Turpia feminarum incessa lascivarum (El joc teatral en el capítol 283 del «Tirant lo Blanc»)

Xavier Renedo i Puig

Sovint es presenta com a paradoxal el fet que a l'Edat Mitjana l'Església d'una banda censurés durament els espectacles teatrals i de l'altra contribuís notablement al naixement del teatre medieval, si més no en el seu vessant litúrgic. Aquesta falsa paradoxa és el fruit d'un coneixement superficial del pensament de l'Església, i singularment de l'escolàstica, sobre el fet teatral¹. Tot i que les reflexions sobre el joc teatral que hi ha en les summes, les enciclopèdies i d'altres textos medievals encara no han estat suficientment estudiades, recentment els magnífics treballs de Glending Olson² han posat en relleu que la concepció que l'escolàstica tenia de la theatrica scientia era més complexa i matisada del que assegurava la falsa paradoxa de què hem parlat de bon començament. I sens dubte això va tenir molt a veure amb el fet que l'Església potenciés el teatre religiós, respectés algunes manifestacions del teatre profà i en condemnés d'altres. L'abast i la densitat d'aquestes reflexions es posa en relleu si es té en compte que fins i tot es poden descobrir rastres de la seva influència en l'artifici teatral que hi ha al darrere de la «ficció que féu la reprovada Viuda a Tirant» , que es pot llegir en el capítol 283 del Tirant lo Blanc.

Agafem, per exemple, les especulacions sobre el joc que es poden trobar en les obres de Sant Tomàs i que un segle més tard va repetir Robert Holcot, un altre frare dominicà, en el seu comentari al Llibre de la Saviesa de Salomó³. Cal dir de bon començament que la base de bona part de les especulacions de l'escolàstica sobre el teatre es troba, com ha posat en relleu Glending Olson⁴, en l'Ètica d'Aristòtil i, més concretament, en el concepte d'eutrapèlia, entesa com la facultat de divertir-se i de divertir el proïsme honestament i ordenadament⁵. Segons Sant Tomàs és virtuosa tota acció regulada per la raó i, com que en l'eutrapèlia els moviments del joc estan dirigits per la raó, l'eutrapèlia és també un acte virtuós⁶. L'autor de la Summa Theologica va definir molt bé la utilitat del plaer produït per l'eutrapèlia. Segons Sant Tomàs, «Aristòtil va parlar de la virtut del joc, que ell anomena eutrapèlia, i que nosaltres podem anomenar jocositat» ⁷. La virtut lúdica de l'eutrapèlia o jocositat consisteix, segons Sant Tomàs, d'una banda a convertir en plaer espiritual les paraules i les obres⁸ i, de l'altra banda, a refrenar els excessos en el joc⁹. El plaer espiritual produït per aquests jocs honestos i sàviament ordenats és útil de cara a la relaxació de l'esperit després d'un treball intens. Des d'aquest punt de vista el plaer o l'alegria obtinguda per mitjà d'un joc honest no només era perfectament lícita, sinó fins i tot necessària. Com diu Holcot: «dicit Aristotelis, IX Eticorum, delectatio est necessaria ad vitam sicut sal ad cibum»¹⁰. Ara bé, com que «modicum autem de sale sufficit ad magnam quantitatem cibi» (ibídem), cal evitar en el joc els excessos, tant per superabundància com per defecte. El joc virtuós o eutrapèlia equidista d'aquests dos extrems. La superabundància en el joc és un error perquè converteix els jocs en una finalitat en ells mateixos i traeix el seu veritable sentit de repòs reparador de les fatigues intel·lectuals. Holcot ho sintetitza molt bé en una frase sentenciosa que prové en última instància d'Aristòtil: «requies est propter operationem, non operatio propter requiem»¹¹. En les versions medievals llatines i en llengua vulgar de l'Ètica d'Aristòtil els que cauen en aquesta mena de vici pel que fa al joc són anomenats bomolochs i el vici en si és anomenat bomolochia¹². El pecat per defecte en el joc consisteix, segons Sant Tomàs, a no dir ni fer mai res jocós i a no tolerar-ho en els altres. Els homes que ni tan sols toleren els jocs honestos i ordenats dels altres són, segons Sant Tomàs, viciosos, durs i rústics¹³. El vici per defecte, tanmateix, és menys greu que el vici per excés, ja que segons l'autor de la Summa Theologica és preferible fugir del foc que no pas caure en les brases, és a dir, és preferible evitar els plaers del joc per un excés d'austeritat que no pas deixar-se seduir i convertir el joc en un fi vàlid per ell mateix¹⁴.

A partir d'aquestes especulacions sobre el joc i l'eutrapèlia es pot entendre millor la classificació moral del joc teatral que es pot trobar en Sant Tomàs d'Aquino¹⁵ i en el comentari bíblic al Llibre de la Saviesa de Salomó de R. Holcot¹⁶. Segons Holcot, hi ha un:

1) ludus turpis et inhonestus, que només presenta obscenitats i accions nefandes (qui in se deformitatem informat). Les representacions que feien els gentils davant dels déus en els seus teatres i temples (coram diis suis in theatris et templis) són l'exemple que cita Holcot per donar una mostra d'aquesta mena d'espectacles teatrals.

2) ludus est gaudi spiritualis, és a dir el teatre devot i religiós. Els exemples esmentats per Holcot són les representacions cristianes del dia del Corpus Christi (qualem faciunt Christiani in die Corporis Christi) i el ball del rei David davant l'arca (II Reg, 6).

3) ludus humane consolacionis. Aquest tipus de joc teatral és molt necessari en la vida social gràcies al seu caràcter eutrapèlic. Holcot presenta aquest tipus de teatre amb les paraules següents: «Tertius est ludus humane consolacionis, cuius medietas vocatureutrapelia et virtuosus. Ista virtute dicitur ab Aristotele eutrapelia, quae virtus est ita necessaria humano convictui que, secundum eum, proprium eutropoli est esse epidixitatem, ab epi, quod est supra, et doxios, quod est aptus, quasi optime aptus ad convictum humanum»¹⁷.

Com és obvi, el primer tipus de joc és censurat i està totalment prohibit als cristians. Es tracta, indiscutiblement, d'un espectacle fonamentat en l'excés i lligat a una visió pagana de la vida. Per contra, els altres dos tipus de joc són permesos per diverses raons. En primer lloc perquè tant l'un com l'altre són espectacles honestos i, doncs, eutrapèlics. En segon lloc, els jocs teatrals de caràcter religiós són lícits perquè serveixen per fomentar la devoció¹⁸. En tercer lloc, els espectacles profans honestos són permesos en virtut d'una raó de caràcter mèdic: el que Glending Olson ha definit com «the medical understanding of the usefulness of entertainment»¹⁹. Per entendre bé la utilitat mèdica del plaer que pot produir la contemplació dels espectacles teatrals cal partir, com ha posat en relleu Glending Olson, del concepte de res non naturales²⁰. Aquest concepte, encunyat per la medicina de tradició galènica, engloba tota una sèrie d'activitats fisiològiques, psicològiques o relacionades amb el medi ambient que tenen una influència directa sobre la salut humana. Concretament hi ha sis res non naturales: l'aire; l'alimentació; l'exercici i el repòs; el son i la vigília; les excrecions i secrecions i els accidents de l'ànima, és a dir les passions i les emocions. Pel que fa als accidents de l'ànima la medicina medieval es proposava una educació i una regulació de les passions, els afectes i les emocions per aconseguir un equilibri psicològic que era considerat essencial de cara a la conservació de la salut. En altres paraules, es tractava d'exercir un control sobre els accidents de l'ànima amb finalitats terapèutiques i higièniques. I en aquest sentit l'alegria o el goig produïts per la contemplació del joc teatral podien tenir, com deia Hug de Sant Víctor en el Didascalicon, la funció de tonificar el cos i l'esperit alhora estimulant la producció de calor i alegrant l'esperit²¹. Podien tenir també la funció, com diu Sant Tomàs, de proporcionar un remei a la fatiga i a les tensions intel·lectuals²². Precisament, una de les malalties que, segons la medicina medieval, podien causar els excessos intel·lectuals era la malaltia de la malenconia. I aquesta malaltia s'havia de combatre segons Constantí l'Africà __que escriu en el segle XI, abans del naixement de l'escolàstica__ no sols amb remeis específicament mèdics, sinó també amb discursos raonables i agradables, diverses classes de música, vins aromàtics... i fins i tot amb el coit practicat amb moderació²³. La contemplació d'espectacles teatrals es podia afegir també a aquesta llista d'activitats plaents útils per combatre la malenconia. Això és precisament el que recomanarà Francesc Eiximenis i és també el que es pot llegir, com ja hem vist, en algunes edicions del comentari al Llibre de la Saviesa que va escriure Robert Holcot.

Totes aquestes especulacions no es troben només en textos llatins, només accessibles a un públic d'elevada formació cultural, sinó que van arribar també a la literatura en llengua vulgar. En el Llibre del Tresor de Brunetto Latini, per exemple, podem llegir una curiosa adaptació de la triple divisió aristotèlica entre eutrapèlia, bomolochia i rusticitat:

«Aquell qui té lo mig en les coses de joch e de solaç ésappellat en grech eutrepelos; e aquell que es desmesura és appellat juglar e ministre; e aquell que hi fall és appellat un foraster o silvestre»24.

Idees semblants es poden llegir en les obres del gran divulgador de la cultura escolàstica entre el públic urbà que va ser el frare franciscà gironí Francesc Eiximenis, uns dels autors més llegits de la tardor de l'Edat Mitjana a la Corona d'Aragó. Segons Eiximenis, l'eutrapèlia és una de les virtuts morals que han de cultivar els habitants i els regidors de les ciutats, és a dir els seus lectors. Segons el menoret gironí:

«La setena (d'aquestes virtuts) s'appella eutrapèlia e és quan algú sap bé jugar, ço és alegrar si mateix e els altres e girar ço que veu e ou, quan hora és, en fets de joch alegre e sab bé jugar parlant, no faent-ne ofici axí com juglar»25.

Per a Eiximenis, doncs, l'eutrapèlia és una virtut ciutadana que consisteix en el fet de saber transformar o, per dir-ho amb les seves pròpies paraules, girar els fets de la vida humana en un plaer honest. Aquests jocs només són virtuosos de debò si es fan en el moment adequat (quan hora és) i s'evita, per tant, el perill de l'excés o bomolochia i de la manca absoluta de joc o rusticitat. El moment idoni per a l'eutrapèlia pot donar-se quan el cos, després d'un treball intel·lectual intens, està cansat i necessita reposar²⁶. I entre els plaers __per descomptat honestos__ que Eiximenis recomana hi ha els plaers produïts pels jocs dels joglars, dels bufons, dels histrions o dels prestidigitadors (op. cit.: 205-206). Tot i que Eiximenis sabia perfectament que sovint els joglars de la seva època realitzaven accions deshonestes __com ara fer «ventositats davall ne damunt» i d'altres atrocitats que «provoquen los altres a vòmit» (op. cit: 204)__, tanmateix creia que el seu ofici era perfectament lícit: «llur ofici és ordenat a fer alcun solaç als hòmens, lo qual no és desonest de si mateix»²⁷. El plaer o l'alegria estètica produïda per l'espectacle teatral també eren, per a Eiximenis, eficaços com a mesura preventiva contra la fatiga mental i les malalties que se'n podien derivar i alhora com a mesura terapèutica per curar malalties com ara la de la malenconia. Efectivament, segons Eiximenis, el príncep d'un país que, a causa de les seves especials condicions geogràfiques i climatològiques²⁸, tingués uns habitants atacats per aquesta malaltia havia de prendre diverses mesures. Havia de ser un home «alegre e entenent a coses plaents» , havia d'intentar canviar els costums violents dels seus súbdits i havia de «nodrir joglars plaents per les comunitats» (DC 11/2: 311) que produïssin un plaer honest i eutrapèlic útil per combatre la malenconia.

Ras i curt, tant l'escolàstica més refinada, representada per Sant Tomàs d'Aquino, com l'escolàstica popular i en llengua vulgar, representada per Francesc Eiximenis, passant per un dels més brillants i més cultes comentaristes bíblics del segle XIV __el dominicà Robert Holcot__ estaven d'acord en la importància i en la utilitat mèdica del plaer i l'alegria que es derivaven de la contemplació dels jocs teatrals honestos.

La triple divisió del joc teatral present en Sant Tomàs i R. Holcot es pot aplicar als diversos espectacles teatrals que apareixen en el Tirant lo Blanc i, molt especialment, a la ficció de la Viuda Reposada. Tenim, per exemple, les repetides referències a «danses o momos o entremesos o coses semblants» que es fan al llarg de tota la novel·la²⁹. La funció d'aquests espectacles teatrals no era només, com recorda sovint J. Martorell, la d'ennoblir les festes palatines de les corts del rei d'Anglaterra o de Bizanci. Tenien també la funció social de distreure i d'alegrar els esperits dels espectadors. Això queda especialment clar en les festes en ocasió del casament de la filla del rei d'Anglaterra. A l'inici de les festes es publiquen uns capítols de les armes per regular les activitats cortesanes al llarg de la setmana: els combats cavallerescos s'han de realitzar de dilluns a dijous; el divendres es destina a la caça; el dissabte, a les cerimònies d'adobament de cavallers i els diumenges, a l'oci amb «danses o entramesos o coses semblants que __puntualitza Martorell__ fossen d'alegria» (ibídem). És a dir, aquests jocs teatrals pertanyen a la categoria que Holcot definia com de ludus humanae consolationis. Les festes teatrals de la cort de Constantinoble pertanyen també a aquesta mateixa categoria i serveixen per reconfortar els ànims dels cavallers i dels cortesans després dels combats cavallerescos o després de les batalles contra els turcs, com passa amb les «farces e entramesos» representant «com Tirant entrava en batalles» (TB: 599). L'entremès del rei Artús és un altre bon exemple del vessant consolatiu i fins i tot pedagògic d'aquests espectacles. Les meravelles escenogràfiques, els secrets de la trama i l'aurèola misteriosa dels protagonistes de l'espectacle (Artús, Morgana, Fe-sens-Pietat...) podien distreure i consolar els esperits. I, a més, les doctes paraules d'Artús sobre la noblesa, l'honor, la saviesa o les obligacions del rei amb els seus vassalls tenien una funció pedagògica i social que també podia formar part del ludus humanae consolationis³⁰.

Si les festes teatrals cortesanes del Tirant són totes una manifestació de només un dels tres tipus de teatre que distingien st. Tomàs i Holcot, en la ficció teatral amb què la Viuda Reposada pretén enganyar Tirant apareixen, en un joc brillantíssim de perspectives, tots tres tipus alhora. La ficció no és, de fet, res més que un ludus turpis et inhonestus en què, per fer creure a Tirant que la seva dama li és infidel, s'escenifica la seducció de la princesa Carmesina __l'estimada de Tirant__ a mans de Lauseta, l'esclau negre que té cura dels jardins reials. És a dir, la farsa tramada per la ment perversa de la Viuda Reposada formaria part, als ulls d'un predicador, del mateix grup que el teatre antic dels gentils. De fet es pot resumir el contingut d'aquesta farsa amb les mateixes paraules amb què cinc segles abans Rosvita havia definit les comèdies de Terenci: «turpia lascivarum incesta feminarum»³¹, és a dir «les infames obscenitats de les dones lascives.» Fins i tot hi ha un detall de la farsa que podria reforçar aquesta connexió de la ficció de la Viuda Reposada amb la idea que algunes autoritats medievals s'havien fet del teatre antic. Segons st. Isidor en el món pagà el teatre també era anomenat prostibulum, ja que, un cop acabats els jocs teatrals, les prostitutes exercien les seves activitats allí mateix (Etimologies XVIII, 42). I tocant a això cal tenir en compte que l'habitació des d'on Tirant, a través d'uns miralls, contempla la farsa pertany a «una casa ja concertada d'una dona molt anciana» (TB: 601). Aquesta dona molt anciana no és res més que una alcavota i la seva casa no és altra cosa que una casa de cites, és a dir un prostíbul³².

Tot i que, com hem pogut veure, la ficció pertany a la categoria del ludus turpis et inhonestus, té també elements de les altres dues categories. Cal dir, d'entrada, que aquests elements serveixen únicament com a esquer per fer participar en la farsa persones que, si n'haguessin conegut el veritable contingut, no hi haurien volgut intervenir de cap manera. En primer lloc la Viuda Reposada fa servir com a pretext l'escenificació d'un entremès relacionat amb les festes del Corpus Christi per aconseguir que un pintor li faci una careta de l'hortolà Lauseta «ab pèls en la cara, uns blancs e altres negres» (TB: 581) i uns guants negres per les mans.

La princesa Carmesina és una donzella tendríssima, molt influïda pels discursos dels predicadors, que hauria rebutjat en rodó qualsevol proposta de participació en un joc lasciu. L'excusa que fa servir la Viuda Reposada per enganyar-la és de caràcter mèdic i està relacionada, per tant, amb el tercer tipus de joc teatral catalogat per st. Tomàs d'Aquino i R. Holcot.

La Viuda desperta la princesa __que està fent la migdiada després d'haver passat tota una nit sense dormir__ amb aquestes paraules: __«Llevau, senyora, que lo senyor emperador vos tramet a dir permi com per manament dels metges vos lleveu e no durmau tant, car lo molt vetllar que haveu fet en la nit passada, venint ara lo molt dormir després dinar i en temps de calor, engendren-se moltes malalties qui darien dan en la vostra delicada persona... Los metges tenen per bo que devallàsseu en l'hort per veure aquella verdor e farem allí molts jocs perquè us passe la son...»

(TB: 601).

Els meus escassos coneixements mèdics només em permeten de fer algunes observacions sobre aquestes paraules. En primer lloc, cal dir que els metges de la cort de Constantinoble devien ser, si fem cas de st. Albert Magne, molt bons metges, ja que segons st. Albert només els millors metges s'ocupen també del son³³. Indiscutiblement Arnau de Vilanova era un d'aquests grans metges i, com a tal, va fer diverses observacions sobre el son en les seves obres. En una d'aquestes obres __els Aforismes de la memòria__ hi ha dues sentències que encaixen molt bé amb l'excusa mèdica de la Viuda: «massa dormir e massa vetllar lo cap e la memòria nafren» i «Item, dormir molt tantost aprés menjar, primer que la vianda no sia devallada al fons del ventrell, corromp e tol molt la memòria»³⁴. En l'últim aforisme s'expressa la prevenció contra les migdiades realitzades immediatament després de dinar. Aquesta por, molt característica dels metges de l'escola de Salern, no era únicament deguda al fet que es creia que podia corrompre la memòria, sinó també a d'altres mals que se'n podien derivar, com ara pertorbacions de la visió, refredats, escalfament del fetge, mandra o l'acceleració de la digestió __que podia ser la causa de moltes altres malalties...³⁵ A més a més, segons Eiximenis, «aquestes coses han lloc en especial en hom jove»³⁶, és a dir en una persona com ara Carmesina. D'altra banda Arnau de Vilanova recomana que en tot cas la migdiada es faci en «lloc fret e escur»³⁷. És possible que la Viuda Reposada faci una referència a algun consell d'aquesta mena quan diu que «lo molt dormir» no és convenient després de dinar i «en temps de calor» . També s'ha de remarcar que s'intenta, o es fa veure que s'intenta, combatre l'alteració o el desequilibri d'una de les res non naturales __el son i la vigília__ amb un remei contra les alteracions dels accidents de l'ànima, una altra d'aquestes res. Significativament la via triada per exercir aquesta funció és la contemplació d'un espectacle teatral de caràcter jocós. Segons la Viuda Reposada, aquests jocs teatrals han estat recomanats pels metges i, efectivament, podem trobar metges, com ara Bartolomeo da Montagnana, que per tal de facilitar el moviment dels esperits vitals recomanaven la lectura de «historias delectabiles que dilatent spiritus et moveant materias» , i en aquest sentit valoraven molt especialment les històries «ad risum notabiliter inclinantes»³⁸. No hi fa res que Bartolomeo da Montagnana recomani la lectura d'aquestes històries i que en el Tirant en comptes de ser llegides es representin, ja que l'efecte terapèutic derivat de la lectura o de la contemplació d'aquesta mena d'històries havia de ser el mateix. Finalment cal posar en relleu que en les paraules de la Viuda Reposada hi ha també una referència a la utilitat terapèutica de la contemplació de la verdor de l'hort. Aquesta és també una teràpia mèdica, recomanada, per exemple, per Arnau de Vilanova per combatre la malaltia d'amor __precisament una malaltia de caràcter malenconiós__ amb aquest plaer estètic³⁹. Evidentment, tot això són excuses de la Viuda Reposada per enganyar la princesa i fer-la intervenir en la seva farsa, però hem de tenir en compte que són excuses ben justificades mèdicament __precisament per això convencen la princesa. I pel que fa a Carmesina el resultat de la farsa és fulminant: «la princesa feia grans rialles que tota la son li féu passar» (TB: 602).

En la introducció de la primera jornada del Decameró hi ha una escena que té molts de punts de contacte amb la ficció del capítol 283 del Tirant. Després d'un dinar esplèndid els deu joves que han abandonat Florència a causa de la pesta canten i ballen fins que a Pampinea, la reina de la primera jornada, li sembla que ha arribat l'hora d'anar a fer la migdiada. Poc després de les tres de la tarda Pampinea desperta tots els joves amb el mateix argument amb què la Viuda desperta la Princesa: «affermando esser nocivo il troppo dormire il giorno»⁴⁰ . Tot seguit els condueix, com en el Tirant, en un gran prat, verd i fresc, on es comencen a explicar les primeres històries del Decameró. La literatura en aquesta i en d'altres escenes del Decameró i el joc teatral en el capítol 283 del Tirant tenen una funció terapèutica semblant: produir un plaer eutrapèlic útil per fer passar la son en un moment en què no convé dormir massa, o bé per distreure els esperits de les angoixes de la pesta. La diferència rau en el fet que en el Tirant la funció terapèutica només és un pretext per enganyar Carmesina.

Tenim, doncs, una farsa en la qual gairebé tothom fa un paper que va molt més enllà del que es pensa. És com si la Viuda Reposada estigués muntant dues obres alhora: la que els actors es pensen que representen i aquella que en realitat estan representant davant els ulls atònits de Tirant. El pintor, l'encarregat de l'atrezzo, fa una careta que no és pas per un entremès del Corpus, sinó per una farsa vodevilesca que no té res de religiosa. La princesa actua, passivament, en uns jocs teatrals que es pensa que se li fan per prevenir possibles malalties i que en realitat estan fets per curar la malaltia d'amor de Tirant. Tirant, l'únic espectador d'aquesta farsa, tampoc no sap que només és un espectador i confon la ficció amb la realitat. Només la Viuda, creadora i alhora actriu de la ficció, coneix les dimensions exactes del seu paper i de tots els altres. La seva farsa només és un joc deshonest i infame __parlant en termes de st. Tomàs i Holcot__ que juga també a ser, segons la perspectiva que s'agafi, un ludus humanae consolationis, amb finalitats mèdiques, i fins i tot que juga també a ser un joc devot. Des del meu punt de vista, només la vigència a la València de la segona meitat del segle XV de la triple divisió dels jocs teatrals que segles abans havia elaborat st. Tomàs permet d'explicar la diversitat de perspectives que hi ha en una farsa tan perversa com sàviament construïda.