―Antiga auctoritat fa tes[t]imoni de la veritat de les coses mal fetes, car la stima de la honor que ha menyscabat en tu fa adversa la tua fortuna. E açò dich perquè no·m plau dir-te paraules qui t'agreugen, manifestant la erra de tos mals que per la tua mà sangonosa són stats comesos, per què, a menys pèrdua de ta honor e fama, al que la tua lengua a mi demana, sia cosa impossible bonament se pogués fer. E fas fi, que no·t vull dir més avant.
E l'albanés tornà a replicar e dix:
―Mon senyor, clam-vos mercé dir-me la causa per què us n'estau.
Dix Tirant:
―Albanés, tu m'as servit al plaer meu, de què te'n reste molt obligat. De mos propis béns te vull ans donar que no dar-te la honor de l'orde de cavalleria, per no ésser représ de reys, duchs, comtes e marquesos e dels famosos cavallers. Car lo teu ignocent desig no comporta la honor de cavalleria ni rebre aquella, com aquest tan alt orde no pertany a totes gents, car és cosa molt delicada e no deu venir en poder de tots aquells qui u desigen ésser. E majorment de tu, qui sabem que has ofés aquest tan singular rey, e per ço series dit reproxe. E per ço yo no ofendria tant mon orde que·ls bons cavallers rependre'm poguessen. E si yo u fes, forçat seria que la tua persona hauria de sostenir tants de dans ab tanta pèrdua de ta honor, per justa reparació del que has ofés al noble rey. Més te val ésser bon scuder que mal cavaller, perquè als hòmens envejosos de nostra pròspera fortuna més se enugen. Vet ací cinquanta mília dobles que de bon grat te do, puix tan virtuosament has obrat.
Ell pres les dobles e passà-se'n en la terra d'on era natural, ço és, Albània.
Fet açò, Tirant ordenà fos -f. I4r- sen trameses cent mília dobles en Túniç a hun cosín germà del Capdillo que era en aquell regne regidor per lo rey de Túniç, e pregà'l que quitàs lo senyor d'Agramunt e tots los altres qui dins la sua galera venien. E tots foren trets de captivitat per lo governador, qui·ls féu comprar a mercaders, que ell gens no s'i mostrava. E açò féu per amor del Capdillo. E tramés-los tots hon era Tirant. E com los portaven dins terra, tenien la sperança perduda de jamés exir de captivitat, fins que veren lo lur capità. No penseu que fos poca la consolació que ells prengueren en la vista sua.
Tirant demanà prestament a son cosí, lo senyor d'Agramunt, si havia vist a Plaerdemavida, e aquell respòs:
―Senyor, de aquell dolorós dia que perdem la galera de vista, yo jamés n'é sabut res d'ella, ans vull creure que sia morta dins la tempestuosa mar.
Tirant mostrà que li dolia molt e dix:
―Yo us jur per nostra Dona que, si ab la millor sanch de la mia persona la podia resuscitar, de molt bona voluntat ho faria, e si tenia dos bacins e mig de sanch, los dos ne daria.
Tirant los féu molt bé vestir, els armà e donà'ls de bons cavalls, e refrescà'ls molt bé de les sues dobles, que·ls paria que fossen resuscitats de mort a vida. E més, ordenaren ell e lo Capdillo, ab mercaders, de trametre en terra de crestians per arnesos e per cavalls, com sabessen de tot cert que, tota aquella gent que staven en la ciutat de Tremicén e en les aldees, eren arribats a VI legües del castell de Mont Túber, hon ells eren, e com havien tramesos correus per tota la terra dels moros amprant a molts parents que·l rey tenia en la Barberia, que li vinguessen ajudar. Tirant, sabent açò, ordenà que lo castell fos més provehit de totes les coses necessàries molt més abundosament que no era.
La gent del rey Scariano, un alba de matí, aplegaren davant lo castell e donaren lo gran combat a la vila. E Tirant dexà al Capdillo alt en lo castell, ab lo senyor d'Agramunt, en guarda del rey, y ell féu obrir la porta de la vila, e davant la porta féu fer aquí hun baluart, e jamés volgué consentir per res que les portes se tancassen, ans nit e dia tostemps staven ubertes. E en la primera venguda que feren, vehent la porta de la vila uberta, tots cuytaren en aquella part. La mortaldat dels moros fon tanta en lo baluart que los q[u]e venien detràs no podien passar avant per los cossos morts que allí staven. Infinida gent fon la que morí dels de fora, e dels de dins n'i hagué molts de nafrats, mas pochs morts.
Los moros ordenaren ses batalles e totes les hores del dia venien a combatre. E de continent que la una squadra de gent era cansada, anava-se'n aquella e venia-n'i altra fins que era nit scura. E en la nit Tirant feya adobar los fossats e lo baluart e tot lo que mester era. Com los moros veren que noure no·ls podien e tanta gent los mataven cascun dia, delliberaren de no combatre més, mas fessen portar tantes bombardes com poguessen haver del regne e fora de aquell, e en moltes parts trameteren per haver- -f. I 4v- ne. E Tirant fon nafrat de dues nafres, la una en la cama hon solia tenir mal e l'altra en lo cap, de colp de passador, que li passà lo bacinet, que entrà lo ferro hun poch en lo cap.
E passà bé hun mes que no s'i feren armes, sinó ben poques. E Tirant pujà-se'n al castell e lo senyor d'Agramunt fon capità en la vila. Com les bombardes foren ajustades, que foren més de cent, asetjaren la artelleria e començaren de tirar, que feyen gran mal, e Tirant no podia exir per rompre-les. Tingué aquest avís perquè no tirassen: pres lo rey e tots los altres presoners, e posaven-los sobre posts amples e, ben ligats ab cordes, calaven-los endret de la muralla. E com los de fora veyen lo rey en tal so star e los altres presoners, que y tenien pare o fill o germans, no consentiren que les bombardes més tirasen; e per açò havia entre ells de grans debats e moltes morts que se'n seguien. Com lo rey stava en aquelles posts, cridava ab miserable veu, ab los altres, que per reverència de Mafomat no volguessen tirar. E los moros de defora alsaven una bandera per senyal de segur, e lavors levaven del mur lo rey e los altres. E delliberaren, per no posar la persona del rey en tan gran perill, que sperassen que vengués lo rey de Bogia, qui era son germà e cunyat del rey de Túniç. E havien nova com tots se posaven en orde ab lo major poder que ells podien fer, e per causa de açò ells feren treves per a dos mesos.
E molts parents, cavallers e servidors, aprés de les treves, pregaren als capitans que·ls dexassen entrar en la vila e en lo castell per parlar ab lo rey Scariano. E ells foren contents, que daven licència a cinch cavallers que cascun dia staven de sol a sol ab lo rey. Com venia la nit, tornaven-se'n en lo lur camp. Aquests moros hagueren nova certa com los reys dejús nomenats venien per socórrer-los. Primerament lo rey de Bogia, son germà, e lo rey de Feç e lo rey Menador, lo rey de Pèrsia, lo rey de la Tana, lo rey de la menor Índia, lo rey de Domàs, lo rey Geber, lo rey de Granada, lo rey d'Àfrica. Tots aquests reys, los de més, eren en deute de parentesch ab aquest rey Scariano. E lo menys que cascun de aquests portava eren XXXXV mília combatents. E lo rey de Belamerín se ajustà ab lo rey de Túniç ab LXXX mília combatents, e ab aquella gent vengueren a socórrer-los altres, e tots justats tenien lo siti.
Seguí's hun dia que la reyna tramés a cridar a Tirant que volgués plegar a la sua cambra per ço com volia parlar ab ell. E Tirant, impensat per què·l volia, prestament hi anà, per bé que encara no era ben guarit de la cama nafrada. Com Tirant fon ab ella, la reyna lo rebé ab cara molt afable, féu-lo seure al seu costat e, ab veu baxa, li féu principi a semblant requesta.
-[f. I5r]-
―La lum perduda és recobrada als meus ulls e alsant lo meu cap te veig com a senyor del món, car lo cel e la terra e totes les coses que lo gran Déu ha creades te obehexen, e bé·t pots nomenar digne sobre tots los altres cavallers, car merexedor est de ésser senyor de tots aquells qui de honor senten. O benaventurat cavaller de eterna fama! Digues-me, virtuós capità, hon és fogida la delitosa bellea de la tua vista e hon has lexada la fresca color de la tua graciosa cara? Quina és la occasió de la gran flaquea de la tua noble persona? E los teus cabells resplandents, sens maestrívol mà ornats, e los teus ulls, qui parien dues steles matutines, com se són axí aflaquits? Més flamejants los trobí aquella plasent nit que·ns traguist de aquella dolorosa presó, e yo més piadosa que altra tenguí tan gran grat de la tua virtuosa persona ab tanta singularitat proporcionada que avorrí a mon sposat, que no tenia ulls ab què·l pogués veure. E apartada d'ell, tota la mia amor transportí en tu sol, qui est la flor dels millors.
"E yo bé conech, capità senyor, que jamés bastaria a premiar-te lo gran servici que m'has fet, per què suplich al nostre Mafomet que te'n vulla retre lo premi en lo que yo falliré. E per la part mia, com no tinga cosa de major stima que la mia persona, encara que no sia suficient premi al que tu tant vals e merites, per què·t suplich, senyor, que·m faces gràcia de voler ésser senyor de aquesta terra e de la mia persona en compensació de tos treballs, car més stimaria ésser serventa tua que senyora del món. Perquè la tua virtuosa persona és tal e de tanta gentilesa, que verdaderament est merexedor de molt de bé y honor, molt més que tots los reys e prínceps qui huy porten corona que, ab veritat, altre renom dones de tu que no fan tots los altres prínceps del món. E la tua mercé no·m tinga a mal lo que·t diré, encara que yo no·n sia merexedora, car sobre tots los hòmens del món te volria per marit e per senyor. E si y encara yo no·n sia merexedora, car sobre tots los hòmens del món te volria per marit e per senyor. E si fos stada en libertat e no temés infàm[i]a, ab tu me'n fóra anada. E si la tua noblea me desempara, hon trobaré yo refugi ni sperança de persona tal qui a mes dolors remey puxa donar, sinó tu o la mort, qui és la fi de tots los mals?
Admirà's Tirant de tal requesta e no tardà en fer-li semblant resposta.
―Si la mia benvolença stigués en ma libertat, gran culpa tendria de refusar requesta de tanta vàlua, car les vostres agraciades paraules me mostren granea de tanta amor que m'obliga en servir e ajudar a la senyoria vostra e pendre-us en compte de filla. E seria a mi hun gran defalt que yo volgués donar lo que tinch ja donat e fora de ma libertat. Car per la molta amor que tinch de servir-vos, mon peccat vos confessaré. Gran temps ha que yo ame una don -[f. I5v]- zella de gran stima, e ella per semblant a mi. E seria gran defalt meu que per ella ésser tan virtuosa, que ha servada tanta virtut de honestat devers mi, que yo cometés tan gran maldat devers ella, ni li fallís en ses amors, ans permetria la mort que tal cars se pogués dir de mi. E prech a Déu que si tal pensament me passava per l'enteniment, que s'obrís la terra e aquí fos enclòs en sepulcre de dolor. E vós, senyora, qui sou dotada de tant saber que no ignorau los termes de amor, lo que no volríeu per a vós, no deuríeu desijar per altri. E prech a la senyoria vostra no s'agreuge del meu parlar, car vós sou persona tal e de tanta stima que no és dama en lo món qui més puga valer. Ni sé príncep ni cavaller, per virtuós que fos en lo món, que no·s degués tenir per benaventurat en posseyr la vostra gran bellea.
"E com veritat sia una de les causes que nostres passions refrena, les fundades e invencibles rahons de vostra senyoria, los scurs núvols de la mia apassionada ignorància en vapors convertint, ab sol luminós de vera doctrina han il·luminat lo meu entendre, calfant ma voluntat de servir vostra excel·lència, que la vida no tinch en car si la havia a despendre. E perquè lo peccat meu vos he confessat, de més abundant perdó teniu causa de perdonar-me. Però per mèrits de aquella qui per molta gentilea sua afectadament me ama, ha volgut Déu que lo meu cor e voler no·s puga mudar, e per causa de açò lo meu cor plora gotes de sanch e jamés se veurà alegre ni content fins que veja la senyora de qui és. Mas, havent per cert que mèrits neguns no basten de fer menys ma benvolença, puix altre delit amor ab si no porta sinó sperança de benaventurada fi, perquè yo no·m desespere prenent per tal fi vostra inestimable vàlua, la qual per la mercé vostra tenir tanta bellea, gràcia e saber, me obliga dir-me servidor vostre tant com lo viure m'o consenta. E per temença de errar me dexe de recitar les mies pròpies passions, per bé que no·s mostren tan grans com són les mies fatigues, car dix hun gran poeta que les fatigues trahen a penes amor de la pensa. Ajuda'm, encara, altra rahó que no·m vull oblidar: com vostra senyoria sia mora e yo crestià, no seria lícit tal matrimoni. E no perdau, senyora, per lo que dit he, la sperança de mi, car tant com ànima tendré en lo cors, jamés vos falliré en servir-vos, absent o present, honsevulla que yo sia, car lo vostre molt meréxer m'i obliga.
No tardà la reyna, ab làgremes als ulls, fer-li semblant rèplica.
―Poch se poguera creure que en hun cavaller de tanta noblea, ab compliment de totes virtuts, habitàs tanta crueldat de refusar requesta de tan gran amor, car si tenies conexença quant ma vida perilla, per art de gen -[f. I6r]- tilesa deuries ésser prompte en procurar-me lo remey. E de tal pensament stich temerosa de dir-te quant stich abandonada, com veig que no·t puch dir la menor part de la pena mia. En tals contrasts per sobresgran dolor la mia ànima stà turmentada, e ara t'és manifesta la causa de hon tant temps la mia gran amor te és stada cuberta, la qual, sol hun punt de egual temor no desacompanyada, jamés ha sofert la mia voluntat te pogués dir ab atreviment quanta és la senyoria que tens en mi. E conexent lo teu gran avisament, te fas cert, si a mes paraules negaràs crehença, no·t tardarà lo mèrit, que serà de ma presta mort. E axí los meus mals no hauran longa durada, aconseguint terme de infinida glòria, si de tu he acabat remey. E fent tu lo contrari, pendrà fi en mi, dexant-me de viure, ab sola ànsia que los meus mèrits ab los teus tant se concorden que, egualment mirant, en paraýs o en infern los dos prenguen posada.
"E si·t parran les mies paraules ab si veritat no porten, pensa que no poca amor dir tals coses me obliga. Ab tot que, si d'espill no tens fretura, veuràs de tos béns per defalt de ben dir la més part ésser callada e hauràs a creure que, si com a Déu te adorava, nom de mala mora merexeria. Mas sol hun demèrit ma strema amor guasta, que los teus molts béns forçada a tanta amor me porten, havent per cert mèrits alguns no basten de ésser amada me facen mer[e]xedora. E a tan fallides sperances, seguint lo costum de les altres, deurien fer menys ma benvolença, puix altre delit amor ab si no porta sinó sperança de benaventurada fi. De què yo no·m desespere prenent per tal fi la tua inestimable vàlua, la qual deute me obliga dir-me tua tant com lo viure m'o consenta, adorant a tu, que altre Déu ma ley no·m mostra. Com me dius yo só mora e tu crestià tal matrimoni ésser no poria? E yo dich lo remey, que bé·s pot fer, en tornar tu moro. E la mia demanda se complirà e en tal cars haurà loch. E si fer no u volràs, que vulles dir que la tua ley sia millor que la mia, de bon grat ho creuré e tostemps diré que axí es. E tota hora que tu volràs sperimentar, conexeràs quanta és la mia amor e fermetat.
"Per què cavaller virtuós, obre los ulls e veja lo teu cor sentit lo que dich ho faré ab major voluntat que tu pensar no pories. E de la donzella que·m dius que ames, yo crech que és somni per scusar-te, sinó que mostres tenir poch grat de mi e per ço denegues lo matrimoni. E encara que axí sia, no·m vull oblidar de regraciar-te la gran obligació que·t tinch, que com a bon cavaller e virtuós me fas proferta de ajudar e valer-me en la gran necessitat e congoxa en que só posada, encara que per art de cavalleria y sies obligat defendre les persones desempar[a]des, yo no u prench per aquexa part, sinó que u accepte com de hun pare e senyor, per què·t veig tan magnànim e virtuós que no pots fer sinó lo que has acostumat, e de açò te'n bese les mans.
Tirant pensà hun poch en si e véu lo bon prepòsit de la reyna que tenia en fer-se crestiana. Alegrà-se'n -[f. I6v]- molt e véu, ab los ulls de la pensa, camí per hon la sancta crestiandat poria ésser exalçada. Delliberà de mostrar molta amor a la reyna per què tingués voluntat de fer-se crestiana, no perjudicant en res la amor que tenia a la sua princessa. E ab cara afable, mostrant ésser molt content Tirant de la reyna, ab graciós gest li féu principi a tal rèplica.
―Les paraules són senyals ab los quals nostres intencions se mostren, car en altra manera, elles, closes dins los corporals murs e sagellades ab lo secret sagell de nostra voluntat, sols a Déu són descubertes. E axí, senyora virtuosa, yo us ame de verdadera amor e us desige servir, emperò no encara segons la senyoria vostra ho accepta, mas quiti e despullat de sensibles passions e apartat de tota amor libidinosa, sinó ab verdadera caritat, mas acostant-me a la senda per hon les passions caminen, puix amor ha en mi en tan strem pres posada. Mas la felicitat e promptitut de attényer delits no·m fa desviar de la fi, a la qual, com a derrer bé sguarda, ans les dificultats, si en contrastar a mon voler s'esforcen com l'aygua al carbó, encén majors flames de ma benvolença e, axí, ab malalt e infecte gust, les coses als altres no poch dolces a mi en egual de fel amarguen, per ço com natural rahó me força de servar la promesa fe.
"E encara que no siau senyora de la mia persona, ho sereu dels béns e de la voluntat, e per mi serà aumentada ab multiplicades virtuoses obres la honor de vostra fama, reservant la vida per actes de virtut stimada que dels prudents s'espera, en diferència de aquells qui no volen usar de natural rahó, que los folls perills squivar solen les dames qui són virtuoses, qui viure volen virtuosament. E aquella cosa rectament és desijada, la qual, aprés que és atesa, fa millor al qui la poseheix. E per ço, algú de virtut acompanyat no deu elegir la mort sinó per vàlua que més que la vida dignament s'estime. Per què suplich, senyora, a la senyoria vostra vos plàcia rebre lo sanct babtisme de la sancta e verdadera ley crestiana, si voleu ab Déu ésser acompanyada, ab auxili del qual, si yo vixch, sereu senyora del regne vostre e dar-vos he marit rey coronat, jove e virtuós, que de mi, com vos he dit ab tota veritat, no puch muller pendre, que ja·n tinch. E si tal cars cometia, no seríeu dita muller, mas amiga, e la vostra excel·lència merexedora és de major de mi.
"E sí m'ajut Déu, senyora, no u fas perquè la vostra gran bellea e molta virtut no sia a mi més en grat que de dona ni donzella que en lo món yo haja vista, car no és cavaller en lo món, per gran senyor que sia, que no·s tingués per benaventurat que la vostra amor pogués aconseguir. E no dubteu, senyora, en lo que us he dit, car si yo moria en -[f. I7r]- aquesta conquesta havent-vos sposada, seria molt gran dan e desolació vostra, que restaríeu destroyda e sens reparo. Donchs, molt més val a la senyoria vostra pendre altre marit, lo qual per rahó sia més vividor que yo, per no passar tants perills, car sabuda cosa és que qui sovint en armes va y dexa la pell o la y dexarà. E per bé que ara los vostres agraciats ulls en la presència mia se planyen e destil·len làgremes de amor, no passarà molt que per vista de algun gentil cavaller se riuran.
E donà fi Tirant en ses rahons. No tardà molt la reyna, aprés que s'hagué exugades les làgremes, ab hun agraciat sospir, fer principi a semblant rèplica.
―La glòria que en lo món en tan gran jovent has atesa, me fa desijar de ésser serventa o cativa tua, a fi que los meus ulls atribulats de excessiva amor contínuament poguessen contemplar la tua noble persona, car conech-te de tant ànimo que ab excés de perillosos treballs has més entés en aumentar la tua gloriosa fama que no adquirir riqueses. E les tues prudents paraules han obrat en mi e presa tal força, que mon delliber te vull publicar, que justament me has obligada a la execució de tal empresa. Car de moltes coses, ans de palesament ésser eletes, sens vergonya hom se pot retraure, les quals, aprés, si no ab grandíssima infàmia, no cosenten ésser dexades. Donchs, senyor virtuós, sies prest en dar-me lo sanct babtisme, puix est flor de tot poble batejat.
E Tirant, qui véu la bona voluntat de la reyna de voler-se fer crestiana, féu-se portar prestament hun bací d'or e hun picher de la desferra que havien presa del rey Scariano. E Tirant féu descobrir lo cap a la reyna e restà en cabells, los quals eren de tal resplandor que·s mostrava la sua cara més angèlica que humana. Tirant la féu agenollar e, ab lo picher, li lansà aygua sobre lo cap, dient-li:
―Maragdina, yo·t batege en nom del Pare e del Fill e del sant Sperit.
E lavors ella se tingué per bona crestiana e allí, en presència de tots, IIII dones qui servien la reyna reberen lo sant babtisme e feren molt sancta vida ab molta honestat.
Com lo rey Scariano sabé que la reyna se era feta crestiana, féu-se venir a Tirant e de semblants paraules li féu present.
―[C]onexent quants generosos coratges los infortunis fan sforçar en los adversos cassos, per manifestar a les gents l'ànimo que tenen, stimant que tant stremes dolors e no poquetes pèrdues com les mies Déu ho ha permés per aument de major honor e glòria mia, e per exercici de ma paciència -[f. I7v]- e, si a molts, enamorada querella ha fets animosos, de tal fe són dignes emprenedors e seguidors. Què restarà de present lo món, de cavallers axí despullat, que la persona real de tanta justíssima querella defensor ne protector no trobe? Per què dich a tu, capità virtuós, qui est cap de la secular potència, spasa e coltell defenedor de la sancta religió crestiana, que, puix veig ma senyora la reyna que s'és feta crestiana, yo de bon grat vull seguir les sues virtuoses obres. Per què·t prech que·m vulles dar lo sanct babtisme e que vulles ésser ab mi germà d'armes tant e tan longament com la vida nos acompanyarà, essent amich de l'amich e enemich de l'enemich. Si a tu vendrà en grat, ho tindré a molta gràcia. Emperò, ans que yo·m batege, vull ésser adoctrinat de la santa ley crestiana e saber quina cosa és la Trinitat, a fi que ab major devoció yo puixa rebre aquell sant sagrament del babtisme. E si neguna cosa y sabs, la'm vulles reduyr a memòria. Mas pens que segons los actes virtuosos que·t veig obrar, que tu has més après en l'art de cavalleria y en lo fet de les armes que no en declarar los fets de la Santa Scriptura.
Respòs Tirant:
―Senyor, yo no y sé molt, però yo us diré lo que n'é aprés en lo temps de ma puerícia, car la sancta ley crestiana no vol ni consent que los cathòlics crestians hagen a creure ab rahons ni ab proves, sinó per sola fe. E aquesta matèria és tan alta que, qui més hi vol saber, menys hi sab, sinó aquell a qui Déu dóna la intel·ligència per pura gràcia. E per bé que yo seguexqua la pràtica e l'estil de les armes, me és de necessitat saber axí en les coses sperituals com en les temporals. Emperò, per bé que yo no sia home de tan gran sciència com seria necessari per parlar de semblant matèria de la Trinitat, qui és tan alta que haveu mester molt que alseu l'enteniment, e encara haureu molt a fer en poder-ho compendre.
Tirant, lo millor que sabé e pogué, li declarà de nostra fe tot lo que hun crestianíssim e devot cavaller y pot entendre, en tal manera que lo rey ne restà molt content y aconsolat, per què, ab la devoció que ell venia al sanct babtisme, per obra del sanct Sperit ell comprengué tant nostra fe com si tota sa vida fos estat crestià. Y ab alegria inestimable dix lo rey:
―Capità virtuós, no poguera jamés creure que per a ésser cavaller poguesses tant saber en los fets de la Trenitat, e tu n'has parlat tan altament que jamés pensara que lo teu enteniment fos tan subtil en dar-m'o axí entenent com ho has fet. E més notícia me has donada de la fe crestiana tu sol que no feren aquells frares que en ma companyia staven. Ara·t prech que·m vulles dir qual és lo major bé de aquest món, car per gràcia de Déu yo tinch bé compresa la santa Trinitat e, de continent que m'o hauràs dit, yo·m faré crestià.
Tirant, que véu la bona voluntat del rey, pres-se a dir en la forma que hoyreu.
―Diverses sentències foren dels antichs philòsofs qual era lo major bé de aquest món. Digueren que riqueses, -[f. I8r]- dient que aquelles eren stimades e los hòmens richs eren honrats. E de aquells fon Virgili, qui féu libres com se porien adquerir riqueses, e Cèsar, qui posà tot son enteniment en les riqueses de aquest món. E altres digueren que cavalleria, car per cavalleria havia hom en aquest món victòria de moltes gents, e aquell fon Luquà, que en sos libres molt ne parlà. Altres digueren sanitat era conservament de vida, dels quals fon Galién, qui féu libres com hom pogués haver salut, e l'emperador Constantí, qui per salut volgué donar tot lo seu imperi. Altres volgueren dir que lo major bé de aquest món era amor, car per amor és l'om alegre e joyós, dels quals fon Ovidi, qui féu libres de amor, e micer Johan Bocaci, de Tròyol y de Griseyda, e de Paris e de Elena, de què·s feren molt singulars actes. Altres digueren per bones costumes l'ome vil era exalçat, dels quals fon Cató, qui féu libres de bones costumes. E altres digueren que saviesa, car per saviesa conexia hom Déu, e a si mateix e totes les creatures de Déu. E aquest fon Aristòtil, qui féu libres de saviesa, e lo rey Salamó, qui, entre tots los altres, nostre senyor Déu lo volgué dotar de saviesa, lo qual dix: "Yo ame saviesa perquè és il·luminació de l'ànima e per ella tinch honor davant los vells e los jóvens, d'on procehex subtilesa en jutjar davant les potestats als qui u merexen e, possehexca memòria per a tots temps en ordenar los meus pobles en los pensaments de aquells, és gran delit." Donchs, aquest deu hom enseguir, car més val que or ni argent ni pedres precioses. Però molts són que y treballen per aconseguir saviesa e no són tots de hun enteniment, car huns treballen en saber per rahó que sien millors que los altres, e aquests aytals són moguts per peccat de supèrbia, qui volen saber per rahó de exalçar a si mateys, e aquests tals lo lur saber és inflat, qui dóna supèrbia. Altres aprenen saber ab què puguen haver riqueses e aquests tals són moguts per lo peccat de avarícia, e l'enteniment de aquests seria convinent cosa saber de medecina, car per aquella se poden aconseguir riqueses temporals. E altres treballen en saber per rahó que sien loats per les gents. Aquests són moguts per vanaglòria e aprenen saber covinent a ells, ço és, les natures del cel e dels planets, e lo moviment de aquells e les propietats dels elements, e d'altres coses qui donen semblant saber. Altres treballen en saber per conéxer a si mateys. Aquests són moguts per virtut de Déu e lur enteniment és bo, car treballen en viure bé e servir a Déu, e aquests tals han la glòria celestial e la flor e fruyt de saber, e són nomenats savis. E veus ací, senyor, tot lo que y sé en lo que la senyoria vostra me ha demanat e, si més y sabés, més vos ne haguera dit. E suplich-vos me façau gràcia de voler rebre lo sanct babtisme, e yo us vull servir e ésser-vos germà d'armes.
Respòs lo rey e dix que era molt content e que cosa en lo món tant no desijava com ésser crestià, e que·l pregava que prestament -[f. I8v]- fos fet. E Tirant li dix:
―Senyor, yo vull que ans de totes coses me façau lo jurament de la germandat a l'alquible, com a moro, e aprés, com sereu crestià, altra volta com a crestià.
Dix lo rey que era content de fer tot lo que ell volgués. Tirant, per provar-lo, li dix:
―Senyor, voleu rebre lo sanct babtisme en públich o en secret?
―Com! ―dix lo rey―. E penses-te tu que yo vulla enganar a Déu? Ans me plauria molt se fes en presència de tota la mia gent fer-me crestià e rebre lo sanct babtisme, a fi que, vehent batejar a mi, tinguen occasió de batejar-se. E prech-te que de continent y vulles trametre.
Tirant, per lo gran benefici que·s sperava de aquesta cosa en aument de la santa ley crestiana, fon molt solícit. E tramés hun moro als capitans del rey Scariano a dir com lo rey los manava, sots pena de la feeltat, que vinguessen a ell ab tota la gent. E los moros foren contents de obeyr lo manament de lur senyor com los manàs que vinguessen pacíficament e sens armes. E axí fon fet.
Aprés que la reyna se fon batejada e Tirant hagué tret lo rey de presó, féu-lo devallar en la vila, per ço com eren de acort que·s volia batejar. En aquella vila havia una bella plaça e Tirant féu fer un bell cadafal e féu-lo molt bé emparamentar de draps de brocat e de raç, e lo rey stava alt, ben abillat, asseyt en una bella cadira cuberta de brocat, com a rey, e una gran conca d'argent plena d'aygua aparellada en una part del cadafal. E havia feta fer Tirant una scala ben ampla ab sos graons per poder pujar e devallar los qui batejar-se volrien.
Los capitans del rey Scariano, ab tota la gent, partiren del camp a peu e desarmats, perquè era prop de la vila, molt pacíficament. Com foren al portal, triaren-se tots los capitans e cavallers e entraren primers, e l'altra gent los seguia. Com foren en la plaça e davant lo cadafal del rey, feren-li tots molt gran reverència e digueren-li què·ls manava la sua senyoria. Lo rey, ab sforçada veu, se pres a dir forma de semblants paraules:
―Los meus fidelíssims vassals, parents e germans: a la divina Clemència és stat plasent de haver pietat de mi e de tots vosaltres, si us voleu, car ha'm il·luminada la mia ànima e lo meu enteniment com per aquest virtuós capità crestià he rebudes moltes gràcies. La primera, que m'ha tret de presó e posat en libertat. La segona, que m'ha instruyt en la sancta fe cathòlica per tal forma que yo tinch notícia verdadera com la secta de Mafomet és molt falsa e reprovada, e tots los qui en ell crehen van a total destrucció e damnació. Per què us prech e us man, com a bons vassalls e germans, vos vullau batejar ab mi e fer-me companyia. E fiau de mi que, a càrrech meu e de la mia ànima, vosaltres rebau lo sanct babtisme en salvació de les vostres ànimes. E los qui·s delliberaran de batejar-se, no·s moguen; los qui no·s -f. L1r- volran batejar, buyden la plaça e façen loch als altres que vendran.
E dites aquestes paraules, lo rey se despullà en camisa en presència de tots. E Tirant lo portà a la conqua e aquí·l batejà lansant-li hun picher d'aygua sobre lo cap, dient:
―Rey Scariano, yo·t batege en nom del Pare e del Fill e del sant Spirit.
Aprés Tirant batejà quasi tots los presoners per ço com los de més eren parents del rey ben acostats. Aprés se batejaren dos capitans qui ab tot lur linatge reberen lo sant babtisme. Lo hun linatge se nomenava de Bençarag e l'altre de Capçaní. E en aquell dia foren batejats, per la mà de Tirant, passats VI mília moros. Los altres restaren per a l'endemà e per als altres dies, fins que tots fossen crestians. E pochs foren los qui se n'anaren e, dels més royns, los qui no·s volgueren batejar.
Aprés dix Tirant al rey:
―Senyor, en lo temps que la senyoria vostra era moro e enemich de la nostra santa ley crestiana, me fes jurament de moro que seríeu ab mi germà de armes, per què us suplich que ara de nou me torneu a fer altre jurament, com a crestià, perquè la mia ànima ne sia més aconsolada.
Lo rey dix que era molt content. E Tirant, de sa mà, havia scrits quatre evangelis en hun full de paper, dels quatre evangelistes, e posà'ls-hi davant e lo rey féu lo jurament en semblant forma.
―Io, Scariano, per la divina gràcia rey de la gran Ethiòpia, com a fel crestià e verdader cathòlich, pose les mans sobre los sants quatre Evangelis e fas jurament a tu, Tirant lo Blanch, de ésser-te bo e leal germà d'armes, tant e tan longament com los nostres dies duraran, ab promesa fe de ésser amich de l'amich e enemich de l'enemich. E per bona germandat te promet de tots mos béns presents e sdevenidors de partir ab tu la mitat e si, per cars de adversa fortuna, tu eres pres, de posar a perill de mort la mia persona e los béns en ajuda e favor tua. E dich ara per lavors, e m'obligue sots virtut de la promesa fe, de complir totes les coses qui a bona e pura germandat se requiren.
E Tirant féu lo semblant jurament, com ja li n'hagués fet altre com lo rey jurà com a moro. E fet lo jurament per cascuna part, se abraçaren e·s besaren. E de aquella hora avant, tots los qui·s feyen germans d'armes prenien la forma de aquest cartell.
E complides les coses dessús dites, Tirant tornà a batejar, e la pressa era tanta dels moros qui·s volien batejar que Tirant no bastava nit e dia en dar-los lo sant babtisme fins a tant que vench hun frare de l'orde de la Mercé, qui era arribat en la ciutat de Túniç e vengut ab una nau de mercaderia per traure catius crestians.
E lo dit frare era natural d'Espanya la baxa, de una ciutat qui és nomenada València, la qual ciutat fon edificada en pròspera fortuna de ésser molt pomposa e de molt valen -f. L1v- tíssims cavallers poblada, e de tots béns fructífera. Exceptat spècies, de totes les altres coses molt abundosa, de hon se trahen més mercaderies que de ciutat que en tot lo món sia. La gent qui és de allí natural, molt bona e pacífica e de bona conversació. Les dones de allí naturals són molt femenils, no molt belles, mas de molt bona gràcia e més atractives que totes les restants del món, car ab lo lur agraciat gest e ab la bella eloqüència encativen los hòmens. Aquesta noble ciutat vendrà per temps en gran decayment per la molta maldat qui en los habitadors de aquella serà. De açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents que, com se seran mesclats, la lavor que exirà serà tan malvada que lo fill no fiarà del pare ni lo pare del fill, ni lo germà del germà. Tres congoxes ha de sostenir aquella noble ciutat, segons recita Elies: la primera de juheus, la segona de moros, la terça de crestians qui no vénen de natura, qui per causa d'ells rebrà gran dan e destrucció. Encara diu més, que la causa per què és tan fructífera aquella regió e tan temprada sí és que com la spera del sol dóna en parays terrenal, que reverbera en la ciutat e regne de València perquè li stà de dret endret, e de ací li ve tot lo bé que té.
E tornant al propòsit, aquest frare dessús dit, sabent que hun capità crestià havia pres lo rey Scariano e havia quitats tots los catius crestians qui eren scapats de la galera qui·s perdé, anà-se'n dret hon Tirant era per demanar-li que, per amor de Déu, li fes alguna caritat perquè se'n pogués portar alguns catius que y havia de aquel regne de València, los més que pogués. Com Tirant véu lo frare, fon lo més content home del món. E pregà'l que batejàs tots los qui restaven. E en aquells dies foren batejats quaranta-e-quatre mília e CCCXXVII moros e mores, qui foren en camí de salvació.
Com la gent del rey, los qui no se eren volguts batejar, veren lo rey crestià, tots se partiren d'ell, e no restaren solament sinó los crestians.
La fama prest se divulgà per tota la Barberia, en tanta quantitat que vench en notícia dels reys qui venien en ajuda al rey Scariano. E moguts de gran ira, caminaren lo més prest que pogueren e prengueren-li tot lo seu regne e donaren-lo al fill del rey de Pèrsia, e de continent lo coronaren rey.
E en aquest spay de temps que aquests reys conquistaven les terres del rey Scariano, los correus li venien cascun dia ab la mala nova, recitant-li com li prenien tot lo regne, que no y restaven sinó tres castells que·s tenien, que no·s volien dar. E allí era la més gent dels reys per pendre aquells castells.
Aprés que lo rey Scariano fon fet crestià, Tirant lo pregà molt e·l suplicà que volgués tornar totes les viles e ciutats que pres havia del rey de Tremicén e les restituís a la reyna, a qui pertanyien. E lo rey molt liberalment lo y atorgà. Però lo rey pregà a Tirant, com a germà seu d'armes, li volgués donar la reyna per muller.
―Senyor ―dix Tirant―, del que vós me demanau yo·n só ja pregat e dexau-ho a -f. L2r- càrrech meu, car yo la suplicaré una e moltes voltes que y consenta, car, segons nostra ley, lo matrimoni que per força és atorgat no val res.
Lavors tots ensemps cavalcaren e lexaren en lo castell, per capità, lo senyor d'Agramunt. E lo Capdillo, que véu a Tirant tan avançat en crestiandat e tots la obehien com al rey e stimaven més la liberalitat e bon parlar de Tirant que del rey ni del Capdillo, ne de tots quants eren, e lo Capdillo pregà a Tirant lo dexàs star en sa ley fins a tant que fos mogut per sa devoció. E Tirant honrava'l e l'avançava tant com podia, e tostemps en los consells ell era demanat lo primer e parlava aprés del rey.
Puix lo rey fon posat en libertat, ab tots los seus anaren a la ciutat de Tremicén. E aquella, ab totes les altres viles e castells, foren restituhides a Maragdina, reyna de Tremicén. E foren quasi tots los de aquell regne crestians e lo frare instruhí'ls en tot lo que·s pertany a verdaders crestians.
La reyna, hun dia, com se véu senyora de tot son regne de Tremicén, volgué altra volta temtar de paciència a Tirant si li abelliria la corona del regne, per què delliberà de fer-li una semblant requesta.
―Puix major bé, fora tu, ma pensa no troba, no·m puch retenir que no·t diga lo gran poder que sobre ma vida amor te atorga. E ab tan justa causa, mes vives paraules te deurien fer cert de la strema pena que sol hun punt a ma trista ànima no desempara. E com no tens notícia de quant ma vida perilla si prest de tu lo remey li tarda? E de tal pensament stich temerosa que altra volta de tu no sia refusada, car vull que sies cert que la menor part de ma pena no·t sabria dir e, en tals contrasts, sobres gran dolor constreny la mia ànima, que no tinch sforç en poder-t'o manifestar. E pots veure quins treballs ma enamorada pensa combaten sens que altre premi de tanta amor no spere sinó o presta mort o presta vida. E axí mos mals no hauran longa durada, sinó atenyent terme de infinida glòria de tu, de qui spere acabat bé. E fent tu lo contrari, pendran fi en mi dexant-me de viure ab sola ànsia, car la demanda que yo·t fas és molt justa, santa e bona. E si te'n stàs per temor o vergonya del rey, no u deuries fer, car lo vencedor excel·leix tostemps al vençut, com certa cosa sia, e sovint s'esdevé, que major força tenen les leys de amor que negunes altres, qui rompen no solament les de la amistat, mas les divines. E no sabs tu bé que amor és la pus fort cosa del món, que als savis fa tornar folls e als vells fa tornar jóvens, als richs fa tornar pobres, als avars fa tornar liberals, als trists fa tornar alegres e rients, e als alegres -f. L2v- fa tornar trists e plens de pensaments? E moltes voltes s'esdevé lo pare amar la filla e lo germà a la germana. Donchs, bé pots tu amar a mi sens perjudicar a negú, com sia per ta mercé feta liberta e senyora del regne de Tremicén, com sia regla verdadera e cosa infal·lible que amor no entra sinó en testa de persona de bon sentiment e en aquella és ferma e no variable. E la persona grossera no té sinó amor d'ase, que no ama sinó tant com veu e a tantes com veu. Per què, cavaller virtuós, com lo teu sentit excel·lexca tots los altres sentiments, de necessitat se ha de concloure que posehexes més amor que tots los altres cavallers del món. Donchs, puix ta mercé en amor és tant abundós, suplich-te que en la menor part de aquella yo puxa ésser participant, com altre bé ni glòria no desige en aquest món sinó que·t puga honrar e servir com a senyor.
E callà, que no dix més. Hun poch spay tardà Tirant en dar-li tal resposta.
―Negú no pot obrar algun fort castell si posa los fonaments en arena. E açò dich, senyora, per quant amor té tan ocupat lo vostre gentil entendre que la senyoria vostra no és en recort del que altra volta vos és stat per mi referit: com no era en ma libertat poder-vos dar lo que no tenia, com ja u tingués donat. Car no ignora la senyoria vostra que verdadera amor no consent en moltes parts ésser partida, car no·s poria fer sinó ab violència, ofenent a la qui ama. Per què, senyora, suplich a la altesa vostra que vullau obrir los ulls del vostre clar entendre, que la molta passió que teniu no us ocupe tant lo vostre bon sentit en conéxer-ne la rahó si·s pot ni·s deu fer, e que vullau pendre alguna bona sperança de nou consell. E deman-vos de gràcia que la senyoria vostra no s'agreuge de les mies crues paraules, que yo u smenaré tant en les obres que conexereu que teniu en mi pare o germà. E plàcia-us e en do vos deman que vullau pendre aquest virtuós rey per marit e per companyia com ja·l tingau conegut, car més vos val aquest qui en strem vos ama que hun altre que no conexereu ni poreu saber si us amarà. E stareu pacífica en lo vostre regne, sens haver alguna contradicció, e fer-n'eu plaer a mi e servey al rey, que us ho pendrà en compte de gran stima.
La reyna, qui véu la voluntat de Tirant e que era joch forçat, ab les làgrimes als ulls, en semblant stil no tardà respondre.
―Puix tinch conegut tu quant vals, les penes que amant he passades me tornen en gran -f. L3r- delit com veig que de discreció e fermetat portes la vestidura. E bé conech que deuries ésser canonitzat per sant per tenir la amor tan verdadera. E no·t penses que·m puga aconortar com la tua amor no he aconseguida, car, tant com la vida me acompanyarà, tostemps te amaré, puix tinch conegut que saber ne gentilea en tu mancament no tenen. E puix la mia trista sort en tanta dolor e tristor me ha conduyda que per marit ne per senyor no·t puch haver, tinch delliberat de tenir-te per pare, car jamés no·t poria premiar les grandísimes honors e serveys que de tu he rebuts, per què suplich a la inmensa bondat de nostre senyor Déu que·ls te vulla premiar en molta honor e prosperitat, puix yo no tinch lo poder ni les coses mies no·t són acceptes, car tu est tal e de tanta vàlua que yo no merite ésser-te serventa e tu est merexedor de ésser senyor del món, car yo fóra perduda e morta sinó per Déu e per ta mercé. E per la gran confiança que tinch de ta virtut, yo pose la mia persona e los béns en ton poder e só presta de fer tot lo que·m manaràs, que yo complir puga.
Tirant que véu la molta gentilea de la reyna, donà del genoll en la dura terra e féu-li infinides gràcies. E tramés de continent per lo rey e per lo frare e en presència de tots los féu sposar. Aprés, lo dia següent, los féu hoyr missa axí com a cathòlics crestians. E fetes les bodes ab molta solemnitat, segons de reys se pertany, lo rey Scariano pres la possessió de tot lo regne de Tremicén com a marit de la reyna, e ella fon contenta puix Tirant ho manava. E lo rey amava a Tirant sobre totes les persones del món, que no fóra cosa alguna que li fos possible que no fes per la sua amor. E Tirant, per semblant, amava molt al rey e a la reyna.
Estant lo rey e Tirant ab moltes festes per rahó de les novelles bodes, tots dies venien noves al rey que li stava preparat hun gran dan, que, de continent que los reys moros haurien pres los tres castells, vendrien damunt ell e de tots los crestians e que·ls farien morir a cruel mort. Sabent açò, Tirant dix:
―Senyor, de necessitat havem de pensar en la restauració de nostra vida. Regonegam tota nostra gent qual serà disposta per entrar en batalla.
―E com! ―dix lo Capdillo―. Pensau del món vós ésser lo senyor? Bé us deuríeu contentar de haver pres aquest magnànim rey e de tornar-vos-ne en vostra terra natural e dexar-nos viure en nostra ley. E los crestians que són novament fets dexassen lo babtisme que dieu ésser sant. E si aquests reys qui vénen tants nos trobassen en sa ley, usarien de misericòrdia e pietat, e alargar-nos hien la vida.
Lo rey Scariano se fon girat ab gran ira envers lo Capdillo; ab la spasa nua li donà sobre lo cap, que li féu sortir lo cervell per lo payment de la cambra, e dix:
―O perro, fill de gos, engendrat en mala secta! Aquesta és la paga que la tua vil persona mereix.
A Tirant desplagué molt la mort del Capdillo hi·n fon molt enutjat. Emperò detingué's, que -f. L3v- no volgué rependre lo rey de res per dupte de major inconvenient. A algunes gents fon plasent la mort del Capdillo e a altres no, però aquesta mort fon refrenament de molts.
Tirant féu fer mostra a la gent per veure quina gent tenien e trobaren dihuyt mília e docents e trenta hòmens de cavall de armes disposts, e XXXXV mília de peu. Tirant los féu a tots dar sou e aprés dix al rey:
―Senyor, façam una ordinació per què puguam més gent haver.
Lo rey, conexent-se culpable de la mort que fet havia, féu principi a tal parlar.
―O gran fortuna mia! Que lo gran defalt que he comés me fa dubtar perdre la amor que tinch en tu, germà senyor, guanyada, car só vengut a la fi de mos darrers dies si la tua virtut no·m vol perdonar. E clam-te mercé que per la amor e germandat que entre tu e mi és, que·m prengues a mercé, car yo·m tinch per molt culpable de aquesta cruel mort, la qual he feta sobrat per intol·lerable ira. Per les folles paraules que li hoy dir, no poguí retenir lo natural moviment qui·m forçà de fer tal desastre, penedint-me per haver-te tant ofés en la presència tua.
E semblants paraules deya lo rey ab les làgrimes als ulls, manifestant dolre's molt del que fet havia, per haver tant enujat a Tirant, com sabia que amava molt al Capdillo. Aprés dix lo rey:
―Germà senyor, mana de mi e de les mies gents, que de tot lo que manaràs seràs obeyt per mi e per tots los meus.
Tirant, hoynt parlar al rey ab tanta humilitat e submissió, fon molt content d'ell e anà'l abraçar e besar moltes voltes, e la germandat fon aumentada molt més que no solia. E verdaderament ells se amaven sens ficció alguna, e lo rey lo amava e·l temia.
Aprés que fon refermada l'amistat, Tirant féu aquesta ordinació e privilegi militar. E primerament ordenà que tot home qui sostingués cavall e tingués armes fos dit gentilhom, e qui tendria dos rocins fos gentilhom e home de paratge, e qui tendria tres rocins fos dit gentilhom e home generós e cavaller, e la casa de aquests tals no pagassen negun dret al rey, e cascun de aquests que tendrien lochs, masos o alqueries, tots fossen haguts per franchs e liberts. E per aquesta ordinació foren trobats los hòmens generosos en la Barberia e de aquests se ajustaren passats XXV mília, los quals eren en les batalles molt durs e forts e ab gran ànimo feyen les armes per defendre lurs libertats militars, e ajudaren a conquistar molts regnes e terres. E per causa de açò entre ells havia de grans divisions, perquè·s trobaven armats e ab cavalls, e s'i feyen de grans morts.
E vehent Tirant tal confusió, ordenà hun altre privi -f. L4r- legi militar que qualsevol gentilhom de paratge, generós o cavaller, qui nafràs o matàs o vingués contra los privilegis e ordinacions fetes, que aquest tal fos pres e tallat lo cap sens mercé ni misericòrdia alguna, e si pendre no·l podien, que ell e tots los seus descendents no·s poguessen alegrar de gentilea ni del privilegi militar, ans fossen tornats en aquella matexa servitut de captivitat, axí com tots los altres vilans. E per no perdre la gentilea feren pau e més no hagué debats ni qüestions entre ells qui fossen criminals, sinó que cascú demanava sa justícia com mester era e era'ls feta planament. E tots quants eren, axí hòmens com dones, benehïen a Tirant e més l'estimaren tenir per senyor que no al rey. E com passava per les carreres tot lo poble cridava: "Vixca lo magnànim capità crestià!"
Com totes aquestes coses foren fetes, aplegaren molts rocins de Túniç qui eren venguts de Sicília ―qui havien aquí desembarquat―, e molts arnesos e cubertes de cavalls en nombre de CCCCXL cavalls encubertats. E Tirant no tenia perill ab aquests cavalls encubertats de ferir enmig de tres mí[l]ia ginets.
Lo rey e Tirant, ab tots los altres, partiren de la ciutat de Tremicén e feren la via dels enemichs per veure si·ls porien resestir e per defendre'ls la entrada del regne que volien fer. E essent ja a tres legües los huns dels altres e dalt de una muntanya, los crestians, a vista del sol, podien ben veure tota la gent morisca que venien. Com se foren atendats ―los huns a vista dels altres, e de aquí se feren moltes embaxades―, los moros trameteren a dir al rey Scariano que·s convertís, ell e Tirant ab tots los altres crestians, a la secta de Mafomet e, si fer no u volien, que tots morrien a mort cruel. Com Tirant los hohia dir tals rahons, reya-se'n e no·ls tornava neguna resposta. E los embaxadors prenien gran ira contra Tirant.
Aprés que ells hagueren conquistat tot lo regne del rey Scariano, vengueren-li dessús. E Tirant dix:
―Senyor, puix lo camp és mogut, demà en aquell dia los haurem ací. Reste la senyoria vostra dins la vila ab la mitat de la gent e yo ab l'altra iré a veure aquesta gent en quin orde vénen. E si ells van sens orde, yo·ls vos do per vençuts.
―O Tirant germà! Molt volria anar ab tu ans que restar enclòs dins la ciutat. Mas lexem ací per capità lo senyor d'Agramunt e mana-li què farà. Yo desig viure e morir prop de tu.
Tirant que véu la voluntat del rey, dix que era content e féu capità al senyor de Agramunt. E dix-li Tirant:
―Stau tostemps armats e los cavalls ab la cella. E com en aquell puig que stà prop la ribera veureu una bandera vermella ab les mies armes pintades, feriu ab tota la gent a la part dreta, per ço com ells se atendaran prop l'aygua e lo riu és fondo, e allí porem haver de nostres enemichs gran destroça. E per res no ixcau de la ciutat fins que vejau la bandera.
Los moros, d'allí hon staven per venir hon eren los crestians, per força havien a passar una gran muntanya que y havia ab moltes fonts d'aygua. -f. L4v- E Tirant, la nit e lo dia vogí tot entorn la muntanya e de gran troç luny ell véu venir tota la gent morisca. E ell, tan cautelosament com pogué, se posà dins hun bosch ben spés d'arbres e manà a tota la gent que descavalcassen e refrescassen. Y ell pujà-se'n en hun gran pi mirant com pujaven la muntanya e véu com se atendaren prop de les fonts. E stigueren del matí fins al vespre en passar dues legües. E de allí hon ells se atendaren havia una legua de pla per aplegar a la ciutat.
La gent que venia detràs veren los primers en la muntanya atendats, acordaren de posar-se baix, al peu de la muntanya, hon hi havia molt belles praderies e una céquia d'aygua. E podien ésser aquells obra de quaranta mília rocins, però lo socors tenien molt prop.
E com Tirant véu quasi la mitat de la gent descavalcada, ferí ell e lo rey enmig del camp, e feren una tan gran mortaldat de la morisma que fon una gran admiració dels cossos morts que en terra jahien. E fóra stada molt major sinó que per causa de la nit mostraren-se les steles en lo cel e per la tenebrosa nit se restauraren, si no, tots foren stats morts. E los qui staven en la muntanya sentien los crits, mas no pensaven que los crestians tinguessen tan gran atreviment de venir tan prop del lur camp.
L'endemà per lo matí, com lo sol fon exit, lo rey Menador devallà de la muntanya, no pensant que lo rey Scariano ne Tirant fossen allí, mas pensà que fossen alguns corredors ladres e tramès-los hun trompeta que venguessen prestament e que·s tornassen moros; si no, que ell prometia al seu Mafomet que tants com ne pendria, que tots los penjaria. Respòs Tirant al trompeta:
―Digues a ton senyor que no cur respondre a la sua follia, mas si és rey coronat e tendrà ànimo en devallar ab la sua gent en aquest pla, yo li faré sentir a qui vol penjar e ab càlzser de dolor lo faré beure en tots los millors dies de sa vida.
Lo trompeta tornà la resposta a son senyor, lo qual, mogut de gran ira, ferí dels sperons al seu cavall e tota la sua gent lo seguí, e fon una fort, aspra e crudelíssima batalla. Com per bon spay la batalla hagué durat, hon hi hagué molta gent morta de una part e d'altra, retragué's lo rey Menador, ab aquella gent que restada li era, envers la muntanya. E tramès per son germà, lo rey de la menor Índia, li vingués ajudar. E com fon vengut, dix-li:
―Germà e senyor de mi, ací són aquests crestians batejats, los quals, a mon parer, no he vist de ma vida tan sforçada gent, que huy tot lo dia no havem fet sinó combatre. Jamés los he pogut fer retraure, ans me ha convengut perdre la major part de la gent que tenia e yo que stich hun poch nafrat. E no·m tendré per cavaller si no mate de les mies mans hun gran traydor que y ha, que va capitanejant, e les armes que porta e sobrevesta és de domàs vert ab tres steles en cascuna part, e a l'hun costtat són d'or e l'altre de argent. E porta lo seu Mafomet al coll, tot d'or, ab gran barba e hun pe -[f. L5r]- tit infant que porta al coll, e passa hun riu, e yo crech que aquell chiquet deu ésser fill del seu Mafomet. E per ço aquell li deu dar ajuda en les batalles.
Ab gran supèrbia dix lo rey de la menor Índia:
―Mostra'l-me, car yo·t promet que yo·t venjaré encara que tingués deu Mafomets dins lo ventre.
E girà's devers los seus e de semblants paraules los féu principi.
―O amichs e germans meus e singulars en l'art de cavalleria! La major riquea que hom pot possehir en aquest món és la honor, e per ço vos vull pregar que tots me vullau seguir aquesta vegada, perquè yo puga venjar la vergonya que aquests reprovats de crestians a mon germà han feta. E lo crit, ab la honor, sia tan gran que sol hun punt no·ns puguen tenir cara. E pendreu-ne tants com yo·n metré per terra, e seran tants que ab fatiga gran los poreu cullir.
E eren venguts ab les aljubes d'or molt luents, e pujaren tots prestament a cavall e devallaren devers los crestians ab molts grans crits. Com a hòmens enrabiats entraren dins la batalla e en poca hora véreu anar per lo camp cavalls sens lurs senyors. Com Tirant hagué rompuda la lança, posà la mà en la petita acha e, a cascun colp que dava, de mort o de alesiat scapar no podia. Los dos reys se acostaren tant a Tirant que, ab punta d'espasa, lo nafraren. Tirant, qui·s sentí nafrat, dix:
―O tu, rey, qui m'has nafrat de mort segons la gran dolor que sent, mas, ans que yo vaja als inferns, tu·m seràs primer missatger que m'obren la porta, car yo t'i faré prestament anar!
E ferí'l ab l'acha per mig del cap, que dos parts ne féu, e caygué entre los peus dels cavalls. E com los moros veren jaure lo seu cors en terra, ab gran treball lo pogueren cobrar. Aquest rey era lo de la menor Índia, qui tant havia bravejat.
Com l'altre rey véu son germà mort, feya armes com a desesperat. Però, per la nafra de Tirant foren stalviats molts moros, qui foren stats morts y nafrats més que no feren. Com ells veren lo rey mort, anaren-ho a dir als altres reys, en special al de Bogia, car tots lo tenien com a capità major per ço com ell los havia a tots amprats. Com foren certs de la mort de tal rey, levaren lo camp e anaren lla hon eren los crestians e, per la scura nit que feya, atendaren-se al peu de la muntanya.
Com los crestians veren tanta multitud de gent, tingueren consell e veren que Tirant era molt nafrat, que la nafra li dava gran dolor, e conexien que per la sua virtut no podien ésser subvenguts. Deliberaren de partir en la nit e axí u posaren en execució, que los moros no n'hagueren sentiment. Lo següent dia per lo matí los moros pensaven dar la batalla, e no veren negú. Seguiren los crestians de rastre, per -[f. L5v]- les petjades dels cavalls, fins a tant que vengueren a la ciutat hon se eren recullits.
Tirant féu exir lo senyor d'Agramunt ab tota l'altra gent que restada li era e ferí enmig del camp dels moros, que y morí molta gent de una part e d'altra. Però los moros los romperen e hagueren-se a retraure en la millor manera que pogueren, tostemps fent armes e defenent-se, fins que·s foren recullits dins la ciutat e tancaren les portes. E los moros plegaven e ab los aristols de les lances daven a les portes.
Lo rey Scariano era capità de la ciutat e ordenà aquella, que molt valentment se defenien. Lo següent dia ixqué lo rey Scariano ab tota la gent e ferí molt bravament en los moros, e durà per bon spay aquesta batalla, hon hi morí molta gent de cascuna part, e als crestians fon forçat de tomar-se'n dins la ciutat. E a Tirant dolia-li'n molt lo cor com ell no s'i podia trobar e veya cascun dia que perdien molta gent, per què dix al rey:
―Senyor, a mi par que no és ben fet que tan sovint ixcau a la batalla, car no és sinó perdició de gent.
E axí fon fet fins que Tirant fon guarit. Com Tirant fon ja quasi guarit, mas no del tot, desijava e volia exir a la batalla. Lo rey Scariano, qui véu açò, dix-li semblant reprenció.
―[N]o sé la tua pròspera mà què desija fer ne si has ja aconseguida la victòria que·t stà aparellada, la qual nostre Senyor, per la sua clemència, te atorgarà, com per anar a la batalla ab grandíssim desig te veig scalfar. E no veus tu lo cel ple de tenebres qui contínuament nos menaça diversitat de temps, ço és, mortalitats a la terra, ab neus, aygües, trons e lamps spantables? Qui és aquell qui a si mateix tan poch stime que ab tan gran fret e mal temps se pose en exercitar les armes? Donchs, fes-me gràcia que per tu ésser levat de malaltia e no star encara del tot guarit, que vulles sperar que passe la tempesta e, venint lo bon temps, ab menys perill poràs usar de les tues acostumades cavalleries. E si lo voler meu no volràs fer, fes tot lo que plasent te sia, car pregar-te és mon ofici e yo, ab los trists pensaments ja acostumats, ab paciència esperaré la tua gloriosa tornada, car Déu sab què poria yo fer sens tu. Ni si altra cosa era de tu, lo que Déu no vulla, més me valria la mort que la vida, la qual ab gran dolor hauria de sostenir.
No tardà Tirant en semblant stil fer resposta.
―No vull fer longa gesta, no·m plau recitar los meus actes, car no pertany als cavallers savis -[f. L6r]- ésser profanadors de lurs victòries ni vull minvar lo premi de mos treballs, car la temor no la porte als peus. Déu en lo cel stà poch ansiós de nosaltres ni de nostres misèries, mas d'ell obtendrem gràcia que guanyarem premis ab mèrits de pròpia virtut.
E prestament se féu dar les armes e pujà a cavall ab una gran part de la gent, e ferí en la hun costat del camp. Los moros, tots arremorats, ixqueren a fer armes contra los crestians, e puch dir que Tirant aquell dia e molts d'altres aprés hagué lo pijor. Com Tirant véu aquell dia la sua gent fugir e no podia posar-los en orde, posà's prop del riu e véu venir devers ell lo rey de Àfrica, qui portava sobre lo bacinet una corona d'or ab moltes pedres precioses ―la cella era d'argent e los streps d'or, la aljuba era de carmesí tota brodada de perles molt grosses e orientals.
Com lo rey véu star en tal continent a Tirant, acostà's a ell e dix-li:
―Est tu lo capità de la fe crestiana?
E Tirant no li respòs, mas mirava los seus com lo havien axí lexat e molts cossos morts que veya jaure, e los standards e banderes per terra anar. E en aquell dia contra los moros poca defensió feren. E Tirant, ab veu alta, dix, que los moros e los nafrats ho podien bé entendre:
―O trists de vosaltres! Per què armes portau? O gent trista e vil, e bé sou vituperats en aquesta jornada, que moriu com a desaventurats e la vostra fama serà menyscabada e exalçada en dolor e desaventura!
Aprés dix, ab la cara girada devers orient, ab los ulls mirant devers lo cel e ab les mans juntes:
―O eternal Déu, ple de misericòrdia! Tan grans són los meus peccats que la vostra inmensa clemència me ha axí abandonat que, servint a vós per aumentar la sancta cathòlica fe, lo vostre auxili me sia fallit en tan gran necessitat? Car trob-me sol, desemparat de tots los meus e ab molta dolor mire la terra cuberta de cossos morts, e totes les banderes rompudes per terra. Què serà de mi, trist desaventurat? Car yo só stat causa de tot aquest mal, donchs, vinga la mort sobre mi, perquè les mies orelles no s'agreugen de hoyr tan gran infàmia, car altra sperança no puch tenir sinó de mort o de altra volta ésser catiu en poder de infels, puix só fora de la vostra gràcia.
Com lo rey d'Àfrica lo sentí axí lamentar, dix als seus:
―Yo passaré lo riu e apresonaré o mataré aquell perro de crestià. E si hauré mester ajuda, socorreu-me.
Lo rey fon passat e corrent anà devers Tirant. E ab la lança encontrà'l tan fort que al cavall féu ficar los genolls en terra, e passà-li lo guardabraç e les paletes e mès-li hun troç de ferre de la lança per los pits. E tanta era la dolor que Tirant tenia de la gent morta ―y stant en pensament de la princessa― que certament ell no sentí venir lo rey fins que l'hagué nafrat. E tirà lavors la spasa, car la lança en lo principi la havia rompuda. E aquí ells se combateren per bon spay, e lo rey ho feya valentment, però com hagué molt durat, Tirant tirà hun gran colp al rey e no·l pogué aconseguir per ço com lo ca -[f. L6v]- vall se voltà prestament. Mas aconseguí lo cap del cavall e tot lo y tallà, que lo rey e lo cavall anaren per terra. La gent del rey lo socorregueren prestament, que, encara que Tirant no volgués, lo levaren de terra e pujaren-lo a cavall a malgrat seu.
Com Tirant véu que més no podia fer, abraçà's ab hun moro e levà-li la lança que portava, e ferí lo primer, lo segon e lo terç, e mès-los per terra. Aprés ferí lo quart, cinqué, sisé, e lansà'ls de la sella axí com aquell qui era mestre de guerra. E rompuda la lança, posà la mà a la petita acha e tan gran colp donà a hun moro en lo cap que fins als pits lo fené.
Com los moros veren a hun home sol fer tantes armes e fer morir tanta gent, staven admirats e deyen:
―O Mafomet! E qui és aquest crestià qui tot lo nostre camp desbarata? Bé és trist aquell qui lo seu colp spera!
Lo senyor d'Agramunt, qui en lo castell era, féu-se en una finestra e en la cota d'armes conegué a Tirant, qui tot sol combatia. Cridà a grans crits e dix:
―Senyors, ajudau prestament al nostre capità, qui stà en punt de perdre la vida!
Lavors lo rey ixqué ab aquella poca gent que tenia, emperò Tirant fon mal socorregut en aquell cars, que fon nafrat de tres nafres e lo cavall tenia prou lançades. E per causa de açò fon forçat a Tirant se retragués, mas no a sa voluntat, mas corrent tant com podia, que fins a les portes lo seguiren.
E en aquell cars staven en tan mala sort los crestians que, tantes batalles com donaven, totes les perdien, e los moros restaven victoriosos. E de açò staven molt agreujats los crestians, com los moros se alegraven en los lurs mals. E dix Tirant:
―Ells se poden molt bé gloriejar de nosaltres, que·ns han fet fugir e recullir dins los murs. E no és res qui tant me desplàcia com és com no só mort per braços de forts cavallers, car só restat trist e desconsolat e ple de molta misèria, car no és stat negú d'ells qui socórrer-me haja pogut. E per ço vull manifestar a tot lo món que no só en punt que yo dega viure longament vehent davant mi contínuament los meus enemichs.
Lo rey Scariano, vehent star a Tirant tan desconsolat, no tardà en fer principi a hun tal conort.
―Per fallença de seny entre los més sabents se declara afermar que les coses sdevenidores a degú sinó sols al divinal saber sien descubertes. E flaquea de ànimo s'estima que, ans que la causa de la dolor sia manifesta per dubte de més mals començar primer a dolre's, car sabs millor de mi que en les guerres e en les batalles s'esdevé sovint ésser vençuts e perdre molta gent, que aprés tot se repara. E tu, com a cathòlich crestià, deuries tenir major confiança en Déu que negú dels altres, per les tan senyalades gràcies que t'à fetes en fer-te aumentador de la sua sancta ley crestiana. E comfia de la sua misericòrdia, que ell te rest[i] -[f. L7r]- tuyrà la perduda sanitat, car no defall jamés a tots los qui bé·l servexen. E la noblea tua e grandíssima virtut és coneguda per tots nosaltres, e encara per los enemichs, e no dubtam gens de la tua gloriosa victòria, car tu est mostrat entre los altres tan singular ab senyal de dignitat de posseyr sdevenidor imperi, e ja és stada celebrada en openió de tots nosaltres la honor e senyoria que tu est merexedor. Donchs, fes-me gràcia que mostres en aquest cars lo teu virtuós ànimo que tens d'esforçat cavaller, que ab virtut vulles sforçar los nostres ànimos, com tu sies lo sol luminós del qual tots nosaltres havem de pendre lum e, mijançant aquell, ab tu ensemps, speram haver gloriosa victòria dels nostres enemichs.
Molt se confortà Tirant del bon ànimo que véu al rey e no tardà en fer-li semblant resposta.
―O més virtuós que tots los mortals! No·s deu admirar la senyoria tua com me lamente de la mia gran desaventura, car no·t penses que·m faça dolre la temor dels enemichs, mas perquè stich tal adobat que no puch fer prestament la venja. E com a germà e senyor te reste tan obligat del gran ànimo que·t veig tenir en aconsolar-me ab pietat tan excelsa, volent-me restaurar la vida, de què tinch causa de més regraciar-te, perquè les coses que per sola virtut se obren de major premi són dignes. E per ço, ma vida, ma libertat e la mia persona, per bé que ja fos tua, ara molt més d'ací avant, car ja no la tinch per mia, puix havent-la perduda, per tu la he cobrada, e ara la prench en comanda ensemps ab la glòria de la sdevenidora victòria, de la qual no per mi, mas per tu, só alegre, perquè més honrada e major sia ta senyoria com de cosa de més stima liberalment seràs senyor.
En l'espay que Tirant semblants paraules rahonava, arribaren los metges e feren-lo desarmar, e trobaren-li moltes nafres, en special III qui eren molt perilloses.
Com los moros veren los crestians qui se eren retrets dins la ciutat, strengueren lo siti e passaren dellà lo riu. E tants eren los bous e camells que portaven que no·s podia stimar. E donaven tan gran empediment en les batalles als crestians que no podien córrer ab los cavalls ni fer entrades ni exides, e la ciutat stava tan streta que negú no podia entrar ni exir.
Tirant tingué dubte que no minassen lo castell ―e lo rey e los altres se tenien per perduts―, e ordenà que fos feta una contramina y en totes les cambres baxes fossen posats bacins de lautó, per ço que, com caven en la mina e són prop de haver-la cavada, si bacins hi à, com donen lo colp ab lo pich en aquella cambra hon lo bací és, tantost resona; en special, si n'i ha molts que stiguen los huns prop dels altres, fan gran remor. Aprés que açò -[f. L7v]- fon fet e los bacins posats, feren la contramina.
Aprés pochs dies que Tirant era ja guarit e stava en disposició de portar armes, una fadrina ―que dins lo castell era, qui pastava farina― sentí menejar los bacins e fer remor, corregué prestament e dix a sa senyora:
―Yo no sé què s'és, mas avisada del que hoyt dir, com los bacins sonen, senyal de tempestat e de sanch.
E la senyora, qui era muller del capità del castell, prestament ho anà a dir a son marit, e aquell ho dix al rey e a Tirant.
Secretament, sens fer remor, anaren a la cambra e trobaren ab veritat lo que la fadrina havia dit. E prestament se armaren e posaren-se dins una cambra e no passà una hora complida que ells veren claredat dins en la cambra. E pensant que de negú del castell no eren stats sentits, feren lo forat molt major que no era e la gent començà de exir de la mina. E com foren ben sexanta en la cambra, los del castell entraren dins la cambra e tants com n'i trobaren foren morts e tallats a peces. E certament, los qui podien dins la mina entrar, no s'esperaven los huns als altres, mas Tirant féu tirar moltes bombardes dins la mina e, tants com se'n trobaren dins, ne moriren.
E vehent Tirant que la sua gent stava smayada, per ço com tenien molt poques vitualles, delliberà de dar-los la batalla e dix al rey:
―Senyor, aquesta gent que·ns és restada, yo·n pendré la mitat e vostra senyoria s'aturarà l'altra. E yo iré en aquell petit bosch e com vendrà la hora que lo sol exirà, exireu per la porta de Tremicén e vogireu tota la ciutat e ferreu enmig del camp, e yo ferré a l'altra part e pendrem-los enmig e veurem si·ls porem posar en desconfita. E si u fem, serem senyors del camp. Emperò no he de res tan gran dubte sinó dels bous, que haurem a passar per mig d'ells e cascuna vegada nos mataven molts rocins.
Respòs hun genovès, lo qual era stat galiot de la galera de Tirant com se perdé, qui havia nom Almedíxer, home molt discret e sabut en totes coses, e dix:
―Capità senyor, voleu que yo us faça tots aquells bous fugir, que no n'i aturarà hu per senyal? E com fogiran, los moros iran detràs ells per recobrar-los e, en aquell punt, me par que serà hora de ferir en lo camp sobre ells.
―E si tu ―dix Tirant― tal cosa sabs fer e·ls fas apartar, yo·t promet, per lo nom de Carmesina, de fer-te gran senyor e dar-te viles e castells e tal heretat que·n seràs més de content.
E lo rey dix a Tirant:
―Germà senyor, puix aquest fet voleu emprendre de fer, prech-vos que·m doneu la empresa de anar al bosch lo dia que u delliberareu e, com veuré la bandera en la més alta torre, de tot cert yo ferré enmig del camp.
Tirant respós que era content e manà que totom ferrà's sos cavalls de nou e les celles adobar.
Lo genovés pres moltes barbes de cabrons e sèu de moltó. E picà-u bé tot e posà-u dins caçoles planes, ben sexanta que·n féu. E com tot fon en orde, ans que lo rey partís, Tirant féu ajustar tota la gent en una gran plaça e, pujat alt, sobre hun cadafal ab lo -[f. L8r]- rey féu-los una semblant oració.
―O nobles barons e cavallers! Demà serà lo dia que tots porem guanyar grandíssima honor e fama, per què suplich a vós, senyor, e a tots los altres prech e amoneste que ab amor e voluntat cascú faça son poder de fer virtuts e singulars cavalleries, axí com los hòmens de honor e d'estima deuen fer, car, si nostre senyor Déu nos fa tanta de gràcia que hun poch los pugam sobrar, nosaltres serem senyors del camp. O quina glòria iria per lo món de nosaltres, que ab tan poca gent hajam desconfits tants reys e vençuts tanta multitut del poble morisch! E de la gent de peu no us ne cal haver gran dubte, car yo pens que mal lur grat hi són venguts. E·n special nos devem confortar com nostre Senyor tostemps ajuda a tots aquells qui mantenen e defensen la santa ley crestiana, e majorment com per sa part tenen lo dret e la justícia. E per ço us prech que la cavalleria vostra sia axí honrada, en la hora que la batalla se darà, que no dexeu lo camp per temor de mort, car més val morir defenent vostra honor e fama com a cathòlichs crestians que viure catius e desonrats e farts de mal, e que foragiteu de vosaltres tota temor de morir e que penseu de bé a fer e virtuosament batallar, car si ab paciència preneu aquest martiri, mantenint la sancta fe, sereu per nostre Senyor coronats en la sua santa glòria de paradís en companyia dels sancts àngels.
Com los crestians hoyren axí parlar a Tirant, lo rey e tots los altres lansaren dels ulls vives làgremes de inestimable alegria, e no tingueren altra sperança sinó de bé a fer e de morir com a bons e cathòlichs crestians.
E a la hora de la mijanit lo rey partí e posà's dins lo bosch, que per negú dels moros no fon vist. E ans del dia, Almedíxer pres les caçoles del greix que fet havia e, en la hora de l'alba, ell ixqué del castell e posà les dites caçoles les unes prop de les altres, e mès-hi foch. E com foren enseses, cerquà que lo vent anàs devers los bous e, com la olor plegà a ells, fogiren ab molt gran fúria e passaren per mig del camp lansant tendes e nafrant hòmens e cavalls, que paria que quants diables havia en infern los encalçaven. E aparellaren-se tals, huns ab altres, que a maravella se trobara hun bou ni hun camell qui sa fos. E molta gent de peu e de cavall los seguia per fer-los tornar, e tots los moros staven admirats què podia ésser stada la causa de aquest moviment. E no penseu que Tirant ab los altres stigués menys de gran admiració, com semblant cars jamés haguessen vist ni hoyt parlar. E al passar que feren per mig del camp, feren molt gran dan, e encara per la gran fretura que·ls farien per por -[f. L8v]- tar lo carruatge, car entre bous, brúfols e camells, eren passats CL mília per la gran provesió que havien feta per fornir la ost.
Com los bous foren passats, Tirant féu alsar la bandera, la qual era blanca e vert. Com lo rey véu la bandera, ixqué del bosch cridant grans crits:
―Viva lo poble crestià!
Tirant axí mateix ferí, axí com era stat ordenat, en l'altra part. Lavors fon mesclada la batalla dolorosa e cruel. E qui u ves poguera ben dir tot lo fet com passava, car véreu pendre e donar de molts bells colps de lances e d'espases qui portaven de si molt gran pietat, car en poca hora véreu per terra morts de molts bons cavallers. E mesclaren-se totes les batalles e feyen tan gran remor que paria lo món se'n degués entrar. E véreu anar Tirant amunt e avall, derrocant bacinets del cap e scuts del coll, matant e nafrant, e fent les més admirables coses del món, durant la ira, que era fresca. E lo rey Scariano se mantenia molt bé per ço com era molt bon cavaller, jove e animós. E de la part dels moros hi havia molts bons e valentíssims cavallers. E·n special lo rey d'Àfrica, per la mort de son germà, usava envers los crestians de molt gran crueldat. E lo rey de Bogia, molt animós cavaller. La batalla era dura e fort, no havent-se pietat los huns als altres, e tantes d'armes feya cascuna de les parts que era cosa admirable. Lo senyor d'Agramunt, que no fa oblidar, feya tan gran sforç de si que, los enemichs, se'n spantaven de les sues cavalleries.
Seguí's que lo rey d'Àfrica conech a Tirant en les armes e dreçà lo cavall devers ell, e encontraren-se pits per pits de cavall, en tal forma que·l rey e Tirant ne anaren per terra. Mas Tirant, per ço com dubtava la mort y era de major ànimo, se levà primer e véu que lo rey encara stava per terra. Acostà's a ell per tallar-li les correges del bacinet, però no pogué, car la gent era tanta, com veren lo rey en terra, que fon gran admiració com no mataren a Tirant, car dos vegades lo levaren damunt lo rey e dos vegades lo tornaren a lansar per terra. E com lo senyor d'Agramunt véu a Tirant en tan gran perill, anà devers ell e véu que hun cavaller, qui era almirant del camp, que feya son poder en dar mort a Tirant. Aplegà ab ell e feren tantes d'armes ab tanta malícia que·s daven de mortals colps, la hu per defendre a Tirant e l'altre per voler-lo ofendre, e cascú estava mortalment nafrat e, stant Tirant e lo senyor d'Agramunt en tan gran perill de mort, aplegà Almedíxer, lo qual era molt malament nafrat e cridà a grans crits:
―E com! Morrà huy aquell singular capità qui és la flor de la cavalleria del món?
E hu de aquells generosos qui batejats se eren ―per les nafres que tenia ja no podia fer més armes― anà devers lo rey Scariano e dix-li:
―Ajudau, senyor, al capità e germà vostre d'armes, que per sa desaventura s'és mès tant dins entre·ls enemichs de la gent crestiana que serà gran admiració que la vida sua no perille. Veja la senyoria vostra si li porà ajudar, car gran perdició seria de tots nosaltres que ell se perda, car prestament serem perduts si la sua virtut nos defall.
Lo rey Scaria -f. M1r- no, com a cathòlich crestià, se posà en la major pressa de la gent e féu tan gran sforç d'armes ab los seus que li ajudaven, e véu lo rey de Bogia que sobre Tirant stava per tolre-li lo cap. E aquest rey era son germà, conexent-lo molt bé en les armes, e sobre lo bacinet que portava una gran bogia tota d'or ab moltes pedres precioses que tenia entorn. E vehent Tirant en tal punt star, ab la lança mantinent li donà en les spatles tan gran lançada que tot l'arnés li passà e no s'aturà fins a l'altra part, travessant-li lo cor, e caygué mort. Los moros feren tan gran sforç que se'n portaren lo cors mort de aquest rey de Bogia, e pujaren a cavall molts altres cavallers qui eren cayguts de una part e d'altra e la batalla tornà més cruel que no era stada. E moriren en aquell dia molta gent de una part e d'altra.
La batalla durà tot lo dia e·s continuà molt cruel, sinó que·ls fon forçat per la nit que·ls empedí, perquè feya gran fosca, que s'agueren a departir. E los crestians se retragueren tots dins la ciutat aquella nit e stigueren ab grandíssima alegreia per ço com del camp eren stats vencedors. E saberen certament com en aquella batalla eren stats morts tres reys, ço és, lo rey de Bogia, que morí per mans de son germà, lo segon fon lo rey Geber e lo rey de Granada. Dels qui foren nafrats no se'n fa menció sinó del rey de Domàs e del rey de la Tana.
Aquella nit refrescà molt bé la gent e los cavalls e, ans del dia clar, ja foren los crestians armats e a punt. E stigueren admirats los moros com veren que batalla los volien dar, com no haguessen pogut donar als cossos sepultura. Tornaren a la batalla lo segon dia e aquesta fon molt cruel e sangonosa, hon hi moriren infinits moros e no molts crestians, que a hun crestià que morís moriren cent moros. La causa de la mortaldat de tants moros fon perquè no eren tan ben armats com los crestians ni portaven los cavalls tan bons ni encubertats. Cinch dies contínuus durà lo combatre e, com los moros no u poguessen comportar per causa de la pudor dels cossos morts, trameteren misatgers al[s] crestians que·ls donassen treves. E lo rey S[c]ariano e Tirant foren contents e les atorgaren de bona voluntat.
E Tirant cascun dia feya dir missa e pregava al rey e als altres que la hoÿssen de bon cor. E aquell dia que les treves atorgades foren, Tirant se posà en oració e ab molt gran devoció suplicà a la divina Clemència de nostre senyor Déu Jhesucrist e a la sacratíssima Mare sua, Senyora nostra, que encara que ell fos hun gran pecador, que li volgués fer tanta de gràcia que pogués conéxer los crestians entre los moros, per ço que ab millor cor los pogués donar honrada sepultura, com tots los tingués per màrtirs sants, com fossen morts per aumentar la santa fe cathòlica. E hoynt nostre Senyor demanda de tan justa causa e ab tan recta e bona intenció, atorgada li fon la dita gràcia en aquesta forma: que tots los crestians se giraren mirant devers lo cel ab les mans juntes, no lansant de si neguna mala olor, e los moros staven mirant -f. M1v- en terra e pudien com a cans. Com Tirant véu tan singular miracle, pregà al reverent frare que fes rebre informació en scrit de aquest tan gran miracle perquè en sdevenidor fos memòria que tots los qui moren per aumentar la santa fe cathòlica van dret en la glòria de paradís. E foren-los fetes honrades sepultures, e allà hon fon lo major conflicte de la batalla fon feta una solemne sglésia del benaventurat mossényer sent Johan.
Los moros prengueren tots los cossos dels seus e lansaren-los en lo riu, cascú ab son scrit per ço que dins terra los parents los poguessen soterrar. E tants foren los cossos morts que tot lo riu taparen, que per altre loch lo riu hagué a discórrer l'aygua.
Aprés, los moros se'n pujaren en la muntanya e los crestians stigueren en la ciutat. Durant aquestes treves arribà lo marquès de Luçana, lo qual era criat del rey de França, e sabent que Tirant era en la Barberia vench-se'n en Aygües-Mortes e aquí s'embarquà en una galiota. E anava com a mercader vestit e arribà a la illa de Mallorqua, e de aquí ab una nau passà a la ciutat de Túniç. E aquí hagué nova de les grans victòries que Tirant havia hagudes e de la molta terra que havia conquistada e delliberà de anar a ell. E anant per son camí, sabé com les treves devien passar e aturà's en una vila, e tramés a dir a Tirant com ell era en la vila de Çafra e pregava'l que li trametés gent per ço que ell passar pogués.
Sabuda la nova, Tirant li tramés mil hòmens d'armes e, per capità de tots ells, Almedíxer. Los moros, sabent que gent era exida de la ciutat, secretament trameten ben deu mília rocins aprés d'ells, ab ses spies que·ls trameteren detràs, perquè, a la tornada que farien, ab lo marquès [e] Almedíxer los poguessen haver. Lo rey d'Àfrica, qui era vengut capità dels moros, qui stava amagat dins hun bosch, com veren venir los crestians, ixqueren-los e feriren en ells, e mataren e apresonaren-ne molts, e alguns qui·n fugiren qui portaren la nova al rey e a Tirant. Com foren certificats de tan gran novitat, Tirant los féu lo semblant vot.