Visor de obras.

―Sereníssim senyor: per manament de aquell reverent e virtuós senyor lo gran mestre de Rodes, som tramesos açí. Sabent com aquell famós e magnànim cavaller, e dels bons lo millor, Tirant lo Blanch, seria en servey de vostra alta majestat e capità general de tot lo imperi, e per causa de açò mon senyor lo gran mestre li tramet gent de cavall e de peu en nombre de II mília hòmens paguats per a XV mesos, ab què pugua millor servir la altesa vostra. Plauria'm saber en quina part és.

Lo emperador pres molt gran plaer en la llur venguda, abraçà lo prior e dix que ells fossen molt ben venguts. E féu-li molta honor, e a tots los que ab ell venien, regraciant al mestre la sua molta virtut e gentilea. E féu-los dar molt bones posades e tot so que agueren mester per a la humanal vida.

Com agueren reposat IIII dies, partiren ab Diafebus en companyia, e feren la via del camp. Com foren a V legües, saberen com Tirant era anat per pendre una fort plaça, e sentien los grans colps de les bombardes. Com Tirant véu un gran troç del mur trencat, descavalcà e, peu a terra, donà lo combat. E acostà's tan prop del mur que una gran cantera li donà sobre lo cap que pleguat lo lançà per terra. Tragueren-lo los seus ab gran treball, del fossat, e en aquest punt eren aribats lo prior e Diafebus davant la vila.

Los turchs que dins eren, agueren gran spant com veren tanta gent, e perderen tota la llur sperança. E Ricart, com agué dat recapte a Tirant, tornà a donar combat molt fort a la vila, e per bella força la entraren. Los turchs, fora de tota sperança de victòria, foren axí ardents a morir: reputaven ésser victoriosos si fehien morir molts dels crestians, però volien-o fer, coneixent la veritat e la justícia poca que tenien, ab les llurs mans cruels. Emperò, entrada la vila, tants turchs com trobaven, tants ne mataven sens pietat neguna, e axí passaren tots per coltell temerós. E lo prior de Sanct Johan fon encara a temps en l'entrada de la vila, e la sua gent agué part de la roba. E fon açò senyal per a ells de ésser victoriosos.

Anaren al lit hon stava Tirant e aquí splicaren-li tot lo que·l mestre los havia manat. Com lo prior fon davant Tirant, féu principi a paraules de semblant stil.

  -[f. q5v]-  

―Seguint lo costum de aquells qui són posats en art de cavalleria, no só sens gran admiració vent la fama gloriosa que s'estén per tot lo món dels singulars actes que vós, senyor Tirant, feu de cavaller virtuós, socorrent als desemparats, com lo vostre gloriós costum sia tal. Car als temerosos, les coses perilloses que per a reparació de llurs honors són obliguats, no·ls és lo veure de aquelles atorguat, com per speriència se mostre que en lo orde de cavalleria, lla hon és lo major perill és la major honor. E vostra merçé tostemps pren lo major perill per obtenir la major honor, volent emitar los antichs gloriosos cavallers, la fama dels quals jamés porà preterir, perquè los virtuosos actes vostres resplandeixen en fama gloriosa, digna de immortal recordació. E tenint de açò plena notícia, aquell reverent e virtuós senyor, mon senyor lo mestre de Rodes, com vos sia molt obliguat ―que per la vostra gran virtut e bondat lo socorregués en lo temps de la sua gran necessitat, e a tota la sua religió―, tramet a mi com a capità de dos mília hòmens, entre de peu e de cavall, ab aquests cavallers del seu orde. E yo hi ells volem star a obediència de la senyoria vostra de tot quant nos maneu.

E Tirant regracià al mestre e a ells la noble valença que li fehien, e dix-ho ab tan gran fatigua que no podia parlar per lo gran dolor que tenia al cap. Los metges vengueren e prengueren caps de moltó e feren-los bé bullir ab bon vi e, ab estopades posaven-li'n sobre lo cap. E al matí vinent se trobà molt bé.

Deixaren la vila bé provehida de la gent de la terra mateixa, per ço com la senyoria dels turchs los era molt cruel e dura, e tornaren-se'n al camp. E per alguns dies tota la gent del camp reposà.

Com foren al quinzén dia de la luna, vingueren los turchs axí com los embaixadors havien dit, e pleguaren fins al cap del pont. E lo un camp stava a la una part del riu e l'altre camp a l'altra, e lo pont enmig era romput. E primerament vingué la batailla del Gran Turch, e era capità son fill, per ço com ell encara no era guarit de la nafra del cap. Aprés venia lo rey de Àsia ab la sua batailla; aprés venia la batailla del rey de Àfrica; aprés venia la del rey de Capadòcia; aprés venia la batailla del rey d'Armínia; aprés venia lo rey de Egipte ab sa gran batailla, lo qual era molt valentíssim cavaller e de gran ànimo e molt destre en les armes: entre tots los moros no y havia tan singular cavaller e qui més coses en la guerra enprengués. Aprés venien moltes altres batailles de molts altres grans senyors. Allí era en ajuda de ells lo fill del duch de Calàbria, lo duch de Malfi, lo comte de Montoro, lo comte de Caserta, lo comte Valentino, lo comte de Burgença, lo comte de Alacri, lo comte de Fundi, lo comte   -[f. q6r]-   de Aquino, lo comte de Muro e molts altres comtes e barons que havien pres sou del Gran Turch e del soldà. E cascun dia los donaven mig ducat per lança, e als de peu mig florí. Aprés que tots foren aplegats, contaren que portaven CCLX batailles.

Com foren atendats, feren posar les bombardes en orde. E l'endemà tiraren tan fort e tan sovint que fon forçat a Tirant mudar lo camp alt en una montanya, molt prop del riu, en la qual montanya havia moltes fonts de fina aygua e gran praderia. A veguades totes les bombardes tiraven justades al colp e, per clar sol que fes, la terra enfosquien, car passades DC bombardes portaven, entre grans e poques, si bé se n'havien moltes perdudes en lo camp com foren vençuts.

Com los de Tirant veren tanta gent, staven sbalayts de tan gran nombre de gent de cavall e de peu. Molts n'i havia qui volgueren ésser cent legües luny de allí; altres n'i havia qui fehien gran sforç pensant com tenien tan bon capità e·ls donava molt. E los diners que lo emperador donà a Diafebus, dels presoners, com Tirant los agué rebuts, los donà a dos comtes que·ls repartissen entre tota la gent hi ell no·n volgué res. E com lo y dehien, dehia: "La honor sia mia e lo profit sia de vosaltres".

Com lo soldà véu que no podia passar lo riu per dar batailla als crestians, féu prestament adobar lo pont. Com Tirant véu que lo pont se adobava, anà ab IIII a una legua de allí hon hi havia un gran pont, tot de pedra picada. E a cascuna part del dit pont, en lo cap, havia una roca, e sobre aquella roca de cascun cap havia un petit castell. E com lo soldà agué conquistada tota aquella terra, vengué en aquell pont, e jamés lo cavaller senyor de aquells dos castells se volgué concordar ab ell, per molts donatius que li prometés, car jamés volgué desconéixer ni ésser ingrat a Déu ni a son senyor natural, qui era lo emperador. Ans de aquells castells del pont fehia molta guerra a les viles e ciutats que·ls turchs preses havien. E per ço, de necessitat, lo soldà agué de fer aquell pont de fusta perquè la sua gent passar pogués, per dar compliment a la conquesta de l'imperi.

Com Tirant fon al castell, parlà ab lo cavaller, que havia nom Malvehí, e tenia un fill molt dispost e valentíssim. E lo pare tenia lo un castell e lo fill tenia l'altre. E tenia cascú XXX roçins, e eren-se fets molt richs ab la guerra. E lo fil pres molt gran amistat ab Tirant, que molt poch se partia de ell. Aquest havia nom Ypòlitus. E lo pare e lo fill preguaren molt a Tirant, per ço com sabien que era tan valentíssim cavaller e molt venturós en armes, li plagués donar-li la honor de cavalleria. E Tirant ho féu de molt bona voluntat.

E Tirant agué fustes e féu dins un bosch tallar molts arbres, los més sechs que trobar pogueren. E prengueren mida de la amplària del riu, e prengueren bigues e peguaren les unes ab altres clavades ab grossos claus, e feren-les tan largues que bastaren a la mida que havien presa del riu. E posaren aquelles bigues en   -[f. q6v]-   lo riu, daval lo pont de pedra, e de bigua ab bigua clavaren bons cabirons grossos, e sobre los cabirons clavaren posts, en manera que de la un cap fins a l'altre stava enpostat com un pont, e tot enpeguntat ab molta pegua. Com fon acabat, posaren una cadena a cascun cap, e stava liguat al pont de pedra, e cobriren-lo bé de rama vert. E féu-hi aparellar totes les coses que y eren necessàries.

Com los turchs agueren acabat de adobar lo pont, començaren de passar la gent de peu a poch a poch ―e totes les bombardes parades per dupte que si los crestians venien poguessen defendre lo pont e la gent de peu dels turchs que eren passats. Com Tirant véu passar la gent dels turchs, los del seu camp staven molt smayats, emperò ab lo gran sforç que ell los dava staven algun tant aconsolats. Féu tocar les trompetes, que tothom pujàs a cavall, e mudà lo seu camp prop lo pont de pedra. Com los turchs veren levar lo camp de Tirant, presumiren que per temor fugien e ab major ànimo passaven.

Com lo soldà e lo Gran Turch foren passats ab totes llurs osts, ab les batailles molt ben ordenades, unes aprés de altres, feren la via dels crestians. Com Tirant los véu prop, passà lo pont de pedra e atendà's allí, vora lo pont. Los moros, vehent que era passat a l'altra part, tornaren cuytadament al pont de fusta. Com foren passats, feren la llur via riu amunt, per trobar-lo per dar-li batailla. E Tirant, com los veya prop, levava lo camp e tornava a l'altra part. Açò dura tres dies.

Los turchs tingueren consell què era de fer, e les veus vengueren per orde al rey de Egipte, lo qual ab ànimo sforçat de cavaller, vent moltes diferències que eren entre ells, féu principi a tal parlar.

―Puix als entenents lo ver juhí de les nostres diferències e altercacions amagat sia, poreu veure que a la fi de un enbaraç, que hu dieu, neixen principis de molts altres. E açò fa manifest lo parlar de vosaltres per ignorar lo mester de la guerra. E per declaració de açò és mester reduyr lo present fet, que a la fi de dues coses seguir se puixen per sperimentar si aquell vos surtirà per mijà de bona coneixença, e açò per temor de no restar envergonyits. E aquesta fi atényer-la poreu si us deixau de vostres culpes. Per atényer libertat e honor vos posaré en lo camí del que devem fer. Si donchs ab tan poca vergonya voleu tancar los camins de libertat e de la sperada victòria qui són uberts per a qui·ls sap conéixer, a mi no contenta honor que ab perill no·s guanye. E per aquest sguart, dau-me cent mília hòmens e yo hiré a la una part del riu e vosaltres restareu en l'altra part. E en lo temps que yo·ls combatré, vosaltres, al més prest que poreu, lo socors no·m sia denegat. E per aquesta forma porem haver la victòria que desijam.   -[f. q7r]-   Emperò la fi de les coses sdevenidores és remesa a la fortuna, e per ço com som certs nosaltres tenir molt més gent que no ells, deu ésser poch reduptada la batailla, mas la bona deliberació de aquests fets stà en mà de cascú, e aquella és loadora.

Tots los capitans e grans senyors loaren la bona deliberació del rey de Egipte. E lo soldà, responent, dix:

―Totes les coses del món són més en openió que en fet. E lo desig meu no·m consent sia vist ab vós conforme en lo desorde de vostres paraules desonestes en dir que ab cent mília hòmens los voleu combatre, com ells sien molt menys. Emperò del meu ànimo sforçat surt una sperança de gloriosa victòria de la batailla. Preneu la meytat de la nostra gent e yo pendré l'altra, e a n'aquell qui la sort vendrà, que done primer la batailla. Durant aquella, si l'altra part volrà fer bondat, no tement los perills sdevenidors, socorrent-nos poríem haver vera glòria e honor.

E donaren fi en lo parlament.

Los reys prengueren la una part ab gran ànimo, e lo soldà pres l'altra: ab la meytat de la gent passà lo pont.

Com Tirant véu açò, e que enmig lo tenien, e los uns staven endret dels altres e lo riu en mig, dix Tirant:

―Açò és lo que yo tant desijava.

Levà lo camp, qui stava devers los reys, e féu posar totes les tendes e carruatges dins los dos castells, e tots los patges. E Tirant detingué la gent sua tant com pogué per ço que vingués la nit. E ans que lo sol agués passat les colones de Èrcules, Tirant passà lo pont devers aquella part hon solia de primer star. E féu pujar tota la gent de peu en un mont fort qui stava endret del cap del pont. Com tota la gent de peu fon pujada, féu pujar les quadres de la gent d'armes, una aprés d'altra. Lo soldà, qui stava en aquella part, que véu quasi tota la gent que se n'eren pujats, per dar de les faldes de la montanya la batailla, e véu que no restaven sinó IIII squadres, cuytà devers aquella part e ferí en ells e féu-los fugir fins alt a la montanya, e mataren LX crestians. E Tirant se retragué, tostemps fent armes. E fon ja nit scura, los turchs devallaren al peu de la montanya e aquí se atendaren pensant que l'endemà, venint lo dia, los pendrien tots sens fer neguna defensa, e que·ls trametrien catius en llur terra. Però lo soldà no consentí que tota la gent descavalcassen, per dupte que en la nit los crestians no ferissen en lo camp, axí com havien fet altra volta.

Com Tirant fon pujat en la montanya, trobà tots los cavallers e grans senyors ab lo major desconort del món, los uns anaven desà los altres dellà, plorant e jamegant, fent molt trist e adolorit comport, dient que ara los covenia ésser presos e catius en poder de infels. Com Tirant los véu axí star, ajustà'ls a tots e dix-los les següents paraules:

―O cavallers virtuosos! Com no teniu recort de la gran offensa que feu, primerament a Déu e aprés a l'orde de cavalleria? Que si éreu dones no tendríeu menys ànimo! Que vosaltres, que deuríeu animar als altres, no teniu vergonya de lamentar-vos e mostrau renunciar a la art de cavalleria e ésser   -[f. q7v]-   vençuts sens fer resistència neguna. La vostra natura me apar ésser unida ab antich àbit de plor e de poch ànimo. E seria menys mal per a vosaltres offerísseu de voluntat la vida per la honor, que no fer tals coses ab tan gran desorde com féu e ab tanta confusió e vergonya. O com teniu vanes les presumpcions! Ley és imperial que aquell qui gosa mirar la cara dels enemichs basta a vençre aquells. Solament vos vull dir e preguar, si semblants preguàries poden haver loch en vosaltres, que us vullau sforçar de bé a fer e, ab la ajuda de nostre Senyor e de la sua sacratíssima Mare, Senyora nostra, yo us faré senyors de vostres enemichs dins III hores. E les lahors e la glòria de la batailla augmentarà en vosaltres.

E quasi tots restaren aconsolats de les paraules del capità, sinó lo duch de Macedònia, que ans que lo capità se deixàs de fer armes, lo duch tramés un scuder seu avisat del que tenia de dir a l'emperador. Com apleguà prop de la ciutat, descavalcà e deixà lo rosí, mostrant que era fogit del siti e venia ab tots los hulls plorosos. E lo poble, qui en tal disposició lo veren venir, tots anaven seguint-lo. Com fon dins lo palau, trobà allí molta gent, e dix:

―A hon és aquell desaventurat qui·s diu emperador?

Pujà alt en la gran sala e prestament ho anaren a dir a l'emperador com era vengut Albí, scuder del duch de Macedònia, lo qual venia ab grans lamentacions. E lo emperador ixqué cuytat de la cambra hon era la emperadriu e sa filla. Com Albí véu a l'emperador, leixà's caure en terra arancant-se los cabells del cap; batie's los ulls e la cara e axí féu son gran dol.

―Per cert ―dix lo emperador―, aquest scuder deu portar molt mala nova segons los senyals que manifesta. Yo·t prech, amich, no·m façes més penar. Digues-me quin mal és aquest.

Lo escuder alçà les mans devers lo cel e dix:

―La virtut porta ab si dolor de les coses mal fetes, puix no·s dispon a bé a fer, car cascú és causador de sos mals; si ab bona e discreta deliberació no fa lo que deu fer e és tengut no·s deu dolre dels mals que li'n segueixquen. Car vós haveu volgut desagraduar vostres capitans e vasalls e dar-ho als strangers de mala fama, hòmens en res no coneguts que de vils condicions porten llur sobrevesta. O lo imperador! Puix vós mateix haveu fet lo mal, rahó és que·n porteu la pena. E sabeu quina serà? Que en loch de obsèquies diran per vós lo psalm de maledictió, per ço com haveu perdut a vós mateix e a tots los vostres, car haveu volgut levar la successió de l'imperi a n'aquell famós e il·lustre senyor, lo duch de Macedònia, per dar-la a un vil hom stranger qui ha perdut a ell e a tots los del camp e és fugit, que no saben hon s'és. Tal mèrit a la persona de l'emperador condam! Per cert, millor vos seria, en aquest poch temps que la clemència de Déu vos spera, anàsseu en parts stranyes fent penitència e plorant lo gran dan de vostres vasalls e servidors, de tanta gent que és morta. E faríeu smena dels vostres peccats, car menyspryant la sua ira, per los vostres demèrits ―que tanta és la mortal   -[f. q8r]-   dat dels crestians que no m'i basta seny ni saber per a poder-ho recitar, car los moros los tenien asetjats en un petit mont, sens que no y tenien pa ni vi, ni aygua per als cavalls―, a la hora d'ara ja deuen ésser tots morts. Yo me'n vaig ab molta dolor e vós, condam emperador, restau ab la vostra.

―O desaventurat de mi! ―dix lo emperador―. Com me solicita la miserable fortuna, que aprés de una alegria ve prestament una gran tristor, e aprés de un mal ne vénen molts! Ara és perduda tota la mia sperança. No·m resta sinó que vaja mendicant per lo món desemparat de tot bé.

E ab aquestes e semblants lamentacions se n'entrà en la cambra e lançà's sobre lo lit, fent gran e adolorit comport, dient:

―Què·m val ésser senyor e senyorejar lo Imperi Grech, puix tinch a perdre'l? Què·m valen tants béns de fortuna com tinch que de aquells aja ésser desposeheyt? Què·m val tenir filla honesta e bona que no pugua succehir en los meus béns e per mos grans peccats e culpes veure'ns catius en poder de infels? Què·m val tenir muller, dones e donzelles qui·m serveixquen, e veure'm servent de moros, e les dones e donzelles ésser desonides per aquells? Quant seran adolorits los meus hulls qui tal cosa poran veure! Yo crech que lo meu cor romprà de gran dolor.

La princessa se acostà a son pare per aconsolar-lo, car la emperadriu e les altres donzelles no era negú qui les pogués aconsolar de la gran tristor que tenien.

La fama anà per tota la ciutat de la mala nova. E tota la gent fehien molt grans lamentacions per los amichs e parents que pensaven que eren morts. Les quereles de les mares eren manifestades per los batiments e plants: alçaven los hulls al cel e ploraven la pública fortuna axí com si ja la ciutat fos presa per los enemichs.

Leixem-les star ab son dol e tornem a Tirant què fa. Avent animat Tirant los cavallers ab la sua exortació, stigueren en gran sperança, confiant de la gran providència del capità.

Tirant deixà bona guarda alt en lo camp ―molt ben visitat per ell― e ben confortada la gent. E pres un home ab si e per les spatles de la montanya, que per negú no fon vist, devallà. Com fon baix, davall un arbre deixà les armes, e ab cuytats passos anà prop del castell del senyor de Malvehí. E axí, com eren restats concordes de senyal, pres dues pedres, una en cascuna mà, e feria la una ab l'altra. Sentint lo senyor de Malvehí lo senyal, conegué aquell ésser Tirant. E ubertes les portes del pont, ell entrà e trobà totes les coses necessàries per al que mester havia. Primerament féu pendre molt oli e alquitrà en gavetes de fust, e pegunta e sofre viu, e altres coses qui han disposició del foch encendre. E pres molta lenya seca. E en aquell vexell de fusta que havia fet, tot ho féu posar desús e liguar dues cordes, una en cascuna cadena del vexell, largues. E dos hòmens se posaren dins una petita barca que tenien allí per peixcar en lo riu, e cascú de aquells portava la una corda en la mà. E desligat lo vexell, ab la corrent anaren riu avall. E Tirant los dix que no posassen foch fins que fossen prop del pont.   -[f. q8v]-   E anant riu avall, com eren en loch que lo riu fehia alguna volta que lo vexell no poguera passar, tiraven lo cap e afluixaven l'altre, e lo vexell anava de punta; e com volien que anàs a travers, egualaven les cordes e lavors prenia tot lo riu de ample.

Com los turchs veren tan gra[ns] flames de foch per lo riu avall, tots se tengueren per perduts. E lo soldà desenparà lo camp, e tots los altres, e tan corrent com pogueren feren la via del pont de fusta. Lo soldà, perquè tenia bon cavall, atengué un poch primer que lo foch pleguàs al pont, passà, e molts altres aprés de ell. E si los hòmens aguessen fet lo manament del capità, que aguessen posat lo foch més tart, no se n'anava negú que no fossen stats morts o presos. E al passar que fehien per lo pont, molts moros ab los roçins ne anaven en la aygua per la gran pressa que tenien de passar a l'altra part.

Lo foch fon tan gran que en poch spay tot lo pont fon cremat. E restaren per passar lo pont XXII mília persones ensús, entre de peu e de cavall. E restà allí lo fill del duch de Calàbria, e lo duch d'Andria, e lo duch de Melfi, e lo comte de Burgença e lo comte de Montoro, e molts altres capitans qui eren descavalcats. E ab la gran pressa del foch e ab lo gran dupte que tenien dels crestians que no vinguessen per ferir sobre ells, tots fugien, que no speraven los uns als altres.

Com Tirant véu anar lo foch per lo riu, pujà cuytadament hon eren los seus, ab molta alegria que·ls trobà e quasi tots a cavall per voler guanyar de la roba dels enemichs. E Tirant jamés ho volgué consentir, dient-los;

―Ara no guanyarem honor neguna e demà haurem la honor e la roba.

Ab tot açò lo capità féu fer molt bona guayta aquella nit.

―No pot ésser que tota la gent sia passada. Qual seria que ab desesperació venguessen a ferir sobre nosaltres?

Vengut lo clar dia, e lo sol sobre lo nostre orizon, lo capità féu tocar les trompetes e tothom pujà a cavall. E feren venir los patges e lo carruatge, e alt per la montanya anà tota la gent. E tornaren-se aposentar llur real en lo loch on lo avien ja tengut, de la montanya.

E de allí veren la gent que era restada, e per alguns cavallers fon dit al capità que devallassen en lo pla e que·ls donassen la batailla. Respòs Tirant:

―Puix havem obtenguda la desijada fi e tenim bon dret e tenim libertat de fer de ells lo que volrem, façam-ho ab discreció, car més és a nosaltres perdre un cavaller que si ells ne perdien cent. Però yo us profir demà en aquesta hora poreu anar e venir enmig de ells, que per negú no us serà feta sinó honor.

Diafebus, qui véu los turchs qui staven en gran congoixa, pensà en la honor e delit de Tirant. Pres-li lo anell de la mà. Dix-li Tirant:

―Cosí, què voleu fer?

Dix Diafebus:

―Vull trametre Pírimus a l'emperador. Tants dies són passats que no han sabut res de nosaltres! Lo emperador se aconsolarà un poch de aquesta nova. E la senyora princesa, ab les altres dames, se'n gloriejaran de la forma de aquest acte com és stat fet.

―Prech-vos, cosí ―dix Tirant― que li trametau a dir que vinguen   -f. r1r-   les naus e galeres ab farina e ab vitualles, ans que·n passem fretura.

Pírimus se partí. Com fon a la ciutat de Constantinoble, véu totes les gents molt tristes e adolorides, e les dones totes ploroses. Entrà per lo palau e trobà pijor. Ab les cares totes arapades, les vestidures rompudes, tots quants lo vehien no li dehien res axí com de primer solien. Com scometia algú, no li volien respondre. Aquest pensà que lo emperador fos mort, o la emperadriu o sa filla. Passà avant en la gran sala, trobà allí alguns hòmens que ell coneixia e véu-los star molt adolorits; altres que staven agenollats fent oració, altres que ploraven e malahien tota natura françesa. Acostà's a hu de aquells qui·s lamentaven e, ab baixa veu, li demanà lo emperador si era mort o què era la causa de tanta dolor que ells mostraven. E aquell, responent, dix:

―Los traydors, seguint lo stil de cavalleria! De Judes ençà no fon feta tan gran traçió com los teus han fet. E si no que pietat m'o defén, yo fera que de tu, o altre tal com tu no s'admetera paraula neguna, perquè a tothom fos notori e manifest la gran maldat que los teus han fet. Aparta't de mi, si no yo·t promet per los sancts de paradís de fer-te saltar per la finestra avall.

Aquell abaixà lo cap e passà en una altra sala més a dins. E conegué lo cambrer de l'emperador e anà rient devers ell. Dix-li lo cambrer:

―Per la strema e desaforada alegria que mostres tenir, com tens atreviment de acostar-te a la cambra del senyor emperador?

―Amich ―dix Pírimus―, no·t dones desconort negú, car de la dolor de vosaltres yo no y sé res. Fes que yo parle ab lo emperador, e si té dolor yo li daré alegria.

Aquell, sens més dir, se n'entrà en la cambra de la emperadriu, hon era lo emperador ab sa filla e totes les donzelles, ab finestres tancades, fent allí cascuna son dol.

Dix lo cambrer:

―Senyor, a la porta és vengut hu de aquells grans traydors qui ab aquel reprovat cavaller vivia de Tirant lo Blanch, lo qual ha nom Pírimus. E certament deu ésser fugit de la batailla ab son senyor, e diu que volria parlar ab la majestat vostra.

Dix lo emperador:

―Ves, digues-li que se'n vaja ab tota mala ventura e ixqua de la mia terra. E que si yo trobe a ell ni negú de son mestre, yo·l faré lançar de la més alta torre que en lo palau és.

E com lo emperador dehia aquestes paraules, pensau lo cor de la princessa com s'i doblaven les dolors, car per molt mal e dan que Tirant agués fet, no·l podia del tot oblidar.

Com lo cambrer agués tornada la resposta al scuder, dix Pírimus:

―Per la mia fe, yo no me n'yré, car mon senyor Tirant ni negú dels seus jamés feren traçió, ni serem nosaltres principiadós de semblant maldat. E si lo emperador no vol que parle ab la altesa, digau a la senyora princessa que ixqua açí a la porta de la cambra e yo li diré tals paraules que ella ne restarà molt contenta.

Lo cambrer volgué sfo[r]çar de tornar-ho a dir a l'emperador e dix tot lo que Pírimus havia dit. Lavors lo emperador dix a Carmesina que ixqués a parlar ab ell, mas que no·l fes entrar dins la cambra. Com la princessa fon fora en   -f. r1v-   la sala, ab la cara que ixqué molt trista, Pírimus se agenollà als seus peus, besà-li la mà, e aprés féu principi a tal parlar:

―Senyora de gran excel·lència, la mia ànima stà alterada del mudament gran que veig en la majestat vostra, de tots los del palau e de la ciutat. Car yo, ignorant la causa, n'estich molt admirat, que no he trobat negú de quants he interrogats que m'o haja volgut dir; per què hauré a gràcia singular a vostra altesa que·m doneu plena notícia què és la causa. E encara stich més admirat de les paraules que per part del senyor emperador lo cambrer m'à dites. E si a la majestat del senyor emperador no li plau que aquell famós cavaler, mon senyor Tirant, tingua la capitania ni faça fets dignes de gloriosa recordació, digua-m'o, que prestament serem fora de tot lo imperi e no passarem tants treballs ne perill, ne freturarà tant fatigar les nostres persones. Per què, senyora, hoynt resposta de la celsitud vostra, aquella reportaré a aquell per qui só tramés.

Hoydes per la adolorida princessa les paraules de Pírimus, ab les làgremes als hulls li recità tot lo que lo scuder del duch havia dit.

Com Pírimus hohí tan gran male[s]a, donà's de les mans al cap e, responent, dix:

―Senyora, sia pres aquell qui tal[s] noves ha portat e tanta dolor ha mès en lo cor de la majestat del senyor emperador e vostra, e de tota la ciutat. E prenguen a mi, e si Tirant no és stat vençedor e no ha fet fugir lo soldà, e no ha cremat lo pont e no té asetjats prop lo riu passats XX mília hòmens, que vull que sien fets quartés de la mia persona. E per major certenitat, veus açí lo sagell de la capitania, lo qual m'à dat Tirant.

Com la princessa hohí tan gloriosa nova, ab cuytats passos e voluntat strema entrà en la cambra hon era son pare. E recità-li tot lo que Pírimus havia dit. Lo affligit emperador, per sobreabundant alegria, caygué de la cadira e smortí's. Feren venir los metges e aquells lo feren tornar en son recort. Féu entrar Pírimus perquè li fes relació de la bona nova. De continent que la sabé, féu tocar totes les campanes de la ciutat, e anaren tots a la sglésia major e aquí feren lahors e gràcies a nostre senyor Déu e a la sua sacratíssima Mare de la gran victòria que havien obtesa. Com foren tornats al palau, lo emperador féu posar en fort presó lo scuder que lo duch havia tramés. E Pírimus supplicà'l que prestament fes partir les naus ab vitualles per fornir lo camp. L'endemà partí Pírimus ab moltes recomandacions que se'n portà per a Tirant e per a molts altres. E tornada la embaixada, Tirant, molt admirat de les obres del duch de Macedònia, no curà de pus, puix la veritat era sabuda.

Lo dia que Pírimus partí, los turchs ab tota la e[s]perança perduda, coneixien que dar la batailla no era cosa fahedora per a ells, e del mal se devia elegir lo menys, que valia més que·s donassen a presó.

E fon sort que era restat ab ells aquell savi moro Abdal·là Salomó, que altra volta era stat tramés per lo soldà per embeixador a Tirant. E deliberaren de trametre-y aquell, lo qual posà en una lança una tovallola; e açò era ja passada hora baixa. E·n tot lo dia pas   -f. r2r-   sat no havien menjat sinó molt poch, ni de tot aquell dia. Tirant, que véu lo senyal, féu-li prestament respondre. Abdal·là Salomó pujà alt al camp de Tirant e presentà's davant ell, e ab gran reverència e humilitat féu principi a paraules de semblant stil.

―Gran admiració tinch, magnànim capità, per tu ésser mestre de tal mester, com no has pres lo soldà e tots quants ab ell eren, car si agués usat del que la tua molta discreció ha acostumat en fer, no u podies errar. E per speriència se mostra que totes les coses que has volgudes empendre te són vengudes axí com a desijada Fortuna li és stat plasent, com no fes menys en lo ànimo que en la execució. Les tues virtuts, encara que no sien en notícia de les gents, fan a tembre, perquè saps salvar a tu mateix e als teus. Açò són coses que fan augmentar la tua glòria, honor e fama. E venint a l'efecte del que vull dir, aquella miserable de gent, e yo ab ells, davant la tua clemència cridam: Fam, fam! Si a la tua senyoria, capità magnànim, serà plasent fer-nos gràcia de voler venir en alguna concòrdia, ço és, que la tua clemència e pietat los vulla perdonar la vida, series reputat per gloriós dins les portes dels teus enemichs. E plàcia a tu usar virtuosament, segons tu qui est, e no mires lo que ells volien usar contra tu, que havien a fer segons ells qui són.

Lo capità féu entrar lo moro dins la sua tenda, ab tots los qui venien ab ell, e féu-los dar a menjar a tots, que bé ho havien mester. Lo capità féu ajustar tots los grans senyors e demanà'ls de consell de aquest fet, e tots foren de acort del que Tirant havia dit. Feren venir lo embaixador Abdal·là e Tirant li féu la resposta en stil de semblants paraules:

―Cidi Abdal·là, nosaltres no havem agut exercici de virtut, mas glòria indostriosa. Però la mia confiança és posada en sa valor, puix teniu causa d'esperimentar actes més virtuosos de cavallers, no o[b]lidant la ofença que han fet al senyor emperador. E per ço com veritat advoca la mia part, confie en lo divinal auxili ans que passe molt yo daré al soldà e als altres ab les mies mans condigna pena e càstich, com tingue títol de justícia. Perquè coneguen que yo no vull fer tot lo mal que poria só content que porten totes les armes offensives e defensives enmig de aquella praderia, e ells mateixs les hi porten, no tots justats, mas de C en cent, e los cavalls vendran aprés. E axí vull que·s faça.

Lo embaixador pres licència del capità e tornà-se'n. E féu complir tot lo que Tirant havia manat.

Com totes les armes foren posades, lo capità les féu totes pujar al camp, e aprés tots los cavalls. E los turchs ho tengueren a gran gràcia com no·ls fehien morir a tots, car pensaven que, encara que fossen catius, ab rescat ne porien exir.

Com no tingueren armes, lo capità los féu venir al peu de la   -f. r2v-   montanya; aquí·ls féu dar a menjar en gran abundància, e la sua gent de peu los guardaven. E Tirant devallà hon ells eren e pres tots [l]os duchs, comtes e cavallers crestians, e féu-los pujar ab ell alt en lo camp e féu-los posar dins una gran tenda. E aquí eren molt ben servits de tot lo que necessari havien per a la humanal vida, si bé no era plasent a molts com lo capità los fehia tanta honor, com ells no meritassen bé ni honor per ésser venguts en ajuda dels moros contra crestians. E la gent de Tirant los ho dehien davant e ells, coneixent lo gran defalt que fet havien, çessaven de menjar.

E en aquella forma tingué Tirant los presoners fins que les naus foren vengudes. E lo capità no deixava partir prop de si al moro Abdal·là per les bones e discretes rahons que li dehia.

Un dia que tots los duchs e grans senyors se levaven de dinar, preguaren al capità fes venir allí lo gran philòsoph Abdal·là. Com fon vengut, Tirant lo preguà que digués alguna bona cosa que profitàs per a tots.

―Com poré yo res dir que stigua atribulat ―dix lo moro―, sins haver-hi gens pensat? Féu-me gràcia dar-me spay fins a demà e yo esta nit hi pensaré perquè pugua millor contentar les senyories vostres.

Dix lo duch de Pera:

―Cidi, no·s pot fer lo que dius. Ara que som bé dinats havem mester una poca col·lació.

Tirant féu portar un drap de raç enmig de una praderia, e un banch en què lo moro stigués de peus. E Tirant fehia tenir entorn de ells bona guarda de gent de cavall e de peu. Com Abdal·là véu que no·s podia scusar, dix:

―Puix lo senyor capità m'o mana, dar-li é un consell, lo qual cascú de vosaltres lo porà pendre per a si.

E pujant lo moro sobre lo banch, féu principi a tal parlar.

"―[D]éu és gran, Déu és gran. Déu és sobre totes coses. E Aquell deu ésser amat e temut sens neguna error ni fictió. Egregi capità e cavaller invençible, no t'admires de mi com tingua senyal de crestià, ço és, dos bons quartés de vosaltres, car mon pare fon moro e la mia mare fon de la generació vostra, e de aquesta part me ve amar-vos. Magnànim capità, ya veig que a la fi la fe venç infedelitat, e liberalitat venç avarícia, e la humilitat a la supèrbia, hoy fa loch a caritat e desesperació a sperança. E sots lo mal de virtut trencada és la perseverança de falsia e dura obstinació dels contrastants a ta intenció. Immortal batailla és entre enveja e glòria e entre maldat e virtut. Emperò gràcies sien fetes e n'Aquell qui és senyor de virtut e rey de glòria, que a present, vençuda la part de tot mala, la part totalment bona ha triümphat, jatsia sovint vejam lo contrari. Ara·s veu que l'altea de la majestat imperial, confusa tota enveja, cobrarà les honors de què era desposehit. E los peccadors o contrastators, vehent   -f. r3r-   -ho se dolran e, ab ira cruel, mostraran la intrínseca furor ab strenyiment de llurs dents per magrea de viceral corrompiment. E tu, capità valentíssim e poderós, més clar e resplandent e reposat que en lo passat temps tots los altres stats no són, en la imperial cadira faràs tornar l'alt emperador, gitaràs tots núvols de tristor o de pluja de làgremes e esclariràs tota la Grècia; e subjugant ab la tua gran virtut la nostra partida de lengua morisca, d'on seràs mereixedor de portar corona d'estel·les, car per tu serà restituhida a l'imperi la pau que li era tolta, e als pobles lo desijat repòs. Per hon de tu serà manifest al món lo teu notori enginy, segons has fet en lo passat e tant més en lo present, com quant de major lahor és justament e temprada regir un regne que guanyar e aconseguir-lo benaventuradament.

"Certes, ara és temps que culles e replegues ensemps totes les virtuoses forçes de ton coratge, e que·t prepares a grans e infinits negocis, si en tu ha res de real costum. Tots tos passats treballs són no res si leixes los molts que encara te resten a passar. La tua gran glòria requer en ton ésser dreturera la tua mà. Ja havem vist com altament e gloriosa has batallat contra la fortuna adversa, e coneixem-te vençedor; mas guarda't, que sovent la fortuna, encara que sia vençuda, retorna pus mansa en son sguart, e pus suau, quasi resplandent ab elm o cuberta de aurada. Tu has vençuda la adversa; guarda't ara, car la pròspera torna a encontre de guerra. Guerra null temps no proceheix de amor, ne hoy no proceheix de amor ne de caritat. Amor proceheix de la glòria del cor mundanal e eternal. E no·t penses que per ço com ha mudat armes te sia benigne ne pus flach, ans te serà bé mester que t'abilles de novelles armes, e no·t penses haver menys a fer per ço com lo enemich és pus blan e pus suau, ans sies cert que la guerra és pus enganosa com la crehença és ab legots o ab affabilitats combatuda en lo stret de la fortuna adversa.

"Avem vist com altament te est portat en útil de la cosa pública. Ara veurem com te comportaràs en la plenitut de la fortuna pròspera, car molts en tribulacions e lochs strets han resistit sens causa; e molts qui foren en llurs adversitats forts, foren per la fortuna pròspera enderrocats. Aníbal fon vençedor en la batailla de Cannas. Aprés que agué exivernat en Càpua ab menjars delicats, delitàs en dormir, reposant en banys plasents, per oçi e luxúria fon vençut en la batailla per Marcell. E axí, la ardor del gel del riu de Trèbia, hon primer havia aguda victòria en Lombardia, fon apaguada en Càpua per la calor dels banys e altres delits. E sovint és la pau pus perillosa que la guerra, car a molts virtuosos ha nogut, no havent adversari contra lo qual la virtut agués exercici, la qual se és per oçi e repòs amaguada e a veguades del tot perduda o aflaquida, per tal com en loch de l'adversari, per lo qual la virtut se mostrara e s'esforçara, an succehits delicaments. E a veritat, no pot ésser guerra pus greu que és ab sos propis costums e coratge, car lavors   -f. r3v-   hi pot haver menys treves, puix la guerra és tota dins lo mur, ço és, dins l'om mateix. E aquesta guerra flaqua de batailles acostumant, la qual, venint ab mantell de pau, ha major gosar que quant ve ab bacinets armada.

"E leixant molts exemples de gents, pau e tranquilitat amansà los romans, no amansats ni trencats jamés per batailla e vençedors de totes gents. E segons alguns han scrit, los delits de luxúria vençents los romans, per veure Cipió, hom reduptat altament bo per tot lo senat de Roma, com de son poder vedava la destructió de Cartayna, jatsia contra l'acort del molt savi vell Cató. Ho vedava Cipió per dupte ―segons diu Florus―, que perduda los romans la temor de Cartayna, llur enemigua, la ciutat de Roma no començàs donar-se a delits e a repòs. E Déu agués volgut que·l consell de Cipió fos stat seguit, car millor fóra fos restada guerra dels romans ab los enemichs e ab Cartayna que ab llurs propis vicis e delits, car certament en millor stament foren stats los fets de Roma e, segons yo crech, hauria agudes menys batailles e pus contínues victòries. E si·m demanes per què açò: com pens molts sien e seran als quals par ja temps de repòs. Puix Déu te ha portat a prosperitat de fortuna, sàpies-los ésser de adversa intenció a ells. E dich-te a tu e a tots los grans senyors: una deu ésser la fi de la vida del treball, e tostemps deuen ésser en guerra de enemich vesible e invesible. E veges més avant quant discorde yo de comuna opinió, car dich que d'açí avant sentiràs doble treball més que en lo passat, e te n'alegraràs. Jamés no t'és stat mester levar-te ab tant sforç. E lo ànimo deu en tu sobrepujar si mateix, car vengut est als sobirans combatiments. E axí entengua tot lo món quin e quant gran est stat en cascuna fortuna, ço és, pròspera o adversa; e no tu solament, mas aquells qui segueixen tos consells.

"Tu has senyor vell e antich, lo qual la fortuna havia lançat per terra, lo qual forçant la fortuna l'à portat en molts cayments a la altea del stament humanal. Mostra-li per quins graus és pujat en aquesta triümphant de victòria e ab quin saber s'i deu refermar. Ja no·s deu sforçar de pujar més alt, sinó en cobrar lo que té perdut, car deu-se tenir per content de la dignitat que Déu l'à posat e del ceptre hereditari qui li és degut per deute de sanch més que per sa pròpia virtut. Car la senyoria no fa l'ome, mas descobre'l; e les honors no muden les costumes ni·l coratge, mas mostren-ho. E amonesta'l que sàpia ésser senyor, car lo primer és per mèrits, lo segon per fortuna. Mostra-li que honre Déu e ame sa terra; serve justícia, sens la qual lo regne, jatsesia rich o opulent, no·s pot conservar. Aprengua que negú acte violent no pot ésser de longua durada. E millor e més segur és al príncep ésser amat que temut. Acostum no desijar sinó bona ànima, bon seny e bona pensa, e que no sper sinó bona fama e no tema sinó desonor. Pense com pus alt és, pus clarament és vist e menys se pot amaguar lo que fa; e com major poder té, menys té licència de abusar-ne.

"Sàpia lo príncep no deure més deferir de poble per àbit que per costums.   -f. r4r-   E studie partir-se de totes stremitats per egual spay, seguint la virtut sitiada enmig. Sesse en ell prodigualitat e luny-se de avarícia, car la primera consuma les riqueses, la segona la glòria e lahor. Sia conservador e amador de sa fama pròpia e més de sa honor. E sia avar de temps, guardant no·l perda. Sia larch de moneda e tostemps tingua en lo cor la resposta del savi emperador, animosa, dient no voler lo or, mas voler senyorejar a qui·l poseheix. Més val tenir los vasalls richs que no lo fisch. E sàpia que lo príncep de rich regne no pot ésser pobre. E sia en recort de les calamitats, misèries e treballs que la mesquina terra sua ha sofert en aquest temps passat. E lavors se repute benaventurat, que ha complit son vot.

"Justificat príncep serà aquell com les misèries en sa terra meses per crims d'altres n'aurà lançades o departides per sa virtut pròpia, e haurà restituhits los dans e reparats los enderocaments, e fermada pau e oppressa tota tirania e tornada libertat en sa terra. Pose's en lo cor amar los que senyoreja, car amant crex lo amor, e no pot ésser regne més perillós o incert que senyorejar als qui no volen. Jamés no ixqua del cor al príncep la real doctrina de Salusti dient que gent d'armes ni tresors no són defensió del regne, mas los amichs; tals, emperò, que no sien ha amor forçats per armes ne aguts per diners, mas per benifets, mèrits e fe. E segueix-se que lo príncep deu viure ab los seus ab concòrdia, car concòrdia fa créxer e aumentar les coses poques, e per discòrdia se perden e·s destroexen les grans. De què tenim exemple de March Agrípia: treballà molt per la dita concòrdia, per la qual s'era a cascú jermà o companyó, amich e bon senyor. E aprés Déu e veritat, sia-li la pus cara cosa amistat, e l'om que una veguada haurà fet digne de sa amistat, no·l lançe de negun consell. E seguint lo consell de Sèneca, totes ses coses acorde ab aquell que sàpia ésser son amich. Mas primerament acorde de l'amich que pugua fiar de ell, mas no de molts. Studiar que sàpia conéxer lo amich del lagoter o suau enemich, plaent-li verdaderes lahors, estímols o pections de virtuts. Avorresca legots axí com a berí. No sia lauger en pendre amistat, mas, pus tart des que les haurà preses, les deix, e si possible és, no les deix jamés. E si les ha deixar, no u faça prestament sinó ab discreció, poch a poch, axí com diu lo proverbi: "Descusa e no squinçes l'amistat antigua, e tengo per ferm que segons que ell és amich dels altres, axí los altres li seran amichs." Ne·s fenya ésser amat de algú que ell no ame, segons sol ésser error dels grans senyors. E deu guardar que les voluntats de cascuns són molt libertes e no comporten jou d'altri en qui axí mateix no·l coneixen. Amor no pot ésser jamés forçada sinó per amor, e per aquella és forçada, puix la conegua en l'altre. No haja presumpció alguna de mal en lo amich antich, e no cregua im   -f. r4v-   pròvidament o sens causa a algú. Gite de si sospites, no pare la orella ha acusadors o a malmescladors d'altres; e si hi perseveren, ab pertinàcia reprenga'ls, ne encara los ponesca si no se'n leixen. Paraula és de l'emperador, que lo príncep que los deladors o malmescladors no castigua, a çi mateix irrita. Lo gran Alexandre, jatsesia jove e molt poderós senyor, menyspreà un acusador ab molt gran e bona fama e fiança. Seguí-li'n bé segons devia, com stant ell malalt degués pendre per medecina un abeuratge a ell aparellat per Phelip, metge seu, rebé les letres de Permínio, en les quals l'amonestava que Phelip, metge, corromput ab molts diners per Darhi, enemich seu, li havia promés que·l faria morir; axí que guardàs sos aguayts e son mortal abeuratge. Les quals letres legí Alexandre e celà. E disimulant, callà fins que, entrat lo metge e ell havent begut l'abeuratge, lavors girà los hulls al metge e donà-li les letres de la acusació. Però fehia tart, e inútilment si vera fos, mas prou les hi donà prest e bé, puix la acusació era falsa. Menysprea altament los mals parlants e, almenys per callament, los reprengue e mostre haver mentit, recordant-li lo que lo emperador Octavià scriví a Tiberi, dient que no·s devia enfellonir que algun parlàs mal de ell, car prou era que negú no li pogués mal fer. En altra manera, més avantatge hauria l'om que Déu, al qual, jatsia no·s puixa acostar injúria ni offensa, emperò sovint lo ensagen les gents de injuriar de paraula. Donchs, lo príncep emprengua o exercescha la pensa e les orelles en açò: en què no solament és loada la paciència del dit gran emperador, mas de Pompeu, gran e solenne ciutadà de Roma e del rey de Partchia, e de Pisístrat, tiran de Atenes.

"No s'agreuge lo príncep si alguns inquiren saber los secrets, mas ell no cur saber secrets d'altri, car de valerós cor proceheix no curar de tals coses, e lo contrari és en cascú, car poca confiança. Més avant faça lo príncep que sia tal com volria ésser reputat per les gents, e lavors no volrà que los seus actes ni secrets sien amaguats, ne més se guardarà que u veja son amich que son enemich, ni curarà més sa deliberació en consell que·l testimoni dels qui mal li volen. E ab tal confiança féu portar Cipió les spies dels cartagineses per la ost de els romans. E ab semblant magninimitat Július Cèsar soltà Dominici, pres, un gran cavaller de Pompeu, enemich seu: feren-lo fugitiu, menyspreà e no se'n curà que sabia molts secrets seus. Encara, com una veguada agués trobat scriptures hon eren los secrets de sos enemichs, cremà'ls e no vo[l]gué que·ls legissen. E no pens lo príncep que solament a la ventura li sia posat en son títol seraníssim o molt clar, mas per tal que en lo seu ànimo, proïsme a Déu e pus alt que totes vanes passions, no puixa pujar negun núvol de dolor ne algun plor de tristor, ne negun gel de temor, ne fum   -[f. r5r]-   algú de mals desigs terrenals. Sàpia que ira en príncep és fort leja cosa, e nomenar solament crueldat en príncep és cosa il·lícita e peccant, e tant pijor com ha sots si més maneres de noure que altri. E senta ésser veritat ço que dix Sèneca en la segona tragèdia: "Tot regne és sots major regne." E axí, levada tota ira e temor, se retrà comú a sos sotsmesos, e tot açò que en ells ordenava esper a si mateix en si, de la mà de son superior, ço és, Déu. Supèrbia ni enveja no haja, que no són vicis de príncep, mas de gent comuna. Quina rahó ha lo príncep en haver supèrbia, al qual Déu ha fet tant de bé, e és deutor de tants grans dons a Déu totpoderós, creador seu? O, com pot haver enveja lo qui no véu sobre si negú e véu si mateix sobre tots?

"Entengua lo príncep que veritat li deu ésser fundament de tota fe. A qui diu falsies s'esdevé que no·l creu hom de les veritats, e grans veritats se ajusten ab poca falsia. Axí desija que hom lo cregua, prengua en cascun parlar tostemps veritat, e axí, acostumant sa lengua que no sàpia mentir; car no pot ésser pus absorda cosa ne més perillosa que príncep mentidor, sots lo qual la cosa pública de son regne, incerta e tremolosa per ses falsies, haurà a vacil·lar. Molt deu ésser stable e ferma la paraula de aquell en lo qual és fundada la sperança e seguretat de tants pobles. E jamés no deu mentir als altres aquel al qual és mester ―si fer-se pot― que ningú no li menta, e perquè seria legoter lo qui no deu aver temor ni deu sperar haver res d'altri, les quals dues coses me paren propiis agullons de lagoteria. Guart-se, encara, que no lohe si mateix: sa lahor per fets la deu mostrar e no de paraula. No menace a negú ni s'enfelonesca, car no stà bé al príncep, que sol ab l'esguart pot spantar, e stant reposat se pot venjar, hoc encara perdonant pot castigar: és la més noble venjança que ésser puxa. Guart a si mateix de alegrar-se massa e sobremanera, guardant les ocupacions immortals del regiment de son regne; ne tanpoch no·s deu entrestir si guarda les grans honors e la divinal magnificència que ha en si. No·s negue a negú, car Déu l'à fet néi[x]er no per a si solament, mas per a la cosa pública. E sàpia que tota hora fa sos fets quant ajuda a sos sotsmesos.

"Tempre la rigor de la justícia ab egualtat, e la crueltat sia mesclada ab clemència; en la prudència sia alegria; en la celeritat, madurea; en la seguretat, avisament; en la temprança haja plaer; en la laugeria, actoritat; en lo menjar, nodriment; en los convits, temprança; e[n] lo parlar, suavitat; en la reprenció, caritat; en lo consell, fe; en juhí, libertat; en riure, tarditat; en lo seure, manera; en lo anar, gravitat. Haja sperons en remunerar, fre en punir; fira a son enemich ab cara alegra, e son ciutadà, si u mereix, ab trista. E per exemple del gran príncep, los delictes de sos sotsmesos li sien axí com nafres pròpies, que no·s poden guarir si no són tocades o curades. E segons diu Titus Lívius, deu-los punir ab gemechs e làgremes, axí   -[f. r5v]-   com taillàs les sues entràmenes. E pose's al cor que·l príncep deu ésser del tot semblant a Déu per misericòrdia; e que del tot erraren los philòzophs que damnaren misericòrdia. Magninimitat és pròpia virtut de los prínceps, sens la qual no són dignes de haver regne ne nom de rey. E si la humanitat natura és d'om, e no virtut, si no la à més és cosa no acostumada que vici, més pertany humanitat a príncep o a rey que a altri, e per ço com més sobrepuja los altres ell, que té entre los altres hòmens lo primer loch.

"Deu haver castedat lo príncep, la qual és bellea en tots hòmens, mas en príncep ha singularitat de bellea. Res no és més bell que príncep cast, ne més leig que príncep luxuriós. Gratitut, que és memòria de servís e de beneficis, solen haver los bruts animals; és leja cosa si fall als hòmens; és ornament e bellea e als prínceps ajuda. E ingratitut sol corrompre los nirvis e força del regne, per tal car cascú ha perea de servir al qui obliden los serveys e omplir la pregonea sens fons de l'ingrat coratge de dons que pereixen. A la fi, confés lo príncep que és ple de honor carregosa e de càrrech honrat. E lo qui ans era franch e liure sàpia, des que és fet príncep, ha presa servitut treballosa, solícita e honesta, sots la qual stà la libertat de la cosa pública. E de allí avant ha viure per exemple ésser als altres, car per exemple dels reys e dels prínceps se regeixen los regnes, e les errades del poble solen exir de les costumes dels senyors e regidors. Lo príncep no deu voler res propi a çi, sinó lo ceptre e la corona e ço que de aquell s'és. E per ço hi és la salut de tots los seus sotsmesos gloriosa mas difícil e de molts caps, semblants a la serp de Èrcules, a la qual naixen molts caps per hu tallat.

"Haja lo príncep agudea deguda ab enginy, e vergonya deguda a sa edat, e virtut a son linatge e a son real stament. Tingua majestat pertanyent; menyspreu porpra e pedres precioses e delits, fent burla de totes les coses que passen e fugen. Solament guart altament les coses eternals, e de aquelles se admire. Haja per real exercici armes e cavalls, e los arreus de son palau, en pau en guerra, e·n totes coses. Seguesca en son regnar les arts e maneres dels romans, que són: servar manera en la pau, perdonar als sotsmesos e guastar e aflaquir als superbiosos. A la fi, sàpia lo present ésser taulel de gran perill e treball. No deu seure a joch o a plaer ni repòs pereós, ne a vil delit ne alre donat per Déu als hòmens, sinó que ab poch e breu mèrit se obre camí a la eternal glòria e fama perpetual. E axí, altra veguada mostre's avinent a apendre.

"Ab gran voler lija e hoja los nobles fets dels antichs. E sia solícit e fervent demanador, no de béns temporals, mas dels exemples dels antichs e prínceps il·lustres. Haja contínuament en memòria ço que aquell príncep magnànim, lo darrer príncep africà, destroydor de les ciutats enemigues, féu e servà en la ost sobre Çamora ―e·n aprés fon exemple de militar disciplina a molts romans prínceps―, que axí com aquell gità de la ost totes maneres de delits e d'àvol   -[f. r6r]-   luxúria e dos mília àvols fembres, axí lo teu príncep lançe de totes les sues ciutats tots instruments de luxúria e corregesca les costumes de les gents que per gran plaer se són afollades. E sens açò no haja sperança, no solament de victòria, mas de salut. E açò per exemple haja del dit príncep e d'altres coses per les quals se faça acabat e perfet. E tants noms de hòmens insignes per virtut com trobarà ésser stats sancts, ne sàpia ésser donats a ell per mestres de sa vida e per endreçadors seus a glòria. E sovint s'esdevé que los nobles coratges tant los ençenen exemples com dons, e tant paraules e stàtues posades en recordació dels antichs. Gran plaer és com hom pot egualar si mateix als antichs qui són loats, e bella enveja és al qui s'estima de virtut e no·n fretura perdre temps en enquerir d'altres antichs, car exemple singular és que negú qui no stima la honor ne ha temor de vergonya no pot obrar ne viure virtuosament. Moltes voltes voler emitar als bons de enteniment e de enginy és stat profitós, axí com voler-se lunyar de mal. Ja deu ésser reputat bo qui·s studia en fer bondats.

"Moltes coses he dites, mas, a veritat, poques són, atesa la magnitut dels hoynts; e més són encara les coses que y resten a dir. E tu, molt egregi capità, qui sents e saps que totes les coses stan a càrrech sobre los teus muscles, emperò a la gran amor no y és res difícil o greu sinó ésser no amat. Açò no pots dir tu, que per les tues infinides virtuts te fas amar a tot lo món, e los teus juhís e consells conserven lo amor de aquells qui·t serveixen. E no fon més accepte Chiron ha Anxil·les, ne Palominus a Enea, ne Philoteçes a Hèrcules, ne Lilidi a Cipió Africà, que tu est al teu emperador. Donchs, dóna compliment al que bé has principiat, car la caritat porta tot treball, e amor venç totes coses. E axí mateix, qui vol part de la honor e glòria, rahó és que porte sa part dels pensaments e càrrechs. Les coses grans a costar han: lo or se cava del pregon de la terra; les spècies se porten de luny; lo ençens se cull de arbres que suen en Sabea; en Cidònia se peixquen les mucites; lo vori se à en Índia e les perles en la mar Oceana. Ab gran dificultat se han totes les coses grans e precioses; e la virtut, que entre totes coses és molt preciosa, no s'obté laugerament. Bona fama és pus resplandent que or, la qual ab gran studi se denega e ab gran diligència se guarda e·s susté. La rosa stà entre les spines; la virtut entre les dificultats. E entre les cures solícites stà la glòria. En lo collir de la rosa sofir lo dit afany e perill; en la virtut e glòria, lo coratge de l'hom. Donchs tu, siny lo teu coratge ab principis gloriosos, car com pensaràs haver acabat, lavors començaràs. Exercita'l ab bones cures del príncep e de la cosa pública e, exercitant ab aquelles, farà deçà pus benaventuradament sos fets. E la ànima, aprés que serà partida del seu cors, més laugerament volarà e millor a les eternals cadires, segons openió de Ciceró, e nós ho sabem. A Déu coman honor de la tua senyoria e nostra."

  -[f. r6v]-  

Tots los grans senyors que allí eren, vehent que tan bé havia parlat e tants consells bons los havia dats, car cascú lo podia pendre per a si, de un acort se levaren e supplicaren al capità que volgués fer alguna gràcia al discret moro. E lo capità, qui tenia lo ànimo tan valerós, responent, dix:

―Mos senyors e majors de mi, a molta merçé auré a les senyories vostres que·m digau quina gràcia volreu que li faça, que yo seré molt content obeyr-vos.

E ells li regraciaren molt la sua graciosa offerta. E tots pensaren e agueren per conclusió que lo major do que podia ésser era libertat, e demanaren-li lo moro Abdal·là ab un fill que tenia pres ab ell. E Tirant fon molt content, per amor de tants grans senyors qui lo y demanaven e, per contemplació de ells, li dava libertat e XX d'altres per amor de ell. Lo cidi A[b]dal·là lançà's als seus peus per voler-los-hi besar, mas lo valerós no u volgué soferir, ans los donà son comiat e tornaren-se'n al seu camp.

Aprés dos dies vengueren les naus ab moltes vitualles. E aprés que agueren descarregat lo que portaven, lo capità agué son acort ab los senyors, e deliberaren que tots los presoners posassen en les naus e que·ls portassen a l'emperador. E axí fon fet. E foren comanats al gran conestable per llur capità, e partiren per anar al port. E com los recullien en les galeres, feren-los despullar per veure què portaven, e trobaren, entre joyes e diners, lo que havien guanyat en la guerra, hi de sou passats CLXXX mília ducats. Car presoner hi havia que, entre joyes e diners, valia lo que portava X mília ducats. E trameteren tots los diners al capità, e aquell prestament los féu repartir entre tots los del camp.

Lo conestable féu donar vela e, ab pròsper vent, en breus dies arribaren al port de Constantinoble. Lo emperador e totes les dames e staven a les finestres mirant entrar les fustes. Lo conestable féu traure los presoners e portà'ls al palau. Lo conestable pujà alt hon era lo emperador, féu-li reverència e besà-li la mà e lo peu e, dites les recomandacions de part del capità, li presentà de part sua tots los presoners.

Lo magnànim senyor los rebé ab grandíssima alegria, tenint molt gran contentació del capità. E posats en bona guarda, lo emperador féu entrar lo conestable dins la sua cambra, hon era la emperadriu e la princessa. E demanà-li del stat del camp, e los seus cavallers com se regien, e lo seu capità en quin ésser era posat ni com se regia ab tota la gent. Lo conestable, ab gran modèstia, féu resposta de semblant stil.

  -[f. r7r]-  

―No consent la veritat ésser caillada, pròsper emperador e mon senyor natural, dels singulars actes e de molta virtut que ha obrats e obra cascun dia lo vostre valerós capità, encara que, ab paraules sobreposades, versemblant de error hagen posat en la majestat vostra, per sguart de confusió de alguns maldients, volent posar en les gents enganosa crehença. E perquè·s mostre lo ver de tals coses, recitaré a la altesa vostra que, per causa de algunes contradictions sobre lo camp vençut e desconfit dels turchs, lo marqués de Sanct Jordi, ab son jermà lo duch de Pera, e tots los altres avolatats, s'i pensà seguir fort jornada; casi per haver fet la majestat vostra capità novell, e per los guanys per nosaltres haver fets, e per ells haver-nos liberats de tant de mal qui aparellat nos stava, havent ells scampada la sanch e meses en perill les persones e les vides, e nosaltres nos ne portam la desferra. Emperò Tirant, com a capità virtuós, pacificà tot lo camp e volgué que la despulla fos nostra. Dich, senyor, a vostra altesa, ab tota veritat, que teniu lo més singular capità que en lo món sia stat ni crech serà. E no pensa la majestat vostra que Alexandre, Cipió ni Aníbal fossen tan discrets savis ne ab tan sforçat ànimo ni tals cavallers com aquest és! Més sap de la guerra que quants hòmens yo haja vists ne hoyts nomenar: com tots nos pensam ésser perduts, lavors som vençedors. Lo treball seu és cosa de gran admiració.

Dix lo emperador:

―Quina és la sua pràtica?

Dix lo conestable:

―La majestat vostra lo trobarà lo més solícit home del món. Amador e guardador del bé púplich, emperador dels desemparats, adjudador dels malalts. Senyor, si negú és nafrat, a la sua tenda los fa portar e fa'ls servir axí com si era lo cors de un rey, de viandes e de medecines en gran abundància, e los metges no se'n parteixen. E yo pens que si nostre Senyor li té a fer bé, sol aquesta virtut hi basta.

―Digau-me, conestable ―dix lo emperador―, quin recapte dóna en lo camp, e a la gent d'armes quin orde·ls té?

―Senyor ―dix lo conestable―, yo us ho diré. Primerament, com ve de matí, ell fa ensellar II mília roçins segons a qui toca la tanda. Cavalquen los mil tots armats com si havien entrar dins en batailla, e ab aquests van mil hòmens a peu. E axí van per tot lo camp, guardejant dins e defora, e açò los dura fins a migdia. Los altres mil cavalquen fins a la nit. Aquells qui descavalquen, pensau que·ls deixa desarmar ni los roçins desansellar? Ans tot lo dia han star armats, per ço que si algun cars los sobrevenia, aquella gent fos pus prestament a cavall que tots los altres. E com ve la nit dobla la guayta: cavalquen II mília lançés e II mília hòmens a peu; e los altres II mília stan armats e los cavalls ensellats. E com ve a la hora de mija nit, van-se'n a llur instància e los altres cavalquen. E pensau, senyor, que·l vostre capità en tota la nit ell dorma? Sinó incessantment va e stà ab la gent d'armes, burlant adés ab uns, adés ab altres.   -[f. r7v]-   En tota la nit, tan gran com és, jamés lo veureu dormir ni reposar. E moltes voltes yo lo y dich, que vaja a dormir e yo restaré allí en loch seu: no u vol per res consentir. E com ve que és dia clar, que·l sol és exit, fa tocar a missa: vénen tots aquells senyors que hoyr-la volen. E pensau que sia home molt sermoniós? No senyor, sinó que pendria a mi o algun altre per lo braç e fa posar tots los magnats primers, hi ell posa's en un racó de la tenda. E axí hou la missa, ab molta de honor que a tots los senyors fa. E com la missa és dita, posen-se tots en consell e aquí saben si fallen vitualles al camp o no. De continent fa provehir a totes les coses necessàries. En lo consell no s'i parla d'altra cosa sinó del stat del camp. Lavors lo capità va-se'n a la sua tenda o a la primera que troba e, damunt un banch o en terra sobre una cobriatzembla, se posarà a dormir, tostemps armat. E dormirà II o III hores al més. E com se leva, toquen les trompetes e lavors tots los magnats vénen a dinar. E tots són servits marvellosament de moltes viandes e bones; e jamés se seu en taula fins que han menjat la primera vianda. Yo stich admirat que li basta a tants menjadors com té. A passades CCCC persones dóna a menjar, e XXX atzembles que jamés no fan sinó anar e venir ab vitualles, capons e gallines, e de tantes volateries com haver-se poden. Lo seu treball e lo poch dormir és cosa admirable. Aprés dinar, com han feta col·lació, tenen altre consell: si à viles, castells o lochs prop de allí que·s tinguen per los turchs; quina gent d'armes hi à mester per conquistar-los e quin capità hi yrà; e si han mester portar bombardes o artelleria. E prestament s'i dóna recapte. Sé-us dir, senyor, passades LXX places havem recobrades. Molt bona pràtica serva lo gran capità, molt millor que no fehien ans que ell hi fos, com lo duch nos era capità.

―Què·m direu ―dix lo emperador― de sos parents? Com se comporten en la guerra?

―Molt bé, senyor ―dix lo conestable―. Esta nit o d[e]mà serà açí Diafebus ab los grans senyors que porta presus.

―Com! ―dix lo emperador―, encara n'i à més?

―Sí, sancta Maria! ―dix lo conestable―. Allí ve lo duch d'Andria e lo duch de Melfi, e lo fill del duch de Calàbria e molts altres comtes, barons e cavallers que vénen presos.

La alegria augmentà en aquella hora molt més que no era stada.

―Del vostre offici de gran conestable ―dix lo emperador-ha-us fet empediment negú?

―No, senyor ―dix lo conestable―. Ans de continent que m'agué dada una letra de vostra majestat, me dix que yo regís de mon offici axí en lo seu camp com en lo del duch. E volia que lo seu conestable que ell portava fos lochtinent meu, que puix yo era primer en temps, rahó era que fos primer en dret. Tota aquesta guerra, senyor, stà en l'esforç de Tirant.

L'endemà Diafebus entrà ab los presoners per mig de la ciutat, ab moltes trompetes e tamborinos que portava. Lo emperador e tot lo poble staven admirats de tanta multitut de presoners. Com foren en la plaça del palau, lo emperador stava en una finestra. Diafebus li féu molt gran reverència, humiliant-se molt a ell, e presta   -[f. r8r]-   ment pujà al[t] en la cambra e besà-li la mà; aprés a la emperadriu e a la excelsa princessa. Com agué abraçades a totes les dames, tornà a l'emperador e dix-li tot ço e quant benedictió, amor e voluntat de Tirant li presentava. E lo clementíssim senyor, ab cara molt afable, lo rebé. Aprés li dix Diafebus:

―Senyor, supplich a la majestat vostra me vulla posar en libertat, car bé és presoner qui a presoners guarda, com cascú de aquells com[p]te sobrepujar son coratge de major dignitat que noblea no és. E per ço, vulla la altesa vostra acceptar-los per lo gran perill que tal comanda ab si porta, car ley és feta per aquell qui sols honra basta a conservar la sua honor. Com per los entenents vist serà yo haja retut mon deute de fidelitat, lo que a interés de part s'esguardarà, just o injust acte se nomenarà e no gràcia. E perquè sia vist lo desig meu ab lo vostre concordes, requir als notaris que me'n sia feta carta pública perquè·n reste memòria en sdevenidor. La senyora de gran excel·lència princessa de l'Imperi Grech, la egrègia Stephania de Macedònia e la virtuosa Viuda Reposada, e la bella eloqüència de Plaerdemavida, e la honesta, pròspera e benaventurada de la senyora emperadriu, qui és font de tots los sabers virtuosos, façen ver testimoni de mi, com he retut mon deute ab los presoners ensemps.

Fon levat acte e lo emperador rebé sos presoners e parlà molt ab Diafebus, demanant-li lo seu capità quina honor los fehia e com los contractava. E Diafebus li recità la pràtica que ab ells servada havia. Lavors lo emperador los féu posar dins lo palau en les més forts torres que tenia.

Com Diafebus véu temps de parlar ab la princessa, anà a la sua cambra e trobà-la ab totes les sues dames. Com la princessa lo véu, levà's del strado e féu la via sua. E Diafebus cuytà lo pas e donà del genoll en la dura terra, e besà-li la mà e dix:

―Aquesta besada és de aquell que la celsitut vostra ha condemnat en més fort presó que no són aquests que yo açí he portats.

E les donzelles acostaren-se: no li pogué res dir per dupte que no hoyssen lo que diria. Mas pres-lo per una mà e anaren-se a seure a una finestra. Com foren aseguts, la princessa cridà Stephania, e Diafebus féu principi a un tal parlar:

―Si la mar se tornava tinta e la arena paper, yo pens no bastaria d'escriure l'amor, la voluntat, les infinides recomendecions que aquell pròsper e virtuós Tirant tramet a la majestat vostra, com totes les coses són vistes per la fi e aquella mostra cascú qui és, e dóna premi e condamna segons les obres, e com amor no sia major son perill sinó atényer-hi mort o glòria per premi de cavaller valerós. E no deuríeu tant amar la vida que·n desconeguésseu l'amor d'un tal e tan sforçat capità com la altesa vostra té, com per sa libertat poch atesa de aquell jorn qu·ell vos véu. Recitaré part de sa vida, il·luminada no per los antichs cavallers de molta stima, ni per los presents, ni encara per negunes altres. No és digna cosa negú sia mereixe   -[f. r8v]-   dor de tan gran premi com és aquest de la majestat vostra.

E donà fi en son parlar.

La fi de les paraules de Diafebus foren principi a la princessa que, ab cara affable responent, dix:

―Per los meus desigs als vostres pus manifests, ab sola intenció volríeu-vos salvar, la qual és sabuda sols per Déu, e lo juhí dels hòmens són en les obres, per les quals vos condamnen totes les dones de honor, per ço com les coses de mal propòsit resten tostemps imperfetes. Ay lo meu jermà Diafebus! Yo seré a vosaltres dada per vida com tingau títol de bons e verdaders, no fallint-vos execució de virils cavallers del que se'n pot dir per los entenents de tot lo univerç món, en glòria e lahor de vosaltres. E les recomendacions que·m dieu, yo stich admirada com tan gran càrregua sobre vostres spatles haveu pogut portar, emperò yo les reb com de vasalla a senyor, e les mies sien doblades e una més.

E en aquestes rahons entrà lo emperador e véu Diafebus que tenia grans rahons ab sa filla. Dix:

―Per los ossos de mon pare, gentil cosa és com a les donzelles plahen hoyr les cavalleries que los bons fan.

E dix a sa filla que ixqués de la cambra per anar a la gran plaça del mercat. E axí fon fet. E Diafebus acompanyà lo emperador e aprés tornà per acompanyar a la emperadriu e a la princessa. Com foren al mercat, veren allí un gran cadafal que lo emperador havia fet fer, qui era tot cubert de draps de or e de seda. Aprés que totes les dames foren asegudes, féu seure tots los majors de la ciutat. E manà lo emperador que portassen tots los presoners e manà que tots seguessen en terra, axí los moros com los crestians. E tots se asigueren, sinó lo duch d'Andria, lo qual dix:

―Yo he acostumat seure en stat real e ara·m voleu contractar com sclau abatut. Cert, no faré. La persona me poreu subjutgar, mas no fareu lo cor ni·l poreu subvertir al que voleu.

Com lo emperador véu la qüestió, féu venir los ministres de la justícia e manà'ls que ab mans liguades e peus lo fessen seure. E axí fon fet. Com tots foren aseguts, posat scilenci en la gent, lo emperador féu publicar una sentència qui era de tenor següent.

Nós, Frederich, per la divinal gràcia emperador de l'Imperi Grech de Constantinoble, seguint la ley dels nostres gloriosos antecessors, a fi que la prosperitat imperial sia conservada en son degut stament, ab repòs e benefici de l'Imperi Grech e de tota la cosa pública, perquè sia notori e manifest a tot lo món com aquests mals cavallers e infidelíssims crestians hajen pres sou dels infels, e ab mà armada en companyia de aquells sien venguts contra la crestiandat per exalçar la secta mafomètica e per destroyr la sancta fe cathòlica, e han fet tot son poder en dissipar aquella, no te   -f. rr1r-   ment Déu ne la honor de aquest món ne la perdició de la ànima, e com ab gran tració e maldat sien venguts en la mia terra per a voler-me desposehir de la mia imperial senyoria, com a mals cavallers e impiadosos e malayts per la sancta mare Sglésia, són mereixedors de molta pena e de ésser desagraduats de la art de gentilesa e de l'orde de cavalleria ―e sien desnaturats de la noble part d'on vénen. Com los llurs antecessors sien stats nobles e hòmens virtuosos, de gran renom e fama, com en ells sia morta la honor de aquest món per la gran maldat manifesta que han comesa―, e atenent per les coses desús dites e moltes altres, diem, notificam e denunciam a tothom generalment, e no sens gran amaritut, dolor e compassió, emperò perquè a ells sia càstich e als altres exemple, pronunciam e sentenciam, donant per traydors a tots los crestians que açí són presents, e que·lls sia feta tota aquella solemnitat que a semblants traydors com aquests, contra Déu e lo món, és acostumada.

Publicada la sentència ixqueren XII cavallers tots vestits de gramalles e caperons, e lo emperador se vestí axí com ells. Feren-los levar de terra e pujar alt en un cadafal, e allí los armaren e·lls desagraduaren ab totes aquelles circumstàncies que als mals cavallers acostumen de fer, segon desús, en lo principi del libre és contengut.

Com lo duch d'Andria se véu fer tal procés e de tanta infàmia per a ells e als altres, e veure's foragitat de tota honor de cavalleria, pres tan gran alteració que la fel li sclatà e morí de continent.

Com lo emperador lo véu mort, manà no fos soterrat en sagrat, mas que fos lançat enmig de un camp perquè·l menjassen los cans e les bèsties feres.

E féu-los pintar en pavesos, penjats cap avall, ab la sentència scrita en cascú pavés, e tramés-los per totes les parts de crestians. Com lo papa e lo emperador de Alamanya los veren, tingueren per molt justificada aquella sentència. Com los cavallers agueren rebuda la honor que eren mereixedors, tornaren-los en la presó. E dix lo emperador: ―Usem de justícia e no hajam misericòrdia de negú.

Féu portar lo scuder del duch de Macedònia ab grossa cadena al coll e, present tots, li donà sentència de mort e que fos penjat cap avall, per la molta congoixa que li havia feta passar. Com Diafebus véu lo scuder e hohí la sentència que li havien dada, de mort, e que·l se'n portaven per executar-lo, anà prestament e agenollà's als peus de l'emperador e supplicà'l molt fos de sa merçé que aquell scuder no prengués mort, perquè les males gents no aguessen a dir que moria per haver dit mal del seu capità. E lo emperador ab bones paraules lo detenia perquè lo executassen. Com la princessa véu que Diafebus no podia res acabar per molt que supplicàs, levà's del strado e anà's agenollar als peus de son pare, e ensemps ab Diafebus lo supplicaren que·ls donàs lo home. E tanpoch ho volgué consentir. Vengué la emperadriu e totes les donzelles, e totes lo supplicaren. Dix lo emperador:

―Qui véu jamés que sentència que fos donada per lo consell general se revo   -f. rr1v-   càs? Jamés ho fiu, no u faré ara.

La princessa li prenia les mans per scusa de besar-les, e levà-li lo anell del dit, que ell no agué sentiment, e dix-li:

―La majestat vostra, senyor, no és acostumada de usar de tanta crueltat de fer morir negú ab tanta pena.

―A mi no contenten vanes paraules ―dix lo emperador― segons les que ell me dix. Emperò vós, ma filla, mudau-li la mort a tota vostra voluntat.

La princessa donà lo anell a Diafebus e aquell, molt corrent, ab un roçí anà al mercat, hon la justícia se feya, e donà a l'alguazir lo anell. E Diafebus pres lo home e portà'l-se'n a sa posada, que ja stava en la scala per dar-li la volta. Partit Diafebus de sa posada per anar al palau, lo scuder, cuytadament, se n'anà al monestir de Sanct Francesch e féu-se frare: leixà los perills del món e posà's al servey de nostre Senyor.

L'endemà aprés de la sentència, lo emperador féu pendre tots los turchs qui de rescat no eren, e tramés-los en altres parts per vendre, ço és, en Venècia, en Cicília, en Roma e en Ytàlia. E los que no podien vendre barataven-los ab armes o cavalls o vitualles, lo que mester havien.

L'altre duch se rescatà per LXXX mília ducats venecians; lo fill del duch de Calàbria paguà LV mília ducats. Tots los demés se rescataren. Los qui no tenien de què paguar, fehien sagrament e homenatge de bé servir e lealment: donava'ls armes e cavall e sou, e feya'ls anar al camp. Los qui no u volien fer, feya'ls molt bé ferrar e feya'ls obrar les torres de la ciutat e dins lo palau, de què se n'ennoblí molt tot.

Com lo conestable e Diafebus se havien a partir, lo emperador pres tant del seu tresor com conegué que havia agut del rescat dels presoners, e tramés-lo per ells al capità.

Lo dia ans que partissen, Diafebus tingué sment; com lo emperador se fon retret, ell anà a la cambra de la princessa e la primera que trobà fon Stephania, e féu-li de genoll gran reverència e dix:

―Gentil dama, la mia bona sort és stada de vostre merçé ésser la primera ab qui·m só encontrat. Hauria-us a molta gràcia me fésseu cert de vostra benivolença que la mia demanda fos admesa. Tendria'm per home de bona ventura, si la fortuna m'era tan favorable, me volguésseu fer digne que us pogués ésser lo més acostat servidor, per bé que yo no·n sia digne ne mereixedor, atesa la gran bellea, gràcia e dignitat que la merçé vostra posseheix. Emperò amor és aquella qui eguala les voluntats e a l'indigne fa digne de ésser amat. Com yo us ame sobre totes les dames del món, e per vós ésser dama de tan bon sentiment, la fi de la mia demanda no·m deu ésser denegada. E leixau a part, per vostra virtut, les paraules que preniu, scusant-vos ab la senyora princessa, e aquella preneu en total defensió vostra. Serviu-vos un poch de les mans, stenent-les envers mi en senyal de victòria, perquè al millor cars no us falguen, e haureu feta bona electió. E si lo contrari féu, lo que no és presumidor, reportarà la merçé vostra aquella confusió e vergonya de poch amar, e blasmada per totes les dones d'onor e totes vos daran per pena que siau desagraduada de tota gentilesa, puix no voleu sentir la glòria que de amor se   -f. rr2r-   ateny, condamnant-vos que siau exel·lada en la ylla dels Pensaments, hon negú jamés troba repòs. E si açò no·m basta, que no·m vullau pendre a merçé, yo publicaré en lo studi de cavalleria a les dones e donzelles tot[e]s les requestes que per ma part a vostra senyoria he fetes, e totes vostres cruels e impiadoses respostes. En una part me comdamnau, en altra me dau sentència de vida, demanant a la merçé vostra que davant la il·lustríssima princessa aquella sia jutge, qual de vós o de mi demana més justa causa.

E donà fi en son parlar.

La virtuosa Stephania, ab cara molt afable, responent, dix:

―Puix la ignorància no és digna de perdó, obriu los hulls, que res no us scusa, e veureu lo que les dones de honor pronunciaran contra vós hi en molta honor mia. E dos contraris no poden star ensemps per la contrarietat que ab si porten. La qual demanda per vós a mi feta, vos offén més que no us fóra mester, e requer smena gran per reparar lo passat, majorment si lo juhí dels entenents coneixeran en vós que dieu paraules que contra la honor vostra criden, car veig-vos tan cuytat de pendre vostra libertat. Axí, com crech en alre no pensau, dupte he no vingau en major error en reparar vostres errades en coneixença dels bons, e portar a mi a estendre la mia gonella damunt vostre menyscapte. Per què vull que siau cert en aquesta part no vull fer miracles en resucitar un altre Làtzer, com féu Jhesucrist. Emperò no vull que per açò desespereu de la mia poca amor, car més és que vós no dieu ni poríeu pensar, car lo major bé que us conech és ignorància que mostrau haver.

E volent Diafebus satisfer a les rahons desús dites, vench lo cambrer de l'emperador e dix a Diafebus que lo emperador lo demanava. E Diafebus supplicà a Stephania que allí lo volgués sperar, que ell tornaria lo més prest que pogués. La gentil dama respòs que era molt contenta d'esperar-lo.

Com lo emperador véu a Diafebus, dix-li que ell e lo conestable rebessen los diners dels presoners. Dix Diafebus que era content. Aprés preguà molt al gran conestable que·ls volgués rebre, al·legant ignorància, que no sabia contar. E lo emperador los manà que ans del dia, que partissen. E Diafebus se'n tornà a la cambra e trobà la sua senyora que stava arrapada en fort pensament, ab les làgremes als hulls, per ço com sabia que lo emperador no·l demanava sinó perquè partís. E Diafebus, qui en tal comport la véu star, pres-la aconortar mostrant que major dolor tenia ell de sa partida que no fehia ella.

Estant en aquest[e]s consolacions, entrà per la cambra la princessa, que venia de la torre del tresor en camisa e ab faldetes de domàs blanch, ab los cabells tots scampats per les spatles, e feya-u per la gran calor que fehia. Com ella véu a Diafebus, volgué-se'n tornar, mas Diafebus li fon tan prop que no la'n leixà tornar.

―Voleu que us digua? ―dix la princessa―. De vós no m'i do res, puix vos tinch en compte de jermà.

Parlà Plaerdemavida e dix:

―Senyora, no veu vostra altesa la cara de Stephania? Si par que haja bufat al foch! Car tan vermella stà la   -f. rr2v-   sua cara com fa la rosa de maig. E yo bé crech que les mans de Diafebus no han stat molt ocioses stant nosaltres alt en la torre. Bé la podíem nosaltres sperar que vingués! Hi ella s'estava açí ab la cosa que més ama. Dolor de costat que·t vingua! Que si yo tingués enamorat, també m'i jugaria com vosaltres féu. Mas só dona exorqua que no tinch res qui bé vulla. Diafebus, senyor, sabeu a qui ame de tot mon cor e vull bé? A Ypòlit, patge de Tirant, e si fos cavaller, encara lo volria més.

―Ara yo us promet ―dix Diafebus― que·n la primera batailla que yo·m trobe, ell haurà tota la honor de cavalleria.

E stigueren burlant per bon spay. Dix la princessa:

―Voleu que us diga, jermà Diafebus? Com bé·n só mesa entorn e bé mirat per tots los cantons del palau, e no veig a Tirant, lo cor me mor. Car si aquell yo podia veure, la mia ànima restaria aconsolada. Mas ab aquest desig pens que·m morré ans que·l veja. Emperò una cosa m'aconorta: que encara que congoixa ne passe, no·m dol, puix ame cavaller valerós, complit de totes virtuts. E la part que més me contenta és per ésser liberal, per ço com lo gran conestable ha dit que té molt gran despesa. Axí és dels senyors que tenen lo ànimo gran en despendre: en l'estat que·s meten, en aquell deuen perseverar. E per ço com yo veyg Tirant que en aquesta terra no té béns ni heretatge, no volria per res menyscabàs de sa honor. Yo li vull ésser com a pare e mare, jermana e filla, com enamorada e muller. E per ço vós, lo meu jermà, li portareu moltes recomandacions e enmig de elles embolicat, que negú no u sàpia ni u veja, mija càregua d'or perquè pugua a son plaer despendre. E per ço devallava yo e Plaerdemavida de pesar-ho e posar-ho en sachs. E com serà la hora del sopar, fareu venir de la gent vostra; e si yo no y só, Stephania o Plaerdemavida vos ho daran. E direu-li de ma part no·s deixe de tot lo que sia honor sua, car la honor sua yo tinch per mia. E com aquests haja despés, yo li'n daré més, e no consentiré que ell ni los seus passen fretura de res. E si yo sabia que filant al torn lo podia sostenir en sa honor, de tot cert ho faria; o ab sanch de la mia persona lo pogués pujar en lo més superlatiu grau, de molt bon grat ho faria, si m'ajut Déu. Car la fi de les coses sdevenidores és remesa a la fortuna e de un bé naix principi d'altre, e la mia condició tira totes les coses a la sua sabor. E per ço he fet yo que lo senyor emperador li done títol de comte. E ja veu què·n dix l'altre dia la Viuda Reposada, que ella sabia que yo amava a Tirant, que li fes gràcia del títol que tenia. Tots los dies de ma vida seré en recort de aquell mot que·m dix. En son testament me leixà una tia que yo tenia un comtat qui·s nomena de Sanct Àngel, e per ço yo vull que Tirant l'aja, que·s nomene comte de Sanct Àngel. Almenys, si senten o saben yo ame a Tirant, serà gran scusació mia: diran que ame un comte; car la mia confiança posada stà en sa valor.

Hoynt dir Diafebus a la princessa paraules de tanta amor, stigué molt admirat e dix:

―Per mon Déu, senyora, yo no·m sent bastant en regraciar ne satisfer a les honors e prosperitats que la majestat vostra fa   -f. rr3r-   a Tirant, per bé que lo meréixer de Tirant sia molt e mereix molt majors coses que no són aquestes, per ses virtuts. Mas ab la gràcia e molta amor que la celsitut vostra ho ha dit, déu ésser pres en molt major stima que no és, car diu lo proverbi que no dóna qui ha, mas qui u ha acostumat. Car yo veig que les gràcies són tals segons d'on proceheixen, e lo qui a vostra altesa porà atényer serà benaventurat. E per ço vos demande gràcia que yo, per part de aquell famós cavaller, vos bese les mans e los peus, e aprés, per tots quants som de la parentela.

No pogué més detenir-se Stephania que no parlàs per la molta passió de amor que tenia, e dix:

―No·m deté lo partir per anar-me'n ab Diafebus sinó vergonya, la qual vergonya proceheix de menyscapte de gentilesa, car la infàmia que en ma honor faria no seria de neguna stima entre los bons, puix ab licència de vostra altesa ho fes, car, ab veritat, enveja m'à fet del que féu per aquell gloriós mestre seu, Tirant lo bo. Donchs yo dech emitar la excel·lència vostra, que faça donació de tot quant he a Diafebus, qui açí present és.

E levà's de allí hon stava e entrà-se'n dins la sua cambra. E scriví un albarà e posà'l-se en los pits e tornà en la cambra hon era la princessa.

En aquest spay que Stephania era anada per scriure, Diafebus suplicà molt a la princessa que la y deixà's besar. E la princessa jamés hi volgué consentir ne atorguar-lo-y. E Diafebus tornà dir a la princessa:

―Senyora, puix les nostres voluntats són contràries, rahonablament se deu seguir que u sien les obres. E de açò ve lo que·s diu, que quant hu no vol, dos no·s discorden. Axí ne poria pendre a nosaltres, a gran culpa de la majestat vostra, si ja de lenguatge no mudau. Fins açí vos só stat servidor afectat, car si la altesa vostra me agués comprat per catiu, no poguereu manar més en mi que ara féyeu. E com anava yo ab los hulls enbenats! Car si cent vides tingués, com no tingua sinó una, totes cent les aventurara sols per fer a la majestat vostra algun servir, per gran perill que y fos. E la celsitut vostra no voler-me contentar lo sperit de libertat de una poca de fruyta! Cercau de açí avant altre jermà e servidor qui us serveisca a sa despesa. E no pense més la altesa vostra que jamés digua res a Tirant de part vostra, ni menys li portaré los diners. E per prest que sia al camp, pendré son comiat e tornaré en la mia terra. Emperò, encara vos dolreu algun dia de la mia absència.

E stant en la fi de aquestes rahons, lo emperador entrà per la cambra e dix a Diafebus per què no desempatxava en metre's a punt, que ans del dia fossen partits.

―Senyor ―dix Diafebus―, ara en aquest punt vinch de la posada e tots stam prests per partir.

E lo emperador lo tragué de la cambra e portà'l pasejant per lo palau, a ell hi al conestable, recordant-los del que tenien a fer.

―Ay, trista de mi! ―dix la princessa―. En quant s'és enfelonit Diafebus! Hi pens que ja no volrà fer res per mi. Bé és mala sort mia que tots aquests franceses són mig desesperats. Tu, Stephania, pregua'l-ne per amor de mi que no stigua axí felló.

―Yo bé u faré ―dix Stephania.

Parlà Plaerdemavida e dix:

―O, bé sou stranya senyora! En temps de tan gran necessitat de guerra, no sapiau   -f. rr3v-   conservar la amistat dels cavallers! Posen los béns e les persones en defensió de vostra altesa e de tot lo imperi e, per un besar vos féu tant d'oyr? Quin mal és lo besar? Que ells en França no·n fan més menció que si·s donaven la mà. E si a vós volien besar, ho deuríeu consentir, e encara si us posaven les mans davall les faldes, en aquest temps de gran necessitat. E aprés que siau en tranquil·le pau, fer del vici virtut. Bona dona, bona dona, enganada anau! En temps de guerra s'i requiren armes, que en temps de pau no y cal balestes.

En aquestes rahons no y era Stephania, mas la princessa anà a la cambra hon era e preguà-la molt que·l fes venir:

―Car yo tinch gran dupte que no se'n vaja axí com ha dit. E si ell se'n va, no serà gran admiració que Tirant se'n vaja per amor de ell. E si aquell virtuós no se n'anava per amor de mi, hirien-se'n molts dels altres, e pensant-nos guanyar, perdrem massa.

―Voleu fer bé, senyora? ―dix Plaerdemavida―. No y trametau negú, sinó vostra altesa hi vaja en scusa de veure lo emperador. E posareu-los en noves e tant prest li passarà la fellonia.

La princessa anà prestament hon era son pare e trobà'ls en parlament. Com bé agueren parlat, la princessa pres per la mà a Diafebus e preguà'l molt no stigués enujat de res. Respòs Diafebus:

―Senyora, totes les speriències que fer se poden he ensajat a vostra altesa, reconexent bona fe. Creya vos acordaríeu ab mi a perills sdevenidors per ésser incerts, car tals coses com aquestes més stan en contentació de vista que en obra. A la majestat vostra n'à pres axí com a sent Pere, que fogint per no morir en Roma, per la aparició tornà, coneixent son defalt mijançant voler d'altri. De dues coses seguiré la una: besar o comiat. Atesa ma voluntat, de mi poreu manar just o injust.

―Si vergonya aconseguida per mals actes fos honor ―dix la princessa―, yo seria la més benaventurada donzella del món en consentir lo que molts desigen. En contrari, si honor procuràs vergonya, no sereu de res envergonyit, com no hajau volgut sperar aquell qui té la mia ànima cativa, de aquelles paraules que tant vostre honor criden: besar, besar!

Acabant la princessa les darreres paraules, Diafebus donà dels genolls en la dura terra e besà-li la mà. E acostà's a Stephania e besà-la tres voltes en la boca a honor de la sancta Trinitat. Parlà Stephania e dix:

―Puix ab tan gran sforç e requesta vostra, e per manament de ma senyora, yo us he besat, vull que a voluntat mia prengau possessió de mi, però de la cinta amunt.

E Diafebus no fon gens pereós. Posà-li de continent les mans als pits tocant-li les mamelles e tot lo que pogué. E trobà-li lo albarà, e pensant que fos letra de algun altre enamorat, estigué parat, sens negun recort.

―Legiu lo que trobareu aquí scrit ―dix Stephania―. E no stigau alienat ne ab tan gran pensament, per ço que los entenents no pensen sia tolt lo ver juhí per lo qual vos condamnau, que teniu causa de sospita.

La excelsa princessa pres l'albarà de la mà de Diafebus e legí aquell, lo qual era del tenor següent.

  -f. rr4r-  

De tots jorns nos mostra speriència quant natura ha saviament ordenat ses coses per los gloriosos passats. Havent atesa libertat de fer de mi lo que vull tenguda aquella honestat que sol ésser dada a donzelles, veuran e sabran en aquest albarà com yo, Stephania de Macedònia, filla de l'il·lustre príncep Rubert, duch de Macedònia, de grat e de certa sciència, no constreta ni forçada, tenint Déu davant los meus hulls e los sancts Avangelis de les mies mans corporalment tocats, promet a vós, Diafebus de Muntalt, ab paraules, de present prench a vós per marit e senyor, e done-us mon cors liberalment, sens frau ni engan negú. E port-vos en contemplació de matrimoni lo sobredit ducat de Macedònia ab tots los drets a ell pertanyents. Més, vos porte CX mília ducats venecians; e més, III mília marchs de argent obrat, joyes, robes per la majestat del senyor emperador ab los de son sacre consell stimades LXXXIII mília ducats. E més, vos porte la mia persona, que stime més.

E si contra res d'açò venia ni·m pot ésser provat, vull ésser encorreguda per falsa e fementida, e no·m puga alegrar ni ajudar de neguna ley que los nostres emperadors passats ni presents, hoc encara los de Roma, renunciant en aquella ley que féu aquell gloriós emperador Július Cèsar, la qual se nomena ley de més valer, la qual és en favor de donzelles, viudes e pubiles. E més, renuncie al dret de cavalleria, no sia negun cavaller qui en camp per mi entre ni dona que·m gose rahonar, ans me puguen clavar la mà ab la cerimònia entre cavallers e dones d'onor acostumada.

E per ço que major fe hi sia dada, pose lo meu propi nom sots signat ab sanch de la mia persona.

Stephania de Macedònia

Aquesta Stephania no era filla de aquest duch. Son pare fon gloriós príncep e valentíssim cavaller molt rich; era cosín germà de l'emperador e no tenia sinó aquesta filla. Com se morí deixà-li lo ducat, que com fos de XIII anys manà en son testament que li fos donat. La mare de aquesta restà dona poderosa, tudora e curadora ab lo emperador ensemps. Aquesta, per haver fills, pres lo comte d'Albí per marit, e aquell intitulà's duch de Macedònia. Aquesta donzella havia en aquell cars complits XIIII anys.

Venint la nit que tots estaven en orde per partir, Diafebus, més content que dir no·s poria, a la hora que la princessa li havia asignada, tramés per la moneda. E com la tingué en sa posada, en lo spay que la gent s'armava, ell tornà al palau per pendre licència de l'emperador e de totes   -f. rr4v-   les dames, en special de Stephania, a la qual preguà que, com seria absent, fos en recort de ell.

―Ay, Diafebus e senyor de mi! ―dix Stephania― Lo bé de aquest món tot stà en fe. E no veu vós en lo sanct Evangeli que diu: "Beneyts seran aquels qui·m veuran e creuran?" Vós me veu e no creheu. Ajau açò de mi: més part hi teniu que totes les persones del món.

E besant-lo moltes veguades a la partida, davant la princessa e Plaerdemavida. A la partida foren scampades moltes làgremes ensemps misclades, car aquest és lo costum de aquells qui bé·s volen. E donà dels genolls en la dura terra, besant les mans a la princessa de part de aquell virtuós Tirant e de la sua. Com ell fon al cap de la scala, Stephania cuytà devers ell e dix-li:

―Perquè us recort de mi.

Levà's una grossa cadena de or que portava al coll e donà-la-y.

―Senyora ―dix Diafebus―, tal penyora tinch vostra. Si mil hores havia en lo dia, cascuna hora per si seria en recort de la merçé vostra.

E tornà-la a besar altra veguada e féu son camí envers la posada. E féu prestament carregar les adzembles e tots pujaren a cavall a les dues hores de la nit, e partí ell hi lo conestable. Havien supplicat a l'emperador les naus e les galeres portassen vitualles al camp.

Arribats que foren ab Tirant, no fon poch lo plaer que pres en llur venguda. Lo conestable ensemps ab Diafebus donaren los diners dels presoners al capità. E aquell féu venir los comtes qui altra veguada havien repartit los diners e altres coses com armes e roçins. Com tot açò fon fet, Diafebus recità a Tirant tot lo que s'era seguit, e los diners que li portava. Tirant de res no agué major consolació com de l'albarà que véu scrit de mà de Stephania, e lo seu nom com era scrit ab la sua sanch.

Dix Diafebus:

―No sabeu com ho ha fet? Ligà's lo dit ab un fil fort e lo dit inflà's, e ab una agulla punxà's lo dit e prestament n'ixqué sanch.

―Ara ―dix Tirant― haurem guanyada una sentència envers ma senyora, puix aquella galant Stephania serà de part nostra.

Dix Diafebus:

―Voleu que pesem quant or nos ha donat?

Fon pesat e trobaren-hi dos quintals tots en ducats.

―Més m'à donat ―dix Diafebus― que sa altesa no·m dix, com la mija càrregua no és sinó quintar e mig. Axí és dels grans senyors, dels qui tenen lo cor valerós, que donen més que no prometen.

Deixem-los star e vejam que s'i fa en lo camp.

Aprés que lo gran conestable e Diafebus foren partits, los turchs staven molt desesperats com dues voltes eren stats desbaratats, maldient del món e de la fortuna, qui en tanta dolor los havia posats, com trobassen per compte los fallien, entre morts e presos, més de cent mília hòmens. Estant ab aquesta ira tingueren consell en quina forma porien dar mort a Tirant, perquè fon deliberat que lo rey de Egipte, per ço com era molt entés e en les armes més destre que negú de tots los altres, e dels moros millor ―de II celles molt bon cavalcador, arma(v)a's a la nostrada segons en Ytàlia se acostuma fer, ab sos penatxos e los cavalls encubertats―, agueren de acort que   -[f. rr5r]-   ell vingués al camp dels crestians, e tramés un trompeta a Tirant. Com fon a la vora del riu, féu son senyal posant una tovallola en una canya que portava, e los del camp prestament li respongueren per aquell mateix senyal. E passaren-lo, per manament de Tirant, ab la petita barca que tenien deçà.

Com fon davant lo capità, demanà salconduyt per al rey de Egipte e X ab ell. E lo capità fon content d'[a]torgar-lo. L'endemà vench lo rey, e Tirant ab tots los grans senyors lo anaren a recebir a la vora del riu, e li feren molta honor segons de rey se pertany; lo qual venia armat, e tal se trobà lo capità e tots los seus. Lo rey portava molt rica sobrevesta, tota de or e de perles, e lo capità portava la camisa, sobre les armes, que sa senyora li havia dat. Lo capità féu pendre dos moros dels qui eren venguts ab lo rey, e féu-los portar a la sua tenda perquè matassen cent parells de capons e gallines que tenia. E féu-li aparellar molt bé a dinar aroç e cuscuso e molts altres potatges que havien aparellat. Feren-lo molt ben servir a la real. E aturà allí tot lo dia e la nit fins a l'endemà. E mirà tot lo camp e lo comport de aquell. Com véu tanta gent a cavall, demanà aquella gent per què staven tant a cavall. Respòs lo capità:

―Senyor, aquells stan allí per festejar-vos.

―Si nosaltres ho aguéssem fet axí ―dix lo rey― com tu fas, no agueres romput lo nostre camp. E per ço desig la tua mort, car en gran dolor e congoixa nos has posats per la gent que·ns has presa e los qui són anats riu avall, que llurs corsos no han rebut sepultura. E per ço tinch a tu en gran hoy de tot mon cor, justament, sens admiració alguna. Car no és justa cosa ni rahonable que yo degua amar aquell qui·m persegueix de hoy capital en brogit de semblant guerra, car de guerra null temps no procehex amor. Per què·t notifich que per les mies mans tens a morir de mort amargosa, per ço com la tua pròpia natura és de crueldat, que dones mort a qui no la mereix. E poden dir tots aquells a qui lo dan toca que aquest és lo més desaventurat cavaller, en lo més alt superlatiu grau de crueldat, confús e abatut molt més que dir no·s poria.

Respòs Tirant en stil de semblants paraules:

―Lo meneg de vostra lengua me par ésser molt fort, e axí u deu passar per los mals com per los bons, hoc encara per l'estat dels caminals. E per ço yo spletaré la mia taillant spasa ponint aquells qui han seguit vostra mala secta. E no vull ab vós contendre de paraules deshonestes, majorment stant dins la mia tenda.

Lo rey volgué satisfer, e Tirant ixqué fora de la tenda, e lo rey se'n tornà al seu camp. L'endemà ajustà consell de tots los grans senyors, duchs, comtes e tots los crestians, e posaren-se enmig de una gran praderia. Com tots foren ajustats, lo rey de Egipte féu principi a paraules de semblant stil.