Tirant lo Blanch

Joanot Martorell

Martí Joan de Galba

  -rúbr. a1r-     -rúbr. a1v-     -rúbr. a2r-     -rúbr. a2v-     -rúbr. a3r-     -rúbr. a3v-     -rúbr. a4r-     -rúbr. a4v-     -rúbr. [a5r]-     -rúbr. [a5v]-     -rúbr. [a6r]-     -rúbr. [a6v]-     -rúbr. [a7r]-     -rúbr. [a7v]-     -rúbr. [a8r]-     -rúbr. [a8v]-     -[Guarda]-     -[Guarda]-  
  -f. a1r-  

A HONOR, LAHOR E GLÒRIA DE NOSTRE SENYOR DÉU JESUCHRIST E DE LA GLORIOSA SACRATÍSSIMA VERGE MARIA, MARE SUA, SENYORA NOSTRA, COMENÇA LA LETRA DEL PRESENT LIBRE APPELLAT TIRANT LO BLANCH, DIRIGIDA PER MOSSÉN JOANOT MARTORELL, CAVALLER, AL SERENÍSSIMO PRÍNCEP DON FERRANDO DE PORTOGAL.

Molt excel·lent, virtuós e gloriós príncep, rey spectant: jatsia per vulgada fama fos informat de vostres virtuts, molt majorment ara he hagut notícia de aquelles per vostra senyoria voler-me comunicar e disvetlar vostres virtuosíssims desigs sobre los fets dels antichs, virtuosos e en fama molt gloriosos cavallers, dels quals los poetes e hystorials han en ses obres comendat, perpetuant lurs recordations e virtuosos actes. E singularment los molt insignes actes de cavalleria de aquell tan famós cavaller, que, com lo sol resplandeix entre los altres planets, axí resplandeix aquest en singularitat de cavalleria entre·ls altres cavallers del món, apellat Tirant lo Blanch, qui per sa virtut conquistà molts regnes e províncies donant-los a altres cavallers, no volent-ne sinó la sola honor de cavalleria. E més avant conquistà tot l'Imperi Grech, cobrant-lo dels turchs, qui aquell havien subjugat a lur domini dels crestians grechs.

E com la dita història e actes del dit Tirant sien en lengua anglesa, e a vostra il·lustre senyoria sia stat grat voler-me pregar la giràs en lengua portoguesa, opinant, per yo ésser stat algun temps en la ylla de Anglaterra, degués millor saber aquella lengua que altri, les quals pregàries són stades a mi molt acceptables manaments, com ja yo sia per mon orde obligat manifestar los actes virtuosos dels cavallers passats, majorment com en lo dit tractat sia molt stesament lo més de tot lo dret e orde de armes e de cavalleria. E jatsia considerada ma insuficiència e les curials e familiars occupacions qui obsten, e les adversitats de la noÿble fortuna qui no donen re   -f. a1v-   pòs a la mia pensa, de aquest treball justament excusar-me pogués. Emperò, confiant en lo sobiran Bé, donador de tots los béns, qui ajuda als bons desigs supplint lo defalliment dels desijants, e porta los bons propòsits a degudes fins, e vostra senyoria qui per sa virtut comportarà los defalliments, axí en stil com en orde, en lo present tractat per mi posats per inadvertència, e pus verdaderament ignorància, me atreviré expondre, no solament de lengua anglesa en portoguesa, mas encara de portoguesa en vulgar valenciana, per ço que la nació d'on yo só natural se'n puxa alegrar e molt ajudar per los tants e tan insignes actes com hi són.

Supplicant vostra virtuosísima senyoria accepteu com de servidor afectat la present obra ―car si defalliments alguns hi són, certament, senyor, n'és en part causa la dita lengua anglesa, de la qual en algunes partides és impossible poder bé girar los vocables― attenent a la afectió e desig que contínuament tinch de servir vostra reduptable senyoria, no havent sguart a la ruditat de la ordinació e diferència de sentències, a fi que per vostra virtut la comuniqueu entre·ls servidors e altres perquè·n puguen traure lo fruyt que·s pertany, movent los coratges de aquells e no duptar los aspres fets de les armes, e pendre honorosos partits endreçant-se a mantenir lo bé comú per qui milícia fonch trobada.

Noresmenys, a la cavalleria moral donarà lum e representarà los scenacles de bons costums, abolint la textura dels vicis e la ferocitat dels monstruosos actes.

E perquè en la present obra altri no puxa ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, yo, Johanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrech, e no altri ab mi, com per mi sols sia stada ventilada a servey del molt il·lustre príncep e senyor rey spectant don Ferrando de Portogual la present obra, e començada a II de giner de l'any MCCCCLX.

Com evident experiència mostre la debilitat de la nostra memòria, sotsmetent fàcilment a oblivió no solament los actes per longitut de temps envellits, mas encara los actes freschs de nostres dies, és stat donchs molt condecent, útil e expedient deduir en escrit les gestes e històries antigues dels hòmens forts e virtuosos, com sien spills molt clars, exemples e virtuosa doctrina de nostra vida, segons recita aquell gran orador Tuli.

Legim en la Sancta Scriptura les històries e sancts actes dels sancts Pares, del noble Josué e dels Reis, de Job, Tobies e del fortíssim Judes Machabeu. E aquell egregi poeta Homero ha recitat les batalles dels grechs, troyans e de les amazones; Titus Lívius, dels ro   -f. a2r-   mans: de Scipió, de Aníbal, de Pompeu, de Octovià, de March Antoni e de molts altres. Trobam scrites les batalles de Alexandre e Dari; les aventures de Lançalot e d'altres cavallers; les faules poètiques de Virgili, de Ovidi, de Dant e de altres poetes; los sancts miracles e actes admirables dels apòstols, màrtirs e altres sancts; la penitència de sanct Johan Babtista, sancta Magdalena e de sanct Pau hermità, e de sanct Anthoni, e de sanct Honofre, e de sancta Maria Egipcíaca. E moltes gestes e innumerables hystòries són stades compilades per tal que per oblivió no fossen delides de les penses humanes.

Merexedors són de honor, glòria e de fama e contínua bona memòria los hòmens virtuosos e, singularment, aquells qui per la república no han recusat sotsmetre lurs persones a mort perquè la vida de aquells fos perpetual per glòria. E legim que honor sens exercici de molts actes virtuosos no pot ésser adquirida, e felicitat no pot ésser atesa sens mijà de virtuts. Los cavallers animosos volgueren morir en les batalles ans que fugir vergonyosament. La sancta dona Judich, ab ànimo viril, gosà matar Olofernes per deliurar la ciutat de la oppressió de aquell. E tants libres són stats fets e compilats de gestes e hystòries antigues, que no seria sufficient l'enteniment humà compendre e retenir aquelles.

Antigament l'orde militar era tengut en tanta reverència, que no era decorat de honor de milícia sinó lo fort, animós, prudent e molt spert en lo exercici de les armes. Fortitud corporal e ardiment se vol exercir ab saviesa, com per la prudència e indústria dels batallants diverses vegades los pochs han obtesa victòria dels molts: la saviesa e astúcia dels cavallers ha bastat aterrar les forçes dels enemichs. E per ço foren per los antichs ordenades justes e torneigs, nodrint los infants de pocha edat en lo exercici militar perquè en les batalles fossen forts e animosos e no haguessen terror de la vista dels enemichs. La dignitat militar deu ésser molt decorada, perquè sens aquella los regnes e ciutats no·s porien sostenir en pau, segons que diu lo gloriós sanct Luch en lo seu Evangeli. Merexedor és, donchs, lo virtuós e valent cavaller de honor e glòria, e la fama de aquell no deu preterir per longitut de molts dies. E com entre los altres insignes cavallers de gloriosa recordació sia stat aquell valentíssim cavaller Tirant lo Blanch, del qual fa special conmemoració lo present libre, per ço, de aquell, e de les sues grandíssimes virtuts e cavallerias se fa singular e expressa menció individual, segons reciten les següents hystòries.

  -f. a2v-  

En tan alt grau excel·leix lo militar stament, que deuria ésser molt reverit si los cavallers observaven aquell segons la fi per què fonch instituyt e ordenat. E per tant com la divina Providència ha ordenat e li plau que los VII planets donen influència en lo món e tenen domini sobre la humana natura, donant-los diversas inclinacions de peccar e viciosament viure, emperò no·ls ha tolt lo universal Creador lo franch arbitre, que si aquell és ben regit les poden, virtuosament vivint, mitigar e vençre si usar volen de discreció. E per ço, ab lo divinal adjutori serà departit lo present libre de cavalleria en VII parts principals, per demostrar la honor e senyoria que los cavallers deuen haver sobre lo poble.

La primera part serà del principi de cavalleria; la segona serà del stament e offici de cavalleria; lo terç és de l'examen que deu ésser fet al gentilom o generós qui vol rebre l'orde de cavalleria; lo quart és de la forma com deu ésser fet cavaller; la sinquena és què signifiquen les armes del cavaller; la sisena és dels actes e costumes que a cavaller pertanyen; la setena e darera és de la honor que deu ésser feta al cavaller. Les quals VII parts de cavalleria seran deduydes en serta part del libre.

Ara, en lo principi, se tractarà de certs virtuosos actes de cavalleria que féu lo egregi e strenu cavaller, pare de cavalleria, lo comte Guillem de Varoych en los seus benaventurats darrés dies.

En la fèrtil, riqua e delitosa illa de Anglaterra habitava un cavaller valentíssim, noble de linatge e molt més de virtuts, lo qual, per la sua gran saviesa e alt enginy, havie servit per lonch temps l'art de cavalleria ab grandíssima honor, la fama del qual en lo món molt triümfava, nomenat lo comte Guillem de Varoych.

Aquest era un cavaller fortíssim qui en sa viril joventut havia sperimentada molt la sua nobla persona en l'exercici de les armes, seguint guerres   -f. a3r-   axí en mar com en terra, e havia portades moltes batalles a fi. Aquest s'era trobat en VII batalles campals hon hi havia rey o fill de rey hi de X mília combatents ensús, e era entrat en V liçes de camp clos, hu per hu, e de tots havia obtesa victòria gloriosa.

E trobant-se lo virtuós comte en edat avançada de LV anys, mogut per divinal inspiració, preposà de retraure's de les armes e de anar en peregrinació e de passar a la Casa Sancta de Hierusalem, hon tot cristià deu anar, si li és possible, per fer penitència e smena de sos defalliments. E aquest virtuós comte hi volgué anar havent dolor e contrictió de moltes morts que en la joventut sua havia fetes seguint les guerres e batalles hon s'era trobat.

E feta la deliberació, en la nit manifestà a la comtessa, muller sua, la sua breu partida, la qual ho pres ab molta inpaciència, per bé que fos molt virtuosa e discreta. Per la molta amor que li portava, la feminil condició promptament no pogué resistir que no demostràs ésser molt agreujada. Al matí, lo comte se féu venir davant tots sos servidors, axí hòmens com dones, e dix-los semblants paraules:

―Mos fills e fidelíssims servidors, a la magestat divina plau que jo m'é a partir de vosaltres e la mia tornada m'és incerta, si a Jhesuchrist serà plasent, e lo viatge és de grandíssim perill, per què ara de present vull satisfer a cascú de vosaltres lo bon servir que fet m'aveu.

E féu-se traure una gran caxa de moneda e a cascú de sos servidors donà molt més que no devia, que tots ne restaren molt contents. Aprés féu donació a la comtessa de tot lo comdat a totes ses voluntats, si bé·s tenia un fill de molta poca edat. E havie fet fer un anell d'or ab les armes sues e de la comtessa, lo qual anell era fet ab tal artifici que·s departia pel mig, restant cascuna part anell sancer. E ab la meytat de les armes de cascú, com era ajustat, se mostraven totes les armes.

E complit tot lo desús dit, girà's a la virtuosa comtessa e, ab cara molt afable féu-li principi ab paraules de semblant stil.

―La speriència manifesta que tinch de vostra verdadera amor e condició afable, muller senyora, me fa sentir major dolor que no sentira, car per la vostra molta virtut jo us ame de sobirana amor, e grandíssima és la pena e dolor que la mia ànima sent com pens en la vostra absència. Però la gran sperança que tinch me fa aconortar havent notícia de vostres virtuoses obres, que só cert que ab amor e paciència pendreu la mia partida e, Déu volent, lo meu viatge, migançant les vostres justes pregàries, prestament serà complit e s'aumentarà la vostra   -f. a3v-   alegria. Jo us dexe senyora de tot quant he, he us prech que tingau per recomanats lo fill, los servidors, vassalls e la casa; e veus ací una part de l'anell que yo he fet fer: prech-vos carament que·l tingau en loch de la mia persona e que·l guardeu fins a la mia tornada.

―O trista de mi! ―dix la adolorida comtessa―. E serà veritat, senyor, la vostra partida que façau sens mi? Almenys feu-me gràcia que yo vaja ab vós perquè us pugua servir, car més stime la mort que viure sens vostra senyoria. E si lo contrari féu, lo jorn que finaré los meus darrers dies no sentiré major dolor de la que ara sent; e a tot mon seny, desige sentísseu la strema pena que lo meu adolorit cors sosté com pens en la absència vostra. Digau-me, senyor, és aquest lo goig e consolació que yo sperava de vostra senyoria? Aquest és lo conort de amor e fe conjugal que yo tenia en vós? O mísera de mi! On és la mia grandíssima sperança que yo tenia, que lo restant de ma vida aturàs la senyoria vostra ab mi? E no havia prou durat lo meu adolorit viduatge? O trista de mi, que tota la mia sperança veig perduda! Vingua la mort, puix res no·m pot valer! Vinguen trons e lamps e gran tempesta, per ço que lo meu senyor ature, que no·s puga partir de mi!

―O comtessa e senyora de mi! Yo bé conech que la vostra strema amor vos fa passar los límits de la vostra gran discretió ―dix lo comte―, e deveu considerar que com nostre senyor Déu fa la gràtia al peccador que·l fa venir a notícia de sos peccats e defalliments, e vol fer penitència de aquells, que la muller qui ama tant lo seu cors deu amar molt més l'ànima e no li deu contrastar, ans deu fer gràties a nostre senyor Déu com l'à volgut il·luminar. E majorment yo, qui só tant gran peccador, que en lo temps de les guerres he fets molts mals e dans a moltes gents. E no val més, puix me só apartat de les grans guerres e batalles, que·m dó tot al servey de Déu e faça penitència de mos peccats, que no viure en los mundanals negocis?

―Bona cosa seria aqueixa ―dix la comtessa―, emperò veig que aquest càlzer de dolor a beure s'à, e tan amarch és per a mi qui só stada tant de temps, que no·s poria recitar, orfe de pare e de mare, e viuda de marit e senyor viu. E ara que pensava que la mia fortuna fos passada e tots los passats mals aguessen remey, e veig que les mies tristes dolors aumenten, per què poré dir que no·m resta sinó aquest miserable de fill en penyora de son pare, e la trista de mare se haurà a conortar ab ell.

Pres lo petit fill per los cabells e tirà'ls-hi, e ab la mà li donà en la cara dient-li:

―Mon fill, plora la dolorosa partida de ton pare e faràs companyia a la trista de ta mare.

E lo petit infant no havia sinó tres mesos que era nat, e pres-se a plorar.

Lo comte, qui véu plorar la mare e lo fill, pres en si molt gran congoxa, e volent-la aconortar no pogué retenir les làgrimes de la sua natural amor, manifestant la dolor e compassió que   -[f. a4r]-   tenia de la mare e del fill, e per bon spay estigué que no pogué parlar, sinó que tots tres ploraven. Com les dones e donzelles de la comtessa veren fer tan strem plor als tres, mogudes de gran compassió se prengueren totes a plorar e fer grans lementacions per la molta amor que li portaven a la comtessa. Les dones de honor de la ciutat, sabent que lo comte devia partir, anaren totes al castell per pendre son comiat. Com foren dins en la cambra, trobaren que lo comte estava aconortant la comtessa.

Com la comtessa véu entrar les honrades dones, sperà que·s fossen assegudes. Aprés dix semblants paraules:

―Mitigant los treballosos asalts que en lo feminil coratge desesperades elections e molt greus enugs procurant infonen, gran és lo aturmentat sperit meu, per hon les mies injustes aflictions poden ésser per vosaltres, dones de honor, conegudes. E acompanyant les mies doloroses làgrimes e aspres sospirs, vençuts per la mia justa querella, presenten la aflictió e obra per la executió que tal sentiment los manifesta. A vosaltres, donchs, dones casades, endreçe los meus plors e les mies greus passions signifique, per hon los meus mals, fahent-los vostres, ab mi us dolgau com semblant cas com lo meu seguir vos pugua. E dolent-vos del vostre, qui us pot venir, haureu compassió del meu, qui m'és present, e les orelles dels legints la mia dolor tal senyal façen, per hon dels mals qui m'esperen me planguen, puix fermetat en los hòmens no es troba. O mort cruel! Per què véns a qui no·t vol e fuigs als qui·t desitgen?

Totes aquelles dones de honor se levaren e suplicaren a la comtessa que fos de sa merçé que donàs spay a la sua dolor e, ab lo comte ensemps, aconortaven-la en la millor manera que podien, e ella pres-se a dir:

―No és novella cosa a mi abundar en làgrimes, com aquest sia mon costum, car en diversos temps e anys que lo meu senyor era en les guerres de França a mi no és stat dia freturós de làgrimes, e segons veig, lo restant de ma vida hauré de passar ab noves lementacions. E millor fóra per a mi passàs ma trista vida en durment, perquè no sentís les cruels penes qui·m turmenten; e com a laçerada de tal viure, fora de tota sperança de consolació diré: los sancts gloriosos prengueren martiri per Jesuchrist e yo·l vull pendre per vostra senyoria, qui sou mon senyor. E d'açí avant feu tot lo que plasent vos sia, puix fortuna alre no·m consent per ésser-me vós marit e senyor. Emperò vull que vostra senyoria sàpia tant de mi: que absenta de vós estich en infern e prop de vós en paradís.

Acabant la comtessa les sues doloroses lementacions, parlà lo comte en la següent forma.

  -[f. a4v]-  

―Gran és la contentació que la mia ànima té de vós, comtessa, del so de les darreres paraules que m'aveu ara dites, e si a la magestat divina serà plasent, la mia tornada serà molt presta, en aument de vostra alegria a salut de la mia ànima. E honsevulla que yo sia, la mia ànima serà ab vós contínuament.

―Quina consolació puch yo haver de la vostra ànima sens lo cors? ―dix la comtessa―. Mas bé só certa que per amor del fill sereu en record alguna volta de mi, car amor de luny e fum d'estopa tot és hu. Voleu que us digua, senyor? Més és la mia dolor que no és la vostra amor, car si fos axí com la senyoria vostra diu, crech restaríeu per la amor mia. Mas, què val al moro la crisma si no coneix la sua error? Què val a mi amor de marit sens res valer?

―Comtessa, senyora ―dix lo comte―, voleu que donem fi a paraules? Que a mi és forçat de partir, e l'anar e lo restar està en la vostra mà.

―Puix més no puc fer ―dix la comtessa―, entrar-me'n he en la mia cambra plorant la mia trista desaventura.

Lo comte pres dolorós comiat d'ella, besant-la moltes voltes, lançant dels seus hulls vives làgrimes, e de totes les altres dames pres comiat ab dolor inefable.

E com se'n partí, no se'n volgué portar sinó un sol escuder. E partint de la sua ciutat de Varoych recullí's en una nau e, navegant ab pròsper vent, per son discús de temps ell aribà en Alexandria ab bon salvament. E exit en terra, ab bona companyia féu la via de Hierusalem. E junt en Hierusalem, ell confessà bé e diligentment sos peccats e rebé ab grandíssima devoció lo preciós cors de Jhesucrist. Aprés entrà per visitar lo Sanct Sepulcre de Jhesucrist, e aquí féu molt fervent oratió ab moltes làgrimes e ab gran contrictió de sos peccats, d'on meresqué obtenir la sancta perdonança.

E havent visitats tots los altres sanctuaris qui són en Hierusalem e tornat en Alexandria, recullí's en una nau e passà en Venècia. E essent junt en Venècia, donà tots quants diners li eren restats al scuder, perquè l'havie ben servit, e col·locà'l en matrimoni perquè no·s curàs de tornar en Anglaterra. E féu posar fama al scuder com era mort, e ginyà ab mercaders que scriviren en Anglaterra com lo comte Guillem de Veroych era mort tornant-se'n de la Casa Sancta de Hierusalem.

Sabent la virtuosa comtessa tal nova, fonch molt atribulada e féu molt desmoderat dol, e féu-li fer les obsèquies que un tan virtuós cavaller era merexedor. Aprés, per discús de temps, lo comte se'n tornà en la sua pròpria terra, tot sol, ab los cabells larchs fins a les spatles e la barba fins a la cinta, tota blanca, e vestit de l'àbit del gloriós sanct Francesch, vivint de almoynes. E secretament se posà en una devota hermita de Nostra Dona, senyora nostra, la qual distava molt poch de la sua ciutat de Varoych.

Aquesta hermita stava en una alta muntanya, molt de   -[f. a5r]-   litosa de arbres de gran spessura, ab una molt lúcida font qui corria. Aquest virtuós comte s'era retret en aquesta deserta habitació, fent solitària vida per fugir als mundanals negocis, a fi que de sos defalliments pogués fer condigna penitència. E perseverant en sa virtuosa vida vivint de almoynes, una volta la setmana ell anava a la sua ciutat de Veroych per demanar karitat. E desconegut per les gents ―per la gran barba e cabells lonchs que ell portava―, solicitava ses almoynes e anava a la virtuosa comtessa, muller sua, per demanar-li karitat, la qual, veent-lo ab humilitat tan profunde demanar-li almoyna, li feya dar molt més karitat que a tots los altres pobres. E axí passà per algun temps la sua pobre e miserable vida.

Seguí's aprés, que lo gran rey de Canària, jove fortíssim, ab la viril inquieta joventut de nobles sperançes guarnida, sempre spirant a honorossa victòria, féu gran stol de naus e de galeres e passà a la nobla illa de Anglaterra ab gran multitud de gents, per ço com algunes fustes de corsaris havien robat un loch seu. Pres en si molt gran ira e inflamat de gran supèrbia perquè algú havia tengut gosar d'enujar-lo, ab molt gran armada partí de la sua terra e, navegant ab pròsper vent, arribà en les fèrtils e pacífiques ribes de Anglaterra. E en la scura nit tot lo repleguat stol entrà dins lo port d'Antona e ab gran stúcia desembarcaren, e tota la morisma isqué en terra sens que per los de la illa no foren sentits. Com foren tots en terra ordenaren lurs batalles e començaren a córrer per la illa.

Lo pasífich rey, sabuda la mala nova de lur venguda, ajustà la més gent que pogué per resistir-los e donà batalla als moros, hon agué molt gran conflicte que y morí molta gent de una part e de altra, e molt més dels cristians. E per ço com los moros eren molts més, levaren lo camp, e lo anglés rey fonch romput e s'agué a retraure ab la gent que restada li era, e recullí's dins una ciutat qui·s nomena Sanct Thomàs de Conturberi, allí hon jau lo seu sanct cors.

Lo rey de Anglaterra tornà ajustar més gent e sabé que los moros anaven, conquistant per la illa, fent morir molts cristians e desonint dones e donzelles e posant-les totes en captivitat. Com lo cristianíssim rey sabé que los moros havien de passar prop de una ribera d'aygua, mès-se en un pas a la hora de la miga nit, emperò tant secretament no·s féu que no restà que los moros ne agueren sentiment, e detingueren-se fins que fonch lo dia clar. Donaren-los molt cruel batalla, en la qual moriren molts cristians, e los qui vius restaren fugiren ab lo infortunat rey. E lo rey moro   -[f. a5v]-   restà en lo camp.

Gran fonch la desaventura de aquest rey cristià que IX batalles perdé, una aprés de altra, e s'agué a retraure dins la ciutat de Londres e allí se féu fort. Com los moros ho saberen, posaren-li siti entorn de la ciutat e donaren-hi prestament un bon combat, que entraren e prengueren fins a la meytat del pont. E cascun dia s'hi fehien de molts bells fets de armes, emperò a la fi lo afligit rey hagué de exir per força de Londres per la gran fam que y havia, e féu la via de les muntanyes de Gales e passà per la ciutat de Varoych.

Com la virtuosa comtessa sabé que lo rey venia fugint e molt desaventurat, féu aparellar per aquella nit viandes e tot lo que mester havien. La comtessa, com a dona de gran prudència, pensà com poria restaurar la sua ciutat que no·s perdés tan prest. E com véu lo rey, dix-li semblants paraules:

―Virtuós senyor, en gran aflictió veig posada la senyoria vostra e a tots quants en aquesta illa som. Emperò, senyor, si vostra altesa volrà aturar en aquesta vostra ciutat e mia, la trobareu abundosa de viures e de totes coses necessàries per a la guerra, car mon senyor e marit, en Guillem de Varoych, qui era comte de aquesta terra, forní sta ciutat e lo castell axí d'armes com de bombardes, balestes e colobrines e spingardes e molta altra artellaria; e la divina Bondat, per sa clemència, qui·ns ha dats quatre anys següents molt gran abundància dels fruyts de la terra. Per què la senyoria vostra pot ací segurament star.

Respòs lo rey:

―Comtessa, a mi par que vós me donau bon consell, pus la ciutat és tan fort e ben provehïda de totes coses necessàries a la guerra, e tota hora que yo me'n vulla anar ho poré ben fer.

―Sí, Sancta Maria! Senyor ―dix la comtessa―, posat cas que los moros fossen molts més que no són, per força han de venir per lo pla, que per l'altra part no poden per lo gran riu que y és, qui fir a les muntanyes de Gales.

―Molt só content ―dix lo rey― de restar ací, he us prech, comtessa, que vós doneu orde que la mia host ab sos dinés sia ben provehida de les coses necessàries.

De continent la virtuosa comtessa se partí del rey ab dos donzelles, e ab los regidors de la ciutat anà per les cases, fent traure forment e civades e tot lo que havia necessari. Com lo rey e tots los altres veren tan gran abundància de totes coses, foren molt contents, e en special de la molta diligència de la virtuosa comtessa.

Com los moros saberen que lo rey s'era partit de la ciutat de Londres, seguiren-lo fins que saberen que s'era recullit dins la ciutat de Varoych. Los moros, fent aquella via combateren un castell e prengueren-lo, qui·s nomenava Alimburch, qui era a dues legües hon stava lo rey, e ja que havien conquistat una gran part del regne. E lo dia de sanct Joan, lo rey moro, per fer alegria, vench ab tot son poder davant la ciutat de Varoych. Lo afligit rey cristià, vehent-se ab la   -[f. a6r]-   sperança perduda, no sabé què pogués fer. Pujà-se'n alt en una torre del castell mirant la gran morisma qui cremaven e destroyen viles e castells, feent morir tants cristians com podien, així hòmens com dones. Los qui campar podien, venien cridant e corrent devers la ciutat, qui de bona mija legua los podien ben sentir los mortals crits que daven per lo gran perdiment que feyen, per ço com los convenia de morir ho de ésser catius en poder de infels.

Estant en tal manera lo rey, mirant la morisma e lo gran dan que feyen, de grandíssima dolor pensava morir. E no podent més mirar la sua desolació, devallà de la torre hon stava e entrà-se'n dins un petit retret, e aquí començà de lançar dolorosos sospirs, e los seus hulls destil·lant vives làgrimes, fehent les majors lamentacions que un home jamés pogués fer. Los cambrés qui staven fora del retret, staven scoltant lo dol que lo rey feya. E com hagué molt plorat e lamentat, féu principi a semblants paraules.

―Si a Déu plasent pot ésser que yo més que vivent miserable sia envergonyit, vinga la mort sobre mi, qui és lo darrer remey de tots los mals. Car a mi crexen infinits sospirs, tants e tals, que si virtut no·m resistís, abreugeria los dies meus. O de mi, desaventurat rey, que tot lo món mos dans a pietat mouen e tan pochs advocats en ma justa causa trobe! O Rey sobirà de glòria, si la passió e poch saber vivament les mies fatigues a dir no·m donen loch, supleix tu, Senyor, los defectes de la mia ignorància, puix tan ample e clar camí te mostra la mia justícia! E no vulles, Senyor, per la tua pietat e misericòrdia, que aquest teu poble cristià, encara que sia gran peccador, no permeta la tua clemència que sia affligit per la morisma, mas conserva'l e defén-lo, e sia reduyt al teu sanct servey perquè·t pugua servir e donar lahor e glòria. Car en tal punt stich com lo treballat mariner que, fallint-li aquell port a hon sperança de repòs presumia, per ço recòrrech a tu, sacratíssima Mare de aquell Déu Jesús, que vulles per la tua pietat e misericòrdia socórrer e ajudar, e deliura'm de aquesta gran impressió en la qual só posat, a fi que en lo meu regne sia glorificat lo sanct nom del teu gloriós Fill.

E stant lo afligit rey en aquestes lamentacions, posà lo cap sobre lo lit, e donà-li de parer que ves entrar per la porta del retret una bellíssima donzella vestida de domàs blanch, ab un petit infant en los seus braços, e moltes altres donzelles venien aprés d'ella cantant totes lo Magnificat. Com fon acabat de dir, la senyora d'elles se acostà devers lo rey e posà-li la mà   -[f. a6v]-   sobre lo cap, e dix-li semblants paraules:

―No duptes, rey, en res. Hages bona confiança que lo Fill e la Mare te ajudaran en aquesta gran tribulació en què posat stàs. E lo primer home que veuràs ab longua barba, que·t demanarà per amor de Déu karitat, besa'l en la boqua en senyal de pau, e pregua'l graciosament que dexe l'àbit que porta, e fes-lo capità de tota la gent.

Lo adolorit rey se despertà, e no véu res. Stigué admirat del sompni que fet havia e pensà molt en aquell, recordant-li tot lo que vist havia. E ixqué fora del retret e foren allí tots los majors cavallers, qui digueren al rey:

―Senyor, tots los moros se són atendats davant la ciutat.

Lo rey féu molt bon sforç en la millor manera que pogué e féu molt ben guardar aquella nit la ciutat.

Lo matí següent lo comte hermità era pujat en la alta muntanya per a cullir erbes per a sustentació de sa vida, e véu la gran morisma que corrien tota la terra. Desemparà la suà deserta habitació e recullí's dins la ciutat, la qual trobà molt adolorida. Lo pobre de vell, que molts dies eren passats que no havia menjat sinó erbes, véu la ciutat molt atribulada, anà-sse'n al castell per demanar a la comtessa li plagués donar karitat. Com fonch dins lo castell véu lo rey qui exia de hoyr missa e, vehent-lo molt prop de si, agenollà's davant ell e suplicà'l que per reverència de Déu li volgués dar karitat. E lo rey, recordant-li lo somni, ajudà'l a levar e besà'l en la boqua, e pres-lo per la mà e mès-lo dins en una cambra. E aseguts, lo rey féu principi a semblants paraules.

―La sperança gloriosa que tinch de la tua molta virtut, pare reverent, me dóna ànimo de pregar-te que·ns vulles donar ajuda e consell en la molta nostra necessitat, com te veja home de sancta vida e amich de Jhesuchrist, que vulles considerar e dolre't del gran dan e destructió que aquests malvats infeels fan e han fet en lo nostre regne, que la major part de la illa han destroyda, e han-me vençudes moltes e diverses batalles e morta la millor cavalleria que en lo meu regne era. E si no has dolor de mi, hajes compassió de tant de poble crestià, qui és jutgat a perpetual cativeri, e dones e donzelles qui són e seran desonides e posades en captivitat. E contempla que encara que aquesta ciutat sia ben provehida de vitualles e de les altres coses pertanyents a la guerra, que per açò no·ns porem molt sostenir, per la morisma, que és molta, que ja tenen conquistada la major part   -[f. a7r]-   de la illa e no entendran sinó en la nostra destructió, e majorment com no speram socors de nengú si ja no de la misericòrdia de nostre Senyor per mijà de ta reverència. Per què·t prech carament ―si tens amor a Déu ni karitat en tu habita― que hajes compassió de aquest afligit regne e desolació de aquell, que per ta virtut te vulles despullar aquexes robes que portes de penitència e vulles-te vestir les de karitat, que són les armes, que mijançant lo adjutori divinal e la subvenció tua nosaltres atenyerem gloriosa victòria de nostres enemichs.

Acabant lo rey paraules de tanta compassió acompanyades, l'ermità féu principi a parlar de semblant stil.

―La selsitut de vostra senyoria e excel·lència, mon senyor, me fa star molt admirat com yo essent pobre e dèbil, que la senyoria vostra me demane consell e ajuda, considerada la condició e disposició mia. Com la excel·lència vostra no ignora la mia dèbil e antigua persona ésser posada en decrepitut gran, axí per los molts dies com per la aspra vida que per lonch temps he sostenguda en la muntanya, no vivint sinó de erbes e de pa, la mia virtut no pot ésser tal que bastàs a comportar les armes, majorment com no·n sia husat. E demana la senyoria vostra a mi consell, qui teniu en lo regne vostre tants barons e cavallers valentíssims, abtes e molt destres en les armes, qui us poden millor de mi aconsellar e ajudar? Bé us sé dir, mon senyor, que si jo fos stat virtuós cavaller ni sabés alguna cosa en l'art de la cavalleria, e destre en les armes, yo de bona voluntat serviria la magestat vostra e posaria la mia dèbil persona a tot perill de mort per posar en libertat tant poble cristià e, majorment, a la magestat vostra, de la qual serà gran dan que en tan gran joventut hajau ésser despossehit de la vostra real senyoria. Per què supplich a la excel·lència vostra que m'ajau per scusat.

Lo adolorit rey, molt enujat de tal resposta, féu principi a tal parlar.

―No és de admetre scusació de tan justa demanda si pietat e misericòrdia en tu habiten. Car no ignora la tua reverència que los sancts benaventurats e los màrtirs, per aumentar e defendre la sancta fe cathòlica han batallat contra los infels e han obtessa gloriosa corona de martiri e triümphant glòria, confortat lo lur virtuós ànimo per la divina potència. Per què, pare reverent, me agenolle als teus peus e ab aquestes   -[f. a7v]-   mies doloroses làgrimes te torne a suplicar que si fidelíssim cristià est, que per reverència de aquella sacratíssima passió que lo nostre mestre e senyor Déu Jhesús volgué passar en l'arbre de la vera creu per rembre natura humana, que hajes compassió de mi, afligit rey, e de tot lo poble cristià qui tota la mia e lur sperança stà en la misericòrdia de Déu e en la tua molta virtut. E açò no·m vulles denegar per la molta bondat tua.

Mogueren a pietat les doloroses làgrimes de l'entrestit rey a l'hermità e, amollit lo seu piadós cor, lançà dels seus hulls vives làgrimes de gran compassió, per bé que lo prepòsit seu tostemps fon de subvenir-los, emperò volgué sperimentar la constància del rey.

Aprés un poch spay que l'ermità hagué fet levar lo rey, aleujades les sues làgrimes, féu principi a tals paraules.

―A tu, rey prudentíssim, jove, qui has viscut en benaventurada vida, mèritament s'esguarda en la executió de les obres virtuoses, subtilment mires; e a mi, vell, seguint les retgles de cavalleria, ab grandíssim perill gloriosa fama atengua. Als vells animosos basta que sens fer legea de covarts actes sostinguen la primera, que en la joventut, ab excés de perillosos treballs, guanyaren. E posat cas, veritat les tues piadoses paraules advoquen rahonablement, han tengut en mi força les tues doloroses làgrimes, ans que mon deliber, no essent a tu publicat, justament me agués obliguat a la executió de tal empresa. O entrestit rey! Hi en tan pocha sperança tens ta vida? Stuye aquexes làgrimes a menys desigada fortuna que aquesta. Puix veig que tes preguàries són tan humills e justes, per amor de Aquell per qui m'as conjurat e per amor de tu, qui est mon natural senyor, yo só content de obeyr los teus manaments e entendre ab summa diligència en la liberació de tu e de ton regne. Em dispondré, si mester serà, de entrar en batalla, així vell com me só, per defendre la cristiandat e aumentar la sancta fe cathòlica, e per baxar la supèrbia de la mafomètica secta, ab pacte tal que ta excel·lència se regesca a mon consell, car ab lo divinal adjutori yo·t daré gloriosa honor e fer t'é he vençedor de tots los teus enemichs.

Respòs lo rey:

―Pare reverent, puix me feu tanta gràcia, yo us promet a fe de rey que no passaré un punt la ordinació vostra.

―Ara, senyor ―dix l'ermità―, com seràs defora en la gran sala, mostra als cavallers e a tot lo poble la tua cara alegra e molt contenta, e ab gran afabilitat parlaràs a tots. E al dinar menja bé e dóna't plaer e mostra molt més alegria de la que acostumat havies, per ço que tots aquells qui tenen l'esperança perduda la pu   -f. b1r-   guen recrobar; car lo senyor o lo capità, per gran adversitat que li vingua, no deu mostrar la sua cara trista per no smayar la sua gent. E fes-me dar unes vestidures de moro e veuràs lo que yo faré, car anant a la Casa Sancta de Hierusalem fuy en Alexandria, e en Barut me fonch mostrada la lengua morisca perquè aturí grans dies ab ells, e aprenguí dins Barut fer magranes de certs materials compostes que stan VI hores en poder-se ensendre e, com són ençeses, bastarien a tot lo món a cremar, que com més aygua hi lançen, més s'ençenen, que tota l'aygua del món no les bastaria apagar si ja no les apaguen ab oli e ab razina de pi.

―Cosa és de gran admiració ―dix lo rey― que ab oli e ab razina de pi se agen apagar e no ab altra cosa, car yo crehia que l'aygua apagava tots los fochs del món.

―No, senyor ―dix l'ermità―. Si la senyoria vostra me dóna licència que vaja fins a la porta del castell, yo portaré sol un material: ab aygua clara o ab vi encendreu una antorxa.

―Per la mia fe ―dix lo rey―, molt hauré singular plaer de veure-u.

E l'ermità prestament anà a la porta del castell, per ço com a l'entrar hi havia vista calç viva. Pres-ne una poca gleva e tornà hon era lo rey, e pres una poca d'aygua e lançà-la-y desús, e ençés ab una palleta una candela. Dix lo rey:

―Yo jamés aguera pogut creure speriència tal si de mos hulls no u agués vist. Ara no tinc res per impossible que los hòmens no sàpien fer. En special tals sabers cahuen en gents qui van molt per lo món, e prech-te, pare reverent, me faces gràcia de dir-me totes les coses necessàries per aquest fet de les magranes, del que y és mester.

―Yo, senyor ―dix l'ermità―, les yré a comprar per ço com sé millor conéxer los materials si són bons, per ço com yo les he fetes moltes voltes de les mies mans. E com seran fetes, yo, senyor, yré tot sol devers lo camp dels moros e prop la tenda del rey yo posaré les magranes; e com vendrà quasi la hora de la miga nit, les magranes seran ençeses, e tots los moros cuytaran devers aquella part per apagar lo foch; e la tua senyoria starà armat ab tota la tua gent. Com veuràs lo gran foch, ab tota la gent fir sobre ells, e fas certa la senyoria tua, que X mília dels teus basten a desconfir C mília dels altres. Car yo puch dir ab tota veritat a la excel·lència tua que, trobant-me en Barut, viu un altre cas semblant de un rey contra altre e, ab la ajuda de nostre senyor Déu e per consell meu la ciutat fonch liberada dels enemichs, e lo rey qui stava dins la ciutat fonch vençedor e l'altre qui·l tenia asetgat fonch vençut. E la senyoria tua deu fer son poder ―e qualsevulla cavaller― de saber coses per a ofendre sos enemichs e defendre sos amichs.

  -f. b1v-  

Plagueren a l'entrestit rey les avisades paraules de l'hermità e féu-li infinides gràties de la sua gratiosa proferta, e pres en si molt gran alegria. Conexent que lo consell que li dava era de virtuós cavaller, acceptà aquell ab molta benignitat e prestament féu fer tot lo que l'ermità havia hordenat.

E com agueren dat fi a lur rahonament, lo rey isqué en la gran sala e mostrà la sua cara a la gent, molt alegra, e lo seu gest, que paria tenir molt gran ànimo. Tots los cavallers estaven admirats com vehien al rey tenir tanta contentació, car molts dies eren passats que no l'havien vist riure, ne la sua cara alegrar-se.

L'ermità, qui s'era partit del rey, poch spay passà que fon tornat de comprar les coses necessàries per a les magranes, e dix al rey:

―Senyor, un sol material nos manca, emperò yo sé que la comtessa ne té. Com son marit Guillem de Varoych era viu, ne tenia molt, per ço com serveix a moltes coses.

Dix lo rey:

―Ara vull que los dos hi anem a la comtessa per haver-ne.

Lo rey tramés a dir a la comtessa com volia anar a parlar ab ella. E exint la comtessa de la sua cambra, véu-se lo rey davant ab l'ermità.

―Comtessa ―dix lo rey―, per vostra gentilesa e virtut feu-me gràtia que·m doneu un poch de sofre viu, de aquell que té a foch que no es pot cremar, de aquell que lo comte, vostre marit, tenia en les antorxes; per gran vent que fes, apagar no·s podia.

Respòs la comtessa:

―Qui ha dit a vostra senyoria que mon marit Guillem de Varoych sabia fer tals antorxes ab tal lum?

―Comtessa ―dix lo rey―, aquest hermità que açí és.

E la comtessa prestament anà a la cambra de les armes e portà'n tant que lo rey ne fonch molt content.

Com lo rey fonch tornat a la gran sala e lo dinar era ja prest, lo rey pres per la mà a l'hermità e posà's en la taula, e féu seure l'ermità al costat seu, fent-li aquell honor que ell era merexedor.

Estaven admirats los servidors del rey de la molta honor que lo rey feya a l'hermità, e molt més stava admirada la virtuosa comtessa, per ço com li acostumava de donar karitat e prenia molt gran plaer e consolació de parlar ab ell com li venia a demanar almoyna, que de les rahons sues restava molt aconsolada. E dolia-li molt, per la molta honor que lo rey li feya, com més karitat no li havie feta, si bé de ell havia la natural conexença perduda. E dix a les sues donzelles les següents paraules:

―¡O, com stich molt enujada de la mia gran ignorància com no he feta molt més honor a n'aquest pobre de hermità ―car yo crech que ell deu ésser home de sanctíssima vida― com l'aja tengut tant de temps en la mia terra e no li é sabuda fer la honor que ell era merexedor! E veig ara que mon senyor lo rey, qui és tan benigne e piadós, lo fa menjar al seu costat. A tots los dies de ma vida me dolrà la poca honor que li é feta. O rey virtuós, pare de misericòrdia, lo que yo he fallit ho smenau ara!

  -f. b2r-  

Levant-se de taula lo confortat rey de Anglaterra, donà lisència a l'hermità que anàs a fer les magranes, les quals en pocs dies foren fetes. E acabades aquelles, l'hermità se n'anà al rey e dix-li:

―Senyor, si vostra senyoria me dóna lisència, yo iré per donar compliment al que és stat deliberat. La excel·lència vostra faça posar en orde tota la gent qui té de exir defora.

E lo rey dix que era molt content.

E en la scura nit lo virtuós hermità mudà's les vestidures que tenia apparellades de moro, e per la porta falsa del castell isqué molt secretament, que per negú no fonch vist ne conegut, e posà's dins lo camp dels moros. E com a ell li paregué hora lançà les magranes a una part del camp, prop de una tenda de un gran capità parent del rey moro e com fonch quasi passada la miga nit lo foch fonch tan gran e tan spantable que tots ne staven admirats de les grans flames que lansava. E lo rey e los altres moros, desarmats axí com staven, cuytaren en aquella part hon era lo major foch per apaguar-lo, e no·l pogueren jamés apaguar per molta aygua que hi lançasen, ans com més aygua hi lançaven més s'ensenia.

Lo virtuós rey de Anglaterra, com véu lo gran foch, armat com stava, ab aquella pocha gent que restada li era isqué de la ciutat e ab gran ànimo ferí en los moros, e feyen tan gran destructió d'ells que era cosa d'espant, que no prenien nengú a mercé.

Com lo rey moro véu tan gran foch e tanta gent sua morta, cavalcà sobre un ginet e fugí, e recullí's dins un castell que havia pres, que havia nom Alimburch, e allí féu-se fort ab tots aquells qui del camp eren campats. Fonch molt admirat ell e tots los altres moros com eren stats axí romputs, car no podien pensar quina era stada la causa de tan gran desbarat, com ells fossen L veguades més que los cristians.

Com los moros foren fugits, los cristians robaren lo camp dels moros e fonch ja de dia clar. Ab grandíssima victòria entraren dins la ciutat.

Lo rey moro, aprés passats quatre dies, tramés sos embaxadors ab una lletra de batalla al rey de Anglaterra, la qual era de la tenor següent.

  -f. b2v-  

A tu, rey cristià, qui senyorejaves la illa de Anglaterra, dich yo, Abraym, rey e senyor de la Gran Canària, que si tu vols que aquesta guerra fine entre tu e mi e sese la mortaldat entre lo teu poble e lo meu ―si bé yo en sta illa de Anglaterra sia més poderós que tu no est, axí de viles com de castells com de gent e sforç de cavalleria, car si lo gran Déu t'à donada victòria sobre la mia gent, yo e los meus l'avem aguda de tu e de tots los teus moltes veguades dins la tua pròpria terra―. Emperò si tu volràs que no y haja més scampament de sanch, entrem en camp clos rey per rey, sots tals pactes e convinenses: que si yo venç a tu, tendràs tota Anglaterra sots la mia potestat e senyoria e·m faràs de traüt CC mília nobles cascun any, e en la festa del gran sanct Johan vestiràs unes robes mies ―les quals yo·t trametré―, e aquell dia te hages a trobar en la una de aquestes quatre ciutats, ço és, en la ciutat de Londres, o de Conturberi, o de Salasberi, o en esta ciutat de Varoych, per ço com açí só stat desconfit e açí vull que·s faça la primera festa. E açò serà en memòria e recordació de la victòria que yo hauré aguda de tu. E si fortuna administra que tu sies vençedor, yo me'n tornaré en la mia pròpria terra e tu restaràs ab pau en la tua e ab gran repòs e tranquilitat tu e tots los teus, e més, te restituhiré totes les viles e castells que ab la mia pròpria mà victoriosa he guanyat e conquest.

Aquestes paraules no són per vanaglòria ne per menysprear la corona real, mas per ço com Déu és gran e darà a cascú la part que per sos mèrits serà merexedor.

Partiren dos grans cavallers moros del castell d'Alimburch, los quals trametia lo rey de Canària a la ciutat de Varoych per embaxadors al rey de Anglaterra. E ans de lur partida trameteren un trompeta a la ciutat per demanar salconduyt. Com lo trompeta fon al portal de la ciutat, les guardes li digueren que s'esperàs un poch e tornarien-li resposta. Una de les guardes anaren prestament al rey per dir-lo-y; lo rey, agut son consell, dix a la guarda que·l deixassen entrar. Com lo trompeta fonch dins la ciutat, lo comte de Salasberi parlà ab ell e dix-li:

―Trompeta, yo us dich de part de la magestat del senyor rey que los embaxadors   -f. b3r-   poden venir salvament e segura, que no·ls serà fet negun dan.

E lo comte donà-li una roba de ceda e cent nobles. Lo trompeta se'n tornà molt content e, ans que los embaxadors vinguessen, l'ermità dix al rey les següents paraules:

―Senyor, spantem aquests moros de vista: hordene vostra altesa dos grans senyors que isquen al portal per rebre los embaxadors e vagen ab molta gent e ben armats, tots en blanch, mas que no porten bacinets al cap, e al portal, per guardar aquell, stiguen CCC hòmens així armats com los altres. E faça la excel·lència vostra emparamentar tots los carrers per hon han a passar, e totes les dones e donzelles axí velles com jóvens qui comportar-ho poran, per les finestres e per los terrats posen draps a l'entorn, tan alts que donen a les dones fins als pits, e cascuna d'estes tingua una armadura de cap. E com los embaxadors passaran, veuran l'arnés luyr, pensaran que tot és gent d'armes. E los CCC qui guardaran lo portal, a les espatles, per altres carrers desviats, isquen per les plaçes e cantons, e com los embaxadors seran passats, facen així com he dit fins que sien davant la altesa vostra. E certament ells pendran gran spant com veuran tanta gent d'armes ab la batalla que han perduda, que no saben com ne en quina manera; e ara que vegen la molta gent, hauran a creure que socors de moltes gents nos és vengut d'Espanya ho de França ho de Alamanya.

Lo rey tingué per molt bo lo que l'ermità havia dit e tots los de son consell, e axí fonch fet. Elegiren al duch de Lencastre e al comte de Salasberi que rebessen los embaxadors e ab ells anassen IIII mília hòmens, e cascú de aquells portàs en lo cap una garlanda de flors. Isqueren fora de la ciutat per recebir los embaxadors una bona milla. Dix lo duch de Betafort:

―Digau, pare hermità, puix tantes serimònies han de fer, los embaxadors, com trobaran al rey, vestit o despullat, o armat o desarmat?

―Si ira no y mesclau en vostres paraules ―dix l'ermità―, bona demanda feu. Emperò veig lo que signifiquen vostres paraules, que és més inclinatió de mal que de bé: per ço com só vell he hermità me voleu vituperar en lo consell e davant mon senyor lo rey. Areglau-vos en vostre parlar, si no yo us posaré una brida en la boqua que us faré parar a cada pas.

En açò lo duch se levà de peus, e mès mans a l'espasa e dix:

―Si no perquè sou tan vell e portau l'àbit de Sanct Francesch, ab aquesta spasa, la qual és venyadora de paraules injurioses, yo us acursaria les faldes fins a la mitat de la cinta.

En açò lo rey se levà en peus ab molta ira que tenia e pres al duch e levà-li l'espasa de la mà, e féu-lo posar pres dins una gran torre. E tots los altres senyors que allí eren pacificaren a l'hermità, segons sa edat e l'àbit que portava devia perdonar, e ell fonch content perdonar. E jamés lo rey ho admeté per molts prechs e suplications que l'ermità e los altres magnats seny   -f. b3v-   ors li feren, ans ab un gyn lo volia lançar perquè isqués a recebir los embaxadors.

Estant en aquestes congoxes portaren nova al rey com los embaxadors moros venien, e prestament isqueren los qui eren stats elets ab tot aquell orde damunt mencionat.

Com los embaxadors foren davant lo rey, donaren-li la letra de batalla ab la crehença ensemps e, en presència de tots, lo rey féu legir la lletra. E l'ermità se acostà al rey e dix-li:

―Senyor, vostra altesa accepte la batalla.

Lavors lo rey dix:

―Yo accepte la batalla segons les condicions que·l vostre rey demana.

E preguà als embaxadors aturassen allí fins en l'endemà, que·ls daria mayor resposta. Féu-los molt bé aposentar e donaren-los totes les coses necessàries per a la humanal vida.

Lo rey apleguà consell general e, en aquell spay que s'ajustaven, l'ermità ab altres senyors se n'anà al rey, agenollà's als seus peus e besà-li la mà e lo peu e ab grandíssima humilitat lo suplicà que fos de sa mercè li volgués donar les claus de la torre perquè pogués traure lo duch, per ço com lo rey les tenia ben guardades. E tantes foren les suplications de l'hermità, ab los altres senyors que li ajudaren, que al rey fon forçat donar-les-hi. E l'ermità ab altres anaren a la torre on stava pres lo duch, e allí trobaren un frare qui l'hohya de confessió, car certament ell se tenia per mort; e com sentí obrir la porta, pres tan gran alteratió que pensà exir de seny, pensant que·l volien traure per fer-ne justic[i]a. Com l'ermità lo véu dix-li:

―Senyor duch, si vós aveu dit a mi algunes paraules injurioses e yo a vós, en gràtia e mercé vos demane que·m perdoneu, que yo de molt bona voluntat vos perdone.

Com la pau fon feta, tornaren tots al consell, hon era lo rey e tots los duchs, comtes e marquesos, he tornaren legir la letra del rey moro. E per quant lo rey e tots los altres amaven e reverien a l'hermità e vehien que era home de sancta vida e mostrava molt saber en l'art de la cavalleria e destre ―segons lo seu parlar― en les armes, per tots foren dades les veus que ell primer parlàs, lo qual féu principi a semblant parlar.

―Puix ab dret natural la rahó·m força obeyr als manaments de vostra excel·lència, mon senyor, en mostra de mon poch saber e no avisat entendre, no perjudicant les senyories de aquests magnànims senyors, me manau que yo parle primer en aquest negoci, yo us diré lo que a mi par ―per bé que yo conegua no ésser digne de parlar en semblants fets com yo sia home   -f. b4r-   qui sé molt poch en l'exercici de les armes―, emperò no oblidant-me que proteste e demane vènia e perdó, axí a mon senyor lo rey com a tots los altres, que si diré algunes coses que no sien ben dites, vos plàcia corregir-les e no vagen en compte de res com isquen de home criat en hermitatge, havent més notícia de bèsties feres que no de armes. Emperò, dich, senyor, a vostra altesa, per satisfer a la letra del gran moro, que diu que a tota sa requesta se vol combatre ab la senyoria vostra cors per cors, e puix acceptada haveu la batalla axí com bon rei e virtuós deu fer, no tement los perills de la mort, só de parer que més val al rey mort soptada que no ésser rey envergonyit; e considerant com lo rey moro sia home fortíssim e de gran ànimo e diu en la sua letra que rey per rey vol fer la batalla, tendria per bo que la senyoria vostra, per salvar la promesa fe e per quant nostre senyor Déu, qui és jutge e conexedor de veritat com a Ell no li sia res amagat, que l'ajam tot de nostra part, no façam cosa neguna ab engan si victòria volem haver de nostres enemichs; e com siam certs de la indispositió de mon senyor lo rey ―qui és molt jove e de dèbil complexió e visca malaltís, encara que tingua l'ànimo de virtuós cavaller―, no seria cosa condecent ne justa que ell entràs en camp clos ab un tan fortíssim home com és lo rey moro, mas lo duch de Lencastre, qui és honcle de mon senyor lo rey, enprengua de fer aquesta batalla, e lo senyor rey se despulle del ceptre e de la corona real per ço que lo gran moro no sia decebut que·s combata ab rey.

Acabant l'ermità les darreres síl·lebes de ses paraules, se levaren tres duchs moguts d'estrema ira, ço és, lo duch de Cloceste, lo duch de Betafort e lo duch de Atrètria, e ab grans crits començaren a dir que no volien consentir que lo duch de Lencastre entràs en la batalla e fos alçat per rei, com cascú d'ells era més acostat parent del rey e a qui era més lícit de fer la batalla que no era lo duch de Lencastre.

Lo rey no comportà que més parlasen, sinó que ab forçada veu féu principi a semblants paraules.

―Justa cosa és que tan desordenada demanda no sia hoyda. Millor fóra que ab dubtoses paraules temptat aguésseu ma volentat, perquè a mi no plau ni vull que negú de tots vosaltres entre per mi en la batalla: puix yo la he acceptada, yo tot sol la vull portar a fi.

Levà's un gran baró e dix semblants paraules:

―Senyor, perdon-me la excel·lència vostra del que diré, car   -f. b4v-   lo que vostra altesa diu jamés per nosaltres vos serà consentit. Per bé que nostre senyor Déu vos haja dat lo voler, vos ha levat lo poder; per quant tots nosaltres conexem que la altesa vostra no és àbil per a tan fort e tan dura batalla com és aquesta, regisqua's la senyoria vostra a consell e voluntat de tots nosaltres, car si nosaltres conexíem la vostra virtuosa persona ésser disposta per a tal mester, de bon gran aguérem aderit al que la altesa vostra agués manat.

E tots los altres barons e cavallers loaren lo que aquest baró hania dit.

―Puix axí és que a vosaltres, fidelíssims vasalls e súbdits meus ―dix lo rey―, no plau e conexeu en mi que no só dispost per a combatre lo rey moro, yo us regracie la molta amor que·m mostrau tenir e disponch de mi enseguint la volentat de tots vosaltres. Emperò yo vull e man que no sia negú, sots pena de la vida, que tingua tant atreviment que digua que farà per mi la batalla, sinó lo que yo elegiré. E aquell vull que sia per mi hi en loch meu, e en aquell renunciaré la corona, lo regne e lo ceptre real.

Respongueren tots que eren contents. Aprés lo rey féu principi a tal parlar.

―Axí acostuma afalagar la iniqua fortuna quant del tot vol destroyr al qui enguana, que de la sua adversitat alguna part no mostra perquè aquell a qui prospera contra ell no s'arme. O gran infortuni, que·ls molt prosperats en la més alta fortuna acompanya, que no tenint speriència de adversitat alguna los pochs dans majors stimen e los grans sostenir no poden! E per ço, duchs, comtes e marquesos e tots los altres súbdits fidelíssims meus, vull manifestar que, puix a la divina Providència és stat plasent que m'a privat de la força e corporal sanitat e tots vosaltres me dieu e afermau yo no ésser sufficient per entrar en camp clos, volent enseguir a la molta amor e bona voluntat de tots vosaltres, yo done mon loch, lo ceptre e la corona real, e despull-me de tota ma senyoria e done-la de bon grat, no constret ni forçat ni ab pactes ni convinenses, al meu amat pare hermità qui açí present és.

Despullà's les sues robes e dix semblants paraules:

―Axí com yo·m despulle aquestes vestidures reals e les vist, pose sobre lo pare hermità, axí·m despulle de tot lo meu regne e senyoria donant e revestint-lo sobre lo pare hermità, e prech-lo que li plàcia de acceptar-ho e que faça la batalla per mi ab lo rey moro.

Com l'ermità hohí dir semblants paraules al rey, levà's molt prest per voler parlar, e tots los grans senyors que allí eren, de un acort se levaren e tin   -[f. b5r]-   gueren tan a prop a l'ermità que jamés lo lexaren parlar, ans li despullaren l'àbit que vestia e feren-li vestir les robes reals. E lo rey renuncià tota la sua senyoria sobre l'ermità ab acte de notari, en presència de tot lo consell e ab consentiment de tots los barons. E vistes per lo rey hermità les preguàries de tots los del consell, acceptà lo regne e la batalla, e prestament demanà que li portassen unes armes que li vinguessen bé. Portaren-li'n moltes, emperò de totes quantes li'n portaren, no n'i agué nengunes que li vinguessen bé al plaer seu.

―Per la mia fe ―dix lo rey hermità―, per açò no restarà la batalla, encara que y sabés entrar en camisa. E prech-vos senyors ―dix lo rey hermità―, vos plàcia voler anar a la comtessa e preguau-la molt carament que per la sua molta virtut e bondat me vulla prestar les armes de son marit, en Guillem de Varoych, aquelles ab què ell acostumava entrar en les batalles.

Com la comtessa véu venir tants duchs, comtes e marquesos e tot lo consell del rey, e hoyt lo per què venien, respòs la virtuosa comtessa e dix que era molt contenta, e donà'ls unes armes que no valien molt.

Lo rey, com les véu, dix:

―No són aquestes les que yo demane, car altres n'i ha que són molt millors.

E tots los barons tornaren altra volta a la comtessa e demanaren-li les altres armes, e la comtessa los dix que no n'i havia altres.

Cobrada la resposta, lo rey dix:

―Senyors e germans meus, anem-hi tots axí com stam e·nsajarem nostra ventura.

Com tots foren davant la comtessa, dix lo rey:

―Senyora comtessa, per vostra gran bondat e gentilesa vos prech me vullau prestar les armes qui eren de vostre marit, en Guillem de Varoych.

―Senyor ―dix la comtessa―, axí Déu me prest aquest fill, que altre bé en aquest món no tinch, com ja les vos he trameses.

―Veritat és ―dix lo rey―, emperò no són aquelles les quals yo demane. Emprestau-me vós aquelles qui stan en lo petit retret de la vostra cambra, les quals són cubertes de un domàs vert hi blanch.

Dix la comtessa, qui donà de genolls en terra:

―Senyor, en gràtia e mercé demane a vostra senyoria que·m vulla fer certa de vostre nom e com conexíeu vós a mon senyor, lo comte Guillem de Varoych.

―Comtessa ―dix lo rey hermità―, no és ara temps ne hora per a poder-vos manifestar lo meu nom, car en altres coses més   -[f. b5v]-   necessàries e útils per a tots tinch de entendre, per què us prech que·m vullau prestar les armes que us he demanades, e açò us auré a gràtia singular.

―Senyor ―dix la comtessa―, yo de bon grat só contenta de prestar-les a vostra altesa, mas si Déu vos done bona victòria del rey moro, me façau gràtia que, puix lo vostre nom no puch saber, almenys que·m digua vostra senyoria quina conexença e amistat ha tenguda ab mon marit.

Respòs lo rey:

―Senyora, puix tant me forçau e voleu que us ho digua, yo só content per lo molt meréxer vostre. Bé sou en record de aquella gran batalla que vostre marit vençé al rey de França en la ciutat de Roam. Vostre marit era capità mayor de la ciutat, e vench lo rey de França ab LX mília combatents entre de peu e de cavall, e vostre marit, Guillem de Varoych, isqué ab pocha gent de la ciutat e lexà los portals molt ben provehits, e al cap del pont féu-s'i un bell fet d'armes, de què moriren dels francesos en lo pont, ab los qui caygueren en la ribera, passats V mília hòmens. E vostre marit retragué's devers la ciutat e tots los de Picardia passaren un pas e pensaren pendre la ciutat, si no per Guillem de Varoych, qui·s féu fort a la porta. E pleguà lo rey ab tot son poder e féu allí un singular fet d'armes, en tant que vostre marit se n'entrà e molts francesos ab ell ensemps. E aquells qui guardaven les torres del portal de la ciutat dexaren caure la porta caladissa com veren que ja n'i havia prou de francesos, e lo rey restà defora. Com Guillem de Varoych agué destroçada tota la gent e posats en forts presons, e véu que lo rey de França combatia la ciutat ab gran esforç per pendre vostre marit, lo comte isqué per alt[r]a porta de la ciutat e ferí en aquell loch hon era lo rey de França, e los de la ciutat isqueren tanbé. E lo rey fonch ferit de dos nafres e mataren-li lo cavall. E un cavaller dels seus, qui véu tan malament nafrat lo rey, e stava a peu, devallà del seu cavall e féu-hi pujar lo rey a cavall, e fon-li forçat que se n'anàs, e la batalla fon perduda. Comtessa, sou en recort com aprés pochs dies passats, vostre marit vench en aquest regne per manament del senyor rey, e ab quanta de honor fon rebut per lo rey e per tots los del regne? E romperen-li un tros del mur, car no consentiren que entràs per porta neguna, e anaven sobre un carro enparamentat de draps de brocat, e los cavalls qui tiraven lo carro anaven ab paraments de seda, e ell anava tot sol sobre lo carro, armat tot en blanch ab l'espasa nua en la mà. Aprés vengueren en sta vostra ciutat de Varoych e açí stigueren per alguns dies, e yo contínuament fuy en sa companyia; e en les guerres fom frares d'armes.

No tardà gran spay que la comtessa féu principi a tal parlar.

  -[f. b6r]-  

―Ab alegria de goig inefable, senyor, me recort que és veritat tot lo que la senyoria vostra m'à dit. E reste molt aconsolada com hoig recitar los singulars actes del meu virtuós marit e senyor, que yo en strem amava e en grandíssima stima tenia, com aquell qui era digne de fama gloriosa e merexedor de real corona per les sues virtuts insignes. Mas la fortuna m'és stada molt adversa, qui·m fa viure adolorida, que·l m'à levat davant los meus hulls. E des que de mi·s partí no sé què són bons dies ni menys bones nits: entre les unes coses e altres, tots los dies me són de passió. E de açò no vull més parlar per no enujar la altesa vostra; sol vos deman en gràtia e mercé me vulla perdonar la senyoria vostra com en lo temps de vostre hermitatge yo no fiu per l'altesa vostra lo que bé aguera pogut fer. E si yo agués sabut la jermandat que havíeu tenguda ab mon senyor Guillem de Varoych, yo us aguera feta molt més honor e donat de mos béns més que fet no he.

Molt fonch content lo rey de les paraules de la virtuosa comtessa.

―Lla hon no ha erra no fretura demanar perdó. Vostres virtuts són tantes que no·s porien recitar ni yo no us bastaria a fer les gràties del que us só obliguat. Sol vos prech, per la vostra gran virtut e gentilesa, que les armes que us he demanades me vullau prestar.

E prestament la comtessa li féu traure unes altres armes qui eren cubertes de brocat blau. Com lo rey les véu dix:

―Senyora comtessa, com teniu ben guardades les armes de vostre marit! Per molt que aquests senyors e yo vos ajam preguada, no les nos haveu volgudes prestar. Aquestes són les que Guillem de Varoych entrava en los tornegs. Aquelles que yo demane stan penjades dins lo vostre retret, qui són cubertes de un domàs blanch e vert ab un leó d'or coronat, e ab aquelles sé yo bé que ell entrava en les molt cruels batalles. E si vós, senyora comtessa, enuig no y preníeu que yo entràs dins lo retret, a mon parer yo les trobaria.

―Ay trista ―dix la comtessa―, par que tota vostra vida siau criat en sta casa! Bé porà entrar la senyoria vostra, e mire e prengua tot lo que millor li paregua.

Vent lo rey la sua bona volentat, lo y regracià, e entraren tots dins lo retret e veren-les allí penjades. Lo rey les se féu dar e féu-les adobar de tot lo que necessari era.

La batalla fon concertada per a l'endemà, e en la nit lo rey se n'anà a la sglésia major e allí stigué tota la nit agenollat davant l'altar de la sacratíssima Mare de Déu, senyora nostra, ab totes ses armes, qui sta   -[f. b6v]-   ven sobre l'altar. Com fon dia clar, hoy missa ab gran devoció. Acabada la missa, se féu armar dins la sglésia, e menjà d'una perdiu per ço que natura s'esforçàs un poch. Aprés isqué al camp e totes les dones e donzelles isqueren de la ciutat descalces, les donzeles en cabells, fent professó, suplicant a la divina Magestat e a la sacratíssima Mare de Déu Jhesús que donàs victòria al lur rey contra lo rey moro.

Com lo rey hermità fonch dins lo camp, vench lo rey moro ab tot son poder de peu e de cavall e entrà en lo camp ab ànimo de virtuós cavaller. E tots los moros pujaren alt en un toçal per mirar la batalla, e los cristians stigueren prop de la ciutat. Lo rey hermità portava una lança ab lo ferro ben smolat e una pavesina en lo braç, l'espasa e un punyal. Lo rey moro portava un arch de flexa, espasa e al cap una cervellera ab moltes tovalloles enbolicades.

Com los dos animosos reys foren dins lo camp, la hu anà devers l'altre ab molt gran ànimo. Lo rey moro tirà prestament una flexa e donà-li en lo mig de la pavesina e passà-la-y de clar ensemps ab lo braç, que no s'i pogué aturar, e prestament li'n tornà a tirar altra e donà-li enmig de la cuxa. Ab l'arnés que portava, la flexa no pogué passar del tot e feya-li molt de enpaig al passeyar que feya. Ell fon ferit de dues nafres ans que acostar-s'i pogués, e tirà-li la lança com fon prop d'ell. E lo rey moro era molt destre en les armes e, ab lo seu arch, com véu venir la lança, rebaté-la e féu-la·nar luny de si més de X passes. En açò lo rey hermità se fonch tant acostat que no·l lexà més tirar. Com li fonch quasi que ab la mà lo podia tocar, dix en alt, cridant:

―Ajuda'm, Déu, e vingua tota la morisma contra mi!

Com lo rey moro véu l'altre tan prop de si e no podia tirar ab l'arch, tingué's per perdut.

Com lo rey hermità agué tirada la lança, prestament mès mans a l'espasa e acostà's tant com pogué a ell e donà-li un gran colp sobre lo cap, emperò no li féu gran mal, tantes eren les tovalloles que portava. E lo rey moro ab l'arch defenie's e rebatia-li molts colps, en tant que·l rey hermità li tirà un gran colp que li taillà lo braç e mès-li l'espasa tota dins lo costat, e fon força al rey moro que caygués en terra; e tan prestament com pogué, lo rey hermità li taillà la testa, pres la lança e mès la testa en la punta. E ab aquella victòria lo rey se'n tornà dins la ciutat. Pensau ab quanta alegria staven los cristians, dones e donzelles, pensant com eren ja fora de captivitat!

Com lo rey fon dins la ciutat, feren venir los metges e curaren les nafres del rey. Lo dia següent, de matí, lo rey tingué son consell en la cambra hon jahia, e fon deliberat que trametessen dos cavallers per embaxadors als moros, dient-los que volguessen observar les convinenses per ells promeses e jurades per tots ells, e se'n podien anar salvament e segura ab tots lurs navilis, robes, joyes, en ses pròpries terres, sens que per nengú   -[f. b7r]-   del regne no·ls serà fet mal ne dan.

Com los embaxadors foren elets, trameteren un trompeta per salconduyt. Los moros foren contents de dar lo salconduyt tant bastant com lo volgueren. Los embaxadors partiren; com foren junts ab los moros, esplicaren lur embaxada. Feren-los ben aposentar e preguaren-los que sperasen la resposta. E açò digueren per fer-los una gran maldat, car tornaren en major malícia per la molta dolor que tenien de la mort de lur rey.

Entre ells fonch molt gran altercació a qui farien rey. Los uns volien que fos Çalé ben Çalé, los altres volien que fos Aduqueperech, cosín germà del mort rey. Feta la electió per ells de Çalé ben Çalé, per ço com era bon cavaller e valentíssim, de continent que l'agueren alçat rey manà que prenguessen los embaxadors e tots los qui eren venguts ab ells, e féu-los matar. Levaren-los a tots les testes e posaren-las dins una sàrria, e ab un ase les trameteren devers la ciutat.

Les guardes qui staven en les torres de la ciutat veren dos ginets ab l'ase que feyen anar; com foren prop de la ciutat desempararen l'ase e tornaren-se'n molt corrent. Lo capità de les guardes véu lo cas, manà a X hòmens a cavall que anassen a veure quin cas era aquell; com ho agueren vist no volgueren ésser exits per a veure un tan nefandíssim cas, ne tan gran perdició. E prestament ho anaren a dir al rey e a tot lo consell. Com lo rey sabé tal novitat, posa't fonch en gran admiratió e dix semblants paraules.