31
La correlación entre el Tirant y la Celestina ha sido estudiada por Rafael Beltran (Paralelismos en los enamoramientos de Calixto y Tirant lo Blanc, «Celestinesca» XII (1988), pp. 33-53; Eliseu (Tirant lo Blanc) a l'espill de Lucrècia (la «Celestina»): retrat de la donzella com a complice fidel de l'amor secret, «Miscel·lània Joan Fuster», I, (1989), pp, 95-124; Las «bodas sordas» en Tirant lo Blanc y la Celestina, «Revista de Filología Española», LXX (1990), pp. 91-117).
32
Cfr. Lola Badia, De Bernat Metge a Joan Roís de Corella, Barcelona 1988, especialmente el último capítulo del libro.
33
Algo parecido ocurre también en el Quijote: mientras los personajes menores adquieren vida y consistencia gracias al espejo en el que Don Quijote los mira y los hace mirar al lector, él sigue siendo el centro generador de la acción y del texto; pero cuando sus amigos y ayudantes adquieren una autonomía y conducen ellos el juego narrativo, sobre todo a partir del momento en que Sancho es gobernador, el barbero Carrasco caballero victorioso, etc., el personaje clave de la novela entra en decadencia. Primero piensa en re-convertirse en personaje de otro género __la literatura de pastores__ después acepta por fin el destino y se prepara a bien morir.
34
Cito de la ed. Riquer (Barcelona 1970, p. 519 del v. II:
«Fetes les
esposalles, grandíssima festa e alegria fon feta en lo palau e en la
ciutat, on foren presents l'Emperador e l'Emperadriu; lo rei Felip de
Sicília; lo rei de Fes e de Bogia, senyor d'Agramunt, e la reina
Plaerdemavida, muller sua; l'Almirall de Tirant, marquès de
Liçana: lo vescomte de Branches: Hipòlit, criat de Tirant; lo
cavaller Almedíxer; lo cavaller Espèrcius, capità de
l'armada, senyor de l'illa d'Espertina; Melquisedec, senyor de la ciutat de
Montàgata, e molts altres gíans senyors e dames e infinit poble,
on se donà meravellosa col·lació e real gast, així
abundós, com se pertanyia a tal esposalici, de pasta real e marsapans e
altres confits de molta estima; l'orde, lo servir i los servidors, de molt
triüfant e discreta manera; la veixella d'or i la d'argent, molt ben
obrada d'esmalts e delicada forja; la tapisseria, tapits, tàlems,
estrados i cortines, ab tanta riquea i pompa com jamés se sia vista; la
música, partida en diverses parts per le torres e finestres de les grans
sales: trompetes, anafils, clarons, tamborinos, xaramites e musetes e tabals,
ab tanta remor e magnificència que no es podien defendre los trists de
molta alegria. En les cambres i retrets, simbols, flautes, miges viules e
concordades veus humanes que angelicals s'estimaven, qui donaven sentiment e
mesura a les danses que graciosament per les dames i cortesans se ballaven.
Finalment, tanta pompa, tan gran triümfo, tanta excel·lència
jamés fon vista als de la terra; e als estranys e a tots generalment fon
plasent molt aquest matrimoni, per tant com tenien singular confiança en
l'esforçat ànimo de cavalleria del virtuós Tirant, que els
faria viure ab repòs benaventurat; e les grans festes així en lo
palau com en la ciutat, qui duraren altres uit
dies».
35
Cito sólo la reciente aportación de Josep M. Solà-Solé, El «Tirant» i el «Quixot», «Estudis Universitaris Catalans» (Miscel·lània Aramon i Serra I), 1979, pp. 543-552 y los libros de Daniel Eisenberg, Romances of Chivalry in the Spanish Golden Age, Newark 1982 y de Edward T. Aylward, Martorell's «Tirant lo Blanc»: A Program for Military an Social Reform in Fifteenth-Century Christendom, Chapel Hill 1985.
36
Tirant lo Blanc, cit., p. 364. La versión castellana de 1511, que es la que conoció Cervantes, traduce: «Y no se te deve olvidar de Kyrieleysón de Montalván y de su hermano...», ed. Riquer, «Clásicos Castellanos» (Madrid 1974, v. IV, p. 183. La cit. del Quijote viene de la ed. Riquer (Barcelona 1968, p. 72).
37
Me refiero aquí, evidentemente, a la interpretación de J. B. Avalle-Arce, Don Quijote como forma de vida, Madrid 1976.
38
Una versión en catalán y sin notas de este texto se leyó en Gandia el día 20 de abril de 1990 dentro de Ciclo de Conferencias L'Any del Tirant. Una versión en castellano algo reducida se utilizó como comunicación al XXVI Congreso de la Asociación Canadiense de Hispanistas (Victoria, B. C., 27 de mayo de 1990).