Un escriptor compromès

Josep Maria Aloy

Gabriel Janer Manila és un dels escriptors més importants del nostre país no tant per l'abundància de la seva obra -una vintena de novel·les- sinó sobretot per la seva qualitat i bellesa literàries i per la temàtica -suggerent i compromesa- que acostuma a tractar. Llegir Janer Manila és acceptar un pacte de fidelitat amb ell. Miquel Rayó, a la introducció que fa al primer volum d'aquesta mateixa col·lecció, ho deixa molt clar: «el que hi ha, al nostre parer, en els treballs de Janer Manila és un missatge patent de compromís i la proposta d'un pacte de fidelitat amb el lector. Així de simple. L'escriptura de Gabriel Janer pren, per definició, partit. D'una banda, per la bellesa que es pot modelar amb les paraules. De l'altra pels vençuts. Per la bellesa i pels humans que sofreixen. El lector haurà d'acceptar aquest pacte, doncs».

Aquestes dues característiques -la bellesa i el compromís amb els febles, amb els vençuts- fan que l'obra de Janer Manila gaudeixi d'una indiscutible coherència i no faci concessions de cap mena. Per això és tracta també -no hem pas d'enganyar a ningú- d'una obra gens fàcil, molt atractiva i estimulant destinada, això sí, a tota classe de lectors i no només als lectors joves. Vegem-ho.

Aquest tercer volum de l'obra completa de Gabriel Janer Manila recull quatre obres. Quatre grans obres, per ser més exactes. Per ordre cronològic són: Tot quan veus és el mar (1987), Violeta, el somriure innocent de la pluja (1987), Diu que n'era un rei... (1988) i El palau de vidre (1989). Tot i que cada obra és un món, un petit món, amb uns personatges concrets i una acció ben definida, hi podem observar, a més del que ja he dit, un element comú. En les quatre obres d'aquest volum Gabriel Janer ens descriu d'una manera o d'una altra, alguna faceta de la vida dels humans i una faceta no pas dolça, sinó més aviat punyent, més aviat aspra: la insatisfacció i les ganes de canviar la realitat a Tot quan veus és el mar; la prostitució i la marginació a Violeta, el somriure innocent de la pluja; la soledat i les ànsies de llibertat a Diu que n'era un rei... i el desarrelament i les drogues a El palau de vidre.

Ho esquematitzo molt per raons d'espai, evidentment, però el que he dit fins ara és fàcil de comprovar llegint aquestes obres. Es constata, per exemple que, malgrat les seves diferències, els protagonistes d'aquestes històries pertanyen sempre al grup de persones vençudes, al grup dels sense poder, dels marginats, «a una casta de gent perseguida» -com diu Sulayman a El palau de vidre. Són personatges que fugen, que viuen en i amb la seva soledat... però alhora són personatges vius, que tenen fe perquè tenen vida i tenen vida perquè tenen fe: «Sulayman no tenia res més que la vida, obscura com la pell. Derrotada la vida» (El palau de vidre).

Són personatges, doncs, que somien, que esperen un demà, que lluiten. El somni i la imaginació són les principals armes d'uns personatges desgraciats però que sedueixen i no pas per la seva desgràcia. Potser per això les novel·les de Gabriel Janer Manila són més aviat tristes, incòmodes, «perquè provoquen un cert neguit», diu Miquel Rayó. Perquè posen el dit a la llaga. Perquè plantegen al lector interrogants que tenen una resposta no gens fàcil, però amb la precaució d'un final obert, amb una clara invitació a continuar somiant i, sobretot, a continuar vivint: «somiava aquell rei, en un ordre nou en el que tots els homes arribarien a esdevenir reis» (Diu que n'era un rei...)... Li he sentit dir, en més d'una ocasió, a Janer Manila, que estimular la lectura és promoure interrogants. Ell ho practica a la perfecció, sens dubte.

Vull destacar finalment un dels recursos utilitzats per l'autor de forma significativa amb gran ofici i mestratge: em refereixo al joc del contrast permanent i a tots nivells, la tècnica del doble sentit, de l'ambivalència tant en els continguts com en la forma, de la doble mirada. Un joc d'aparents contradiccions que permeten a Janer Manila «el malabarisme literari -diu Teresa Duran- que llença la realitat envers la ficció i fa encarnar la ficció en la realitat». Un joc que li permet escriure històries sòrdides però plenes de tendresa, explicar la duresa amb tot el tacte possible, la crueltat amb la màxima sensibilitat. Els personatges segueixen, ells també, aquest joc de contrastos: tant aviat són reis presoners del seu càrrec, o prínceps que no són més que traficants de droga i que viuen en palaus de vidre que alhora no són altra cosa que presons o, també, ingènues ventafocs que es dediquen a la prostitució, és a dir, «a vendre amors d'emergència». Personatges rics en misèria i alhora miserables somiadors. Vet a qui el joc de contrastos. Són històries farcides de simbolismes, de metàfores i també, és clar, descrites amb una bona dosi de lirisme,i d'imatges poètiques.

Aquest joc de contrastos i el tractament que fa Janer Manila del llenguatge constitueixen un recurs excel·lent i una invitació perquè el lector entri també a jugar amb ell i, tot llegint la història, la completi, i tot identificant-se amb els personatges, els acompanyi en el seu viatge. Un viatge que avança vorejant sempre els límits de la realitat que són també els límits de la ficció, allà on li serà permès de somiar i de constatar allò que és veritat i allò que és mentida, i de comprovar, molt probablement, com fa Sulayman al final d' El palau de vidre, que «només és mentida allò que no sorgeix del somni». Així és com el lector accepta també el pacte que, com deia en començar, li proposa l'autor. Un pacte basat en el plaer i la fruïció d'un text literari exquisit i en l'apropament a unes situacions humanes difícils per no dir terribles per les quals Gabriel Janer Manila no amaga un profund respecte i sobretot un innegable compromís.

«Sovint és necessari que algú s'atreveixi a obrir les claus per on passen les fantasies i les quimeres» -diu la sra. Apol·lònia a Violeta... Janer Manila n'és un mestre indiscutible, d'aquest art de teixir fantasies i quimeres, de teixir paraules. Perquè, en definitiva, «la paraula -diu ell mateix- segueix essent la més atractiva de les vies d'accés a la imaginació».