Visor de obras.

―La tua molta virtut e condició afable me força passar los límits de castedat, per veure't digne d'ésser amat. E si ab juraments dignes de fe me faràs segura que no u sabrà lo emperador ni altri per report de la tua lengua, elegeix tot lo que plasent te sia. E si vols acabat delit atényer, no penses los perills sdevenidors, car seria cruel seguretat, si lo contrari·s seguia, en veurem en perill, dolor e carregosa difamació, e la vida mia, que no seria prou segura. Emperò yo confie de la tua molta virtut que tot serà's fet al plaer meu. E faràs axí que en la callada nit, qui dóna aleujament als treballs e repòs a totes les creatures, sies cert d'esperar-me en aquell terrat prop la mia cambra. E si y véns, no tingues sperança dubtosa, car yo, qui en strem te ame, no faré tarda la mia venguda, si ja la mort no m'o tolia.

E Ypòlit volgué demanar hun dubte que li ocorria, e la emparadriu li dix que de gran flaquea d'ànimo venia pensar tots los perills, si tanta de amor tenia com les sues paraules feyen demostració.

―Fes lo que yo·t dich e no cures a present de altra cosa.

Ypòlit respòs:

―Senyora, yo só content de fer tot lo que la magestat vostra me mana.

E posà-la en segur de tot lo que ella dubtava.

  -f. C3v-  

Complit lo rahonament, la emperadriu se partí de la posada de Tirant ab totes les altres dames. Com foren dins lo palau, dix la emperadriu:

―Anem a vesitar lo emperador.

Com foren ab ell, stigueren hun poch solaçant. Aprés la emperadriu se levà ab la congoxa de la nova amor qui la portava, e dix a Carmesina:

―Resta tu ací ab aquestes donzelles e faràs companyia a ton pare.

Y ella fon contenta.

La emperadriu se n'anà a la sua cambra e dix a les sues donzelles que li fessen venir los cambrers per ço com volia mudar les cortines de raç e posar-n'i unes altres de seda totes brodades, dient:

―Lo emperador me ha dit que vol aquesta nit venir ací, e desige-li fer una poca de festa per ço com ha gran temps que no y és vengut.

Féu prestament desfer tota la cambra e féu-la emparamentar tota de draps de brocat e de seda. Aprés féu molt bé perfumar la cambra e lo lit.

Com hagueren sopat, la emperadriu se retragué dient que lo cap li dolia, e dix-li una donzella, qui·s nomenava Elizeu, en presència de totes les altres:

―Senyora, vol vostra altesa que faça venir los metges perquè us donen remey?

―Fes lo que·t vulles ―dix la emperadriu―, mas dóna orde que lo emperador no senta res perquè no·s scusàs de venir ací sta nit.

Prestament vengueren los metges e tocaren-li lo polç e trobaren-lo-y molt mogut per lo moviment que tenia, que s'esperava entrar en liça de camp clos ab cavaller jove e dubtava la perillosa batalla. Digueren los metges:

―Bo serà, senyora, que la magestat vostra prenga huns pochs de canyamons confits ab hun got de malvesia, e aleujar-vos han lo cap e faran-vos dormir.

Respòs la emperadriu:

―Yo pens bé que serà molt poch lo meu dormir, per lo gran mal que sent, e molt menys lo reposar, car, segons la disposició que·m sent, yo crech cercaré tots los recons del lit.

―Senyora ―digueren los metges―, si tal cars era com la magestat vostra ha rahonat, trameteu prestament per nosaltres. O si preneu plaer que façam la vetla a la porta de la vostra cambra, o ací dins, perquè de hora en hora vos pugam mirar en la cara, e axí passarem tota la nit.

―Tal servey ―dix la emperadriu― no accepte a present, tal proferta, car tot lo lit vull tenir per meu, e no vull que negú de vosaltres me miràs en la cara si en negun delit stava, car tal mal com yo tinch no comporta vista de negú. E ab aquesta vos ne podeu anar, car yo·m vull posar en lo lit.

Los metges se partiren. Com foren a la porta li digueren que no s'oblidàs los confits e aquells remullàs bé ab la malvesia, que gran bé li farien en lo ventrell. E la emperadriu fon obedient, que una gran capça se'n menjà; aprés los remullà molt bé. E manà que perfumasen molt bé lo lit, y en los lençols y en los coxins féu posar algàlia. Com açò fon fet, ella ben perfumada, manà a les sues donzelles que se n'anassen a dormir e que tancasen la por   -f. C4r-   ta de la cambra sua.

E en la cambra de la emperadriu havia hun retret hon ella se acostumava de ligar, e en lo retret havia una porta que exia en un terrat hon Ypòlit stava. E al levar que ella·s féu, Eliseu ho sentí e levà's prestament, pensant que tingués algun mal. E trobant-se en la cambra, dix-li:

―Què té la altesa vostra que axí us sou levada? Sentiu-vos més mal que no féyeu?

―No ―respòs la emperadriu―, ans me sent molt bé, mas era'm oblidat de dir aquella devota oració que yo acostume cascuna nit de dir.

Dix Eliseu:

―Senyora, féu-me tanta de mercé que vostra altesa la'm vulla dir.

―Só contenta ―dix la emperadriu―. E és aquesta, que en la nit, la primera stela que veuràs, agenolla't en terra, e diràs tres paternostres e tres avemaries en reverència dels tres reys d'Orient, que·ls plàcia voler-te recaptar gràcia ab lo gloriós Déu Jesús e ab la sua sacratíssima Mare, que axí com ells foren guiats e guardats, anant vetlant, dormint e estant, de les mans del rey Herodes, que·ls plàcia voler-te recaptar gràcia que sies liberada de vergonya e infàmia, e que totes les tues coses sien prosperades e aumentades en tot bé. E sies certa que obtendràs tot lo que vulles. E no·m torbes de ma devoció.

La donzella se'n tornà al lit e la emperadriu entrà en lo retret. E com conegué que la donzella era en lo lit e sentí tocar la hora de la asignació, vestí's sobre la camisa una roba de vellut vert forrada de marts gebelins. E uberta la porta del terrat, véu star a Ypòlit stès per lo terrat, perquè no pogués ésser vist per neguna part. Tingué-u a molta glòria, pensant que aquell guardaria molt la sua honor. Com Ypòlit la véu, si bé·s feya la nit molt scura, levà's prestament e anà devers ella, e donant dels genolls en la dura terra, besà-li les mans, e volia-li besar los peus, mas la valerosa senyora no u comportà. Mas besà'l moltes voltes en la boca, pres-lo per la mà, mostrant-li infinida amor, e dix-li que anassen a la cambra. E dix Ypòlit:

―Senyora, la magestat vostra me haurà de perdonar, que jamés entraré en la cambra fins a tant que lo meu desig senta part de la glòria sdevenidora.

E pres-la en los braços e posà-la en terra, e aquí sentiren la última fi de amor.

Aprés, ab grandíssima letícia se n'entraren en lo retret. Ypòlit, mostrant molta gran contentació, donant-li pau verdadera, ab alegre ànimo e gest amorós li féu principi a hun tal parlar.

―Si gosàs dir la glòria que mos sentiments en aquesta hora senten en haver atés la gran perfecció que en la ma   -f. C4v-   gestat vostra tinch coneguda, no crech jamés la mia lengua fos suficient en poder referir tanta gentilesa com en la excel·lentíssima persona vostra se troba. No sé ab quin mijà ni art de paraules vos puga manifestar quanta és la amor que us porte, e quant de hora en hora aumenta en mi, car certament no és en ma potència la menor part de aquella recitar-vos pogués, ni menys volria que per boca d'altri hagués a sentir vostra altesa en quina possesió·m té, car pensant-me dar spay de tan penada vida, mos mals doble dolor pendrien.

No tardà la emperadriu, ab cara e gest afable, en fer-li semblant resposta.

―Encara que la mia pensa sia stada turmentada, no resta que no·m trobe en lo més alt grau de conexença de tu, la qual cosa, per no ofendre tanta singularitat que·n tu yo trobe, no·m clamaré de tu, ni menys de Déu ni de mi matexa, puix ab tan gran partit meu t'é sabut guanyar.

―Senyora ―dix Ypòlit―, no és ara temps de fer moltes rahons, sinó que us deman de molta gràcia e mercé que anem al lit, e allí parlarem de altres negocis que aumentaran lo vostre delit e serà molta consolació mia.

E dit açò, Ypòlit prestament fon despullat, anà a la gentil vella e despullà-li la roba que vestia e restà en camisa. E tenia la sua noble persona de tanta gentilea e disposició que coneguera, qui en tal so la ves, com era donzella que possehia tanta bellea com en lo món trobar-se pogués. E sa filla Carmesina, en moltes coses li era semblant, mas no generalment en totes, car aquesta en son temps la excel·lia. Lo galant la pres al braç e pujà-la en lo lit. E aquí stigueren parlant e burlant axí com de persones enamorades se acostuma. Com fon passada mijanit, la senyora lançà hun gran sospir.

―Per què sospira vostra magestat? ―dix Ypòlit―. Digau-m'o, yo us clam mercé, si Déu vos dexe tot vostre desig complir. Seria stat per poca contentació que tingau de mi?

―Tot lo contrari és del que dius ―dix la emperadriu―, cars ans me és aumentada la voluntat, per ço com en lo principi te tenia en figura de bo, ara de molt millor e més valent. Mas la causa del meu sospir no és stat per pus sinó que·m dolch de tu, que·t tendran per heretge.

―Com, senyora! ―dix Ypòlit―. Quines coses he fetes yo que per heretge me hagen a tenir?

―Certament ―dix la emperadriu―, sí poden fer, per ço com te est enamorat de ta mare e has mostrada la tua valentia.

―Senyora ―dix Ypòlit―, negú no té notícia del vostre molt   -[f. C5r]-   valer sinó yo, qui mire la vostra galant persona qui té compliment de tota perfecció e no veig res qui desmesiat sia.

De aquestes coses e moltes altres passaren los dos enamorats ab tots aquells delits e lepolies qui solen passar per los qui bé·s volen. E no dormiren de tota la nit, que quasi lo dia volia venir. E bé dix veritat la emperadriu als metges que poch seria aquella nit lo seu dormir. E ja cansats de vetlar, adormiren-se, que ja era de dia.

Com fon ja gran dia, la donzella Eliseu, que ja s'era acabada de vestir, entrà en la cambra de la emperadriu per demanar-li com stava ni si volia res manar-li. Com se fon acostada al lit, véu hun home al costat de la emperadriu, qui tenia lo braç stès, e lo cap del galant sobre lo braç e la boca en la mamella.

―Ay, sancta Maria val! ―dix Eliseu.― Qui és aquest traydor renegat qui ha decebuda ma senyora?

Fon en temptació de cridar grans crits, volent dir:

―Muyra lo traydor que ab cautela e ab decepció és entrat en aquesta cambra per possehir lo goig de aquest benaventurat lit!

Aprés pensà que negú no tinguera tan gran atreviment de entrar allí sens voluntat sua, e lo enparamentar de la cambra no era stat fet sens gran misteri. E feya son poder de conéxer-lo e no podia, per ço com tenia lo cap baix e no·l podia bé devisar. Tenia dubte que les altres donzelles no entrassen en la cambra per servir a la emperadriu, axí com havien acostumat. Eliseu entrà hon dormien e dix-los:

―La senyora vos mana que no ixcau de la cambra perquè no façau remor, perquè no ha prou contentes los seus ulls del seu delitós dormir en què stà.

Aprés mija hora passada, los metges vengueren per saber la emperadriu com stava. La donzella anà a la porta e dix com la senyora reposava, per ço com en la nit havia hun poch congoxat.

―Nosaltres starem ací ―digueren los metges― fins a tant que sa magestat sia desperta, car axí nos ho ha manat lo senyor emperador.

La donzella, no sabent pendre remey en si ―ni sabia si la despertàs o no―, stava en aquell pensament, e durà-li tant fins que l'emperador tocà a la porta de la cambra. La donzella, enujada e no ab prou paciència ni ab molta discreció, anà cuytadament al lit e cridà ab veu baixa:

―Levau, senyora, levau, que la mort vos és veyna! Lo trist de vostre marit toca a la porta e sab que ab deslealtat, en perjuhí de la sua pròspera persona, lo haveu indignament ofés, sens causa ne rahó alguna. Qui és aquest cruel qui tanta dolor ab si porta que prop de vós stiga? És rey no conegut? Prech al subiran Déu que corona de foch al cap li veja yo posar. Si és duch, en carçre perpètua lo veja yo finar. Si és marquès, de ràbia les mans e los peus li veja yo menjar. Si és comte, de males armes dega morir. Si és vezcomte, ab spasa de turch lo cap fins al melich lo veja yo en hun colp partir. E si és cavaller, en fortuna vàlida, en la mar, tota pietat apart posada, en lo més fondo fins sos dies. E si en mi   -[f. C5v]-   habitàs tanta virtut com possehïa la reyna Pantasilea, yo·l ne fera penedir, mas lo trist costum és dolre e plorar.

Com la emperadriu se véu despertar en tal mal so, pijor que de trompeta, l'ànimo no donà sforç a la lengua que pogués parlar, ans restà inmoble, que no pogué parlar. Ypòlit no entengué les paraules de la donzella sinó la veu. E per no ésser conegut, posà lo cap davall la roba. E véu la gran congoxa que la senyora tenia, posà-li lo braç damunt lo coll e féu-la abaxar davall la roba e demanà-li què era la causa de la gran passió que tenia.

―Ay lo meu fill! ―dix la emperadriu― En aquest món no·s pot atényer hun goig complit. Leva't! Vet l'emperador a la porta! La tua vida e la mia, en aquesta hora, en les mans de Déu stà. E si yo no·t puch parlar, o tu a mi, perdona'm de bon cor, car sí·m faré yo a tu, que ara veig que aquest dia serà stat lo principi e fi de tota la tua felicitat e delit, e darrer terme de la tua vida e de la mia. Molt serà cosa enujosa a mi que aprés la tua mort yo no puga banyar lo teu sepulcre ab les mies adolorides làgrimes e portar los meus cabells arrufats. No·m poré lansar sobre lo teu cors mort dins la sglésia e pendre de aquell frets besars, trists e amarchs.

Com Ypòlit hoý dir semblants paraules a la emperadriu, pres-li gran pietat de si mateix, axí com aquell qui en semblants negocis jamés se era vist. E ab poca edat que tenia, féu companyia a la emperadriu, servint-la de làgrimes més que de consell ni remey. Emperò pregà a la donzella que li fes gràcia que li portàs la spasa qui en lo retret stava, e dix:

―Cobrat ànimo, ací vull pendre martiri davant la magestat vostra e retre l'esperit, e tendré la mia mort per ben spletada.

En aquell cars la emperadriu no sentí remor neguna. Dix a Ypòlit:

―Vés, fill meu, salvat en aquell retret! E si és cosa de gran importància, yo·ls tendré a noves e tu poràs dar passament a la tua vida, la qual desige ab honor e stat visques en aquest món.

―Qui·m dava tot l'Imperi Grec e quatre voltes més que no és, yo no desempararia la magestat vostra. La vida e tot quant he vull abandonar ans que partir-me de vostra altesa, e suplich-vos que·m beseu en senyal de fermetat ―dix Ypòlit.

Hoynt dir la emperadriu les paraules desús dites, li aumentà la dolor e, axí com aumentà en molta dolor, necessitat la requerí que aumentàs en molta amor. E no sentí remor neguna. Anà a la porta de la cambra per scoltar si sentiria gent d'armes o altre indici de mal, e véu, per una poqueta fenella que·n la porta era, a l'emperador e als metges qui del seu mal disputaven. E axí hagué plena notícia que lo fet no era res. E tornà corrent devers Ypòlit e pres-lo per les orelles e besà'l stretament, e dix-li:

―Lo meu fill, per la molta amor que·t porte, te prech que vages en aquell retret fins a tant que l'emperador ab los metges yo·ls puga donar alguna justa causa d'escusació.

―Senyora ―dix Ypòlit―,   -[f. C6r]-   en totes les coses del món seré pus obedient a la magestat vostra que si m'haguésseu comprat per catiu. Però no·m maneu partir-me de ací, perquè yo ignore si vénen per algun mal a fer en la vostra persona.

―No dubtes en res ―dix la emperadriu―, car gran tumult fóra per tot lo palau, e yo conech bé que no és res del que Eliseu m'à dit.

Ypòlit prestament se n'entrà en lo retret e la emperadriu se tornà al lit e féu obrir les portes de la cambra.

L'emperador e los metges vengueren al lit e parlaren ab ella, demanant-li del seu mal ni com se era trobada aquella nit. La emperadriu respòs que la dolor del cap ab la passió del ventrell no la havien deixada en tota la nit dormir ni reposar fins que les steles del cel se foren amagadaes.

―E en aquell cars, los meus ulls no podent comportar la vetla, me adormí. E sent-me ara molt pus alegra e contenta que no en lo principi. E fon-me semblant que, si més hagués durat aquell plasent dormir, lo qual me paria que la mia ànima en una nit tanta consolació sentís. Però en aquest món la persona no pot atényer sol hun dia o una nit goig complit, car, en lo dolorós despertar que aquesta donzella me ha fet, me só tant alterada que lo meu sperit és restat ab la major passió que dir no·s poria. E si yo podia tornar en aquell cars mateix, me seria molt gran consolació, podent tocar e tenir en los meus braços les coses que ame hi he amades en aquest món. E crech que, podent yo attényer açò, me seria paradís en aquest món e compliment de glòria. E podeu creure, senyors, que si yo podia tornar en aquell gloriós repòs, la mia ànima seria tan contenta que yo seria prestament guarida.

Dix l'emperador:

―Digau, senyora, què era lo que en los vostres braços teníeu?

Respòs la emperadriu:

―Senyor, lo major bé que en lo món yo he tengut, e encara lo ame sobre totes les persones del món. E puch dir ab veritat que, yo stant en la piadosa vetla, me adormí e prestament me donà de parer que stava en camisa, ab una roba curta forrada de marts gebelins, de color de vellut vert, e que era en hun terrat per dir la oració que acostume dir als tres reys de Orient. E complida que haguí la beneyta oració, hohí una veu qui·m dix: "No te'n vages, que en aquest loch hauràs la gràcia que demanes." E no tardà que viu venir lo meu tan amat fill, acompanyat de molts cavallers tots vestits de blanch, e portava a Ypòlit per la mà e, acostant-se a mi, me prengueren les mans los dos e besaven-les-me, e volien-me besar los peus, e yo consentir no u volia. E aseguts en lo payment del terrat, passam moltes rahons de consolació en les quals yo prenguí molt gran delit, e foren tals e tan delitoses que jamés del cor me exiran.

"Aprés nos ne entram en la cambra, tenint-lo per la mà, e mon fill e yo posam-nos en lo lit, e yo posí-li lo meu braç dret dejús les sues spatles, e la sua boca besava les mies mamelles. Jamés tan plasent dormir no sentí, e deya'm lo   -[f. C6v]-   meu fill: "Senyora, puix a mi no podeu haver en aquest miserable de món, teniu per fill a mon germà Ypòlit, car yo l'ame tant com fas a Carmesina." E com deya aquestes paraules stava gitat prop de mi. E Ypòlit, per obediència, stava agenollat enmig de la cambra.

E yo li demaní hon era la sua habitació e dix-me que en paradís era col·locat entre los màrtirs cavallers per ço com era mort en batalla contra infels. E no li poguí més demanar per ço com Eliseu me despertà ab més adolorit so que de trompeta.

―No us ho dich yo ―dix l'emperador― que tot son parlar no era sinó de son fill?

―Ay senyor ―dix la emperadriu―, que a negú no costà tant com a mi! E·n aquest braç lo tenia yo, la sua plasent boca tocava los meus pits. E los somnis que en la matinada se fan, molts ne ixen verdaders. E yo pens que encara no se'n deu ésser anat. Volria sperimentar, dormint, si·m tornaria a parlar, e que tornàs en lo delit que stava.

―Yo us prech ―dix l'emperador― que no us poseu aqueixes follies en lo cap, e levau-vos del lit si bé stau, car tals coses com vós rahonau, qui més hi met més hi pert.

―Yo us suplich, senyor ―dix la emperadriu―, que per la salut mia e per lo delit que yo espere aconseguir, vos plàcia lexar-me hun poch reposar, car tots los ulls tinch entelats de poch dormir.

―Senyor ―digueren los metges―, bé se'n porà anar la magestat vostra e dexem-la dormir, que si aquest delit li levam seria poca admiració no aumentàs la sua malaltia en major grau que no és.

L'emperador se partí e feren exir totes les donzelles de la cambra sinó Eliseu, que y restà. Com les portes foren tancades, la emperadriu féu tornar a Ypòlit en son loch e dix a la donzella:

―Puix la sort ha permés tu has hagut a sentir en aquests afers, dóna orde que de tot ton poder vulles servir a Ypòlit més que a la mia persona. E posa't en aquell retret fins tant hajam hun poch dormit, e tu seràs en ma openió e més favorida de totes les altres, e yo·t casaré mes altament de totes. Aprés, Ypòlit te darà tant de sos béns que tu·n seràs ben contenta.

―Ja no m'ajut Déu ―dix Eliseu―, si yo tinch voluntat neguna a Ypòlit, de servir-lo ne menys en amar ne honrar-lo, mas per suplir al que·m mana la magestat vostra ho faré. Altrament, no·m volria ésser abaxada en terra per pendre una agulla per ell, ans vos dich jamés portí més mala voluntat a home del món com fas a ell des que l'é vist en tal so star prop de vostra altesa. Leó famejant volria que li menjàs los ulls e la cara e encara tota la presona!

Respòs Ypòlit:

―Donzella, jamés pensí en fer-vos enuig que ab delliberada pensa ho fes. E yo us vull amar e fer per vós sobre totes les donzelles del món.

―Féu per les altres ―dix Eliseu―, que de mi no hajau cura, car no·m plau acceptar res que de vós sia.

E prestament se n'entrà en lo retret e allí se pres fortment a plorar.

E los dos amants restaren en lo lit,   -[f. C7r]-   tant que era quasi hora de vespres com ells se levaren. E trobaren la donzella que encara stava plorant. Com los véu entrar per lo retret cessà son plor e donà remey a la sua dolor la emperadriu, aconsolant-la. E preguà-la no·s donàs res en lo fet de Ypòlit. E açò fehia havent dupte que no descubrís lur fet.

―Senyora ―dix la donzella―, no dupte la majestat vostra de mi, que yo pendria pacientment la mort ans que yo parlàs res sens manament vostre a persona del món, car yo veig la pèrdua de vostra altesa seria tanta que tot martiri ne passaria, e més cruel que no donaren a nengú dels apòstols. Lo segon dupte no temau: en presència o en absència yo faré tots los serveis que poré a Ypòlit per contemplació de la magestat vostra.

La emperadriu restà contenta, lexà Ypòlit en lo retret e tornà's al lit, fent obrir les portes de la cambra. E prestament fon aquí sa fília e totes les dones e donzelles e lo emperador e los metges. E tornà'ls a recitar lo plasent somni que fet havia.

Lo dinar fon prest e la emperadriu menjà axí com a persona cansada de molt caminar, e la donzella posà sa diligència en molt ben servir a Ypòlit, e donà-li a menjar un parell de faysans e tot lo que li fon mester per a la humanal vida, e tenint-lo a prop de colacions singulars perquè no s'anujàs. E com no volia menjar, preguava'l-ne de part de sa senyora. Ypòlit la posava en noves ab moltes burles y ella jamés li responia sinó en lo que tocava a son servir.

Axí stigué la emperadriu, que no·s levà del lit fins a l'endemà, que lo emperador ja s'era dinat. E com se fon ligada, entrà en la capella per hoyr missa e fon gran contradició entre los capellans si a tal hora devien consagrar, com lo migjorn fos passat.

E·n semblant ventura e delit stigué Ypòlit dins lo retret per una setmana. Com la senyora conegué que prou l'avia spletat, donà-li comiat dient-li que altre dia, com se seria descansat, poria tornar dins en la cambra e poria pendre d'ella tot lo que plasent li fos. E la emperadriu tragué de una caixa hon tenia les sues joyes un collar d'or fet a forma de miges lunes, e en les puntes de cascuna luna havia dues grosses perles, una en cascun cap, e alt, enmig de la luna un gros diamant, e davant venia una cadeneta d'acer ab una pinya d'or tota smaltada, e la meytat era uberta e l'altra closa, e los pinyons qui dins eren, grossos robís. No crech tan saborosos pinyons jamés foren vists. Aquesta sabor sabia Ypòlit, qui gustada l'avia. E en la part de la pinya que stava closa, en cascuna clofolla havia un diamà o un robí, o maracde, o safir, e no penseu que fos de tan pocha stima que no valgués pasats cent mília ducats. E la emperadriu, de ses mans la y posà al coll e dix-li:

―Pregua a Déu, Ypòlit, que yo·t vixcha, car pocha admiració serà que yo no·t faça, ans de molts anys, corona real portar. Ara açò per amor de mi portaràs e, com te serà present a la vista, seràs en recort de aquella qui t'ama tant com a la sua vida.

Ypòlit se agenollà en terra e féu-li infinides gràcies, e basà-li la mà e la boca, e dix-li:

―Senyora, com   -[f. C7v]-   vol la magestat vostra desexir-se de una tan singular joya per donar-la a mi? Car si yo la tenia, la daria a vostra altesa, en qui seria mils spletada, per què us suplich que la cobreu.

Respòs la emperadriu:

―Ypòlit, no refuses jamés res que ta enamorada te done, car regla comuna és, qui és major en dignitat, la primera vegada que prenen amistat, deu donar a l'altre, qui no u deu refusar.

―Donchs, senyora, què ordenau de ma vida? Què voleu que faça?

―Prech-te que·t plàcia voler-te'n anar, car yo tinch grandíssim dupte que lo emperador demà no entràs en aquest retret e no·t trobàs açí. Vés-te'n ara, que, aprés, altres dies seràs a temps a poder-hi tornar, e deixa passar aquest dupte que tinch.

Ypòlit se pres a riure; ab cara afable e humil gest li presentà paraules de semblant stil.

―Conegut tinch que ab gran desegualtat só amat de vostra altesa, per vós ésser certa de la molta amor que us porte, com sia tanta que passa més del que ordena ma vida humana, e en açò me obliga la molta gentilea que en vostra magestat tinch coneguda. Mas tinch-me per desert com pens en lo poch amor que·m mostrau o poca contentació que teniu de mi com axí·m dau comiat, car com pens en l'absència vostra, que no us veuré axí com he fet en aquests benaventurats dies, se causa dins mi una strema dolor inremeyable. E per venir prest al que vull dir, ne pren a la magestat vostra axí com féu a un home que era molt congoxat de cruel fam, axí com yo de amor. E anant per son camí perdé aquell e pervench en una gran spessura d'arbres, no podent de aquell loch exir fins al matí. E mirant a totes parts si veure poria alguna població qui prop fos e, anant tot lo dia, vila ni loch jamés pogué veure, e la fam que tenia era en tanta cantitat y tan strema que ab fatiga gran anar podia. Fon-li forçat per la nit de aturar-se e pendre posada en sòl de terra.

"Lo següent dia, lo cel molt clar e net, ab lo major sforç que li fon possible, pujà alt en una montanya qui a poca distància li era vehïna e véu un castell luny. Tingué son dret camí devers aquella part ab inestimable fam que ab si portava. E pervengut prop del castell, lo senyor d'aquell, qui era un cavaller, stava en una finestra e de luny véu venir l'ome e tingué-li sment de quina part venia ni hon anava. Com fon prop del castell, véu una vinya ab molts rayms, deixà lo camí que anava devers lo castell e entrà-se'n dins la vinya. Com lo cavaller lo y véu entrar, cridà hu de sos servidors e dix-li: "Ves prestament a la vinya e trobaràs allí un home. Guarda no li digues res, mas pren-te guarda què fa e prestament m'o torna a dir l'estament en què sta." Lo servidor fon tornat e dix: "Senyor, vós lo trobareu gitat en terra, e ab les mans pren los rayms sens rompre'ls del cep e a mossos los stà menjant e no cura de mirar si són verts ni madurs. Axí·ls se menja." "Senyal és ―dix lo cavaller― que bons li saben. Torna-y e veges què fa." Lo servidor fon tornat e dix a son senyor: "A grapades los cull e axí·ls se men   -[f. C8r]-   ja." "Dexa'l star, que bons li saben. Torna-y altra volta." Lo servidor fon tornat e dix: "Senyor, ja no·ls menja ab aquella sabor. Ara los pren de quatre en quatre e de V en V." "Dexa'l star, que encara hi troba sabor." E altra vegada que hi tornà, dix: "Senyor, ja cercha los que són ben madurs e posa'ls-se en la boca e menja's la molla de dins e lança la pellofa." Ab grans crits li dix: "Vés, cuyta e digues-li que ixqua de la mia vinya, que ara la'm tala tota."

"Tal demostració fa la magestat vostra, senyora, a mi, que só entrat en aquesta cambra e menjava los rayms a mossos y a grapades, de quatre en quatre e de V en V, e l'altesa vostra no·m deya que me n'anàs, ni de l'emperador que degués venir, ni entrar ni reconéixer vostres cambres. Mas ara que menge los grans de hu en hu, me donau comiat e dieu-me que me'n vaja. Yo só content de obeyr lo manament de vostra altesa.

Com Eliseu agué hoyt lo parlar de Ypòlit, li caygué tant en grat e féu-ne tal rialla del plaer que y pres que fon cosa de gran admiració, per ço com en tots aquells dies no l'avien vist poch ni molt riure ne alegrar fins en aquella hora que ab cara afable féu principi a tal parlar:

―Ypòlit, senyor, tant és lo plaer que he pres en lo que aveu dit a ma senyora, car conech com a home de bon sentiment li haveu coneguda la calitat, per què us promet, a fe de gentil dona, que tots los dies de ma vida vos seré tan parcial e favorable com és Plaerdemavida a la princessa, e quant més, no de menys. E guardar-vos tot lo dret vostre, que no sia d'altri, puix la bona sort vostra vos i à portat.

E girà's devers la emperadriu e suplicà-la humilment fos de sa mercé lo dexàs star tant e tan bastantment com a ell serà plasent. E la emperadriu lo y atorgà per fer plaer a la donzella. Ypòlit se levà del costat de la senyora e anà devers Eliseu e abraçà e besà-la e li féu infinides gràcies de la gràcia que per mijà d'ella havia obtesa. E axí fon feta la pau.

E stant un dia Ypòlit en lo retret, la emperadriu e Eliseu staven parlant d'ell. Dix la donzella:

―Com, senyora, tenint vostra altesa un cavaller per enamorat, consentíreu que ell stiga ab Tirant? E la majestat vostra no basta per a sostenir-lo e dar-li de vostres béns tant e tan [a]bundantme[n]t que no s'aja amprar de negú? Yo, qui só una pobre donzella, me tendria per desaventurada; que si tingués enamorat yo li ajudaria tant com me seria possible, encara que·n sabés enpenyorar la gonella per socórer-lo. Quant més l'altesa vostra qui sou tan gran senyora e tan riquíssima! Car les dones virtuoses se deuen ajudar de sos remeys.

Dix la emperadriu:

―Puix tu m'o conselles, yo só contenta de fer-ho, per bé que aquests strangers, com los teniu molta amor e·ls haveu dat de vostres béns, van-se'n o tornen massa ergullosos, o són difamadors.

―No, senyora ―dix Eliseu―, que aquest no és tal, car de pocha edat l'aveu vist en vostra cort.

―Ages-ne tu les gràcies ―dix la emperadriu―, per ço que ell te ame més.

Ypòlit havia stat en lo retret quinze dies, e un dia ans de la sua partida, stant en la cambra e tenint Ypòlit lo cap en les faldes de la emperadriu, e ell la suplicà que cantàs una   -[f. C8v]-   cançó per amor sua, la qual cantava ab molt gran perfecció e de bona gràcia. La senyora, per fer-li plaer, cantà un romanç ab baixa veu, de Tristany, com se planyia de la lançada del rey March. E a la fi, dix:

―"...dona, restaràs sola sens lo teu Ypòlit".

E ab la dolçor del cant destil·laren dels seus hulls vives làgrimes. Eliseu, perquè no venguessen a noves de res que tristor ni dolor portàs, féu-los levar de allí hon staven e féu-los entrar dins lo retret, e aquí ella pres les claus de les joyes e obrí la caixa hon staven. E la emperadriu posà prestament la mà sobre la cuberta perquè no la acabàs de obrir fins a tant que li agués dit lo que dir-li volia. E no tardà en fer principi a un tal parlar.

―No és lícit a la tua cavalleria que per mijà algú sies vist star ab negú altre. Si de mi no tens seguretat, asegura't de mi, car yo adore la tua persona com a déu de qui spere infinida glòria, e só molt contenta en despendre largament tots mos béns en tu, en lo temps de ma enamorada vida, car la tua bondat e virtut en si strema vida aporta. E per ço vull hordenar de ton delitós viure ab CCC menjadors hordinàriament en ta posada, e façen de tu com de senyor, car los béns que la fortuna nos atorgà yo·n tinch prou per a tu e per a mi.

Ypòlit donà del genoll en la dura terra, e féu-li infinides gràcies e suplicà-la fos de sa mercé que axí improvisament no·l fes partir de la companyia de Tirant, per dar silenci a la gent, però passats alguns dies el faria tot lo que la magestat sua li manàs.

La donzella obrí la caixa e pres un gran sach de ducats que ab fatiga Ypòlit los podia portar, que la emperadriu havia manat que li fossen dats. E Ypòlit ab gran dificultat los volgué pendre. Aprés la donzella tragué de la caixa M e CCCC grans de perles molt grosses e de singular lustre, e pregà'l que, per l'amor sua, se'n brodàs unes calsses de raÿms e los grans fossen de perles, puix per causa dels raÿms la pau era stada feta.

E venint la nit, que lo emperador e tots los del palau sopaven, Ypòlit isqué del palau. E no anà a la posada de Tirant, sinó de un mercader que·s nomenava misser Bartholomeu Espichnardi, e féu-se aquí portar drap de brocat vert e féu-se fer una roba d'estat forrada de marts gebel·lins, e féu-se brodar les calsses que la donzella l'avia pregat.

Com agué ordenades totes ses coses, partí secretament de la ciutat e anà-se'n a Belstar en escusa de veure los seus cavalls. E donà a sentir a Tirant com ell era allí, e que eren passats X dies que no·s sentia ben dispost per venir a la cort. E lo misatger que y tramès féu tan discreta relació que Tirant e tots los altres hi donaren fe.

Com Ypòlit sabé que les sues robes eren acabades, partí de Belstar e portà-se'n un cavall molt lauger. Com fon en la ciutat vestí's la roba de brocat e calsà's les calses brodades, qui eren molt vistoses e de bona gràcia obrades,   -f. D1r-   que·s mostraven los pàmpols e los rayms.

E la emperadriu e la princessa eren en la posada de Tirant. Com Ypòlit entrà dins lo pati e véu totes les dames per les finestres, ferí lo cavall dels sperons e contornà'l allí moltes voltes. Com fon descavalcat, pujà alt en les cambres e féu reverència a la emperadriu e a totes les dames, e no s'oblidà a son mestre Tirant. E demanà-li del seu mal e ell li respòs que·s sentia molt bé, que dos dies havia que era anat a la sglésia per hoyr missa.

No és cosa de poder recitar la gran contentació que la emperadriu tingué de la vista de Ypòlit, e dix-li:

―Lo meu fill, yo desige saber la disposició de ta vida, e si eres ab aquell fill meu primogènit aquell matí que yo stava en lo repòs del meu plasent dormir.

E dient aquestes paraules, no pogué detenir que dels seus ulls no destil·lassen vives làgrimes. E Tirant ab los altres acostaren-s'i per aconortar-la. E en aquest cars entrà lo emperador per la cambra ab molts cavall[e]rs e, com la véu de tal disposició, li dix:

―Digau, senyora, aquest es lo conort tan afable que vós donau al nostre capità? Dóna'm de parer que seria major rahó que de altre deport lo festejàsseu que no de làgrimes.

―Senyor ―respòs la emperadriu―, la intrínseca dolor enemiga de la mia corporal vida, contínuament atribula la mia lacerada pensa e lo meu cor incessantment plora gotes de sanch. Car ara que he vist a Ypòlit m'és redoblada la dolor, havent recort de aquell plasent matí que la magestat vostra vench ab los metges que·m tolgués aquella glòria que yo en aquell cars contemplava. Ab tal dolçor desijara finir ma vida, car no ha en lo món millor mort que morir en los braços de aquella persona que hom ama e vol bé. E puix aquell que tant he amat no puch haver―pres per la mà a Ypòlit, e dix: ―aquest serà en loch de aquell, e prench a tu per fill e tu pren a mi per mare. E no és cosa en lo món neguna que a mi sia possible de fer que yo no la faça. Per amor de aquell qui sobre tots en strem yo amava, vull amar a tu, puix ne est merexedor.

Tots se pensaven que u digués del mort fill e ella deya-u de Ypòlit. E aprés ella hagué recitat tot lo somni, segons damunt largament és stat referit, lo emperador se n'anà ab totes les dames e la emperadriu no comportà que negú la portàs de braç sinó Ypòlit.

Ara lexem star les festes que ella contínuament feya a Ypòlit ―e molts donatius que li feya en presència de l'emperador e de molts altres, e no·s volia dinar ni sopar que ell no li stigués de prop―, e tornem a Tirant què fa de ses amors, car contínuament ell no perdia hora ni punt en solicitar paraula, com ne tenia disposició, e d'altra part ab letres que li trametia, e Plaerdemavida qui no s'oblidava.

Com Tirant stigué bé de la cama, anava sovint al palau sens ajuda de negú, sinó que los metges no li donaven tanta licència com ell volguera. E lo emperador sovint los demanava dins quants dies lo darien per guarit, que la cama fos ben reforçada per poder partir. E ells li deyen que molt prest seria en   -f. D1v-   bona disposició per cavalcar. Sabent Tirant quant era solícit lo emperador de la sua partida, stava ab gran congoxa com no podia son cor complir o, almenys, restàs en algun apuntament ab la princessa.

La strema passió que la Viuda Reposada portava ab si fins en aquella hora no se era manifestada, car com per paraules dites per lo emperador ella sentís que la partida de Tirant devia ésser molt presta, pensà si ab les sues paliades paraules poria induir a Tirant de anar-se'n ab ell al camp en scusa de servir-lo. E si açò no podia obtenir, ab lo seu enteniment diabòlich que tenia, delliberà de sembrar en la cort de una molt bona lavor qui·s nomena zizània, mesclada ab mala voluntat perquè millor splet ne pogués exir. Anà-se'n a la princessa, e dix-li:

―No sabeu, senyora, com Tirant me ha dit, com exien de missa, que volia molt parlar ab mi per gran útil e profit meu? E yo li responguí que seria molt contenta si la magestat vostra me'n dava licència, e que yo y pensaria e, si·s podia fer, ho faria de bona voluntat. E dóna'm de parer que açò no és pus sinó que ell veu la sua partida molt presta e volria sperimentar si poria cometre alguna infidelitat ab vostra altesa, levant aquest comte, que si la encerta, bé stà, e si la erra, axí com féu l'altre dia, partir se n'ha e, passat lo riu, no tendrà recort de vós, car axí m'o dix l'altre dia, que tal era la sua condició. Ab grans rialles que m'o deya, com si de la sua boca ixqués alguna gran virtut que hagués feta, que ell a mi totes coses me diu, vulla's sien de bé o de mal. E tal home com aquest no us deu plaure per bellea ni menys per bones costumes, car les sues mans a tota tració són dispostes. Si no, ateneu a l'atreviment que l'altre dia féu. E Déu lo'n premià segons sos mèrits. E diu més, que per amor de dones no deu home pendre armes ni deu lexar l'exercici de aquell[e]s per bella donzella que·n lo món sia. Ell parla com a prom, mas no com a cavaller enamorat, car los gloriosos fets de les armes dignes son de renom e fama, car tots són stats fets, o la major part, per dones.

―Donchs, façam axí ―dix la princessa―. Parlau ab ell e vejam si té alguna tració al cor. E vós me donau bon consell, que yo·m dech ara guardar molt d'ell.

―Emperò, senyora ―dix la Viuda―, és de necessitat, perquè yo·l puga descobrir a tot mon plaer, no ixcau de aquesta cambra fins que yo torne.

La Viuda ixqué en la sala, pres hun patge e dix-li:

―Digues a Tirant que la senyora princessa stà ací en la cambra de parament e té gran desig de parlar ab ell. Si volrà venir, serà a son plaer, o li faça perdre la sperança que té.

Lo patge prestament lo y anà a dir. Com Tirant sabé que sa senyora lo trametia a cridar que per son delit degués venir, no spera negú que ab ell anàs. E la Viuda, que tenia bona guarda quant vendria, com lo véu en la cambra de parament, féu demostració que en aquell punt exia de la cambra de la princesa, e acostà's a ell e féu-li gran reverència e honor, e dix-li:

―L'esperit maligne de la emperadriu en aquest cars se n'ha portada la princessa dins en   -f. D2r-   la cambra. Estàvem ací parlant de moltes coses, yo diguí li fos de sa mercé trametés per vós, car axí com Jesucrist il·luminà los seus apòstols, axí il·luminau vós a totes quantes som com entrau per aquest palau e, la hora que vós ne partiu, totes restam tristes e adolorides. E ja Déu no·m done alegria del que li demane, que com vos veig la mia ànima, per trista que sia, ne reb molt gran consolació en veure la vostra plasent vista, e en aquell punt se partex de mi qualsevulla manera de enuig e tristor que tinga. E si no us dich veritat, en lo pas de la mia fi no puga regonéxer Déu. E per quant ma senyora me ha manat que yo vingués ací per tenir-vos companyia fins a tant que la emperadriu se'n sia anada, e par-me que bé·ns porem seure fins que sa altesa vinga, per ço com no volria que la vostra cama, per causa mia, se agreujàs de res.

Asegueren-se en l'estrado e Tirant féu principi a paraules de semblant stil.

―Reduhint-vos a memòria, senyora, lo que ara me haveu dit, la consolació que vós en ma vista preniu, e que per mi és il·luminat lo fosch palau de la mia deessa, yo us ho tinch a molta gràcia del que·m dieu, per bé que conech que la mia trista sort no consent que puje al terç ni al quart grahó de la scala. E si egualment lo vostre voler posehís, la honor e los béns vos volria haver dats, e negú més de mi benaventurat dir no·s poria. E pensant, senyora, que los prechs que a nostre Senyor puch referir, e aprés a vós, que per mijà vostre obtenir pogués la salut mia, per tant benefici com per vós me seguirà de ma treballosa, vida remeyat descanç aconseguir, e de tal remey ésser-vos molt obligat. Car de la passió que fora pensava ésser, ara veig en mi molt més aumentar. E si la fortuna me era pròspera en fer-me atényer tant de bé quant de vós ma vida spera, e lo atreviment vull me sia levat e de no voler pus ab vós contendre, mas a la bona voluntat que us tinch satisfaré recitant-vos de hun mercader hun exemple, qui era nomenat Gaubedí.

"Anant per mar, lo qual era partit de aquella gran e magnífica ciutat de Pisa, e navegant per les mars d'Espanya, tot lo seu cabal e sustància havia posat en hun barril de jochs de nayps, pensant que ab aquell arribaria a port salvador e que la sua mercaderia vendria en gran aument de la sua sustància. E aplegat en les mars del Royne, prop lo port de Aygües-Mortes, en la scura nit la nau tocà en hun scull de roca, que tota s'obrí. Tots los mariners, ab la sperança perduda, se lançaren en mar per restaurar la vida. Aquest pobre mercader, pensant en restaurar més lo barril que la vida, devallà sots la coberta e véu la nau mija d'aygua, que se n'entrava a fons. Ab gran fatiga e major perill, tragué lo barril de la sua mercaderia, lansà'l en mar y ell aprés d'ell. E aferrà's ab lo barril per poder-lo traure en terra. E tant sforç no féu que, dos o tres voltes perdent e cobrant lo barril, pensà perdre la vida. A la fi, a mal grat seu, lo hagué a desemparar e, anant per aconseguir a terra, ab to   -f. D2v-   ta la sperança perduda de recobrar son barril, encontrà's ab una gran caxa. E per lo gran treball, axí de la mar com del perdut barril, li fon forçat de sostenir la sua persona en la caxa e, a poch instant, la mar los lansà en terra. Lo aflegit mercader, assegut sobre la caxa, féu aquí grans lamentacions, dolent-se de la perduda mercaderia dels nayps, e trobant-se nuu, sens camisa, desijava més la mort que la vida. Com per bon spay se fon lamentat, partí's de la caixa com a home desesperat e anà dos tirs de ballesta. E pensant en lo menys dan, tornà a la caixa per veure si y hauria alguna cosa de què·s pogués vestir. E rompent aquella, trobà moltes robes de brocat e de seda, e molts gipons e calses, e tot lo sòl de la caixa cubert de ducats e de fermalls e de moltes pedres precioses, que valia tot hun infinit tresor.

"Si bé, senyora, açò sia poca glòria a la stima del vostre valer ―e dich-vos ab pura veritat que, en semblant loch, me vull sotsscriure yo ésser la caixa―, e perdent vós lo barril, sereu pròspera e benaventurada en aquest món. E ans que de vós haja resposta, vos prech porteu aquesta cadena per la amor mia, perquè mirant aquella siau en recort de mi, qui desige fer molt per vós.

No tardà la Viuda daurada de fer principi a hun tal parlar.

―[P]er no restar en tal pensament, só forçada respondre al vostre dir, car lo darrer terme de vostres paraules yo bé l'entench, mas presumesch descansar la mia lengua e posar en repòs la stima de ma honor en hun sepulcre secret, per ço com ara, entre sperança e temor, fan dubtar la mia lengua en dir lo contrari del que en altre temps ha dit. E per satisfer a vostra demanda, vos dich e suplique, si amau la vostra vida e honor, que tragau lo peu de tan desaventurat llindar e tan perillós pas en què stà, car yo tinch gran dubte no us tolguen la lum de la vostra vida, perquè veig-vos embolicat en lo fanch de perpetual dolor, car no es negú que ignore lo vostre mal de la cama com s'és seguit. E perquè la necessitat requir de no descomplaure-us ne enujar-vos per causa de la guerra, dissimul·len e fengexen no saber-ne res. E si ells tenien seguretat de pau, Carmesina seria la primera que us portaria al corral de perpetual e amarga dolor. E tan poch és lo vostre sentit que no basteu a conéxer les pràtiques vils e desonestes que en aquest palau se mantenen e·s ginyen e tracten? Però, com me par cosa molt odiosa e abominable, yo no hi consentiria per res, e per causa de açò só malvolguda, car yo sé certament que vós no sou amat segons sou merexedor.

"E si voleu que us dure vostra bella enamorada, cercau-la que sia leal e verdadera e de bona discreció e, si u podeu fer, que no sia de major stament ni superba, car diu lo bon exemple verdader que la bona companyia feta entre dos, se deu blanament concordar en fets e en dits e en virtuoses obres. Digau, no seria millor per a vós amar dona qui fos destra en l'art de amor, honestíssima, encara que no sia verge? Aquesta vos seguirà per mar e per terra e·n totes les parts hon vós ireu, axí ab guerra com ab pau. E en   -f. D3r-   les vostres tendes vos servirà de dia e de nit, e aquesta jamés no pensarà sinó com porà contentar la vostra virtuosa persona.

―Digau, senyora ―dix Tirant―, sí Déu vos done honor, qui és la dama qui tan asenyalats serveys me fes com vós dieu?

―O trista de mi! ―dix la Viuda―. E no he dit prou? Per què·m voleu donar més pena de la que tinch? No vullau dissimular lo que tan clarament enteneu. E yo·m só sforçada atényer, en aquesta millor part, hora disposta perquè ma dolor vos fos manifesta, no per mijà de negú, mon mal qui tant de temps celat he tengut, de aquell adolorit dia que en aquesta ciutat vós entràs. E dóna'm de parer que prou clarament vos he descoberta ma intenció. E bé·s deu tenir per benaventurat tal cavaller qui per gràcia tal do li és atorgat.

No tardà Tirant en fer-li semblant resposta.

―Per satisfer a vostra demanda dellibere respondre a les vostres gracioses paraules, e tinch enug com no puch suplir en aquelles per ésser acompanyades de tanta amor. E ja lo meu sperit nafrat de tan enamorada vida no stà en libertat mia poder-ho fer, com tinga cativat lo franch arbitre. E posat cars que li tentàs de voler-ho sperimentar, los V senys corporals no m'o consentirien. E per una poca de absència que faça, combaten tan fort ma pensa que, sols lo penedir, mes en mi no habita, e ara sé què és amor, que de primer no u sabia. Qui·m lunyarà de sa altesa, lunyat lo veja de tot bé!

"E per no més atribular la mia fatigada pensa, vos prech, senyora, vos plàcia posar tot lo pensament vostre en altre cavaller, per ço com ne trobareu infinits de major sforç e virtut, de dignitat e senyoria, que no só yo. E parle-us ab tota veritat, que si yo hagués posat mon voler en vós, axí com he en aquella qui del món mereix portar corona, no us poguera per res fer ofensa neguna. E de açò ne deveu sentir grat, car si altri fos, per vós ésser tan gentil dama, vos porien molt prometre e poch donar, e del blanch vos farien groch perquè en loch apartat poguessen haver notícia de vostra gentilea. E pens qui a vós amàs e us dexava per altra ab paciència comportar no u poríeu. Però en vós conech moltes virtuts, que sou digna de molta lahor, car ab honestat singular haveu subjugats los vicis seguint les virtuts.

E no li dix més. No tarda la Viuda, ab sforçat ànimo, pintar semblants paraules.

―No he temptat de egualar les leys divines ab les humanes, e ab gran fatiga podia regir la mia lengua per yo ésser ignorant del que ignorar devia, ço és, per saber clarament lo fet vós si teníeu pes e mesura en vostra benvolença. E si u feu, guanyareu premi ab mèrit de pròpia virtut, mas tot   -f. D3v-   lo que yo us he dit, no és stat pus sinó provar-vos de paciència. E perquè conegau, senyor Tirant, quant vos desige servir, que ab la mia indústria vos faça venir a notícia de totes les coses que ignorau e que en los fets de la princessa no siau decebut en vostra opinió, com ella se sia despullada de tota pietat e de la honor sua, de son pare e de sa mare, no guardant dret ni envers.

"Sabent ella hun cavaller axí valentíssim e virtuós com vos sou, e molts altres qui d'ella són enamorats, poguera sos apetits honestament complir, mas lo peccat per ella comés ―e comet cascun dia―, los cels, la terra, la mar e les arenes se n'abominen. E com la benignitat de nostre Senyor permet e no ponex prestament hun tant nefandíssim crim de adulteri? Que si vos ho sabíeu com yo sé, li scupiríeu en la cara. Aprés, a totes quantes dones són en lo món, per causa d'ella. Mas, per què vull ab tan supèrflues paraules encarir crim de tan gran legea? La qual, planament rahonada, feredat de tan spantable crim que admiració porta ab si, que és impossible, los que u hoyran, sens gran alteració dormir ni menjar reposadament no poran. E aprés que·n son servey molt temps de mon adolorit viure despés tenia, mos cansats pensaments de dol se són vestits, e per ço ma dolor no consent que eternament ho cobre. Una error és, la qual moltes voltes és cuberta ab dissimulació de honestes paraules, e les males alegren-se de son peccat.

"És ver que y ha moltes maneres de pecats: huns són venials, altres són mortals, però aquest és axí gran que ja la mia lengua, cansada de molt parlar, no·m dóna sforç de poder-ho recitar. Cert és la ley mana que les dones serven honestat e, si no u fan, que reben punició, e majorment les casades, e si lo peccat se comet, que almenys no sia ab home fora de la ley, car lo peccat que·s comet contra la ley és molt abominable a Déu e és més leig a les donzelles. Emperò si la princessa volrà dir ella ésser stada decebuda per ignorància sots color de bé e diga que no té culpa e no sia senyora de si, tal rahó no ha loch, car les coses qui són de pública infàmia de desonestat negú no les ignora. E per ço són donades a les donzelles virtuoses dobles honors, e penes en lo contrari, del que fan, car lo principi de la virtut en nosaltres luu e los vicis prestament són públichs a totes gents. Per ço, si vós me volreu creure, apartau-vos d'ella lo més prest que poreu, que serà molt loable cosa per a vós, com ella se sia enbolicada ab lo Lauseta que·s nomena, sclau negre, comprat e venut, moro per sa natura, ortolà que l'ort acostuma de procurar.

"E tot lo que yo us he recitat, no pense la senyoria vostra que sien faules, car, si me'n deveu haver grat e u teniu secret, ab los vostres hulls corporals vos ho faré veure. Oblidant-se lo nou àbit de virtut, deixant la companyia de reys, duchs e grans senyors, e lonch temps ha que·m fa viure ab aquesta tan strema pena. Però, açò no és cosa que la mia lengua degués recitar, sinó que la gran desonestat que comet me força dir-ho, car per molt que li'n diga, star no se'n vol. E l'altre dia se senyia sobre viu.   -f. D4r-   E què us diré d'esta ventura? Ja la sua boca forçada prenia poques viandes, lo dormir no li era plasent e la nit li paria hun any, e jatsia ella dolor sentís, e lo meu cor lamentava, la color era absentada de la sua cara, magrea havia debilitats los seus menbres. Quantes e de quines erbes só anada a cullir e ab ardida mà les hi é posades per destroyr lo prenyat del seu ventre, de molta infàmia digne! Ay trista, que lo mesquí és punit per lo meu peccat! E lo seu cors no soterrat, sinó per lo riu avall, ha fet son viatge. Què podia yo altra cosa fer que millor fos perquè tal nét no pervengués davant la vista de l'emperador son avi? Ella pren lo delit, si dir-se pot, e yo porte la culpa.

"E per ço cové a mi que us ho diga, perquè no us vullau del tot perdre ne us vullau ofegar en tèrbola bassa de oli pudent. Les altres coses çelaré per no ésser prolixa, e volria vós, qui teniu lo ceptre de la justícia, li donàsseu condigna pena per apartar-la de tan gran defalt. E yo moltes voltes li dich: "Filla mia, ara és temps de resestir a tan gran mal. Lansa de tu tota manera de viltat e amor corrupta, e segura restaràs e vencedora. E pots veure, ma filla, si l'altea del parentat teu e la fama de la virtut tua, e la flor de la bellea e la honor del món present, e totes les altres coses que a donzella de tanta dignitat pertanyen, te deuen ésser cares, e sobretot la gràcia de hun tal enamorat qui·t desija més servir e amar com a muller que a totes les dones del món. E per aquest negre perdre'l desiges? Car plaure no·t deu, e pens que de ací avant no·t plaurà si sàvia est, majorment si ab tu matixa te conselles. Donchs, oblida los falsos delits permesos a la sutze sperança, lansa-los fora de tu." Dich-vos, senyor Tirant, no y val res per molt que li diga. Sol miracle de Déu seria ella se'n pogués star. E ja de aquesta hora avant negun pensament de bé porà haver loch en ella.

No tardà Tirant, ab tota la malencolia que tenia, en fer principi a hun tal parlar.

―O escura seguedat de aquells qui desordenadament amen! Ab quin ànimo, ab quina solicitut e diligència treballen ensemps la ànima e la vida perdre! O animosa temor de aquells qui recelant temen los perills de viciós morir e viure, e ab invencible e discret ànimo, per lo regne del cel la vida abandonen! Aquestes paraules, senyora Viuda, me són entrades en lo miserable cor e·m donen majors penes que jamés sentí, e és stada la primera hora que tals dolors sien causa de més agreujar la vida mia. Mas d'ací avant, per lo desorde que referit me haveu, si visch, tota la vida mia passaré ab infinides làgrimes e, encara que per mi no acostumades sien, tots los meus dies seran sens consolació.

"E en aquest punt mil maneres de pensaments corren per la mia pensa e quasi tots determenen en hu, ço és, que, p(u)ix ella ama a altri, yo do senyal de ma persona lansant lo meu cors de aquesta torre avall o en la profunda mar, ab los peixos, fes companyia. Per què us prech, virtuosa senyora, vos plàcia que los meus ulls vegen   -f. D4v-   la mia dolor, car yo no daria fe neguna en paraules que sien tan contràries a natural rahó, car tinch per imposible que lo seu cors celestial posàs la sua bellea en libertat de hun salvatge negre, e tothom coneixeria que la bellea de sa majestat seria miserable do per a qui virtuosament viure desija.

"O tu, senyora princessa! Hon reposa ara lo teu pensament? Vine e hoyràs lo que dien de ta altesa. Yo no u crech, ni Déu m'o dexe creure, que tal defalt pogués fer dona qui gens stime la honor, ni tal cosa li passàs per la pensa, mas lo teu cor sentit, allà hon és sent lo que dien de ta altesa? O senyora princessa, tu sola est la beatitut mia!

E dels pits de Tirant hun suau sospir sortí que acompanyat venia de aquestes paraules:

―O piadosa fe! O reverendíssima vergonya! O castedat e pudícia inestimable de les honestes donzelles! Qual persona pot ésser en lo món qui et vulla o puga, per parentesch de sanch o per acostada amistat, te ame axí com yo? Mal creus si axí creus vanament que negú te ame axí com yo. Donchs, si yo més te ame, més pietat merite.

Callà e no volgué més dir. E la Reposada Viuda fon posada en gran pensament perquè Tirant no havia dada plena fe en les sues fictes paraules.

E stant ells en les desús dites rahons, entrà per la cambra lo emperador e véu allí a Tirant, e pres-lo per la mà e entraren-se'n en una cambra per parlar sobre los fets de la guerra. La Viuda restà sola, pres-se a dir en si:

―Puix Tirant no ha dat fe en les mies paraules, no ha loch l'engan qui havia principiat. Però, yo faré tant que yo·l faré venir al que desige, encara que·n sàpia dar la pura ànima al diable per exir ab la mia intenció, car en altra manera no tendria cara ab què pogués jamés venir davant ell. E seria poca admiració que ell no u digués a la princessa e yo, en aquest cars, restaria ab la maldat. Mas vull-lo sperar ací fins que ixqua ab lo emperador del consell.

E pres-se a dir:

―O antiga ira! Sies certa hon que vages yo·t seguiré protestant, que serà tota pietat a part posada, e yo procehiré en la benaventurada obra ja per mi començada perquè no perda lo premi e virtut de la mia gloriosa fama. Doncs, per què tant tarde? Que dubtar no dech en res, car poderosa e destra só per acometre semblant maldat e major que no aquesta. E altra cosa no·m dol, per dar compliment a mon delit, com dies ha no comencí a fer hun tan singular acte.

Ab gran fúria se n'entrà en la cambra hon la princessa era. Ab fengides rialles li mostrà la cadena d'or que Tirant li havia dada, la qual passats X marchs pesava, e dix-li:

―Si vós, senyora, vésseu la última voluntat sua, admirada n'estaríeu, e si yo volia consentir en la sua gran culpa que vol cometre. Que vol fer adobar una galera e, de nit, per força, que us prenga. E vol-vos portar en la sua terra. E tot quant diu, li'n pren axí com aquell qui té la boca plena d'aygua e bufa al foch, e pensa ensendre-lo e apaga'l ab l'aygua ―fengint e dient semblants paraules quasi a manera de burla.

La princessa, qui véu que·s burlava de Tirant, pres-hi molt gran enug en si matexa, partí's d'allí e entrà-se'n dins lo seu retret. Començà a pensar molt en Tirant, per la gran amor que li portava e los grans donatius que dava a les sues donzelles per causa sua. E ella, com pensava en la strema amor que ella li portava, causava en si molts pensaments e amargues dolors. Com hagué molt   -[f. D5r]-   pensat, ligà's e exí en la cambra de parament per parlar ab Tirant e per fer-li festa, per ço com sabia que molt presta devia ésser la sua partida per anar al camp.

La Reposada Viuda sperà a la porta del consell a Tirant, e dix-li:

―Senyor capità, yo·m volria asegurar de vostra mercé que, a burles ni a de veres, lo que yo us he dit en gran secret no u sabés ma senyora la princessa, car no passaran de les hores XXIIII que yo us ho faré veure de vostres propis ulls.

―Senyora Viuda ―dix Tirant―, axò us hauré yo a molta gràcia que m'o façau veure. E per ço que de mi siau ben segura, vos promet per lo benaventurat lo senyor sent Jordi, lo qual yo en nom seu la honor de cavalleria tinch, de no dir-ne res del que haveu dit a persona del món.

L'emperador fon-se girat e véu la Viuda; li dix:

―Anau prestament e digau a la emperadriu e a ma filla que de continent vinguen a l'ort, que allí les speraré.

E molt prestament totes les dames foren hon era l'emperador e aquí parlaren de moltes coses, e com l'emperador havia tramés al camp perquè venguessen dos mília lances per acompanyar al capità. La princessa, com hoy dir semblant nova, stigué tota alterada, mostrant lo cap li feia mal, e dix:

―Ja per açò no staré, per bé que lo capità sia ací present, no·m desligue davant ell.

Levà's tot lo que tenia al cap e restà en cabells, los més bells que jamés donzella tingués. Com Tirant la véu ab tanta resplandor, stava admirat e doblà-li lo voler. E stava devisada aquell dia la princessa ab brial de domàs blanch e, sobre lo brial, portava una tavardeta qui era de tela de França e totes les costures eren de trenes d'or molt amples. E·n aquell cars mostraven les sues mans barallar-se ab la cordonera del seu brial, descordant-se a gran pressa, mostrant grandíssima congoxa, passejant-se sola per l'ort. L'emperador li volgué demanar de son mal, e si volia los metges vinguessen. E ella respòs que no.

―Que lo meu mal no fretura de metge ne medecina.

En açò la Viuda reposada levà's de allí hon seya e pres una companyona ab si e dos scuders perquè l'acompanyassen e anà a casa de hun pintor e dix-li:

―Tu qui est lo millor qui sia en l'art de la pintura, pories-me fer a ma voluntat una cara encarnada qui fos sobre cuyro prim negre posada, qui fos tal com lo Lauseta, ortolà del nostre ort, ab pèls en la cara, huns blanchs e altres negres? Car ab gomes se poran bé tenir; per ço com som prop de la festa del Corpus Christi e volria fer aquell entramés, ab guants en les mans per ço que tot mostràs ésser negre.

―Senyora ―respòs lo pintor―, ell se pot ben fer, mas al present yo tinch molta faena. Però si vos me pagau bé, yo contentaré la voluntat vostra, que deixaré tot lo que tinch a fer perquè vós siau servida.

La Viuda se posà la mà en la bossa e donà-li XXX ducats en or perquè anàs bé. E féu-lo pròpiament tal com era Lauseta.

Com la princessa per bon spay se fou per l'ort pasejada, véu lo Lauseta, que stava adobant hun taronger, per ço com ell tenia càrrech de adobar l'ort, aturà's a parlar ab ell. La Viuda, la qual era ja tornada, stava mirant a Tirant e féu-li senyal que miràs a sa senyora com parlava ab lo negre Lauseta. E Tirant se fon girat, que stava al costat de l'emperador, e véu la princessa star   -[f. D5v]-   parlant a grans rahons ab lo negre ortolà, e dix en si:

―O de aquesta mala dona reprovada de Viuda! Encara farà, ab sos falsos ginys, fer-me creure lo que m'ha dit ésser ver! E per molt que ella faça ni diga, no és presumidor que tan gran defalt la princessa fes. E yo per res fe no y daria si de mos ulls no era vist.

En açò l'emperador cridà una donzella e dix:

―Vine, Pràxidis ―que axí havia nom―. Vés a ma filla e digues-li que cride al capità, e diga-li que ella lo prega que ell dega prestament partir per anar al camp, car moltes vegades s'esdevé que los cavallers jóvens fan més per les donzelles que per hom mateix.

E la princessa respòs que u faria puix sa magestat lo y manava. Com hagué stat per bon spay parlant ab lo Lauseta dels tarongers e de les murteres, tornant en son deport, passejant-se per l'ort, com fon en dret de l'emperador, cridà a Tirant e dix-li com stava tota cansada e que la prengués de braç e axí·s passejarien per l'ort. Sab Déu Tirant quanta consolació pres com la princessa de tal socors lo havia amprat. E com se foren hun poch lunyats, Tirant féu principi a paraules de semblant stil acompanyades.

―[O], quant més que altre cavaller me poria dir benaventurat si en la magestat vostra se fos aturada tal amor com en vostres paraules referiu, car viuria content e en festa contínua! Mas la fortuna adversa me volta la roda, que en l'altesa vostra no s'i troba fermetat neguna, car, per pròspera que sia, súbitament la veig voltar. E la dita fortuna mostra enujar-se de mi, car mostra'm bona cara e les obres són contràries, e en los mateys béns troba leys per apartar-los de mi. E no resta per açò que en la mia pensa la ymatge de la vostra figura és restada, en la qual contemple dia e nit. E si la fortuna serà contenta de mitigar-se contra mi, que solament permeta que yo puga obtenir la part del premi últim de mon desig, yo restaria lo més gloriós cavaller que jamés en lo món naxqués. E una poca sperança que de la excel·lència vostra m'és restada, me ha levat en alt. Car si los miserables de vostra altesa seran hoyts, alguna volta aconseguiran remissió de sos defalts. Per què us suplich vullau obrir les vostres piadoses orelles als meus tan justs prechs, car qui és noble de linatge e de obres virtuós no deu retenir ab si crueldat, qui no es possehïda sinó per males persones.

Mas la virtuosa senyora, ab prou paciència retenia dins si la dolor, com si stada no y fos, e ab ànimo ple de congoxa féu principi a una tal resposta.

―Descriure no·s dexen les passions ab què amor la mia atribulada pensa turmenta, car la fi de hun mal és a mi principi de altre. E yo per amor só dita benaventurada, per no conéxer les mies misèries, e passe treball en   -[f. D6r]-   vans pensaments per ornar la mia joventut, e passe penitència del mal que no n'he fet. Car la passió que ara·m dóna amor no m'era acostumada, ni menys los treballs que la mia ànima ara posehex. E per ço que los meus mals hagen fi e la mia pensa reposada stiga ab major repòs, ab paraules de present aseguraré la tua demanda. Dóna'm la tua mà dreta e ajustaré aquella ab la mia.

E com les mans foren ajustades, dix la princessa:

―Perquè açò sia verdader matrimoni, dich yo ab paraules, de present: yo, Carmesina, do mon cors a vós, Tirant lo Blanch, per leal muller, e prench lo vostre per leal marit.

E les mateixes paraules dix Tirant, o semblants, segons és acostumat. Aprés dix la princessa:

―Besem-nos en senyal de fe, puix sent Pere e sent Pau ho manen, los quals en semblant cars facen testimoni de veritat, e aprés, en nom de la Sancta Trinitat, qui és Pare e Fill e Sanct Sperit, te done plena potestat que faces de mi com de muller qui és companyona del marit. E done la fe als sancts jurats, sent Pere e sent Pau, e ab aquesta sperança de seguretat pots creure que tens en mi muller e castedat, e jur-te, per los sants nomenats, que tant com seran los teus dies e los meus de no desconéxer la tua persona per negun altre home qui en lo món sia, e·t seré tostemps leal e verdadera, sens màcula alguna.

"Tirant, senyor, no dubtes en res del que t'é dit, car encara que alguna vegada me sia mostrada cruel contra tu, no vull que tingues crehença que l'esperit meu no sia stat tostemps conforme ab lo teu. E tostemps t'é amat e contemplat en loch de hun déu, e sé't ben dir que, axí com aumente en edat, aumente en amor. Mas temor de infàmia me fa guardar la honor de castedat, la qual deuen guardar molt les donzelles e dubtar, per ço que ab puritat puguen aplegar a tàlem de benedicció. E axí la vull yo guardar tant com a la tua senyoria serà plasent. E ara és atés lo temps que poràs haver plena notícia de mi, si t'ame, car de huy avant yo·t vull dar premi de l'amor que has portat. Per què reposa ab bona sperança, yo·t clam mercè, e la mia honestat vulles haver per tan cara com la tua vida. Entre tots los mals, lo que més me atribula és l'absència que per alguns dies tendré de tu, e per ço no tinch alegria per mostrar-te la infinida amor a la qual justament lo teu meréxer me obliga, e per ço speraré temps en lo qual sens temor yo·t puga mostrar com tinch en poch ma vida.

Callà e no dix més. Mas Tirant, mostrant ésser molt content del bon conort e gràcia singular que de la princessa obtesa havia, ab cara afable e gest humil, li dix paraules de semblant stil.

En alegria de goig inefable fon posada l'ànima de Tirant com se véu en camí per poder posseyr la corona de l'Imperi Grech per mijà de les novelles sposalles, vehent que la excelsa senyora ab tanta liberalitat e amicícia li havia volguda mostrar la infinida amor que li portava, e ab verdadera fe   -[f. D6v]-   e sancer sperit lo havia tractat. E Tirant tenia lo món en no res per haver-lo conquistat ab aquella glòria que sentia. E tenint gran desig de poder-ho manifestar a son cosín germà, Diafebus, duch de Macedònia, stimant que, axí com ell, a cascuna persona devia plaure la contentació que ell tenia. E encara, per major seguretat sua, pres hun reliquiari que ab si portava, en què havia del Lignum Crucis hon lo Fill de la casta donzella havia posades les sues precioses spatles, e féu-hi posar les mans a la princessa, conjurant-la com ella, ab pura fe e sancera intenció, demanava lo matrimoni. E ella, ab molta alegria, féu lo jurament, e Tirant li dix:

―Senyora, la magestat vostra demana egualtat en aquest matrimoni, per viure en segur de mi, e per ço que fas consemblant sagrament de ésser-vos leal e verdader e no oblidar-vos per neguna altra qui en lo món sia.

E la princessa renuncià a totes les leys imperials e a totes les coses que a ella poguessen valer ni a ell noure.

E fet tot lo dessús dit, Tirant donà dels genolls en la dura terra e volgué-li besar les mans, perquè més que a negun sanct temia de fer-li ofensa. E ella no u permès, e ell li féu infinides gràcies de la gràcia que d'ella havia obtesa. E sperant altra vegada hoyr de la magestat sua paraules qui manifestassen l'estament de sa vida, no tardà la princessa en fer principi a semblant parlar.

―[E]ncara que la mia poca edat e temor de restar envergonyida me hagen detenguda fins ací, que no he pogut ne tenia atreviment de poder-vos manifestar tot mon voler, emperò, acompanyada de infinida amor e de dolorosos pensaments, só stada forçada de atorgar-vos part del premi que merexedor sou, com per la mia honor e fama a mantenir me reserve la part per vós més desijada, la qual vos serà tant guardada com los ulls. E aprés lo triümpho de vostra pròspera victòria, ab benaventurat repòs, sens temor cullireu aquell dolç e saborós fruyt de amor qui en lo sant matrimoni se acostuma de cullir, qui us farà portar durant la vostra benaventurada vida aquella pròspera corona de l'Imperi Grech, la qual vós, per la vostra molta virtut, haveu recobrada.

"E suplich-vos no us enugeu de tant sperar, car la glòria e delit de aquest món miserable no s'ateny ni·s pot atényer sinó ab treballosos actes. Emperò, la major delectació que la mia ànima pot sentir és en amar a vos, qui sou lo major bé que yo puch possehir. Mas, qui serà aquella desaventurada persona qui dues voluntats tan conjuntes e unides jamés puga separar, si donchs no era per culpa vostra? E moltes coses vos volria recitar sinó que no gose per dubte que no sien sabudes. E ací podeu conéxer quant és lo bé que us vull, que ab cosa que en lo món sia no·s pot acomparar. E lo més mal que la mia pensa pot cogitar és com pense en la vostra absència, que stareu per algun temps que no us veuré. Mas, pensant axí mateix en la ferma sperança que tinch de la vostra pròspera e presta tornada, me aconsella e·m dóna algun tant remey a ma dolor. E ja no us puch més altra cosa   -[f. D7r]-   dir sinó que maneu de mi, com a senyor que us he fet de la mia persona, tot lo que plasent vos sia.

Tirant volgué satisfer a les afables rahons de la princessa e, ab veu tremolant, més de sobreabundant letícia que de dolor ni temor, féu principi a paraules de semblant stil.

―Més glòria sent que jamés sentida he com pens la magestat vostra és de tanta gratitut que ha volgut haver per acceptes los meus treballs e, encara que tota ma vida la celsitut vostra yo hagués servida, no seria de tanta stima lo premi de la mia servitut com és la stima de la vostra noble e agraciada persona. E per bé que la edat vostra sia de pochs dies, ella és antiga de molt saber, acompanyada de molta discreció, segons manifestament haveu mostrat de voler-me dar premi tan gran com és de la vostra virtuosa persona, fent conpensació de tan pochs serveys que yo fets he a la celsitut vostra e havent sguart a la vostra gran dignitat, qui no pot donar sinó coses de gran stima.

"E per bé que yo tinga en gran compte la sperança graciosa de possehir en sdevenidor la cosa que més desige en aquest món, tanta és la voluntat que tinch de present de posseyr-la, que·m par cascuna hora mil anys de obtenir-ho. E crech per mos peccats jamés ne veuré la fi. Per què us hauria a molta gràcia que, ans de ma trista partida, yo pogués sentir part de alguna sentilla de aquella singular glòria que per la magestat vostra m'és stada ab molta benignitat atorgada e per mi, besant-vos les mans, acceptada, que, si era posible poder-se mudar, lo temps sdevenidor que fos fet present. Açò seria la major gràcia que yo en aquest món poria atényer, oferint-vos ab jurament de no passar los límits de vostra voluntat, com aquella qui us tinch per deessa de ma vida, la qual adore com a Déu, de qui spere haver salvació a la mia peccadora ànima."

No tardà la princessa, ab gest afable, fer principi a hun tal parlar.

―Entre los mortals no conech altri, sinó a tu, qui sia ple de amor, la qual és raygada ab bones sperances, qui per tos singulars mèrits te faran triümfar en aquest món y en l'altre, perquè treballes en aumentar la sancta fe cathòlica. E per los teus gloriosos actes en lo món, per a tots temps ne serà feta recordació, car per lo teu molt valer yo no puch totalment resistir a les tues massa voluntàries suplicacions, per no fer-te ofensa. Mas vergonya de una part e temor de l'altra, me retenen menaçant-me de infàmia e que·m guarde de perdre lo que jamés poré cobrar. E axí, stich quasi alienada, que tal mot de la mia boca ab gran fatiga pot proceir, e moltes vegades he tengut dubte que l'emperador no u conegués, e deya en mi matexa: "Aquest no té de res vergonya." Que·m tinch a lunyar davant   -[f. D7v]-   la tua mercé ab los pensaments que tinch, més que dir no sabria. Per què·t prech a present que lexem aquestes rahons, per ço que l'emperador no pense neguna cosa de mi. E parlaràs ab Plaerdemavida e tot lo que vosaltres ordenareu yo u tindré per accepte.

E besaren-se moltes voltes, que per negú no foren vists, car los tarongers staven entre l'emperador y ells, qui·ls empedien la vista e a tots los altres.

Com foren tornats davant son pare, la princessa, que·l véu star ab gran pensament, dix-li:

―Mon senyor, de què és tan fort lo vostre pensament?

L'emperador respòs:

―Ma filla, yo vull demà fer una gran festa a honor e glòria de Tirant, de tantes batalles com ha vençudes en mar y en terra. Que tantes banderes grans sien posades dins la sglésia nostra de Sancta Sofia e tantes com castells, viles e ciutats ha conquistat e tornades a la corona de l'Imperi Grech; tants standarts ab les armes de Tirant sien posats entorn de l'altar major per memòria e lahor del virtuós Tirant, qui tan gran benefici fa en aquest imperi, mostrant-se realment e de fet amador del bé públich e conquistador del món.

E açò fon posat en scrit a plena memòria del virtuós Tirant e per exemple dels cavallers vivents e sdevenidors. E l'emperador tramés per tots los de son consell e recità'ls tot lo que volia fer. E tots ho loaren molt, que seria molt ben fet. E trobaren, per compte, que havia conquistat, en IIII anys e mig, CCCLXXII viles, ciutats e castells.

E com l'emperador entrà en lo consell e Tirant sabé que per tals negocis hi entrava, no y volgué ésser, ans se n'anà a la sua posada per no hoyr aquella vanaglòria. E d'altra part, en los consells dels grans senyors hi ha de moltes openions, e ell no volguera que negú davant ell volgués contradir en la openió de l'emperador. E clos lo consell, l'emperador tramés per los mestres qui tenien de fer aquesta obra, per ço que l'endemà fossen posades les banderes en orde.

Tirant se partí de l'ort e dix a Ypòlit:

―Digues a Plaerdemavida que vulla anar a la sala major, que yo tinch de parlar ab ella.

Ypòlit portà sa enbaxada e ella y anà prestament. Tirant la abraçà e, ab cara molt afable, la pres per la mà. E aseguts en una finestra, li féu principi a paraules de semblant stil.

―En la tua discreció, afable e graciosa donzella, coman la mia pensa e vida, car sens lo teu amigable consell ni ajuda yo no só res. E la mia pensa stà alienada, sens repòs. Emperò ab los ulls uberts stich tancats, desijant que passàs la mia penosa vida dormint, axí com se diu del gloriós sent Johan Babtista, que·n lo dia que la sua gran festa cau, se fa tots anys grandíssima festivitat per los crestians, moros e juheus. És openió, segons se diu, que la sua gloriosa ànima dorm, perquè no prengués tan gran elació que n'hagués a perdre algun grau de glòria dels que té. Axí és de mi, que en aquest propi punt stich per molt amar aquella que de virtuts passa totes quantes són, la qual yo contínuament adore e contemple e li fas special oració, dient-li: "O piadosa deessa en la terra, la figura de la qual, en lo meu principi dels meus treballs e   -[f. D8r]-   fatigues, en aquesta sala fon manifestada la mia strema passió d'amor! Dóna'm fortitut de ànimo en poder passar les mies dolors e mitiga los meus mals e dóna'm remey en les mies tribulacions!"

"La mia germana, mira quant per sa magestat yo tribule. Mira quantes voltes la cruel mort és ja stada davant los meus ulls. Mira si tant mal havia la mia fe meritat quant yo sostinch per ésser verdader amador, no conexent la gran perfecció de amor de ma senyora, car só stat ab sa altesa e havem passades moltes rahons enamorades de pau e bona confederació, prometent-me ab juraments de fer tot lo que la tua gentilea e yo concordaríem, e que·t recitàs totes les mies passades dolors, presents e sdevenidores, e que en aquesta reposada nit yo puga parlar ab la magestat sua, perquè·ns havem donades les mans e, ab juraments dignes de fe, que tant com seran los dies seus e meus de tenir-me per servidor, marit e senyor, e que dins en la sua cambra en lo lit de perpetual glòria e delit yo tendré posada. Perquè tu est sola sperança de tot lo meu bé e·n les tues mans stà tot lo meu mal e bé, te deman de molta gràcia, si los meus prechs per via de neguna te poran ésser acceptes, que puga haver remey en aquesta mia aflicció, perqué de aquesta hora avant, ab alegres sperançes, los mèrits del meu molt amar no resten indignes.

Hoynt Plaerdemavida les lamentacions de Tirant, hun poch spay primer aturà en si, e après, desijant la vida [e] lo delit aumentar a Tirant, de semblants paraules li féu present.

―Les paraules són senyals ab les quals nostres intencions se mostren, car en altra manera elles, closes dins los corporals murs e sagellades ab lo secret sagell de nostra voluntat, a altre sinó a Déu no són descubertes. Yo no só nada dels baxos del poble romà, e la mia mare dins en aquella ciutat naxqué. Los meus antichs foren nobles ciutadans de Roma, plens de antichs triümphos, portant sobre lo cap corones de triümphal victòria e ajustats de parentesch ab los de l'Imperi Grech. E la glòria del meu linatge a present yo·m callaré perquè no fretura gloriejar-me de aquella, sinó com a seguidora de la fortuna, socorrent a les persones qui bé amen, dich axí: Tirant, senyor del món, per què m'haveu fetes tantes rahons ab temeroses paraules? No sab la senyoria vostra quant teniu en mi? Que lo cor, lo cors, lo voler e tots los meus sentiments no són en lo món sinó per a servir la senyoria vostra, axí com aquell que us tinch com a pare. Donchs, viviu de mi en segur, que·n res que sia delit ne profit vostre yo no m'i tardaré e, aquest bon voler que tinch, ab la capita ho prenguí e ab la mortalla ho dexaré. E no és dona neguna no·m passàs de saber e de bellea, mas yo les passe de fermetat de amor e no us vull més tenir a noves, car lo cavaller qui en batalla spera entrar no·l deu hom fatigar de rahons, sinó que a la hora que l'emperador soparà yo iré a la vostra posada e dir-vos he tal nova que haureu complit delit.

Lavors Tirant, de sobres de alegria, li besà los ulls e la cara, fent-li molt gran festa. Tirant se partí d'ella e   -[f. D8v]-   Plaerdemavida tornà en l'ort, hon trobà la princessa en lo consell ab l'emperador sobre les banderes, les quals ab gran treball tots los mestres fatigats staven.

Aprés que los mestres foren partits, l'emperador pujà alt en les cambres e Plaerdemavida, ab la princessa, se retragueren e delliberaren la hora que Tirant vendria. E la princessa recità-li tot lo que havia dit ne fet ab Tirant. E Plaerdemavida mostrà haver gran alegria com sa senyora tenia tanta contentació.

Venint la hora que l'emperador devia sopar, Tirant no s'oblidà de anar tot sol ab cuytats passos al palau. E trobà a Plaerdemavida en la scala, que devallava per anar hon era Tirant. E trobant-se allí los dos, recità-li la forma com se tenia de fer e la hora que venir devia. E cascú se'n tornà per lo camí hon era vengut.

Aprés que en lo palau cascú hagué dada part a la nit e en lo primer son tots reposaven, la princessa se levà del lit, e no havia ab ella sinó Plaerdemavida e un altra donzella qui sabia en tots los afers, la qual se nomenava la donzella de Montblanch. La princessa se vestí unes robes que l'emperador li havia fetes fer per a quant ella fes bodes, e no les se havia vestides, que negú ho agués vist. E aquestes foren les més riques que en aquell temps fossen vistes. Era la roba de cetí carmesí, tota brodada de perles, sens que altra cosa no y havia, que dues barcelles de perles entraren entre la roba e la gonella, e era forrada de erminis. E al cap se posà la corona de l'imperi, la qual era de molt gran stima. Y ella ben ligada e posada en orde, e ab conspecte de gran dignitat. E Plaerdemavida e la donzella de Montblanch prengueren sengles antorches enceses en les mans, e axí stigueren sperant fins que Tirant fon vengut. Lo qual, com sentí les XI hores ―que era la hora asignada, la qual stava sperant ab gran desig―, e ab cuytats passos anà a la porta de l'ort e, pujant per la scala del retret, trobà a la donzella de Montblanch ab antorcha encesa. E com lo véu, li féu gran reverència de genoll, e dix-li semblants paraules:

―Dels bons lo millor cavaller e lo més benaventurat de bella dama que en lo món sia senyor.

E Tirant, responent, dix:

―De desig complit tal vinga, donzella, per vós.

E los dos pujaren alt en lo retret, sperant allí fins que Plaerdemavida vench més alegra e contenta que no fon Paris com Elena se'n portà. E entrant en una cambra e la princessa exint de altra, ells se encontraren ab gran alegria e·s reberen, donant Tirant dels genolls en la dura terra, e per semblant féu ella. Aprés que per bon spay que foren stats, besaren-se, e fon tan saborosa la besada que poguera hom haver anat una milla ans que la una boca no·s partí de l'altra. Plaerdemavida, que véu lo perill que tant durava, acostà-s'i e dix:

―Yo us do per bons e per leals enamorats. Yo vull departir aquesta batalla fins siau gitats en lo lit. E no us tendré per cavaller si pau féu que primer sanch no n'ixqua.

Foren-se levats en peus e la princessa levà's la corona del cap, e posà-la en lo cap del capità Tirant. E donant dels genolls en la dura terra féu principi a paraules de semblant stil.

  -f. E1r-  

―[O] senyor Déu Jesucrist, totpoderós e misericordiós, qui havent pietat de l'humanal linatge volguist devallar del cel en la terra e prengués carn humana en lo verge ventre de la sacratíssima verge Maria, mare vostra e senyora nostra, e volgués morir en l'arbre de la vera Creu per rembre los peccats de l'humanal linatge, e resucitàs al terç dia, ab lo vostre propi poder, en cors glorificat, ver Déu e ver hom! Que plàcia a la sacratíssima magestat vostra de voler dexar possehir aquesta corona a mon senyor Tirant, qui ací present és, ab títol, e senyor de tot l'Imperi Gr[e]ch aprés obte de mon pare, puix la divina Bondat vostra li ha feta gràcia de haver-lo cobrat de poder de infels liberat. E açò sia a honor, lahor e glòria de la vostra santíssima magestat e de la sacratíssima Mare vostra e Senyora nostra, e en aument de la santa fe cathòlica.

Finida la oració, la princessa se levà, que stava agenollada, e pres unes balances en les mans, ab les quals lo emperador acostumava de pesar moneda d'or, e dix semblants paraules:

―Senyor Tirant, a la pròspera fortuna est stat plasent que en aquest dia de huy yo haja a ésser sotmesa a ta senyoria de ma voluntat, e no ab consentiment de pare ni de mare, ni menys del poble grech. Vet ací aquestes balançes de perfecció. En aquesta part dreta stà amor, honor e castedat, e en l'altra stà vergonya, infàmia e dolor: guarda quala de aquestes a tu, Tirant, és més plasent ni de ton grat.

Tirant, axí com aquell qui tostemps desija servir honor, pres la balança de part dreta e dix semblants paraules:

―Ans que de vostra magestat notícia hagués per los sabuts qui aquest món avançen, hoy recitar de vostres virtuts insignes, les quals, com tinga sperimentades, demesiada cosa serà mencionar, com la altesa vostra tinga tanta abituació de virtuts e possessió de bellea que excel·liu totes les altres dames qui en lo món son. E com yo stiga ferm en aquesta fe e crehença, tinch propòsit de resestir a la mia error, per ço com delit no deu bastar en fer-me caure en hun tan gran defalt, e per ço yo elegesch lo qui més a mon voler s'acosta.

E pres la balança dreta e dix:

―Amor e honor sobre la corona pose y la balança ab tota aquella fermetat que té. E per ço que la magestat vostra conega yo quant freture de saber les vostres perfeccions tantes que possehïu, car ab aquella confiança que per tantes ofertes me és stat afermat, e si les mies suplicacions troben en l'altesa vostra algun loch, stimadament me façau gràcia e mercé que de acò no se'n parle més, sinó que ab voluntat sançera donem prest compliment en nostre matrimoni.

No tardà la princessa en fer semblant resposta.

―Tu no vols servar la regla de aquells qui vulgarment per la major part del món han renom de valentíssims cavallers, los quals han volgut posar e despendre tot lur temps en ben amar honestament sens decepció alguna.   -f. E1v-   E qualsevol tal cavaller de semblant acte s'és gloriejat per lo contrari. E puix la conexença de la veritat a tots en general se mostra, han feta atényer a mi ésser digna de perdó e la culpa me tragués de engan, sabent que stimes virtut e avorreys infàmia e tens cobdícia de honor, per què·t suplich que aquella no desempares. E venint al que vull dir, tu has abraçada aquella singular balança de amor e honor, als quals dóna en aquest món grans prosperitats e, en l'altre, infinida glòria. De molta mercé te deman que·t plàcia voler-me conservar la mia pudicícia, que a present no sia per tu violada. E contemple lo teu sentit cor que, si açò·s fa, no puch scusar ma culpa que la mia infàmia no sia palesa.

"Què dirà lo emperador e ma mare e tot lo poble, qui·m té en stima de una santa? Què diran de mi? No serà negú qui de Carmesina dega fiar. E aquest cars té prou suficiència de fer-me desposseyr de tot l'imperi. De robes, joyes e moneda, no te'n poré dar, que tota la senyoria prestament me serà tolta. E tu, qui seràs de ací absent. Si seré per negú offesa, a qui demanaré socors? A germà o a esposat? Ni si era prenyada, quin consell pendré? Vols que·t diga, mon senyor? Yo·m só posada tan avant que no és a mi lo tornar atràs. Com ab deliberada pensa vols que axí·s faça, no puch tal cars amagar a Déu: ta muller só e forçat me serà obeyr tot lo que tu volràs. Mas pensa que tot lo que luu no és or, e deus ben pensar en tots los dans de la mia persona e lo que seguir-me'n pot, ço és, infàmia. E ta sposada, que ara és senyora, lavors serà cativa e en alguna torre li daran posada. Yo reclamaré a tu e no·m volràs hoyr, car la ofensa que en aquell cars hauré feta a pare e a mare e lo peccat me faran abominable a Déu e a gents, car la mia desaventura no consentirà la mia veu passe lo riu de Transimeno per plegar a tu. Tirant, tu est ara mon senyor, e seràs tant com la vida m'acompanyarà. La ànima és de Déu, qui la m'ha acomanada, mas lo cors e los béns e tot és teu. E si fas res contra ma voluntat, tu seràs fet hun matex reprenedor e actor del nostre crim. E ja m'és semblant que totes les gents me miren en la cara e que reste empeguida.

No pogué més comportar Tirant les lamentacions de la princessa, sinó que ab cara afable e rient li féu principi a tal rèplica.

―Senyora, molt me tarda vos ves en camisa o tota nua en lo lit. Yo no vull vostra corona ni la senyoria de aquella. Dau-me tots mos drets a mi pertanyents segons mana la santa mare Sglésia, dient semblants paraules: "Si les donzelles ab treball són ajustades a matrimoni verdader, qui pot e no u fa, pecca mortalment, si en lo matrimoni no s'i segueix còpula." E par a mi, senyora, que si vós amau lo cors, també deveu amar la mia ànima, e l'altesa vostra no deu consentir yo voluntàriament hagués a peccar. E sabeu bé que l'home qui va en armes stant en peccat mortal, Déu no li vol haver mercé.

E per les paraules no stava Tirant de començar-la a despullar la roba e a descordar la gonella, besant-la infinides vegades, dient:

―Una hora me par hun any que siam en lo lit; puix Déu m'à donat tant de   -f. E2r-   bé, tinch dubte de perdre aquell.

Dix Plaerdemavida:

―Ay, senyor! Per a què voleu sperar lo lit? Sinó damunt les sues robes, perquè facen més verdader testimoni, e nosaltres tancarem los ulls e direm que no havem vist res, car si a sa altesa sperau que·s sia despullada, de ací al matí n'i ha. Aprés, nostre Senyor poria-us demanar les penes de cavaller repropi d'amor, si en semblant cars fallíeu o inconvenient negú se seguia. No u volríeu, per tot lo món! E per vós ésser tan civil enamorat, nostre Senyor no us volria més dar tal bocí, ni tendria més que dar per a vós, car no sé home en lo món qui no·l se enviàs encara que fos cert que se'n degués ofegar.

Respòs la princessa:

―Calla, enemiga de tota bondat! No pensara jamés de tu, Plaerdemavida, que tinguesses tanta crueldat, car fins al dia de huy t'é tenguda en compte de mare e de germana, e ara·t tinch en compte de madastra per los reprovats consells que dónes contra mi.

En aquest punt Tirant la hagué acabada de descordar e, al braç, la posà sobre lo lit. Com la princessa se véu en tan stret pas, que Tirant, despullat, se era mès al seu costat e treballava ab la artelleria per entrar en lo castell, y ella, vehent que per força d'armes no·l podia defendre, pensà si ab les armes de les dones si·l poria fer stalvi e, ab los ulls destil·lant vives làgrimes, féu principi a una tal lamentació.