Visor de obras.

―O més virtuosa que totes les mortals! No deuria ignorar la celsitut vostra la vàlua, forces e gran poder de amor, la qual mou los cels, les infatigables intel·ligències delitant-se en tal moure, sols per la amor que a la primera causa tenen. Reposen los elements en llurs esperes per la amor que a llurs propis lochs porten. Axí, tots los elements, les coses que a llur ésser se condonen, afectadament volen que en altres lochs trobar no·s deixen, sinó en aquells que a sa condició són conformes. Perquè la mia ànima stà molt adolorida, car yo contemplant la gran singularitat de la bellea, gràcia e noblea, posí la libertat mia sots domini de vostra excel·lència e, fahent molts pensaments duptosos, era fet home sens recort. E veig ara que la altesa vostra ab ira cruel me condamna a total destru   -[f. o6v]-   ctió, posant aguayts a la mia ànima per abreujar la mia penosa vida. Açò ha administrat la fortuna, que en tal cars me haja fet venir per yo haver fet un cars tan bo sens dar-ho a sentir a persona del món! Ja tement que les mies paraules no agreujassen la celsitut vostra, fuy forçat de aquella amor que a molts força dar-vos-ho a sentir ab senyals de molta honestat. E posat cars que defalt hi haja, lo perdó no·m deu ésser denegat, per ço com amor té poder absolut sobre mi. Incolpau, donchs, amor e deixau a mi, e vullau usar vers mi de la vostra excelsa pietat per ço com les coses que per sola virtut de amor se obren, de major premi són dignes, car si la vostra excelsa persona no fos dotada de tantes insignes virtuts com té, la mia ànima ni los meus hulls jamés se foren alegrats de res que vist aguessen. Com lo dia que la majestat vostra veheren, deixaren a mi e prengueren a vós per senyora. No vull més recitar per no enujar la celsitut vostra, sinó que vull satisfer en aquell mot que la altesa vostra me ha dit. Com ab ànimo sforçat vos havia requesta de amors, vull que la celsitut vostra sàpia tant de mi que si los sancts qui són més acostats a Jhesucrist podien fer una donzella de mortal carn a semblança de vostra altesa, yo la requeria de amors, quant més a vostra majestat, qui sou filla de un emperador! Però sé-us tant dir, que per totes les parts del món la majestat vostra trobarà cavallers de major stat e dignitat de linatge e de riqueses, més gentils de honor e fama, ab més affabilitat e gràcia, de armes més valents e ab més ànimo sforçat de cavalleria: de aquests tals se'n trobarien més que no tinch cabells al cap. Però, senyora, sé-us dir que, si mil anys vostra altesa viu en lo món, no trobareu jamés cavaller y patge ni scuder qui tant desije glòria, honor e la prosperitat de la celsitut vostra com yo faç, ni applicar servey a serveys, honor a honors, e delit a delits. E yo hauré açò de la altesa vostra, ço és, repòs, si repòs en tribulacions pot ésser dit. E ara coneixerà la celsitut vostra quanta era la amor e voluntat que yo tenia de servir la majestat vostra. E puix lo meu cor ha tant fallit que és stat causador de tant agreujar la vostra singular persona e percaçar tant de mal per a mi, ab la mia mà plena de cruel venjança, ans que lo sol haja passat les columnes de Hèrcules, yo·l partiré en dues parts. La una trametré a vostra excel·lència perquè de aquell prengau complida venjança; l'altra part trametré a la mare que IX mesos lo portà en lo seu ventre, perquè de aquell prengua la darrera consolació. O dia excel·lent qui daràs repòs a la mia fatigada pensa, amagua la tua lum per ço que breument sia complit lo que tinch deliberat! Bé sabia yo que axí havien a finir los meus trists e adolorits darrers dies! E no sap bé la altesa vostra lo jorn que yo diguí, present la senyora emperadriu, qual més valia, morir bé o morir mal? E per la majestat vostra me fon respost més valia morir bé que no mal.   -[f. o7r]-   Bé sabia yo que si no us dava a sentir part de la mia atribulada pena, una nit me agueren trobat mort en un racó de la cambra, e si us ho manifestava havia de venir en lo que ara só. Aquest serà lo darrer any, mes, dia e hora que la altesa vostra viu me veurà. E aquestes seran les darreres supplicacions que jamés faré a vostra celsitut, aquestes seran les paraules que m'hoireu parlar. Que almenys, en premi dels serveys que tenia en voluntat de fer a la majestat del senyor emperador, pare vostre, e a tot lo imperi ―car per contemplació de la excel·lència vostra tenia deliberat de despendre tots los dies de la mia trista vida en prosperar e augmentar la corona de l'Imperi Grech per yo ésser cert que per vós havia ésser possehida―, per què, axí agenollat com stich, altra gràcia no us deman, sinó que ab les vostres angèliques mans, aprés la mia mort, me vullau vestir la mortalla, e sobre la mia tomba me façau scriure letres qui pronuncien tal sentència: "Ací jau Tirant lo Blanch qui morí per molt amar".

E venint-li quasi los hulls en aygua e acompanyat de dolorosos suspirs, se levà dels peus de la princessa e ixqué de la cambra fahent la via de sa posada.

Com la princessa véu que ab tan gran desconort se n'era partit, moguda de molta amor e d'estrema dolor, los seus hulls destil·laren vives làgrimes mesclades ab molts suspirs e sanglots, que neguna de les sues donzelles no la podien aconortar, lançant veus doloroses e mostrant ses dobles e tristes dolors. E dix:

―Veniu vós, la mia fael donzella, vós qui us sentiu dolre de mon turment. Què faré, trista de mi? Que a mi par que no·l dech veure jamés sinó mort. E axí m'o ha dit ell, car lo seu cor és tan alt e de tanta noblea que prestament ho posara en execució. Donchs, vós, la mia Stephania, vullau haver mercé de mi. Anau cuytadament a Tirant e preguau-lo molt de part mia que·s vulla'n deixar de fer alguna novitat, que a mi desplau molt lo que he dit. O miserabla de mi! Que, posat cars que me'n penida ―emperò fet ho he― lo plaer que y havia pres en dir-lo-y, en açò seré yo feta desplasent a Tirant. E tota la ira se és partida de mi e se és convertida en pietat, per bé que Tirant la haja de si foragitada.

Les quals paraules recitava la princessa ab moltes làgrimes. E Stephania, per contentar la voluntat de sa senyora, pres una petita donzella ab si e anà a la posada de Tirant, qui stava molt prop del palau. E pujà alt en la cambra e trobà'l que lavors se despullava un mantó de brocat que vestia, ab Diafebus, qui prop li stava, aconortant-lo.

Com Stephania lo véu despullat en gipó, pensà que s'era despullat per dar sepultura al seu cors. Lançà's Stephania als peus de Tirant, axí com si fos senyor de natura, e dix-li semblants paraules:

―Senyor Tirant, què voleu ordenar de la vostra persona qui és dotada de tota virtut? Car tots los vostres fets fins açí són stats il·luminats de memorable glòria, ara, per tan mínima causa no vullau perdre tots los treballs ni lo premi   -[f. o7v]-   de vostres gloriosos actes. E plàcia-us no vullau avorrir la vostra pròpia carn, la qual restaria tostemps per exemple de viltat. E si lo contrari feu, serà abandonada la vostra grandíssima honor e fama, car més valen les obres de pietat e de virtut que no la ira de aquest món, que per tan poca cosa com ma senyora vos ha dit vós siau tan agreujat que·n vullau perdre la sua amor e lo cors e la ànima, car la majestat sua ho dehia amigablement per burlar-se ab vós, e de açò poré yo fer salva ma fe. E vós tantost vos sou mogut a ira intol·lerable. Per què us supplich ab molta amor, que vullau remetre totes aquestes coses a oblivió, e perdonar a la vostra joventut e gentil disposició, e no vullau fatigar la fortuna, qui us és pròspera, car gran sobres li faríeu.

E callà e no dix més. E com Stephania entrà per la cambra e Tirant la véu que féu continent de agenollar-se, tan prest fon Tirant ab lo genoll en terra, e açò per quant era donzella qui servia a filla de emperador. E més, perquè era donzella de gran stima, neboda de l'emperador e filla del duch de Macedònia, lo major duch de tota Grècia, Tirant volgué satisfer a les paraules de la donzella, mogut per glòria de domèstica senyoria, e féu principi a paraules de semblant stil:

―Tants són los mals que comport, que no comporten de si trigua alguna, car flames turmenten contínuament lo meu cor, e adolorida temor me dóna turment irreparable. Aquests són los fochs de la mia offeguada pensa, ja cansat de viure e vençut de les penes de amor, de hon se segueix que la mia ànima s'és rebetlada contra lo cors, volent dar fi als treballs e turments de aquest miserable món. Per ço com pens, si voluntat no m'engana, que en l'altre sien de molt menor pena, per ço com no seran de amor, com aquesta sia la pena qui excel·leix totes les altres penes. E no·m dol la mort com pens morir per tal senyora; que, morint en lo món, reviuré per gloriosa fama, que diran les gents que Tirant lo Blanch morí per amors de la més bellíssima e virtuosa senyora que sia ni serà en lo món. Per què, senyora, supplich a la mercé vostra que us ne vullau anar e leixar a mi, dolorós.

La princessa stava ab inextimable congoixa com vehia que Stephania no tornava per recitar-li noves de Tirant. E no podent-ho més comportar, cridà una donzella sua qui havia nom Plaerdemavida, e pres un drap e posà'l-se sobre lo cap perquè no fos coneguda. E devallà per la escala de l'ort e, uberta la porta de l'ort, passà en la casa hon era Tirant, que per negú no fon vista. Com Tirant la véu entrar per la cambra, se lançà estés per terra, hi ella, com los véu star a rahons hi agenollats, també volgué estar axí com ells estaven. E començà a fer principi a un tal parlar.

  -[f. o8r]-  

―Prech-te, Tirant, que, si la mia lengua ha scampades algunes paraules offensives contra tu, plàcia't no les vulles retenir en ton cor, car tot quant he dit per ira ho vulles posar en oblit. Car cosa és de gran admiració, com lo pensament stà occupat en alguna cosa de dolor, que la ira foragita la pietat e la pietat exalça la ira. Emperò yo, reconeixent bona fe e vençuda per humana pietat, revoque aquelles, que vull que no vajen per dites e, en conservació de mon dret, te deman en gràcia que lo perdó me sia atorguat.

Com Tirant véu parlar ab tanta de amor a sa senyora, fon lo més content home del món, tant com si agués aconseguit fi de la sua desijada victòria, offerint-li ab molta humilitat de fer tot lo que li manàs. Dix Stephania:

―Puix la pau és feta, yo, senyora, li he promés que vostra altesa li deixarà besar los cabells si ell fehia lo que vostra excel·lència li manava.

―Yo seré ben contenta ―dix la princessa― que·m bese los hulls e lo front, si·m promet, a fe de cavaller, de no cometre novitat neguna en la sua persona.

E Tirant lo y promés de bon grat he u jurà. E les grans dolors foren convertides en abundosa alegria e contentació.

La princessa se'n tornà, prestament, acompanyada de Tirant e de Diafebus fins que foren dins l'ort. La princessa manà a Plaerdemavida que fes venir totes les altres donzelles e, aprés un poch spay, totes foren en lo ort, e la Viuda Reposada ab elles, la qual, per haver vist tots los entramesos, passava molt gran passió per sguart de la princessa e molt més, per lo interés que li'n tocava, la fahia star en gran pensament. A poch instant vengué lo emperador e, de una finestra que mirava dins lo ort, véu a Tirant star ab sa filla. Devallà en lo ort e dix a Tirant les següents paraules:

―Nostre capità, yo havia tramés a la vostra posada per vós e no us hi an trobat. Plaer he agut com vos he vist açí.

―Senyor ―dix Tirant―, yo havia demanat de la majestat vostra e havien-me dit que vostra altesa dormia, e, per no despertar aquella era vengut açí ab aquests altres cavallers per dançar o haver algun deport.

―Mal deport e negre tenim! ―dix lo emperador―. Cové que tinguam consell, que és de gran necessitat.

E féu manament que tocassen la campana del consell. Com tots los de l'imperial consell foren ajustats, lo emperador féu venir lo embaixador e féu legir en presència de tots la letra de crehença. E aprés dix que la mala nova per tots devia ésser sabuda, com no fos cosa que pogués star secreta. Aprés manà a l'embaixador que explicàs sa embaixada, lo qual, feta reverència ab gran modèstia, féu un tal rahonament.

―Senyor molt excel·lent, a la vostra sereníssima majestat notifique com, per prechs e manament del gran conestable e dels menachauts del   -[f. o8v]-   camp, degués venir a vostra altesa per significar com en la nit del dijous pus prop passat vengueren XLV mília hòmens a peu e foren-se mesos en sòl de terra enmig de una gran praderia, e per la abundància de les moltes aygües, és feta la erba molt alta e per negú no pogueren ésser vists. E com lo sol fon un poch alt vem venir cavalls encubertats e ginets de turchs ―qui podien ésser entre tots obra de mil e CCCC, poch més o menys― e apleguaren a una flamayra de aygua que y havia. E lo duch de Macedònia, home molt superbo e poch entés segons los fets que pratica, féu sonar les trompetes que tothom pujàs a cavall. E per lo conestable e per los altres qui saben més de la guerra que no ell li fon dit e protestat que no volgués exir en ampresa de altri e, per molt que li diguessen, no volgué creure a negú e anà ab tota la gent fins a la flamayra. E manà passar tota la gent, axí de peu com de cavall; e la aygua dava fins a les cingles dels cavalls, hi en lochs hi havia que anaven nadant. Envers la part dels enemichs stava una riba que ab gran afany la podien pujar los cavalls, e de allí los enemichs, ab lances, encontraven-los e, per poch balanç que lo home d'armes prenia o son cavall, prestament cahien en la aygua, que no se'n podien levar, e per la flamayra avall ne anaven tots. Car, si lo duch hagués pres una milla més amunt, podia passar quasi tota la gent a peu exut.

"Los enemichs afluixaren un poch per ço que la gent passàs e feren demostració de retraure's en un petit mont que y havia, lo duch fahent son poder de pendre'ls. D'altra part, los nobles per antiquitat de linatge en fets excel·lents s'eren moltes veguades trobats e, confiant-se en llurs forces, feren com a val·lents e virtuosos que ells eren, ab lo recort de la fidelitat que vasalls són tenguts a llur senyor per conservació de la imperial corona.

"Com los qui staven en la celada veren los grechs tan fortment bataillar, ixqueren ab molt gran fúria e feriren enmig dels crestians, dels quals feren gran scampament de sanch. E lo duch, no podent més soferir la gran batailla, secretament fogí e se'n tornà allà de hon era exit, sens haver feta molta offensa als enemichs. E tots los qui pogueren ésser stalvis, se n'anaren ab ell.

"Los moros, seguint llur victòria, li han posat siti sobre la ciutat. E és-hi vengut en persona lo Gran Turch e lo soldà, ab tots los reys qui són venguts en llur valença, e tots los duchs, comtes e marquesos qui de Ytàlia e de Lombardia són venguts a sou de ells. E de continent que lo soldà sabé tal nova, se féu intitular emperador de Grècia. E diu que jamés no·s partirà del siti fins que haja pres lo duch e tots quants són ab ell, e aprés, que vendrà a posar lo siti sobre aquesta ciutat. E sé-us dir, senyor, lo duch no té provesió sinó per a un mes, al tot més larch, a mes e mig. Axí, senyor, veja la majestat vostra què és de fer ne quin consell pendreu en aquests afers.

Dix Tirant:

―Digau-me, cavaller, per vostra virtut, quanta gent   -f. p1r-   s'és perduda en aquesta batailla? Respòs lo cavaller:

―Senyor capità, per sguart de les squadres de les capitanies, s'és sabut que entre morts en la batailla e negats e presoners nos fallen XI mília DCCXXII hòmens.

Parlà lo emperador e dix:

―Nostre capità, prech-vos, per reverència de nostre senyor Déu e per amor mia que doneu diligència que, dins XV o XX dies, siau partit ab tota la gent per socórrer aquells miserables o de vitualles o de gent.

―O senyor! ―dix Tirant―. E com pot dir vostra majestat semblant rahó que tan lonch temps com són XX dies no hajam de partir, lo qual poria ésser que los enemichs donassen combat a la ciutat e, per ço com són molt poderosos, porien entrar la ciutat?

Tirant tornà demanar a l'embaixador quin nombre de gents podien ésser los enemichs. Respòs lo embaixador:

―Per la fe mia, los turchs són en gran nombre e són molt àbils en la guerra, e gent molt crudelíssima e desconeixent. Emperò, al parer de nosaltres e per dit de alguns presoners, ells són de DCCC mília hòmens ensús.

―E per ço, senyor, seria yo de parer ―dix Tirant― que fos feta una crida real per tota la ciutat que tots aquells qui han pres lo sou, e aquells qui pendre-lo volran, que vajen a la Casa de l'Imperi per rebre compliment de pagua e, dins VI dies, tothom sia prest per partir.

Lo emperador ho tingué a bona sort e fon-li molt plasent tot lo que Tirant havia dit, com lo véu ab ànimo sforçat de cavaller.

Com la crida fon feta, prestament ne foren avisats tots los grans senyors qui eren fora de la ciutat, e tots foren allí a la jornada ab los cavalls reposats. E los qui eren venguts de Cicíl[i]a eren en covinent punt.

La fama e mala nova anà per la ciutat del perdiment que fet havien, e moltes gents del poble, axí hòmens com dones, se ajustaren en la plaça del mercat. Los uns ploraven llurs jermans, los altres los fills, los altres los amichs e parents, los altres la destructió de l'imperi, com tota la major part de l'imperi fos perduda. E tota la sperança de [l']emperador e de tots los seus no era sinó en un sol Déu, per ço com duptaven de venir en cruel fam e set per lo enemich, qui era victoriós, e lo cremament de la ciutat, recordant la captivitat e servitut miserable.

E digueren a l'emperador dos barons de l'imperi que trametés sa filla Carmesina en Ongria, a sa jermana. Com Tirant hohí dir semblants paraules, tota la sua ànima se alterà e tornà la sua cara semblant de persona morta, e de açò agueren notícia totes les donzelles, e encara lo emperador, qui demanà a Tirant quin mal tenia que axí li era mudada la color.

―Senyor ―dix Tirant―, hui tot lo dia tinch gran dolor de ventrell.

Lo emperador féu venir prestament los metges perquè li donassen alguna medecina que fos bona per al seu mal, e axí fon fet. Com lo emperador véu que Tirant stava ja bé, dreçà les noves a sa filla Carmesina e dix-li semblants paraules:

―Ma filla, què us par a vós de les coses que los del consell m'an dit de vós? Que lo parer meu és que seria ben fet,   -f. p1v-   per ço que si la gent e lo imperi se perdia, que vós no·s perdésseu.

Respòs a les paraules del pare, la discreta senyora, en tal manera.

―O pare piadós! Per què voleu posar aguayts a la mia vida e al vostre repòs? Car bé sap la majestat vostra que los cassos afortuïts de fortuna, qui han en si linatge de tots perills, deuen ésser remesos a la divina Providència. E per quant los vostres dies benaventurats ja passats e los que són per a venir feneixquen benaventuradament, sens enuig ne alguna veixació temerosa, la altesa vostra no deu permetre yo sia separada de la vostra vista, car yo stime més morir prop de la majestat vostra hi en la mia pròpia pàtria que si, per exalçament de riqueses, yo vivia en stranya terra, en dolorosa vida e fatigada de molts suspirs.

Com lo emperador véu lo parlar de sa filla acompanyat de tanta discreció e amor, fon lo més content home del món per ço com dix que prop de ell volia morir.

E venint la nit, Tirant, ben informat de tot, pres dos hòmens de la ciutat, qui sabien molt bé tota la terra, e caminaren tota la nit e l'endemà fins a migjorn, que arribaren en una gran planícia qui era nomenada Vallbona. E tota aquella vall era plena de bestiars, de grans e de pochs, com tot lo més bestiar tinguessen allí per dupte dels enemichs. E Tirant féu pendre totes quantes egües pogué haver e féu-les liguar les unes ab les altres, ab CC hòmens que les portaven, e manà'ls que fessen la via de lla hon stava lo camp dels enemichs e, tantes com ne poguessen haver, que fossen preses e posades ab les altres. E Tirant se'n tornà a la ciutat de Constantinoble e apleguà-y lo quint dia: féu fer mostra a tota la gent.

L'endemà per lo matí benehiren les banderes ab singular processó e festa que fon feta. Tota la gent se armà e pujaren a cavall per partir. Primerament, ixqué la bandera de l'emperador, portada per un cavaller qui era nomenat Fontsequa sobre un gran e maravellós cavall tot blanch. Aprés ixqué la bandera de la divisa de l'emperador, la qual era ab lo camper blau ab la torre de Babilònia tota de argent, ficada una espasa dins la dita torre ab un braç tot armat qui tenia la espasa per lo mantí, ab un mot de letres de or qui dehien: "Mia és la ventura". Aquesta bandera era acompanyada de tots los servidors de casa de l'emperador. Aprés de aquesta esquadra venia lo duch de Pera ab ses banderes e ab tota la sua família. Aprés venia altra squadra del duch de Babilònia e, aprés, lo duch de Sinòpoli e lo duch de Deperses. Aprés venia lo duch de Casàndria e lo duch de Montsanct, cascú ab sa squadra, qui eren venguts de Nàpols. Aprés passà lo marqués de Sanct Marco de Venècia, ab la sua squadra, e aprés lo marqués de Mon   -f. p2r-   ferrat. Lo marqués de Sanct Jordi ixqué molt abillat ab los cavalls encubertats de brocat e de seda, e tota la sua gent molt en orde de totes les coses necessàries a la guerra. Aprés ixqué lo marqués de Peixcara ab la sua squadra, e lo marqués del Guast e lo marqués d'Arena, lo marqués de Brandis, lo marqués de Prota, lo marqués de Monnegre e un jermà bastart del príncep de Taràntol; cascú de aquests ixqué ab sa esquadra. Aprés de tots aquests, ixqueren lo comte de Bell-Loch, lo comte de Plegamans, lo comte d'Ager, lo comte de Aygües Vives, lo comte de Burgença, lo comte de Capaci, lo comte de Aquino, lo comte de Benafria, lo comte Carlo de Malatesta e lo comte Jacobo de Vintimília, de Cicília; e cascú de aquests ixqué ab sa squadra. E molts altres comtes e vescomtes e altres capitans ixqueren ab ses esquadres de gent d'armes, tots conduhits a sou de l'emperador. E foren XLVIII esquadres, en les quals hi havia CLXXXIII mília combatents.

E com totes foren passats davant lo emperador, e de totes les dames qui·ls miraven, e Tirant, qui anava entre ells capitanejant ―no del tot armat, sinó les cames e los braços e un gesaran, e vestia sobre tot una sobrevesta imperial―, posant tota la gent en orde. E la darrera squadra de totes era la de Tirant, ab ses banderes: la dels cadenats e la dels corps. E com lo emperador véu ja casi tota la gent fora, de la finestra cridà lo capità e dix-li que no·s partís per ço com ell volia parlar ab ell e dar-li letres per al duch de Macedònia, e per alguns altres. E Tirant dix que era molt content.

Com tota la gent d'armes, de peu e de cavall, fon fora de la ciutat, Tirant se'n tornà e pujà alt en les cambres de l'emperador, e trobà'l que stava en un retret ab lo secretari scrivint. E no li volgué res dir per no torbar-los. Com la princessa véu a Tirant, cridà'l e dix-li:

―Capità, segons veig la vostra partida és certa, segons los senyals. Prech al Senyor de tot lo món vos done victòria ab honor, axí com fon Alexandre en lahor.

E Tirant, regraciant-li molt lo que li havia dit, donà del genoll en la dura terra e besà-li la mà tenint-ho en senyal de bona ventura. E tornà-li a dir la princessa:

―Tirant, vejau ans de vostra partida si negunes coses voleu de mi. Digau-les-me, car yo us faç cert que us serà tot atorguat ab cor de no fallir-vos jamés en res.

―Senyora singular en lo món ―dix Tirant―, la majestat vostra no té par com lo fènix, axí en dignitat com en virtuts. E yo, senyora, bé demanaria si vostra celsitut m'o volia atorguar e, obtenint tal gràcia, seria coronat en la celestial glòria sobre tots los altres sancts, no volent jamés més béns possehir en aquest món. E per ço com sé que·m seria deneguat per vostra altesa, seria demesiat lo demanar fins a tant que la excel·lència vostra me mane que parle.

―Hai capità! ―dix la princessa―. Com sou huy exit tot beneyt! Par que no sapiau mal ni bé! E yo bé entench vostre lenguatge, per bé que yo no sia stada en França: vós demanau fortuna de virtut e yo no   -f. p2v-   demane senyoria, mas demane libertat de amor. E com lo rey vol, jamés entra fe en casa sua.

―Senyora ―dix Tirant―, no·m bandegeu de vostra majestat, car no volria que us ne prengués axí com fan les juhies, que, com volen parir, que tenen les dolors del part, reclamen a la verge Maria e, com han parit e són delliures de tot mal, prenen una tovallola ben blanca e van per tots los cantons de la casa e dehien: "Fora, fora Maria de casa de la juhia!"

―Hai en beneyt! ―dix la princessa―. Puix me dau càrrech de saber, aturant-vos glòria de ignorància, aplicant tots jorns un bé aprés altre! E vós no haveu mester assesor qui parle per vós, mas les paraules femenils ab poch treball ixquen de la boca! Mes bé veig yo, qui us dava loch, bé sabríeu executar lo qui toca a vostra part, car lo que yo us dehia no era per pus sinó, si havíeu mester or o argent o joyes, yo de bon grat vos ne daré, sens que no·n sentirà res lo senyor mon pare.

―Senyora ―dix Tirant―, yo, com a servidor obedient de la altesa vostra, vos faç infinides gràcies, mas supplich-vos me fassau una singular gràcia.

―Si a mi serà honesta cosa ―dix la princessa―, yo seré contenta de fer-ho. Emperò primer vull saber lo que desijau haver de mi, car yo só composta de tal metall que jamés prometí res que no u atengués, ara fos de mal o de bé: la mia paraula no pot tornar atràs. Açò us poden dir totes les mies donzelles e a tots los qui·m tenen coneguda: que lo sí és sí e lo no és no.

―Tant és major virtut la vostra! ―dix Tirant―. E yo, senyora, no us demane sinó que la altesa vostra me faça gràcia que·m doneu aqueixa camisa que portau, per ço com vos és més acostada a la vostra preciosa carn, e yo ab les mies mans la pugua despullar.

―Sancta Maria val! ―dix la princessa― Hi què és lo que·m dieu? Yo seré bé contenta de dar-vos la camisa, joyes e robes e tot quant he, mas a mi par que no seria justa cosa que les vostres mans toquen lla hon negú no ha tocat.

E prestament se n'entrà en la sua cambra, e despullà's la camisa e vestí-se'n una altra. Ixqué en la gran sala, hon trobà a Tirant, qui·s burlava ab les donzelles, e cridà'l a un depart e donà-li la camisa, e besà-la davant ell moltes veguades perquè fos més content. Tirant la pres ab gran alegria, anà-se'n a sa posada e dix a les donzelles:

―Si lo emperador me demana, digau-li que prestament seré açí, que·m só anat armar perquè pugua prestament partir.

Com Tirant fon a la sua posada, acabà's del tot armar, e trobà allí Diafebus e Ricart que eren tornats per vestir-se les cotes d'armes que s'avien fetes, totes de chaperia. La de Ricart era tota brodada de madeixes de or totes embaraçades, e dehia lo mot: "No y trop cap ni sentener". Lo [de] Diafebus era tota brodada de cascayls, e dehia lo mot: "Lo que ha altri fa dormir a mi disperta". Com Tirant fon del tot armat mirà la camisa, que era tota de fil de seda ab grans listes de grana molt amples e en les listes hi havia brodades àncores de nau, e dehia lo mot: "Qui bé stà, no·s cuyta moure e, qui seu en pla, no   -f. p3r-   ha d'on caure". Era brodada a costats, les mànegues molt grans, que tocaven en terra. Vestí-la's sobre totes les armes, e la mànegua dreta pleguà-la fins prop del muscle e la mànegua squerra la pleguà fins a mig braç, e senyí-la's ab un cordó tot de or de sanct Francesch. E féu-s'i posar, sobre tot, sanct Cristòfol, ab lo Jhesús a la part sinestra, tot de or, ben liguat perquè no caygués.

E axí vengueren los tres cavallers a pendre comiat de l'emperador e de totes les dames. Com foren alt, trobaren lo emperador, qui stava sperant al seu capità que vingués, perquè volia que·s dinàs ab ell. Com lo emperador véu a Tirant, dix-li:

―Nostre capità, quina cota d'armes és aqueixa que us haveu vestida?

―Senyor ―dix Tirant―, si la majestat vostra sabia la propietat que té, n'estaríeu molt admirat.

―Molt me plauria saber-ho ―dix lo emperador.

―La virtut que té ―dix Tirant― és de bé afer, que com yo partí de ma terra una donzella la·m donà, la qual és la més bella, e de totes virtuts complida, de totes quantes donzelles són en lo món. No u dich en derrogació de la senyora princessa, que açí és, ni de les altres donzelles qui de honor són.

Dix lo emperador:

―Per cert, jamés se féu en lo món negun bon fet de armes si per amor no·s fes.

―E per ço, senyor, vos promet ―dix Tirant―, a fe de cavaller, que, en la primera batailla que yo·m trobaré, yo la faré mirar als amichs e als enemichs.

Lo emperador se posà a dinar, e la emperadriu e sa filla, e lo capità aprés de ella. E féu seure als dos cavallers en altra taula ab totes les dones e donzelles. Aprés que foren dinats ab molt gran plaer ―e en especial Tirant, com menjava en un plat ab sa senyora, pensà ésser més benaventurat que no era―, lo emperador se n'entrà dins una cambra e féu entrar allí a la emperadriu, e a sa filla e a Tirant. Aprés, intraren totes les dames e cavallers. E en presència de tots lo emperador dix a Tirant paraules de semblant stil.

―Si la adversa fortuna fins açí ha permés disminuhir la libertat e senyoria del nostre grech imperi, per haver perdut un tal cavaller e capità com era lo meu fill e per yo ésser posat en tal edat que no·m basta la virtut per a poder portar armes, ha dispensat la divina Providència, per la sua immensa pietat misericorde, trametre a vós, Tirant lo Blanch, en qui tota la nostra sperança reposa. Vos preguam ab molta amor, puix que som certs de la vostra virtuosa fama vós ésser dispost e sufficient per art de cavalleria en majors fets que aquests no són ―per bé que aquests sien prou ardits e de gran perill―, que vós, per la vostra molta virtut, hi vullau posar lo saber hi sforç en la honor mia hi de l'imperial patrimoni, e de tota la cosa púplica, com yo   -f. p3v-   haja manat, sots pena de la fidelitat, a tots los meus duchs, comtes e marquesos, a tots en general e a cascú per si, que us amen, honren, obeixquen e us guarden axí com a la mia pròpia persona. E donareu aquestes letres al duch de Macedònia e al meu conestable, e les altres a qui van.

Les darreres paraules de l'emperador foren principi a Tirant en fer semblant resposta:

―La ferma sperança que yo tinch en Déu totpoderós, que jamés permet que negú sia vençut qui a la sua altíssima majestat recorre, me asegura la victòria. Perquè, senyor, la altesa vostra stigue ab ferma confiança que, ab ajuda de Déu, de tots vostres enemichs sereu vencedor. Donant del genoll en la dura terra, besà la mà a l'emperador, prenent son comiat, e semblant féu a la emperadriu e a la excelsa princessa, la qual jamés volgué consentir que li besàs la mà. E axí com ell fon de peus per abraçar les donzelles, lo emperador li donà un sach ab XXX mília ducats. E Tirant no·l volia pendre, sinó que dix:

―Senyor, no m'à dat prou la majestat vostra de armes e cavalls, joyes, socorriment e altres coses, que és massa gràcia per a mi?

Dix la princessa:

―Puix a mon senyor lo emperador plau, forçat és que axí se ha de fer.

Pres comiat Tirant de totes les dames e de tots los que allí eren. Com foren baix al cavalcador, dix Ricart:

―No seria bo, puix lo emperador stà a la finestra e totes les dames són exides per mirar-nos, que cavalcàssem los cavalls encubertats ab los bacinets al cap, puix tenim pennachos grans e bells, e féssem açí un fet d'armes ab les lançes, aprés ab les espases, no fent-nos dan negú?

―Molt me plaurà ―dix Tirant― que·s faça.

Cascú cavalcà en son cavall encubertat, enmig de la plaça, e posaren-se los baçinets al cap. E aquells cavalls eren cicilians e molt laugers. Ab les lançes corregueren una stona. Deixades les lançes, tiraren les spases e anaren los uns contra los altres, e fehien entrades e exides donant-se de grans colps ab les espases de pla. A la fi, uniren-se los dos cavallers contra Tirant, e lavors los fehia molt bell veure les entrades e exides que ells fehien. Com se foren axí un poch combatuts, feren gran reverència a l'emperador, aprés a les dames, e tiraren son camí. E totes les dames senyaven los cavallers e supplicaven a nostre senyor Déu los donàs victòria contra sos enemichs.

No penseu que los angèlichs hulls de la princessa perdessen jamés de vista a Tirant fins que fon fora de la ciutat. Lavors, se convertí la vista en amoroses làgrimes, e totes les altres donzelles li fehien companyia. E lo emperador se leixà dir que, per la sua fe, grans dies eren passats que no havia aguda major consolació ni plaer que en veure combatre axí aquells tres cavallers.

―E a mi par verdaderament que Tirant deu ésser valentíssim capità e virtuós cavaller.

Com los cavallers foren fora de la ciutat donaren los cavalls als patges e cavalcaren altres roçins. E en poca de hora apleguaren ab la gent d'armes. E los cavallers restaren en la sua squadra,   -f. p4r-   e Tirant anava d'esquadra en squadra, visitant la gent, amonestant-los que anassen contínuament en orde.

Aquell dia acaminaren V legües. Atendaren-se en una bella praderia, abundosa de moltes aygües, e Tirant tenia tal pràtica com era capità de gent d'armes que jamés descavalcava fins que tota la gent era aleujada, per dupte que no s'i seguís algun scàndel en lo camp. Com tots foren aleujats en la bella erba del prat, Tirant anà de tenda en tenda a tots los ducchs, comtes e marquesos venguessen a sopar ab ell. E foren axí ben servits de totes coses com si fossen dins la ciutat de Constantinoble, que ell portava III cochs ―los millors que·s trobaren en tota França― que bastaven per aparellar de menjar a tot lo camp.

Aprés que tots agueren bé sopat, Tirant féu cavalcar a tots los seus, ab d'altres qui eren en nombre de II mília lançes, e aquells vellaren fins hora de mija nit. E tramés gent per los camins per veure si sentirien gent d'armes o altra cosa. E Tirant anava guardejant lo camp, adés en un loch, adés en altre. Com fon hora de mija nit, fehia descavalcar aquells e tornar a cavalcar altres II mília lançes. E no consentia portassen patges, sinó tots armats com si aguessen entrar en aquella hora en batailla.

E com Tirant stava en guerra nunqua se despullava sinó per mudar camisa. Com venia lo matí, II hores ans del dia, fehia sonar les trompetes per a ensellar hi ell hohia la missa. Aprés acabava's de armar e prestament cavalcava, e axí anava per tot lo camp fent armar tota la gent. Com venia l'alba, tots eren en punt per partir. Aquesta pràtica servaren fins que foren a legua e mija prop dels enemichs, en una ciutat que ha nom Pelidas ―e to[t]s dies staven per dar-se als turchs, vehent lo gran poder que portaven. Com ells saberen que socors de gent d'armes venia, foren molt contents e obriren les portes de la ciutat. Lo capità no volgué entrassen de dia perquè no fossen vists. Emperò tan secretament no u feren, que ells foren sentits. E fon primerament avisat lo Gran Turch com en la ciutat de Pelidas era entrada gent d'armes, però que no podien saber quanta era. De continent lo Gran Turch ho anà a dir al soldà, e aquell dix:

―Com podeu vosaltres pensar que gent d'armes hi sia venguda, car i sabem que aquell que·s nomena emperador té molt poca gent, sinó aquells trists e dolents que l'altre dia vengueren e no són res? Ni solament se deuria passar per la memòria. Seran de aquest, del duch de Macedònia, de aquells qui fugiren, e no fugien com a enemichs vençuts, mas axí com a servos fugitius. E nosaltres tenim e avem conquistat de les X parts de l'imperi les IX e mija. No·ns resta altra cosa sinó aver pres lo duch de Macedònia, acaminar aquestes XXV legües que y ha fins a la ciutat de Constantinoble e pendre per la barba aquell vell emperador e condemnar-lo a perpetual presó, e a sa filla Carmesina que sia cambrera major de la nostra cambra, e la emperadriu serà cuynera de tota la ost. E prestament faré fer una ymatge tota de or a semblança mia e fer-la he posar enmig del mer   -f. p4v-   cat de la ciutat.

Dix lo Gran Turch:

―Senyor, tot lo que dieu se poria bé fer, emperò bo seria donar recapte en açò que us he dit, car no deu hom tenir les coses en menyspreu axí com féu lo rey de Troya que, per sa gran culpa, se perdé ell hi tots los seus, per tenir les coses en compte de no res. E lig-se de molts gloriosos prínceps que són stats perduts per semblant rahó: volent conquistar dignitat real, la perderen, e la sua aprés.

―Ara ―dix lo soldà―, puix axí és.

Féu-se venir un cavaller de aquells qui tenien càrrech del camp e dix-li a un depart:

―Mira aquell gran covart del Turch, lo qual és tot ple de vergonyosa temor! Diu no·m sé quines oradures y crech que és un somni que ha fet. Per contentar-lo, tramet un home qui guardege devers lo camí de la ciutat de Pelidas.

E axí com lo soldà dehia que y trametés un home, ell n'i tramés IIII, que mirassen bé devers la ciutat de Pelidas si porien haver sentiment quina gent hi havia venguda.

L'endemà que Tirant se fon més en la ciutat de Pelidas, de matí anà de casa en casa pregant a tota la gent que tothom ferràs sos cavalls e adobassen les selles. E com açò fon fet, pres un home ab si, lo qual sabia molt bé aquella terra, e cavalcaren. E tan secretament com pogueren, per lochs apartats anaren prop lo camp. E de un toçal veren la vila e lo camp, e vehien com tiraven les bombardes a la vila e los de dins tiraven molta terra a la barbacana, e havien-la ben omplida de terra. E com la pedra de la bombarda dava en la muralla, foradava lo mur, mas no derocava per sguart de la terra que y havia.

E Tirant tingué sment en lo camp e véu que tota la vila entorn era plena de tendes e de tanta multitut de gent que negú no pogués exir ni entrar que no fos pres. E lo soldà stava a la una part e lo Gran Turch stava a l'altra. E conegueren-ho en les grans tendes que vehien molt pintades. Com bé hagueren mirat, tornaren-se'n a la ciutat e, com se'n tornaven, de un puig veren les guardes dels moros qui staven mirant a totes parts.

Com foren descavalcats, Tirant se n'anà a la plaça, hon trobà la major part de la gent de peu e dix-los:

―Veniu açí, jermans. Nosaltres venim de gua[r]dejar lo camp dels nostres enemichs e, al venir que féhiem, havem vist IIII guardes del camp. Qui seran aquells que y volran anar? E de cascuna guarda que portareu viu, yo li daré D ducats, e si porten lo cap los ne daré CCC.

E prestament se concordaren VII hòmens a peu, qui sabien molt bé la terra, hi en la nit partiren perquè no fossen vists. Com foren bé avant, dix lo hu:

―Senyors, voleu fer bé? Posem-nos prop de una font que ací està e cobrirem-nos de rama. Los moros no és menys que a la hora del migjorn no devallen açí a beure de aquesta aygua, per la gran calor que fa. E axí·ls pendrem a mans.

Fet lo deliber, posaren-se en l'aguayt molt bé cuberts. Com lo sol fon exit, ells los veren star alt en un toçal. Com la hora fon bé calenta, que tenien gran calor, per desig de beure de la aygua fresca vengueren a la font. Com foren allí, dix lo hu dels crestians qui staven amaguats:

  -[f. p5r]-  

―No·s mogua negú fins que sien ben farts de aygua, car no poran tant córrer.

E axí u feren. Com agueren ben begut e menjat, los crestians ab grans crits ixqueren e prengueren de continent los III. E lo hu se pres a fugir. Com veren que no·l podien atenir, despararen-li una ballesta e donaren-li ab una stralla per lo costat e prestament caygué. Taillaren-li lo cap e posaren-lo en una punta de lança. Los altres, ab les mans liguades, los portaren hon era lo capità.

Com Tirant los véu fon molt content, e pres los tres moros e posà'ls en bona guarda. E dix als hòmens que·ls havien pres:

―Què haveu vosaltres haver?

―Senyor capità ―digueren ells―, nostre dret és de mil e DCCC ducats. Emperò veja la senyoria vostra que·ns volrà dar, car per poch que·ns doneu nos tindrem per contents.

―Per mon Déu! ―dix Tirant―. No faré yo tal cars, ans vos vull ben contentar, puix bé y haveu treballat.

Portà'ls-s'en a sopar ab ell e féu-los seure al cap de la taula, ans de tots los duchs, comtes e marquesos. E com agueren ben sopat, Tirant los donà II mília ducats e sengles gipons de seda. Com los altres hòmens de peu veren tanta gentilea, digueren que jamés havien vist tan singular capità.

Tirant agué ordenat aquell dia que tothom sopàs de jorn e que ensellassen los cavalls, e que tots stiguessen armats e en punt per partir. Com fon nit scura, Tirant féu exir tota la gent de la ciutat e posaren-se en orde, axí los de peu com de cavall. E detràs tota la gent venien III mília hòmens ab les egües. E com foren prop del camp féu apartar tota la gent d'armes a un depart, per ço que poguessen passar les egües sens que los roçins no les sentissen.

Com les egües foren a la entrada del camp, tots los hòmens de peu entraren ab elles e foren fetes dues parts: la una envers lo soldà, l'altra envers lo Gran Turch. E los cavalls del camp sentiren les egües; los uns se soltaven, los altres rompien los dogals, los altres arancaven les staques. Veuríeu anar tots aquells cavalls del camp, uns deçà, altres delà, altres detràs les egües. Com los cavallers del camp veren los seus roçins solts, corrent los uns amunt, los altres avall, exien de les tendes en camises, altres en gipons, e tots staven desarmats. E ab tan gran repòs dormien e staven contínuament desarmats com si pròpiament stiguessen en lo més fort castell del món.

Com aquest desbarat agués durat un poch spay, e tot lo camp stava aremorat per los cavalls, vengué Tirant e ferí en la una part ab la mytat de la gent, e lo duch de Pera, ab l'altra gent, feriren a l'altra part, invocant lo gloriós cavaller sanct Jordi. Veureu en poca de hora tendes anar per terra e hòmens morts e nafrats en gran nombre. Lo Gran Turch ixqué desarmat de la sua tenda com sentí los mortals crits que la gent daven e cavalcà sobre un ginet. Un home d'armes li matà lo roçí e donà-li una coltellada al cap. Vingué un servidor seu, descavalcà corrent del seu cavall e donà'l al son senyor. Com lo Gran Turch fon a cavall, mataren lo servidor. E portant a taill d'espasa tot lo que·ls venia davant,   -[f. p5v]-   que era cosa de gran terror e espant, per bé que coneguessen que la multitut dels enemichs era tanta que paria cosa invencible. La qual cosa en aquells donà admiració de virtut e fe.

Los turchs, vent-se desarmats, e los més que havien perduts los cavalls, feren lo que havia fet llur senyor lo Turch, lo qual ixqué fora de tot lo camp e féu-se posar moltes tovalloles sobre la nafra que tenia. E tramés a dir al soldà que en tot cars del món ixqués fora del camp, puix la batailla era perduda e lo camp era desconfit. Lo soldà, ab alguns dels seus stava fent armes. Lo Gran Turch, axí nafrat com stava, mès-se una cota de mailla desús e, ab aquells que allí prop de ell se trobà, tornà a entrar dins lo camp per socórrer al soldà, lo qual stava en prou pressa. Valgué-li, que no fon conegut. E lo Gran Turch socorregué'l en bon cars: axí com aquell qui era cavaller valentíssim, mostrà's entre los altres ab gran glòria e virtut, que tragué de la pressa de la gent lo soldà fora del camp. Per ço com veyen tanta multitut de gent morta e totes les tendes derocades per terra, deliberaren de anar-se'n ab tots los que allí eren, car no pogueren soferir la potència del victoriós. E jamés fon feta batailla en Grècia tan sangonosa com aquesta.

Finalment, lo soldà e lo Gran Turch, ab tots los que allí eren, prengueren la via de la montanya, e los altres prengueren la via del pla. E Tirant anà tostemps aprés de ells a l'encalç, matant, ell e tots los seus, tants com aconseguir-ne podien, no prenent negú a merçé. Los qui anaren per la montanya, tots se salvaren, e los qui prengueren per lo pla, foren morts hi apresonats. Durà lo encalç III legües. E los qui anaven per la montanya ―lo camí era més curt― havien apleguar en un gran riu hon havia un pont de fusta hon podien passar segurament. Com lo soldà fon passat ab la sua gent, com veren venir los crestians corrent, trencaren lo pont en lo mig. Tots los qui restaren, que no pogueren passar, foren perduts. Los qui havien passat lo pont foren deliures.

Bé mostrà Tirant aquell dia aver victòria dels victoriosos. Gloriejava's ell hi los seus que açò era stat més obra divinal que humanal; e Tirant agué benigne enginy. Com los crestians pleguaren al pont, trobaren allí prop de IIII mília turchs, e no pogueren passar sinó alguns qui passaren nadant, e molts n'i moriren negats. Deliberaren aquells turchs de pujar-se'n alt en una montanya, e allí que·s fessen forts. Com lo capità Tirant venia ab la sua gent per lo pla e véu los turchs alt en la montanya, cuytà devers ells e deliberà de no combatre ells, mas de asetjar-los. E tota la gent féu posar entorn de la montanya, de peu, hi ell ab to[t]s los duchs e grans senyors se atendaren allí, prop de la montanya, per ço com hi havia molta erba e molts arbres.

Seguí's que, com los cavallers entraren dins lo camp dels moros ab les egües, lançaren tan mortals crits com començaren la batailla que era cosa de molt gran spant. Lo duch de Macedònia, que dins aquella vila stava asetjat, com sentí tan spantosos crits, tots se armaren pensant   -[f. p6r]-   que en aquella hora los donassen lo combat mortal, com ells havien ja perduda tota sperança de salut pensant que socors no·ls podia venir, mas covenia'ls ésser presos e catius en poder de infels. E cascú no dava per sa vida res, com cascú stimava tant la mort com la vida. E com ells vessen continuar los grans crits e no·ls combatien la vila, staven los més admirats del món.

Com atés lo dia clar, que lo sol fon exit, los crits cessaren per causa de la gent que fogia, e veren les banderes de l'emperador fora de tot lo camp, e anaven per lo pla a l'encalç dels turchs. E de la vila cridaren alguns qui eren restats en lo camp nafrats, altres per robar, e feren-los acostar prop la vila. E aquells los recitaren lo capità que lo emperador havia tramés e·ls digueren la gentil pràtica que havien tenguda en poder-los vençre.

Lavors lo duch de Macedònia, com sabé açò e véu que no y havia negú que dels enemichs fos, si donchs no fos tan mal nafrat que no fos pogut fugir, ell ixqué ab tota la sua gent e robaren tot lo camp, hon hi trobaren molt or e molt argent, e robes e armes e moltes joyes. No·s lig en les ystòries romanes ni troianes que tan rich camp com aquest fos vençut en tan poca de hora.

Com tot fon robat, meteren-ho tot dins la vila. Deixà gent d'armes dins la vila per guardar-la, que si Tirant hi venia, ho algú dels seus, que no·ls hi deixassen entrar, car moltes veguades se esdevé que no ha mal que no vingua per bé.

Lo poble de aquella vila era mig destrohit, e lavors fon molt rich. Com agueren mès en segur tot lo que havien robat, lo duch féu la via de les banderes per lo pla, e stava admirat ell e tots los seus de la multitut dels corsos morts que trobaven. Digueren los guardes del camp al capità que gent d'armes venia a gran anar. Tirant féu pujar a cavall tota la gent d'armes e ordenà ses batailles pensant que los enemichs se fossen refets de aquelles viles, les quals eren llurs. Ixqué'ls a l'encontre e, com foren prop, conegueren-se. Tirant se levà lo bacinet del cap e donà'l al patge, e tots los altres capitans feren per semblant.

Com foren molt prop del duch, Tirant descavalcà e anà a peu envers lo duch, fent-li molta honor. E lo duch no·s mogué gens, sinó que li posà la mà sobre lo cap e no li dix res, de què tots los altres lo y tingueren a molt gran dolentia e no fon negú volgués descavalcar per ell. E Tirant tornà sobre son cavall. E molt sovint lo posava en noves e aquell scassament volia parlar. Mas tots los altres cavallers e gentilshòmens feren gran honor als duchs e a Tirant. Lavors se mesclaren los victoriosos ab los vençuts e axí anaren fins que foren prop de les tendes.

Tirant dix al duch:

―Senyor, si vostra senyoria venia en plaer voler-vos aleujar en aquella praderia, hon hi à molts bells arbres hi staríeu prop del riu, yo faria mudar aquells en altre loch.

Respòs lo duch:

―A mi no plau aleujar-me prop de vós, ans me n'iré en altre loch aleujar.

―Fer-ho poreu ―dix Tirant―, però lo que yo us dehia ho fehia per   -[f. p6v]-   gentilea, conexent que u merexeu.

Lo duch no·l volgué scoltar, sinó que girà les regnes al seu cavall. Sens dir res a negú dels altres, atendà's a una mília riu amunt.

Com ell fon descavalcat, Tirant pres tres cavallers dels seus e tramés-los al duch. E com foren ab ell, digueren-li:

―Senyor, açí·ns tramet lo nostre capità a vostra senyoria si us volríeu anar a dinar ab ell, com sàpia que vostra senyoria lo tingua millor, però allí trobareu més prest, car no us calrà sinó pendre aygua a les mans e seure-us en taula per menjar.

―O quanta fatigua ―dix lo duch― per no res me donen! Digau-li que no y vull anar.

E girà la esquena ab gran ultratge. E aquells, sens dir-li pus, ixqueren dels arbres lla hon stava. Com ells foren a cavall per tornar-se'n, lo duch los dix:

―Digau a Tirant que si ell se vol venir a dinar ab mi que més content ne seré que de yo anar-me a dinar ab ell.

―Senyor ―dix Diafebus―, si en tot lo vostre real no y ha foch ençés ―ab iniquitat que u dix―, què li dareu vós a menjar que prest sia? No li podeu dar sinó menjar de gallines e beure de bous.

Respòs lo duch ab felonia:

―Yo li poré dar gallines, capons, perdius e faysans.

Los cavallers no·l volgueren més scoltar, sinó que se'n tornaren.

Com aquells foren partits, dix un cavaller al duch:

―Vós, senyor, no haveu entés lo parlar de aquell cavaller qui se'n va. À-us dit que vós li daríeu a dinar al seu capità menjar de gallines e beure de bous. Sabeu per què die-u? Lo menjar de gallines és segó e lo beure de bous és aygua.

―Per los ossos de mon pare! ―dix lo duch―. Vós dieu gran veritat e yo no u havia entés. Aquests strangers són molt superbiosos. E si yo l'agués entés, yo·l ne aguera fet anar ab les mans al cap.

Sabuda la resposta, Tirant no curà sinó de dinar-se ab tots aquells duchs, comtes e marquesos que allí eren. Com foren dinats, Tirant cavalcà ab CC roçins e anà a una vila que stava a una legua, qui havia nom Miralpeix, la qual stava vora lo riu. Com los turchs qui staven dins aquella vila saberen que la batailla era perduda, desempararen la dita vila e no y restà sinó los grechs qui eren naturals de allí. E la vila era molt ben avituallada de totes coses. Com lo capità apleguà allí, de continent li tragueren les claus de la vila e del castell. Lo capità entrà dins la vila e féu-los manament que donassen a tots quants hi vinguessen vitualles per sos diners. E axí fon fet, que aquella vila provehia tot lo camp. Manà axí mateix lo capità als alguatzirs fessen fer VI o VII forques prop de la vila. E dels corsos morts, en cascuna forqua ne penjassen hu e posassen fama que lo hu de ells volia forçar una dona, l'altre perquè havia furtat, l'altre perquè no volia paguar lo que havia pres. E com fon tornat al camp, féu fer crida, sots pena de mort, no fos negú gosàs entrar en neguna sglésia per robar res de aquella; la segona, no fos negú gosàs violar dona de qualsevulla stat que sia; la tercera, que no fos negú gosàs pendre neguna cosa sens paguar-la. Com sentiren la crida e veren los pen   -[f. p7r]-   jats, posà molt gran spant a la gent. Tirant era molt amat e temut.

E acostant-se la nit, los turchs qui staven asetgats ―no havien menjat en tot lo dia― vengueren a pactis, puix vehien que no tenien sperança sinó de morir o ésser presos. Trameteren-ho a dir al capità que·ls aseguràs vida e membres e renunciaren al títol de libertat sotsmetent-se a servitut. E Tirant, en aquell cars, volgué usar més de clemència que de crudelitat: pres-los a merçé e féu-los dar a menjar a totes llurs necessitats.

L'endemà per lo matí, lo capità manà parar una tenda molt gran e molt bella, feta a dues goteres, e alt en lo tendal havia una campana. E aquesta tenda no servia sinó a dir la missa e a tenir consell. E féu-la posar enmig de una praderia, entre los dos camps, del duch e del seu. E venguda la hora que volien dir la missa, Tirant, per major honestat sua, tramés al duch si volia venir ha hoyr missa. Lo duch, ab gran supèrbia, respòs que no. Los altres grans senyors foren molt contents de hoyr-la. E Tirant tenia tanta de humanitat que no feya obres de capità, sinó com si fos sotsmés a qualsevulla de aquells senyors, car ell se posava en la missa e en la taula lo més darrer de tots. Acabada la missa, tingueren consell. E fon determenat que·l marqués de Sanct Jordi e lo comte de Aygües Vives, ab dos barons, anassen al duch de Macedònia per embaixadors. Com foren davant ell, lo marqués de Sanct Jordi féu principi a un tal parlar.

―Senyor duch, dels nostres moviments no deus haver admiració alguna, per ço com som tramesos açí a la tua ducal senyoria de part del nostre virtuós capità e de aquells il·lustres duchs, comtes e marquesos. A tu plàcia voler-nos fer part, axí com rahó divina e humana vol, dels tresors e desferra que has ocupats en lo camp dels nostres públichs enemichs.

E no dix més.

―O, com són plenes de alegria les mies orelles ―dix lo duch―, com sent paraules que no han neguna eficàcia de gent mal entesa! E com podeu vosaltres pensar yo fes tal cosa ne menys consentir, com ab tan gran treball de suor de sanch de nostres persones, nit e dia exercint les armes, conservant aquell gentil orde de cavalleria, obrant tots dies contra los enemichs de la fe, no donant-nos a delits carnals ni dormir entre lançols perfumats ni algaliats. Car les nostres persones no olen ni saben a res de tot açò, sinó que olen a ferro açerat; ne les nostres mans no són vehades de sonar arpa ni sturments, mas de tenir contínuament, nit e dia, la espasa al costat e altres armes offensives; los nostres ulls no acostumen de veure dames en cambres ni per les sglésies;   -[f. p7v]-   los nostres peus no acostumen de dançar, ni anar a solaços ni a deports; mas los hulls miren los enemichs, los peus porten tot lo cors a les batailles cruells. E si nosaltres ab just títol havem sabut guanyar, exint del setge com a virtuosos cavallers, per què ha tan poch saber en vosaltres demanar ço que a vosaltres no pertany? E digau a aqueix vostre capità que faria bé que se'n tornàs en sa pròpia terra, si no yo li faré beure tanta de aygua que de la meytat ne hauria prou.

Respòs lo marqués e dix:

―Yo no tinch offici de trompeta ni de eraut. Yo crech si vós lo y dieu o lo y trameteu a dir, ell complirà prestament vostre desig. Entre nosaltres qui som tots de una terra e de una senyoria, ja·ns coneixem e sabem cascú què pot fer ne què val. Vostres bravures són tantes que les orelles tinch cançades d'escoltar les vostres ingnocències. A vós pot hom dir: "Cavaller menyspryat hi menystemut, quines coses són les que vós haveu fetes sinó perdre batailles? E per vostres follies morts infinits cavallers d'esperons deaurats! E de altres infinits hòmens virtuosos, sens nombre, són morts e apresonats per culpa vostra. E haveu robat tot lo camp, no segons costum de capità ni de home de casa real, mas haveu obrat segons costum de ladre e de gran robador." O, com tal offici que fins açí haveu possehit, tal cosa no devia restar sinó en persones sperimentades en virtut, de la qual vós gens no possehiu, car no sabeu quina cosa és honor ne virtut, mas simulació de art! Que no us ve res de bé per natura, per haver leixada la majestat real, qui us és molt odiosa, e aveu pres àbit menyspryat de superbo e malparler.

―Bé sé ―dix lo duch― que aquestes follies que us leixau dir no proceheixen de vós, mas del duch vostre jermà e del capità novell. Per esta veguada yo les vos comportaré, ab què altra volta no us hi torneu.

―Comportau a vós mateix o aquells qui governau ―dix lo marqués― e no comporteu a mi ni a negú altre. E yo só ben cert que lo duch de Pera ni lo capità nostre no costumen de malparlar, car la glòria de ells e la fama serà perpètua e immortal, tant com lo món durarà. E ells han tenguts asegats aquells qui a vós tenien asetgats, e per ço tots los cavallers són plens de ànimo e de virtut. E de açò no us vull pus dir sinó que·m torneu final resposta de sí o de no.

―Què fretura despendre tantes supèrflues paraules en va? ―dix lo duch―. Ja us he dit que no·m plau ni u faria.

―Puix per grat no u voleu fer ―dix lo marqués―, és forçat que y mesclarem força. Armau-vos e posau-vos en orde que, ans que una hora sia complida, serem ab vós, si yo fer-ho puch.

Tornaren a cavalcar los embaixadors e, tornats al camp, trobaren lo capità e los grans senyors tots ajustats en la tenda del consell. E aquí lo marqués recità larguament la resposta del duch e totes les rahons que entre ells eren passades, e dix:

―Tothom puge a cavall, que tal injúria com aquesta no deu axí passar!

Ixqué prestament lo marqués de la tenda e cuytà per armar-se, e tots los altres aprés de ell.

  -[f. p8r]-  

Com lo capità véu semblant avalot en lo camp, stigué molt congoixat e féu fer crida de continent, sots pena de mort, que negú no pujàs a cavall. E anava una amunt, altra avall; prenia los cavallers e detenia'ls en les tendes ab sagraments e homenatges, preguava als duchs e marquesos no volguessen fer tan gran novitat. E si ells movien tan gran debat, los turchs que allí eren presos vendrien contra ells.

―O quina desonor tan gran per a nosaltres, per tenir lo camp tan prop de ells! E nosaltres, qui som tots una cosa, nos matem?

Aprés castigava als cavallers ab paraules suaus, altres ab paraules laugeres, que no volguessen enfosquir la cavalleria gloriosa ab avalot e ab sedicions. E com star no se'n volien, dava'ls disciplina cavallerosa. E tant treballà Tirant que·ls més tots en repòs.

Aprés anà al duch de Macedònia e trobà'l armat e a cavall, ab tots los seus. E tant lo preguà que·l féu descavalcar. E Tirant se n'anà e lo duch no consentí que negú dels seus se desarmàs ni levassen les selles als cavalls.

Aprés que l'avalot fon passat, Tirant ordenà que anassen fins lla hon era lo siti e, tants corsos morts com trobarien, que·ls fossen despullades les aljubes e que fossen estojades. Demanaven-li alguns cavallers per a què les volia. Respòs que en algun temps servir porien.

Com la batailla se fehia e los moros eren ja vençuts ―que fugien e la gent los encalçava―, Diafebus pensà en lo present e en lo esdevenidor, per dar renom e fama a Tirant. Acostà's a ell e demanà-li lo anell de la capitania. E Tirant se levà la manyopa de la mà e tragué's lo anell e donà-lo-y. E Diafebus detingué's un poch, si bé los altres anaven corrent, e aturà un scuder seu, qui era home de molta bondat e de major fidelitat, e donà-li lo anell e instroy'l de tot lo que havia de dir a l'emperador e a Carmesina, e aprés als altres. Lo escuder, per complir lo manament de son senyor, girà son cavall e ferí dels sperons. E tostemps corrent, no s'aturà fins que fon en la ciutat de Constantinoble ans que negun altre. E de les finestres, les donzelles lo veren venir e conegueren que era Pírimus. Cuytadament entraren en la cambra hon era la princessa e digueren-li:

―Senyora, de tot cert noves avem dels nostres cavallers. Ara ve molt cuytat Pírimus, lo qual porta o del tot bona nova o del tot mala. E açò diem perquè ve molt cuytat.

La princessa se leixà de brodar e cuytadament anà al cap de la scala e, com véu descavalcar a Pírimus ab lo cavall tot banyat de suor qui degotava com a pluja, dix-li:

―Lo meu bon amich, quines noves nos portau?

―Senyora, molt bones ―dix Pírimus―. Hon és lo senyor emperador? Perquè molt me tarda, que·l volria veure per demanar-li albíxeres.

―Yo les te promet de part sua e mia.

E pres-lo per la mà e portà'l a la cambra hon dormia lo emperador. E tocaren a grans colps e feren obrir les portes. Pírimus se agenollà davant lo emperador e dix:

―Senyor, bona nova! Dau-me albíxeres!

E lo emperador les hi promés.   -[f. p8v]-   Pírimus li donà lo anell e recità-li tota la batailla com era stada e com havien vençuts los turchs, que era stada cosa de gran miracle.

―E lo capità e Diafebus anant a l'ancalç dels turchs, matant e degollant los enemichs de la fe e de la majestat vostra. Lo vostre capità m'à donat aquest anell, que portàs açí per la pròspera benaventurança que nostre Senyor ha dada en ajuda de vostrà altesa.

Respòs lo emperador:

―Amich, tu sies lo bé vengut ab la bona nova que m'as portada. Aprés de la glòria de paraýs, millor nova no·m podia venir que aquesta.

Manà lo emperador que tocassen totes les campanes de la ciutat e tothom anàs a la església de Sancta Sophia per retre gràcies a nostre senyor Déu e a la sua sacratíssima Mare de la gran victòria que havien obtesa.

Com lo poble sabé tan beneyta nova e veyen la gran alegria que lo emperador fehia, aquest dia finí en alegria, e recobrà la ciutat glòria de senyoria e la molt antigua libertat.

Lo emperador donà de albíxeres al scuder II mília ducats, el vestí tot de seda, e més, li donà un bell cavall cecilià e armes e tot lo que agué mester. La emperadriu li donà una roba que en aquell cars vestia, de vellut negre, forrada de marts gebelins ―e davant tots la's despullà e la y donà. La princessa li donà una grossa cadena de or.

L'endemà lo emperador scriví letres al capità e féu partir lo escuder.

Com Tirant agué pacificada la gent del seu camp, aquell dia partí del seu camp ab mil e DC roçins per recobrar moltes viles e castells que los turchs havien conquistats. E recobrà'ls.

E en l'altre dia següent vingué embaixada del soldà a Tirant de tres embaixadors. E per quant lo pont era romput, agueren a passar ab una poca barca de peixcadors per lo riu. Com foren passats, la hu de aquests embaixadors era home molt docte en totes sciències e de singular consell, que lo Gran Turch lo tenia en stima de pare e no fehia neguna cosa sens consell de aquest, que en tota la pagania no s'i trobava home de tanta sapiència ni eloqüència, e totes les coses que fehia ab molt gran deliberació. Aquest moro era nomenat Abdal·là e, per la saviesa, li posaren de sobrenom Salamó. Aquest pres una canya e posà-y un full de paper, e alçà-la alta en senyal que demanava seguretat.

E lo duch de Macedònia, que véu fer aquell senyal, respòs-li per lo semblant. E vist per los embaixadors lo senyal, anaren a les tendes del duch, pensant que allí fos lo capità, e donaren la letra al duch. Aprés que la agué lesta, dix que no venia a ell, mas tramés a dir a Tirant com allí havia embaixadors del soldà, que vingués a la tenda hon se dehia la missa, que allí lo trobaria. E Tirant ho tramés a dir als duchs e grans senyors e, tots ensemps, anaren ab ell.

Com foren dins la tenda, los embaixadors foren molt ben rebuts per lo capità e per tots los altres. E donaren la letra del soldà a Tirant, lo qual en presència de tots la féu legir. E era de tenor següent.

  -f. q1r-  

Armini, per la permissió e voluntat de Déu omnipotent, gran soldà de Babilònia, senyor de tres senyories, ço és a saber, de l'Imperi Grec, e del sanct Temple de Salomó de la ciutat de Hierusalem, e del sanct Temple de Meca, senyor e defenedor de tot lo morisch poble qui és y habita desots lo cel celestial; mantenidor e defenedor de la sancta secta e doctrina de nostre sanct propheta Mahomet, la qual doctrina e crehença aquells qui la tenen en llur fi dóna consolació e glòria sens fi; a major estat e glòria e per mèrits de dignitat, só peixedor de les erbes e bevedor de les aygües a despit de tota la crestiandat. A tu, gloriós Tirant lo Blanch, capità dels grechs e mantenidor de la fe crestiana, nós te trametem saluts, honor e glòria hi stat de cavaller. Notificam-te que, per consell e deliberació del Gran Turch e de V reys que açí són sots la mia potestat e senyoria, súbdits tostemps ésser obedients, ab altres X qui en la mia pròpia terra stan, si tu demanes a mi pau final o treva de VI mesos, nosaltres farem a tu la nostra cara blanca e darem a tu la dita pau de VI mesos, per reverència de Déu omnipotent, segons la forma antigua. En sia servit Déu omnipotent, qui·ns ha creats e·ns governa. Daràs fe e crehença als nostres embaixadors de tot lo que·t diran de la nostra part.

Escrita en lo nostre camp de la platga oriental, a II de la luna e de la nativitat del nostre sanct propheta Mafomet, etc.

Lesta la letra, Tirant dix als embaixadors que splicassen lur embaixada. Levà's lo hu dels embaixadors, qui·s nomenava Abdal·là Salomó e, feta reverència, esplicà sa embaixada ab stil de semblants paraules.

―Nosaltres, representant les persones de aquells magnànims e gloriosos senyors, lo Gran Turch e lo soldà, som tramesos a la virtuosa persona de tu, Tirant lo Blanch, capità de la gent grega, com ab la tua victoriosa mà has vençut aquell benaventurat camp qui era abundós de gran glòria mundana, en lo qual has trobat infinida riquea, adquerint-ho per a tu e als teus, ço que la guerra vol e consent. Aprés de la gran mortaldat que has fet de les gents, has apresonat un petit infant, cunyat de nostre sobiran senyor lo gran soldà, jermà carnal de sa muller, e molts altres virtuosos cavallers. Per què·t preguam de part de sa alta senyoria, que per art de cavalleria e de gentilea, e per aquella cosa que més ames en aquest món, si és dona o donzella, viuda o casada ―e si no has agut compliment de amor ab ella, en breus dies la pugues haver―, e si és cars que tota la amor que tu tens fos en Déu, ton creador, com exiràs de aquesta   -f. q1v-   vida present, sies col·locat entre los sancts de paraýs, a tu plàcia voler-nos dar aquest infant de què t'havem parlat. E si per amor no u volràs fer, posa-li nom de rescat, demana or o argent a just preu e serà complit a ta voluntat.

E donà fi en son parlar.

Esplicada que fon la embaixada, Tirant féu la resposta en stil de semblants paraules.

―La virtut no porta ab si dolor com les coses són ben fetes, sens mal enginy ne mal obrar. Però la fi de les coses sdevenidores és remesa a la Fortuna e, per ço com és incerta, deu ésser poch temuda. Mas la bona deliberació de aquelles stà en mà de cascú e aquesta és loadora. Yo per tot mon poder desig de fer honor al soldà, no en perjuhí de aquell pròsper e benaventurat mon senyor lo emperador. E per ço com tu·m poses al davant tal penyora en dir que per la cosa que més ame en aquest món jo·t degua dar un presoner, lo qual yo tinch, per reverència de aquella que yo ame, que és digna e mereixedora de senyorejar tot lo món ―axí de la vostra terra com de la nostra―, e tu demanes a mi un presoner, e yo·l te atorch, e XL ab ell. A l'altre cap de vostra embaixada yo auré mon acort e tornar-t'é resposta.

Tirant féu venir los alguazirs e manà'ls que anassen ab los embaixadors e que·ls donassen XLI presoner, e que triassen los que volguessen. E axí fon fet.

Com los embaixadors foren fora de la tenda, dix un cavaller grech, lo qual havia notícia dels turchs e coneixia los que eren de honor e los qui·s podien bé rescatar:

―Senyor capità, açí davant tots aquests senyors vos vull dir que pareu esment del que haveu dit dels embaixadors, com los hajau atorguat XLI presoner, e an-i de tals que poden paguar per exir de presó XXV o XXX mília ducats. Dau-hi algun remey que sien de aquells altres que no tenen res, car prou seran ells contents que se'n porten lo presoner per lo qual ells eren venguts.

―Tant és més aconsolada la mia ànima ―dix Tirant― que yo pugua donar coses tals que sien de molta stima, car lo donador no deu donar coses que sien de poca condició, mas donar coses que apareguen a les gents ésser de gran stima hi floresquen en honor e fama. Yo do açò en nom meu e fas-ho per fer-ne servir a la majestat del senyor emperador.

Tirant deixà aquestes rahons e dreçà les noves a tots los magnats que allí eren, fent principi a un tal parlar:

―Molt il·lustres prínceps e senyors: Vista havem la demanda del soldà e del Turch que·ns fan. Vegen les senyories de vosaltres què consellau que fassam, e si les treves que demanen és fer-ne servey a la majestat del senyor emperador, ni si serà benefici de la cosa pública.

Parlà primer lo duch de Macedònia e dix semblants paraules: ―Senyors molt egreges e molt nobles: aquest negoci toca més a mi que a tots quants sou, per quant   -f. q2r-   só més acostat a la imperial corona; per què, yo consell, e vull que axí·s faça, que·ls donen la treva de VI mesos que demanen, e de més, si més volen; e encara pau, si la volran, o sia servey de l'emperador o no. E si a dos o a tres anys la volen, yo·m seré content, car dins aquest temps reposarem e porem sperimentar si ab prechs porem induyr als enemichs que·ns donen vida liberta, e de aquí porem traure algun partit que de bé sia.

No pogué més comportar lo duch de Pera que parlàs més lo duch de Macedònia, perquè·s volien mal per causa de la princessa, car cascú presumia haver-la per muller― e féu principi a paraules de semblant stil:

―La fortuna, qui stà aparellada tostemps a servir a n'aquels qui la cerquen, en una manera als uns e en altra manera als altres, segons que li plau, mas les més voltes és contrària als superbos, e açò se esdevé perquè la supèrbia és contrària a tot bé ―per ço com lo superbo no vol tenir par―, e per ço fon lançada del cel; e molts senyors ne són venguts a menys, e vendran tots aquells qui de ella faran peu. Per què, mos senyors, lo meu parer és que per servey de la majestat del senyor emperador, e per repòs de tot lo imperi e de tota la república, no·ls devem dar pau ni treva. Puix aquesta batailla havem vençuda, ab la adjuda de nostre senyor Déu ne vençrem moltes altres. Emperò, yo·m sotsmet a correctió de aquests altres senyors, si lo contrari consellen.

Molts foren de parer que fessen pau o treva, mas los més foren del parer del duch de Pera.

―Ara ―dix Tirant―, puix tots haveu parlat, a mi toca més que a negú, per ço com mon senyor lo emperador m'à donat lo bastó de la capitanya.

E donà en aquell cars les letres que lo emperador li havia dades per al conestable e als menaxauts del camp. Com les agueren lestes, Tirant tornà a dir:

―Yo, en loch de la alta majestat del senyor emperador, dich a les senyories vostres que a mi no par per via neguna que sia útil negú donar treves en aquesta mala generació. E per lo gran scampament de sanch que de ells fet haveu ab ànimo sforçat de cavallers virtuosos, demanen la pau o la treva de VI mesos, com dins aquest tan larch temps sabeu bé, senyors, que speren les naus de genovesos, les quals incessantment porten gent de peu e de cavall. E dins aquest temps, per la molta gent que han perduda, repliran aquesta terra de tan gran multitut de gent que, aprés, tot lo poder de la crestiandat no seria bastant per a lançar-los-ne. Ells tenen la esperança perduda com ells demanen pau. A mi no·m ve bé ni·s farà. Si yo fer-ho puch, yo·ls daré tantes batailles e tan sovint: o ells exiran de tot lo imperi o faran pau final.

Tornà a parlar lo duch de Macedònia e dix:

―Tirant, si vós no voleu les treves ab la pau, yo les vull e yo les faré; e consellaré a tots aquells qui dech consellar que ab mi ensemps les façam.

―Senyor duch ―dix Tirant―, no vullau desordenar lo que lo emperador ha ordenat. E si no u feu, yo us hauré a dar tal disciplina trametent-vos pres a la majestat del senyor emperador, la qual cosa seria a mi molt enujo   -f. q2v-   sa, car yo açí no y só vengut per adquirir neguns béns, sinó solament honrar e servir la persona del senyor emperador, del qual he rebuda molta honor, més que yo no só mereixedor. E puix tinch lo càrrech, vull-lo regir com a cavaller. E vós, senyor, qui teniu totes vostres terres perdudes, essent tan virtuós senyor com sou, més vos valria la mort virtuosa que pobresa vergonyosa. Si no, mirau què dix aquell famós philòzoph Lexi en una sua epístola que féu: "Qualsevulla cavaller que sia, deu guardar tres coses en aquest món: honor, béns e la vida. Per la honor, posar-hi los béns e la vida per conservar aquella. Per los béns, que tolre-los volrà, posar-hi la vida per conservar aquells. Per la vida per restaurar aquella, posar-hi la honor e los béns." Axí, senyor duch, vós deuríeu animar a tots que féssem les batailles, axí voluntàries com necessàries, per una veguada poder recobrar la pàtria e lo vostre heretatge, e vós nos voleu desviar lo nostre bon propòsit de bé a fer.

Lavors lo duch se levà ab los hulls plens de aygua, ixqué's de la tenda e anà-se'n al seu camp. E Tirant, ab tots los altres, anaren al seu.

Manà Tirant que prop d'una gran font de molt fresqua aygua, qui era al costat del camp, fos cuberta de draps, e ab moltes taules entorn de la lúcida font. Tirant féu seure los embaixadors en una taula e los presoners que·ls havia dat en una altra taula més baixa, a la part sinestra. Tots los duchs e senyors, baix, a la part dreta. E ells foren molt ben servits de gallines e capons, e de faysans, de aroç e cuscusó, e de moltes altres viandes e de vins molt singulars. Los embaixadors prengueren molt gran plaer en la vista e cerimònia que Tirant fehia servir als duchs e a çi mateix. Com foren dinats, féu-los dar molt bella col·lació de confits de sucre ab malvazia de Candia.

Lo marqués de Sanct Jordi los demanà quanta gent los fallia de aquella batailla. Respongueren:

―Poch més o menys de LIII mília entre morts e presos.

De allí anaren tots a la tenda del consell e Tirant tramés a dir al duch si volia venir per hoyr la resposta, lo qual dix que no y podia anar. Com tots foren ajustats dins la tenda del consell ―e los embaixadors―, posat silenci, Tirant féu principi a semblant resposta.

―Als cavallers és donat seguir la noble fi e lahors de les glorioses batalles en senyal de gran virtut. E la glòria antigua dels grechs és oblidada per vosaltres, mas la granea del seu nom no porà jamés preterir tant com durarà la memòria de Troya. E com la majestat del senyor emperador subsehesca en virtut e bondat de cavalleria a n'aquells gloriosos antichs cavallers grechs, és mereixedor per la sua gran dignitat e humanitat de senyorejar tots los   -f. q3r-   reis de l'univerç món. E com lo soldà e lo Gran Turch, no tement Déu ni lo blasme de la gent del món, axí de crestians com de moros, com sien encorreguts en les penes de gentilea e de cavalleria, volent pendre e ocupar ab violència lo títol e dignitat imperial, per què yo confie en lo divinal auxili, car Déu, qui és coneixedor de totes coses, me darà virtut que yo daré mort al soldà e al Turch. E serà manifesta la veritat de la llur gran malesa que han feta a la majestat del senyor emperador, de haver-li levat la major part de l'imperi. E treballen en desposehir-lo del tot, de què·m par que és cosa de molt gran inhumana crueltat, hon perjudiquen e encativen lur honor e fama. E per tot[e]s aquestes coses desús dites, direu al soldà e al Gran Turch que yo per res a present no·ls daria pau ni treva, si ja ells no juraven a l'alquibla, en presència de tots los bons cavallers qui de honor senten que, dins temps de VI mesos, ells e tots los seus ixquen fora de tot lo imperi e restituixquen totes les terres que s'han occupades de l'imperi. E no penseu lo que dich ho digua per menyspreu de vostres senyors ni per spècia neguna de supèrbia, sinó sols per no perdre a Déu per la bona justícia que tinch per la mia part, per ço com sé que en aquests fets tendré molts jutges e pochs advocats.

E donà fi a son parlar.

Levà's lo embaixador Abdal·là Salomó e féu principi a tal resposta:

―O iniqua fortuna, com véns pròspera al novell capità fent-li obtenir triümpho de victòria de la passada batailla ab molta glòria, honor e fama virtuosa, en gran dan del poble morisch e de la antigua senyoria de aquell! E per sforçar lo teu virtuós ànimo, capità senyor, te vull mostrar ésser de tant conseller com enemich, reduynt-te a memòria aquelles coses qui conserven e augmenten la tua honor e fama, la qual la voluble fortuna t'à consentida, mostrant-te en tots tos fets valentíssim e discret capità. E deus guardar de no perdre aquella honor e fama gloriosa que deu ésser donada als cavallers qui usen de virtut. Los romans en llur temps foren stats contents de la tua pròspera fortuna, la qual de present has obtenguda, la qual se mostra ab senyal de la tua gran virtut: oblidada la granea del teu nom, mostres en tu majestat real. No penses tu yo demane pau sots menaces de batailla. E com fer no u volràs, spera aquella per al quinzén dia de la luna, a la qual vendrà tanta multitut de gent morisca que la terra no·ls porà sostenir.

E[·l] savi Salamó Abdal·là girà la cara devers lo riu nomenat Trasimeno, e dix:

―O pacífich Trasimeno, com veig la tua cara blanca, e ans que passen molts dies seràs tot sangonós! Les quereles seran molt grans e la pública fama irà per tot lo món. E la lamentació que fas, capità virtuós, del teu emperador, no·t deuries de res admirar, car tant com lo regne és pus noble e més excel·lent e poderós, tant han major enveja los vehins que prop li stan de possehir aquella. E per ço los grechs tostemps hauran més cruels enemichs e batailles mortals. E no és justa cosa, axí com   -f. q3v-   tu dius, per dupte de tu ni dels grechs se'n tornassen en llur terra tants reys e grans senyors com hi à, tenint ells la major part de la senyoria de l'imperi, e vosaltres la menys. Lo millor que pots fer tu e los teus és que us afereu ab la vostra fe, axí com deuen fer bons crestians.

E pres comiat de tots e, com foren prop del riu, Tirant los tramés grans donatius a tots los embaxadors, e ells lo y regraciaren molt.

Passada tota la gent ab la petita barca, Tirant ordenà que aquella nit Diafebus partís ab molta gent de peu e de cavall, ab tots los presoners, per anar a Constantinoble.

Apleguant Diafebus prop de la ciutat, tot lo poble, axí hòmens com dones, li exien per los camins per veure los presoners que portaven. Com foren en la gran plaça ―lo e[m]perador a les finestres ab totes les dames― tots los catius venien ligats ab cordes, uns aprés d'altres, ab la bandera del soldà e dels altres que presos havien roçegant― les per terra en senyal de victòria, lo emperador e tots conegueren Tirant ésser stat vençedor. E tots los cavallers foren exalçats, e la victòria fon molt gloriosa e alegra. E Diafebus donà a l'emperador, de part de Tirant, IIII mília e CCC presoners liberalment, perquè los grechs conegueren la sua virtut e gran liberalitat. Lo emperador los féu pendre e posar en bona guarda.

Aprés, Diafebus pujà alt e féu reverència a l'emperador, e a la emperadriu e a la excelsa princessa; aprés, a totes les altres dames. Lo emperador lo féu desarmar allí davant ell, e féu-li dar, que·s vestí, una roba d'estat brodada de or e de perles, largua fins en terra, perquè no·s refredàs. E féu-lo seure en un scabel davant la sua cadira, e totes les dames entorn de ell. E féu-li recitar, del dia que de allí partiren fins al present dia, tots los actes que fets havien. Creure podeu que Diafebus no s'oblidà res que fos en honor e lahor de Tirant. La glòria que de tants singulars actes lo emperador sentí, no u cal demanar, car si lo emperador n'estava content, molt més ho era la princessa. E Diafebus aquella nit fon ben servit dins lo palau de totes les coses necessàries, e tots los servidors seus. E no comportaren que altri lo servís sinó donzelles.

Aprés lo sopar, lo emperador pres sa fila Carmesina per la mà e Diafebus pres la emperadriu del braç, e entraren-se'n en una cambra que avien aparellada per a Diafebus, ab totes les dames. E tots li fehien molt gran honor. E Diafebus donà del genoll en la dura terra e regracià molt a l'emperador e a totes les dames la molta honor que li fehien. E stigueren parlant, fins a la mija nit, de la guerra; e lo emperador demanant lo capità què havia al cor de fer. E Diafebus li dix que certament no·s scusava en neguna manera del món que en breus dies no aguessen una fort e cruel batailla. Lo emperador, perquè Diafebus pogués reposar, partí de la cambra ab totes les dames, e no volgué consentir que Diafebus ixqués de la cambra.

L'endemà lo emperador contà los presoners, e pres del seu tresor XV ducats per cascú presoner e donà'ls a Diafebus per   -f. q4r-   què·lls donàs al capità.

Com la princessa conegué que Diafebus era fora de fahenes, tramès-li a dir que vingués a la sua cambra. E Diafebus no desijava altra cosa sinó que pogués parlar ab ella e ab Stephania, de la qual ell era molt enamorat. Com la princessa lo véu, prestament li dix:

―Lo meu bon jermà, quines noves m'aportau de aquell virtuós cavaller qui té la mia ànima cativa? Quant serà aquell dia que yo·l veuré e que·l pugua tenir prop de mi sens recel negú? Car ab veritat podeu creure que més lo desig veure que a totes les coses del món. Mas yo só ben certa que ell pensa molt poch en mi, e lo que ell falleix per natura, yo u recobre per amor. Atorgant vós bona fe, coneixereu que yo dich gran rahó e veritat.

Respòs Diafebus e dix:

―Les paraules afables que la celsitut de la majestat vostra ha dites alegrarien la ànima de aquell famós cavaller, si les agués hoydes, que la sua ànima fóra exalçada fins en lo novén cel, com la fama del vostre nom resplandeix sobre totes les altres donzelles del món en gràcia, bellea, virtut e dignitat. E yo no seria sufficient a poder satisfer en paraules ni en obres lo gran donatiu que la celsitut vostra li à offert de la vostra noble persona. Per què, humilment e devota, vos regracie per part de aquell virtuós Tirant, e per mi offir a vostra altesa la persona, la ànima e tot quant he posar a tot perill per la majestat vostra, e promet-vos ab pura fe en res jamés fallir-vos. Mas la majestat vostra m'à fet admirar de les paraules offensives que la altesa vostra ha rahonat, de inculpar de poca amor aquell qui és tot pura amor, car Tirant, per natura, no té negú defalt ni de amor ni de honor, ni de res qui fos en derogació de la excel·lència vostra. E si sabia la celsitut vostra los treballs que passa per la vostra amor, no l'inculparíeu de res, ans lo y pendríeu en algun comte. Car, cascuna nit stà armat fins passada mija nit, com si agués entrar en batailla, e tots los del camp dormen e reposen hi ell vogeix e cerca tot lo camp, e moltes voltes ve ab la pluja a l'esquena. E com ve a les sues tendes, ve-sse'n dret a mi e prestament me parla de vostra altesa. E si plaer li vull fer ne servir, done-li dues hores de vida e tostemps és allí la majestat vostra present. E si entra en fet d'armes, no invoca sanct negú sinó lo nom de Carmesina. E yo, moltes voltes lo y dich, per què no invoca, ab lo nom de Carmesina, algun altre sanct perquè li ajude en les batailles. Diu-me que per res no u faria, car aquell qui a molts serveix no serveix a negú.

La princessa prenia molt gran plaer en lo que Diafebus li recitava de Tirant. Dix Stephania:

―Puix vosaltres haveu parlat, la tanda ve a mi. Supplich-vos que·m vullau hoyr. Digau-me, senyora, per vostra noblesa, qui és aquell qui mereix ésser digne de portar corona de emperador sinó Tirant? Qui és aquell qui és mereixedor de ésser vostre marit sinó Tirant? E vós, senyora, teniu lo bé en les vostres mans e no·l voleu pendre. Algun dia vos ne penedireu, car hom deu amar als qui us amen. Yo sé bé que Tirant no   -f. q4v-   ama a vostra altesa per los béns ne per la dignitat que vós teniu, mas, sabeu per què us ama? Per les virtuts que la vostra noble persona posseheix. Què anau cercant, mesquina de senyora? En tot lo món no trobareu cavaller qui ab ell se pugua egualar. E vostre pare no desija altra cosa en aquest món sinó que us ves casada. A qui podeu vós pendre millor que aquest jove dispost, valentíssim en les armes, liberal, animós, savi e destre en totes coses més que tot altre? Per què Déu no·m féu a mi filla de l'emperador, e que vós fósseu Stephania e yo Carmesina? Yo us asegur, res que fos en la mia persona no li fóra denegat. E si ell me alçava la falda del meu brial, yo li alçaria la mia camisa, que ell no ves. Ell contentaria en gran part. E si vostra altesa pren algun rey estranger, què sabeu si us farà viure ab dolor? E si preniu algú de aquesta terra, parlaré contra mon pare, lo qual per major dignitat deu ésser vostre marit. E com vós volreu jugar, ell roncarà; com volreu parlar, ell volrà dormir. Si preniu lo duch de Pera, no és pertanyent a vostra edat. Aquest és lo que vostra altesa ha mester, que sàpia guardar de mal a vós e tot lo imperi, e·l sàpia defendre e augmentar axí com fa. Aquest és aquell qui us farà cercar tots los racons de la cambra, adés tota nua, adés en camisa.

La princessa reya molt fort de ço que Stephania dehia. Dix Diafebus:

―Senyora Stephania, digau-me, per vostra noblea, una veritat: si la senyora princessa, per bona sort de Tirant, lo prenia per marit, vostra merçé, a qui pendria?

―Diafebus, senyor ―dix Stephania―, yo us fas cert que si la bona sort aporta que la senyora princessa sia mulier de Tirant, yo per dreta rahó pendria lo més acostat parent seu.

―Si per linatge de parentesch ha de ésser, yo per dreta rahó hauria de ésser aquell, majorment perquè só obedient a vostra merçé axí com Tirant és stat de la majestat de ella, que tot lo món senyoreja per bellea e dignitat. Donchs, sia de vostra bona merçé acceptar-me per cambrer major de la vostra cambra, e que·m beseu en senyal de fe.

―A mi no seria justa cosa ni honesta ―dix Stephania― que yo us fes ni us atorguàs neguna cosa sens manament de ma senyora, la qual m'à criada de poca edat, majorment en presència de sa majestat.

Diafebus donà dels genolls en la dura terra e ab les mans pleguades suplicà a la princessa, axí devotament e humil com si fos una sancta de paradís, que la y leixàs besar. E per molt que la supplicàs, tal licència no pogué obtenir. Dix Stephania:

―O cor endurit a crueltat! Jamés s'és volgut inclinar a pietat per moltes supplicacions que li sien stades fetes a sa majestat. E no serà jamés alegra ne contenta fins a tant que yo veja ab los meus hulls aquell gloriós Tirant.

―Ay Diafebus jermà! ―dix la princessa―. Ara de present no·m demaneu coses injustes, car no poríeu subvertir lo virtuós àbit de mon coratge.

Estant en aquestes plasents rahons, lo emperador tramés per Diafebus perquè partís prestament e se'n tornàs al camp.

Vengueren les guardes de la mar e digueren a l'emperador com V naus grosses venien de le   -[f. q5r]-   vant. E lo emperador, duptant no fossen de genovesos, detingué aquell dia que Diafebus no partís. E féu posar molta gent en les sues naus e galeres que en lo port eren. Com les naus foren apleguades, saberen com lo mestre de Rodes les trametia ab gent d'armes. Ixqué en terra lo bon Prior de Sanct Johan, ab molts bons cavallers de la creu blanca. E Diafebus stava en lo port, vora mar, ab tota la sua gent, sperant-los. Com se veren, conegueren-se e Diafebus los féu molta honor. Anaren ensemps al gran palau de l'emperador e trobaren-lo asegut en son stat. E lo prior de Sanct Johan, feta la reverència, féu principi a tal parlar.