Traduccions al català dels segles XIV-XV i innovació cultural i literària¹

Lola Badia

Universitat de Barcelona

L'«humanisme catal໲, postulat per la crítica dels anys vint i trenta del nostre segle entre 1388 i 1494, es presentava en dues facetes diferents: les creacions originals i les versions dels autors clàssics o classicistes (Riquer 1934: 13-17). Entre els autors originals (cinc en total) destaquen Metge i Corella, situats als dos extrems del període³. Dels altres tres, un, Enric de Villena, va escriure en català només ocasionalment⁴; els dos darrers, Antoni Canals i Francesc Alegre, són essencialment traductors⁵. Si tenim en compte aquesta circumstància i el fet que també Metge i Corella van traduir i adaptar textos d'altri, fins i tot en les seves obres més «originals», es va perfilant la rellevància excepcional de l'operació de traspassar a la llengua romànica pròpia el llegat cultural d'Occident al llarg dels segles XIV i XV.

És prou sabut que la Cancelleria reial del XIV va ser una forja lingüística i cultural gràcies a l'adaptació al català de textos llatins de caràcter jurídic i administratiu; aquesta activitat va formar diverses generacions de funcionaris reials que destaquen per les seves habilitats en la redacció⁶. Sembla legítim pensar, doncs, que una descripció sistemàtica de les traduccions i de les seves tècniques és una via segura per apreciar la innovació cultural i literària que s'introdueix en l'horitzó català durant els darrers segles medievals.

Des de començaments del nostre segle els filòlegs han inclòs les traduccions literàries d'aquest període entre les obres «clàssiques» dels escriptors medievals catalans, i comptem amb un bon nombre de contribucions a l'estudi de la traducció en català, publicades en les últimes dècades; trobem a faltar, tanmateix, un catàleg raonat de les traduccions medievals al català que permeti una autèntica síntesi de la qüestió basada en una cronologia tan segura com sigui possible⁷.

Així doncs, els problemes teòrics i metodològics es multipliquen quan intentem abordar el tema, començant per la consideració prèvia que tota la cultura medieval occidental descansa, en última instància, sobre una Escriptura que no va ser redactada originàriament en llatí, la llengua de la seva recepció canònica en els segles que ens ocupen. D'aquesta manera, les reflexions sobre l'art de traduir del nostres intel·lectuals dels segles XIV i XV poden remetre sense grans problemes a les de sant Jeroni, el traductor de la bíblia vulgata⁸; en qualsevol cas, traduir és una empresa noble, arriscada i necessària, que pot adquirir diversos matisos de solemnitat i de responsabilitat segons la matèria presa en consideració i segons la maduresa filològica del traductor⁹. Els traductors al català dels segles XIV i XV, tanmateix, malgrat la importància de la seva tasca i malgrat la idealització intel·lectual de què han estat objecte, van treballar al marge de les innovacions en la teoria de la traducció introduïdes pels primers humanistes italians (Norton 1981) i discutides al De interpretatione recta d'aquell Leonardo Bruni (Baron 1928: 81-96) de qui tant parlen alguns del nostres escriptors (Romano 1982); la idea central de Bruni és que el traductor ha de comprendre bé el text de base (cosa que suposa conèixer a fons la llengua i el context segons la metodologia dels studia humanitatis; gramàtica, retòrica, història), incloses les intencions estilístiques de l'autor. La traducció s'ha d'adequar literàriament al seu model (Norton 1981: 188; Baron 1928: especialment 84-88)¹⁰.

Seria un despropòsit voler abastar en una visió de conjunt tots els problemes de la traducció medieval al català, com ara la qüestió de les versions bíbliques al llatí i d'aquesta llengua a les romàniques¹¹, o el problema del naixement de la cultura escolàstica, omnipresent a partir de les noves versions del corpus aristotèlic fetes al segle XIII¹²; la presència de la traducció a la cultura medieval és tan constant, que el que resulta realment significatiu és delimitar de manera eficaç el sector o el punt de vista que es vol tractar (Traductions 1989; Rencontre 1990).

Així, per exemple, el conjunt de qüestions literàries que plantegen traductors com Canals, Metge o Alegre no inclou, per descomptat, la dels orígens d'algunes branques de la ficció romànica com a traduccions-adaptacions de certs textos llatins¹³; els traductors de la baixa Edat Mitjana que aquí ens interessen havien adquirit una noció de la distància temporal suficient per poder enfrontar-se al text original distingint entre passat i present amb una nitidesa progressiva i objectivant, amb major o menor eficàcia, les dificultats tècniques de l'acte de traduir.

La història de la llengua, disciplina que ha incorporat recentment l'estudi de les traduccions medievals catalanes a la construcció de la seva òptica particular, ofereix alguns punts de vista aclaridors i indefugibles. Així Nadal 1989 examina la naturalesa d'algunes versions tardomedievals i passa revista a alguns dels pròlegs més explícits dels traductors al català on troba mostres de la noció creixent de l'alteritat del llatí respecte de l'idioma vulgar¹⁴; la consideració d'uns lectors que no entenen ni el llatí ni un llatí en so de romanç obliga els traductors a responsabilitzar-se totalment del resultat de les seves versions. És interessant de constatar que, malgrat la data simbòlica de 1380, apuntada en Rubió i Balaguer 1948 com el moment de transició entre el vell mètode de traslladar «paraula per paraula» al d'atendre a la «sentència», el sistema antic, tan poc respectuós amb la naturalesa (el «geni») de la llengua de destinació, segueix essent criticat fins a finals del segle XV, la qual cosa explica el desconcert que produïen en lectors tardans les versions «primitives» de determinades obres. D'aquí es desprèn que les segones versions d'alguns d'aquests textos responguin només a exigències tècniques, que Nadal interpreta en el sentit de la creació progressiva d'una «llengua literària vulgar»¹⁵.

El tema de les traduccions múltiples d'un mateix original no deixarà de plantejar problemes literaris: en quin sentit es pot parlar del «gust» dels traductors del XV? No és més coherent pensar que s'imposa una presa de consciència de la naturalesa estilística de l'original? O és que les traduccions es repeteixen senzillament perquè els uns no coneixen la feina dels altres?¹⁶ Però aquests no són els únics interrogants que queden sense respondre. Així, per exemple, el cens de traduccions, de la necessitat del qual adverteix Nadal 1989 (i que forneixen en part Riquer 1934, Wittlin 1991 i Riera 1989; vegeu la nota 6), no hauria d'incloure només les del llatí, ja que és evident que, com a mínim, dues traduccions de l'italià són més significatives que les del llatí pel que fa a la maduresa literària de les adaptacions; la de la Divina Comèdia (Alighieri 1974-1988), la naturalesa rimada de la qual cridà l'atenció del marquès de Santillana, i la del Decameron de 1429 (Boccaccio 1910; Badia 1973-1974; Riquer 1978). D'altra banda, comptem amb més anostraments de materials dantescos, boccaccescos i italians en general, traduïts amb un èxit desigual: comentaris i glosses a la Comedia (Riquer 1964, II: 468), versions de Corbaccio (Moll 1982), de la Fiammetta (Annicchiarico 1983-1987), dels Trionfi de Petrarca amb el comentari de Bernardo Illicinio (Nicolau 1928), de la Primera guerra púnica en versió italiana de Leonardo Bruni (Romano 1982), de les novel·letes Deifira, Ecatonthonfila de Leon Battista Alberti (Novelari català 1908-1916, III).

Cal no oblidar, és clar, que treballem, com d'habitud, amb les restes d'un naufragi. No ens ha de sorprendre, per tant, que la diversitat de la problemàtica acabi enterbolint qualsevol generalització: la gran literatura catalana del XIV i del XV és una àmplia exposició d'unica i les traduccions no són una excepció. Així, la mediació cultural que els catalans innegablement buscaven en els escriptors italians tres-centistes i quatre-centistes (d'Itàlia s'importen textos literàriament innovadors i fins clàssics en vulgar)¹⁷, no impedeix que els francesos continuïn exercint una influència notable en aquest mateix terreny. La traducció catalana de La belle dame sans merci (Chartier 1983), una obra on es debaten les conseqüències del servei d'amor preceptiu de la fina amor, és feta amb tanta atenció a la seva natura estilística, que Francesc Oliver l'escriu en vers.

Ja Rubió i Balaguer 1984: 176 va observar que, de fet, van ser els francesos els qui en temps de Joan I i Violant de Bar van obrir les portes del classicisme als catalans. Les Dècades de Livi es van llegir en català (només els set llibres inicials de la Primera) gràcies a la versió francesa que va fer Pierre de Bersuire sobre l'edició de Petrarca (Wittlin 1963-1968) i el tractat militar de Vegeci, present també a les obres d'Eiximenis, va ser traslladat al català per Jaume Castellà a través d'un text de procedència angevina (Badia 1983-1984). És possible que hi hagi versions franceses intermèdies d'altres traduccions, però falten monografies que ens ho provin, en els casos en què els pròlegs no contenen cap informació al respecte¹⁸.

Aquestes constatacions, tanmateix, no invaliden la noció que precisament cap a 1380-1390 es produeix una substitució, en el terreny de la literatura de més prestigi, de les fonts franceses per les italianes, com es pot col·legir del triomf de determinades formes introduïdes precisament gràcies a aquestes darreres. Només cal recórrer a la descripció de la carrera literària de Bernat Metge o repassar l'edició de Frondino e Brisona 1990 per advertir alguns dels mecanismes que són presents en el naixement de la prosa artística catalana: la fascinació per la rica escriptura italiana de Giovanni Boccaccio i l'èxit esclatant de la revolució intel·lectual de Petrarca¹⁹.

Les innovacions estilístiques en el camp de la prosa, que perviuen durant tot el segle XV fins a Joan Roís de Corella, conviuen amb un altre tipus de solucions literàries (les dels partidaris del llenguatge versificat, per a la lírica i fins i tot per a la narrativa, vegeu el cas de Roig) i no són, de cap manera, l'única funció que va tenir la importació de materials del protohumanisme italià; els textos llatins de Petrarca i de Boccaccio van ser traduïts, adaptats o recollits en antologies com si fossin textos antics, per a ser utilitzats com a repertoris d'informació diversa (Rico 1983). Aquests són els casos de l'adaptació del De remediis utriusque fortunae de Petrarca (Alòs-Moner 1936), de les diverses epístoles que circulen al marge de les col·leccions canòniques²⁰, de la traducció perduda del De claris mulieribus de Boccaccio (Romano 1979) o de l'adaptació de les seves Genealogiae deorum gentilium, que Francesc Alegre va transformar en les al·legories que acompanyen la versió catalana de les Metamorfosis o Transformacions de 1494 (Badia 1986). Pel que fa a la pretensió de Canals de traduir directament de Livi el seu Scipió e Anibal, extret en realitat de l'Àfrica amb mètodes no gaire filològics, vegeu Rico 1984b: 286. En aquest treball i a Rico 1983 es recullen casos de cites falses de Petrarca i altres manipulacions textuals, que permeten concloure que Canals i altres intel·lectuals del seu entorn s'inspiraven en Petrarca «para producir un texto profundamente extraño a los criterios de Petrarca» (Rico 1984b: 288). La versió del tractat De providentia de Sèneca del mateix Canals, per la seva banda, presenta una interessant reflexió apologètica del traductor sobre la possibilitat d'enfortir l'ortodòxia catòlica a base d'alguns textos clàssics. Aquesta actitud el posa en relació amb alguns frares anglesos, franciscans i dominics, que al llarg del XIV van capitalitzar la cultura clàssica a favor dels seus ensenyaments cristians, com el bisbe de Durham, Ricard de Bury, autor d'un tractat d'amor als llibres, el Philobiblon, que Canals aprofità en el pròleg a la seva versió de la Carta de sant Bernat a sa germana.

Un viatge als orígens inspirat per un mòbil exclusivament literari o artístic és francament insòlit als segles XIV i XV, i precisament la literatura prologal ens avisa tot sovint, amb profusió de llocs comuns, de les intencions moralitzadores i exemplars d'aquests periples²¹. Aquesta coloració ideològica, de font eclesiàstica, s'explica amb més claredat si es té present que la difusió de la lectura i de les traduccions entre els laics cultivats podia fer la impressió que una elite d'aquests havia accedit al saber, antic patrimoni vedat als clergues. Així, el dominicà Antoni Canals arriba a afirmar, en el pròleg a la seva traducció del De providentia de Sèneca, que tem presentar-se davant de certs magnats que l'aclaparen amb preguntes teològiques, per a les quals no sempre pot improvisar una resposta, cosa que no deixa de ser perillosa, si es mira des del punt de vista de l'ortodòxia:

E, en aitals qüestions, és major lo perill entre hòmens de paratge, per ço com ligen molt e tots los llibres adés seran vulgaritzats, e per ço com conversen ab molt apte hom, e per la raó natural en què abunden, e per la gran speriència de diverses coses en les quals són fets regidors.

(Canals 1935: 86)

Així per exemple, la supeditació teòrica de qualsevol relat a la seva significació ètica explica el repertori de textos històrics (Titus Livi, Valeri Màxim, Frontí, Polibi, Flavi Josep, Quint Curci, Sal·lusti...) que nodreix la llista de les traduccions de clàssics dels segles XIV i XV, i que connecta amb les inclinacions culturals dels darrers reis de la casa de Barcelona, dels seus parents del ducat de Gandia o d'un intel·lectual tan representatiu de la tardor medieval catalano-aragonesa com Juan Fernández de Heredia (Cacho Blecua 1991).

Aquesta última circumstància ens haurà de mostrar que no és metodològicament possible de separar les traduccions citades més amunt entre parèntesis de les anomenades Cròniques universals catalanes que proveïen d'informacions històriques del més gran interès. Des del Compendi historial de Jaume Domènec, escrit a instàncies de Pere III i basat, en part, en el Speculum historials de Vicent de Beauvais (Coll 1971-72: 45), aquests llibres miscel·lanis van acumular una bona porció de notícies útils sobre l'antiguitat. Algun dels compiladors, anònims i desatesos per la història literària fou, d'altra banda, capaç de dur a terme reveladores operacions de catalanització de la seva font primària. Així, entre 1410 i 1419 el redactor de la Crónica universal del ms. 352 de la Biblioteca de Catalunya afegí a la traducció del seu model francès, la crònica d'història antiga de Waucher de Dénain, la versió catalana preexistent de la Medea de Sèneca i el fragment de l'Àfrica de Petrarca que traduí Antoni Canals amb el nom de Scipió e Anibal (Coll 1971-1972: 47; Bohigas 1985: 163-178; Rico 1984b)²². No sembla pertinent deixar de costat aquests textos per raó de la poca puresa de les seves fonts: el best seller²³ de les versions medievals al català de materials suposadament clàssics són les famoses Històries troianes, traduïdes pel protonotari del rei d'Aragó, Jaume Conesa, entre 1367 i 1374, que procedeixen del remake del Roman de Troye i de les falses cròniques del pseudo-Dictes i pseudo-Dares portat a terme pel notari messinès del segle XIII Guido delle Colonne (Històries troyanes 1916).

Amb tot el que s'ha dit no hauria de sorprendre que l'anàlisi tècnica dels mètodes dels traductors medievals que ens ocupen i l'avaluació dels resultats d'algunes de les seves obres presenti un quadre alarmant d'infidelitats i tergiversacions. Els escassos coneixements de llatí clàssic i els encara més rars de context històric, expliquen les deformacions de la sintaxi i del lèxic i la confusió universal dels noms propis²⁴. Wittlin 1976 ofereix una tipologia dels errors dels traductors medievals, que trobem aplicada a mostres catalanes en Wittlin 1973-1974 i Latini 1980-1989. A les deficiències tècniques cal afegir, a més a més, una necessitat a la vegada didàctica i moralitzant de glossar el text i de censurar-lo o apropar-lo a la sensibilitat del lector. Així doncs, no són infreqüents els excursus en forma de comentari, la incorporació total o parcial de glosses preexistents, els canvis per motius religiosos (déus pagans substituïts pel Déu cristià, al·lusions mitològiques malenteses o modificades, sacerdots pagans transformats en bisbes...). Algunes vegades aquestes manipulacions es percebien com a millores que introduïa el traductor (Monfrin 1963: 161-162), cosa que no impedeix que tots els pròlegs proclamin la inferioritat de la llengua vulgar davant del llatí.

En aquesta barreja inextricable de recerca d'ensenyaments morals i de lluita amb la gramàtica i la retòrica antigues, les llengües romàniques van acabar per contagiar-se de determinades formes pròpies del llenguatge dels traductors: el català més elegant del segle XV, adopta, per exemple la col·locació del verb al final de la frase, el participi present llatí amb la seva concordança i els seus complements, la introducció d'estrepitosos llatinismes lèxics i el costum generalitzat dels parells de sinònims per expressar un concepte únic, nascuda de l'hàbit dels traductors d'emprar com a mínim dues equivalències dels termes difícils per assegurar la comprensió de l'original. Aquesta peculiaritat de l'estil dels traductors medievals ha estat estudiada sistemàticament a Wittlin 1991; la recopilació i l'estudi de l'extens repertori d'«expressions multinominals i de grups de sinònims» en les traduccions catalanes antigues autoritza Wittlin a explicar, per exemple, algunes de les peculiaritats més llampants de l'«estil de valenciana prosa», practicat amb tant d'èxit per Joan Roís de Corella i dels seus imitadors²⁵.

Si bé l'estudi dels textos de tema clàssic traduïts al català durant els segles XIV i XV pot conduir molt lluny de la presumpció d'un humanisme asèptic, també es cert que les versions humils d'obres devotes poden arrancar comentaris entusiastes dels seus editors pel que fa a la modernitat de l'estil; aquest és el cas del text català de l'Exitatorium mentis in Deum, escrit originàriament en llatí per l'agustí valencià del segle XIV Bernat Oliver (Bohigas 1985: 84). I és que no hi ha dubte que les traduccions de textos pietosos tingueren tanta o més importància per a la formació de la llengua literària i el clima cultural de la tardor medieval catalana que les de tema clàssic. Encara queda molt per dir a propòsit de la versió catalana glossada de la Ciutat de Déu agustiniana (Fàbrega 1964: 279), posem per cas, i recentment hom ha vist que les traduccions de les riques compilacions enciclopèdiques del franciscà Joan de Gal·les no només es relacionen amb una tasca d'Eiximenis (Wittlin 1971; Hauf 1990: 125-150), sinó que també es presenten com a molt afins a la vocació exemplarista de traductors d'històries de romans com ara Canals:

Per la qual raó lo rei dels romans informà lo rei de França que los seus fills feés instruir en les arts liberals, dient-li que·l rei il·literat és semblant a ase coronat. E per ço cascun príncep antigament havia son mestre; car Trajà hac per mestre Plutarco, Neró Sèneca, Alexandre Aristòtil...

(Joan de Gal·les 1930: 65).

La traducció i la innovació cultural i literària tenen potser poc o res a veure amb determinades versions de caràcter merament tècnic²⁶; tanmateix tots els crítics descobreixen un interès en aquest sentit en les versions dels tractats militars de Frontí i Vegeci o del De re rustica de Pal·ladi, i no només perquè un dels traductors d'aquesta darrera obra, Ferrer Saiol, va ser padrastre de Bernat Metge. Ja hem vist que la discussió de les dificultats a superar en el procés de traducció s'aclareix sovint en textos no necessàriament literaris (Prats 1983, Nadal 1989). Com que no hi ha un estudi de conjunt de la problemàtica que tractem, encara ens podem deixar portar pel factor sorpresa: a quins estímuls podia obeir la traducció catalana del Drogmaticon philosophiae, manual de filosofia natural de Guillem de Conches, el mestre de Chartres del segle XII, de la qual han arribat fins a nosaltres dos manuscrits del XV i diversos fragments (Badia 1985-1986; Marquès 1988-1989; vegeu la nota 11)? El pròleg de l'autor, que es lamenta amargament de l'abandonament de les humanitats per part d'uns nous estudiants fascinats per la facilitat del saber (més filosòfic que literari) de les escoles del XII, quin sentit podia tenir en un ambient urbà o cortesà català del XIV-XV? Tal vegada resultava convincent aquest consell pedagògic?

Mas en tu, emperò, e en los teus fills, està alguna esperança [de mantenir un saber autèntic], los quals no has embeurats en la tendra edat en joc de taules així com fan los altres, mas d'estudi e de lletres, e per ço l'odor del saber gardaran llonc temps; segons diu Horaci, l'olla nova gardarà o tendrà llongament la odor d'aquella cosa de què hom l'haurà una vegada abeurada...

(Badia 1985-1986: 149)

Deixant de banda l'anàlisi de la mediació catalana d'algunes traduccions a l'espanyol²⁷, que podria servir un dia per traçar un panorama de les interrelacions culturals entre les corones de Castella i Aragó a la baixa Edat Mitjana, resta encara per redactar la història de l'estil dels traductors catalans antics i la tipologia dels intel·lectuals que exerciren aquest ofici tan complicat al llarg dels segles XIV i XV. De manera provisional sembla aconsellable recuperar de Rubió i Lluch 1917-1918, Rubió i Balaguer 1984 i Riquer 1964 l'esquema que segueix, amb funció provisional²⁸:

a) Traduccions anteriors a 1350. Es tracta de textos jurídics (Forum iudicum, Mundó 1984; Usatges 1984), mèdics (Regiment de sanitat, Arnau de Vilanova 1947, II), astrològics o d'alguna altra branca científica. Pertanyen a aquesta etapa les primeres traduccions pietoses, com la Llegenda àuria (Vides de sants 1977) o els Diàlegs de sant Gregori (sant Gregori 1931-1968), bíbliques, com la Bíblia versificada de la Colombina (Riquer 1964, II: 117-121) i alguna obra històrica²⁹.

b) Segona meitat del segle XIV i començaments del XV. Les iniciatives dels monarques de la casa de Barcelona i d'altres personatges encimbellats posen en marxa una vertadera allau de traduccions d'autors antics. A partir dels anys de Joan I i, sobretot en els del seu germà i successor Martí I (Rico 1984b: 285, n. 5) s'intensifica l'activitat en aquest camp. Alguns traductors d'aquesta etapa pertanyen ja a l'època de major maduresa filològica, posterior a 1380, assenyalada per Rubió i Balaguer 1948; tanmateix, normalment disposen de mitjans tècnics molt rudimentaris i algunes de les seves versions semblaran «primitives» als ulls de certs lectors del segle següent, com ja s'ha comentat. Els pròlegs dels traductors d'aquesta fructífera etapa són un testimoni fidel de la seva sensació d'impotència davant de les dificultats i les subtileses del llatí³⁰. Pertanyen als temps de Pere III les traduccions de les Ordinacions de palau i de les Partidas del rei Alfons de Castella, a càrrec de Mateu Adrià, del tractat d'agricultura de Pal·ladi, obra de Ferrer Saiol, de les Històries troianes de Guido delle Colonne, obra de Jaume Conesa, de la Ciutat de Déu de sant Agustí amb glosses, de dos compendis de Joan de Gal·les, de l'Excitatori de la pensa en Déu de Bernat Oliver, així com la primera versió de la Consolació de filosofia de Boeci, dedicada per Pere Saplana a l'infant Jaume de Mallorca quan estigué pres a Barcelona entre 1358 i 1362 (Riera 1984: 300).

No sempre és factible establir les dates precises de les traduccions ni associar els manuscrits que ens han pervingut amb les dades dels diplomataris i dels inventaris de les biblioteques antigues, cosa que fa que l'assignació de traduccions als diferents regnats sigui de vegades conjectural. S'acostumen a situar en els anys de Joan I, Martí I i Ferran I les traduccions de les Heroides d'Ovidi, atribuïdes a Guillem Nicolau, de les Dècades de Titus Livi, del De officis de Ciceró, obra de Nicolau de Quilis (Wittlin 1973-1974), dels «llibres de cavalleria» de Frontí i de Vegeci (Badia 1983-1984), de les Tragèdies de Sèneca, obra d'un Antoni de Vilaregut (Martínez 1985), i de diverses compilacions i extractes de textos morals d'aquest filòsof, com les Epístoles a Lucili (Rubió 1984: 219-222; Martínez 1986). També pertanyen a aquest període les versions romàniques de textos tan diferents com el Flos sanctorum (Rubió i Lluch 1907-1921, I: 315) i del De amore d'Andreu el Capellà, atribuïda al valencià Domènec Mascó. No hi ha dubte que els manipuladors més notables de textos clàssics d'aquest període són Bernat Metge i Antoni Canals: tots dos van fer sensació amb el seu petrarquisme primerenc i més o menys aproximatiu³¹.

c) Els anys centrals del segle XV, que corresponen al regnat d'Alfons el Magnànim (1416-1458), veuen minvar el nombre de les versions romàniques d'obres llatines a favor d'algunes noves iniciatives literàries brillants (les esmentades adaptacions de la Divina Comedia i del Decameron) i de l'aparició d'un traductor com Ferran Valentí, que proclama, en el seu assaig prologal a la versió dels Paradoxa de Ciceró, ser deixeble de Leonardo Bruni; aquesta declaració, tanmateix, no introdueix cap canvi de rumb substancial en el modus operandi tècnic de la seva traducció, que presenta el quadre d'errors i simplificacions habitual entre els millors traductors de l'etapa anterior (Morató 1959).

d) Darrer terç del segle XV i primers anys del XVI. Amb l'aparició de la impremta, les raons de mercat comencen a determinar la fabricació dels llibres d'estampa. De fet, els traductors catalans van quedar al marge de la renovació renaixentista del seu camp, que va ser fruit de l'assimilació de les propostes dels humanistes italians esmentats més amunt i del creixement de l'edició al llarg del XVI. D'aquesta manera Joan Roís de Corella s'exercità en la moralització de faules mitològiques, però va donar a la impremta la seva traducció en quatre llibres de la Vita Christi de Ludolf de Saxònia, el Cartoixà (ultra alguna obra doctrinal del franciscà Eiximenis). Només han arribat fins a nosaltres quatre gruixuts incunables catalans de matèria clàssica: la Història d'Alexandre de Quint Curci, traduïda per Lluís de Fenollet (1481); les Antiguitats judaiques de Flavi Josep (1482), en la qual s'esmenta el nom de Pere Llopis, la Consolació de filosofia de Boeci (1488) i les Transformacions d'Ovidi amb les seves al·legories de procedència boccaccesca, obra de Francesc Alegre (1494). Només en el cas de Boeci ens consta que el text imprès està relacionat amb una traducció que es remunta al XIV, la d'Antoni Genebreda (Riera 1984: 321). Amb el canvi de segle s'aprima i es redueix el filó català, però cal no oblidar que les traduccions d'obres pietoses, jurídiques i doctrinals havien ocupat insistentment la impremta incunable catalana: la Bíblia vulgar de Bonifaci Ferrer, un Psalteri, la Imitació de Crist de Gerson, l'Art de ben morir, les Flors de virtut, la Visió delectable del batxiller Francisco de Torre, els Usatges, el Regiment de prínceps de Gil de Roma (vegeu les apreciacions de Wittlin citades a la nota 9). Les obres escrites originàriament en català que aleshores passaren per les premses van ser, en comparació, minoritàries; sobretot les de caràcter exclusivament literari: el Tirant lo Blanc (Martorell 1990a) i la Tragèdia de Lançalot (Gras, 1984) se citen entre els rars espècimens d'aquesta categoria, al costat de la mitja dotzena d'incunables d'Eiximenis (Bohigas, Soberanas 1976).

Abadal, Ramon de (1913), «Les Partidas a Catalunya», Estudis Universitaris Catalans, VII, pàgs. 118-162.

Alighieri, Dante (1974-1988), Divina Comèdia, 6, traducció d'A. Febrer, edició d'A. Gallina, Barcelona, Barcino, «Els nostres Clàssics».

Alòs-Moner, Ramon de (1936), «Floretes del llibre de remeis de cascuna fortuna», Homenatge a Antoni Rubió i Lluch, I, Barcelona, pàgs. 651-666.

Annicchiarico, Annamaria (1983-1987), La Fiammetta catalana, 2, L'Aquila, Japadre.

Badia, Lola (1973-1974), «Sobre la traducció catalana del Decameron», Boletín de la real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 35, pàgs. 69-101.

Badia, Lola (1983-1984), «Frontí i Vegeci, mestres de cavalleria en català als segles XIV i XV», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 39, pàgs. 191-215.

Badia, Lola (Digna Vallvé) (1984), «Arnau d'Alfarràs, un bon estilista del segle XV», El Crotalón. Anuario de Filología Española, I, pàgs. 831-840.

Badia, Lola (1985-1986), «La filosofia natural de Guillem de Conchos en català», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 40, pàgs. 137-170.

Badia, Lola (1986), «Per la presència d'Ovidi de l'Edat Mitjana catalana, amb notes sobres les traduccions de les Heroides i de les Metamorfosis al vulgar», Studia in honorem prof. M. de Riquer, I, Barcelona, Quaderns Crema, pàgs. 29-109.

Badia, Lola (1988), De Bernat Metge a Joan Roís de Corella. Estudis sobre cultura literària a la tardor medieval catalana, Barcelona, Quaderns Crema.

Baron, Hans (1928), Leonardo Bruni Aretino, humanistisch-philosophische Schriften mit einer Chronologie seiner Werke und Briefe, Leipzig-Berlin, Teubner. Reprint: Stuttgart, 1969.

Batllori, Miquel (1979), A través de la història i la cultura, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Batllori, Miquel (1983), Orientacions i recerques, Barcelona, Curial-Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Batllori, Miquel (1987), Humanismo y Renacimiento. Estudios hispanoeuropeos, Barcelona, Ariel, «Historia».

Beccadelli, Antonio, el Panormita (1990), Dels fets e dits del gran rey Alfonso, versió catalana del XV de Jordi Centelles, edició d'Eulàlia Duran, Barcelona, Barcino, «Els nostres Clàssics».

Boccaccio, Giovanni (1910), Decameron, traducció catalana del XV, edició de J. Massó i Torrents, Nova York, Hispanic Society. Reedició, Barcelona, Ediciones, A. H. R., 1964.

Bohigas, Pere (1982), Aportació a l'estudi de la literatura catalana, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Bohigas, Pere (1985), Sobre manuscrits i biblioteques, Barcelona, Abadia de Montserrat-Curial Edicions.

Bohigas, Pere, Amadeu-J. Soberanas (1976), Exposició commemorativa del V centenari de la impremta. El llibre incunable als Països Catalans, Barcelona, Biblioteca de Catalunya.

Cacho Blecua, Juan Manuel (1991), «Introducción a la obra literaria de Juan Fernández de Heredia», I Curso sobre lengua y literatura en Aragón (Edat Media), Saragossa, Institución Fernando el Católico.

Canals, Antoni (1935), Scipió e Anibal. De providentia. De arra de anima, edició de M. de Riquer, Barcelona, Barcino, «Els Nostres clàssics».

Cancelleria e Cultura nel Medio Evo (1990), XVI Congresso internazionale di Scienze Storiche, 1985, a cura di Germano Gualdo, Ciutat del Vaticà, Arxiu Secret.

Canellas López, Angel-José Trenchs (1988), Cancelleria y cultura: la cultura de los escribanos y notarios de la Corona de Aragón (1344-1479), Zaragoza, Càtedra Zurita, Institución Fernando el Católico, «Folia Stuttgartensia».

Casas Homs, Josep M. (1971), Ambient gramatical a Barcelona durant el segle XV, discurs de recepció a la Reial Acadèmia de Bones lletres, Barcelona.

Casanova, Emili (1988), El lèxic d'Antoni Canals, València, Institut de Filologia Valenciana- Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Càtedra, Pedro M. (1988) «Sobre la obra catalana de don Enrique de Villena», Homenaje a Eugenio Asensio, Madrid, Gredos, pàgs. 127-140.

Càtedra, Pedro M. (1989), Amor y pedagogía en la Edad Media. Estudios de doctrina amorosa y práctica literaria, Salamanca, Universidad de Salamanca.

Colomer, Eusebi (1978), «El pensament català de L'Edat Mitjana i del Renaixement, i el llegat filosòfic grec», Espíritu, 27, pàgs. 105-123.

Colomer, Eusebi (1988), «L'humanisme als Països Catalans: Sibiuda, Turmeda, Vives», Anuari de la Societat Catalana de Filosofia. Institut d'Estudis Catalans, II, pàgs. 23-44.

Coll i Alentorn, Miquel (1971-1972), «Les cròniques universals catalanes», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 34, pàgs. 43-50.

Curial e Güelfa (1930-1933), 3, edició de Ramon Aramon, Barcelona, Barcino, «Els nostres Clàssics».

Chartier, Alain (1983), La belle dame sans merci, traducció catalana del XV de Francesc Oliver, edició de M. de Riquer, Barcelona, Quaderns crema.

de Nigris, Carla (1991), «I prologhi alle versioni di Antoni Canals: epistole o prediche?», Medioevo Romanzo, 16, 1-2, pàgs. 208-230.

Fernández de Heredia, Juan (1964), La Gran Cronica de Espanya. I-II, edició de Regina af Geijestam, Uppsala, «Studia Romanica Uspaliensia».

Frondino e Brisona (1990), edició d'Annamaria Annicchiarico, Bari, Adriatica Editrice, «Biblioteca di Filologia Romanza».

Gras, mossèn (1984), Tragèdia de Lançalot, estudi i edició de M. de Riquer, Barcelona, Quaderns Crema.

Gregori, sant (1931-1968), Diàlegs, 2, edició de Jaume Bofarull i Amadeu-J. Soberanas, Barcelona, Barcino, «Els Nostres Clàssics».

GRLMA - Grundriss der romanische Litteratur des Mittelalters, 10, Heidelberg, Karl Winter.

Gumbrecht, H. U. (1988), «Complexification des Structures du Savoir: l'Essor d'une Société Nouvelle à la Fin du Moyen Age», GRLMA, VIII, 1, pàgs. 20-28.

Hauf, Albert G. (1990), D'Eiximenis a sor Isabel de Villena. Aportació a l'estudi de la nostra cultura medieval, València, Institut de Filologia Valenciana - Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Històries Troianes (1916), de Guiu de Columpnes, traduïdes per Jaume Conesa, edició de Ramon Miquel i Planas, Barcelona, «Biblioteca Catalana».

Izquierdo, Josep (1990), «El concepte de «prosa de la cancelleria»: importància i contingut a través de la historiografia lingüística», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XX - Miscel·lània Joan Bastardas, 3, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pàgs. 57-76.

Joan de Gal·les (1930), Breviloqui, edició de Norbert de l'Ordal, Barcelona, Barcino, «Els Nostres Clàssics».

Latini, Brunetto (1980-1989), Llibre del Tresor, 4, versió catalana de Guillem de Copons, edició de C. Wittlin, Barcelona, Barcino, «Els Nostres Clàssics».

Lawrance, Jeremy N. N. (1989), «Humanism in the Iberian Peninsula», The impact of Humanism on Western Europe, edició d'A. Goodman i A. Mackay, Londres i Nova York, Longman, pàgs. 220-258.

Llibre dels cavalls (1985), edició de Joan Gili, Oxford, The Dolphin Book Co.

Marquès Planagumà, Josep M. (1988-1989), «Un nou fragment de Guillem de Conques en català», Arxiu de textos Catalans Antics, 7/8, pàgs. 288-289.

Martínez, Tomàs (1985), «Sobre l'autoria de la traducció catalana de les tragèdies de Sèneca», Estudis de llengua i literatura catalanes, IX - Miscel·lània Badia Margarit, 3, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pàgs. 135-156.

Martínez, Tomàs (1986), «Una aproximació a les traduccions peninsulars de les Epistulae ad Lucilium. La doble traducció catalana», Llengua & Literatura, 1, pàgs. 111-149.

Martorell, Joanot (1990a), Tirant lo Blanc i altres escrits, edició de M. de Riquer, Barcelona, Ariel.

Martorell, Joanot (1990b), Tirante el Blanco. Traducción castellana del siglo XVI, edició, introducció i notes de M. de Riquer, Barcelona, Planeta.

Moll, Francesc de B. (1982), «El Corbatxo de Boccaccio traduït al català per Narcís Franch», Textos i estudis medievals, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pàgs. 43-122.

Monfrin, Jacques (1963), «Humanisme et traductions au Moyen Age», Journal des Savants, pàgs. 161-190.

Morató Tomàs, Josep M. (1959), Traducció de les «Paradoxa» de Ciceró per Ferran Valentí, «Biblioteca Catalana d'Obres Antigues».

Morreale, Margherita (1958), «Apuntes bibliográficos para la iniciación al estudio de las traducciones bíblicas medievales en catalán», Analecta Sacra Tarraconensia, 31, pàgs. 271-290.

Mort d'Aristòtil, La (1987), edició de Jaume Riera, Barcelona, Edicions del Mall, «Biblioteca Escriny».

Mundó, Anscari M. (1984), «Fragment del Llibre jutge, versió catalana antiga del Liber iudiciorum», Miscel·lània Aramon i Serra, 4, Barcelona, Curial, pàgs. 155-193.

Nadal, Josep M.-Modest Prats (1982), Història de la llengua catalana, I, Barcelona, Edicions 62.

Nadal, Josep M. (1989), «Dir lo latí en so de romanç», Caplletra, 6, pàgs. 171-177.

Nicolau d'Olwer (1928), «Manoscritti catalani dei «Trionfi» del Petrarca», Studi Medievali, I, pàgs. 186-188.

Norton, J. F. (1978), A descriptive catalogue of printing in Spain and Portugal (1501-1520), Cambridge, Cambridge University Press.

Norton, Glyn P. (1981), «Humanist Foundations of Translation Theory (1400-1450: a Study in the Dynamics of Word», Canadian Review of Comparative Literature, pàgs. 173-203.

Novelari català dels segles XIV al XVII (1908-1916), 3, edició de Ramon Miquel i Planas, Barcelona, «Biblioteca Catalana».

Olivar, Marçal (1936), «Notes entorn de la influència de l'Ars dictaminis sobre la prosa catalana de Cancelleria de finals del segle XIV», Homenatge a Antoni Rubió i Lluch, III, Barcelona, pàgs. 631-653.

Prats, Modest (1983), «Un vocabulari català a la versió del De regimine principum de Gil de Roma», Actes del sisè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pàgs. 29-88.

Rencontres de cultures dans la philosophie médiévale (1990). Traductions et traducteurs de Pantiquité tardive au XIVe siècle, Universitat Catòlica de Lovaina-Universitat de Casino, Tournout, Brepols.

Rico, Francisco (1978), Nebrija frente a los bárbaros, Salamanca, Universidad de Salamanca.

Rico, Francisco (1983), «Petrarca y el humanismo catalán», Actes del sisè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pàgs. 257-292.

Rico, Francisco (1984a), «Imágenes del Prerrenacimiento español: Joan Roís de Corella i la Tragèdia de Caldesa», Estudios de la literatura española y francesa, siglos XVI y XVII Homenaje a Horst Baader, Verlag Klaus Dieter Vervuert, Frankfurt, pàgs. 15-27.

Rico, Francisco (1984), «Antoni Canals i Petrarca. Para la fecha y las fuentes del Scipió e Anibal», Miscel·lània Sanchis Guarner, I, València, Universitat de València, pàgs. 285-288.

Ricketts, P. T. (1972), «The Hispanic Tradition of the Breviari d'amor by Matfre Ermengaud of Béziers», Hispanic Studies in Honour of Joseph Manson, Oxford.

Riera i Sans, Jaume (1980), «El primer text conegut en estil de valenciana prosa: una carta atribuïble a Antoni Canals», Homenatge a R. Aramon i Serra, II, Barcelona, Curial, pàgs. 513-522.

Riera i Sans, Jaume (1984), «Sobre la difusió hispànica de la Consolació de Boeci», El Crotalón. Anuario de Filología Española, 1, Madrid, pàgs. 297-327.

Riera i Sans, Jaume (1987), «Presència de Josefus a les lletres catalanes medievals», Studia in honorem prof. M. de Riquer, II, Barcelona, Quaderns Crema, pàgs. 179-220.

Riera i Sans, Jaume (1989), «Catàleg d'obres en català traduïdes en castellà durant els segles XIV i XV», Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. VIII Àrea. 7 Història de la Llengua, edició d'Antoni Ferrando, València, Institut de Filologia Valenciana, pàgs. 699-710.

Riquer, Martí de (1934), L'Humanisme Català, Barcelona, Barcino, «Col·lecció Popular Barcino».

Riquer, Martí de (1959), Obras de Bernat Metge, Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona.

Riquer, Martí de (1964), Història de la Literatura Catalana, 3, Barcelona, Ariel, 1964. Reedició, Barcelona, Planeta, 4, 1980.

Riquer, Martín de (1978), «Il Boccaccio nella letteratura catalana medievale», Il Boccaccio nelle culture e letterature nazionali, Florència, Olschki, pàgs. 107-126.

Romano, David (1979), «La versió catalana del De claris mulieribus de Boccaccio», Miscel·lània Aramon i Serra, I, Barcelona, pàgs. 507-511.

Romano, David (1982), «Appunti per la fortuna di Leonardo Bruni nella cultura catalana», Il Rinascimiento. Aspetti e problemi. Atti del X congresso del l'Associazione Internazionale per gli Studi di Lingua e Letteratura Italiana (Belgrado, 1979), Florència, Olschki, pàgs. 603-606.

Rubió i Balaguer, Jordi (1948), De l'Edat Mitjana al Renaixement. Figures literàries de Catalunya i València, Barcelona, Aymà. Reedició, Barcelona, Teide, 1979.

Rubió i Balaguer, Jordi (1984), Història de la Literatura Catalana, I, Obres de J. Rubió, I, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Rubió i Balaguer, Jordi (1985), Història de la Literatura Catalana, II, Obras de J. Rubió, III, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Rubió i Balaguer, Jordi (1990), Humanisme i Renaixement, Obres de J. Rubió, VIII, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona.

Rubió i Lluch, Antoni (1889), El Renacimiento clásico en la literatura catalana, discurs de recepció a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Barcelona.

Rubió i Lluch, Antoni (1907-1921), Documents per a l'estudi de la cultura catalana mig-eval, 2, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans.

Rubió i Lluch, Antoni (1917-1918), «Joan I humanista i el primer període de l'humanisme català», EUC, X, pàgs. 1-117.

Ruiz Calonja, Joan (1954-1956), «Valor literario de los preámbulos de la Cancillería real catalano-aragonesa en el siglo XV», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 26, pàgs. 205-234.

Russell, Peter (1985), Traducciones y traductores en la Península Ibérica (1400-1550), Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona.

Schmid, Beatrice (1988), Les «traduccions valencianes» del Blanquerna (València 1521 i de la Scala Dei (Barcelona 1523). Estudi lingüístic, Barcelona, Curial - Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Sèneca, L. Aneo (1987), Llibre de virtuoses costums, traducció del Liber de moribus per Martí de Viciana, edició de J. Riera i Sans, Barcelona, Edicions del Mall, «Biblioteca Escriny».

Traductions et traductores au Moyen Age (1989), Actes del Col·loqui Internacional del CNRS, París, CNRS.

Turró, Jaume, «Sobre el Curial, Virgili i Petrarca», Miscel·lània Fuster, III, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pàgs. 149-169

Usatges de Barcelona (1984), còdex de mitjan segle XII, edició de Joan Bastardas, Barcelona, Fundació Noguera.

Versione catalana della «Inchiesta del san Graal» La (1917), edició de V. Crescini y V. Todesco, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans.

Viciana, Martí de (1982), Comentari a l'Econòmica d'Aristòtil, edició d'A. Ferrando, Barcelona, Edicions del Mall, «Biblioteca Escriny».

Vides de sants rosselloneses (1977), 3, edició de Ch. S. M. Kniazzeh y E. J. Neugaard, Barcelona, Fundació Vives Casajuana.

Vilanova, Arnau de (1947), Obres catalanes, edició de M. Batllori, 2, Barcelona, Barcino, «Els Nostres Clàssics».

Wittlin, Curt (1963-1968), «La traducció catalana anònima de les Històries romanes I-VII de Titus Livi», ER, 13, pàgs, 277-315.

Wittlin, Curt (1971), «La Suma de colacions de Juan de Gales en Cataluña», Estudis Franciscans, 72, pàgs. 189-303.

Wittlin, Curt (1973-1974), «Ses lima e correcció de pus dols estil: fra Nicolau de Quilis traduint el llibre De officiis de Ciceró», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 35, pàgs. 125-158.

Wittlin, Curt (1976), «Les traducteurs au Moyen Age: observations sur leurs techniques et difficultés», Actes du XIII Congrès international de Linguistique et Philologie Romane, II, Québec, pàgs. 601-611.

Wittlin, Curt (1988a), «Una traducció catalana parcial del Tresor de Brunetto Latini conservada a l'Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona», Miscel·lània Joan Gili, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pàgs. 625-639.

Wittlin, Curt (1988b), «La revisió lingüística de l'antiga traducció catalana del «De regimine principum» d'Egidi Romà feta en 1480 pel mestre Aleix de Barcelona», Actes del sisè col·loqui de la NACS, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pàgs. 111-134.

Wittlin, Curt (1991), Repertori d'expressions multinominals i de grups de sinònims en traduccions catalanes antigues, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans.

Zink, Michel (1985), La subjectivité littéraire, París, PUF.