meu, e tu moro e yo crestià, qui serà aquest jutge competent? Si vols dir: anem per lo món a cercar jutge, açò poràs tu bé fer, car yo no u poria fer, que agués a leixar lo govern de tants duchs, comtes e marquesos, los quals són sots la mia capitania. E yo só cavaller que no·m contente d'armes hon és duptosa la execució. Si vols dir: lo soldà la'ns asegurarà, dich-te que qui no ha fe, no pot donar fe. Qui segura a mi si yo venç tu, dins en la liça e de la tua persona yo fes a mes voluntats, que yo pogués tornar dins les mies tendes? Si dius vendràs açí dins lo nostre camp, no u faces: ço que yo no volria per a mi, no u vull per a tu. Avent tu de mi lo que desiges, qui·t pot asegurar de mos parents e amichs tu tornasses dins lo teu camp? Però, yo·t daré remey e avís en què poràs complir ton desig. A tots és notori, stant vosaltres ab tot lo vostre poder tenint asetjat lo il·lustre duch de Macedònia, yo aní a cercar a vosaltres e us desconfí e obtenguí la glòria e honor de tants reys coronats. Aprés, vosaltres vengués a cercar a mi e vencí-us. Fiu fugir a tots aquells qui ab supèrbia e vanaglòria se nomenen vençedors de tres reys en batailla campal e cascú per si. Donchs rahó vol e demana yo torne a cercar a vosaltres, puix a mi toca la tanda. Promet a Déu e a la senyora de qui sou e a la honor de cavalleria que, a XX dies de agost, IIII dies ans o IIII dies aprés, seré en la platga oriental davant lo vostre camp,   -f. ss1r-   ab tot lo major poder que poré per dar batailla, si la volreu. E lavors poràs complir ton desig e no poràs dir que ab tració e maldat ho haja fet. Com lo teu cartell sia tacat de vils paraules, no cur respondre, perquè de viltat ab tu no vull contendre: te leixe en la tua glòria. E perquè sia vist de ara avant de dones e de donzelles e per los cavallers de honor mon descàrrech, te tramet la present per Egipte, trompeta teu, partida per A.B.C., scrita de la mia mà e sagellada ab sagell de mes armes en lo camp nomenat Transimeno a V de agost.

Tirant lo Blanch.

Com Tirant agué feta la letra, mostrà-la a tots los senyors e aquells concordes digueren que bé anava. Tirant féu venir lo trompeta e donà-li la letra e una jornea tota de argenteria e CC ducats, e dix-li:

__Yo·t prech de paraula vulles dir al senyor e Gran Soldà, ab aquest rey d'armes qui ab tu yrà, li done licència de parlar davant ell.

Aquell acceptà e guià aquest en nom de son senyor.

Com foren dins lo camp, per tots li fon feta gran festa. E lo rey d'armes dix al soldà que volia parlar ab sa senyoria en presència de tots los reys e altres senyors qui en lo seu camp eren. Lo soldà prestament manà sonar la sua trompeta e tots los senyors se ajustaren là hon ell era. Com tots foren ajustats, lo soldà dix al rey d'armes:

__Ara pots dir libertament tot lo que ton senyor t'à manat que digues.

Lo rey d'armes se pres a dir:

__Lo capità de l'Imperi Grech, representant la glòria de la majestat del senyor emperador, per mi vos notifica e intima, per ço com no ignorau la pràtica e costum d'armes, la qual és dada a reys e emperadors e a semblants de vós, com lo gentil stil d'armes requir per sos drets que, com vós hajau perdudes dos batailles ab los reys que açí són presents, e perdudes les banderes, no podeu portar bandera neguna, vós ni negú dels vostres __standart podeu portar, mas no bandera. E açò vos requir per art de cavalleria, e per stil e dret d'armes. E si lo contrari féu, usarà de tots los remeys a ell com a vençedor e a vós com a vençut, ço és a saber, fer-vos ha pintar en un pavés, ab tota la senyoria que teniu, e a la coha de un cavall vos farà roçegar per tot lo seu camp. Aprés, per totes les ciutats que ell porà. E per ço que tal blasme ne infàmia per vós ni per los vostres no córregua, vos requir davant mi ho degau fer.

__Malayt sia qui tal cosa trobà! __dix lo soldà__ Puix stil d'armes ho requir, só content.

E prestament féu pleguar les banderes de ell e de tots sos súbdits, e restaren ab los standarts. Aprés se girà envers lo rey de Egipte e dix-li:

__Senyor, lo nostre capità ha fet resposta a ta letra, e diu que·t pregua li vulles trametre a dir lo dia de la batailla quina sobrevesta portaràs, per ço que en la presa de la gent te pugua conéixer e pugua venir combatre's ab tu.

__Amich __dix   -f. ss1v-   lo rey__, dir-li as de part mia que yo aguera pres gran plaer ell e yo, spasa per spasa, nos fóssem combatuts. Però puix a ell no li plau scusar-se dels leigs cassos per ell fets e per mi posats, encara per suplir a la sua demanda, si bé aquesta batailla per a ell e a mi serà civil, car yo volguera fos criminal per ço que yo ixqués ab ma veritat, diràs-li yo portaré una aljuba de carmesí, la qual és stada de la virtuosíssima senyora de qui yo só servidor. E al cap portaré una àquila tota de or, e sobre la àquila portaré un penó petit hon serà pintada aquella excel·lent senyora ja desús nomenada. E si porà haver part de mi o yo·l pugua veure, yo li faré atorguar tot lo que en la mia letra conté o·l mataré ab les mies mans.

Lo rey d'armes se'n tornà a son capità Tirant e féu sa relació diligentment de tot lo que li havien dit.

Lavors, los turchs ordenaren molt bé lo camp sperant la batailla.

Lo dia següent, havent enveja lo duch de Macedònia de la glòria de Tirant, proposà davant tots de dir-li semblants paraules:

__Puix no viviu en ley de cavaller, Tirant, e no servau lealtat alguna, deuríeu pendre la sisma que és manada als moros, los quals, quant los fall la rahó per aprovar lo seu mal, ab gran error defenen aquella ab la spasa en la mà. E vós voleu dar batailla a tan gran nombre de cavallers turchs com en la platga oriental stan, los quals bastarien a defendre's de tot lo món justat, e vós voleu fengir de capità virtuós. E com féu vostre poder de ésser tengut en aquella possessió, en fama hi en compte de home valent, car falses e colorades pràtiques no y basten? Emperò enterrogau la vostra consciència, qui sap bé la veritat, car per ella poreu ésser certificat del vostre stat miserable en què sou posat. Donchs, què amor de vida e temor de mort vos ensegua tant la rahó hi lo sentiment que us tol de tot en tot la coneixença del gran defalt qui féu en voler donar batailla als turchs axí com di[e]u que voleu fer, la qual per res no us serà consentida? E voleu posar nostres vides a joch de un tria l'as! Bé mostrau que us costan poch de criar. E vós voleu dar batailla voluntària, la qual a present no és de necessitat, e si la perdem, tots som morts e detroyts, e a vós no costarà res lo dan de tots nosaltres. Per a vós lo món és gran e no us fallirà on pugau viure: poreu regir una squadra de sacomanos. Trists de nosaltres, qui som naturals de la terra, e aquells qui tenen mullers e fills! E tot nostre fet hajam a posar en mans de un stranger de solar no conegut? Digau-me què haveu tractat ab lo soldà hi ab los altres, mostrant desijos de ultrança ab lo rey de Egipte. E tot quant haveu fet no és sinó per enguanar-nos e vendre'ns als turchs. Digau, quin preu haveu agut? Sereu vós lo segon Judes, qui vené a Jhesucrist per preu de XXX diners? Axí·ns veneu vós a nosaltres. Digau, sou vós aquell famós home de Caym, qui matà a son germà Abel? Seríeu vós aquell virtuós cavaller, fill del rey Ciperi, que·s jagué ab sa mare e del castell avall lançà a son pare? Seríeu vós, per ventura, Canatre, que pres sa jermana Marquareu e forçívolment   -f. ss2r-   [l]a violà e passà-se'n a la ost dels romans e trahí per diners a son senyor natural e tot lo seu camp? O, Tirant! Obriu los hulls, que tots stam svetlats e coneixerem molt bé vós qui sou, hoc encara coneixerem molt bé les vostres singulars canòniques. Com partís de la vostra pròpia pàtria? Per quins actes tan desonests? E no gosau tornar en aquella perquè haveu agut glòria de ligar-vos ab nostres capitals enemichs, los quals per natura e segons ley crestiana los deveu lonyar de nosaltres, e vós haveu feta ligua e concòrdia ab ells. E no sabeu vós, segons haveu dit en la letra que trametés al rey de Egipte, qui no ha fe no pot donar fe? Com la porem dar de vós, que semblant malvestat haveu comesa de fer ve[r]s nosaltres, los quals tots vos teníem com si·ns fósseu jermà, e tots stavem a ordinació vostra? Però sabuda la gran maldat per vós comesa, tractada e ginyada ab gran infidelitat contra les nostres persones e de tot lo Imperi Grech, condigna cosa seria fósseu posat en oli bulent, que tal premi mereix la vostra reprovada persona, car no sé al món crestià, qualsevoll que sia, fes semblant maldat de la que vós haveu temptada. Les pedres se deurien levar contra vós: quant més los hòmens, qui sentiment tenen! Com tots cregam e sens subtilitat en la ley crestiana se aconseguex paradís e glòria, e los investigats ab subtil enginy cahen en dupte e poseheixen los inferns, axí com vós fareu __en opinió de les gents. No vull reste açò per dir, com tal regiment de capitania per dret ne per rahó vós no·l devíeu haver sens consentiment meu e de tots los altres qui en mon servey eren, e per ço no vull que d'ací avant tal regiment vós tingau.

Per les paraules que·l duch dix se cuydà seguir un gran scàndel, car tota la gent se armà e staven ab les armes en les mans, e molts qui pujaren a cavall com si aguessen entrar en batailla, per ço com a moltes gents era plasent, perquè és vici natural dels hòmens se alegren de novella senyoria.

Tirant molt agreujat del foll parlar del duch, féu principi a un tal parlar.

__Si creheu que, per ésser antichs, vostres mals actes sien fora de la memòria de les gents, e que sens fer smena del vostre mal viure, que siau abilitat, ma[l] creheu. E ja per tolre-us de haver hoyr alguna part de vostres gloriosos actes, e de representar a mi la legea de aquells, prou clarament se mostra yo haver-vos comportat les coses que cascun jorn vós deixau dir de mi. No ab plaer meu diré lo menys que poré, tant per no sullar-me la boca quant per alguns sguarts coneixereu vós haver la lengua laugera.

En lo que a mi serà, reduynt algunes coses a memòria, yo no seria stat aquell qui tallí les correges del bacinet de aquell gloriós príncep, fill de l'emperador, ni li doní lo primer colp al cap, de què li fonch forçat passar de aquesta present vida en l'altra. No só yo stat aquell qui sots la mia bandera sien morts tants duchs,   -f. ss2v-   comtes e marquesos, e barons e infinits altres cavallers e gent de peu, més que no són restats en tot lo imperi. E per ço nomenen a vós perdedor de batailles, com no sia stada sol una batailla vós haver vençuda. E tot per culpa vostra: ne haveu gens stimada vostra honor, com sia la més cara cosa que los cavallers tinguen. No só yo aquell qui he perdut lo comtat d'Albí, ni lo ducat de Macedònia, que no és vostre. Haveu perdut la ciutat de Capadòcia ab tota la província, qui és major que tot lo Imperi Grech. E si seny agu[é]sseu, no deuríeu viure en àbit de cavaller ni entre gents qui us coneguessen. E pensau que·ls grechs vos tinguen per fel a la pàtria? Mal feu de haver tal pensament si sabíeu en quina possessió vos tenen, si bé no us ho gosen dir. Tirada la temor que tenir solíeu, s'és girat lo vostre coratge en fer tracions domèstiques. Ley és per los nostres passats: qui mal vol hoyr, primer l'à de dir. E si lo peccat fos mercé e no fes deservir al senyor emperador, e a la senyora emperadriu e a la virtuosa princessa, altrament yo banyara les mies mans en la més pura sanch que en lo vostre cors és. Mas yo tinch confiança en Déu que, les dones qui per causa vostra són fetes males e los hòmens morts qui davant Déu criden justícia, me'n venjaran de vós dient que yo volia vendre la nostra ost per preu de moneda. Açò és una gran maldat que haveu forjada segons vós faríeu. E no us vull més dir, sinó deixar-vos en vostra falsa openió. Aconort-me de una cosa, ço és, yo parle ab veritat e seré cregut, e vós entrau ab la falsia e maldat, que de si és obecida.

Lo secretari, hoynt totes aquestes rahons, les mès per scrit, per a l'endemà que volia partir. Però essent dins la tenda hon dehien la missa, lo capità dix a tots en general:

__Senyors molt il·lustres, egregis e magnífichs, ja per açò no restarà la promesa per mi feta no vingua en sa valor. Prech a tots per lo poder a mi donat per la majestat del senyor emperador, tots a la jornada siau prests per donar batailla.

Respòs lo duch de Macedònia:

__Tirant, pus segur vos seria vos posàsseu a dormir que no pensar en les follies que feu, car de tot cert yo no y hiré ni negú dels meus. E pens que tots los altres faran així com jo faré. E no serà negú vos obeheixca en res, car lo vostre regiment no fa per a nosaltres, car no és de admirar que no us vullen obeyr per lo vostre gust que ab si amargor porta. E per tolre-us tota error __tan embolicat vos hi veig__, diré altra veguada: si aguésseu specificat, com lo regiment vos fon donat, fossen stats demanats yo ab los altres, vostra demanda haguera loch per lo present ab tota egualtat. No us sou volgut contentar de açò en gran càrrech e culpa vostra. Per lo procés fet entre vós e mi és mitjà que descobre en tot la culpa vostra; mas en aquell, com a ignorant que com a ben aconsellat per vós, remetau la mostra de nostra diferència als entesos cavallers de tal mester. E si no u féu, ¡ab quanta vergonya vostra haveu verificat les mies profertes e les prophecies que de açí sortiran! Per què vergonya o ira és e serà prou   -f. ss3r-   venge e contentació del meu sperit. Respòs Tirant:

__No és dat a mi lo pledejar en temps de batailles, e les mies mans són traballades en altres coses de més necessitat a la honor que no és scriure per a pledejar. A mi staria mal que havent bé aconsellat a altri, no consellàs bé a mi mateix. E no és jamés vist home de nostra casa haja donat loch de posar sa honor en disputa. E yo, ab la ajuda de Déu, ho vull conservar tant com en mi sia. Del meu regiment fins ara a mi atorguat, no penseu gran alegria haja yo aguda, car al començament no u cerquí ni u procurí fos donat a mi __e si hi só stat posat en alguns guanys, no n'é demanats__, mas al meu sperit leal contínues ànsies e treballs, e perquè los duchs e prínceps sien stats sots la mia governació sans e segurs. E pens en lo meu regiment no he fallit en alguna cosa per engan o negligència de què pugua haver reprenció. Emperò en la electió per la majestat del senyor emperador a mi feta, lo vostre consentiment no fon demanat: no us ne deveu admirar com lavors no fósseu ab sa alta majestat. Per tal que negú no pens que de tal regiment yo sia molt cobejós, plau-me altre sia elet, en la electió del qual tostemps seré aparellat. E dieu que la nostra ost sens vostre consell no pot donar batailla? Forçat és. Lo dia per mi asignat seré en vista dels enemichs, e si negú de son grat seguir no·m volrà, yo ab los meus, que fallir no·m poran, e aquells que per mi són venguts del gran mestre de Rodes, yo hiré així com profert he e, ab la ajuda de Déu, d'els seré vençedor. O duch! Si temor haureu de veure semblant batalla, la qual als odiosos serà gran spant e major terror, restau dins lo camp ab los petits patges e ab tots aquells qui són fets inútils e follats de ses persones.

Axí·s partiren aquell dia. L'endemà lo capità féu sonar les trompetes, exint de la missa, e tots los grans senyors eren allí. E lo capità dix:

__Molt il·lustres, egregis e magnífichs senyors, les senyories vostres qui ab mi lo càrrech ensemps de aquesta guerra portam: com per manament de la majestat del senyor emperador he tengut aquest regiment, lo qual ab molt gran treball molts dies he suat çercant bones vies ab tota ma pensa he sforç, sots la mia governació o capitania, ab salut de tots fósseu regits; e ara, puix al duch de Macedònia plau, yo deixe la capitania, e per consolació mia, puix som en aquesta part segurs de nostres enemichs, egual cosa és: los fets de molts no deu hom leixar tot en hu, ans cascú deu pendre part del càrrech del regiment del qual tant de temps l'é comportat ab molts treballs e contínues ànsies, sens que negun profit no atribuhia a mi, mas feya-u tot per servir a la majestat del senyor emperador. Façam electió de algun altre que sia més dispost de mi. E no pense la senyoria de vosaltres yo faça de açò mudament negú ni em tingua per agreujat, ans vull viure e morir en compan[y]ia vostra per servir la majestat del senyor emperador. Qualsevulla de vosaltres me porà haver com a jermà e, si menys volreu, seré prest obeyr-vos e no leixaré lo servey del dit senyor tant com la conquesta dure.

No·l   -f. ss3v-   deixà més parlar lo marqués de Sanct Jordi, no podent comportar hoyr tals paraules, sinó que sens convidar-se ab los altres, que féu principi a un tal parlar:

__Per mon Déu, capità, yo no us falliré en res que de honor sia. Atenyeu la promesa la qual haveu feta al rey de Egipte, car yo hiré ab vós, e si no puch armat sinó en camisa, e així entraré en la batalla i altrament anar no podia. E fas vot solemne al senyor sanct Jordi que si negú accepta la capitanya sens sprés manament de la majestat del senyor emperador, de yo ab les mies pròpies mans lo faré morir. Tirant és nostre capità per lo senyor emperador a nosaltres dat, que deguam obeyr-lo axí com la sua pròpia persona.

Dix lo duch de Pera:

__Senyor capità, manau a nosaltres què voleu que façam: si dieu que matem al duch de Macedònia, donau lo càrrech a mi e veureu en quant serà fet.

__Qui serà aquell qui tal capitania degua acceptar __dix lo duch de Sinòpoli__, yo, ab la mia spasa, la qual jamés perdona com la tinch nua en la mà, yo no·l partesca del cap fins a la cinta?

Respòs lo duch de Casàndria:

__Yo us fas certs, a tots en general e a cascú per si, que si diferències negunes moveu ni altres coses féu sinó del que som obligats per manament de l' emperador, qualsevulla duch, comte o marqués yo hoyré qui dirà que Tirant deixe la capitania e l'acceptarà, yo de les mies mans li tolré la vida.

__Yo no he parlat __dix lo duch de Monsanct__, però per lo juhí de mal parlar del duch de Macedònia prou clarament se mostra ell ésser confés e fementit dels leigs cassos per ell posats en la honor e fama del nostre capità Tirant.

Levà's en alt lo marqués de Sanct Marco e pujà sobre un banch, tirà l'espasa e dix:

__Qui mourà altres partits, ixqua avant, que yo·l combatré en presència de tot[s] a bella ultrança, que Tirant no sia nostre capità just, bo e verdader, e no ha fet res de tot lo que lo duch de Macedònia li ha posat, ans és una gran maldat, la qual injustament li és stada imposada. E si ara no se'n fa lo ver juhí, mostraran qu·e l'altre món se determene aquest fet.

Lo marqués de Ferrara, en alt cridant, dix:

__Yo vull que tothom hoya e sàpia que, com lo duch de Macedònia perdé la derrera batailla, que les dones e donzelles en la gran plaça del mercat de la ciutat de Constantinoble cridaven a grans crits: "Hon és aquell temerós duch de Macedònia, perdedor de batailles e scampador de la sanch grega de cavallers e de gentils hòmens? Hon és aquell confús e abatut cavaller? Tolguam-li la vida, puix ell nos ha tolt la lum dels nostres hulls e les coses que nosaltres més amàvem en aquest món." Dehien segons que a l'enemich cascú és forçat de dir. E planyien com lo vostre cors mort dins un ataüt devia ésser portat en aquell loch hon les dones cridaven. Aquesta era la vostra honrada sepultura! E fent-ho axí, restàreu viu e ab honorosa fama. Ara, vivint, sou més que mort. Tot açò vos és seguit per la legea de vostre mal parlar.

Pres-se a dir lo comte de Aygües Vives:

__Declarada la causa per aquell qui és nostre natural senyor, ab son sacre consell   -f. ss4r-   ha donat a Tirant la capitanya e governació de tot lo imperi. Què us mou a vós, duch de Macedònia, perturbar nostre capità e posar-nos a tots quants açí som en devís, perseverant en vostra vergonyosa porfídia, la fi de la qual és per vós molt poch temuda? E yo no·m puch tant acostar, donant-vos de mon ésser, com vós fugiu a la vera execució de la rahó volent ço que no us és dat, e us sou scalfat en vostra virtut. E si considerau la fi de aquella e d'on conegueren lo seu naximent, si dels cavallers que teniu per consellers vostres no·ls deu ésser donada fe, per ço com són fets enemichs per lo regiment que perdut han, car no és bon testimoni contra lo pare lo capital enemich, puix de ell has agut adversari, e no venir en error de tal capità com tenim. No·t vença la fama, perquè ell darà a tu salva del dret que ha, per bé no y sia tengut. Aquest excel·leix Hèctor, és conquistador de la fama, scampador de la sanch orrible. Viuen los passats per gloriosa fama, moren los vençuts per treballosa vida. E si algú volrà dir lo contrari, yo·l faré ésser confés de la sua gran malea, car Déu no permetrà que·n tan leig crim com lo duch de Macedònia ha levat al nostre capità, lo qual és just, bo e verdader, reste en lo món imponit, perquè a vós sia càstich e als altres exemple.

Callà e no dix pus.

Respòs lo duch de Macedònia, dreçant les noves al marqués de Sanct Jordi:

__Sí us erre lo nom ab aquest títol de cavaller, de tot en tot a vostres actes contrari, siau ben cert que per ço no l'ignore aquell qui us és degudament més propi nom. Ans si res dich que perjudique en vostra honor, semblants paraules pensen los entesos que açò hoyran no és de mon costum, mas per lo vostre desaforat defalt __tal que sol de parlar les orelles dels entenents e de dones de honor se n'offenen__, la qual no consent, a malgrat meu, que en aquest cars la lengua s'allimite. No trobé rahó neguna per hon de vós oblidat sia me degués baratar per Tirant paraules ab efectió demostrades, e vós me dieu e mostrau que·m teniu tan constret e subjugat que no diré les fictes e fraudulents maleses vostres. E hon són ara les innumerables promeses, jures e sagraments que vós ab falsa disimulació enganosa haveu rahonat? Però, no·m tinch admiració, puix veig que us és cosa natural que lo fill sia tal com lo pare, per les maleses que haveu fetes a mi. Car los vostres mals actes són tan notoris entre cavallers e dones de honor, en special en la nostra ciutat de Constantinoble, que, deixades totes altres coses, en los solaços ne fan burla com se recorden de la malesa que m'aveu feta. E yo, mogut de pietat de les congoixes que·m donau, lo caillar vos seria més profitós.

__O, duchs, comtes e marquesos! __dix lo comte Pleguamans__. Puix lo duch de Macedònia és ja fora de la tenda, hoyu-me, per vostra noblesa, e no vullau condemnar a negú sens hoyr-lo. E dau crehença a la mia relació, perquè·m par que determenau en dar batalla, lo que no deuríeu fer. Mas voleu ab importunitat mostrar-me animós sobre co   -f. ss4v-   sa morta, que desijós de capitania. Ab honor al duch pertany e altri no. E si aquell malnom tant diforme e abominable, e en special als cavallers, lo qual vós, Tirant, desijau hoyr, yo bonament vos pogués dir, ja fóra fet. Emperò no vull ab spècie alguna de supèrbia perdre Déu e la justícia que·l duch de Macedònia té, la qual és de sa part. E de tan gran càrrech incomportable seria fora la virtut vostra, deixant vós la capitania, puix no ignorau tenir molts miradors. Pensau en los fets, qui són aquells qui us han acusar o scusar, e la glòria no stà en parenceria de paraules, mas en execució de bé a fer.

Puix veren que lo duch se n'era anat, Tirant no volgué consentir que negú més parlàs ni fesen menció de les rahons que havia dites lo comte, sinó que cascú se'n tornà a son aleujament, dexant lo libre de recitar d'ells __sinó que·s posaren tots en orde per al dia asignat de la batalla __e torna a recitar de l'emperador, qui stava ab inestimable desig de saber noves del camp, e veya venir VII naus a la vela. Com foren aplegades, sabé com venien de Cicília e portaven quatre mília hòmens d'armes e molts cavalls, los quals trametia lo rey de Cicília novell. E fon-ne causa lo que ara recitaré.

Lo rey de Sicília, segons ja desús és stat dit, tenia lo fill major en França, casat ab una filla del rey de França. E per ell ésser molt discret e virtuós, lo sogre no·l lexava partir de la sua cort per la grandíssima amor que li portava. Seguí's que emmalaltí, e de aquella morí. Com lo rey de Cicília, son pare, sabé la sua mort, ne féu molt gran dol. L'altre fill, qui s'era fet frare, no volgué lexar la religió per ésser rey aprés la mort del pare. Lo rey de açò pres gran alteració, com lo fill no·l volia obehir, que donà del cap al lit e, tenint-se per mort, ordenà de la sua ànima e del regne. E en son testament lexà hereua la filla, muller de Phelip,

Com Phelip se véu rey, fon en recort del bé e honor que Tirant li havia fet. Delliberà de passar ab tot lo major poder que pogués en ajuda de Tirant. E la reyna sa muller, e per tots los del regne, fon suplicat que no y anàs aquell any per quant la reyna era prenyada. E ell, vehent lo gran contrast que li feyen, li fon forçat de restar, e tramès-hi en loch seu, per capità, lo duch de Mecina ab cinch mília hòmens entre de peu e de cavall. E la reyna, per la notícia que havia haguda ab Tirant, tramés-li'n dos mília, e féu-ne capità al senyor de la Pantanalea.

Aplegats que foren en Contestinoble, ixqueren en terra. E lo primer home que trobaren fon lo secretari qui del camp venia e portava letres del rey de Egipte e de Tirant, e los consells dels senyors, lo vot de cascú de tots los qui parlat havien en favor de Tirant. De tot havia fet un procés per mostrar a l'emperador. E ans que aplegassen al palau, li dix lo duch de Mecina:

__Cavaller, sí Déu vos prest en lo món e us dexe complir lo que vostre cor desija! Digau-me hon és aquell famós cavaller ple de tanta virtut, Tirant lo Blanch, capità dels grechs e·n qual ciutat és la sua   -[f. ss5r]-   habitació.

__Lo meu senyor __dix lo secretari__, la sen[y]oria vostra trobarà aqueix famós cavaller que demanau en los camps, que no té loch, vila ne ciutat per habitació. E ara lo he lexat que té les sues tendes parades davant los turchs, prop lo riu nomenat Transimeno.

__Què s'i fa en la sua cort? __dix lo senyor de la Pantanalea__. Són hòmens de deport e de plaer?

__Sí, santa Maria! __dix lo secretari__. Primerament trobareu a la porta de la sua tenda clemència, que a tots contenta; pujant hun scaló coneix quals són bons o mals e sab de quals deu hom fer bon mercat, e sab jutjar ab seny e discreció. E aquesta és la cosa que més val a tothom que té capitania real e sobre tots deuria regnar. E jamés se corromp per prechs, per menaces ni per diners. Encara té altra bondat: que dóna tot quant ha e u repartex tot entre la gent, e no procura per a si res que puga haver. Aquell no és dit liberal que vol molts béns donar, volent guardar que·n puxa més haver, e de aquests se'n troben molts; emperò aquest dich yo liberal qui res no vol guardar ni vol pensar que de res puga traure lo cabal. E com no té res que donar als requeridors, prestament se despulla tot lo que vist. Com lo amich ha mester res, de sa persona liberalment lo y dóna, que puga manar e fer d'ella a totes ses voluntats, e·n mal y en bé ho pot ben fer e ordenar, e si de altra cosa no·ls pot servir, la voluntat no y fall. E de açò que us dich per tot lo món se'n parla. E si parlau de noblea, de ardiment e de gentilea, en lo món no té par. Entre nosaltres prou clarament és manifest, e per speriència se mostren les grans victòries que ha hagudes e ha cascun dia contra los turchs. E és molt alegre ab sos amichs, donant-los delits: ab menistrés dancen e ballen entre dones. És molt afable a totes gents e de cor molt fort, que no té temor de res. En les sues tendes los huns luyten, los altres salten; e juguen los huns a taules, los altres a esca[c]hs; los huns se fan folls, los altres asenats; los huns parlen de guerra, los altres de amors; los huns sonen laüt, los altres arpa; huns mija viüla, altres flautes e cantar a tres veus per art de música. No és negú qui en plaer puga pensar que allí no·l trobe ab lo nostre capità. Aquest honra millor a Déu que home que yo haja vist de qualsevulla nació. E si mil barons ensemps li vénen tots davant, a tots sab honrar, que tots se'n van contents d'ell. Honra molt los seus e més la gent stranya. Dos barons de Alamanya, de aquells qui han poder de elegir emperador, pochs dies ha foren ací e, com se'n partiren, volgueren dir que no havien vist jamés home ab tanta afabilitat.

Lo secretari pres comiat d'ells. E com fon alt en lo palau trobà lo emperador que era a la fi del dinar. E lo emperador hagué gran plaer com lo véu, e demanà-li prestament lo camp com stava ni si y fallien vitualles o altra cosa. Lo secretari respòs discretament:

__Senyor, a present no·ns fall què menjar, sinó que·ns fall amor e honor. E callà, que no dix més. Lo emperador féu levar prestament les taules, e lo secretari per orde li donà les   -[f. ss5v]-   scriptures que portava. La primera li donà la letra del rey de Egipte, la segona lo consell dels duchs. Girà's envers sa filla e dix-li:

__Carmesina, volen dir los meus cavallers Tirant ésser enamorat vostre.

E ella, de vergonya, tornà tal com una rosa e stigué bon spay que no pogué respondre, compressa de temerosa vergonya. E cobrat ànimo, dix:

__Senyor, tant com Tirant serà vençedor, bé só contenta que los virtuosos cavallers sien enamorats de mi. E com aquell sia cavaller de tanta virtut e ànimo, vençedor de batailles, qui aterra les forçes dels reys turchs e no tem los subtils engans del duch de Macedònia, no consenta la majestat vostra les lauger[e]s enganoses paraules de aquells qui mal volen dir. Yo l'ame domèsticament, axí com faç als altres. Yo l'é perdut de vista mas no·m só offerta a ell, e lo meu pensament és molt luny de tal fet. E si la altesa vostra, senyor, té sentiment de tal fet, no·s deu asegurar e no·m deveu condemnar sens saber primer la veritat. E no deuríeu per la duptosa error condemnar la filla qui tant vos ama, car amor ha acostumat vençre la temor, mas Déu just ha ben proveït a la mia castedat, e los meus pits són tornats més frets que·l gel que la majestat vostra agués a creure tal de mi.

__No, ma filla __dix lo emperador__, que no·s diu en aqueixa intenció. Legiu açí e veureu los vots dels cavallers.

Com los agué lests, lo seu sperit reposà, e giràs devers Stephania e dix-li:

__No penses tu que m'aja restada gens de sanch en la mia persona, car lo meu pensament fon que lo nostre fet no fos stat descubert. E lo diable qui és tan ginyós, qui m'à fet dar los diners! Car lo qui u fa fer ho descobre. E lo meu crim, qui és de haver socorregut a Tirant, és crim meritori perquè és de moneda, e deu ésser pres a la fi que·s fa, com sia acte de caritat. Dix Stephania:

__Senyora, lo que la altesa vostra ha fet és acte de virtut, per ço com deu hom socórrer a les persones que hom vol bé. E les coses deuen ésser jutgades segons a la bona intenció a què·s fan, car vós no amau al virtuós Tirant sinó per lícit matrimoni. E yo bé coneguí la strema passió que a la ànima de vostra altesa havia robada la discreció en lo principi, quant lo emperador vos dix que vós amàveu a Tirant.

Estant en aquestes rahons, entraren los barons cicilians e feren reverència a l'emperador, e ell los rebé ab cara molt affable, fent-los molta de honor. E recitaren-li la causa de la llur venguda e donaren-li les letres de la pau e confederació antigua e de la present. Lo emperador los acceptà e fermà tot lo que ells volgueren. Deixà'ls allí a rahons ab la emperadriu e ab sa filla Carmesina, e manà que·ls fossen donades molt belles posades e tot lo que mester aguessen.

Lo emperador se n'entrà en lo consell e los cavallers cicilians staven admirats de la strema bellea de la princessa.

E lo senyor de la Pantanalea féu principi a paraules de semblant stil.