―[L]os cavallers, senyor, qui aconseguir volen honor, com són jóvens e disposts per exerçir les armes no deurien aturar en casa de llur pares, especialment los qui són de menor edat dels altres germans e majorment que lo pare no·n faça mençió neguna d'ell. E si yo fos en lo punt que vós sou, ans hiria peixent les erbes per los monts que sol un dia yo aturàs en aquesta cort. E no sabeu vós com diu aquell refrany antich: mudant edat, muda's ventura? E poríeu-la en altre loch millor trobar que no açí. E mirau de aquell famós cavaller Tirant lo Blanch: aprés de la molta honor que ha sabuda guanyar en les batailles que en Anglaterra ha vençudes, ara novament arma una grossa nau per anar en Rodes y a la Casa Sancta de Hierusalem. Oh, quina glòria seria per a vós secretament partir d'açí, vós e yo tot sols, e no dir res a negú fins fóssem dins la nau e cent milles dins mar! E Tirant és tan virtuós cavaller que us obeirà he us farà aquella honor que sou mereixedor segons la casa d'on veniu.
―Mon bon amic Tenebrós, yo conech molt bé lo bon consell que·m donau ―dix Phelip―, e só molt content que u metam en execució.
―A mi par, senyor ―dix lo gentilom―, que yo dech anar primer en Bretanya al port hon Tirant adoba la nau e, per la molta amistat que yo tinch ab ell, li diré que·m faça gràcia que -[f. i7v]- en companyia sua yo pugua passar en la terra sancta de Hierusalem, e quines coses he mester per a mi e a dos scuders. E vista sa intenció, posarem en la nau totes les coses que seran necessàries.
Phelip restà molt content d'aquest deliber e dix:
―Tenebrós, en aquest temps que vós hireu a parlar ab Tirant, yo repleguaré los més diners que poré, e robes e joyes perquè·m pugua mostrar honsevulla que sia.
Lo dia següent lo gentilom partí ab II escuders qui l'acompanyaven, e tant caminà Tenebrós per ses jornades que pervengué hon era Tirant. Feren-se grandíssima festa com se veren, e Tenebrós li dix la causa de sa venguda. Com Tirant sabé la sua embaixada, y trobà molt gran plaer, per ço com sabia que Tenebrós era gentilom valentíssim e molt discret e stimava la sua companyia. E respòs-li en la següent forma:
―Senyor e germà meu Tenebrós, los béns, la persona e la nau e tot quant yo tinch és prest a tot lo que vós ordeneu, e yo u tinch a bona sort de vós anar en ma companyia. E per cosa en lo món yo no comportaria que cavaller ne gentilome, qualsevulla que fos, en la mia nau posàs vitualles, que de tot lo que en la nau serà, axí pròpiament com a la mia persona, vos serà dat tot lo que volreu.
Com Tenebrós hohí axí parlar a Tirant fon lo més content home del món, e féu infinides gràcies a Tirant de la molta gentilea sua.
Leixà allí hu dels servidors perquè fes adobar dins la nau una cambra hon se poguessen retraure per a dormir e a menjar, e que Phelip pogués star allí alguns dies secret, e Tenebrós se'n tornà per ses jornades, cavalcant fins que fon ab Phelip, lo qual lo estava sperant ab molt gran desig.
No fon poca la consolació que Phelip agué de la bona resposta de Tirant. E Tenebrós li dix que donassen orde que fos presta la llur partida, e Phelip li dix que ja tenia tot lo que se n'havia de portar.
L'endemà Phelip anà a son pare, lo rey e supplicà'l, davant la reyna, que fos de sa merçé li donàs liçènçia de anar fins a París per veure la fira, que stava a dos jornades de allí. Lo rey, ab la cara molt fluixa, li dix:
―Fes lo que·t vulles.
Ell li besà la mà, e a la Reyna per semblant.
E gran matí ells partiren e tingueren son camí, e per ses jornades arribaren al port de la mar. E Phelip se posà dins una cambra en la nau e no·s leixà veure a negú.
Com la nau fon partida e ben CC milles dins mar, Phelip se mostrà a Tirant. E aquell estigué lo més admirat del món de tal ventura. E puix se trobaren dins mar, fon-los forçat de tenir son dret camí deverç Portogal, e arribaren a la ciutat de Lisbona.
Lo rey de Portogal, com sabé que Phelip, fill del rey de França, venia en aquella nau, tramés-li un cavaller preguant-lo graciosament li fos plasent de exir en terra per ço com venia enutjat de la mar. E Phelip li tramés a dir que, per la sua amor, era molt content. Tirant hi Phelip se abillaren molt bé e, ben acompanyats de molts cavallers e gentilshòmens que Tirant portava, tots ben abil -[f. i8r]- lats e ab cadenes d'or, ixqueren de la nau e feren la via devers lo palau. Lo rey com véu a Phelip abraçà'l e féu-li molta honor, e a tots los altres. E aturaren en la cort del rey X dies.
Com se'n volgueren anar, lo rey los féu molt ben fornir la nau de totes les coses necessàries en molt gran abundància. E de allí Tirant tramés un gentilom seu ab letres al rey de França reçitant-li la veritat de son fill. Com lo rey de França sabé que ab tan bona companyia son fill anava ne fon molt content, e·n special la reyna, que tant de temps havia passat que no n'havia pogut saber res, ans pensaven que fos mort o que·s fos posat en algun monestir.
Phelip pres comiat del rey de Portogal, e la nau féu vela e vingué al cap de Sanct Vicent per passar lo estret de Gibaltar. E allí trobaren moltes fustes de moros. Com veren la nau, totes les fustes se posaren en orde per pendre-la e donaren-li un gran combat que durà mig dia, hon hi morí molta gent d'una part e d'altra. Com la gent de Tirant agueren refrescat, tornaren altra volta a la batailla, la qual era molt brava. És veritat que la nau de Tirant era molt major e més alterosa que neguna dels moros, emperó era sola e les altres, entre grans e poques, eren XV e totes fehien armes. Com la nau de Tirant partí de Portogal hi havia passats CCCC hòmens d'armes.
Un mariner molt destre que havia en la nau, qui·s nomenava Cataquefaràs, aquest havia molt navegat, era molt subtil e valentíssim mariner: véu què mal anava llur fet, pres moltes cordes que havia en la nau e féu-ne un filat a manera de exàvegua que porten palla. E del castell de popa fins a la proha, abraçant lo arbre, posà aquelles cordes e féu-les liguar alt, que los hòmens qui dins la nau combatien, aquelles cordes no·ls fehien gens de enuig a les armes, ans los restauraren de ésser presos, car les canteres que los moros tiraven eren tantes e tan spesses que era una gran admiració de veure. E si aquella exàvegua de cordes no fos stada, tota la coberta de la nau fóra stada plena de pedres e de barres de ferro. E ab aquell artifici fon restaurada, que jamés una pedra hi pogué entrar, ans axí com la pedra donava en les cordes sortia en mar. Què féu més aquest mariner? Pres tots los matalafs que trobà dins la nau, entoldà los castells e los costats de la nau, e com les bombardes tiraven, daven damunt los matalafs e no podien fer mal ni dan a la nau. Encara féu més: pres oli bullent e pegunta e, axí com les naus staven afrenellades, ab caçes lançaven oli. E ab la pegunta bullent daven de gran passions als moros, de què·ls fon forçat de apartar-se de la nau. Emperò tot lo estret de Gibaltar passaren combatent nit e dia. E tantes foren les bombardes, darts e passadors que les veles tenien clavades ab lo arbre de la nau, e volgueren acalar la antena aprés que los moros los agueren leixat e no pogueren. E eren molt prop de terra e, certament, la nau anava a dar a través prop de la ciutat de Gibaltar. -[f. i8v]- Los mariners foren tan bons que prestament giraren la nau e alçaren les veles, ixqueren de l'estret e entraren en la gran mar. E en aquests combats foren nafrats Phelip e Tirant e molts altres. Anaren en una ylla despoblada, prop terra de moros, e aquí curaren de les nafres e adobaren la nau lo millor que pogueren. E navegaren per la costa de Barberia hon agueren molts combats ab fustes de genovesos e de moros fins que foren prop de Túniç. Aquí acordaren de anar a la ylla de Ciçília per carreguar de forment.
Com foren dins lo port de Palerm ―hon era lo rey e la reyna, e dos fills que tenia e una filla de inextimable bellea, que avia nom Ricomana, donzella molt sabuda e de moltes virtuts complida―, estant la nau dins lo port e volent pendre vitualles, que freturosos n'estaven, feren exir en terra a l'escrivà, e V o VI ab ell, ab manament que no diguessen res de Phelip ni de Tirant, sinó que era una nau que era partida de ponent e anava en Alexandria ab alguns pelegrins qui anaven al Sanct Sepulcre.
Com lo rey sabé que del ponent venien, per saber noves d'aquella terra tramés a manar lo scrivà de la nau e tots los altres venguessen davant la senyoria sua; e fon-los forçat de fer-ho. E recitant davant lo rey los combats grans que en lo estret de Gibaltar havien aguts ab moros e ab genovesos, no recordant-se en aquell cars del manament que Tirant los havia fet, digueren com allí venia Phelip, fill del rey de França, en companyia de Tirant lo Blanch. Com lo rey sabé que Phelip era en aquella nau, féu fer un gran pont de fusta de la terra fins a la nau, tot cubert de draps de raç. Lo rey, per fer-li honor, entrà dins la nau ab dos fills que tenia, e preguà molt a Phelip e a Tirant que ixquessen en terra e reposassen allí alguns dies, per la gran congoixa de la mar que passat havien e dels combats dels moros. Phelip e Tirant li'n feren infinides gràcies e digueren que per contentar-lo hirien ab sa senyoria.
Lo rey los tragué en la ciutat e féu-los molt bé aposentar e servir de molt bones viandes e de altres coses pertanyents per a hòmens qui hixen de mar. Emperó Phelip, per consell de Tirant, dix al rey que no aturaria en sa posada fins que hagués vista a la reyna. E lo rey ne fon molt content. Com foren alt en lo palau, la reyna los rebé ab cara molt affable, e sa filla la infanta. E tornats en sa posada trobaren-la segons fill de rey era mereixedor.
Aprés, cascun dia a la missa e aprés dinar eren ab lo rey, e·n special ab la infanta, la qual mostrava tanta affabilitat als strangers que anaven e venien que per tot lo món se parlava de la sua virtut. E praticant cascun dia en la cort del rey, e ab la infanta, Phelip se enamorà molt de ella, e ella per semblant d'ell. Emperò Phelip era tan vergonyós com era davant ella que scassament gosava parlar e, com ella lo posava en rahons algunes, no y sabia respondre. E Tirant prestament responia per ell e -f. k1r- dehia a la infanta:
―O senyora, quina cosa és amor! Aquest Phelip, com som a la posada o fora de açí, jamés la sua boca se cança en dir lahors e béns e virtuts de la senyoria vostra e, com vos és present, ab gran trebal pot parlar, de sobres de amor. Certament vos dich que, si yo fos dona e trobàs algú ab aquesta gentil calitat e conegués en ell ésser home dispost e de antich linatge, yo deixaria de amar a tots los altres e amaria un tal com aquest.
―Hay Tirant! ―dix la infanta―, vós bé dieu. Emperò si naturalment li ve de ésser grosser de sa pròpia natura, quin plaer, quina consolació pot ésser a una donzella que tothom se rigua d'ell e li donen sus hi mat en la darrera casa? Per amor de mi, no·m digau tal rahó, car per mon delit volria home qui fos entés, e comportaria ans en stat hi en linatge e que no fos grosser ni avar.
―Senyora ―dix Tirant―, natural rahó dieu, emperò aquest no seu en aqueix banch que vós dieu. Aquest és jove e de pochs dies, e vell de seny, liberal, animòs més que tot altre, molt affable e graciós en totes coses. En la nit se leva e no·m leixa reposar com volria: la nit li par un any, lo dia li és delitós; si plaer li vull fer, no havem a parlar sinó de la senyoria vostra. Si açò no és amor, si no, digau-me què seria. Senyora, amau a qui us ama, e de tot cert. Aquest és fill de rey, ab vós egual, qui us ama més que a la sua vida. E si no parla tant com la senyoria vostra volria, per millor lo'n deuríeu tenir: guardau-vos, senyora, de aquells hòmens qui ab gran audàcia e ab atreviment gosen requerir a dona o a donzella. E tal amor com aquesta no és gens bona, car amor que prest és venguda més prest és perduda. E tals com aquests són dits hòmens corsaris, qui van a roba de tothom. Dau-me vós, senyora, home qui ab gran temor e vergonya ve davant sa senyora, e escassament li pot exir la paraula de la boca e, ab les mans plenes de temor, diu lo que vol dir.
―Tirant ―dix la infanta―, per la molta amistat que vós teniu ab Phelip feu bé de asseure'l en la cadira de honor. Ab lo noble orde de cavalleria que teniu vós, no poríeu dir sinó lo bé que de vós se pertany e per ço us ne tinch per millor. Mas no penseu sia dona que cregua de lauger, ans, si res havia de ésser, hi volria posar les mans fins als colzes en sentir e saber la sua pràtica, stat e condició quina és, e si seria per dar consolació a la mia ànima en aquest món. Emperò los meus hulls contents són de la vista d'ell, lo meu cor se combat ab mi e la experiència me manifesta que és aquell que yo contemple, de ésser grosser e avar, les quals dos malalties són incurables.
―O senyora! Qui en totes les coses del món vol molt subtilment mirar, moltes voltes li esdevé que elegeix la més rohín, e en especial en les amors honestes e líçites. E no són passats tres dies que, passejant-nos lo senyor rei, vostre pare, e yo per lo jardí, parlam de molts stats de prínceps de la crestiandat e de moltes altres coses. E venguem a parlar de la senyoria vostra, dient-me com volia en sa vida repartir tot -f. k1v- son stat e, per la molta amor que lo pare naturalment ama los fills ―en especial a vós, qui sou donzella que li sou stada tostemps molt obedient―, vos vol dotar de totes les terres del ducat de Calàbria ensemps ab CC mília ducats. E açò desijava molt veure de vida sua per ço que, com la sua ànima se partiria del seu cors, aconsolada se n'anàs. Yo, vehent la bona e recta intenció sua, lo y lohí per ço com la senyoria vostra és mereixedora de molta dignitat e honor exçelsa. Per què supplich a vostra altesa que algunes hores dispostes me vullau dar audiència e no pendre enuig de res que yo digua a la senyoria vostra, car yo veig açí venir en la cort del senyor rey embaixadors del papa per contractar matrimoni de son nebot ―que, volen dir alguns, seria fill― ab vostra altesa, e d'altres parts n'i veig: del rey de Nàpols, del rey d'Ongria e del rey de Chipre. E encara que yo no tingua poder del crestianíssim e superior en dignitat de tots los reys de la crestiandat, lo rey de França, vull contractar ab vostre pare e ab la altesa vostra de aquest matrimoni.
"―Gran cosa és, senyora, ab los hulls corporals poder veure si és coixo o tort, o alesiat de algú de sos membres, si és vell o jove, o si és de bona gràcia o de mala, o si és valent o covart. De totes aquestes coses e mo[l]tes altres en què natura pot fallir, la altesa vostra ne haurà de estar a relació d'altri, qui us porà dir tot lo contrari del que serà. Sàvia e discreta vos veig, senyora, e més sabent que tota altra, e per tal vos tinch. E no pense la senyoria vostra que, per yo ésser servidor de Phelip, digua nengunes coses fictes ne manlevades, que de totes les que damunt he dites podeu veure totes les perfections en aquest. Mas, per la vostra grandíssima e alta dignitat de perfections que la vostra singular persona poseheix, sou mereix[e]dora de seure en cadira emperial e sotsmesa a la corona de França, per ésser de major altesa, ans que a l'imperi romà. E bé s'és mostrada per experiència la gran dignitat del rey de França, que les armes no li foren donades sens gran causa, car per manament de nostre Senyor li foren trameses per un àngel tres flors de liri al rey de França que les fes, lo que no·s lig que jamés per àngel sien stades trameses a negun rey. Donchs, senyora, la senyoria vostra pot pendre part del mundanal e del spiritual, e de sanctedat serà complida la vostra excelsa persona per causa de aquest infant. E qui és aquella qui puga haver glòria en aquest món e paradís en l'altre?
En açò vengué la reyna e torbà'ls de ses delitoses rahons. Com agueren stat un poch spay, dix la reyna a Tirant:
―Cavaller virtuós, no és passada una hora que·l senyor rey e yo parlàvem de vós e de les cavalleries vostres, e lo rey vol-vos acomanar un gran fet en què li va molt a ell e a mi. E yo us tinch per tal que, si vós ho empreneu, que·n volreu a la honor vostra exir axí com de bon cavaller se pertany. Emperò, per squivar los molts duptes que y són, yo y daré tot aquell empediment -f. k2r- que poré.
―Senyora ―dix Tirant―, vostra excel·lència me parla tan cubert que yo no sé què y pugua respondre, si ja no havia altra doctrina més clara de la que la altesa vostra m'à dit. Emperò lo que yo poré fer per la excel·lència vostra, ab consentiment del senyor rey, ho faré de molt bona voluntat, fins a portar-ne la creu al coll.
La reyna li regracià molt la sua bona voluntat. Tirant pres comiat de la reyna e de la infanta. E com fon en la sua posada congoixava's molt que la nau fos adobada perquè pogués prestament partir. Tirant véu dins en alta mar venir una nau e, ans que anàs a menjar, volgué saber noves. E tramés-hi prestament un bergantí armat qui anà molt prestament y tornà. E digueren-li com aquesta nau venia de Alexandria e de Barut, e que havien tocat en la ylla de Chipre, emperò que en Rodes no havien pogut tocar ―tanta era la multitut dels moros que la tenien asetjada per mar i per terra―, hon hi havia moltes fustes de genovesos qui guardaven lo port e la ciutat de Rodes, que estava en fort punt que ja no tenien res que menjar de pa ―passats III mesos havia que lo mestre ni negú del castell ni de la ciutat menjat no n'havien― e no menjaven sinó carn de cavall, e tan bon dia si·n podien haver. E crehien verdaderament que en breus dies se haurien a retre als moros, e ja·s foren donats sinó que lo soldà no·ls havia volguts pendre a merçé.
Com Tirant sabé aquestes noves, entrà en gran pensament. E com agué molt pensat, deliberà carreguar tota la nau de forment e d'altres vitualles, e que anàs a socórrer la religió de Rodes. E axí u féu. Prestament tramés per mercaders e donà'ls tanta moneda que carreguaren la nau de forment e de vins e de carns salades.
Com lo rey sabé açò, tramés per Tirant e dix-li son voler ab paraules de semblant stil.
―Per lo bon grat que tinch de vós, Tirant, e per la molta virtut que en vós tinch coneguda, me obligua que desige fer per vós alguna cosa que us fos accepte. He us tindré a molta gràcia que us vullau amprar de mi, que no serà cosa neguna que us sia deneguada, car yo us ame he us vull tenir en compte de un germà o fill per los actes que us veig fer de virtuós cavaller, qui són tals e de tan gran renom e fama que sou mereixedor de haver premi de nostre senyor Déu en aquest món, e en l'altre la sua eterna glòria. Car la glòria de la vostra ampresa posa en gran dejectió a tots los prínceps de la crestiandat que en tan gran necessitat no han volgut socórrer lo mestre de Rodes. E si la divina Bondat me fehia gràcia que·m donàs a sen(t) -f. k2v- ir en aquest sanct viatge la sua eterna vida per yo poder anar ab vós a la sancta perdonança de Hierusalem, desfreçat per ço que de negú conegut no sia, e açò seria cosa que us tendria a més grat que si·m dàveu un regne, e de tota la vida mia vos ne restaré obliguat. Per què us prech ab molta amor que no m'o denegueu, e haja de vós tal resposta com de la vostra acostumada virtut se espera.
Acabant lo rey, féu principi Tirant a un tal parlar:
―Molta glòria seria per a mi que la excel·lència vostra me volgués pendre per servidor, com de germà o de fill yo no·n só mereixedor ne us ho he servit. E fas infinides gràcies a l'excel·lència vostra de la bona voluntat vostra. Si la necessitat m'o requeria, me ampraria de la altesa vostra com si fósseu mon natural senyor, a qui tota ma vida agués servit. He us ne bese les mans. De anar en la mia nau, senyor, la nau, los béns meus e la persona és tot de la excel·lència vostra. E podeu manar e ordenar de tot, axí com de cosa vostra pròpia, car, senyor, yo desige servir la altesa vostra e obeir de tot lo que maneu. Emperò, senyor, la principal intenció mia com yo partí de ma terra fon, ab propòsit leal e verdader, de anar en Rodes e socórrer aquella sancta religió, la qual està en punt de ésser del tot desolada. E açò per causa dels cruels genovesos, qui solament los plau la glòria dels vençuts e no dels vençedors, no tenint clemència ne pietat ha llur proïsme crestià, ans fan part manifesta ab los infels.
―Tirant ―dix lo rey―, yo veig la vostra sancta intenció he bon propòsit, e feu com a cavaller singular e cathòlic crestià. Yo só bé content del mèrit de la vostra ampresa, la qual és sancta, justa e bona. E per ço tinch yo ara molt major voluntat de anar-hi ab vós he us vull ajudar, de tot mon poder, de totes les coses per a vós e a la vostra ampresa necessàries.
E Tirant li'n féu infinides gràcies e axí restaren de acort. E Tirant supplicà al rey fos de sa merçé entràs dins la nau e miràs qual apartament més li plauria. Com lo rey agué mirada la nau, elegí li fos feta una cambra prop lo arbre, per ço com allí va la nau més segura com corre fortuna.
Entre lo rey e Tirant cascun dia passaven moltes rahons de moltes coses. E vengueren a parlar de Phelip, lo qual Tirant desijava que fes matrimoni ab la infanta, ab lo dot que lo rey li havia dit. E lo rey venia-y bé per liguar-se ab la casa de França, e dix:
―Tirant, de aquests afers yo no clouria res sens voluntat de ma filla, perquè a ella té de servir. E si ella és contenta, per ma part vos offir lo matrimoni, e dar-li he tot lo que li he offert. Yo de bon grat ne parlaré ab la reyna e ab ma filla e, sabuda llur intenció, ans de nostra partida lo matrimoni se fermarà.
Lo rey féu venir en la sua cambra a la reyna e a sa filla, e dix-los semblants paraules:
―La causa, reyna e vós, ma filla, perquè us he fetes venir açí és per manifestar-vos la mia breu partida, car yo tinch deliberat, ab lo divinal auxili, de anar en companyia de Tirant a la sancta perdonança -f. k3r- del sanct Sepulchre de Hierusalem e, perquè conegut no sia, no vull portar ab mi sinó un gentilom qui·m serveixqua. E perquè la vida e mort mia està en les mans de nostre senyor Déu volria que, ans de ma partida, vós, ma filla, fósseu col·locada en matrimoni que restàsseu contenta e consolada, e que yo en ma vida ne haja aquest plaer. E si aquest fill de rey que açí és voleu per liguar-nos en germandat ab lo més alt rey de la crestiandat, yo só cert que, ab consell e ajuda de Tirant y ab la voluntat que Phelip hi mostra, la cosa vendrà a bona conclusió.
―Dóna'm de parer ―dix la infanta― que la senyoria vostra sap bé com la nau passaran XV dies que no haurà acabat de carreguar ne serà en orde per partir. E dins aquest temps, la altesa vostra, ab consell de mon oncle e germà vostre lo duch de Meçina, poreu concordar lo negoci, puix lo duch s'espera esta nit o demà ésser açí.
―Molt bé dieu, ma filla ―dix lo rey―. E rahó és que y sia demanat.
―Perdone'm la altesa vostra ―dix la infanta― que, puix la excel·lència vostra té deliberat de anar en aquest sanct viatge, deuríeu fer una gran festa a fi que Tirant e tots los de sa companyia, com sereu dins mar, vos serveixquen de millor voluntat e, d'altra part, si venia en orelles del rey de França, conegués que la altesa vostra fa menció de son fill Phelip. E diumenge qui ve sia manada celebrar festa e sala general que dure III dies, que les taules estiguen parades nit e dia e que contínuament trobassen viandes abundantment per a tots aquells qui venir hi volguessen.
―Per la mia fe, ma filla ―dix lo rey―, vós hi haveu millor pensat que yo no havia, e só molt content que·s faça. E per quant stic molt occupat, per causa de la mia partida, en deixar lo regne en bon stament e que negú no pugua res sentir de la partida mia ―per los grans inconvenients que seguir-se'n porien com siam en terra de moros―, e per tots aquests sguarts, volria vós, ma filla, hi tinguésseu les mans en ordenar-ho.
Lo rey prestament féu venir lo majordom e los compradors, e manà'ls que fessen tot lo que sa filla Ricomana los manàs. E ells digueren que eren contents. Totes les coses per la infanta foren molt bé ordenades, e devisades de moltes e diverses maneres de viandes per mostrar la sua gran discreció. E aquesta festa no fon ordenada per la infanta per pus, sinó per provar a Phelip e veure en son menjar quin comport fehia.
Lo dia asignat del solenne convit, la infanta havia ordenat que lo rey e la reyna e Phelip hi ella, tots IIII menjassen alt en una taula; e lo duch de Mecina e Tirant e tots los altres comtes e barons e les altres gents menjassen més baix de la taula del rey.
Venint la vespra de la festa, lo rey tramés dos cavallers a Phelip e a Tirant, preguant-los que per a l'endemà a la missa e al dinar fossen ab ell. E ells ab molta humilitat acceptaren lo convit. Per lo matí ells se abillaren lo millor que pogueren, e tots los seus per lo semblant. Foren al palau e feren reverència al rey, e lo -f. k3v- rey ab gran affabilitat los rebé. E pres a Phelip per la mà e lo duch de Meçina a Tirant, e axí anaren fins a la sglésia. Com lo rey fon en la sua capella, demanaren-li liçència de anar acompanyar a la reyna e a sa filla, e lo rey fon molt content. E acompanyant-les, Phelip pres del braç a la infanta per star-li prop. E Tirant no·s partia prop de Phelip per dupte que no fes o que no digués alguna bajania que vingués en desgrat de la infanta.
Dita la missa e lo rey tornat en lo palau ab tots los altres, lo dinar fon prest. Lo rey se asigué en mig de la taula e la reyna al seu costat. E lo rey, per fer honor a Phelip, lo féu seure al cap de la taula, e la infanta davant Phelip. Tirant volia restar de peus per star prop de Phelip, e lo rey li dix:
―Tirant, mon germà lo duch de Meçina vos stà sperant, que no·s vol seure sens vós.
―Senyor, sia de vostra merçé ―dix Tirant― manar-li que·s segua, car, en tal festa com és aquesta, de rahó és que yo haja a servir a fill de rey.
La infanta, no ab prou paciència, li dix ab la cara un poch irada:
―No cureu, Tirant, d'estar tostemps en les faldes de Phelip, car en la casa del senyor rey mon pare hi ha prou cavallers qui·l serviran e no fretura ésser-hi vós.
Com Tirant véu la infanta parlar ab passió e era forçat de anar-se'n, acostà's a la orella de Phelip e dix-li:
―Com lo rey pendrà aygua e veu que la infanta se leve e done del genoll en terra, hi ab la mà té lo baçí, feu vós lo que ella farà. E guardau-vos de fer alguna grosseria.
E ell respòs que sí faria. Tirant se n'anà e, com tots foren aseguts portaren la ayguamans al rey, e la infanta donà dels genolls en terra e prengué un poch del baçí. E Phelip volgué fer per lo semblant, emperò lo rey no u volgué consentir, e tal orde mateix servà en la reyna. E venint al lavar de la infanta, ella pres la mà a Phelip perquè ensemps se lavassen. E Phelip, usant de cortesia e de gentilea, dix que no era rahó, e donà del genoll en terra e volgué-li tenir lo plat, emperò ella jamés se volgué lavar fins que los dos se lavaren ensemps. Aprés portaren lo pa e posaren-lo davant lo rey e a cascú d'ells, e negú no y tocà, sperant que portassen la vianda. Phelip, com véu lo pa davant, pres cuytadament un ganivet e pres un pa e lescà'l tot, e féu-ne XII lesques grans e adobà-les. Com la infanta véu tal entramés no·s pogué detenir de riure. Lo rey e tots los qui allí eren e los cavallers jóvens qui servien fehien un joch mortal a Phelip, e la infanta que·s concordava ab ells. Fon forçat vingués a notícia de Tirant per ço com no partia jamés lo hull de Phelip. Levà's correns de taula e dix:
―Per mon Déu! Phelip haurà fallit en sa honor, que deu haver feta alguna gran bajania.
E posà's al costat seu, davant la taula del rey. Stigué mirant a cascuna part de la taula e véu les lesques del pa que Phelip havia taillat, e véu que lo rey ni negú no havien tocat en lo pa, prestament presumí la occasió de les rialles. Tirant li levà prestament -f. k4r- les lesques, mès mà a la boça e tragué XII ducats en or, e posà en cascuna lesqua un ducat e féu-ho donar a XII pobres.
Com lo rey e la infanta veren lo que Tirant havia fet, tots cessaren de riure. Dix lo rey a Tirant quina significança tenia lo que havia fet.
―Senyor ―dix Tirant―, com hauré complit lo que y tinch a fer, ho diré a vostra altesa.
Tirant donà totes les lesques, cascuna ab son ducat, e la darrera se acostà a la boca. E dix-hi una avemaria e donà-la. Dix la reyna:
―Molt me plauria saber aquest entramés.
Respòs Tirant en la següent forma.
―Senyor, la excel·lència vostra stà admirada, e tots los altres, del que Phelip ha fet principi e yo he feta la fi, fahent-ne tots burla. E la causa de açò, senyor, és, puix la altesa vostra ho desija saber, que los crestianíssims senyors reys de França, per les moltes gràcies que obteses han de la immensa bondat de nostre senyor Déu, l'instituhiren; que tots los llurs fills, ans que rebessen lo orde de cavalleria, al dinar, ans que menjen, lo primer pa que·ls posen davant ne fan XII lesques e·n cascuna posen un real d'argent, e donen-ho per amor de Déu en reverència dels XII apòstols. E com han rebut lo orde de cavalleria posen en cascuna lesqua una peça de or. E fins al dia de hui ho pratiquen tots los qui ixen de la casa de França. E per aço, senyor, Phelip ha taillat lo pa e n'à fetes XII taillades perquè cascun apòstol haja la sua.
―Sí Déu me salve la vida! ―dix lo rey―. Aquesta caritat és la més bella que yo jamés hoís dir. E yo, qui só rey coronat, no fas tanta caritat de un més.
La vianda fon venguda. La infanta dix a Tirant que se n'anàs a dinar e Phelip, coneixent son gran deffalt e la discreta reparació que Tirant feta li havia, en lo menjar tingué's esment, que no menjava sinó tant com la infanta feia. E com se foren llevats de taula, se pres a parlar la infanta ab una donzella sua de qui ella molt fiava e, ab una poqua de ira ab amor mesclada, féu principi a tal lamentació.
―No és fort pena la mia? Que aquest Tirant és fet enemich de mon voler, que sola una hora yo no puch ab Phelip parlar. Que si li fos fill o germà o natural senyor no·l tendria tan a prop, que temps no tinch en dir-li rahó neguna que ell no·s pose en les nostres rahons. O Tirant! Vés-te'n ab la tua nau e sies benaventurat en los altres regnes! Sol me leixa a Phelip per repòs de la mia ànima e consola -f. k4v- ció de ma vida. Car si no te'n vas, tostemps viuré en pena, car ab la tua discreció repares les indiscrecions dels altres. Digues, Tirant, e per què tant me enuiges? Car si jamés has amat en algun temps, deuries pensar quant és gran repòs praticar de rahons a soles ab aquella persona que hom ama. E yo, fins açí, jamés he sabut ni he sentit les passions de amor: bé m'era plasent lo festejar i ésser amada, mas com pensava que eren vasalls e de la casa de mon pare tant m'estimava ésser loada com ésser amada. Mas ara, miserable de mi, que com vull dormir no puch, la nit és més largua que no volria, res que menje no sent dolç, ans me par amarch com a fel, les mies mans inútils me desdenyen, que no·m volen ajudar a liguar, la mia ànima no té prou temps per a pensar, sola desige sempre star, que negú res no·m digués. Si açò és viure, no sé què·s serà morir!
E ab tals e semblants paraules la enamorada infanta se lamentava, derrocant destil·lades làgremes de aquells hulls qui moltes flames de foch havien ençeses en lo cor de Phelip. E stant ab aquest trist continent la infanta, per la sua cambra entrà lo rey e son germà, lo duch de Meçina, lo qual restava per visrey e loctinent general de tot lo regne. Com foren dins la cambra, lo rey la véu star ab la cara e gest molt adolorit e dix-li:
―Què és açò, la mia filla? Com estau axí vós adolorida?
―E com, senyor! No tinch gran rahó ―dix la infanta― que la senyoria vostra stigua per partir? Què faré yo, desconsolada? Ab qui m'aconsolaré? En què pendrà repòs la mia ànima?
Girà's lo rey devers son germà e dix-li:
―Duch, què us par de la humanitat com se sent? E la pròpia sang no·s pot tornar aygua.
Lo rey, ab paraules de molta amor, aconortà a sa filla tant com pogué. E trameteren per la reyna que vengués e, tots quatre, tingueren llur consell. E lo rey féu principi a un tal parlar.
―Puix la bona sort mia ha ordenat e a la divina Providència plau que aquest sanct viatge scusar no·s pot, la mia ànima se'n va aconsolada, puix lo meu germà resta açí en loch meu, qui és la mia pròpia ànima, al qual prech que us tingua per recomanades en tot lo que manareu e ordenareu. E aquest serà lo major plaer que fer-me porà. E més vos prech, duch, que diguau vostre parer en aquest matrimoni de Phelip, puix Déu lo'ns ha açí aportat, e dieu-nos la intenció vostra.
E donà fi a son parlar.
―Senyor ―dix lo duch―, puix a l'excel·lència vostra plau, e de la senyora reyna, que yo y digua mon parer, só molt content. E què dich? Com a les donzelles los parlen algun matrimoni de què elles se contenten e tan prest no ve a conclusió segons lo apetit e llur voluntat, resten molt agreujades. E -[f. k5r]- puix la altesa vostra va en aquesta sancta perdonança e Phelip hi va tanbé, só de parer que aquest matrimoni se deuria fer ab consentiment de son pare e de sa mare. E la senyoria vostra trameta per Tirant, e féu-li scriure letres al rey de França de aquest matrimoni si li vendrà en plaer, perquè no façam de la concòrdia discòrdia e de la pau guerra; perquè no pogués dir que, per son fill ésser molt jove e de poca edat, lo aguessen enganat. Car si era ma filla, més la stimaria dar a un cavaller ab voluntat de los parents ans que dar-la a un rey contra voluntat del seu poble.
Lo rey e la reyna tingueren per molt bo lo consell del duch. E la infanta de vergonya, no y gosà contradir. E d'altra part fon contenta que tan prestament no·s fes, per ço com volia haver major experiència de Phelip, perquè no·l tenia prou conegut, e concordà's ab la voluntat de tots. Prestament trameteren per Tirant e recitaren-li larguament tot lo consell que havien tengut sobre lo matrimoni, e Tirant los lohà lo bon deliber que havien tengut. E restà lo càrrech a Tirant d'escriure. E scriví letres al rey de França, narrant-li larguament la forma de la concòrdia del matrimoni si a ell era plasent. Lo rey féu armar un bergantí per passar en la terra ferma, qui anà ab les letres dret ha Pumblí.
La nau de Tirant fon ben carreguada de forment e de altres vitualles. Com lo bergantí degué partir, lo rey féu demostració que se n'anava ab lo bergantí e tancà's dins una cambra que de negú no fos vist, e posaren fama que anava la via de Roma per parlar ab lo papa. E en la nit Tirant féu recollir lo rey e Phelip. Com tota la gent fon recollida, Tirant anà a pendre comiat de la reyna e de la infanta, e de tots los de la cort. E la reyna féu molta honor a Tirant e preguà'l que volgués tenir per recomanat al rey, perquè era home de delicada complexió.
―Senyora ―dix Tirant―, no dupte la senyoria vostra que serà per mi axí servit com si fos mon natural senyor.
E la infanta lo y recomanà molt, la qual restà ab molta dolor e pensament. E açò per causa del rey, son pare, que se n'anava, e molt més per l'amor que tenia a Phelip.
E en la primera guayta la nau féu vela e ixqueren del port ab molt bon temps. E agueren lo vent molt pròsper, que en IIII dies passaren lo golf de Venècia e foren en vista de Rodes, e anaren al castell de Sanct Pere e aquí surgiren per sperar vent que fos un poch fortunal. E Tirant, a consell de dos mariners que de sa terra havia portats, qui amaven molt la honor sua, com veren lo vent larguer e bo, en la nit donaren vela. E de matí, apuntant la alba, ells foren en vista de Rodes, molt prop.
Com les naus de genovesos veren aquella nau venir, pensaren que era una de dues que havien trameses per portar vitualles per al camp, e vehien que venien de levant. No podien pensar que neguna altra nau tingués atreviment de venir enmig de tantes naus com en lo port staven. La nau se acostà e, com fon prop d'elles carreguà de -[f. k5v]- tantes veles com podia portar. En açò conegueren los genovesos, e en lo galip de la nau, que no era de les sues. Posaren-se en orde del que pogueren, emperò la nau los fon tan prop que neguna nau no pogué alçar vela e aquesta, a veles plenes, passà per mig de totes les naus al llur despit. Emperò ells foren ben servits de lançes e de passadors e de molts colps de bombardes, e de tot lo que en la mar se usa. E Tirant manà al timoner e al naucher que no voltassen la nau, sinó que donassen la proha en terra endret de la ciutat, en un arenal que y ha peguat ab la murailla. E a veles plenes donaren allí.
Com los de la ciutat agueren vist la nau donar la proha en terra penssaren-se que fos de les dels genovesos, que acordadament agués dat en terra per pendre la ciutat. Tota la gent cuytà en aquella part e combatien-los molt bravament. E los de les naus los combatien d'altra part, que ells staven en prou congoixa, fins a tant que un mariner anà prestament e pres una bandera de les de Tirant e alçà-la. Com los de la ciutat veren la bandera detingueren-se, que no feren armes. Prestament feren saltar un home, qui·ls dix com aquella nau era de socors.
Com los de terra saberen que lo capità de la nau era francés e portava la nau carreguada de forment per socórrer la ciutat, anaren-ho a dir al mestre, lo qual, sabuda la bona nova, se agenollà en terra, e tots los qui ab ell eren, e feren lahors e gràcies a la divina providència com era stat en record d'ells, que no·ls havia oblidats. Lo mestre devallà del castell ab tots los cavallers e los hòmens de la ciutat, ab taleques, entraven dins la nau per traure forment e posaven-lo en botigues.
Lo mestre, com hagué aguda verdadera relació qui era Tirant, tingué gran desig de veure'l, coneixent per experiència la molta virtut sua, e manà a dos cavallers de l'orde dels majors que y eren, que anassen a la nau e que preguassen a Tirant de part sua que volgués exir en terra. Los cavallers pujaren en la nau e demanaren lo capità, e Tirant, axí com aquell qui era pràtich e cortesà, los rebé ab molta honor. Los cavallers li digueren semblants paraules:
―Senyor capità, lo senyor mestre és devallat del castell e és en la ciutat qui us spera e prega-us li façau gràcia de exir en terra. Per la virtuosa fama que de vós ha hoïda mençionar, desija molt la vostra vista.
―Cavallers senyors ―dix Tirant―, direu a mon senyor lo mestre que molt prest yo seré ab la senyoria sua, que ja fóra exit a fer-li reverència sinó que spere que haja fet aleujar la nau, perquè tinch dupte que ab lo gran càrrech que té no s'obra e que·s perda lo forment. E sa merçé prengua càrrech de posar en segur lo forment que trahuen. E vosaltres, cavallers, vos prech me façau dues gràcies. La una és que, per gentilea, vullau pendre una poqueta col·lació ab mi. La segona, que dos gentilshòmens meus se'n vajen en companyia vostra, perquè de necessitat tenen a parlar ab lo senyor mestre ans que yo ixqua en terra.
-[f. k6r]-―Capità senyor ―dix lo un cavaller―, dues coses nos demanau que no us poden ésser deneguades. La primera és tan delitosa per a nosaltres que per a tots los dies de nostra vida vos restarem obliguats.
E Tirant, que y havia ben provehit en lo passat dia en fer coure moltes gallines e altres maneres de carns fiambres, e aquí·ls donà bé a menjar e a ells paregué ésser tornats de mort a vida. E Tirant hagué provehït ab lo seu majordom e ab los servidors seus que en la ciutat li agueren una gran posada, e allí féu aparellar de menjar per al mestre e a la religió, perquè sabia que u havien molt mester. E per causa de açò Tirant se detingué, que no volgué exir en terra fins que lo dinar fos aparellat.
Com los cavallers se'n volgueren anar, Tirant pres dos gentilshòmens dels seus e dix-los que en secret parlassen ab lo mestre, e que li diguessen com ell portava en la sua nau lo rey de Ciçília e Phelip, fill del rey de França, qui anaven a la sancta perdonança de Hierusalem, si serien segurs en la sua terra. Com los gentilshòmens hagueren explicada la embaixada al mestre, ab aquella honor e reverència que a ell se pertanyia, lo mestre los dix semblants paraules:
―Gentilshòmens, digau al virtuós Tirant lo Blanch que yo só molt content de tenir secret tot lo que ell volrà e que en la mia terra ell no deu demanar seguretat neguna, que yo vull que ell la tingua per sua. Que los seus actes són stats de tanta virtut e singularitat que ell nos ha guanyada tant la voluntat que és senyor de les persones nostres e dels béns. E que en la mia terra yo·l prech que ell mane e ordene axí com si fos mestre de Rodes, car tot lo que manarà serà complit sens contradictió neguna. E si vol lo ceptre de la justícia e les claus del castell e de la ciutat, de continent li seran liurades.
Cobrada la resposta Tirant dels seus embaixadors, ne féu relació al rey de Ciçília, de la molta cortesia del mestre. E lo rey e Phelip, desfreçats, ixqueren en terra e anaren a la posada que·ls havien aparellada. E Tirant ixqué molt bé abillat. E devisà's en aquesta forma, ço és, ab gipó de brocat carmesí e, sobre lo gipó, un gesaran de malla, e sobre lo gesaran un jaquet d'orfebreria e ab moltes perles que y havia brodades, ab spasa senyida. Y en la cama portava la guarrotera e al cap un bonet de grana ab un fermaill de molt gran stima.
Entrant Tirant dins la ciutat trobà lo mestre en una gran plaça. Tirant anava molt bé acompanyat de molts cavallers, axí de l'orde com dels seus. Les dones e les donzelles staven per les finestres, e per portes e tarrats, per veure qui era aquell benaventurat cavaller qui de tan cruel fam los havia deliurats e de penosa captivitat. Com Tirant fon davant lo mestre, féu-li honor de rey, ficà lo genoll e volgué-li besar la mà, emperò lo mestre no u consentí e per bon spay stigueren altercant. Lo mestre lo pres per lo braç, levà'l de terra e besà'l en la boca ab molta amor affable. Aquí passaren moltes rahons en -[f. k6v]- presència de tots, recitant-li lo mestre los grans combats que lo soldà, nit e dia, los daven per terra, e los genovesos per mar. E com staven de hora en hora per dar-se, per la extrema fam que tenien, e no·ls era possible poder-se més sostenir, que tots los cavalls e altres animals se havien menjats, fins als gats, que a maravella se'n trobàs hu.
―Moltes dones prenyades se són afollades e los petits infants se moren de fam. Aquesta és la major misèria que en lo món sia stada.
Acabant lo mestre de recitar los passats mals, Tirant féu principi a un tal parlar.
―Les vostres justes preguàries, reverendíssim senyor, e les doloroses làgremes de l'afligit poble han mogut la immensa e divina bondat de nostre senyor Déu de haver clemència e pietat de la senyoria vostra e de aquesta pròspera e benaventurada religió, que no ha permés ni permetrà que sia destrohida per mans dels enemichs de la sancta fe cathòlica. E alegre's la merçé vostra que, mijançant lo divinal auxili, prestament tota aquesta morisma serà fora de tota la ylla. Mas per quant a la major necessitat deu hom primer acórrer, supplique a la senyoria vostra me faça gràcia que en la casa vostra vullau pendre de mi un petit dinar ab tots los que açí són.
―Cavaller virtuós ―dix lo mestre―, vós me pregau de cosa que és a mi tan accepte e delitosa que, atesa la gran necessitat, ab infinides gràcies la accepte. Car en tal punt stich que ab fatigua gran me poden exir les paraules de la boca. E Déu me faça gràcia que us ho pugua satisfer en tot bé e honor vostra.
E prestament, enmig de la gran plaça, Tirant féu posar moltes taules e féu seure lo mestre ab son stat e tots los cavallers de la religió. E lo mestre preguà a Tirant que·s volgués seure prop de ell e ell s'escusà que li perdonàs la senyoria sua, que volia dar recapte a la gent. E pres un bastó de majordom e féu portar les viandes al mestre, e donà-li dos parells de pagos e molts capons, e gallines de Ciçília que havia portat, e aprés féu donar a tots los altres compliment de totes coses.
Com agueren començat de menjar, Tirant manà tocar les trompetes e féu fer crida que, tots aquells qui volguessen menjar e no tinguessen taules prestes allí, se aseguessen en terra, que aquí los seria dat tot lo que haurien mester per a la humanal vida. E molt prestament se foren asegudes entorn de la plaça, que era molt gran, moltes dones e donzelles de honor e gran multitut de poble. E Tirant donà orde que en poca hora tots tingueren què menjar e, d'altra part, Tirant tramés moltes viandes als que guardaven lo castell. E ab la ajuda de nostre Senyor, qui dóna compliment de la sua gràcia a -[f. k7r]- tot lo món, e ab la bona diligència de Tirant, tots restaren contents. Com lo mestre e tots foren dinats, la col·lació fon presta de molts confits per al mestre e als cavallers.
Aprés, Tirant féu traure de la nau moltes bótes de farina e féu-les posar enmig de la plaça, e supplicà al mestre fos de sa merçé dos cavallers de l'orde ab los regidors de la ciutat repartissen tota aquella farina entre la gent popular, com ell ne tingués més per fornir lo castell. E més, lo supplicà que fes posar en orde los molins, perquè havia bon temps que no havien mòlt. E Tirant féu fer una crida que tots los qui volguessen farina que vinguessen a la plaça. Com la farina fon repartida, féu repartir lo forment per cases segons los menjadors que tenien: al major daven VI cafiços e axí desminuhint, segons les cases, fins a hu. E per aquest orde mateix repartiren los olis e los legums, e les carns e de totes les altres coses de provesió.
No·s poria recitar les lahors e benedictions que lo mansuet poble daven a Tirant, que les devotes preguàries que fehien per ell eren sufficients a posar-lo en paradís encara que jamés altre bé no agués fet. Repartides totes les vitualles, e la gent que stava molt contenta, lo mestre preguà a Tirant que l'aportàs a la posada del rey de Ciçília e de Phelip de França. Tirant fon molt content e tramés-los avisar perquè·ls trobassen en orde.
Lo mestre e Tirant entraren per la cambra, e lo rey e lo mestre se abraçaren e feren-se molta de honor. E aprés, lo mestre abraçà a Phelip. E lo mestre los preguà que mudassen de posada, que venguessen a posar al castell, e lo rey jamés se volgué mudar de allí, dient que ell stava molt bé aposentat.
―Senyor ―dix Tirant―, vespre·s fa. Pujau-vos-ne en vostra fortalea e demà entendrem en la guerra e en delliurar la ciutat e la ylla de aquesta morisma.
Lo mestre pres comiat del rey e de Phelip e Tirant lo acompanyà fins prop del castell. Com fon nit scura, lo castell e la ciutat estava ab molt gran luminària e grans alegries de tocar trompetes, tabals, e de altres maneres de insturments. E les luminàries eren tan grans que de la Turquia les vehien. La fama anà per tota la terra com lo soldà havia pres lo gran mestre de Rodes ab tota la religió, e lo castell e la ciutat, per les grans luminàries que havien vistes.
Aquella nit Tirant ab los seus féu guayta envers lo port. Les naus dels genovesos staven molt prop de terra, en especial la nau del capità, que n'estava més prop que totes les altres. E quasi envers la mija nit, un mariner se acostà a Tirant e dix-li:
―Senyor, què daria la merçé vostra al qui en nom vostre cremàs aquesta nau en la nit que ve, qui més prop de terra stà, que·s diu que és del capità dels genovesos?
―Si tu tal cosa faç ―dix Tirant―, yo de bon grat te daré III mília ducats de or.
―Senyor ―dix lo mariner―, si la merçé vostra me promet a fe de cavaller de dar-los-me, yo y posaré tot mon saber. E si no u faç, me obligue de ésser catiu vostre.
―Amic ―dix -[f. k7v]- Tirant―, yo no vull que tu poses penyores negunes ni t'obligues a neguna cosa, car la infàmia e vergonya que·n reportaràs si no faç lo que m'as dit te serà prou punició e pena. E de mi, yo·t promet, per lo orde que he rebut de cavalleria, que si tu demà, entre tot lo dia e la nit tu la cremes, yo·t daré lo que t'é promés e molt més avant.
Lo mariner restà molt content perquè ell ho tenia per cert, per la gran destrea que tenia en la mar e en la terra. Al matí ell donà orde en totes les coses que havia necessàries.
Com lo mestre hagué hoïda missa, vingué a veure al rey, e a Phelip e a Tirant, e parlaren molt sobre la guerra e deliberaren moltes coses en útil de la ciutat, les quals deixe de recitar per no tenir prolixitat. Un cavaller de l'orde, molt antich, qui era vengut ab lo mestre, dix les següents paraules:
―A mi par, senyors, que puix la senyoria vostra ha molt ben provehit ―que la ciutat starà ben fornida per alguns dies―, que mon senyor lo mestre fes un present al gran soldà de moltes e diverses maneres de vitualles per fer-li perdre la sperança que té de pendre'ns per fam. E ara que saben que aquesta nau és venguda e a pesar llur és entrada, coneguen que stam molt ben provehits de totes coses e, per voler-los fer més plaer los ne volem fer part.
Per tots los magnànims senyors fon loat e aprovat lo consell de l'ançià cavaller e de continent ordenaren que li fossen tramesos CCCC pans calents, axí com exiren del forn, vi e confits de mel e de çucre, III parells de pagos, gallines e capons, me[l], oli e de totes les coses que havien portades.
Com lo soldà véu tal present, dix als seus:
―Cremat sia tal present e lo traydor qui·l tramet. Açò serà causa de fer-me perdre ma honor e tot lo estat que tinch.
Emperò ell lo rebé ab cara affable e féu gràcies al mestre del que tramés li havia. Com cobraren la resposta era ja hora de dinar e lo mestre que prenia son comiat del rey e dels altres. Dix lo rey:
―Senyor mestre, vós fos convidat ahir del meu singular amich Tirant, per què us prech vós dineu hui ab mi convit de camp, segons hòmens qui no stan en libertat de poder haver les coses pertanyents a tal senyor com vós.
Lo mestre fon content de acceptar lo convit e aturà's a dinar. E entre ells passaren moltes cortesies e dinaren-se ab molt gran plaer, e tots los qui ab lo mestre eren venguts menjaren en la gran sala perquè no volien que vessen lo rey. Com foren dinats, Tirant dix a Phelip que convidàs lo mestre per a l'endemà e lo mestre ho acceptà de bon grat.
Lo mestre e Tirant de la posada partiren anant regoneixent la ciutat, perquè Tirant volgué veure e saber per hon escaramuçaven ab los moros. E com ho agué tot vist paregué-li prou bon loch per entrar e exir.
Com lo mestre véu que era hora, partí's de Tirant e recollí's al castell, e Tirant tornà a la posada del rey. E aprés que agueren sopat, posaren-se en orde per anar a fer la guayta e per veure lo mariner si faria lo que havia dit.
-[f. k8r]-Com fon quasi la mija nit e fehia molt gran scuredat, lo mariner tingué ses coses prestes per cremar la nau del capità. E féu-ho en semblant forma.
Lo avisat mariner hagué fermat un argue en terra, vora mar, molt fort. Aprés agué una molt grossa gúmena e posà-la dins una barqua ab dos hòmens que voguaven, e ab ell foren tres, e pres una corda tan grossa com lo dit, de cànem, molt largua. Com foren prop la nau, que sentien parlar los qui fehien la guayta al castell de popa, féu detenir la barca e despullà's tot nuu, e senyí's una corda e posà's en la çinta un petit coltell ben esmolat per ço que, si havia a taillar alguna corda que u pogués fer; e posà'l-se de part de tras, que al nadar no l'enujàs. E en la bahina del coltell liguà lo cap de la corda. Manà als qui restaven en la barca que tostemps li donassen corda. Com ho hagué tot ordenat, lançà's en la aygua e nadant anà prop de la nau, que sentia molt bé parlar los que guaytaven.
Lavors més lo cap davall la aygua perquè no fos vist e apleguà a la nau hon stà lo timó, e aquí se aturà un poch perquè no temia que de negú pogués ésser vist. E més baix del timó, en totes les naus trobare(n) grosses anelles de ferro per ço com volen mostrar carena o volen spalmar, o com corren gran fortuna e·s trenquen les agulles del timó, liguen lo timó en aquelles anelles, les quals van totes davall l' aygua. E lo mariner passà la corda per la anella, e pres lo cap de la corda e tornà'l-se a liguar. E posà's davall la aygua e tornà a la barca. E pres lo cap de la corda e liguà'l al cap de la gúmena, e va-la molt bé ensevar e portà-se'n un gran troç de seu per ensevar la anella, per ço que passàs millor e no fes tanta remor. E deixà manat que, com aguessen cobrat lo cap de la gúmena, que prenguessen un fus de ferre e que·l passassen per mig de la gúmena per ço, com apleguàs a la anella e no pogués passar, que ell agués notícia que ells havien cobrat lo cap de la gúmena. E tornà's a lançar en la aygua e tornà a la nau, e ensevà molt bé la anella. E los de la barca tiraren la corda prima fins a tant que cobraren lo cap de la gúmena; lo fus fon posat de ferro en la gúmena. Com fon a la anella no podia passar: conegué lo avisat mariner que lo cap de la gúmena era en la barca.
Com li paregué hora, anà-sse'n. Ixqué en terra e liguà lo un cap de la gúmena en lo argue e l'altre liguaren ha una barca gran, a manera de balaner, que ja la tenia plena de lenya e de tea, ruxat tot ab oli perquè cremàs bé. Posaren-hi foch e leixaren-lo bé ençendre, e posaren-se cent hòmens a l'argue -[f. k8v]- e començaren molt fort a vogir. E ab la força de l'argue fon fet tan prest que escassament fon partit lo balaner que fon peguat al costat de la nau. E ab les grans flames de foch que portava, prestament se pres lo foch en la nau, ab tan gran fúria que res en lo món no bastara apaguar-lo, sinó que los de la nau no pensaren altra cosa sinó de fogir ab les barques. Altres se lançaven en la mar per passar en les altres naus, per bé que no pogueren escusar que molts n'i moriren cremats per no haver temps de poder exir; e a molts que lo foch aconseguí dormint.
Los qui fehien la guayta alt en lo castell anaren prestament a dir al mestre com gran foch havia en les naus dels genovesos. Lo mestre se levà e pujà alt en una torre. Com véu lo gran foch, dix:
―Per mon Déu, yo pens que açò haurà fet Tirant, car ell me dix anit que volia asajar si poria fer una poca de luminària entre les naus dels genovesos.
Com fon de dia, Tirant pres tres mília ducats e donà'ls al mariner, e una roba de seda forrada de marts e un gipó de brocat. Lo mariner li'n féu infinides gràcies e restà molt content.
Com lo soldà véu la nau cremada, dix:
―Quins hòmens del diable són aquests que no temen los perills de la mort, que a veles plenes són entrats per mig de tantes naus que y havia en lo port e han socorregut la ciutat? E puix han començat a cremar la nau del capità, sí·s faran totes les altres, car no poden saber los mariners com pot ésser stat açò. Cosa de gran admiració és que negú no u pugua saber!
Com la nau se cremava, la gúmena ab què tenia liguat lo balaner cremà's e ab la argue cobraren lo cap. Hi ells no podien pensar lo balaner com era vengut axí dretament en aquella nau més que·n nenguna de les altres. Aprés lo soldà tramés per tots los capitans, axí de la mar com de la terra, e recità'ls tot aquest fet, e del present que lo mestre li havia fet per mostrar com la ciutat estava molt ben provehida de totes coses. E més encara, com eren en la entrada de l'hivern, que los frets e les pluges los començaven de enujar. Per què deliberava de levar lo camp e tornar-se'n, mas que altre any ell hi tornaria.
E prestament manà sonar les trompetes e anafils del camp, e les naus donassen vela e anassen al cap de la ylla, que ell seria allí per recollir ab tota la sua gent. E axí fon fet.
Com lo camp fon levat, tota la morisma se n'anava molt cuytada, ab gran desorde, per dupte que tenien que no ixquessen los de la ciutat. La pressa era tanta entre los moros per anar-se'n que un ginet se soltà e corregué molt per lo camp ―que no·l pogueren pendre―, que tirà devers la ciutat e no·l gosaren seguir, perquè stava molt delitós ab lo folguar e no·s leixava pendre.
Com Tirant véu que los moros levaven lo camp, armà's ab tota la sua gent e ixqué fora de la ciutat. E aplegaren fins a hon era lo camp e posaren foch a les barraques, per ço que si tornassen aguessen son treball de tornar-les a refer. Estant axí, lo ginet se acostà allí hon ells eren, e prengueren-lo. Tirant fon molt content -f. l1r- com havien pres lo ginet.
E aquella nit tots los moros se atendaren prop de una ribera d'aygua. Per lo matí Tirant hohí missa e posà en punt lo ginet ab sella de la guissa, e pres una ballesta ―de aquelles que·s paren a cavall ab una gafa― e moltes sagettes ab herba, e posà-las en la correja; e pres una lança curta en la mà. E tot sol ixqué de la ciutat e anà per mirar los moros si eren partits de allí hon havien alleujat aquella nit. E pujà en un mont e véu que tots los moros se n'anaven de pressa la via de la mar. E mirà a totes parts e véu venir per lo camí hon los moros anaven gran troç atràs, una adzembla carreguada, ab XVIII moros qui la acompanyaven. He eren-se aturats atràs per ço com era cayguda en un fanch.
Com Tirant lo véu tan luny dels altres e que los primers no·ls podien veure per causa de una poca montanya que·nmig los stava, fermà d'esperons e féu la llur via, e conegué que eren moros. E véu que negú d'ells no portava ballesta, sinó que tots portaven lançes e spases.
―No pot ésser menys ―dix Tirant― que yo no·n mate algú de aquests perros de moros.
E ficà la lança que portava en terra, pres la ballesta e posà-y una sagetta ab erba, e acostà's tant als moros que·ls podia bé tirar. E tirà ha un moro e ferí'l en lo costat, que no anà XXX passos que en terra caygué mort. Tirant fermà dels sperons, lunyà's un poch e tornà a parar la ballesta. Posà-y una altra sagetta e tornà devers ells, e tirà a un altre moro e morí prestament. Tots los moros se remeteren a ell. Ferí dels sperons e no·l podien aconseguir. Per aquest orde mès per terra VIII moros, entre morts e mal nafrats. Los altres no curaven sinó de cuytar camí. E si Tirant hagués tengudes tantes sagettes, per aquell orde tots los haguera morts, encara que fossen stats cent.
Acostà's als qui eren restats e dix-los que·s donassen a presó. E ells deliberaren que més los valia ésser catius que no morir, puix vehien que no tenien defensió ni speraven socors. Fet llur acort, digueren que eren contents de donar-se.
Dix Tirant:
―Deixau totes les armes aquí.
Com les agueren deixades, féu-los tornar atràs e lunyar de les armes bon troç, e ell posà's enmig dels moros e de les armes. E féu pendre una corda e dix a l'hu de aquells que liguàs a tots los altres les mans detràs e alt en los brahons.
―E si tu·ls ligues bé, que negú no·s puga soltar, jo·t promet de fer-te franch e posar-te en segur llà hon és lo soldà ab tota la sua gent.
Lo moro, per haver libertat, liguà'ls molt bé. E prengueren la adzembla, que era carreguada de moneda e de joyes de molta vàlua, e tiraren la via de la ciutat.
Tirant entrà ab la sua presa per la ciutat e trobà lo mestre en la plaça ab molts cavallers de l'orde, qui l'estaven sperant per a dinar. Com lo mestre lo véu venir tot sol ab X presoners, stigué lo més admirat home del món, e tots los altres, de les grans cavalleries que Tirant fehia.
Aprés que foren dinats, Tirant féu armar un bergantí e tramés-lo per veure lo soldà e la sua gent si·s recollien ne -f. l1v- en quin punt staven. Aprés que lo bergantí fon partit, donà al moro una roba de seda e féu-lo passar en la Turquia per la promesa que li havia feta. Molts hòmens de la ciutat anaren hon era stada la bregua e trobaren encara alguns moros vius e feren-los morir e prengueren-los les armes que trobaren. E tornaren-se'n a la ciutat.
Lo dia mateix tornà lo bergantí que era partit e dix que·l soldà s'era ja recollit e tots los cavalls eren dins les naus. Tirant supplicà al mestre que li donàs dos o tres guies que sabessen bé la terra com ell volia aquella nit anar a visitar los moros. Molta gent li desconsellà que no anàs a ampresa d'altri, emperò ell s'apoderà de anar-hi e pres çinch-cents hòmens, e tota la nit caminaren. E posaren-se en una montanya, sens que per negú no foren vists, e de aquella montanya miraven molt bé la pressa que los moros tenien de recollir-se. Com Tirant véu que ja no y havia sinó stima de mil hòmens, poch més o menys, Tirant ixqué de la montanya e ferí enmig dels moros tan bravament que·n feren una gran destroça. Com lo soldà véu fer la destructió dels moros, stava molt desesperat. Tramés les barques perquè·s poguessen recollir, mas pochs ne cobraren, que la major part foren morts o hofegats per recollir-se.
Vehent açò, lo soldà féu dar vela e tornà-se'n en sa terra. Com fon apleguat, los grans senyors qui restats eren foren molt ben informats de la causa de la sua venguda. Ajustaren-se tots e anaren-lo a veure. E un gran alcadí parlà per tots e féu principi a paraules de semblant stil.
―O tu, enganador de nostre sanct propheta Maphomet, destrohidor dels nostres tresors, malmetedor de la noble gent pagana, fornicador de mals, amador de covardies, vanagloriós entre la gent no entesa, fogidor de batailles, squinçador del bé públich! Ab peu esquerre has fetes totes les tues vils obres en dan e desonor de tots nosaltres, ab la mà negra e crua, ab la falsa lengua que li ha feta companyia. Sens consell de bons conselers, est partit de aquella noble ylla de Rodes. Per una sola nau s'és smayat lo teu flach ànimo. O cavaller de poch esforç! Ab la cara girada al revés has senyorejats XII reys coronats, los quals tostemps són stats a tu obedients. Est-te concordat ab la mala intenció del teus pròximos parents e fictes crestians, los genovesos, qui pietat ne amor no han a negú ―com no sien moros ni crestians―, com tu sies nat dins aquella mala ribera e costa de Gènova. E per ço los teus reprovats mals te condemnen que muyres, com a home çelerat, de mort vituperosa.
E prestament fon pres. E -f. l2r- posaren-lo en la casa dels leons, hon morí ab gran desaventura. Aprés feren electió de un altre soldà. E aquell, per mostrar-se amador del bé públich, ordenà que ab aquelles naus dels genovesos fessen gran armada de tota aquella gent qui de Rodes era venguda, e altra més, e que passasen en la Grècia. E axí fon fet. E fon-hi convidat lo gran turch, qui fon content de passar-hi ab molta gent d'armes, de peu e de cavall en gran nombre. E junts los dos exèrçits foren en nombre de CXVII mília moros. E portaven dues banderes. La una era tota vermella, hon havia pintat lo càlzer e la hòstia per ço com genovesos e venecians posaren penyora lo càlzer e la hòstia consagrada; e per ço en les sues banderes porten aquella devisa pintada. L'altra bandera era de terçenell vert ab letres de or qui dehien: Venjadors de aquella sanch de aquell benaventurat cavaller don Hèctor lo troyà.
E de la primera entrada que feren en la Grècia prengueren moltes viles e castells, e XVI mília infants petits. E tots los trameteren en la Turquia e en la terra del soldà per fer-los nodrir en la secta mafomètica. E moltes dones e donzelles jutgaren a captivitat perpètua.
E la ylla de Rodes fon deliurada de poder dels infels.
Com los de Chipre saberen que lo estol del soldà se n'era partit en la ciutat de Famagosta, carreguaren prestament moltes naus de forment, de bous e de moltons e de altres vitualles, e portaren-ho tot en Rodes per la gran fam que sabien que sostenien. E de moltes altres parts n'i portaren. E en poch temps la ciutat e la ylla fon en tan gran abundància que tots los antichs dehien que jamés havien vist ne hoït dir a llurs predecessors una tan gran abundància ésser stada en la ylla de Rodes.
A pochs dies que lo soldà fon partit, apleguaren dues galeres de veneçians, carreguades de forment, qui portaven pelegrins qui anaven a la Casa Sancta de Hierusalem. Com Tirant ho sabé, ho anà a dir al rey e a Phelip. E de aquesta nova foren molt alegres. Lo rey dix al mestre:
―Senyor, puix a la divina Bondat és estat plasent que aquestes galeres són vengudes açí, nosaltres volem partir per complir lo nostre sanct viatge ab vostra bona licència.
Dix lo mestre:
―Senyor, molta glòria seria per a mi que les senyories de vosaltres volguessen açí aturar, car poríeu manar e ordenar axí com en casa vostra pròpia. E lo anar e lo restar stà tot en vostra mà, que yo no tinch a fer sinó lo que les senyories vostres me volran manar, car yo us desige a tots molt servir.
E lo rey lo y regracià molt. Lo mestre ajustà los cavallers de l'orde a capítol e dix-los com Tirant li havia demanada licència, que se'n volia partir, per què a ell paria molta rahó que fos paguat del forment e la nau que perduda havia per socórrer-los. E tots los cavallers li digueren que sa senyoria hi havia bé pensat, e que fos tan amplament satisfet com ell sabés demanar e molt més encara. -f. l2v- E ordenaren que a l'endemà, enmig de la gran plaça, en presència de tots li fes la offerta.
L'endemà de matí lo mestre féu tancar tots los portals de la ciutat perqué negú no pogués exir defora ―perquè·s trobassen en lo parlament d'ell e de Tirant― e féu traure tot lo tresor de l'orde enmig de la plaça. E preguà lo mestre al rey de Ciçília que y fos perquè ves lo tresor, e lo rey e Phelip hi foren. Com tots foren ajustats, lo mestre féu principi a un tal parlar.
―Sola sperança de la ciutat atribulada, succehidor de la sanch antiga molt generosa tu, Tirant lo Blanch! Sobre los nobles corona e ceptre real portar deuries e senyorejar lo Imperi Romà, car per les tues virtuoses obres e singulars actes de cavalleria a tu pertany e ha altri no. Tu has posada en libertat la nostra casa de Hierusalem ab lo temple de Salamó. Tu est stat consolació e vera salut de tots nosaltres, car gran temps havem stat ab molta fam e set, e altres dolors e misèries que per nostres peccats comportades havem, e per tu sol havem obtesa via de salvació e libertat, car tota la nostra sperança era ja perduda, que, si tu no fosses vengut en aquell beneyt dia, fóra desolada la nostra ciutat e tota la religió. Donchs, a qui deu ésser dada la triümphal glòria sinó a tu, qui est lo millor dels cavallers? E nosaltres restam molt obliguats a la molta noblea tua, car totes aquestes gents que veus açí foren en carrera de perdició, que, perduda la ciutat e la fortalea, fóra perdut lo poble, los béns e riqueses de aquells, e los cossos subjutgats a perpetual captivitat. Beneyta sia la hora que tu vinguist a socórrer los famejants e·ls aconsolist ab vera dolçor de abundoses viandes, car altra sperança no·n restava sinó morir per la fe de Jhesucrist! O dolor e pena inextimable en les persones nostres posades en perpetual cativeri! A qui darem donchs lo premi de nostra pròspera liberació? Qui serà nostre protector e segura defensa si altra veguada los malignes e inichs infels açí tornen, com los perills sien molts e les amargues dolors que passades havem, perquè de ansiosa temor tremolen los nostres ossos e les entràmenes dins nosaltres no·s poden asegurar? No fon jamés major misèria ni passaren los gloriosos sancts màrtirs major pena en comparació de la nostra, per ço com la mort és comuna a tots e prest és passada, qui dóna fi a tots los mals. Perquè, cavaller virtuós, supplicam a la tua noblea, yo e tota la religió, que·t plàcia stendre la tua generosa e victoriosa mà sobre lo nostre tresor e que prengues de aquell a tota la tua voluntat, encara que no sia sufi -f. l3r- cient premi dels teus singulars actes. Car la tua molta virtut no poria fer res que·n desgrat nos vingués, car no sabem ni tenim ab què te puguam premiar de la honor e pietat misericorde que de nosaltres, aflegits, has aguda, pensant en lo gran perill que has mesa la tua benigna e pròspera persona. Ab ànimo gran hi sforçat de cavaller has exercides les armes e no t'est mostrat gens ésser cavaller pereós, perquè bé·t podies scusar a les batailles e combats de la mar e de la terra. E per ço se diu que aquell és dit cavaller qui fa cavalleries, aquell és dit gentilom qui fa gentilees, aquell és noble qui fa nobleses. Donchs, Tirant, senyor, de aquesta comunitat reb ab la tua mà plena de cavalleria, del nostre tresor. E com més ne pendràs més glòria serà per a nosaltres.
E donà fi a son parlar. No tardà Tirant fer resposta en estil de semblants paraules.
―Començ-me a recordar com vench en lo món aquell propheta e sanct gloriós, Johan Baptista, per denunciar lo adveniment de nostre redemtor Déu, Jhesús. Axí, per permissió divina yo só vengut açí, ab ferma fe e ab deliberada pensa, per a socórrer e subvenir a la reverent senyoria vostra e a tota la religió. E açò per causa de una letra que viu en mans de aquell pròsper e crestianíssim rey de França, la qual per la reverència vostra li era stada tramesa. E fas infinides gràcies a la Magestat divina com me ha feta tan gran honor e misericòrdia que m'à fet apleguar açí, ab bon salvament, en lo temps de la major necessitat, e per haver yo obtesa tanta glòria en aquest món que per mijà meu aquesta sancta religió sia stada deliurada. La honor que me'n resta és suficient premi dels treballs e despesa, e lo mèrit spere haver de nostre senyor Déu en lo altre món. Perquè a honor, lahor e glòria del nostre mestre e senyor Déu Jesús, e de aquest sanct gloriós Johan Baptista, protector e defenedor de aquesta ylla, sots invocació del qual aquesta sancta religió stà fundada, done de bon grat tots mos drets del que yo tenia de haver a la sancta religió vostra e no vull altra satisfactió de vosaltres sinó que cascun dia me façau celebrar una missa cantada de rèquiem per la mia ànima. E més, vos deman en gràcia que tot lo poble sia quiti de tot lo que·ls és stat repartit, axí del forment e farina com de les altres mínimes coses, que res no paguen. E de açò, senyor, supplich a vostra senyoria que axí·s faça.
―Tirant, senyor ―dix lo mestre―, tot lo que la vostra gran gentilesa diu no·s pot -f. l3v- fer, sinó que ab la vostra mà, plena de caritat, aveu a pendre tot lo que us pertany. Car si en algun temps los moros tornaven e la fama anàs per lo món dient com vós per vostra virtut héreu açí vengut per donar-nos socors, e havíeu perduda la nau e fornida de vitualles molt bé la ciutat, e que fósseu stat malcontentat, en semblant necessitat no trobaríem qui socórrer-nos volgués. Per què us supplich he us demane de gràcia que prengau tot lo que volreu del nostre tresor.
―Digau-me, senyor molt reverent ―dix Tirant―, qui pot a mi empedir si yo vull donar tots mos béns per amor de Déu? E no pense la senyoria vostra que yo sia tal que haja anar per lo món clamant-me de la vostra religió, car més stime la honor e lo premi de nostre Senyor que tot lo tresor del món. E no·m tingau per tal que yo volgués dir cosa qui no fos vera. E per ço que la senyoria vostra sia contenta, e tots los que açí són ho puguen veure e fer verdader testimoni que só content de tot lo que açí he portat...
En presència de tots posà les dues mans sobre lo tresor. E manà als trompetes que fessen crida com ell se tenia per content de la merçé del senyor mestre e de tota sa religió, e dava de bon grat al poble lo forment e la farina e totes les altres coses que preses havien, que volia que negú no pagàs res.
Moltes foren les lahors e benedictions que lo poble cascun dia daven a Tirant. Com la crida fon feta, Tirant supplicà al mestre que anassen a dinar. E venint la nit, lo rey, Phelip e Tirant prengueren comiat del mestre e recolliren-se en les galeres dels venecians ab molt poca gent que se'n portaren, que tota la altra deixaren en Rodes. E Diaphebus, parent de Tirant, no volgué restar, ne Tenebrós, per servir a Phelip.
E corregueren fortuna vàlida tres dies e tres nits. Aprés, agueren lo temps tan pròsper que en pochs dies arribaren al port d[e] Jafa e, partint d'allí ―que lo temps fon abonançat― ab la mar tranquil·le, arribaren en Barut ab bon salvament. Aquí ixqueren tots los pelegrins e prengueren bones guies, de deu en deu una guia. Junts que foren en Hierusalem, aturaren aquí XIIII dies per visitar tots los sanctuaris e, partint de Hierusalem, anaren en Alexandria, hon trobaren allí les galeres e moltes naus de crestians.
Anant un dia lo rey e Tirant per la ciutat, trobaren un catiu crestià qui stava fortment plorant. Com Tirant li véu fer tan trist e adolorit comport dix-li:
―Amich, yo·t prech que·m vulles dir per què·t dols tant, car la pietat que tinch de tu, si en res te puch ajudar, ho faré de molt bona voluntat.
―No·m fretura despendre paraules ―dix lo catiu―. Con vos ho auré dit, consell ni ajuda en vós ni en altre no trobaré, que tal és la mia fortuna. XXII anys ha que só catiu per la mia mala sort, desijant més la mort que la vida. Perquè no vull renegar a mon Déu e a mon Creador, só fart de bastonades e freturós de viandes.
Dix Tirant:
―Per bonea te vull preguar -f. l4r- me vulles dir e mostrar aqueix tan cruel qui·t té catiu.
―Aquí·l trobareu, en aqueixa casa ―dix lo catiu―, qui ab vergues de dolor stà en la mà per levar-me de la esquena lo cuyro.
Tirant supplicà ab veu baixa al rey lo deixàs entrar dins la casa de aquell moro, e lo rey fon molt content. E Tirant dix al moro com aquell seu catiu era son parent, si lo y volia vendre o donar a rescat. Lo moro dix que sí. Acordaren-se que li donàs LV ducats de or e Tirant lo pagà de continent, e preguà al moro que si sabés si hi havia altres moros que tinguessen altres catius crestians, que ell los compraria. E fon sabut per tota la ciutat de Alexandria. E cascú que tenia catius los portaven a l'alfòndech hon posava Tirant. E dins II dies Tirant remé CCCCLXXIII catius e, si més ne agués trobats, més ne aguera quitats. Tota la sua vexella de or e de argent, e totes les yoyes que portava, vené per quitar los dits catius. E féu-los recollir en les galeres e en les naus e portar en Rodes.
Com lo virtuós mestre sabé que lo rey e Tirant venien, féu fer dins lo port un gran pont de fusta que plegava de terra fins a les galeres, tot cubert de peçes de seda. Lo rey de Ciçília en aquella hora se manifestà a tots. E lo mestre entrà en la galera e féu exir en terra al rey, a Phelip e a Tirant, e portà'ls a posar alt en lo castell, e dix-los:
―Senyors, en lo temps de la necessitat me donàs a menjar. Ara, en lo temps de la prosperitat, menjareu ab mi si us plaurà.
E ells foren molt contents.
De continent que Tirant fon en Rodes, féu haver moltes peçes de drap e féu vestir a tots los catius de mantos, robes, gipons, calçes, çabates e camises. E féu-los levar les camises grogues que ells portaven e tramés-les en Bretanya, per ço que, com fos mort, fossen posades en la sua capella, ab los quatre scuts dels quatre cavallers que vençuts havia. Com lo mestre sabé lo que Tirant havia fet, dix al rey e a Phelip e a tots los qui allí eren:
―Per ma fe, yo crech, si Tirant viu molt temps, ell basta a senyorejar tot lo món. Ell és liberal, ardit e savi e ginyós més que tot altre. Dich-vos per cert que, si nostre Senyor me hagués dotat de algun imperi o regne e tingués filla, yo la daria més prest e de millor voluntat a Tirant que a negun príncep de la crestiandat.
Lo rey advertí molt bé en les prudents paraules del mestre e tostemps aprés tingué deliber, com fos en Ciçília, de dar la filla a Tirant.
Acabades que foren les robes dels catius e les galeres volien partir, Tirant ajustà tots los catius e convidà'ls tots a dinar. Aprés que foren dinats, Tirant féu principi a tal parlar.